Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Malgrat que estigui de moda afirmar que no s’hauria de barrejar esport i política, sospitem que poca gent creu tal asseveració. Des de l’aparició dels esports moderns en la nova societat industrial creada pel capitalisme, la pràctica d’aquests mateixos ha sigut un escenari on podien dirimir-se, per exemple, qüestions soterrades de classe. Fa poc, Netflix ho retratava a The English Game, on es retrata els orígens del futbol i la seva vinculació amb la incipient lluita de classes del segle XIX.

En les latituds catalanes, també un club de futbol va convertir-se ja fa dècades en una cosa més transcendent que els minuts del joc en si. Era quelcom “més que un club”. Parlem, és clar, del FC Barcelona, fundat el 1899 per un suís anomenat Joan Gamper, i que a partir de la dècada de 1920 esdevindria un símbol del país.

El catedràtic Carles Santacana Torres (1961) és un historiador afable i obert amb una peculiaritat que el fa gairebé heroic. Va ser un dels primers a investigar un aspecte que fins aquell moment la historiografia acadèmica menystenia força: el futbol. La seva obstinació el va portar ser conegut com a un dels pioners en el seu estudi i a destacar la importància que agafà aquest esport com a un dels fenòmens més importants de la nova societat de masses del segle XX.

Estudiós de la història del Barça, Santacana va ser durant uns anys també el director del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona. Ara, aquest professor de la Universitat de Barcelona, on ensenya també al Màster d’Història Contemporània i Món Actual, ha accedit a parlar amb nosaltres sobre el FC Barcelona i per què un club que podria haver passat sense pena ni glòria, a punt de desaparèixer el 1908, seria qualificat, anys després, com a l'”exèrcit no armat de Catalunya” i el primer a aconseguir milers de socis. I ho farà amb ímpetu i unes quantes rialles.

Quan podem començar a datar l’arribada del futbol a Catalunya i quan es converteix en un en entreteniment de masses? Quins motius expliquen el seu èxit?

El futbol arriba a la darrera dècada del segle XIX. A Barcelona hi havia hagut alguna mostra d’aquest esport a l’Exposició Universal de 1888, però no seria fins a finals del segle XIX que es fundarien clubs que comencessin a competir entre ells. El Futbol Club Barcelona, més concretament, neix el 1899. 

Tinguem en compte que quan parlem de clubs en aquest període ho fem d’entitats fetes per i per a amics. No era res massa formalitzat. Pensem, per exemple en la primera documentació oficial que tenim del Barça, del 1902 (tres anys després de la seva fundació), perquè no tenien al cap crear cap gran estructura.

En l’inici de la importació de la pràctica de l’esport, vinguda de societats europees més avançades, destaca la gimnàstica. La Barcelona del moment tenia cinc o sis gimnasos, un fet absolutament revolucionari. I en aquell moment, el ciclisme és molt més popular que el futbol.

Al futbol, primerament, hi jugaran essencialment estrangers que capten gent d’aquí que s’hi interessen. Jugar-hi tampoc és tan senzill com sembla, perquè hi ha hàndicaps importants, com ara la importació de les pilotes (en un principi, clar, no se’n fabricaven aquí). Però el que passa amb el futbol és que té un creixement molt ràpid. Una pilota és molt més barata que una bicicleta i el seu preu es divideix entre onze persones… Mentre que una bicicleta n’ha de tenir una cada un i en aquell moment, a més, era molt cara (encara falta una mica perquè s’abarateixi prou i s’acabi convertint en el mitjà de transport obrer per excel·lència).

El futbol es popularitza ràpidament: és un joc en equip, genera una certa rivalitat de grups més o menys estables, els clubs, i de seguida comença a haver-hi competició. Primerament, entre quatre o cinc equips de Barcelona, i després va a més. En realitat, el futbol, entès com a espectacle de masses i vinculat a un incipient professionalisme arrenca a la dècada de 1920. En el cas de Barcelona aquesta evolució és clara: el 1922, el camp de les Corts (Barça); el 1923, el de Sarrià (Espanyol); i el 1929, l’Estadi de Montjuïc. És llavors quan es produeix el salt: en el moment en què alguns clubs comencen a arrossegar molts socis i aquests paguen una entrada i tanquen el camp (més o menys a partir de 1910 tot això arrencava).

Això comença a generar uns beneficis econòmics i a partir de 1926, el professionalisme es reconeix oficialment a partir d’una reglamentació privada que fa la Federació entre els seus clubs. L’estat no hi participa de cap manera.

Qui és Joan Gamper (1877-1930)? Per què un suís acaba fundant un club de futbol a Barcelona?

Gamper arriba a Barcelona, en principi, perquè té uns familiars aquí i vol aprendre castellà per poder fer negocis a l’Àfrica ‘espanyola’. Tot i que després se sent a gust i acaba quedant-s’hi. 

Era una persona aficionada a tots els esports. Sabem que havia fet atletisme, que jugava al golf, nedava, li agradava el tenis… i el futbol. De fet, abans d’arribar a Barcelona, ja havia fundat un club de futbol a Suïssa. Encara que sempre tinguem la imatge d’un Gamper adult amb bigoti, hem de pensar que quan funda el FC Barcelona, té només vint-i-dos anys! Ara li donem molta transcendència al club, clar, però ‘fundar’ el Barça el 1899 volia dir buscar uns amics que volguessin jugar a futbol amb ell. 

És simptomàtic que la primera cosa que fa Gamper quan arriba a Barcelona és anar a un gimnàs que en aquell moment estava a prop de la Rambla. Serà allà on comença a conèixer gent i publicarà un anunci a una revista anomenada Los deportes on fa una crida a la gent perquè s’animi a fer un club de futbol. S’hi acaben presentant dotze… com els apòstols! [Riu] Així és com es funda el Barça. 

Font: Ab Origine

Avui dia, el Futbol Club Barcelona és un dels clubs de futbol més importants del món. Quan va començar a tenir èxit entre els barcelonins?

En la Barcelona dels primers anys del segle XX, el Barça no és més importants que altres clubs de la ciutat, com l’Espanyol, el Català, el futur Europa, etc. És més, el 1908 el Barça està a punt de desaparèixer, ja que es convoca una junta de dissolució del club. El FC Barcelona tenia en aquells moments poc més d’una trentena de socis, només. És cert que a partir d’aquell moment, en Gamper entoma ell mateix la presidència (havia sigut el fundador, però mai el president) i aconseguirà remuntar el club, però podria haver sigut el final d’aquesta història.

Al cap i a la fi, aquesta mena de clubs de futbol apareixien i desapareixien: eren grups d’amics i fos per motius laborals o familiars, la marxa d’alguns impedia la seva continuïtat. No tenien res en propietat: ni camp, ni seu (que era al gimnàs) ni res com ho puguem imaginar avui dia. En el cas del Barça, les reunions de la junta es feien a la Ronda de Sant Antoni, a la cerveseria Moritz! Encara estava poc institucionalitzat, tot plegat.

També és cert, però, que a partir del 1908, Gamper aconsegueix, en pocs mesos, el primer camp on jugarà el Barça i on s’hi estaran molts anys, al costat de l’Escola Industrial i que tindrà una modesta tribuna de fusta.

Això ja té un petit impacte, però no serà fins al 1922 que fan el salt al camp de les Corts (amb una capacitat per 20-25.000 persones). Serà a la dècada dels vint que el club farà un gran salt endavant i es convertirà en el primer equip de la ciutat. El fet que a partir d’aquell moment juguin en un camp amb una capacitat major, augmenta el nombre de socis vertiginosament, passant de 4.000 a 12.000 socis, en només dos anys. Els altres equips barcelonins no arriben en aquell moment ni als 1000 socis.

Per què el Barça i no el Club Esportiu Europa, per exemple?

Aquí hi ha un element interessant d’analitzar. Crec que és perquè s’acaba generant un model on un parell d’equips són reconeguts com a representatius de la ciutat i altres que són identificats amb barris. L’Europa serà identificat amb Gràcia; de la mateixa manera que hi haurà el Sants, el Poble Sec o el Júpiter (al Poble Nou).

Això no passa sempre a tots els llocs. Fins i tot avui dia, a Londres hi ha sis equips que juguen a la Premier League provinent d’aquella ciutat, però cap d’ells porta el nom de la ciutat, i cadascun d’ells té una identificació més particular.

S’han anat generant tradicions diferents amb el tipus de club i la seva relació amb la ciutat. És igual si l’Espanyol estava a Sarrià, perquè continuava sent considerat un equip de la ciutat; igual que el Barça. La resta, en canvi, estan identificats amb el barri.

A més, en el cas del FC Barcelona, hi ha un potencial de socis molt gran, com ja hem vist i que el camp de les Corts posa de manifest. L’Europa, per exemple, depenia molt d’un mecenes i no té una gran massa social al darrere, fins i tot en el moment en què obté una certa rellevància, a la dècada dels trenta i participa en la primera edició de la Lliga espanyola (1929).

Amb l’arribada del professionalisme, a més, apareix també la figura de l’as, l’”estrella”, la qual té un paper per sobre de la resta. Això, vinculat a la societat de masses dels anys vint volia dir una atenció dels mitjans de l’època i fins i tot que aquesta gent tingués una presència mediàtica fora del camp de futbol. En el cas del Barça, l’exemple paradigmàtic és Josep Samitier (1902-72): no només era un bon jugador, sinó que apareixen reportatges sobre ell quan anava de vacances, o fins i tot el cantant Carlos Gardel (1890-1935) li dedica un tango. Té, en resum, una dimensió social que va més enllà del futbol i contribueix a reforçar la diferenciació amb altres clubs.

El Barça també tindrà sort, per altra banda. De l’any 1919 al 1929, en allò que coneixem com a “primera edat d’or esportiva” del club, ho guanyen pràcticament tot. Que això passi justament en el moment en què el futbol està fent el salt cap a un esport de masses i al professionalisme, s’entén que rebi una major atenció dels mitjans de comunicació i l’acabi situant, per tot plegat, en un altre nivell.     

Font: Ab Origine

S’ha qualificat el Barça com a “exèrcit no armat de Catalunya” i històricament ha sigut un element força indissociable del catalanisme popular. Com s’aconsegueix aquesta fusió entre el club i el país?

Aquesta expressió és del Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003), i la va dir inspirant-se en tota una tradició anterior.

És evident que quan es funda el Barça per part d’uns estrangers, no hi ha cap voluntat de transcendència social ni política: volien jugar a futbol i prou. Però amb el temps, amb un Gamper integrat en la societat catalana i havent fet el club el salt com a institució i coincidint amb l’auge del catalanisme durant la dècada de 1910 (inclosa l’aparició de la Mancomunitat), el club decideix no quedar-se al marge d’una reivindicació àmplia. Al cap i a la fi això ens remet a la mateixa discussió de sempre: fer o no fer política. El Barça no fa res extraordinari, més enllà de seguir els desigs o allò que entén que és el sentir majoritari de la societat civil catalana.

Com sempre, també hi entren en joc les identitats i les contraidentitats. Quan el 1918-19, la Mancomunitat realitza una campanya per aconseguir l’autonomia, demana el suport de la societat civil. El Barça no serà l’únic club que s’afegeix a aquesta campanya, però el que li dóna un ‘valor afegit’ a aquest fet és que l’Espanyol no ho fa. Per tant, una decisió que, sense treure-li la seva rellevància, no era tan especial perquè altres clubs s’hi havien afegit, creix en importància en el moment en què, a més de la rivalitat esportiva dels dos clubs més destacats de la ciutat, hi afegeixes que un es posiciona i l’altre no. L’Espanyol decideix no entrar en temes que considera que són polítics. A partir d’aquí, aquest ‘plus’ ja hi és.

També es donen situacions que són casualitats. L’exemple més clar és el que passa al Camp de les Corts, el juny de 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), quan havia de celebrar-se un partit amistós entre el Barça (que havia acabat de guanyar el Campionat de Catalunya de primera categoria, que es deia) i el Júpiter (que havia guanyat el de segona categoria).

Tot comença amb l’Orfeó Català, que havia tornat de fer una actuació a Roma i quan és a Barcelona, es disputa un partit d’homenatge entre el Barça i el Júpiter. Havia de ser un ‘match’ totalment intranscendent. Donava la casualitat que hi havia un vaixell de la flota anglesa a Barcelona i (suposo que per omplir més el camp) van convidar-los que assistissin al partit. Aquests, generalment, portaven una banda de música. I per agrair-los que els haguessin convidat al partit, van decidir tocar els himnes britànic i espanyol. Havent interpretat el primer, reben aplaudiments… però amb l’espanyol, la gent comença a xiular com si no hi hagués un demà. La dictadura, després d’això es planteja dissoldre el club, tot i que acaba amb una suspensió de tota la seva activitat durant sis mesos.

Aquest fet fortuït acaba fent que la Federació catalana (la Lliga espanyola encara no existia) decideixi posposar l’inici de la competició fins al gener, quan el Barça pugui reprendre l’activitat… amb l’únic vot en contra de l’Espanyol. Això reforça el vessant polític de la rivalitat entre Barça i Espanyol.

Podríem sumar-li altres elements, com la presidència d’un any de Josep Sunyol i Garriga (1898-1936), dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) afusellat pel franquisme. Tot plegat acaba generant elements de vincle entre club i país: la defensa de la catalanitat, de l’autonomia, etc. Al Barça no li va fer por manifestar-se en situacions socials que no són de partit (el Barça tindrà també dirigents de la Lliga, com Gaspar Rosés), sinó socialment transversals.

A partir de 1921, els estatuts del Barça estan ja redactats en català, dient que és la llengua oficial del club; a la dècada dels trenta crea una secció de cultura amb Pompeu Fabra… Sense renunciar a fer esport, podia posicionar-se al costat de la societat civil i involucrar-s’hi.

Com es perfila l’Espanyol, l’altre equip de la ciutat (almenys, fins fa poc) davant del Barça? Es perfila o l’acaben perfilant?

L’esport sempre necessita competició. I en totes les ciutats grans, un tipus d’esport col·lectiu com el futbol, que arrossega molts aficionats acaba creixent per les rivalitats. En el cas del Barça i l’Espanyol, hi ha un element competitiu esportiu molt clar: malgrat que el FC Barcelona acabés sent l’equip més important, l’Espanyol podia arribar a parar-li els peus fins als anys vint i trenta.

Ara bé, a aquesta rivalitat purament esportiva, se li afegeix una d’extraesportiva. L’element essencial aquí és que l’Espanyol no vol fer un pas més enllà, no vol significar-se en la defensa d’uns valors socials que depassen l’àmbit esportiu. Entenen que només han de ser un club de futbol… tot i que també és clar que durant la dictadura de Primo de Rivera, hi haurà una sèrie de sectors (com la Peña Ibérica) de la ultradreta espanyola que es canalitzen en grups afins o vinculats dintre de l’Espanyol. De fet en el llibre recentment publicat de ¡Viva Cataluña española!, on s’explica la ultradreta a la Barcelona de la Segona República, hi ha un seguit de noms importants i recurrents molt vinculats a l’Espanyol.

No estic dient, és clar, que tots els seus aficionats fossin d’ultradreta, però és obvi que la ultradreta espanyola s’expressava políticament també a partir d’aquests grups d’aficionats.

Font: Ab Origine

Els presidents del FC Barcelona són gairebé una institució en ella mateixa. Es diu que sovint reflecteixen les aspiracions de la societat catalana. És cert o més aviat reflecteixen les d’una classe social concreta?

Està clar que els primers presidents van ser-ho d’una entitat sense gran importància. Però a partir d’un determinat moment, el Barça esdevé d’una gran rellevància social, a partir dels anys vint. A partir de llavors, determinada gent pot pensar en la presidència del FC Barcelona com a un espai de promoció o de control d’un determinat espai social.

Està clar que en una ciutat com Barcelona, on la indústria tèxtil havia tingut un pes tan important, molts presidents vinguessin d’allà. És més, en l’època es deia que aquests s’anaven “passant el porró” els uns als altres. Però en el fons, això passava perquè era el sector burgès predominant i perquè eren el tipus de gent que podien tenir temps per ostentar aquell càrrec (que, encara avui dia, no és remunerat), malgrat que les seves obligacions anessin en augment.

Durant la presidència de Josep Lluís Núñez (1978-2000) va comentar-se molt que marcava l’inici de la fi del “passar-se el porró” entre els empresaris del tèxtil i que es virava cap a un sector econòmic completament diferent: el de la construcció. Precisament, això passa quan el tèxtil comença a entrar en declivi durant els setanta. Hi ha una certa correspondència, però si en lloc de guanyar ell hagués triomfat algun dels altres dos candidats (que no tenien res a veure amb el tèxtil, però no estaven vinculats a la construcció), potser no podríem fer aquest símil ara. Hem de vigilar no forçar aquestes comparacions i no fer de l’anècdota una categoria.

El tema generacional sí que crec que s’ha notat més en certs moments. Penso, per exemple, en el 2003, quan Joan Laporta guanya les eleccions i en la seva primera junta es fan servir els Power Points… una eina que els de la junta anterior no tenien ni idea de fer servir. A més, els seus integrants eren més joves i amb un perfil molt més diversificat. Això podia representar millor els diferents sectors econòmics.

Per tant, és cert que el tèxtil va tenir molt de pes durant molt temps. Cal tenir en compte que durant molts anys va representar més del 50% de la producció industrial a Catalunya, però no eren els únics sectors econòmics representats allà. Per la història del Barça també hi ha passat empresaris del metal·lúrgic, el farmacèutic, etc. I avançant en el temps i havent-se diversificat l’economia catalana, les juntes també ho han anat fent.

Lluís Companys (1882-1940) és l’únic president d’Europa escollit democràticament que fou afusellat pel feixisme/ nacionalcatolicisme. Però, depenent com es miri, Catalunya no va perdre un president, sinó dos. Qui fou Josep Sunyol i Garriga i quin paper tindrà en el FC Barcelona durant la Segona República? S’afrontà a alguna mena de damnatio memoriae posterior per part del franquisme?

Josep Sunyol i Garriga era un empresari del sucre que es guanyava molt bé la vida. És un home curiós. Un burgès ric de manual, però que en la vida política va situar-se sempre en el republicanisme; per a alguns republicans era massa burgès i per als burgesos era massa d’esquerres.

Ell ja havia participat com a membre d’una junta del Barça el 1928 i havia sigut president de la Federació Catalana de Futbol. També ho seria del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), una entitat, per cert, que mai l’ha reivindicat. Sent president de la Federació, tindrà un paper molt important i organitzarà un seguit de conferències on vinculava l’esport i altres aspectes socials: futbol i literatura; futbol i dret; futbol i… Té una idea del futbol, més enllà de l’àmbit estrictament esportiu i que vincula amb l’àmbit social i cultural.

Aquest aspecte, a més, lliga molt bé amb ell perquè és el fundador del setmanari La Rambla (la qual també paga), que té aquell famós subtítol de: “Esport i ciutadania”, d’on sempre vull destacar la conjunció “i”. És a dir, que Sunyol vinculava un concepte amb l’altre.

Quan Sunyol és president del Barça (tot i que només ho serà un any, entre 1935 i 1936), és una persona coneguda en el món del futbol i que té unes connotacions en el món social i polític, ja que ja ha sigut diputat per ERC a les Corts de Madrid. I també són conegudes les seves posicions a favor d’un esport més connectat a la societat. El 1934 ell ja havia declinat ser president del Barça per raons de salut davant de l’assemblea del club, però el 1935 acaba cedint.

Quan esclata la guerra civil (1936-39), ell estava a la Serra del Guadarrama, en un moment en què el front no estava ben establert. Amb el seu xofer, passaren sense voler-ho al cantó dels sollevats. Aparentment, per la descripció dels fets que feu un soldat franquista, van saludar els soldats amb un “¡Viva la República!” i els van matar. Se segons sembla, l’afusellaren entre el 5-6 d’agost de 1936. En aquest sentit, trobo exagerat afirmar que l’executaren perquè era president del Barça. Naturalment que el club ja tenia una connotació democràtica i catalanista –prou que es va veure el 1939, a punt de fer-lo desaparèixer-, però no podem perdre de vista que Sunyol també era en aquell moment diputat republicà.

Com que el cos no s’ha trobat mai, el club el va considerar “president absent” durant la guerra. I durant moltíssims anys ningú en va parlar, d’ell, ni es reivindicà el seu llegat. Amb l’arribada de la democràcia es recuperà de manera molt anecdòtica. Caldrà esperar fins al mandat de Joan Laporta (2003-10) per veure una sèrie d’accions promogudes a recuperar-ne la figura i el cos.  

Font: Ab Origine

Més que un club o un negoci més? Com va afectar el club la seva entrada a l’economia globalitzada?

Crec que això és una pregunta que va més enllà del Barça. Fins a quin punt, un esport que genera unes identitats per la via de les emocions, la mercantilització (que ja ve de molt enrere) global ho afectarà? No crec que ningú ho sàpiga ben bé encara.

Ets global, portes el nom d’una ciutat. No ets una marca publicitària. Fa uns anys van fer un estudi a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que explorava com veien el Barça a la premsa internacional i van comprovar que en la major part d’aquesta, el FC Barcelona apareixia en primer lloc definit com a un club “català”; després com a “barceloní” i en darrera posició, com a “espanyol”. És obvi que el Barça, actualment, és un club global; però la percepció del club encara respon a una realitat concreta. 

En altres esports com el basquetbol, ja s’han produït fenòmens de ‘deslocalització’. Com ara que un club hagi venut la seva plaça de competició i se l’hagin endut a un altre lloc. Fins i tot a la Lliga de bàsquet espanyola. En quina posició et deixa a tu com a seguidor? Ets seguidor d’una ciutat? De la marca? Per això em sorprèn tant el món de l’automobilisme… què segueixes exactament? El pilot? L’empresa que els fabrica? El país de l’empresa?

Per altra banda, és interessant la formulació d’identitats entre les penyes. A Espanya, aquestes han tingut divisió d’opinions respecte al Procés, amb moments de tensió; però a la resta del món, això no ha generat conflicte, sinó comprensió… o indiferència.

Veurem què passa en el futur, però en aquest moment, amb relació al Barça, aquest és un club d’àmbit global. Però continua pivotant la seva identitat sobre una ciutat i un país, com un club català.

L’any 1994 es creà el Centre de Documentació Barcelonista, per iniciativa del llavors directiu i historiador Jaume Sobrequés i Callicó. Actualment, el Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona (CDiE) s’encarrega de la preservació i difusió del patrimoni documental del club. Quina importància té l’estudi històric del FC Barcelona i del futbol?

Crec que aquesta va ser una molt bona iniciativa en el seu moment i que no té massa casos comparables en el cas espanyol. No únicament a escala de clubs, sinó també de federacions, on costa molt tenir accés a documentació perquè, en general, no s’ha considerat que fos massa valuosa ni s’ha donat importància als arxius. A més, tampoc hi ha hagut un gran interès a estudiar-ho.

Crec que aquí caldria distingir dues classes d’interès. D’una banda hi ha tota una tipologia de persones que volen saber aspectes molt interns de l’activitat esportiva o un interès per la crònica (històrica, si es vol). I a més de tot això, hi ha un altre àmbit que per sort cada vegada desperta més interès, que és el pròpiament historiogràfic.

Si el segle XX és el de l’homo ludens, on s’hi incorpora l’esport (que genera, al seu torn, altres derivades, com una premsa especialitzada, una activitat econòmica molt gran, etc.), és lògic que la historiografia hagi d’interessar-se per això. En el nostre cas, a més, tenim un dels equips més importants del món i, per tant, ha d’haver-hi historiadors que expliquin la seva història i la relacionin amb la societat.

Un club significa associats, directius, però també un seguit de gent que s’hi sent vinculada emocionalment sense ser-ne socis ni res semblant. En el cas del Barça, amb tantes connotacions culturals i polítiques, ha de ser explicat històricament. Cal estudiar-ho de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits de la sociabilitat.

Font: Ab Origine

El gran problema que hem tingut fins fa poc és que l’acadèmia ho considerava un tema menor o anecdòtic. Per sort, també ha anat ampliant les mirades sobre allò què forma part de la història de la societat. No té sentit que allò que considerem important per a la vida social no s’expliqui, encara que a vegades no sigui tan fàcil de documentar o estudiar com altres àmbits.

Read More

Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Com ja hem vist la gladiatura era l’esport més popular d’occident entre els segles I i V, però no només era un simple entreteniment: era molt més. Era un negoci, era política, era la cultura i la societat romana reduïda en un sol espai, i és que en un amfiteatre, des de les grades fins a l’arena, es podia resumir la societat romana.

Els propis romans sabien que els espectacles de gladiadors eren quelcom més que un passatemps i que la seva funció no era merament ociosa. Tal com assenyalen Ciceró, Sèneca , Libanio o Plini el Jove qui assistia a l’amfiteatre aprenia moltes coses. La societat romana era una societat principalment militar i la disciplina social i la importància de l’exèrcit eren capitals. Un dels valors més arrelats a la societat romana era que eren elegits pels Déus per governar el món i, per tant, eren moralment superiors a la resta de societats. Això feia que els romans haguessin d’actuar en conseqüència, en especial la noblesa doncs eren la mostra de societat romana més pura, i resumien aquesta actitud en la paraula dignitas. Tot i que traduïm aquesta paraula per “dignitat” va molt més enllà, és actuar de manera impassible, altiva, forta i valerosa. Un no podia desesperar en públic ni donar senyals de feblesa i la màxima qualitat d’això era el menyspreu a la mort. La mort és el que fa més por a l’home, l’ instint  de supervivència és molt present en l’ésser humà, per tant els romans (que eren els elegits dels Déus) havien de mostrar-se impassibles quan aquesta arribés, era una de les majors virtuts romanes. Per això quan anaven a l’arena i veien aquells gladiadors (que recordem que formaven part de l’estrat més baix de la societat juntament amb les prostitutes i els actors, els infames) que afrontaven la mort sense immutar-se els assistents  veien el model a seguir, doncs ells havien de ser millors que aquella classe social, encara que els admiressin profundament tot i que no poguessin unir-s’hi. I això es devia al fet que l’ordre social era clar, era la classe baixa la que entretenia a les superiors i no a l’inversa, deixant clara la funció de cada un a la societat, a més animava als que volguessin imitar-ho a practicar amb l’espasa a l’àmbit privat primer i després unir-se a l’exèrcit, l’objectiu final de la gladiatura era inspirar i educar en la cultura de la guerra als joves de la societat i animar-los a formar-ne part al lloc que els tocava socialment, complint el servei militar.

Això és comprensible en una societat que ha arribat on ha arribat per mitjà de les seves conquestes i la seva força militar. En la societat romana moltes de les coses públiques no tenien un sentit si al final no estaven destinades a emular la guerra o amb fins bèl·lics. Quan els homes acudien a l’arena havien de sentir el desig de ser com els gladiadors (àgils, forts, resistents tant de cos com d’esperit)i les dones havien de sentir el desig de casar-se amb homes que compartissin aquestes qualitats o tenir i criar fills que també les tinguessin. Per tant veiem que hi ha uns objectius polítics i socials molt concrets en la gladiatura, que ensenya com a mínim dues coses: l’amor a la guerra i a les armes en una societat organitzada principalment amb fins militars que permetia veure que a través de l’entrenament constant i la disciplina es podien assolir les millors qualitats romanes (valor, disciplina, menyspreu a la mort, etc) i l’establiment d’una jerarquia social clara.

De fet per remarcar aquest fet les grades de l’amfiteatre estaven organitzades i distribuïdes segons la classe social a la que es pertanyia, ja que estaven organitzades curosament i les diferents classes socials no es barrejaven durant l’espectacle (que si en el banquet final, però no formava part oficialment de la jornada dels jocs). Qualsevol que contemplés la disposició de l’amfiteatre veuria clarament qui manava i per què i qui havia de servir i què havia de fer per poder escalar socialment (bàsicament a través de l’exèrcit).
A part d’aquests termes de valors romans i organització social els espectacles de gladiadors també ensenyaven altres coses com el poder de l’estat o el resum de la vida. Al migdia l’estat aprofitava per executar els seus condemnats a mort públicament que podien morir lluitant amb l’espasa (damnati ad ludus) o per les feres (damnati ad  bestias o noxum) i el públic veia quines eren les conseqüències d’atemptar contra la llei (exactament igual que les execucions públiques fins als nostres dies). A part d’això l’amfiteatre procurava ensenyar valors religiosos molt lligats a les cultures mediterrànies antigues. Els gladiadors, que lluitaven al començar la tarda, representant el bon moment per morir en la vida, i els dos gladiadors sortien per la porta est l’arena, la Porta Triumphalis (la porta del triomf) i en acabar el guanyador sortia per la mateixa (seguia viu, triomfava després de l’adversitat) i el perdedor si resultava mort sortia per Porta Libitenensis (la Porta de l’Avern) representant el destí de les ànimes dels vençuts. Aquesta porta també representava la nit, doncs anteposada al dia era el final de totes les ànimes, però si algú aconseguia triomfar un cop i un altre i un altre tot i que al final morirà la seva glòria serà eterna i això és el que et fa viure per sempre, que les teves gestes (en especial les bèl·liques) són  les que permeten a l’ànima viure per sempre més en el record de tota una societat.

 

Representació d'una "venatione" on els "venators" o caçadors inentent abatre un elefant
Representació d’una “venatione” on els “venators” o caçadors inentent abatre un elefant

 

 

Més enllà dels efectes educatius en la pròpia societat romana la gladiatura va ser usada com a efecte romanitzador a totes les províncies de l’Imperi. El simple fet d’aficionar-se a un esport purament romà creava en la cultures conquerides un sentiment d’acceptació i pertinença a l’Imperi, a una sèrie de trets culturals nous que poc a poc s’imposaven a les societats locals. La gladiatura era un espectacle molt elaborat i pensat fins a l’últim detall que buscava atreure a les masses i ho va aconseguir fins al punt que tenim constància de més de dos-cents amfiteatres construïts en pedra (per tant permanents tot l’any) arreu de l’Imperi. Això demostra l’èxit que va tenir aquest esport en cultures foranes i com van ser assimilades a través dels jocs.  Es demostrava en aquests les capacitats de dirigir i organitzar grans coses per part dels conqueridors i que la seva vida millorava amb l’arribada dels romans.
A més durant els jocs de gladiadors es demostrava al món el poder absolut de l’Imperi romà, no només amb les execucions públiques si no amb el propi espectacle. Durant les venationes (la cacera que ocupava la primera part de l’espectacle) es portaven a l’arena feres de tots els racons de l’Imperi, des de lleons d’Àfrica i l’est d’Europa (que en aquell moment n’hi havia) fins a paons reials, primats, ossos i elefants (tant africans com indis). Per un habitant de la una ciutat normal de l’Imperi que el més probable és que no hagués viatjat més enllà de cinquanta quilometres de casa seva l’apararició d’aquestes bèsties devia ser un gran atractiu i una vertadera sorpresa i li devien semblar animals quasi mitològics, i veia així que el poder de l’Imperi s’estenia per els quatre punts cardinals, fins a terres llunyanes i estranyes i allà havia aconseguit imposar el seu domini, també.  Durant els propis combats de gladiadors també s’aprofitava per exhibir el poder de l’Imperi, doncs els diferents tipus de gladiadors molt sovint van equipats i reben el nom dels diferents exèrcits vençuts per Roma, tot i que en part això es deu al record de l’origen de la gladiatura quan eren sacrificis rituals als difunts. El més popular d’aquests era el gladiador sàmnata que lluitava amb un escut rectangular i una espasa. Aquest era el gladiador més arquetípic però se li van anar sumant altres classes basades en pobles que van oferir una gran resistència contra l’invasor romà. Alguns exemples són els gladiadors gallus (gals) que sorgiren al segle II aC després dels primers conflictes contra les tribus gal·les del nord d’Itàlia o Provença o els gladiadors tracius (tracis) o els essedaris (essedar és un tipus de carro brità, basat en la manera com combatia la noblesa britana) que va aparèixer el segle I aC després de les guerres de la Gàl·lia i la invasió a Britània per part de Cèsar. Aquests exèrcits que en el seu moment es van enfrontar a Roma passaven a formar part de l’espectacle per al seu poble, demostrant així el poder de les legions romanes al món. És per això que l’exèrcit romà mai es va representar a l’arena d’un amfiteatre, ni en les armes ni cap dels seus elements típics, doncs l’exèrcit romà sempre havia acabat triomfant i era l’exèrcit dels homes amb dignitat, els que governaven, no els que havien d’entretenir a la plebs per haver estat dominats.

La gent acudia, però, no  a aprendre totes aquestes coses si no perquè a més d’entreteniment el poble podia rebre beneficis només per acudir als amfiteatres. Per començar era un dels pocs llocs que es permetia fer reivindicació política davant dels membres més destacats de la política romana i en el cas del Coliseu de Roma (o els jocs que organitzava ell abans de la seva construcció) la plebs podia portat les seves reclamacions just davant de l’Emperador, que segons la tradició aquest com a mínim les escoltava i sovint actuava en conseqüència a aquestes demandes. De fet, Ciceró diu “hi ha tres llocs on les opinions i simpaties del poble romà, en el que fa a assumptes polítics, es poden verificar clarament: les assemblees, els comicis i els jocs de gladiadors” (Pro Sestio, 106) posant a la mateixa alçada com a espai polític l’amfiteatre i dos puntals de la política romana (eleccions i assemblees).

Durant el dia dels jocs la gent podia cridar consignes per una o altre reclamació i llavors els dirigent no tenien més remei que escoltar-los. És molt famosa la reclamació a Juli Cèsar on el poble de Roma li va demanar que posés punt final a la corrupció del Senat l’any 59 aC, el mateix que uns mesos abans havien reclamat en el mateix espai a Pompeu. Com veiem, doncs, a l’amfiteatre el poble podia reclamar pràcticament qualsevol cosa sense por a les represàlies i sovint eren escoltats, donant als jocs de gladiadors una gran importància de diàleg social entre les elits dirigents i el poble ras. És cert, però, que alguns senadors buscant influència contractaven a gent perquè intentés cridar consignes i peticions favorables als seus interessos animant a la gent del seu voltant a seguir el seu exemple però per el que ens diuen les fonts quan això passava es notava molt qui iniciava això i perquè, mentre que quan s’iniciava de manera espontània i general la reclamació en qüestió s’havia de prendre seriosament.

Els altres beneficis que qualsevol podia rebre només per assistir a l’amfiteatre eren riqueses. Una de les grans passions dels romans eren les apostes, que movien unes quantitats ingents de diners. Aquest era un dels motius per els quals el combats de gladiadors sempre buscaven els emparellaments més igualats possibles, doncs la imprevisió de qui seria el guanyador permetia igualar al màxim les apostes (una part de les apostes se les emportava el gladiador vencedor) i amb les apostes adequades un ciutadà podia guanyar una bona quantitat de diners en un sol dia. D’aquesta pràctica no se’n lliurava cap classe social, tothom apostava, fins i tot l’emperador però ho feia a través de tercers per evitar que les seves opcions personals influïssin en el combat o la resta d’apostes.

A part d’això era una costum que entre combats es llancessin al públic boles de fusta o d’os premiades amb regals. Aquesta costum es deia sparsiones i els presents corrien a càrrec de l’editor o organitzador que no reparava en costos per tenir content al públic. Els premis anaven des de cistelles de menjar, entrades a certs llocs especials, esclaus, cases, vil·les rurals i grans premis en metàl·lic. Alguns d’aquests premis arribaven als 10.000 sestercis o més (aproximadament uns 60.000 euros). Es tiraven en abundància i el públic es barallava fortament per aquests i alguns intel·lectuals de l’època de classe alta parlen de “vertaders disturbis” i recomanen sortir de l’amfiteatre quan començaven les sparsiones i tornar a entrar quan el públic hagués acabat de barallar-se per els premis. Aquestes atencions es distribuïen de diverses maneres però les més comuna era la de deixar anar molts coloms a la vegada que carregaven les boles premiades i les deixaven caure damunt del públic. També existia la costum de negociar per aquests premis doncs es podien vendre per diners en metàl·lic a terceres persones si el premi en qüestió no interessava i es preferia vendre el premi a un interessat a canvi de diners. Això permetia que qualsevol que assistís a l’amfiteatre i fos afortunat podia sortir al final del dia molt més enriquit del que havia entrat a més d’aconseguir oci gratuït i haver socialitzat amb la resta de la comunitat. Podríem pensar que la classe alta no dirigia les seves atencions cap a aquests premis que feien les delícies a la plebs però veiem que el segle I dC es va emetre una llei que reservava un mínim de premis dedicats a les classes dels equites i senatorials (les elits romanes)així doncs veiem que es queixaven si consideraven que no havien rebut prous premis durant els jocs.

Un cop vist tots aquests aspectes relacionats amb la gladiatura podem entendre perquè era molt més que un esport o un passatemps, la gladiatura permetia al ciutadà romà sentir-se part d’un Imperi immens, poderós, que cuidava d’ell proveint-li menjar i oci gratuït. Era la base de la societat romana tant a Itàlia com a Roma i això es demostra que fins els més crítics amb aquest esport (com Marc Aureli) no van fer res per acabar amb ell, si no que es van limitar a adaptar-lo una mica als seus gustos doncs veien les infinites virtuts que representava per a l’estat l’existència dels jocs de gladiadors. Era, doncs, una eina política, social i cultural que ensenyava a la vegada que entretenia i formava part dels engranatges d’una societat violenta en constant expansió. No és d’estranyar, doncs que l’Imperi Romà d’Occident caigués només 40 anys després de l’abolició oficial dels jocs de gladiadors. És el símbol d’una societat completament diferent, d’un Imperi fragmentat on els ciutadans ja no es senten part d’una entitat més gran i una societat que ja no valora les gestes bèl·liques i la necessitat de lluitar per la glòria.

 

 

Read More