Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Tradicionalment sempre se’ns ha descrit la situació de les dones a la Grècia Antiga com una realitat uniforme i inamovible en tot moment, seguint aquesta dicotomia tan coneguda de dona-àmbit privat versus home-àmbit públic. El desenvolupament de les investigacions durant les últimes dècades, en canvi, ha demostrat no només que això no seria ben bé així, sinó que a més les dones gregues viurien una realitat completament diversa segons el seu context, no només personal, sinó també temporal i geogràfic.

Hem de recordar, primer de tot, que l’actual Grècia, a l’Antiguitat, estava formada per multitud de polis, o ciutats-estat, que s’autogovernaven de forma completament independent unes de les altres, i això incloïa també disposar de legislació pròpia. A la ciutat d’Atenes en especial, estaven molt diferenciats els diversos estatus jurídics i legals de cadascú. Així, diferenciem aquelles persones considerades lliures, que podien ser ciutadans o metecs, i per altra banda els esclaus.

La llei atenesa de l’any 451 aC, promoguda per Pèricles, va establir una estricta nova definició de «ciutadà»: havia de ser fill de pare i mare ciutadans atenesos tots dos i, evidentment, néixer dins el matrimoni. De forma oficial, però, no podem parlar pròpiament de dones “ciutadanes”, perquè no gaudien de cap d’aquells drets característics dels ciutadans (homes) atenesos. De totes maneres, sembla que efectivament la dona s’entenia com una espècie de transmissora de la ciutadania als seus descendents, encara que ella no la pogués exercir mai. Les famílies eren, doncs, la principal base de la democràcia atenesa, ja que les seves institucions estaven formades exclusivament per ciutadans, i aquí és on requeia la importància de l’esposa legítima que veurem tot seguit.

Un segon grup social a Atenes eren els metecs o estrangers residents a la ciutat, que havien de tenir a un ciutadà com a patró i representant seu legal. I per últim, tenim a les persones esclaves, comuns també a Grècia. Eren bàsicament objectes, una propietat que podia ser venuda, comprada i llogada. La gran majoria de dones en aquesta condició duien a terme treballs domèstics sota la supervisió de l’esposa de l’amo.

Tot i les diferències d’estatus social, absolutament totes les dones per igual eren considerades eternes menors d’edat des del punt de vista legal. Això era degut al fet que en general es menystenia la intel·ligència femenina, en tots els àmbits excepte en el domèstic, on sí que se’ls reconeixia una certa habilitat. Aquesta minoria perpètua es reforçava amb la necessitat d’un tutor, un kyrios, durant tota la vida: en primer lloc el pare, després el marit i, en cas d’absència d’ambdós, un germà o fill en edat adulta (sempre un home, evidentment).

La principal dificultat amb la qual ens topem a l’hora d’estudiar a les dones gregues és que malauradament hi ha una important manca d’informació en les fonts clàssiques. Recordem que la gran majoria estan escrites únicament per homes, que a més no trobaven gens estimulant plasmar per escrit aquelles activitats considerades pròpies del gènere femení. Per sort hi ha alguns textos dels quals sí que podem extreure algun tipus d’informació i gràcies a això és possible, de mica en mica, reconstruir part d’aquesta realitat que envoltava les dones. És prou coneguda, per exemple, la frase de l’orador Demòstenes:

«En efecto, las heteras las tenemos por placer, las concubinas por el cuidado cotidiano del cuerpo, y las mujeres para procrear legítimamente y tener un fiel guardián de los bienes de la casa» (Discurso contra Neera 122, Gredos).

Amb aquesta frase, se’ns resum a la perfecció les “categories” que podien assolir les dones, sempre depenent del tipus de relació que establissin amb els seus companys masculins. Era a efectes pràctics el que les acabava definint en societat.

Sobre esposes legítimes o les “dones respectables”

A Atenes, per poder esdevenir una esposa legítima, la dona en qüestió havia de ser, en primer lloc, filla de ciutadans atenesos. Això es devia a causa de les característiques essencials que significaven el matrimoni o engyé en terminologia grega. Consistia en una espècie de contracte acordat entre dues famílies que a la pràctica es formalitzava mitjançant un compromís oral amb testimonis en què el pare o tutor de la jove l’entregava al futur marit. Perquè el matrimoni fos vàlid, també havia de produir-se una cohabitació continua entre esposos. D’aquesta manera, la dona es convertia en gameté gyné o esposa legítima.

Decoració de píxide, atribuïda al Pintor de Marlay (ca 440-430 aC). Representació d’un seguici nupcial on la núvia és conduïda a la que serà la seva nova llar. Font: British Museum

Si repassem bé els supòsits d’aquesta unió, es pot observar que en cap moment es menciona que fos una elecció lliure per part de la núvia, sinó que per sobre de tot es tenien sempre en compte les conveniències familiars i socials. I és que la finalitat primordial del matrimoni era la procreació de fills legítims perquè heretessin la fortuna paterna, esdevenint així una institució clau en la pervivència familiar. És per aquest motiu essencial que s’intentaria evitar el contacte de les esposes amb qualsevol home que no pertanyés al nucli familiar. Era vital assegurar-se la legitimitat de la descendència o si no mai podrien heretar les propietats i assegurar la pervivència del llinatge. Aquest era de fet el supòsit del qual es partia per justificar que la dona romangués a casa tant de temps com fos possible.

És bastant probable que les esposes benestants sí que es poguessin permetre quedar-se a la llar i sortir per contades ocasions. Fins i tot el lloc del mercat, l’àgora, es considerava que era poc apropiat per a les dones respectables. Allà solien anar-hi les esclaves o inclús el marit a fer les compres. A la pràctica però, sabem, per algunes fonts que les veïnes o familiars solien visitar-se les unes a les altres, tant per establir llaços comunals com per fer-se companyia. De la mateixa manera ens és prou coneguda l’activa participació de les dones en diversos actes religiosos de forma regular a la ciutat. Per tant, tot sembla indicar que aquesta reclusió, encara que ideal en el model de dona atenesa, no era necessàriament estricta.

D’altra banda, les dones de famílies més pobres segurament sí que s’encarreguessin de dur a terme activitats a l’aire lliure, ja fos al mercat, les fonts o el camp, ja que la supervivència familiar depenia del treball de cada membre que en formés part. Per a elles, aquest ideal de reclusió no era una opció real ni viable, i mai podria ser-ho.

Sobre l’epiclerat: quan una noia es convertia en “hereva”

És necessari, i molt interessant a més, parlar del cas de la epiclera: era aquella filla de ciutadà atenès a la qual se li havia mort el pare sense haver deixat un hereu o descendència masculina. Esdevenia llavors epiclera, que, de fet no era pas una hereva, sinó més aviat portadora de la propietat paterna. La seva situació podia ser ben diferent segons si anava acompanyada d’una gran fortuna o d’una quantitat modesta…

Fos com fos, es trobava encara més restringida que en un cas de matrimoni corrent, ja que solia tenir l’obligació de casar-se amb el parent masculí més pròxim de la branca paterna; amb la finalitat d’assegurar que les propietats es mantinguessin dins la família. Si era una epiclera pobre, aquest parent més proper no estava pas obligat a casar-s’hi, sinó que li havia de proporcionar un dot decent i acordar-li un bon matrimoni. Si la candidata disposava d’una important fortuna, és probable que tingués diversos pretendents i el seu nou tutor havia de decidir quin convindria més als interessos familiars. Qui esdevenia marit seu no es convertia en hereu del difunt sogre, sinó que s’encarregava de gestionar el patrimoni fins que els seus fills masculins (en el supòsit que en tinguessin) arribessin a l’edat adulta.

S’observa clarament com, la funció de l’epiclera era en realitat concebre un hereu pel seu propi pare. Això també implicava l’obligació de quedar-se a la casa familiar, al contrari que en la majoria de casos, on la dona solia marxar a la llar del marit.

Sobre les concubines o pallakaí

El concubinat, una forma secundària d’unió matrimonial, era una pràctica prou estesa al món grec. La concubina tenia un estatus inferior al de l’esposa legítima i per tant la descendència que en nasqués no eren considerats fills legítims i molt menys ciutadans atenesos. Podia esdevenir concubina qualsevol dona, ja fos “ciutadana”, com estrangera o inclús esclava, mentre estigués en una relació estable amb un home, però no hi havia compromís ni dot. Recordem que el “matrimoni” en si només es podia realitzar entre dues persones que tinguessin la ciutadania atenesa. En la resta de casos, una relació estable únicament podia ser concubinat.

Hi ha casos inclús que, un home amb esposa legítima, paral·lelament mantenia també una segona unitat domèstica on vivia una concubina. Tot i que la monogàmia era obligatòria a Atenes, al no tenir ambdues relacions la mateixa validesa legal, s’admetia la seva existència i no era pas considerat un signe d’adulteri. Ans al contrari, podia ser vist com una mostra de prosperitat econòmica per part de l’home, el fet de poder sustentar les despeses de més d’un nucli familiar.

Segurament el cas més famós de relació de concubinat que coneixem a Atenes és el d’Aspàsia i Pèricles. Ella era originària de la ciutat de Milet, i per tant una estrangera. Tot i ser Pèricles ciutadà atenès, no hi podia pas contraure matrimoni a causa de l’estatus legal d’ella (irònicament, a causa d’una llei que havia promulgat ell mateix), i per tant mantenien una relació de concubinat. 

“Aspasia debat amb Sócrates” de Nicolás-André Monsiau (1801). Recreació d’una visita entre intel·lectuals que, segons les fonts, es donava amb freqüència. Mostra la rellevància social que arribà a tenir Aspàsia, tot i ser dona i estrangera. Font: Museu de Belles Arts Puixkin de Moscou

Aspàsia, segons ens diuen les fonts, fou una dona molt intel·ligent i independent, que a més assistia a les reunions i banquets amb el seu company, al contrari del que s’esperava d’una esposa, encara que fos concubina. Això la va fer objecte de nombroses crítiques, que veien amb mals ulls un comportament que no seguia l’ideal grec de reclusió femenina. Segurament el que no suportaven és que Aspàsia esdevingués tan «visible» socialment, tant ella com el seu nom. Per a desprestigiar-la, fou acusada pels seus enemics de ser en realitat una cortesana, o prostituta, o afegien inclús que era propietària d’un bordell. En algunes fonts se’ns han conservat aquestes afirmacions. Amb aquests rumors es buscava també desprestigiar la imatge del seu company Pèricles, amb l’objectiu de minvar la seva popularitat a la ciutat. Una tàctica que, de fet, no ens és estranya avui en dia tampoc.

Sobre les cortesanes o hetairai, i altres prostitutes

Eren entrenades des de la infància per aprendre a ser “una companyia agradable” pels homes acomodats. Les cortesanes o hetairai serien l’equivalent a les prostitutes de luxe d’avui en dia. Mantingudes per un o diversos amants, sortien lliurement i eren les úniques que tenien permesa l’assistència als banquets juntament amb els homes i altres entreteniments musicals. Eren segurament les dones més lliures de tota la ciutat, ja que gràcies a la seva condició era possible que participessin activament en el desenvolupament de la vida social i no estaven condicionades per unes normes de conducta concretes. Algunes fins i tot hi iniciaven relacions estables amb clients regulars; i podien ser tant estrangeres, com esclaves o antigues esclaves.

En una posició no tan còmoda, tenim les pornai, les prostitutes d’inferior estatus social que malauradament no gaudien de tants luxes. Treballaven normalment en les tavernes o al port. La majoria de vegades acostumaven a ser esclaves, així com les flautistes i les ballarines tan habituals als banquets, que podien oferir-se sovint també com a companyia sexual. De fet, des del segle VI aC que la prostitució fou legislada per Soló a Atenes, establint bordells públics amb un preu fix assequible per a qualsevol treballador. Així de clau semblava ser aquest ofici per a la societat grega…

Decoració de cílix, atribuïda al Pintor de Gales (ca. 520–ca. 510. B.C). Representació d’una escena de simposi o banquet, on podem veure a un home acompanyat d’una hetera, que a més seria flautista. Font: Yale University Art Gallery

Sobre les sacerdotesses o hiereiai (dones sagrades)

Oficialment, era l’únic càrrec públic que les dones podien dur a terme. Les sacerdotesses gaudien d’un gran prestigi i respecte. També disposaven de beneficis pràctics, com un salari i una casa pagats per la ciutat, així com una major mobilitat i autonomia dins d’aquesta, tant social com legal.

L’edat i condició de l’escollida podien variar segons el càrrec a ocupar: la sacerdotessa principal d’Atena a Atenes havia de ser una dona ja adulta, mentre que el culte a Hera era exclusiu per a les dones casades, però en canvi a Àrtemis l’havien de servir només verges. En tots els casos s’exigia una condició de «puresa» per a la dona. Per aquest motiu no podien exercir-lo mai aquelles que haguessin practicat la prostitució o haguessin sigut adúlteres. A més, la castedat solia ser obligatòria durant el temps que la dona romania al càrrec, que podia ser de per vida o bé durant un temps concret.

No tenien una autoritat dogmàtica en si, sinó que més aviat adquirien un estatus de funcionàries. Al cap i a la fi eren càrrecs públics, ja que intercedien en favor de la seva comunitat davant les divinitats. En el cas atenès destaca especialment la rellevància social que adquirí la figura de la sacerdotessa d’Atena, perquè es conserven nombroses inscripcions que recorden els noms propis de les dones que ocuparen el càrrec.

Cada divinitat solia estar atesa per funcionaris del seu mateix sexe. Un dels pocs casos en què no era així, segurament el més famós, era el de la Pítia de Delfos. Apol·lo, el déu de les profecies tenia com a màxima sacerdotessa a una dona, que feia les funcions d’oracle. Asseguda en un trípode, entrava en una espècie de trànsit en el qual pronunciava unes paraules enigmàtiques que posteriorment els sacerdots interpretaven per als fidels que havien realitzat la consulta.

“Sacerdotessa de Delfos” de John Collier (1891). Representació de la Pítia entrant en trànsit, gràcies als vapors que emanen del terra. Font: Art Gallery of South Australia

Així doncs, sobre la condició femenina…

Com ja s’ha mencionat amb anterioritat, és important separar convenientment l’ideal grec del que era en realitat la situació, o més ben dit, “ventall de situacions” en què es podia trobar una dona dins la societat grega. Les concubines i cortesanes, com que no gaudien d’un estatut legal com a esposes, podien relaxar-se pel que fa a les estrictes normes de comportament que s’exigien a les altres. Especialment el cas de les cortesanes hem vist que tenien una llibertat de contacte social molt extensa. De la mateixa manera, les sacerdotesses, a més de convertir-se en una figura pública, amb l’exercici del seu càrrec (si ho feien de forma correcta, clar) assolien un alt grau de respecte per part dels seus conciutadans.

En el cas de les dones casades en matrimoni legítim, és probable que les que formessin part de la classe benestant sí passarien més temps dins de casa que les seves companyes no tan afortunades econòmicament. Així i tot, analitzant amb cura la informació de la qual disposem, no sembla que la reclusió fos en absolut estricta. Senzillament anava enfocada a evitar el contacte masculí aliè, amb l’únic objectiu d’assegurar la legitimitat de la descendència. Però això no impedia en cap cas visitar a coneguts o bé realitzar el seu paper en els actes religiosos que calguessin.

Sigui com sigui, queda clar que la realitat femenina a Atenes era vertaderament diversa i variada. Inclús dins d’aquestes “categories” que s’han descrit, de ben segur que sovint es donarien condicions particulars que farien de cada cas un unicum. I, evidentment, si haguéssim d’abordar la situació a altres polis gregues, seria necessari un capítol a part.

Read More

«Que ningú em consideri poca cosa, feble i inactiva, sinó de caràcter molt diferent, dura per als meus enemics i, per als meus amics, benèvola; la vida de temperaments anàlegs és la més gloriosa»
(Eurípides, Medea, vv. 805-810)

La majoria de les fonts documentals emprades en la investigació històrica refereixen la presència i aportacions dels homes, essent veritablement complicat trobar materials que refereixin allò històricament realitzat per les dones. Malgrat la manca d’informació, els rols i els estereotips de gènere i, en definitiva, les limitacions amb les quals han hagut de conviure al llarg de tota la seva vida, les dones sempre han estat presents en els diferents àmbits de la vida pública.

Les produccions anònimes, o les obres silenciades per les relacions de poder característiques de la societat patriarcal, provoquen que, a simple vista, es consideri que les dones no produïen ni creaven. En relació amb la història del teatre universal, la majoria de dades històriques refereixen assoliments androcèntrics, mentre que a les dones se’ls hi negava la participació com a actrius, dramaturgues, escriptores i fins i tot espectadores.

Es tracta d’una premissa que convé considerar sempre que s’investigui o es treballi a partir de l’herència del món clàssic, que esdevé una estructura conceptual consolidada al voltant del que deien, feien i pensaven els homes. En conseqüència, la creació literària que ha arribat fins als nostres dies contempla únicament la manera en la qual el gènere masculí entenia el κόσμος (kósmos), el tot, l’ordre i l’harmonia de l’existència humana.

El present article parteix de la premissa que el paper de la dona en el món clàssic està absolutament desvirtuat, i que, malgrat no gaudir dels mateixos privilegis que els homes, el gènere femení ha tingut un paper molt més rellevant que el que ens transmeten alguns autors clàssics. La religió, la mitologia, la poesia, el teatre, la legislació… Des del punt de vista dels estudis de gènere, aquests camps reuneixen suficient informació per replantejar tot el que coneixem sobre el món antic. Per aquest motiu, a continuació es presenta la influència del teatre en la societat grega i el paper de les dones en les representacions teatral, fent èmfasi en la manera en la qual els homes van construir i representar els personatges femenins.

El teatre grec, l’espai públic i la vida en societat

En les següents línies emprarem teatre, del grec θέατρον (théatron), per referir la cultura teatral que florí a Grècia entre el 550 i el 220 aC, hereva de l’evolució de les arts i cerimònies tradicionals gregues. Els espectacles es duien a terme a l’aire lliure, en unes construccions semicirculars que aprofitaven les faldes d’un turó per construir-hi les graderies pels espectadors. Aquestes graderies envoltaven l’orquestra, un espai circular on es desenvolupava la major part de les representacions. Davant l’orquestra s’erigia l’skené o escena, dedicada a què els actors fessin els canvis pertinents en la seva vestimenta durant les representacions. Darrere l’escena hi havia el prosceni, una paret de columnes que actuava com a suport de superfícies pintades que evocaven el lloc de l’acció. Juntament amb les túniques i màscares dels actors, es constituïa tot un aparell escènic dedicat a donar versemblança a les representacions.

En els teatres s’hi representaven una gran varietat d’espectacles artístics, com ara danses, recitals i peces musicals, però també esdeveniments cívics i religiosos. Els gèneres del drama, la comèdia i la tragèdia es presentaren per primera vegada en els teatres grecs, en el curs del segle V aC. S’inspiraven en aspectes reals de les relacions humanes i la vida en societat, les guerres entre les polis, les guerres mèdiques o el conjunt de creences sobre la mitologia grega i els déus olímpics. Amb la mateixa evolució dels gèneres teatrals, per exemple, amb l’aparició de més actors que participaven en les accions, l’arquitectura dels teatres va anar monumentalitzant-se, adquirint la complexitat que mostren alguns dels teatres que s’han conservat fins a l’actualitat, com el d’Epidaure, a l’Argòlida, del segle V aC i amb capacitat per a 12.000 espectadors; el de Siracusa, a Sicília, del mateix període i amb capacitat per 14.000 espectadors; o el de Dionís, a Atenes, del segle IV aC i amb capacitat per 16.000 espectadors.

Reconstrucció del teatre de Dionís a Atenes tal com hauria estat en època romana, però amb clares referència heretades de l’època del teatre grec. Enciclopèdia alemanya de Joseph Kürschner “Pierers Konversationslexikon”, 1891. Font: Wikipedia
Teatre grec de Siracusa, Sicília. Un dels teatres conservats més grans del món antic. 450-400 aC. Font: Wikipedia

A la ciutat d’Atenes, la democràcia i el teatre van ser consubstancials: es té constància que el teatre va exercir un paper de veritable laboratori polític pels ciutadans de les polis durant el segle V aC. Malgrat les limitacions de la democràcia atenesa, que des de la perspectiva actual pot semblar imperfecta i immadura, el cert és que els ciutadans de l’antiga Atenes probablement no considerarien com a una “democràcia” cap de les democràcies modernes. Pels grecs, l’autèntica forma de govern era una democràcia directa i no representativa, en la qual cada ciutadà (excloent, evidentment, a les dones) participava directament en la presa de decisions a l’Assemblea, es constituïen en membres d’un jurat popular, o actuaven com a presidents del “consell de ministres”.

Fou el tirà Pisístrat -entenent el concepte de tirà com a exempt de les connotacions negatives que té per les societats contemporànies- qui l’any 543 aC va instituir els primers certàmens dramàtics, cercant alguna manera de guanyar-se el favor del poble atenès. Després de les primeres temptatives a càrrec dels estadistes Soló i Clístenes (circa 500 aC), fou Pèricles qui, en ple segle V aC -o Segle d’Or atenès-, arribà al convenciment que a la ciutadania d’Atenes se la podia “educar” políticament mitjançant el teatre. El mateix Pèricles va difondre en el poble atenès els ideals de coparticipació en la presa de decisions i la corresponsabilitat en aquestes, introduint així els conceptes de “igualtat davant la llei” (isonomia) i de “llibertat d’expressió (isegoría, parresía).

En les representacions teatrals es naturalitzava el nou règim democràtic, enfront dels vells ideals aristocràtics que enaltien els triomfs de les classes nobles i adinerades. Alhora, les representacions de les tragèdies a la ciutat d’Atenes es convertien en un autèntic aparador per la resta del món, ja que hi acudien veïns de la regió de l’Àtica i de la resta de les ciutats estat de tota Grècia. 

Així, el teatre va ser un important vehicle que va contribuir a difondre i arrelar els nous ideals democràtics en el poble. Però aquesta influència creixent, que acabà consolidant-se en l’imaginari col·lectiu, també tingué conseqüències per les dones, que veieren com en les representacions teatrals apareixien personatges femenins construïts a partir de cànons tradicionals i estereotips i rols de gènere molt marcats. La “modernitat” de la democràcia atenesa no s’aplicaria a les dones, i en el procés de familiarització de la societat atenesa amb els personatges femenins, també es consolidaren i naturalitzaren mecanismes de repressió vers en gènere femení.   

Dinàmiques de representació de personatges femenins

A l’Antiga Grècia, considerada el bressol de la cultura occidental i alhora origen del sistema patriarcal tal com el coneixem, ja hi trobem a la dona com a subjecte passiu de la literatura: es tracta de personatges femenins caracteritzats com a perversos, causants de mals i seductors.

El poble grec antic tenia uns valors fonamentals i profundament arrelats sobre els quals se sustentaven els estats desitjables de la societat i que es consideraven necessaris per a garantir la vida en comunitat. Però aquests valors s’atribuïen només als homes, no a les dones, ja que si tots dos gèneres els haguessin compartit no hauria estat possible parlar d’un gènere femení enganyós i depravat, considerat com un mal, i d’un gènere masculí valent i honrat i, per tant, superior. Per anar construint aquesta idea, es necessitava temps, però, sobretot, calia poder. En conseqüència, els patriarques del poble grec van anar teixint històries que explicitaven el que els interessava i relegaven a la dona a un lloc marginal, reclòs i invisible.

La pròpia mitologia, creada pels homes per establir les bases patriarcals, és la que explica que el femení estigui vinculat al mal. Així, la mitologia grega ens parla del mite de Pandora; la mitologia hebrea, d’Eva; i la jueva, de Lilith. El fet de vincular la dona al mal afavoreix la seva concepció d’ésser irracional, i l’acosta al món del caos i la foscor, en oposició als principis d’ordre i llum que representen els herois masculins dels relats mitològics. Aquesta dinàmica justifica que la dona hagi de ser sotmesa a un ordre. El tema de la dona com a causant de mals estava instal·lat al subconscient de la col·lectivitat grega, influïda per la història de la primera dona, Pandora, però també per la resta d’històries de divinitats femenines que van ser narrades.

Els textos de poesia èpica, un gènere literari creat per ser cantat en els palaus per al gaudi dels seus habitants, expliquen històries llegendàries amb intenció d’educar. Aquests han estat àmpliament representats en el teatre i inclouen molts indicis sobre quina era la percepció general respecte dels personatges femenins en l’imaginari grec. La Ilíada, poema èpic per excel·lència juntament amb l’Odissea, ofereix el perfil de la societat de la Grècia heroica, una societat amb preocupacions defensives en la qual el mascle serveix a la família com a guerrer i la femella pareix i cria futurs guerrers; una societat patriarcal en la qual el domini de l’home és total i la dona té molt poca llibertat. En una atmosfera tan competitiva, es considera la dona com una propietat, una tendència que justifica que el tema principal del poema sigui la disputa entre Agamèmnon i Aquil·les, dos dels principals cabdills de la guerra de Troia, per la possessió de l’esclava Briseida. En aquest context, no hem d’oblidar que la causant de la guerra és una dona, Helena, la més bella de les mortals, raptada diverses vegades per diversos herois.

“Briseida sent separada d’Aquil·les per Agamèmnon”. Escena representada en una tabaquera de ceràmica, atribuida al ceramista P. Ipsens Enke i datada entre 1874 i 1903. Font: The British Museum

En l’Odissea també es mostra una galeria de dones seductores i, per tant, perverses, lligades al món dels morts, com Circe, Calipso o les Sirenes. Dones que sedueixen amb la bellesa de la seva veu i del seu cos, i que causen penalitats als homes. 

Ja al segle V aC, en època de Pèricles, Atenes gaudí de la seva màxima esplendor, amb la construcció de grans temples i edificis públics. Es tracta de l’anomenada època clàssica, moment de la victòria atenesa sobre els perses i de la posterior consolidació de la ciutat com a centre cultural de Grècia. La polis va quedar dividida en dos grups ideològics: els aristòcrates i els demòcrates, i en aquest context la literatura es va convertir en un instrument per a la lluita d’idees, fet que va marcar la producció literària, que es convertí en un mitjà de propaganda política, adreçada al públic que acudeix a l’espectacle. 

És especialment rellevant mencionar que ara el poeta ja no depèn d’un mecenes, com passava amb la poesia lírica anterior, sinó que expressa les seves pròpies idees i dirigeix la seva obra. D’aquesta manera, els cànons i estereotips del comportament femení es representen i difonen des de l’escena, on se segueixen imposant el patriarcat i la violència simbòlica i implícita cap al gènere femení. En aquest sentit, tant la comèdia com la tragèdia mostren moltes imatges femenines, però és la darrera la que es converteix en el gènere per excel·lència de difusió de comportaments repressius contra les dones. La tragèdia compta amb personatges femenins que no es corresponen amb un retrat real, sinó que provenen de la mitologia i de la tradició.

Els arguments de la tragèdia i, per tant, els seus protagonistes, enfonsen els seus orígens en els mites de l’Edat de l’Bronze, aquells mateixos mites creats per legitimar la supremacia de l’home. El teatre atenès representa a les dones dins del seu paper familiar, amb una clara separació entre gèneres, tal com corresponia a la tradició, la legislació i la realitat. En aquestes obres trobem reflectida l’adequada conducta femenina: la dona submisa i modesta. 

Amb el pas dels anys, el teatre es veu influenciat per nous corrents de pensament, fet que s’evidencia en l’aparició d’heroïnes i herois més complexos i més realistes, sense la grandiositat dels anteriors, més propers a la societat de l’època. Així i tot, les dones que escapaven als estereotips, que actuaven fora d’ells, fora de la voluntat de l’home, eren obligades a assumir de nou el seu paper femení. És el cas de l’Antígona o l’Electra de Sòfocles: la primera s’enfronta a l’ordre establert i als personatges masculins que exerceixen violència contra ella, acaba morint verge, soltera i sense fills; en el cas de la segona, després de mostrar-se com un personatge ferotge que és capaç d’assassinar la seva pròpia mare, acaba lamentant-se de la possibilitat de quedar-se sense marit que la pugui defensar i protegir. 

Convé considerar que Èsquil, Sòfocles i Eurípides, els tres grans poetes tràgics, s’enquadraven en diferents moviments ideològics, i que depenent de qui sigui l’autor de la tragèdia, la naturalesa dels personatges femenins varia, o es tracta un mateix personatge femení des de diferents perspectives. 

Pel que fa a les constants de representació femenina, la tragèdia grega tendeix a representar la “dona perversa”, que carrega mals ètics, morals o religiosos: es tracta de totes aquelles dones que transgredeixen les virtuts que, en principi, han estat assimilades per l’home. Són dones excepcionals que protagonitzen grans mites, i que encarnen personatges que en cap cas corresponen a la realitat, ja que en aquesta no tenen capacitat per obrar de la manera en què ho fan en la ficció. Es tracta de Medea, Clitemnestra, Circe o Helena, personatges amb clixés fortament arrelats en la mitologia i en l’art hel·lènics que han provocat el terror cap a una naturalesa que es percep com una amenaça. Són símbol de la feminitat maligna, depravada i perillosa, un model negatiu que renuncia a la submissió i la devoció familiar “pròpies” del seu gènere. 

Dibuix que representa l’escena de l’Odissea en la qual Circe converteix els companys d’Odisseu en porcs (1606). Font: The British Museum

Són dones amb una elevada autoestima i conscients de la seva vàlua, qualitats que xoquen frontalment amb la idea de feminitat virtuosa inventada pels homes, en qüestionar la validesa de la submissió i la devoció familiar. Se les qualifica de “perverses” perquè tenen força de voluntat, determinació i actuen amb amor propi i dignitat; alhora són orgulloses altives i arrogants (hýbris), característiques que no són legítimes ni tan sols pels homes, i que es consideren pecats. 

Conseqüències en l’imaginari col·lectiu

La conclusió que s’extreu és que, al segle V aC, quan Atenes està en el seu màxim esplendor, la dona segueix patint la violència masculina en forma de marginació, i continua sota la custòdia d’un home, ja sigui el seu pare, el seu marit, el seu germà o fins i tot el seu fill si aquest ha assolit la majoria d’edat. El seu lloc és l’oikos (la casa), mentre que el de l’home és la polis. Alhora, és important tenir en compte que les dones tampoc podien anar a les representacions de tragèdies, tot i ser les principals protagonistes de les representacions d’aquest gènere teatral, on sovint tenien més importància que els personatges masculins. De fet, la representació de personatges femenins per part d’homes va ser un costum perpetuat a Occident fins al segle XVIII.

Els textos més antics coneguts de la literatura grega, la Ilíada i l’Odissea, testimonien que, a inicis del primer mil·lenni, el patriarcat era ja l’ordre simbòlic establert entre les comunitats gregues de l’Egeu; un ordre que se sustentava en diferents tipus de violència (simbòlica, psicològica o invisible, sexual, i física o material) utilitzats al servei de la dominació masculina. Des del segle VIII aC en endavant, les vides de les dones gregues que protagonitzen els textos clàssics i les obres teatre es van veure afectades pel patriarcat com a sistema, el sexisme com a ideologia i les violències com a eina de submissió.

Els autors i artistes clàssics aprofitaren les possibilitats pedagògiques i educatives que permetien els gèneres literaris i artístics, adoctrinant les dones i els homes, especialment a través d’històries mítiques carregades de simbolisme. L’exemple per excel·lència són, com s’ha vist, els relats mitològics, creats pels homes per establir, nodrir i mantenir durant segles el sistema patriarcal.

Read More

El món antic ha despertat l’interès de gran part de les civilitzacions que l’han succeït, influenciant-ne l’estètica, l’art, l’alimentació, el comportament en societat o els corrents de pensament, entre altres. Es tracta d’una cultura que amb el pas dels segles ha estat idealitzada, consolidant la idea que la manera en la qual «els antics» entenien la vida era el més similar a existir plenament. 

La Grècia antiga és sens dubte una de les bases del nostre imaginari cultural, però en cap cas és neutral: inclou creences, valors, prejudicis, estereotips i ideologia. Així, la representació de la realitat amb la qual ens hem educat ha estat categòricament androcèntrica, perquè, tradicionalment, els qui han elaborat i difós el coneixement han estat els homes, i més específicament, els homes blancs. 

És per aquest motiu que actualment és urgent eliminar la parcialitat en la historiografia i contribuir en l’elaboració d’un discurs que contempli totes les realitats que han existit al llarg dels segles, sent aquesta l’única manera de fomentar una disciplina veritablement rigorosa i justa.

Per parlar sobre els estudis de gènere al món antic, i la rellevància de la recerca en aquest camp d’investigació per començar a conèixer la realitat femenina a l’Antiga Grèciaentrevistem telemàticament l’Elisabet Huntingford Antigas, professora emèrita d’Història Antiga del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili.

En el context d’auge del feminisme actual, amb la construcció d’estructures que fomenten la paritat, i els esforços per crear uns fonaments sòlids que permetin seguir avançant cap a la plena igualtat de drets i deures, quin paper considera que tenen els estudis de gènere? Quin impacte han tingut en el camp de la recerca acadèmica?

Els estudis de gènere estan posant en valor el paper de les dones al llarg de la història, dones que fins fa pocs anys es consideraven subjectes passius, poc valorats i sense gens d’interès acadèmic. Amb els estudis de gènere es veu com evolucionen les societats patriarcals que busquen, creen i apliquen els recursos legals, religiosos, econòmics, psicològics i educatius, entre altres, que permeten controlar tot el cicle vital de les persones, sobretot el de les dones. Per tant tota aquesta problemàtica no es pot obviar en la recerca de les societats antigues, de fer-ho en tindríem una visió incorrecta, parcial i esbiaixada.

Quines són les principals aportacions dels estudis de gènere en l’àmbit de la historiografia especialitzada en l’Antiguitat?

Són moltes les aportacions dels estudis de gènere en l’àmbit de la historiografia de l’Antiguitat, una d’elles és la relectura i reinterpretació dels textos antics, una altra l’estudi dels espais utilitzats per les dones com són les cabanes de la menstruació o els recintes pel part a l’antic Egipte o al món Hitita.

Molt important és la valoració positiva de la reproducció i cria dels infants, així com les tasques de manteniment i cura dels membres de la família o del grup. Cal incidir especialment en aquest últim punt, perquè fins fa poc temps es consideraven activitats innates a les dones, de caràcter exclusivament biològic i natural, i per tant sense cap valor econòmic, amb una baixa consideració social i realitzades de forma gratuïta i obligatòria.

Aquests són treballs essencials per a la supervivència i reproducció dels grups humans, igual que ho són actualment amb la pandèmia del coronavirus les feines de les netejadores, les infermeres, les auxiliars i les doctores, la majoria d’elles amb sous baixos i contractes porqueria.

La violència patriarcal s’exerceix mitjançant conductes repressives que s’han heretat i perpetuat amb el pas dels segles. És a la Grècia antiga, bressol de la nostra cultura, on es troben les arrels d’aquesta violència patriarcal que ha perviscut fins als nostres dies?

Dins d’Europa és a Grècia on tenim millor documentada la violència patriarcal en èpoques antigues, gràcies sobretot a què disposen d’escriptura a partir del s. VIII aC. En aquest tema no hem de menysprear la influència sobre el món hel·làdic de les cultures orientals, societats amb una violència patriarcal ben implantada i regulada tal com pot veure’s als codis legislatius com el d’Hammurabi del s. XVIII aC.

Per tal d’investigar les conductes de violència masclista, quines són les fonts d’informació emprades en els estudis de gènere d’aquest període?

Les fonts principals són diverses. Així, per la violència física són necessaris els estudis dels esquelets per detectar si presenten ferides defensives sobretot als braços; també cal analitzar les paleopatologies per saber si les dones patien deficiències nutricionals a diferència dels homes, així com les causes de la mort, natural o provocada. Per la violència sexual, cal partir dels textos literaris i de la mitologia on veiem personatges com Zeus, màxim representant del masclisme diví, que maltracta física i psicològicament a la seva dona Hera, i alhora és el més gran violador del panteó grec.

Imatge que mostra l’heroi Peleu perseguint a la deessa Tetis. La divinitat va ser obligada per Zeus a casar-se amb Peleu, un mortal, i de la seva unió en nasqué l’heroi Aquil·leu o Aquil·les. L’escena dirigeix un missatge pedagògic cap a les dones: la idea de la dominació i la supremacia masculina. Escena representada en un càntir d’aigua de terracota. Circa 450–440 aC. Font: The Metropolitan Museum of Art

Com es materialitzava la repressió vers el gènere femení en l’Antiguitat Clàssica? Què suposava ser dona a la ciutat-Estat grega patriarcal?

Ser dona al món grec clàssic suposava estar sempre sota la tutela, voluntat i vigilància dels homes des del naixement fins a la mort. Les lleis, els costums i la religió determinaven el tipus de vida a portar tant si les dones eren de condició «lliure», esclava o estrangera. Els homes eren els grans proveïdors de dones, tant pel matrimoni, com per la prostitució o el concubinatge. Les dones mancaven de drets polítics i disposaven de forma molt restringida de drets econòmics, legals i socials, així com d’una escassa mobilitat.

Un exemple seria la regulació legal de la seva participació en nombre i edat a les cerimònies fúnebres: la seva presència en aquests actes es limitava per la por al desig amorós que podien suscitar i per evitar que els seus plors i gemecs contagiessin als homes.

La literatura grega, especialment l’èpica i la tragèdia, acostuma a servir-se de cànons per representar els personatges femenins. Així, quin és el tractament que reben les dones en la poesia grega? Existeixen diferències notables entre el tractament de la figura femenina en l’èpica respecte de la tragèdia? Podem considerar que en les obres literàries que avui en dia considerem com a clàssics es troben els fonaments de la violència masclista que s’exercia a l’antiga Grècia?

Podríem dir que tant als poemes homèrics com a les posteriors tragèdies hi trobem reflectits els actes i comportaments dels homes vers les dones que en aquells temps es consideraven normals i habituals. Per tant, les violències de gènere hi són presents, com la que pateix Briseida a la Ilíada, a mans d’Aquil·leu o d’Agamèmnon: violència física, psicològica i sexual en aquest cas, que no mereixien cap retret social ni legal; eren considerats fets corrents sobretot en temps de guerra.

Per tant, trobem reflectides a la literatura totes les violències de gènere i qui les efectua són, entre altres, els considerats herois per la seva valentia, coratge, força o enginy en les activitats bèl·liques. En definitiva, models a seguir i perpetuar per mantenir l’ordre patriarcal.

En relació a la representació del gènere femení en l’art grec, en les imatges de les obres clàssiques que s’han conservat fins l’actualitat, també s’hi troben patrons consolidats, tal com passa amb les obres literàries? Existeixen tendències a l’hora de representar escenes on apareixen personatges femenins? 

En l’art grec antic la representació de les figures femenines està clarament delimitada, tot es correspon a un patró iconogràfic masclista que no transgredeix les normes d’actuació correctes i el comportament ideal de les dones, i en cas contrari serveixen com a contra-models a rebutjar. Com que la participació en l’exèrcit estava vetada a les dones, i la guerra era tan freqüent a les poleis gregues, es produeixen gran quantitat de vasos ceràmics «alliçonadors» on hi han representades les mares o les esposes armant a l’home o acomiadant-lo amb tranquil·litat, sense plors, abraçades o dolor quan marxa a la batalla per tal de no entorpir la política de la polis.

El paper de les «bones» dones és el d’esperar el seu retorn amb fidelitat, cuidant de la família i del seus béns tal com fa Penèlope durant vint anys amb l’absència d’Odisseu; ella és el model de comportament correcte i a imitar. El model incorrecte té com a símbol a les amazones, dones guerreres, autosuficients i que viuen sense homes, per tant són pintades armades, a cavall i lluitant contra els grecs, però sempre acaben sent derrotades o raptades pels grans herois com Hèracles, Teseu o Aquil·leu. La lliçó és clara: les dones no serveixen per lluitar contra els homes i formar part dels seus exèrcits, el seu lloc està a casa.

Amazonomàquia o batalla dels grecs contra les amazones. La imatge transmet un missatge clar: la naturalesa de les amazones va en contra de l’ordre patriarcal establert, i per aquest motiu han de ser vençudes i sotmeses. Escena representada en un matràs d’oli de terracota. Circa 420 aC. Font: The Metropolitan Museum of Art

Per acabar, quin és l’estat actual dels estudis de gènere a l’Antiguitat i cap a on es dirigeixen?

Actualment a l’estat espanyol són diversos els grups de recerca dedicats als estudis de gènere a l’Antiguitat, la majoria vinculats a les universitats com és el cas de «Tàcita Muta» amb investigadores i investigadors de la UB, la UAB i la Universitat Rovira i Virgili. A partir de la introducció en els plans d’estudi d’assignatures dedicades al gènere, ha crescut l’interès de l’alumnat per aquest tema, i són nombrosos els Treballs de Fi de Grau o de Màster que s’efectuen sobre la matèria. La finalitat és la d’anar reescrivint la història amb mentalitat no androcèntrica, sense tabús i oberta a totes les aportacions multidisciplinàries que contribueixin al coneixement del món antic.

Read More

Tercera onada del moviment feminista

Retrat de Judith Butler, impulsora del feminisme queer. Font: Viquipèdia
Retrat de Judith Butler, impulsora del feminisme queer. Font: Viquipèdia

La tercera onada feminista, que té els seus orígens a la dècada dels 90, ha anat incorporant nous elements que han provocat el sorgiment de diferents perspectives dins del moviment feminista. Durant aquesta dècada, es va anar desenvolupant la teoria queer que té els seus orígens a la dècada anterior i que té com a màxim exponent la filòsofa Judith Butler qui constata que els subjectes sempre són fruit de les normes i pràctiques socials repetitives i ritualitzades que estableixen la dualitat entre la masculinitat i la feminitat homogeneïtzadores lligades a la unió heterosexual i les quals venen donades a través del gènere. És a dir, a través del context socio-cultural, s’ha establert, històricament, una dicotomia entre una masculinitat i feminitat universals (malgrat que calgui relativitzar-les segons la cultura) que ha estat perpetuada pel heteropatriarcat. Judith Butler explica que les relacions de dominació s’han anat forjant a través d’un discurs androcèntric de caràcter heterosexual. És per això, doncs, que els propis homes també han sofert aquest tipus de dominació heteropatriarcal pel fet del reconeixement d’una única masculinitat determinada per la heterosexualitat, com única orientació sexual possible.  

A més, han anat sorgint diferents feminismes com l’antiracista, postcolonial, ecofeminista, de la transexualitat o de la visió positiva de la sexualitat, entre d’altres. Tanmateix, els que més han destacat han estat l’ecofeminisme i el ciberfeminisme.

Aquesta tercera onada, iniciada als 90, a més, ha vist en Internet i els mitjans de comunicació una eina de desenvolupament que ha creat informacions, debats i connexions arreu del món i que ha servit per organitzar campanyes. A més, això ha significat l’ús de la tecnologia per trencar amb estereotips culturals de gènere i donar una nova perspectiva a la lluita feminista que abasta temes com l’avortament i els drets reproductius, la sexualitat femenina, les relacions de poder, la violència de gènere, els abusos sexuals, entre d’altres.

A més, paral·lelament, a través de polítiques públiques, el feminisme es va anar institucionalitzant amb la creació d’organismes nacionals e internacionals (a partir de la creació d’instituts nacionals o conferències mundials, per exemple) per acabar amb la desigualtat econòmica, la violència de gènere i per un accés a l’educació i l’obtenció dels drets humans, en general.

Representants xilenes a la conferència de Pequín de 1995. Font: Viquipèdia
Representants xilenes a la conferència de Pequín de 1995. Font: Viquipèdia

El postfeminisme: la nova amenaça del moviment

Però, també, a partir dels anys noranta ha estat utilitzat el concepte “post-feminisme” el qual ha creat grans controvèrsies. Per una banda, des de sectors reticents amb el moviment feminista, ha estat defensada aquesta conceptualització en el sentit que el feminisme ha aconseguit ja les seves metes i que han estat erradicades les desigualtats entre sexes pel fet d’haver-se institucionalitzat. Per una altra banda, els mitjans de comunicació han creat unes representacions feministes allunyades, en la majoria dels casos, del contingut polític i reivindicatiu de la lluita feminista iniciada al segle XVIII.

Els trets distintius que caracteritzen el postfeminisme i, que contradiu els principis fundacionals del feminisme, és el seu caràcter individualista producte d’aquest marc neocapitalista i neoliberal que ha buscat la rendibilitat i la comercialització del feminisme en els productes audiovisuals que consumim i que ha portat a la creació de dones independents, amb una sexualitat autònoma, amb treball, diners, llibertat sexual, entre d’altres, però que ha donat lloc a problemes en la construcció de la feminitat en relació a les relacions amoroses i en la seva sexualitat. És a dir, s’ha continuat perpetuant una dicotomia femení-masculí en base a una diferència sexual “naturalitzada” fent que s’adoptessin qualitats pròpies del sexe masculí des d’una feminitat estereotipada. A això, cal afegir altres característiques que configuren la representació postfeminista com són l’autenticitat, l’autorregulació del cos, la llibertat d’elecció, la violència i la pornificació, la sexualització dels cossos, entre d’altres.

L’estímul i l’accentuació d’aquest concepte ha estat vinculat des d’aleshores a l’auge dels mitjans de comunicació i Internet que han servit a diferents objectius. En primer lloc, aquests han actuat com potents difusors del moviment, trencant els límits espai-temps donant lloc al desenvolupament d’unes relacions sense fronteres i un accés a la informació de manera immediata en el sentit que s’han conegut les seves protestes així com també han permès la connexió entre persones que han compartit motius d’indignació i que ha donat lloc a la mobilització, organització i coordinació del moviment. El tractament d’aquesta informació és el que genera rebuig o atracció i influeix en l’imaginari col·lectiu de la cultura de masses. I, en segon lloc, han accentuat i difós uns models culturals de gènere i unes conductes socials, a través de la seva programació, que mostren, a partir dels vuitanta, a les dones com víctimes de  la soledat, la histèria i la bogeria, símptomes que acabaran a partir del moment en què contreguin matrimoni i formin una família de la qual tenir cura quedant relegada a l’àmbit privat, o si més no, a les tasques de cura de les persones dependents i la llar (tot i que desenvolupin una carrera professional), apaivagant, així, qualsevol intent feminista d’estimar-se i cuidar-se a si mateixa. Un clar exemple de la influència dels mitjans de comunicació en el rol de la dona és analitzat per Susan Faludi, a través de la seva obra Reacción: La guerra no declarada contra la mujer moderna, on mostra paulatinament el creixent antifeminisme a partir de la dècada dels vuitanta impulsat per les diferents productores.  

Els col·lectius anteriors comprenen des d’un feminisme més institucional a aquells moviments socials més reivindicatius i contestaris. És per això que, a partir de la segona dècada dels anys 2000, s’ha de parlar del paper de dos dels col·lectius feministes amb més impacte mediàtic i que han fet ús de nous mètodes de protesta, seguint la línia de la desobediència civil ja utilitzada pel feminisme dels anys seixanta i setanta, com són FEMEN i Pussy Riot.

FEMEN

Orígens, bases del seu pensament i protesta  

L’any 2008, es va crear FEMEN a  Ucraïna, amb seu a Kiev, a mans d’Anna Hustol, Alexandra Shevchenko, Oksana Shachko i Inna Shevchenko. Durant els seus inicis feien ús de mètodes de protesta a través de grans pancartes i llegint comunicats i manifests. Però aviat van concloure que aquesta manera d’expressar el seu descontentament no causava cap repercussió. És per això que l’any 2010 Oksana Shachko va protagonitzar el que elles mateixes anomenen una acció sextremista, és a dir, l’aparició en un espai públic amb els pits nus, sense cobrir, com acció de protesta, esdevenint, d’aquesta manera, un dels seus trets identitaris. Així mateix, el seu topless esdevenia la particularitat de la seva lluita contra les desigualtats de les dones i contra les tres formes d’opressió patriarcal que consideren que són la indústria del sexe, la religió i les dictadures. Sostenen que totes les religions són opressives i limiten els drets de les dones, ja que afegeixen que la seva emancipació no es troba dins dels temples sinó que s’aconsegueix a través de la supressió de l’Església i dels dogmes que proporciona la fe. Agreguen que, unida a aquesta fe, es promouen tota classe de pràctiques de tortura com les immolacions i les mutilacions, provocant la discriminació i l’anul·lació de les dones. Així doncs, manifesten que les religions únicament busquen la capacitat reproductiva i moralitzadora de les dones i que es desposseeix el dret a qualsevol propietat, incloent, la del seu propi cos, quedant, doncs, les funcions del seu cos, controlades i regulades. D’aquesta manera, les dones, separades del seu cos, són un objecte d’explotació patriarcal, animat per la producció de descendència, pels plaers sexuals i espectacles pornogràfics de la població masculina. Així doncs, defensen que el cos despullat de l’activista és l’odi no dissimulat cap a l’ordre patriarcal i representa la nova forma de la revolució de les dones contra el turisme sexual i el paper de les institucions religioses.

FEMEN en una acció contra la política de Vladimir Putin a la seva visita a Hannover. Font: Radio Free Europe
FEMEN en una acció contra la política de Vladimir Putin a la seva visita a Hannover. Font: Radio Free Europe

FEMEN, des d’aleshores, s’ha anat internacionalitzant i ha anat ampliant horitzons amb la creació de diversos col·lectius arreu del món com Mèxic, Alemanya, Espanya i Tunísia, entre d’altres. Pel que fa a FEMEN a Tunísia, mediàtic a causa d’unes accions que va protagonitzar la seva activista més reconeguda Amina Sboui (o Amina Tyler) qui defensava la llibertat de les dones àrabs, amb l’aparició a les xarxes socials amb els pits nus reclamant l’emancipació de la dona àrab i la inscripció de la paraula FEMEN al mur d’un cementiri, pel que va ser empresonada durant dos mesos i mig.

Els símbols que caracteritzen a l’organització de FEMEN són la corona de flors com a símbol de la feminitat i la insubmissió, eslògans al cos en el seu tors nu, el logotip Ф que és una lletra ciríl·lica, la forma de la qual és similar als pits de les dones que són el símbol clau del moviment de FEMEN i l’eslogan: “El meu cos és la meva ànima!”

El moviment FEMEN difon les seves idees a través de les accions desenvolupades que apareixen en els medis de comunicació per garantir la màxima coberta de les seves activitats revolucionàries i a través de les fermes campanyes de sensibilització i informació a la seva web i a totes les xarxes socials (com facebook i twitter) que són les fonts primàries oficials de difusió sobre les seves accions.

Pel que fa al seu finançament, FEMEN no té un únic agent inversor, el que comporta que, per suportar les activitats i per promoure els seus objectius, l’organització ha d’acceptar les contribucions de la beneficència de les persones que comparteixen les seves idees i mètodes de lluita. A més, també, es dediquen a la venda de roba i accessoris amb els símbols de l’organització a través del seu web.  

FEMEN ha provocat diferents reaccions. Per una banda, sectors del feminisme han reaccionat de manera adversa a la protesta de FEMEN perquè, a causa de les representacions misògines a la publicitat, a la pornografia, a l’art, entre d’altres, miren amb suspicàcia qualsevol representació sexual del cos femení. Per l’altra banda, alguns sectors del “feminisme queer” no s’oposen a la prostitució i, fins i tot, defensen la regulació de les persones que elegeixen, de manera voluntària, exercir la prostitució. És per aquest motiu que tenen certes reticències amb el col·lectiu de FEMEN, que situen a la indústria del sexe com una de les seves principals lluites.

PUSSY RIOT

Orígens del moviment al que pertanyen

Els orígens de les Pussy Riot s’han de cercar en el Moviment Riot Grrrl, que és un moviment musical feminista que va arribar al seu auge a la dècada dels noranta però que ha continuat influint en la música alternativa com el hardcore i el punk d’actualitat. Entre les bandes que han albergat aquest moviment hi figuraven L7, Bikini Kill, Tiger Trap, Bratmobile, 7 Year Bitch, The Slits, les quals van trencar amb l’hegemonia masculina en la música rock.

La formació d’aquestes bandes, amb l’explosió de la creativitat de la cultural Do It Yourself del punk, van fer que totes les noies que formaven aquestes bandes creessin la seva expressió artística, essent els fanzines i la música els seus canals principals d’intercanvi d’informació i de difusió, que eren unes publicacions no professionals i realitzades amb pocs mitjans. Molts d’aquests han estat recollits a The Riot Grrrl Collection editat per Feminist Press, que són el testimoni de la configuració d’aquest moviment contracultural. Acollia articles de denúncia del context històric en què es va desenvolupar i també va servir com a mitjà d’expressió íntim i personal amb la publicació d’articles que tractaven sobre sexualitat, aïllament social, discriminació, somnis, confessions i esperances, entre d’altres.

Cal dir, però, que aquestes bandes no sempre estaven formades per dones, sinó que algunes eren mixtes i buscaven incorporar els temes de gènere a la música alternativa i promoure que les dones s’apropessin al rock i a músiques menys comercials per expressar les seves idees i comunicar-se.

Aquest moviment ha estat viu fins a l’actualitat, gràcies a bandes musicals com Le Tigre Partyline, Free Kitten, The Gossip, Erase Errata, Les Butcherettes o les Pussy Riot. 

Fotografia del grup Pussy Riot Font: Viquipèdia
Fotografia del grup Pussy Riot Font: Viquipèdia

Trets distintius de les Pussy Riot

Pussy Riot és un col·lectiu rus de punk feminista que duu a terme accions de provocació política contra la situació de les dones al seu país, Rússia, i contra la política del seu president Vladímir Putin. Estèticament, van amb vestits de colors i cenyits i amb les cares cobertes per passamuntanyes, tant en els concerts com en les entrevistes, on usen pseudònims per tal d’ocultar les seves identitats. El col·lectiu està composat per deu intèrprets i unes quinze persones que s’encarreguen del rodatge i edició dels vídeos que difonen a través de les xarxes socials.

Són conegudes per la seva acció, amb impacte internacional, del 21 de febrer de 2012, com a protesta de la reelecció de Vladimir Putin on el grup demanava a “Theotokos” (Mare de Déu) que fes fora a V. Putin i descrivia, el suport del patriarca rus, Ciril I, a Putin en les eleccions.

Immediatament, van ser detingudes i condemnades a dos anys de presó, en un judici que es va celebrar a finals del mes de juliol d’aquell mateix any.  Detractors de la banda, com Serguéi Udaltsov, líder de l’oposició a V. Putin,  es van manifestar per la sentència a les intèrprets. A més, l’església ortodoxa va demanar que, tot i que les Pussy Riot havien ofès a milions de persones, tinguessin clemència amb les condemnades dins del que marcava la llei amb l’esperança que s’abstindrien a repetir actes de blasfèmia.

Després de sortir de la presó el mes de desembre de 2013, sota amnistia, el col·lectiu va passar per moments difícils ja que Nadezhda i Maria, dues de les activistes que havien estat empresonades, van utilitzar el nom de la banda en situacions que abans rebutjava el col·lectiu, com per exemple l’aparició en un concert de Madonna de manera remunerada.

La pluralitat dins del moviment feminista, doncs, a partir dels anys noranta fa que haguem de parlar de feminismes, els quals amb la nova era digital amb el poder d’ Internet i dels mitjans de comunicació van crear una xarxa de connexió immediata de llocs d’arreu del món, el que suposava un important avenç en matèria d’organització i coordinació de les accions i protestes de les feministes així com la difusió de les seves accions, per una banda. Per l’altra banda, la propaganda adversa per part dels mitjans de comunicació d’alguns governs i la propagació d’estereotips de gènere també van tenir un paper important.

Han sabut aprofitar aquesta influència els col·lectius feministes com FEMEN i Pussy Riot perquè la seva protesta tingués repercussió social, donant visibilitat al feminisme buscant nous espais de protesta i noves accions per tal de que les seves veus fossin escoltades. Tanmateix, no s’ha d’oblidar el context històric, polític i social dels països en què sorgeix FEMEN i Pussy Riot i que, malgrat el seu impacte, no fan cap aportació teòrica de rellevància al moviment pel que, possiblement, potser s’haurien d’englobar dins del que es coneix com postfeminisme. De tota manera, a través d’Internet i els mitjans de comunicació, el moviment ha arribat a la població que ha conegut i ha tingut una major consciència de la lluita feminista i ha permès, respecte a dècades anteriors, a la població a postular-se afegint-se a les seves files o bé oposar-s’hi.

Read More

Conceptualització, orígens del moviment feminista i Primera i Segona Onada

Davant de les definicions desafortunades que s’han fet del concepte feminisme resulta clarificador, abans de conèixer la història i l’evolució d’aquest moviment social durant la segona meitat del segle XX, remetre’ns a la definició que en fa Victoria Sau en la seva obra Diccionario Ideológico feminista que el defineix com «un movimiento social y político que se inicia formalmente a finales del siglo XVIII –aunque sin adoptar todavía esta denominación– y que supone la toma de conciencia de las mujeres como grupo o colectivo humano, de la opresión, dominación, y explotación de que han sido y son objeto por parte del colectivo de varones en el seno del patriarcado bajo sus distintas fases históricas de modelo de producción, lo cual las mueve a la acción para la liberación de su sexo con todas las transformaciones de la sociedad que aquélla requiera» (SAU: 1981).

Com exposa Víctoria Sau, els orígens del moviment feminista, des d’una perspectiva eurocèntrica, cal situar-los a finals del segle XVIII, en el context de la Il·lustració i la Revolució Francesa com a primers intents de reivindicació dels drets de les dones com a ciutadanes del nou Estat-Nació, que no va portar amb la seva construcció cap millora en la situació de la població femenina. És més, va portar amb si un augment de les desigualtats, si més no, polítiques entre sexes, especialment amb l’aprovació del sufragi universal masculí que allunya encara més la igualtat jurídica entre sexes. Com a conseqüència, van sorgir algunes veus crítiques com les de Olimpia de Gouges, Mary Wollstonecraft, entre d’altres, que van reclamar drets civils, polítics i educatius.

Durant el segle XIX i el primer terç del segle XX, aquestes reivindicacions es van accentuar amb la Revolució Industrial i amb el desenvolupament del capitalisme que van continuar perpetuant a les dones en una situació d’inferioritat, donant lloc a la mobilització del col·lectiu femení en reclamació al dret de vot i que és el que es coneix com a sufragisme.

El punt d’inflexió del feminisme, però, va arribar amb la teoria de la sexualitat de la filòsofa Simone de Beuavoir l’any 1949 qui exposava que el sexe amb el que es neix no determina el comportament de les dones sinó que aquest és determinant segons l’educació. D’aquí  i la seva coneguda cita “La dona no neix, se’n fa”.  A saber, segons Simone de Beauvoir es justifica la subordinació de la dona a través de la interpretació cultural de la reproducció. Aquests  plantejaments van servir com a marc teòric per desenvolupar la teoria feminista de la tercera onada.

Tercera onada i la diversificació del feminisme

Feminisme liberal

Retrat de Betty Friedan, impulsora del feminisme liberal. Font: Viquipèdia
Retrat de Betty Friedan, impulsora del feminisme liberal. Font: Viquipèdia

En la línia que ja va obrir Simone de Beauvoir, una dècada més tard, Betty Friedan, formada en psicologia social, reflexionava sobre la importància de les relacions socials en la construcció del rol femení en veure la insatisfacció de les dones amb el rol assignat de retorn a les llars en condició de mestresses de casa, després de la Segona Guerra Mundial. Es va dedicar a analitzar el descontentament i la situació opressiva de les dones en la societat dels anys cinquanta i seixanta als Estats Units que les conduïa a un món autodestructiu que es traduïa en trastorns d’ansietat, alcoholisme i depressió, entre d’altres. Betty Friedan va reivindicar que no es discriminessin els drets de les dones, els quals s’havien paralitzat un cop havien aconseguit les sufragistes l’obtenció del vot i reclamava que hi hagués igualtat d’oportunitats entre sexes, especialment, en l’esfera pública i una reforma de les polítiques públiques per la integració de les dones en el món laboral. Recomanava a les dones que escoltessin la seva veu interior; que el fet que fessin cas omís a aquesta era el que les feia sentir frustrades. Això és el que ella mateixa anomenava “mística de la feminitat”, és a dir, allò que és essencialment femení, que apareix en les revistes femenines i la publicitat d’aquestes dues dècades, i que Betty Friedan s’oposava a acceptar. Aquest concepte és el que dóna nom a la seva La mística de la feminidad (1963). D’aquesta manera, doncs, les convidava a fer que actuessin com individus, primerament, que no prioritzessin les seves relacions socials que les situava únicament en l’esfera privada i que no fessin que aquests vincles les condicionessin; que comencessin a viure per se i no per mantenir la seva estructura familiar com a cuidadores de la llar. «No podemos seguir ignorando esa voz que resuena en el interior de las mujeres y que dice “Quiero algo más que mi marido, mis hijos y mi hogar”».  (FRIEDAN :1963)

Betty Friedan va impulsar la National Organization for Women (NOW) que va ser la representació més rellevant del feminisme liberal i que reflexionava sobre la desigualtat entre ambdós sexes que només s’erradicaria a través d’una reforma sistemàtica. Tanmateix, aquest corrent abraçava el liberalisme el que va suposar el sorgiment d’un feminisme advers a aquest, conegut com a feminisme radical.

Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia
Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia

Feminisme radical

Portada de l’obra Política Sexual de Kate Millet Font: Viquipèdia
Portada de l’obra Política Sexual de Kate Millet Font: Viquipèdia

El feminisme radical va desenvolupar-se entre als anys 1967 i 1975 i va desenvolupar la tesi d’“el personal és polític” que partia d’alguns plantejaments fets pel feminisme liberal en un context en què s’havia anat forjant un sistema cada vegada més classista, racista, imperialista i sexista, el que va ser caldo de cultiu per la renovació de les esquerres i diferents moviments socials contraculturals. D’aquesta manera, dones conscients de la seva situació opressiva es van organitzar de manera autònoma allunyant-se de les feministes liberals i van lluitar contra el liberalisme donant lloc al qual es coneix com a feminisme radical, que pretenia cercar els motius d’aquesta opressió des de l’arrel del problema. Les obres fonamentals sobre les quals se sustenta aquest corrent feminista són Política sexual de Kate Millet (1970) i La dialéctica de la sexualidad de Sulamit Firestone (1970) les quals són les primeres que fan la definició de conceptes com patriarcat, gènere i casta sexual com a eixos de la situació d’opressió de les dones. És per això que buscaven trencar amb el concepte tradicional de feminitat i mostrar la diversitat sexual.

Des de diferents col·lectius que abraçaven el feminisme radical es va gestar un nou activisme polític i social que va protagonitzar grans protestes públiques, amb actes de desobediència civil, com la crema de sostenidors, marxes nocturnes per reclamar llocs segurs de nit per les dones, el boicot al concurs de Miss Mundo de l’any 1970 i, entre d’altres, la creació de centres d’ajuda i de grups d’autoconsciència no mixtes per exposar les diferents experiències. Aquests grups van donar aportacions importants dins del moviment feminista i van permetre reinterpretar la vida de les dones a partir de la seva autoestima i la seva sexualitat. També els centres de dones maltractades van significar una nova forma política i organitzativa feminista. Des d’aquest corrent, també van fer campanyes contra el proxenetisme i la prostitució que explotava a les dones sexualment.

És en aquest context també on cal situar a Germaine Greer i la seva obra La mujer eunuco (1970), la qual reclamava la importància de la diferència entre els sexes i la importància de la dignificació dels valors femenins, ficant les bases del feminisme de la diferència que desenvoluparia en les seves obres posteriors. Germaine Greer desconstrueix les idees de feminitat que obliga a les dones a assumir un rol de submissió per complir amb les fantasies i desitjos sexuals dels homes i remarca la importància del dret a la sexualitat femenina.  Així, fa una crítica a la consideració de la dona únicament com un objecte de consum i com a nucli de l’estructura familiar amb la qual gasta tota la seva vitalitat. És per això que buscava despertar consciències femenines al voltant de la libido i del desig sexual, per aconseguir la seva emancipació i que la sexualitat femenina no estigui vinculada únicament a conceptes com maternitat, fidelitat i castedat, els quals justifiquen únicament la satisfacció masculina. «[La mujer eunuco] sostiene que una mujer tiene derecho a expresar su propia sexualidad; que no es lo mismo que el derecho a capitular a los avances masculinos. La mujer eunuco argumenta que rechazar la concepción de la libido femenina como meramente reactiva es esencial para la liberación femenina.» (GREER: 1970)

És a partir d’aquestes reflexions que Germaine Greer va esdevenir una de les feministes més destacades dels anys setanta i vuitanta i que donaria lloc a una nova perspectiva dins del moviment feminista.

Feminisme de la igualtat i de la diferència

Retrat de Carla Lonzi, destacada pensadora del feminisme de la diferència. Font: Viquipèdia
Retrat de Carla Lonzi, destacada pensadora del feminisme de la diferència. Font: Viquipèdia

Paral·lelament, i a partir d’algunes qüestions teòriques del feminisme radical, es fa una divisió entre el feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència. Pel que fa al feminisme de la igualtat, demanava millores socials que donessin pas a la igualtat efectiva entre ambdós sexes trencant amb la dicotomia masculinitat i feminitat com a meres construccions socials. Pel que fa al de la diferència, va desenvolupar-se a Amèrica del Nord, França i Itàlia, on es reivindicava el lesbianisme com a opció sexual per aconseguir l’alliberament de les dones, ja que plantejaven la igualtat entre la diversitat d’homes i dones però no la igualtat de les dones amb els homes, ja que això significaria assumir la idea del sistema heteropatriarcal. És per això que afirmaven la diferència de les dones per així poder construir una identitat pròpia des d’una perspectiva no heteropatriarcal. És a dir, defensaven la recerca de la llibertat a partir de la diferència entre sexes. Una de les exponents més conegudes és Carla Lonzi i la seva obra Escupamos sobre Hegel (1980).

Feminisme socialista

També a partir dels anys setanta, i des de la perspectiva de la teoria marxista, hi ha diferents pensadores com Sheyla Rowbotham, Zillah Esenstein i Roberta Hamilton, entre d’altres, que intenten fer una anàlisi on s’enforquillen capitalisme i patriarcat així com la dominació de classe amb la dominació sexual a través de la cerca de vincles entre les categories classe, gènere i raça.

Conclusions

Els diferents feminismes que es van desenvolupar entre els anys 60 i 70 van replantejar la idea que les dones s’havien de qüestionar les seves relacions socials, que les situava únicament en l’esfera privada, un replantejament que es va traduir en la reivindicació d’“el personal és polític”. Per tant, van subvertir la separació de l’espai públic i el privat, ja que aquest incidia en la llibertat sexual i en l’autonomia de les dones, en l’estructura de parella i familiar i es reflectia en les seves relacions socials. És per això que van anar sorgint noves corrents que buscaven trencar amb el concepte tradicional de feminitat defensant el dret a la sexualitat femenina i a la diversitat sexual. D’aquesta manera, van anar sorgint diferents feminismes que defensaven la creació d’una identitat pròpia en la diversitat sexual des d’una perspectiva no androcèntrica ni heteropatriarcal i que posaria les bases de les noves teories de la sexualitat que es desenvoluparien sobretot a partir dels anys 80.

Read More