Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

“L’esclavitud és la submissió absoluta, la deshumanització i l’absència total de drets d’una persona”. Aquest és el concepte que es té generalment de l’esclavatge, però normalment només és aplicable a certes situacions i períodes on sí que s’ha portat a terme aquesta pràctica de manera tan salvatge. Les pràctiques més brutals envers l’esclavitud es realitzaren durant els segles XVI i XVII sobre la població d’esclaus d’origen africà i/o indígenes que es feien servir per treballar en les colònies americanes.​

L’esclavitud té un recorregut de milers d’anys que no és abolida fins al segle XIX i, per tant, van sorgir moltes diferències en el tracte, posició i tasques que van desenvolupar aquestes persones al llarg de la història​. 

Durant el final de la República romana (segles II-I aC) i l’Alt Imperi (segles I-II dC) bona part de la força de treball va recaure sobre els esclaus, aquelles persones que pel motiu que fos havien passat a formar part de la classe social més baixa i estaven sotmesos políticament i socialment als seus amos, persones lliures que havien comprat a una persona. Tot i que les condicions eren dures, un esclau no estava completament desprotegit de drets, ja fossin formals o informals. A continuació, farem una aproximació a la vida quotidiana d’un esclau en l’Antiga Roma, quines tasques podia desenvolupar i veurem alguns dels punts més durs de la seva vida, de quines proteccions gaudia i fins on podia arribar una persona esclava amb sort.

Camp i urbs: vida i treball

En el període antic ​és cabdal fer distincions entre la vida urbana i la vida al camp​. Durant aquest període les dues entitats viuen molt desmarcades l’una de l’altre i es duen a terme tasques i es porten ritmes de vida molt diferents. La principal diferència és l’acumulació de capital i poder polític entre ambdues. En el món urbà és on desenvolupen la majoria d’activitats polítiques i comercials creant una gran acumulació de riquesa que al final es veu traduïda en una gran varietat d’activitats econòmiques i culturals. Això fomenta l’aparició de noves formes de treball i activitats especialitzades que requereixen formació i dedicació concreta. 

En aquest context veiem com van sorgint nous llocs de treballs com arxivers, comptables, secretaris, etc. ​Moltes d’aquestes feines del “tercer sector” seran ocupades en un primer moment per persones lliures però a poc a poc, i sobretot dins del marc familiar, es substituiran per esclaus especialistes​. Un dels grans exemples d’això són els professors. L’educació en moltes famílies benestants requeia sobre esclaus de confiança i molt formats que imparteixen classes als petits de la família a més d’ocupar-se d’ells durant bona part de la jornada. ​Aquests esclaus es tenien en gran estima i eren molt valuosos.

També trobem molts esclaus destinats a la producció i a les tasques domèstiques. Aquests esclaus urbans estaven en un contacte molt estret amb la família propietària i sovint aconseguien gaudir de privilegis o més llibertat personal que els seus homòlegs del camp. Molts esclaus domèstic o destinats a activitats econòmiques concretes solien aconseguir la llibertat després d’uns anys de servei. Trobem que en els registres d’emancipació que han arribat als nostres dies el nombre d’esclaus alliberats és molt més elevat en els entorns urbans que els campestres. Aquesta simple diferència provocava un gran canvi de mentalitat en els esclaus urbans, perquè tenien l’esperança que més tard o d’hora obtindrien la llibertat si feien bé la seva feina o estaven en una bona relació amb el seu amo. Els esclaus de les finques rurals, per altra banda, no tenien tantes opcions de ser alliberats. 

Per altra banda la vida al camp girava envers la producció agrícola i ramadera. Gran part de la producció es realitzava en grans granges o vil·les que acumulaves grans extensions de terra i es treballaven amb una combinació de treball esclau i jornalers. En aquestes granges es procurava assolir l’autosuficiència el qual produïa un fort aïllament envers la resta de comunitats del món rural.​ En aquests espais les persones realitzaven tot tipus de tasques i no s’especialitzaven fins a molt grans i sovint es feia a causa un tema de salut o gènere (dones embarassades o ancians). Si bé en aquest entorn s’afavoria molt la comunicació i organització entre esclaus la realitat és que sovint els mateixos esclaus no coneixen massa més enllà de la mateixa granja i els voltants​.

Els supervisors i administradors de les finques eren esclaus que gaudien de la confiança de l’amo i organitzaven la vida comunitària de la granja com a capatassos i passaven comptes amb el propietari entre tres i quatre cops l’any. ​Aquests capatassos gaudien d’enormes poders dins i fora la finca tot i la seva condició d’esclaus. A tots els efectes eren els representants dels propietaris i podien comprar i vendre propietats en el seu nom o realitzar aparellaments entre la resta d’esclaus segons trobés convenient​. Les tasques que s’havien de dur a terme en una granja mai s’acabaven: des de treballar els camps, segar o cuidar del bestiar fins a teixir, cosir, tasques domèstiques variades o premsar oli i vi. 

Condicions de l’esclavitud

Com hem vist fins ara la condició de l’esclau venia determinada per l’activitat econòmica que desenvolupés. Si un esclau realitzava feines delicades que requerien formació o especialització la seva condició millorava, ja que es guanyava l’afecte dels seus superiors i es feia més indispensable​. Si per altra realitzava tasques poc reconegudes o meritòries la seva condició es podia allargar tota la vida sense veure cap millora. 

Tot i aquestes distincions els esclaus eren molt conscients de la seva condició i sabien que existia una vida millor. Això va provocar un gran nombre de revoltes esclaves al llarg de la història de Roma. Totes i cada una d’aquestes revoltes documentades va ser reprimida violentament.​ La més famosa de totes van ser les Revolta Servilia entre l’any 79 aC i l’any 76 aC. En la tercera d’aquestes revoltes es va crear el mite d’Espàrtac, el gladiador esclau que va dirigir els esclaus revoltats en una lluita cap a la llibertat. Aquestes revoltes, tot i ser les més famoses, no van ser les que van produir canvis més grans. ​

Mosaic Zliten. Circa segle II dC, Líbia.
Font: Wikipedia.

La revolta més important és la Revolta del Camp de Mart durant els primers períodes de la República Romana. Esclaus i homes lliures de classe baixa van realitzar una gran “vaga”​ i es van traslladar a viure al Camp de Mart, lluny del centre econòmic de la Roma del moment. ​Aquesta vaga es va acabar amb un pacte entre les elits romanes i la plebs en establir una sèrie de lleis de protecció de les persones treballadores. Aquestes lleis es van escriure en unes taules de bronze i representaven el nucli de totes les lleis romanes escrites a posteriori.​ En aquestes dotze taules trobem una sèrie de lleis que estableixen els límits de les relacions entre esclaus i propietaris. Si ve s’estableixen càstigs per la desobedència dels esclaus, també es posen límits en els abusos que podia patir un esclau. Algunes de lleis descrites són les següents: 

Pecunium​: Tot esclau havia de rebre un estipendi per el seu treball a més del menjar, sostre i roba necessària per viure. Aquest estipendi es podia utilitzar per pagar la llibertat de l’esclau o se’n podia disposar per gastar com l’esclau trobés convenient. 

Tortura:​ S’estableix els límits dels càstigs corporals i l’aplicació de la tortura en les persones esclaves. Segons la llei es permetien aquestes pràctiques però posava els límits d’una manera similar al Codi d’Hamurabi. La tortura en principi estava reservada per les infraccions més greus com la violència cap a l’amo o com a forma de confessió per complots polítics. 

Emancipació:​ Deixa clars els criteris pels quals un esclau pot ser alliberat de manera immediata. Ja sigui per pagar la seva llibertat com per incompliment de les condicions del contracte de compra. Aquesta clàusula era molt habitual en la prostitució, ja que moltes dones eren venudes per la seva força de treball i acaben essent explotades sexualment. Si es donava aquest cas la persona explotada, passava a gaudir de la llibertat automàticament. 

Amb relació a l’emancipació hi havia quatre mètodes habituals per alliberar els esclaus: ​1) que l’esclau o esclava pagués la seva llibertat. Es portava en el registre i quedava alliberat. 2)​ Que l’amo l’alliberés per la seva pròpia voluntat. Tot i que no era massa habitual es feia quan es considerava que havia treballat prou temps o prou satisfactòriament i mereixia la llibertat com a recompensa. Això es feia sobretot en casos d’esclaus que es feien massa grans per seguir desenvolupant les seves tasques habituals. Aleshores se l’inscrivia en el registre i passava a ser un llibert. ​3)​ Que es complís el temps de servitud establert en el contracte de compra. Aquesta era una via habitual per la gent que havia caigut en l’esclavitud per deutes o en gladiadors que havien completat els anys de servei estipulats en el seu contracte.​ 4)​ Per testament. Una pràctica força habitual era que un propietari establís en el seu testament l’alliberament de part o el total dels seus esclaus com a “recompensa als serveis prestats”. Aquesta tradició es remunta als temps en què els esclaus no eren tan habituals a Roma i sovint feien de majordoms o tasques domèstiques i quasi formaven part de la família on servien. Aquesta pràctica va anar caient en desús quan la quantitat d’esclaus que es posseïen era massa gran per alliberar-los de cop i es va començar a reservar per aquells que gaudien de la confiança o el favor del seu patró.

La remuneració del treball esclau era obligatori en tots els casos, però segons algunes fonts molts rebien només una part del que els corresponia o se’ls enganyava​. Aquests casos es donaven sobretot en l’entorn rural, on les institucions judicials tenien molt menys pes i un esclau difícilment podia presentar queixes més enllà del seu capatàs. Aquests sovint feien cas omís de les queixes dels esclaus, puix els seus privilegis depenien de la satisfacció de l’amo amb la producció i eficiència de la finca. De fet, moltes vegades eren els mateixos capatassos els que posaven traves a l’hora de cobrar els estipendis d’aquests esclaus per engreixar els comptes de la finca i quedar en bona posició davant de l’amo. ​En els entorns urbans aquestes pràctiques eren més difícils de dur a terme i sovint tenien assignacions més elevades, cosa que els permetia millorar les seves condicions de vida amb relativa facilitat​. Tot i això els esclaus urbans no estaven exemptes de la seva condició base i podien rebre càstigs físics o la tortura i s’esqueia. 

Relació del treball i propietaris amb l’esclavitud

Aquestes condicions, sumades a les diferents revoltes al llarg de la història de Roma podem veure que l​es classes benestants de la societat romana fiaven gran part de la força de treball en l’esclavitud. Es complementava amb les persones que formaven part de la plebs i altres treballadors lliures, com jornalers, artesans i comerciants. Això creava una xarxa humana de contactes i serveis difícil d’establir en les classes socials habituals​ i, en cap cas, entren la piràmide social habitual en els períodes posteriors.

Mosaic “La parella”. Circa segle I dC, Herculano.
Font: Wikipedia.

Tot i això ​trobem una clara relació entre productors i no productors de les tasques econòmiques on la força de treball es compra junt amb la persona que la desenvolupa​. La relació entre ambdós blocs és explosiva i difícil d’equilibrar, però els propietaris tenen molt clar de qui depèn que es realitzin totes les activitats econòmiques essencials. En alguns períodes la mateixa classe noble romana es vigília mútuament per assegurar-se que el tracte que reben els esclaus és prou dinge per assegurar-se una estabilitat social i econòmica. En aquest període trobem que els privilegis de la noblesa es moderen com per exemple la prohibició de l’ús del palanqui en les dones romanes durant les Guerres Púniques i es redueixen les hores de la jornada en els esclaus i s’apliquen un mínim de càstigs físics. 

Alguns autors romans com Varron (​Sobre l’agricultura​ 2.10) o Ciceró (​Verrinas​ 2.3.50) descriuen ​la importància de la figura del capatàs i els comandaments intermedis entre el propietari i la resta d’esclaus​ pel bon desenvolupament de l’activitat econòmica, en especial, en el món rural. ​Aquestes figures eren imprescindibles per mantenir l’ordre i el funcionament del sistema esclau, sobretot en la producció alimentària.​ L’amo no necessitava (ni podia) estar present en tots els aspectes de la seva economia. ​

És rellevant, però, que es deixés en mans de pròpiament esclaus la direcció de grans equips d’esclaus,​ tot i que això té dues explicacions: la direcció i repressió per part d’un membre de la mateixa condició que l’explotat feia que el rancor caigués sobre la figura del capatàs i no en la classe social superior i, per altra banda, creava l’imaginari que tot esclau podia millorar dins d’uns certs límits i millorar la seva condició encara que sense obtenir la llibertat.

Podem veure que algunes dinàmiques i relacions d’explotació i treball no s’han vist del tot alterades pel temps​. Quan la mà d’obra esclava comença a disminuir i encarir-se durant els segles III i IV d.C. les tasques econòmiques i l’explotació de la mà d’obra recau sobre la gent lliure, però pobre que veuen la seva condició convertida a serf a causa de l’Edicte de Teodosi (333 dC) i com perd drets envers les generacions anteriors per assegurar-se que la terra se segueix treballant. ​Aquests serfs seran els substituts dels esclaus i tindran unes dinàmiques de treball i una relació amb els seus senyors amb moltes similituds amb els esclaus​, tot i que l’esclavitud no serà oficialment abolida fins ben entrat el segle XIX. 

Read More

La conquesta i la colonització d’Amèrica desencadenà una transformació sense precedents a un continent que, fins a 1492, s’havia desenvolupat aïllat de la resta del planeta des que es va poblar durant la prehistòria. Un dels impactes més grans de la conquesta iniciada per Castella i seguida, en diferents moments i en diverses mesures, per la resta d’Europa, fou l’hecatombe poblacional indígena. En espais com les Antilles en poques dècades la població nativa fou exterminada. La resta del continent, castigat per les malalties portades pels colonitzadors i per la violència i explotació practicada per aquests, també veié caure en picat la població indígena.

En molts espais americans el dèficit de mà d’obra produït per la mateixa colonització, requerí, des de bon principi, importar persones des d’un altre continent a l’anomenat Nou Món. L’esclavitud africana, a més de cobrir el buit humà que havia generat la conquesta en molts espais, esdevingué necessària a tot el continent per a sostenir els diferents imperis d’ultramar que anaren naixent al llarg dels segles XVI i XVII. L’Àfrica subsahariana visqué grans transformacions abans de ser colonitzada definitivament al segle XIX, la demanda europea d’esclaus per Amèrica, creixent des d’inicis del segle XVI, portà a moltes societats del continent a especialitzar-se en la caça de persones per a omplir les factories europees. El tràfic d’esclaus donà peu a la primera globalització que lligà comercialment Àfrica, Amèrica i Europa.

La tracta i el treball esclau estan a les arrels d’una part de la gran diversitat humana que pobla Amèrica, especialment l’Amèrica Llatina, avui dia. Per entendre un fenomen cabdal que diferencià enormement les formes de treball entre colònies i metròpolis durant tota l’Època Moderna i les primeres dècades de la Contemporània, hem contactat amb un especialista. Javier Laviña, professor d’Història d’Amèrica de la Universitat de Barcelona (recentment jubilat) ha estudiat durant anys la presència africana a Amèrica. Amb ell podem parlar des de la primera esclavitud, a les diferents resistències a aquesta i, també, del moment de l’emancipació iniciada a Haití a finals del segle XVIII. De forma telemàtica (a causa de la COVID-19) ens hem endinsat en els segles de la colonització d’Amèrica, i en tot el que envoltà les vides dels africans que hi arribaren de forma forçada i es feren un lloc en un món que els era extremadament hostil.

L’esclavitud és una institució existent, com a mínim, des de l’Edat Antiga. També sabem que a la Baixa Edat Mitjana es va anar consolidant l’esclavitud provinent de l’Àfrica Subsahariana en diversos indrets d’Europa. En el moment de l’arribada europea a Amèrica, aquests esclaus africans, tingueren algun paper durant les primeres conquestes a les Antilles i al continent?

D’entrada cal dir, que hi ha ordres, ja dels Reis Catòlics, dient que tornin esclaus musulmans que han arribat a Amèrica. En moltes expedicions, no en totes, els capitans de les hosts, els frares… portaven esclaus. Són esclaus de la península Ibèrica, molts de Sevilla. Per exemple en la conquesta de Mèxic, quan Hernán Cortés fa la segona entrada a Tenochtitlan, la verola havia arribat a la ciutat, portada per un esclau negre Francisco Eguía, que havia expandit la infecció. Més enllà del fet concret això ens mostra la presència d’esclaus. Trobem altres exemples, com l’expedició de Lope de Aguirre, on també hi havia esclaus negres, una crònica exposa un fet curiós al respecte; explica que quan la host es trobava amb indis, amb una comunitat, ordenaven a un “negro” que tenien, que es despullés i que corregués nu cap als indígenes, esperant que davant de l’aspecte de l’esclau, pensarien que era el dimoni i fugirien.

En definitiva, hi va haver participació esclava a la conquesta, i fins i tot en el cas de Mèxic es va donar una comanadoria (en castellà “encomienda”) a un negre, la documentació no especifica que fos esclau, però en aquell moment, davant la prohibició d’anar a Amèrica de musulmans, jueus, conversos… la hipòtesi més versemblant és que fou un esclau que participà de forma molt activa en el procés de conquesta i, com a recompensa pels serveis prestats a la Corona, se li donà una petita comanadoria.

Va haver-hi una participació, no podem dir-ne activa, no hi ha una gran massa d’esclaus, però en el procés de conquesta, sobretot al continent, ja hi havia esclaus a Amèrica. A les Antilles, la situació és diferent. El que es vol fer és una base, i per fer-ho recorren a la mà d’obra indígena forçada, no porten esclaus. Però al continent sí, van ser un element més del procés de conquesta.

L’Istme de Panamà, Castilla del Oro en època colonial, fou un punt neuràlgic del comerç hispànic durant el segle XVI, els encarregats de fer el traspàs de la plata i les mercaderies foren esclaus africans. A la fotografia apareix la Bahía de Nombre de Dios, punt d’arribada de les flotes colonials. Fotografia: Marta Hidalgo Pérez

Després de la conquesta ve la colonització, quina posició ocupaven els esclaus africans en les societats que estaven naixent a Amèrica arran de l’ocupació espanyola al segle XVI? Com vivien, en què se’ls ocupava…?

La posició que ocupaven era la d’esclaus. Però aquesta no necessàriament era la pitjor que es podia tenir. També hi havia esclaus indígenes, que estaven en pitjors condicions. En el moment que comença la colonització ja hi ha esclaus africans, comença la importació de mà d’obra directament des de l’Àfrica, sense passar per Andalusia, per Sevilla. El tràfic d’esclaus es fa a través dels anomenats “asientos de negros”. El primer queda en mans dels flamencs, i posteriorment passa a ser portuguès, amb diverses famílies, com els Grillo, que es reparteixen el negoci de la tracta d’esclaus. Tot i que el tràfic d’esclaus quedava en mans privades, la Corona sempre va formar part del negoci.

Des del començament de l’etapa colonial va haver-hi esclaus en diferents sectors productius. A les Antilles, quan es consolida el control del territori en illes com La Española, els esclaus s’ocupen majoritàriament en plantacions, tot i que en un primer moment se n’havien utilitzat en la cerca d’or, en els anomenats “lavaderos” fluvials.

Si parlem del continent, fins que no es consolida la conquesta el domini del territori no és ferm, per tant no s’inverteix de forma important en esclaus. Un cop queda consolidada la conquesta les ocupacions són múltiples. Una d’elles era la dels esclaus de servei, per exemple, era habitual que els convents tinguessin esclaus. De fet, en el món urbà, pràcticament tot el servei “domèstic” estava en mans d’esclaus.

La mà d’obra forçada africana, també és molt important en el sector de la construcció de les ciutats de nova planta que es funden en diversos indrets del continent americà. També són els encarregats de crear nous camins. Un exemple interessant és el “Camino Real”  de Panamà, per on les riqueses del Perú creuaven del Pacífic a l’Atlàntic. El comencen a fer indígenes i l’acaben esclaus. Que després seran els encarregats de realitzar el tràfic de mercaderies a través de l’Istme.

A més del pes important que tenien els esclaus de servei, també hi havia esclaus en altres sectors, com podien serradores, mines, hisendes agrícoles, i treballs més vinculats a la realitat urbana. Aquest ampli ventall es tradueix en un fet: no hi hagué cap territori americà on no hi hagués esclaus. Cap. I participaven en totes les activitats econòmiques, evidentment en el graó més baix. Hi ha esclaus construint catedrals, sí, però són els picapedrers, mai seran els qui dissenyaran la catedral.

A inicis del segle XVIII, en el context de les negociacions de pau de la Guerra de Successió, el comerç d’esclaus de l’Amèrica Espanyola passa a mans angleses. Font: Viquipèdia

El model colonial espanyol pretenia separar en dues “Repúbliques” els blancs i els indígenes. D’entrada assumim que, indis i esclaus africans ocupaven posicions subalternes en l’ordre colonial, i de ben segur que van tenir relació. La pregunta és, com foren aquestes relacions? Hi hagué bona convivència, pactes, conflicte, enfrontaments… entre indis i negres?

En primer lloc cal fer un matís. El que va existir va ser un intent, de les “Dues Repúbliques”, excepte en reduccions missioneres molt concretes, mai va haver-hi un territori indígena sense control d’espanyols ni un territori espanyol sense indígenes. Les ciutats en són un exemple clar, si mirem la capital de Mèxic, que ho era del virregnat més important de l’Imperi, la població espanyola no passava d’uns pocs milers de persones, la resta eren indígenes i mestissos. I precisament, si hi ha mestissos és perquè hi va haver barreja entre blancs i indígenes, per tant aquesta separació de repúbliques és més aviat un ideal que una realitat, que només va ser molt puntual.

I en tot això què fan els esclaus? Doncs teòricament ocupen un esglaó inferior als indígenes, que són lliures, sempre en la teoria, en el que es marca a la legislació. En el moment que no es poden esclavitzar als indígenes legalment, els esclaus queden a la base de l’escala social. Però, fora de la teoria, hi ha realitats múltiples. Un exemple d’aquestes es veu a les mines de Potosí, on qui treballava a l’interior de la mina eren els indígenes mitayos, mentre que qui treballava a l’exterior eren negres, en unes condicions de treball més bones. Això s’explica perquè un esclau era una inversió de diners, amb un propietari, mentre que un indígena, no tenia un cost econòmic, no tenia un propietari i, en conseqüència, la seva vida tenia menys valor. Malgrat que el comanador perdés un indi, no perdia capital. Els esclaus negres eren capital i, al segle XVI i principis del XVII eren un producte que no era barat.

Més enllà del factor econòmic apareixen altres factors que condicionen la situació dels esclaus en l’ordre social colonial. Un exemple és el lingüístic. La legislació vinculada a les “Repúbliques d’Indis” contemplaven el manteniment de les llengües pròpies dels indígenes, l’evangelització en la llengua materna, d’això en tenim moltes proves en catequismes en llengües indígenes. Front això als esclaus africans se’ls forçava a aprendre castellà, havien de dominar la llengua dels propietaris. Com a contrapartida, el fet de dominar el castellà, acostava més als esclaus als colonitzadors i els hi donava un cert estatus, a nivell lingüístic, respecte als indígenes que no parlaven castellà. Tot i que, també s’ha d’entendre, que a les ciutats aquestes barreres lingüístiques quedaven més diluïdes.

Si parlem pròpiament de la relació entre esclaus i indígenes, n’hi va haver de tot tipus. Trobem casos en els quals hi ha cimarrons que, quan fugen, troben refugi en comunitats indígenes. Però en altres casos, en la mateixa situació, hi ha conflictes entre comunitats cimarrones i comunitats indígenes pel control i ús del territori. Hi ha des d’aliances matrimonials fins a guerres a mort. Diverses circumstàncies, com la demografia, la disponibilitat d’espais… condicionaven les relacions entre ambdós grups. També hi ha moments en els quals s’aplica la idea que “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, és a dir, grups indígenes que havien hagut de desplaçar-se per l’ocupació espanyola, es trobaven amb grups africans que volien ocupar les terres on havien fugit, i forgen aliances contra els colonitzadors.

Són fenòmens molt complexos. Un exemple interessant el trobem a l’Equador, Jean-Pierre Tardieu estudia els anomenats Negros de Esmeraldas, on hi ha una comunitat cimarrona molt important. En aquest cas es passa dels “negros” als “zambos” [Nom que rebien en època colonial les persones que naixien de la barreja entre indis i esclaus africans]. Tardieu defensa que hi hagué molts matrimonis entre cimarrons, homes, i dones indígenes. Els fills barons d’aquestes unions eren promocionats perquè esdevinguessin caps de les comunitats indígenes de les seves mares, d’aquesta manera, els que havien estat esclaus fugats, aconseguien mantenir-se al territori. Però perquè tot això pogués passar havia d’existir una relació bona amb les comunitats indígenes que envoltaven als dits cimarrons.

Representació dels “Negros de Esmeraldas” de l’any 1599. Obra d’Andrés Sánchez Gallque que havia d’arribar a Felip III. Font: Viquipèdia

A Centreamèrica trobem múltiples realitats, al Darién trobem relacions de conflicte entre indígenes i negres, fins i tot indígenes que esclavitzen a africans. Això també passa, de forma més important, a la Mosquítia, a Nicaragua, on els africans que s’estableixen en territori indígena esclavitzen als natius i els venen als anglesos. Hi ha tot tipus de relacions, i també de conflictes.

I pel que fa als blancs? Els africans que foren esclavitzats i traslladats per la força al Nou Món, trobaren vies –directes o indirectes– per resistir-se a la mateixa institució de l’esclavitud?

Hi hagué elements que, al mateix temps, facilitaven la integració dels esclaus en la societat colonial, però també reforçaven les identitats africanes. Hi ha confraries de “nació”, controlades per l’església, però que també es reunien sense presència dels capellans. Una confraria, que d’entrada, havia de ser un element d’integració i d’assimilació al món hispànic, esdevenia un espai de resistència cultural… jo sempre n’havia dit simbòlica, però els antropòlegs ens diuen que la resistència simbòlica no existeix perquè els elements simbòlics també són elements de la vida.

Una altra via de resistència, que ja n’he parlat, és el cimarronatge, que és freqüent a tota Amèrica. També era habitual el boicot al treball, una arma molt important per als esclaus.

Per altra banda, a mesura que es va consolidant l’esclavatge com a sistema, sobretot al segle XVIII, comença a haver-hi una legislació més important. Aquest fet permetia als esclaus recórrer a mecanismes legislatius que els beneficiessin. Hi ha casos concrets, d’esclaves domèstiques, dones, que denuncien a l’amo per abusos, o a la dona de l’amo que, per enveja, maltractava a l’esclava. Eren dones esclaves que apareixien com a altives, no submises, que no assumien la seva condició servil. En aquests processos es veu com el que sol·licitaven les esclaves era un canvi d’amos, una possibilitat que reconeixia la legislació, un jutge marcava un preu i havien d’aparèixer compradors. El que passava, en aquests casos, era que ningú volia comprar una esclava que havia començat un procés judicial, que responia als amos, que es resistia… i això feia que el preu baixés i, les mateixes esclaves podien comprar la seva llibertat. Les esclaves aprofitaven els buits de la legalitat per aconseguir la seva llibertat, a través de mecanismes força complexos.

Aquest darrer mecanisme es podia donar en general entre esclaus conflictius, que acabaven tenint un preu més baix, i podien intentar comprar-se a ells mateixos. De fet, en la majoria de documents de compravenda d’esclaus, per norma estaven incloses una sèrie de fórmules on el venedor ja contemplava que els esclaus donessin problemes. Les cartes de compravenda afirmaven que els esclaus es venien “sin vicios conocidos”, era una forma que els venedors tenien per evitar-se problemes posteriors, ja que si un individu venia, conscientment, un esclau que bevia, o jugava, o simplement es resistia a la seva condició, el comprador podia reclamar.

Fragment de ceràmica colonial localitzada a les prospeccions i excavacions fetes al jaciment de la Lomita de la Piedra, a Panamà. Javier Laviña i altres investigadors combinaren el treball arqueològic amb les fonts documentals (estudiades per Marta Hidalgo a la seva tesi doctoral) per localitzar l’emplaçament de Santiago del Príncipe, el que fou el primer poble de negres lliures de l’Amèrica Colonial. Fotografia: Tomás Mendizabal.

Un dels múltiples objectius de la colonització d’Amèrica era l’evangelització dels seus habitants, els esclaus també entraren en aquesta dinàmica. Però, es va produir una conversió real al catolicisme entre els esclaus? Va ser acceptada sense cap recança?

D’entrada ens hauríem de preguntar si existia un catolicisme real entre els castellans. El que és segur és que hi havia formes de catolicisme popular, que es donava en el món castellà, però també entre els esclaus africans i els indígenes. En el cas concret dels esclaus, les confraries de les quals he parlat abans, eren una eina per evangelitzar als negres, però alhora, servien per reforçar creences africanes.

Es van mantenir, de forma evident, rituals propis dels cultes africans. Però això es dona en paral·lel a una acceptació superficial del catolicisme. Per a un esclau, que li mullessin el cap amb aigua beneïda no era un problema. Però no podem parlar d’una evangelització perfecta. Ni entre els indígenes ni entre els africans. De fet, la prova més clara és que encara avui dia perviuen pràctiques rituals entre indígenes i africans, o descendents d’africans, o si vols negres, o africans-americans (perquè actualment els descendents dels qui foren esclaus africans a Amèrica utilitzen un ampli ventall de termes per auto definir-se).

L’evangelització va donar el que va donar. Però bé, aquí també celebrem el Sant Joan, el Nadal, que coincideixen amb festivitats precristianes. Són festes cristianes? Sí, però amb pervivències prèvies. I a Amèrica va passar el mateix, salvant les distàncies.

A mesura que les dues potències colonitzadores inicials (Espanya i Portugal) anaven perdent pes, van entrar en escena altres regnes europeus a Amèrica. En les noves colònies no hispàniques, quin paper tingué l’esclavitud? Hi havia alguna diferència remarcable amb els territoris dominats per les monarquies ibèriques?

Aquí hem d’entrar en un problema metodològic. Va existir tota una teoria als anys 20 del segle XX, de Frank Tannenbaum, que plantejava que hi havia tres models d’esclavatge: l’Ibèric, que tenia tota una tradició, una legislació i que tenia un sistema religiós que protegia a l’esclau. Un sistema francès que no tenia ni tradició ni legislació però que també tenia un sistema religiós “protector”. I en darrer lloc un sistema anglosaxó que no tenia comptava amb cap dels tres elements.

Després apareix la teoria d’Eugene Genovese, que diu que la nacionalitat del propietari no marca la relació amb l’esclau, que el que marca és el mercat, la dedicació de l’esclau. Un esclau de plantació sucrera es cremava igual a Sait-Domingue, a Jamaica, a Cuba o al Brasil, els 3 models feien el mateix amb els esclaus. Els esclaus de l’anyil estaven igual a l’Amèrica espanyola que a la francesa. No depèn tant de la nacionalitat ni del sistema legal de cada potència, sinó de l’ocupació de l’esclau.

El que passa és que a les Antilles Britàniques i Franceses l’esclau estava dedicat bàsicament a la producció de sucre, i això comportava que l’esclau passés per un infern, la població esclavitzada era pràcticament cremada, esgotada, en la producció de sucre. I això era el que determinava realment la condició de l’esclau, no si el seu propietari era anglès o ibèric.

Treballadors en una plantació de canya de sucre de Jamaica a finals del segle XIX. Font: Viquipèdia

Enllaçant-nos amb la pregunta anterior, la primera independència de l’Amèrica Llatina es donà a la colònia francesa de Saint-Domingue i, en aquesta, hi tingueren un paper central els esclaus africans. Què va portar als habitants de l’actual Haití a revoltar-se contra França? Quines conseqüències immediates va tenir?

Ara t’hauria de dir “me gusta que me hagas esta pregunta”, perquè acabo de publicar un llibre “De Saint-Domingue a Haití: Conflicto y Revolución”, a Puerto Rico, just ara n’he rebut alguns exemplars, així que és un tema que tinc dominat.

Doncs, bé, el primer desencadenant va ser la convocatòria d’Estats Generals a França, que va portar a les colònies a voler convocar assemblees. Se sumen diversos factors, per una banda hi ha els representants de la monarquia, per l’altra els assembleistes de París amb representants a les colònies, que prohibeixen les assemblees colonials. Davant la prohibició els colons defensen la seva legitimitat i, en aquest interval de temps, França decreta la igualtat entre lliures de color i blancs.

Aquest darrer fet topa frontalment amb els assembleistes colonials, es nega el dret a les persones lliures de color a ser ciutadans. El primer a aixecar-se contra els assembleistes colonials va ser un mulat, lliure, Ogéqui s’enfronta a l’assemblea de Saint Marc, fuig a Santo Domingo (a la part espanyola de l’illa) per evitar ser assassinat pels assembleistes. Des de Santo Domingo se l’extradeix a la colònia francesa de Saint Domingue. Ogé i una dotzena més de mulats són executats en plaça pública. A partir d’aquí comença una guerra entre els blancs i els lliures de color.

Davant d’aquesta situació, els lliures de color el que fan és armar esclaus per enfrontar-se als blancs. Tot això passa abans de la Guerra de la Convenció. A partir de la Convenció de París i, sobretot, en el moment que es decapita al rei de França, comença la guerra contra els enemics de la Corona, tots els estats europeus s’oposen als canvis que s’estaven donant a França, amb el suport dels reialistes francesos.

En paral·lel als fets d’Europa, els esclaus ja s’han alçat a Saint Domingue, ja controlen l’illa. Els espanyols, utilitzant ex-esclaus de França, ocupen gairebé tot el que serà Haití. Els anglesos també aprofiten la situació i ocupen una part important de la colònia francesa, mentre que sota control francès només queden algunes ciutats i algunes regions rurals. Però el 1794 la Convenció de París decreta la llibertat dels esclaus, i això fa que molts dels que estaven lluitant amb els espanyols, com Toussaint Louverture, Jean François, Georges Biassou… el gruix dels cabdills dels revoltats pacten una pau amb França. Els mateixos ex-esclaus expulsen als anglesos de l’illa i, també, fan retrocedir l’àrea conquerida pels espanyols els anys anteriors.

Representació del segle XIX d’un dels moments de la Revolució Haitiana. Font: Viquipèdia

Abans que això passés ja s’estava repartint la colònia entre diferents agents, el 1794 ja es veia clar que els esclaus no tornarien a treballar com a tals. Espanya pensava quedar-se el que havia conquerit, creant una franja per a una tercera potència, Holanda o Prússia (no podia ser França ni Anglaterra) i, en darrer lloc, una part per Anglaterra. Finalment, però, Espanya renúncia a les seves aspiracions sobre Saint Domingue a canvi de la retirada francesa del País Basc.

En definitiva, és la revolució francesa la que provoca, en primer lloc, un esclat de violència dels blancs contra la població de color lliure, i després dels negres en contra de tots els blancs. Posteriorment, amb l’arribada de Napoleó, s’envia al general Leclerc a conquerir Saint Domingue, amb participació de mulats en l’expedició de reconquesta. En un moment inicial els ex-esclaus accepten l’entrada francesa, però davant la voluntat de Napoleó de tornar a instaurar l’esclavitud perd el suport inicial dels mulats. Finalment els francesos són expulsats de l’illa amb el resultat final de la independència d’Haití.

I si parlem de les conseqüències, per mi n’hi ha una que és importantíssima, i és que a partir d’aquell moment es va desplegar tota una bateria de mesures contra els negres a tot el continent. La por va circular per tota Amèrica i per tots els pobles colonitzadors d’una forma tremenda. Un exemple d’aquest fet el trobem el 1802, quan Napoleó carrega un vaixell de negres alçats de Martinica. L’embarcació va recórrer tot el Carib intentant vendre els esclaus sense èxit. Ningú compraria negres francesos alçats. Finalment són desembarcats a la Guajira. Però, des d’aquell moment, a les colònies la situació estava enrarida, qualsevol moviment de negres o mulats lliures es veia com a fruit de la influència de la revolució francesa.

Per acabar, havent entrat al segle XIX el gruix de colònies americanes començaren els seus processos d’independència. Un cop aquests culminaren, desaparegué l’esclavitud? En quina situació quedaren els africans i els seus descendents en els estats que anaven naixent a l’Amèrica Llatina?

Des dels processos d’independència hi ha cinc decrets vinculats a la llibertat dels esclaus a l’Amèrica Llatina, i si en són cinc, de decrets, vol dir que els quatre anteriors, no s’han complert. Finalment el 1850 queda abolida de forma definitiva l’esclavitud. I, a partir d’aquest moment, comença un procés d’invisibilització dels negres a Amèrica. No hi ha negres a Amèrica. A cap dels nous països hi ha hagut negres, ni hi ha hagut esclaus. I, de la mateixa manera que no existien a la història, tampoc eren ciutadans. S’entra en el que Nina Friedemann deia, en un cas concret, la “invisibilitat del negre a Colòmbia”. Mai van ser considerats éssers humans, van ser carregadors, van ser cimarrons, propietats… també van ser lliberts, i precisament si eren lliberts era perquè havien sigut esclaus. Quan tots són lliures simplement desapareixen de la història. I fins avui dia els descendents dels esclaus continuen intentant sobreviure, en condicions molt dures. Els passa com a moltes comunitats indígenes, que queden a la marginalitat, perquè són marginalitzats sense ser marginals, perquè són una part important del procés productiu.

També podem entrar en altres formes d’esclavitud, l’any passat un col·lega i amic meu, Michael Zeuske, va publicar un llibre sobre l’esclavitud global a Pamplona (Esclavitud: Una historia de la humanidad), en una editorial cooperativa que es diu Katakrak. Zeuske defensa que amb el que s’acaba és amb l’esclavitud legal. Però que després hi ha altres formes d’esclavitud en contextos de marginalitat, treballs forçats… formes d’esclavitud que fins i tot es mantenen ara. Zeuske parla d’etapes d’esclavitud: l’antiga, la moderna que s’expandeix per tot el món i, en darrer lloc, la que es dona a partir de l’abolició de l’esclavitud, les altres esclavituds, que es van repetint, per acabar en aquests contractes precaris que són, formes també d’esclavatge, per no parlar de la Tracta de Blanques, que diem de blanques però molt sovint són negres que acaben en prostíbuls sense cap tipus de drets, en condicions d’esclavitud. Per no parlar de l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs, on els migrants musulmans d’altres països, quan arriben els prenen els passaports i els posen a treballar a la construcció. Ara, no n’estic gaire al dia perquè no m’interessa el futbol, però per al Mundial de Qatar qui està construint els estadis és mà d’obra esclavitzada, sense ser esclava legalment.

Read More

Quan parlem d’Història, amb majúscules, pensem en els grans esdeveniments del passat, guerres, paus, revolucions i reaccions. De vegades oblidem, però, que tots aquests fets varen ser protagonitzats per milers, per milions de persones anònimes que solen passar desapercebudes en les obres de la majoria d’historiadors, els quals pretenen explicar, amb raó, els processos que ens han anat portant fins a les situacions que vivim avui dia.

L’esclavatge en època moderna és un d’aquests grans fenòmens que tenen un paper cabdal en el desenvolupament de la història europea, i sobretot africana i americana. Ens hi podem acostar de moltes maneres, i una d’elles és el que alguns historiadors, durant les darreres dècades del segle XX, van anomenar Microhistòria. En aquest article es relatarà la història d’un grup d’esclaus que van acabar a la perifèria de la perifèria de l’Imperi Espanyol: el Darién.

Del Vell al Nou Món, els inicis de la història

Els antecedents d’aquesta història es troben a les costes occidentals de l’Àfrica subsahariana, a finals del segle XVI o inicis del segle XVII. Allà comença l’odissea d’una sèrie de persones, de les quals només coneixem el nom de pila que els posaren els seus amos un cop arribats a Amèrica. En aquell moment, a l’Àfrica subsahariana començava a intensificar-se l’espiral de violència que l’esclavitud comportava. Diferents societats guerreres africanes s’especialitzaren en la captura d’esclaus d’altres nacions, que posteriorment eren venuts als traficants d’esclaus europeus: portuguesos, holandesos, anglesos… es dedicaven a noliejar vaixells plens de persones que haurien de creuar l’oceà per cobrir la demanda d’esclaus que reclamaven les colònies de la Monarquia Hispànica.

No es pot saber res més sobre la vida dels esclaus capturats fins que aquests desembarcaven a Amèrica, que és on té lloc la present història. Ens remuntem a l’any 1608, quan un vaixell negrer portuguès naufragava a les costes del Darién, prop de l’antiga ciutat colonial d’Acla. Les autoritats colonials panamenyes reberen el toc d’alerta: un contingent d’esclaus del vaixell naufragat havia desaparegut a les selves del Darién, massa a prop del que havia estat un niu de cimarrons durant les dècades anteriors. Panamà envià soldats a buscar tant els esclaus com els mariners portuguesos que els transportaven. A mesura que l’expedició espanyola s’endinsava a la selva, començà a trobar alguns indicis de presència indígena així com alguns cadàvers.

Finalment aparegueren els primers, i únics, testimonis dels fets. Amagats i separats entre ells «dos negras y dos negros» relataren el que havia ocorregut: mariners i esclaus havien estat sorpresos per un contingent d’indígenes que habitaven autònomament la regió. Després d’un primer enfrontament, els indis havien mort els portuguesos armats que acompanyaven els esclaus. Els supervivents de l’atac indígena explicaren que, després d’aquestes primeres morts, la lluita acabà.

Els espanyols tornaren als seus vaixells en direcció a Portobelo, la ciutat atlàntica per excel·lència del Panamà del segle XVII. L’any següent el governador de Panamà va ordenar que s’enviés una expedició per cercar el destí dels més de 200 esclaus “angolas” que havien desaparegut. La recerca no va reeixir, i no es torna a tenir notícia sobre aquests esclaus fins prop d’una dècada després.

Elmina slave castle.jpg
Fotografia actual del castell d’Elmina, a l’actual Ghana, una de les primeres factories esclavistes portugueses, d’on van sortir un nombre important d’esclaus al llarg de l’època colonial. Font: Viquipèdia

En paral·lel a la història dels nàufrags d’Acla, se’n donà una altra, que s’acabarà entrellaçant amb la primera. Don Tomás de Quiñones era un veí de la ciutat de Panamà, possiblement d’origen castellà. Com molts dels colonitzadors d’Amèrica, especialment en les zones on la població indígena havia quedat extremadament disminuïda per l’acció dels conqueridors durant el segle XVI, Tomás de Quiñones tenia en propietat (com a mínim) una quadrilla d’esclaus negres. L’any 1614 els esclaus de Tomás de Quiñones van desaparèixer però les autoritats consideraren que havien estat “robats” per algun grup de cimarrons que habitava a la zona del Bayano. La veritat és, però, que el destí d’aquests esclaus no va ser massa rellevant per a la colònia, ja que poc després esclatà una revolta indígena, protagonitzada pels antecessors dels actuals kuna panamenys, i això va fer restar importància al “furt”.

Aquests esclaus, doncs, es tractaven de persones nascudes a l’Àfrica occidental, capturades per altres africans i venudes a uns europeus que els forçaren a viure un viatge transatlàntic llarguíssim que acabà a les costes de l’actual Panamà. Un cop arribats al Nou Món, la vida d’aquests esclaus prengué un rumb que no era el previst: en lloc de passar a engrossir la mà d’obra negra que habitava l’Amèrica Hispànica, van passar a ser propietat d’un líder indígena kuna, en un espai, el Darién, que es resistia a integrar-se al món colonial.

L’esclavitud al Darién, de mans europees a indígenes

Les notícies sobre els esclaus dels quals parlem apareixen en algunes cartes que els governadors de Cartagena de Indias (actual Colòmbia) i de Panamà enviaven a la monarquia. Però la principal font sobre els fets es troba en el relat que ens presenta el franciscà fra Pedro Simón. Els diferents documents de l’època ens mostren com, per vies diferents, els africans als quals s’ha fet referència havien passat a tenir un nou propietari: el cacic indígena Tunuguna. Domingo, Manuel, Sebastián, Dominiguillo… seran els noms cristians que rebran una sèrie d’esclaus africans que havien vist com se’ls forçava a abandonar la vida amb la qual havien nascut i a integrar-se, per la força, en una societat totalment aliena a les seves persones.

Evidentment, ni els governadors del port negrer americà per excel·lència (Cartagena) ni el frare franciscà tenien massa interès a explicar la vida d’uns esclaus perduts. La informació que en tenim és secundària i com a resultes de l’explicació del que fou una de les diverses expedicions armades que van fracassar a l’hora de conquerir el Darién durant les primeres dècades del segle XVII. Continuem, però, amb la microhistòria que ens ocupa.

Fra Pedro Simón ens parla d’un únic supervivent dels nàufrags d’Acla, anomenat Manuel. És força difícil creure que, de més de dues-centes persones, només en sobrevisqués una (les cartes del governador de Cartagena parlen de diversos supervivents); però no tenim forma de saber amb exactitud quin va ser el destí de la resta de la càrrega del vaixell portuguès. La historiadora Marta Hidalgo, que estudia el cimarronatge a Panamà, ha analitzat una carta de l’any 1609 on s’explica que una part dels esclaus, algunes desenes, aconseguiren amagar-se dels indígenes. Aquest petit contingent topà amb cimarrons establerts al territori, esclaus que havien fugit de la colònia, i els donaren refugi. De la resta d’africans de l’embarcació esclavista no en tenim cap més notícia.

Reprenent el fil cronològic, després d’uns quants anys en mans dels indígenes, Manuel havia esdevingut “ladino”, és a dir, havia après la cultura i la llengua dels seus captors, de la mateixa manera que li hagués passat si el vaixell en el qual viatjava hagués arribat a port. Era esclau d’un cacic, i això li permetia assistir-lo i dur a terme missions d’una certa importància, com ara viatjar a Cartagena de Indias acompanyat per altres africans i indígenes amb l’objectiu d’entrevistar-se amb el governador de la ciutat. Això feu Manuel a inicis de l’any 1618, acompanyat per un altre esclau negre: Domingo.

Il·lustració de Giovanni Battista Boazio de finals del segle XVI on recrea l’atac de Sir Francis Drake a Cartagena de Indias. La ciutat fou un dels ports negrers més importants de l’Amèrica Hispànica. Font: Viquipèdia.

Domingo només feia 3 anys que era esclau del cacic Tunuguna. Havia arribat a les seves mans després de ser part d’un intercanvi entre diferents indígenes del Darién. Era, i es reconeixia com a tal, esclau de don Tomás de Quiñones, el propietari panameny al qual s’ha fet referència anteriorment. Domingo va viure un procés més complex que Manuel: va arribar de l’Àfrica i va ser comprat per, com a mínim, una persona. Va formar part d’una quadrilla d’esclaus, com moltes altres del Panamà del segle XVII, mentre aprenia una nova llengua, el castellà, i potser alguns rudiments de cristianisme. Després d’això fou segrestat una altra vegada, no podem saber si per cimarrons o per indígenes, però, en tot cas, va acabar sent propietat dels darrers. Seguidament, passà per diferents amos indígenes fins que arribà a mans del cacic Tunuguna. Si la seva vida no havia sigut prou agitada, ara es veia viatjant en un vaixell cap a Cartagena de Indias, on seria rebut per la màxima autoritat de la ciutat. El seu paper, doncs, no seria secundari.

Des de Cartagena s’estava intentant forjar un pacte amb qui es considerava la màxima autoritat entre els indígenes de la part més propera a Colòmbia del Darién; eren, però, uns indígenes i un territori pràcticament desconeguts per la colònia. Els africans que viatjaren a la ciutat en qüestió eren els intermediaris perfectes entre els dos col·lectius protagonistes: els kuna i la colònia. Manuel i, sobretot, Domingo, podien explicar (i no tenien d’entrada les reticències que podien tenir els indígenes) la realitat del Darién a les autoritats colonials. Podien fer de mitjancers lingüístics entre castellans i indígenes, ja que coneixien les dues llengües. A través del testimoni i de la intermediació de Domingo i de Manuel, la colònia guanyà interès en el territori que poc després s’intentaria conquerir. Parlaven de terres fèrtils i, sobretot, de grans quantitats d’or, un incentiu que no es podia menysprear.

L’expedició de Sebastián Tristancho, darrera intervenció esclava en els fets

Un cop acabaren els interrogatoris de les autoritats colonials de Cartagena, en Domingo, en Manuel i els seus acompanyants indígenes van tornar al Darién. S’havia decidit signar un pacte per començar l’evangelització dels indis i la seva incorporació a la Corona. El “negro Domingo” esdevindrà,  de fet, el principal intermediari entre l’expedició liderada per Sebastián Tristancho, i els indígenes de la regió. Tristancho tenia com a missió ocupar per les armes (de forma “pactada”) el Darién, ja havent-hi entrat l’any 1618.

Fotografia actual del riu Tuira, un dels principals rius del Darién. La mobilitat a la regió, durant l’època en la qual hi visqueren els protagonistes d’aquesta història, era principalment fluvial. Font: Viquipèdia

Pels espanyols, però, les coses es van torçar ràpidament: malgrat que la seva entrada havia estat pactada amb un indígena important, no van ser ben rebuts. En poques setmanes es va organitzar un contingent armat kuna que havia de posar fi a la vida dels potencials conqueridors, com, de fet, van aconseguir. Fra Pedro Simón, ens mostra, però, que el darrer obstacle que van trobar els kuna va ser un dels seus esclaus africans. Un altre traductor, anomenat Sebastián, va intentar avisar el capità Tristancho de la imminent emboscada que preparaven els indígenes. La prepotència del soldat castellà el va portar a insultar Sebastián –possiblement també propietat de Tomás de Quiñones– i a continuar pel camí que el portava a la seva mort. L’esclau, que possiblement veia en l’ajuda als colonitzadors una possibilitat d’obtenir la llibertat, va callar davant de la resposta de Tristancho i, un cop es va produir l’atac que ell hauria pogut evitar, va empescar-se-les per fugir i sobreviure. Sebastián és el darrer testimoni d’intervenció africana en aquesta història, i hi posa punt final.

L’arribada casual, i forçada, d’una sèrie d’africans a les comunitats indígenes del Darién del segle XVII tingué un paper cabdal en el seu desenvolupament que podria ser fàcilment ignorat. La història de l’Amèrica Llatina està farcida de buits i de col·lectius oblidats. Estudiar el passat d’un grup indígena que quedà al marge de l’ordre colonial ajuda a entendre’n la complexitat. Cal tenir present, però, que la realitat fou encara més complexa, ja que als conflictes entre nadius i colonitzadors hi havia, entremig, els esclaus, els quals eren vistos com a aliens per tots dos bàndols. Al trobar-se en aquesta “terra de ningú” social, els africans del Darién van haver de buscar vies per adaptar-se a una realitat que els havia sigut hostil des que havien sigut segrestats a l’Àfrica fins que es trobaven al cor d’una selva americana on espanyols i indígenes lluitaven pel domini de les terres.

És força fàcil trobar uns “opressors” al “Nou Món”, els colonitzadors; però és molt més difícil d’entendre la complexitat del món dels “oprimits”, que tenien molts més elements que els podien separar (condició social, ètnica, raça, cultura…) abans que unir-los.

Read More

En aquesta entrevista ens centrarem en un període relativament poc conegut. Sovint a Catalunya solem parlar molt dels anys d’auge comercial al Mediterrani, que comença a decaure al segle XIV i, a partir d’aquest punt, passem a centrar-nos en els problemes interns que hi haurà al país a causa de les pestes i els conflictes socials. La relació de Catalunya amb l’exterior és una realitat que no es té en compte si ens situem als segles XV i XVI, possiblement perquè ha quedat eclipsada pels fets que estarien vinculats a altres regnes, com Castella o Portugal.

Per conèixer aquesta realitat ens hem de moure a Barcelona, a la Institució Milà i Fontanals, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on trobarem l’Ivan Armenteros, l’historiador a qui entrevistem. Treballa al bell mig del centre històric de la Ciutat Comtal, en un despatx amb vistes a l’edifici que ocupà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Ens trobem en un espai idoni per parlar del passat medieval i modern de la ciutat, i, també, del país.

Tanmateix, no podem parlar del que passava a casa nostra si no ho situem en el seu context històric, el que ens porta a formular les primeres preguntes. Quin estava sent el paper del Mediterrani a l’Europa de finals de l’Edat Mitjana? Començava a decantar-se la balança cap a l’Atlàntic o per arribar a aquest punt encara havien de passar unes quantes dècades o, fins i tot, segles?

El Mediterrani és un espai que pateix molts canvis al llarg de l’Edat Mitjana. Situem-nos al segle XV. La centúria comença en un moment en el qual el Mediterrani encara té molt vigor fins arribar a mitjans de segle, quan comença l’expansió otomana i això provoca que les regles del joc a la Mediterrània canviïn. Això passa perquè els turcs comencen a posicionar-se sobretot a la mar Negra i als Balcans, i això fa que les línies comercials que havien fet servir fins llavors els mercaders llatins –venecians, genovesos i catalans, bàsicament– canviïn perquè no hi ha opció d’entrar a la mar Negra.

Tot això coincideix en el temps, al voltant de 1450, amb un altre fenomen d’expansió: l’arribada castellana i portuguesa a la Costa Occidental africana. Es produeix un canvi de signe en les relacions comercials i, sobretot, en la geoestratègia política. Ens trobem en un moment de basculació en què la Mediterrània comença a ser un espai poc freqüentat per les naus cristianes occidentals per culpa de la presència turca i, en canvi, s’obre un nou espai de comerç molt gran i molt dinàmic que és l’Àfrica occidental. Gran part del que s’havia estat fent fins aleshores a Europa, especialment al sud, però no només, canvia i se’n va cap aquest nou espai atlàntic africà.

IMG_7583

Europa, o alguns dels seus regnes, comencen a expandir-se més enllà del món que havia dominat l’Imperi Romà als segles XIV i XV. Què estava motivant aquesta expansió, cap a on es dirigiria i amb quins objectius?

El leitmotiv diríem que és la ruta cap a les Índies Orientals. A partir del segle XIV és molt difícil poder endinsar-se en la mar Roja per culpa del sultanat mameluc i així poder tenir una ruta d’accés a l’Índia. D’altra banda, la ruta de la seda ja està tancada pels mongols i llavors el que fan les potències occidentals és intentar buscar una ruta alternativa, que seria circumnavegar el continent africà per poder arribar a les Índies.

El primer factor serà aquest, però l’expansió africana acabarà motivant altres objectius i altres motors d’interès, que seran, en primer lloc, l’accés a l’or africà. Un dels grans catalitzadors de les expedicions cap al sud fou l’intent d’accedir a les regions auríferes que estaven subministrant or a Europa des de l’Alta Edat Mitjana. L’or arriba a Europa per mitjà de les pàries i el que intenten els occidentals és fer la pinça als mercaders musulmans del nord d’Àfrica. El que passa, però, és que quan arriben a Àfrica troben un or de baixa qualitat, generalment en pols, i veuen que no s’hi pot treure gaire profit comercial. Aleshores és quan comença a vertebrar-se el comerç d’esclaus que és, en certa manera, la clau que explicaria l’interès europeu per Àfrica.

Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus. D’entrada ja existeix una xarxa d’esclavatge ben estructurada a Àfrica de la qual s’aprofitaran per aquest negoci. Així és com es dóna el tret de sortida al tràfic negrer que tots tenim en ment en el període modern.

“Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus.”

I en tot aquest procés, Catalunya hi té algun paper? Els principals protagonistes del moment eren Castella i Portugal, banyats per l’Atlàntic, això excloïa la Corona d’Aragó?

La Corona d’Aragó és una confederació de territoris diversos molt complexa en si mateixa i cada territori tindrà els seus interessos particulars. No obstant això, per entendre quina és la dinàmica de la Corona d’Aragó cal tenir en compte un esdeveniment: la Guerra Civil Catalana.

Fins aquest moment Barcelona havia estat una potència comercial. Durant les primeres dècades del segle XV la cituat entra en una crisi que desemboca en la guerra civil i que marcarà el moment d’eclosió definitiva. Aquest fet farà que Barcelona perdi importància com a actor comercial marítim dins la Corona, i serà València qui n’agafi el testimoni.

Val a dir que estar ubicats a la Mediterrània no evita que hi hagi grans interessos situats a l’Atlàntic. Ens trobem en un moment de basculació entre els dos mars. Tenim dos actors comercials importants a la Corona d’Aragó que serien València i Barcelona i el que veiem en aquest període és que hi ha certs interessos comercials que apunten a l’Atlàntic. El gran comerç mediterrani és deixat de banda, tot i que hi ha intents per reflotar el contacte amb Alexandria a finals del segle XV. Al mateix temps, estem veient com hi ha noves famílies comercials, en el cas de Barcelona, que comencen a dipositar els seus interessos a l’Atlàntic, una zona molt més dinàmica on veuen que les possibilitats de negoci són molt més grans.

En el cas de València ho veiem amb molta més intensitat. Allà no s’està patint una crisi a causa d’una guerra civil. La ciutat del Túria invertirà molts diners en aquest sector i molts mercaders i companyies comercials començaran a moure’s per l’espai atlàntic. Ens situem bàsicament en el triangle format per l’Andalusia atlàntica, les illes africanes (Madeira i Canàries, en un primer moment, i Cap Verd i Santo Tomé, més tard) i la costa occidental africana. En aquest espai es produeixen una sèrie de moviments de capital, d’inversions en la producció de sucre i en el comerç d’esclaus entre altres.

El que s’acaba d’explicar és un canvi d’era historiogràfic entre la llarga Edat Medieval i els tres segles “moderns”. Més enllà de la periodització artificial, els canvis ocorreguts porten a una transformació ràpida i radical del món durant els segles XV i XVI?

És una pregunta molt complexa. Depèn de la perspectiva que apliquem. Sí que hi ha canvis a nivell polític que entrant al segle XVI es començaran a percebre, potser abans. És un moment de moltes tensions entre velles formes de fer polítiques i altres de noves, més autoritàries i amb una clara tendència a la concentració de poder.

A nivell social podem dir que hi ha canvis? El coneixement geogràfic s’assenta i es comença a percebre el món com un espai molt més complex. Aquest és un canvi profund. Si ens fixem en el fet de l’esclavitud, per exemple, comencem a veure com arriba població subsahariana per primer cop.

Com a especialista d’aquest període puc dir que la meva percepció és que ens movem en terra de ningú, tot i que també és cert que en els darrers cinc anys s’ha engegat recerques, moltes doctorals, que s’interessen per aquest període. La divisió entre baixa Edat Mitjana i Edat Moderna es especialment artificial, ja que estem en un període de canvis continus, sí, però relativament lents, res a veure amb el què passarà en els períodes revolucionaris dels segles XVIII i XIX. De fet, hi ha formes d’actuar que neixen als segles baixmedievals, com la cultura del censal a casa nostra com a mecanisme de crèdit, que perduren al territori fins ben entrat el segle XIX.

En resum, sí que hi ha canvis profunds, però també hi ha moltes continuïtats, i això passa en totes les perioditzacions, ja que sovint responen a divisions artificials.

IMG_7578

Ara que ja sabem en quin moment històric ens trobem podem passar a entrar en matèria, a parlar de l’esclavitud medieval a la Catalunya de finals de l’Edat Mitjana, que, de fet, va ser la temàtica escollida per a la teva tesi doctoral, que se centrava en Barcelona. Alhora, no podem parlar d’esclaus si no parlem de comerç –i aquí entronquem amb el que hem parlat abans. Quin era el paper de Catalunya i de Barcelona en el comerç d’esclaus durant la baixa edat mitjana? Barcelona fou un port esclavista important al Mediterrani occidental?

Barcelona va ser un port esclavista important de la Mediterrània Occidental i va tenir un paper destacat. En aquest moment els grans actors són Venècia i Gènova. Aquestes són les dues potències comercials que dominen la mar Negra, la gran font d’esclaus a partir de mitjan segle XIV. Barcelona, en canvi, queda relegada a la redistribució d’esclaus cap a la península Ibèrica, el que deixa en un segon terme el gran comerç mediterrani d’esclaus.

Convé remarcar que la ciutat comtal és una gran consumidora d’esclaus. Barcelona és un dels centres amb més població esclava del Mediterrani i, de fet, a principis del segle XV es calcula que la població esclava de l’urbs es movia entre un 10 i un 15% del total dels seus habitants. Per posar-ho en context, a l’Alt Egipte, durant el Baix Imperi romà, es calcula que la població esclava arribava a un 7%. Si comparem les xifres amb Barcelona ens n’adonem de la magnitud del fet. A Mallorca, d’altra banda, les xifres voregen entre un 10% i un 36% de la població de l’illa. En aquest cas podem afirmar que la societat és de base quasi esclavista.

No obstant això, Barcelona tindrà una presència destacada en un altre dels espais comercials clau per al comerç d’esclaus intermediterrani: la costa Adriàtica, on destaquen emporis comercials com el de Ragusa (Dubrovnik), que és un dels grans mercats d’esclaus de la regió. No podem obviar, però, el paper secundari que sembla tenir la ciutat catalana en el mercat global d’esclaus, actuant com a porta d’entrada de mercaderia humana des de la Mediterrània Oriental cap a la península Ibèrica.

Partint d’un desconeixement de la temàtica hem de suposar que els esclaus venien de “regnes enemics”, en el moment en què l’expansió cristiana peninsular s’estava acabant de consolidar podem pensar que l’enemic més proper i directe era l’islam que habitava al nord d’Àfrica. Quina seria la relació entre Catalunya i el Magreb en el període que ens ocupa? El gruix dels esclaus que arribaven al Principat eren musulmans, o els orígens foren molt més diversos?

Tot el que comentes depèn del moment cronològic en el qual ens trobem. El que veiem és que des que arriba l’islam a la península Ibèrica, sempre trobarem esclaus musulmans a la ciutat de Barcelona o a qualsevol ciutat que tingui esclaus de l’entorn de l’Europa occidental cristiana meridional. Podem fer-nos la imatge d’un degoteig continu d’individus. Sobretot són homes i això passa perquè eren apressats al mar en accions piràtiques, en saquejos a la costa o a la guerra de frontera. Aquesta dinàmica es trenca en dos moments un al segle XIII i l’altre al segle XV quan veiem un gran augment d’aquesta població esclava d’origen musulmà. El primer pic el trobem durant les conquestes peninsulars del segle XIII (València, Mallorca, Múrcia i Menorca, fonamentalment) que comportaran una grana afluència d’esclaus als mercats cristians. L’altre moment serà la guerra de Granada entre 1481 i 1492, que ens torna a mostrar una arribada substancial d’esclaus.

En paral·lel a aquesta dinàmica hem d’entendre que els orígens dels esclaus eren molt diversos i, de fet, a partir de finals del segle XIV l’esclavitud de tall oriental –de la mar Negra, de les estepes eurasiàtiques i de la regió balcànica– és la més majoritària. En aquest punt la musulmana passarà a ocupar únicament entre un 10 i un 20% de la població esclava. Però per entendre aquest fet també hem de tenir present l’arribada de l’islam.

De fet, la incursió de l’islam a la península Ibèrica i a Europa occidental el que fa és canviar les formes de l’esclavitud. A nivell ideològic suposa un canvi molt profund. Perquè del segle VI fins al XI, els esclaus són d’origen europeu, poden haver estat cristianitzats o no, poden ser pagans, però no hi ha massa impediment en esclavitzar la pròpia població europea per explotar-la dins d’Europa o per exportar-la a Bizanci, i als països musulmans, que són grans consumidors d’esclaus. El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.

“El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.”

És a dir, en un primer moment hi ha venda d’esclaus europeus als musulmans?

Sí, quan irrompen els musulmans són uns grans consumidors d’esclaus, perquè per la seva idiosincràsia fan servir aquests esclaus dins de l’exèrcit i l’administració. Fins que a Europa es veu que s’ha de deixar d’alimentar els exèrcits califals que els podien fer la guerra.

A partir d’aquest moment es consolida una idea, que ja té un origen previ, Isidor de Sevilla ja en parla, Agustí d’Hipona també…que és la teoria de la Guerra Justa, té un impuls definitiu durant els segles IX i X. S’establirà tot un sistema teòric per definir què és una “guerra justa” i des d’aquesta concepció es crea una nova percepció de qui pot ser esclau: l’enemic de la fe que ho és per extensió de ser enemic del príncep. En aquest punt el musulmà esdevé l’estereotip perfecte per poder justificar una esclavització. Es va més enllà, es considera que quan s’esclavitza a un musulmà es fa lliure la seva ànima a través de la conversió. Al segle XIII aquesta teoria s’acabarà de consolidar amb Tomàs d’Aquino i es farà servir contínuament per poder justificar les esclavitzacions, al món islàmic i en altres territoris, si tornem als Balcans i a l’orient veiem que el que es fa és dir que o bé són pagans o bé cristians però de ritus que són gairebé sectes.

En definitiva, la importància de l’arribada dels musulmans és cabdal per entendre el desenvolupament de l’esclavitud medieval i també moderna, perquè és la mateixa concepció que es farà servir a l’Amèrica Llatina, la idea de l’infidel, de la persona que ha de ser sotmesa… també es farà servir a l’expansió africana, de fet a les primeres descripcions d’esclaus negres subsaharians els hi diuen moros, no es fa gratuïtament sinó per poder justificar que es puguin esclavitzar, perquè són infidels, seguint el corpus teòric del moment.

La dinàmica d’una majoria d’esclaus eurasiàtics i balcànics  que es combinaria amb una presència més minoritària d’esclaus musulmans es manté fins a mitjan segle XV. Però també m’havies preguntat sobre les relacions de Catalunya amb el Magreb.

Les relacions són múltiples, no sempre estan basades en l’esclavitud que de fet és un subproducte de les relacions que hi ha. Hi ha pau i guerra, comerç, interessos mutus, companyies catalanes de mercenaris que lluiten al nord d’Àfrica fent costat a mandataris musulmans i al revés també. El que veiem, per exemple si mirem el cas de Mallorca, és molt interessant, són processos d’esclavitud, captura i redempció continus, gent especialitzada en capturar esclaus per portar-los a l’illa i buscar contactes al Magreb per poder redimir els més destacats, alliberar-los a canvi d’un benefici, és com una mena de negoci circular molt ben estructurat. El mateix model es veurà després reproduït a Canàries amb les companyies de saqueig –que els hi deien cavalcades i es constituïen jurídicament en forma de companyia comercial– i les posteriors companyies de rescat, l’objectiu de les quals era rescatar els esclaus més importants a canvi d’un preu en or elevat o d’una quantitat determinada de nous esclaus. Aquesta dinàmica també es combinarà amb operacions comercials molt diverses i amb saquejos, operacions de cors… tot el que s’acaba d’explicar serà bilateral, tant ho faran els cristians contra els musulmans com viceversa.

IMG_7561

Estem parlant de l’esclavitud a finals de l’Edat Mitjana, i quan ho fem no podem ometre la imatge del gran comerç d’esclaus que s’articularia al llarg dels segles posteriors. Però ens interessa més saber què hi havia abans del moment del qual estem parlant. Entre l’esclavitud antiga i els segles que ens ocupen hi ha una bona pila d’anys, durant totes aquestes centúries a Catalunya hi hauria continuat havent esclaus? O als segles XIV i XV hi comença a haver un auge que serà el preludi de l’esclavitud moderna?

Podem dir que, com a mínim en el cas de Barcelona, mai desapareixen els esclaus des de l’Edat Antiga, i segurament abans, fins al segle XIX. L’esclavitud és un continu històric, és consubstancial a les societats, si pensem en la teoria de les dominacions l’esclavitud és la dominació més extrema que hi ha, però les societats d’antic règim, igual que la nostra, estan basades en les dominacions múltiples, per tant mai deixen d’haver-hi esclaus.

El que canvia és el model, o expressió, d’esclavitud. Durant el baix Imperi es desenvolupa el model latifundista que tots coneixem, amb la villa com a centre d’explotació treballat per brigades d’esclaus nombroses. Aquesta expressió d’esclavitud sobreviu la caiguda de l’Imperi Romà i arriba a la seva màxima expansió cap als segles VI i VII, i a partir dels segles VIII-IX entra en crisi. Les últimes mencions a aquest tipus d’esclau europeu que treballa al camp, amb quadrilles d’esclaus de 20 o 25 persones es donen a tot Europa Occidental entre el 1015 i el 1050. Aquest moment coincideix amb l’arribada dels esclaus musulmans. Aquest darrer fet no ha estat tingut massa present pels estudiosos del feudalisme, ja que, pels seus interessos, són més sensibles a la certificació de l’extinció de l’esclavitud rural per anunciar el naixement del feudalisme, i no tant per la pervivència de certes formes d’esclavitud que veurem com, en poc temps, agafen una importància relativa. És a dir, els feudalistes acostumen a descuidar que just quan desapareixen els esclaus rurals a territori europeu, ja fa dècades que es documenten els primers esclaus musulmans, que semblen tenir, en aquest segles altmedievals, una implantació destacada a les ciutats. Des del segle IX quan apareixen les primeres mencions a esclaus musulmans, fins l’XI estem davant d’un període que m’agrada definir fent servir la idea de “frontissa”, on veiem com cohabiten dos models d’esclavitud.

Hi ha documents en els quals es pot veure perfectament aquest fenomen, n’hi ha un de molt maco, un testament on hi ha una sèrie de deixes, crec que era del bisbe d’Urgell al segle IX, on es deixen 8 esclaus en herència i n’hi ha uns que tenen nom cristià i d’altres que el tenen de musulmà. I és molt interessant perquè als que tenen noms cristians els hi diuen servus, utilitzen la terminologia clàssica per a referir-s’hi i als musulmans els hi diuen sarraïns, tenen la mateixa condició jurídica però el canvi ideològic provocat per la irrupció de l’islam porta a un canvi terminològic. Aquest mateix fenomen el veurem en altres cronologies.  Al segle XIV, per exemple, passarà amb els tàrtars, i posteriorment es farà igual amb els negres a l’Amèrica colonial. Es substitueix el terme jurídic per l’adscripció geogràfica o racial, és a dir, trobarem documents en què es deixa en herència un sarraí o un tàrtar, sense necessitat d’especificar que es tracta d’un esclau; l’esclavitud és intrínseca en el terme.

Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules hi trobem representada la cara d'un subsaharià. La representació, d'inicis del segle XV, és un reflex de la presència d'esclaus negres a la Barcelona baixmedieval.
Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules trobem representada la cara d’un subsaharià. La representació, d’inicis del segle XV, és un reflex de la presència d’esclaus negres a la Barcelona baixmedieval. Font: La Vanguardia

Passem a preguntes més concretes: la imatge preconcebuda dels temps medievals és la d’un món rural, ple de pagesos servils oprimits per una sèrie de senyors feudals. Com entra l’esclavitud en aquest esquema? Quina rellevància tingué en l’economia catalana baix medieval?

L’esclavitud islàmica, la que es consolida a partir del segle XI i ja és plenament medieval està més implementada a la ciutat però no únicament al món urbà, també trobem quadrilles d’esclaus musulmans treballant en grans latifundis. Per exemple l’orde del temple fa servir el treball esclau a les seves propietats i tenim constància de què eren un element estratègic en el seu sistema d’explotació de la terra. S’han pogut documentar quadrilles de 25 a 30 esclaus treballant en construccions com podien ser les d’un molí o d’alguna defensa. Però el gruix de la documentació el trobem a les ciutats, que és on la seva presència és més clara. Això no vol dir que abans del segle XI no n’hi hagués a les ciutats, sinó simplement que no podem detectar-los per la manca de documentació.

Fins al segle XIII es manté la dinàmica de que hi hagi esclaus tant al territori com a les ciutats, però els primers tendeixen a desaparèixer, cada cop s’implanta més la servitud feudal al món rural, tot i que encara trobarem esclaus, ja no trobarem les quadrilles únicament formades per esclaus. El que és possible és que l’amo dels serfs tingui un o dos esclaus que treballaran per ell, però estaran més lligats a la casa.

Però què passa al segle XIII? Doncs tenim la consolidació de l’expansió llatina a la mar negra i als Balcans, que comença al segle XI però ja es veu afermada al XIII després de les guerres de Bizanci i del període llatí de Constantinoble, etc. A partir d’aquest punt els llatins podran instal·lar-se amb garanties a la zona de Crimea que és on hi ha els grans ports exportadors d’esclaus d’aquest moment. Aquests esclaus arribaran primer a Gènova i Venècia i per extensió també a tota la península Ibèrica que consumeix esclaus. En el cas de Castella tenim molt poques dades per una qüestió de fonts documentals, fins a finals del segle XV no arrenca amb força la documentació notarial, i per tant tot el període precedent ens el perdem, sí que tenim indicis indirectes, com que a Sevilla hi ha una “alcabala de los Tártaros” per tant hi havia d’haver població esclava. També es documenten enviaments d’esclaus de Barcelona a Sevilla… però no hi ha dades suficients per poder mesurar l’amplada d’aquesta esclavitud abans de les darreres dècades del segle XV.

A la Corona d’Aragó sí que es tenen dades, tant per Barcelona, com per València o Mallorca, i veiem com a principis del segle XIV comencen a arribar aquests esclaus eurasiàtics i balcànics. La pesta negra serà el gran catalitzador de l’esclavitud, a nivell numèric, a l’Europa Occidental, no serà immediatament després de les epidèmies, caldrà que passin tres o quatre dècades perquè el fenomen realment creixi per una sèrie de factors econòmics que potser no cal que hi entrem. En el comerç d’esclaus a partir del XIV el factor sexe és molt important, arriben més esclaves que esclaus a Barcelona i a València, però no a tot arreu és així, al nord d’Itàlia (Venècia i Gènova) hi ha una gran majoria de dones esclaves durant aquest període, al voltant d’un 90% del total de la població servil, la situació seria menys extrema que als ports peninsulars de la Corona d’Aragó, i al sud, Mallorca i Sicília, el nombre d’esclaus masculins serà superior. Per entendre això hem d’entendre el mediterrani com un mar connectat i complex, on hi ha un gran consumidor d’esclaus que és el sultanat mameluc d’Egipte i Síria que per raons estructurals necessita absorbir molts esclaus homes, per poder fer-los servir a l’administració i a l’exèrcit. Els excedents que quedarien, és la hipòtesi que plantejo jo, serien les dones que arribarien als mercats secundaris que serien els occidentals. Són secundaris perquè no hi ha una necessitat estructural.

Tornant a la pregunta veiem que als segles XIV i XV tot i la pesta l’activitat dels esclaus continua sent eminentment urbana a Catalunya, malgrat que també trobem esclaus que es dediquen a activitats agrícoles, però viuen a ciutat i conreen els camps del voltant de la urbs, els fruiters, els horts… hi ha moltes ordinacions que prohibeixen als esclaus que vagin pels camps i robin fruita o llegums, el que ens porta a pensar que era una activitat que es feia. Malgrat aquests indicis d’esclaus en un entorn agrari si hem de dir quina seria la seva principal activitat sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.

“Als segles XIV i XV les principals activitats dels esclaus sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.”

I, quina seria la relació entre servitud i esclavitud?

És un gran tema, que ha generat molts debats i encara en genera, perquè s’ha estudiat molt l’esclavitud a les ciutats, però el que encara queda per fer, a banda d’acabar de comprendre què significa aquesta en una societat com la barcelonina, és estudiar la implantació al territori. Sí que veiem que hi ha esclaus a Manresa, a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Roses… hi ha molts esclaus documentats. Però, quina relació hi ha amb la servitud de tall feudal? És una gran pregunta, sí que hem trobat esclaus en castells, baronies, però ens hem de preguntar si simplement estaven al servei del senyor, que sembla l’opció més lògica, o realment cohabitaven i feien feines amb els altres serfs. Tot sembla indicar que principalment devien treballar a la casa del senyor, on farien feines domèstiques molt àmplies, des d’encarregar-se dels cavalls o del bestiar, o netejar, estar a la cuina… i això ho farien tant homes com dones.

La relació encara s’ha d’estudiar i, de fet, genera molt de debat, hi ha medievalistes que desconeixen l’existència mateixa de l’esclavitud, però aquesta és una altra qüestió.

IMG_7570

Podem pressuposar que un dels principals objectius dels esclaus era aconseguir la seva llibertat. Hi hagué fugues d’esclaus importants com passarà a Amèrica durant el període colonial?

Respecte a la primera pregunta hem de tenir clar que no hi va haver grans sublevacions o fugues d’esclaus, només n’hi ha una documentada en període medieval i hem d’anar al segle VIII a Astúries, i està molt poc estudiada perquè hi ha molt poca documentació. El que és més important, més enllà de les grans fugues d’esclaus, són les fugues individuals, de dues o tres persones que decideixen escapar. Això sí que ho trobem sovint i de fet això motivarà la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus, estudiada per Roser Salicrú, que s’implanta a Catalunya a partir de la Diputació del General, durant el primer quart del segle XV. Era una assegurança obligatòria per als propietaris d’esclaus barons, perquè es va arribar a la conclusió que els homes eren qui més fugien, i estadísticament era així. Hi ha molta literatura al voltant d’aquesta qüestió. A partir del segle XIV les fugues individuals seran comunes. És un mecanisme relativament exitós, no es posa en qüestió el sistema d’esclavitud però és una forma de resistència activa que permet perjudicar a l’amo, encara que no es posi en escac tot el sistema esclavista.

Hem de tenir present que l’esclavitud està molt normalitzada, forma part de la realitat de la gent, qui és esclau ho és perquè li ha tocat, però no hi ha aquesta consciència de que és injust, l’esclavitud és així perquè sempre ha estat així. De fet hi ha esclaus que s’alliberen i acaben sent propietaris d’esclaus, el que ja ens fa tenir una idea d’aquesta realitat tan complexa. Per nosaltres és molt aliena però fins fa relativament poc no ho era.

Els historiadors marxistes sempre es van preocupar molt per trobar les grans sublevacions d’esclaus que podrien certificar la fi del sistema esclavista i el naixement del feudalisme, com una mena de revolta contra una opressió injusta. Clar aquesta consciència no hi era, de la mateixa manera que no hi havia una consciència d’individu, perquè era el col·lectiu el que manava. De fet la Revolta d’Espartac no la podem considerar com una revolta col·lectiva, sinó que és la suma de voluntats individuals, que s’ajunten amb un objectiu comú que és lluitar per la seva llibertat. Però no per posar en dubte el sistema d’esclavitud.

“Les fugues individuals motivaran la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus.”

I les vies legals? Era fàcil o com a mínim possible per a un esclau de la Catalunya del segle XV aconseguir la seva llibertat?

Hi havia vies legals, estem en una societat basada en el dret romà, “garantista” dins de la seva idiosincràsia. Trobem casos d’esclaus que fan el que jurídicament es diu “proclama de llibertat”, davant de les autoritats, a Barcelona tenim diversos casos documentats, i afirmen que ells o elles han estat injustament esclavitzats i han de ser lliures per dret. Aquest fet inicia un procés legal que pot acabar amb una sentència favorable o desfavorable, en funció de les proves que s’aportin. Els casos per poder demanar la llibertat legal serien per no complir amb allò que dèiem abans de la “guerra justa”, per exemple una persona que hagués nascut aquí. Tenim un cas d’una nena cristiana que l’agafen, l’esclavitzen i en el viatge cap a València no para de plorar i de dir que ella és lliure, que és cristiana. També tenim casos d’esclaves que pateixen agressions físiques per part dels amos i hi ha un cas en el qual l’esclava aconsegueix la llibertat, per haver estat maltractada.

Hi ha un moment en el segle XIV, quan comencen a arribar esclaus balcànics, que són cristians, que el bisbe de Barcelona, volent fer la guitza al poder municipal, utilitza aquests casos, i proporciona procuradors i advocats als esclaus, perquè els puguin defensar. Però el que vol el bisbat en últim terme és intentar erosionar l’oligarquia urbana. Això porta a que s’iniciïn molts processos en els quals moltes esclaves d’origen balcànic demanen la llibertat al·legant que són cristianes. Algunes aconseguiran guanyar la llibertat i altres no. Això s’acaba amb una intervenció del municipi que limita el paper dels tribunals eclesiàstics en aquests casos, a partir d’aquest punt tot passa per tribunals laics i s’estableixen uns criteris molt clars sobre qui pot demanar i qui no la llibertat.

En les compravendes sempre veiem que hi ha una sèrie de clàusules que ha de complir el venedor, i unes altres que ha de complir el comprador, el venedor sempre ha de donar la garantia que l’esclau ha estat justament esclavitzat, que és de bona guerra, segons els preceptes de la guerra justa. Se suposa que hi ha hagut d’haver un “procés de verificació” que dóna garanties i, si el nou propietari veu que hi ha alguna cosa que li pot fer pensar que l’esclau no ho és legalment pot reclamar una indemnització al venedor i, en cas que li toqués ser lliure, s’hauria d’alliberar a l’esclau.

I l’opció de la compra de la llibertat existeix?

Sí, però sempre és un benefici que atorga el propietari, però no sabem exactament com funcionava. Sí que hem trobat casos d’esclaus que exercien la resistència passiva o activa per intentar aconseguir la llibertat. S’intentava arribar a una negociació amb l’amo que els fos favorable. I això es podia fer o a través de la violència, enfrontant-se als amos directament, hi ha casos d’enverinament (aquests evidentment no aconseguien la llibertat), també es podia intentar boicotejar la feina, la productivitat, tu saps que el teu amo està esperant que treballis bé i tu no fas res, intentes minar la teva capacitat productiva per perjudicar l’amo. Les fugues ocasionals també entrarien en aquesta dinàmica, marxar de la casa sense avisar i tornar dies més tard. Quan es donava un cas com aquest, després d’un procés de negociació que no coneixem perquè no queda reflectit en la documentació, es redacta un “compromís de llibertat” que fa l’amo a l’esclau, on li diu, per exemple, que l’alliberarà al cap de cinc anys però amb una sèrie de condicions com podia ser no marxar de casa, treballar bé, guardar fidelitat… si es complien les condicions, s’aconseguia la llibertat.

Un altre model és el contracte de talla, el propietari li ofereix a l’esclau la possibilitat d’alliberar-se a canvi d’uns pagaments que normalment són setmanals, de tants diners durant “x” període de temps. El propietari calcula quin guany vol treure de l’esclau, i l’esclau ha de treballar “per lliure”, un cop a la setmana ha de pagar el que li pertoca a l’amo i demostrar que no s’ha fugat, si al cap del temps acordat no s’ha pogut pagar allò que s’ha acordat, l’amo es queda tots els diners i l’esclau continua sotmès. D’aquests casos se’n troben força, al llarg del segle XIV i fins a mitjan segle XV quan aquest model desapareix i el que es troba més són els compromisos de llibertat a canvi d’un servei que s’han comentat abans.

Podem dir que els processos de llibertat vinculada a un servei o un pagament estan molt vinculats als esclaus que són més difícils de controlar, de dominar. És una forma ràpida de treure-te’ls de sobre però assegurant un benefici.

També hi ha altres formes, com les manumissions gracioses, quan l’amo agafa una certa estima a l’esclau o esclava i decideix alliberar-lo, en el cas de les dones que en molts casos criaran als fills de l’amo es generen vincles d’aquest tipus. La gent gran, els vells, s’alliberen perquè ja no serveixen per treballar i són una càrrega econòmica i això engrossirà el gruix de la població pobra de la ciutat.

IMG_7566

Els esclaus devien tenir alguns espais de socialització, revisant la teva obra crida l’atenció les referències a la Confraria de Negres de Barcelona. Avui dia quan pensem en confraries i processons el nostre imaginari sol anar cap a Andalusia, però segons sembla al segle XV arriba a haver-hi una confraria d’esclaus i lliberts a la Ciutat Comtal, quina era la seva funció a l’època? Podem imaginar-nos una processó a l’estil andalús però integrada exclusivament per persones subsaharianes?  

Comencem pels espais de socialització, el primer que m’agradaria que quedés clar és que els esclaus no constitueixen un col·lectiu, en termes d’antic règim no podem pensar que tenien consciència de formar-ne part. Jo com a esclau tàrtar em reconeixeré en els altres tàrtars si en trobo més, o amb els lliberts, però també em reconeixeré amb la gent amb qui treballo. Serà gent que ocupi un estrat socioeconòmic semblant al meu, encara que siguin lliures. Els esclaus es socialitzen molt amb manobres, jornalers, treballadors ocasionals… amb les capes més desafavorides de la ciutat, amb aquesta gent comparteixen molt de temps i creen lligams.

De fet, hi ha moltes ordinacions a la ciutat que prohibeixen als esclaus, jornalers o mossos, que es llencin pedres o taronges a la ciutat, resulta que era bastant comú que això passés i era una forma de socialització clara, ells s’estan divertint tot i estar creant un problema d’ordre públic. Podríem parlar d’una socialització transjurídica entre població esclava i lliure. També els hi prohibeixen llançar focs d’artifici dins de la ciutat, a esclaus, mossos i jornalers, el que ens porta a pensar que també ho feien. Les tavernes són altres espais de socialització. Tenim normatives que prohibeixen als taverners vendre vi als esclaus, el que ens indica que hi van.

Els diversos espais de socialització que es generen responen als seus estrats socioeconòmics, els esclaus que són de cases benestants no es relacionen amb els jornalers, ho fan amb un altre tipus de gent, van ben vestits i tenen privilegis que molta gent pobra mai tindrà. Ser esclau en una casa rica era molt millor que ser pobre i lliure, tenies menjar, tenies una casa on dormir, un llit… tot el que necessitaves.

Entrant al tema de la confraria, és molt interessant, no perquè sigui una confraria d’esclaus sinó perquè és la primera confraria de la qual tenim notícia que sigui fundada oficialment per la monarquia en tot l’occident cristià. Sí que és cert que a Sevilla hi ha una confraria que sembla que és anterior, però el document fundacional és cent anys posterior al de Barcelona. La gent que l’ha estudiada a Andalusia defensa que és la primera, però el que hem de considerar és que hi ha una primera associació que no sabem quina forma tenia ni a quins objectius responia, aparentment era una casa hospital per guarir els esclaus i lliberts negres i que acaba desembocant en una confraria que serà la confraria de Nuestra Señora de los Ángeles, de los Negritos que avui dia encara existeix a Sevilla.

Però tornant a la de Barcelona, la primera que es funda formalment, s’ha d’entendre en el seu context. La societat urbana medieval s’articula al voltant de la confraria, sigui d’ofici, o religiosa de devoció, que estructura bona part de la vida social de la comunitat. La confraria dels esclaus negres de Barcelona respon al model de confraria de devoció, per estar adscrita a Sant Jaume, però per mi, l’objectiu final de la monarquia és assimilar aquesta població africana negra dins de l’estructura de l’ordre simbòlic de la societat cristiana blanca occidental. És a dir, els poders veuen que han d’encabir a una població que és molt diferent de la nostra, tant en cultura com en fenotip. La confraria ha de garantir la seva assimilació religiosa, per això el culte a Sant Jaume, que no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.

“el culte a Sant Jaume no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.”

El que no sabem és quin paper juga aquesta confraria per als africans, podem pensar que és un espai de resocialització, un espai on es poden crear nous lligams a partir de la pertinença a la confraria i, evidentment, del color de la pell. Però hem de tenir present que és una confraria multiètnica, confraries ètniques pures a la península Ibèrica només va haver-n’hi una a Portugal al segle XVIII formada per negres angola, la resta de confraries eren una mescla d’ètnies diferents que tenia poc sentit, de fet parlem de confraria de negres, hi ha gent que parla de confraries ètniques però no és acurat.

A tot això s’hi ha de sumar les funcions habituals d’una confraria, donar assistència als confrares, crear un espai de socialització determinat.

I ja passant a la darrera pregunta, de si ens podem imaginar una processó només per negres, la resposta és no. A la ciutat hi ha moltes confraries. El que sí que ens podem imaginar són processons encapçalades per negres, de fet quan s’obria la processó en els tres primers grups que hi anaven hi havia una gran presència negra, els timbalers, els que feien sonar els tambors sobre de mules… la companyia de timbalers de la ciutat està formada per negres des de finals del XV fins a finals del segle XVI. Eren timbalers professionals, els pagava el municipi. També sabem que dins de la confraria dels mulers hi havia molta població negra, tant qui estirava dels animals com qui hi els muntava eren, probablement, subsaharians. I al darrere de tot això venia la confraria de Sant Jaume, dels negres. També altres confraries tenien esclaus que participaven en les processons.

Introduir els esclaus en aquestes processons tan complexes, amb entremesos, amb balls, amb molts col·lectius diferents que hi participen… es fa amb la voluntat d’inserir-los, que no d’integrar-los dins d’aquest ordre simbòlic cristià. I aquest fet acaba provocant tensions, a l’Europa Occidental aniran sorgint confraries de negres a tot arreu i solen tenir una vida d’un segle o un segle i mig, al final acaben totes en processos inquisitorials o actuacions dels bisbats per desposseir-les de la seva naturalesa com a reacció a les queixes dels fidels blancs amb qui sovint comparteixen parròquia, estarien escandalitzats per les pràctiques que feien els negres.

Per acabar hem de plantejar una darrera pregunta. En l’imaginari col·lectiu el que té més pes respecte a l’esclavitud i Catalunya són els “indians” del segle XIX i la seva implicació en la tracta negrera. Al llarg de tota l’entrevista hem parlat dels segles XV i XVI, què passaria durant els segles posteriors? Hi ha algun moment, abans del segle XIX, en el qual a Catalunya hi deixi d’haver esclaus de forma habitual?

Sembla que n’hi continuen havent, no és un tema que jo hagi treballat, hi ha un investigador, Eloy Martín Corrales, que no ha fet una anàlisi sistemàtic, però analitzant varies fonts documentals de naturalesa diversa, mostra que hi ha una presència continua d’esclaus a la ciutat de Barcelona, però no la podem quantificar. Sí que sabem que la darrera compravenda que es troba es publica al Diari de Barcelona el 1799, si no m’equivoco, una venda d’una esclava guineana. Després hi haurà esclaus que arribaran com a propietat dels indians, però que no seran venuts in situ a la ciutat.

Podríem dir, és el que jo veig, que a partir del segle XVI comença a haver-hi una baixada en l’esclavitud, en la importació d’esclaus, ho lligo molt amb el fenomen de la migració gascona, és a dir, l’esclau al final és un treballador, forçat, però un treballador, si hi ha una altra opció més econòmica per omplir el nínxol que ocupa l’esclau en el mercat de treball el mercat anirà cap a aquesta altra opció. I en aquest cas veiem el fenomen de la migració gascona que coincideix amb altres moviments de població que es donen després de la Guerra Civil Catalana, d’aragonesos, de castellans, de portuguesos, d’italians… a la ciutat de Barcelona. Això farà, i ho plantejo com una hipòtesi, que el mercat es nodreixi d’aquesta població lliure, que té salaris molt baixos, i això porta al fet que no hi hagi la necessitat d’introduir esclaus.

El que no sabem és com es va donar el procés de desaparició, si hi ha pics en moments de caiguda demogràfica, si en alguns moments es tornen a importar esclaus, o va ser una caiguda molt lenta, molt dolça, fins al segle XIX, no s’ha estudiat, és una cosa que queda per fer, així que a veure si algú que llegeixi l’entrevista s’anima i es posa a fer feina!

Molt bé, doncs amb això ja acabaríem, moltíssimes gràcies!

Read More

A la comèdia Els bessons (Manaechmi), de Plaute, un dels protagonistes amonesta l’excés de desvergonyiment del seu esclau amb aquestes paraules «Fes el que et diuen, menja el que et donen i procura no fer-te mal», a les quals el servent respon, resignat, «Entès: no sóc més que un esclau. No ho podries haver dit més clar ni en més poques paraules». Això era el que significava l’esclavitud en època romana sense anar més lluny; l’esclau era una propietat de l’amo, subjugat completament a la voluntat d’aquest. Tota la seva persona pertanyia al senyor i la seva única responsabilitat era creure i complir la funció que li era atorgada.

escultura d'esclau romà
Estàtua que representa un esclau d’origen africà, lligat, possiblement preparat per a la seva venda. Museu del Louvre, París. Font: Wikimedia commons

I és que, efectivament, la societat romana era esclavista. No és pas una novetat, això. De fet, aquesta era una pràctica comuna a totes les civilitzacions de l’antiguitat, i no es pot considerar una característica distintiva de Roma. Grecs, ibers, gals, bretons, etruscs, egipcis, siris… tots els pobles del moment tenien esclaus i vivien amb la certesa que, en un moment o altre, podien veure’s rebaixats, al seu torn, a la condició servil. Es tracta d’una concepció que ens pot semblar estranya, però cal que ens desprenguem de les idees preconcebudes que ens han arribat pels models esclavistes més recents; el model d’esclavitud antic no és comparable amb el medieval o modern. Tot i que hi havia certs pensadors que defensaven la igualtat dels esclaus i advocaven per un tracte més humà, en cap moment, fins a l’arribada del cristianisme, ni tan sols es va plantejar la possibilitat d’abolir-la. En època antiga, l’esclavitud no era vista com un aspecte negatiu, formava part de la normalitat: era una part imprescindible del sistema econòmic, que es basava en l’explotació d’una gran massa servil, i social, ja que la situació d’esclavitud d’una part de la població era la que feia possible, de fet, la llibertat de la resta.

Les classes servils i les lliures mantenien una relació de simbiosi, ja que es necessitaven una a l’altra per a continuar existint; la vida de Roma estava, de fet, en mans dels esclaus. I és que la gran massa d’esclaus romans no eren els dedicats al servei domèstic, com podríem pensar a priori, influïts, potser, per models esclavistes posteriors. No, el gruix de la població servil desenvolupava una tasca de vital importància per a la societat romana, treballant per a l’estat, com a mà d’obra o en els principals serveis públics, o formant part de la familia imperial, el cos d’esclaus al servei de l’emperador.

Resulta impossible calcular amb exactitud quants esclaus hi havia a l’Imperi romà, però totes les fonts, tant documentals com arqueològiques, fan pensar que el nombre d’aquests era força elevat i que constituïen un alt percentatge de la població total. Malgrat tot, no és del tot correcte parlar d’una “classe servil” ja que les variades feines i posicions impedien que es pogués englobar la població esclava dins una sola classe social; segons el lloc que ocupessin i l’estatus social dels seus amos, per exemple, els esclaus estaven més ben considerats o menys. Aquests, a més a més, tenien la possibilitat d’escalar posicions dins l’estructura social i en alguns casos, sobretot els esclaus imperials, arribar a tenir més poder que alguns homes lliures.

Tot i que es tractava d’una part important de la societat romana, tant pel seu paper com nombre, la població servil ha restat força invisibilitzada. Les fonts escrites ens en parlen de trascantó, sense parar esment a un aspecte tan familiar de la realitat romana que no presentava cap mena d’interès literari. Poca cosa ens en pot dir l’arqueologia: per llei, als esclaus els era prohibit de tenir cap mena de propietat i, per tant, resulta impossible associar-los a una cultura material concreta. Sovint, és casualment l’epigrafia que ens n’aporta més informació; les esteles funeràries dedicades a esclaus morts i, sobretot, lliberts que recorden el seu passat servil, són de les poques traces que ens n’han quedat.

«més com a animals que com a homes»

Com denuncia i fa evident Sèneca a les seves Lletres a Lucili (XLVII, 5), l’esclau, en la societat romana, era considerat poc més que un objecte; no era un fet estrany que es tingués més estima al bou, animal identificat com a fidel company de treballs de l’home, que no pas als esclaus. Legalment, aquests darrers eren una propietat, un instrument, i en escasses situacions eren considerats “homes” (i sempre, evidentment, inferiors als lliures). Els esclaus, per la seva condició, no tenien drets, propietats o família; no eren reconeguts com a persones, sinó més aviat una part més del mobiliari de la casa. Eren una propietat i l’amo podia disposar-ne de la manera que volgués.

Els esclaus solien dur un collar que evidenciava la seva condició servil i donava informació dels seus amos per si s’escapaven. Aquest, trobat a les termes de Dioclecià, diu: “He fugit, agafa’m; quan em tornis, rebràs una moneda de part de Zoní”. Font: Flickr
Els esclaus solien dur un collar que evidenciava la seva condició servil i donava informació dels seus amos per si s’escapaven. Aquest, trobat a les termes de Dioclecià, diu: “He fugit, agafa’m; quan em tornis, rebràs una moneda de part de Zoní”. Font: Flickr

Les condicions de vida dels esclaus i el seu tractament dins la societat romana van evolucionar al llarg dels segles. Es pot considerar que la situació dels esclaus va millorar notablement durant els primers segles de l’Imperi en comparació amb l’època de la República, sobretot gràcies a la creixent influència del pensament estoic, que defensava la igualtat natural de tots els éssers humans. Posteriorment aquest fet es veié, a més a més, afavorit per l’expansió del cristianisme, que no veia amb bons ulls la pràctica de l’esclavatge.

Se sap, per exemple, que a finals de la república ja els admetien entre els ciutadans lliures en certes cerimònies de culte públiques i aquest dret es féu més extens amb l’Imperi. De la mateixa manera, se’ls permeté assistir als espectacles d’oci com les representacions teatrals, les lluites de gladiadors, les celebracions de curses, etc. També els era permès associar-se en collegia (sempre amb el vistiplau dels seus amos), on eren tractats d’igual a igual per homes lliures, així com en col·legis funeraris, que els asseguraven un bon tractament funerari.

Amb els anys es van anar desenvolupant lleis que milloraren les condicions de vida dels esclaus i en defensaren els drets. Així, a principis de l’Imperi, la condemna d’un esclau a morir a les feres sense haver tingut abans un judici just fou prohibida per la Lex Petronia. Més endavant, diversos emperadors vetllaren per la millora del benestar de la població esclava, dictant lleis que els protegien davant la inclemència i els maltractaments dels seus senyors, que els elevaven a l’estatus de persones, que en prohibien la castració i la venda a entrenadors de gladiadors i proxenetes i, fins i tot, que en condemnaven l’assassinat.

 

«I els esclavets nats a la casa, eixam de finca adinerada…»

La societat romana necessitava un flux constant d’esclaus per a poder funcionar, ja que eren la base del seu sistema productiu. D’on provenien, però, aquests? En època d’expansió territorial, les guerres eren la principal font d’esclaus, però aquest procediment es veié durament afectat amb l’adveniment, a principis de l’imperi, de la Pax Romana, i s’hagueren de buscar solucions paral·leles per cobrir la demanda de població servil.

Els captius de guerra eren els enemics de Roma vençuts, tant els supervivents de les batalles com la població civil. Entre aquests no tots corrien la mateixa sort; en certs casos eren utilitzats com a hostatges o retornats als seus pobles com a moneda d’intercanvi per presos romans i, si eren prou rics, els captius podien fins i tot pagar-se la llibertat. Només una petita part dels captius es quedava com a botí de les tropes, la resta de presos passava al servei de l’exèrcit (a les galeres o a les fàbriques d’armes), quedava en mans de l’Estat, formant part de la familia publica, o eren venuts als venedors d’esclaus, que al seu torn els revenien als marxants.

Durant l’imperi, la reproducció de la pròpia població esclava augmentà en volum i importància, fins a esdevenir el principal mode de subministrament d’esclaus per a la societat romana. Com que als esclaus els estava vetat el dret de matrimoni, qualsevol fill d’esclava (servus natus o verna) heretava l’estatus de la seva mare, fos qui fos el pare. Els fills d’esclaus solien tenir una millor posició dins la familia que els altres; eren valorats perquè acostumaven a ser més dòcils, ja que només havien conegut l’esclavitud i la seva relació amb l’amo solia ser més estreta. Als seus epigrames, Marcial diferencia clarament els esclaus comprats d’aquells criats a casa, pràcticament part de la família. Pel que es pot extreure dels seus poemes, estar envoltat d’una bona tropa de verna ajuda certament a dur una vida tranquil·la i feliç, visió reflectida també al famós Beatus ille d’Horaci (Epode II), com demostra el vers que obria aquestes línies, on els esclaus nascuts a casa es consideren sinònim de riquesa. Col·lumela (Re Rustica, I, VIII, 9) aconsella recompensar les esclaves per tal de fomentar-ne la reproducció (partus ancillae) i fins i tot assegura haver premiat amb la llibertat aquelles que havien donat a llum més de quatre fills; és molt probable que també a l’Imperi es duguessin a terme pràctiques d’aquest estil. No obstant, la criança dels esclaus-nens també comportava problemes i, tenint en compte l’alta mortalitat infantil que hi havia, es pot dir que es tractava d’una inversió a llarg termini i força arriscada.

Una altra pràctica força comuna que contribuïa a l’augment de la població esclava era l’abandó de criatures, sovint per causa de la pobresa. Aquells que les trobaven –existien vertaders “buscadors d’esclaus” (alumni threpoi) que havien convertit aquesta pràctica en un negoci– en podien fer el que volguessin, i la majoria eren, doncs, convertides en esclaus. La pobresa sovint també portava els integrants de les classes més baixes a la submissió voluntària a l’esclavatge o a la venda dels seus fills. A vegades podia semblar avantatjós vendre’s la llibertat i suportar uns anys d’esclavitud per aconseguir, després d’un temps, la manumissió i, amb aquesta, una situació social més favorable, ja que els lliberts podien arribar a obtenir durant el procés d’afranquiment la ciutadania romana o llatina. Així doncs, el fet d’esdevenir un esclau podia resultar en una millora en l’estatus social i en algun cas s’utilitzava com una maniobra per escalar posicions dins la societat.

l'esclavitud és una característica de les societats antigues
Els captius de guerra eren sovint reduïts a l’esclavitud. esclaus eren sovint encadenats per evitar fugues. Relleu d’Esmirna, Turquia. Font: Wikimedia commons

«un d’aquests efebus de color rosa que venen els mercaders de Mitilene»

El poeta Marcial, àcid cronista de la societat romana del segle I, expressa en diversos dels seus epigrames les seves preferències en el tema dels esclaus. Un bon obsequi, com versa la frase que llegim més amunt, per regalar a un amic és, sens dubte, un noiet grec, que pugui servir el vi en un banquet i alegrar la vista al seu amo i als convidats (Marcial, VII, 80).

Hem parlat ja de les diferents causes que podien portar una persona lliure a la servitud. Els esclaus, doncs, tenien procedències diverses, tant de dins com de fora l’imperi, ja fossin procedents de pobles subjugats en guerres exteriors o civils, segrestats per pirates, nens comprats o abandonats o nascuts d’esclaves. També en el cas dels esclaus, com amb la resta de mercaderies, els territoris “productors” gaudien de més o menys anomenada. Pot sonar del tot deshumanitzat, però el fet és que ens trobem davant de vertaderes «denominacions d’origen».

Així, segons la zona d’on provenien, els esclaus es consideraven més adequats per realitzar un tipus de feina o un altre. Per exemple, els esclaus dedicats a feines més cultes eren sovint procedents de països orientals, de tradició més antiga, com Grècia, Àsia menor, Síria i Egipte. Aquests territoris, pels quals els romans sentien una admiració evident i consideraven culturalment superiors, fornien la societat romana de pedagogs, metges i cuiners. No hi havia família romana rica que no tingués un preceptor grec per als seus fills, de la mateixa manera que ara es lloguen cangurs anglesos perquè els nens aprenguin l’idioma de ben petits. Per altra banda, els europeus en general eren més aviat destinats als serveis de vigilància i guàrdia. Sembla, però, que la pell blanca i cabells i ulls clars feien dels jovencells europeus uns copers excel·lents per lluir als banquets. Pel que fa als mediterranis i africans, sembla que eren apreciats, per la seva corpulència, com a porters i portadors de lliteres (Marcial, per exemple, els preferia siris). En el cas de les dones, les esclaves gregues, egípcies i síries eren les preferides a l’hora de convertir-les en prostitutes i cortesanes, ja que els romans valoraven molt la seva bellesa oriental.

 

Conclusions

Per poder entendre la situació dels esclaus en època romana cal comprendre primer quin paper tenien dins la societat, què significava, exactament, l’esclavitud, ser esclau. Per a una societat com la nostra en la qual aquest sistema ha estat abolit, resulta difícil imaginar-nos l’abast que tenia i què suposava realment. D’altra banda, hem de tenir en compte que l’esclavitud antiga era diferent al sistema esclavista del món modern, que ens és la referència més propera. En aquest article hem procurat remarcar aquest fet, ja que és imprescindible per poder comprendre la complexitat de la societat romana i el paper que hi jugaven els esclaus. No eren un mer complement a la civilització romana, ni tan sols un tret característic d’aquesta; eren un dels pilars sobre els quals s’assentaven els fonaments de la societat.

Presoners de guerra vençuts, esclaus nascuts a casa, la mal anomenada classe servil era d’allò més variada ja des dels orígens, i aquest fet marcava fortament tant el seu tractament com la seva ocupació i situació, tant fora com dins de casa. I és que, així com els esclaus eren la peça imprescindible que permetia el bon funcionament de la societat, el seu paper era també bàsic, com veurem més endavant, dins la familia romana.

Read More

Des de l’actualitat, en pensar en l’herència del primer establiment europeu a Amèrica hem de posar els nostres ulls sobre Haití. Ens vindrà al cap el país més castigat per la pobresa de l’Amèrica Llatina, un dels països més empobrits del món. L’Haití que va aparèixer l’any 2010 a les nostres televisions després de ser devastat per un terratrèmol i que pocs mesos després es va esfumar dels telenotícies i del nostre dia a dia.

Partint del moment en el que vivim pot semblar sorprenent descobrir que tres-cents anys enrere l’actual Haití era un dels principals pols d’activitat econòmica del continent americà, i era la joia de la corona dels monarques francesos que patirien la Revolució Francesa l’any 1789. La mateixa revolució que arribaria a Haití generant un fet històric importantíssim i sovint oblidat: la primera revolució esclava que triomfà al món modern i la primera independència d’una colònia d’allò que posteriorment es coneixeria com l’Amèrica Llatina.

Edificis destruits a causa del terratrèmol de l’any 2010 que provocà 222.570 morts. Fotografia de Marco Dormino. Font: Viquipèdia

Abans de l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica els territoris dels actuals estats d’Haití i la República Dominicana estaven poblats per natius americans, anomenats “taïnos” pels europeus. Els indígenes antillans van ser els primers a compartir espai amb els colonitzadors castellans, europeus en general, i no van trigar a patir-ne les conseqüències. Poc més de cent anys després, entrant al segle XVII, la població indígena de les Antilles s’havia reduït considerablement, la violència colonial, la sobreexplotació laboral i el xoc biològic van provocar la ràpida desaparició de comunitats senceres. A l’illa de “La Espanyola” la població indígena va quedar pràcticament aniquilada.

Cristòfol Colom anomenà “La Espanyola” a la primera illa on es va establir, un dels primers laboratoris colonials per a la Corona Castellana, que en poques dècades va quedar desplaçada per les grans conquestes continentals americanes que omplirien, breument, les arques de la monarquia amb la plata de Potosí i de Zacatecas.

Des del segle XVII la zona occidental de l’illa de “La Espanyola” havia esdevingut la colònia francesa de Saint-Domingue que quedà reconeguda per la Corona Hispànica amb el tractat de Rijswijk l’any 1697. La dècada dels setanta del segle XVII va suposar un punt d’inflexió en l’economia de la colònia francesa, que passà d’una producció de tabac i anyil a una producció massiva de sucre que tindria els seus moments d’auge al llarg del segle XVIII.

La colònia francesa de Saint-Domingue ocupava la part occidental de l’illa de l’Espanyola. Font: Viquipèdia

Durant el segle XVIII Saint-Domingue es trobà amb un creixement econòmic constant que beneficiava tant la metròpoli com els plantadors. La producció de sucre antillana superava la capacitat de consum francesa. A finals del segle XVIII un 63% de la producció de sucre que arribava a França es reexportava a altres països europeus.

El creixement econòmic sucrer requeria de mà d’obra esclava per a la producció, l’arribada d’esclaus a Saint-Domingue era constant, les condicions laborals inhumanes dels enginys sucrers impedien la reproducció dels esclaus i en conseqüència la importació de persones d’origen africà a l’illa no va parar d’augmentar fins l’esclat de la revolució. Trobem que entre 1711 i 1720 van desembarcar a les Antilles Franceses un total de 42.390 esclaus; aquesta xifra, per si sola impressionant, queda petita si anem a finals del segle XVIII. Amb l’economia sucrera en auge, trobem que entre 1781 i 1790 van importar-se en el mateix territori un total de 243.947 africans per treballar com a esclaus en les plantacions franceses. En menys d’un segle es sextupliquen les importacions d’esclaus.

L’economia de plantació que generava beneficis econòmics desorbitats als propietaris blancs de Saint-Domingue, situava a un 89.1% de la població en una situació d’explotació extrema l’any 1789. De manera directament relacionada, la població esclava negra superava numèricament la població blanca en una proporció de 9 a 1; fet que evidencia la situació dels esclaus. L’arribada dels principis d’igualtat, llibertat i fraternitat de la Revolució Francesa havien de desestabilitzar sense cap mena de dubte una societat tan polaritzada com la de Saint-Domingue.

Al llarg del segle XVIII a la situació d’opressió, explotació i de discriminació racial que patien els esclaus negres es suma una nova problemàtica a l’illa: la creixent voluntat d’apartar les persones mulates, i els lliberts que ocupaven certs espais de poder tant polític com econòmic a l’illa. En aquesta línia s’anirien aprovant diverses lleis que buscarien limitar les llibertats de mulats i lliberts. Aquest procés portaria a una polarització encara més gran de la societat dominicana en la qual els plantadors blancs s’erigirien com una elit social, econòmica i política que buscaria acaparar tots els espais de poder.

L’impacte de la revolució francesa a Saint-Domingue va fer esclatar una sèrie de conflictes socials latents en la societat colonial; cada grup econòmic i ètnic intentava defensar els seus interessos, tots contraposats entre ells. La situació del moment era extremadament complexa: trobem que lliberts i mulats s’oposaven fortament a l’abolició de l’esclavitud, tot i l’origen esclau de molts d’ells. Per entendre aquesta realitat cal tenir en compte que alguns d’aquests ex-esclaus podien haver esdevingut petits i mitjans plantadors amb esclaus en propietat. Per altra banda, els grans plantadors, francesos o criolls, s’oposaven a les reformes promogudes pels revolucionaris de Paris, reformes que comptaven amb el suport de sectors blancs menys poderosos, que al seu torn s’oposaven a l’abolició de l’esclavitud.

L’any 1790 els grans propietaris blancs proclamaren la independència de Saint-Domingue, sense gaire èxit per l’oposició de la resta de grups socials i de la metròpoli; en aquest punt, i en una situació de gran inestabilitat, l’any 1791 els esclaus inicien una insurrecció massiva contra la pròpia institució de l’esclavitud.

Général_Toussaint_Louverture
Toussaint Louverture fou el principal dirigent de la Revolució Haitiana. Font: Viquipèdia

Durant la dècada següent el país entrà en un espiral de violència entre els diferents grups socials i entre diferents potències europees. En ple conflicte, l’any 1793, des de França s’abolí l’esclavitud. En aquest punt, els esclaus, liderats per Toussaint Louverture, anaren canviant de bàndol seguint els qui reconeixien la seva llibertat. Finalment, derrotades les forces franceses i els plantadors blancs, l’any 1804 es proclamà la independència de l’antiga colònia de Saint-Domingue, que a partir d’aquest moment rebé el nom d’Haití, cosa que posà fi al període de guerra d’independència. La guerra acabava amb el gruix de població blanca fora de l’illa. El control d’aquesta passaria a disputar-se entre plantadors de color i els esclaus que havien conquerit la seva llibertat al llarg de la guerra.

A partir de 1804 Haití es trobà amb un gran repte: la primera república del món formada per esclaus alliberats havia de definir un sistema econòmic, social, i polític tenint com a base el sistema de plantacions, en cap cas autosuficient, i estant aïllada de la resta del món colonial, que veia amb temor l’amenaça d’una revolta esclava triomfant.

A partir de la independència Haití quedà dividit en dues regions polítiques i econòmiques. La divisió del nou país respongué a la culminació de les diferents problemàtiques socials que havien tingut lloc durant la colònia. El nord del país quedà en mans d’una monarquia negra, controlada pels principals militars que havien lluitat durant la revolució i la guerra d’independència. El sud del país quedà en mans dels propietaris mulats, que instauraren una república.

A la regió controlada pels ex-esclaus i els seus líders es mantingué un model agro-exportador, de plantació ara ja no treballada per esclaus sinó per camperols lliures. Es donaren certes mesures que buscaven una millora de les condicions de vida dels camperols. Tot i així les reformes foren molt restringides per les exigències d’una economia de plantació.

Al sud d’Haití els propietaris mulats buscaren la implantació d’un model de petites propietats camperoles i el manteniment de certes produccions per a l’exportació, com el cafè. La diferència entre totes dues zones provocà emigracions del nord cap al sud, molts camperols preferien el repartiment de terres realitzat per la república al model de la monarquia del nord.

A partir de 1818 Jean-Pierre Boyer arribà al poder, reunificà l’illa i prengué una sèrie de mesures que condicionarien definitivament el futur de l’illa. Boyer governà Haití fins 1843 i inicià el seu mandat reconeixent un gran deute extern amb França a causa dels grans perjudicis causats a l’antiga metròpoli durant la Guerra d’Independència.

Amb Boyer es consolidà el model agro-exportador hereu de la colònia. La manca de capitals nacionals, sumada a la pressió del deute extern sobre les arques del nou estat, deixà Haití en una situació de gran dependència. El comerç exterior de l’illa quedà en mans de potències estrangeres i l’estat haitià tingué dificultats importants per desenvolupar la seva acció sobre el país per falta, entre d’altres coses, de capacitat econòmica.

Com hem vist, Haití no aconseguí establir un sistema econòmic i polític que li permetés consolidar-se com a estat, ja que a partir de la independència es generaren una sèrie de problemes estructurals que s’anirien transformant i que han arribat fins als nostres dies.

La Revolució Haitiana és el procés d’independència volgudament oblidat. En el seu moment, va ser el malson de les elits criolles hispanoamericanes, que entrat el segle XIX volien separar-se de la metròpoli seguint el model dels Estats Units d’Amèrica, mai seguint el model Haitià.

Actualment Haití continua essent un país que ens crida l’atenció pels seus problemes, tot i així sempre és interessant de recordar que fins i tot els països més empobrits tenen una història, i en ocasions aquesta ens pot sorprendre. Recordem que el país més pobre de l’Amèrica Llatina va ser la primera colònia llatinoamericana a alçar-se contra el model imperialista europeu i a aconseguir amb èxit d’abolir l’esclavitud. Recordem que un dels països més sub-desenvolupats del planeta va poder finançar l’establiment de la monarquia absoluta a França, i va ser una font de capitals incalculable per al continent europeu, que poques dècades després es veuria immers en la industrialització.

Les Antilles vàren ser un dels principals espais receptors d’esclaus durant l’Època Moderna, a canvi dels esclaus exportaven productes colonials com el sucre. Font: Viquipèdia

Per acabar cal plantejar una pregunta: hauria sigut possible el creixement econòmic europeu, que portà a la Revolució Industrial i a la implantació definitiva d’un model capitalista, sense el saqueig reiterat de les riqueses americanes durant l’època moderna? Probablement no. L’estudi de la història ens ha de permetre també reflexionar sobre la realitat actual, i veure com en certa manera la relació entre el món occidental i l’Amèrica Llatina que existeix a l’actualitat és l’hereva directa de les antigues relacions colonials que, tot i haver canviat en les formes, continuen mantenint els mateixos principals beneficiaris.

Read More