Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Epidèmia o crisi?

La Pesta Negra impactà en una Europa en crisi. Com avui ho és el coronavirus, l’epidèmia fou un element més d’un sistema en fallida. El feudalisme europeu va experimentar els seus límits socials i econòmics (sens dubte també ecològics) des de poc abans de la meitat del segle XIV i al llarg del segle XV. Una crisi que ha sigut debatuda a bastament entre els estudiosos i que ha generat multitud de teories explicatives i ha fet córrer rius de tinta al voltant de les seves causes, donant peu a interessantíssims però esgotats debats historiogràfics durant la segona meitat del segle XX. En tots ells, però, s’accepta sense embuts que l’epidèmia no va provocar aquesta crisi. La cronologia i l’ordre dels fets no enganyen. Si bé es detecten els primers brots de l’epidèmia a Itàlia vers el 1348, ja tenim documentades grans fams al nord europeu durant el 1317-18 i al sud durant la dècada dels trenta. Recordem que a Catalunya, «lo mal any primer» coincideix el 1333, segons les cròniques.

Potser on el debat va obtenir major volada fou durant la segona meitat de la dècada dels setanta, arran de l’anomenat Debat Brenner, que va tenir lloc a les pàgines de la revista Past&Present i que va implicar un diàleg, no mancat de tensió, entre el marxisme i altres tendències historiogràfiques, especialment, l’anomenada escola neomalthusiana. Aquest debat és rellevant perquè en el fons no es dirimien només les causes de la crisi baixmedieval, sinó com la seva sortida —desigual en funció de cada regió— hauria pogut consolidar una determinada estructura social i econòmica responsable del posterior desenvolupament econòmic. En altres paraules, si la societat resultant de la crisi estaria més o menys enfocada al desenvolupament d’una economia capitalista o no. És en el marc d’aquest que trobem, per exemple, la proposta de Brenner sobre l’articulació d’un model agrari a Anglaterra enfocat a l’obtenció de beneficis comercials a partir del tancament i privatització de terres, l’arrendament de les mateixes a un pagès-comerciant per part del terratinent, i a la seva explotació amb l’ús de treball assalariat. Un model que ja trobem esbossat en el capítol XXV del primer llibre de El Capital de K. Marx i posteriorment per altres autors com Maurice Dobb, exponent del marxisme historiogràfic britànic.

Sobre el paper que en la societat feudal hi va tenir la crisi, amb l’ineludible component demogràfic que va comportar la Pesta, en parlarem en aquestes línies. Tot evocant l’exemple il·lustrador de la Catalunya remença.

Una panoràmica de l’epidèmia

És força acceptat que la Pesta Negra tenia el seu focus a Orient. La malaltia, provocada pel bacil Iersinia pestis, va arribar a Europa de la mateixa manera que s’han transmès la majoria de malalties infeccioses, gràcies als contactes humans regulars que, al segle XIV, tenien molt a agrair al restabliment comercial propi del renaixement urbà de la Baixa Edat Mitjana. Sembla que el focus s’originà a partir del setge de la ciutat de Caffa, situada a l’Àsia Menor i sota control genovès, durant el 1347. Durant el setge que les hordes mongoles havien sotmès a la ciutat, es van llançar cadàvers infectats amb la malaltia dins les muralles. Sembla ser que, en emprendre la retirada, els vaixells genovesos duien a bord rates, les quals eren portadores de la malaltia a partir que aquesta podia ser transmesa per puces infectades pel bacil.

Habitants de Tournai, enterrant els morts ocasionats per la Pesta Negra. Font: Wikimedia Commons

En pocs mesos, l’epidèmia ja s’havia estès per bona part de la Mediterrània occidental i el 1349 ja es constata la seva arribada al nord d’Europa a partir de les rutes comercials. Malgrat que la malaltia es va acarnissar entre els sectors socials més humils, cap estament va escapar a la mortaldat. Un aspecte que determinarà alguns canvis en les mentalitats d’aquella època, especialment pel que fa al caràcter —democràtic, diríem avui— de la Mort i la seva dèria de treure a ballar a pobres i rics, Papes i reis, plebeus i nobles.

Malgrat els inevitables balls de xifres que ha donat la historiografia, hi ha un acord generalitzat en atribuir a aquesta crisi demogràfica un descens del 30% de la població europea del període (en termes generals). Una clatellada important de la qual la societat va trigar a recuperar-se tant per la recurrència de brots epidèmics, com per la situació catastròfica en què es trobava una economia agrària que, tal com ens diu G. Bois, havia sigut empesa fins als límits per part dels senyors.

Els efectes de l’epidèmia al Principat de Catalunya

A Catalunya, com ja hem esmentat, els primers senyals d’esgotament ja els podem detectar durant la tercera dècada del segle XIV, en una comprensió, dirà P. Vilar, d’un canvi general de la conjuntura, de l’entrada a un moment de crisi.

Les dades de l’impacte de la malaltia el 1348 es troben circumscrites a estudis locals, tot i que els coetanis arribaren a dir que afectà a tres quartes parts de la població, una dada ben segurament exagerada. En tot cas, si ens atenim a l’evolució demogràfica posterior, les xifres són esfereïdores. Segons el fogatge de 1365-70, s’hi comptabilitzaven 104.069 focs arreu del Principat (aprox. 470.000 habitants). Aquests focs havien caigut a 83.171 durant el fogatge de 1378. Encara el 1497, les xifres són de 62.234 focs. No hi hagué recuperació demogràfica fins a mitjan segle XVI i així i tot, les xifres encara no recuperen els nivells immediatament posteriors a la pandèmia.

Pel que fa a les ciutats, l’exemple de Barcelona és il·lustratiu. Tenim notícies que la pesta ja es troba causant estralls des de la primavera de 1348 a la ciutat, on tenim notícia de la mort de quatre dels cinc consellers i de la majoria del Consell de Cent. A escala econòmica, és cert que la davallada demogràfica va conduir a un augment dels salaris, tot i que la migració de pagesos a la ciutat, atrets pels sous alts van provocar la moderació de la tendència. En tot cas, el que també va patir una tendència alcista van ser els preus, especialment el preu del blat, tant per la mortaldat que obligava a importar-lo de centres productors com Sicília, com per les situacions bèl·liques (Guerra amb Castella). Aquesta situació va generar un fort descontentament que va agreujar les tensions dins les ciutats que van protagonitzar avalots a Barcelona, Girona, Lleida i Perpinyà enmig de demandes de participació en els organismes de govern com el Consell de Cent, una reclamació pròpia dels grups reformadors des d’inicis del segle XIV, descontents amb la gestió que en feia l’oligarquia, temorosa de cedir el poder. Dins dels furors populars, també hi destaquen episodis de tancament social i culpabilització envers minories com ara els jueus. Els calls foren atacats durant la primavera de 1348 a Barcelona i durant el període de conflictivitat social que viuran les darreres dècades de la centúria, el cas més paradigmàtic del qual ens el mostra l’atac al call de Girona durant el 1391.

L’epidèmia també féu estralls al camp català. Més enllà d’unes xifres sempre variables, podem fer com Pierre Vilar i plantejar alguns episodis locals que mostren la gravetat de la situació: a l’Empordà manquen notaris, a Santa Maria de Ribes el prior s’escollirà a si mateix. Al rerepaís, les mortaldats de l’epidèmia deixen famílies amputades, emigració a les ciutats i explotacions abandonades. El cas de la Vall d’Amer il·lustra a través dels documents com el senyor (el monestir d’Amer) ha d’innovar a l’hora d’establir nous pobladors que reprenguin les explotacions.

Els pagesos estaven lligats a la terra que conreaven gràcies als “mals usos”, dels quals en treia profit el senyor feudal. Font: Blog d’en Salvi Jacomet

Els senyors han de reposar les famílies que han mort o s’han desestructurat durant l’epidèmia, alguns cedeixen masos a parceria, però com sempre l’opció preferida és tornar a establir un contracte que fixi una nova família al mas. Malgrat la voluntat dels senyors, però, els intents per tornar a establir aquests masos no reeixiran i en alguns casos, impossibles de quantificar, els pobladors hauran ocupat els masos abandonats (rònecs) o hauran aprofitat per incrementar les seves explotacions a costa de les parcel·les circumdants abandonades (el mas no conformava una unitat territorial compacta, sinó que les diverses parcel·les que tenia annexades es trobaven distribuïdes en un parcel·lari irregular). Aquesta primera ensulsiada, però, vindrà acompanyada de rebrots epidèmics durant la dècada del 1360 (dita «la mortaldat dels infants») i del 1370 («la mortaldat dels mitjans») que expliquen en gran part les enormes dificultats per recuperar el saldo demogràfic fins ben entrat el segle XVI.

Més enllà de l’epidèmia, la crisi a Catalunya

La crisi demogràfica i el buidatge del camp català va propiciar un conflicte latent entre senyors i pagesos al voltant dels drets d’explotació de les terres que havien quedat abandonades i que, com dèiem, els senyors requerien desesperadament que fossin posades en marxa. Aquesta situació, que en bona part es revestí d’un conflicte jurídic (sobre la legitimitat o no dels «mals usos») va provocar el que Pierre Vilar anomenà com una autèntica «qüestió agrària».

Abans, però, caldria situar el context de l’organització agrària al camp. Com en la majoria de les societats de l’Europa precapitalista, la immensa majoria de la població de la Catalunya baixmedieval es trobava al camp. L’agricultura era la principal font de riquesa i sustent del conjunt de la població. Això però no havia impedit que des de finals del segle XII es donés un procés d’urbanització, en concordança amb el creixement de les xarxes comercials a tot l’Occident llatí. Sí, malgrat algunes interpretacions esbiaixades però que malauradament tenen força acollida encara avui entre el públic, camp i ciutat formaven un tàndem reeixit dins l’economia feudal i en cap cas eren sistemes antagònics. El feudalisme, a Europa, va créixer i es reforçà gràcies al paper comercial i administratiu de les ciutats.

Com és sabut, les relacions productives que regulaven les relacions entre els productors (la pagesia) i els propietaris de la terra era la servitud. La servitud catalana, com en altres indrets, tenia com a principal funció vincular el productor (la família pagesa) a la terra. Durant els primers segles de la Baixa Edat Mitjana, els senyors van poder imposar unes determinades condicions sobre els seus serfs. Enmig d’un procés d’ofensiva senyorial, la senyoria —laica i eclesiàstica— va liderar el procés de creixement agrari iniciat durant els segles anteriors i el va capitanejar, imposant els seus drets sobre les unitats productives que, en el cas de la Catalunya Vella, eren els masos.

El domini senyorial sobre els pagesos obeïa evidentment a una pràctica rendista, però aquesta no se centrava només en una captació major o menor dels productes generats pel mas. L’element principal era el control de la família pagesa i la seva fixació a l’explotació. És en aquest sentit que cal interpretar els famosos «mals usos», els quals tenien com a principal funció assegurar la reproducció ampliada de la família pagesa a partir de penalitzar l’adulteri (cugucia) o l’absència de testament (intestia) o hereus (eixorquia) i, evidentment, controlar la mobilitat dels serfs imposant el pagament d’una taxa per abandonar el mas: la redempció o remença. És en aquest interessant punt que cal interpretar el feudalisme no com un sistema «extra-econòmic» sinó amb clares implicacions pel que fa a l’organització de la producció, més enllà de la captació d’excedent.

Aquest impediment sobre la mobilitat tenia la seva lògica en un moment on els elevats salaris de la ciutat exercien de pol d’atracció de la població rural. Alhora, la condició expressa de romandre al mas (allò que es coneixerà en els segles posteriors com la condició d’afocat, és a dir, de fer-hi foc) impedia als pagesos mantenir dues explotacions alhora, encara que fossin de senyors diferents, ja que el pagès es declarava també home d’un sol senyor (soliu).

Cal esmentar alhora que lluny del que se sol pensar, la remença no era sinònim de pobresa. Ja al segle XIII trobem explotacions pageses que es declaren en servitud amb uns nivells de benestar equiparables a sectors urbans benestants en els seus inventaris. Inclús la firma d’un contracte de servitud podia suposar per algunes famílies l’accés a unes millors condicions de vida. Com hem dit, la servitud era més aviat un mecanisme per garantir la continuïtat de l’explotació que no pas per extreure rendes.

Precisament és en els impediments que podia suposar a una pagesia àvida de terres i en conflicte amb els interessos senyorials, que cal situar les tensions que desvetllarà l’epidèmia.

Pere III, el Cerimoniós (1336-1387), el regnat del qual estigué totalment condicionat pels temps de crisi durant els quals regnà, en una representació imaginària del segle XIX. Font: Wikimedia Commons

De la crisi sanitària a la crisi social

Com hem exposat fins ara, el feudalisme català es troba ben consolidat ja a finals del segle XIII. No obstant això, l’epidèmia havia suposat una bona sacsejada a un sistema de relacions consolidat. La pagesia havia «aprofitat» la situació per engrandir les seves explotacions. És habitual, com mostren molts estudis, detectar processos de desaparició de masos en paral·lel a l’augment de la mida d’altres, en un procés de concentració patrimonial que sens dubte va aportar beneficis als supervivents de l’epidèmia i a aquelles famílies disposades a annexar-se la terra dels seus veïns absents.

Sens dubte, aquest procés, realitzat en alguns casos via un dinàmic mercat de la terra, no comptés amb l’aprovació  dels senyors que preferien tornar a establir els seus amos situant-hi una nova família. Com diu P. Vilar:

“El que és segur, a l’est català, és que les crides al repoblament llançades per l’Església i per certs senyors van mancar, malgrat els avantatges que s’oferien, d’eficàcia general. Tal vegada fora un rebuig conscient: els pagesos es beneficiaven més incrementant la seva explotació que dispersant-se.” (P. Vilar, Cataluña en la España Moderna, vol. I, Crítica, 2018, 1a ed. 1978)

És a dir, la forma en com s’havia de generar la recuperació del camp era un punt de xoc entre senyors i pagesos. Si bé els senyors intentaran assajar diverses fórmules per restablir les explotacions seguint la lògica feudal exposada més amunt, els pagesos no estaven disposats a renunciar als possibles beneficis que els havia obert la situació deixada per la pandèmia.

Aquesta pugna, però, no es donarà només en els tribunals, sinó també, com en tota lluita de classes, al marge de la legalitat. Precisament, durant la dècada del 1380 (un cop passat el pitjor moment de l’epidèmia) la pagesia comença a organitzar-se rebutjant el sistema jurídic (els «mals usos») que impedien el seu domini sobre la terra i comencen els atacs i sabotatges en venjança del desallotjament que els senyors pretenen fer en virtut dels seus drets de senyoria. Els pagesos supervivents de l’epidèmia havien ocupat i posat en explotació les terres abandonades i un cop recuperades per al cultiu, els senyors hi van voler reprendre el seu domini de la forma que millor s’articulava als seus rendístics interessos i ho feien amb la legitimitat que atorgaven els mals usos.

Així doncs, la defensa dels interessos econòmics d’una pagesia que havia aconseguit refer (i inclús incrementar) les seves explotacions després de l’epidèmia s’alineava amb una lluita de caràcter plenament antisenyorial. Després de la crisi, doncs, i en contrast amb l’ofensiva senyorial anterior al segle XIV, hi ha un canvi en la correlació de forces. Ara la pagesia es trobava organitzada i armada per defensar les pràctiques i usos que s’havien donat al marge de la llei. Al voltant de la reivindicació de la supressió dels «mals usos», la pagesia de remença començà a configurar-se com un agent propi.

Això fou a partir d’una contesa que abraçà bona part del segle XV i que acabà amb l’arbitratge de la monarquia el 1486, el desenllaç del qual afanyà a alguns historiadors a declarar la victòria dels pagesos catalans en la supressió del feudalisme. No ens interessa tant aquí discutir sobre el desenllaç de la guerra remença i l’accelerada proclamació de la derrota del feudalisme. El cert és que, com bé va puntualitzar la historiadora Eva Serra, el feudalisme restava lluny d’haver sigut abolit.

En tot cas, i a tall de conclusió, cal constatar que, efectivament quelcom havia canviat en el panorama agrari català i en la particular estructura de classes agrària. Precisament, la tesi que Robert Brenner va mantenir amb els historiadors neomalthusians (o ricardians) i també enfront d’altres historiadors marxistes durant el famós debat a Past&Present té molt a veure amb aquest desenllaç —malgrat la interpretació de Brenner pel que fa a la victòria pagesa en el conflicte català fos totalment errònia—. La Pesta Negra va generar un context en el qual van esclatar les contradiccions d’un feudalisme en crisi i que van dur a una decidida acció política per part d’una pagesia que va reconfigurar el seu paper social i econòmic. Un nou segment de pagesos —encara considerats de remença— va emergir com un nou grup dirigent i director de la rearticulació del camp català després de la crisi del segle XIV, gaudint d’un paper destacat en el procés de represa i creixement que visqué el camp català (especialment al nord-est) durant els primers segles de l’Edat Moderna.

Read More

El feudalisme va ser una estructura política i social que es manté unida als ideals cavallerescs, a nobles i castells, i a una realitat retrògrada, negra i bruta. Aquesta definició mínima és la que es dóna habitualment entre les persones que no estan familiaritzades amb el seu context i el seu abast real. Aquest fet té una explicació molt simple: durant el segle XIX, sobretot, el romanticisme va portar una idealització de la realitat medieval, reduint-la i modificant-la per tal d’adaptar-se als cànons de l’estil predominant. Per tant, la imatge que hom es fa d’aquesta època ve relacionada amb les realitats dels poderosos i les seves històries de lluita, però malauradament no es té en consideració la realitat social i l’afectació d’aquesta estructura socioeconòmica. Per tal de posar una mica de llum en aquest context tan desconegut per molts, a continuació s’explicaran les relacions del feudalisme amb el treball, com es regulava i quines condicions establia.

Abans de començar, però, caldrà establir unes breus definicions de cada concepte per no perdre’s. En primer lloc, vegem què és el treball. L’Institut d’Estudis Catalans en brinda dues definicions: «activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta» i «esforç humà aplicat a la producció de riquesa». Com es pot comprovar, ens donen un abast de transformació de matèria primera en productes per a viure i de la generació de beneficis per tal de incrementar una propietat. Aquestes definicions ens porten, doncs, a la producció física de béns per tal d’obtenir matèria per a sobreviure o ser intercanviada per guanyar diners.

D’altra banda, el feudalisme es pot definir com una estructura social basada en relacions polítiques, socials i econòmiques establertes per pactes entre dues o més persones. Aquesta ve donada per compromisos acordats per les dues parts, que podien variar depenent de les dues persones que fessin el pacte: des de la protecció militar a canvi de treballar unes terres, el cobrament d’un peatge a canvi de pagar un percentatge d’un impost o el l’ajuda militar i el suport polític a canvi de la cessió d’un castell o d’unes terres. Aquest pacte ve establert per un jurament realitzat per les dues parts i d’un homenatge, concretament del que cedeix el privilegi cap al receptor. Cal veure, doncs, com depenent de les parts que intervenen en aquest contracte social, la relació entre aquests varia. El retrat que es dóna normalment és entre senyors poderosos que es prometen ajuda a canvi del domini d’unes terres, però la realitat va més enllà.

Es pot considerar l’arquitectura social feudal com l’organització de la societat en base a la seva importància política i econòmica en un moment concret de la història. Cal insistir en el fet de la seva gran capacitat per variar aquestes relacions, ja que aquests compromisos tindran valor mentre les dues parts mantinguin aquests juraments efectius. Es poden trobar molts casos on els juraments es trenquen per generar noves realitats feudals, com podria ser l’anomenada “Marxa a la Independència” que van realitzar els comptats catalans a l’inici del segle X o la revolta de Mir Geribert (1041 – 1058) vers el comte de Barcelona Ramón Berenguer I (1023-1076). De totes maneres, aquesta estructuració estableix una jerarquia de la societat, dins la qual tots els estaments hi tenen una funció.

Aquesta estructura social establia una sèrie de tasques per a cadascun dels elements de l’organigrama. En un lloc superior, hi trobem les aristocràcies bèl·liques, les quals utilitzaven el monopoli de la violència com a recurs per a ser ens que administraven el poder. En un segon nivell hi trobem els estrats administradors d’aquest poder, que eren els encarregats de mantenir i aplicar el poder derivats o encomanats a aquestes aristocràcies; i finalment hi ha els treballadors, els que realitzen l’acció de generar la matèria prima amb la qual se sustenta la societat. Aquesta realitat la va retratar Sant Agustí d’Hipona en el seu “Comentari dels Salms 1-32” l’any 390, on identificava tres funcions socials de l’home, i que es va reinterpretar al segle XII per tal d’assignar rols entre laics (com a nivell inferior i dominat) i religiosos (com a classe dominant). L’estament eclesiàstic, en la seva funció de justificador moral de la estructura social, va tenir un paper clau. Com bé es pot observar, en tots els estrats hi ha un treball, però en termes de la definició que s’ha donat a l’inici (“transformant la natura que l’envolta” o bé “generant riquesa”), els que exercien un treball eren els camperols, almenys en un inici.

Font: Wikimedia Commons

D’esclaus a treballadors “lliures”

La realitat social de l’inici de l’Edat Mitjana va ser una conseqüència de la caiguda de l’Imperi Romà, i aquesta nova realitat va comportar un nou ordenament de la societat. La desaparició de l’ens públic no s’ha de veure com un canvi brusc, sinó més aviat gradual, que venia avisat des del segle I, agreujat per la finalització de les grans conquestes imperials, que alimentaven el tràfic d’esclaus. Aquesta nova realitat, posterior a la crisi del segle III, que substitueix l’esclavisme, dóna resposta a una necessitat que tenien els fins llavors “esclavistes”, que veien com la seva estructura organitzativa de treball resultava cada vegada més inassolible. Així doncs, neix l’anomenat colonat.

Val a dir que, si bé aquesta és la teoria tradicional, el debat dels historiadors radica en l’equilibri entre els esclaus i els “colons”. Aquesta tipologia de treballador, que a nivell legal era un home lliure però amb un lligam jurídic tan fort que l’obligava a complir condicions molt estrictes, és el punt clau per entendre aquesta transició. Les fonts de l’època, com Cató o Varró, ens determinen la coexistència de les dues tipologies de treball. Per tant, quan comença aquest procés que ens porta a les relacions feudals?

És evident que, en algun moment de l’anomenada Antiguitat Tardana, l’economia amb una variable esclavista present va canviar cap a la forma germànica bàrbara, més dinàmica (en paraules de l’historiador Chris Wichkam), generant un corrent que movia l’estructura econòmica cap al model de producció feudal, és a dir, l’esclavitud se substitueix per la servitud. Una definició bastant acceptada, tot i que llargament debatuda, del que va succeir a l’època tardoantiga és que les hisendes esclavistes van col·lapsar (com ja s’ha esmentat anteriorment, sobretot durant la crisi del segle III d.c.), obligant a redistribuir aquestes en possessions lliures als esclaus per tal de continuar extraient-ne un rendiment. Aquesta nova situació va comportar un altre canvi degut a l’adaptació d’aquesta a la nova realitat bàrbara de les tribus germàniques que baixaven a les zones meridionals imperials buscant refugi de les onades nòmades agressives que assolaven la plana central d’Europa. En aquest punt, quan coincideixen la tendència a la possessió lliure (herència de l’Imperi) amb les normes de les societats germàniques que dominen políticament la societat (poblacions germàniques de caràcter tribal i nòmada recentment instal·lades), neix la servitud com a fusió i adaptació. Però cal insistir en el fet que aquesta transició es defineix com el pas d’una economia amb domini de l’esclavisme amb estructures feudals a una societat amb presència de l’esclavisme però amb el domini de l’estructura social feudal.

Per tant, a l’inici de l’Època Medieval s’observa una realitat configurada per la culminació d’un canvi de paradigma: es passa de l’existència d’un ens públic de gestió administrativa, política, econòmica i judicial de la societat a una realitat sense aquest element vertebrador. En aquest punt, es desenvolupa una fragmentació de la societat basada en dos pols, que es poden definir com els propietaris i els treballadors de la terra. D’una banda, aquests propietaris responien a una situació de descentralització del poder (causat per la descomposició de l’Imperi), en què el poder individual i privat de cadascun d’aquests propietaris era el poder “de facto” sobre les seves propietats. Això inclou les atribucions que es poden despendre de la concepció d’un ens públic, com administració, defensa, justícia i economia (entenent economia com a tributs en pagament pels serveis adquirits). D’altra banda, trobem la pagesia. Per què una societat desenvolupada i amb una característica urbana important com la que habitava el Baix Imperi va decidir emigrar al camp? La resposta es troba en la tendència a la privatització del poder per part d’aquestes aristocràcies guerreres, ja que cada parcel·la de poder depenia d’un membre d’aquesta elit, i totes tenien la mateixa necessitat: subsistir. Per tant, la producció d’aliments es constituïa com a eix vertebrador de la societat i, la propietat de les terres, un símbol de poder.

La producció agrària va esdevenir l’epicentre de l’economia i la societat en aquest punt. Aquest factor, però, implica una modificació substancial de l’economia. L’existència de la ciutat implica una existència simbiòtica d’un comerç que l’estimula i d’una indústria, localitzada també a la ciutat, que alimenta aquest comerç. A les ciutats antigues, que tenien aquestes funcions (a part de la de control polític i administratiu) s’hi podien trobar exemples de la divisió del treball: diferents oficis i una especialització que comportava un increment de la producció i una diversificació dels productes. Aquesta realitat, sumada a un mercat eficient, permetia que la població pogués tenir un ofici i obtenir altres productes mitjançant la compra. En canvi, en l’època feudal aquests grans circuits mercantils no tenien aquest gran pes. La pèrdua de les dinàmiques mercantils a gran escala va comportar una realitat diferent: les ciutats van reduir dràsticament la població puix que, com a centres de domini del poder públic i distribució de béns, havien perdut la funció i van passar a acollir petits mercats interlocals d’intercanvi de productes.La desaparició dels grans circuits mercantils i la substitució per petits punts d’intercanvi interlocal també van produir un impacte en el valor de la moneda. Si es realitzen intercanvis, l’ús de la moneda queda restringit a la compra de béns de luxe en circuits mercantils menys predominants i poc accessibles a la pagesia. Per tant, encara agafen més protagonisme els productes generats per la pròpia pagesia.

La nova realitat social: l’Alta Edat Mitjana

Un cop vista aquesta situació, es pot observar com canvia el paradigma del treball. Si el que passa a tenir més valor és el producte agrari per a subsistir i, per tant, l’excedent de les collites, evidentment pren protagonisme el productor d’aquests productes i la terra on es cultiven. I en aquest punt és on es troba la connexió entre la importància de la pagesia i del lligam legal d’aquesta amb la terra. Els dos col·lectius predominants en l’època altmedieval (que abraça de la caiguda de l’imperi a l’any 1000) existien com a equilibri entre la producció de béns de consum i la protecció de la terra que els generaven; per tant, pagesia per un costat i aristocràcia (tant guerrera com religiosa) per l’altre. Si bé s’ha definit com a equilibri, seria agosarat pensar en una coexistència. El domini de terres implicava una major quantitat d’excedents en la producció, un major poder polític i una major capacitat de mantenir un poder bèl·lic considerable. Aquests nuclis de poder, l’aristocràcia guerrera, tenien com a objectiu mantenir una gran quantitat de terres per a poder alimentar una micro economia dins dels seus dominis: un grup de cavallers especialitzats en la guerra, un grup d’artesans (ferrers, moliners, forners) que oferien una quantitat de productes que directament del camp no s’obtenien i una cort que permetés crear lligams polítics estables amb altres aristocràcies. Per tant, l’estabilitat residia en dos eixos fonamentals: tenir una gran quantitat de terres i una gran quantitat de treballadors o pagesos que les cultivessin. La pagesia lliure o aloera havia existit durant l’època tardo antiga i continua present en aquesta societat, però la voluntat de lligar aquests treballadors a un territori concret d’un senyor va comportar la progressiva formació d’una pagesia amb adscripció a la terra i sense llibertat de moviment si no era sota conformitat del senyor de les terres sota les quals s’havia compromès.

Font: Wikimedia Commons

Aquest compromís era l’eix vertebrador de la societat feudal: el pacte feudovassallàtic. Si bé la vessant coneguda és la de l’elit noble, amb un compromís de fidelitat, suport en la guerra i consell (consilium et auxilium), també servia per establir compromisos entre la pagesia i els propietaris de la terra. Aquest compromís sovint seguia el següent esquema: a canvi de la cessió en usdefruit de les terres (el feu) i de la protecció militar d’aquestes i de la família per part del senyor, el pagès es comprometia a esdevenir vassall del senyor, i això implicava o bé pagar una quantitat de cada producte a l’any a l’aristòcrata, o bé a treballar les terres d’aquest i mantenir-les cultivades per a que tot el que sortís d’allí anés directament en propietat del noble, o inclús totes dues opcions. Per tant, queda establerta una estructura socioeconòmica en base a aquest pacte.

Aquesta forma “contractual”, però, tenia formes diferents depenent de la zona geogràfica on es trobés la terra. En zones com el Migdia Francès o la península Itàlica, la variació de les propietats basculava entre nobles cristians, fet que produïa un cert estancament i inclús una violència interna molt forta, que provocava un enduriment de les condicions acordades. Aquesta violència feudal naixia de la voluntat dels senyors d’expandir el seu domini a en detriment dels poders del seu voltant. En aquest punt és interessant recordar la frase de l’historiador Eduardo Manzano “l’espai medieval era una frontera constant”, que pretén desmentir la idea de musulmans versus cristians i constatar la realitat de molts micropoders que competien en el domini de la terra per fer-se un lloc preeminent dins de l’espai polític. D’altra banda, en zones com la península Ibèrica i les zones germàniques, la voluntat de colonització cristiana cap a zones bàrbares o musulmanes va portar a una relaxació d’aquestes condicions per tal d’atreure-hi la pagesia i que es desplacés mà d’obra a treballar aquestes terres sota un nou domini. Les famoses “cartes de població” daten d’aquella època.

Però inclús sota aquestes condicions aparentment tan estrictes, es produeix una evolució cap a un model més desenvolupat. La tendència a generar poders aristòcrates més grans i espais amb una certa estabilitat va portar a un potencial més gran de producció. La unitat de producció de l’anterior estadi, la família camperola, tenia una capacitat molt reduïda, que consistia a generar petits productes per a vendre als circuits mercantils locals per a generar unes excedents monetaris. Aquesta realitat perdura durant tota l’època medieval, però hi ha un canvi que afavoreix una reestructuració econòmica progressiva: l’estabilització interna de la societat feudal va afavorir l’aparició de circuits mercantils cada vegades més amplis. El gran circuit de l’Antiguitat, el mar Mediterrani, va quedar compartit pels dominis cristià i musulmà i, aquest últim, oferia uns productes de luxe als regnes cristians, per tant no afavoria el naixement d’un circuit de producció i venda intern. En canvi, dins de l’àmbit de domini cristià, es van anar enfortint les estructures comercials internes.

La Baixa Edat Mitjana (1000-1492): el floriment de les ciutats i la (re)aparició de nous oficis

La pacificació relativa dins de la Cristiandat va comportar una capacitat productiva major i, per tant, major quantitat d’excedents. Aquest increment va comportar també un augment de l’ús de la moneda, que permetia realitzar compravendes sense cap mena d’intercanvi. En aquest context, molts treballadors podien permetre’s especialitzar el seu treball i dedicar-se a una única disciplina, naixent així l’artesanat medieval. Els artesans se situaven en els epicentres comercials per a poder vendre els productes, i aquests epicentres constituïen les ciutats. L’aparició de la ciutat medieval, doncs, va ser una conseqüència de l’estabilització de la societat feudal i de l’assentament dels poders privats que dominaven la política.

Aquestes ciutats van anar prenent protagonisme a mesura que la capacitat de generar beneficis augmentava: aquests beneficis venien de la mà d’una nova classe social, la burgesia. La seva funció era la de ser mercaders, la seva presència suposava un estímul comercial per a l’economia, i els grans poders volien estar presents en aquests punts. Per tant, la lluita pel domini de les ciutats va ser constant, però sobretot en benefici de tres col·lectius: la primera, l’aristocràcia terratinent, que volia beneficiar-se no només de la producció d’excedents, sinó del mercadeig i dels impostos derivats d’aquest; la monarquia, que necessitava una gran quantitat de diners per mantenir un complex equilibri de poder entre la noblesa, i la burgesia, la qual exigia ser un poder independent i generar un poder públic controlat per ells i que vetllés per la protecció de l’economia.

Font: Wikimedia Commons

En aquesta última etapa, anomenada baixmedieval, es podien trobar quatre tipologies de treballadors. En primer lloc hi havia la pagesia, que passava a estar adscrita a la terra i que continuava generant l’excedent perquè l’estructura social es mantingués dempeus. La població rural tenia encara una petita producció industrial de cara a la subsistència (produïen a escala familiar per tenir quelcom més que vendre, sovint als mercats locals) i un excedent destinat a la venda local, però amb el pas dels segles això els va permetre tenir una capacitat monetària per ser partícep del mercat. D’altra banda, hi havia l’artesanat, que constituïa el pilar de la producció manufacturera. Separats en gremis segons l’especialitat, procuraven tenir una estabilitat vers els fluxos econòmics per aquesta via per tal de no veure’s afectats per competències externes. També hi havia un estrat inherent a l’estructura social, amb la finalitat de cobrir funcions específiques, com moliners, forners o agents de supervisió de la noblesa. Aquests agents eren protagonistes en tota la societat com a resultat de l’herència dels costums feudals, amb presència a les ciutats i sobre tots aquells privilegis o monopolis propietat de la noblesa. Finalment, hi havia la burgesia, que treballava en la transacció i el comerç, obtenint beneficis d’aquests.

El període medieval és un punt d’alta complexitat pels historiadors per la quantitat reduïda de fonts primàries que es poden trobar, però també per la transgiversació al llarg dels segles de la seva herència. Tot i així, no deixa de ser un punt d’origen de la societat actual. Moltes fundacions de ciutats es remunten en aquella època, molts elements culturals actuals son hereus del període, i també es troben traces d’elements econòmics que han desembocat en l’estructura econòmica actual. Si bé el capitalisme com a tal neix més endavant, aquest és un hereu distanciat en el temps de la ciutat medieval i, per tant, del feudalisme. A més a més, molts historiadors s’hi refereixen com al tret de sortida de la identitat europea actual i de la configuració de l’eix occidental; per tant, la comprensió d’aquests factors ajuda a comprendre el present. I d’aquesta anàlisi no se n’escapa el treball: l’herència rural de gran part de la població catalana fins als anys 60 del segle passat ve donada i estructurada per l’organització social agrària, i, si bé els temps canvien, la memòria no s’ha de perdre vers allò que configura una part de l’essència de la societat.

Read More

Existeixen moltes branques disciplinàries de la Història que estudien des de diferents perspectives les societats humanes, la seva identitat i la seva mentalitat: història política, història econòmica, història espiritual, història de l’alimentació, història de la indumentària, etcètera.

Recentment, s’ha posat en relleu una de nova que no ha sigut ben acceptada per tots els sectors poblacionals, ja que tracta l’anàlisi, entre altres aspectes, de les batalles i de la vida dels soldats de carrera.

La història militar, però, no és només això. És també una història (de la identitat i de la mentalitat) social: la manera de combatre del poble, de com organitza la seva força armada i de com es defensa enfront d’altres comunitats que procuren la seva supervivència és també història militar.

A més a més, s’ha de tenir en compte que les activitats bèl·liques estan relacionades directament amb l’estructura política d’una societat, ja que són el «reflex» del seu poder social i econòmic.

Segons els fonaments del pensament actual, estudiats i descrits pels experts en el tema, aquestes qüestions es poden tractar mitjançant la investigació de l’ordenament dels medis militars en el territori i de les maniobres polítiques, estratègiques i tàctiques que les màximes autoritats socials prefereixen escollir a l’hora de resoldre els conflictes diplomàtics que han derivat en conflictes armats.

L’Occident medieval és un món molt més bèl·lic que el seu predecessor romà, que el seu successor modern i que els seus contemporanis bizantí o islàmic, on les seves estructures socials es mostren profundament vinculades amb les militars: la condició combatent d’un individu marca la seva categoria social, la fiscalitat a la qual està sotmès i les seves possibilitats d’accedir a determinats càrrecs públics.

La pràctica de la funció de la força armada no és simplement un ofici que s’até a determinades normes laborals com qualsevol altre, sinó que posseeix una transcendència molt més gran, donat que serveix per justificar la preeminència social, econòmica i política d’un grup humà, el dels guerrers, per sobre de la resta dels sectors productius.

El feudalisme i l’organització social

Aquest fet és degut perquè el sistema polític, econòmic, social, militar i de pensament instaurat des del segle XI era el feudalisme, que es basava en una forma de govern on es diferenciaven dos vessants de poder que, davant l’absència dels Estats moderns, regulaven els vincles personals de la societat de l’Occident europeu.

D’una banda, el «règim feudal», o conjunt de reglaments que regeixen les relacions entre els membres de l’aristocràcia, conegudes com de «vassallatge», es donava bàsicament entre els senyors i els nobles que estaven subordinats a aquests, els vassalls.

El producte d’aquesta unió es caracteritzaria per la presència d’estrets vincles de dependència entre tots dos subjectes, basant-se en la prestació de serveis per part dels vassalls, normalment de caràcter militar, a canvi de la cessió en propietat o en usdefruit de terres per part dels senyors, els feus.

Així, la noblesa s’erigia en una elit militar que monopolitzava la utilització de les armes i que suplantava a la monarquia en gran part de les funcions polítiques que es consideraven règies sobre els feus obtinguts, com ara governar, legislar, impartir justícia, encunyar moneda o recaptar impostos, gaudint-les per a benefici propi.

El règim feudal, doncs, va ser un mètode de govern i d’ordenament polític on el poder no residia en la monarquia, sinó que es repartia entre l’alta noblesa del regne. Aquesta delegava, al seu torn, el control civil i militar de petits fragments del seu territori en altres nobles de rang inferior.

Aquest procés, repetit successivament, establiria una «piràmide» i «xarxa» feudals de relacions de subordinació, en la cúspide teòrica de la qual es col·locava el rei.

Pere II d’Aragó i I de Barcelona, acompanyat de Miquel de Luèsia que porta l’estendard reial. Font: Història militar de Catalunya. Volum II: Temps de conquesta.
Pere II d’Aragó i I de Barcelona, acompanyat de Miquel de Luèsia que porta l’estendard reial. Font: Història militar de Catalunya. Volum II: Temps de conquesta.

D’altra banda, el «règim senyorial», amb una existència més allargada en el temps que es remunta des del Baix Imperi Romà (segles III-V d. C.), consisteix en una relació de directrius amb les quals quedaven regulats els vincles entre la noblesa i l’alt clergat, propietària de la terra o beneficiària del seu usdefruit, i els treballadors agrícoles que llauren aquesta terra, és a dir, entre els senyors i els camperols.

Aquestes relacions van desembocar en l’establiment d’una sèrie de censos que aportaven rendes i d’obligacions laborals, que podien comprendre des de tasques agràries (treballs periòdics en les tinences i temporals en les reserves) fins a militars (crida a les armes en cas de defensa del territori), passant per altres de caràcter social, com les urbanístiques (construcció o reparació d’infraestructures). Pagesos i ramaders havien de complir amb això en un temps limitat i en unes condicions específiques.

El règim senyorial, doncs, va ser una forma d’organització social, on els senyors concentraven a les seves mans el poder econòmic com a grans propietaris agrícoles en perjudici dels camperols, que habitaven a les seves terres i eren la mà d’obra que les treballava.

Per aquesta raó, un feu també es convertia en un «senyoriu jurisdiccional», ja que el senyor exercia un control total sobre la vida dels pobladors gràcies a les funcions administratives (del règim feudal) que s’atribuïa.

Resumint, la combinació del «règim senyorial» amb el «règim feudal» originaria el que podríem denominar «sistema feudo-senyorial» o societat feudal, en la qual es presenten com una realitat les diferències econòmiques i jurídiques entre l’aristocràcia, elit militar o eclesiàstica que és propietària de la terra, i la pagesia, part majoritària de la població que labora i està subjecte a aquesta terra.

Aquestes desigualtats comportaran una pèrdua de llibertats per part dels treballadors agrícoles, caient així la majoria en un estat de servitud, però mai en una situació d’esclavitud.

Així mateix, cal afegir que una de les funcions règies i nobiliàries més importants va ser la concessió dels furs. Aquests privilegis regulaven, entre altres coses, els drets de la població dins d’uns nous marcs jurisdiccionals que s’anaven conformant entre els segles XI-XII: les viles i les comunitats de llogaret.

Les viles van evolucionar en l’àmbit econòmic, demogràfic i urbanístic com a conseqüència de l’establiment d’un «mercat» on invertien diversos sectors socials.

Aquest factor va impulsar a aquestes localitats fins al punt de convertir-se en el motor econòmic d’una regió, amb el que van poder institucionalitzar-se com a nous centres de poder senyorial, sobretot en perjudici de les comunitats de llogaret, a les quals van obligar a estar subjectes a través de funcions feudals similars a les nobiliàries.

Les forces armades i l’ordenament dels medis

En aquest context d’ordenament polític i d’organització social, els regnes es defensaven amb una xarxa connectada de castells, enfeudats o no, i de viles emmurallades. Els castells els custodiaven dos tipus de forces armades, les mainades senyorials i les guàrdies castellanes, mentre que les viles s’autoprotegien amb milícies que conformaven els mateixos ciutadans.

Les mainades, dirigides per un senyor feudal, es componien bàsicament de cavallers, escuders i sergents muntats a cavall, que a més a més anaven acompanyats de peons, o guerrers a peu, que els servien, com ara llancers, ballesters o arquers.

Les guàrdies de castell, dirigides per un batlle (un oficial de l’administració reial), només les integraven els peons abans esmentats, encara que alguns podien muntar a cavall, i eren qui sostenien la major part del pes de la guerra, essent les tropes amb més experiència bèl·lica de totes. Les guàrdies eren presents en castells que pertanyien directament a la monarquia i no s’enfeudaven a altres senyors.

Llancer i ballester, peons d’una mainada, d’una guàrdia o d’una milícia . Font: Història militar de Catalunya. Volum II: Temps de conquesta.
Llancer i ballester, peons d’una mainada, d’una guàrdia o d’una milícia . Font: Història militar de Catalunya. Volum II: Temps de conquesta.

Les milícies vilanes, dirigides pel patriciat urbà, també estaven constituïdes pels mateixos tipus de guerrers que les guàrdies. La diferència, però, era que no posseïen una pràctica tan profunda amb les armes, ja que en primer lloc eren ciutadans i s’ocupaven dels seus treballs quotidians: en segona instància, cada gremi aportava treballadors per vigilar i protegir la ciutat durant un cert període de temps, fins al següent canvi de torn.

Quan els reis entraven en guerra, cridaven a les armes a unes o altres d’aquestes tropes, depenent de la finalitat bèl·lica del conflicte i de la situació de permanència de cada força armada.

En cas d’atac, es confiava la victòria a les mainades senyorials, que encara que podien negar-se a participar en una campanya, proporcionaven cavallers i escuders, l’elit en tècnica combativa. En cas de defensa, es preferia encomanar el rebuig d’una invasió a les guàrdies castellanes i a les milícies vilanes, expertes en salvaguardar la seva «llar» pròpia.

El context cultural de la guerra feudal

El context cultural militar d’aquesta època està marcat per la forta inexpugnabilitat dels castells: des de feia segles, la poliorcètica s’havia imposat a les tècniques d’expugnació.

A la Plena Edat Mitjana, els guerrers preferien protegir les seves posicions darrere dels paraments d’una muralla abans que enfrontar-se en un xoc frontal en camp obert.

Aquesta actitud estratègica també és deguda a una sèrie de raons de naturalesa tècnica, institucional i socioeconòmica que defineixen la inferioritat militar de les operacions ofensives, practicades pels assetjants, enfront de les operacions defensives, realitzades des dels punts forts.

Les raons tècniques són que els assalts ràpids a fortaleses o ciutats emmurallades exigien un alt cost en vides humanes, i que les màquines de guerra i sistemes d’expugnació presentaven una baixa capacitat i escassa qualitat de tecnologia bèl·lica, és a dir, que no podien superar la capacitat defensiva de les muralles.

Les raons institucionals són la reduïda grandària i la temporalitat del servei militar de les forces armades amb les quals s’havia de fer front un bloqueig mínimament efectiu d’un punt fort.

La raó socioeconòmica és la incapacitat d’organitzar uns sistemes d’intendència que canalitzessin l’arribada de provisions des de la rereguarda fins al teatre d’operacions, obligant als assetjants a proveir-se sobre el terreny fins al punt d’esgotar els seus recursos i aixecar el setge.

Així doncs, qualsevol lloc que estigués ben guarnit d’homes, armes i queviures, i adequadament protegit per la topografia o per l’existència de defenses artificials, es trobava en condicions de resistir amb bastants garanties d’èxit els possibles atacs de forces agressores. Igualment, podia suportar la pressió exterior d’un setge més enllà de les possibilitats normals d’una host assetjant que es mantenia només sobre el terreny.

Host de cavalleria pesada, liderada per Jaume I, i peons fent tasques de setge contra la ciutat musulmana de Mallorca/Mayurqa. Font: Els exèrcits de Jaume I el Conqueridor.
Host de cavalleria pesada, liderada per Jaume I, i peons fent tasques de setge contra la ciutat musulmana de Mallorca/Mayurqa. Font: Els exèrcits de Jaume I el Conqueridor.

Tot i això, la guerra plemedieval no només era una guerra de posicions. Precisament, per les dificultats paleses a l’hora d’establir un setge, la pràctica bèl·lica quotidiana eren les cavalcades: la cavalleria pesada cercava les poblacions rurals més desprotegides per saquejar-les, incendiar les collites, destruir les mancades infraestructures agrícoles i capturar la població.

D’aquesta manera, es debilitaven econòmicament i políticament les guàrdies castellanes i les milícies vilanes, fins a aconseguir el seu col·lapse total i la seva desintegració moral abans que s’iniciessin les activitats pròpies d’un setge.

En resum, l’enfrontament pel control de l’espai a l’Europa feudal, llavors, es realitzava mitjançant quatre operacions militars bàsiques: la cavalcada, el setge, l’emmurallament i la batalla. Totes elles requereixen unes maniobres determinades per portar-les a bon terme.

Maniobres polítiques, estratègiques i tàctiques

En Història Militar, els medis bèl·lics es preparen, s’organitzen i s’utilitzen en les guerres a través de l’anomenat «procés de decisió estratègica». És un mètode d’investigació que permet reconstruir les maniobres polítiques, estratègiques i tàctiques que adoptaven els cabdills dels exèrcits en els conflictes que participaven.

Per fer una cavalcada o un setge, políticament convenia fer una mobilització tècnica, és a dir, que es basa en la qualitat de les tropes per mitjà del sistema de reclutament de l’obligació vassallàtica; estratègicament, una concentració de medis en un punt; tàcticament, una penetració unilineal per territori enemic.

La diferència entre ambdós és que la cavalcada necessitava la rapidesa d’una host petita de genets, mentre que el setge requeria mainades senyorials amb peons que es poguessin encarregar de les tasques de setge.

Per fer una batalla, políticament convenia fer una mobilització general, és a dir, un reclutament que es basa en la quantitat de les tropes per mitjà del sistema de reclutament de l’obligació general; estratègicament, una concentració de medis en un punt; tàcticament, un desplegament en ordre paral·lel sobre el camp que permetés a la cavalleria pesada trencar el front enemic.

En els casos d’entaulament de batalla en una guerra feudal, que solien ser més insòlits, es requerien totes les forces possibles, tant mainades com guàrdies i milícies, ja que esdevenia com a últim recurs per la defensa de la terra.

Contrastant les maniobres de les tres operacions descrites, podem observar que la cavalcada i el setge són operacions ofensives, mentre que la batalla és defensiva. Si més no, tenen una maniobra en comú: l’estratègia de la concentració dels medis.

L’explicació a aquest fet és que els medis bèl·lics ja es presenten dislocats per tot el mapa, establint l’anteriorment citada xarxa connectada de fortificacions.

Aquesta estratègia de defensa facilitava l’aportació d’hosts des de la rereguarda: això és el que defineix l’operació de l’emmurallament, que és present tant en temps de pau com en temps de guerra.

Si a la dislocació dels medis se suma la inexistència d’exèrcits permanents com els d’avui en dia, llavors és normal que els monarques feudals procuressin sempre una concentració de les forces per portar a terme qualsevol acció militar.

Com que els castells proporcionaven els guerrers més professionals en armes i amb més experiència combativa, els regnes feudals es poblaven d’aquest tipus d’infraestructura militar principalment.

L’expansió de les viles sobre el mapa europeu quedaria més limitada per ara. Ben aviat, però, els monarques voldran aprofitar-se de l’exponencial potència militar que aniran guanyant les viles amb l’objectiu de fer front a les contínues rebel·lions senyorials, contractant-les fins i tot com a forces mercenàries moltes vegades.

D’acord amb aquesta explicació, com podem veure, el món militar plemedieval és essencialment defensiu. La major part de les operacions militars van tenir com a eix d’actuació un castell o una ciutat emmurallada, la possessió del qual era l’aposta del conflicte: el control d’aquestes places garantia el domini del territori i dels homes i dones que hi habitaven i treballaven.

Read More

El tractament del cos i de la sexualitat en l’espiritualitat cristiana no ha sigut sempre igual i uniforme. I en l’Edat Mitjana, tot i el tòpic d’obscura i puritana, apareixen idees diverses sobre aquest tema que divergeixen molt del catolicisme més proper als nostres dies. En aquest article s’analitzaran diverses doctrines del cristianisme medieval i com es tractaven la sexualitat, el cos i la dona des d’una òptica que ens pot resultar sorprenent.

Per començar, cal situar-nos en l’Europa occidental entre els segles XI i XIII. Aquesta Europa ja ha assumit el cristianisme com a religió majoritària de la societat i l’Església lidera la part social i ideològica de la comunitat. Pel que fa al tractament del cos i la sexualitat, la literatura moral cristiana sovint ha adoptat posicions crítiques, tot i que no arribés al to d’èpoques més recents i que, tal vegada, no fos interpretada tan rigorosament com nosaltres creiem. En quant a la dona, la teoria tractava d’equiparar-la a un ésser que encarnava la sexualitat com a pecaminosa, que era maliciosa i voluptuosa per naturalesa i que calia canalitzar-la a través del matrimoni, usant la sexualitat per a fins purament reproductius i entenent el seu cos com a propietat del marit, o, per altra banda, en l’observança religiosa, esdevenint monges subjectes a estrictes jerarquies. Però a la pràctica, coneixem altres realitats que escapaven de la doctrina oficial.

En aquesta Europa occidental ja cristianitzada, a banda de la doctrina oficial, certes heretgies tenen especial repercussió en la població. Per heretgia, primer de tot, s’entén una desviació religiosa de la doctrina oficial. Sol començar com una interpretació alternativa d’una religió, cosa que passa sovint i s’entén en el context que la fe és quelcom personal i fluctuant. Ja havien existit des dels primers temps del cristianisme, algunes assolint altes quotes de seguidors com l’arrianisme, practicada pels pobles germànics en els segles V i VI. Però amb el temps, l’Església catòlica, així com anava agafant poder, es va anar preocupant progressivament per canalitzar la doctrina oficial per un camí molt ben definit i va començar a perseguir tot allò que sortís d’aquestes delimitacions.

Les heretgies que en aquest article ens interessen, pel tractament del cos, són les que coneixem com “dualistes”, amb molt de ressò en l’Europa occidental entre els segles XI i XIV. Tres són ben conegudes: els patarins, els valdesos i els càtars o albigesos. Són grups de persones que consideren la doctrina catòlica com errada i que es desvia del missatge original de Crist, així doncs exhorten una vivència de l’espiritualitat més austera, amb significatives diferències doctrinals. El que més impacta d’elles és el dualisme, una noció que fa referència a l’antítesi entre Déu i món. L’Església, a través dels seus inquisidors, les titlla de fer del cristianisme una religió biteista, és a dir, que creu en l’existència de dos déus, ja que divinitzen el dimoni com a déu del Mal.

Els escriptors que ens llegaren textos on documentaven les seves pràctiques, es feien ressò que aquests heretges renunciaven totalment a la materialitat del món i diabolitzaven el cos i les relacions sexuals, atès que volien acabar amb la reproducció de l’espècie humana i així posar punt i final a aquest món pecaminós. No obstant, cal llegir-se aquests escrits entre línies, recordant que només ens mostren la visió que té l’alta jerarquia eclesiàstica. En contrast amb aquesta visió, trobem declaracions com la que va donar la provençal Grazida Lizier (finals segle XIII – segle XIV) en un judici inquisitorial, on era processada per càtara, que ens dóna una curiosa informació. Grazida estava casada però mantenia relacions sexuals amb el sacerdot càtar, sabent-ho i consentint-ho el seu marit. I ella ho justificava com quelcom tan agradable i que comportava unes emocions tan belles, que n’estava fermament convençuda que allò no podia molestar a Déu, atès que Ell és amor i allò que tant escandalitzava als interrogadors era un acte d’estima. Aquest curiós testimoni, junt amb el fet documentat que la dona tenia potestat en aquestes heretgies d’exercir com a veritables sacerdotesses o guies espirituals, així com l’existència de càtares que tenien fills, fa pensar que les heretgies dualistes potser vivien la sexualitat d’una forma més lliure, sense veure-la tan pecaminosa com el dogma oficial i sense expressar el rebuig a la reproducció com deien els informes dels inquisidors.

No deixant lluny el tema del dualisme, el cert és que cal referir-se a una visió filosòfica que sembla que, segons alguns historiadors, podria haver tingut un potent arrelament en el pensament de l’època feudal entre els segles XI i XIII. M’estic referint al que s’anomena cosmogonia dels dos infinits. Aquesta creença, defensada per personalitats de l’època, com la prolífica monja i santa alemanya Hildegarda von Bingen (1098-1179), entenia el món com el fruit de la interacció de dos principis sobrenaturals. Aquests dos principis serien Déu i la matèria, un com a principi masculí i l’altre com a femení, que sense jerarquies ni submissió interactuen l’un amb l’altre per a crear el món. Es deia que aquesta relació de complementarietat constituïa una concordantia oppositorum i la manera més gràfica per a entendre-ho és establint un paral·lelisme amb el símbol oriental del Yin-Yan, aquest joc entre dos elements, que ni un és bo ni l’altre dolent i que acaba generant el món en la seva diversitat. Aquesta visió podria haver repercutit en la manera d’entendre el cos i la dona, doncs sembla estar-hi present en en el corrent místic que es desenvolupà entre els segles XII i XIII, del qual se’n parlarà més endavant.

Miniatures. La primera correspon a una representació de l’Univers en l’obra d’Hildegarda von Bingen. La segona són escuts que apareixen al Notitia Dignitatum. Font: Wikipèdia.
Miniatures. La primera correspon a una representació de l’Univers en l’obra d’Hildegarda von Bingen. La segona són escuts que apareixen al Notitia Dignitatum. Font: Wikipèdia.

El segle XII és un segle que implica canvi a l’Occident medieval. El ressorgiment urbà i la creació d’ambicioses xarxes comercials deixa la seva empremta en un canvi que afecta tot l’ordre feudal, que s’adapta a la nova realitat. I en aquest àmbit, entren dos elements que són cabdals per entendre el tractament de la carn i el sexe en aquesta societat cristiana dels segles XI, XII i XIII: per una banda, la consolidació de les universitats o studia generales, per altra banda, la importància de l’amor i tot el que se’n deriva en la literatura del moment.

En l’àmbit universitari, que es trobava just en el seu naixement, les escoles depenents del bisbat donaren pas a corporacions de professors i alumnes que decidiren donar-li un gir a l’educació. És en aquest context quan, Amalric (o Amaury) de Bène (segle XII-1207) i el seu deixeble David de Dinant (c. 1160 – c. 1217), formulen una heretgia que passarà a conèixer-se com amalriciana, i es gestarà en les lliçons d’aquests mestres francesos. Aquests intel·lectuals interpretaren la teologia cristiana i acabaren concebent unes creences en què Déu transcendeix en la natura i, per tant, està en ella. Aquestes idees, que es feien ressò d’escrits anteriors, portaren a considerar que l’Església era necessària fins el moment en que la societat s’adonava que Déu transcendia en tot i també en ells i que, d’alguna manera, trobaven en ells mateixos la manera de prendre consciència que es pot trobar la divinitat en un mateix i obrar segons la seva voluntat, esdevenir superiors, sants. En aquest punt, el magisteri de l’Església quedaria ja sense utilitat. Va ser aquest mateix argument el que provocà la còlera del papa Inocenci III (c. 1160- 1216) a principis de segle XIII, pontífex poderosíssim que va imposar els interessos de Roma damunt els poders de les diferents monarquies que conformaven la Cristiandat llatina. Inocenci, que havia defensat a Amalric i David en els seus inicis, acabà posant-hi mà de ferro i reprimint el moviment. Però aquests ideals no varen poder ser destruïts.

Miniatura de les Cantigas de Santa Maria. Font: Wikipèdia
Miniatura de les Cantigas de Santa Maria. Font: Wikipèdia

D’altra banda, havia parlat de la importància que té l’entrada de l’amor i tot el que comporta en la literatura, no només poètica, sinó que també trobà ressò en els tractats que escrigueren certs erudits. Hi ha historiadors i historiadores que troben un canvi important en la història de la mentalitat, i aquest canvi es dóna durant el segle XI. Una refinada poesia sensual i amorosa dels cercles islàmics acaba trobant el seu paral·lelisme en l’eclosió de la literatura trobadoresca a Occitània, en una veritable explosió del culte a l’amor cortès i a la dona. Els motius ens són desconeguts. Irving Singer va establir tres postulats que podrien haver posat la base a aquest fenomen: el primer, un cicle d’amor que descendeix des de Déu i transcendeix en les persones i que ha de retornar a Déu a partir de la pràctica de l’amor interpersonal; en segon lloc, la concepció que l’amor ennobleix aquell qui està sota el seu influx; i finalment, l’amor esdevé la manera de sacralitzar la unió heterosexual intensa i passional, no exempta de relacions carnals. Aquesta visió transcendeix en el ritus del matrimoni, que és reformat precisament en el segle XII. Així mateix, no és només l’amor heterosexual el que troba espai en aquesta literatura tan lírica com d’assaig, doncs escriptors de l’època com el monjo Elred de Rievaulx (1110-1167) o Hildegarda von Bingen tracten de l’amor en els seus escrits i se n’hi pot intuir certa comprensió a les relacions homosexuals (almenys en variant romàntica), en el que s’anomena sovint amicitia o amistat i que descriu un vincle entre dos persones que podem veure talment com amor. Així doncs, novament, veiem que l’amor i el sexe no han tingut el mateix tractament i consideració al llarg de la història del cristianisme.

Aquí, en aquest moment, és quan varen confluir aquests camins i desembocaren en l’eclosió de la mística femenina, aquella corrent que unia amor, sexualitat i espiritualitat dins el marc del cristianisme medieval. Es donà en una primera fase (segles XII i XIII) en una àrea allargada que comprèn els actuals Bèlgica, Països Baixos, França septentrional, Alemanya meridional i el nord d’Itàlia, desplaçant-se a la península Ibèrica i a les Illes Britàniques entre els segles XIV i XV. Una de les pioneres fou Hildegarda von Bingen, monja alemanya de prolífica producció literària i científica. Ella encara escriví en llatí, però les seves successores ja optaren per les seves respectives llengües maternes: aquelles en les quals pensaven, aquelles que accedien a l’espai més íntim de les seves existències. Ho feien així perquè sentien que havien trobat a Déu dins seu, a través del propi cos i la pròpia ànima. La Divinitat com Amor infinit i il·limitat les inspiraria en aquell idioma que les mares de les escriptores els hi havien ensenyat amb afecte quan eren nenes, perquè no hi havia millor idioma que el propi, aquell que ha arribat amb amor i que ha condicionat per sempre a l’ésser, per a desenvolupar un llenguatge íntim i inclús sensual que explori la grandesa que s’emmagatzema en les profunditats del propi individu. Les autores d’aquest corrent desenvoluparen una literatura mística amb un intens llenguatge sensual, descrivint els seus èxtasis i visions com experiències que participen del seu cos, de la seva corporalitat, vivint com a dones unes experiències que involucren i travessen tots els sentits, sublimant la sensorialitat. Sovint, en aquesta corrent mística, apostaren per l’amor i descriviren la trobada amb Déu en una relació sentimental, que actualment qualificaríem de romàntica, en una lírica digna de poemes trobadorescs i d’amor cortès.

Miniatura del llibre Liber Divinorum, d’Hildegarda, que representa la relació Déu-Univers-Ésser Humà. Font: Wikipèdia
Miniatura del llibre Liber Divinorum, d’Hildegarda, que representa la relació Déu-Univers-Ésser Humà. Font: Wikipèdia

Aviat aquest corrent quedà vinculat no tan sols a monges, com Hildegarda, sinó també a un col·lectiu menys controlat per l’Església que és el de les beguines. Aquest concepte documentat en el segle XI, el de beguinatge, consistia en una vida espiritual que perseguia algun dels ideals de les ordres religioses com el sacrifici personal o la vida dedicada a l’espiritualitat, però sense la submissió a una regla, és a dir, a unes normes rigoroses de com viure en una comunitat religiosa. Eren dones o solteres o vídues, que optaren per una vida sense la tutela masculina ni subjectades a normes. Ho podien fer soles o en comunitat, vivint en cases que en les nostres terres s’anomenaven “beateris”. Les beguines sovint es convertiren en assessores de la comunitat, ja fos a nivell espiritual com assistència diversa, i incidien en la realitat a la seva manera, combinant-ho amb un profund treball espiritual sobre elles mateixes. L’existència d’aquest moviment es prolongà fins a finals de l’Edat Mitjana, tot i que a partir del segle XIV patiren nombroses hostilitats per part de les altes jerarquies eclesiàstiques.

Una d’aquestes beguines i que a més és considerada la pionera entre les místiques en llengua materna va ser Hadewich d’Anvers (c. 1210-c. 1260), beguina flamenca que es decidí a redactar en forma de poesia amorosa l’experiència personal de trobada amb Déu. A través de les seves vivències, la seva espiritualitat es perfila entorn la fervorosa i sòlida creença que Déu habita en la Humanitat, en la seva bondat, en el seu amor i el descriu com “l’Estimat”, pel qual sent un desig ardent que li inflama el cor. Quan Hadewich descrivia les revelacions místiques no ho feia concebent-les com a una elevació de l’ànima, sinó un fenomen que involucra també el cos, així que les experiències corporals (inclosa les vinculades amb l’entorn sexual) són igualment legítimes i vàlides. Aquest pensament comú a aquestes místiques de la llengua materna també trobà ressò en alguns homes de l’època, com un ermità bretó que li deien Robert d’Arbrissel (c. 1045 – 1116) i que deia que el cos de la dona era sacre, comparable al Tabernacle, un objecte bíblic que servia per a contenir l’Arca de l’Aliança.

A Hadewich la seguiren d’altres, com Beatriu de Natzaret (1200-1269), que començaren a implementar tot una literatura espiritual que li dóna especial protagonisme a la vessant humana de Jesucrist a través dels passatges més pròxims a la vida de les persones. La maternitat de la Verge Maria és cabdal per aquestes místiques, perquè a través del seu cos hauria gestat a Déu i a través de l’experiència d’ésser la seva mare, la manera de conèixer-lo. Així, aquestes autores, veuen la via de combinar feminitat i espiritualitat, establint un cicle simbòlic que equipara l’experiència mística amb l’encarnació, gestació, part i maternitat com a manera d’unir-se amb la divinitat. Tot això, en una literatura en clau simbòlica.

Malgrat tot, amb l’Església aviat hi toparen. El segle XIV va esdevenir un segle de canvi i ruptura en la mentalitat medieval, amb l’enfortiment d’unes institucions cada cop més estrictes i uniformadores, poc amigues de qualsevol desviació de la norma, d’allò que era usual i majoritari. Les beguines patiren aquest viratge a la inflexibilitat de l’Església catòlica.

Una de les primeres víctimes de la repressió fou Guillema de Bohèmia (s. XIII – 1281), beguina que s’establí a una abadia de Milà, protegida pels monjos de la zona i que desplegà una devoció local entorn el seu carisma personal. Seguint idees propugnades per Amalric de Bène i David de Dinant, els deixebles de Guillema afirmaven que ella havia trobat a Déu en el seu interior i que havia propiciat que es manifestés a través d’ella, deïficant-se. Això també l’enllaçava amb una heretgia que s’estava desplegant a la regió alemanya de Suàbia, on diverses dones (segurament beguines) que manifestaven haver trobat a Déu o a la Verge Maria en elles i que havien transcendit en el seu cos, eren les deïficades. Guillema patí la repressió un cop morta, essent exhumada per evitar el culte propi de santa que la gent duia a terme.

Imatge de la Crònica de França que representa les persecucions de principis del segle XIV. Font: Wikipèdia
Imatge de la Crònica de França que representa les persecucions de principis del segle XIV. Font: Wikipèdia

Margarida Porete (c. 1250 – 1310), originària del que avui anomenem Bèlgica, no patí la mateixa sort. Beguina que escriví El mirall de les ànimes simples, relatava la seva il·luminació com un camí pel qual s’ha de passar per la “mort de l’esperit”, un fenomen que recorda a un nirvana oriental. Finalment, Déu transcendiria en la pròpia persona i la guiaria en el camí de l’amor. Aquestes idees, tan plenes de sentiment i desig, foren condemnades per Roma i Margarida acabà els seus dies en una foguera.

Tot i que el moviment fou reprimit, encara hi hagué petites traces de persistència de les beguines i els seus ideals de mística en el propi cos. Ho feren al segle XV en regions més perifèriques: la península Ibèrica i les Illes Britàniques. Autores com Teresa de Cartagena (c. 1420 – c. 1478) o Juliana de Norwich (1342 – c. 1416) escriviren obres que demostren una continuïtat amb la línia de pensament que s’ha tractat. Així mateix, heretges com els de Durango, al País Basc, no s’afartaren de reivindicar al segle XV que les relacions sexuals no eren pecat, a més de preservar moltes de les ensenyances que els amalricians i les beguines havien interpretat de la religió cristiana.

Tota aquesta producció de literatura mística en llengua materna troba certes línies de continuïtat, influint en altres moviments heterodoxos que recorreren Europa durant la Baixa Edat Mitjana. És així com veiem en les esglésies protestants aquella mateixa voluntat de produir la literatura religiosa en les llengües vernacles, per arribar al poble. La teologia en llengua materna i aquestes místiques posen de manifest l’existència de dones que, malgrat no poder arribar al conjunt de tota la societat, tractaren de trobar els seus propis espais de llibertat en la societat i la mentalitat del moment, per la qual cosa foren finalment perseguides. Possiblement tingueren certa repercussió quan s’observa que l’Església va reaccionar fent un viratge cap a posicions més conservadores, uniformitzadores i misògines.

Read More