Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Amb l’esclat de la guerra civil de 1936, bona part de les elits econòmiques van donar suport als sublevats, les quals van gaudir de molts privilegis durant la dictadura gràcies a la seva proximitat al règim, encara que no van poder gaudir de la llibertat de comerç i de fer negocis que havien desitjat, en tant que l’Estat franquista es va establir com un nou ordre polític basat en l’autoritarisme, el militarisme, l’intervencionisme, el proteccionisme i el recel al liberalisme. Tot i això, les relacions entre el món empresarial i el govern franquista van mantenir una bona sintonia al llarg de la dictadura, condició indispensable perquè les elits socioeconòmiques poguessin gaudir del tracte favorable que els oferia el règim. El desgast polític, social i econòmic de la dictadura en la seva darrera dècada, i molt especialment a partir dels setanta, va afavorir el distanciament d’aquestes elits del règim franquista, que van virar cap a la monarquia parlamentària en cerca de les noves oportunitats econòmiques que els hi oferien.

La nova legalitat franquista i les relacions entre les elits econòmiques i les elits polítiques

Des de l’inici de la guerra civil, el bàndol franquista va tenir com a objectiu establir un nou ordre social i econòmic de caràcter feixista, en tant que compartia els quatre principis bàsics del feixisme: l’anticomunisme, el rebuig al liberalisme, un nacionalisme radical i un anticapitalisme formal. Van ser diverses les lleis i disposicions legals les que es van aprovar per repartir-se el botí de la guerra; l’any 1937 s’aprovà un decret on s’establia el procés a seguir per a l’expropiació dels béns de les persones que es van mostrar contràries a la insurrecció. El 1938 es va decretar el Fuero del Trabajo, inspirat en la Carta di Lavoro del règim feixista italià, i que posava les bases de les relacions laborals a la zona sublevada. Un any més tard, el 1939 s’aprovà la Llei de Responsabilitats polítiques on es deixaven fora de la llei a tots els partits i organitzacions que van ser afins al Front Popular, en aquest mateix camí el 1940 es va fundar l’Organització Sindical Espanyola (OSE), en què empresaris i treballadors s’integraven dins d’una mateixa organització sindical, vertical i jerarquitzada. 

El món empresarial va rebre majoritàriament el cop d’Estat de 1936 com una oportunitat per acabar amb la conflictivitat laboral i establir l’ordre i llibertat necessaris per als seus negocis, però el model d’Estat que es va establir va ser un Estat autoritari, protector, intervencionista i autàrquic. Aquest nou Estat va viure una regressió econòmica sense precedents, es va abandonar el procés industrialitzador per una tornada al món agrari, la renda per capita va disminuir dràsticament, situant-se a què hi havia a finals del s. XIX, la despesa pública també es va veure reduïda i gran part del pressupost de l’Estat es va dedicar a la repressió, és a dir, s’invertí en els ministeris de l’exèrcit i governació. Aquests fets però,  no van  afectar la relació de les elits socioeconòmiques i el poder polític, que es va establir a partir de la fidelitat i adhesió dels primers al règim franquista, condició sine qua non per gaudir dels privilegis i oportunitats que brindava la dictadura. Amb la dictadura, els empresaris van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal, a canvi d’una legislació favorable a l’empresa i a la propietat privada. 

Juan March, fundador de Banca March, és un dels empresaris que va finançar el cop d’Estat de 1936 i va mantenir una estreta relació amb el dictador. Font ABC


L’aïllament econòmic va anar acompanyat d’un aïllament internacional forçat, després d’acabada la Segona Guerra Mundial. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la dècada dels cinquanta, amb un context polític marcat per la Guerra Freda, amb l’entrada d’Espanya a la UNESCO el 1952, el concordat amb el Vaticà el 1953 i el reconeixement d’Espanya a les Nacions Unides el 1955, que li va permetre optar als ajuts dels organismes financers internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), al qual es va integrar tres anys més tard, així com al Banc Mundial. Cal remarcar que el reconeixement de la dictadura franquista sempre va ser parcial, ja que, per exemple, no se li va permetre l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), creada el 1957

La política autàrquica de la primera etapa del franquisme va afavorir majoritàriament els especuladors, que van saber aprofitar-se del mercat negre, la inflació i la corrupció, però a la dècada dels cinquanta l’economia espanyola es trobava abocada al col·lapse econòmic, amb una elevada inflació, l’augment del dèficit públic i sense fons per fer front als pagaments exteriors. Els préstecs de l’FMI estaven vinculats a una reestructuració de l’economia de l’Estat franquista, que havia d’abandonar el sistema autàrquic, controlar la inflació i la despesa pública i liberalitzar la seva economia. Aquestes directrius coincidien amb la voluntat dels tecnòcrates que s’havien incoporat al govern franquista a partir de la meitat de la dècada dels anys cinquanta.


Els Tractats de Roma signats el 25 de febrer de 1957 van acordar la formació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Econòmica d’Energia Atòmica, signats per l’Alemanya Federal, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos. Font: Wikimedia commons

La fi de l’autarquia: els canvis econòmics de la dècada dels cinquanta

L’aprovació del Pla d’Estabilització Nacional de 1959 pels ministres econòmics vinculats a l’Opus Dei va posar fi a l’autarquia econòmica del país. A grans trets, aquest pla es basava en tres eixos:

  • Estabilització de l’economia: reducció de la inflació a través de la congelació de preus i salaris.
  • Liberalització interior: liberalització de preus i reducció (que no desaparició) de la intervenció econòmica, etc.
  • Liberalització exterior: facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies i la incorporació al mercat internacional.

El Pla també va comportar canvis socials i de distribució de la població, amb un ràpid procés d’urbanització que va provocar l’èxode rural de més de 7 milions de persones durant la següent dècada, l’emigració de prop de 2 milions de persones a Europa, de les quals més de la meitat no van tornar a viure a Espanya, i una arribada massiva de turistes. La migració interna del país no sempre va ser per aconseguir una millora de les condicions laborals, ja que les jornades a les fàbriques i tallers eren molt llargues i estaven mal retribuïdes, a més, les ciutats no estaven preparades per acollir l’arribada de tantes persones i es van donar fenòmens com el xabolisme i l’aparició de cinturons vermells, sinó que també es feia buscant una manera de fugir d’una repressió encara més intensa en l’entorn rural per la presència de l’església catòlica i la guàrdia civil. Les ciutats oferien una opció d’anonimat, de passar desapercebut i poder començar de nou.

La política de liberalització, però, no va agradar a tot el conjunt empresarial, ja que hi havia un sector temorós de perdre els privilegis que havien gaudit gràcies al proteccionisme estatal, i va tractar d’endarrerir aquest procés per tal d’obstaculitzar l’arribada de nous competidors i capital estranger. Aquesta relació entre el poder econòmic i polític, excessivament proteccionista i basada en vincles de lleialtats i favors personals i tractes corruptes, és vital per entendre l’endarreriment tecnològic de la indústria espanyola, la baixa productivitat, la baixa competitivitat de les empreses i l’escassa planificació industrial.

Malgrat les limitacions de les reformes, la dècada de 1960 va ser una etapa de creixement econòmic. En aquesta dècada hi va haver un creixement anual del PIB entre 1962 i 1973 d’un 7%, un augment molt pronunciat en comparació amb la resta de països desenvolupats, però amb una despesa pública totalment insuficient (entre el 20% el 1962 i el 27% al 1975) en comparació amb els països europeus (al voltant del 45%), uns ingressos fiscals mínims i una absència d’un Estat del benestar, també a diferència dels països occidentals, pels dèficits en educació, sanitat i infraestructures. És en aquesta dècada quan es consolida una elit econòmica amb pes a les institucions polítiques, especialment a l’àmbit local, encara que no tant per la seva participació directa a la política, sinó per les seves relacions amb polítics o amb el cercle familiar del dictador. Els empresaris que més va afavorir el règim van ser aquells vinculats al món financer, com Emilio Botín (Banc Santander) o José Maria Aguirre Gonzalo (Banesto), i el sector de la construcció, gràcies al qual es va enriquir fortament empresaris com Rafael del Pino (propietari de Ferrovial) o José Entrecanales, que va construir des de pantans a ministeris i bases americanes, però altres empresaris de sectors molt diversos van aconseguir fer fortuna gràcies als seus vincles amb el règim, com Ramón Areces, fundador de El Corte Inglés, o Juan Gómez Cuétara, de l’empresa de galetes Cuétara.

Aquest desarrollismo i creixement de l’economia també es deu en gran manera a les inversions estrangeres que veien en l’economia espanyola un mercat en ràpida expansió gràcies a la indústria dedicada a la producció de béns de consum i sobretot a la indústria de l’automòbil i el turisme. A més, gaudien d’avantatges fiscals i disposaven de mà d’obra barata i una baixa conflictivitat laboral, gràcies a una forta repressió.


El 600 es va convertir en un símbol del creixement econòmic espanyol. Font La Vanguardia

El turisme va ser una altra peça clau en el creixement econòmic de la dècada dels seixanta. La localització geogràfica del país, sumat als avantatges econòmics i a la situació de prosperitat dels països de l’Europa occidental, van col·locar a Espanya al centre de l’incipient turisme fent que els ingressos vinculats a aquest sector es multipliquessin per 10 en poc més de 13 anys, passant de 300 milions de dòlars el 1960 a 3.216 milions de dòlars el 1973. El turisme no va ajudar únicament a la recuperació de l’economia sinó que va permetre trencar amb la situació d’aïllament que es vivia, encara que fos al preu de donar unes imatges esbiaixades del folklore del país.

El procés liberalitzador de l’economia als anys seixanta va anar acompanyat d’un creixement de la conflictivitat obrera, especialment arran de la Llei de Convenis Col·lectius de 1958, i posava de manifest la ineficàcia del Sindicat Vertical en les negociacions entre els diferents agents productors. Per aquest motiu, dins el mateix Sindicat Vertical van néixer dues seccions empresarials l’any 1964: El Consell Nacional d’Empresaris (CNE) i el Consell Nacional de Treball (CNT). La formació d’aquestes dues seccions no va ser acceptada pels sectors més afins al règim, ja que ho consideraven un primer pas per a una possible ruptura sindical, però sí per aquells empresaris que buscaven una organització autònoma de l’Administració que representés els seus interessos. La CNE va existir fins a la seva dissolució l’any 1977 com un òrgan assessor per al món empresarial, però sense capacitat per fer pressió a causa de la subordinació dels seus principals dirigents a l’OSE i per l’existència externa al Sindicat Vertical d’altres organismes empresarials que van qüestionar la seva representativitat, com les Cambres de comerç catalanes i basques. Entre els temes més tractats a la CNE destaquen els debats al voltant de les relacions laborals, el sistema tributari, les reformes de l’empresa en el nou context econòmic i, especialment, les negociacions d’Espanya amb la CEE. 

Inicialment, el món empresarial va rebutjar la possibilitat d’una adhesió d’Espanya a la CEE per temor als desavantatges que tindria l’empresa espanyola (poc competitiva i amb un excés d’intervenció estatal) amb la resta de països europeus. En canvi, bona part de la burgesia catalana sí que mirava amb bons ulls aquesta opció, ja que aquest organisme els hi oferia un marc liberal que els hi resultava favorable. Els empresaris catalans consideraven l’empresa el centre neuràlgic del sistema fiscal, així com la font principal dels ingressos familiars i de la Seguretat Social. Per aquest motiu, defensaven la creació d’un Estat del Benestar capaç de finançar els costos familiars bàsics en educació, habitatge i subsidis. A més, una entrada a la CEE també suposava no només un acord per tenir avantatges fiscals, sinó també per un nou marc de regulació de les relacions laborals més flexible. Per aquest motiu i van intentar empènyer al règim a iniciar negociacions per formar-hi part. La posició de l’empresariat espanyol va canviar a partir de 1970, amb l’Acord Econòmic Preferencial entre Espanya i la CEE. L’acord, de caràcter exclusivament comercial, preveia una reducció dels aranzels a pràcticament tots els productes espanyols de fins al 70%. La posició favorable a un apropament al Mercat Europeu va anar augmentant en els darrers anys del franquisme, coincidint amb la crisi política, econòmica i social del règim.


El turisme va ajudar al creixement econòmic del país tot i que va ser en detriment de les condicions laborals dels treballadors/es, que va ajudar a que Espanya aparegués com alternativa turística de baix cost de països com França i Itàlia. Font: La Vanguardia

1973: la crisi del petroli i el desgast del règim franquista

El 1973, l’economia espanyola havia crescut un 8% en termes reals respecte de l’any anterior, l’atur no arribava al 2% de la població activa i les reserves de divises superaven els 6.000 milions de dòlars. En canvi, la inflació se situava al voltant del 12% anual, el doble que la resta de països de l’OCDE. Per pal·liar aquesta situació, calien reformes estructurals d’una economia excessivament intervencionista, amb un dèficit comercial profund a causa de la dificultat exportadora del país, i amb un sector públic totalment insuficient. Aquest és el context de l’economia espanyola en el moment en què esclata la primera crisi energètica l’octubre de 1973, quan el preu del barril va passar de 3 a 11 dòlars en dos mesos.  

Per a Espanya, un país importador de petroli, un augment sobtat del preu del barril havia de comportar immediatament un encariment de la factura de l’energia nacional i, per tant, una disminució de la renda disponible, la qual al seu torn provocava una contracció de la demanda dels béns de consum. Els efectes d’aquests factors són: la reducció del nivell d’activitat, una disminució de la productivitat i un empitjorament de les expectatives dels beneficis empresarials. Per equilibrar aquesta situació, es poden recórrer a dues accions, o bé una disminució dels salaris reals dels treballadors o bé un augment de l’atur. En canvi, a Espanya la mobilització de la classe treballadora al sector industrial va aconseguir forts augments salarials fins al 1977 i el manteniment dels llocs de treball. 

Espanya, amb unes estructures econòmiques rígides i amb una aguda crisi social i política, la crisi econòmica es va dilatar en el temps. Entre 1973 i 1977, al país va regnar la incertesa política, que es va traslladar també en incertesa econòmica i manca d’accions contundents per afrontar la crisi econòmica. La primera decisió que es va prendre respecte de l’augment del preu del petroli va ser compensar una part del seu augment a través d’una subvenció del govern sobre el consum del petroli, que a més dels efectes que va tenir per a la hisenda pública, el consum energètic (a diferència d’altres països de l’OCDE) va mantenir els mateixos nivells previs a la crisi, afectant greument el desequilibri exterior a causa de la dependència energètica d’Espanya. 

A aquesta situació s’ha de sumar l’augment del dèficit de la balança per compte corrent entre 1974 i 1977, la disminució d’ingressos del turisme i les inversions estrangeres. Juntament amb el desequilibri exterior, la inflació va ser el principal problema de l’economia espanyola d’aquella dècada. A mitjan 1974, la crisi econòmica era una evidència, però les polítiques en aquesta matèria foren tímides i insuficients, i palesaven l’esgotament econòmic, però també social i polític, del règim de Franco. 

A l’àmbit social, l’augment de la conflictivitat laboral dels darrers anys de la dictadura va ser respost pel món empresarial des de la negociació i acceptació d’augments salarials (que podien arribar al 20% en una espiral inflacionista) per tal de no paralitzar les empreses amb l’ús cada vegada més recurrent de la vaga, a l’acomiadament dels líders obrers més combatius i les llistes negres, el lockout, o l’ús de la violència per restablir l’ordre i la producció. La incapacitat de la dictadura per fer front a la conflictivitat laboral va portar a les elits econòmiques a un distanciament cada cop més gran amb el règim i a una defensa a l’adhesió a la CEE per les oportunitats de negoci que la incorporació els hi oferiria. La manca d’accions contundents per enfrontar la crisi econòmica van continuar al llarg de 1975 i 1976, i es va haver d’esperar als canvis polítics produïts arran de les eleccions de juny de 1977 per iniciar unes reformes de sanejament i liberalització de l’economia. El 1977 la situació econòmica era ja alarmant. La inflació anual se situava al voltant del 30%, la balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. La necessitat d’arribar a uns acords tant en matèria política com econòmica es van traduir en els Pactes de la Moncloa, signats el 25 d’octubre de 1977, basats en una contenció de la massa salarial, una devaluació de la pesseta, una desacceleració de l’expansió monetària, a més d’una reforma fiscal que incloïa la creació de l’impost sobre les persones físiques (IRPF). Els Pactes, que també incloïen un acord en matèria social, van ser rebutjats per la patronal, que el 1977 s’havia agrupat en la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i l’esquerra extraparlamentària. La patronal, temerosa de perdre la seva posició privilegiada durant la dictadura, va rebutjar la reforma fiscal dels Pactes, així com els acords sobre l’empresa pública, i va titllar el programa establert l’octubre de 1977 com un programa socialdemòcrata que cedia massa a les reivindicacions dels treballadors.

Un any després dels Pactes, la inflació havia disminuït un 12% i se situava al 16%, gràcies a la política de devaluació monetària i la moderació salarial acordada, que va significar una caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986. La política estabilitzadora sorgida de 1977 tenia una contrapartida greu: la desacceleració del creixement econòmic i l’augment de l’atur. L’any 1977, l’atur era del 5.32%, situant-se per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE (al voltant del 4%), mentre que el 1979 l’atur se situava al voltant del 8.79%, gairebé el doble que la resta de països de l’OCDE. La reducció del consum nacional es va suplir amb les vendes a l’exterior, que va esdevenir el principal motor de creixement econòmic. 

Entre 1977 i 1979, la inflació continuava el seu procés de desacceleració, el sector exterior continuava aprofitant-se de la política de devaluació de la pesseta i la conjuntura internacional afavoria l’entrada de divises, la inversió estrangera i la recuperació del turisme, però l’atur continuava agreujant-se i el 1979 ja se situava al 8.79%. Aquesta era la situació en què es trobava l’economia espanyola quan va esclatar la segona crisi energètica de 1979. Aquesta segona crisi va desvelar els dèficits de la indústria espanyola, posant al descobert la seva manca de competitivitat i la necessitat d’una profunda transformació d’aquest sector per tal d’equiparar-se a les condicions dels mercats internacionals. És per això que, a partir de 1979, a Espanya la crisi econòmica és especialment una crisi industrial. 

La crisi econòmica però, no va afectar el sector empresarial proper al franquisme polític, que durant la dictadura va ocupar càrrecs ministerials i durant la Transició van passar als consells d’administració de grans empreses privades. Aquestes portes giratòries els hi van permetre mantenir i fins i tot augmentar les seves riqueses, mantenir el seu poder i continuar amb les seves quotes d’influència en el rumb del país. Algunes d’aquestes personalitats van ser Antonio Maria de Oriol Urquijo, Gregorio Lopez-Bravo, Alejandro Fernández Sordo o Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Epíleg

Les elits econòmiques van donar majoritàriament suport al cop d’Estat de 1936 i van gaudir d’un tracte privilegiat durant la dictadura. Durant l’etapa autàrquica van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal com a mal menor, però des de finals dels anys cinquanta i la dècada dels seixanta, el món empresarial va donar ple suport al règim franquista, ja que la seva connexió amb les elits polítiques va afavorir tractes de privilegi, a més de gaudir de la política proteccionista de la dictadura. El distanciament entre el món empresarial i el règim dictatorial no va començar fins que es va palesar l’esgotament social, polític i econòmic de la dictadura a principi de la dècada de 1970. Davant la incapacitat de resoldre la crisi econòmica, la conflictivitat social i el desgast polític, les elits econòmiques van posicionar-se a favor d’un apropament a la CEE, acceptant una democratització moderada del país que pogués defensar els seus interessos econòmics. Aquesta posició favorable juntament amb la seva progressiva incorporació a l’empresa privada, la gran beneficiada de la liberalització, va donar continuació a què les famílies que quaranta anys havien guanyat la guerra continuessin guanyant.

Read More

El procés de formació de les relacions capitalistes d’Estats Units en els seus inicis va ser un fenomen d’allò més complex. Estats Units, a diferència del continent europeu i asiàtic, no va haver d’enfrontar-se amb fortes resistències de règims socioeconòmics precedents com el feudalisme, que havien caracteritzat l’etapa d’Antic Règim. No obstant això, des del primer moment va generar les seves pròpies contradiccions internes a partir de les distintes formes d’explotació que es volien implantar. En particular, cal destacar la producció de treball esclau imperant a les plantacions dels Estats del Sud, fortament criticat pels Estats del Nord, que consideraven que enfosquia el discurs progressista expressat a la Declaració d’Independència (1776), on s’afirmava que: “tots els homes son creats iguals, són dotats pel seu creador de certs drets inalienables, entre els quals es troben la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat”, però que a la pràctica excloïa grups importants com els negres o els indígenes. 

Quan la independència es va acabar concretant el 1781 amb les victòries finals contra els britànics, l’economia de la nació es trobava en un estat crític. Les exportacions a Gran Bretanya estaven restringides i les lleis britàniques van prohibir el comerç amb les colònies que encara es mantenien dependents a l’Imperi Britànic localitzades al Carib. A tot això, cal afegir que les flotes comercials dels britànics solien importar una gran quantitat de manufactures que eren venudes a un preu menor que els productes manufacturers estatunidencs. A més a més, durant el període colonial i fins a principis de 1790, les carreteres es trobaven en condicions deplorables i el seu manteniment era molt costós. En conseqüència, el nou govern, encapçalat per George Washington, va haver de fer front a una triple disjuntiva que frenava la seva industrialització: el domini econòmic de l’antiga metròpoli sobre la zona, la manca de mà d’obra i la inexistència de xarxes de comunicació. 

Aquest problema canviaria ràpidament gràcies a un període d’iniciativa empresarial estatunidenc, on destacarà la figura d’Alexander Hamilton, que va donar nom als coneguts “Plans Hamiltonians”. Hamilton va entendre que per tal de sortir de la situació de crisi permanent degut als deutes acumulats durant la Guerra era necessari imposar un sistema de recaptació d’impostos. Segons Hamilton, el país experimentaria un desenvolupament econòmic regional característic de cada zona, on l’objectiu era potenciar les particularitats del terreny, i que es traduiria en un creixement sense precedents manifestat, per exemple, en la figura de les drassanes que prosperaven a Nova Anglaterra, els cultius i les pells que abundaven a les colònies mitjanes i l’economia de plantació al Vell Sud.

Fotografia d’Alexander Hamilton. Font: Viquipèdia

La importància de Hamilton també quedarà palesa a través dels seus dos “Informes sobre el Crèdit Públic”. En el primer, Hamilton va proposar que el govern federal assumís íntegrament els deutes estatals de la Revolució i amb les potències estrangeres que havien facilitat la Independència, amb especial èmfasi en França, per tal de pal·liar la conflictivitat social que es podia originar en cas que el poble hagués de sufragar tot el deute existent. En el segon, Hamilton va proposar la creació d’un banc nacional, que comptés amb el suport tant d’accionistes públics com privats amb la finalitat de posar en circulació nova massa monetària. Malgrat que en el primer informe Hamilton ja es va topar amb l’oposició dels Estats del Sud, reticents a pagar els deutes, va ser el segon el que va provocar més tensions, ja que sectors burgesos es mostraven crítics amb la creació d’un banc, ja que creien que era una institució més acord amb la monarquia que no pas la democràcia, i en conseqüència a llarg termini es podria traduir en un abús de poder per part del Govern Central. Finalment, es va realitzar l’aplicació pràctica de tots dos informes en els anys 1790 i 1791,

Malgrat les aparents dificultats, Hamilton encara elaborarà un tercer informe destacat, que portarà com a nom “Informe sobre les manufactures”, on recomana que l’economia s’enfoqués més en el comerç i la fabricació de productes industrials, sent protegida per aranzels estatals. Aquest suggeriment no va ser ben rebut d’entrada per part d’homes claus del procés d’Independència com Thomas Jefferson, qui considerava que exposar la societat a l’economia manufacturera es traduiria en una ràpida decadència moral i política, tal com havia passat a Anglaterra fruit de la Revolució Industrial. Tanmateix, considerava que els grangers eren primordials i que l’agricultura descentralitzada proporcionaria la base més important per al govern dels EE.UU. Així doncs, va quedar palesa la dissociació d’interessos entre Jefferson i Hamilton, ja que mentre que el primer imaginava una societat dirigida per agricultors independents propietaris de terres, Hamilton donava suport al comerç i les finances. Malgrat que al Congrés moltes de les propostes de Hamilton van ser acceptades, i van contribuir a que el nou país disposés d’una bona salut financera amb força rapidesa, el debat sobre el rol del govern central, el poder i l’economia d’Estats Units continuaria durant dècades, deixant entreveure que no es tractava un conflicte personal entre homes, sinó més aviat d’una dissociació d’interessos i conviccions. La creació de l’Escola Americana i l’Oficina de Patents l’any 1802 són dos dels exemples que il·lustraran aquest procés d’intervenció estatal.

D’aquesta manera, als anys posteriors a la redacció i ratificació de la Constitució dels Estats Units, l’economia del país va començar a experimentar un enorme creixement. La Constitució establia una espècie de carta estatutària sobre l’economia en la qual s’establia la regulació tant del comerç com del diner per part del Congrés dels Estats Units. És més, amb la Constitució es va obrir el mercat del territori estadounidenc i amb l’obertura de les seves fronteres, el nou país va permetre un flux intern lliure de béns i idees. L’impost sobre el whisky promulgat l’any 1791 va ser una excepció evident, un impost impopular destinat a ajudar el país a pagar el deute nacional contreta principalment amb França a conseqüència de la Guerra d’Independència. A partir de 1788, els recentment independitzats Estats Units  van veure el creixement de la seva productivitat ascendir a un ritme aproximat del 2% per any, ja que a causa d’una forta base econòmica originada amb els britànics, l’economia estatunidenca es va igualar ràpidament a la dels seus ex-governants. A més a més, l’any 1789, la indústria tèxtil d’Estats Units es revolucionaria gràcies a Samuel Slater, un aprenent de tèxtils d’una fàbrica britànica que va emigrar als Estats Units. Slater, abans de sortir d’Anglaterra, va memoritzar el pla d’una peça de maquinària tèxtil típica anglesa, i de memòria va aconseguir reconstruir la màquina a Estats Units. A més a més, amb l’ús de la tecnologia es van creant autopistes amb peatges que facilitaven el finançament estatal.

Retrat de Samuel Slater. Font: Viquipèdia

A principis del s.XIX, la progressiva consolidació de l’economia nacional anirà complementada per unes ànsies expansionistes per la resta del territori americà. L’any 1787, el president estatunidenc James Monroe presentarà la Doctrina Monroe, basat en l’eslògan “Amèrica per als americans”, el principal propòsit del qual era que cap país europeu intervingués en matèria política o econòmica a les nacions americanes a canvi de què Estats Units no fes el mateix a Europa. Això es manifestarà amb la compra de Louisiana a Napoleó I l’any 1803, que anirà secundada l’any 1867 per la compra d’Alaska a l’Imperi Rus. D’aquesta manera, el ràpid creixement econòmic d’Estats Units es veurà afavorit per l’extens territori amb el qual comptava, per la falta de mà d’obra que va atraure la població europea (amb un fort component ideològic, on destacava dins l’imaginari col·lectiu la idea de fer les Amèriques, enriquir-se i tornar a casa, on s’invertiria part del benefici obtingut) per la inversió estrangera i per la gran quantitat de recursos naturals, com ara el carbó, ferro, fusta i altres minerals. En aquest punt, esdevindrà fonamental la consolidació del ferrocarril a territori americà, permeten la lliure circulació de béns materials i interconnectant àrees fins aleshores inaccessibles. 

En l’àmbit del sector agrícola, l’Est dels Estats Units va destacar per una economia realment pròspera, en bona part gràcies al benefici recíproc que obtenien del contacte amb el sector industrial i manufacturer. D’aquesta forma, els agricultors subministraven productes agrícoles de baix cost als habitants rurals i urbans, i aquesta població exigia manufactures, que eren proporcionades per sectors manufacturers locals i subregionals. Entre els consumidors no-agrícoles existia un gran ventall d’oficis que exemplificarien la dinàmica de diversificació econòmica de l’època en contra dels monopolis al servei de la metròpoli de l’època anterior, com petits propietaris de fàbriques, artesans, clergues, metges i advocats. Alguns negocis empresarials van traspassar la seva producció a mercats més grans, amb especial èmfasi en sectors com les sabates i els teixits de cotó, produïdes a Connecticut. El nombre de llauradors passarà a créixer exponencialment en bona part de les colònies en les següents dècades, amb especial atenció a Nova York o Nova Anglaterra.

Tanmateix, el sector manufacturer inicialment es va centrar en articles de primera necessitat. Els articles de luxe no tenien cabuda inicialment en una societat que es volia desmarcar de la tònica de l’Antic Règim encara imperant a Europa. D’aquesta manera, mentre encara s’estava iniciant l’articulació d’un mercat nacional, la majoria de manufactures  es realitzaven dins l’àmbit domèstic. No obstant això, a inicis del segle XIX ja trobem innovacions tecnològiques que fan més eficient la producció a nivell industrial i la implementació de màquines a les fàbriques, on irromprà amb força el sector tèxtil. Aquest ràpid procés de transformació tecnològica tindrà un gran impacte en l’estructura socioeconòmica del país, ja que es passarà de tenir una falta de mà d’obra a una sobreoferta, que repercutirà en un descens general dels salaris. 

Finalment, a nivell marítim, els costos es feien més accessibles per la utilització del transport en vaixells de vapor en comptes del vaixell tradicional de vela, establint el seu domini preponderant en l’àrea del Pacífic, davant d’unes potències asiàtiques incapaces de redreçar i modernitzar la seva economia als canvis produïts a causa de la Revolució Industrial. Així doncs, l’elaboració de la màquina de vapor va esdevenir un element indispensable per entendre la dinàmica de modernització econòmica. A Nova York, Oliver Evans va començar a desenvolupar un motor de vapor d’alta pressió que era més pràctic que el desenvolupat pel seu homòleg Richard Trevthick a Anglaterra, ja que el primer no requeria un condensador separat i en conseqüència no es necessitava deixar refredar l’aigua. Aquesta invenció d’Evans va tenir un gran èxit, i li va permetre fundar la seva pròpia companyia l’any 1812, de nom Pittsburg Steam Engine Company. En qüestió de poc temps, els motors de vapor van començar a proliferar en subministres d’aigua en llocs on mai abans n’hi havien arribat.

Escena de pesca a Massachussets, 1776. Font: Viquipèdia

Així doncs, en el present article s’han intentat exposar les dinàmiques i fluctuacions econòmiques que Estats Units experimentarà en les seves primeres dècades com a nació. Tanmateix, resulta necessari incidir com els Estats del Sud, on impera una economia de plantació i una lògica esclavista molt consolidada, quedaran al marge de gran part de les innovacions tècniques realitzades, ja que si bé és cert que posseïen una gran quantitat de granges, consideraven que la compra d’esclaus resultava més barata que la implementació de noves màquines, que requerien aprenentatge i la contractació de nova mà d’obra, tot reduint els beneficis immediats.

Read More

Una vall atrapada per la industrialització

Ens situem entre finals del segle xix i la primera meitat del segle xx a la vall de la Vansa, dins la comarca de l’Alt Urgell. El sistema econòmic tradicional, basat en l’agricultura i la ramaderia, va topar de cop amb la industrialització i amb la necessitat de tenir diners en metàl·lic per adquirir tot tipus de béns, pagar impostos o afrontar deutes. Les zones urbanes es van adaptar a la nova situació però per als medis rurals allunyats i mal comunicats, com és el cas de la vall de la Vansa, això va suposar un veritable trasbals.

En el cas de les cases amb poc nivell econòmic, la vall no els aportava els recursos suficients per guanyar prou salari i fer front a aquestes noves necessitats, ja que l’agricultura i la ramaderia només aportaven autoconsum i subsistència. Així, el diner en metàl·lic s’havia d’aconseguir fora de l’àmbit local en treballs de mobilitat estacional, a banda del treball habitual. Gran part de la població es va mobilitzar a zones urbanes, on la indústria creixent oferia una bona oportunitat per guanyar-se la vida. A Espanya, en aquest context, els sectors secundari i terciari van créixer, mentre que el primari va disminuir. En conseqüència, la població de classe més baixa que es va quedar a la vall es va veure obligada a adaptar-se a la nova situació i a adoptar una pluriactivitat laboral.

Vall de la Vansa. Font: Carlesdanon blogspot
Vall de la Vansa. Font: Carlesdanon blogspot

Amb la pluriactivitat es van marcar més les dues esferes laborals: l’extradomèstica i la domèstica. En l’extradomèstica hi havia diferències entre gèneres: durant l’època de cultiu els homes es dedicaven plenament a la terra, ja fos a la pròpia o les terres de les cases benestants. Quan no era temps de conreu ni de sega emigraven a altres pobles o ciutats a fer treballs estacionals, com fer de llenyataire. No era estrany que, a més, també es dediquessin al contraban de tabac o a fer de traginers.

Les dones podien dedicar-se al servei domèstic d’altres cases, a fer de dides, de marxantes, de segadores de cereals als camps on treballaven els homes de la família, o fins i tot de venedores de tabac que passaven de contraban de la veïna Andorra. Destacava, però, una activitat estacional de les dones: fer de trementinaires.

En l’esfera productiva domèstica també hi havia diferències de gènere, tot i que no tantes: dones i homes treballaven el seu tros de terra i dominaven totes les tasques agrícoles per l’autoconsum i per la casa, és a dir, aquell treball productiu dins la unitat de producció domèstica. Però, a més, les dones s’havien d’ocupar de criar els infants i de la resta de les tasques de la llar (treball reproductiu domèstic, ja en fossin les mares, germanes, padrines, dides…). Aquesta flexibilitat laboral va augmentar degut al treball estacional, que comportava l’absència temporal dels membres de la família, tant dones com homes. Si bé és cert que les dones al món rural sempre han participat del treball productiu dins la unitat de producció domèstica, quan els homes de la família marxaven a treballar estacionalment, les dones havien de suplir les seves tasques domèstiques. De la mateixa manera, quan les dones (sobretot les que feien de trementinaires) eren fora al treball estacional, els homes havien de suplir també el treball domèstic de les dones. Però no el substituïen tot, ja que el treball reproductiu normalment seguia quedant en mans d’altres dones (familiars o conegudes).

Així, dones i homes havien d’incrementar la majoria de tasques laborals per poder suplir el membre de la família absent quan aquest marxava de casa temporalment. Però les dones ho feien en major quantitat, s’encarregaven de més tasques domèstiques que els homes.

Trementinaires: les dones que anaven pel món

Les autoanomenades dones que anaven pel món, conegudes fora de la vall amb el nom de trementinaires, van ser les dones de Tuixent, Cornellana, Ossera i altres pobles de la vall de la Vansa que es dedicaven temporalment, dos cops l’any, a recórrer pobles i ciutats venent productes que obtenien dels recursos naturals de la seva zona per guanyar un salari extra i poder mantenir la família. La seva manera d’adaptar-se al nou context econòmic va consistir a obtenir un rendiment monetari dels coneixements populars sobre les propietats guaridores de la flora autòctona.

Venien bolets secs, herbes remeieres, olis, pega i trementina, tot de la vall. El repertori bàsic d’herbes, que constava d’hisop, orella d’ós, corona de rei, corner, te de roca i salsufragi, es podia ampliar fins a ben bé vint-i-cinc plantes diferents. La trementina (d’aquí el nom de trementinaires) era el seu producte estrella: tradicionalment s’havia elaborat amb la resina que deixa anar el pi roig quan se’l fa sagnar i que, un cop purificada, ja es podia fer servir. Però la trementina que venien les trementinaires l’elaboraven mesclant pega grega amb essència de trementina, dos ingredients que compraven a les drogueries. Aquest procés era més ràpid i menys costós que no pas el mètode d’obtenció tradicional, i cada trementinaire tenia, amb matisos diferents, la seva pròpia recepta de trementina, que solia ser la base dels seus pegats, pomades i ungüents de propietats guaridores per a cops, punxades, picades d’insectes, erupcions a la pell, refredats… Les trementinaires portaven la trementina en llaunes metàl·liques, mentre que la resta de productes eren transportats en sacs i coixineres.

Feien dues sortides fora de la vall: la primera durava de Tots Sants a Nadal, i recorria del Pla d’Urgell fins al Camp de Tarragona; la segona durava de Reis a Pasqua i passava pel Berguedà, el Bages, el Vallès, el Maresme, la Selva, el Gironès, l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès.

Una parella de trementinaires a punt de marxar. La de l’esquerra és la dona experta i la de la dreta la jove aprenent. Font: Duoda
Una parella de trementinaires a punt de marxar. La de l’esquerra és la dona experta i la de la dreta la jove aprenent. Font: Duoda

Aquestes rutes quilomètriques les feien a peu, amb un calçat poc adequat i en parelles, per poder carregar tots els productes que traginaven i per suportar més bé les dures condicions del viatge (fred, neu, agressions, robatoris, llops i tota mena animals salvatges). D’aquesta parella de trementinaires, una dona era l’experta en l’ofici i l’altra era una jove aprenenta. La noia solia ser de la mateixa família, i en aquest cas no cobrava. Si no n’hi havia cap de disponible a la família, l’aprenenta es llogava a una altra família per un sou molt baix. I si tampoc se’n trobava, els nois eren els qui feien d’acompanyants, tot i que se’n troben pocs casos documentats.

Durant el llarg viatge, les trementinaires havien de dormir al ras, o bé feien nit en alguna casa que els venia de camí: el paller, un llit sobrer o qualsevol altre aixopluc eren benvinguts en èpoques de fred. Els vilatans, que ja les esperaven any rere any, també els posaven un plat a taula a canvi de fer algunes tasques domèstiques o de donar consells de medicina popular.

Durant l’absència de les dones, com s’ha comentat anteriorment en parlar de l’esfera laboral domèstica, eren els marits qui suplien les tasques productives domèstiques de les dones. Però les tasques reproductives domèstiques quedaven en mans d’altres dones ja que no totes marxaven a fer de trementinaires.

Des del punt de vista econòmic, les trementinaires eren les qui aportaven els ingressos principals i en moneda per mantenir la família. Normalment a les famílies de nivell socioeconòmic baix es vivia del que la dona guanyava fent de trementinaire. Els homes reconeixien el protagonisme econòmic de la dona i l’ofici de trementinaire tenia un gran respecte.

Les dones treballadores a Espanya als segles XIX i XX

Al segle XIX les dones treballaven majoritàriament al camp, a domicili, en serveis domèstics o en els sectors industrials. En general estava mal vist que les dones tinguessin accés a les relacions laborals. Es considerava que havien de treballar en l’esfera domèstica i, per tant, no hi havia motiu que justifiqués la necessitat de rebre cap salari. A les dones que aconseguien un treball remunerat, a més, se’ls exigia com a aspecte natural del gènere femení el compliment de les tasques domèstiques. Per tant, també hi havia dues esferes laborals: la domèstica i l’extradomèstica.

Era mal vist que les dones camperoles (la majoria a Espanya) fossin jornaleres assalariades. S’encarregaven de traginar l’aigua, de la cuina, de tenir cura dels fills, malalts, padrins i marits, de preparar remeis i medicines… Però sempre entès dins d’una obligació laboral domèstica, no entès com un treball remunerat.

Pel que fa a les dones treballadores a la indústria, en van ser moltes i en unes condicions de sobreexplotació laboral. Per necessitats econòmiques van trencar amb els rols de producció i reproducció domèstics, fent-se un lloc a la producció extradomèstica assalariada (tot i que sense abandonar la producció i reproducció domèstica), començant a ocupar espais públics. A Catalunya normalment van treballar en indústries tèxtils o de tabac, ja que, en tractar-se de feines manuals i que no exigien força física, es considerava que les dones les farien millor. Al País Basc (pioner de la industrialització juntament amb Catalunya), però, les dones van ocupar llocs de treball a la indústria siderúrgica, que sí que exigia força física.

Il·lustració de dones a Catalunya treballant en la indústria tèxtil. Font: Sapiens
Il·lustració de dones a Catalunya treballant en la indústria tèxtil. Font: Sapiens

D’aquest manera, les dones tenien doble treball: l’extradomèstic assalariat i el domèstic natural, pel qual es considerava que no havien de rebre un salari. El salari que rebien treballant a la indústria era poc i molt inferior al sou masculí, malgrat realitzar les mateixes tasques. Cobraven entre un 50 i un 60% menys que els homes, sent una mà d’obra molt barata que aportava grans beneficis econòmics als empresaris. Pel seu treball assalariat, les dones eren vistes com a usurpadores de llocs de treball que podien ocupar els homes. Inclús els homes que treballaven a les indústries van mobilitzar-se en contra de les dones que treballaven a les fàbriques, com és el cas de la protesta de 1868 a la fàbrica tèxtil d’Igualada.

El sector dels serveis domèstics, com en el cas de les dides, era el segon sector laboral més ocupat per les dones, però també era dels més mal pagats. Cobraven molt poc, o de vegades ni tan sols cobraven, i solament se’ls proporcionava llit i menjar, ja que no es considerava que una dona hagués de rebre remuneració per les feines domèstiques. També hi havia les treballadores a domicili, que compaginaven les tasques domèstiques amb algunes de remunerades: cosien, rentaven roba, planxaven o confeccionaven teles per a tercers. Però les condicions eren dures: no tenien horaris ni contractes, ni tan sols sous estables. D’aquesta manera també trobem la prostitució com una activitat freqüent en les dones que no tenien qualificació ni feina.

Les dones de classe mitjana o alta, malgrat el prototip de dona burgesa, tenien una gran càrrega laboral domèstica, però públicament no havien d’aparentar cap ocupació, ja que era un descrèdit que les dones de classe alta treballessin. Per tant, tenien dues facetes: la pública, només de cara a l’ostentació social del marit, i la privada, en què treballaven sense consideració.

En general, doncs, el treball femení tenia un caràcter de simplicitat manual i de poca força física, reportava molt poc sou i s’exercia en unes males condicions horàries i de treball. Però les dones, a més, pel simple fet de ser dones, fossin de la classe que fossin, tinguessin un treball remunerat o no, havien de dur a terme una sèrie de serveis domèstics imposats per la societat i el gènere.

Les lluites i els avenços de la dona al segle XIX van fer que al segle XX, tot i que continuava havent-hi doble treball (extradomèstic i domèstic), les condicions dels treballs extradomèstics experimentessin millores: les dones van accedir a professions més liberals, amb més remuneració i més reconeixement social. Va augmentar l’ocupació laboral femenina en la indústria i en els treballs agrícoles, i la dona va començar a formar part de partits polítics, a tenir veu i a fer reclamacions laborals i no laborals, tal com es reflecteix en el dret a vot. Tots aquests factors van comportar que els salaris augmentessin, malgrat continuar essent inferiors als dels homes.

Comparant les trementinaires amb les condicions laborals femenines del mateix context

Hi ha molts trets que fan que el treball de les trementinaires sigui un fenomen únic i exclusiu per la seva època, si bé és cert que també tenien força punts en comú amb la resta de dones del país. Tots dos perfils de dona compaginaven els treballs de l’esfera domèstica amb els de l’extradomèstica.Però la figura de la dona treballadora que guanya el seu propi sou no era mal vista a la vall de la Vansa: contràriament al que passava a la resta del país, a la vall es veia amb normalitat. Es desconeix si en altres zones es repetia aquest perfil de dona treballadora, però al segle xix no era ben considerat en els nuclis relativament grans, tot i que al segle xx aquesta visió ja va començar a canviar.

A aquest model de dona treballadora, en el cas de les dones de la vall calia sumar-hi el paper de protagonistes i pilars econòmics de la família. La quantitat més gran d’ingressos en monedes l’aportaven les dones, i això era un fet ben vist allà. A la resta del país, que les dones fossin les responsables de la màxima font d’ingressos familiars era una cosa impensable.

Dues trementinaires. Font: Revista Flora Catalana, núm 1, juny 2018. Imatge d’Anna Arenas i Emilia Llorens
Dues trementinaires. Font: Revista Flora Catalana, núm 1, juny 2018. Imatge d’Anna Arenas i Emilia Llorens

Pel que fa a l’esfera domèstica, en tots dos casos l’encarregada era la dona. Però mentre que a la resta del país les feines de casa obligades requeien exclusivament en la dona, a la vall només ho feien temporalment: quan les dones marxaven a fer de trementinaires eren els homes els qui realitzaven l’activitat domèstica, cuidant els fills i mantenint l’ordre i la neteja de casa.

El caràcter manual associat al treball femení es complia en part a la vall. És cert, com s’ha dit, que ajudaven els homes en tasques com la sega, i que dominaven quasi totes les activitats que feien els homes, però recordem que quan les dones no estaven en temporada d’anar pel món es dedicaven principalment a recollir productes boscans. La recol·lecció es feia a mà; per tant, durant major part de l’any, a més de conrear la terra i dur les feines de casa, es dedicaven a una activitat manual. Veiem, però, que quan venia l’època en què les trementinaires marxaven, en la feina de recol·lectar, trinxar i assecar plantes i bolets s’hi implicava tota la família, independentment del gènere.

En ambdós casos, tasques com ara cuidar la família o tenir cura de l’ordre domèstic eren uns serveis mínims socialment imposats al gènere femení.

Una visió general del fenomen que van comportar les trementinaires

Veiem que a la vall de la Vansa, en el context de mitjan segle xix i fins la primera meitat del segle xx, hi ha una diferència de sexes pel que fa a les activitats laborals, però no hi ha incapacitat ni rebuig a fer les tasques (ja fossin domèstiques o extradomèstiques) que tradicionalment s’han associat a cada gènere. A la vall es trenca el model del treball diferenciat de gènere socialment imposat. La versatilitat laboral i la seva acceptació és un cas remarcable en el seu context.

Econòmicament, les trementinaires van suposar una revolució: dones que mantenien la família i que aportaven més benefici econòmic que els homes. Després d’analitzar la situació de les dones a la resta del país en el mateix període de temps, es pot dir que la condició de la dona a la vall de la Vansa era molt diferent. Van ser les dones les que es van fer un lloc en l’economiai van trencar moltes barreres del treball laboral femení en comparació amb els casos exposats. A més, en la seva activitat no hi havia cap figura masculina d’autoritat que la controlés, sinó que els marits de les trementinaires, juntament amb els fills (si en tenien), exercien un paper de col·laboradors en la preparació dels productes.

La fi de l’ofici però la pervivència del llegat

L’ofici de trementinaire, abans de donar-se per acabat, només es va aturar durant la Guerra Civil espanyola, després de la qual es va continuar exercint.

Es va acabar definitivament quan les comunicacions de la vall es van millorar a mitjans del segle xx, cosa que va permetre els vilatans exportar productes agrícoles i obtenir beneficis econòmics. Això també va fer que els compradors fidels de trementina poguessin anar a la vall, i en especial a Tuixent, pels seus propis mitjans. En aquest context, l’ofici de trementinaire ja no era un guany per subsistir sinó un guany extra, i es va abandonar a causa de la duresa dels viatges. A més, moltes trementinaires, quan passaven per algunes localitats més “modernes”, sentien vergonya de la indumentària pròpia de ofici: els farcells a coll i les llaunes penjant denotaven una manera de viure, de guanyar-se la vida, inherent al medi rural i a una baixa condició social. L’última trementinaire va ser Sofia, del poble d’Ossera. Va fer l’últim viatge l’any 1982 amb el seu marit.

Sofia i el seu marit fent l’últim viatge de trementinaire. Font: Revista Enderrock
Maria Cortina Majoral (1838-1911) i el seu marit Pere Puigdemasa Marqués (1839-1906), de Ca la Matilda de Tuixent. Segurament van ser dels primers Trementinaires (juntament amb la Antonia Costa Coll, de Cal Foguetó, Tuixent) i dels únics matrimonis trementinaires, talment com la Sofia Montané i el seu marit Miquel el Gorra Tort, d’Ossera. Font informativa: Josep Moles Roca, descendent de Trementinaires de Tuixent. Font de la imatge: Revista Enderrock

Malgrat la desaparició de les trementinaires, la seva figura continua viva a la vall de la Vansa com a gran símbol identitari de la zona, sobretot a Tuixent. Però el seu llegat va molt més enllà, perquè, d’un saber popular i tradicional, les dones van saber-ne crear un ofici que els va permetre subsistir en un món cada vegada més industrialitzat i urbà: les trementinairesvan adaptar-se a la modernitat amb elements tradicionals i, el que és més destacable, van ser les protagonistes econòmiques del seu territori.

Read More