Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El Partit Republicà Radical, anticatalanista i amb un discurs camaleònic, va ser un dels principals protagonistes de la política barcelonina de principis del segle XX. La formació, encapçalada des dels seus inicis per Alejandro Lerroux, passaria durant el curt període republicà (1931-36) dels seus majors èxits a la seva pràctica desaparició.

La primera etapa es caracteritza per un discurs anticlerical, violent i populista, contrari al catalanisme de la Solidaritat Catalana (1906-1909) i que apel·lava a la propietat privada o a la col·lectivització segons el públic. Després de la Setmana Tràgica(1909), a mesura que assolia quotes de poder dins de l’Ajuntament de Barcelona, moderaria el posicionament a la vegada que es formava una xarxa clientelar; finalment, durant la Segona República, el partit arribaria a ostentar la presidència del govern espanyol, amb un viratge ideològic conservador. Tanmateix, això també provocaria un xoc entre antics radicals i nous militants, que després de diversos escàndols, desavinences i escissions, deixarien el partit sumit en la irrellevància política i al límit de la desaparició.

Una candidatura a la cerca de poder

Després de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), els radicals es trobaven desorganitzats. Els motius eren diversos: el fet d’estar exclòs de les aliances republicanes catalanes, les escissions com les del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo, així com pel fet que Lerroux estava centrat a fer contactes amb sectors conservadors i monàrquics de Madrid.

El poeta i periodista Carles Soldevila feia un retrat del partit. El Partit Republicà Radical no tenia una ideologia concreta i depenia enormement de l’actitud del seu cabdill, Alejandro Lerroux, i després de la proclamació de la República havia cercat el seu espai dins del sistema de partits republicà i va trobar el consens en l’antisocialisme. L’únic posicionament que compactava als radicals.

El partit, havia passat dels antics republicans a ampliar la base, convertint-se en “la post de salvament de nombrosos residus de la Unión Patriótica [el partit de Primo de Rivera] i dels vells partits dinàstics”. El Partit Radical era la formació més còmoda pels que volien mostrar una imatge vinculada al nou règim, indubtablement republicana, però antisocialista – “l’etiqueta radical era la més econòmica de les etiquetes republicanes” -, fent que més enllà de la forma de govern, el canvi de règim no signifiqués res. De fet, Julián Clapera, director del diari La Razón – òrgan dels Sindicats Lliures -, afirmava que “si volgués donar una llista de funcionaris que em van demanar que els ajudés per aconseguir ascensos i augments de sou, no quedarien juntes municipals del partit radical de Barcelona”.

L’encaix dels radicals davant l’Estatut

Els radicals tenien un important pes en el moment de la proclamació de la República. La Conjunció Republicano-Socialista, de la qual formava part, controlava les batllies de les grans ciutats de l’estat espanyol i van ser el segon grup més gran de les Corts Constituents, només per darrere dels socialistes.

Tot i haver promogut un discurs anticatalanista durant dècades, Lerroux es va mantenir ferm en la defensa de l’Estatut de Catalunya, tot i l’oposició de gran part del partit, argumentant que la llibertat catalana era compatible amb la llibertat i interessos de tots els pobles, tal com s’havien acordat en el Pacte de Sant Sebastià de 1930. Tot i això, posava límits: “No puc transigir ni en la qüestió de l’ensenyament, ni en la de l’ordre públic, ni en la de la Hisenda”, i exterioritzava dubtes: jo vull creure que amb l’Estatut no pretenen fer una Nació independent, però per dintre em queda una mena de recança”.

Alejandro Lerroux arriba a Barcelona per participar en un míting amb motiu de les eleccions a Corts Constituents de 1931. Font: Gaspar-Sagarra i Torrents – Arxiu Nacional de Catalunya.

Entre els radicals hi havia posicions molt diferents, de federalistes a centralistes. L’oposició a les aspiracions catalanes tenien en contra principalment els radicals aragonesos, com Darío Pérez, Manuel Marraco, i els antics monàrquics. Com explicava Carles Soldevila, “els radicals aragonesos, esglaiats davant la possibilitat que una llarga tira de llur territori actual s’esllavissi cap a Catalunya combaten l’Estatut a sang i a foc; d’altra banda, els reclutes procedents de la Unión Patriótica, persisteixen en llur dèria anticatalana”. En canvi, hi havia una part d’autonomistes, com Ramón González Sicilia, Josep Puig d’Asprer, Josep Estadella i els radicals valencians, com Juli Just, que eren autonomistes convençuts.

Els radicals barcelonins: escorats a l’esquerra

Malgrat els canvis cap a posicions més conservadors, en començar la Segona República, la formació encara tenia una clara tendència d’esquerres a Barcelona. El líder de la minoria radical a l’Ajuntament de Barcelona, Casimir Giralt(1883-1957), era un dels dirigents històrics. Amb un clar tarannà d’esquerres, s’oposava a la dreta, als monopolis de les grans companyies i defensava amb fermesa la separació de l’estat i l’església. De fet, abans de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, va explicar que optava electoralment per un acostament a ERC i una aliança republicana i d’esquerres, “un front republicà que contraresti i triomfi de l’escomesa dels partits de dreta, més o menys disfressats de republicanisme”.

Com remarcava La Veu de Catalunya, diari de la Lliga Regionalista, mentre Lerroux intentava donar un sentit conservador a escala estatal:

“El seu partit actua a Barcelona en una direcció totalment oposada. A Catalunya el lerrouxisme, en mans dels capitostos radicals, no podrà representar mai un element d’ordre. A Barcelona tampoc no podrà representar mai una oposició a la política de l’Esquerra ni una diferenciació de l’actual comunitat governant, amb la qual s’ha identificat sense escrúpols”. “Representa […] sectarisme antireligiós”

I el diari assenyalava principalment a la minoria radical al consistori.

El Comitè Local del Partit Radical també mantenia una posició més oberta als postulats catalanistes. El president local, Antoni Montanerpublicava una nota el 24 d’abril de 1932, on s’excusava de la seva absència a la manifestació pro-Estatut integral d’aquell mateix dia – que va reunir 200.000 persones segons la premsa de l’època – i afirmava que estava al costat de Catalunya en la seva defensa de mantenir el text tal com l’havien aprovat els catalans en referèndum. Una posició que xocava fins i tot amb les posicions més progressistes de la política de Madrid.

Les estratègies divergents en el si del partit va provocar maniobres per substituir la direcció dels radicals catalans. El gir començava el març de 1932, quan Joan Pich i Pon, president de la Cambra de la Propietat i propietari del Día Gráfico i La Noche, publicava l’article “Després d’uns anys de silenci i alguns d’amargura. – Al reintegrar-me a la vida política”, on anunciava el seu retorn a la política, dins de les files radicals. Pich i Pon trencava el tarannà d’esquerres, ans el contrari, els rivals l’acusaven de no tenir ideologia i que s’hagués adaptat a qualsevol règim, fos republicà, monàrquic i una dictadura. De fet, quan es van restaurar els ajuntaments durant la dictablanda de  Berenguer, el 1930, el dirigent radical va deixar de banda els antics companys radicals i es va asseure amb la bancada de les dretes.

Alejandro Lerroux, amb Joan Pich i Pon a la seva dreta. Font: Sagarra i Torrents – Arxiu Nacional de Catalunya.

Després de l’article, Pich i Pon creava immediatament el Club Republicano, en el Passeig de Gràcia cantonada amb el carrer de Casp, sota presidència d’ell mateix i Alfred Sedó com a secretari. El centre, pel seu caràcter més aristocràtic que obrer va tenir des dels inicis el malnom de “Real Circulo Republicano Radical” i era la constatació del canvi que s’havia forçat.

El viratge en els radicals catalans

En pocs mesos Pich i Pon ja era el cap a Catalunya, i d’ençà d’aquell moment el Partit Radical va estar constantment en crisi, i si essencialment es va mantenir unit, tot i el gir ideològic, va ser gràcies al lideratge de Lerroux. L’anàlisi que feia el periodista Lluís Aymami i Baudina era que el Partit Radical havia passat a representar el paper que havien fet el Partit Liberal i Partit Conservador amb la bandera de l’ordre com a emblema:

“El partit radical seguirà defensat la unitat de la pàtria a Catalunya, exactament com ho ha fet sempre. Amb una ‘petita’ diferència. Que abans defensava cremant convents i ara la defensarà constituint clubs aristocràtics, amb seccions de borsa i finances, i de protecció a la propietat”.

El setembre de 1932, Lerroux havia de suspendre un viatge a Barcelona, per l’estat de rebel·lió d’un grup important dels radicals barcelonins, que no volien acatar a Pich i Pon com a líder local, i es parlava d’una nova reorganització, perquè els “radicals autèntics” s’oposaven al gir de la formació a Catalunya. Finalment el 3 octubre de 1932, Lerroux feia la visita, amb un discurs al Club Republicano, justificant la nova estratègia del partit:

“Se’ns acusa d’obrir-nos de braços a tots els qui volen venir al nostre partit. Per què passa? […] si no admetem tots aquests elements en un partit polítics que els ofereixi garanties per als seus idearis i la seva obra constructiva […] aniran a parar a altres partits o […] formaran un partit que ens donaria a tots la batalla”.

La reestructuració es completava durant el 1933 i feia virar el partit d’un espai d’esquerres a un de centre entre l’ERC i la Lliga. Per Pich i Pon, “el partit havia de dotar-se d’un aire de respectabilitat política i social, que l’allunyés de la imatge incendiària que l’havia perseguit després de la primera dècada del segle”. Això portava a l’arraconament dels vells militants, i la promoció de nous elements, vinculats principalment als negocis com Alfred Sedó Peris-Mencheta, Alexandre Bosch Catarineu o Josep Matheu i Ferrer.

Les escissions del partit a Catalunya

El partit malgrat un canvi total d’orientació, es va mantenir unit, amb algunes excepcions. El cas més important és segurament el del diputat Jaume Simó Bofarull que el 6 de juliol 1932 se separava de la minoria radical justament per la reorganització que s’havia produït a Catalunya. El 24 de juliol del mateix any formava el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines (PRAT), que en les eleccions al Parlament de Catalunya aniria col·ligada amb ERC i obtindria quatre escons, mentre els radicals no n’obtindrien cap.

El 9 gener de 1933 apareixia un manifest per separar-se de Lerroux, impulsat entre altres militants per Enric Tubau, un lerrouxista històric, que analitzava el trencament principalment per la qüestió del catalanisme. El dirigent afirmava:

“S’ha de tenir en compte que per espai de molts anys, a Catalunya un veritable sentit esquerrà, era el radical, si bé mantenia adjectius certs aspectes, amb els quals no hi podíem estar tots d’acord; per exemple, el nacionalisme espanyol, que personalment mai no hem defensat”.

I prosseguia dient que “els que ens hem separat, enteníem que per sobre de tot, calia resoldre, a Espanya, el problema del règim polític” però “la vinguda de la República ençà el partit radical no ha sabut seguir el camí que la seva pròpia tradició li tenia marcat”. Creia que el partit sí que havia mantingut la significació anticatalanista, però havia abandonat la significació esquerrana.

El mateix gener, arran del manifest, es crearia el Partit Republicà Radical de Catalunya, amb un Consell Provisional format per Alsamora, Ariño, Bataller, Benet, Banús, Bonada, Casero, Comas, Guàrdia, Ortega, Segura, Tubau, Vitaller (M i V) i Enriqueta Gallinat. L’escissió tenia una importància relativa, tenint en compte que Enriqueta Gallinat i Vicenç Vitaller havien estat respectivament sotspresidenta i president de les Joventuts Radicals de Catalunya. El nou espai va donar suport a ERC en les eleccions generals de novembre de 1933 i s’hi acabaria integrant.

Cartell anunciat un míting d’Alejandro Lerroux amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya. Font: Josep Maria Sagarra i Plana – Arxiu Nacional de Catalunya.

Arran del manifest, el comitè local dels radicals, amb els presidents dels centres del partit i ja controlat pels dirigents conservadors, acordava l’expulsió immediata de tots els signants. Tanmateix, el president de l’Ateneu Radical del Districte V, el regidor barceloní Josep Samblancat, decidia paralitzar l’expulsió, dient que no tenien autoritat, fet que provocaria que l’entitat fos considerada fora de la disciplina de partit i el regidor expulsat.

El regidor Samblancat feia un dur discurs contra el que fins llavors havia estat el seu partit:

“No és dolorós que quan un home que ha fet de la política una religió vinguin homes sortits de tots els camins de la dictadura i de la monarquia vinguin a discutir la disciplina d’un home? Els senyors que han donat la disposició no tenen força moral per decidir. Ell no se’n va fins que qui té real autoritat per fer-ho no decideixi. Quan el 14 d’abril va prendre possessió de la Jefatura de Policia, a la llista de confidents trobà tots els monàrquics que ara són al Partit Radical. ¿I són aquests monàrquics els que l’han de treure? No!”.

En una assemblea general el 23 de març l’Ateneu Republicà Radical del districte V, amb l’assistència de 500 socis, es declarava independent, reafirmant el seu sentiment de republicans federals i declarant-se un partit republicà independent. Unes setmanes més tard, en una conferència pública al ja Ateneu Republicà Radical Independent, Samblancat afirmava que “ni com a radicals ens interessa el Poder, si aquest ha d’ésser un perill per a la República i no ens convenç que Lerroux pugui fer obra més revolucionària del braç de Maura, que del braç de Prieto”. “Avui és Azaña el que fa de republicà-radical, que és com nosaltres entenem que han d’actuar els republicans d’avui. El que fa Lerroux no ho vull qualificar per pietat”.

L’exministre Josep Estadella, un dels radicals més catalanistes, també abandonaria el partit el 1935. Les escissions van ser un tema relativament menor en comparació al malestar que hi havia i, de fet, en les eleccions municipals de 1934 cap dels dotze regidors radicals va repetir a les llistes electorals.

La configuració de les candidatures per les eleccions

En les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, les úniques en el període republicà, els radicals no obtenien cap escó. Les setmanes anteriors, els diaris ja remarcaven les dificultats de confeccionar una candidatura viable que satisfés els vells republicans i els nous radicals, “es tan difícil d’harmonitzar els gustos – i els interessos – de la gent de poca roba i de l’aristocràcia”.

Els radicals van fer grans desencerts durant la campanya, en part era una conseqüència del desconcert en el partit. En les eleccions van dur a terme una estratègia d’incloure representants de centres regionals – tots desautoritzats per les entitats – que va ser vist com un intent de dividir entre catalans i no catalans. “Es indiscutible que va comportar una gran reacció en les files d’ERC, mobilitzant els reticents”, a més d’altres errades, com per exemple, una declaració de Diego Martínez Barrio a un míting al Teatre del Bosc dient que votar ERC era votar a Azaña, quan en aquell moment era un polític molt popular entre els catalans d’esquerres.

L’any següent, de cara a les eleccions generals de 1933, L’Opinió, diari vinculat a ERC, assenyalava que el Partit Radical a Catalunya estava dividit en tres blocs: radicals humils, radicals de prestigi i exmilitants de la Unión Patriótica. Pich i Pon, en una reunió amb els dirigents hauria explicat la intenció de Lerroux de confeccionar la candidatura dividida en tres grups: quatre o cinc llocs pels elements de base del Partit, quatre o cinc dirigents pels líders històrics del partit i la resta amb elements industrials i del comerç que s’havien unit a les files després del 14 d’abril. Per la Campana de Gràcia, ja sota control del sector d’Estat Català d’ERC, “el lerrouxisme barceloní només s’aguanta perquè així els convé a quatre vius que tenen l’esperança que si un dia puja en Lerroux al Poder, podran assaltar tots els càrrecs”.

El 1933, quan el trencament amb ERC ja era total, la crítica anava més enllà: “Banquets, mítings, conferències, campanyes violentes des d’El Progreso, homenatges… no s’estan de res. Ells no s’adonen que fan una pestilència cadavèrica i que la gent se n’aparta amb repugnància” i posava un exemple:

“Santamaria [regidor a Barcelona] anuncia una conferència sobre el perquè ell i els seus amics són lerrouxistes. Prou que ho sabem i no cal que s’escarrassi. De modest carrilaire a gran senyor i príncep de tot un districte municipal, gràcies a la bandera lerrouxista i en contacte amb les grans empreses financeres, no s’ha pas d’ésser gaire llest per comprendre la seva abnegació al lerrouxisme”.

Joan Pich i Pon surt d’exercir el seu vot en les eleccions generals de 1933. Font: Josep Maria Sagarra i Plana – Arxiu Nacional de Catalunya.

La situació esperada la trobem després dels Fets d’Octubre de 1934, quan en una nota el Consell Regional del Partit Republicà Radical a tots els comitès provincials catalans, es demanava:

“Recollir, urgentment, dels comitès de totes les ciutats i pobles de Catalunya, les llistes amb els noms de militants del Partit que puguin ocupar places de Comissions gestores, secretaris municipals, regents d’escoles de primera ensenyança, etc. per a facilitar la tasca del Consell regional, en arribar el moment d’oferir noms per a la reorganització política i administrativa de la regió catalana en el moment s’escaigui”.

En el cas de Barcelona, els regidors van ser apartats, independentment de si estaven processats, i el gener es va nomenar Pich i Pon com a alcalde únic i president interí de la Generalitat. Posteriorment es formaria una comissió gestora, de regidors nomenats a dit, controlada pels radicals i de la mà de la Lliga i de partits monàrquics. Una situació que es repetiria en la majoria de les principals localitats catalanes.

Tanmateix, escàndols de corrupció a gran escala, com l’afer Strauss (o estraperlo) i l’afer Nombela (1935), provocaven la dimissió de Lerroux i Pich i Pon. Com a conseqüència, els òrgans directius del partit a Catalunya es dissolien, els càrrecs més crítics abandonaven la formació, com el regidor de Barcelona, Frederic Frigola, i altres membres aposten per sumar-se a la dreta o a l’esquerra. Finalment, el partit deixava de ser una eina útil i es trobava en plena crisi i en ple procés de descomposició.

A les eleccions generals de 1936, que posaven fi al bienni negre(novembre de 1933 – febrer de 1936), el partit ja era només era una ombra d’allò que havia estat. Els radicals només aconseguien cinc escons, molt lluny dels noranta-quatre de cinc anys abans a les eleccions constituents. Els lerrouxistes quedaven sumits en la irrellevància política i ni el mateix Lerroux obtenia l’acta de diputat. El partit es va presentar a Catalunya amb el Front Català d’Ordre, juntament amb les forces de dreta, però excepcionalment va anar en solitari a Lleida. El resultat en aquesta demarcació va ser d’un 3,48% dels vots i cap diputat, un final més que anunciat que es produiria de manera definitiva en començar la Guerra Civil.

Read More

Gonzalo Berger va presentar la seva tesi doctoral (UB) el passat 2017, en la qual estudia detingudament les Milícies Antifeixistes des del seu naixement fins al desembre de 1936. Amb el  seu treball, realitzat a partir d’una exhaustiva tasca d’arxiu, pretén desmuntar certs tòpics que s’han enquistat a la historiografia al voltant de les milícies. Busca així aportar llum a un dels processos més interessants i complexos de la nostra història recent. Fa poc, i fruït de la seva tesi, ha publicat el llibre Les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. (Editorial Eumo). Ens trobem amb ell per parlar sobre els resultats del seu treball i per compartir reflexions al voltant de les milícies.

L’any que ve farà 80 anys del final de la Guerra Civil i segur que les xarxes s’ompliran d’imatges de milicians i milicianes, que s’han plasmat en l’imaginari col·lectiu com el símbol de la lluita del poble contra el feixisme. Fins a quin punt aquesta imatge és real de què van representar les Milícies Antifeixistes?

Són imatges reals, per descomptat. Són reals i corresponen a un moment concret, que forma part de la realitat de la Història de Catalunya. Jo crec que això és el que fa aquest moment, un moment diferent i especial.

Més enllà d’aquesta imatge, sovint s’han sentit moltes crítiques de les milícies. S’ha dit que eren indisciplinades, que no hi havia una coordinació… Són justificades aquestes crítiques o s’han d’agafar amb mesura?

Hi ha un relat interessat per desprestigiar les milícies, ja durant la mateixa guerra i que després es reprodueix a la historiografia contemporània, durant el Franquisme i posteriorment també. Jo crec que la realitat la trobaríem en un punt entremig. Per descomptat que no eren indisciplinades, o poc operatives –tot i que hi ha casos en què es dóna com en qualsevol exèrcit del món d’aquella època–, però també és veritat, i així ho he pogut documentar, que les Milícies eren dures amb els càstigs per indisciplina, amb tot allò que tenia a veure amb abusos sobre la població local, sobretot, i especialment, amb abusos cap a les dones.

En el teu treball, de fet, remarques que la CNT, que sovint s’ha vist com el sindicat més indisciplinat, aplicava severs càstigs contra els seus milicians.

Cal entendre que la CNT és un sindicat amb una ideologia molt potent, que no consentia deslleialtats, abandonament del front, abusos, robatoris… Ni d’oficials ni de la mateix militància. Una frase molt significativa d’Antoni Ortiz és que contra la seva lògica ideològica, va ser una qüestió moral aplicar la disciplina, quan en principi els anarquistes estarien lluny d’aquestes directrius o sempre s’havien pensat que hi estaven lluny. I ell mateix reconeix que va haver d’aplicar condemnes de mort…

Contra la seva lògica ideològica, per la CNT va acabar sent una qüestió moral aplicar la disciplina, fins i tot amb condemnes de mort.

Però això es dóna en general a totes les columnes. En definitiva, tenim una força armada comandada per militars, molt sovint, i per civils armats, amb un component ideològic molt alt que les fa combatives. Això sí, eren poc operatives en alguns casos en front més obert: falta aquesta tècnica militar tan necessària per a la guerra.

Tornant al que deies que estaven comandades per militars, a vegades es té la idea d’unes milícies formades només per obrers i militants d’organitzacions sindicals i polítiques d’esquerres. Però, quin paper tenien els militars en aquestes milícies?

Aquesta ha sigut una de les sorpreses en analitzar els subsidis, perquè sempre s’havia dit justament això, que eren forces de civils. Però la realitat és que totes les columnes tenen comandaments o tropa formats per militars professionals… De fet, en els fronts, sobretot el de Mallorca i el d’Aragó, l’estructura del comandament de l’estat major és formada per militars professionals. Els militars i les forces d’ordre públic juguen un paper important en l’articulació de les milícies des de la rereguarda, en el comandament als fronts i en les mateixes unitats. I fins i tot, també, hi ha tres columnes que són les primeres que surten des de Lleida, Tarragona i Barcelona, el dia 23 [de juliol de 1936] a la tarda, que són formades íntegrament per soldats i forces d’ordre públic.

Totes les columnes tenien comandaments o tropa format per militars professionals. Contra la idea que tots els militars eren reaccionaris, hi havia un gruix de militars que va mostrar la seva fidelitat a la República.

És important destacar que existia una organització clandestina, la UMRA que creix en oposició a una organització de militars feixistes [la UME, Unión Militar Española]. Es dóna el cas que a Barcelona i Madrid hi ha un gran nombre de militars [de la UMRA], suposo que ja intencionadament desplaçats en aquestes guarnicions per tal d’apaivagar una mica els ànims reaccionaris. Per tant, destacar que contra la visió que es té dels militars tots feixistes, tots sollevats i reaccionaris, hi ha organitzacions amb alts comandaments militars, com Josep Guarner o Escobar, que són declaradament antifeixistes.

Militaven a alguna organització política?

Sí. A l’Exèrcit hi ha molts militants d’Esquerra Republicana i del Partit Sindicalista. També de la CNT, sobretot sotsoficials. De fet, molts dels militars que participen de l’octubre del 34, que són condemnats a mort o exiliats, després seran comandaments durant l’etapa del Comitè Central de Milícies. Per exemple, Díaz Sandino, que serà el primer Conseller de Defensa, és oficial d’aviació, i ja havia sigut condemnat el 1934 per negar-se a bombardejar el Palau de la Generalitat. Amb [la victòria] el Front Popular el 1936, tots aquests militars seran restituïts en els seus càrrecs i posteriorment seran els que articularan les milícies.

IMG_7413

Què diferenciaria per tant les milícies d’un exèrcit convencional?

Que els soldats i també els oficials són voluntaris. Hi ha una part de professionals que estan al capdavant de la força, de manera voluntària també, per fidelitat a la República, a la Generalitat o a les organitzacions. També la massa de combatents és voluntària. I això és la gran diferència respecte a un exèrcit tradicional, format per gent obligada a anar al front: les lleves. Això i que malgrat buscar l’eficiència militar, almenys durant l’etapa de les milícies, desapareixen les salutacions i els privilegis dels oficials respecte a la tropa, i apareix un nou esperit.

També els salaris eren iguals en totes les capes dins de les milícies?

El salari és igual per tots, no es fa distinció, tots són voluntaris de les milícies i tots, quan comencen a cobrar, cobren les 10 pessetes al dia.

Referent a aquest nou esperit que has mencionat, George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya va escriure que per ell, participar de les milícies era «viure a l’avançada un tast del socialisme». Fins a quin punt, per aquells milicians i milicianes, la seva experiència els primers mesos era això, viure el socialisme o l’anarquisme dut a la pràctica? 

Diverses coses aquí. George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Ell va anar al front cap al gener o febrer del 1937, i en aquell moment ja és l’Exèrcit Popular de Catalunya. Les milícies ja s’han militaritzat. A l’octubre comencen les lleves i el desembre l’Exèrcit de Catalunya ja està funcionant. Hem de tenir en compte que George Orwell és un estranger que arriba i que té una perspectiva i que després publica un llibre en funció de la seva ideologia. Però ell no va viure en cap cas els moments inicials ni les dinàmiques de les milícies. George Orwell o Homenatge a Catalunya són part d’aquesta idealització –en aquest cas en el sentit positiu– de les milícies.

George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Quan ell va arribar, aquestes ja s’havien militaritzat i eren l’Exèrcit Popular de Catalunya. Homenatge a Catalunya és part d’aquesta idealització de les milícies.

Respecte com ho van viure els protagonistes, crec que evidentment amb eufòria i entusiasme. Estem en una societat catalana amb una tradició antimilitarista molt forta, que a marcat gran part de les sublevacions i insurreccions populars a la Història de Catalunya. Una tradició antimilitarista generalitzada que no significa que sigui no-violenta, ja que la societat catalana, com la resta de societats europees del moment, era violenta.

Tenint en compte aquest antimilitarisme, sorprèn com en qüestió d’hores, desenes de milers de voluntaris i voluntàries estan disposats a anar al front a combatre. I això només s’explica perquè existeix el convenciment de la lluita contra el feixisme i el que implica la seva victòria. Per tant hi ha eufòria, convenciment en què s’està fent allò que s’ha de fer, en què el feixisme implicava la derrota total de les idees, de les organitzacions o del país; i suposo que pels que ho van viure, va significar un moment únic. Si t’hi fixes, hi ha un tema molt curiós, que és que en totes les fotografies de l’època, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, els milicians miren molt a càmera i somriuen. Aquesta és la convicció de ser subjecte històric, o sigui, estan fent història, estan fent alguna cosa excepcional que els fa enfocar aquesta mirada a càmera amb la il·lusió d’aquest moment inicial de defensar allò amb què es creu.

Milicians i milicianes mirant a càmera de forma somrient i amb el puny alçat. Font: Solidaridad Obrera
Milicians i milicianes mirant a càmera de forma somrient i amb el puny alçat. Font: Solidaridad Obrera

Parlant d’aquests voluntaris que van amb el convenciment que estan fent història, arriba un moment, el 30 de setembre, en què es fa el primer Decret de Mobilització. No hi havia prou voluntaris per defensar el front d’Aragó?

Aquest és un fet curiós també. Hi ha una primera efervescència revolucionària però de seguida es veu que no són prou. El que comença sent una lluita a Barcelona amb unes columnes de voluntaris per anar al Front d’Aragó acaba convertint-se en una guerra: una guerra que demana recursos i combatents. Les organitzacions i columnes al front informen de la falta de voluntaris, malgrat que la premsa està venent en aquell moment que les forces antifeixistes estan combatent i vencent a tots els fronts. Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris que s’adrecen als fronts. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.

Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.

Anant al tema de les armes i els subministraments, en la teva tesi també analitzes els esforços de la Generalitat per obtenir armes i per crear una indústria de guerra. Amb quines dificultats es troba la Generalitat? Fins a quin punt podem afirmar que l’Estat intenta boicotejar la creació d’un exèrcit català?

És absolutament així, tot i que més subtil. Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i la veritat és que el Govern de la República no ho veu amb bons ulls. Per tant, boicoteja per sistema les aspiracions catalanes, tant des de la vessant llibertària –que seria el front d’Aragó–, com l’expedició de Mallorca –que seria una empresa dirigida des dels interessos del PSUC, sobretot, i ERC i Estat Català, malgrat que també hi hagi la CNT–.

Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i el Govern de la República no ho veu amb bons ulls.

Catalunya té poques armes, sempre les ha tingut, degut fonamentalment a les insurreccions. Les armes mai estan a Catalunya, sempre estan al voltant de Catalunya i no hi ha capacitat financera per comprar-les, sobretot a partir del Tractat de No-intervenció de la República francesa i Anglaterra. Per tant, no hi ha ni armes ni capacitat financera, i el Govern de la República no en subministra. Això fa que les forces catalanes no puguin assolir els objectius que en principi es marquen a curt termini. És el gran problema que tindrà l’organització de Catalunya durant els mesos inicials de la guerra: la falta d’armament i de pólvora.

IMG_7414

I això s’aprofitarà per desacreditar les Milícies Antifeixistes, que no aconseguiren recuperar territori, quan el que passava és que no tenien armament, municions ni subministraments en general.

Clar, per això m’interessava documentar bé tot el tema de l’armament i el finançament. La gran excusa per atacar el poder polític de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan no existia aquesta ineficàcia: hi havia militars i voluntaris disposats a lluitar i a combatre, però el que no hi havia eren les armes necessàries per assolir els objectius. El Govern de la República estrangulava econòmicament–de forma subtil i no declarada– la Generalitat, i minvava les capacitats operatives de les milícies.

La gran excusa per atacar el poder de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan aquesta ineficàcia no existia. El que existia era la falta d’armament i municions.

Per això no es pot recuperar Mallorca?

No, per això no. Mallorca no es pot recuperar perquè el Govern de la República decideix retirar la tropa republicana d’un dia per l’altra i abandona o no els combatents que estan a l’illa en funció de si aquests accepten retirar-se o no. És una qüestió del ministre de la Marina que decideix que Mallorca no és un objectiu pel Govern de la República, per diferents motius, i ofereix al capità Bayo el reembarcament i el desembarcament d’aquesta força a Andalusia, on s’especifica que sí que tindrà el suport de la Marina i de la força aèria republicana.

És a dir, de recursos sí que n’hi havia.

Recursos n’hi havia: per combatre a Andalusia però no per combatre a Mallorca, no per recolzar una campanya dirigida des de la Generalitat. Hem de tenir en compte que hi ha una acta del dia 30 o 31 d’agost on es pot veure una discussió molt gran en la qual es parlava de Mallorca. Hi ha informes que asseguren les possibilitats d’èxit a Mallorca, un objectiu que es considera vital per la supervivència de Catalunya a la guerra.

Recursos n’hi havia, però per combatre a Andalusia, no a Mallorca.

Si això passa el 30 d’agost, el 3 de setembre, Prieto, Ministre de Marina, envia un telegrama en el qual es comunica que amb tres hores s’ha de procedir al reembarcament de la força. No es comunica a Barcelona ni al CCMA… No només no es comunica a Barcelona, tampoc es diu res a la força que està a Mallorca. Bayo és l’únic que ho sap i no li diu ni als seus oficials ni a la tropa, sinó que els diu que desembarcaran a Palma. Un cop als vaixells els porten a Barcelona i a València. Clar, el cabreig a Barcelona és enorme, i el cabreig dels soldats i dels milicians, també, perquè bàsicament els han enganyat: s’hi han deixat la pell molts companys i es veuen traïts.

El tema de Mallorca respon únicament a què el Govern de la República es nega o no veu amb bons ulls una victòria catalana a les Illes. Mallorca era un objectiu bàsic per Catalunya, i així ja ho veuen els propis membres del comitè i els militars, sobretot per la por als bombardejos des de l’illa, com després acabarà passant. A més a més era un objectiu que estava a l’abast.

IMG_7411

De fet Menorca no havia caigut i Eivissa i Formentera les conquereixen ràpidament i ningú dubta de la victòria sobre Mallorca. Mallorca està aïllada. Semblava possible recuperar-la.

Mallorca no té possibilitats de resistir. I de fet, clar, l’embarcament de les tropes de Mallorca passa entre el 3 i el 4 de setembre, i el 7 comencen a sortir milers de milicians cap a Madrid. Aquests milicians estaven preparats per marxar a Mallorca: la Columna Macià-Companys, la Columna Tierra y Libertad… Tots aquests anaven a anar a Mallorca i aquestes forces en joc hagueren desnivellat la balança perquè l’Exèrcit franquista a Mallorca no tenia capacitat d’augmentar les seves forces. Era qüestió de temps que Mallorca caigués.

I després part de les milícies catalanes són enviades al front de Madrid. La capital era un objectiu estratègic?

Era un objectiu simbòlic. Ho era fins i tot pel Govern de la República que abandona la ciutat. I no només l’abandona el Govern, també l’Exèrcit. De fet, Madrid és defensada per la gent de Madrid i a un preu altíssim. Hi deixen la vida milers de madrilenys i madrilenyes i gent de tota la Península que va a defensar la ciutat i és abandonada, a més a més de mala manera. La sorpresa és que després la ciutat resisteix.

Madrid era un objectiu simbòlic, però no estratègic. El Govern de la República va abandonar la ciutat amb l’Exèrcit, i Madrid va ser defensat per la seva gent.

Amb tota aquesta lògica de la guerra la pregunta és, com és que els milicians van a Madrid? Perquè en definitiva no és un objectiu estratègic ni per Catalunya ni per la guerra. És una ciutat que no té cap valor més enllà de la capitalitat. Però Mallorca és una lliçó que a Catalunya queda molt clara. A partir d’aquell moment, Catalunya considera que ha d’enviar forces i contribuir a l’esforç de guerra per no rebre més boicots. El mateix Durruti es nega a anar a Madrid.

Però hi va acabar anant, no?

Perquè l’obliguen. Els comunistes comencen a enviar les seves forces a Madrid i la CNT no vol quedar enrere i acaben obligant a Durruti a anar-hi.

Arribats a aquest punt, m’agradaria preguntar-te si, com sovint s’ha afirmat, la conversió de les Milícies Antifeixistes en l’Exèrcit Popular de Catalunya és una victòria del PSUC i ERC sobre la CNT. Es pot fer aquesta lectura?

Rotundament, no. És absolutament desencertada aquesta visió de la història. I a més a més està molt documentat. El mite que la CNT no participa o no hi creu és només això, un mite, no la realitat. El Comitè Central de Milícies és creat per la mateixa Generalitat. Però fins i tot la CNT –els comitès superiors de la CNT i la FAI– el 20 d’agost estan decidint dissoldre el comitè, per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa.

La mateixa CNT-FAI decideix dissoldre el CCMA per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa de la Generalitat, de la qual hi formarà part.

De la qual hi formaran part després, no?

De la qual de seguida que es dissolgui el comitè, Joan Garcia Oliver en serà el sotssecretari, i com a tal organitzarà tots els decrets i la formació de l’Exèrcit de Catalunya. Però posteriorment, Francisco Isgleas, que serà després un dels homes més importants de la regional catalana de la CNT, serà el Conseller de Defensa, i serà qui militaritzarà les milícies, qui crearà l’Exèrcit Popular de Catalunya.

Potser tenim una mica el tòpic arrelat d’aquesta CNT revolucionària…

La CNT està al front, i sap el que passa, i veu que no poden afrontar amb garanties la guerra com s’està fent amb les milícies, perquè els hi falta capacitat operativa. Per tant, consideren que la millor opció és la militarització. No hi ha aquesta fractura ERC-PSUC-CNT, estan tots junts. És una qüestió de matisos. Ells debaten, però sobretot per temes d’economia, no per temes de l’Exèrcit. Els grans problemes de la rereguarda són per la tensió econòmica i per quin ha de ser el model econòmic: una economia centralitzada per l’estat, col·lectivitzacions… Però amb l’Exèrcit ho tenen molt clar: la militarització és la millor opció per guanyar la guerra.

La reunió clau de tot això és a principis d’octubre, on participen el conseller Díaz Sandino, Joan Garcia Oliver, Durruti, Ortiz, José Del Barrio… tots els caps de les columnes. I Durruti, Ortiz i Garcia Oliver són els primers que defensen el comandament únic i la militarització de les milícies, perquè són conscients que la guerra es pot perdre en qüestió d’hores.

Amb l’Exèrcit tothom ho tenia molt clar: la militarització era la millor opció per guanyar la guerra.

Tot i així, part de les columnes o alguns dels combatents de les columnes òbviament s’oposen a la militarització, per una qüestió ideològica o perquè estan cansats de la guerra –cal tenir en compte que molts milicians estan cansats: ha arribat l’hivern, fa fred i les condicions són pèssimes, potser simplement volen tornar. Sí que hi ha algunes columnes que s’hi oposen, però la majoria es militaritzen. Aquells que no accepten la militarització marxen de les milícies, com en la Columna Durruti on marxen entre mil i mil cinc-cents voluntaris; però moltes de les columnes es militaritzen ràpidament.

I el POUM? Perquè el POUM ja no formarà part del Segon Govern Terradellas i per tant no tindrà poder de decisió en aquest procés de militarització.

Però no s’hi oposa en cap cas. El POUM accepta la militarització a la primera de canvi. Saben que és la manera d’aconseguir millors armes i més eficàcia militar. La resta de columnes al mateix.

Tornant a la CNT, s’ha d’entendre que al cap i a la fi, la lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit. La CNT el que vol garantir és el control mitjançant el comissariat de guerra, i aquí hi ha la lluita amb els comunistes. Els comunistes, sent una organització més petita, ràpidament col·loca molts comissaris i per tant té el control ideològic de l’Exèrcit. I això és el que entorpeix la relació amb la CNT.

La lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit.

I després ja venen els fets de Maig?

Això degenera cap a la situació prèvia al maig. Fruit també de la tensió econòmica que viu la Generalitat, que és de col·lapse financer.

IMG_7417_2

Millor no hi entrem, als Fets de Maig. Canviant una mica de tema, en el treball també has intentat quantificar quantes dones van participar de les milícies.

Sí, també era un dels mites que havia de combatre. A partir de la bibliografia es pot veure com han nascut molts tòpics al voltant de la dona miliciana: que eren o bé prostitutes, o de la CNT… En el sentit pejoratiu de la vessant llibertària. La visió que es tenia era que eren putes o anarquistes o totes dues alhora. A partir d’aquí, es deia que havien anat molt pocs temps al front i que de seguida havien tornat. I també que eren molt poquetes.

Però quan t’acostes a les fonts i comences a analitzar els percentatges comencen a sortir moltes, moltes i moltes dones que estan combatent a primera fila i amb un perfil ideològic molt divers. Al voltant del 3% a les milícies van ser dones. Que encara és un nombre residual però molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes. Per tant, la dona hi participa, hi participa massivament, durant les primeres setmanes de la guerra. El percentatge ideològic també és brutal, perquè de les aproximadament 1.200 dones que estan a les milícies entre el 24 de juliol i el 31 de desembre, les de la CNT no arriben a ser 400.

Les dones van ser el 3% dels voluntaris a les milícies. Tot i que encara és un nombre residual, és molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes.

Sempre s’havia cregut que eren majoritàriament de la CNT… De fet el PSUC organitza unes milícies femenines…

No és que les organitzi. És des de la Secció Femenina del PSUC que les dones que en formen part creen unes milícies femenines obertes a totes les dones de les organitzacions antifeixistes, cosa que no agrada a la directiva del PSUC, que en principi pretenia mobilitzar-les a la rereguarda i enquadrar-les a la seva organització.

Elles tiren pel dret i acaben muntant un Batalló Femení de Catalunya, format íntegrament per dones, i no només del PSUC, també d’Esquerra Republicana, d’Estat Català, del Partit Sindicalista, del POUM, d’Izquierda Republicana, de la FAI… Diferents organitzacions que aporten dones d’una manera significativa, unes dones de les quals moltes ja tenen una tradició de lluita molt potent i que identifiquen el feixisme com el seu gran enemic. Són dones que estan decidides a combatre: i lluiten i moren i pateixen igual que els homes.

Així i tot, amb la militarització les dones van ser expulsades de les milícies. A la teva tesi documentes com, per exemple, la Columna Libertad, que es trobava a Madrid, decideix retornar les dones a Barcelona. Com es produeix aquesta expulsió?

La Columna Libertad, del PSUC, però també altres de llibertàries, de seguida comencen a purgar les dones per culpa d’una concepció masclista, perquè no hi ha cap motiu objectiu per fer-les fora. Això ja passa durant les milícies: primer les acusen de prostitutes i de contagiar malalties venèries, i després es permeten el luxe de desprestigiar-les des de la premsa –llibertària, comunista i altres–. Diuen d’elles que per qüestions físiques són incapaces de córrer o de disparar, que els pits les desequilibren, que quan corren cauen de cul… que són físicament inferior als homes. I això des d’una visió comunista, anarquista o al cap i a la fi revolucionària, que no deixa de sorprendre.

Les dones catalanes van viure una doble derrota: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.

Així i tot, la majoria de les dones es queden i no és fins a la militarització que les expulsaran definitivament. Per tant, cal remarcar aquesta doble derrota de les dones catalanes: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.

Crec que ho podem deixar aquí, hem tocat molts temes. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres.

Read More