Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El règim franquista constitueix una experiència historicopolítica força particular, amb trets i característiques úniques que no troben equivalència en altres règims polítics de la seva època. Un dels fets que més el singularitza enfront d’altres casos similars el trobem en les circumstàncies concretes del seu sorgiment, ja que ens trobem davant d’un règim nascut a partir d’una victòria militar, i no pas d’un assalt al poder per part d’un partit o moviment polític determinat. El seu procés d’institucionalització no s’inicia a raó d’un grup de civils amb una ideologia elaborada que decideixen prendre el poder, com va ser el cas de la Itàlia feixista o l’Alemanya nazi, sinó d’un sector militar i d’un individu, Francisco Franco, qui l’únic punt a favor que tenia per consolidar el seu règim polític era el fet d’haver guanyat una guerra civil.  

Francisco Franco, acompanyat de diversos comandaments militars, 1944. Font: Wikimedia Commons-

Aquesta circumstància constitueix la base del caràcter militar i personalista del règim franquista, així com la causa que la dictadura no disposés d’un discurs ideològic hegemònic ben definit. Altrament, després de tres anys de guerra, el discurs del règim ja no distingia entre simpatitzants i opositors, sinó entre vencedors i vençuts, fet que es relaciona directament amb el desenvolupament d’una repressió generalitzada que va continuar durant tot el període de postguerra.

Un cop acabada la Guerra Civil, el paper de Franco i dels militars com a autèntics configuradors del nou règim resultava inqüestionable. El mateix Franco va esdevenir àrbitre de les diverses sensibilitats polítiques  que van donar suport al bàndol nacional i les va agrupar en un únic partit unificat que va quedar totalment  subordinat al govern i a l’administració de l’Estat. Dins del mateix partit, el qual va passar a denominar-se Falange Española Tradicionalista de las JONS, hi van coincidir tradicions polítiques i ideològiques força  diferents i, en alguns aspectes, gairebé antagòniques. A grans trets, se’n podrien destacar dues: la ultracatòlica, tradicionalista i antiliberal de Menéndez Pelayo, Ramiro de Maeztu i d’Acción Española; i la feixista, unitarista i totalitària de José Antonio Primo de Rivera i la Falange.    

Tot i les grans diferències que les separaven, ambdues tradicions coincidien en alguns aspectes essencials i, al capdavall, definitoris de la naturalesa ideològica del règim franquista, entre els quals hi trobem: un nacionalisme espanyol unitarista, castellanista i antiregionalista; un fervent catolicisme amb un projecte de recristianització de la societat; una visió elitista i jerarquitzada de l’ordre social; una glorificació de l’esperit i dels valors militars; i una gran preferència per la tradició enfront de la modernitat. Nogensmenys, la convivència entre aquests dos col·lectius dins l’organigrama institucional del règim va comportar no pocs enfrontaments a l’hora d’acaparar el màxim poder i influència possibles. Precisament, el món de l’ensenyament fou un escenari de vital importància on es va demostrar l’evident conflictivitat interna existent entre els diferents grups de poder que conformaven la dictadura.

La lluita interna pel control de l’educació  

Un cop acabada la guerra, el règim franquista va iniciar el desmantellament de l’obra educativa de la Generalitat republicana, tot substituint-la per un model escolar basat en concepcions neoescolàstiques més que no pas purament feixistes. Les orientacions pedagògiques dels promotors de la dictadura s’inserien en un corrent ideològic ultraconservador que pregonava pel retorn a l’escola espanyola del segle XIX, motiu pel qual menyspreaven les aportacions teòriques i pràctiques del moviment de l’Escola Nova. De la mateixa manera, rebutjaven altres corrents pedagògics de l’època, tals com la idea de l’escola comunitària nazi o el pensament crocià aplicat pels feixistes italians. Al capdavall, els principis ideològics del règim franquista eren essencialment reaccionaris, sobretot contra tot allò que es pogués catalogar de modern o que tingués el seu origen en el positivisme o la raó il·lustrada. En el seu lloc, es destacaven els valors tradicionals, és a dir, pàtria, família i religió, motiu pel qual es preferia tornar a mètodes neoescolàstics tradicionals, i no pas fundar una nova teoria i pràctica educatives. 

Campament del Frente de Juventudes a Orio, Guipúzcoa, 1944. Font: Wikimedia Commons.

En conseqüència, el control de l’educació va quedar majoritàriament en mans de l’Església catòlica, la qual va evitar que s’acabés imposant el projecte educatiu falangista. La majoria dels ministres d’Educació van ser fervents catòlics, tals com el monàrquic Pedro Sainz Rodríguez, o l’exmilitant de la CEDA José Ibáñez Martín. Altrament, el fet de privilegiar l’ensenyament privat en detriment dels centres públics va beneficiar enormement les escoles confessionals de l’Església, sobretot en l’ensenyament mitjà. Pel que fa a les universitats, l’enfrontament entre catòlics i falangistes per l’assignació de càtedres universitàries va finalitzar amb una clara victòria dels primers respecte dels segons. Aquesta voluntat de controlar el món universitari per part dels grups confessionals va derivar en la creació el 1939 del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), institució vinculada a l’Opus Dei, que tenia la intenció de controlar la recerca científica del país i reduir les funcions de les universitats a una tasca purament docent. 

La Falange, per la seva banda, va gaudir d’una certa influència en el control dels mestres nacionals, els quals estaven obligats a integrar-se en el Servicio Español del Magisterio (SEM), depenent del Partit. Els falangistes van aconseguir introduir-se en l’ensenyament elemental i primari gràcies a la imposició d’assignatures específiques a les escoles, tals com Formación del Espíritu Nacional o Hogar y Educación Física, ambdues assignades a militants de la Falange. De la mateixa manera, la seva gran capacitat de mobilització social a través del Frente de Juventudes li proporcionava l’oportunitat d’influir en l’educació i formació dels nois i noies, aquestes últimes a través de la Sección Femenina. En el món universitari, tot i haver-se quedat sense la majoria de càtedres universitàries, la Falange disposava del Sindicato Español Universitario (SEU), una organització estudiantil vinculada al Frente de Juventudes a la qual s’estava obligat a afiliar-se si es volia accedir als estudis superiors. No obstant això, la seva influència a la universitat mai va aconseguir ser majoritària i la seva capacitat de mobilització es va anar reduint progressivament.

D’aquesta manera, es podria afirmar que el nou sistema educatiu deixava l’ensenyament elemental i primari en mans de la Falange, mentre que atorgava el monopoli de l’ensenyament secundari i superior a l’Església catòlica. Vist des d’un altre punt de vista, es podria dir que l’Opus Dei i els grups afins es dedicaven a l’adoctrinament de les classes altes i la Falange, en canvi, treballava amb els grups populars.

La depuració política del magisteri nacional  

Donada la naturalesa violenta de la seva fundació, la repressió fou un element absolutament essencial del règim franquista. A més de la repressió física que va exercir durant la guerra i els primers anys de postguerra, el franquisme va posar en marxa procediments especials per sancionar actituds que, segons el nou Estat, eren mereixedores de càstig. Entre totes les variants existents, es destaquen les depuracions professionals, les quals servien tant per venjar-se d’aquells que s’havien oposat a la sublevació militar com per intimidar aquells considerats indecisos o indiferents, així com per promocionar els adeptes al règim.

En el cas concret dels mestres, la seva situació va ser similar a la de la majoria dels funcionaris públics. Quan es va prendre Barcelona el 26 de gener de 1939, el Ministerio de Educación Nacional va suspendre provisionalment del seu càrrec a tots els mestres titulars, tant públics com privats, que haguessin passat voluntàriament al servei de la Generalitat. El 4 de febrer es va emetre una ordre que obligava als mestres catalans que volguessin recuperar la seva feina a presentar una sol·licitud de depuració a la delegació del ministeri a Barcelona, des d’on se’ls redistribuiria entre les respectives comissions depuradores de cada província. Segons les dades del Ministerio de Educación Nacional, el total de mestres als quals se’ls va obrir un expedient de depuració a Catalunya fou de 1.906 persones, una dada que representa prop del 30% dels mestres que van sol·licitar el reintegrament al servei actiu. 

La majoria de càrrecs formulats per les comissions eren de tipus polític o religiós, més que no pas moral o professional. Durant el procés de depuració, el sol·licitant havia de respondre a un interrogatori en forma de qüestionari on se li preguntava sobre la seva activitat i militància política. Altrament, també se l’interrogava sobre la seva conducta religiosa; si anava ordinàriament a missa els diumenges o si combregava una vegada a l’any, així com si algun cop havia fet propaganda antireligiosa. Tanmateix, el fet diferencial que caracteritza la depuració a Catalunya té més a veure amb les acusacions relacionades amb el nacionalisme i el separatisme. De fet, en els interrogatoris es preguntava si s’estava afiliat o si se sentia simpatia per algun partit independentista o catalanista, o si s’havia fet propaganda contra l’amor a Espanya.  

El paper subsidiari de l’Estat en l’educació 

Ja des d’un primer moment, el règim franquista va deixar molt clara quina era la seva intencionalitat en relació amb el paper de l’ensenyament públic en el nou Estat. Segons el discurs oficial de la dictadura, l’educació no havia de ser una funció pública, sinó que havia de deixar-se en mans de l’escola privada, la qual era glorificada des de les mateixes institucions. 

Aquesta idea de la subsidiarietat de l’Estat en matèria educativa tenia el seu origen en una concepció jeràrquica de la societat per part del règim. El discurs ideològic del franquisme entenia que la societat ideal havia d’estructurar-se de forma vertical i jeràrquica i no pas de manera igualitària, destacant el paper de les minories selectes, les quals tenien el privilegi i la responsabilitat de dirigir a la resta de la població. L’aplicació d’aquest principi en el món de l’ensenyament va comportar el desenvolupament de l’escola privada, la majoria en mans de l’Església catòlica, en detriment dels centres públics. Més concretament, es tractava de recuperar la clàssica dualitat en l’ensenyament espanyol (estructura dual) que la Segona República havia intentat canviar. Aquest fet va implicar la progressiva elitització de l’educació, ja que aquesta passava a estar reservada sobretot a aquelles persones que en un futur havien de formar part de les classes dirigents del país. 

El ministre de Educación José Ibáñez Martín (esquerra), acompanyant l’embaixador alemany a Madrid, Hans Heinrich Dieckhoff (segon des de l’esquerra), en una visita al museu del  Prado, 1944. Font: Viquipèdia.

D’aquesta manera, durant la primera etapa del franquisme, el règim va fomentar la desigualtat educativa en dificultar l’accés a l’educació primària mentre facilitava l’expansió de la secundària, la qual era sobretot privada. Durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta, el nombre de persones amb estudis primaris va disminuir, mentre que l’educació secundària i universitària, és a dir, la que no era obligatòria, es va incrementar de forma notable. D’altra banda, el fet de privilegiar l’educació privada va comportar una evident segregació de la població per nivell adquisitiu; en altres paraules, es primava l’ensenyament de les classes altes enfront del de les classes baixes. En total, es calcula que el nombre d’alumnes escolaritzats en centres privats es va multiplicar per deu en una dècada, mentre que els de l’ensenyament públic es van reduir gairebé a la meitat.   

El principi d’autoritat i disciplina militars  

La mentalitat jeràrquica que va condicionar l’abandonament de l’ensenyament públic també va comportar canvis substancials pel que fa a les pràctiques educatives concretes que es van desenvolupar a l’interior de les aules. Un dels canvis més importants fou la introducció del sentit de l’autoritat i la disciplina a l’escola, els quals s’identificaven amb els valors i principis militars que tant glorificaven els promotors de la dictadura. En aquell context, el professor tenia el deure d’ensenyar als alumnes les necessitats d’un sistema autoritari a tots els nivells de la vida social. L’alumne, en canvi, havia d’aprendre a mantenir-se passiu i dòcil davant l’autoritat que significava el mestre. Darrere d’aquest funcionament hi havia tota una superestructura moral que intentava justificar la necessitat d’una societat jeràrquica i autoritària. Per exemple, es negava la premissa de Rousseau segons la qual els nens i les nenes necessiten llibertat absoluta per assolir les seves pròpies conquestes educatives. En el seu lloc, es glorificava la superioritat moral del mestre, a qui la seva virtut i experiència havien atorgat el dret a exigir respecte i obediència absoluts.  

Desfilada militar dels diferents cossos del Frente  Nacional a Sant Sebastiàn, 1936. Font: Wikimedia  Commons.

L’efecte immediat de l’autoritarisme a les aules era l’ordre i el silenci. Quan aquest no es podia imposar de forma automàtica, era lícit recórrer als càstigs, els quals tenien un doble propòsit: obtenir la reforma del culpable i mostrar-se d’exemple pels altres alumnes. Com a contrapartida a l’autoritat, apareix la disciplina, principi bàsic de la ideologia falangista, la qual no només s’aplicava a l’escola, sinó a tots els nivells de la vida social i familiar. A l’aula, els alumnes es limitaven a complir estrictament allò que exigia el mestre i a fer tot el que calgués per aprovar el curs. Altrament, es va decidir recuperar el llibre de text, el qual era molt més controlable política i ideològicament que no pas els professors, així com els exàmens finals de curs. Tots aquests elements estaven pensats per incrementar el control sobre els estudiants i fomentar la meritocràcia, fins al punt de reproduir els mateixos mètodes que l’Estat espanyol del segle XIX havia instaurat d’acord amb la seva tradició burocràtica i centralista. 

El paper subordinat de les dones en la societat 

Tot i que durant el primer terç de segle XX hi van haver grans avenços a Catalunya pel que fa a la introducció de la coeducació de sexes i la lluita contra la diferenciació sexual a les escoles, la reformulació de la política educativa per part de les elits franquistes va comportar una restauració de les formes tradicionals d’ensenyament, fet que implicava el retorn a les pràctiques de segregació sexual a les aules i a l’existència d’una formació diferenciada entre els nois i les noies. De la mateixa manera que les classes populars havien d’estar subordinades a unes elits selectes per arribar a conformar un cos social jerarquitzat i disciplinat, la concepció tradicional de la societat defensada pel franquisme implicava que les dones havien d’assumir el seu rol particular dins de la col·lectivitat i acceptar la seva total subordinació al gènere masculí. D’aquesta manera, l’educació de les dones va quedar totalment condicionada a les funcions tradicionals que s’esperava que havien de complir durant la seva etapa adulta, les quals es reduïen al manteniment de la institució familiar i en tenir cura de la mateixa descendència.   

Dones de la Sección Femenina repartint aliments, 1937.  Font: Viquipèdia.

Aquesta concepció patriarcal de la societat defensada pel règim també va tenir conseqüències importants entre el col·lectiu de professors. En aquest sentit, la figura de la mestre d’escola va quedar totalment desprestigiada, sobretot en l’ensenyament mitjà i superior, i la participació de les dones en el món escolar va quedar limitada a tasques secundàries o centrades exclusivament en l’educació elemental o primària. Les dificultats a l’hora d’accedir a formació superior i d’obtenir una titulació universitària no van fer més que agreujar la situació de precarietat en que es trobaven moltes dones que havien vist com se’ls hi negava l’accés a la cultura i se’ls hi dificultava l’exercici de professions que anteriorment havien destacat per la seva paritat.   

La qüestió lingüística a les aules  

Un dels elements definitoris de la ideologia franquista fou l’ultranacionalisme espanyol. Aquest es fonamentava en una idea d’Espanya profundament unitarista, castellanista i antiregionalista, a més de tenir una clara connotació imperial. La materialització pràctica d’aquest nacionalisme radical i excloent va consistir en un procés d’uniformització i homogeneïtzació cultural i lingüístic que imposava la cultura i la llengua castellanes a tot el territori. L’objectiu era fomentar la consolidació d’una identitat exclusivament espanyola, on els elements que podien qüestionar la idea d’una Espanya homogènia, com podien ser la llengua i la cultura catalana, basca o gallega, havien de ser marginats o, preferiblement, eliminats.    

Pel que fa a la realitat escolar catalana, la conseqüència més evident fou la supressió i prohibició explícita del català com a llengua vehicular en l’educació. En el seu lloc, s’obligava a fer servir el castellà, la qual era considerada com la llengua de l’imperi. Aquest fet va derivar en un control exhaustiu per part de les Juntas de Inspección sobre els professors catalans en relació amb la llengua utilitzada a les aules. El català va quedar proscrit com a llengua d’escolarització a Catalunya, tot perdent el seu caràcter modern com a llengua de ciència i cultura. De la mateixa manera, es va eliminar l’estudi de la història i la literatura catalanes del pla docent, amb l’objectiu de suprimir l’existència d’una identitat alternativa a la del discurs oficial.     

A tall de conclusió  

L’anàlisi historicocultural desenvolupada en aquest article sobre l’ensenyament a Catalunya durant el primer franquisme ens permet constatar la relació existent entre pensament educatiu i realitat escolar, així com la necessitat d’estudiar els principis ideològics essencials de la dictadura i les concepcions pedagògiques que se’n deriven a l’hora de comprendre les realitzacions pràctiques que es van desenvolupar a les aules catalanes durant aquella època. A tall de resum, es podria afirmar que la dictadura mai va voler crear un sistema educatiu nou o modern, sinó que es va limitar a rescatar el que s’havia practicat a Espanya des de mitjans de segle XIX, fonamentat en els valors tradicionals de pàtria, família i religió. Les simpaties de la dictadura envers el projecte cultural i educatiu ultraconservador defensat pels grups tradicionalistes i integristes vinculats a l’exèrcit i a l’Església catòlica van derivar en el rebuig del model social falangista i en el desmantellament progressiu de l’escola pública, tot reforçant el paper subsidiari de l’Estat en l’educació i establint un sistema d’ensenyament basat en la meritocràcia i en la segregació socioeconòmica. L’extraordinària violència sobre la qual es va fundar la dictadura va comportar l’adopció d’un discurs segons el qual es distingia a la població entre vencedors i vençuts, la conseqüència lògica del qual es concreta en una repressió indiscriminada del conjunt de la ciutadania, fet que va tenir repercussions en l’ensenyament en forma de depuracions massives entre els mestres d’escola per motius ideològics i polítics, més que no pas professionals.

Read More

Quina ha estat la percepció que han tingut les classes populars catalanes de la segona meitat del s. XX al voltant de qüestions com la catalanitat i l’espanyolitat? És possible avaluar en quin grau o intensitat aquests factors van influir en la configuració de l’imaginari col·lectiu popular català del període?

La qüestió evidentment és complexa com per poder-la abordar en poques línies, sobretot perquè no ha estat l’únic factor que ha anat transformant les identitats col·lectives a Catalunya al llarg d’aquesta segona meitat del s. XX. Però sí que podem apuntar-ne alguns elements per a una reflexió en termes històrics i de longue durée d’una qüestió que, sens dubte, ha tingut les seves peculiaritats a casa nostra. Vegem-ho.

Sobre el concepte, el subjecte i el marc històric

Abans que res, val la pena introduir –encara que sigui de forma breu– algunes consideracions al voltant del concepte, el subjecte i el marc històric. Per començar, ni catalanitat ni espanyolitat han estat conceptes amb significats estàtics i impermeables al pas del temps. De fet, més aviat es tracta de fenòmens dinàmics, plurals i en constant evolució. Dintre dels quals hi trobaríem tot un reguitzell d’elements i codis que configuren allò que en cada moment s’ha entès com a catalanitat i espanyolitat, i que evidentment anirien des del folklore o la gastronomia fins a qüestions més profundes –però no menys reals– d’índole cultural i antropològica.

Naturalment, en aquest procés de codificació, les classes populars –categoria social àmpliament esmentada, però de contorns difusos– no han estat en cap cas alienes ni passives. Al contrari, en molts casos la cultura popular en el seu sentit més ampli ha estat un agent de canvi en la configuració –i reelaboració– de les identitats col·lectives. De fet, tal com ja assenyalà el professor Jordi Casassas a La fàbrica de les idees (1999), les classes populars construirien una memòria cultural identitària molt menys erudita, però molt més funcional, ja que tan sols agafarien del passat allò que més els hi interessa a cada moment. La seva simplicitat, doncs, és el que facilitaria –aparentment– la seva comprensió universal.

Amb tot, cal afegir encara un tercer factor, en aquest cas essencial, doncs al capdavall és el que també acabarà determinant –valgui la redundància– una determinada construcció de la catalanitat i l’espanyolitat: el marc històric. No en va, el canvi més gran que experimentà en aquest sentit la societat catalana precisament es produirà durant la segona meitat del segle XX, quan d’una Catalunya majoritàriament catalanoparlant es transitarà cap a una Catalunya plenament bilingüe; i quan d’una Catalunya sota la dictadura de Franco es passarà a un règim democràtic, amb la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern.

És, doncs, en aquest context històric –a cavall de dos marcs culturals tan oposats– que es gestaran alguns dels ingredients i de les experiències que s’afegirien al pòsit de la memòria col·lectiva del país. I que pel cas que ens ateny ara és el que acabaria propiciant, també, el sorgiment de noves –o velles formes, segons es miri– d’entendre la catalanitat i l’espanyolitat; i per extensió nous significats sobre què volia dir ser català, espanyol, o ambdues coses alhora.

Continuïtats i ruptures durant la llarga nit franquista

Cap al 1950 bona part dels elements simbòlics que configuraven el sentit de catalanitat de les classes populars catalanes no eren gaire diferents dels que ja hi havia abans de la Guerra Civil. El context, no cal dir, era ben diferent. Radicalment diferent. No només perquè entremig havia desaparegut tota una generació, a la guerra o a l’exili. Sinó sobretot perquè un dels principals objectius del franquisme fou el d’eliminar tot element que suposés una esmena a la visió ultranacionalista i d’arrel castellana que, sobre l’espanyolitat, divulgaria el règim a través de tots els mitjans possibles a l’època; i per descomptat a través de la violència i la repressió.

A la pràctica aquesta visió acabaria arribant molt més lluny del que fins i tot l’expolític lligaire Ferran –Fernando– Valls Taberner ja havia afirmat a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”. Valls i Taberner moriria tot just tres anys després. Però el cert és que bona part d’allò que s’entenia com a catalanitat –començant per la mateixa llengua catalana– acabà associant-se a catalanisme, i per extensió a “separatismo”.

*Circular de la Jefatura local de Manresa sobre la imposició de sancions davant l’ús de la llengua catalana. Font: http://www1.memoria.cat/franquisme/

Aquesta simbiosi no era en absolut cap novetat: el mateix procés de nacionalització espanyol havia partit del clàssic etnocentrisme castellà, ben present entre la Cort, l’aristocràcia i les elits polítiques residents a Madrid, que des del principi acabarien identificant Espanya amb Castella. La diferència amb tot això, però, és que en un context ben recent com el dels anys trenta i la II Guerra Mundial, amb l’auge dels totalitarismes, i on l’adversari polític es convertia en un enemic a eliminar, tot plegat conduí a una radicalització de postures i al final a una explícita política de genocidi cultural. I és que el gran salt qualitatiu que donaria la dictadura a Catalunya seria el d’institucionalitzar una catalanofòbia militant que, si fa no fa, es mantindria vigent fins a pràcticament els darrers dies del règim. Fins i tot aquesta catalanofòbia arribaria a incomodar a una part del carlisme i del falangisme català de primera hora, el qual podia acceptar –simplificant– allò del “habla español, que hace más fino”, però no tant un “habla en cristiano”. Tanmateix, això no impediria que una part no menor dels franquistes catalans –entre ells bona part de la burgesia catalana– acabés adoptant el castellà com a llengua vehicular en l’àmbit domèstic. I d’aquí a què els seus fills –els nascuts a les acaballes de la guerra i durant la postguerra– acabessin practicant el català únicament amb les seves respectives mainaderes i criades.

Sigui com sigui, aquest procés de canvi cultural que suposà –i imposà– el franquisme també acabaria impactant a mitjà i llarg termini sobre la percepció que les classes populars –i allò que, de vegades, s’ha categoritzat com la menestralia– tindrien de l’espanyolitat. És important assenyalar aquest factor, ja que el franquisme no només reduí la catalanitat a la sardana i al folklore amb rerefons religiós, sinó que també acabà convertint l’espanyolitat –i sobretot aquell tipus d’espanyolitat– en un element d’opressió cultural, de tal manera que, al seu torn, i sense voler-ho, el règim acabà convertint la catalanitat en un símbol contra la mateixa dictadura. Sense aquests elements no s’entendria part de l’al·lèrgia que encara avui dia el mateix concepte d’espanyolitat suposa per una part no menor de la població catalana.

Amb tot, un dels majors processos de canvi que experimentaria Catalunya durant aquells anys fou l’arribada de la immigració. Entre 1950 i 1975 prop d’un milió i mig de persones –provinents majoritàriament d’Andalusia i Extremadura– s’establirien a moltes zones de Catalunya. La història és prou coneguda, i de fet el fenomen en si ha estat –i continua estant– estudiat des de diferents disciplines acadèmiques com la demografia o la història. Tanmateix, si bé per l’extensió i les característiques d’aquest article no podem entrar a fons en la qüestió, sí que podem esbossar de forma telegràfica quatre factors essencials, que evidentment acabaran influint en les percepcions que tindran les classes populars catalanes al voltant de l’espanyolitat i la catalanitat. En primer lloc, aquest procés migratori no es va produir únicament a Catalunya o a Espanya, sinó que cal inserir-lo dins un fenomen més ampli, de caràcter transnacional, i que es traduirà amb grans moviments migratoris interregionals, principalment de capes humils i joves a la cerca de millors condicions de vida. Per tant, cal integrar també aquest procés dins la història social europea dels anys 50 i 60. En segon lloc, a diferència de la primera onada migratòria que havia viscut Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920 –principalment aragonesos, valencians, i en menor mesura murcians, castellans i gallecs–, bona part d’aquests contingents de població migrada arribaran al país en un context sociopolític molt diferent, fins i tot més desfavorable que no pas el que havia viscut l’anterior onada migratòria durant el període d’entreguerres. En tercer lloc, aquesta població migrant no només transformarà el paisatge humà de desenes de poblacions catalanes, sinó que una part no menor d’aquests immigrants passaran a engruixir directament les classes populars del país, arribant en molts casos a situacions de marginació social, o fins i tot de guetització en forma de barris de barraques o de grans blocs aïllats i desproveïts de qualsevol mena de servei. I en quart lloc, aquesta gran transformació humana no sols acabarà propiciant una (nova) estratificació social, sinó que també farà aparèixer a Catalunya una divisió cultural del treball, fins aleshores ben poc apreciable.

Fotografia del barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet durant els anys setanta. Font: https://www.inspiraction.org/santa-coloma-de-gramanet-anos-70-35

És important tenir presents aquests quatre factors, puix que en grau considerable és en aquest nou marc que s’aniran (re)configurant noves formes d’entendre l’espanyolitat i la catalanitat. És més, és en aquest context on cal inserir ja els primers debats que generarà el nou fenomen migratori. Des d’un Francesc Candel (1925-2007), fill precisament de la immigració valenciana dels anys vint, fins a un Jordi Pujol, que amb els seus escrits sobre la qüestió establirà les bases del model assimilacionista que abraçaria en línies generals el nacionalisme català. Menys conegudes són les tesis de Manuel Cruells (1910-1988), vell dirigent de l’organització Nosaltres Sols! (NS!), i del Front Nacional de Catalunya, i per dissort bon coneixedor de les presons franquistes. El 1965 Cruells publicaria Els no catalans i nosaltres, una obra summament escèptica amb les tesis candelianes, però que en cap cas abraçava postulats xenòfobs o racistes, com sí que ho faria quinze anys més tard un grupuscle d’extrema dreta que adoptaria el mateix nom de NS!

A banda d’aquestes obres, i de molts altres opuscles i articles que apareixeran sobre la qüestió, el fenomen migratori també s’acabaria plasmant a la literatura. No en va, bona part de la primera generació d’escriptors catalans a gestar una literatura pròpia en llengua castellana sobre temes catalans –amb autors com Josep Maria Gironella, Carmen Kurtz, Julio Manegat, Carmen Laforet, Luis Romero o entre d’altres Juan Marsé, fill precisament d’un antic militant de NS!– s’inspirarien en major o menor mesura amb les històries de la immigració, o tindrien com a teló de fons la postguerra i els nous canvis socials que es generarien al llarg de la dictadura.

El resultat de tot plegat conduiria cap a un nou imaginari col·lectiu. I si bé fins aleshores la llengua catalana –símbol de la catalanitat– havia estat la llengua de les classes populars, durant el tardofranquisme i la Transició democràtica el castellà –llengua de la nova immigració– acabà alterant substancialment les identitats culturals a casa nostra. Per descomptat, el català continuaria sent la llengua popular a molts indrets de Catalunya –i també seria adoptada per molts dels fills d’aquesta segona onada migratòria–, però la nova realitat social comportaria de forma irremeiable una profunda revisió de què havia significat fins aleshores la catalanitat i l’espanyolitat.

Tant és així que aquesta qüestió també acabaria influint en la producció acadèmica i en els debats polítics de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta. De fet –i de nou– és complicat resumir ara alguns dels aspectes que generaria aquest nou paradigma sociocultural. Però encara que sigui a tall de pinzellada és en aquest context que cal situar l’obra de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa (1967), i que més que un estudi històric, era una reflexió en forma d’assaig i relativament documentada al voltant del pensament de Prat de la Riba. La seva tesi partia de la idea que la història del nacionalisme català era “la història d’una revolució burgesa”. En realitat l’obra en si deia moltes més coses, però algunes d’aquestes afirmacions no només generaren agres polèmiques –com és el cas de les crítiques que rebria per part de Josep Benet, o més endavant del mateix Josep Termes–, sinó que sense pretendre-ho també obriria les portes a un nou marc interpretatiu, més polític que no pas històric. Un marc que seria abraçat especialment per una part de l’esquerra espanyola, que des del desconeixement acabaria instrumentant la tesi soleturiana i interpretant la qüestió catalana únicament i exclusiva a través del binomi catalanisme-burgesia.

Portada de l’obra Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura (1967).

Amb tot, la mort de Franco, coincidí en un moment de forta agitació social, on evidentment les classes populars –moltes d’elles provinents de la immigració– prendrien un paper rellevant i transformador, ja fos a través de la lluita sindical, els moviments veïnals, o bé amb les reivindicacions a favor de la recuperació de l’autogovern, tal com mostrarien les massives manifestacions per la Diada que tingueren lloc el 1976 i sobretot el 1977, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Catalunya havia canviat de forma radical, i amb aquesta nova conjuntura és quan s’anirien traçant part dels elements culturals i identitaris que caracteritzarien el darrer quart del s. XX.

Cap a una nova catalanitat i espanyolitat? La recuperació de l’autogovern i la institucionalització d’un nou marc cultural

Inequívocament la reimplantació de l’autonomia i de la vida parlamentària catalana a partir de 1980 permetria la institucionalització d’un nou marc politicocultural. Avui dia hi ha la tendència a veure aquells anys de la Transició com una concatenació de fets lògics i coherents. Però ni en aquell moment ni en cap altra, la història estava escrita. És més, les dificultats i les pors a un retrocés –tal com el mateix intent de cop d’Estat del febrer de 1981 posaria de manifest– foren ben presents fins a pràcticament la darrera dècada del s. XX.

Aquest factor és essencial per entendre els obstacles que comportà la recuperació i normalització de la catalanitat després de dècades de postració i repressió cultural. I no només això, per a molts calia reconstruir també una (nova) espanyolitat –a la catalana– que recuperés la vella complementarietat entre ambdós conceptes. Assolir-ho no era una tasca fàcil. D’una banda, per una part important de la població l’espanyolitat continuà associant-se a tot allò que havia representat el franquisme o el vell i clàssic centralisme; una tendència que també s’accentuaria davant els recurrents entrebancs de Madrid al desplegament autonòmic, malgrat la política del “peix al cove” que tant caracteritzaria els governs de Convergència i Unió fins al tombant de segle. Però d’altra banda aquesta normalització de la catalanitat també hagué de fer-se partint de la nova realitat sociolingüística del país. I en aquest sentit, com és prou conegut, la llengua catalana esdevindria l’eix vertebrador de la nova política de “nacionalització” en aquella Catalunya del “Som 6 milions”. Fou el que s’acabaria coneixent com la immersió lingüística, una política que el mateix pujolisme acabaria assumint com a pròpia, però que en realitat no havia estat el seu projecte inicial, sinó del PSUC i de bona part de l’esquerra catalanista.

En aquesta conjuntura, i reprenent la pregunta que formulàvem al principi, ¿quina seria la percepció de la catalanitat i de l’espanyolitat per part de les classes populars catalanes durant aquesta darrera etapa del s. XX? ¿Era possible (re)construir el país a partir del vell lema “un sol poble” que el mateix Benet havia llançat el març del 68, i que partits com el mateix PSUC farien seu ben aviat? La qüestió –no cal dir– ha suscitat una infinitat d’articles, llibres, reflexions, i no poca literatura de tots colors. En realitat, és enormement complex fer una valoració sobre quin fou el resultat d’aquesta voluntat “integradora”, i sobretot quin fou l’impacte que tot plegat tindria –en el terreny cultural i identitari– sobre les classes populars. Però el cert és que durant els darrers vint anys del s. XX, i més enllà de lemes, es produiria una soterrada pugna per a l’hegemonia cultural que ben sovint s’acabaria reduint a la dialèctica pujolisme i antipujolisme. Una dialèctica que també tindria la seva aparent translació en cada contesa electoral, amb les victòries de CiU d’una banda, i les victòries socialistes d’altra banda, especialment a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En definitiva, aquest repartiment de papers no només eclipsà la influència d’altres forces polítiques –republicans, postcomunistes, populars i en molta menor mesura el món de l’esquerra independentista i el moviment llibertari– durant un llarg període, sinó que també acabaria perllongant de forma subjacent diferents imaginaris col·lectius, espais culturals i marcs de socialització. No en va, és dins d’aquest esquema que es gestarien alguns dels elements que més marcarien els significats i les percepcions al voltant de la catalanitat i de l’espanyolitat, ben sovint a base d’estereotips: mentre els més “catalanets” –o “catalufos”– veien TV3, escoltaven rock català i votaven Pujol; els “xarnegos” eren la classe treballadora, cantaven en castellà, i bàsicament votaven partits “no nacionalistes” d’àmbit estatal.

Logotip de TV3 estrenat el 1993. Font: Viquipèdia

De fet, no hi mancaria tampoc una voluntat més o menys directa per mantenir aquesta divisòria: davant l’atrinxerament del pujolisme en el rerepaís i les seves dificultats per moure’s en la Barcelona metropolitana, la instrumentalització de les “casas regionales” i la persistència argumental al voltant de la divisió cultural del treball en els barris de la immigració es presentaria com un esquer electoral llaminer per a tot un seguit de barons locals.

Amb tot, i ara sí a tall de tancament, qui probablement ha descrit millor tot aquest imaginari col·lectiu –amb més o menys estereotips pel mig– no ha estat cap text, ni cap obra concreta, sinó la cançó dels Catarres, Jenifer, sens dubte el producte cultural i musical que amb més encert ha sabut reflectir algunes de les majors contradiccions de la Catalunya de finals de s. XX. Però aquesta ja és una altra història.

Read More

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

SALVADOR ESPRIU

La dictadura franquista es va vertebrar al voltant dels interessos de la classe dominant. Ja el 14 d’abril del 1931, dia en què es proclamà la Segona República espanyola, els empresaris més poderosos de l’Estat es reuniren per decidir de quina manera podien acabar amb el jove projecte republicà, atès l’incipient programa reformista i progressista que preconitzava. Així doncs, no és d’estranyar que els principals beneficiats de la dictadura franquista fossin els poders fàctics tradicionals de l’estat espanyol, l’oligarquia terratinent i l’Església, als quals cal sumar-hi la burgesia.

El segell de la classe dominant durant la dictadura es feu palès en la reducció dels salaris; la creació de sindicats verticals; l’eliminació dels drets de vaga, associació i manifestació; la fixació de l’economia de guerra, que establia cartilles de racionament per a la població i va beneficiar a molts adeptes al règim, entre altres aspectes. Al mateix temps, però, també necessità cimentar-se en el nacionalcatolicisme, el supremacisme, el masclisme i, sobretot, en la unitat d’Espanya. Aquest darrer element va forjar-se extingint les manifestacions culturals dels pobles i nacions que componen l’Estat. El franquisme, d’aquesta manera, encetava un projecte nacionalitzador i uniformitzador en qüestions socials en el qual no es tolerava la diferència.

No obstant això, la implantació d’aquest projecte, especialment en les darreres dècades de dictadura, va topar-se amb diverses resistències. Una de les més significatives fou la que tractarem al llarg d’aquest article: la reconfiguració del catalanisme, un procés que s’inicià a la dècada dels seixanta i s’estengué fins als anys de la transició democràtica. Així i tot, cal tenir en compte que el principal múscul de l’antifranquisme foren, fonamentalment, les classes populars i treballadores.

El catalanisme durant el tardofranquisme

Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat
Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat

Als anys seixanta hi hagué una primera consolidació del catalanisme durant la dictadura. En 1962, la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va marcar un precedent teòric important pel moviment catalanista arreu dels Països Catalans, encara que la majoria d’entitats demanaven la independència només per a Catalunya. Aquest era l’aposta del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització amb gran capacitat de mobilització als carrers que cercava la confrontació directa amb el règim i els seus aliats.

Sigui com sigui, la idea de catalanitat s’estenia pels territoris de parla catalana amb més o menys acceptació. Fuster, en Nosaltres, els valencians, apuntava: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble (…) Si el País Valencià -posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha de ser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica.»

Fou en aquest període quan es produïren un seguit d’esdeveniments força significatius com ara el cas Galinsoga (1959), els fets del Palau de la Música (1960), la Caputxinada (1966) i la Taula Rodona (1966-1973), uns fets que esdevindrien símbols pels anys següents i que estarien protagonitzats, fonamentalment, per estudiants universitaris. També nasqué Òmnium Cultural (1961), que amb el suport econòmic de la petita i mitjana burgesia oferia cursos de català. Fou, també, als seixanta quan sorgí la Nova Cançó, un fort embat des del món cultural que reeixiria no només en els territoris de parla catalana, sinó per tota Espanya. Aquesta manifestació musical feu que la poesia més polititzada s’obrís cap al públic d’àmbits populars, permetent que talents com els de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés i tants altres fossin arreplegats per generacions més joves per mitjà de les veus de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i tants altres.

Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com
Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com

En 1963 consten peticions per aconseguir l’ensenyament del català a les escoles i perquè s’emprés als mitjans de comunicació. Es farien les primeres traduccions i centres d’ensenyament de la llengua que serien contestats pel règim amb la censura, multes i detencions. Veiem llavors com sí existí un reviscolament, amb la repressió des de dalt i la immigració des de baix. El conflicte amb la catalanitat es tracta d’un continu: l’Estat espanyol li donava un caire polític a la cultura catalana, reprimint-la; el poble reaccionava a aquesta repressió, i així la cultura obtenia un veritable caire polític que tornava a ser perseguit. La qüestió és que a diferència del cas basc, on l’etnicitat des de la dreta i la lluita armada des de l’esquerra han tingut un paper molt reeixit, a Catalunya comptaven amb una base cultural i literària forta, que permetia resistir les polítiques d’assimilació estatals sense recórrer a un ús majoritari de l’essencialisme i descartava la lluita armada.

Cal deixar constància que si aquests esdeveniments i iniciatives estan directament vinculats amb el creixement del catalanisme, aquest no ha sigut un moviment completament independentista. La independència ha estat una de les opcions del catalanisme, minoritària fins els anys 90. La defensa de la llengua i cultura pròpies i de majors quotes d’autogovern no impliquen necessàriament un projecte de ruptura amb l’Estat espanyol. Així i tot, si que nasqueren algunes projectes independentistes que apostaven per un trencament clar amb la dictadura.

En 1968, un grup de militants del FNC de tall marxista s’escindiren i fundaren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), d’inspiració leninista, mentre que el FNC s’identificaria més amb el laborisme de James MacDonald. El PSAN no només acceptaria els PP.CC. com a marc nacional teòric sinó també com a marc d’actuació. Apuntaven el desbordament del «nacionalisme burgès» i el descobriment per part del proletariat de la seua «missió nacional». Trobarien per tant l’expansió com a eix fonamental d’apropament i conscienciació de la classe treballadora, obrint molts fronts sectorials: ensenyament, sanitat, associacionisme veïnal, CC.OO. i altres, a fi d’esdevenir populars, amples i participatius. El novembre de 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, on tant el FNC com el PSAN participarien, amb major o menor grau d’acceptació.

Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat
Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat

El PSAN també trobaria escissions i es dividiria en dos: primerament, el sector dissident s’anomenaria PSAN-Provisional; Carles Castellanos s’interessa per l’aprofundiment teòric i escriu els documents Les tasques de la Revolució Socialista (maig 1974), Aproximació a la història dels Països Catalans (gener 1975) i Cap a l’alternativa democràtica (març 1975), entre d’altres. Destaquen per les seues relacions amb moviments nacionalistes radicals d’altres nacions, com l’UPG, ETA i altres organitzacions no peninsulars, com consta en la Carta de Brest. Segonament, el sector oficial del PSAN tindria fronts sectorials de lluita i contacte amb la Nova Germania, un grup de valencians propers al Frente Revolucionario Antifascista y Patriota encapçalats per Josep Guia i Francesc Candela. Aconseguirien així eixamplar la militància al País Valencià. D’aquest entorn destaca la detenció dels «10 d’Alaquàs», entre els quals estava Josep Guia, el 9 d’agost de 1975.

Hi hagué altres vies clandestines, com EPOCA (Exèrcit Popular Català), que fou una organització independentista de caràcter militar que es gestà a partir dels seixanta i que desaparegué a finals dels vuitanta. Altre exemple és el Front d’Alliberament de Catalunya, una organització armada provinent de les Joventuts d’Estat Català i del Consell Nacional Català. En 1973, evolucionaren cap al marxisme-leninisme. És més conegut el cas de Terra Lliure (1978), organització semblant que es dissol de manera definitiva en 1995 per, segons apuntaven en el seu butlletí Alerta, «l’esgotament de la propaganda armada» i «l’esgotament dels recursos humans».

Hi hagué tres factors molt influents en la represa del catalanisme als anys 70: per una banda, la influència dels processos d’alliberament nacional de l’anomenat Tercer Món; per altra, el desenvolupament desigual i la uniformització capitalistes i, finalment, el Maig del 68. Tot i això, la mort de Franco i la construcció de la democràcia burgesa a l’Estat espanyol ampliarien les possibilitats del catalanisme i, per tant, no seria únicament aquell de tall marxista i combatiu el que ara prendria els carrers. Les possibilitats que oferia el parlamentarisme exclourien a aquells grups més combatius i donarien la benvinguda a aquell catalanisme dretà i d’ordre que havia estat exiliat, amb les figures de Tarradellas i Jordi Pujol com a preeminents en els primers anys de democràcia. Les lluites pel reconeixement de la identitat catalana es veurien en múltiples moviments, com per exemple en el cas del feminisme: en diversos actes i manifestacions feministes dels anys 70, les dones d’arreu els PP.CC. també exigien el cessament immediat de la censura, la lliure circulació de publicacions i el dret a parlar català en esdeveniments com les Jornades de la Dona, celebrades a Barcelona i València els anys 1976 i 1977. El catalanisme es convertia en una qüestió transversal.

La transició i la reconfiguració del catalanisme

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
MIQUEL MARTÍ I POL

Actualment, parlar de Països Catalans vol dir fer-ho majoritàriament en clau independentista. Però en els anys 1975-1980 no entrava en contradicció amb propostes federalistes, confederalistes o autonomistes que pretenien algun tipus de coordinació amb aquells països de llengua i cultura agermanades. La diferència raïa en definir les identitats de cada territori i en el grau d’acceptació del fet dels Països Catalans. En 1977, deia Josep Ferrer (militant del PSAN) que la societat catalana -els Països Catalans- ha tingut una dinàmica «pròpia i diferenciada, en total sintonia amb el desenvolupament de la societat europea occidental» malgrat mancar-li el poder polític, l’administració dels recursos propis i l’organització de la seua vida cultural.

Concretament a Catalunya, hi trobem un objectiu més clar i de més llarga tradició: imaginar una nació catalana que havia d’encaixar en una Espanya on Castella no fos el centre, ni l’enemic. Per tant, mentre els independentistes no pretenien encaixar en cap Espanya, bona part del catalanisme sí aspirava a reformar-la. A més a més, i en referència als Països Catalans, el nacionalisme català els considerà com quelcom complementari al vertader subjecte polític nacional -Catalunya-, més perjudicial que beneficiós en moltes ocasions.

El pujolisme, (més proper a les idees d’un Vicens Vives en Notícia de Catalunya que a les de Joan Fuster en Nosaltres, els valencians) mantingué la idea de crear una burgesia catalana capaç de modernitzar Espanya per bandera, establint fermes distàncies amb el projecte pancatalanista. D’aquesta manera, la idea de catalanitat seria dirigida fonamentalment al Principat pel pragmatisme pujolista, tot i que la dreta espanyolista també jugà el seu paper en la regionalització dels territoris de parla catalana; no és aquest el nostre objecte d’estudi però la coalició de les burgesies per dinamitar el projecte dels Països Catalans ens deixa veure, de nou, els interessos de classe que travessen la qüestió nacional.

Val a dir, també, que la perspectiva i consciència de classe travessaren totes les demandes vinculades a la reivindicació de la cultura catalana –i l’autodeterminació–. Per ficar un exemple, mentre la petita i mitjana burgesia es mobilitzarien per la normalització del català o per l’autogovern, la classe treballadora dels Països Catalans havia de reclamar que es construïren centres escolars, de salut i socials a les seues barriades i viles per millorar les seues condicions materials. I incloïa, en aquestes demandes, una evident perspectiva nacional. Aquest assumpte el podria sintetitzar molt millor l’Ovidi amb la seua famosa frase: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.»

Miquel Caminal apunta que entre 1970 i 1980, les fases de la política d’unitat foren tres: l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC) i la Generalitat provisional encapçalada per Tarradellas. Si el PSUC havia sigut el partit antifranquista de referència, la mort del dictador suposava possibilitats reals i, amb aquestes, la divisió del moviment d’oposició democràtica que aquest havia dirigit. El nou panorama enfortí els partits polítics en detriment dels moviments socials i mostraria, ja als inicis, desunió.

Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr
Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr

L’Assemblea simbolitzava la ruptura, la mobilització contra el franquisme i el predomini de les forces sindicals i polítiques esquerranes. El Consell suposaria una reacció cap a la moderació, el centrisme i els interessos de Jordi Pujol. El Consell el formaren el Partit Carlí de Catalunya, ERC, PSUC, Convergència Democràtica de Catalunya, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, PSAN, FNC, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Popular de Catalunya, Convergència Socialista de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya.  La «qüestió catalana» era indiscutiblement un dels aspectes clau de la transició, i la resposta que se li donés determinaria l’estructuració del conjunt de l’Estat.

Les primeres eleccions del 15 de juny de 1977 donaren la victòria a Catalunya a l’Entesa dels Catalans, la coalició formada per PSC, PSUC, la federació catalana del PSOE i ERC. L’Entesa veia necessari abordar conjuntament tant la Constitució com l’Estatut, apuntant que no podria haver-hi Constitució ni vida democràtica a Espanya sense un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i les altres nacionalitats històriques. Seria la pròpia Constitució amb el seu article 145 la que prohibiria la federació entre comunitats autònomes, posant així fi al projecte polític dels Països Catalans, que seria deixat a banda pels partits polítics però mai oblidat per alguns moviments socials.

La unitat esquerrana es viu eclipsada per un Tarradellas que, seguint l’argument de Miquel Caminal, fou un instrument d’Adolfo Suárez per redreçar la política catalana cap a la moderació. El tarradellisme, pragmàtic, particularista i orfe de base teòrica, sorprendria per les seues múltiples simpaties a diferents partits espanyols i catalans.

D’aquesta manera, la política de consens hauria reemplaçat la política d’unitat d’oposició democràtica. Açò, segurament, respon al fet que s’inclouen al parlamentarisme forces polítiques que no eren contràries al franquisme i que fins i tot eren hereves d’aquest, com ara Alianza Popular. També, a les diferències en el grau de ruptura amb el capitalisme que proposaven les diverses forces d’oposició democràtica. Aquest consens conduiria a cedir en moltes ocasions, com ho veiem en els plànols de finançament, seguretat o ordenació territorial, així com a la marginació i persecució de les opcions polítiques marxistes incloses dins del catalanisme polític.

Mentrestant, l’independentisme de tall marxista-leninista viuria, junt amb altres matrius ideològiques contràries al capitalisme, les conseqüències més immediates de la transició. Gustau Muñoz, militant independentista i comunista del PCE (internacional) seria assassinat per la policia nacional l’11 de setembre del 1978 als seus 16 anys. La violència de l’extrema dreta s’organitzaria de manera paraestatal, sobretot al País Valencià, donant lloc a la coneguda Batalla de València. Aquesta etapa de la nostra història, la de la transició, ha deixat moltes portes obertes a la investigació historiogràfica i sovint genera uns fils que s’allargassen fins els nostres dies. El trauma, les pors, les esperances i els projectes. Tot plegat, història viva de casa nostra.

Read More

Aquest desembre es commemora el 40è aniversari de la Constitució espanyola. La celebració dels actes es produeix en un context de dilatada crisi social i política. El text constitucional s’ha convertit en el centre de totes les mirades i afronta l’etapa de descrèdit més profunda de la seva història. La postura de les forces polítiques s’ha polaritzat en aquesta qüestió. D’una banda, els defensors a ultrança de la Carta Magna reclamen un compliment més estricte del contingut per afrontar els problemes que assolen Espanya. Per l’altra, els retractors consideren que cal obrir un període de reformes per actualitzar la Constitució a la societat del present. A més, el desafiament sobiranista català aposta directament per sobrepassar-ne el marc jurídic i substituir-lo per un de propi. Les posicions es presenten irreconciliables a curt termini.

Històricament, la Constitució fou la culminació de la Transició, un període complex i convuls que restablia la democràcia a Espanya. És en aquesta etapa on s’elabora l’ordenament polític i jurídic actual. Per conèixer l’abast real d’aquest procés ens hem traslladat fins a la Universitat Autònoma de Barcelona per entrevistar Carme Molinero i Pere Ysàs. Els dos catedràtics han publicat de manera conjunta i individual un extens recull de llibres i articles dedicats al franquisme, l’antifranquisme i la Transició. En aquest sentit, destacar la seva publicació més recent, titulada La Transición. Historia y relatos i editada per Siglo XXI.

Ens trobem amb ells al despatx de la Carme. En Pere no hi és i mentre l’esperem encetem diversos temes de conversa. Un cop arriba i, després de presentar-se amablement, comencem l’entrevista.

Quan diríeu que acaba el franquisme i comença la Transició?

Pere Ysàs (PY) – El primer que podem dir és que no hi ha una línia de separació entre franquisme i Transició. No hi ha una etapa franquista i una etapa de Transició, sinó que la Transició és el final del franquisme. Primer, es decideix si el franquisme continua o no, i després es configura un nou sistema polític.

Carme Molinero (CM) – No se li pot posar una data, en qualsevol cas l’any 1976, que és quan es posen les bases del procés de la Transició, ens trobem amb un franquisme nu i cru: tot l’ordenament franquista està en vigor. Així i tot, hi ha alguns elements de diferència, per exemple, en el terreny de la premsa: la premsa publica coses l’any 1976 que l’any 1975, amb la mateixa normativa, no publica de cap de les maneres. Però això no significa cap canvi real. Inclús, si s’hagués de buscar una data –que ja hem dit que no es pot– serien les eleccions de 1977, en les quals ja hi ha un canvi definitiu que obre una nova etapa. Tanmateix, totes les institucions del franquisme segueixen vigents i van desapareixent progressivament. Totes no, però sí algunes de molt simbòliques i importants.

És, doncs, un procés de continuïtats i canvis?

CM – És clar. La ruptura és la mateixa Constitució.

PY – A nosaltres ens ha interessat, en el llibre, destacar que no es pot equiparar la Transició a un període concret amb característiques definides. La Transició, per definició, és un procés de canvi. Per tant, no es pot considerar com una etapa, perquè indueix a l’equivocació. El franquisme no acaba el 20 de novembre de 1975 perquè mor Franco; no acaba en una data determinada i la Transició tampoc. La Transició, més que una etapa, és un procés. Podem parlar del franquisme com una etapa i de la democràcia, quan està configurada, també. Però la transició en si mateixa no és una etapa, no és un període estable i definit.

Amb la mort del dictador s’obrien diferents escenaris que podríem resumir en continuisme, reformisme i ruptura. Tots tres eren possibles aquell novembre de 1975?

CM – Nosaltres hem definit la transició com un procés obert, en què res estava predefinit. Algunes coses eren més difícils que altres, però res era impossible.

El primer govern de la Monarquia, el d’Arias Navarro, intenta fer canvis però mantenint les essències del franquisme. És justament el fracàs d’aquest projecte, pel rebuig que desperta i per la seva incapacitat de generar cap mena d’expectatives, el que dóna pas al govern de Suárez, que no es pot entendre sense l’experiència del primer govern. Molts personatges que tindran protagonisme a partir del juliol de 1976, durant el segon govern de la Monarquia, havien estat en el primer govern, com Adolfo Suárez o Rodolofo Martín Villa, amb unes actituds molt distants amb les iniciatives que prendrà el segon. Això s’explica pel mateix fracàs de les intencions i els objectius que es marca el govern Arias-Fraga.

Si la pregunta és qui fa fracassar el primer projecte reformista, doncs, evidentment, l’acció de l’oposició. En definitiva, el projecte rupturista.

IMG_7534

En aquest sentit, sovint s’ha dit que «Franco mor al llit, però el Franquisme mor al carrer». Quin paper va tenir l’oposició en tot aquest procés?

PY – L’oposició política i l’oposició social estan estretament lligades. Ens referim als grups organitzats i als moviments socials, que tenen la capacitat de mobilitzar i generar conflictivitat. Sens dubte, tenen un paper fonamental en portar el franquisme a la crisi. No hi ha cap règim polític que desaparegui de cop i volta perquè algú pensa que l’ha de canviar, i tampoc hi ha cap dictadura contemporània que desaparegui perquè es mor el dictador. Perquè un règim polític desaparegui, prèviament ha d’haver entrat en un període de crisi.

Què és el que porta el franquisme a la crisi? Bàsicament la pèrdua creixent de control sobre la societat com a conseqüència d’una important mobilització social, que no és suficient per provocar la caiguda i el col·lapse del franquisme però sí que ho és per fer molt difícil el seu manteniment. Per tant el paper de l’antifranquisme en un sentit extens és capital, però no és l’únic.

Justament aquesta situació és cada vegada més difícil per l’aparell franquista. Les dificultats per assegurar el futur més enllà de la vida de Franco generen discrepàncies internes i divisions entre la classe política franquista. Per tant, la divisió interna també és un factor que contribueix a agreujar la crisi. Ara bé, no es pot perdre de vista que aquestes divergències en molt bona mesura també procedeixen de no saber com fer front a la contestació de la societat. En definitiva, el paper de la societat i de l’antifranquisme és fonamental, encara que no sigui l’únic, per portar el règim a la crisi. És a partir de la crisi que podem entendre la transició.

CM – El cas espanyol és molt diferent dels altres casos que es donen a l’Europa Occidental en aquest pas de les dictadures a les democràcies. El procés és intern. Cap règim polític resta al marge de l’escenari internacional i el seu entorn, però les causes de la desfeta del franquisme són endògenes, provenen des de la mateixa societat. D’altra banda, també és ben diferent del de Portugal.

Entre 1975 i 1982 hi va haver 665 víctimes mortals per causes polítiques a l’estat, que és una xifra considerable i que sovint passa per alt. La Transició va ser un procés pacífic?

CM – En el cas espanyol sempre hi ha el record de la Guerra Civil i, si prenem de referència aquest esdeveniment, el procés va ser absolutament pacífic. S’ha de tenir en compte que estem parlant d’una dictadura que ha aguantat gairebé 40 anys, que ha fet tot el possible per mantenir-se en el poder i que no tindrà mai cap voluntat d’abandonar-lo. El procés no és en absolut voluntari, malgrat que s’hagi intentat vendre un relat segons el qual la mateixa dictadura vol transformar-se en democràcia. Això és rotundament fals.

Hi ha una intervenció de les forces policials que provoca víctimes mortals, com ara a Vitòria. També hi ha un element que no es pot oblidar, que és precedent però justament en aquests anys s’intensifica, i són totes les accions provinents d’ETA i altres grups armats com els GRAPO.

PY – Podríem afirmar que és una transició pacífica en què, tanmateix, hi ha una elevada violència política. Globalment no hi ha un conflicte bèl·lic civil, però hi ha una gran diversitat de violències polítiques. La de l’aparell dictatorial, la violència de la ultradreta que intenta frenar i provocar el col·lapse de qualsevol canvi. L’atemptat d’Atocha en seria l’exemple més clar. D’altra banda, hi ha l’entrada en escena dels GRAPO, tot i els dubtes que sempre ha generat la seva actuació. El fenomen d’ETA que és el més singular, és el que aporta un nombre de víctimes més gran. El 1979 i 1980 són els anys de màxima activitat mortífera d’ETA.

En tot aquest context, quin paper van jugar les Forces Armades espanyoles i la ultradreta, coneguts popularment com el Búnker, en tot aquest procés? La seva acció va condicionar les decisions polítiques?

CM – Van ser capaços de condicionar algunes decisions concretes. Tanmateix, van demostrar que durant la Transició aquest búnker no tenia cap mena de força social ni política. El discurs del franquisme havia atorgat als militars un paper extraordinàriament important, però en la pràctica el franquisme no va ser mai una dictadura militar. La (seva) capacitat dels militars de pressionar el poder era relativament limitada. A més, en un principi la cúpula militar estava convençuda que les passes que es donaven estaven sota control. En cap moment pensaven que s’obria un procés cap a una democràcia amb les característiques que després va tenir. La seva capacitat de previsió i reacció era bastant limitada. Això no significa que el perill d’una intervenció fos inconsistent.

La profunditat de la crisi va fer agafar consciència a una part de la classe política franquista que no era possible continuar pel camí que marcava el búnker. I en aquest context també hi ha les mateixes necessitats de consolidació de la monarquia, impossibilitant que el monarca es lligués a un règim en una situació de crisi profunda. Aquestes són les coordenades del procés que cal tenir en compte per veure els esdeveniments concrets que aniran succeint-se.

PY – L’anàlisi comparada dels processos de transició en les dècades dels 70-80ens dóna algunes claus per entendre el fenomen. En la major part dels països de l’Amèrica llatina les forces armades van tenir un paper molt important, entre altres coses perquè es procedia de dictadures militars, a diferència del cas espanyol. A països com l’Uruguai o Argentina el poder efectiu romania en mans d’una junta militar. En conseqüència, les forces armades foren un actor col·lectiu amb un protagonisme decisiu en el procés de canvi. En el cas portuguès, la dictadura cau a través d’un cop d’estat militar, en un procés de signe oposat al dels països llatinoamericans.

El fet que les Forces Armades espanyoles estiguin fora del nucli de poder les situa en una posició complicada. Les dificultats per intervenir es manifesten contínuament. No tenen la capacitat per oposar-se a totes aquelles coses amb què estaven en desacord, que eren la majoria. Tampoc s’ha de perdre de vista que l’exèrcit és un exèrcit franquista. Si d’ell hagués depès, el procés es regiria per un continuisme estricte. Una altra cosa és que això fos sostenible per la situació de crisi i la manca d’alternatives i solucions que oferia l’opció continuista.

En tot cas, la seva posició ideològica i política era aquesta. Malgrat ser contraris a bona part de les accions que es van emprenent, es troben en una situació molt difícil per poder frenar-les. L’exemple més conegut és la legalització del Partit Comunista. Els militars intenten provocar una crisi de govern per paralitzar el procés. Ho intenten políticament, sense acció de força. No obstant això, els fracassos van alimentant un colpisme que acabarà tenint expressions fracassades: l’Operació Galàxia, el 23-F i altres temptatives posteriors.

Tots els actors són conscients que aquest és l’exèrcit que hi ha i aquestes són les seves actituds. En aquesta institució hi rau la força bruta i això provoca que constantment s’estigui mirant si els militars es mouen o s’estan quiets. En tot moment s’eviten actuacions contraproduents per mantenir-los passius. En un altre ordre de coses hi ha ETA. La seva dinàmica bàsicament busca provocar l’exèrcit i forçar-ne l’actuació.

IMG_7537

S’ha arribat a dir que el Rei va ser l’artífex de la Transició. La seva voluntat era encetar un període democràtic o consolidar la institució monàrquica? A més, és el monarca qui col·loca Adolfo Suárez en la presidència del govern amb l’objectiu de dirigir-lo. Quan deixa d’estar instrumentalitzat?

CM –El rei havia estat nomenat l’any 1969 successor de Franco a títol de Rei. Per tant, l’objectiu del franquisme no és la restauració, sinó la instauració de la «Monarquia del 18 de juliol». Això cal tenir-ho present. Evidentment, Joan Carles I va jurar els principis del Movimiento Nacional. Un altre element de continuïtat és que el primer cap de govern de la Monarquia, Arias Navarro, és l’últim de Franco. Dit això, és evident que el monarca considerava que calia obrir un procés cap a la democràcia. Fins i tot Manuel Fraga, sense definir-ho massa, parla d’obrir un procés democràtic mantenint certa continuïtat amb el règim. En fracassar aquesta via, cal cercar una nova perspectiva.

Sobre la relació entre el monarca i Adolfo Suárez, convé ressaltar que l’objectiu fonamental de Joan Carles és consolidar la institució monàrquica i per això dóna suport a Adolfo Suárez en totes les mesures importants que cal prendre. Una relació que es manté durant força temps. Suárez se sent fort després de l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política i comença a prendre la iniciativa, sense consultar totes les decisions amb el monarca. Fins i tot accepta la legalització del Partit Comunista per tal de guanyar legitimitat, un dels objectius principals del govern de cara a les pròximes eleccions, si bé no era una decisió compartida per les persones que rodejaven l’entorn del Monarca. La monarquia en tot moment vol aparèixer com el motor del canvi. El moment de consolidació absoluta es produeix, tanmateix, durant l’intent de cop d’estat el febrer de 1981. Joan Carles I l’aconsegueix aturar perquè la seva figura com a cap d’estat és fonamental pels caps dels exèrcits.

PY – Només afegir que la salut política del franquisme estava tan deteriorada com la del dictador. En aquest escenari, independentment del que pensés Joan Carles I, ha d’optar si vol lligar la institució monàrquica a un franquisme en crisi o vol lligar-la a un futur molt indefinit de democràcia, que és una possibilitat molt més prometedora per l’interès de la monarquia.

A partir d’aquí, l’actuació que seguirà serà coherent amb el que intueix –o coneix– que demanda l’opinió majoritària de la població. Si la població vol un canvi democràtic, encara que sigui molt imprecís, la monarquia afavorirà aquesta opció. L’operació va funcionar bé. Ara bé, hi ha exemples que il·lustren molt bé els dubtes que tenia Joan Carles I. D’una banda, davant del referèndum de l’any 1976, segons un informe de l’ambaixador nord-americà –informació de primera mà–, el Rei preferia que hi hagués bastants vots negatius. Això significaria que calia un canvi lent i amb més prudència. Per l’altra, el Monarca és el fre a qualsevol temptativa d’actuació militar malgrat tenir(-ne) dubtes. És ell qui evita determinades dimissions de ministres vinculats a l’exèrcit per tal d’evitar una crisi de govern, com per exemple durant la legalització del PCE. Tanmateix, sobretot després de les eleccions de 1979, en un context on la violència política és molt elevada i la crisi econòmica s’aprofundeix, la inestabilitat governamental genera tensions internes molt importants. En aquest moment Joan Carles escolta amb molta atenció les queixes que li arriben. És coneixedor de nombroses maniobres per forçar un canvi de govern, des de les més moderades, fins a les més radicals, que consideren que la Constitució ha sobrepassat tots els límits imaginables. En qualsevol cas, el que no fa és afavorir el 23-F, (sinó que) però retira el suport a Suárez i considera que ha d’abandonar el govern.

Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE
Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE

Quins van ser els apartats de la Constitució més candents i que més divergència van suscitar?

Tots dos – La qüestió territorial.

PY – El concepte de «nacionalitat» determina que només una part dels diputats d’Alianza Popular votin la Constitució. Hi ha una part que vota en contra i una altra part que s’absté. L’AP, amb Fraga com a ponent, presenta un vot particular contra tot el títol 8. Aquest és un dels aspectes que genera més discussió, amb uns discursos molt dramatitzats. Consideraven que si s’aprovava aquell títol es provocaria el finis Hispania. Aquest és un debat molt visible i molt present a la premsa del moment amb el pronunciament de molts actors de signe divers.

Però hi ha altres temes  també molt discutits i que generen controvèrsia. Per exemple, les funcions del cap d’Estat, una vegada queda clar que no hi ha cap possibilitat que la Constitució estableixi com a forma de govern la república –sobretot perquè no hi ha una majoria en aquest sentit, tot i que es debaten diverses esmenes a favor de la república. Pel que fa a les funcions del  cap de l’Estat la qüestió era quin tipus de monarquia que es volia establir. Si es planteja una monarquia parlamentària com les europees, comunistes i socialistes ho accepten; si no és així i la monarquia conserva poders de decisió importants, ho rebutgen. Aquesta decisió pren molta transcendència. Finalment els poders del cap de l’estat són simbòlics i no tenen efectivitat.

En aquests moments, alguns sectors crítics amb el text constitucional, proposaven fer un referèndum sobre la monarquia perquè estaven convençuts que guanyaria el sí a la monarquia. Les enquestes així ho deien. En cas de guanyar el referèndum volien impulsar la consolidació d’una monarquia amb poders reals. D’altra banda, més enllà de la consulta hi havia qui proposava que el cap de l’estat pogués vetar lleis, un poder indubtablement extraordinari.

També es van discutir moltes altres coses que amb el pas del temps han quedat diluïdes perquè tothom ho ha considerat normal, com per exemple una futura llei del divorci o la majoria d’edat als 18 anys. Alianza Popular i una part de l’UCD s’hi van oposar frontalment. I així successivament amb moltes altres qüestions que després s’han considerat perfectament normals i versemblants.

CM – En realitat la discussió va ser intensa al voltant de totes aquelles qüestions que tenien un pes real i que venien a definir quin tipus de democràcia s’establia. Un text constitucional pot marcar les línies vermelles, però després dependrà de la correlació de forces definir aquests límits. La llei del divorci va generar una forta tensió dins de la UCD i va desencadenar una veritable batalla. Un cop passa el temps ningú posa en qüestió aquesta mesura, s’ha volgut vendre aquesta falsa imatge d’acceptació.

PY – El model econòmic de l’estat també fou un punt del debat molt intens. Calia definir si s’anava cap a un model econòmic tancat o obert. Aquí ja no només hi participen els sectors més conservadors de la vida política, sinó també els empresaris. La CEOE va intentar per tots els mitjans que la Constitució definís una economia de mercat sense limitacions. Els debats i les polèmiques foren molt intensos.

CM – Els termes exemplifiquen molt bé aquesta qüestió. La CEOE volia que a la Constitució s’hi definís una «economia de mercat», però finalment  el model definit s’apropava més al concepte d’«economia social de mercat», inclús amb previsions socialitzants.IMG_7530

Incidim breument en les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que s’ha posat sobre la taula la qüestió territorial. Josep Tarradellas torna a Catalunya l’octubre de 1977, un any abans que s’aprovés la Constitució. Quina voluntat política hi havia darrere d’aquest gest i quins riscos se’n podien derivar?

CM –Catalunya juga un paper fonamental en el procés de la Transició. N’és el motor, tot i que no l’únic. Recordem que un dels primers viatges que fa Joan Carles, el febrer del 1976, el fa precisament a Barcelona. I val a dir que les forces polítiques catalanes en aquell moment tenien un projecte que passava per la transformació de l’Estat, no per deixar de formar-ne part. Tenien, doncs, sinergies molt importants amb les altres forces antifranquistes d’Espanya. Aquesta era una realitat assumida. La comissió dels nou, que és la comissió formada l’any 1977 al si dels sectors antifranquistes per negociar amb el govern, té entre les seves condicions elementals reivindicar l’autogovern per les nacionalitats històriques. Alhora, els resultats electorals a Catalunya donen la victòria a l’esquerra, un element diferencial força important que en aquell moment es troba vinculat al catalanisme. Tot i que és evident que hi ha grups catalanistes que són de dretes, l’extensió social del catalanisme la dóna l’esquerra.

En aquest context, el govern central intenta que el protagonisme no se’l quedi l’esquerra. I és quan s’inicia tot el procés de retorn de Josep Tarradellas, afavorint que aquesta passa es produeixi prèviament. I quan Suárez ve a Barcelona diu que s’ha de reconèixer una realitat que és innegable. Per tant, accepta la història del segle XX on el concepte de democràcia està associat al concepte d’autonomia.

PY – Per mi hi ha dues qüestions més que són importants. La tornada de Tarradellas també té una dimensió d’operació política per al govern Suárez, davant de la victòria dels socialistes i del PSUC. I, de fet, el procés que acaba amb el «Ja sóc aquí», és un procés molt complex, no és una simple negociació entre Suárez i Tarradellas, sinó a tres bandes, perquè les diferències polítiques entre  Suárez i Tarradellas i les forces polítiques catalanes són molt considerables. Hi ha moments d’entesa molt clara entre Tarradellas i el govern i de desacord  amb les forces majoritàries que ho bloquegen. La seqüència és molt complexa. Atribuir la dimensió d’operació política és raonable, però quin preu té pel govern? Doncs intentar trobar una força que minimitzi el poder de l’esquerra a Catalunya porta a Suárez al reconeixement de Tarradellas i de la Generalitat. Les eleccions són determinants perquè fins llavors no s’havia plantejat en cap moment fer tornar al President de l’exili.

D’altra banda, i això sí que és significatiu, hi ha el tema dels riscos i les reaccions que pot haver-hi. Als militars no els va agradar gens: el Capità General de Catalunya, Coloma Gallegos, va dir que no aniria a cap mena d’acte en el qual hi hagués Tarradellas –un personatge que havia estat cap de govern al període de la República, imagina’t. Per tant, es continuen prenent decisions, que van més enllà dels límits del consens de la classe política que venia del Franquisme, però que la realitat i les necessitats polítiques imposen que s’hagin de prendre. A més, hi va haver una línia de crítiques més enllà dels militars, especialment de l’entorn d’Alianza Popular, que consideraven que aquesta decisió era una barbaritat. Primer s’havia de fer la Constitució i després ja ho veurien. En canvi, la tornada de Tarradellas pressuposava el contingut que tindria la Constitució. Suárez, en la presa de possessió de Tarradellas, diu precisament això: ho hem fet perquè ho havíem de fer, perquè és una necessitat i perquè una Constitució que no contempli l’autogovern de Catalunya, no seria una Constitució que permetés obtenir el consentiment general de la població per assegurar un sistema democràtic.

CM – Sempre s’ha de tenir present en l’acció política que els agents socials, els subjectes polítics fan allò que poden fer o allò que creuen que és convenient, que a vegades no és el que realment voldrien fer. Tanmateix, quan ja s’ha pres una decisió, el que fan és presentar-ho com una opció pròpia per penjar-se la medalla.

IMG_7533

Un altre dels temes més polèmics en els relats de la Transició és la Llei d’Amnistia. Aquesta englobava també les autoritats franquistes i els funcionaris. Aquest fet ha servit perquè des d’alguns sectors se l’hagi descrit com una «autoamnistia». Vosaltres, al vostre llibre, negueu que es tracti d’una autoamnistia. Per què?

PY – Conceptualment, hauria estat una autoamnistia si el govern d’Arias Navarro hagués decretat una amnistia general per qualsevol acció potencialment delictiva que haurien fet els servidors de la dictadura. En canvi, La Llei d’Amnistia és una llei que es fa a proposta de les organitzacions que provenen de l’antifranquisme. S’aprova al Parlament sense els vots dels hereus més directes del franquisme: els d’Alianza Popular, que en aquest cas s’abstenen. Si haguessin volgut autoamnistiar-se hauria estat en una altra situació i amb uns altres actors. Per tant, de cap manera és una autoamnistia.

És una amnistia, a més, pensada bàsicament per tancar aquells problemes greus que continuaven oberts: presos polítics que no han sortit en indults anteriors, condemnats per delictes de sang. Aquí bàsicament parlem d’ETA. Es vol que surtin els presos per veure si s’inicia així el seu final. Aquest és un objectiu claríssim. El que no sabem amb precisió encara és com s’introdueixen dos articles que tenen a veure amb la inclusió (implícita) de l’amnistia pels funcionaris en la seva actuació. Aquest assumpte va passar absolutament desapercebut. Ningú s’estava plantejant que s’havia de portar davant dels tribunals a ningú.

No era un reclam de l’oposició?

No ho era. Sí que sabem que aquests articles eren una proposta d’UCD. El com es proposen encara no l’hem pogut saber. L’amnistia proposava tancar una pàgina negra de la història d’Espanya. Un element de fons és que si es posaven sobre la taula les responsabilitats polítiques de tothom, s’havia de començar pel 1936 i es faria en dues direccions. Per això l’extrema dreta constantment treia el tema de Paracuellos o als assassinats a Catalunya, que són molts més que els executat pel franquisme. En resum, si s’obria la possibilitat de passar comptes penals a tot allò que podia ser objecte de sanció penal, la Transició era impossible. Ni la major part de l’oposició ni els reformistes volen que això es converteixi en el centre del debat polític, prefereixen avançar.

CM – Justament la Llei d’Amnistia pretén que el passat no condicioni el futur. Això, per una banda, i per l’altra, és un element de declaració d’il·legitimitat del franquisme indirecta si es vol. Així, el que el franquisme havia condemnat i perseguit deixa de tenir efectes sobre el futur. Aquest és un element primordial, però n’hi ha d’altres més concrets com l’amnistia laboral. Aquest tema era més recent i intentava reparar totes aquelles persones que havien perdut la feina en les lluites per la democràcia. D’altres elements, en canvi, no s’aconsegueixen. Per exemple, hauria estat molt important, encara que fos simbòlicament, retractar les penes per avortament i adulteri, entre altres, però no s’aconseguirà. Es pretén resoldre aquells problemes més candents sense condicionar el procés democràtic que s’estava obrint.

PY – Nosaltres hem utilitzat  un indicador per demostrar que l’amnistia dels funcionaris franquistes no fou objecte de tensió ni de crítica. Hem observat què diuen de la llei d’amnistia els grups de l’esquerra extraparlamentària. Aquests grups minoritaris critiquen la llei d’amnistia en algunes coses, com el fet que no sigui una amnistia total, que inclogui als presos comuns o socials. Estem parlant de partits com la Lliga Comunista, el Moviment Comunista o el PTE. També critiquen l’exclusió de la reincorporació a l’exèrcit dels militars de la UMD, una crítica compartida en part per l’esquerra parlamentària. Però no es dedica cap atenció a la possible aplicació de l’amnistia a autoritats i funcionaris.

Per tant, ningú en aquell moment sosté el plantejament que cal passar comptes penalment amb els responsables de la dictadura, un fet que serà característic d’altes transicions posteriors sota paràmetres molt diferents.

CM – Aquest és un debat sobretot del finals del XX i del XXI.

Hi ha una autèntica munió de relats sobre la Transició. A grans trets, en destaquen dos. D’una banda, el famós «nosotros trajimos la democracia», provinent dels sectors reformistes del règim. Per l’altra, el crític amb el PCE, destacant la seva traïció pel seu paper d’agent desmobilitzador. Què en comenteu al respecte?

CM – La qüestió de la desmobilització és absolutament insostenible. Per què? Primer perquè no es produeix tal desmobilització. Les mobilitzacions que es van produir abans de 1977 tenien un doble objectiu: un primer en el qual es feien reivindicacions concretes des de cada moviment i un segon on s’impulsava decisivament el camí cap a la democràcia, que en els projectes governamentals de llavors no es veia per enlloc.

Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).
Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).

El concepte de democràcia no és unívoc. Tots podem estar d’acord en anar cap a una democràcia, però després no tothom entén de la mateixa manera el tipus de democràcia que es pretén. Després de 1977, quan s’han aconseguit les fites bàsiques que marquen les forces d’esquerra en el debat parlamentari, el component afegit de lluita democràtica perd força. Tot i així, la mobilització social seguirà sent molt important fins al 1979. El que passa és que té un caràcter diferent. Per exemple, en l’àmbit laboral, l’any 1974-1976 ens trobem amb una mobilització ofensiva. Es tracta que la crisi no la paguin els treballadors i, també, de lluitar per la democràcia. A partir de 1978 quina és la realitat? La crisi econòmica és extraordinàriament important. La mobilització es torna defensiva, perquè les condicions no empitjorin encara més. Només cal veure que el 1979 hi ha un volum de conflictivitat laboral més alt que el de 1976, que fins llavors havia estat el més alt. No existeix tal desmobilització, només que té un altre caràcter.

La desmobilització veïnal no succeirà en cap moment. El que dóna molta força a la mobilització no són només els grups que l’articulen, sinó la participació massiva de sectors molt amplis. Molts d’aquests sectors, i particularment a partir de les eleccions municipals de 1979, troben en els ajuntaments a gent en la qual confiaven perquè havien estat líders veïnals. A més, en qualsevol cas, aquests nous grups municipals tenen com a objectiu fer realitat les reivindicacions més bàsiques dels moviments veïnals. Per entendre’ns: no t’has de mobilitzar per un semàfor si ja te’l posen. La cultura política dels anys 70 és participativa i de gestió. Els discursos de la desmobilització no són de llavors sinó que apareixeran després. En arribar la dècada dels 80 apareixen Thatcher i Reagan, comença l’onada conservadora amb el neoliberalisme i l’escenari és completament diferent. En definitiva, qui fa aquestes anàlisis prescindeix de la història, per això són necessaris aquest tipus de llibres (assenyalant la seva publicació).

PY – A més a més, s’ignora el fet que moviments que no havien aparegut durant la dictadura, per les condicions que aquesta generava, comencen a actuar amb més força a partir d’aquests anys. Parlem del moviment antinuclear, el moviment antimilitarista o el moviment feminista. El grau de mobilització social es manté i en alguns casos anirà més enllà. El PSOE entra en escena tardanament i tindrà una presència feble en aquests moviments. Els comunistes havien continuat tenint-hi presència fins la crisi del partit del 1981. Altres grups no parlamentaris tenen un paper molt important en aquestes reivindicacions. Per això, parlar de desmobilització en els anys amb més mobilització de la segona meitat del segle XX és situar-se lluny de la realitat.

Sobre els altres relats, cal especificar que es forgen amb voluntarietat política. Per una banda, tenim el discurs apologètic extremadament manipulat per la dreta i el seu màxim exponent: el Partit Popular. S’apropien de la transició com si l’haguessin fet ells perquè les enquestes continuen mostrant una opinió majoritària molt favorable als canvis que es van fer durant la Transició. Llavors, s’apropien d’un capital que molta gent segueix considerant importantíssim. Per l’altra, volent fonamentar una crítica cap a problemes molt greus del present, s’ha cregut erròniament que buscar la legitimació d’aquesta crítica en la Transició pot donar-li més força. Ho fan perquè es contraposa amb el que diuen els altres. Aquest error de càlcul impedeix que es busqui l’origen dels problemes actuals en els anys 80 i 90, que és d’on provenen realment, i no en els anys de la Transició.

El bipartidisme, per exemple, no existeix com a tal durant la Transició. Els especialistes en ciència política dirien que és un bipartidisme imperfecte, però no existeix una estructura en el sistema polític que l’afavoreixi. La prova és que amb la mateixa llei electoral hi pot haver dos partits que ho controlen tot o el que passa ara, amb una dispersió més gran. La qüestió no és el sistema ni el marc constitucional, sinó el que la gent expressa amb el seu vot.

Read More
Aquí podeu trobar el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona, 2017]

La victòria franquista a la guerra civil suposà l’abandonament de totes aquelles mesures progressistes aprovades durant el període republicà, sota la voluntat de les autoritats franquistes de retornar a la societat espanyola més tradicional, també des d’un punt de vista de gènere. El discurs i les polítiques franquistes donaren una importància cabdal a la situació de les dones i al lloc que havien d’ocupar aquestes a la nova societat; i el nacionalcatolicisme, erigit com a ideologia imperant, definí quins eren els manaments que havien de recaure sobre aquestes. Moralitat, legislació, polítiques assistencials, educació… tot es combinà per a l’adoctrinament de les dones en aquests (vells i) nous valors. En aquest article analitzarem quin era el discurs de gènere que es va voler imposar durant el primer franquisme, i com aquest es plasmà per tal d’imposar-lo a les dones.

El discurs franquista respecte les dones: tradició i modernitat

Un dels elements diferencials del projecte franquista respecte els altres estats feixistes europeus d’entreguerres va ser l’element catòlic i el paper que l’Església desenvolupà en el si de la burocràcia estatal. L’element catòlic definí el franquisme, i foren dos dels tres pilars del règim, l’Església i el Partit, les institucions encarregades de bastir i propagar el discurs que recauria sobre les dones.

La reedició d'obres del barroc castellà va servir per imposar un model femení basat en els valors catòlics de la contrareforma. Font: todocoleccion
La reedició d’obres del barroc castellà va servir per imposar un model femení basat en els valors catòlics de la contrareforma. Font: todocoleccion

El model femení que defensava el nou règim recuperava els models culturals barrocs, que es divulgaven a partir de la reedició de llibres del segle XVI, com La perfecta casada (1538) de Fray Luís de León o La instrucción de la mujer cristiana (1523) de Joan Lluís Vives. Ambdós llibres pretenien oferir un model de dona cristiana entregada a la família i donaven consells d’actuació per aquestes. Els referents que es buscaven, com veiem, eren del segle XVI, època daurada de la història espanyola i mitificada pel nacionalcatolicisme. A partir d’aquests discursos, es reforçaven els valors catòlics de la contrareforma, com la castedat i la modèstia, elements no tan presents en els feixismes italià i alemany. També s’accentuaven els valors del patiment i el sacrifici, com a camí per la redempció femenina davant de Déu.

Pilar Primo de Rivera, en nom del falangisme femení, no va voler entrar mai en conflicte amb l’Església, i intentà mostrar-se com a clara defensora dels valors catòlics. Per aquesta raó, els comandaments de la Secció Femenina de la FET i de les JONS (a partir d’ara, SF) s’envoltaren sovint de figures religioses que les assessoraven en el desenvolupament de les seves polítiques. El pes del catolicisme es veurà enormement reflectit tant en els discursos com en els programes formatius de la SF. Les mateixes paraules de la dirigent falangista així ho corroboren:

«Pero nuestra misión en esta tarea es misión de ayuda, no es misión directora, porque ésa sólo corresponde a los hombres. Lo que tenemos nosotras que hacer es preparar a todas las camaradas para que cuando tengan una casa y cuando tengan unos hijos sepan inculcarles en su espíritu de niños de este modo de ser de la Falange, sepan enseñarles después el Padre nuestro, lo que José Antonio nos enseñó a nosotras, y les hagan sentir esta misma fe que sintieron nuestros caídos al entregar alegremente la vida por la Patria».

Malgrat l’assumpció del component catòlic, la SF va aconseguir bastir un discurs en certa manera innovador, amb tocs de modernitat. També necessitaven recuperar antics valors i concepcions sobre el rol femení, però hi aportaven la modernitat feixista, que havia de crear la “mujer nueva” per al “Nuevo Estado”. La centralitat de la identitat femenina seguia sent la maternitat –la vinculació entre la dona i la maternitat havia sigut una constant en la cosmovisió tradicional–, però ara el feixisme portava aquesta relació dona-mare a l’extrem. La maternitat era la contribució específica de les dones al “ressorgiment gloriós de la pàtria”. És en aquest sentit que Genevois declara que el projecte franquista va portar a les dones “de la liberación a la nacionalización”.

També la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi havien fet de la maternitat la condició nacional de les dones. El franquisme assimilava aquesta doctrina i la SF s’encarregava de difondre-la a les dones, com es pot veure en el següent fragment d’un article publicat a la revista de la SF “Y” el 1938:

«En el Estado, la mujer madre ha de ser la ciudadana más importante. Éstas fueron las palabras que publicó Hitler en su programa fundamental y […] sabemos la importancia que para nuestro país tiene en los momentos actual es conseguir una gran cantidad de hijos sanos, procedentes de madres fuertes».

Per tal que les dones desenvolupessin la missió atorgada pel nou estat nacional, havien de dedicar-se de forma completa a la llar. Havien de tenir fills i els havien d’educar segons els valors nacionalcatòlics. D’aquesta manera, les contribucions d’homes i dones a la pàtria eren diferenciades, segons el sexe, propugnant així un model clarament dualista, que suposava una evident submissió femenina. La doctrina de Pilar Primo de Rivera legitimava l’opressió femenina i buscava incentivar actituds pròpies a les dones per consolidar aquest ordre agressivament patriarcal.

La família: cèl·lula bàsica del nou règim

El discurs nacionalsindicalista, la importància del catolicisme i la centralitat de la família serien els pilars ideològics sobre els quals s’assentaria el nou règim. Un cop acabada la guerra, els franquistes es disposaven a construir la seva pàtria, dissenyada a mida dels guanyadors de la guerra. La dictadura entenia l’estat com una comunitat nacional, i tots els espanyols –a partir de valors com el deure, la disciplina i el sacrifici– havien de contribuir al ressorgiment nacional. La via per la consolidació d’aquest projecte era la nacionalització: totes les estructures de l’estat es posaven al servei de la pàtria.

Com havia passat de manera similar al corporativisme italià i alemany, el nou estat pretendria regular totes les relacions socials i les establiria en funció dels objectius marcats pel govern. D’aquesta manera es produiria la nacionalització de les relacions socials, des de les relacions laborals –que es regularien a partir del Sindicat Vertical– fins a les relacions familiars.

El Fuero del Trabajo de 1938, la primera de les lleis fonamentals del franquisme, definiria la família «como célula primaria natural y fundamento de la sociedad y al mismo tiempo como institución moral dotada de derecho inalienable y superior a toda ley positiva». La família era, per tant, la base sobre la que se sustentava la nació, garant de la moralitat cristiana i dels valors tradicionals. És en aquest sentit que es donava tanta importància simbòlica a la llar, com a espai en què neixen i es conservaven els valors patriòtics.

La Secció Femenina editava manuals destinats a imposar pautes de comportament a les dones, en tant que mares i esposes. En aquest, es pot veure què s'esperava d'elles a la llar i com la seva tasca, sempre callada i servil, era la cura de la seva família. LA contribució femenina a la pàtria s'havia de fer des de l'àmbit domèstic. Font: Mujer, Arte y Publicidad
La Secció Femenina editava manuals destinats a imposar pautes de comportament a les dones, en tant que mares i esposes. En aquest, es pot veure què s’esperava d’elles a la llar i com la seva tasca, sempre callada i servil, era la cura de la seva família. LA contribució femenina a la pàtria s’havia de fer des de l’àmbit domèstic. Font: Mujer, Arte y Publicidad

Dins del nucli familiar, les dones eren les que articulaven les relacions: eren les filles, les mares, les esposes o les germanes; però sota l’autoritat de l’home. S’establia que les dones havien de participar en la vida nacional a partir de la família, de l’espai domèstic. Per a tal comesa, també el Fuero del Trabajo reconeixia que «el Estado […] regulará el trabajo a domicilio y liberará a la mujer casada del taller y la fábrica», ja que «las mujeres pertenecían natural y normativamente a un mundo familiar regido por hombres».

A partir d’aquesta primera llei, tota la legislació franquista de la postguerra contribuïa a la clausura de les dones a la vida privada de la llar. S’establiren mesures compensatòries a les famílies nombroses o en les que la mare no treballés, i es prohibí que les dones exercissin feines de prestigi, vetant-los el dret de ser advocades de l’Estat, jutges, fiscals o magistrades, entre d’altres. També es tornà a imposar el Codi Civil de 1889, en el que es tipificaven delictes com l’adulteri femení o l’abandonament de la llar per part de la dona.

Educar-les per acomplir la missió nacional

Franco, un cop acabada la guerra i com a “Caudillo de España”, agraí a les falangistes les tasques desenvolupades durant la guerra, reconeixent el seu paper en la victòria. A més, encomanà a la SF la missió de formar políticament i social totes les dones espanyoles. Aquesta formació consistia en l’adoctrinament de les masses femenines, amb l’objectiu que desenvolupessin allò que l’estat esperava d’elles i intentant perpetuar uns rols de gènere estereotipats i molt marcats pel poder.

Tot i que gran part de l’educació quedà sota les mans de l’Església –fet diferencial amb el feixisme italià o el nazisme–, la Secció Femenina va obtenir parcel·les de poder que li permeteren desenvolupar una tasca d’enquadrament femení que resultà vital per la consolidació del règim.

A partir de 1939, i després de suprimir la coeducació a escoles primàries i instituts, les falangistes van aconseguir que les “Escuelas de Hogar” –institucions dirigides a totes les dones amb la voluntat d’ensenyar-los a ser bones mares i esposes– es convertissin en obligatòries en tots els centres femenins de primera i segona ensenyança. Aquest fet suposava una conquesta d’alt valor per la SF, que guanyava terreny enfront de l’Església i li permetia formar a totes les nenes i noies d’estat espanyol, i no només a les afiliades. La presència de les falangistes a les escoles creà tensions entre la SF i l’Església. Sovint, des dels sectors religiosos es criticaven els ensenyaments de les falangistes, que no consideraven oportuns –les classes d’educació física reberen moltes crítiques, tot i que també es veien amb distància les classes de Nacionalsindicalisme, ja que consideraven que no era oportú que les noies rebessin formació política.

Publicitat de les "Escuelas de Hogar", que van acabar sent obligatòries a tots els centres educatius i femenins, i a partir dels quals s'ensenyava a les dones a desenvolupar les tasques de la llar. Font: El carro de heno
Publicitat de les “Escuelas de Hogar”, que van acabar sent obligatòries a tots els centres educatius i femenins, i a partir dels quals s’ensenyava a les dones a desenvolupar les tasques de la llar. Font: El carro de heno

En aquestes classes, les tasques domèstiques adquiriren una dimensió professional: entenien aquestes tasques com una ciència, amb la que calia formar les joves per preparar-les com a futures “creadores de llars”. Aquestes ensenyances pretenien establir un patró de conducta, sobre els principis de «la Patria como “unidad de destino”, la religión católica “como moral” y la puericultura “como deber”» amb un fort caràcter dogmàtic. La SF també va elaborar molts manuals de bones conductes i de les diferents matèries que impartien les falangistes a les escoles, amb consignes clares de com havien de pensar i actuar. Tota la vida privada quedava reglamentada, com no podia ser d’una altra manera en un règim totalitari.

El mateix 1939 la SF agafà el domini del Servei Social, i el 1945, després de reiterades demandes, controlà la branca femenina del Front de Joventuts. Finalment, Pilar Primo de Rivera aconseguia el monopoli de la mobilització i formació femenina. El seu suport a Franco, tot i les inicials reticències a la Unificació de 1937, li atorgaren un lloc privilegiat en el nou entramat estatal i feren de la seva organització una de les institucions més importants del règim.

L’eugenèsia al servei de la pàtria

Més enllà del discurs i l’adoctrinament, l’estat franquista es dotà d’altres mecanismes per tal d’imposar a les dones la missió de ser mares. Així és com s’utilitzà Auxili Social, una institució que havia d’oferir assistència social als més necessitats durant el conflicte bèl·lic, per tal de consolidar una xarxa assistencial que perdurés més enllà de la guerra i fos capaç d’incidir de forma clara a la societat. Per aquest objectiu, es van estructurar unes institucions que atendrien a la maternitat i a la infantesa, i que no havien sigut plantejades com a transitòries, sinó com a estructurals del nou règim.

Al voltant d’aquesta empresa hi havia tot un debat que s’havia anat configurant arreu d’Europa des de l’últim quart del segle XIX. A l’Europa finisecular augmentà la preocupació sobre qüestions com el descens de la natalitat, la mortalitat infantil o la millora de la salut, iniciant intensos debats. Aquestes discussions anaven de la mà dels interessos imperialistes dels estats europeus, capficats en aconseguir un gran Exèrcit –un gran Exèrcit, en nombre, depenia també del nombre d’habitants– capaç d’accelerar la cursa colonial. Va ser en tot aquest context que es desenvolupà l’eugenèsia, que començà a plantejar-se temes com el control de la natalitat i la reproducció, la maternitat, la salut de les mares o la higiene social, que passaven a ser temes d’interès públic.

El xoc que suposà per Europa la Primera Guerra Mundial revifà aquests debats, que el feixisme s’encarregà de portar a l’extrem. El Franquisme no quedà al marge d’aquestes qüestions. El nou estat s’havia imposat esdevenir una potència imperial, i això havia de passar, segons les concepcions del moment, per un augment poblacional que permetés dotar a l’Exèrcit de nous efectius humans. D’aquesta manera, s’establí una política demogràfica que interpel·lava directament a les dones com a procreadores de la pàtria. Més enllà del discurs i l’adoctrinament de la Secció Femenina, que també obeïen a aquests paradigmes, el règim utilitzà l’Auxili Social per materialitzar aquesta política, que perdurà molt més enllà dels anys de la guerra, fent de les tesis eugenèsiques una de les principals senyes d’identitat de l’elit dirigent d’aquesta institució.

La revista "Y" de la Sección Femenina publicava articles dirigits a les dones amb els que s'intentava inculcar unes pautes de comportament molt marcades i dualistes. També serví com a mitjà de difusió de tesis eugenèsiques. Font: Los ojos de Hipatia
La revista “Y” de la Sección Femenina publicava articles dirigits a les dones amb els que s’intentava inculcar unes pautes de comportament molt marcades i dualistes. També serví com a mitjà de difusió de tesis eugenèsiques. Font: Los ojos de Hipatia

En un document intern d’Auxili Social s’especificava que «el último fin del Auxilio Social es el de una política demogràfica: aumentar nuestra población y hacerla fuerte, física y moralmente»; mentre que un altre afirmava que «la sana Política Demográfica que al nuevo Estado compete […] es propaganda [sic] constantemente en los postulados programáticos de nuestras máximas Jerarquías, para que con el logro de los 40 millones de españoles se haga ocupar a nuestra fecunda Patria el rango, que en el concierto de las naciones directoras de la política munidal le corresponde por su historia y heroísmo».

El programa encarregat de fer efectiva la política pronatalista del règim va ser l’ONSPMN (Obra Nacional Sindicalista de Protección a la Madre y al Niño), vinculat a l’Auxili Social. L’ONSPMN no era més que una còpia espanyola de la italiana OMNI (Opera Nazionali per la Maternità ed Infanzia), creada per Mussolini. El que resulta rellevant d’aquesta institució era que, com destaca la historiadora Ángela Cenarro, «per primera vegada [a Espanya] es dissenyava una política clarament dirigida al foment de la natalitat (la “polinatalidad”, en deien ells) i no sols a la cura i la protecció de dones i infants».

L’ONSPMN va comptar amb científics de renom –metges, pedagogs, psicòlegs… – que definien els programes eugènics, en els que el control de la maternitat es perfilava com la pedra angular. La maternitat es tractava amb criteris mèdics, i s’assumiren alguns plantejaments progressistes com la “maternitat conscient”, la puericultura o la “higiene social”. Es tractava d’inculcar el rol tradicional de la domesticitat en favor de la nació a partir de plantejaments moderns.

A partir d’aquestes tesis, s’impulsaren una gran magnitud de projectes, amb els que es volia assegurar que la nació comptés amb nens forts físicament, sans i amb una moralitat irreprotxable. Es crearen guarderies infantils, llars per nens orfes i abandonats, campaments de repòs per les mares, llars d’embarassades, centres de recollida de llet materna, cases per a mares, llars d’acollida… En tots aquests espais es realitzaven continus exàmens mèdics a les mares –amb els que es pretenia assegurar el bon estat de salut de la mare per millorar la “raça espanyola”–, a la vegada que es produïa un intens pla ideologitzador, extremadament moralista i amb un fort contingut catòlic.

Classes de la Secció Femenina sobre puericultura. Font: La voz del muro
Classes de la Secció Femenina sobre puericultura. Font: La voz del muro

Tot i que molts dels projectes programats per l’ONSPMN no van acabar materialitzant-se, el plantejament resulta força revelador: la medicina i la ciència es posaven al servei de la Nova Espanya, i el control del cos femení esdevenia una peça fonamental per aconseguir la missió imperial. L’agressiva política pronatalista del règim va suposar per les dones ateses la fiscalització del seu entorn, el seu cos i la seva ment. Tot aquest projecte anava acompanyat d’una planificada política de control social. A més, de cara enfora, tot es perfilava com una ajuda assistencial i benèfica, adquirint una dimensió propagandística evident.

No es pot obviar que tots aquests projectes es desenvolupaven en un context de precarietat extrema. L’exili, les morts, la depuració de funcionaris, els empresonaments… havien deixat moltes famílies sense ingressos, i la situació econòmica de la postguerra a la qual s’hi sumava una agressiva autarquia destinada a consolidar l’economia de guerra –i no a satisfer les necessitats de la població–, van generar un panorama no gaire més encoratjador que la guerra. Van emergir noves formes de misèria i d’exclusió social, que afectaven sobretot a les zones que havien estat més temps sota el poder republicà. Aquesta situació feia que aquells sectors que s’havien mostrat contraris al règim ara creessin una forta dependència amb les estructures assistencials d’aquest.

A tall de conclusió

En definitiva, i com senyala Inmaculada Blasco, el règim franquista, tot i que recuperava els models tradicionals femenins, havia incorporat dos elements nous pel que fa a les dones, no presents en l’Espanya de la Restauració. En primer lloc, l’estratègia reeducadora o correctiva destinada a les dones amb la finalitat que realitzessin els seus “deures socials ineludibles”. En segon lloc, la relació que es creà entre aquest estat autoritari i les dones, establert quan el nou règim cridà a la mobilització femenina per la construcció del Nou Estat: «su servicio [el de les dones] a la patria y a la religión había de desplegarse, no en el trabajo extredoméstico, ni en la participación política […], sino en su destino de maternidad y socialización en la familia».

Per a materialitzar aquest “objectiu patriòtic”, l’estat franquista va bastir un discurs fortament patriarcal i sexista, amb el que es pretenia interpel·lar a les dones en tant que mares. Aquest discurs s’inculcava a la població femenina a través de l’educació, dominada per l’Església al principi però amb una presència cada cop més elevada de la SF. En aquesta, tot girava entorn de la maternitat, i la puericultura i la cura de la llar esdevenien l’ensenyament principal, al nivell d’altres ciències.

El procés evolutiu que va viure Auxili Social, una institució plantejada inicialment per pal·liar les conseqüències adverses de la guerra, va fer que acabés sent un dels projectes més ambiciosos del nou règim. Va ser a partir de l’ONSPMN que el govern desplegà aquest control, alhora que li permetia posar en pràctica la política pronatalista recolzada en les tesis eugenèsiques. Resultat d’això, i en el marc de la política assistencial, es produí un enorme control sobre el cos de les dones i sobre la maternitat, que s’havien convertit en una de les principals obsessions del règim –cal tenir en compte, també, la disminució poblacional causada per la guerra i que calia revertir– i en un assumpte d’interès públic.

Tot i que moltes de les pràctiques de l’ONSPMN no van acabar materialitzant-se, i la seva activitat disminuí després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Munidal, el discurs respecte a les dones arrelà amb força a la població desmoralitzada de la postguerra. Moltes dones van assumir el paper que el règim els atorgava. Es va necessitar una ruptura generacional i d’una obertura a l’exterior perquè les mateixes dones posessin en dubte aquest esquema. I va ser a partir dels anys 70, ja cap al final de la dictadura, que aquest qüestionament al model femení que propugnava el franquisme es materialitzà de forma oberta en el moviment feminista.

Read More

ETA durant el Franquisme (I)

El camí cap a la lluita armada (1965 – 1968)

Al darrer article, havíem vist com una ETA ideològicament en evolució, ja havia començat a preparar les seves bases organitzatives per a un futur conflicte armat: en aquesta línia, trobem la divisió d’Euskal Herria en 6 zones militars, aprovades a la II Assemblea Nacional de 1963, o l’estructuració d’un front militar a la IV Assemblea de 1965. Amb tot però, l’acció propagandística sense accions mortals seguia sent la línia d’actuació de l’organització, que encara esperaria 3 anys més per entrar plenament a la lluita armada.

Per altra banda, els canvis ideològics a ETA estaven deixant paleses diferències insalvables dins la mateixa organització, que acabarien per esclatar l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, celebrada en dues parts a Gaztelu (desembre 1966) i a Getaria (Març 1967). En aquesta AN, primer s’expulsa el sector obrerista del Zutik (el qual crea una escissió anomenada ETA Berri, que acabarà entrant al Movimiento Comunista de España l’any 1972), i el març de 1967, el sector culturalista s’escindeix per discrepàncies amb el viratge ideològic d’ETA cap al marxisme

ETA seguia doncs després de la V AN redefinint-se ideològicament, alhora que la seva popularitat creixia entre la població, paral·lelament al nivell repressiu per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Tot plegat, creava l’escenari ideal per aplicar el mecanisme d’acció  – repressió  -acció aprovat a la IV AN i del qual ja vam parlar a l’article anterior.

La repressió com dèiem, va créixer exponencialment l’any 1967, moment també en què la propaganda d’ETA es va intensificar, alhora que el teixit reivindicatiu d’Euskadi semblava despertar, celebrant-se un multitudinari Aberri Eguna amb gairebé 30.000 assistents. A la vegada, ETA s’estava armant via Txecoslovàquia i avisava amb un Manifest publicat el març de l’any 1968, on llegim que Difícilment sortirem de 1968 sense un mort”.

I així fou. El 7 de juny de 1968, un jove militant d’ETA anomenat Txabi Etxebarrieta, fou aturat a un dels múltiples controls de la Guàrdia Civil a territori basc. Txabi, per fugir del control, dispara i mata a un dels Guàrdies Civils del control, José Pardines i fuig a Tolosa, on es reconegut i crivellat per la Guàrdia Civil. Aquest fet representa les dues primeres víctimes mortals del conflicte, però cal dir que si bé com podem deduir, l’organització s’estava preparant per a la lluita armada, la mort de Pardines no estava programada i per tant, des de la lògica de l’organització, no seria la primera acció armada premeditada.

Fos com fos, el conflicte armat havia començat amb força. A Euskadi, els funerals d’Etxebarrieta van ser massius i mostraren a ETA un suport popular molt important, clau per al mecanisme d’acció – repressió – acció. La societat basca, començava a veure en aquells militants, majoritàriament joves, exemples de la lluita per l’alliberament nacional d’Euskal Herria en primer terme, a més de persones de valor que s’enfrontaven a un règim repressiu com era el franquista. El PNB, tot i que a les acaballes de 1960 torna a reorganitzar-se per intentar recuperar el terreny polític i social que havia perdut des de la Guerra Civil, no aconseguirà en aquells moments grans suports i simpaties, fet del qual ETA en sabrà treure profit ampliant així la seva base social.

Així doncs,  la mort d’Etxebarrieta fou  un cop dur per bona part de la societat basca i ETA, endega en aquest punt amb més força que mai, el mecanisme d’acció – repressió – acció. Poc menys de dos mesos després, el 2 d’agost de 1968, ETA fa la seva primera acció mortal premeditada. L’objectiu, Melitón Manzanas, cap de la brigada político – social de Guipúscoa, al qual ETA ja havia acusat de torturador l’any 1961. L’Operació Sagarra, complí el seu objectiu, però si bé a Euskadi ETA veia créixer els seus suports, ràpidament l’oposició democràtica al franquisme va condemnar l’acció, en coherència amb el seu discurs pacífic.

Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com
Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com

La mort de Manzanas, de nou va provocar un augment de la repressió a Euskadi amb uns 2.000 detinguts, dels quals 147 són jutjats (64 a tribunals militars) i més de 300 exiliats. Una repressió, que havia de tenir el seu punt àlgid amb el macro procés de Burgos, però que es converteix en una mostra de debilitat del règim franquista i de popularitat d’ETA, tant a Euskadi com a fora de les seves fronteres.

El procés de Burgos i la consolidació d’ETA (1970 – 1973)

L’estiu de 1970 el govern franquista pretén fer un macro judici contra ETA al Tribunal Militar de Burgos, amb l’objectiu d’escenificar una suposada derrota d’ETA. Així el 3 de desembre de 1970, s’iniciava el Procés de Burgos, amb 16 militants d’ETA com acusats.

El judici durà fins al dia 9 de desembre, enmig de grans protestes i manifestacions tant a Euskal Herria com a altres països. El judici porta a ETA a fer-se coneguda internacionalment, fet que segons historiadors com Santiago de Pablo o José Felix Azurmendi, és un irreparable error del règim franquista. En aquest context, el règim va veure com els carrers, tant de l’estat espanyol com d’altres països, s’emplenen de solidaritat, pel que han d’emprar encara una major repressió a les manifestacions, amb l’ajuda de l’exèrcit i enmig de grans tensions internes, ja que els ultres del règim acusen l’Opus Dei dominant a l’executiu franquista, de la greu situació social a l’estat espanyol.

Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com
Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com

El veredicte fou públic el 28 de desembre de 1970. El resultat, 9 condemnes a mort (a 6 persones, ja que tres condemnes eren dobles), 1 absolució i 9 penes de presó d’entre 12 i 70 anys, fet que provocà un gran descontentament social. La pressió social, aconseguí que el dia 30, el mateix Franco commutes les penes capitals per penes de presó, mostrant així una gran mostra de debilitat enfront de la pressió social.

Així doncs, el que pretenia ser un procés judicial de càstig i enfortiment del règim enfront ETA, es va convertir en el contrari. ETA va sortir del judici amb major prestigi i amb un suport social creixent, alhora que l’organització s’havia donat a conèixer internacionalment.

Tot i aquesta “victòria” a Burgos i l’augment de popularitat de l’organització, internament ETA seguia molt dividida, i l’any 1971 encara estan paleses les grans diferències sorgides a la VI Assemblea Nacional celebrada l’agost de 1970, mesos abans dels judicis de Burgos. En aquella AN, ETA veié una altra escissió que provocarà que durant més de 2 anys convisquin dues ETA diferent: per un costat, trobem ETA VI, composta per la majoria obrerista que hi havia a l’organització en aquells moments i que apostava per un major èmfasi en la lluita social i una confluència amb moviments antifranquistes (de fet, ETA VI acabarà dissolent-se i passant a formar part de la Lliga Comunista Revolucionaria) i per l’altra ETA V, que no reconeix els acords presos per la majoria obrerista a la VI Assemblea Nacional, i per tant, es manté en funcionament d’acord amb la V AN, sota un principi ideològic marxista, però amb major importància de la lluita per l’alliberament nacional i la lluita armada com a mitjà per aconseguir-ho. Serà ETA V, qui tot i ser minoria el 1970, perdurarà com l’única ETA existent, guanyant ràpidament popularitat i terreny a ETA VI a través d’accions militars en l’àmbit laboral, essent un exemple el segrest de l’empresari Lorenzo Zabala el gener de 1972 exigint millores laborals pels treballadors.

Però sens dubte, l’acció que catapultarà a ETA com a una de les principals organitzacions de l’antifranquisme i arribant així a màxims de popularitat, serà l’acció contra Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973.

L’“Operación Ogro” i ETA davant la fi del Franquisme (1973 – 1975)

El 20 de desembre de 1973 ETA es situa més que mai al centre de l’opinió pública amb la seva acció armada més coneguda, la “Operación Ogro”, que tenia com a objectiu l’almirall Carrero Blanco.

Mesos abans, l’acció que ETA pretenia era un segrest del mandatari pensant en l’intercanvi per presoners, però el nomenament de Carrero com a president del govern el 9 de juny del mateix 1973 va comportar un augment de les mesures de seguretat i un consegüent canvi de plans per part de l’organització: l’objectiu ara era l’assassinat del president del govern.

 L’acció fou un èxit per l’organització i tingué una forta repercussió internacional que com a Burgos, ajuda a catapultar encara més l’organització, alhora que va suposar una acceleració del final del franquisme.

Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com
Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com

Òbviament, després de la mort de Carrero Blanco, el règim franquista, tot i que agonitzant, seguirà amb la seva forta repressió contra el moviment basc. En aquest context, ETA (l’única branca que el 1974 existeix, que seria ETA V, com hem especificat anteriorment) es veu obligada a fer la seva VI Assemblea en dues parts: una primera part el mateix 1973, on trobem una nova escissió, de nou provinent del Front Obrer (tot i que ideològicament no tan distanciada de les següents, ja que el seu posterior partit polític, LAIA, serà un dels embrions d’Herri Batasuna i aquest Front també crearà el sindicat LAB), i una segona part el novembre de 1974, gairebé un any després de la mort de Carrero.

El context social i polític d’un règim franquista agonitzant, marca l’any 1964 i aquesta Assemblea Nacional i el seu posterior desenllaç. Amb un franquisme que ja només és qüestió de temps que desaparegui, el gran debat de l’organització és que fer un cop aquest fet succeeixi. Així doncs, dins d’ETA comencen a sorgir dues visions que si bé ideològicament serien similars, a la pràctica i en la lectura del context, tenen diferències insalvables que es traduiran en la possiblement major escissió de l’organització.

Per un costat, trobem sectors que, coneixedors de la popularitat social que havia guanyat ETA els darrers anys, plantegen de forma crítica com aconseguir enquadrar aquesta creixent base social en l’organització, impulsant cèl·lules autònomes locals amb aquest objectiu. Per altra banda, el debat sobre els partidaris del manteniment de l’acció armada i els d’iniciar un camí per la via de la política, també s’agreujarà a les acaballes de 1974. Així doncs, a la segona part de la VI Assemblea Nacional, ETA torna a escindir-se entre ETA-Militar, partidària de reconèixer totes les accions armades, sigui quin sigui el seu resultat, assumint les possibles morts civils en un marc de confrontació militar i danys humans colaterals, i ETA-Político Militar (ETA – pm), defensora de no reconèixer atemptats com l’ocorregut el mateix setembre de 1974 a la Cafeteria Rolando de Madrid, on hi hagueren 13 morts (només 1 policia, tot i ser aquest sector l’objectiu de l’acció).

Arran d’aquesta escissió, ens trobem de nou amb una ETA que si bé mantenia un fort suport popular a Euskadi, internament havia patit una nova escissió. ETA Político-Militar, formada per la majoria de la direcció de l’organització en aquell moment (amb Iñaki Mújica “Ezkerra” al capdavant), opta a partir d’aquell moment per intensificar l’acció armada per, un cop acabi el franquisme, arribar a una situació gairebé insurreccional en la qual assolir els objectius últims de l’organització. Per altra banda l’altre sector ETA Militar (qui a la llarga mantindrà l’únic nom d’ETA), liderat per José Miguel Beñaran “Argala”, es centrarà a reestructurar l’organització internament, considerant que el final del franquisme comportarà l’inici a l’estat espanyol d’una democràcia europea, en la qual l’organització haurà de ser visible a més d’en el front militar, en l’àmbit polític, pel que s’aposta pel desdoblament d’estructures, separant la branca militar de la política.

Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com
Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com

Així doncs, ETA arriba l’any 1975 amb una forta escissió i patint la repressió d’un règim franquista que si bé està tocat de mort, no oblida l’acció contra el moviment basc. Aquell any, tot i que serà el de la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, serà especialment dur per les dues escissions d’ETA, ja que acabaran el 1975 amb fins a 11 militants morts, entre ells Txiqui i Otaegi, els dos militants d’ETA que juntament amb 3 més del FRAP, passaran tristament a la història per ser les últimes execucions del règim franquista, el 27 de setembre de 1975. A més, aquell mateix any, les forces policials aconsegueixen infiltrar a ETA-Político militar a l’agent conegut com El Lobo” causant de la detenció de més de 150 membres de l’organització, entre ells líders com “Ezkerra”.

Conclusions

La història d’ETA durant el franquisme (1958 – 1975), és com hem vist, un recorregut a través de diverses estratègies i canvis ideològics per part d’una organització que té com a fi últim l’alliberament nacional d’Euskal Herria. És aquest objectiu final, el que ens porta a una primera conclusió: podem titllar ETA d’organització antifranquista, però no per se, ja que el seu objectiu no és acabar amb el franquisme, sinó aconseguir la independència d’Euskal Herria. Aquest fet, entre molts d’altres des del punt de vista de l’organització, explica el perquè l’acció armada va continuar en democràcia fins a l’any 2011. ETA és una organització d’oposició al franquisme en tant que a l’estat espanyol hi ha en aquells moments un dictador al poder, de la mateixa forma que ETA lluita contra els diversos presidents del govern espanyol escollits democràticament.

La segona conclusió és que no podem entendre ETA únicament valorant l’acció armada que ha portat a terme les darreres dècades d’activitat. ETA, sorgida en part per la inoperància d’un PNB a l’exili i molt tocat després de la Guerra Civil, és el punt de partida de gran part d’entitats socials, culturals i sindicals basques, les quals tot i separar-se de l’activitat d’ETA, tenen una gran influència d’ella en la seva fundació. De fet, les diverses escissions produïdes a ETA entre la dècada dels 60 i els 70, explicarien el naixement de diverses entitats sorgides a l’òrbita de l’organització i que expliquen la gran heterogeneïtat ideològica que hi havia a ETA en els seus inicis.

L’última conclusió d’aquests anys de la història d’ETA la trobem en la importància de l’estratègia d’acció – repressió – acció i la conseqüent opció de l’organització per iniciar la lluita armada. Hem vist com des dels seus inicis, tot i no estructurar-se fundacionalment de forma militar, ETA no descarta utilitzar mitjans violents en un futur, en una estratègia plantejada de forma opcional i a llarg termini, dependent de les conjuntures de cada moment. L’organització s’estructura poc a poc militarment alhora que, sobretot des de 1966, potencia l’estratègia d’acció – repressió – acció, la qual no hauria tingut èxit sense la tasca propagandística de l’organització i el conseqüent creixement de la popularitat d’ETA al País Basc.

Sense aquesta popularitat, suportada en gran part, per la repressió desmesurada de la dictadura franquista que permetia a l’organització virar cap a accions més contundents, no es podria explicar l’inici de la lluita armada l’any 1968, una estratègia que lluny de debilitar l’organització, aconseguirà enfortir-la després del fracàs de l’executiu franquista en el Procés de Burgos de 1970 i l’acció mortal contra Carrero Blanco de l’any 1973.

El que de totes formes queda clar, és que a partir de la mort del dictador Franco, ETA iniciarà un nou període en la seva història, amb una major estructuració i força, tan política com militar, que marcarà socialment i políticament no només el País Basc, sinó tot el conjunt de l’estat espanyol.

 

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda (II). Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Quan pensem en dones i Guerra Civil (1936-1939) ens ve al cap la fotografia d’aquelles milicianes republicanes que, recent esclatat el conflicte, van decidir armar-se i mobilitzar-se al front al costat dels seus companys. Tanmateix, aquesta imatge és incompleta i no representa l’autèntica realitat que visqueren tantes i tantes dones durant el major conflicte del segle XX a casa nostra.

En aquests dos articles intentarem acostar-nos a la Guerra Civil per veure com va afectar a les dones dels dos bàndols i com aquestes van participar-hi, exercint un paper que, tot i ser sovint menyspreat, va ser essencial en el desenvolupament del conflicte. En analitzar la guerra des d’aquesta perspectiva hem de fugir d’una bipolarització sovint simplista, que enfronta roges i falangistes com dues realitats homogènies i contraposades. A tots dos bàndols les realitats van ser diverses, així com les apostes polítiques de les dones mobilitzades.

Tot i així, el primer d’aquests dos articles s’apropa al paper de les dones del bàndol nacional, per veure no només la seva actuació durant el conflicte, sinó també quina va ser la seva contribució en la consolidació del nou règim. Per contra, en el segon dels articles s’analitzarà l’acció de les dones republicanes en la defensa de les conquestes assolides els anys anteriors, però també en l’activitat revolucionària que desenvoluparan aprofitant l’excepcionalitat bèl·lica.

 

L’amenaça republicana pels sectors conservadors i el cop d’estat

La proclamació de la República (1931) va obrir importants oportunitats de canvi, que per als sectors més conservadors foren vistos amb temor i preocupació. Que les propostes progressistes que impulsà la República van tenir una aplicació limitada és un fet clar quan s’analitzen des del present, però aquell 1931 la història encara no estava escrita, i l’alarma dels sectors dretans a una possible transformació social que acabés amb els seus privilegis tenia fonaments.

Durant la República, les dones van poder exercir per primer cop el dret a vot. Els partits van haver d'atendre a les demandes femenines per assegurar el vot de les dones, en un moment on la mobilització política femenina va créixer exponencialment. Font: Amb Veu De Dona
Durant la República, les dones van poder exercir per primer cop el dret a vot. Els partits van haver d’atendre a les demandes femenines per assegurar el vot de les dones, en un moment on la mobilització política femenina va créixer exponencialment. Font: Amb Veu De Dona

Dins les mesures republicanes prenen rellevància aquelles que concedien drets a les dones o que regulaven, per primer cop, les relacions familiars. El sufragi femení, la llei del divorci o la igualtat jurídica per raó de sexe, inclosa a la Constitució de 1931, eren vistos per la dreta com el trencament de la família cristiana i la fi de l’ordre moral tradicional. Com destaca Geraldine Scatlon, «la extrema derecha veía en la República el comienzo de una época revolucionaria en la que iba a ser destruido cuanto de bueno y sagrado había en la mujer, especialmente sus virtudes tradicionales». I José Antonio Primo de Rivera així ho advertia:

«Pensad en la blasfemia estimulada casi como virtud cívica; en la idea de la patria arrancada del alma del pueblo; en el sentimiento de familia, extirpado como perjuicio burgués; en el pudor, hecho objeto de befa… Pensad en que vuestras hijas, en la escuela materialista que el Estado rojo implementará, oirían recomendar el amor libre.»

Davant les idees feministes dels sectors més radicals de l’esquerra, la dreta apostà per reforçar els tradicionals manaments que requeien sobre les dones. Així, en contraposició al model de dona alliberada, difós principalment per anarquistes i comunistes, l’Església i les classes d’ordre difonien un model femení de mare i esposa, allunyada de l’esfera pública i relegada a la cura de la família. Com el mateix Primo de Rivera al·legava:

«no entendemos que la manera de respectar a la mujer consista en sustraerla de su magnífico destino y entregarla a funciones varoniles. […] El hombre […] es torrencialmente egoísta, en cambio, la mujer casi siempre acepta una vida de sumisión, de sacrificio, de ofrenda abnegada a una tarea.»

Com veiem, molts homes s’escandalitzaven davant d’un govern democràtic que, per primer cop, havia situat la “qüestió femenina” al centre del debat polític, i que alterava –en cap cas abolia– l’ordre patriarcal considerat fins llavors inamovible. Però també moltes dones, contràries a l’emancipació propugnada pels sectors feministes, es mobilitzaren en contra les mesures impulsades pel govern republicà, alhora que reivindicaven el retorn a l’estructura familiar tradicional i la recuperació de la llar cristiana que, segons elles, estava en perill.

La Secció Femenina va ser fundada el 1934 com a filial femenina de la Falange Espanyola. Va acabar aglutinant tota la participació femenina durant la guerra i el franquisme després que la FE s'unís a les JONS (1934) i posteriorment als tradicionalistes (1937). Font: mujresbajosospecha.com
La Secció Femenina va ser fundada el 1934 com a filial femenina de la Falange Espanyola. Va acabar aglutinant tota la participació femenina durant la guerra i el franquisme després que la FE s’unís a les JONS (1934) i posteriorment als tradicionalistes (1937). Font: mujeresbajosospecha.com

El dret de vot femení obligà als diferents partits polítics a tractar temes que preocupaven o afectaven a les dones, però també els forçà a incentivar la politització d’aquestes, per tal d’assegurar el seu vot. Així doncs, va ser durant el període republicà que les dones es van veure interpel·lades políticament de forma massiva per primer cop, i fruit d’aquesta situació es fundaren nombroses organitzacions de dones, tant de dretes com d’esquerres, en un context de mobilització femenina sense precedents a l’estat espanyol. Algunes d’aquestes organitzacions femenines eren filials de partits ja constituïts però altres, sovint més radicals, nasqueren al marge de qualsevol organització política. Pel que fa les organitzacions femenines de dretes, cal destacar la Secció Femenina (a partir d’ara, SF) de la Falange Espanyola i les dones de la Unió Tradicionalista.

Al llarg del període republicà, i en consonància amb la radicalització política que es va viure els anys previs al cop d’estat, els discursos femenins també es tornaren cada cop més contundents i violents. De fet, en uns moments d’alta tensió política –sobretot a partir de l’octubre de 1934–, que obligaven a la població a posicionar-se políticament, l’alineament de les dones per una o altra opció política es feia necessària, i van ser les postures més radicals –comunistes i anarquistes per una banda, falangistes i carlistes per l’altra– les que apel·laren de forma més directa a les dones i les que aglutinaren la seva mobilització.

A les zones de tradició conservadora, a partir de les eleccions de 1936, moltes dones descontentes amb els partits de dretes i desencantades amb un sistema democràtic que havia donat la victòria a les esquerres s’aproparen i iniciaren la seva militància a la SF. Així, quan començà la guerra, moltes dones ja estaven alineades a una causa política o altra, i la mobilització femenina es produí, sovint, de forma espontània. Les files falangistes s’ompliren de joves il·lusionades que volien participar en aquell moment d’excepcionalitat que, durant els primers mesos, va ser estimulant i motivador, ja que obria les portes a construir la societat que desitjaven.

En definitiva, el cop d’estat militar que desencadenà en la Guerra Civil tenia com a objectiu frenar i revertir el conjunt de mesures progressistes de la República. Els que s’aixecaren el juliol de 1936, però, també pretenien el retorn a l’ordre patriarcal més autoritari, que veien perillar amb les mesures republicanes en pro dels drets de les dones. I tot i que pugui semblar contradictori, moltes dones recolzaren aquesta aposta, i van donar suport al cop d’estat alhora que van participar activament durant la guerra. Aquest auge de la mobilització femenina, des de les diferents posicions polítiques i al llarg de la Segona República i durant la Guerra Civil, demostra la voluntat de les dones de ser partícips dels esdeveniments, sovint assumint discursos revolucionaris amb una importància central de la qüestió de gènere.

L’esclat de la guerra: front o rereguarda?

A la zona que quedà sota el control dels nacionals, la mobilització femenina es va vehicular a partir de dues organitzacions, la SF (composta per falangistes i jonistes) i les dones carlistes de la Unió Tradicionalista, anomenades popularment margarites. Aquestes dues organitzacions s’uniren en una mateixa a partir del Decret d’Unificació que Franco establí el 1937. Així, tota la mobilització femenina quedà unificada al més estil totalitari sota la SF de la FET i les JONS, contribuint a la formació d’una societat corporativista a imatge de la Itàlia feixista.

En general, podríem dir que la mobilització femenina a la zona nacional es va desenvolupar a la rereguarda. Així, contràriament al que passarà a la zona republicana –on moltes dones encoratjades per la causa revolucionària s’allistaran com a milicianes–, les falangistes defensaven que la seva activitat s’havia de desenvolupar dins dels límits definits pels rols tradicionals de gènere. La presència pública (i política) de les dones de dretes durant el període bèl·lic sempre es veurà com una excepció en una etapa d’anormalitat, i es propugnava el retorn a la llar domèstica un cop el conflicte finalitzés i els homes retornessin del front. Pilar Primo de Rivera, líder de la Secció Femenina, escrivia en una circular del partit el gener de 1937 que «a nosotras no nos pide que cojamos las armas porque no sabríamos hacerlo ni tenemos valor para ello».

Les margarites, de la Delegació de Fronts i Hospitals, visiten l'Exèrcit Nacional a la Batalla de l'Ebre. Font: requetes.com
Les margarites, de la Delegació de Fronts i Hospitals, visiten l’Exèrcit Nacional a la Batalla de l’Ebre. Font: requetes.com

Les dones carlistes, margarites, sí que s’establiren ràpidament al front quan començà el conflicte, però s’encarregaren de realitzar les tasques d’infermeria i assistència. Sota el lideratge d’Urraca Pastor es va organitzar l’Assistència al Front i Hospitals. Tot i així, s’esforçaren per diferenciar-se de les dones republicanes que s’allistaren a les zones on el cop d’estat no triomfà, i no sortien dels rols que la societat conservadora esperava d’elles.

De fet, la imatge de la republicana miliciana es propagava a les zones nacionals per demostrar la “barbàrie comunista”, que empenyia les dones a la guerra. Per contra, s’impulsava que les dones participessin de les tasques d’assistència i de cura que es van començar a desenvolupar ja des dels primers mesos de la guerra, i que van ser liderades i realitzades bàsicament per dones.

I coincidint amb aquesta imatge, les dones de la SF, sota el comandament de Pilar Primo de Rivera, iniciaren ja des dels primers mesos de la guerra un conjunt d’activitats formatives –i d’adoctrinament– amb les que pretenien enquadrar la població conquerida sota els nous valors nacionalcatòlics. Es fundaren escoles arreu del territori, sovint destinades a nenes i dones, amb les que buscaven el suport d’aquestes al nou règim. També es crearen a les zones rurals les Hermandades de la Ciudad y el Campo, que impulsaren cursos de formació per les dones camperoles.

Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va liderar la Secció Femenina des de la seva fundació i durant tota la guerra i el Franquisme. Va ser la més ferma defensora de les idees del seu germà, mort durant la Guerra. Font: Plataforma2003
Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va liderar la Secció Femenina des de la seva fundació i durant tota la guerra i el Franquisme. Va ser la més ferma defensora de les idees del seu germà, mort durant la Guerra. Font: Plataforma2003

Des del bàndol nacional, la guerra s’havia assimilat com a Creuada, responent a la idea que la República havia descristianitzat Espanya amb les seves lleis anticlericals. Davant d’aquesta situació, s’imposava la necessitat de reconquesta i es cridava a la virilitat masculina per a la lluita contra l’enemic. Després de la conquesta física (i masculina) s’havia de fer la reconquesta espiritual, per tal que la creu arribés a tots els racons d’Espanya. Aquesta segona fase havia de ser femenina, és a dir, havien de ser les dones, tradicionalment més religioses, les que havien de recristianitzar la nació, educant i transmetent els valors catòlics a fills i marits. Aquest era el paper que es va reservar a les dones en el conflicte, i també és aquesta la funció que van desenvolupar moltes dones en el sí de les institucions femenines de la Falange. La SF es constituí com la transmissora dels valors morals i polítics del règim, que inculcava a la població femenina a partir dels seus programes formatius, i que havien d’aconseguir l’acceptació social al nou règim.

Més enllà de l’adoctrinament que es proposava, aquests programes responien també a altres objectius. Calia pal·liar les males condicions econòmiques i el malestar social provocats primer per la guerra i després per l’autarquia. S’iniciaren projectes en els quals es divulgaven coneixements agrícoles i s’assessorava a les famílies camperoles per augmentar la producció agrícola. També es formava a les dones per desenvolupar feines artesanals i es posava a la seva disposició matèries primeres i un mercat on vendre els productes. S’intentà millorar les condicions de vida de les dones camperoles a partir d’un cos de divulgadores sanitario-rurals que treballaven de forma voluntària als pobles més necessitats.

Però darrera d’aquesta voluntat de millorar la vida de les famílies camperoles hi havia una altra raó: el conflicte bèl·lic exigia d’unes bones condicions al camp, ja que es requeria d’aliments per abastir a l’exèrcit. Així, una bona rereguarda assegurava una bona salut del front, i van ser bàsicament les dones a partir de la SF les que organitzaren tota la xarxa d’abastiment del front, aportant uns recursos materials sense els quals no s’hagués pogut guanyar la guerra.

Cal remarcar, però, que tota aquesta activitat “simpàtica” que es realitzà des de la SF era només una de les cares de la moneda. L’altra cara fou una contundent política repressiva, que s’inicià els primers mesos de la guerra però que no s’aturà en tota la dictadura.

Política assistencial i (control) social. Més enllà de la guerra.

La dictadura franquista no es pot entendre sense el període bèl·lic que la precedí. Va ser durant la guerra que es van anar configurant les diferents estructures del futur règim, i la brutalitat de la guerra va aconseguir la desmoralització de l’enemic i, amb aquesta, l’acceptació passiva de la dictadura. En tot aquest context, una institució lligada a la Falange i dirigida per una dona va resultar imprescindible per l’establiment del nou poder: l’Auxili Social.

Segell de l'Auxili Social. Font: Todocoleccion
Segell de l’Auxili Social. Font: Todocoleccion

Al llarg de l’octubre de 1936, quan la guerra ja durava quatre mesos i es preveia llarga, Mercedes Sanz Bachiller, llavors cap provincial de la SF a Valladolid, i Javier Martínez de Bedoya, un falangista que havia viscut temps a Alemanya i s’havia familiaritzar amb el règim nazi, organitzaren un programa d’ajuda i auxili als sectors més necessitats. Sota el nom de Auxilio de Invierno van obrir el primer menjador per a nens el 30 d’octubre a Valladolid. El projecte havia estat formulat a imatge del Winterhilfe nazi, un servei que assistia als més necessitats durant els mesos freds de l’hivern.

La fundació d’aquesta institució naixia d’un anàlisi sobre les estructures benèfiques existents. Per una banda, la beneficència pública no era capaç de respondre a la precària situació produïda per la guerra, i de fet, ni des de les jerarquies militars ni des del partit falangista s’havia previst la creació d’una estructura assistencial eficient.

Sanz Bachiller i Bedoya van configurar de nou aquest servei, com una empresa clarament feixista. Afirma Ángela Cenarro que «su actuación se presentaba revestida por los principios ideológicos del discurso falangista, y falangistas eran también sus principales inspiradores e impulsores». El seu plantejament pretenia divergir de forma clara de les antigues formes assistencials liberals, envoltant el projecte d’un discurs revolucionari de “justícia social”, i entenent-lo com un projecte nacional que prenia formes totalitàries. A més, la vinculació amb l’Església, així com la presència d’un discurs catòlic recarregat en totes les activitats d l’Auxili d’Hivern, havia de servir a l’organització per distanciar-se de la beneficència marxista que s’estava desenvolupant a la zona republicana, que «buscaba hacer un pueblo con pan pero sin Dios». El discurs anticomunista era aglutinador a la zona nacional, i servia per legitimar l’alçament militar i la conseqüent guerra civil.

Menjador infantil d'Auxili Social. Font: Fundació Francisco Franco
Menjador infantil d’Auxili Social. Font: Fundació Francisco Franco

Per tant, el plantejament de l’Auxili d’Hivern anava molt més enllà de la construcció d’un menjador per a nens a una única ciutat, i el que pretenien era crear una xarxa assistencial sòlida al llarg de la zona nacional que perdurés un cop acabés la guerra. D’acord amb les seves pretensions, el projecte s’expandí, i sota la direcció de Sanz Bachiller es van obrir menjadors a les grans ciutats espanyoles, proveïts per les Cocinas de Hermandad, també gestionades per la val·lisoletana.

Teresa Gallego ja apuntava el 1983 que Mercedes Sanz «no lo había previsto como trabajo femenino de carácter benéfico, sino como una gran organización capaz de encargarse de la asistencia social del nuevo estado». I així va ser. En una conjuntura on sorgiren múltiples iniciatives assistencials que pretenien millorar les condicions de vida de la rereguarda, Auxili d’Hivern va aconseguir múltiples privilegis. Des del finançament, que quedà en mans del govern, fins els espais que ocupaven en l’avançament de l’Exèrcit, sent els primers a entrar a les zones acabades de conquerir. Hi arribaven amb camions plens de menjar, que eren ben rebuts per una població local afamada després de setmanes —potser mesos— de setge i manca de productes bàsics. L’arribada a aquests territoris recent ocupats es va fer a partir del que s’anomenà Auxilio a Poblaciones Liberadas, organisme en el que es planificava amb consciència com arribaria i es distribuiria l’ajuda. Acte seguit s’iniciaven les tasques per a la fundació dels menjadors i altres espais assistencials.

Amb la Unificació de 1937 el projecte quedà vinculat a la Secció Femenina de la Falange Espanyola, i passà a anomenar-se Auxili Social. Totes les diferents iniciatives benèfiques que havien anat sorgint van quedar subordinades a aquesta nova institució, que aconseguia així el monopoli de la política assistencial del nou règim.

Auxili Social va assegurar-se de tenir presència a totes les zones del territori, i de vital importància eren aquelles que havien restat fidels a la República durant més temps, on segurament la població seria més reticent al nou poder nacional. Va ser així com Auxili Social, més enllà de presentar una ajuda beneficoassistencial que ajudà a pal·liar la carestia causada pel conflicte bèl·lic, va resultar ser una arma propagandística vital per fer efectiva la “conquesta de l’Estat”. La presència de dones atenent als desvalguts per la guerra a les províncies recentment conquerides representaven un enorme capital polític pel règim, i mai abans a l’estat espanyol l’assistència als més necessitats havia estat tan instrumentalitzada políticament.

El fet d’entendre el programa assistencial com un projecte nacional —i nacionalitzador—, feia que anés de la mà d’una ideologització de les masses. Auxili Social va acabar sent el primer contacte entre la població recent conquerida i el nou règim polític, i la política assistencial del projecte era imprescindible per aconseguir noves adhesions a la causa franquista.

Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l'adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com
Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l’adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com

Aquesta ajuda es prestava principalment a les mares pobres i als fills de mares treballadores, així com als nens orfes i abandonats, sectors que, en la seva majoria, havien format part del bàndol derrotat. La protecció i recursos que els oferien anaven de la mà de la reeducació de l’assistit, per tal d’aconseguir la seva “redempció”. En l’Espanya de la postguerra es va produir un doble procés, orquestrat des del poder i amb la voluntat de construir un estat a mida dels guanyadors, que consistia en un primer procés d’exclusió —efectuat a partir de la guerra i la repressió directa— al que seguia la integració. Aquesta integració, que no era més que la voluntat de reeducar l’enemic segons els nous valors nacionalcatòlics, es produí gràcies a les tasques assistencials i educatives que realitzaven majoritàriament les dones de la SF en el si de l’Auxili Social o de les Hermandades de la Ciudad y el Campo ja durant la guerra.

La instrumentalització que es va fer de l’assistència va permetre difondre una imatge benèvola del règim, que aprofitava el treball de tantes i tantes dones per mostrar la seva millor cara mentre la repressió indiscriminada seguia i s’allargava més enllà dels anys de guerra. A més d’aquesta valuosa propaganda, l’Auxili Social va permetre exercir un enorme control social sobre la població, principalment sobre les dones del bàndol perdedor. De la mà de les ajudes s’exercia una forta vigilància, basada en visites sorpreses a la llar o en anàlisis exhaustius dels familiars i progenitors de les dones ateses.

Les dones: subjecte històric

Entendre que les dones participaren de la consolidació del franquisme, desenvolupant un paper clau, ens permet identificar-les com a subjectes històrics, fugint de la victimització amb què sovint s’ha mirat a les dones. Moltes d’elles escolliren donar suport a la causa nacionalista, defensant un ideal femení determinat, de la mateixa manera que anarquistes i comunistes defensaven el seu propi ideal.

L'activitat assistencial desenvolupada des de les diferents institucions lligades a la SF van suposar també una gran propaganda pel règim, aportant-li una imatge benèvola amb la que pretenia afiançar el suport social. Font: regimendefranco.wordpress.com
L’activitat assistencial desenvolupada des de les diferents institucions lligades a la SF van suposar també una gran propaganda pel règim, aportant-li una imatge benèvola amb la que pretenia afiançar el suport social. Font: regimendefranco.wordpress.com

Perquè el nou règim es pogués consolidar, el franquisme va necessitar d’una llarga guerra de tres anys –amb l’esgotament que això suposà per la població–, a més d’una brutal, indiscriminada i planificada repressió que perdurà al llarg de quaranta anys de la dictadura. Sense l’eliminació de l’enemic (que havia estat assassinat, empresonat, exiliat o desmoralitzat) segurament el franquisme no s’hagués pogut assentar.

Però no n’hi havia prou amb la repressió: el nou règim es dotà de mecanismes propis que li permetessin per una banda assegurar el suport social a la nova situació política, i per l’altra transformar la societat segons els nous valors i models nacionalcatòlics. Les dones no només foren un dels sectors sobre els que recaigué amb més contundència la nova moralitat, sinó que van ser un dels agents imprescindibles per a l’assentament del règim. Segurament, no es podria entendre la consolidació del franquisme sense tenir en compte l’acció que tantes dones realitzaren en el si de les estructures franquistes durant la Guerra civil i els primers anys de la Dictadura. Així, les activitats formadores de la SF i les assistencials d’Auxili Social van representar pel règim un element essencial per la seva implantació.

Read More

ETA durant el Franquisme (II)

Dels orígens a la IV Assemblea Nacional

Els orígens d’ETA: el nacionalisme basc a la dècada de 1950

Per entendre el naixement d’ETA, en primer lloc hem d’anar a les arrels del nacionalisme basc. El pare del nacionalisme èuscar fou Sabino Arana (1865 – 1903), les tesis del qual es caracteritzaven per ser catòliques ortodoxes, profundament patriòtiques i antiespanyolistes, a l’hora que defensava la puresa de la raça basca.

La mort de Sabino Arana va provocar que els seus plantejaments perdessin força dins el partit nacionalista basc per excel·lència, el PNB, creat el 1895 pel mateix Arana. Arran d’aquest fet, apareix una primera escissió aranista ortodoxa dins del partit, el PNB – Aberri (1921 – 1930). En aquesta mateixa línia i amb la fi de la primera escissió, el 1934 es creà Jagi – Jagi (1934 – 1937), també amb referència política de l’aranisme, però amb un projecte polític propi que tenia com a objectiu la creació d’un front nacionalista basc per la independència i una major justícia social. Cal dir que Jagi – Jagi, tot i la influència de Sabino Arana, comptava amb militància provinent d’un sector de la immigració espanyola que no negava l’existència de la nació basca, al contrari que UGT o PSOE.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van tallar de soca-rel l’evolució del nacionalisme èuscar. Durant la guerra, el PNB aconseguí la presidència del govern provisional basc, format l’octubre de 1936 en el territori basc no ocupat per tropes rebels, amb José Antonio Agirre com a primer lehendakari de la història. En aquest context, el PNB inicia la seva gran crisi interna i, per extensió, això afecta bona part del nacionalisme basc: d’una banda, el PNB mantenia el poder de l’Euskadi republicana malgrat trobar-se lluny d’alguns dels plantejaments polítics de la Segona República, que eren contraris als valors del PNB, un partit catòlic i d’ordre.

A més, és en aquest context en el qual trobem episodis polèmics protagonitzats pel PNB i encara sense un consens historiogràfic clar, com és el cas del Pacte de Santoña del 24 d’agost de 1937. Mentre Bilbao -i gairebé Euskadi al complet- estava en mans de l’exèrcit rebel, alguns individus del PNB van pactar amb les tropes feixistes italianes. Ho feren a esquena del govern feixista instal·lat a Burgos. L’acord va permetre la rendició dels batallons bascos instal·lats a Santander, juntament amb el govern basc, a canvi de facilitar l’exili dels dirigents i que els presos fossin jutjats sota la jurisdicció italiana (fet que no es va complir). Un cop consumada la rendició, el lehendakari Agirre (el qual podria desconèixer aquest Pacte, ja que no està clara la seva participació) traslladà la seu del govern basc a Catalunya, des d’on acabaria marxant exiliat a París.

La fi de la Guerra Civil a tot el territori espanyol l’abril de 1939, un PNB molt afectat per la guerra va centrar-se en el manteniment del govern basc a l’exili, amb seu a París. La derrota del feixisme l’any 1945 va fer pensar al PNB que les forces aliades intervindrien l’estat espanyol per enderrocar el règim franquista. De fet, l’òrgan executiu del PNB, l’Euzkadi Buru Batzar (EBB), va predir en un butlletí intern que Franco no duraria més enllà del març de 1946. Quan aquest fet no va succeir, el PNB va caure en una profunda crisi interna i d’inoperància, fet que esperonà el naixement d’una nova organització de joves nacionalistes a la Universitat de Deusto: el grup per a l’estudi i la formació política Ekin.

Ekin no estava vinculat al PNB, però ben aviat va començar a impartir formacions a les joventuts del PNB Euzko Gaztedi (EGI, fundat el 1904). El contacte constant entre ambdues organitzacions va permetre que l’any 1955 es produís la confluència d’EKIN-EGI. Aquesta confluència, però, només va durar 3 anys, ja que el 1958 Ekin se separa d’EGI davant la impossibilitat de conciliar les diferències polítiques. Cal remarcar que Ekin es definia com aconfessional i progressista, fet que palesava des de la seva fundació un gran distanciament ideològic respecte el PNB.

Després d’aquesta escissió, EKIN, per diferenciar-se totalment d’EGI, passa a anomenar-se Euzkadi Ta Askatazuna (ETA). Existeix un ampli consens historiogràfic que avala la relació directa que existeix entre ETA i Ekin. No obstant això, la fundació de l’organització ETA encara no gaudeix d’un acord general. Iker Casanova apunta que el nom d’ETA neix a Deba (Guipúscoa) el desembre de l’any 1958. Santiago de Pablo defuig d’una data exacta, situant la seva fundació entre desembre de 1958 i juliol de 1959. D’altra banda, es té la certesa que el manifest fundacional i primer document signat amb les sigles d’ETA el trobem el juliol de 1959.

El govern basc a l’exili de París, amb el lehendakari Agirre al capdavant. Font: basquetribune.com
El govern basc exiliat a París amb el lehendakari Agirre al mig. Font: basquetribune.com

Fos com fos, ETA, que en un principi actuà de forma totalment clandestina per no ser un objectiu policial del franquisme, començà la seva activitat el juliol de 1959, en un context totalment diferent al que s’havia trobat Sabino Arana quan va donar impuls al nacionalisme basc. El 1959 és l’any del Pla d’Estabilització del govern franquista, un període d’immigració del sud de la Península cap al nord, d’èxode rural intern i d’un consegüent creixement del moviment obrer. És en aquest context en el qual el nacionalisme basc canviarà radicalment les seves tesis. I és en aquest punt en què ETA jugarà un paper cabdal.

La fundació d’ETA i les primeres accions (1959-1962) 

L’any 1959, en el manifest fundacional d’ETA, trobem el primer canvi radical amb el nacionalisme basc de Sabino Arana. Tant és així que ETA es definia com una organització apolítica, aconfessional, democràtica i defensora del dret a l’autodeterminació. També des del primer moment ETA adoptarà una línia no intervencionista, és a dir, no intercedirà ni pactarà amb governs espanyols ni organitzacions espanyoles (ni franceses), cosa que sí feia el PNB. En aquest manifest fundacional observem una ETA primigènia que no s’assembla gens a l’organització en la qual s’acabarà convertint en els seus darrers anys, un fet que veurem al final de l’article. En aquest document no s’observa cap referència a la lluita armada, una estratègia que no es començarà a plantejar com a opció fins a l’any 1962, quan es realitza la I Assemblea Nacional.

La primera prova que fa referència als corpus ideològic etarra és el Llibre Blanc, un manual de formació d’unes 150 pàgines que pivota sobre tres eixos: patriotisme, determinació per la lluita i un programa social més avançat que el del PNB, però de marcat caràcter anticomunista. Aquests principis ideològics seran els que marcaran ETA durant els seus tres primers anys d’història. No serà fins al 1962 amb les successives Assemblees Nacionals que ETA trenca amb les concepcions fundacionals.

En el camp pràctic, ETA va centrar els primers mesos posteriors a la seva fundació a l’activitat propagandística i captació de militants, tot i que com hem dit, la clandestinitat era una de les premisses clau de la organització. Serà el desembre de l’any 1959 quan trobem les primeres accions d’ETA més enllà de les propaganda. Aquell mes, 3 petits artefactes explosius van esclatar a tres punts concrets: al Govern Civil de Gasteiz, a la redacció del diari falangista “Alerta” de Santander i a la comissaria d’Indautxu.

Txillardegi l’any 2007. Font: Wikipedia
Txillardegi l’any 2007. Font: Wikimedia Commons.

La policia franquista coneix l’existència d’ETA a través d’aquests fets i Txilardegi, un dels fundadors, passa a ser el primer detingut de l’organització el maig de 1960, moment en el qual ETA comença a signar les seves accions augmentant així la seva acció propagandística. En aquest punt, la repressió augmenta i el 27 de març de 1961 es produeix la primera víctima del conflicte, Javier Batarrita, totalment aliè a ETA. Aquest home és abatut per la policia quan el seu cotxe fou confós pel d’un d’uns membres d’ETA, als quals suposadament la Guàrdia Civil esperava a l’entrada de Bilbao per crivellar-los.

El 18 de juliol de 1961 hi ha constància del que podríem considerar el primer intent de gran acció d’ETA. Aquell dia, un tren ple de falangistes es dirigia a Donostia als actes de commemoració del cop d’estat de l’any 1936. L’acció d’ETA consistia a fer descarrilar el tren en un tram concret de la via, en què havia de passar a poca velocitat. L’acció va resultar ser un fracàs i la repressió va augmentar, calculant-se que entre agost i setembre de 1961 hi ha més de 200 detinguts i les primeres denúncies per tortures.

El conflicte entre ETA i l’Estat espanyol començava a agreujar-se aquell any 1961. La repressió augmentava i ETA també apostava per vies d’enfrontament més radicals. Al seu butlletí intern, anomenat Zutik, es publica el desembre de 1961 una de les primeres referències clares a la violència, quan s’afirma que “Tot i que desitgem tot diàleg democràtic amb els espanyols, no creiem estar desencertats si (…) tenim el pressentiment que haurem de lluitar amb la metralleta a la mà, fins que es respecti la nostra existència i la nostra legalitat”. És en aquest context en el qual ETA canviarà per sempre el seu funcionament intern. Arribava el moment de les Assemblees Nacionals, que marcarien el rumb ideològic i pràctic de l’organització.

La Consolidació d’ETA: de la I a la IV Assemblea Nacional (1962-1965)

El mes de maig de 1962 Lapurdi es converteix en seu de la primera Assemblea Nacional d’ETA, amb presència de 14 delegats. Aquesta assemblea tingué com a objectius consensuar una estratègia, un sistema d’organització i funcionament (que des d’aleshores seria l’assemblearisme) i una nova base ideològica per l’organització. Les conclusions extretes del debat ideològic es publicarien al document Principis, de caràcter social democràtic.

És també en aquesta assemblea on es comença a apostar per la via armada, en cas que aquesta sigui necessària, per assolir els objectius de l’alliberament social i nacional d’Euskal Herria. Les afirmacions són les següents: “s’utilitzaran els mitjans més adequats que cada circumstància històrica dicti” o “La força és l’únic llenguatge que entenen els tirans”.

En els deu mesos que hi haurà de la I a la II Assemblea Nacional no trobem cap acció significativa d’ETA, ja que l’objectiu aleshores era l’augment de la militància i popularització del seu discurs. La II Assemblea, celebrada a Capbreton amb 17 delegats, també tingué com a objectiu l’augment de la militància, aprovant-se la potenciació del butlletí propagandístic Zutik. Aquesta era una forma d’aconseguir un altre dels objectius que ETA s’havia marcat: acabar amb l’elitisme al voltant d’ETA i obrir-se més al poble basc, prenent forma de moviment popular, més que no pas un partit polític. Acabaren per definir-se com a Moviment Socialista d’Alliberament Nacional.

Una de les característiques més importants d’aquesta Assemblea Nacional és la preparació del terreny militar. En aquesta trobada s’acorda dividir Euskal Herria en 6 zones militars seguint la doctrina militar maoista, el que ja per si mostra una nova influència ideològica que el 1959 semblava impensable. Al mateix temps, es pacta realitzar dues o tres grans accions a l’any, tot i que l’any 1963 finalitza amb 5 accions explosives, augmentant la resposta repressora.

L’1 de gener de 1964, després de l’assemblea, es fa públic un document que mostra clarament el canvi ideològic i pràctic que ETA estava experimentant des de l’any 1959. Parlem del “Manifest d’ETA al poble basc”, un manifest que fa evident la vinculació entre l’alliberament social i nacional i on s’afirma que la independència és una lluita de masses on “o s’és patriota, o s’és traïdor”. En aquest manifest, a més, també trobem una afirmació que ens ajuda a entendre la posició d’ETA dins l’antifranquisme. Deia el següent: el poble basc ha de construir el seu futur d’acord amb els drets inherents a la seva condició de nació, sense supeditar la seva política a la situació d’Espanya […] Forces nacionalistes intenten arrossegar a part del poble basc a solucionar el problema espanyol, i per tant, no basc”. Aquí llegim clarament l’aposta d’ETA a seguir utilitzant la lluita armada un cop mort el dictador.

Entre març i abril de 1964, a Baiona, tingué lloc la III Assemblea Nacional. En aquesta, es consagra la separació definitiva amb el PNB, arran de l’aprovació del llibre de formació ideològica, Insurrecció a Euskadi, on s’aposta per la lluita de masses per aconseguir la independència i una revolució gradual a Euskal Herria, tot descartant un cop més qualsevol col·laboració amb forces polítiques espanyoles. Alhora, es començaven a formar diversos sectors ideològicament diferenciats dins l’organització. Ja en aquell moment, es conformava dins l’estructura d’ETA un sector obrerista, defensor d’una praxi encarada a l’alliberament social i a ampliar els suports d’ETA a través de tasques d’aproximació a la immigració obrera espanyola. També existia un sector culturalista i socialista-humanista, encapçalat per Txilardegi, fundador històric d’ETA i més còmode amb l’ETA ideològica de 1959 i un sector nacionalista que creia que l’abertzalisme i el marxisme podien ser complementaris, però avantposant l’alliberament nacional d’Euskal Herria.

Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com
Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com

Tornant a la III Assemblea, que fou molt important en l’àmbit pràctic, car intensifica la campanya propagandística d’ETA, alhora que es comencen a moure les primeres armes provinents d’ambients anarquistes i mercats centre europeus que s’utilitzarien per fer proves de tir i explosius, en llocs com la platja de Las Landas, al País Basc francès.

La IV Assemblea Nacional serà el preludi de l’escissió que tindrà lloc a la V Assemblea Nacional, ja que aquí, les tensions ideològiques sorgides a la III Assemblea Nacional, comencen a evidenciar-se més que mai. El juny de 1965 a Loiola es reuniren 20 militants que aprovaren les Bases teòriques de la guerra revolucionària, document pel qual ETA s’aproxima com mai al marxisme. Amb l’aprovació d’aquest document s’accepta el mecanisme d’acció – repressió – acció, pel qual una acció propagandística, porta a una repressió desmesurada que acaba provocant que la següent acció tingui una major legitimitat perquè el suport social creix reactivament.

Per engegar aquest mecanisme, ETA va aprovar en aquesta assemblea la primera estructuració d’un front militar a l’organització, a banda d’aconseguir major capacitat econòmica mitjançant l’extorsió i l’atracament a bancs.

El resultat d’aquesta assemblea va infligir una dura repressió a l’organització i un creixement de les tensions internes imparable, sobretot per les anàlisis polítiques del butlletí Zutik, que restava en mans de l’Oficina Política de l’anomenat sector obrerista. La resta de sectors d’ETA, els culturalistes i nacionalistes, els acusaven d’espanyolistes per fer anàlisis en clau espanyola, avantposant l’alliberament social al nacional.

Paral·lelament, en l’àmbit social, l’Euskadi d’aquells anys va permetre la reactivació cultural i normalització de l’euskera (batua), així com el naixement de les primeres ikastoles clandestines. Dins l’organització, val a dir, els sectors culturals i nacionalistes quedaven reforçats per aquest context.

Després d’aquesta IV Assemblea Nacional quedaven més paleses que mai les diferències ideològiques d’una organització, que si bé des de la I Assemblea Nacional de l’any 1962 havia començat a formar una complexa estructura organitzativa interna, s’apropava inequívocament cap a una gran escissió i l’inici d’una nova etapa completament diferent dins la història de l’organització.

Conclusions

En aquesta primera part de l’article hem pogut veure el procés de formació d’ETA a la dècada dels 50’s i les seves influències històriques. L’organització, nascuda entre 1958 i 1959, tindrà en aquest primer període (1959 – 1965) dues etapes ben diferenciades. La primera etapa (1959 – 1962), està marcada pel manual de formació “Llibre Blanc” i per una praxi enfocada a augmentar la militància tot realitzant activitats propagandístiques. La segona etapa (1962 – 1965) es defineix per un viratge ideològic cap al marxisme i la consegüent separació definitiva amb el PNB, una estructura organitzativa molt major i pels primers passos del front militar de l’organització.

Tot plegat ens mostra la intensa vida de l’organització en aquests primers anys, que serien un preludi de què passaria a partir de l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, on a banda de reorganitzar-se quasi per complet, assentarà les bases de la seva praxi durant els darrers anys del franquisme.

Read More

Encara que no sigui un element tan estudiat com el terror que va desencadenar la dictadura franquista entre la població espanyola, la corrupció va ser un element d’igual importància per al seu funcionament. I és que de la mateixa manera que va realitzar una campanya bèl·lica més llarga de l’estrictament necessari i va desfermar una repressió (física i ideològica) brutal entre els espanyols per assegurar-se la submissió del conjunt de la ciutadania, el general Franco també va dissenyar un sistema de recompensa de suports als que l’havien ajudat durant la Guerra Civil (1936-1939) que va permetre-li afermar la seva posició al poder i crear una base estable d’adeptes a la dictadura –i que s’aniria renovant al llarg de les quatre dècades que va durar el franquisme en funció de l’evolució econòmica del país. L’establiment d’un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), va restringir moltíssim les possibilitats de promoció social dins l’Espanya franquista, pel que la proximitat al poder que comportava ser membre del partit resultava molt més profitosa econòmicament que la vàlua individual real que es pogués tenir en un estat arbitrari com el franquista. Sent així, no és estrany que en la FET-JONS hi hagués, des de l’establiment de la dictadura, un partit amb un fort component de classe, un clar predomini de les oligarquies locals (propietaris rurals, comerciants, industrials…) que havien exercit tradicionalment el poder. És per tot això que experts en el període com Borja de Riquer defineixen el franquisme com un règim que bàsicament “responia als interessos generals dels vencedors socials de la guerra civil: les classes dominants del camp i de les ciutats”.

El mercat negre va tenir unes proporcions descomunals durant la postguerra espanyola. Els màxims beneficiats de la situació serien aquells que es van aprofitar de la misèria de la població. Font: Los ojos de Hipatia
El mercat negre va tenir unes proporcions descomunals durant la postguerra espanyola. Els màxims beneficiats de la situació serien aquells que es van aprofitar de la misèria de la població. Font: Los ojos de Hipatia

Consubstancialment a l’arbitrarietat que caracteritzava el franquisme, el fenomen de la corrupció va ser omnipresent durant la totalitat de la dictadura, i, com bé assenyalen alguns historiadors, va ser un element de càstig afegit sobre la població espanyola durant tot aquest període, però especialment durant els anys de la postguerra. Entre els anys 1939 i 1952, Espanya va patir –fruit del nacionalisme castrense conservador que impregnava la ideologia del règim– la implantació d’un model econòmic autàrquic que de seguida es va mostrar contraproduent, ja que la incapacitat d’autoabastir-se que tenia el país van fer que durant tot aquest període hi hagués racionament dels productes alimentaris i dels béns de producció. Aquesta carestia generalitzada va ocasionar la immediata aparició d’un Mercat Negre de grans dimensions, que va revelar-se com a una eina política terriblement eficaç. Per una banda, l’escassetat d’aliments va permetre a la dictadura castigar les classes urbanes –a les que així es feia pagar el seu passat pro-republicà– amb la fam, pel que durant la dècada de 1940 la malnutrició va esdevenir un problema estès a Espanya. Per altra banda, l’existència d’un Mercat Negre permetia fidelitzar als grans i mitjans productors agrícoles, molts d’ells antics propietaris que havien recuperat les terres després de la contrarevolució agrària protagonitzada pel franquisme, i que comptaven amb la connivència del Servicio Nacional de Trigo (SNT –un organisme creat el 1937 per gestionar de manera centralitzada la producció de blat i cereals a l’Espanya nacional), per tal d’obtenir grans beneficis tant de les seves activitats lícites com de les il·lícites. Els productors es veien afavorits pels baixos criteris de qualitat que imposava el SNT, així com per la compra de la totalitat de la producció a preu fixe –que quedava, a més, al marge de les lògiques de mercat– garantida per part de l’Estat. A més a més, per il·lustrar fins a quin punt un organisme estatal com el SNT estava més al servei de les oligarquies agrícoles que del propi Estat només cal tenir en compte la negativa d’aquesta agència a facilitar al ministeri d’Hisenda la informació sobre els imports que pagava als productors pel gènere que li compraven, no podent-se arribar a comprovar així si la seva situació tributària era correcta o no. La situació d’impunitat de la que gaudien els grans productors agrícoles va fer que molts cops no entreguessin la totalitat de la producció a l’agència estatal i revenguessin a preus inflats el que havien amagat. Tot plegat va acabar generant un frau fiscal tolerat descomunal al sector agrícola, pel que es calcula que durant la dècada de 1940 es va deixar de pagar un 50% de l’impost de contribució rústica.

L’encobriment de les agències estatals i la participació de molts dels membres de les classes dirigents del país (a escala estatal, provincial o local) al Mercat Negre va generar grans fortunes entre els que es dedicaven a revendre productes usurpats als circuits legals. Aquests agents de la venda il·legal eren coneguts com a estraperlistes, al haver quedat ben viu en la memòria popular l’escàndol del cas l’estraperlo que l’any 1935 havia sacsejat la vida política de la Segona República –fins al punt de generar la dimissió d’Alejandro Lerroux com a president espanyol-. La pràctica de l’estraperlo (ara ja amb el sentit de contraban) va ser especialment greu en el camp alimentari, on, segons els càlculs de Carlos Barciela, durant la dècada de 1940 aproximadament un 40% de la collita de blat i un 33% de la producció d’oli van anar a parar al Mercat Negre, on –aquest cop segons han calculat Carme Molinero i Pere Ysàs– a mitjans d’aquesta dècada els preus es multiplicaven per deu en el cas del sucre, per vuit en el del pa, per set en el de l’oli i per cinc en el de l’arròs. Per entendre fins a quin punt les classes dirigents eren responsables i còmplices de tot plegat, el testimoni escrit de Bartolomé Barba, governador civil entre 1945 i 1947, és prou il·lustratiu:

“Concretamente, en el campo de los abastecimientos pude observar varias veces el curioso fenómeno de la irremediable e inmediata desaparición de un género no bien se declaraba intervenido; pero no la desaparición total, sino simplemente su ocultación a la vista del público y su consiguiente venta clandestina. Entonces era cuando se sumaba al antiguo precio del producto de recargo correspondiente, por la necesidad de dar qué ganar a los intermediarios i por la elemental precaución de cubrir el riesgo ante la posibilidad de una inspección afortunada, inspección que, por otra parte, el comerciante intenta desviar con ofrecimientos. De ser aceptados, contribuyen a recargar aún más el precio del producto, y en todo caso, a elevar el grado de inmoralidad, extendiéndolo a sectores que nunca habían llegado a contagiarse de ella”.

Malgrat la retòrica oficial contra l’estraperlo, el cert és que la dictadura franquista mai va perseguir seriosament aquesta pràctica –sobretot perquè entre els principals estraperlistes del país hi figuraven els seus dirigents. Mentre la plana major franquista (inclòs el propi dictador, com s’ha encarregat de desemmascarar Ángel Viñas recentment al seu llibre La otra cara del Caudillo, 2015) feia negoci al Mercat Negre, els únics detinguts van ser traficants menors. Entre els estaments més corruptes de l’època hi trobem l’Exèrcit, aleshores totpoderós, on els companys d’armes de Franco feien servir la seva posició privilegiada per fer negoci –són conegudes la impunitat amb què el general Orgaz va enriquir-se il·lícitament mentre era Alt Comissari al Marroc o que el Caudillo, davant dels rumors d’irregularitats a la fàbrica de sabons del general Saliquet havia dit que no el destorbessin amb aquestes informacions. Però els negocis dels militars no acabaven aquí: durant els anys de l’autarquia van registrar-se protestes a les casernes d’arreu d’Espanya per l’escassetat d’aliments i de productes bàsics, que des d’intendència havien estat desviats al Mercat Negre. Totes aquestes pràctiques, com bé demostra el cas del general Saliquet, eren permeses per un Franco que entenia que li permetien fidelitzar als que les realitzaven, així com amenaçar-los d’actuar contra d’ells en cas de perdre el seu favor. Un dels pocs casos que sembla que no va controlar el dictador va ser el de l’“Operació de la Cavalleria de Sant Jordi”, dissenyada pels serveis secrets britànics i consistent en el suborn continuat d’una trentena de generals franquistes entre els anys 1940 i 1943 amb la intenció que dissuadissin a Franco de fer entrar Espanya en la Segona Guerra Mundial –una operació que va tenir un cost total de 13 milions de lliures esterlines.

Entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. L'exèrcit no només va ser un agent repressor del franquisme, sinó que també va ser un dels grups que més va beneficiar-se dels negocis fraudulents del Règim. Font: El País
Entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. L’exèrcit no només va ser un agent repressor del franquisme, sinó que també va ser un dels grups que més va beneficiar-se dels negocis fraudulents del Règim. Font: El País

En l’Operació de la Cavalleria de Sant Jordi va jugar-hi un paper determinant, tal com ha acreditat Paul Preston, el banquer mallorquí Joan March, que va fer d’intermediari entre totes les parts. March era aleshores ja un personatge poderosíssim, conegut arreu d’Espanya des dels últims compassos de la Restauració i enemic declarat de la República per la persecució judicial a la que havia sigut sotmès per corruptor al proclamar-se el règim republicà. Aquest fet havia provocat que March dediqués grans esforços a l’èxit del cop d’Estat del juliol de 1936: va ser ell qui va llogar l’avió que duria Franco de Gran Canària al Marroc després de la insurrecció de les tropes del nord de l’Àfrica, així com va tenir un rol fonamental en la gestió de les ajudes econòmiques exteriors al bàndol nacional durant els primers mesos de la guerra –a banda d’aportar-hi ell mateix quinze milions de lliures esterlines. Com a recompensa pels serveis prestats, March va rebre de part de la dictadura la quarta empresa espanyola amb més actius econòmics –i principal companyia electrònica d’Espanya–, la Barcelona Traction Light and Power (més coneguda com La Canadenca), després de dissenyar conjuntament amb el ministre d’Indústria (i director de l’Institut Nacional d’Indústria) José Antonio Suanzes una complicadíssima operació que va permetre, l’any 1952, declarar insolvent una companyia que no ho era i fer que el banquer mallorquí se la quedés mitjançant una subhasta per 10 milions de pessetes, quan ell mateix la valorava en 1.500 milions –i actualment alguns historiadors de l’economia en calculen el valor real en 3.000 milions de pessetes. March va canviar-li el nom a l’empresa, que va ser rebatejada com a Fuerzas Eléctricas de Catalunya, Sociedad Anónima (FECSA).

Si bé el cas de March és el d’un home que ja era poderós abans de la guerra que millora encara més el seu estatus gràcies a la proximitat a les capes dirigents de la dictadura, el Franquisme també va crear molts nous rics, la majoria d’ells a partir de l’estraperlo. Un dels casos més cèlebres és el dels germans Muñoz Ramonet, dos germans barcelonins que havien actuat com a quintacolumnistes durant la Guerra Civil i que, com a recompensa, van rebre cupons de racionament de cotó de manera regular a partir de la instauració del racionament. Inicialment, els germans Muñoz Ramonet revenien aquests cupons, però de seguida van començar a especular amb ells, aconseguint arruïnar fàbriques tèxtils que després compraven a preu de saldo. És així com van adquirir una vintena de fàbriques a Barcelona –la més emblemàtica d’elles, Can Batlló– i van poder bastir un imperi empresarial que va arribar a incloure l’Hotel Ritz de la Ciutat Comtal i diverses cadenes de grans magatzems i companyies d’assegurances.

Julio Muñoz Ramonet (dempeus) va ser un dels nous rics del franquisme que va fer la seva fortuna gràcies a la corrupció del règim franqista. Font: La Directa
Julio Muñoz Ramonet (dempeus) va ser un dels nous rics del franquisme que va fer la seva fortuna gràcies a la corrupció del règim franqista. Font: La Directa

Malgrat que l’aixecament i la marxa d’aquest imperi estiguessin plens d’irregularitats, els germans Muñoz van estalviar-se problemes amb la justícia ja que, segons el testimoni del seu advocat, tenien a sou diversos membres de l’administració judicial franquista, entre ells jutges i fiscals, pel que a Barcelona va fer-se popular la dita “en el cielo manda Dios, y en la tierra, los Muñoz”. De tots dos germans, el que més va sobresortir va ser Julio, que va arribar a casar-se amb la filla del president del Banco Central i iniciar una aventura en el camp de la banca –tant a Espanya com a l’estranger– en la que va acabar ajudant, entre d’altres, al dictador de la República Dominicana Leónidas Trujillo a traslladar tots els diners robats al seu país a Suïssa. Només la liberalització econòmica de la dictadura a partir de mitjans de la dècada de 1950 –obligada pels estralls que estava fent l’autarquia en l’economia estatal– i la borratxera de poder en la que havia caigut van fer que comencés el seu declivi.

La liberalització econòmica empresa a la dècada de 1950 va fer que el règim cooptés dirigents dels nous sectors més dinàmics de l’economia –industrial i financer–, que actuaven amb absolut privilegi gràcies a la seva proximitat al poder i l’arbitrarietat de les seves lleis. En un país on no existia l’impost sobre les persones físiques i on no hi va haver llei d’incompatibilitats fins l’any 1968 entre els sectors públic i privat, només casos sonats d’irregularitats van arribar a ser notícia. L’especulació immobiliària rampant de l’època passava normalment inadvertida –tot i que va acabar plantant la llavor de les queixes del moviment veïnal–, però no era perseguida. A Barcelona, per exemple, durant els anys de Josep Maria Porcioles a l’alcaldia (1957-1973) el regidor d’urbanisme era el cunyat del principal constructor de la ciutat, Josep Maria Figueras, i la majoria de pisos de nova construcció es registraven a la notaria de l’alcalde; un entramat que mai va ser castigat. Sí que va acabar sent empresonat, en canvi, el president del R. C. D. Espanyol i empresari Joan Vilà Reyes, que gràcies a les seves bones connexions amb les classes dirigents del règim va poder arribar a estafar fins a 10.000 milions de pessetes en concepte de pre-finançament al Banc de Crèdit Industrial per a la seva empresa Matesa. L’escàndol, que va esclatar el 1969, va obligar a Franco a una remodelació del seu gabinet ministerial en què van ser purgats també els ministres que havien criticat que s’hagués pogut produir un cas així. Cap responsable polític va anar, però, a la presó; i Vilà Reyes només va complir dos dels set anys als que havia estat condemnat perquè el 1971 se’l va amnistiar en ocasió dels 35 anys de l’arribada al poder de Franco.

El ràpid repàs fet a alguns dels tipus de corrupció més importants del franquisme justifiquen l’afirmació que la corrupció era un element fonamental de la dictadura franquista. Franco tenia immersos en casos d’irregularitats a tots els sectors (o famílies) del règim, i això li permetia jugar un paper d’àrbitre entre ells que alhora el feia inviolable. Per exemplificar l’ús que feia de la corrupció com a eina política basta amb l’anècdota de la conversa entre el dictador i el general Varela el desembre de 1949, quan davant les crítiques per l’escassetat de blat per culpa dels estraperlistes i la manca d’un combat efectiu contra el contraban, el Caudillo va respondre que era conscient que dotar a les Corts franquistes d’un major poder i a la premsa d’una major autonomia podien ajudar a solucionar el problema, però en podia causar de més grossos. La custodia dels papers de Franco per part de la fundació que du el seu nom i la supervivència de la impunitat del règim fins avui en dia han fet que fins ara no s’hagi començat a saber que el dictador no només usava la corrupció com a assegurança al poder, sinó que ell era el més corrupte de tots. Es fa necessari, per tant, continuar investigant el molt que encara queda per saber-se.

Franco i Porcioles durant la visita del primer a Barcelona pels "30 anys de pau". El dictador va ser el valedor últim de la corrupció del Règim, ja que li ajudà a crear i mantenir una xarxa clientelar que el continuaria sustentant en el poder fins als seus últims dies. Font: El Punt Avui
Franco i Porcioles durant la visita del primer a Barcelona pels “30 anys de pau”. El dictador va ser el valedor últim de la corrupció del Règim, ja que li ajudà a crear i mantenir una xarxa clientelar que el continuaria sustentant en el poder fins als seus últims dies. Font: El Punt Avui

Read More

Del poble a la gran ciutat

Manuel Sesé a Barcelona. Font: fotografia familiar.
Manuel Sesé a Barcelona. Font: fotografia familiar.

Manuel Sesé Mur va néixer en 1912 a Peraltilla, un petit poble agrícola del Somontano de Barbastre, en una família d’humils llauradors. El territori es caracteritzava per les bones collites de raïm, olives i ametlles; en canvi, el cereal, era molt escàs i la ramaderia es trobava enfocada a cobrir les necessitats dels propietaris. El poble no era gran ni tampoc ho havia sigut al passat. El 1915, tres anys després del naixement de Manuel, el cens comptabilitzava 426 habitants. La incultura i l’analfabetisme tenien, com a la resta del país en les dues primeres dècades del segle XX, unes xifres molt elevades. Dels 105 homes majors de 25 anys que componien el cens electoral, 56 es declaraven analfabetes. La misèria més extrema, però, no era present a Peraltilla, ni tampoc a la resta de localitats de l’entorn barbastrenc.

Normalment les famílies del poble disposaven d’un petit hort pel cultiu de llegums, tubercles i verdures; una parcel·la de secà destinada al cereal; una altra parcel·la per a pastos i alzines d’on obtenir llenya, bellotes i una mica de carbó. Era comú tenir un corral amb gallines, conills i porcs, una producció orientada a l’autoconsum i, quan existia un petit excedent, es venia o canviava en l’entorn. Les riqueses d’una família es mesuraven en funció dels cavalls o mules que tenia per treballar el camp, ja que fins a l’arribada de la II República els veïns només comptaven amb arades de tracció animal.

Com en tot l’Alt Aragó, la societat es trobava organitzada i vinculada a la “casa” a la que es pertanyia. Aquesta funcionava com una unitat de producció i consum, organitzada entorn a la figura d’un baró que havia heretat les possessions i que aquest llegaria al seu fill major. Les dones, quan es casaven, formaven part de la casa del marit, malgrat que aquesta situació no feia trencar els lligams familiars propis. En aquesta societat rural de les primeres dècades del XX existia una solidaritat mútua entre els veïns, les famílies s’ajudaven en determinats moments i prevalia l’honor en retornar aquests favors. L’àmbit de socialització dels veïns de Peraltilla es reduïa al nucli que conformava el poble. Ciutats pròximes com Barbastre i Osca es trobaven molt allunyades de les formes de vida tradicionals dels pobles que conformaven la geografia del Somontano de Barbastre.

La misèria de l’entorn, encara força vigent malgrat les intencions reformistes de Primo de Rivera, i la necessitat de majors ingressos per subsistir, va dur a Manuel a prendre la decisió d’emigrar cap a Barcelona, a la recerca d’una feina que li atorgués la possibilitat d’una vida millor. Les reformes del dictador es van centrar a acabar amb el caciquisme tradicional, però a Peraltilla, com a la major part del Somontano, els cacics eren inexistents. Això si, al poble va arribar per primer cop la llum elèctrica, es va construir un safareig i es va idear una nova escola.

Arribada a Barcelona, primer contacte amb el sindicalisme.

Manuel Sesé i Maria Miralles a Barcelona. Font: fotografia familiar.
Manuel Sesé i Maria Miralles a Barcelona. Font: fotografia familiar.

Manuel, en arribar a Barcelona a finals dels anys vint, va començar a treballar a una paradeta de flors de la Rambla. Seran anys molt importants per a la seva vida. A Barcelona va conèixer a una xiqueta valenciana, Maria Miralles Segarra, la que serà la dona de la seva vida i amb la que acabarà tenint cinc fills. A més, a Barcelona, serà on tingui els primers contactes amb el moviment llibertari i sindicalista, simpatitzarà amb la CNT i aquesta posició ideològica acabarà marcant, en els anys següents, el seu destí.

A Barcelona va viure, el 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República espanyola. La proclamació va ser viscuda a tot arreu i també a l’Alt Aragó amb gran entusiasme. Van aparèixer esperances de canvi, de reformes polítiques i socials, que s’aveïnaven amb el nou règim polític. A Osca, Fermín Galán i García Hernández, s’havien convertit en herois nacionals després de la revolta de Jaca en 1930 que va pretendre, fallidament, establir la República uns mesos abans de la proclamació final. Els homenatges eren constants, des d’agrupacions sociopolítiques a obrers i militants, era estrany qui no tenia un retrat dels afusellats a casa seva. Fins i tot en Peraltilla, en proclamar-se la República, el carrer Major va passar a anomenar-se carrer de Galán i García Hernández. Amb l’arribada del nou règim polític la vida dels espanyols es va polititzar intensament.

Un familiar de la seva dona, que tenia una fàbrica de cristalleria fina, li va oferir a Manuel la possibilitat de treballar a l’empresa i, a més, ser soci d’aquesta. El que en teoria semblava una idea força bona, ja que podia donar unes condicions de vida millors a la jove parella, no es va acabar de materialitzar. La situació de la família a Peraltilla no era pas favorable i, la seva mare, es va posar en contacte amb ell perquè tornés al poble. El requerien perquè ajudes en les feines del camp. Manuel va decidir marxar acompanyat de la seva dona el 1931.

La jove parella viurà a la casa familiar de Manuel al poble, i serà gràcies al paper propagandístic de Manuel que, a Peraltilla, va arribar l’anarquisme. Es va esforçar des del primer moment en què els veïns poguessin conèixer els ideals llibertaris, i va establir el sindicat local de la CNT a Peraltilla. Una representació del mateix va participar en el ple comarcal de sindicats de la CNT celebrat el desembre de 1931.

En 1933 la dreta es va imposar amb fermesa en les eleccions. Els dos anys de govern de la coalició dretana de la CEDA i el Partit Radical van acabar amb els modests avanços socials de l’esquerra republicana durant el “bienni negre”. Destacable va ser la feroç repressió a la vaga de miners d’Astúries d’octubre de 1934. Aquests s’havien llançat en armes contra la policia i va acabar tràgicament després de la intervenció de les tropes africanistes comandades pel general Francisco Franco. La coalició dretana acabaria per trencar-se per culpa d’escàndols financers i disputes polítiques.

El febrer de 1936, el Front Popular, una coalició de forces republicanes i socialistes recolzades pels comunistes i separatistes catalans, al costat de sindicats socialistes i anarquistes, van assolir la victòria en les eleccions. El Front Popular va acabar guanyant a la província d’Osca. Era un territori eminentment rural, on la propietat de la terra era bastant equilibrada, dominada per petits i mitjans propietaris sense alts índexs de concentració de la riquesa rústica, ni conflictivitat social o política. El pes de la indústria era mínim i no estava connectat amb l’agrari, sent una província de tradició republicana. En el cas de Peraltilla, amb 250 vots pel Front Popular i 208 per la CEDA, es pot observar malgrat el seu reduït electorat, la tònica habitual que es va viure en les eleccions en l’Alt Aragó. Va guanyar el Front Popular però no va aconseguir una victòria excessivament folgada en nombre de vots, encara que si pel que fa a representants.

El període de temps entre febrer i juliol de 1936 es caracteritzarà per una poca conflictivitat social. La CNT havia estat escapçada i neutralitzada per la dreta després dels fets de 1934 i, encara en la primavera de 1936, es trobava en procés de reorganització. I, la UGT, mantenia posicions moderades en suport a l’esquerra reformista. Ens situem davant una República perfectament operativa abans de la revolta militar i, que no col·lapsa per si sola, si no per l’agressió feixista de juliol de 1936.

La Guerra Civil i la revolució a l’Alt Aragó.

Portada de La Vanguardia. 29 de setembre de 1936.
Portada de La Vanguardia. 29 de setembre de 1936.

El cop d’Estat feixista de juliol de 1936 va arribar a l’Alt Aragó el 19 de juliol. La província d’Osca va restar des de llavors i, fins març de 1938, dividida en dues zones. La zona occidental; Osca i Jaca, que depenia de la V Divisió Orgànica de Saragossa sota el comandament del general Cabanellas, es va sumar a l’aixecament. I la zona oriental, Barbastre, que estava sota influència de la IV Divisió amb capçalera a Barcelona, es va mantenir fidel a la República. Manuel va participar directament com a milicià, empunyant l’arma al front d’Osca en esclatar la guerra.

L’Estat republicà com a tal va desaparèixer i van sorgir micropoders. A Barbastre es van formar els Comitès d’Enllaç, Recerca i Vigilància, a la manera catalana, doncs els anarquistes barbastrencs mantenien estretes relacions amb els de Barcelona. En les localitats més petites es repetirà el procés creant-se els Comitès revolucionaris. A Peraltilla, amb uns 370 habitants en aquell moment, el Comitè revolucionari va ser format immediatament després de la revolta feixista, sent presidit per Manuel Sesé, que ja comptava amb una àmplia trajectòria propagandística llibertària. Les terres del poble van ser col·lectivitzades, i l’església i el saló de ball van ser utilitzats com a magatzem de gra. La col·lectivitat va funcionar sense problemes encara que, naturalment, va haver-hi reticències per part d’algunes famílies.

Ara, després de la revolta militar, es pot parlar de l’inici d’una revolució, però una revolució que no comença en la República, sinó després de l’atac a aquesta. Les localitats de l’Alt Aragó van viure sense policia, sense tribunals, sense aparell polític-administratiu, sense burocràcia, sense patrons, sense diners, sense Església i sense impostos. A més van aconseguir augmentar la producció sobre un 25% respecte a l’any anterior.

L’arribada de la revolució va comportar també la presència d’una violència duríssima i una repressió sagnant. En les primeres setmanes de la guerra, van arribar des de Catalunya i València les columnes anarquistes de milicians. A Peraltilla va arribar la dels “Aguiluchos”, aquests van redactar una llista amb un nombre indeterminat de persones per ser portats fora del poble i afusellar-los. Però Manuel, en condició de president del Comitè local, es va oposar frontalment a les intencions de donar mort a veïns del poble, aconseguint que cap habitant de Peraltilla caigués sota les bales revolucionàries.

A més, la Diòcesi de Barbastre té, el desgraciat honor, de ser la diòcesi espanyola amb més clergues morts. En ella es va donar el cas més espectacular d’anticlericalisme de tota la Guerra Civil: va ser executat el 87,8% del clergat secular, un total de 120 sacerdots. A més de 18 benedictins, 51 claretians i 9 escolapis. Malgrat aquesta violència brutal contra l’estament eclesiàstic, en molts pobles de l’Alt Aragó cal destacar que, veïns d’esquerres, van ajudar a escapar de la mort als capellans, com en el cas de Peraltilla. El nostre protagonista, Manuel Sesé, li va donar robes de paisà i vitualles al capellà local, Vicente Benito, perquè fugís del poble i passés al bàndol nacional. Va romandre amagat en una caseta durant onze dies, mentre Andrés Budiós, integrant també del comitè local, li portava menjar diàriament. Finalment es va decidir a emprendre el camí i, en Alberuela de Laliena, un veí el va reconèixer i el va delatar, sent lliurat al Comitè d’Abiego. El 5 d’agost de 1936 el van portar fins a una corba en la carretera de Barbastre a Osca i, en un penya-segat al costat del riu Alcanadre, va ser afusellat. El cadàver va restar allà, sense enterrar, fins a l’entrada de les tropes franquistes.

La repressió de l’estat feixista a Osca.

El Front d’Aragó es va trencar el març de 1938 i, els territoris orientals sota control republicà, van ser sistemàticament ocupats per les tropes del bàndol nacional. La retirada d’unitats militars va ser desastrosa i, la de població civil, encara més dramàtica. Els pobles d’Osca es van evacuar amb cada qui a la seva sort: a peu, en ruc o amb carro. Van deixar les seves cases abandonant-ho tot i es van llençar a muntanyes, camins i carreteres. La fugida va salvar a moltes de les bales feixistes.

Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.
Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.

Amb la victòria franquista sobre l’Aragó, es va donar el fenomen dels “fugits”; individus que es van llançar a la muntanya escapant de la repressió, ja anessin armats per resistir o simplement per amagar-se. Com en el cas de Manuel Sesé. En caure el front, va fugir a les muntanyes de Peraltilla i va romandre amagat en casetes i barrancs. La Guàrdia Civil el va estar buscant i, al no trobar-lo, van empresonar a la seva esposa, María Miralles, per coaccionar-lo. En assabentar-se dels fets, va decidir lliurar-se voluntàriament, sent empresonat durant cinc anys entre les presons de Torrero i les Caputxines de Barbastre. En les quals va ser durament torturat.

Les autoritats franquistes no van trobar-li cap delicte de sang, i li van concedir la llibertat. Va retornar al poble per exercir de pastor, vivint amb la seva dona i els seus fills. Però, en 1948, tot faria un gir dramàtic que acabaria amb la seva vida.

El 1948 es van donar nombroses detencions i desercions que van provocar el desmantellament gairebé total de la resistència guerrillera de l’Alt Aragó. A la tardor les autoritats franquistes van acabar amb les infraestructures de suport als maquis al Somontano. L’enllaç de la guerrilla a Peraltilla era Manuel, i serà assassinat el 20 de gener a les mans de la Guàrdia Civil. Després d’un registre a la seva casa els agents haurien trobat unes suposades armes de foc. Manuel no intentarà fugir, però serà abatut en l’acte, utilitzant-se el subterfugi de la “Ley de Fugas” que, des de 1920, permetia a les forces de l’ordre encobrir un assassinat. Se simulava la fugida d’un individu que, després de no obeir a el “Alto!” de la policia, s’obria foc contra ell. Normalment el suposat escapolit era tirotejat per l’esquena, per donar major credibilitat del fals intent de fugida. El cos de Manuel, encara amb vida després del tret, va ser carregat en un camió pels seus dos fills majors, Vicente i Manolo, i traslladat a l’Hospital Provincial d’Osca on, després d’un agònic viatge, morirà finalment.

Conclusions.

La trajectòria vital del nostre subjecte ens ha permès fer un repàs per les intenses dècades dels vint, trenta i quaranta del segle XX. La seva vida fou la vida d’un doble represaliat, el seu posicionament ideològic, que havia perfilat durant la seva estança a Barcelona, el va condemnar després de la Guerra Civil a passar cinc anys tortuosos en dues presons diferents. I posteriorment, la seva col·laboració amb els maquis en la lluita antifranquista, malgrat que ell no va empunyar cap arma ni va participar directament en cap acte de sabotatge, el va endur a la mort, sent assassinat per la Guàrdia Civil. La seva fou la vida d’una persona que va tractar de buscar la igualtat per a tothom que el va rodejar, així era com ell va entendre els ideals llibertaris, i ens ho mostra que, en arribar les milícies catalanes al poble, es negà a què ningú fos represaliat pel fet de no estar d’acord amb la revolució.

Alhora, el seu cas, és perfecte per mostrar com l’assassinat a mans del feixisme fou vigent a Espanya després d’onze anys d’haver-hi acabat la guerra. Posant de manifest la necessitat d’investigar més a fons aquest espai geogràfic i temporal, ja que la bibliografia s’ha centrat en l’estudi de la repressió franquista fins a 1945, obviant les desenes d’assassinats pel franquisme fins que el PCE va decidir, el 1949, posar fi a la lluita armada com a via per acabar amb el règim feixista espanyol.

Read More

El general Francisco Franco moria un 20 de novembre de 1975, i amb ell es tancava una etapa. S’iniciava el convuls camí cap a la democràcia. Part de les diferents forces polítiques clandestines entraven en el joc polític que havia de definir el rumb de l’estat espanyol. El procés, però, seria dirigit pels antics franquistes, ara erigits com a nous demòcrates i sota la figura de Suárez. D’aquesta manera s’abandonaren els discursos rupturistes i s’apostà per una transició moderada.

Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia
Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia

A llarg termini, la transició suposà un desmantellament imperfecte i diluït del franquisme. Tot i la prematura abolició de les principals institucions del règim (el Movimiento, el TOP…), no es depuraren les institucions ni els cossos policials, no es condemnà el passat dictatorial i s’establí la impunitat sobre els antics funcionaris franquistes que haguessin comès crims contra la humanitat. El nou sistema “democràtic” creixia sobre una hipotètica idea de reconciliació nacional i s’assentava sobre una hipotètica cohesió social basada en l’oblit del passat i la renúncia a buscar culpables.

Un primer pas va ser la Llei d’Amnistia. Aquesta era una reivindicació ben assentada en les forces antifranquistes, i s’havia convertit en l’emblema de l’oposició. La classe política, conscient de la necessitat de promulgar una llei d’amnistia per poder apropar les forces polítiques antifranquistes al nou tauler polític, va dictar aquesta llei, que alhora serviria per salvaguardar la seva pròpia gent. D’aquesta manera, la llei, aprovada el 1977 —per tant, una llei preconstitucional—, indultava “los delitos cometidos por funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”. Aquesta llei representava la impunitat pels franquistes. De fet, avui en dia, els consells de guerra segueixen vigents, no s’han anul·lat els judicis franquistes.

Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República
Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República

Aquestes eren les noves normes del joc: no hi ha culpables, cal començar des de zero i construir entre (quasi)tots, però pas a pas, una democràcia. Mentre aquest era el discurs que s’intentava consolidar seguien les tortures als opositors a les comissaries de l’estat, com s’ha denunciat recentment en l’exposició “Això em va passar. De Tortures i Impunitats (1960-1978)” realitzada entre setembre de 2016 i febrer de 2017 al Born Centre Cultural.

Amb la transició, la forma política de l’estat canviava, i la monarquia parlamentària començava la seva història. En els primers anys de la democràcia, ni la classe política catalana ni l’espanyola feren cap pas endavant per engegar processos de recuperació de la memòria, demostrant una clara manca de voluntat política. D’aquesta manera, la democràcia es forjava sobre l’oblit del passat. Amb el canvi de segle aquesta situació canviarà: la societat civil, sobretot els familiars de les víctimes, es conscienciaria de la necessitat de recuperar la memòria històrica, fins que l’any 2000 es creava l’ARMH (Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica).

Les institucions seguien donant l’esquena a aquesta voluntat, i no va ser fins el 2007 que el govern de Zapatero promulgà la Llei de Memòria Històrica. Els sectors més conservadors criticaren la iniciativa culpant-la d’obrir antigues ferides: la guerra havia acabat feia temps, i no s’havia de tornar a parlar sobre vencedors i vençuts. Per altra banda, des de sectors de l’esquerra i, sobretot, des d’entitats civils, es criticava la llei, que no condemnava el Franquisme i no establia polítiques públiques concretes per iniciar la recuperació de la memòria històrica. Pel que fa l’obertura de les fosses, per exemple, el govern es comprometia a localitzar-les però no a exhumar-les. Malgrat això, aquesta llei significà el primer pas legislatiu per iniciar una desfranquització de l’estat, tot i que arribava massa tard: 32 anys després de la mort del dictador.

El seu resultat no ha estat, a més, significatiu. Deu anys més tard de l’aprovació de la llei seguim veient símbols franquistes a la via pública, topònims i noms de carrer que homenatgen personalitats rellevants de la dictadura. El Valle de los Caídos, un mausoleu construït per mà d’obra de presoners, segueix guardant els cossos de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, i de Francisco Franco. Vam veure fa pocs anys un homenatge polític a la División Azul, un grup de voluntaris que anà a combatre al front rus al costat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Els exemples són nombrosos, la llista podria ser molt llarga. El franquisme, en certa manera, segueix viu en tots aquests símbols: d’aquí l’expressió de la llarga ombra del franquisme, expressió que donà nom a un conjunt de conferències que es realitzaren en motiu dels 40 anys del fi de la dictadura, i que pretenien reflexionar al voltant de la manca de desfranquització de l’estat. En definitiva, l’estat ha estat incapaç de desenvolupar polítiques clares de recuperació històrica, i les iniciatives s’han hagut de desenvolupar des de les associacions privades o des dels governs autonòmics.

Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico
Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico

El desembre de l’any passat es va presentar al parlament espanyol una Proposició No de Llei per part de Podemos, amb la que es pretenia modificar la Llei d’Amnistia per tal que no s’incloguessin en l’amnistia les “tortures, desaparicions forçades, crims de genocidi o lesa humanitària”. Els dos grans partits de la transició, el Partit Popular i el Partit Socialista, juntament amb Ciutadans, van frenar aquesta iniciativa.

Cal destacar, però, la sociabilitat que ha tingut tot aquest tema en els darrers anys. Els debats han sigut constants —recordem per exemple el cas de monòlit franquista de Tortosa—, alhora que la tasca de recuperació del passat de les associacions civils ha anat en augment. Veiem com la societat fa un intent per suplir el buit que deixa l’estat. Pel que fa la Generalitat, hem de destacar el Memorial Democràtic com a emblema d’aquest propòsit. El naixement d’aquest organisme canviava el paradigma, i involucrava les institucions públiques catalanes en aquesta tasca, desenvolupada i propiciada fins llavors per la societat civil. El Memorial Democràtic té com a objectiu “la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació”.

En aquest punt és important remarcar la importància de la divulgació històrica en la recuperació del passat. Memòria i història estan entrellaçades, es complementen en aquesta tasca. És necessari sociabilitzar el debat i fer partícip la societat en aquesta recerca, amb un compromís ferm de les institucions. En aquests moment, però, la voluntat política de l’estat espanyol respecte aquesta recuperació és mínima. Un cop més sembla que es vulgui posar frens a la desfranquització completa de la societat espanyola. Per contra, des de la Generalitat i la resta d’institucions catalanes —molts ajuntaments han iniciat veritables propostes de memòria històrica— la voluntat és més clara i es materialitza amb fets.

Tot i així, encara queda molt per fer i molt camí per recórrer. La llum ha d’il·luminar tots els racons obscurs del passat, i aquí els historiadors hi tenim un paper clau. La història ha de servir a la societat, i ha de tenir una utilitat. Per això també és necessària una llei de memòria històrica que permeti desenvolupar la tasca investigadora sense entrebancs. Tot i així, és evident la problemàtica temporal: molts dels protagonistes ja són morts, i això impossibilita part de la recerca, la història oral. Per altra banda, però, la distància temporal també permet analitzar els fets des d’una òptica més científica, deixant enrere possibles elements subjectius derivats d’haver viscut el moment històric.

En definitiva, cal apostar per combatre la llarga ombra del franquisme, que és present, encara avui en dia, en molts àmbits de la nostra vida. És difícil un desmantellament total del franquisme i eliminar el seu rastre sense una clara política de condemna del règim dictatorial, una condemna que sí que s’ha fet a altres països europeus —el cas d’Alemanya és paradigmàtic— i a la qual aquí estem molt lluny d’arribar.

Read More

Manel Risques ens espera al seu despatx, endreçant meticulosament desenes de llibres que acaba de portar. És capvespre i tot i que a la facultat encara s’estan impartint classes, a la zona de despatxos es denota com la jornada estudiantil sembla que està tocant a la seva fi.

Atent, intenta buscar totes les comoditats per a nosaltres. Després d’un impàs assajant quin pot ser el millor espai, finalment ens instal·lem en el seminari del Departament d’Història prop del seu despatx. Mentre els companys de l’equip tècnic s’instal·len anem a buscar unes aigües, perquè ja ens coneixem, i sabem molt bé que en tindrem per una bona estona. Feia temps que havíem parlat de fer aquesta entrevista i en tenim ganes. Abans de començar, resseguint els passadissos, ens intercanviem unes quantes paraules, bastant d’actualitat (política i no tan política),  amb un to  familiar, degut a una relació que s’ha consolidat més enllà del professor i l’alumne.

Risques va néixer el 1952 en un moment d’apertura del règim franquista a nivell internacional per conveniències d’altres potències en el marc de la Guerra Freda. Estudià història a la Universitat de Barcelona, universitat de la qual actualment n’és professor amb la tesi “El Govern Civil a la Barcelona del segle XIX: desenvolupament institucional i acció política”. D’això se’n deriven desenes de publicacions nacionals i internacionals en poc més de 20 anys com autor, coautor i director tan en aquest camp com en d’altres de la història contemporània.

Durant aquests anys també ha destacat dirigint vàries exposicions com “Catalunya sota el franquisme”, “Barcelona any zero” i ha sigut guardonat amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya per l’exposició “Les presons de Franco”. La darrera exposició que ha comissariat és la controvertida “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà”.

dsc_0013

L’exposició “Franco, Victòria, República” que es va inaugurar el passat 17 d’octubre i es pot visitar fins al 8 de gener ha aixecat molta controvèrsia. S’ha utilitzat políticament per part de certs actors? Què li sembla aquest fet? És normal que això passi amb polítiques de memòria?

Anem per parts. L’exposició tenia la voluntat de generar una certa polèmica pel seu contingut. Sempre, quan es tracten qüestions de memòria i simbòliques, són polèmiques, de fet. Encara que ens sembli que són qüestions menors generen debat en les societats perquè la memòria és plural, no és única, i aquesta pluralitat a vegades costa de ser acceptada. Hi hauria gent que voldria que hi hagués una memòria única en un país. Partint d’aquí, el debat que s’ha generat és un debat pervers, perquè ha vingut contaminat abans que es fes l’exposició. Al mes d’agost, quan hi estàvem treballant, va sortir la notícia que es posava l’estàtua de Franco davant el Born Centre Cultural i això va ser exposat com un element en contra de l’exposició. Per dos premisses: no es podia posar Franco a l’espai públic i no es podia posar Franco al Born, ja que era com un ultratge. D’això se’n derivava una altra qüestió, que és que era una ofensa a les víctimes del franquisme i a la resistència de 1714. Tot això va distorsionar el debat que volíem generar.

L’efecte, doncs, de l’exposició ha sigut l’esperat? Està d’acord amb el que han fet a l’estàtua?

L’exposició ha tingut una repercussió que no s’havia vist mai en aquest país! Les exposicions tenen un abast limitat en la societat en la que estem, amb una repercussió limitada, i aquesta ha tingut una repercussió extraordinària per l’ús polític que se’n va fer inicialment; destinat a desgastar el govern municipal. A partir d’aquí hi ha una part que m’agrada, que és que generi debat sobre la memòria i la presència del franquisme, el qual és un debat que hem d’abordar. Per altra banda, m’ha semblat fora de lloc l’ús polític que se n’ha fet.

Lligant amb el que comentes, creus que el lloc és l’adient? Seria el lloc el punt de controvèrsia principal, doncs?

El lloc és el Born Centre Cultural, un equipament cultural que depèn de l’Ajuntament de Barcelona. Durant el tricentenari va haver-hi un sector polític que va voler fer del Born un espai d’homenatge exclusiu de memòria de 1714. Això no era compartit per altra part de la ciutadania, la qual considerava que havia de ser un espai de memòriaampli i que no es podia reduir la memòria de la ciutat i de Catalunya a un sagrari destinat al 1714. Aquest va ser el plantejament: el Born ha d’eixamplar la seva visió. A més a més, partint del fet que aquesta interpretació del Born només es va fer durant 3 anys. Què havia estat abans? No havia estat tampoc això. Havia sigut moltes altres coses i fins i tot un espai indefinit. Jo celebro que s’hagi transformat en un equipament cultural que és de primera magnitud i que aculli les memòries traumàtiques de la ciutat, que són moltes.

Una de les altres arestes per les quals va generar controvèrsia és la capacitat de conscienciar que ha tingut. Els mecanismes que s’han utilitzat per aplicar les polítiques de memòria són els correctes? S’ha anat massa lluny sense fer una feina prèvia? O realment era un bon moment i s’ha fet d’una manera adequada?

Què vol dir una política de memòria? Hauríem de començar per aquí. Una política de memòria significa posar al servei del ciutadà el coneixement d’un passat que és present. Això requereix uns instruments (uns programes, uns objectius, etc.). Fins que al 2004 no es va començar a impulsar el Memorial Democràtic, no s’havia fet. Ho havien fet l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat durant la democràcia d’una manera absolutament erràtica. No hi havia una política memorialista clara. Amb el tripartit s’inicia una certa política memorial però queda escanyada per la falta d’inversió un cop acaba aquest govern.

Moltes polítiques de memòria des de les institucions no s’han fet

L’exposició del Born arriba, doncs, en un moment en què es pretén ampliar la política de la memòria per al conjunt de la ciutat després del tricentenari, com he dit. Errors en aquest plantejament, sobre si era massa d’hora o no? Jo crec que les ciutadans i ciutadanes de Catalunya estan absolutament preparats per poder assumir, pensar, reflexionar, debatre el seu passat; si no estaríem parlant d’una societat infantil encara, i no penso que ho siguem. Una altra cosa són totes les interferències que aquí s’hi juguen. Són els ciutadans o són interessos polítics? És un interrogant.

Recuperant com gestionen les institucions les polítiques de memòria, aquí ens trobem amb les interseccions que plantejaves. En aquest sentit, quines podrien ser les mancances i les polítiques de memòria de l’Estat Espanyol, de la Generalitat, etc? Quina relació guarda tot això amb la societat civil, amb organitzacions com l’Amical i l’Associació de represaliats pel franquisme? En quina situació ens trobem?

Els crims del franquisme, el passat franquista i els agents que van protagonitzar aquest passat han aconseguit imposar un model d’impunitat que distorsiona, que interfereix, que dificulta dur a terme determinades polítiques memorials. Aquest model interfereix en tot el tema dels consells de guerra, ja que continuen tenint vigència i no s’ha aconseguit il·legalitzar-los (…) els consells de guerra ens situen davant de víctimes i botxins amb uns simulacres de judici que no tenien cap mena d’entitat jurídica, acompanyats amb totes les morts que hi ha encara que hi hagin les fosses sense obrir. Reconèixer tot això representaria suprimir articles de la llei d’amnistia i acceptar que es pogués impulsar el coneixement de l’abast de la repressió. Voldria dir també que la Generalitat i l’Estat es dotessin de mitjans per conèixer tot això. Cap d’aquestes premisses em sembla a mi que es compleix. Mentre no superem això, dur a terme polítiques de memòria serà molt complicat.

Així doncs, la tasca engegada des de la transició resultaria insuficient per a la pròpia essència de la Transició?

No, jo crec durant la Transició es van dur a terme una quantitat d’accions de recuperació del passat extraordinàries que les va realitzar la pròpia població civil. Des de canvi de noms de carrer, obertura de fosses, reivindicacions democràtiques, etc. Ben cert és que es fa una Llei d’Amnistia que contempla el fet que els responsables dels crims de la dictadura no podrien ser jutjats, pel que té un cert sentit de punt i final. És un moment molt conflictiu (…) són els governs democràtics a l’Estat Espanyol i a la Generalitat els que els anys 80 es neguen a dur a terme polítiques memorials que suposessin un coneixement del passat franquista. Per exemple, a Catalunya a principis dels 80 Jordi Pujol en una interpel·lació del senador Josep Benet, perquè es reconegués els catalans que havien mort als camps nazis, van dir que no tocava. No es va dur a terme, doncs, perquè no hi havia voluntat política. Després hi ha una cosa encara més important.

A partir del 1986 s’instal·la la idea de que la Guerra Civil va ser culpa de tothom

Per tant no hi ha una responsabilitat a exigir perquè la culpa es reparteix entre els contendents. Això serveix de base a una perversa idea de la reconciliació nacional, perquè reconeixent que la culpa és de tothom, ja ens han reconciliat i no s’ha de fer una mirada que no sigui aquesta cap al passat. Es creuria doncs que els dos bàndols eren equiparables, en cometre ambdós actes de violència. Ningú nega els actes de violència (…), però no són equiparables, ja que es produí un cop d’estat contra un govern democràtic i la violència de la rereguarda no hagués existit sinó hi hagués hagut un cop d’estat. Això és el que es va voler ocultar o diluir els anys 80 i 90. No obstant això, la investigació històrica va anar per davant de moltes d’aquestes coses i va proporcionar un coneixement molt més gran del que havia estat el cop d’estat i la repressió posterior. Era evident que el règim franquista era absolutament equiparable als règims feixistes en termes de criminalitat, entesa com a crims contra la humanitat. Això no es va començar a trencar fins a principis del segle XXI.

Responsabilitat de la transició? És clar que no. La transició es va fer amb una sabata i una espardenya. Va aconseguir trencar amb el franquisme en determinats aspectes: es va fer una constitució que els franquistes no volien. Això no ho perdem de vista, perquè va ser resultat d’unes eleccions en les que la UCD no va tenir el resultat que s’esperava i va haver d’acceptar que d’aquelles eleccions portessin a fer una constitució democràtica que els hereus del franquisme no tenien prevista. Quan, després dels anys 80, es tenen majories absolutes i tu tens força pots fer polítiques i aquestes polítiques no es van voler fer. No es van voler fer perquè en el fons hi havia aquesta idea que la culpa és de tots, ja ens hem reconciliat, per la qual cosa ja no és necessari mirar al passat (…)

Així doncs el que no han pogut aconseguir les institucions comença i acaba amb la societat civil a nivell de polítiques de memòria?

Clar, la societat civil ha estat la gran impulsora, des d’associacions que esmentaves com d’altres, les que han empentat a trencar aquesta crosta que impedia aquest reconeixement del passat.

Parlem d’espais de memòria. Això ens porta a un espai com és Montjuïc, en el qual has treballat. Després dels nombrosos treballs de memòria efectuats al voltant de Montjuïc, quina importància li atorgues com a espai simbòlic i de memòria per als barcelonins i catalans?

És un espai simbòlicament molt important, perquè és un recull de memòries. Montjuïc existeix des d’una memòria patriòtica vinculada a 1640-41, que continua amb una memòria patriòtica vinculada a 1705-14 on és un bastió de resistència austriacista; per tant aquest és un component. A partir d’aquí canvia i es converteix en una fortalesa borbònica. Això vol dir que té una funció de defensa exterior, però sobretot una dimensió de fortalesa per controlar la població. Aquesta funció propiciarà unes actuacions que tindran un impacte molt gran en la població barcelonina. Quines són? Molt fàcil, els bombardejos a Barcelona de 1842, 1843 i 1856, i després centre d’execució i tortura d’anarquistes i republicans a finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. És tot un altre paquet de memòria importantíssim. És un espai on també s’executen els colpistes del 1936, començant pel general Goded, els col·laboracionistes, espies, desertors i a partir del 1937 incorpora també dissidents anarquistes i poumistes. Tot això constitueix un altre pack. A partir del 39 esdevindrà un espai de memòria franquista.

Realment és una metàfora molt gran d’aquesta diversitat i conflicte de memòries.

Ho hem d’ocultar? En absolut, s’ha de conèixer i hem de posar les bases perquè la població conegui el que ha suposat aquest castell per la ciutat.

Doncs així, com en el text “Barcelona. Public Space and Historical Memory Policies” publicat a la revista “Public Space and Memory” (2016), com es superposen aquestes memòries que ara explicaves (des de Guerra dels Segadors fins al franquisme)? Com podem afrontar la seva visió social com un lloc de memòria, sobretot quan se’n superposen tantes?

Explicant-les [riu], les memòries s’han d’explicar. Per exemple l’exposició permanent que s’ha fet a Montjuïc on es van recollint i explicant tots aquests aspectes. Es podria fer molt més? Sí, però de moment els passos que des de fa molts pocs anys s’han fet a Montjuïc, són passos que ens ofereixen amb perspectiva un cert optimisme per la recuperació del castell en aquest sentit (…) Montjuïc té un problema i és que està molt apartat de la ciutat i sempre tindrà la dificultat d’accés i és un tema que s’haurà de solucionar.

dsc_0017

Dèiem al principi que estàs especialitzat en governadors civils. Crec que és important començar parlant d’aquest tema citant l’article que vas fer per una publicació portuguesa sobre estructures polítiques, “Gobierno Civil y orden público, Barcelona en la primera mitad del siglo XIX.”

“Barcelona, a lo largo del siglo XIX, fue una provincia con un elevado grado de conflictividad social y política en buena medida derivadas tanto del proceso de industrialización […] como de su intenso dinamismo político, que reposaba en la fuerza de las alternativas políticas de cambio y de las opciones reformistas al Estado centralista […] que emergieron en ella durante ese periodo. Esta situación incidió directamente en el despliegue de goviernos civiles como nuevas instituciones del Estado liberal […]” I segueix articulant la narració al voltant del naixement dels governadors civils.

Segons això, quina serà la importància històrica dels governadors civils a Catalunya? Com actuen en relació a la dinàmica social de conflicte creixent a la Barcelona del XIX?

Podríem estar-hi molta estona [riu]. Jo penso que és un càrrec interessant i important en diversos sentits. El governador civil al segle XIX ens permet conèixer la realitat, o almenys una de les realitats, de Barcelona com qualsevol altra província: la del representant de l’estat a la província. Això vol dir que ha de portar a terme unes polítiques que li mana el govern i ha d’aplicar-les. Per un altre cantó ha de saber el que passa a la província per comunicar-ho al govern. Molt resumit seria això.

Això voldria dir que els governadors civils poguessin ser uns agents professionals com esdevindran els prefectes a França, que acaben essent unes persones amb una formació política molt densa. Aquí ens trobem que això no passarà, i tenen uns mitjans per actuar menors. Una anècdota simbòlica que té molta gràcia: abans que s’instal·lessin al palau de la Duana de Barcelona, n’hi havia que vivien en un hostal a la Rambla. Imagina’t el sentit d’autoritat que podria tenir això [riu].

En canvi aquesta manca de mitjans contrasta amb tota una sèrie de grans competències que tenen. Això és especialment sensible en l’àmbit de l’ordre públic, perquè en tenen la competència però moltes vegades no l’exerciran. No tenen instruments, com hem dit, però essencialment perquè hi ha una autoritat que té molt més poder que ells: el Capità General. Aquest és qui ja des del segle XVIII fa l’exercici de l’ordre públic i el règim liberal no aconseguirà treure dels capitans generals l’exercici d’aquestes competències.

Predominarà sempre una idea de que l’ordre públic és un espai d’enfrontament entre la població civil i l’estat.

El governador civil difícilment podrà dur a terme unes polítiques al respecte, les quals estan basades exclusivament en la concepció administrativa de l’ordre públic. Qualsevol alteració d’aquest, s’entén com un qüestionament a l’Estat, la qual no es pot acceptar. Això condueix a unes dinàmiques molt dures de repressió que propiciaran una cultura de la confrontació que dificulta moltes vegades el consens.

En destacaries algun exemple, d’això darrer?

A la Barcelona del 1919, a l’època de la vaga de la Canadenca, entrat el segle XX i quan el governador civil té més entitat, se succeeixen fins a 5 governadors civils en un any. Això no és normal. Un d’ells, Carlos Montañés, que era enginyer vinculat a la Canadenca serà agafat pel Capità General del moment (Martínez Anido), el posarà al tren i l’enviarà fora de la província. Què et mostra? És un fet que transcendeix l’anècdota que transcendeix: qui continua decidint què s’ha de fer en relació a la conflictivitat social és el capità general.

Tenim testimonis de governadors civils al segle XIX com Antonio Guerola, que era un home que es creia el càrrec i intenta ser un professional i explica que a Catalunya és impossible exercir de governador civil perquè el pes del capità general és tan gran que els equipara als paixàs turcs. Qualsevol decisió que prenguin els governadors civils, el capità general n’havia de ser informat. Això ens porta a veure que hi ha una subordinació de l’autoritat civil a l’autoritat militar.

A la tesi ja es llegeix entre línies, i ho acabes de certificar d’alguna manera, que es produeix una militarització de la política. Es passa a comprendre des d’un prisma militar el que seria concurrent a l’administració civil.

Des d’un prisma militar en termes de que davant de la conflictivitat la resposta de l’estat ha de ser la repressió directa. Això ens remet al fenomen de la militarització que és canviant, va mutant, però que és present al llarg del segle XIX i XX. Al segle XIX hi ha una militarització de la política en el sentit que participen directament de les decisions polítiques els militars. El segle XX la militarització adopta una altra dimensió. Sorgeix tota una tendència, per la qual es concep que aquest ha de ser el que disciplini la societat, qui s’encarregui de la defensa de la unitat de la pàtria i de preservar determinats valors. Això és retroactiu, provoca que l’exèrcit incideixi en la política.

El franquisme no s’inventa gaires coses. Hi ha determinats aspectes que són una radicalització de tradicions polítiques anteriors.

Quan aquests militars ocupen càrrecs, habitualment, és des d’una perspectiva de fer front i enfrontar-se directament amb qui provoca conflictivitat. I el franquisme d’alguna manera heretarà també aquesta idea.

Malgrat els punts de continuïtat, com evolucionen les figures del Governador Civil, o del Capità General, juntament amb l’administració de l’ens militar amb la victòria del franquisme?

El franquisme recull aquesta tradició militarista, però li dóna una volta més perquè converteix l’exèrcit com a tal en una base capil·lar, central, del règim. Això no havia estat així abans, i la presència de l’exèrcit es constitueix com un dels grans pilars sobre el que reposa el règim franquista.

Això es tradueix, al llarg del franquisme, en moltes coses: des de l’ocupació de càrrecs importantíssims en l’administració, i no només vinculats, ni de bon tros, amb la repressió. Per exemple trobem presència militar a indústria, a ministeris civils, als òrgans de decisió dins el mateix franquisme i ens trobem, curiosament, que la presència de l’exèrcit a una institució com el govern civil va disminuir. Els governadors civils, prescindint de si són militars o no, durant el franquisme tenen una capacitat d’actuació que no havien tingut mai, és el màxim moment de poder dels governadors civils, exerceixen una autoritat de forma autònoma del capità general. Pràcticament no hi ha interferències.

Continuant en aquesta línia: aquest procés comença l’any 1939, podríem posar-hi noms? Tu ens en podries donar més? Com podrien ser els tribunals militars, o el que has treballat a l’exposició, com comentàvem abans, amb les presons de Franco?

Hi ha tot un altre àmbit en el que el paper de l’exèrcit és fonamental: en la repressió judicial. L’exèrcit tindrà una comesa bàsica que són els tribunals militars, dels que coneixem els consells de guerra, sentències, etc. El sistema tendirà a una fidelització dels militars envers Franco perquè el dictador els implicarà de ple en la repressió judicial.

Per entendre-ho: al segle XIX, l’any 1856 o 1896, sortia l’exèrcit al carrer per reprimir; amb el franquisme l’exèrcit no actua llevat del fenomen del Maquis, que és una qüestió molt específica on tindrà una implicació molt directa. Però, qui reprimeix les manifestacions, les accions… no és l’exèrcit, és la policia i la Guàrdia Civil, cossos policials militaritzats però civils. La implicació de l’exèrcit és mantindrà amb la repressió militar durant tot el franquisme i aquesta és una dimensió diferent perquè no trobem aquesta sortida al carrer que teníem abans.

Lligant amb el que estem dient sobre la repressió al carrer, l’ordre públic ha sigut un vector constitutiu en la construcció de l’estat liberal. La problemàtica s’ha perllongat en el temps, des de la transició fins l’actualitat, què en queda de tot plegat?

Aquí si que hi ha hagut un canvi radical, podem observar una transformació molt gran del paper de l’exèrcit, en tots els sentits, ja que aquest ha perdut presència i importància. La gran reforma que va fer Narcís Serra, en termes col·loquials, va ser que els militars aprenguessin anglès i s’inserissin dins de la OTAN, etc.

Hem anat cap a un perfil del que ha de ser un exèrcit en una societat moderna i per tant la força militar ha perdut el paper tradicional que tenia en el passat espanyol, fins els anys 1981 i 1982.

Actualment no tenim una societat militaritzada ni de bon tros. Jo crec que aquest és possiblement un dels canvis històrics més profunds que van tenir lloc als anys 80, i per sort en queda molt poc, de tot això. No podria dir res perquè sí que hi ha hagut una tradició de mentalitat molt conservadora dins de l’exèrcit que s’ha perpetuat mentalitat conservadora, que avui dia ja és residual i s’expressa, molt esporàdicament, en determinades circumstàncies.

No obstant això, podem concebre d’alguna manera les contradiccions de l’estat espanyol a nivell democràtic, social i nacional  a partir de l’evolució d’aquesta mentalitat en l’estructura de l’estat, més enllà de l’exèrcit?

L’exèrcit ha quedat al marge d’això, però continua havent-hi una cultura, de llarga durada, que no es liquida amb un dia. Hi ha permanències importants d’actuacions, d’actituds polítiques i de maneres de fer. Les tendències autoritàries en la gestió de l’ordre públic per part d’agents civils es pot trobar fins i tot en partits polítics democràtics situats a l’esquerra, al PSOE. Hi ha una cultura democràtica deficient en l’aspecte que l’aposta pel pacte per resoldre els conflictes no està prou ben instal·lada en la societat ni en els gestors polítics (més enllà, a vegades, de les declaracions d’intencions). Negociar, intentar l’entesa, intentar acceptar les peticions o el que sigui possible és una cultura que no predomina. La raó d’estat hi ha moments que s’imposa, la Llei Mordassa que tu dius, a mi em sembla que és una llei absolutament representativa d’aquesta idea que a l’ordre públic s’ha de continuar intervenint a través de la repressió directa, prescindint fins i tot de la presència de l’autoritat judicial. Que és el que permet.

Actualment tenim un altre problema important que interfereix i que distorsiona tot això que és el terrorisme i que sota la persecució del terrorisme moltes vegades s’emparen comportaments que van molt més enllà del que seria una lluita anti-terrorista

Com passaria amb la llei anti-terrorista que s’utilitzà per actuar sobre àmbit que anaven més enllà del terrorisme pròpiament dit.

Exacte, però això té antecedents: el 1896 es fa una llei anti-terrorista que després serveix per perseguir l’anarquisme. Prescindint del terrorisme es perseguirà l’anarquisme, com a ideologia.  Per tant sota la denominació de terrorisme, la lluita antiterrorista pot ser una empara que permet actuar contra ideologies dissidents, com passa algunes vegades, i en aquest tema els controls democràtics haurien de funcionar

dsc_0016

Veiem doncs, que queda un pòsit dels governadors civils i l’ordre públic del segle XIX. Són molts els temes que deixem de banda, com podrien ser la República o la Transició, ja que ens hem centrat en polítiques de conservació de la memòria històrica o en l’exposició del Born i en el tema dels governadors civils. M’agradaria acabar aquesta entrevista, però, parlant un moment  de la importància de les imatges i els objectes com a fonts per investigar i divulgar la història. En molts llibres en què has col·laborat hem pogut observar que dónes una importància especial a les fotografies. Creus que no són prou valorades com a fonts històriques?

Jo crec que són una font històrica extraordinària, que ara comencen a tenir molta més volada

Es planteja la fotografia com a font històrica i no com a element decoratiu, és a dir, com a element que explica amb una semàntica pròpia quan  l’analitzes i que permet ser usada històricament. Una bona fotografia és un element extraordinari que capta el moment, t’informa sobre com es vivia, com anaven els personatges, actituds in situ… Et pot il·lustrar situacions de conflicte o quotidianitat aportant una sèrie d’elements que les fonts escrites no et donen. Una fotografia s’ha de llegir, interpretar  i s’ha de treballar com a font. Té una riquesa molt gran que s’ha d’aprofitar. Actualment hi ha una tendència a valorar molt més fins i tot els fons fotogràfics, protegir-los i divulgar-los.

Si tornem enrere i veiem el tema de les exposicions com dèiem al principi, trobem elements com els objectes. Què ens poden proporcionar aquests objectes a l’hora tan per investigar com per divulgar? Podem aprofitar sinergies entre objectes, fotografies i altres disciplines per posar-les al servei de la història? La història ha abusat massa de les fonts històriques i s’ha allunyat massa d’altres camps?

Tradicionalment ha estat així, però ara avui dia ja està canviant; el que volem d’aquestes noves fonts com la fotografia com a temes de recerca, o el seu ús com a objectes de divulgació en el marc de les exposicions. Les exposicions han de ser instruments molt visuals per explicar la història. Aquí juguem amb objectes, fotografies, recreacions o construccions d’espai perquè la història es pot explicar més enllà de les fonts escrites. Es pot fer a través de molts altres objectes que a més tenen l’avantatge que molta gent que no aniria o no coneixeria aquelles problemàtiques  perquè a través de la lectura no li arriba amb suficient facilitat, és molt més susceptible d’entendre o d’interessar-se per el passat a través d’aquests mecanismes. A mi el tema de la divulgació històrica em sembla importantíssim i el meu propi interès per les exposicions deriva d’aquí, ja que em semblen un mecanisme molt important per divulgar; tan o més que fer llibres de divulgació.

Essent professor de la Universitat de Barcelona, potser estàs tractant temes que no estan tractant altres professors que es dediquen a la investigació per una banda i a la docència per l’altra. Quin futur a nivell social veus en aquesta disciplina? Quin futur social té la figura de l’historiador?

Jo crec que el coneixement de la història és indispensable en tota societat. Una altra cosa és com s’explica, com es treballa o com es divulga, però cap societat es pot desenvolupar plenament si no es coneix a ella mateixa. No és l’única disciplina que permet això, però és indispensable per a entendre el que som i hi ha altres àmbits que també ajuden en això com la literatura, que és una altra font extraordinària (…) Cada una d’aquestes disciplines ens aporta un coneixement únic i molt important del passat.

La història és, però, irrenunciable i el futur és el de continuar investigant, continuar treballant i obrint noves perspectives i noves portes.

Actualment la diversificació de problemàtiques que hi ha en la història és d’una riquesa que no existia fa vint anys i obren les portes a altres mirades i perspectives, com la història de gènere, i a col·laborar amb altres disciplines, com l’antropologia, etc. La col·laboració amb altres disciplines és fonamental en tot això.

D’això se n’està adonant, la societat i els estudiants?

Espero que sí, si no, vol dir que ho estem fent malament. Si això no arriba a la societat hem de mirar què no estem fent bé. Els estudiants, aquí, hi tenen molt a dir. Tinc l’esperança que el treball que hem estat fent ha sigut útil per a molta gent per ajudar a conèixer la societat on viu i d’aquesta manera és més “fàcil” actuar-hi. Tu tampoc pots actuar en aquesta societat si penses que parteixes de zero i que tot és nou des del moment en què neixes. Quan portes molts anys veus que ben poca cosa nova has fet, moltes coses que fas les havien treballat antecessors teus i per tant conèixer tot això és importantíssim.

Moltes gràcies Manel per respondre totes aquestes preguntes per les quals era necessari deixar passar un temps, com les que hem plantejat al principi del Born, i de treure a la llum molts altres temes.

Gràcies a vosaltres.

dsc_0015

Read More

 

El 18 d’octubre de 2016 va inaugurar-se l’exposició “Franco. Victòria. República. – Impunitat i espai urbà” al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. L’exposició, encarregada pel Catedràtic d’Història Contemporània de la UB i Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, i comissionada pel professor titular en història contemporània -també a la UB-, Manel Risques, pretén reflexionar sobre la presència impune, encara avui -després de 40 anys de la mort del dictador-, d’elements i símbols franquistes en l’espai públic. L’eix entorn el qual es planteja aquesta reflexió gira al voltant de la tríada escultòrica següent: l’eqüestre de Francisco Franco de Josep Viladomat -decapitada a les dependències municipals de l’ICUB en circumstàncies encara no esclarides-, present en l’àmbit urbà entre els anys 1963 i 2008 -retirada arran de l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica-; l’estàtua de La Victòria franquista, de Frederic Marès, a la confluència de Passeig de Gràcia amb la Diagonal entre 1939 i 2011; i l’al·legoria de La República, de nou de Josep Viladomat, ubicada al mateix encreuament entre 1936 i 1939 i recuperada el 1990 tot i que, en paraules de Risques en una entrevista, “no per recuperar la memòria, sinó com a urbanització de la perifèria, (ja que) no la porten al lloc original, sinó a Nou Barris”.

‘Born Centre de Cultura i Memòria’, ‘Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona’, ‘Llei de Memòria Històrica’, ‘recuperar la memòria’… Més enllà de l’esperpent públic que han acabat resultant tant l’exposició i, sobretot, els seus elements de promoció -dues d’aquestes estàtues ubicades a l’esplanada de davant l’antic mercat-, com també la desmesurada i fins i tot ridícula reacció de certs sectors de l’independentisme català, convé primer aturar-se i preguntar-nos: de què parlem, quan parlem de memòria històrica?

En el punt 1 de l’article primer -Objecte de la Llei- de l’esmentada Llei de Memòria Històrica s’explicita que aquesta ”té com a objecte reconèixer i ampliar drets a favor dels qui van patir persecució o violència, per raons polítiques, ideològiques, o de creença religiosa, durant la Guerra Civil i la Dictadura, promoure la seva reparació moral i la recuperació de la seva memòria personal i familiar, i adoptar mesures complementàries destinades a suprimir elements de divisió entre els ciutadans, tot això a fi de fomentar la cohesió i la solidaritat entre les diverses generacions d’espanyols entorn dels principis, els valors i les llibertats constitucionals”. La Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica explica, en la Breve Historia que pot consultar-se en la seva pàgina web, que l’associació “surgió a raíz de la exhumación de una fosa común en la que se encontraban los restos de 13 republicanos civiles asesinados por un grupo de pistoleros falangistas el 16 de octubre de 1936 (…) un grupo de personas decidimos crear la Asociación para prestarles esa ayuda”. Així mateix, l’entitat amb el mateix nom però específicament catalana -Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya-, concreta així els seus objectius:

A) El treball per a la recuperació de la justícia, la veritat i la dignitat que cal restituir a les persones que foren sacrificades a conseqüència de la repressió franquista a Catalunya; B) Els treballs de recerca que es desprenen de l’existència de fosses amb restes humanes, corresponents a víctimes civils i militars dels fets de guerra i de represàlies polítiques en el període 1936 – 1939 i en el període 1940 i endavant, que no han estat identificades; C) Dinamitzar un procés que involucri el conjunt de la societat catalana per a extreure d’aquesta realitat la veritable història del període 1936 – 1977; D) Posar en coneixement de la societat i de les institucions públiques les dades que es coneguin, amb l’objectiu de recomptar, identificar, descriure les circumstàncies de les represàlies patides per les víctimes del franquisme, el seu vincle familiar amb supervivents i descendents, el nombre actualitzat de víctimes produïdes en aquest període i sol·licitar l’acció de la justícia per a perseguir els responsables de Crims Contra la Humanitat”.

born_cc-2277-e1460104383799
Imatge del Centre Cultural del Bron. Font: http://elbornculturaimemoria.barcelona.cat/el-centre/

Finalment, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya es presenta com a “una institució pública que té per missió la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista -incloent-hi la llengua i la cultura catalanes-, l’exili i la deportació”.

Fet aquest breu repàs, un conjunt molt delimitat de verbs definidors emergeix a la superfície: ‘reconèixer’, ‘recuperar’, ‘reparar’. A més, el vèrtex històric comú a totes aquestes ‘arestes de la memòria’ esmentades -i en trobaríem més- és evident: la trilogia ‘II República – Guerra Civil – Franquisme’. De fet, fins i tot pot establir-se una relació directa i clara entre els verbs esmentats i les tres realitats del cicle històric en qüestió. Així, podem afirmar que, quan es parla de memòria, hom es refereix, sobretot, a ‘reconèixer’ la virtut de la II República, ‘recuperar’ el record i l’honor dels morts de la Guerra Civil -d’aquelles morts el record i l’honor de les quals es perdé; és a dir, les del bàndol perdedor- i ‘reparar’ els estralls de tot tipus ocasionats pel règim nacionalcatòlic del dictador d’El Ferrol. Almenys aquí, en l’univers hispànic. Però la idea ve de més lluny.

El concepte mare, ‘memòria col·lectiva’, prové en realitat del món de la sociologia i del moment d’entreguerres europeu. En efecte, fou creat el 1925 pel sociòleg francès Maurice Halbwachs -deixeble d’Émile Durkheim- amb una sòlida argumentació segons la qual les persones no només tenim una memòria individual sinó que també posseïm una ‘memòria de grup’, de manera que la interpretació que fem del nostre passat col·lectiu exerceix una forta influència en la consciència que tenim d’aquest mateix col·lectiu del qual formem part. La idea -recuperada i reeditada frenèticament en la immediata postguerra europea dels anys 50-, però, féu el salt definitiu a l’àmbit pròpiament de la ciència històrica de la mà de Pierre Nora, qui sostingué que “la memòria esdevé objecte d’estudi especialment quan tenen lloc grans canvis en la societat (…) moments de ruptura que trenquen amb els grans cursos de continuïtat previs” i, sobretot, de Yosef Hayim Yerushalmi i la seves ‘història i memòria’ jueves.

Sembla tenir tota la lògica del món que fos un historiador jueu de la segona meitat del segle XX qui recollís la idea d’una identitat col·lectiva modelada per la interpretació que el col·lectiu en qüestió fa del seu passat -la seva història. Aquest esdevé objecte d’estudi quan té a veure amb trencaments brutals i traumàtics de la continuïtat històrica; i, com hem vist més amunt, acostuma a interpel·lar, sobretot, als que resulten vençuts en aquests trencaments, amb l’objectiu de ‘reconèixer’, ‘recuperar’ i ‘reparar’. De retorn novament al cas que ens és més proper, també té tota la lògica del món que el discurs de la ‘memòria històrica’ a Espanya hagi estat àmpliament impulsat, desenvolupat i monopolitzat per l’esquerra antifranquista i nostàlgica republicana i, especialment, per l’òrbita ideològica i cultural del vell PSUC, tot i que no només.

Però tornem al Born. La primera intervenció arqueològica en aquesta àrea data de 1991, quan es van excavar 4.800 metres quadrats de la Plaça Comercial i es documentaren fins a 25 cases i 8 carrers. Amb un estat de conservació deficient i un cop rigorosament estudiat, el jaciment fou destruït segons els protocols habituals. El 1994 es realitzaren setze sondejos, ja a l’interior de l’antic mercat, i el 1998 arribà el projecte d’ubicar-hi la històricament reivindicada Biblioteca Provincial de Barcelona, cosa que propicià encara més sondejos: en el procés, de resultats extraordinaris, es localitzaren 11 illes parcials de cases, 9 carrers i 155 àmbits distribuïts en 53 cases diferents, així com un important tram del Rec Comtal. La magnitud de la descoberta (8.000 metres quadrats) i el seu espectacular estat de conservació comportaren finalment, entre 2001 i 2002, la desestimació definitiva del projecte de la biblioteca -no sense polèmica.

El context històric del jaciment arqueològic del Born és de sobres conegut. Es tracta d’un sector de les aproximadament 1.000 finques que s’enderrocaren entre 1716 i 1718 per alliberar espai per a la construcció de la Ciutadella i l’esplanada militars, en un moment de reconfiguració radical, manu militari, de tota l’estructura jurídica, administrativa i institucional -els Decrets de Nova Planta- del Principat de Catalunya dins la nova Espanya borbònica, just acabada la Guerra de Successió. La zona era una de les més habitades i dinàmiques de la ciutat, emmarcada en el frenètic barri de la Vilanova de Mar, i van ser els propis veïns d’aquell conjunt de cases -un 17% del total urbà- els qui hagueren d’enderrocar els seus propis habitatges i marxar. L’impacte, visual i cognitiu, d’aquests fets i d’aquell moment històric de principis del XVIII, fou enorme -i ara, en forma de jaciment arqueològic, encara ho és.

Historiogràficament i també, potencialment, a nivell museístic -en conjunt, allò que al món anglosaxó està perfectament tipificat com a Public History-, el Born, com a patrimoni arquitectònic, jaciment arqueològic i Bé Cultural d’Interès Nacional declarat, conté tres eixos principals: la Guerra de Successió Espanyola de 1702-1715 -i tot el que aquest tema pot incloure-; la vida urbana i quotidiana a l’Edat Moderna, barroca, d’una ciutat del Mediterrani occidental; i, finalment, la Barcelona vuitcentista, industrial, nacionalista primigènia, expansionista -interna i externament- i premodernista, i el segle XIX en general -sublimats en l’estructura de l’antic mercat.

I doncs, quin és el problema amb el Born? Per què tanta polèmica entorn aquest espai, sempre? Per què el Tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Xavier Trias, Jaume Ciurana, sostenia el 2013 que <<en la discussió que ocupà gran espai mediàtic i polític sobre si calia preservar les restes arqueològiques o arranar-les (…) hi havia un rerefons soterrat -intangible, emocional, sentimental- que no era altre que el de si la ciutat tenia dret o no a recuperar la seva memòria>>, però el centre que llavors s’inaugurà portà per nom ‘Born Centre Cultural’ i, en canvi, fou Ricard Vinyes i l’Ajuntament d’Ada Colau qui ho canviaren i imposaren l’actual ‘Born Centre de Cultura i Memòria’? L’historiador i periodista Marc Andreu plantejà fa poc, en un article a Sentit Crític, una idea al respecte molt lúcida i consistent, i que aquí ens serveix com a resposta: “(la polèmica de les estàtues de Franco) el que en el fons amaga és una pugna per l’hegemonia ideològica o cultural a Catalunya de molt llarg recorregut”. Aquesta pugna, però, més enllà de la discussió recent sobre l’exposició esmentada, pot resseguir-se amb relativa facilitat al llarg de tot el procés de projectes i contraprojectes entorn l’espai del Born, des de la dècada dels 90.

El projecte original de l’historiador Albert Garcia Espuche -la veu més competent i autoritzada en el tema, per mèrits evidents- es veié notablement modificat amb l’adveniment del consistori convergent, l’any 2011. Així, el setembre de 2013 El Born CC s’inaugurà sota la direcció de Quim Torra i amb vocació de ser l’epicentre dels actes de commemoració del Tricentenari 1714-2014, fet que propicià que un dels tres eixos historiogràfics del Born que hem esbossat més amunt -l”eix 1714′, simplificant- canibalitzés els altres dos, mediàticament però, també, estructuralment. Així, les quatre sales principals i les dues aules-taller del centre es batejaren amb noms d”herois nacionals’ de la Guerra de Successió -Francesc de Castellví, Josep Moragues, Rafael de Casanova, Antonio Villarroel i els germans Antoni i Manuel Desvalls-; un bon gruix de les exposicions de petit format que s’han anat programant en un dels corredors oberts del centre ha pivotat més o menys entorn l”eix 1714′ i el que podríem anomenar la seva ‘hiperextensió patriòtica’ -temes com el de la decapitació del general Moragues, el setge de Cardona o el setge de Mallorca de 1715, acompanyats d’altres com la revolta catalana de 1640, els orígens i evolució de la cançó Els Segadors fins a esdevenir himne nacional o una exposició de fotografies del president Companys-; l’exposició temporal i inaugural -‘”Fins a aconseguir-ho!” El setge de 1714’- romangué en actiu durant el dilatadíssim període de dos anys i mig -en contrast amb l’habitual d’entre un i dos trimestres- i, comissionada pel Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la UB Francesc Xavier Hernàndez Cardona, obsequiava el visitant amb sentències de dubtós rigor historiogràfic com “el 1714 va significar la fi de l’Estat Català”. Finalment, però no per això menys important -sobretot si estem parlant en termes de Public History i polítiques de memòria-, davant el centre es va instal·lar una mastodòntica senyera que, quan bufa el vent, oneja al capdamunt d’un pal que mesura, exactament, la gens trivial i molt simbòlica alçada de 17,14 metres.

Però, el 2015, la candidatura de Barcelona En Comú, pretesa hereva conceptual del PSUC, fa saltar totes les apostes i s’imposa en les eleccions municipals del mes de maig. El centre passa a anomenar-se ‘Centre de Cultura i Memòria’ i la primera exposició inaugural que s’hi projecta és la del tàndem Ricard Vinyes i Manel Risques sobre franquisme i impunitat -si bé també és cert que hi ha programada per 2017 l’exposició sobre el sistema de mercats de la Barcelona del segle XIX que formava part del projecte original de Garcia Espuche-. Nou assalt en el combat ‘bornesc’ per l’hegemonia cultural i el control del discurs públic de la memòria històrica, nou assalt en una pugna que podem definir també, ara, com una ‘lluita de memòries’ que es correspon perfectament amb els cànons i paràmetres del que Josep Maria Fradera ha definit, en més d’una ocasió, com a ‘doble patriotisme’. Això és, simplificant molt, una societat on coexisteixen en nus i equilibri dos relats nacionals diferents, mai completament amalgamables però tampoc mai completament excloents l’un amb l’altre, cadascun dels quals ha fabricat el propi discurs de memòries, de nou, amb punts àmpliament compartits per ambdós universos però també amb importants divergències, el cas més destacat de les quals és aquest ‘eix 1714’; dues cosmovisions entrecreuades però que alhora es repel·leixen, que pretenen ‘reconèixer’, ‘recuperar’ i ‘reparar’ la memòria d’aquells vençuts que encaixen en la pròpia entelèquia: a vegades comuns, a vegades no; en definitiva, allò que ha situat el Born, irremeiablement, a l’ull de l’huracà d’aquesta lluita caïnita.

El Born, però, té el potencial de ser, sobretot, un centre d’interpretació de la història urbana moderna i contemporània de Barcelona, des dels inicis d’ocupació dels espais extramurs de la ciutat romana fins la Barcelona del XIX -la de la industrialització i l’Eixample, la de les bullangues i la Renaixença, la del general Prim, l’alcalde Rius i Taulet i l’Exposició Universal de 1888-. Un centre que conté un registre arqueològic i un patrimoni arquitectònic que cobreixen més de 500 anys d’història de la ciutat no pot permetre’s restar permanentment empantanegat en l’hostil i inhòspita ‘terra de ningú’ d’aquesta guerra de trinxeres culturals, que no fa presoners. En aquest sentit, el Born s’ha vist igualment damnificat per haver centrat una part tan immensament gran i desproporcionada del propi discurs i recursos a un període de menys de 20 anys, per transcendental i climatèric que fos per la història de la ciutat i del país -un eix que devora els altres dos-, com pel contraatac posterior en forma de trasllat deliberat d’aquesta pugna per l’hegemonia cultural a l’esplanada de davant mateix del centre, en forma d’estàtua eqüestre d’un Franco decapitat, al·legoria involuntària i macabra dels vells tornejos medievals entre cavallers que s’organitzaven en aquell mateix indret i que, de fet, n’hi donaren el nom: el Born. Epicentre de la lluita de memòries.

Read More

← Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)

Josep Pla ens dóna l’entrada per reempendre el fil del protagonista: “Mateu és un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l’autèntic representant del franquisme a Catalunya.”

En aquest tercer i darrer article, finiré aquesta aproximació a la biografia històrica de Miquel Mateu. Un estudi que m’ha permès conèixer més bé la història social i política de Catalunya i Espanya al segle XX. Volia doncs, primer de tot, aprofitar per reivindicar el gènere biogràfic com a eina de cares al coneixement històric. Els grans Fébvre, Bloch i Braudel de l’escola dels Annals advocaven per una història total o integral. Això queda patent en la trajectòria vital d’un home on es mostren coordinades de forma complexa totes les seves funcions  de pensament, acció i sentiments. Com bé apuntava Fébvre “el mètode és l’home”, quan estudiava a Luter com a exercici també per analitzar les estructures determinants de la societat; així ho han subscrit intel·lectuals de la talla de Joan Fuster amb llibres com “L’home, mesura de totes les coses”. D’aquesta manera, més enllà de qüestions tècniques com l’elaboració d’un relat encadenat lògicament a partir de dades suficientment provades i contrastades, voldria ressaltar-ne la finalitat; el coneixement més enllà d’una sola figura. Una història individual que mai deixi de traduir-se simultàniament en una història col·lectiva.

Des del 1945 (en deixar l’alcaldia de Barcelona) fins a la seva mort el 1972, va seguir sent un pes pesat dins l’entramat franquista adquirint càrrecs i posicions de primer ordre. Ambaixador a París, president de Fomento del Trabajo Nacionalprocurador de Cortes, i president del Comitè Espanyol de la Liga Europea de Cooperación Económica (LECE) en són alguns dels principals i ara ens detindrem a esbossar-los. A més, també traurem a la llum el seu paper com a propietari del Diario de Barcelona, el qual actuarà de portaveu dels seus interessos. No obstant això, els que farem servir com a vectors principals d’estudi són l’etapa com a ambaixador a París i la seva etapa com a empresari a través de la seva posició de president del Fomento del Trabajo Nacional.

L’ambaixador a París i el seu recorregut institucional dins el règim

Entre els anys 1944 i 1945 Miquel Mateu va experimentar un altre dels grans canvis en la seva carrera. Aquest seria la presa de possessió del càrrec d’ambaixador a París. En la mateixa presa de possessió del càrrec ja s’entreveu la seva transcendència. Al començar a exercir-lo encara era alcalde de Barcelona, pel que va haver de renunciar a aquest darrer per tal de realitzar operativament el primer. En segon terme, les investigacions més sòlides apunten que volia realitzar aquest moviment degut als interessos de la seva empresa i va aconseguir-ho gràcies a la seva amistat personal amb Franco. Sigui com sigui és cert que Mateu va desenvolupar tasques importants en la reorganització de les filials franceses d’Hispano Suiza i ja disfrutava de bons contactes en aquella geografia.

ambaixada-despanya-a-paris
interior de l’ambaixada espanyola a París

Quan arribà a França la IIGM havia acabat, i el règim franquista degut al seu alineament amb les forces de l’eix es veia exclòs de les dinàmiques internacionals. Si bé els EUA i Gran Bretanya, tot percebent les noves dinàmiques de la Guerra Freda, propugnarien amb el temps certa necessitat  d’entesa amb el govern franquista; França per la seva banda, liderada per Charles De Gaulle, amb una important influencia dels partits comunista i socialista al si de la opinió pública, va mantenir una política d’animadversió clara respecte el govern franquista, amb moments tensos com el bloqueig comercial a Espanya per part de França l’any 1946.

En aquesta conjuntura, durant la seva estada a França, Mateu va intentar acostar posicions amb la monarquia a l’exili. En aquest sentit hi ha qui planteja que aquests contactes amb Juan de Borbón l’any 1945 eren fruit d’una estratègia de Franco per a guanyar-se a la monarquia cap a la seva causa. Però aquestes condicions estaven lluny de ser acceptades per l’hereu dels Borbó, que confiava en un aixecament dels militars monàrquics contra Franco, i així ho va fer saber a Mateu; informació que aquest va decidir no transmetre al Caudillo.  Aquest darrer detall només s’entén per les seves conviccions monàrquiques, ja que si hagués transmès aquesta informació s’haguessin tancat les portes a una restauració controlada de la Monarquia espanyola, que donés pas a un règim acceptat a nivell internacional molt més favorable per al desenvolupament industrial i el comerç exterior en el qual ell hi tenia grans interessos personals. Així doncs, ens trobem que la gran majoria d’autors el presenten com un monàrquic que intentà desestabilitzar el règim i propiciar un canvi. Tanmateix, aquest no es produirà i Mateu, tot i ser acusat per part de certs element del règim de formar part de la maniobra emmarcada en el Manifiesto de Lausana,  continuarà formant part del règim i no se’n veurà esquitxat.

Podem trobar exemples d’altres accions que empendrà, tals com la reunió organitzada al Castell de Perlada el gener de 1945, en el que es va discutir sobre les activitats guerrilleres dels maquis als Pirineus i on la part francesa es va comprometre a posar-hi fi, desarmant als refugiats espanyols i traslladant-los a 50 quilòmetres de la frontera. Un altre dels temes en els que Mateu va haver d’encarregar-se, va ser el dels exiliats espanyols a França. La comunitat republicana exiliada estava començant a organitzar-se per a expedir documents d’identitat i permisos per a poder viatjar, el Govern franquista volia evitar que les organitzacions d’exiliats fossin les qui s’encarreguessin de donar aquests documents ja que això suposaria un reconeixement per part de França d’aquestes organitzacions i Mateu va intercedir-hi.

Per poder tenir ple coneixement de la seva activitat formal com a ambaixador i extraoficial en la seva etapa a París aquells anys, ens és necessari un treball exhaustiu encara. Com combinà una tasca empresarial paral·lelament a l’actuació com representant d’un estat amb el que França es trobava pràcticament en un casus belli? Quins moviment va fer a favor de la monarquia espanyola? Amb quins interessos i fins a quin punt eren deslleials al règim franquista i al mateix Franco?  Ara bé, tot i els nombrosos dubtes s’entreveu que aquest episodi podria ser una mostra de l’olfacte de Mateu a l’hora de saber conciliar i aprofitar al màxim els seus càrrecs i influència al si de l’entramat del poder franquista per als seus propis interessos particulars.

cortes-franquistas
Fotografia durant la realització de les corts franquistes a Burgos.

El 1947 va deixar de ser ambaixador, però  no suposà el seu final dins el circuit institucional franquista. Després d’aquesta etapa, va continuar sent procurador de Cortes durant 24 anys com a conseller nacional de la Falange i, després com a membre vitalici, formant part dels coneguts com els Cuarenta de Ayete (en referència al grup de consellers escollits personalment pel Caudillo en el palau guipuscuà que du aquest nom).  A més, més endavant es va permetre declinar l’oferta de ser ministre, que finalment Franco acceptà el 1957 després d’oferir-li repetides vegades i acabà sentenciant – cosa poc habitual -, que estava molt ocupat pels seus negocis i era normal que ho rebutgés. Seria un altre cas anecdòtic dins el franquisme, ja que ningú no acostumava a rebutjar res que se li oferís, i menys del mateix Franco.

Empresari i portaveu dels industrials catalans: president del Fomento del Trabajo Nacional

El Fomento del Trabajo Nacional havia continuat existint després de la guerra però subordinat al Sindicato Vertical. Miquel Mateu va ser elegit per ocupar el càrrec l’any 1952 i no el deixaria fins la seva mort l’any 1972. Durant el seu mandat, l’entitat va formular de forma entusiasta, mitjançant publicacions, l’adhesió al règim, més que cap altre publicació econòmica, amb una perspectiva anticomunista que atacava fins i tot als americans per ser massa dòcils amb ells. No obstant això, més endavant als anys 60, es veurà defensant un posicionament que no concordava amb les d’altres organitzacions corporatives de l’empresariat, sobretot pel que fa a la qüestió de l’entrada al Mercat Comú (fet que veurem quan parlem de la seva tasca a la LECE).

La nova legislació laboral franquista de la mà de la llei de reglamentacions del treball i la nova llei de contracte de treball, van reforçar enormement la posició de l’empresari en les relacions laborals “[…] els patrons varen ser els encarregats d’efectuar les depuracions en llurs empreses.” (Molinero i Ysàs, 1991, 67). Un cop ocupada Catalunya, per ordres del Ministerio d’Organización y Acción Sindical els patrons van haver d’efectuar informes de depuració per causes d’actuació contràries al Movimiento Nacional, actes contra l’autoritat o propietats de l’empresa. Molts patrons, tot i que havien de tramitar-ho segons els canals legals per ser ratificats pel delegat de treball, ho feien directament, obviant passos i també recursos.

Els empresaris, amb un notable allunyament del poder polític, varen gaudir de plataformes organitzatives vàlides i varen poder sobreviure al marge de l’Organització Sindical, formant entitats empresarials i fins i tot plataformes intersectorials per coordinar els interessos comuns. Les entitats patronals, tot i ingressar a l’OSE van mantenir “[…]la capacitat d’influir sobre els òrgans directius dels sindicats nacionals i sobre la pròpia Delegació Nacional de Sindicats […]” (Molinero i Ysàs, 1991, 67), el patrimoni la seva personalitat, i algunes fins i tot l’autonomia. Serà des d’aquests espais amb els que interactuaran amb l’espai públic franquista. Riera afegeix que això serà gràcies a que els privilegis de l’empresariat quedaven assegurats pel sindicalisme vertical i que per tant no hi va haver motiu de disputa en les estructures del règim.

Tanmateix, a mesura que avanci el règim hi haurà una presa de poder per part de la classe dominant pròpiament espanyola, que aconseguirà imposar els seus interessos a Catalunya. La burgesia catalana no perdrà la seva condició, però perdrà la iniciativa i la preeminència vers la resta d’Espanya que tan l’havia caracteritzat. En seran exemples la pèrdua de la banca catalana amb la seu a Catalunya, les restriccions elèctriques i les dificultat per la indústria tèxtil catalana. En aquest últim cas Cabana presenta com també s’asseguraven a resoldre les complicacions econòmiques i en certs casos rebien tractes de favor.

És en aquest context en el que comencen a emergir una sèrie de demandes per part de la burgesia catalana en el terreny econòmic, que van desembocar, l’any 1954, en una reunió sense precedents, entre els presidents de les corporacions econòmiques de Barcelona amb el governador civil, de la qual Mateu va participar. Un aspecte que van atacat homogèniament va ser  la implantació dels “jurats d’empresa”. La burgesia ho va interpretar en aquests casos com un atac personal a la limitació de la seva activitat, per la pèrdua de competència i per la por a perdre la seva posició novament, que provenia dels anys anteriors a la implantació del règim franquista

En segons quins casos intentaren combatre l’autarquia i l’intervencionisme, però la seva crítica era força incoherent, ja que en funció dels interessos més immeditats, es defensava tan la desregulació com la intervenció. Serà també, perquè eren conscients que era inevitable i fins i tot la situació més avantatjosa possible, pel que no participessin de les crítiques de la majoria d’entitats empresarials.

Una mostra d’aquest fort intervencionisme és el cas de la nacionalització de Hispano Suiza per part de l’INI. Cap a voltants de l’any 1945, l’INI tenia interès en la creació d’una empresa de camions. En un primer moment es van mantenir converses amb Ford Motor Ibérica però finalment es va optar per negociar amb Mateu per l’adquisició d’Hispano Suiza, de la qual des de 1944 l’INI ja comptava amb una participació del 50% del seu capital.

Algunes fonts donen a entendre que aquesta nacionalització va ser forçosa i que Mateu la va haver d’acceptar, però d’altres apunten a que en realitat Hispano Suiza es trobava en hores baixes, i tenint en compte tant el fet de que la nacionalització que es va produir per via de l’adquisició de les accions en mans de Mateu per part de l’INI a canvi d’una retribució econòmica, com la realitat de que Mateu va mantenir el seu càrrec com a cap de la direcció, fa pensar que aquesta nacionalització ja li va estar bé, i que realment va ser una ampliació d’un procés que feia anys que havia començat. Això va comportar el naixement de l’Empresa Nacional de Autocamiones S.A. (ENASA) en la qual Mateu va jugar un paper important. Aquesta podria ser una mostra de com fins hi tot l’únic català amb línia directa amb el Pardo  no es trobava del tot lliure de les polítiques autàrquiques. Aquest episodi és una mostra més de com Mateu, més aviat proper a les idees del lliure mercat com veurem tot seguit, va ser per sobre de tot un personatge pragmàtic que va saber moure’s en temps complexos.

En aquest sentit també val a dir que Mateu va utilitzar la seva influència política pels seu benefici propi sempre que va poder, tal i com il·lustra Bohigas. “[…] I, en el terreny privat, anà menjant-se de mica en mica el Convent dels Àngels, convertint-lo en el seu magatzem de ferros i en les seves oficines, malmetent un cor junt gòtic tardà ben interessant i degradant amb afegits de pobrissalla fastigosa un centre de la ciutat històrica encara prou significatiu.” (Bohigas, 2014, 195-6): Un altre episodi d’aquest estil és el que Vilanova apunta sobre el fet de que la Societat Nacional Industrial d’Aplicacions Cel·luloses s’havia finançat amb diner públic durant el mandat de Mateu com a alcalde.

Mateu destacarà entre els grans grups monopolistes privats, a partir de la fusió del capital industrial i bancari, formant part del grup Urquijo-Hispano. Va ser nomenat president de la Caixa de pensions l’any 1941, amb una tasca que segons algunes fonts va deixar molt que desitjar, i va ostentar càrrecs de conseller al Mercantil de Tarragona i al Banc d’Espanya. Això el situa com un dels màxims exponents de la banca catalana de l’època.

Posteriorment, després de vint anys de franquisme, el Pla d’Estabilització, va suposar per la burgesia catalana un canvi que sintonitzava plenament amb les seves aspiracions. El pas cap a una industrialització i liberalització dels sectors productius accentuant el paper de la iniciativa privada feia que connectessin plenament amb les línies mestres de la política econòmica franquista. Tanmateix, va haver-hi conflictes entre els dirigents industrials, defensors d’una llibertat econòmica il·limitada i molts empresaris que tenint en compte els seus interessos personals demanaven liberalisme o protecció quan els convenia. Aquesta disputa es traslladà també a la incorporació espanyola a la CEE.

foment_del_treball_nacional
Seu de Foment del Traball Nacional. Via Laietana, 32, Barcelona

És important fer notar que malgrat les postures defensades pel Fomento del Trabajo Nacional, veiem com posteriorment Miquel Mateu donarà peu a que el propi Cercle d’Economia, el lobi per excel·lència a favor de la integració econòmica al mercat europeu, totalment oposat a la política que havia mantingut el Fomento del Trabajo Nacional fins aleshores, publiqui i per tant utilitzi, el Diario de Barcelona per difondre el seu missatge. Tal i com hem explicat existeix una coincidència temporal amb l’aparició dels primers plans d’estabilització i que la política d’autarquia comenci a ser deixada de banda pels equips dirigents de la política econòmica franquista. En aquest sentit es podria entreveure que Mateu va mantenir una relació ambivalent pel que fa al seu paper com a portaveu dels empresaris catalans, donat que les seves postures en matèria econòmica es van mantenir estrictament fidels als posicionaments del règim, virant només informalment i quan era possible. Això ens porta a pensar que Mateu va fer ús de la seva influència i els seus càrrecs en organitzacions corporatives, mirant de mantenir un equilibri entre els seus interessos com a empresari i la seva posició al si dels cercles de poder del franquisme. Per tot això, probablement va ser dels catalans de Franco que més poder va acumular com a industrial i com a financer.

Aquí és necessari apuntar dos aspectes més per complementar i finir aquesta narració. Per una banda, com hem assenyalat, va utilitzar el Diario de Barcelona (empresa que posseïa per herència del seu pare) com a tribuna des d’on defensar els seus propis interessos i els del conjunt de la burgesia catalana, utilitzant la seva amistat amb Franco. És interessant tenir en compte les posicions més liberals de Mateu contraries al falangisme, que van saber posicionar el seu “barcelonismo” enfront del “madrileñismo” de la Vanguardia de Galingosa, a una nova època d’esplendor que li va permetre posicionar-se com a l’únic interlocutor vàlid dels industrials, refermant així la seva posició a Catalunya. Ara bé, sembla ser que el Diario de Barcelona no va ser l’únic contacte de Mateu amb el món de la premsa sinó que també va dirigir l’Agencia EFE des de 1967. Observem doncs, com donava importància el lligar la lluita d’idees amb la seva acció política i econòmica.

Per altre banda, ens trobem que va utilitzar la LECE  (espai,  en el que fins el 1956 no es va poder participar, el qual coordinava  un mercat comú amb els països del bloc europeu occidental) segons els seus interessos. Es buscava un perfil fidel al règim i que no es contaminaria pels aires democratitzadors. Ara bé, cal apuntar que es col·locà com a president del comitè espanyol, en un context de preparació del Pla d’Estabilització del règim, fet que facilitaria portar les seves posicions reals en aquest espai. Veia inevitable la liberalització del mercat i la necessitat de deixar enrere les polítiques aïllacionistes. Intentà promocionar les idees d’obertura al mercat europeu i mirar de reclutar empresaris per aquesta causa. De fet la seu del comitè espanyol del LECE es situaria a la seu del Fomento del Trabajo Nacional, sent aquesta una mostra del paper que prendria la burgesia catalana com a interlocutora amb l’Europa Occidental. Estaríem llavors, davant d’una nova mostra d’aquest esperit camaleònic de Mateu que sempre va defugir de dogmatismes ideològics, i que per contra va saber moure’s en una direcció més favorable als interessos dels empresaris mirant de preparar el terreny per una futura integració econòmica dins el mercat europeu. Tot i els seus esforços, l’aïllament d’Espanya va continuar i no va poder participar de les primeres iniciatives d’integració europea com la CECA o el Pla Marshall.

A mode de cloenda

Podríem parlar de desenes d’accions específiques i objectes d’estudi per aprofundir com el seu paper de mecenes o la seva acció i posició a l’empordà i Peralada pivotant amb el conegut Castell de Peralada i les més que conegudes estades de Franco. No obstant això, crec que ha sigut encertat acabar parlant d’ell, a través de la seva etapa com a ambaixador a París i com a president de Fomento del Trabajo Nacional, els quals són els més rellevants per explicar la dinàmica socioeconòmica a nivell nacional, del moment. Així doncs, aquests no sols ens han servit per veure les seves accions, sinó per ser testimonis de primera mà de la situació del règim durant el complot monàrquic i l’època en què el règim tenia les relacions exteriors més tenses. Ara bé, sobretot m’agradaria posar en valor la praxi d’un empresari preeminent, que ajuda a comprovar en primera persona, la psique de la radiografia feta sobre la burgesia catalana, durant el franquisme.

1923
Miquel Mateu al Castell de Peralada

No voldria acabar sense esmentar tampoc que va deixar lligada i ben lligada la continuïtat (i alhora l’expansió) de l’imperi familiar per la via matrimonial, casant la seva única filla, Carmen Mateu Quintana, el 1957, amb Artur Suqué Puig, hereu d’una família d’industrials centrada en el llavors  sector tèxtil, el qual es trobava en auge. Suqué -amic personal de Jordi Pujol, amb qui havia compartit estudis al Col·legi Alemany de Barcelona- i la seva dona, convertiran el Castell de Peralada en un casino i fixaran, a partir d’aleshores, el gruix de la seva activitat en aquest àmbit del joc recreatiu.

Després de tota una vida a la primera plana (de l’Espanya del segon terç del segle XX), va intentar marxar sense fer gaire soroll. Va acabar els seus dies retirat l’any 1972  – segons diuen, “(…) fent-se portar un Diaro de Barcelona retallat d’aquelles notícies desagradables – cròniques de successos i vagues – que poguessin deformar-li la imatge de la pau franquista que tant va contribuir a instaurar als inicis de la seva llarga trajectòria i de la qual va saber aprofitar-se durant la resta de la seva vida.”

 

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

El Partit Popular, com molts de vosaltres ja sabeu, ha esdevingut el potent referent del centredreta i de la dreta espanyola des de la Transició. Aquest partit és la versió ampliada i perfeccionada d’Aliança Popular, una federació de forces polítiques que va néixer de la unió de diverses personalitats provinents del Règim Franquista; una opció política, la d’Aliança, amb uns resultats no molt brillants en els primers anys de democràcia però que ha demostrat saber aglutinar el vot dretà amb el pas del temps. Tanmateix, la història del Partit Popular neix uns anys abans, en els últims capítols de la dictadura, i neix, també, lligada al ministre estrella del Franquisme: Manuel Fraga Iribarne. El que miraré de resumir en aquests tres articles, doncs, seran els orígens del partit, els anys en els quals es va constituir el Club Àgora i, posteriorment, Reforma Democràtica de Catalunya (germana catalana de Reforma Democrática), el primer partit polític de Manuel Fraga, que més tard s’unirà amb altres associacions polítiques per a crear Aliança Popular. Una aventura política, la de Fraga, que podríem afirmar que va néixer a Catalunya i que va rebre, fins i tot, finançament del Partit Comunista.

El cas MATESA

Per trobar els orígens del Partit Popular hem de posar la vista bastants anys abans de la seva fundació: hem de remuntar-nos a les acaballes de Règim Franquista, l’any 1969, quan per aquelles dates el cas de corrupció MATESA havia provocat una sacsejada en el govern espanyol. Recordem que amb la Llei de Premsa, que Fraga -en tant que ministre d’informació- havia promogut, es va permetre que els mitjans de comunicació tractessin en profunditat (i amb llibertat) aquell cas de corrupció que afectava durament a molts dirigents de l’Estat. Fraga podia veure, també, l’ocasió per debilitar una de les altres faccions del Franquisme, els tecnòcrates, molt involucrats en aquell cas de corrupció.

Fos com fos, el cas MATESA va produir la substitució de gran part dels ministres del moment. El General Franco, com en altres ocasions, va actuar de manera salomònica destituint uns i altres, castigant tant els implicats en el cas com els qui l’havien destapat, i per aquest motiu el mateix Fraga (a la imatge, davant els micròfons) va veure’s desposseït del seu càrrec de ministre d’Informació.  

fraga-ministre-info
Fraga Iribarne, davant els micròfons, en la seva etapa de Ministre d’Informació i Turisme. Any 1962. (Extreta de l’ABC)

El nou consell de ministres sorgit d’aquell daltabaix i designat pel General Franco presentava clares diferències amb els anteriors governs: es tractava d’un govern amb una total presència de ministres tecnòcrates. Es trencaven, doncs, els equilibris entre les famílies del Franquisme. El gran triomfador era, de manera clara, l’almirall Carrero Blanco, que semblava ser qui realment havia escollit els noms per al nou govern entre la facció que li era més pròxima, els tecnòcrates, pròxims a l’Opus Dei. En canvi, els sectors anomenats azules (Fraga un dels seus principals exponents), més pròxims a l’aparell de Falange, eren els grans derrotats. Les crítiques al nou govern per part de personalitats del Règim eren nombroses: l’almirall i exministre Pedro Nieto Nuñez, els falangistes José Antonio Elola-Olaso o Raimundo Fernández Cuesta, Fernando María Castiella… tots ells varen criticar el nou govern tecnòcrata, tots ells, de fet, se sentien part d’un mateix bàndol: el bàndol dels exclosos en el nou govern.

Primers moviments

L’exministre Fraga Iribarne, en paraules de Joan B. Culla, va extreure dues conclusions d’aquella crisi: la primera era que la vida de Franco i la del seu règim polític estaven unides, per tant, la mort de Franco (com formularà també Fernández Cuesta) significarà també la mort del Règim. La segona conclusió era que, sense els recursos mobilitzadors i mediàtics del poder (a finals del 1971 l’exministre perdria, fins i tot, el doble escó de consejero nacional del Movimiento i procurador en Cortes), si Fraga volia jugar un paper rellevant en la política després de la defunció del Caudillo, en un nou tauler forçosament marcat per l’opinió i el sufragi, necessitava començar a dotar-se de dues coses: d’un discurs programàtic personal i identificable, i d’una base política organitzada per tot el territori.

En relació a crear un discurs polític clar i propi, Fraga realitzarà entre l’any 1969 i 1973 dos llibres: El desarrollo político (1972) i Legitimidad y representación (1973), a més de cinquanta-una conferències o seminaris i diverses entrevistes a la premsa. L’exministre estava disposat a no rendir-se, a jugar un paper rellevant en el panorama polític que s’acostava a partir de la pròxima mort del dictador.

De cara a la creació d’una base política al llarg del territori, és a dir, a buscar suports polítics reals entre la societat, hem de destacar una trobada molt important: el sopar al restaurant Jockey de Madrid del dia 9 de gener de 1970 entre l’exministre Fraga, l’empresari Josep Maria Santacreu, el periodista Manuel Milián Mestre i el notari Ballarín Marcial, el qual animaria a repetir aquella mena de trobades (en vistes a crear un futur projecte polític). Segons Joan B. Culla “Fraga, de tarannà populista i amb sòlides arrels rurals, va veure en l’activisme de Milián i en les disponibilitats econòmiques de Santacreu un suport gens negligible de cara a organitzar, a Catalunya i a tot l’Estat, un embrió de força partidària”.

floquet-and-porcioles
Floquet de neu visita l’alcalde José Maria Porcioles a l’Ajuntament. Any 1967 (Fotògraf, Pérez de Rozas)

En aquella trobada s’hi va plantejar també el primer moviment d’acció política d’aquell grup entorn al Ministre Fraga Iribarne: Destruir el que –en paraules de Milián Mestre- era el mascaró de proa del Franquisme a Barcelona, és a dir, fer caure l’alcalde José María de Porcioles (a la fotografia, el de l’esquerra). El fraguisme estava naixent i el seu primer camp de batalla seria a la capital catalana.

Arribats aquí, hauríem de reflexionar sobre l’interès d’aquell grup fraguista a fer caure l’alcalde Porcioles criticant el lamentable desori urbanístic propiciat per ell: el ministre Laureano López Rodó (com abans hem esmentat, membre de la facció tecnòcrata del franquisme, oposada a Fraga) havia estat –sempre amb el suport de Carrero Blanco- el gran valedor de Porcioles al davant de l’alcaldia de la capital catalana. Per tant, fer caure Porcioles significava debilitar Laureano i significava, també, debilitar als tecnòcrates.

El fraguisme, doncs, va començar a actuar contra Porcioles des d’El Noticiero Universal dirigit per José María Hernández Pardos. Uns atacs, però, que varen ser aturats pel mateix sector afí a Porcioles (fet que demostra l’efectivitat dels mateixos) quan un grup d’amics i parents de l’alcalde varen adquirir el mitjà de comunicació. Joan B. Culla ens ho recorda: “En efecte, a mitjan 1972, després de fortes pressions polítiques, elements afins a Porcioles i a l’Opus Dei –a través del Banco Condal- aconseguiren el control empresarial del vespertí i hi posaren al capdavant un periodista amistós amb l’encara alcalde: Manuel Tarín Iglesias”.

Tanmateix, l’operació de l’entorn català de Fraga continuà sense aturador i, a l’any 1974, a través de l’editorial DIROSA, Eduardo Moreno Ibañez i Francesc Martí Jusmet publicaran la critica més dura i contundent que s’ha fet mai contra el porciolisme: El llibre Barcelona ¿a dónde vas?.

Es prepara el Club Àgora

Paral·lelament als moviments per fer caure Porcioles (i debilitar el bàndol tecnòcrata), Fraga va anar repetint i augmentant les seves trobades amb representants de primer nivell de la societat catalana. Es va decidir crear, també a Catalunya, un grup d’estudis que servís com a tribuna pública d’aquell fraguisme cada dia més fort. En aquest sentit, al dietari de Fraga, s’hi registra el juny de 1972: “Fin de semana en Barcelona: preparación del Club Ágora. Asisten José Santacreu, Manuel Milián, Fabián Estapé, Horacio Sáenz Guerrero, Wifred Espina, Eduardo Tarragona y muchos otros. Largos diálogos sobre Cataluña y España entera”.

Aquell fraguisme català que estava naixent i que fundarà el Club Àgora va tenir un punt d’inflexió el dia 21 de setembre de 1972, quan l’empresari Santacreu oferirà la seva casa pairal per celebrar-hi un contacte discret entre Fraga i representants de diverses sensibilitats polítiques i socials (tant d’esquerra, de centre com de dreta) de la Catalunya del moment. Posteriorment es coneixerà aquella trobada com la trobada del Lluçanès.

Joan B. Culla ens escriu que “al voltant del polític gallec, s’hi varen aplegar una trentena de comensals de molt diversa posició: antics exiliats del 1939, com ara l’advocat Josep Andreu i Abelló o l’editor Joan Grijalbo, <<gent totalment llançada als braços de la situació, com per exemple Carles Sentís>>, elements crítics dins la legalitat (els advocats Joaquim Arana, Simeó Miquel o Josep M. Vilaseca i Marcet, el jutge José María Belloch, els professors de dret Pedro Penalva Borràs i Francisco Ferndández de Villavicencio…), represaliats o empresonats pel règim (l’europeista Jordi Prat Ballester, el nacionalista Jordi Pujol i Soley…), el banquer instal·lat a Madrid Domingo Valls Taberner, així com diversos col·laboradors i amics de l’amfitrió”.

En aquella trobada es va parlar en profunditat sobre la relació de Catalunya i Espanya. L’exministre Fraga Iribarne, per exemple, va apostar per avançar cap a una regionalització de l’Estat espanyol sustentada sobre una descentralització administrativa amb un fort accent en els plans econòmics i socials. Jordi Pujol, per contra, va defensar que s’havia d’avançar cap a la implantació d’una autonomia per a Catalunya i el restabliment de l’Estatut de l’any 1932. Per altra part, amb una contundència molt més marcada, Joaquin Arana i Eduardo Moreno varen defensar els drets nacionals de Catalunya amb tal vehemència que Fraga va reaccionar iradament i es calmà, sols, gràcies a l’aparició d’una tempesta de finals d’estiu.

Un temps més tard, a mitjans 1973, el fraguisme va fer un altre pas per constituir-se, seriosament, com a opció política: es va crear el quarter general, el centre d’estudis Club Àgora. Curiosament, aquella entitat es va domiciliar al carrer Villarroel número 45 de Barcelona, a un entresol de 800 metres quadrats que era propietat de Josep Maria Santacreu, a un entresol, de fet, que més tard serà la seu del partit Reforma Democràtica de Catalunya i, uns anys mes tard, a causa de les iròniques voltes que dóna la vida, serà la seu nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El local es va dotar d’una sala d’actes i d’una biblioteca, la reforma va tenir un cost de 27 milions de pessetes i les varen pagar els empresaris Francesc Rubiralta, Jaume Torras i Dieter Staib. Manuel Milián Mestre, al seu llibre Nihil Obstat ens explica de tal manera el Club Àgora: “Así las cosas, Club Ágora posibilitó contactos interesantes y colaboraciones políticas significativas. De allí surgieron notables iniciativas que potenciaron el dialogo clandestino con fuerzas políticas antifranquistas, y trabaron no pocos vínculos que luego, muerto Franco, serían de enorme utilidad: Jordi Pujol, Heribert Barrera, Agusti de Semir, J. Bofill, A Gutiérrez Díaz, Tarradellas, R. Tamames, Teniente General Díez Alegría, Fernando Ma. Castiella, militares clandestinos de la UMD, Vázquez Montalbán, Perich y el grupo de intelectuales que escribían en Por Favor, el editor Joan Grijalbo, Antonio de Senillosa, Eduardo Moreno y Francesc Martí Jusmet, Juan Manuel Sanz –que tenía empleado en su empresa a José Miguel Abad- Fernández Ordóñez, etc. Aquellos contactos trabajaron muchísimas conexiones y colaboraciones que serían luego fundamentales para tejer en la primerísima Transición entre 1975 y 1980 bajo el liderazgo de Manuel Fraga y José María de Areilza”.

A més a més, Manuel Milián Mestre, ens diu també en el llibre Nihil Obstat que el Club Àgora va ser fonamental per dos motius: “Dos hechos determinantes surgieron del Club Ágora y sus gentes: la publicación del libro-escándalo “Barcelona, ¿dónde vas?, de Martí Jusmet y Eduardo Moreno, que significó la caída del Alcalde J.M. Porcioles, y supuso una verdadera batalla política, desconocida todavía hoy, entre Barcelona-Madrid y Londres –en cuya embajada de España estaba Fraga Iribarne-; y la construcción de la denominada Operación Tarradellas, que luego tantos padrinos ha tenido, pero que espero poder documentar próximamente para probar que la idea y el proyecto ni le pertenecen a Manuel Ortínez, ni a Carlos Sentís, si bien ambos jugaran papeles destacados en la operación regreso. En algún archivo de Madrid debe existir un informe sobre la conveniencia de esta operación política de 1974 o 1975 sugiriendo la oportunidad de utilizar la legitimidad de Tarradellas para reconstruir la democracia e integrar a Cataluña en el proceso. Estos informes los redacta el aquí firmante, que mantenía contactos sistemáticos con Saint Martin Le Beau desde 1974, y que trató de auxiliar a Tarradellas al final de sus años de exilio, gracias a la generosidad económica del entonces banquero y empresario Josep Ma. Santacreu. En 1976 consta en el Ministerio de Gobernación una propuesta formal para retornar a Cataluña al President Tarradellas bajo determinadas condiciones. Con Fraga no prosperó totalmente la idea, pero un año después Otero Novas, ministro de la Presidencia con Adolfo Suárez, plantearía dicha operación a partir de mi informe, que sería validado por el coronel de los servicios de inteligencia que Suárez mandó al encuentro del exiliado en la Lorena francesa.”

Així les coses, sabem que cap a l’any 1973 Manuel Fraga i els seus col·laboradors catalans havien aconseguit diverses fites: havien fet caure l’alcalde Porcioles de Barcelona (protegit del laureanisme) i havien promocionat a Fraga en desenes de conferències, seminaris i entrevistes. Havien creat, també, un centre d’estudis que serà l’embrió que es convertirà en el partit polític Reforma Democràtica de Catalunya. Fraga, després de veure’s apartat del càrrec de ministre, no semblava resignar-se a deixar de jugar un paper principal en la política que s’acostava.

Exilien Fraga a Londres

Ara bé, si bé Manuel Fraga anava articulant un futur moviment polític per a Espanya que li permetés jugar un paper principal en la política estatal, el tàndem Carrero Blanco-López Rodó, també cap a l’any 1973, aconseguirà unes quotes de poder immillorables: el dia 9 de juny l’almirall serà nomenat President del Govern i, per altra banda, López Rodó (a la dreta de la imatge) serà nomenat ministre d’Afers Exteriors. En tant que planificador de la política exterior espanyola, el nou ministre d’Afers Exteriors va prendre una decisió envers Fraga, conscient de l’antipatia que aquest li tenia: enviar el seu rival a fer d’ambaixador a Londres. Evidentment, els motius d’aquesta decisió no estaven en l’interès de buscar quelcom diferent en les relacions amb els britànics, ans al contrari, simplement tenien com a objectiu apartar ben lluny dels centres del poder espanyol l’ambiciós exministre d’informació i turisme.

laureano-plans-de-desenvolupament
Laureano López Rodó, llavors ministre Comissari del Pla de Desenvolupament, durant la presentació del III Pla de Desenvolupament Econòmic i Social. Novembre de 1971. (Extreta de El Mundo)

Tanmateix, Fraga, des del seu exili londinenc, no va pas deixar de treballar en la idea d’organitzar la seva aposta política per al futur postfranquisme. Joan B. Culla ens ho explica de manera clara: “Ara, si els seus adversaris havien confiat que la missió diplomàtica de Fraga el desconnectés del fraguisme embrionàriament organitzat i li fes perdre notorietat mediàtica, es van equivocar de mig a mig. Circumscrivint-nos només a Catalunya, l’ambaixada londinenca esdevingué ben aviat una plataforma des de la qual obsequiar els generosos mecenes  com Santacreu a les seves estades a la ciutat, acollir les freqüents visites de Manolo Milián, <<que era un hijo más>>  i que havia començat a elaborar una biografia de Fraga, o rebre a <<mucha gente de Barcelona>>. El dia 20 d’abril de 1974, per exemple, l’ambaixador anota al seu dietari: <<Almuerzo mano a mano con Jordi Pujol. Debo decir que estuvo franco; no le interesaba el huevo sino el fuero. “Somos nacionalistas, y lo que nos interesa es la identidad, el hecho diferencial”. Yo le respuse que, a mi vez, era nacionalista de España; pero que aceptaba las autonomías para unión más perfecta de los españoles>>.

Per altra banda, el bienni britànic de Fraga es va veure puntejat per una dotzena de viatges a Espanya, la majoria dels quals amb escala a Barcelona, on els seus amics polítics li preparaven contactes, convocatòries i tribunes. Contactes, per exemple, amb militants comunistes de relleu com l’advocat Agustí de Semir o el metge Ramon Espasa, amb l’arquitecte progre Ricard Bofill i fins i tot amb el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz. Pel que fa a les noves tribunes, les més importants van ser els <<Premios de Periodismo Manuel Fraga Iribarne>>, instituïts a finals de 1973 gràcies, un cop més, als diners de Santacreu i també de l’editor Grijalbo […]

En una trobada que el redactor d’aquest article va mantenir amb Manuel Milián Mestre, Mestre esmentava que el Club Àgora es va constituir amb el Sr. Juan Echevarría de President i amb ell de director. A part, un gendre de l’editor Juan Grijalbo es trobava entre els membres del Club. Durant aquella etapa, Grijalbo donava diners tant per al Club Àgora com per als Premis de Periodisme Manuel Fraga i, en paraules de Milián Mestre: “Fraga era l’únic home capaç de fer de pont i portar la Democràcia. I això el Partit Comunista ho tenia molt clar. Per això el PCE em portava ajuts i calers. No sabíem que eren del Partit Comunista, eren de Juan Grijalbo, va ser després que vaig esbrinar que eren del Partit Comunista.”. Així doncs, l’aventura política de Fraga, no sols va néixer a Catalunya, sinó que, per la funció que podia jugar l’exministre gallec, el Partit Comunista -segons Milián Mestre- va enviar diners per finançar aquella operació política. Cal pensar que en aquells temps que Suárez encara estava molt còmode dins les estructures del Franquisme, Fraga era qui realment estava bastint un grup de gent disposada a transformar el règim franquista cap a una democràcia, sense passar per la ruptura, sempre des de la reforma. Fraga era, de fet, l’elaborador d’una operació política que més tard utilitzaria el mateix Suárez quan va posar en pràctica la Unión del Centro Democrático.

Quan es va fer la primera entrega dels premis de periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’any 1974, l’exministre i –en aquell moment- ambaixador, va viatjar a Barcelona, on va passar cinc dies amb una agenda pròpia d’un cap d’estat. Segons ens explica Joan B. Culla, Fraga realitzà durant aquells cinc dies una audiència amb el cardenal-arquebisbe Narcís Jubany, una pujada al monestir de Montserrat, diverses entrevistes amb els diaris locals i una roda de premsa on utilitzà verbs com liberalitzar, democratitzar, regionalitzar. Hi hagué també una passejada per la Rambla, àpats oficials oferts per l’alcalde Masó i el president de la Diputació, Samaranch; presentació del seu últim llibre, La República, un sopar al Palau Nacional de Montjuïc on es realitzà el lliurament dels premis amb l’assistència de tres ministres, totes les autoritats i 1500 comensals. En el discurs en motiu de l’entrega dels premis, Fraga va criticar tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra; els primers, els acusava d’immobilistes, d’antipapistes i de tatxar de corrompuda a la joventut, els segons, de revengistes i de voler un procés revolucionari a Espanya, i va reivindicar la evolució i la reforma des de postures polítiques de centre.

Ens segueix explicant Joan B. Culla que, evidentment, els postulats reformistes de Manuel Fraga podien tenir una bona acollida entre els estaments conservadors de la burgesia del moment, ara bé, fins i tot l’esquerra barcelonina més mordaç [sic] reconeixia el protagonisme de Fraga i li auguraven un futur important. De fet, la revista humorística Por favor (portada per Manuel Vázquez Montalbán, Perich, Juan Marsé…) va dedicar dues de les seves primeres portades al polític de gallec. En una de les portades apareixia el rostre de l’exministre i al damunt l’enunciat “Operación Fragamanlis”, fent referència al paper que tot just acabava de jugar el cap conservador grec Konstantinos Karamanlís per a fer el pas de la dictadura dels coronels a la democràcia a Grècia.

En el següent article explicarem el paper dels fraguistes durant el govern d’Arias Navarro, les asociaciones políticas, la mort del dictador i el naixement de Reforma Democrática i, paral·lelament, Reforma Democràtica de Catalunya.

Read More

 

Sóc de l’opinió que existeix un enorme simplisme a l’hora d’interpretar el conjunt de la política exterior espanyola durant la Segona Guerra Mundial. Tot apunta que els quaranta-un anys que fa de la mort del dictador no semblen prou distanciament per analitzar i desmitificar el conjunt de tòpics que han sortit i encara surten a la palestra sobre aquest capítol de la nostra història recent. En aquest context, la meva concepció és que el simplisme que moltes vegades s’ha traduït en diversos autors, en el marc de la política exterior del franquisme durant la Segona Guerra Mundial, en la percepció neutralitat, no bel·ligerància, neutralitat, una sèrie de fases imposades més per les necessitats del moment que per una política exterior calculada i ambiciosa del règim de Franco, no és la manera més adequada d’interpretar totes les realitats que estigueren presents en aquests anys. És evident que el règim sorgit de la Guerra Civil es trobà amb uns requeriments en política exterior extremadament exigents poc després de la contesa. El franquisme hauria necessitat una etapa de consolidació diplomàtica i institucional que no es produí. Política i realitat no sempre van juntes de la mà i el règim del Caudillo es trobà en pocs mesos inserit en una situació internacional enormement volàtil que amenaçà l’existència d’un projecte polític que tot just estava a les beceroles.

El clímax entre l’Espanya de Franco i les potències de l’Eix

Un cop acabada la Guerra Civil fou evident que el bàndol nacional veia aquelles potències gràcies a les quals havia pogut acabar amb la Segona República en el període 1936-1939 com els seus autèntics sustentadors polítics i ideològics i, alhora, la seva garantia de protecció i consolidació del poder. Aquests garants de la seguretat de la pàtria no eren altres que la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Tenint en compte el context, resultava evident que els primers anys de la dictadura, fins a l’any 1942, estiguessin marcats per una dialèctica obertament bel·ligerant que emanava de la tradició estètica dels totalitarismes europeus. Malgrat que el règim de Franco no fou un règim purament feixista, existiren tota una sèrie de factors que feren que Espanya tendís cap al feixisme entre 1939-1942. El franquisme va dotar-se d’una fase semifeixista que estigué constantment mitigada pel clericalisme religiós i la supremacia de la jerarquia militar per sobre de la política civil. Aquesta identificació explica a la perfecció les particularitats dels primers anys de la política exterior espanyola durant la Segona Guerra Mundial.

image (2)
Visita a Berlín el setembre de 1940 del ministre d’exteriors de l’Espanya franquista, Ramon Serrano Súñer.

No fou fins a la caiguda de França en mans de la frenètica Blitzkrieg teutona el juny de 1940 que Franco canvià de manera dràstica la presentació cínica de pacificador en la conflagració bèl·lica que assolava Europa. La temptació d’aliar-se amb l’Alemanya nazi i prendre part en la contesa militar era ara una magnífica oportunitat pels dirigents més pro intervencionistes de les famílies polítiques del Movimiento Nacional i, evidentment, per l’egòlatra dictador. El Generalísimo certament s’afanyava per construir-se un imperi sota l’aureola militar nazi-feixista abstret que no podia pagar aquesta intervenció amb el precari suport militar que estava en condicions de disposar. L’ambició i la cobdícia movien un Franco que volia beneficiar-se de la catàstrofe francesa unint el Marroc espanyol amb el francès sota el seu protectorat per després fer-se amb una part d’Algèria, el golf de Guinea i la totalitat del Sàhara.

El 10 de juny de 1940, sota paràmetres similars els quals havia utilitzat la Itàlia mussoliniana abans d’entrar en guerra, Espanya adoptà la no-bel·ligerància, que substituïa la declaració de neutralitat del setembre de 1939. Aquesta no-bel·ligerància duraria fins a 1943 i fou el període de major tendència feixista al si del primer franquisme. La confiança inqüestionable de Franco en la victòria nazi-feixista fou en aquests moments tan vehement que entre el 16 i el 30 de juny hi hagué dues ofertes espanyoles d’entrada a la guerra al costat de l’Eix a canvi de material bèl·lic i subministraments de cereals i combustible. Tot i la no desinteressada oferta de cooperació espanyola, el Tercer Reich no podia permetre’s un subministrament tan abundós com precisava el règim franquista i a més a més no estava disposat a enemistar-se amb la França de Vichy a l’hora de cedir gran part del protectorat francès al nord d’Àfrica al Caudillo.

hitler-franco-hendaya-1941
Adolf Hitler i Francisco Franco passant revista a les tropes de la Wehrmacht en l’entrevista del 23 d’octubre de 1940 a la localitat francesa d’Hendaia.

El 23 d’octubre de 1940 a la localitat francesa d’Hendaia, Francisco Franco i Adolf Hitler es reuniren en el vagó especial del Führer, Erika, que tot just acabava d’arribar de París. Malgrat la versió oficial del règim franquista, consolidada en els anys de marginació internacional post Segona Guerra Mundial, on s’afirmava que un estoic Generalísimo havia resistit feroçment les pressions bèl·liques de Hitler, Franco acudí a Hendaia amb l’esperança d’obtenir una recompensa substancial a les seves reiterades ofertes d’unir-se a l’Eix. Si bé és cert que no hi hagué cap mena de pressió desmesurada per part de Hitler en favor de la bel·ligerància espanyola, realitat que trenca la versió oficial d’autors panegírics del franquisme com Ricardo de la Cierva, Franco veia el moment oportú per treure profit de la decadència de l’hegemonia anglofrancesa. El Führer per la seva banda assistí a la reunió per contemplar la possibilitat de compaginar les aspiracions territorials de Franco i el mariscal Pétain i a consolidar una futura estratègia militar al sud-est d’Europa en cas de desembarcament aliat. L’entrevista d’Hendaia, encara que avui segueix cobrint-la un secretisme irracional, significà una immensa desil·lusió per les esperances territorials de Franco i el seu cuñadísimo i ministre d’exteriors Ramon Serrano Súñer. Les esperances d’una gran conquesta territorial pràcticament a cost zero s’esvaïren pel Caudillo i, tot i la manca d’entesa entre els dos líders, Espanya firmà dies després d’Hendaia un protocol que la cridava a incorporar-se a la guerra quan el Reich ho considerés estrictament necessari. Hendaia significà, però, un debilitament relatiu de les relacions del règim franquista amb les potències de l’Eix.

Així com l’entrevista d’Hendaia de l’octubre de 1940 fou una oportunitat frustrada perquè l’Espanya franquista entrés en la Segona Guerra Mundial en favor de l’Eix, l’entrevista entre Mussolini i Franco el 12 de febrer de 1941 a la localitat transalpina de Bordighera significà una nova revàlida. L’audiència fou una oportunitat que responia ara a un nou context al si del transcurs de la guerra. La penosa campanya militar italiana a Grècia plantejà a l’Estat Major de la Wehrmacht la necessitat de tancar la Mediterrània amb la conquesta de Gibraltar. Aquest cop la possible entrada d’Espanya en favor de l’Eix fou forçada pel Führer que organitzà, mitjançant correspondència directa amb Franco i Mussolini, l’entrevista de Bordighera. Encara que Franco mostrà intacte la seva fe en la victòria de l’Eix, l’entrada en guerra depenia ara més d’Alemanya que no pas d’Espanya. L’entrevista de Bordighera evidencià novament que els alemanys no podien satisfer les exigències espanyoles en abastiment, enviament de primeres matèries i preparació bèl·lica sense posar en risc la capacitat militar del mateix Reich. Això volia dir que Espanya no entraria en guerra malgrat la ferma voluntat de Franco i Serrano Súñer que així fos. L’entrevista entre el Duce i el Caudillo significà la impossibilitat definitiva que Espanya s’unís a l’esforç bèl·lic nazi-feixista. Malgrat això, paga la pena diferenciar entre la viabilitat que Espanya entrés en la guerra, ferida de mort després de Bordighera, i la fe encara irrompible de Franco en la victòria de l’Eix i a seguir orientant-se amb el nazi-feixisme.

El viratge del règim franquista

image (5)
13 de juliol de 1941 parteixen cap a Rússia els primers voluntaris de la División Azul. Milers de persones s’acomiaden dels voluntaris allistats per combatre al front rus a l’Estación del Norte de Madrid.

Després de l’entrevista de Bordighera, els alts i baixos en les relacions polítiques i econòmiques de l’Espanya franquista, tant amb angloamericans com amb italians i alemanys, van seguir essent una dinàmica constant. Poc després de l’oficialització de l’enviament a Rússia de la Divisón Azul, 250a divisió de la Wehrmatch, l’estiu de 1941, sota el lema Rusia es culpable, Franco havia arribat al punt de pretendre ser aliat de tots dos bàndols. Malgrat que ideològicament i emocionalment se sentia coreligionari del Tercer Reich, les realitats militars i econòmiques l’Fobligaren a mantenir oberta una sortida amb els aliats angloamericans. Franco estava comprenent, com també part del seu govern, que el Führer s’havia endinsat en una difícil campanya militar amb la invasió de la Unió Soviètica. En aquest sentit el que prevalia internament per sobre de tot era la supervivència del règim. S’havia d’aconseguir que, fos quin fos el resultat de la guerra, el Caudillo continués guiant la missió històrica d’Espanya. Això no volia dir una altra cosa que Franco començava a despertar de les seves quimeres imperials per enfrontar-se al problema d’assegurar la seva perpetuació en el poder. Una permanència que no era possible sense el suport econòmic angloamericà. Franco es trobava en una tessitura greu. Era precís no equivocar-se, la continuïtat del règim estava en joc.

image (3)
Tombes de tres voluntaris espanyols al front rus de Wolchow l’any 1942.

Posteriorment de la desfeta nazi a Stalingrad el gener de 1943, el desenllaç de la guerra al Nord d’Àfrica després de l’operació Torch i l’inevitable desembarcament aliat a Sicília, existí un profund canvi en la postura de la política exterior espanyola. Des de principis de 1943, malgrat que els dirigents franquistes no descartaven ni deixaven de somiar en la victòria final nazi, la lògica de la guerra imposava de forma cada cop més evident la victòria del bàndol aliat. Tot plegat s’accentuà encara més amb la caiguda del Duce el 25 de juliol de 1943. Aquests profunds canvis en la situació internacional aguditzaren els problemes interns del règim. Franco, entre l’espasa i la paret, va treure el seu vessant més camaleònic per saber que era el moment exacte per tornar a establir la neutralitat espanyola.

Amb tot això, al front oest, el 6 de juny de 1944, va tenir lloc el desembarcament de les tropes americanes a les platges de Normandia. Al front oriental l’avanç soviètic i l’acció partisana facilitaren l’alliberament d’Hongria i Polònia i l’entrada a territoris adjacents al Reich com Àustria i Txecoslovàquia. Mentrestant, els aliats angloamericans, dirigits per Eisenhower penetraven al territori nazi per la riba esquerra del Rin. Hitler se suïcidaria el 30 d’abril al Führerbunker de Berlin amb les tropes de l’exèrcit roig assetjant la capital del Reich. Dos dies abans Benito Mussolini havia estat capturat i executat per la resistència italiana. Berlín capitulava el 2 de maig davant el mariscal rus Zukov i durant els dies 7 i 8 se signaria la rendició incondicional del Tercer Reich.

L’esfondrament dels règims criminals d’Itàlia i Alemanya generà una buidor sense precedents en bona part de la plana major política del règim franquista. Quan Berlín estava prop de capitular, la premsa franquista seguia rendint tribut al fet que el Führer, impassible, continuava infonent moral a les tropes que defensaven aferrissadament la ciutat de les ordes comunistes. A ulls de la premsa falangista, Hitler s’havia sacrificat per Europa i la victòria aliada es consideraria un triomf del materialisme sobre l’heroisme. Simptomàticament Franco no trencaria les relacions diplomàtiques amb el Tercer Reich fins al 8 de maig de 1945 dia de la victòria aliada al front europeu.

La maquinària propagandística del règim de Franco intentà reescriure la història del paper que el règim havia jugat durant la Segona Guerra Mundial. Durant la resta de la seva vida, el Generalísimo afirmaria que mai havia considerat la idea d’entrar a la guerra. La neutralitat espanyola a la Segona Guerra Mundial fou enaltida durant els trenta anys posteriors de dictadura com la proesa política més gran del Caudillo després de la victòria a la Guerra Civil. Certament Franco evità la participació en la guerra no per una actuació directa ni per una gran intuïció sinó que fou la fortuïta combinació de circumstàncies les que expliquen la no-intervenció bèl·lica d’Espanya en la Segona Guerra Mundial. El desastre de l’entrada d’Itàlia a la guerra alertà Hitler contra un aliat pobre com era l’Espanya de Franco, la negativa del Führer a pagar l’elevat preu que el Generalísimo sol·licitava per la seva bel·ligerància i, en definitiva, l’hàbil ús que els diplomàtics angloamericans van saber fer dels escassos recursos alimentaris i energètics d’una Espanya econòmicament devastada foren algunes de les principals raons que expliquen la no-intervenció militar del règim de Franco en el conflicte més sagnant de la història de la humanitat.

L’aïllament internacional

La caiguda de les potències de l’Eix va significar la fi del que havia semblat una imparable ascensió del Caudillo. Franco no manifestà aparentment cap senyal de desànim davant la caiguda d’Itàlia i Alemanya. Dins el règim franquista se cercava ara una nova fita, la supervivència política del projecte iniciat el 18 de juliol de 1936. L’enorme egocentrisme que abrigava Franco li permeté de fer-se fort davant la desaparició dels seus benefactors, Hitler i Mussolini, jutjant aquest fet com un assumpte de poca importància comparat amb la seva missió providencial.

La fi de la Segona Guerra Mundial va obrir, per la dictadura franquista, una etapa de rebuig internacional sense precedents. Aquesta hostilitat es féu evident al llarg dels anys 1945 i 1946. L’Organització de les Nacions Unides, a partir de les denúncies poloneses contra l’actuació del règim franquista durant la Segona Guerra Mundial, avivades per la totpoderosa URSS i la Gran Bretanya, condemnaren explícitament el règim de Franco el juny de 1946. El Subcomitè del Consell de Seguretat de l’ONU arribà a la conclusió que en origen, naturalesa, estructura i conducta general, el règim de Franco era un régimen de carácter fascista, establecido en gran parte gracias a la ayuda recibida de la Alemania nazi de Hitler i la Italia fascista de Mussolini.

image (4)
Franco amb Eisenhower a la base militar de Torrejón el 21 de desembre de 1959. La trobada entre el 34è president dels Estats Units d’Amèrica i el Caudillo se sol presentar com el moment de la consolidació del règim franquista i la prova definitiva que el dictador havia aconseguit escapar de l’aïllament internacional que patí Espanya després de la derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial.

No fou fins ben entrats els anys cinquanta que les potències occidentals, en el nou marc de Guerra Freda, necessitaren un aliat amb una ubicació estratègica privilegiada com Espanya. El règim virà i la bandera de l’anticomunisme s’hissà en un nou context on el règim, emparat pels Estats Units d’Amèrica i les principals potències occidentals, canvià de discurs, féu de la necessitat virtut i intentà esborrar les antigues evidències de contacte i vinculació amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. El nou context internacional i la condescendència amb els americans salvaren el règim de Franco i traslladaren al bagul dels records tots aquells indicis de col·laboració amb el nazi-feixisme que portava implícits el règim. Gràcies als Estats Units i a la postergació de la dictadura del general Franco, Espanya seguí essent menys gran i menys lliure. Els ideals del règim res tenien a veure ara amb el nazi-feixisme i sí amb la defensa a ultrança de la integritat de la pàtria, els valors nacionals i la defensa de l’anticomunisme.

Encara avui dia el temps invertit per la dictadura franquista a ocultar l’obscur ADN del règim es fa palès amb la desinformació existent sobre el passat recent del primer franquisme. De mica en mica, ja en temps de democràcia, sense que l’aparell d’estat franquista oculti i posi traves a la veritat, es va desenterrant el passat més negre del franquisme, aquell passat inconcebible sense l’ajuda nazi-feixista i que tant il·lustra i fa menyspreable la naturalesa pròpia del franquisme. Aquest escrit únicament pretén ser just amb la realitat fàctica esdevinguda i intenta oferir una perspectiva diferent de l’esbiaixada versió oficial que el règim franquista s’encarregà d’edificar després de la Segona Guerra Mundial.

 

 

Read More

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (I)

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (III)

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entraven a la ciutat de Barcelona. L’endemà mateix Miquel Mateu seria nomenat alcalde de la ciutat (càrrec que ocuparia fins l’any 1945). Abans de continuar la introducció m’agradaria obrir un parèntesi.  Els governadors civils van ser els encarregats arreu del territori d’elegir els alcaldes i les comissions gestores. No obstant això, el nomenament de les alcaldies tant de Madrid com de Barcelona de forma extraordinària, pel fet de ser les ciutats més importants i conflictives, van escapar a la voluntat dels governadors. Va ser Franco per orde directe que va elegir una persona d’absoluta confiança. Aquest fet ens ajuda a ressituar-lo i  identificar, d’entrada, que no estem parlant d’un col·laborador qualsevol. Reprenem el fil. Aquell canvi pel qual havia lluitat Miquel i que vam veure en la primera partes posaria en pràctica, realment, un cop finida la guerra. Paral·lelament a la significació i les activitats que desenvolupà durant la seva primera etapa com a participant orgànic del règim a l’alcaldia de Barcelona, ponderarem aspectes com la implantació d’aquest règim, amb el consegüent desplegament del projecte, la posició que ocupà la burgesia i la relació d’aquesta vers el teixit social.

La instauració del franquisme a Catalunya vindrà donada per la creació d’estructures (jeràrquiques), a partir del final de l’ocupació del Principat l’any 1939. Es forjà un nou marc legal, unes noves institucions i s’efectuà “la prohibició de la totalitat de les organitzacions socials – polítiques, sindicals, culturals, etc. – i la temptativa, en bona part reeixida, de destruir les considerades contràries al “Movimiento Nacional” segons expliquen Molinero i Ysàs. En el cas dels ajuntaments de l’època hem de precisar que “[…] foren concebuts més com a ens administratius dependents dels organismes centrals de l’Estat que com a entitats pròpiament polítiques, estigueren mancats de recursos, amb moltes competències assumides […]”, com avança Huertas. Tal cosa propiciarà la confrontació d’entrada amb el governador civil González Oliveros abocat a les tesis purament feixistes que xocaven amb les idees monàrquiques i reformistes que tenia Mateu de rerefons. A això se li ha de sumar el fet que aquest volgués constantment acotar les accions de Mateu intentant relegar-lo a una posició subalterna. En canvi amb Correa (el següent governador) va tenir una molt bona relació, degut a l’autonomia que va donar a industrials i financers dins un espai tutelat, facilitant-li també l’aplicació de les seves polítiques.

dins el fitxer word la descripció
Descoberta d’una placa commemorativa de la victòria franquista a l’Ajuntament de Barcelona. D’esquerra a dreta. Miguel de los Santos Díaz de Gómara (adminsitrador de la diòcesi de Barcelona). Miquel Mateu i Pla, Eliseo Álvarez Arenas (general en cap de les forces d’ocupació) i Josep M. Milà i Camps (president de la Diputació de Barcelona i comte de Montseny). 19 de maig de 1939. Branguli, Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquestes estructures a nivell municipal pretenien esborrar el passat més recent i implantar uns nous patrons, sobretot, ideològics. Més enllà d’això sols es podrà parlar de repressió. Una atribució específica que tindran els ajuntaments serà la de depurar l’administració pública i vigilar la ciutadania. Barcelona serà el cas més preeminent amb un inventari d’aquestes pràctiques més extens que qualsevol altra ciutat tant en quantitat com pràcticament també en densitat. Soriano testifica que “Les primeres mesures que va prendre l’Ajuntament foren readmetre […] els que havien estat acomiadats per l’Ajuntament republicà a partir del juliol del 1936, fer cessar els funcionaris que havien ingressat a partir d’aquesta data i obrir expedient de depuració a tots aquells que havien entrat amb anterioritat a la data i que posteriorment havien continuat prestant els seus serveis.” Cal superar la visió que els ajuntaments no executaven perquè això era una competència militar, ja que aquests hi intervenien en altres vessants i nivells.

Banquet d'inauguració de la Feria de Muestras Nacional e Internacional al Ritz amb totes les personalitats de l'època
Banquet d’inauguració de la Feria de Muestras Nacional e Internacional al Ritz amb totes les personalitats de l’època.

Hem de posar el punt de mira més enllà de la “[…] transformació del nomenclàtor urbà […], la reelaboració del calendari i de la litúrgia de celebracions i festes ciutadanes, els usos i costums de la pràctica pública institucional foren les seves activitats més visibles, però no pas les fonamentals.” Com ens relata Marín en aquesta cita; s’acostuma a donar molta importància a la cara pública dels ajuntaments i això comporta que sigui complicat de definir l’actuació concreta del personal polític. Participarà de les tasques de reconstrucció, dels projectes urbanístics i l’ordenació de la ciutat, emprenent grans obres públiques; això li suposarà una oportunitat per treure’n benefici. Trobarem casos com l’ordre de demolició del Palau de Belles Arts perquè les seves empreses n’aprofitessin el ferro. Mateu aspirava a alguna cosa més que reconstruir la ciutat, cosa que es veurà amb la gestió del pressupost general i les finances. Intentarà utilitzar les seves influències, saltant-se la jerarquia, per tal d’obtenir els crèdits i marges de maniobra suficients per garantir el finançament que les seves ambicions reclamaven, batallant amb molts organismes i augmentant la recaptació municipal.

Pel que fa referència a l’activitat social, es dedicava a celebrar banquets i participava d’actes ostentosos amb la burgesia mentre hi havia restriccions, racionament i la beneficència arribava a límits inhumans. A nivell cultural veurem que aplicarà els criteris franquistes i acabarà transformant la cultura de Barcelona a imatge i semblança de la cultura oficial del franquisme. Esborrarà i substituirà la identitat catalana en base a la construcció de la identitat local i potenciant en aquest cas el conegut com a “barcelonismo”, i efectuarà també una reorganització a nivell artístic i històric realitzant una depuració específica d’aquests espais.

Heinrich Himmler en un primer pla i Miquel Mateu a darrere en ela seva visita a Montserrat
Heinrich Himmler en un primer pla i Miquel Mateu a darrere en la seva visita a Montserrat.

No podem oblidar que des de la seva entrada va donar cobertura a la internacionalització, que alguns elements del règim com el mateix González Oliveros o Serrano Suñer, van voler donar a la ciutat. Barcelona intentarà esdevenir un enclavament del feixisme durant els primers anys després de la guerra. Per exemple, quan Ciano (ministre d’assumptes exteriors de la Itàlia feixista) va visitar Barcelona, ell expressament demanarà que s’engalanessin els balcons amb domassos i banderes espanyoles. Cal afegir que poc abans havia enviat missatge de gratitud, personalment a Mussolini, pel suport durant la guerra. L’altra gran visita va ser la de Heinrich Himmler (mà dreta de Hitler i cap de les Schutzstaffel, més conegudes com a SS). En aquest cas – entre d’altres anècdotes de la visita – va fer decorar la ciutat amb multitud de banderes amb la creu gammada. En tot cas, al tornar a matisar que ell no ideà els actes, sinó que simplement es dedicà a organitzar-los en la mesura que era l’alcalde de la ciutat.  Pel que fa a afers ideològics interns – Mateu continuarà al capdavant de la gestora el 1942 quan es renovin alguns dels regidors i es faci patent l’entrada de la línia dura de la falange amb l’ingrés dels seus màxims exponents. Aquí podem recuperar la tesi exposada a l’anterior article sobre la seva naturalesa camaleònica. Si bé com dèiem abans, tenia conflictes amb els sectors més totalitaris del règim perquè no era partidari de les polítiques d’índole més estrictament feixista, va seguir les seves directrius i va ser un executor d’alt rang.

A nivell de repressió hem d’anar amb peus de plom – com he explicat anteriorment -, per tal de valorar la responsabilitat de Mateu. S’ha d’entendre que les comissions depuradores demanaven informes als alcaldes, però tenint en compte la dimensió de Barcelona, aquesta feina era duta a terme per càrrecs intermedis de l’administració municipal. Tanmateix, s’ha de reconèixer que la seva responsabilitat política, en tan que màxima autoritat de la ciutat, és total i absoluta. Trobem casos, però, en els quals es personificarà, durant el període que ell va ser alcalde. No sempre tindrà la mateixa actitud. En alguns casos, ja sigui per tornar possiblement un favor, com per ajudar antics amics, s’intercedirà favorablement; serà el cas d’Eusebi Bertrand, en el qual, a diferència de les declaracions de la resta d’agents addictes al règim, ell intervindrà favorablement. Vell company de la burgesia catalana i membre de la Lliga Regionalista, el presentà com una persona d’ordre netejant-li de l’expedient les accions d’estraperlo i desentesa durant el conflicte bèl·lic. En canvi tindrà una actitud diametralment diferent en d’altres informes, que segons Vilanova, feia amb desdeny. Un dels exemples el trobarem vers els seus predecessors en el càrrec d’alcalde: aquests eren Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvadó i Castell (alcaldes per ERC durant la II República), els quals van ser perjudicats solament amb sancions econòmiques al romandre a l’exili.

Per sintetitzar la seva tasca com a alcalde trobo que Riera, autor del millor estudi sobre els catalans franquistes, ho resumeix molt bé: “Aportó sentido de organización y una falta absoluta de escrúpulos a la hora de hacer limpieza política, tanto de los rastros del catalán institucional como de los funcionarios sospechosos de veleidades a favor de la República y/o de la Generalitat.”

De Barcelona, normalment es recorda a Porcioles, com a alcalde, pels més de 15 anys que va exercir el càrrec i per ser també dels darrers de la dictadura. No obstant això, Salgado-Araujo – cosí de Franco – ens explica que segons Franco seria difícil trobar un alcalde amb tan bona relació amb la Falange (membre i home dur de FET JONS);  amb unes excel·lents aptituds en tots els sentits i, sobretot, que a nivell administratiu tingués l’energia de Miquel Mateu. Com encaixa que Mateu fóra tan ben vist per Franco si hem pogut constatar els conflictes i les desavinences amb membres del règim? Podríem afegir també fets controvertits com la permissió d’actes culturals en la clandestinitat, entre d’altres, però sobretot la seva proximitat a la conxorxa reformista de caire monàrquic en aquells primers anys del règim; especialment quan serà ambaixador a París del 1945 al 1947 (fets que tractarem més detingudament en el següent article). Per tot això, dins el règim se’l veurà com un oportunista.

Com comprendre-ho, doncs? Aquí s’ha de posar en valor dos aspectes principals. Per una banda, per entendre la seva fortalesa en el règim hem de copsar – com explica Marín – que comptà amb el fet de tenir la confiança personal del dictador. Mateu es convertí en un alcalde poderós perquè era amic de Franco, i Franco l’admirà pel fet de ser un alcalde poderós.” Franco, que era desconfiat de mena, sempre el considerarà fidel i el tindrà en alta estima. Per altra banda, per concebre aquesta posició camaleònica que he exposat, se l’ha d’emmarcar en l’evolució de la burgesia catalana en aquell context. Tot i que per inducció no podem generalitzar l’actuació d’aquest subjecte, si que ens ajuda a entendre-ho en gran mesura, ja que Mateu s’acosta fidedignement al paradigma de burgesia catalana de l’època.

L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.
L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.

Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola la burgesia torna, a Catalunya, a recuperar les seves propietats de la mà dels vencedors, com també serà el cas de Mateu. A canvi d’això, la burgesia catalana va renunciar al seu poder polític com a classe social. S’ha de matisar el fet de la pèrdua del seu poder polític, ja que el que perdrien realment, seria la seva capacitat d’autogovern. Per a la burgesia catalana, participar del nou règim va suposar recuperar les relacions de producció tradicionals i esborrar les fites polítiques dels segments més importants de la població i, a la vegada, impossibilitar-ne de nous; asseguraria els seus interessos com cap altre sistema des de la primera etapa de la Restauració. Moltes vegades l’anàlisi purament polític desdibuixa aquesta dominació classista que va exercir el règim.

Un dels trets lligats històricament a la burgesia catalana havia sigut el catalanisme. On quedaria aquest llavors? Consignes com les de Ferran Valls i Taberner exposades en el seu article La falsa ruta, dibuixarien la concepció per part de la dreta sobre el catalanisme durant el franquisme. Els propis burgesos van veure que el seu passat catalanista despertava malfiances amb els nous companys de ruta i varen decidir accentuar el seu rebuig i condemna per tal de resoldre-ho. I totes les mostres de suport al règim que va efectuar la burgesia catalana no anaven solament dirigides a la restauració de l’ordre social, sinó també a la política del nou règim, que col·locà els propietaris en una posició de preeminència en les relacions socials. La identificació del 39 com “ensulsiada” va afectar profundament la trajectòria i l’abast del catalanisme. L’exili i la repressió franquista (un altre intent de posar fi al “problema de Catalunya”, ara d’una virulència i una violència molt més grans) va fer la resta. A l’hora de resseguir l’actitud de la burgesia, i per extensió la de Mateu, haurem de tenir en compte, doncs, la qüestió del poder polític, la qüestió de l’activitat econòmica i les propietats i la qüestió del catalanisme. Totes tres com a eixos principals per posar-nos a la seva pell.

Sense títol
Fragment de l’article “La Falsa Ruta” de Fernando Valls Taberner, publicat al diari La Vanguardia el 15 de febrer de 1939.

“Era la hora en que los empresarios catalanes se habían visto obligados a reflexionar sobre su futuro.” Marín ens explica la impossibilitat de mantenir el catalanisme dins el franquisme. La burgesia es preocupà de teixir les relacions de forma directa o indirecta amb les estructures orgàniques del règim, des del partit a les institucions, però, realment, sols els més primats com Miquel Mateu, podrien gaudir de cert poder i posicions rellevants.

Després de veure la seva formació com a industrial i polític i també la seva implicació en la Guerra Civil Espanyola, en aquest article hem pogut resseguir com es consolidà com a un actiu col·laborador amb el règim i quines foren algunes de les seves actuacions en aquesta primera etapa. En el pròxim article veurem quins varen ser els altres vincles que va tenir amb el règim i el seu recorregut fins a la seva mort l’any 1972.

Posar el focus en aquesta etapa ens serveix també per evidenciar no només el seu fort lligam amb el règim i les seves actuacions, sinó per col·locar-lo en el seu context i entendre què va suposar la implantació del règim franquista a Catalunya en general i a Barcelona concretament; com també l’evolució d’un subjecte importantíssim en la història contemporània de Catalunya, com és la burgesia nativa. Dissociar el personatge de la seva conjuntura seria, doncs, un error. L’anàlisi de figures rellevants com Miquel Mateu ens permet fer aquest important exercici de comprensió històrica des d’una perspectiva d’estudi biogràfic, posant-lo en escena.

 

Read More

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)

A dia d’avui, després de 40 anys de la mort de Franco ens trobem amb un buit de memòria històrica. La resolució de la Transició en format de pacte i no de ruptura amb el règim anterior és la matriu creadora de mancances com aquesta a l’Estat Espanyol. Això ha comportat una amnèsia a nivell psicològic i un malestar a nivell sociològic, com a poble. Les respostes han estat nombroses i des de diversos fronts. Entitats com l’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya han esdevingut cabdals; com també  centenars de treballs que ens retornen a totes aquelles persones i projectes que un dia la força de les armes ens va voler arrabassar. No obstant això, la feina que queda per fer és immensa i cal continuar reivindicant aquest greuge.

Moltes vegades, quan parlem d’aquests aspectes ens referim a la història dels oblidats, la història dels exiliats, o bé la història dels silenciats; però moltes menys vegades a la història dels botxins o de la història de l’Alzamiento Nacional. Aquesta és tan o més important, ja que – com la cara d’una moneda – ens explica i ens serveix per comprendre com i per què va ser possible l’altre. Ens trobem, per exemple, amb nombroses obres sobre l’existència d’alguns maquis; sobre la vida a l’exili de nombrosos republicans, personalitats que seran assassinades, etc. Però la relació entre aquestes i les obres especialitzades en les grans personalitats, que no solament es van quedar durant el franquisme, sinó que varen tenir un paper important en el seu desenvolupament, és totalment asimètrica.

Aquesta crònica doncs, la trobem personificada amb diferents personatges. Qui no recorda figures com les de Juan Antonio Samaranch, o bé José María de Porcioles? Emperò n’hi ha d’altres com Miquel Mateu (1898 – 1972) que no són tan presents. La meva preocupació per aquest tema i la meva condició de peraladenc em varen empènyer a estudiar-lo i finalment dedicar-hi el Treball Final de Grau. Al principi semblava que la manca de treballs exhaustius es traduirien en l’examen d’un franquista més, però aquesta hipòtesi quedaria ràpidament descartada.

Model francès del caça SPAD VII. Avió amb motor Hispano Suiza que s’utilitzà abundantment en la IGM

Miquel Mateu tenia una genealogia que el distingia d’entrada. Era fill del conegut industrial català Damià Mateu, “una de les figures més importants de la burgesia emprenedora catalana durant el primer terç del segle XX”. Aquest va fundar la companyia Hispano Suiza que va ser capdavantera a Europa en el camp de les construccions mecàniques com element dinamitzador del sector metal·lúrgic. Per entendre’ns, va arribar a proveir una bona part dels motors d’avió – ja fora per patents o per pròpia producció – al govern francès principalment, però també als altres països de la Triple Aliança, en la IGM. A més “una altra vessant de l’herència que Mateu va rebre del seu pare, no menys important i inseparable de la patrimonial és la ideològica”. Tenia una afiliació monàrquica i autonomista, que derivà en posicions cada cop més espanyolistes. Ell no donava tanta importància de quin règim formava part, sempre i quan es resolguessin les seves demandes. Mateu heretà les conviccions del seu pare del rebuig al comunisme, però amb un refús molt més acusat. Cal assenyalar que l’any 1934 va ser un dels fundadors de la Lliga Anticomunista de Catalunya. L’altra persona influent en la seva família va ser el seu oncle Enrique Pla i Deniel – del qual parlarem més endavant – que arribaria a ser cardenal, després de ser bisbe de Salamanca, arquebisbe de Toledo, primat de Franco i exponent del nacionalcatolicisme. Tot plegat marcarà, doncs, la seva l’adscripció socioeconòmica i ideològica.

Miquel Mateu estudiarà comptabilitat a París, on el seu pare pocs anys abans havia obert una sucursal de la Hispano Suiza (a causa dels conflictes laborals entre obrers i patrons al Principat). Amb aquest pretext es formarà com a quadre tècnic – sent només un adolescent -, ja que aprendria la llengua del país on començava a tenir molts interessos econòmics, a la vegada que adquiriria les nocions necessàries per menar-la. Al començar la IGM marxarà a estudiar dret als EUA. Cal ponderar dos aspectes. Per una banda, que era l’hereu, pel que s’allunyava del conflicte. Per altra banda, que era una opció poc freqüent, ja que el francès (llengua de diplomàcia a nivell internacional) anava per davant de l’anglès i el poder econòmic i intel·lectual encara residia a Europa en gran part. Tanmateix, cal remarcar que era un país que s’havia industrialitzat a passes de gegant, i en el context de la seva arribada s’hi produïen fenòmens, com la producció en cadena, que en aquell moment estava sent perfeccionada per Henry Ford. Ell seria dels primers industrials espanyols que coneixeria el fordisme, que caracteritzaria un nou nivell de desenvolupament de les forces productives. Aquest aspecte li seria molt propici, ja que la Hispano Suiza es dedicava a vendre llicències en no poder assumir la demanda de producció.

El rei Alfons XIII, Damià Mateu i Bisa, i Miquel Mateu i Pla al castell de Peralada. Josep Mª Segarra

En acabar la seva formació tornà Catalunya per encetar, després de fer el servei militar, la seva vida empresarial com a tal. Es posarà al càrrec de l’empresa filial a França de la Hispano Suiza i s’involucrarà en la construcció d’una central hidroelèctrica de la mà de l’empresa FHASA, com també s’engrescarà en l’àmbit de la indústria vitícola engegant el que més tard derivarà en Vins i Caves Castell de Peralada. La primera corporació que va encapçalar va ser la Lliga Aeronàutica de Catalunya quan va esdevenir-ne president el 1927. El 1928, havent complert els 30 anys, el seu pare li confiarà el control de les empreses. Veurem doncs, com certificarà la successió del seu pare; com es consolida com un personatge dins el món empresarial (exercint monopolis com el del sector metal·lúrgic a nivell regional), ocupant llocs d’importància, posant en pràctica noves iniciatives, establint contactes (com el d’Alfons XIII), etc.

Mort el seu pare el 1935, heretant tot el que era seu i amb el naixement de la seva filla Carme el 1936, començava un nou cicle en la seva vida personal. El que no sabia és que ben aviat – aquell mateix any -, començaria una nova etapa econòmica, i sobretot política, de la seva vida.  Es casà amb Júlia Quintana Ilizarbe, que era filla del representant de l’empresa química Basf a Barcelona. Serà doncs, un casament que tindrà importants connexions industrials. Després de tornar de la lluna de mel a Alemanya, començarà a treballar en el condicionament del Castell de Peralada, que el seu pare li havia donat com a regal de noces i que es trobava molt descuidat. Aquest, a partir dels anys 40 serà un lloc de trobada per a reunions importants i per estades del Generalísimo. Segons relata Ramon Guardiola, Damià Mateu pretenia que suposés una nova empresa i repte pel seu fill. El Castell de Peralada, que ell preferia que s’anomenés el Palau, va passar a ser a partir de llavors una nova insígnia que el caracteritzaria. Mitjançant aquest va dinamitzar l’activitat del poble, al seu voltant. Com he explicat abans, creà una empresa al poble i va assalariar en aquesta bona part dels seus habitants. A més, en tenia al seu servei en la reconstrucció i manteniment del nou palau i d’alguna manera també, a la resta de vilatans. En revitalitzar aquest espai, doncs, va substituir els comtes que hi havien residit, passant a ser el nou centre de l’activitat de la població. Tot plegat també influiria que esdevingués una persona d’importància a la regió empordanesa per tots aquests factors i d’altres. Així doncs, comprendre el que era el Castell de Peralada des de l’arribada de Miquel Mateu és copsar en gran mesura qui era.

Miguel Mateu i Pla

El 1936 “quan esclatà la guerra Mateu es trobava amb la seva família a Peralada”. Com a la resta del Principat, a Peralada hi havia un comitè revolucionari, el qual el va recloure al seu domicili per la seva adscripció socioeconòmica. En aquell context començaria una repressió a la rereguarda vers empresaris, propietaris i dirigents d’associacions patronals sobretot. En aquesta conjuntura Miquel Mateu va decidir marxar. Com en tants altres casos la Generalitat va intervenir, aconseguint-li els permisos necessaris. Després d’algun entrebanc creuarà la frontera acompanyat d’alguns dels subordinats de Léon Blum (cap del govern francès amb el qual hi tenia una relació, gràcies a la seva activitat econòmica a París). Abans de continuar cal fer patent que havia forjat vincles especulatius i tràfic d’influències amb personatges com aquest.

Un dels aspectes fonamentals que implica i explica el comportament de Miquel Mateu  és el posicionament del que podem anomenar burgesia catalana vers el cop d’estat. Moltes vegades s’ha entès aquest conflicte com un atac del nacionalisme espanyol al catalanisme, o bé solament com una guerra de classes. És indispensable entendre-ho tenint en compte ambdues, indestriablement. Per citar només uns dels molts acadèmics dels que parlen d’aquest posicionament davant el cop d’estat: “Independentment del major o menor grau d’identificació de la burgesia industrial catalana amb els insurrectes el juliol de 1936, l’inici de la guerra civil va portar a un profund trencament de la societat catalana i a l’alineament de la gran burgesia amb el moviment antirepublicà”. Cal afegir a més, per desmentir alguns mites, que “les explicacions, tan esteses i repetides darrerament, sobre si aquesta o aquella persona va col·laborar o va tenir un paper en el franquisme perquè l’estiu del 1936 va ser amenaçada pels incontrolats, tenen una consistència més aviat baixa i un recorregut curt”.

Tot i que “Abans de la guerra, les activitats de Miquel Mateu, van ser només d’home d’empresa (no obstant això, hem vist que tenia vinculacions polítiques directes i indirectes). […] Poques setmanes més tard, […] s’incorporava a la “zona nacional” i es posava a disposició del govern de Burgos […]”.  La seva presència a Burgos no passaria desapercebuda. A diferència de la majoria de persones que estaven allà ell tenia estudis, sabia idiomes, tenia un fort poder econòmic i contactes a l’estranger.

La seva col·laboració, fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, consistirà, primerament, en proveir de material de guerra als nacionals i sabotejar els intents de fer-ho per als republicans. També col·laborà amb la propaganda anticomunista, ja que portava l’anticomunisme com unes de les banderes de presentació. Miquel Mateu, que participava de diverses publicacions i resseguint el fil del butlletí de l’Entente Internationale Anticommuniste, va ser un dels promotors de la propaganda ideològica, després de comprovar l’hegemonia que tenia la Segona República Espanyola en aquest camp. Podríem afirmar amb certesa que va ser un precursor d’allò de què pocs anys després Goebbels esdevindria un exponent en el nazisme.

Participarà del servei d’espionatge donant informació des de moviments dels rojos als dos costats de la frontera, informació sobre la situació al Principat, entrega de mapes, etc. Poc a poc, el seu pes va fer que aconsellés i fes molts suggeriments sobre els moviments que havia d’efectuar el govern de Burgos. Això s’exemplifica sobretot amb la seva actuació com a diplomàtic. Per tot això, es pot afirmar que l’avenç de la política exterior de Franco s’aconsegueix gràcies a persones com Miquel Mateu. En primer terme, gràcies a les tècniques molt més subtils i conciliadores a l’hora de relacionar-se que la de militars i molts d’altres. En segon terme, per les seves múltiples amistats tant amb el govern francès, com en d’altres països com Anglaterra, Alemanya, Itàlia i Suïssa. Tot això evidencia com les relacions professionals de primer ordre econòmic suposaven molt bons contactes de pes polític. Normalment  aquestes relacions, com podem suposar, es vehiculaven amb el bescanvi de favors. 

No obstant això, també va tenir problemes i va intervenir en situacions molt delicades. Per exemple, quan el govern francès va acusar als nacionals d’entregar Mallorca a Itàlia, o bé quan França va estar apunt d’intervenir mitjançant l’exèrcit si hagués començat la contesa europea. “Les missions encomanades a Mateu van anar augmentant a poc a poc en quantitat, importància i dificultat.”

Una missió rellevant i també contradictòria per exemple, a nivell d’implicació i discussió amb Franco, són les interrupcions d’electricitat de FHASA (Empresa que controlava una central hidroelèctrica a Andorra) a Barcelona, quan la guerra ja es trobava en un estadi avançat. Això, va comportar que  actués com a interlocutor, a la vegada que part implicada. Miquel Mateu va efectuar un tall de subministrament elèctric per debilitar la Barcelona republicana. Al cap de pocs mesos se li va tornar a demanar. Llavors va aconsellar que no es fes efectiu, ja que tenint en compte la conjuntura internacional i que d’altres centrals encara funcionaven, el règim podria sortir molt mal parat a nivell de relacions exteriors sols per condicionar relativament el subministrament. Tanmateix, Franco va insistir i Miquel Mateu, al·legant un deute que no es pagava des del juliol de 1936 i utilitzant condicions contractuals va aconseguir aturar la producció d’electricitat. Realment el consell de no intervenir el subministrament era per benefici per la causa nacional? O per un benefici personal? La causa concreta no la puc certificar. Ara bé, aquí podem observar un fràgil equilibri entre interessos econòmics i interessos polítics amb els quals Mateu havia de fer contínuament malabars, per tal de no quedar ell mateix perjudicat o fora de joc.

Central Hidroelèctrica FHASA. Gabriel Casas.

Sigui com sigui, se’n va sortir. Després de ser vetada durant un període la seva entrada a França, la situació amb el govern francès es va anar enrarint fins al punt que aquests van decidir requisar FHASA. No obstant això, Miquel Mateu va aconseguir evitar-ho. Un cop més, mitjançant noves pressions al govern francès. Abans de continuar, he de dir que serien les experiències com aquesta el que el portarien a ser ambaixador a París durant l’etapa més dura de política exterior franquista. Un dels aspectes que va influir que tot es resolgués segons els seus interessos, entre d’altres motius, és el subministrament de queviures als andorrans (els quals tenien seriosos problemes per autoabastir-se de cara a l’hivern) que,  “[…] la majoria, però, no sabia que ni havia estat de grat ni de manera gratuïta.” S’ocupà d’efectuar el primer subministrament el 1937, intercedint directament i com avalador del crèdit, fet que “repercutirà en el bon nom de Mateu a Andorra” i “[…] l’Espanya nacional no trigà en veure el ressò de la transacció” . Miquel Mateu jugà hàbilment, perquè a la vegada que es guanyava la confiança dels andorrans, aconseguia que en un moment crític a nivell internacional per als nacionals, suposés un reconeixement del govern francès, en certa manera, a l’autoritat franquista. Tornarà a ser peça clau en el següent enviament: Mateu argumentà que si s’arreglava la situació internacional, llavors seria necessari fer el segon enviament de provisions. Voldria dir que si les relacions amb França haguessin passat a ser hostils i s’hagués perdut el control sobre FHASA, ja no hagués sigut necessari fer l’enviament que tan necessitava el poble andorrà?

Veiem com, deixant de banda les moltes incògnites que encara queden per resoldre en casos concrets com aquests i accions per treure a la llum, Miquel Mateu va ser, doncs, dels catalans de Burgos més implicats. Estranya per una banda que la historiografia no l’esmenti en els conflictes que es produïren a Burgos entre carlins i falangistes catalans, en els quals ell es posiciona repetidament vers una restauració de la monarquia. Per altra banda, es pot arribar a entendre, perquè “[…] la major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana […], no entraren gaire en la lluita de faccions i mostraren la seva adhesió al Movimiento Nacional, especialment a Franco […] i es preocupaven més de com organitzar-se per la tornada a Catalunya que d’altres coses.” . Segons J. Mª Fontana “De don Miguel Mateu […] hablaban mucho los catalanes […] Explicaban que, mientras su pariente el obispo Plá y Daniel jugaba al tenis con el Generalísimo, él hacía de árbitro”. Ell afegia que malgrat ser una anècdota inventada parlava del seu pes – i com veurem en la segona part d’aquest article-, portaria conseqüències polítiques.

En el pròxim capítol narrarem la seva vida durant el franquisme. Des del seu nomenament com a alcalde de la ciutat de Barcelona, l’endemà mateix de la seva caiguda (27 de gener de 1939), passant per les diverses actuacions i responsabilitats en càrrecs com aquest, però també com a ambaixador a París, com a president de la Caixa de Pensions (l’actual La Caixa), com a president de Fomento del Trebajo Nacional (actual Foment del Treball) i un llarg etcètera. Una radiografia fins al final de la seva vida (1972) que ens ajudarà a comprendre també, no solament aquest personatge, sinó també les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola i el franquisme a Catalunya i l’evolució de la posició de la burgesia catalana.

 

Read More