Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Hom coneix el desenvolupament que va tenir la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) en la resta de l’Estat, però quan als llibres de text o documentals es parla de la guerra en general amb grans ofensives, batalles i fronts, molt sovint s’ignora una peça clau dins el teuler del joc de la guerra. Ens estam referint a Mallorca. Aquest article cerca, de manera divulgativa, oferir una visió global d’aquesta batalla.

Les Balears, durant el conflicte, a tall de resum, van romandre al costat del bàndol sollevat, amb l’excepció de Menorca durant tota la guerra i les Pitiüses durant un breu temps al començament del conflicte. Les Illes constituïen una importantíssima base naval i aèria, lluny dels fronts de guerra, gràcies a la seva privilegiada localització geogràfica. Cap bàndol havia passat per damunt aquesta realitat. Les operacions militars van ser breus a Mallorca, emperò les conseqüències derivades es van estendre en el temps de la manera més cruenta.

Antecedents. De les eleccions de 1936 fins al cop d’Estat

Davant les eleccions del 16 de febrer de 1936 a Mallorca, van concórrer les coalicions d’esquerra (el Front Popular), de dretes (centralistes, regionalistes i alguns integrants de la CEDA) i la Falange Espanyola en solitari. Els comicis es van desenvolupar sota acusacions mútues d’irregularitats, però va guanyar finalment la coalició de centredreta amb el 68,75% dels vots, enfront del 31,16% que van obtenir les esquerres. No va ocórrer el mateix el 26 d’abril, amb l’elecció de compromissaris per escollir al president de la República, elecció on es van abstenir els partits de centredreta.

Mallorca no va ser una excepció dins la creixent tensió política del moment. Per exemple, durant les celebracions del dia de la República, el 14 d’abril, a Palma, va ocórrer un incident que plasmà la tensió del moment quan el canonge Joan Sirvent, en representació del bisbe, es va asseure en la tribuna d’autoritats, provocant una contestació verbal per part d’alguns simpatitzants d’esquerres que van causar la intervenció del general Goded (implicat en la conspiració colpista contra la república) per posar ordre; d’això es pensava que caldria lamentar víctimes, segons recullen els registres del diari de sessions de l’ajuntament de Palma. La conseqüència més immediata es donà el disset d’abril, quan un grup de falangistes es van concentrar a la plaça de Cort, a Palma, entrant dins el consistori municipal.

Falange va ser qui va tensar la situació social i política, ja que, després de la il·legalització del partit el quinze de març, començà a entrenar-se paramilitarment en alguns punts de Mallorca; i al mateix temps, emprengueren actes vandàlics i desordres en tots els pobles de l’illa. L’acte més greu que van protagonitzar fou el de l’atemptat contra la Casa del Poble de Palma la nit del quatre de juny, on alguns falangistes llençaren una bomba que va ferir a set persones, una d’elles, una dona embarassada. La reacció obrera es va materialitzar en una vaga general que acabà amb enfrontaments amb les forces de l’ordre i aldarulls en algunes esglésies.

Arran de l’assassinat del tinent José del Castillo, de la Guàrdia d’Assalt; i en resposta de l’anterior, l’eliminació del polític dretà José Calvo Sotelo (a Madrid el dotze i tretze de juliol, respectivament), aquest darrer considerat el detonant de la guerra, un grup de militars sollevats dóna un cop d’Estat des del Marroc el disset de juliol. Aquest va fallar i derivà en la guerra. En el cas de Mallorca, les notícies des del Marroc arriben el dia divuit, preocupant al Govern Civil, que ordenà tallar les comunicacions amb la resta del país; però se’ls hi afegia que un grapat de columnes de falangistes havien marxat des de la part forana cap a Palma, i que el general Goded declarà l’estat de guerra a les Balears el dia 19 de juliol de 1936.

Els preparatius de la batalla

El capità Alberto Bayo, des de Catalunya, era molt conscient de la importància estratègica de les Illes i per això va estudiar les condicions d’una possible invasió des de finals de juliol. Va enviar a la Generalitat un informe de l’atac i, amb el vistiplau del president Companys i el paper d’espectador del govern de la República. La darrera passa era exposar els plans al Comitè de Milícies Antifeixistes, que havien d’aportar els milicians necessaris per poder garantir l’èxit de l’operació. Una vegada acceptat el pla, es començaren a enllestir una força de tres mil soldats; amb això, Bayo es dirigí des de Barcelona cap a València per recollir a més combatents, entre els quals estava el capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri que comandava la coneguda com a “columna fantasma” de guàrdies civils i anarquistes.

File:Capitan Alberto Bayo.jpg
El capità Alberto Bayo. Font: Wikimedia Commons

Paral·lelament, va haver-hi, per part de la República, una sèrie de bombardejos a l’illa que començaren accidentalment el 21 de juliol quan un hidroavió procedent de Barcelona rescatà a un grup d’aviadors lleials a la república prop de la base d’hidroavions de Pollença, al nord de l’illa. Aquest hidroavió va rebre trets de carrabiners des de la platja, provocant que siguin bombardejats des de l’aparell. Els bombardejos sobre Mallorca s’iniciaren a Palma el 23 de juliol, quan un avió llençà pamflets advertint que si no rendien la ciutat, caurien bombes. Mitja hora més tard tornà un altre avió que va tirar bombes, causant algunes destrosses però cap víctima. Tornarien a ser bombardejats als dies posteriors, igual que alguns pobles, aquesta vegada amb víctimes.

Entre els dies 7 i 8 d’agost ocuparen Formentera i Eivissa sense gaire dificultats. Des d’allà van dirigir-se cap a Menorca, que va servir de base d’operacions per la conquesta. Bayo s’adonà de la presència a Cabrera (poblada en aquell moment) d’un parell de centenars d’anarquistes de la FAI, desvinculats del pla de desembarcament original. El capità Bayo va dirigir-se cap a Cabrera per tal de convèncer-los, sense èxit, que s’afegissin a les operacions. Bayo tornà cap a Menorca per enllestir la marxa cap a Mallorca, programada per dia 15, però un retard tècnic durant els preparatius perllongà l’espera.

El desembarcament de Mallorca (16 d’agost-4 de setembre de 1936)

Finalment, durant la matinada del 16 d’agost, les tropes de Bayo serien les primeres a desembarcar, però els anarquistes de Cabrera decidiren a darrera hora afegir-se al pla, desembarcant a Cala Mendia i Cala Anguila, sense èxit i lluny de l’epicentre de les operacions. Més tard, Bayo i els seus combatents desembarcaren a Sa Coma (Sant Llorenç des Cardassar); i a Portocristo (Manacor). Tot plegat, amb una força d’uns 5.500 soldats i milicians, una desena d’hidroavions, un cuirassat, un torpediner, dos destructors i un parell de vaixells de la Marina.

Republicans desembarcant en Mallorca. Font de la foto: Wikimedia Commons

Portocristo constitueix una important localització costanera que connecta amb Manacor, una de les poblacions més importants de Mallorca, estratègic i polític, ja que Manacor significava el control ràpid del Llevant. Allà encara restaven nombrosos militants d’esquerres (Manacor va ser lleial a la República durant tres dies després del cop d’Estat) i, per tant, combatents; Manacor significava també controlar la carretera que duu directament cap a Palma. En resum, capturar Portocristo era prioritari per establir un cap de platja per les operacions.

A Portocristo desembarcaren el primer dia uns 2.000 efectius que anaren ocupant les cales properes fins a arribar a Sa Coma. Alguns anarquistes confiscaren vehicles i marxaren cap a Manacor, però es toparen amb unitats enemigues motoritzades. El problema era que els rebels coneixien els plans del desembarcament, però ignoraven on es produiria; per això comptaven amb les Milícies Ciutadanes (voluntaris de Falange, requetès o de Renovación Española) i la Legió Mallorca (voluntaris civils amb preferència pels que van combatre al Marroc). Els republicans començaren a armar una línia defensiva en el port que va permetre igualar les forces en els combats. No obstant això, les columnes de falangistes havien entrat dins el port el dia 30 d’agost, resultant en combats pels carrers.

Paral·lelament, des de Sa Coma (on Bayo establí el seu quarter), el 26 d’agost conqueriren Son Carrió, un petit poble amb només una estació de tren amb direcció a Palma, passant per Manacor. El poble veïnat de Son Servera també va patir les batalles els dies 18 i 27 d’agost, ocasions en què els republicans podien haver-lo conquerit, però van deixar passar l’oportunitat. La conquesta més al nord aproximava als republicans a tan sols 6 km d’Artà.

La intervenció italiana i el fracàs republicà

Els rebels van comptar amb l’ajuda italiana el 26 d’agost, amb avions pagats pel financer mallorquí Joan March, qui finançà el cop d’Estat. Aquest factor ajudà a descompensar la balança en favor dels colpistes, que ja tenien l’avantatge logístic i de coneixement del terreny; també jugava a favor seu la manca de suports per part del govern republicà a l’expedició i el desordre intern. Alguns comandants d’unitats de l’expedició de Bayo van abandonar els combats i reunir-se per acordar demanar a Bayo la retirada de Mallorca davant la manca de suports i armament; en conseqüència Bayo els destituí i continuà els combats encara que els rebels comptaven amb una superioritat de foc i logística que en combat permetia una relació de desenes de baixes republicanes per cada mort entre els rebels.

Els avions italians donaven indicis de la internacionalització del conflicte. Aquests avions bombardejaren el vaixell-hospital republicà, a més de destrossar les línies republicanes. Quasi al mateix temps, va arribar a Palma el buc Nereide amb un nodrit grup de camises negres, munició i el mateix Arconovaldo Bonacorsi (un feixista enviat per Mussolini a garantir l’èxit del bàndol nacional a Balears). Durant la batalla, hi havia un cert temor a possibles quintacolumnistes entre els rebels (recordem que a Manacor hi havia un important focus esquerrà), cosa que incrementà la duresa amb què es tractaren els presos i als militants d’esquerres. Aquest augment de la violència va estar afavorida per l’arribada de Bonacorsi, també conegut com el comte Rossi, dia 26 d’agost. Bonacorsi estava acompanyat fidelment d’un grup selecte d’assassins, compost per joves falangistes mallorquins, anomenat com els Dracs de la Mort.

File:Arconovaldo Bonacorsi a cavallo - Maiorca.jpg
Arconovaldo Bonacorsi a cavall dins Manacor. Font: Wikimedia Commons

El mateix dia 27 alguns combatents van assabentar-se d’un article d’Indalecio Prieto al diari Informaciones, en el qual ell i altres dirigents republicans consideraven inútil l’operació a Mallorca. Malgrat que havien penetrat fins a dotze kilòmetres terra endins, a poc a poc els ànims queien, però Bayo no es rendia. Les constants peticions d’ajuda naval que tant els havien promès, van materialitzar-se amb l’aparició, el dos de setembre, del cuirassat Jaume I i amb el buc Libertad. Bayo embarcà en el Jaume I des d’on va indicar, inútilment, les posicions que s’havien de bombardejar, però li van ordenar pujar al Libertad, des d’on rebria les ordres de retirar-se.

Bayo acceptà després d’un disgust, així que van frisar en reembarcar la nit del tres de setembre fins a les nou de la matinada del quatre de setembre, quan ja van pujar als vaixells la gran part dels combatents, restant només uns escassos grups de milicians dispersos dins Mallorca (uns tres-cents combatents) i deixant abundant material. Una ràpida intervenció dels avions italians bombardejà els vaixells, però miraculosament no els van encertar. Els combatents que pogueren ser reembarcats van ser retornats a la zona republicana, al mateix temps que els colpistes s’adonaren del reembarcament dels republicans i començaren a reconquerir el terreny que les tropes de Bayo havien abandonat i s’endinsaren en el poble. Aquell dia va entrar a Portocristo Bonacorsi i empresonaren els combatents antifeixistes que restaven.

La repressió contra els combatents

Una de les idees que pareixen esteses sobre la repressió dins Mallorca és que aquesta no va començar a aplicar-se fins a la retirada de les tropes republicanes. Això no fou així, ja que la repressió contra militants d’esquerres començà el mateix 18 de juliol. Encara que al principi no va haver-hi eliminacions a gran escala, després de la batalla de Portocristo s’intensificà l’opressió fins a la institucionalització de la repressió a la primavera del 1937. Però el tipus de repressió que ens escau en relació amb l’article és l’exercida contra els combatents que van quedar a l’illa, contra els civils republicans que es van “refugiar” dins la zona republicana, i contra els carrabiners i soldats que van passar a les files de Bayo.

Per desgràcia, el destí més segur per als combatents era la mort. Molts d’aquests tres-cents ressagats no foren avisats per que, o bé no eren en la seva posició, o bé no els van avisar per problemes de comunicació. En general, els combatents van ser afusellats a fosses als cementiris dels pobles. En tenim testimoni d’una quarantena de milicians capturats per la Legió, entre el trenta-u d’agost i l’u de setembre, quan van ser conduïts cap a una de les places de Manacor, on foren humiliats en públic i després duts cap al cementiri, on els executaren. En relació, és conegut un trist episodi sobre les “Cinc roses mallorquines”: cinc infermeres que van ser capturades, violades, i assassinades davant la població de Manacor.

El temor a quintacolumnistes va fer que la població de la zona fos també víctima. Els civils que es trobaven dins la zona republicana per tal de fugir dels falangistes, foren conduïts cap als cementiris on trobaven la mort, o directament afusellats a la carretera. També patiren bombardejos pels italians com el cas del poble d’Artà, on moriren onze persones entre el 31 d’agost i 2 de setembre, a més d’arrasar algunes cases del poble.

Balanç i reflexions finals

El nombre total de baixes directes de la batalla s’estima d’uns vuit-cents ferits i de tres-cents morts que, juntament amb els civils i presoners que patiren represàlies en relació amb la campanya, s’estimen en més de 2.000 víctimes. També hem d’estimar les pèrdues materials, com una desena de morters, vint-i-quatre metralladores, un centenar de canons… i també un parell de tones de queviures.

La manca de suport de les institucions de la República va ser decisiva per al fracàs, encara que van intervenir factors com la casualitat (el cas de Son Servera). Una ràpida conquesta amb els mitjans necessaris podria haver facilitat la conquesta del nord del llevant mallorquí, oferint una àrea segura per reforços provinents des de Menorca i, inclús, des de l’URSS (ajuda que arribava l’octubre de 1936). Mallorca, finalment, va esdevenir una base portaavions per als sollevats i italians, des d’on partirien els avions que bombardejarien ciutats com Barcelona, Alacant, València o Granollers.

Un article que pretén abastar una batalla, intentant explicar tots els punts possibles per introduir el tema, no basta per poder explicar els horrors de la repressió a Mallorca, ni la trajectòria de l’illa durant tota la guerra sencera. Esperam que s’hagi donat una visió general d’un front i una repressió en freqüència oblidats.

Read More

Fa vuitanta-cinc anys, entre 35.000 i 40.000 homes i dones van venir a Espanya des d’uns cinquanta-quatre països diferents en vaixell, en tren, a peu… Es van desplaçar per ajudar a combatre el feixisme a la Guerra Civil, fos al front, a la sanitat o a l’administració. Ens dirigim al Pavelló de la República on, entre documentació d’arxiu i cartells de la Guerra Civil, entrevistem a Lourdes Prades, arxivera, historiadora i creadora del Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT) per tal de parlar sobre el fenomen de les Brigades però, sobretot, per descobrir-ne els seus protagonistes i les seves històries d’ideals, de lluita, de desenganys, de mort, d’amor i de cruesa.

Per començar a introduir el lector/a, què van ser les Brigades Internacionals? Quan, on i per què es van crear?

Les Brigades Internacionals van ser unitats militars formades per voluntaris estrangers d’esquerres, vinguts d’arreu del món per lluitar a favor de la República i contra el feixisme i els militars sollevats de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), els quals havien rebut suport de règims totalitaris com Alemanya o Itàlia.

Es van constituir a través de la Komintern (la Internacional Comunista) de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). El dia 18 de setembre de l’any 1936 el secretari de la Komintern dóna llum verda a la intervenció directa a Espanya a través d’armament, propaganda i homes; és a dir, dóna un suport logístic i militar que passa per la vehiculació i reclutament de brigadistes. La constitució de les Brigades, per tant, neix des de la Internacional Comunista, però són organitzades, tot formant un gran engranatge, a través del Partit Comunista Francès (amb André Marty al capdavant), de la cooperació dels homes de Stalin a altres països (com per exemple Josip Broz, Tito, a Iugoslàvia, o Luigi Longo, a Itàlia) i, evidentment, del suport del Partit Comunista Espanyol (PCE). D’entrada, el govern de Largo Caballero (constituït el 4 de setembre de 1936) no veia amb gaires bons ulls aquesta dependència tan exigent del Partit Comunista i de l’URSS, però a mesura que anava avançant la guerra, va acabar prioritzant l’aspecte bèl·lic i militar i accepta aquest suport internacional que venia de la vessant comunista.

La situació europea durant els anys trenta va establir una relació estreta entre la crisi espanyola i la de l’Europa d’entreguerres. L’esclat del 18 de juliol a Espanya va suposar per a la resta de països europeus la cristal·lització d’esperances i de temors. A Espanya s’anava a produir un enfrontament real entre comunisme, republicanisme i socialisme, contra el feixisme.

La contesa espanyola tingué ressò fora de les seves fronteres. Les esquerres van veure confirmat el perill feixista anunciat des del 1934 i això va fer que lluitessin conjuntament persones d’ideologies i situacions socials molt dispars. En qualsevol cas, el denominador comú de tots aquests voluntaris internacionals era el compromís antifeixista i la solidaritat internacional.

Així doncs, i donada la constitució i l’organització de les brigades, la majoria dels brigadistes seran comunistes i només els comandaments i els comissaris polítics pertanyeran a la Komintern i als serveis secrets soviètics. Aquest fet suposà, d’una banda, una gran disciplina militar però, de l’altra, una persecució de dissidents, ja que també va haver-hi brigadistes de diferents ideologies i militància política i sindical, motiu pel qual es van purgar alguns brigadistes. Aquest aspecte ja el desenvoluparem més endavant.

El 23 d’octubre de 1936 l’exèrcit republicà es va reorganitzar per tal d’encabir les Brigades Internacionals. Com he dit, s’organitzaven i es vehiculaven a través del Partit Comunista Francès (PCF). A París hi havia el centre de reclutament, amb el Comitè d’Ajuda Mútua a Espanya, coordinat pel PCF i per la Komintern, on es rebia la documentació dels brigadistes. Aquests es desplaçaven a Espanya des de, majoritàriament, Marsella, amb trens, camions o altres mitjans de transport terrestre. Arribaven a Albacete, on hi havia la Divisió Orgànica d’Albacete: el centre de reclutament i instrucció de les Brigades Internacionals que coordinava l’Estat Major Republicà. Però per què es tria Albacete? Doncs perquè era un lloc amb una infraestructura adequada per poder encabir la gran vinguda de brigadistes i, a la vegada, estava lluny del camp de batalla, de manera que no rebia cap interferència amb el conflicte ni amb el front. Allà els brigadistes eren instruïts i després ja eren enviats on els corresponia. 

Les Brigades s’inscrivien dins l’exèrcit de la República i el tret que les fa diferenciables és la seva ordenació en números romans i la seva agrupació en funció de la llengua dels brigadistes que la conformen:

La Brigada CL estava integrada per polonesos, la majoria dels quals eren miners vinguts de França, mentre que i la resta procedien d’Amèrica i de diversos països europeus. Només uns 800 vingueren directament de Polònia.

La Brigada CXXIX, anomenada de les 40 nacions, la formaven brigadistes de l’Europa Central. 

La Brigada XI, anomenada Thaelmann o Hans Beimler, estava formada per brigadistes inicialment alemanys, francesos, polonesos i alguns iugoslaus enviats per Josip Broz-Tito, tot i que més endavant serà la brigada alemanya per antonomàsia.

La Brigada XII, anomenada Garibaldi, integrava brigadistes de parla italiana (italians i suïssos).

La Brigada XIII, anomenada Dombrowski, estava formada per brigadistes eslaus (polonesos, ucraïnesos, bielorussos, bàltics i iugoslaus).

La Brigada XIV, anomenada La Marseillaise – Dumont, l’integraven brigadistes majoritàriament francesos. 

La Brigada XIV Bis estava formada bàsicament per batallons francesos que, més tard, es van integrar definitivament en la XIV Brigada Internacional.

La Brigada XV, anomenada Abraham Lincoln o anglo-nord-americana, la formaven brigadistes nord-americans.

La Brigada Mixta LXXXVI, anomenada Brigada Mixta 86 o 86 BM, va ser creada per l’Exèrcit Popular de la República i l’integraven brigadistes de diverses procedències i també espanyols.

Has creat i formes part de SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals). En què consisteix aquest projecte i què hi podem trobar? Quines aportacions planteja en el camp de l’estudi de la Guerra Civil i de les Brigades Internacionals?

SIDBRINT va ser la meva tesi doctoral, presentada fa tretze anys. SIDBRINT fou una creació híbrida entre dues disciplines: la història contemporània i la seva gestió documental, disciplines en les quals em vaig formar. Posteriorment, vam demanar un projecte I+D del Ministerio, basat en la tesi, el qual ens fou concedit, i així es va desenvolupar la primera versió del projecte. Un cop van acabar els quatre anys de l’ajut del Ministerio, el Vicerectorat de Recerca de la Universitat de Barcelona va assumir la web de SIDBRINT com un projecte acadèmic que està dins l’àmbit universitari. Així doncs, SIDBRINT es gestiona des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República però no sorgeix allà. Cal destacar que el seu punt fort fonamental és la sòlida base metodològica i arxivística que té, molt important a l’hora de classificar i ordenar els brigadistes i els seus camps i característiques.

Historiogràficament, doncs, què té SIDBRINT que no tinguin altres portals sobre brigadistes? Sovint, en el fenomen de les Brigades Internacionals, com en tants d’altres, la seva bibliografia i producció científica parlava dels mateixos brigadistes, els quals eren els que tenien un càrrec militar important. Però de la resta de milers d’homes i dones brigadistes que restaven en l’anonimat, no se’n sabia res. Aquest és l’objectiu de SIDBRINT: donar visibilitat i recuperar la memòria dels milers d’homes i dones que van venir a lluitar per la República i que no són els que apareixen a la biografia tradicional, fer la història dels i les brigadistes més que de les Brigades en si i dels seus esdeveniments. Aquesta, pensem nosaltres, és la gran novetat de SIDBRINT respecte a altres produccions sobre brigadistes. A més, com que bona part de l’equip d’investigadors pertanyem a l’àmbit dels arxius i de les biblioteques, complementem la Història amb les fonts on hi apareix. A SIDBRINT no només trobareu les fitxes dels brigadistes i l’explicació de la seva vida, sinó que també s’inclouen les fonts concretes en què apareixen aquests brigadistes.

Actualment volem fer un salt qualitatiu cap a les humanitats digitals, és a dir, vers la interpretació de les dades a través de gràfics, mapes, etc. amb el suport de la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona. A SIDBRINT tenim moltes dades i volem fer un pas cap a la generació d’elements estadístics que permetin la interpretació historiogràfica d’aquestes dades. Per exemple, hi ha un camp que indica la professió dels brigadistes; amb aquest canvi cap a les humanitats digitals es generaran gràficament el nombre i els brigadistes que ocupaven un determinat ofici, aspecte que pot portar al sorgiment de noves investigacions. Per exemple, hi ha un alt nombre de fusters brigadistes i seria interessant investigar el perquè: provenien de la mateixa regió?, formaven part d’algun sindicat comú?, s’havien quedat a l’atur? També es podrà investigar les professions de les dones brigadistes, per exemple. De la mateixa manera, també es podran elaborar mapes de geolocalització en funció de la procedència dels brigadistes.

Amb el salt cap a les humanitats digitals estem preparant i adequant les dades que tenim perquè els investigadors hi puguin fer recerca. Així doncs, els brigadistes i les seves identitats es podran tractar, no tant des dels supòsits, sinó des de la informació i l’hermenèutica de les fonts; però seran els historiadors/es qui s’encarregaran d’encetar els debats historiogràfics en relació amb aquesta qüestió. SIDBRINT només els proporcionarà les dades perquè ells hi treballin.

Font: Ab Origine

Quin era el motiu (o motius) que va(n) empènyer a milers d’homes i algunes dones a desplaçar-se a Espanya a combatre per al bàndol republicà?

El motiu era principalment ideològic, pel compromís de lluita antifeixista; ja fos perquè eren obrers, perquè treballaven per la causa o perquè eren militants i simpatitzants dels partits comunistes (tot i que també hi havia brigadistes de diferents tendències polítiques i ideologies). Així doncs, la majoria dels brigadistes que van desplaçar-se a Espanya ho van fer moguts pels ideals i amb el convenciment que aportarien un alè a la democràcia i a la llibertat, ja que pels internacionals, el poble espanyol i la seva lluita representaven la conscienciació de tot un poble contra el feixisme internacional. Així, sovint van deixar-ho tot (família, feina i entorn social) per venir a defensar aquests ideals.

D’altra banda, també hi havia un component aventurer en el fet de desplaçar-se a Espanya, sense conèixer de primera mà la realitat que s’hi trobarien. De fet, molts brigadistes, a no ser que tinguessin càrrecs importants dins dels partits o sindicats comunistes dels diferents països, no estaven assabentats de l’entramat polític i dels enfrontaments i desacords interns entre el govern de la República espanyola i el Partit Comunista.

Hi havia certa heterogeneïtat en el gruix de gent que es va desplaçar a Espanya, no només pel que fa a la ideologia sinó també pel que fa al perfil social; per exemple, trobem burgesos o nobles, com John Cornford, besnét de Charles Darwin, o Katherine Murray-Stewart, Duquessa d’Atholl. Molta gent de classe alta sovint es desplaçava a Espanya per una certa curiositat bèl·lica, el que podem anomenar “turisme bèl·lic”, ja que venien com a observadors a títol propi i sense ser enviats per cap partit polític ni mitjà periodístic.

També és interessant veure les fitxes de reclutament dels brigadistes, que trobem l’arxiu soviètic RGASPI (Russian State Archive of Socio-Political History), ja que s’hi indica el motiu de partida dels brigadistes a Espanya. La majoria indiquen que són comunistes i que volen venir a Espanya a lluitar per la causa sota la proclama “Armes i homes per Espanya”, pregonada en mítings, reunions i oficines de reclutament; mentre que altres indiquen que no tenen feina i que, entenem, es desplacen a Espanya per la retribució econòmica que els suposa lluitar a la Guerra Civil. Sovint es dóna el cas que vénen brigadistes de la mateixa família, que viuen en poblets petits sense gaires sortides econòmiques ni recursos, per la qual cosa el sou de la guerra suposa una aportació de diners a la seva família. Per tant, també trobem molts brigadistes que van venir a lluitar per necessitat econòmica, així que no tot l’entramat de les brigades va ser tan idealista ni tan romàntic com sovint es planteja.

Font: Arxiu RGASPI
Font: Arxiu RGASPI
Font: Arxiu RGASPI
Font: Arxiu RGASPI

Sygmunt Stein, en el seu llibre Les brigades Internacionals. La fi d’un mite fa una crítica molt dura de les Brigades i en critica el seu ús per part de l’estalinisme per complir els seus objectius diplomàtics. El llibre està basat en una experiència personal, però té fonament aquest punt de vista? 

L’objectiu de l’URSS, en la creació de les Brigades Internacionals, és el d’evitar un front de països democràtics occidentals davant de la creixent expansió del feixisme per Europa. En crear les Brigades Internacionals, es consolidava el poder del govern de Stalin i la Komintern impulsava una reorientació ideològica, per establir un front comú antifeixista a Europa, implementant aliances d’esquerres. Aquest front comú es traduí en la intervenció militar i en el suport econòmic, logístic i d’homes per part dels països comunistes vers Espanya.

Sygmunt Stein, va ser un militant comunista jueu txecoslovac que, trasbalsat per les purgues dels processos de Moscou (1936-37), es qüestiona els seus ideals comunistes i la seva fe revolucionària, motiu pel qual decideix anar a Espanya per viure de primera mà la lluita antifeixista i buscar l’espurna que revifi els seus ideals. Ara bé, quan arriba aquí s’adona de la realitat, ja que va ser nomenat comissari de propaganda cultural, càrrec que li va permetre descobrir in situ i gràcies a la documentació que manejava, la magnitud de l’engany estalinista.

Com Stein, molts altres brigadistes van quedar desenganyats amb les expectatives que projectava la Komintern a les Brigades Internacionals, així com amb l’experiència a Espanya. Molts van venir per defensar uns ideals, però després van adonar-se que els havien estat utilitzant com a carn de canó i com a protecció i consolidació de l’URSS davant l’avanç del feixisme. A més, quan alguns d’ells van veure que allò no era el que s’havien imaginat i van voler tornar als seus països, es van trobar amb uns comandaments que els impedien desertar.

Font: Ab Origine

Quin perfil de brigadistes trobem en major nombre? Quina procedència, professió, ideologia, militàncies, etc. tenien?

Les xifres dels brigadistes totals han ballat a la historiografia durant molt de temps. Inicialment es van seguir les xifres d’Andreu Castells, el qual apuntava la xifra d’uns 60.000 brigadistes (recentment s’ha publicat el llibre de Giles Tremlett Las Brigadas Internacionales: fascismo, libertad y la Guerra Civil espanyola, de l’editorial Debate, que presenta una revisió a les xifres de Castells). Als anys vuitanta i noranta es comença a estudiar aquesta qüestió amb més profunditat, perquè es comencen a obrir els arxius i, per tant, es té accés a tota la informació que contenen. En aquest moment, la xifra de brigadistes que més s’aproxima a la realitat és la de Skoutelsky, ja que és el primer que té accés a la documentació dels arxius i dóna la xifra d’entre 35.000 – 40.000 brigadistes. Actualment a SIDBRINT tenim 33.000 brigadistes identificats, per tant el projecte s’aproximarà a donar una xifra rigorosa i aclarirà aquest aspecte que durant tants anys la historiografia ha estat tractant de quadrar. 

Pel que fa als participants brigadistes, a SIDBRINT actualment tenim indexats uns cinquanta-quatre països de procedència dels brigadistes. La presència de determinades nacionalitats es relaciona amb l’existència de sindicats i partits comunistes en els països d’origen i el seu grau d’influència. Els més nombrosos van ser els francesos, amb uns 13.000 brigadistes, fet que s’explica, d’una banda, pel factor de la proximitat geogràfica i, de l’altra, perquè era el PCF qui coordinava la gestió de les Brigades Internacionals. En segon lloc, trobem els alemanys, amb més de 4.400 brigadistes, seguits dels polonesos amb uns 4.400 integrants. En quart lloc trobem els italians, amb 4.300 homes, i després el col·lectiu anglosaxó (format per anglesos, canadencs i nord-americans), distribuït entre la brigada Abraham Lincoln i la Mackenzie Papineau i conformat per un total de 6.000 brigadistes (3.200 americans, 1.400 anglesos i menys de 1.000 canadencs). Per últim, els belgues van suposar uns 1.000 brigadistes. D’altra banda, trobem altres nacionalitats en menor nombre com per exemple la xinesa o l’índia. 

El ball historiogràfic de xifres de brigadistes pot ser donat per diferents raons. Una primera seria la propagandística, en què les xifres tendeix a l’alça, i una segona seria, d’una banda, la presència de molts espanyols dins de les brigades i, de l’altra, el fet que molts voluntaris internacionals no es van arribar a enquadrar a les brigades en si, però van participar en el conflicte. És a dir, hi va haver espanyols que es van enquadrar a les Brigades Internacionals, però que no estaven dins l’exèrcit regular. De la mateixa manera, molts estrangers que militaven en partits i sindicats d’ideologia anarquista o socialista no es van arribar enquadrar a les brigades. Una tercera raó del ball de xifres és la no comptabilització dels col·lectius de personal sanitari estranger, on hi trobem la majoria de dones brigadistes, que van venir a Espanya a socórrer els malalts de guerra, així com els conductors, els i les intèrprets i traductors/es, etc., ja que només es comptabilitzaven com a brigadistes aquells que agafen una arma i estan al front. A SIDBRINT volem resoldre aquests handicaps del ball de xifres i de la comptabilització dels col·lectius que no van anar al front.

Pel que fa al perfil dels brigadistes, la gran majoria no eren soldats sinó que eren treballadors reclutats voluntàriament pels partits obrers (especialment comunistes), veterans de la Primera Guerra Mundial, militants en partits polítics o sindicats, membres de partits d’esquerres, intel·lectuals, periodistes, treballadors de l’àmbit sanitari (van venir molts metges i moltes infermeres del Socors Rois Internacional, el qual va demanar ajuda per Espanya), etc. De fet, molta gent que va desplaçar-se a Espanya per atendre en l’àmbit sanitari, posteriorment també ho farà a la Segona Guerra Mundial (1939-1945); com es diu, la Guerra Civil va ser l’assaig general de la Segona Guerra Mundial en molts aspectes (armamentístics, logístics i sanitaris). Prèviament a la Guerra Civil, ja hi havia gent que posteriorment s’allistaria a les Brigades Internacionals que provenia de dictadures i règims feixistes i antisemites (com podien ser Alemanya, Itàlia o Polònia) i que havien emigrat a Espanya perquè estaven perseguits al seu país d’origen. També trobem gent de països democràtics (com els Estats Units, la Gran Bretanya o França) molt conscienciats políticament i que ja estaven a Espanya perquè estaven treballant per la lluita obrera, per la llibertat i per l’antifeixisme. Un cop creades les Brigades Internacionals, van començar a desplaçar-s’hi també militars, tots de l’URSS; de fet, la majoria dels professionals militars de les brigades eren els soviètics.

Un embrió de les Brigades Internacionals, a part d’aquests estrangers que ja estaven a Espanya, van ser els estrangers de les Olimpíades Populars del 1936, per a les quals es van desplaçar més de 6.000 atletes per inaugurar-les el 19 de juliol de 1936, un dia després del cop d’estat. Molts atletes participants, en esclatar el cop d’estat, van retornar al seu país; però molts d’altres, uns 200 aproximadament, s’hi van quedar, van participar activament a les barricades a Barcelona durant les jornades revolucionàries de l’intent de cop d’estat i posteriorment van anar a lluitar. De fet, l’atleta austríac Mechter, que va morir el 20 de juliol de 1936, pot ser considerada la primera baixa de les Brigades Internacionals, perquè va resultar ferit a les barricades de les Drassanes de Barcelona, i va morir al cap de molt poc. Els primers brigadistes es van organitzar en columnes de milicians sota les sigles del PSUC, del POUM, de la CNT i de la FAI, en les quals hi havia unitats d’italians i alemanys. Així, la primera columna de voluntaris que marxa, se’n va al Front d’Aragó. Progressivament s’hi van anar sumant estrangers pels seus propis mitjans, per la seva militància política o per la simpatia vers el govern del Front Popular.

Tot i això, i exceptuant aquests voluntaris “inicials”, la majoria dels brigadistes eren militants comunistes.

Font: Ab Origine

Fa uns mesos, l’editorial Tigre de Paper va publicar Brigadistes. Vides per la llibertat. El llibre va gaudir d’un cert ressò, però tendia a una certa ‘romantització’ dels combatents. Opines que s’ha parlat massa acríticament de les Brigades Internacionals? Per què creus que passa?

Per mi són dues coses diferents. El llibre de Jordi Martí-Rueda, molt bon amic meu, és una obra històrica literària, basada en les vides de seixanta brigadistes. Al ser una obra de creació literària hi ha una certa romantització de les històries dels brigadistes tractats, ja que Martí-Rueda vol demostrar el que també volem transmetre a SIDBRINT: que els brigadistes ploraven, estimaven, patien, tenien nostàlgia… De fet, presenta el seu llibre així: «Sota l’èpica de la Guerra Civil també s’estimava, es tenia coratge i por, i ganes de plorar i fins i tot de riure. Reviure aquestes vides, avui, és més oportú i saludable que mai». Aquests aspectes són suficients per donar-li la llicència literària d’una certa romantització a les històries reals que presenta l’obra editada a Tigre de Paper.

D’altra banda, personalment, i potser per una certa deformació professional,  crec que l’aspecte de la romantització de les Brigades Internacionals va lligat a la seva producció bibliogràfica. La primera producció sobre brigadistes, a banda de tenir objectius propagandístics, es va fer des del punt de vista personal, a través de memòries i biografies de brigadistes que van venir animats a lluitar en el conflicte, a diferència de Stein, que escriurà les memòries posteriorment a la seva experiència com a brigadista. Durant la Segona Guerra Mundial no hi va haver producció literària sobre les Brigades Internacionals, almenys a l’Estat espanyol; només trobem a Ricardo de la Cierva, que, sense cap mena de rigor històric, diu que els brigadistes no arribaven a 10.000 i que tots eren uns “rojos”. Anys després, cap a final dels anys setanta, és quan es comencen a obrir els arxius, en la documentació dels quals s’aprecia que no tot va ser tan idíl·lic com havien transmès les primeres biografies; així, es comencen a elaborar noves interpretacions historiogràfiques sobre les Brigades Internacionals. Per tant, sí que s’ha tendit a romantitzar la qüestió brigadista, perquè inicialment els estudis es van basar en les experiències personals de brigadistes que van venir molt engrescats amb la lluita. Però, posteriorment, els estudis historiogràfics que han tingut accés als arxius i a la documentació han tret a la llum anècdotes que realment són molt crues. Quan es treballa amb els arxius de RGASPI, ja es veu com els soviètics en un apartat identificaven els brigadistes segons el seu estat d’ànim: desanimats, decebuts, desil·lusionats… així com la presència de vigilància contínua i fins i tot purgues o depuracions vers alguns dels brigadistes.

Llista de desertors sospitosos. Font: Arxiu RGASPI
Brigadistes desmoralitzats. Font: Arxiu RGASPI

Per desmentir una mica la romantització que es planteja a la pregunta, posaré alguns exemples de brigadistes que van ser purgats i que, generalment, van ser trotskistes, poumistes, anarquistes, etc.  A l’arxiu RGASPI hi ha una mateixa carpeta que conté brigadistes amb les etiquetes “traïdors”, “desertors”, “trotskistes”, “anarquistes”, “poumistes” i “nazis”; per tant, estaven considerats dins del mateix grup i eren depurats a la vegada. Un primer exemple és Vladimir Senjko Čopić, membre del Partit Comunista Iugoslau. El maig de 1938 torna a la Unió Soviètica i l’any següent és purgat i executat. Tot i que era molt estimat pels seus compatriotes iugoslaus, molts dels seus homes, especialment nord-americans, el detestaven perquè el feien responsable de les grans pèrdues patides a la batalla del Jarama, el febrer de 1937, ja que deien d’ell que enviava els seus homes a missions molt perilloses mentre ell quedava en una posició fora de tot perill. Malgrat ser una persona molt representativa, en tant que era membre del Partit Comunista iugoslau, va caure en desgràcia per aquest fet i fou purgat. 

Cas 62. Llistes d’agents nazis, trotskistes, provocadors, desertors de brigades internacionals. Font: Arxiu RGASPI
Llistes d’espies, provocadors, desertors, trotskistes de nacionalitat austríaca a les Brigades Internacionals. Font: Arxiu RGASPI

Un segon exemple és Vlasta Wesela, dona txeca i metgessa. Va ser tinent mèdic a l’Hospital d’Albacete i fou acusada de revisionista en els processos contra suposats dissidents de Slansky. Quan veu que els seus propis companys l’acusen de revisionista, se sent enganyada i s’acaba suïcidant a la presó.

També tenim a Janos Galicz, hongarès i membre del Partit Comunista Hongarès. Va ser comandant de la XV Brigada i el 4 d’agost de 1937 marxa d’Espanya perquè l’URSS li recrimina el seu comportament. Un cop hi arriba, és depurat.

Per últim, destacaré a Vladimir Alexeivich Antónov-Ovsejenko, cònsol general soviètic a Barcelona, encarregat de rebre els brigadistes que arribaven a la ciutat. Més tard, però, durant el període de purgues va caure en desgràcia i fou afusellat, acusat de trotskista i militant del POUM. 

Per tant, sí que hi ha històries amb romanticisme dins les Brigades Internacionals, però fins a un cert punt, tal com evidencien aquests exemples.

Sovint s’ha considerat que la Guerra Civil fou una oportunitat d’alliberament i emancipació per a les dones brigadistes, les quals van trencar amb els seus rols de gènere (familiars i laborals) per desplaçar-se a Espanya. Un cop aquí, però, quines tasques duien a terme? Quin tant per cent representen les dones brigadistes?

La Guerra Civil Espanyola, com la majoria de conflictes bèl·lics, va ser totalment androcèntrica: l’home era el centre de tot i aparentment la dona no hi havia de fer res. Les experiències femenines van ser marginades i secundàries en el record dels esdeveniments, atès que les dones eren considerades subjectes passius i aïllats del conflicte armat. Però també és cert que a la Guerra Civil Espanyola van venir moltes dones, en gran majoria solteres i que, per tant, no tenien criatures ni marits, és a dir, no tenien obligacions familiars. Tot i això, hi ha casos de dones que van deixar-ho tot, família inclosa, per venir aquí. El percentatge de les dones brigadistes és inferior al dels homes. A SIDBRINT tenim indexats 32.841 homes, mentre que de dones en tenim 1.174; per tant, no arriben ni a un 4% del total, però s’han de tenir molt en compte. 

Quines feines van fer les dones brigadistes a Espanya? La denominació “brigadista” en les fonts primàries només es dóna a les persones que tenien un rang militar, com a soldats o com a personal sanitari de guerra al front. Però hi havia un nombre considerable de personal que treballava per a les Brigades Internacionals i que no estava integrat en una unitat militar, sovint femení, tals com les administratives, les intèrprets, les periodistes i part del personal sanitari de les Brigades que treballava en hospitals de la rereguarda. Bona part d’elles tenien formació mèdica o bé acompanyaven els seus marits metges que havien vingut a Espanya a donar suport mèdic. Un cop a Espanya, si tenien coneixements sanitaris, també donaven suport en l’ofici mèdic. Altres dones que van venir i que no tenien coneixements de sanitat van ocupar càrrecs a l’administració dels hospitals o van exercir-hi tasques de cuina o de logística, per exemple. També va haver-hi dones, especialment les russes, que van dedicar-se a la traducció i a la interpretació. D’altra banda, trobem alguna dona enquadrada a les Brigades Internacionals en si, però la majoria les trobem en l’àmbit administratiu i sanitari. També trobem cuineres, netejadores, mestres, bugaderes i dones que s’ocupaven de la cura infantil i d’activitats culturals. Aquest és un altre element que aporta SIDBRINT: obre el ventall de la participació d’homes i dones que van venir aquí a donar suport a la República, anessin al front o realitzessin altres tasques lluny d’aquest, com és el cas de les dones.

Dels estudis historiogràfics de gènere en el camp de les Brigades Internacionals, destaquen l’obra de  Renée Lugschitz, la qual ha dedicat molts anys a l’estudi de les dones brigadistes; la d’Anita Kocknowski, filla del brigadista alemany, d’origen txec,  Adolf  Preissler; la de Gusti Jirku, editada l’any 1937; els llibres d’Angela Jackson, sobre les britàniques, o l’obra de Sven Tuytens sobre les infermeres belgues. També hi ha un altre estudi que s’ha fet en el camp de les dones brigadistes però, concretament, en el fet de les dones espanyoles que van participar en les Brigades Internacionals. L’estudi neix d’un Treball de Final de Grau  i del seu posterior Treball de Final de Màster d’una estudiant que vam tenir en pràctiques al Pavelló de la República, l’Anna Sospedra. D’aquí a molt poc es publicarà l’estudi en format llibre a Publicacions URV, titulat Doblement oblidades: les dones espanyoles i la seva col·laboració amb l’esforç de guerra de les Brigades Internacionals. Les dones espanyoles que van participar en les brigades són un col·lectiu poc estudiat, i és que si eres una dona en ple context de la guerra, en algun poble proper a la presència les brigades, tenies el marit al front i potser amb fills, el més lògic era que anessis a treballar-hi en les tasques que es requerissin, i d’aquesta manera podies guanyar alguns diners. Per tant, a les brigades hi trobem tant dones estrangeres com espanyoles, la majoria sense càrrecs familiars però algunes sí.

M’agradaria destacar el cas de la brigadista Nan Green. Al programa Catalunya Experience, de TV3, l’any 2016, es va voler començar la segona temporada amb la temàtica dels brigadistes i van fer venir els néts d’uns brigadistes britànics per tal que fessin un recorregut pels llocs on havien estat els seus familiars a la Guerra Civil. Aquests brigadistes eren parella i es deien Nan i George Green; tenien dos fills i militaven al Partit Comunista Britànic. Ambdós van desplaçar-se a Espanya, suposadament l’estiu de 1937, on en George va conduir ambulàncies i la Nan va ser secretària i administradora del British Medical Aid fins al juny de 1938 i infermera. Van coincidir a l’Hospital de Huete, ja que George s’havia fer una cremada al braç, però durant els següents catorze mesos només es van veure en quatre ocasions. Finalment, George morirà el setembre de 1938 a la Batalla de l’Ebre. Nan va ajudar a inventar un sistema de gràfics per classificar les lesions dels soldats que va interessar molt el cirurgià en cap de la divisió, el neozelandès Douglas Jolly i que va ser utilitzat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. La Nan també s’oferia per fer transfusions directes de sang.

A partir de 1939 es va dedicar a ajudar els refugiats als camps de concentració francesos i va ajudar a la sortida del Sinaia amb els primers exiliats cap a Mèxic. Posteriorment, va passar diversos anys a la Xina i va tornar finalment a Londres, on va ser la secretaria de la International Brigade Association.

La Nan i el George Green van deixar dos fills a Anglaterra, i arran del programa de TV3 vaig conèixer a la jove de la Nan, la qual es va posar a plorar dient que, durant tota la seva vida, el seu marit havia estat marcat per la marxa dels seus pares a Espanya i pel posterior no retorn de la Nan fins molts anys després. Quan finalment va tornar, ja no tenia cap vincle emocional amb els seus fills. La jove de la Nan em va dir que el seu marit, el fill de la Nan, va morir sense entendre ni conèixer els detalls d’aquesta història, però que durant tota la vida havia pensat que els seus pares l’havien abandonat. A més, aquests fets van repercutir en com el fill del George i la Nan va criar els seus propis fills. Aquesta és una història emotiva que ens mostra els sentiments que hi ha darrere d’alguns brigadistes.

Font: Ab Origine

A SIDBRINT s’hi poden trobar històries concretes i personals que posen nom i vivència a aquest fenomen col·lectiu. Hi ha algun cas concret de brigadista que et cridi l’atenció?

Realment totes les històries criden l’atenció i transmeten un gran respecte pel fet de venir aquí a lluitar en un país que no era el seu i en una guerra que, en certa manera, tampoc era la seva i poder arribar a deixar-s’hi la vida. Tot i això, n’explicaré quatre exemples.

En primer lloc, vull destacar la Jeanette Oppmann. D’origen lituà però resident a França, va estudiar Història a la Sorbona i Medicina a Montpeller. S’incorporà al Partit Comunista Francès l’any 1929 i l’any 1936, quan vivia a París, va sentir una crida de la “Pasionaria” i va decidir venir a Espanya, on hi arriba l’agost de 1936, juntament amb el doctor Robert Weiss en un comboi del Socors Roig Internacional (SRI). Jeanette és una de les poques comissàries polítiques que tenim documentades i ho serà en l’àmbit de la sanitat. Com a tal, participa en la Batalla de l’Ebre i forma part de l’Estat Major i les unitats del V Regiment. Torna a França el 8 de desembre de 1938 i, evidentment, amb la gran implicació ideològica que tenia, va lluitar amb la Resistència a la Segona Guerra Mundial.

També vull parlar de James Jump, un exemple d’implicació ideològica que després és continuada pel seu fill. Jump era periodista i a Espanya coneix la seva futura dona, la Cayetana Lozano-Díaz, nascuda a Donostia però filla de pares procedents de La Rioja. Cayetana, activista refugiada, l’any 1937 porta 4.000 nens bascos refugiats des del País Basc fins Anglaterra, on es coneixen amb James, s’enamoren, es casen i es queden a viure allà. Durant el transcurs de la Guerra Civil, James va a Espanya a lluitar a les Brigades Internacionals. El trobem al front de l’Ebre, sobreviu i participa en la Segona Guerra Mundial. Un cop acabat el franquisme a Espanya, ambdós decideixen tornar a Espanya i establir-se a Logronyo. El grup d’amics que tenia James li deia “El inglés”, però ell mai els explicà ni la seva estada a Espanya ni el que havia passat a la Segona Guerra Mundial. Quan mor, és enterrat a Anglaterra amb tots els honors de brigadista, amb una bandera republicana i acompanyat pels seus antics camarades. De fet, el seu fill, Jim Jump, és el secretari de l’International Brigades Memorial Trust, l’associació per la memòria dels brigadistes britànics. Entre moltes activitats que fan, cada u de juliol celebren un homenatge anual a les Brigades Internacionals. Jo vaig tenir la sort de poder-hi ser un any i va ser molt emotiu; encara se’m posa la pell de gallina perquè hi vaig veure antics brigadistes, ja d’edat avançada, aixecant-se de la cadira de rodes per cantar La Internacional. A més a més, la Marx Memorial Library és la seu documental de l’International Brigades Memorial Trust, i la seva bibliotecària, la Meirian, és la néta de James Jump.

Dobra Klein, dona polonesa amb nacionalitat txeca, va estudiar Medicina a Praga, on es graduà l’any 1937, i va ser membre del Partit Comunista txec. Es va traslladar a París i amb els seus estalvis es va comprar una ambulància, amb la qual va anar a Espanya a donar suport a la República en l’àmbit sanitari. Va ser tinent mèdic a l’Hospital d’Albacete i al de Benicàssim, on coneix el doctor Andreu Lorski-Lorbeerbaum, polonès i jueu com ella, amb qui es casà. És evacuada a França, on atén els ferits de l’Hospital d’Aubonne, prop de París, fins l’ocupació alemanya. Posteriorment també s’uní als serveis mèdics de la Resistència. Va ser capturada el juliol de 1943 i va anar a parar al camp de concentració d’Auschwitz-Häftlingen, on Josef Mengele feia els seus experiments. Va atendre els internats del camp fins al seu alliberament el 2 de maig de 1945 per les tropes russes. Destaca que va lluitar fusell en mà contra els últims guàrdies del camp les hores prèvies a l’alliberació del camp de concentració. Un cop és alliberada, va a viure a Praga però l’any 1951 és empresonada sota acusació de dissident, víctima de les purgues estalinistes perquè és sospitosa d’haver estat a les brigades però de no ser-hi tan afí en cert moment. Finalment, quan mor Stalin, Dobra és alliberada i marxa a Polònia, on és respectada com l’oficial mèdic més condecorat de la Segona Guerra Mundial i va escriure i treballar molt en l’àmbit oncològic. Per tant, veiem un gran gruix de gent la militància antifeixista de la qual perdura durant tota la seva vida.

Per últim, vull parlar de Peter Hans o Haus. Fa un temps, vaig anar a Albacete, a la seu del Centro de Estudios de las Brigadas Internacionales, a fer una presentació de SIDBRINT. En acabar, se’m va acostar un home que em va explicar que el seu avi era un brigadista provinent d’Alemanya, però que no n’havien sabut mai res perquè d’un dia per l’altra a la seva àvia (esposa de Peter Hans) li van comunicar que Hans que havia mort en un bombardeig a Barcelona.  La família ha intentat investigar aquest fet, posant-se en contacte amb la família de Peter a Alemanya però aquesta tampoc en sabia res, i també ho van intentar a través de la Creu Roja. No tenien, doncs, cap constatació real ni documental que indiqués que el seu avi havia mort en un bombardeig, ja que els noms dels morts en bombardejos, o en hospitals a causa d’aquests, és un tema sobre el qual s’ha investigat molt i disposem de molta informació. Vaig contactar Werner Abel, autor de Sie werden nicht durchkommen, l’obra que podem considerar la ‘bíblia’ dels brigadistes alemanys, i coneixia la biografia de Peter. D’ell, la documentació diu que està ferit  i que en un moment donat marxa de Barcelona. Però la informació no quadrava, així que vaig consultar la carpeta de l’arxiu RGASPI de “trotskistes, desertors, etc.”, la qual està ordenada per nacionalitats, i a l’alemanya vaig trobar a Peter Hans. Efectivament, va marxar de Barcelona, cosa que volia dir que estava desenganyat amb les Brigades Internacionals. En aquell moment, la seva dona ja estava embarassada. A través dels documents de l’arxiu RGASPI veiem que se li assigna vigilància, la qual anota que Peter se’n va a París, on hi té una germana modista, i on té contacte amb un tal Lewantdowski, el qual també està sota la vigilància de la Komintern, sota acusació d’agitació contra les Brigades Internacionals. Al final dels documents del seguiment de Peter Hans n’hi ha un que indica l’última data en què es té notícies d’ell. A la dona, però, li van dir que Peter havia mort en un bombardeig mentre que, d’altra banda, hi ha una sèrie de documents que indiquen que l’estan investigant i no fan menció a cap bombardeig. De fet, apareix el seu nom en una llista on és titllat de desenganyat i desmoralitzat. Aquest home, lògicament, devia ser purgat. Vaig contactar de nou amb el seu nét, enviant-li tota aquesta informació, i em va estar agraït perquè almenys van saber què li havia passat al seu avi, ja que la família arrossegava la incògnita durant molts anys. 

Fitxa de Lewandowski. Font: Arxiu RGASPI
Llista de brigadistes desmoralitzats on es veu el nom de Peter Haus. Font: Arxiu RGASPI

També ens podem apropar a la Batalla de l’Ebre a través de memòries i relats personals i, vista així, és una batalla totalment diferent de la que sovint se’ns presenta. La gent que té por, la gent que es fixa en els uniformes dels altres soldats o de les diferents brigades, en la gent morta al voltant, apareix gent mutilada… tot aquest aspecte sentimental i de la vida dels brigadistes és també el que es vol potenciar a SIDBRINT.

El 28 d’octubre de 1938 tingué lloc l’última desfilada de les Brigades Internacionals per Barcelona poc abans de la seva marxa. Vuitanta-un anys després, quina memòria històrica de les Brigades creus que hi ha a Espanya i a la resta de països que hi participaren?

A Espanya hi ha organitzacions i associacions que preserven la memòria de les Brigades Internacionals: l’AMICAL Brigades Internacionals, el CEDOBI, l’AABI (Asociación de Amigos de las Brigadas Internacionales), etc., però no tenen suport econòmic per part dels organismes polítics i sobreviuen amb minses quotes d’associats i el treball del voluntariat. En canvi, en altres països sí que hi ha voluntat de conservar la memòria, perquè els familiars dels brigadistes són qui porten aquestes associacions, originalment creades pels brigadistes. A França s’han fet bases de dades molt completes, com el Maitron Dictionnaire, i hi ha l’ACER (Les Amis des Combattants en Espagne Républicaine), i a Canadà trobem The Friends and Veterans de la Mackenzie-Papineau Battalion. Veiem associacions semblants a quasi tots els països amb un significatiu nombre de brigadistes. Els jueus també han donat molts diners perquè es treballi i s’impulsi la recuperació de la memòria històrica dels brigadistes jueus, per fomentar l’associacionisme, les bases de dades, la digitalització de documents, el buidatge d’arxius… A Uruguai hi ha la columna uruguaiana que han treballat els brigadistes uruguaians. També destaquen les associacions angleses com la International Brigades Memorial Trust i la Marx Memorial Library) i holandeses (l’IISH a Àmsterdam). 

Aquí s’està fent molt, però a l’estranger el component emocional i de preservació de la memòria dels familiars, a part del component econòmic, és molt major. En altres països no hi ha cap problema en posar plaques i altres elements commemoratius, que reivindiquin la memòria històrica dels brigadistes en espais públics; en canvi aquí, sovint són destruïts o malmesos pels feixistes, com és el cas del monòlit instal·lat, a la Ciutat Universitària de la Complutense de Madrid, per retre homenatge als voluntaris internacionals.

Read More

Avui en dia, gairebé és vox populi que durant la Guerra Civil (1936-1939) la Segona República (1931-1939) fou ajudada per les famoses brigades internacionals i pels soviètics així com que l’Alemanya nazi i els italians prestaren ajuda als sollevats autodenominats “nacionals”. Això no obstant, hi ha molt desconeixement i mitologia respecte a qui van ser els conspiradors i encarregats d’organitzar i finançar el sollevament que va desembocar en aquesta cruenta guerra fratricida. Popularment, s’atribueix gairebé la totalitat de la responsabilitat del cop d’estat a l’exèrcit i als grups paramilitars feixistes o carlins. Tot i que això no és fals perquè foren ells qui aportaren el capital humà i el múscul que necessitava militarment el sollevament, no és més que la punta de l’iceberg respecte a qui van ser els organitzadors i possibilitadors realment d’aquest cop. Actualment, ja s’han escrit rius de tinta sobre la mateixa conspiració que trenquen amb la creença que el sollevament va ser una acció purament militar i demostren que l’origen de la conspiració es troba en una important trama civil, organitzada per partits i organitzacions contràries a la Segona República. Dita trama civil va aglutinar tant recursos materials com suports econòmics i socials de capital importància que posteriorment va posar al servei de la Unión Militar Española (UME) i dels militars que s’havien sumat a la conspiració i que van ser clau a l’hora de materialitzar el cop d’estat. D’aquesta manera, serien els participants d’aquesta trama civil i els seus valedors, i no els militars, els ideòlegs veritables del sollevament.

Així doncs ens centrarem aquí a desenterrar quins van ser els suports econòmics més importants que va aconseguir la trama civil per tal d’entendre millor els agents i els interessos que van prendre part en el finançament del cop del 18 de juliol de 1936 que va desembocar en un dels fets més importants i significatius de la traumàtica història recent del nostre país.

Conspirant contra la Segona República

Cal entendre, doncs, que quan parlem dels suports econòmics que va aglutinar la trama civil fem referència a la conspiració que es va organitzar una vegada va fallar el cop d’estat del general San Jurjo l’any 1932 i fins a la materialització del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, excloent pròpiament el període de la guerra civil.

Les conspiracions contra la segona República ja es donaren des de la seva proclamació el 14 d’abril de 1931. Aquestes, citant a l’historiador Ángel Viñas, correspongueren a les formacions de dreta que no s’identificaven amb els valors democràtics del règim republicà, i foren les que varen utilitzar de forma més persistent la via de la conspiració per intentar subvertir-lo. Les primeres foren els diferents grups monàrquics alfonsins que conspiraven per enderrocar la República i restaurar l’exmonarca Alfons XIII (1902-1931). Segons l’autor, la formació que de forma més consistent i exitosa va conspirar contra la República des del mateix 14 d’abril de 1931 fins al 18 de juliol de 1936 foren els monàrquics alfonsins de Renovación Española, adjectivats com a calvosotelistes (en referència a un dels líders del partit Calvo Sotelo). Això no obstant, no va ser fins a la fallida de l’intent de cop d’estat del 30 d’agost de 1932 per part del general alfonsí San Jurjo que els monàrquics van començar a entendre que enderrocar la República seria una empresa complexa que requeriria una forta organització, estratègia i suport. D’aquesta manera els alfonsins de Renovación Española buscaren el suport i la participació d’altres grups antirepublicans, reaccionaris i filo-feixistes com les Juventudes de Acción Popular, la Falange de las J.O.N.S. de Primo de Rivera i la Comunión Tradicionalista, de caràcter carlí i profundament conservador.

Constitució de l’oficina electoral denominada Tradicionalistes i Renovació Espanyola (TYRE). Assegut en el centre Antonio Goicoechea, flanquejat pel comte de Rodezno i Víctor Pradera. Darrere, entre altres, el comte de Vallellano i Ramiro de Maeztu. A l’esquerra de la fotografia, Pedro Sainz Rodríguez. Font: Wikimedia Commons

Així doncs, com assenyala l’historiador Martí Marín, els principals conspiradors i artífexs del sollevament eren una xarxa territorial d’organitzacions polítiques minoritàries antirepublicanes que desitjaven el restabliment al tron de l’exrei Alfons XIII. Alhora, també assenyala que una dada que ajuda a entendre amb claredat el caràcter de la conspiració és el pacte entre monàrquics i la Falange. Pedro Sainz Rodriguez, dirigent fonamental de les files monàrquiques, signà l’any 1934 el document de col·laboració amb José Antonio Primo de Rivera on es parlava de quines característiques hauria de tenir el ‘nou estat’. Segons Marín, el més curiós és que no es detenen en qüestions com el model d’estat (monarquia, república, dictadura, etc…). Els temes centrals foren la defensa del sistema capitalista i del statu quo, és a dir la propietat privada sense cap intervenció, sense reformes ni expropiacions, mantenint l’ordre vigent. Alhora plantejaven la necessitat d’eliminar socialistes, anarquistes i comunistes així com els partits nacionalistes perifèrics. Tant si eren de dreta com d’esquerra només s’acceptaria el nacionalisme espanyol. Aquest fet és esclaridor per entendre el caràcter de la trama i el mateix sollevament així com per entendre per què va aglutinar els suports econòmics de l’alta burgesia i de l’oligarquia terratinent que temien perdre els seus negocis.

Paral·lelament aquests grups intentaren des d’un bon principi incidir en la Unión Militar Española, fundada l’any 1933 per l’oficialitat de l’exèrcit més antirepublicana i susceptible de participar en una rebel·lió armada, per tal d’aconseguir el seu suport. D’aquesta manera s’asseguraven, com diu Viñas, de tenir un escut protector d’antirepublicanisme militant i emissor de discursos i relats públics incendiaris i desestabilitzadors dins de l’exèrcit, element clau per a una posterior insurrecció armada. La UME entrà en col·laboració amb la trama i es dedicà a tasques de difusió de discurs dins l’exèrcit.

Així, els recursos que va tenir i que va aglutinar la trama civil es van concebre per contribuir sense descans a la creació i desenvolupament d’una atmosfera de conflictivitat social i de sensació d’inestabilitat política en la qual s’intensificava el combat polític com a pas previ d’un conflicte armat. En resum, es tractava de desestabilitzar la República per “legitimar” l’acció militar. En aquesta tasca destacà la famosa “dialèctica de les pistoles” de la Falange, que consistía en augmentar la conflictivitat social amb assassinats polítics. Cal que quedi clar que els conspiradors sempre van desitjar l’esclat d’un conflicte armat. Antonio Goicoechea, important personalitat monàrquica alfonsina en contacte amb la Itàlia feixista, així ho planteja a Mussolini el mateix 1935 quan buscava ampliar el suport d’aquest.

Calvo Sotelo en un míting de Acción Popular a Sant Sebastià, el 1935. Font: Wikimedia Commons

Això no obstant, un dels fets més significatius i interessants de la trama civil són els suports econòmics que va aconseguir. Tot i la falta de moltes fonts, evidències i proves, les activitats d’aquesta trama foren finançades, en principi, per aportacions d’una gama social molt famosa i extensa d’oligarques i empresaris que dedicaren molts esforços econòmics per assegurar-se que a la trama no li faltava de res. Aquests van dedicar-se a aconseguir tot el que pogués faltar per a la insurrecció per, com hem vist abans, assegurar-se que l’statu quo respecte a la propietat no era subvertit per les diferents agrupacions polítiques que operaven durant el període de la República.

Tot i el caràcter i les formacions polítiques que la varen formar, per entendre el paper de la trama civil fins a l’esclat de la guerra civil és necessari esmenar que a partir de febrer de 1936, després d’una altra insurrecció fracassada per part d’una junta de Generals, la situació va canviar i tota aquesta trama es va haver de supeditar al comandament de la trama militar d’alguns generals de l’exèrcit i, en concret, del general Mola. Ell s’encarregà de l’organització de la insurrecció militar i de coordinar l’acció de l’exèrcit amb les agrupacions paramilitars de la trama civil.

Al final, els diferents projectes insurreccionals es conciliaren en un sol pla subversiu que els aglutinà a tots. D’aquesta manera, l’exèrcit exigí a totes les altres organitzacions de la dreta contrarevolucionària que se supeditessin a la seva estratègia sollevada i al model d’estat que volien imposar, que en principi no anava més enllà de la proclamació d’una dictadura militar en un règim d’excepció temporal que havia de retornar al monarca de l’exili.

Amb aquestes premisses podem endinsar-nos pròpiament a la qüestió del finançament de la trama civil.

Finançant el sollevament

Respecte als primers suports econòmics de la conspiració durant els anys inicials de la República, l’autor González Cuevas va recuperar en el seu llibre, Acción Española. Teologia política y nacionalismo autoritaro en España (1913-1936), una llarga llista de Francisco Moreno Zuleta, comte dels Andes, terratinent i polític durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1939), d’on figuraven els primers inversors (la gran part d’ells aristòcrates i nobles) i les quantitats atorgades per a la conspiració, que ja l’any 1933 gaudia d’un fons de més de 20 milions de pessetes. Entre la multitud de personalitats destaquen ja Juan March, amb qui ens aturarem més endavant, amb una donació de 2 milions de pessetes, i més d’una vintena de comtes i ducs. Amb això s’assentaven les bases econòmiques per al desenvolupament de la conspiració i el sosteniment de la causa monàrquica a l’interior.

Aquesta sembla ser la pista més solvent i completa que tenim actualment respecte dels primers suports econòmics del cop per part de les elits. Així, podem observar que aquesta primigènia acumulació de capital i importants suports econòmics entre les elits econòmiques espanyoles va ser el punt de partida per a l’articulació del sollevament militar, el finançament de les futures accions i, en definitiva, la consecució del cop, que en aquest moment era embrionari. D’aquesta manera també van mostrar el ràpid caràcter reaccionari de la conspiració, ja que el fet que se sumessin tants aristòcrates és indicatiu de la por i del rebuig als canvis que estava portant la República. No obstant això, en aquest moment es tracta únicament d’una suma d’aristòcrates i les seves petites fortunes, motiu pel qual la seva participació no passa dels seus contactes i el seu finançament.

D’altra banda, un home que la historiografia coincideix en assenyalar com el principal avalador en l’àmbit econòmic de la conspiració és el famós banquer mallorquí Juan March. Respecte al nombre d’activitats financeres que el banquer Juan March va realitzar per al bàndol revoltat s’han fet algunes valoracions globals però cap aconsegueix partir de dades gaire precises. L’historiador José Ángel Sánchez Asiaín, en la seva obra magna, La financiación en la guerra civil española, afirma que les ajudes de Juan March a la revolta, fins i tot amb el que sabem, són una incògnita. Els diferents estudis que hi ha són petites sumes d’operacions específiques disperses que en prou feines permeten quantificar el pes de la seva ajuda en el cop i aproximar la magnitud de la seva participació.

No obstant això, sabem que aquest banquer va estar implicat des pràcticament el principi de la revolta participant en nombroses activitats financeres al servei dels rebels. Bona part de les seves ara conegudes ‘peripècies’ en l’ajuda prestada van ser documentades gràcies als arxius de la banca anglesa Kleinwort, de la qual March era client i usava per a la realització de diverses operacions. Aquest banc va estar molt ficat en política espanyola i estava molt lligat al finançament del cop a través de la figura de March, i va ser el mitjà pel qual aquest va pagar el Dragon Rapide perquè Francisco Franco pogués volar de Canàries al Marroc i posar-se al capdavant del comandament de l’exèrcit espanyol que romania a Àfrica al començament de la guerra.

A més, Asiaín assenyala que Juan March era l’únic amb suficients actius financers a l’estranger per a poder ser el creditor dels pagaments pels avions italians que es van agenciar amb la firma del contracte amb la Itàlia feixista l’1 de juliol de 1936. Fins i tot va anar més enllà comprant l’empresa d’aviació militar Savoia per a agilitar l’enviament d’aquests avions. Asiaín també recull una donació de 500 mil lliures l’any 1937 així com una deposició de 104 tones d’or al Banc d’Itàlia com a garantia per a l’enviament constant d’avions, combustible, carros de combat, armament lleuger un cop comencés la insurrecció.

Al seu torn, March havia posat al servei del general Mola, militar en cap de la conspiració i anomenat “El Director”, quan aquest va ser traslladat a Navarra abans del cop una cartera de valors amb 600 milions de pessetes per a cobrir qualsevol despesa o necessitat de garanties, cosa que evidencia que la conspiració no havia de patir per quedar-se sense actius.

Paral·lelament, March va aconseguir un subministrament petrolífer de dos milions de tones de la TEXACO estatunidenca per al bàndol nacional mitjançant el pagament de 6 milions de dòlars. Per si no fos prou, més tard l’historiador Ferrer Guasp va demostrar que també es van realitzar compres importants de carburants a l’empresa Shell, encara que no es coneixen les dades concretes de les quantitats pagades o de petroli concedides, se sap que van ser transportats amb vaixells anglesos pagats pel mateix March. En resum, i tal com assenyala Asiaín: No sembla, doncs, que hi hagi molts dubtes sobre el fet que el banquer mallorquí financés almenys les primeres adquisicions petrolíferes de combustible dels revoltats, que van ser sens dubte les més importants, tant per la seva oportunitat, com per la seva significació.

Així doncs, tal com han assenyalat els historiadors Piñeiro, Ferrer Guasp i Massot i Muntaner, Juan March va ser el banquer de la revolta i va ser el principal valedor d’aquesta a l’estranger. El seu prestigi i pes en el món financer europeu li van garantir moltes simpaties al bàndol revoltat i facilitats en les seves transaccions. A més, com un dels homes més rics d’Europa, March tenia actius en diverses entitats bancàries europees, la qual cosa li permetia disposar de fons ràpidament per a qualsevol transacció necessària. D’aquesta manera, aquests historiadors afirmen que Juan March, fins i tot amb totes les llacunes i incerteses entorn de la seva persona, va ser l’home sense el qual els rebels no haguessin pogut guanyar la guerra, perquè els seus enormes esforços van ser els que van aconseguir els recursos que el bàndol sollevat anava necessitant.

A part de March, són conegudes aportacions econòmiques d’altres personatges notables del conservadorisme. D’aquesta manera, l’historiador Borja De Riquer va treure a col·lació el paper del polític català Francesc Cambó. De Riquer afirma que no se sap amb certesa quina va ser la quantitat i el grau de la seva aportació econòmica, però es dedueix que va ser un nivell elevat de diners perquè són conegudes les seves reprimendes a altres empresaris per no posar al servei de la revolta més recursos econòmics. Les seves activitats subversives es van realitzar a Itàlia i França, fundant una oficina de propaganda a París que rebia mensualment 140.000 francs. La pista més solvent és que va promoure una col·lecta en cercles internacionals en els quals s’especula que es van recaptar 410 milions de pessetes.

Menys coneguda és la participació de José Luis d’Oriol, marquès, empresari fundador d’Hidrola (Futura Iberdrola) i fundador de l’empresa de patents ferroviaris, la Tren Talgo. Tot i que encara que no se sap quina quantitat exacta va donar, va oferir la seva fortuna personal al bàndol revoltat. Al seu torn, s’hi troben els noms de Joaquín Baletzena, Miguel María Zozaya i Fernando Contreras, industrials bascos i oligarques agraris de la zona, les aportacions exactes es desconeixen més enllà del fet que es van produir.

Valoració final

Per a finalitzar, i recollint tot l’exposat, cal destacar la recent interpretació d’Ángel Viñas a ¿Quién quiso la Guerra Civil?, on, a partir dels càlculs de les equivalències de Sánchez Asiaín, valora que el cost de la revolta va ascendir a una suma equivalent de 700 milions d’euros. Aquest cost, repartit entre el preu dels avions, el material italià, el Drac Riptide i un fons de reserva per a qualsevol despesa, hauria estat assumit en gran part per Juan March, ja que, com hem vist, a més de la seva fortuna personal, gaudia de negocis i participació en diferents bancs i entitats que li van permetre donar garanties en la compra del material italià i portuguès i de carburants, i assegurar la cobertura de qualsevol despesa necessària. Per tant, tal com afirma aquest autor, aquestes apreciacions només donen un pàl·lid reflex, absolutament mínim, del que degué costar la preparació del cop al llarg de l’actuació de les trames civil i militar.

Així doncs, observem que, amb el que se sap avui dia respecte al finançament del cop, destaquen, en la seva preparació i en els seus inicis, sobre les altres aportacions minoritàries, el paper del banquer mallorquí i la Itàlia feixista, perquè un va aportar la major part dels diners i les garanties, i l’altra el material bèl·lic i els avions. Se sap, com s’ha exposat, que va haver-hi altres suports econòmics i logístics importants. No obstant això, amb el poc que sabem sobre aquests, podem intuir que el paper central i determinant el va jugar, bastant per sobre dels altres, Juan March, perquè, a banda del grandíssim fons d’inversió que va oferir per a cobrir despeses, va ser el principal valedor per a les transaccions de compra de material i recursos amb Itàlia, Portugal i la TEXACO, ja que només ell gaudia d’importants quantitats de diners en altres entitats bancàries a les quals podria acudir amb velocitat.

Finalment, cal destacar, que hi ha molt poc investigat sobre el cost total i els suports financers exactes al cop, ja que moltes fonts segueixen escampades, han estat eliminades o són desconegudes, per la qual cosa tot l’exposat és una lleugera apreciació respecte a una dispersa suma d’operacions que han permès una mera aproximació als agents i recursos destinats per a aquest cop. Sabent això, comprovem que, respecte al tema del finançament, hi ha moltes qüestions obertes. De fet, cada transacció esmentada podria ser fruit del seu seguiment particular per a reconstruir els passos financers del cop. Però el que es veu amb claredat és la voluntat de les elits econòmiques, i en concret de Juan March, de mantenir els seus privilegis i contribuir a la seva defensa mitjançant el finançament d’aquesta conspiració.

Read More

El 28 d’octubre de 1938, les Brigades Internacionals van ser acomiadades en un trajecte pel Passeig de Gràcia i la Diagonal (en aquell moment, rebatejada com a “Avinguda del 14 d’abril”), a Barcelona. Més de 200.000 persones s’acomiadaren d’aquells voluntaris internacionals vinguts de més de trenta-cinc països diferents que havien vingut per defensar la República espanyola.

La guerra civil espanyola no va ser un simple conflicte armat entre dues maneres d’entendre la societat i la política a Espanya, sinó que també va ser una prèvia del conflicte europeu del futur: el feixisme contra la democràcia i els moviments obrers. Va ser també, per tant, una lluita internacional, on hi participaren també les grans potències del moment, perseguint els seus propis interessos geoestratègics. Es preparaven per a la guerra que venia (la Segona Guerra Mundial).

Per entendre millor les implicacions internacionals del conflicte espanyol, ens trobem amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, el qual, serè i metòdic, ens explica què implicà la guerra civil per al món. Pocs dies abans de l’efemèride de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d’abril de 1931), ens trobem amb ell al Palau Robert, des d’on es van acomiadar les Brigades, ara farà més de vuitanta anys.

El 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República espanyola (1931-36/39). Quina és la reacció internacional davant d’aquest fet tan esporàdic i inesperat?

Des del punt de vista internacional, allò que és més interessant de veure és com aquesta Europa de principis dels trenta, quan mira aquesta Espanya republicana, comença a pensar en què pot afavorir-la i perjudicar-la en política exterior.IMG_2017

Dit això, cal dir que la instauració d’un sistema democràtic com el que significava la Segona República és un cas aïllat a la dècada dels vint i trenta, perquè allò que s’està instaurant a l’Europa central, al Bàltic i arreu són dictadures. En aquest sentit, hi haurà una reacció de sorpresa. En llocs com a Llatinoamèrica, també hi ha molta incredulitat; allà hi haurà molts diaris conservadors que lamentaran la caiguda de la monarquia espanyola. A Europa, depenent de la premsa, dels partits i dels governs, es tindrà una opinió més favorable, o no.

Tanmateix, tots els governs europeus trigaran uns dies a reconèixer la República perquè no tenen clar si afavoreix els seus interessos, especialment en les seves disputes mediterrànies.

Després del Bienni reformista (1931-33) i del Bienni conservador (1933-36), una coalició d’esquerres molt diverses, el Front Popular, guanya les eleccions de febrer del 1936. Què diran aquesta vegada les cancelleries internacionals d’aquest fenomen?

El 1931, es té clar que ha arribat una república, diguem-ne ‘reformista’, democràtica; el febrer del 1936 la quasi totalitat de governs europeus, incloent-hi els Estats Units i altres governs llatinoamericans, pensen que Espanya va pel camí de convertir-se en la Unió Soviètica, versió ibèrica.

El Front Popular (que també ha estat impulsat en bona mesura per la III Internacional i la Unió Soviètica) ajunta a gent que va des del comunisme extrem fins a elements de l’esquerra moderada, és vista a França o a Gran Bretanya (especialment pels conservadors, però també pels laboristes) com el tret de sortida de la ‘bolxevització’ d’Espanya.

Aquests fets, per tant, es veuen amb hostilitat per part de les dictadures, però també de les democràcies occidentals, inclosos els nordamericans. Qui més se n’alegra és la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i els partits comunistes i socialdemòcrates europeus, però en gran mesura es perceben els resultats a Espanya i a Catalunya com l’avantsala d’una revolució bolxevic. Manuel Azaña, per exemple, és caricaturitzat en molts diaris francesos i italians com el Kerenski espanyol, al qual els bolxevics espanyols (el Partit Socialista Obrer Espanyol –PSOE-) acabaran destronant i portaran a Espanya a convertir-se en una república soviètica, a l’altre extrem d’Europa.

Es genera una sensació de por que es veu en els documents diplomàtics, en la premsa i en les declaracions de l’època, cosa que empitjorarà quan uns mesos després, en les eleccions franceses, també guanyarà el Front Popular.

Davant aquesta situació que genera tantes pors, la República del Front Popular va fer quelcom per calmar tots aquests temors?

Des del 1917, totes les inquietuds que hi ha en el món conservador (i hi incloc també les esquerres democràtiques-reformistes), passen majorment per una por al contagi de la Revolució Russa.

Al febrer del trenta-sis guanyen les esquerres moderades; els diputats comunistes són una ínfima part dels representants del Front Popular i del Front d’Esquerres, a Catalunya. Tot i això, què pot fer la República davant aquestes pors? Doncs la veritat, és que poca cosa. La seva legislació no és d’extrema esquerra i només hi ha una petita part de diputats comunistes; per tant, més enllà de transmetre calma als ambaixadors a Madrid o als cònsols generals a Barcelona i a la premsa internacional, no poden fer moltes coses més. En el fons, és l’ambient internacional que està contaminant les relacions internacionals que divideix el món entre les opcions comunista i feixista.

La República no pot aplacar aquestes pors perquè és una sensació generalitzada i interessada potenciada amb l’arribada de Hitler al poder el 1933. La revolució no té en aquell moment agents destacats a Espanya o a Catalunya: el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i els diferents grups comunistes catalans són molt reduïts. Per tant, és més una por ambiental i una manera de crear un clima que justifiqui un cop militar.

IMG_2034

I quan esclata la guerra civil el juliol del 1936, com reaccionen els principals centres del poder polític mundial?

Quan esclata la guerra civil, en el territori republicà (especialment a Catalunya) es produeix, ara sí, una revolució d’extrema esquerra, liderada pels sectors anarquistes en la costa mediterrània. Les grans ciutats, com ara Barcelona o Madrid queden en mans de la CNT-FAI, la Unió General de Treblladors (UGT), dels sectors més radicals del PSOE, etc.

Ara ja no es té la sensació que hi haurà una revolució, sinó que aquesta ja s’està produint, és una realitat. Això fa que tots els governs europeus, excepte el soviètic, vegin Espanya amb una por absoluta. Governs tan ‘democràtics’, com ara el britànic, el belga, el francès, etc. encara que estiguin a l’esquerra (democràtica), acaben escollint com a preferència la victòria dels sollevats que no pas la instauració d’allò que creuen que, ara sí, serà l’inici d’una Unió de Repúbliques Socialistes ibèriques.

Les principals potències democràtiques abandonen la República, però en canvi les potències feixistes tenen molt clar des del principi que ajudaran els sollevats. Quins són els interessos de la Itàlia feixista o de l’Alemanya nazi per donar-los un cop de mà?

M’agradaria fer una ‘prèvia’. França i Gran Bretanya, com a les grans potències democràtiques, però també Bèlgica (que fabrica moltes armes), Suïssa o els Estats Units no ajudaran a la República perquè volen evitar una nova guerra mundial europea, la qual creuen que pot arribar si intervenen en el conflicte.

En canvi, Itàlia i Alemanya (i Portugal) ajuden de manera desacomplexada els rebels després d’unes hores i uns dies. Dubtaran una mica. Havien mantingut contactes amb els monàrquics i pactat amb ells, tenien coneixements del cop d’estat, però s’ho rumien una mica.

Les potències feixistes intervindran finalment perquè la península Ibèrica té una posició geoestratègica absolutament determinant en una guerra europea: té el control del tancament del Mediterrani, la possibilitat d’atacar Gibraltar i, per tant, tots els canals de comunicació britànics amb l’Índia que van pel Canal de Suez, per algunes matèries primeres que hi ha a Espanya, el control de la façana Atlàntica i sobretot, des del punt de vista italià, la possibilitat de tallar el trànsit marítim entre França i els principals ports de les colònies franceses al nord d’Àfrica.

Itàlia sap que, en cas de guerra europea, França haurà de portar tropes colonials. Si un aliat d’Itàlia controla la costa mediterrània espanyola, es podria tallar tot el trànsit marítim francès. En aquest cas, França es veuria obligada a portar les seves tropes colonials de l’Àfrica negra per l’Atlàntic i llavors entrarien en joc els submarins alemanys.

Alemanya no té un interès clar per intervenir en la guerra. El té en tant que propagandístic i moral, de crear la sensació que les democràcies occidentals són règims decadents i que allà on Hitler marca un objectiu, aquest es compleix. De fet la guerra civil espanyola acabarà sent el principi de tot el seguit de victòries nazifeixistes a Europa: l’Anschluss d’Àustria, l’annexió dels Sudets… Per tant, hi ha un interès geopolític clar, però també un de polític: determinar qui té la iniciativa en l’Europa d’aquells moments. Per altra banda, també interessarà realitzar proves d’armament, especialment quan els soviètics intervenen també en el conflicte.

Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País
Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País

Quines seran les principals línies d’actuació en política exterior del govern de la República, ara que a les principals cancelleries europees es té la sensació que la revolució ha esclatat i que prefereixen una victòria dels sollevats abans que una de la República?

Crec que la clau per entendre aquesta pregunta és entendre que per a la majoria de periodistes o diplomàtics europeus, Espanya no és una democràcia ja. Ara bé, els governs de Casares Quiroga, Largo Caballero o Negrín afirmaran que sí que ho són, i que, per tant, les línies argumentatives dels successius governs de la República dependran d’intentar convèncer a tothom, especialment a l’opinió pública més religiosa i conservadora del món que Espanya continua sent una democràcia. La pregunta és: “és una democràcia Espanya?”. En gran mesura, no. Han sobreviscut un govern, unes Corts, clar, però s’ha produït un procés de trencament i desbordament per part de l’extrema esquerra.

Per tant, el que intentarà el govern republicà és anunciar al món que continuen sent un règim democràtic i legítim i que, per tant, han de poder comprar armes. Les pugnes que tindrà el govern republicà amb la resta de governs europeus, i també el nordamericà (el qual aplicarà la neutralitat absoluta), és que els hi venguin armes. Ningú n’hi voldrà vendre, exceptuant l’URSS i Mèxic… i, curiosament, traficants d’armes alemanys que acabaran venent armes nazis també a la República.

El principal repte que té la República és convèncer al món que continuen sent una democràcia i que després d’uns mesos d’iniciada la guerra (especialment a partir dels Fets de Maig del 1937) s’ha acabat amb la revolució i que, per tant, l’ordre torna a imperar en el territori republicà.

I a Catalunya, la Generalitat tindrà una política exterior pròpia?

Tant el govern de la Generalitat com el govern d’Euskadi (que accedirà a l’autonomia l’octubre del 1936), potencialment haurien d’haver tingut una política exterior pròpia. La Generalitat obre delegacions a Brussel·les, París, Londres… té, a més, contactes directes amb ministres d’exteriors de diferents governs europeus i els consolats generals a Barcelona, pel context de la guerra civil, s’acaben transformant gairebé en ambaixades.

Però per sorpresa de tot el cos diplomàtic repartit per tota Europa i la premsa mundial, la Generalitat no durà a terme una política exterior pròpia. Té un responsable, Rafael Closas; també un Comissariat de Propaganda, el qual tindrà un servei de propaganda internacional, d’informació en diferents idiomes, delegacions a l’exterior, un butlletí escrit en francès a París… però desoint tots els rumors o preguntes per part de cònsols o ambaixadors, la Generalitat no desenvoluparà una política clara.

Només ho farà al final de la guerra civil, una vegada el conflicte sembla clar que ja no es podrà guanyar, quan els delegats a París, Nicolau Rubió i Todorí, i a Londres, Josep Maria Batista i Roca, proposaran als governs francès i britànic una negociació de pau on Catalunya conservi l’autonomia o Espanya es converteixi en una república federal.

Però, en general, la sorpresa en el món diplomàtic europeu, és molt gran, perquè tothom creia (només cal llegir els informes diplomàtics i la premsa) que Catalunya s’independitzarà pel seu context geopolític, pel règim autonòmic que té, per ser fronterer amb França i que rebrà el suport francès de manera inqüestionable.

Quin és l’interès que pot tenir Catalunya per a les cancelleries europees?

Un interès essencialment geoestratègic. Abans hem comentat com n’era d’important la península Ibèrica en aquest aspecte. En aquest context, Catalunya podria ser de vital importància en una guerra europea, sobretot per a França. Si França aconseguia que França quedés fora d’una victòria franquista, que s’incorporés a la república francesa o s’independitzés en un règim còmode per a França, la costa francesa s’allargaria cap al sud i les comunicacions serien molt més fàcils.

Si aquesta república catalana independent, o sent un protectorat francès, aconseguís controlar Menorca, cosa en aquell moment factible (recordem que Menorca no cau en mans dels franquistes fins al final de la guerra), seria extraordinàriament important per a les comunicacions navals franceses i també per evitar l’encerclament aeri que patiria França. Cal recordar que estem parlant dels anys vint i trenta, per tant en un període de perfeccionament de la guerra aèria, i els francesos temen rebre bombardeigs franquistes des dels Pirineus, italians des dels Alps i alemanys des del Rin.

Els francesos, des de les guerres napoleòniques no es preocupaven dels Pirineus. Si Franco guanya i les tropes italianes arriben als Pirineus pel sud, França haurà de tornar a vigilar aquesta frontera. Si Catalunya s’independitza i/o queda sota protecció francesa, els francesos tindrien un peu a la península Ibèrica. Entre el 1936 i el 1939, ningú sap encara que Franco no entrarà a la Segona Guerra Mundial i, per tant, tothom té un interès molt destacat.

En canvi, per als italians, si aquesta Catalunya hipotèticament independent col·labora amb França, trencarà la possibilitat d’encerclar aèriament i naval França, el gran objectiu d’alemanys i italians.

Per tant, a segons quins països, els hi interessava una Catalunya independent

No els hi interessava per una qüestió d’afinitats, malgrat tota la propaganda exterior de la Generalitat que la presentava com l’última institució representant de la democràcia liberal europea que quedava a la República espanyola (i això els podia lligar amb Brussel·les, Londres o París).

Els interessava per una qüestió militar, per poder traslladar més fàcilment tropes d’Àfrica cap a la França continental, evitar que els italians controlessin el Mediterrani occidental i controlar les indústries catalanes… i, sobretot, el port de Barcelona. Aquest port és el més important d’Espanya a la Mediterrània i és essencial, creuen els francesos, per la batalla hipotètica que ha de lliurar-se a la Mediterrània occidental, juntament amb Gènova i Marsella.

Va haver-hi algun intent d’incentivar a la Generalitat per tal que proclamés la independència?

És sorprenent, passades les dècades i llegida la premsa i els informes diplomàtics, tant a París, Madrid, Barcelona o Moscou, la seguretat que tenien tots els ministeris d’exteriors que Catalunya s’independitzaria. Per què? Perquè interpretaven la realitat catalana en clau europea.

La diplomàcia europea pensa en què havia passat després de la Gran Guerra (1914-18). Després de la Primera Guerra Mundial, es crearen múltiples nous estats; no era per tant, un procés estrany, el de crear noves realitats polítiques. A més, coneixien la realitat cultural, identitària, lingüística, etc. catalana i que Catalunya tenia un règim autonòmic que quan esclata la guerra esdevé gairebé un estat. Això feia pensar a tothom, on fos, que Catalunya s’independitzaria.

S’oferirà algú per ajudar a això? La veritat és que no tenim documentació directa que ho acreditin, documents britànics o francesos que facin oferiments. Ara bé, sí que és cert que sabem gràcies a reunions que estan documentades, que l’any 1938 l’Estat major francès, es planteja la invasió de Catalunya per deixar-la fora d’una victòria franquista i tenir-la al costat en cas d’una guerra europea. No s’acabarà fent perquè argumenten que no tenen prou força militar per realitzar-ho, que, si ho feien, Alemanya atacaria França i corrien el perill que la societat francesa no els hi donés suport en aquella acció.

La Generalitat únicament es plantejarà la independència i s’oferirà a finals de la guerra civil. Llavors, els representants de la Generalitat a Londres i París, de manera gairebé explícita, ho plantegen en alguns documents. No parlen, però, d’independència, sinó d’una Espanya federal, on Euskadi i Catalunya tinguin un estatus gairebé de protectorat i de semiindependència. El delegat de la Generalitat a París, Rubió i Todorí arriba a escriure un document a finals de novembre del 1938 on sí que proposa al govern francès que la Generalitat provoqui un cop d’estat en contra de Negrín que ajudi al fet que la República espanyola caigui i que les tropes franceses entrin a Catalunya de manera coetània, proclamant així la independència. Aquest document el coneix el govern de la Generalitat, però mai s’arriba a presentar al govern francès.

Unes setmanes o mesos després que s’acabi la guerra, els representants del catalanisme polític, sigui d’Acció Catalana o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) lamenten no haver intentat aquest moviment. No s’arriba a fer malgrat que al món occidental tothom considera que és evident. Els italians ho escriuen molt sovint en informes diplomàtics i en la seva premsa. Ja a finals d’octubre de 1936, en una trobada dels ministres d’exteriors italià i alemany, Galeazzo Ciano i Konstantin von Neurath, expliciten en un document que s’oposaran a qualsevol intent de creació d’un estat català soviètic.

Tothom ho té molt clar, però ho estan interpretant des d’un punt de vista europeu. No estan interpretant correctament quina és la visió del catalanisme, el qual, una vegada finalitzada la guerra es plany de no haver-s’ho plantejat.

I per què des de la perspectiva catalanista no es veu clar, o, millor dit, ni es planteja, això?

Es planteja a finals del trenta-sis amb el complot contra Companys protagonitzada per sectors d’Estat Català, ERC i Joan Casanovas (el president del Parlament), que intentaran expulsar del poder la CNT, realitzar una compra d’armes a França i realitzar una mena de cop d’estat per portar, potencialment, Catalunya a la independència.

Per què, però, Lluís Companys i ERC no ho duen a la pràctica? Primerament, perquè la seva cultura política no és aquesta. No són “separatistes”, sinó “federalistes”, “iberistes” i es mostren fidels a l’Espanya republicana. Després, perquè la Catalunya dels trenta és una Catalunya monolingüe, amb una idiosincràsia radicalment diferent (des del punt de vista dels visitants) al conjunt de la República espanyola i no es té la percepció que calgui. I, per últim, perquè la Generalitat està dominada per la CNT; i els anarquistes, per molt catalans o catalanoparlants que fossin, no donaran suport a un moviment d’aquest tipus.

Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona
Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona

Des del meu punt de vista, havent estudiat de manera extensa aquest tema durant molts anys, una de les claus de volta és que el catalanisme no té una mirada europea. No analitza bé el context europeu.

Tothom té clar a Catalunya, al final de la guerra civil, que la victòria de Franco provocarà un intent de genocidi cultural i el món associatiu i obrer; llavors és quan començaran a plantejar-s’ho. Però no tenen una percepció real; és a dir, no miren què passa a Europa. Hi haurà molt pocs que després veuran que potser caldria haver jugat la carta geoestratègica, perquè a tothom li podia interessar.

Hi havia hagut també intents de contactes amb Itàlia, amb Josep Dencàs ja el 1934, però al final de la guerra civil ja han jugat a la carta de Franco. Hi haurà una manca d’una mirada europea/ internacional per part del catalanisme, però també una manca de suport social cap a l’independentisme. En qualsevol cas, el que causarà aquesta manca d’intent és estupefacció en les principals cancelleries europees.

Una vegada acabada la guerra civil, i amb la perspectiva de la Segona Guerra Mundial, se’n penediran les potències democràtiques de no haver ajudat la República espanyola? Roosevelt va afirmar que un dels seus majors errors va ser no haver ajudat la República. Hi ha remordiments?

Si comencem per Roosevelt, cal dir que hagués volgut intervenir a Europa, i a Àsia també, molt abans que els japonesos hagueren atacat Pearl Harbor el 1941; ara bé, la política exterior nordamericana està molt condicionada pel Congrés i pel seu aïllacionisme (que no exclou, clar l’intervencionisme en el ‘seu’ hemisferi) tan imperant en aquell moment.

En el cas de britànics i francesos, allò que no volen és una nova guerra europea. A Léon Blum i al govern francès els sabrà molt greu no poder ajudar la República, als socialistes belgues també, però no volen repetir un altre escenari com el de 1914-18. Per tant sacrificaran Espanya, però també Àustria, Txecoslovàquia… En qualsevol cas, són cessions que no servirien per res, perquè allò que volen aconseguir Hitler i Mussolini (en menor mesura) és una guerra; perquè el feixisme italià i el nazisme volien demostrar la vàlua dels seus règims i el valor dels seus homes i els seus pobles, i la guerra era una eina purificadora i adequada per demostrar-ho.

Després del 1945, algú tindrà remordiments pel que havien fet amb Espanya? No crec. A Churchill, per exemple, li feia molta més por Stalin que Franco, perquè assegurava l’ordre social i l’estabilitat geopolítica a la Península. Un cop iniciada la Guerra Freda a partir del 1947/48, ningú té cap remordiment… potser algun per la manera com s’han tractat els refugiats i exiliats espanyols, però poca cosa més.

IMG_2007

Read More
“-¿De dónde venís?
-De Gernika.
-¿Qué pasa en Gernika?
-Gernika no existe”
Testimoni de Garbiñe Arzanegi.

Després de 40 anys de silenci imposat per la dictadura i com a resultat de la transcendència de l’arxiconeguda obra pictòrica de l’artista malagueny, el bombardeig de Gernika ha estat tradicionalment un dels temes icònics de la memòria històrica. La tragèdia del cor del nacionalisme basc ha sigut el punt de partida de la cerca de la veritat, la justícia i la reparació dels crims que van tenir lloc tant a la Guerra Civil com durant el franquisme al País Basc.

La campanya del nord al País Basc: Durango – Gernika – Bilbao

La incorporació definitiva del PNB al bàndol republicà, després de l’aprovació de l’Estatut basc l’octubre de 1936 i de la investidura del lehendakari José Antonio Aguirre a Gernika, poc després de la caiguda de Guipúscoa, va implicar que Biscaia esdevingués l’única zona demòcrata en la qual un partit catòlic dirigia la guerra. No és d’estranyar, per tant, que la principal conseqüència fossin les constants contradiccions entre el Govern Basc i la República, especialment en el terreny militar.

Després del fracàs de les batalles de Jarama i Guadalajara (febrer i març de 1937), Franco va abandonar la idea de conquerir la capital, i va decidir dirigir les seves forces al nord, un sector aïllat de la resta de la zona republicana. Els territoris del nord eren una presa temptadora: no només estaven dividits políticament i més mal equipats que les unitats del centre, sinó que a més contenien el ferro del País Basc i el carbó d’Astúries, així com l’acer i les indústries químiques de Biscaia. El tema del particularisme i la profunda desunió entre les tropes republicanes del nord és de vital importància a l’hora d’intentar estudiar i entendre el transcurs de la guerra.

Durant la denominada Campanya del Nord, l’artilleria i l’aviació tingueren un gran protagonisme. La superioritat aèria de les forces franquistes era inqüestionable: la Luftwaffe i la Aviazione Legionaria van fer ús dels avions, bombes i pilots més moderns de l’època. De la mateixa manera, per primera vegada durant la guerra, l’aviació alemanya (el cap visible de la qual era el coronel Richthofen) va estar al capdavant de les operacions, també de la Aviazione Legionaria després del revés de Guadalajara. Si a això li afegim la creença del general Mola que la destrucció de la indústria de Bilbao i Catalunya era necessària per, d’aquesta manera, sanejar la dependència malaltissa que creaven a la resta de l’estat, tenim com a resultat que durant els dos mesos de primavera de 1937 el terror aeri sobre Biscaia era diari. L’inici d’aquesta ofensiva va tenir lloc el 31 de març, fou una combinació d’atacs terra-aire sobre posicions de l’exèrcit basc en el tram Bilbao-Vitòria i el bombardeig de Durango. Tal com Richthofen relata en el seu diari de guerra, la campanya s’executaria en tres fases d’una setmana aproximada de duració per cadascuna. El plantejament del general Mola estava ideat per poder “alliberar” la capital biscaïna el 20 d’abril, dia de l’aniversari de Hitler. Tot i així, malgrat la seva superioritat desbordant, les tropes franquistes no van tardar tres setmanes, sinó més de dos mesos i mig en prendre Bilbao. De fet, durant les tres setmanes inicials les tropes nacionals només van aconseguir els objectius apuntats per la primera setmana segons el pla d’operacions. Com més lent era l’avenç de les forces d’infanteria, més agressives i destructives van esdevenir les incursions de la força aèria rebel, un fet que va estimular la proliferació d’operacions de terror.

Tot i que el de Gernika no fou el primer dels bombardejos, van ser els efectes tan físics com morals d’aquell 26 d’abril el que va provocar una resposta per part de l’executiu del PNV. D’aquesta manera, Aguirre va decidir despenjar-se del comandament de l’Exèrcit del Nord i, per acord unànime del seu govern, va passar a encapçalar les tropes basques en un context de crisi per a la República, que havia quedat sotmesa a la guerra interna que van suposar els fets de maig de 1937.

Tot i la reorganització de l’exèrcit promulgada per Aguirre i l’enviament de noves bateries d’artilleria, les tropes republicanes no aconseguien més que victòries parcials en un clima d’absoluta superioritat per part dels nacionals gràcies al control de l’aire. En paral·lel, la República va optar per obrir un front a Navacerrada (Madrid) amb la intenció de desviar el focus d’atenció franquista del front basc, però sense èxit. Així doncs, la caiguda de la línia de defensa de Bermeo i Sollube va deixar via lliure a l’enemic i des d’aquest moment els dies de la capital biscaïna estaven contats.

Perquè Gernika?

Es pot dir que, sense cap tipus de dubte, en l’atac a Gernika varen confluir dos aspectes: un bombardeig de terror i un experiment de guerra. Les causes d’aquesta acció de guerra van ser les següents:

1. Era un objectiu militar?

Alguns generals franquistes, així com autors posteriors com Salas, han afirmat que la localitat era un blanc de guerra legítim, fent referència a les fabriques, els encreuaments de carreteres, les casernes o les fabriques d’armes que posseïa Gernika. També, segons Salas, Gernika era el nucli on confluïen les tropes en retirada i els reforços. Es per això que el bombardeig es plantejava com una acció estratègica per tallar aquesta via de comunicació, apuntant de fet al pont de Renteria com la missió de l’aviació rebel.

Al contrari que els autors anteriors, Irujo defensa que Gernika no constituïa en cap cas un objectiu militar, ja que era una ciutat oberta, és a dir, que no comptava amb un sistema de defensa armat ni amb estructures de fortificació. A aquest aspecte s’hi ha de sumar l’elecció de Gernika com a centre d’arribada de refugiats procedents de la zona de Guipúscoa, ja que segons el Govern Basc Gernika estava “allunyada del front”. Irujo també denuncia que tant el pont de Renteria com la fàbrica d’armes varen quedar intactes, un fet que contradiu la versió de Salas, mentre que aquest últim al·lega que la tècnica dels bombardejos s’estava perfeccionant i que era “normal” que els pilots no encertessin al blanc.

2. Motius polítics: atac al nucli del nacionalisme basc

Hi ha autors, com seria el cas d’Irujo, que defensen que el bombardeig té unes connotacions polítiques clares ja que aquestes accions buscaven minar la moral de l’enemic i l’impacte psicològic de l’acció sobre objectius indefensos generava insatisfacció i derrotisme entre les autoritats civils i militars.

Per defensar el seu posicionament, l’autor fa referència al fet de que Gernika i el seu arbre son la icona de les institucions i costums de Biscaia des de l’època medieval, l’epicentre de les Juntes Generals del Senyoriu de Biscaia. Més tard, la “universalització ideològica” de Gernika del símbol foral es va ampliar a la resta de territoris bascos durant els segles XIX i XX. Si a l’històric simbolisme de Gernika per al poble basc se li afegeix que Bilbao ja havia patit diversos atacs aeris, no ens ha d’estranyar que la presa de possessió del que fou el primer lehendakari de la història es donés en el municipi: Aguirre va jurar davant del roure vell el seu càrrec el 7 d’octubre de 1936. Amb aquest acte Gernika tornava a ser la capital no només moral, sinó també política dels bascos.

Figura 1
Soldats franquistes custodiant la Casa de Juntas de Gernika. Font: Asociación Gernikazarra.

En una línia diferent, altres historiadors, com Muñoz Bolaños, parlen de que l’atac tenia una consideració política, que no tindria relació amb l’emblema que representaven la Casa de Juntas, ni l’Arbre ja que cap dels dos van ser destruïts durant el bombardeig. Aquests autors, afegeixen que si l’objectiu hagués estat acabar amb aquest simbolisme o aura que rodejava Gernika, fer-ho no hagués sigut un problema ni tècnic, ni ètic per a l’aviació franquista.

Reportatge del diari nacionalista “Euzkadi” que parla de la no destrucció tant de l’Arbre com de la Casa de Juntas de Gernika. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Reportatge del diari nacionalista “Euzkadi” que parla de la no destrucció tant de l’Arbre com de la Casa de Juntas de Gernika. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Els responsables de la massacre

La postura inicial del bàndol franquista fou la negació absoluta de la seva responsabilitat en el bombardeig, però avui dia, ben entrat el segle XXI, ningú discuteix l’autoria d’aquest crim. La comunitat acadèmica és unànime a l’hora de culpar a la Legió Còndor i a la Aviazione Legionaria com les mans executores del bombardeig tot i que la qüestió de fons continua sent més o menys la mateixa: Franco o Mola van ordenar aquesta operació? O va ser una acció unilateral de Richthofen?

Segons Jesús Salas únicament tres persones tenien l’autoritat suficient per ratificar una ordre d’aquestes característiques: els generals Mola y Sperrle (per la seva condició de caps de l’Exèrcit del Nord i de les forces actuants al País Basc respectivament) o el tinent coronel Von Richthofen per delegació d’Sperrle. Davant d’aquestes tres opcions, Salas es decanta per l’última, adduint, a més, que l’objectiu prioritari de Mola era Durango i no Gernika.

No obstant això, segons Irujo, en consonància amb les instruccions generals per a l’enllaç amb l’aviació del 17 de novembre de 1936, únicament el Cuartel General del Generalísimo –és a dir, Franco– podia donar llum verda al bombardeig de poblacions, tot i que és cert que Mola i Sperrle podien sol·licitar-lo. De la mateixa manera, els Supuestos de acción de la Legión Cóndor para el frente vasco, acordats entre Richthofen i Juan Vigón –cap de l’Estat Major i de les brigades navarreses– contemplaven que les unitats alemanyes sempre actuarien en coordinació i sota el comandament o beneplàcit d’oficials espanyols. D’aquesta manera, tant Franco com Mola estarien sempre en coneixement de les accions militars. A aquest darrer fet, Niegel i Egaña sumen les paraules de les octavetes que Mola va llançar a la població bilbaïna durant la primavera de 1937: “si la sumisión no es inmediata, arrasaré toda Vizcaya

Ultimàtum del General Mola a Biscaia. Font: Diario Mugalari.
Ultimàtum del General Mola a Biscaia. Font: Diario Mugalari.

Més enllà d’això, Irujo manifesta que és molt poc versemblant que ni Franco, ni Mola ni Kindelán tinguessin coneixement de que s’estaven utilitzant un 20% dels avions rebels durant una acció bèl·lica de tres hores i mitja. A aquest últim fet, s’hi hauria d’afegit la presencia de Franco a Vitòria durant la primavera de 1937, un fet que suposaria que el Generalísimo hauria assumit de facto el control de les operacions sobre Biscaia, sense la intermediació del general Mola. Per part seva, l’autor italià Angelo d’Orsi afegeix que l’elecció d’un blanc tan simbòlic ha de respondre a una persona que conegués de primera mà el país.

La premsa franquista va culpar als marxistes del bombardeig de la vila biscaïna. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
La premsa franquista va culpar als marxistes del bombardeig de la vila biscaïna. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Danys humans

A causa de la falta d’evidències arqueològiques i de registres civils, el cost humà del bombardeig de Gernika és, encara avui dia, tot un enigma. Actualment es té constància de que la retirada dels cossos sense vida es va iniciar tot just després de l’atac i que la tasca es va allargar fins la presa de la vila per les tropes rebels el matí del dia 29 d’abril. Tot i així, en aquests tres dies tan sols es va poder recuperar, registrar i donar un enterrament digne a un percentatge mínim dels morts durant el bombardeig.

Els carrers de la vila biscaïna després de l’atac aeri. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Els carrers de la vila biscaïna després de l’atac aeri. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

El gruix dels cadàvers continuaven sota les ruïnes de Gernika i, de fet, les tasques per treure la runa no van començar fins el febrer de 1939 i a finals de desembre de 1941 encara quedaven restes del bombardeig el centre urbà de Gernika. Per a més inri, després de la caiguda de la vila a mans del bàndol rebel, aquest va fer desaparèixer qualsevol rastre dels morts durant el bombardeig, tant físicament (a través de fosses comunes) com documentalment (eliminant les actes de defunció). Un clar exemple d’això seria que el règim no va registrar la troballa de cap cadàver durant les citades tasques de desenrunament. En conseqüència, no hi ha indicis fiables sobre el nombre de víctimes. A causa d’això existeix una gran varietat d’opinions i les xifres varien notablement entre les que donen diferents investigadors. Tal i com es pot observar a la taula 1, les xifres oscil·len entre els 200 o els 2000 morts.

Taula resum dels danys humans i materials de Gernika segons diversos autors. Font: Elaboració pròpia
Taula resum dels danys humans i materials de Gernika segons diversos autors. Font: Elaboració pròpia

Fos com fos, es tracta d’una incògnita de difícil solució. Una de les moltes raons es que les tasques de desenrunament no van tenir lloc en tot el municipi. És per això que el terra original de la vila es trobaria entre 1,50 i 1,80 metres per sota de l’actual Gernika-Lumo.

Danys materials

Pel que respecta als danys materials existeix també un ball de xifres i percentatges: es tracta d’una altra incògnita no tancada avui dia. Hi ha autors, com Salas o Muñoz Bolaños que corroboren i comparteixen les dades de l’”Informe Herrán”, que parteix de la base de que Gernika (a la qual sumen petits municipis del seu extraradi com Ajangiz o Lumo) estava conformada per prop de 300 habitatges. D’aquest número, els edificis destruïts a causa de “l’incendi” es xifren en un 71% (uns 213), to i que únicament un 7% (és a dir, 21) haurien patit danys greus.

Contràriament als autors anteriors, Irujo defensa que el total de les edificacions totalment destruïdes durant l’atac a la vila foral (ell exclou les poblacions dels voltants) pujava fins a 271, això seria, el 85,22%. Encara més, el basc apunta que els 271 habitatges de Gernika que van quedar en ruïnes representen casi tres quartes parts de les destruïdes durant la guerra en el conjunt del terreny de Biscaia (el total oficial seria de 401), sempre excloent el cas de Bilbao. I per si això fos poc, el bombardeig també hauria afectat la resta de cases de Gernika, en major o menor mesura, arribant al punt de que el 99% d’edificis va patir algun tipus de danys.

Gernika després del bombardeig del 26 d’abril de 1937. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Gernika després del bombardeig del 26 d’abril de 1937. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Pel que respecta al cost econòmic, l’informe de la direcció general de regions devastades reflectia un cost total d’11.940.791 pessetes. D’aquesta manera, dels 35 milions de cost que va tenir la guerra en el conjunt de Biscaia, el bombardeig de Gernika va suposar un 34,1% si no contem els danys dels atacs a la capital.

Conclusions

L’atrocitat que va tenir lloc a Gernika i la seva plasmació en la pintura a l’oli de Picasso ha convertit el bressol del nacionalisme basc en un símbol universal que recorda la indefensió de la població civil en la guerra moderna al mateix temps que clama per la pau. Així doncs, tal i com va afirmar el ministre basc Telesforo Monzón, Gernika era la nostra ciutat, però després del bombardeig va esdevenir un símbol universal de la pau i la llibertat que ara hereta tota la humanitat.

Pòster sobre el bombardeig de Gernika. Font: Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH).
Pòster sobre el bombardeig de Gernika. Font: Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH).

Read More

La Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) esclatà el 17 de juliol de 1936 i és la culminació d’unes tensions socials i polítiques insostenibles a tota la II República, clarament identificables després del triomf a les eleccions de novembre de la CEDA de Gil Robles i el Partit Republicà Radical de Lerroux i els posteriors Fets d’Octubre de 1934. El anomenat Bienni negre (Nov. 1933 – Feb. 1936) comportà un retrocés pel que fa a les polítiques socials endegades amb la proclamació de la República, tant pel que fa al camp (amb una Llei agrària de 1932 que si en els seus inicis ja no complia les expectatives de la pagesia, amb la reforma del 1935 enterrava les il·lusions camperoles) com a la ciutat, amb uns salaris que tornaven als nivells anteriors a la II República. Aquesta tensió social a més, es veia agreujada per l’augment del nacionalisme basc i català i sobretot pel creixement d’un sindicalisme revolucionari que no es sentia ja representat a les institucions republicanes.

Tot plegat, porta a què després del triomf electoral del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, les dretes i els elements més reaccionaris de la República (exèrcit i església) comencin a plantejar un aixecament militar. Però el que en un principi es va plantejar pels militars rebels com un ràpid cop d’estat al més pur estil del s. XIX, es va convertir, per la gran resistència de totes aquelles persones fidels a la República, en una guerra civil que va durar gairebé 3 anys.

El cop d’estat doncs, no triomfà a tota la República. En termes generals, els militars rebels triomfaren a zones de l’estat més interiors i rurals (Castella i Lleó Navarra, Galícia, parts d’Aragó…), on la gran propietat agrícola era predominant i on hi havia unes relacions socials amb major influència de les dretes i de l’església. En canvi, a la majoria de grans ciutats (a excepció de Sevilla o Saragossa, entre d’altres) i zones industrialitzades com Catalunya, Astúries, País Basc, Madrid o València, a més de zones on els moviments socials agraris tenien més arrelament, com gran part d’Andalusia, la fidelitat a la República es mantingué. Així doncs, després dels aixecaments de diverses casernes militars per tot el territori republicà, ens trobem el dia 21 de juliol de 1936 amb una II República totalment dividida en dues zones diferenciades: la zona republicana i la zona sollevada.

Aquesta circumstància va comportar que des dels primers mesos de guerra als territoris fidels a la II República i sobretot a Catalunya, s’organitzessin tant a nivell local com a nivell de la Generalitat, eficaces campanyes per l’acollida de persones que malauradament havien vist com les seves zones de residència queien ocupades en mans de l’exèrcit rebel. Aquests refugiats de guerra, fugiren del nou sistema econòmic, cultural i social imposat pel feixisme, i de la brutal repressió de l’exèrcit rebel i la seva nova maquinària estatal.

La fugida de persones de les zones controlades per l’exèrcit colpista fou molt considerable, i a finals de setembre de 1936, la xifra de refugiats a Catalunya ja es situava al voltant de les 200.000 persones (unes 100.000 només a Barcelona), xifra que anà augmentant durant els darrers mesos del 1936, sobretot després de la caiguda d’Irún i l’ofensiva a Guipúscoa, que portà molts refugiats bascos al Principat. Des d’un primer moment, la Generalitat a través del Departament de Governació i Assistència Social i la República amb l’Oficina Central d’Evacuació i Assistència als Refugiats, a més d’organitzacions humanitàries com el Socors Roig del POUM o el Comitè Internacional de la Creu Roja, van vetllar per poder acollir el màxim nombre de refugiats possibles (a les acaballes de 1937, es calcula que Catalunya havia acollit 700.000 refugiats) repartits per totes les poblacions catalanes.

Si bé Barcelona fou la ciutat catalana que més refugiats va acollir i on més es va notar l’impacte del conflicte en aquest sentit, molts municipis de tota la geografia catalana van optar per crear organismes municipals dedicats exclusivament a l’acolliment de refugiats. Entre aquests municipis, trobaríem comitès i comissions d’ajuda als refugiats, a llocs tant diversos com Camprodon, Sabadell, Banyoles, Vilanova i la Geltrú o la ciutat en la qual avui centrarem l’article, la Seu d’Urgell.

Cartell a color realitzat per Martí Bas l’any 1937. Comitè Central d'ajut als refugiats de Catalunya.
Cartell a color realitzat per Martí Bas l’any 1937. Comitè Central d’ajut als refugiats de Catalunya.

La primera referència a refugiats de guerra a la capital alt urgellenca la trobem ja a l’acta de la sessió del Ple de l’Ajuntament de la ciutat del dia 12 de novembre de 1936. En aquells moments, l’alcalde del Consell Municipal, format el 14 d’octubre i hereu directe del Comitè Local de Milícies Antifeixistes (de fet, gairebé la totalitat dels seus membres havien participat del Comitè, i el predomini era anarquista, amb 5 consellers de la CNT d’un total de 9), informa els consellers en sessió plenària que treballadors del Servei d’Assistència Social de la Generalitat havien visitat la ciutat tot “reclamant l’assistència de 200 infants de germans de Castella”. El Consell acceptà l’arribada de 50 d’aquests infants.

La població de la ciutat sembla que no va oposar-se a l’arribada dels primers refugiats de la guerra; es gaudia així d’un sentiment de solidaritat envejable envers aquelles persones que no arribaven a la població per lliure decisió, sinó que ho feien fugint del feixisme.

L’arribada de refugiats va continuar a les darreries de 1936 i en aquest sentit, el dia 7 de desembre es torna a informar al Consell de l’arribada de més refugiats. En aquest cas, es tractaria de 450 refugiats que s’haurien de distribuir per tota la comarca de l’Alt Urgell, allotjant-se o bé en domicilis de famílies o bé en els propis ajuntaments, en el cas “d’aquells que estiguin en condicions de fer-ho, com Organyà”.

En aquest punt, podem veure com el Consell Municipal de la Seu opta de nou per l’acolliment d’aquestes persones, tot buscant allotjaments diversos per als refugiats i proposant l’Hotel Andria de la localitat i el Seminari vell  per a allotjar-los.

La qüestió dels refugiats de guerra a la Seu agafa encara més importància amb l’entrada de l’any 1937. El 5 de gener el Consell aprova la creació d’una comissió pro refugiats de guerra, “tenint en compte que hi ha del sud d’Espanya i Andalusia”, que s’estructura aquell mateix dia amb l’objectiu de “representar el Consell Municipal vers els refugiats, cuidant de la provisió alimentària dels mateixos, robes i assistència benèfica”.

Sembla que l’any 1937, la ciutat notà el desgast de la guerra i començaren petits problemes amb alguns refugiats. L’arribada massiva de refugiats a la Seu provocà ràpidament problemes tant de manca d’aliments i d’habitatge, com de convivència en alguns pocs casos. En aquesta línia, el mateix Consell denúncia el 12 de gener de 1937, “el llibertinatge existent entre els refugiatsalhora que assenyala els primers problemes, com “la qüestió de l’allotjament”. A més, segons podem veure a La Vanguardia del 19 d’agost de 1937, 80 refugiats són expulsats de la ciutat per mal comportament, una xifra ínfima si la comparem amb el total de refugiats arribats a la ciutat.

L’any 1937, la ja citada qüestió de l’allotjament es convertia en un problema a la ciutat, però tot i així, i atenent-nos al llibre registre de refugiats de la Seu d’Urgell, sabem que aquest problema no significà la fi de l’arribada de refugiats a la ciutat, en un nou gest que, en els temps que corren, hem de posar en valor. Un exemple d’aquesta solidaritat, el veiem amb la conservació d’una comanda que fa la Comissió Pro refugiats corresponent als aliments necessaris per als refugiats, per tot el mes de juny de 1937, amb partides com 3.000kg de patates, 480kg de carn o 100kg cereals per a tots els refugiats de la ciutat. En aquells moments, cal dir, el racionament ja havia començat a funcionar a la capital urgellenca, sobretot per la manca d’un aliment de primera necessitat com era i és la farina.

Amb aquesta comanda, finalitza l’actuació envers els refugiats d’aquest primer Consell Municipal de predomini anarquista a la Seu d’Urgell, ja que aquell mateix mes de juny, els consellers es veurien obligats a dimitir a conseqüència dels Fets de Maig de 1937.

Aquesta qüestió seguirà sent de vital importància (ja que el nombre de refugiats no va fer més que augmentar, fins a arribar a uns 570.000 al setembre de 1937 a tota Catalunya) per al nou Consell municipal entrant el juny de 1937, un nou Ajuntament format aquesta vegada per membres en igual nombre tant d’Esquerra com de la CNT, així com amb una forta influència del PSUC, que conjuntament amb Esquerra desplaçaren a la CNT de les posicions de poder a la ciutat.

El nou Consell ja aborda la qüestió dels refugiats a la primera acta d’aquest consistori, el dia 26 de juny de 1937, quan es demana a la Comissió de Sanitat i Assistència Social que iniciï les gestions per a iniciar inspeccions sanitàries als edificis que ocupen els refugiats, alhora que s’obligui a treballar a la ciutat a aquells refugiats en edat de fer-ho.

Cartell anònim (1936 – 1938) de la UGT. Comissió d'agitació i propaganda de la UGT.
Cartell anònim (1936 – 1938) de la UGT. Comissió d’agitació i propaganda de la UGT.

Sembla ser que durant l’any 1937 encara van arribar més refugiats a la capital alt urgellenca, provinents de dues zones diferenciades: en els primers mesos de l’any grans parts d’Andalusia i en general del sud de l’estat foren les zones que més refugiats van tenir a la Seu, mentre que a la segona meitat de 1937, era de nou Castella la zona de la que provenien un considerable nombre de refugiats. El 14 de desembre, una notificació de l’Ajuntament trobada a la Correspondència del mateix Consell, confirma que el Seminari hauria de tornar a acollir refugiats a causa del problema de manca d’habitatges que hi havia a la ciutat. Aquesta no fou l’única part del patrimoni eclesiàstic de la ciutat que fou destinat a l’acolliment de refugiats, ja que aquests també foren situats durant uns mesos de l’any 1938 al Claustre del s. XIII de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquesta situació de la Catedral de Santa Maria d’Urgell, l’única romànica de Catalunya, com a campament de refugiats, finalitzarà a instàncies de la pròpia Generalitat de Catalunya el 19 de maig de 1938, quan obligarà el consistori a netejar i tancar la catedral per a la seva bona preservació, tot “prohibint terminantment viure a ningú”. És paradoxal però, que després d’haver donat compliment a aquesta ordre, el 23 de juny de 1938 el ple de l’Ajuntament aprovi l’habilitació de la Catedral com a presó de la ciutat.

Els primers mesos de 1938, també va arribar un considerable nombre de refugiats a la ciutat, provinents en la seva majoria d’Aragó. Cal recordar que el Front d’Aragó estigué actiu entre juliol de 1936 i abril de 1938, quan l’ofensiva rebel aconseguí derrotar les forces republicanes. Veiem aquí, doncs, una clara relació entre zones ocupades i arribada de refugiats a la ciutat d’aquestes zones en els dies immediatament posteriors a l’ocupació.

Una última referència a remarcar sobre la qüestió dels refugiats, la trobem a l’acta del Ple de l’Ajuntament del dia 9 de juliol de 1938. Aquell dia, alhora que se’ns parla d’una població “en estat crític per manca de llenya”s’aprova una despesa de 30.000 pessetes en concepte de “despeses ocasionades pels refugiats de guerra”. Trobem, doncs, aquí un nou exemple i lliçó de la solidaritat exercida a la Seu d’Urgell envers els refugiats durant aquells durs mesos de 1938.

Numèricament, les xifres de refugiats arribats a la ciutat són altíssimes, i més si tenim en compte, com ja hem dit, que en aquells moments la població urgellenca no superava els 4.600 habitants. Segons el llibre registre de refugiats de la ciutat, en funcionament entre el 3 de gener de 1937 i el 31 de març de 1938, 609 persones van arribar a la Seu en qualitat de refugiats. Una xifra que representa gairebé el 15% del total de la població de la ciutat i que, gairebé amb seguretat, fou superior si comptabilitzem també els refugiats arribats l’any 1936 i els nouvinguts a partir de l’abril de 1938, quan tenim constància de noves arribades de refugiats però que no consten al llibre registre de refugiats de la ciutat.

El Comitè Local de Milícies Antifeixistes de la Seu d’urgell. Autor desconegut. Fons fotogràfic de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. ACAU.
El Comitè Local de Milícies Antifeixistes de la Seu d’urgell. Autor desconegut. Fons fotogràfic de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. ACAU.

Amb l’anàlisi dels refugiats de la Guerra Civil a la Seu d’Urgell, podem concloure que si bé aquest fou un assumpte complicat pel consistori, sobretot per la manca d’habitatges i d’aliments, en cap moment trobem retrets cap al col·lectiu de refugiats. Ans el contrari, podem parlar d’una praxi tant per part del Ajuntament com dels veïns del poble, basada en el suport mutu, la solidaritat i l’ajuda envers aquelles persones refugiades, que trobaren en la Seu una ciutat fidel a la República fins a la seva ocupació definitiva, el 5 de febrer de 1939.

Read More

El dia 27 d’octubre de 2016, durant la sessió d’investidura del president del Partit Popular Mariano Rajoy al Congrés dels Diputats, el secretari general de Podem, Pablo Iglesias, va afirmar que “Las dos instituciones tradicionales a prueba de crisis son la Monarquía y el PNV, bien unidos por la Cruz de Borgoña”.

Origen de la Creu de Borgonya

La Creu de Borgonya és una variant de la Creu de Sant Andreu en la que els troncs que formen la creu estan representats amb els seus nusos als llocs on es van tallar les branques. Aquesta representació va arribar a Espanya perquè Felip I de Castella, conegut com «el Bell», es va fer incloure la creu a partir de 1506 als seus uniformes i escuts d’armes i a les seves banderes, ja que Sant Andreu era el patró de Borgonya, lloc d’origen de la seva mare Maria.

No va ser fins el 1525 que la Creu de Borgonya es va reconèixer totalment com a emblema de la Monarquia Hispànica. Aquell any la bandera va ser utilitzada per primer cop com a insígnia espanyola a la batalla de Pavia, conflicte dut a terme el dia 25 de febrer, on les tropes espanyoles van vèncer a les franceses. Com a conseqüència del resultat final, el rei francès Francesc I va haver de renunciar, mitjançant el tractat de Madrid, al Milanesat, als Països Baixos espanyols, al Regne de Nàpols, a l’Artois i a Borgonya. A més, la victòria de l’emperador va donar l’hegemonia d’Itàlia de Francesc I a Carles V. Durant tota l’Edat Moderna els regiments d’infanteria de la Monarquia hispànica i les unitats militars de l’Exèrcit espanyol de la Casa d’Àustria, conegudes com a terços, van continuar utilitzant la bandera de la Creu de Borgonya.

La Creu de Borgonya i la simbologia carlina

La borgonyona va ser incorporada progressivament al moviment carlí a partir de 1833. Anteriorment, havia estat substituïda com a bandera d’Espanya per la bandera actual, a partir de que es va canviar l’emblema per a les naus de l’Armada. El carlisme; que defensava els privilegis, la monarquia i els furs i que sentia un cert enyorament de l’Antic Règim i un gran patriotisme espanyol; és probable que adoptés la Creu de Borgonya perquè li feia recordar l’època de màxim esplendor de la Monarquia hispànica. Els carlistes la van arribar a utilitzar durant la Primera Guerra Carlina de 1833, encara que també era la bandera de les forces regulars liberals de la reina Isabel II i dels partidaris d’assentar les bases d’un sistema liberal a Espanya.

Imatge de la desfilada victoriosa feixista després de la caiguda de Bilbao. 19 de juny de 1937. Font: llibertat.cat
Imatge de la desfilada victoriosa feixista després de la caiguda de Bilbao. 19 de juny de 1937. Font: llibertat.cat

De totes maneres, l’Aspa de Borgonya no es va convertir pròpiament en l’emblema polític carlí fins el 24 d’abril de 1935, quan el grup paramilitar clandestí Requetè es reorganitzà. Els requetès carlins i els tradicionalistes, partidaris al bàndol nacional durant la Guerra Civil, van continuar utilitzant l’emblema. L’objectiu dels requetès, també anomenats boinas rojas, era defensar la religió catòlica i oposar-se al marxisme, segons afirma Román Oyarzun al llibre Historia del Carlismo. A més, entre 1936 i 1939 la Creu de Borgonya va ser el símbol distintiu que marcava les cues dels avions de l’Exèrcit de l’Aire.

La Creu de Borgonya, el nacionalisme basc i la monarquia espanyola

El secretari general de Podem no s’equivocava quan atribuïa, durant el discurs d’investidura de Mariano Rajoy, la Creu de Borgonya a la monarquia espanyola, ja que aquesta es va mantenir a l’escut monàrquic fins a la proclamació de l’actual rei Felip VI.

Ara bé, quina relació té el nacionalisme basc amb la Creu de Borgonya? Doncs resulta que el nacionalisme basc es va veure influenciat a finals del segle XIX per la mentalitat carlina. Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc, es proclamava profundament carlí i considerava que les seves pàtries eren Espanya i Biscaia. Tot i així, va patir una transformació mental a partir de 1882, quan va començar a dubtar sobre quina era la seva pàtria real després de que al seu germà Luis un home de Santander li hagués dit que era un mal espanyol degut a que si els biscaïns tenien furs “no servien a l’exèrcit espanyol ni contribuïen amb diners al Tresor de la Pàtria” (El despertar de la conciencia nacional vasca). Arana era monolingüe castellà però va aprendre perfectament l’èuscar. A més, va estudiar a fons la història i les lleis de Biscaia. Després d’un any d’haver tingut aquella conversa amb el seu germà en la que aquest li va explicar la seva vivència amb l’home de Santander, Sabino Arana va admetre que la seva única pàtria era Biscaia.

La Creu de Borgonya va ser utilitzada per primer cop pel nacionalisme basc l’any 1922, quan va ser adoptada com a emblema de l’Euzko Mendigoizale Batza (Associació de Muntanyencs Bascos). La bandera dels “mendigoizales” tenia la Creu de Borgonya de color verd i una vora vermella que la rodejava. Aquesta variant de l’Aspa de Sant Andreu també va ser incorporada posteriorment al Jagi-Jagi, una escissió sabiniana del Partit Nacionalista Basc.

Ensenya del batalló Jagi-Jagi. Font: Lubakikoak
Ensenya del batalló Jagi-Jagi. Font: Lubakikoak

Al País Basc i a Navarra, durant la Guerra Civil, la Creu de Borgonya va estar present als dos bàndols ja que la portaven els requetès (grup carlista espanyolista favorable al bàndol nacional) i els gudaris biscaïns, seguidors de les idees de Sabino Arana, que van lluitar en el bàndol republicà. L’Aspa de Sant Andreu que duien els nacionalistes bascos era la variant de color verd i la que duien els requetès era la de color vermell. Una altra diferència entre les dues creus és que la utilitzada pels gudaris tenia a cada braç dos nusos a un costat i un tercer a l’altre; en canvi, la creu adoptada pels carlins estava formada per quatre nusos disposats a la mateixa altura.

Els gudaris (soldats o guerrers en èuscar) eren les persones que formaven l’Eusko Gudarostea, l’exèrcit del Govern d’Euzkadi durant la Guerra Civil. Aquest cos militar va passar a formar part de l’Exèrcit Popular de la República. Una de les hipòtesis del perquè els gudaris biscaïns duien l’Aspa de Borgonya és la influència del carlisme en el nacionalisme basc que acabem de veure.

En canvi, Aitor Estevan, representat jeltzale al Congrés dels Diputats, va desvincular l’origen carlí i monàrquic de la Creu de Borgonya verda utilitzada pels gudaris biscaïns a la guerra. Ell donà la versió de que la Creu de Sant Andreu que apareix a la ikurriña i que va ser utilitzada pel gudaris biscaïns és originàriament vermella per la batalla d’Arrigorriaga (pedra vermella, en èuscar) i que més tard va ser representada en verd per les fulles de l’Arbre de Gernika i pels Furs.

Segons els nacionalistes bascos, la Creu de Sant Andreu la va incorporar Sabino Arana no pel seu ideari carlí sinó perquè la batalla d’Arrigorriaga (o de Padura) va succeir el dia de Sant Andreu. Aquest conflicte, que és un “símbol de la independència basca per a Sabino Arana” segons Aitor Estevan, és un enfrontament imaginari entre les tropes lleoneses i les biscaïnes dirigides per Jaun Zuria (“el senyor blanc”), mític primer senyor de Biscaia.

Batalló ‘Loiola’ de l’Euzko Gudarostea davant de l’Arbre de Guernica l’any 1937. Font: Auñamendi Eusko Entziklopedia
Batalló ‘Loiola’ de l’Euzko Gudarostea davant de l’Arbre de Guernica l’any 1937. Font: Auñamendi Eusko Entziklopedia

Poques obres fan referència a la figura real o imaginària de Jaun Zuria. Per aquest motiu el seu nom sempre ha anat acompanyat de polèmica entre historiadors, escriptors i polítics. Segons les primeres referències escrites sobre aquest personatge; les obres de Pere Alfons de Portugal, comte de Barcelos, (Livro das Linhagens) i de l’historiador biscaí Lope García de Salazar (Crónica de Siete Casas de Vizcaya y Castilla); Jaun Zuria va ser un home d’origen llunyà que va arribar a les costes biscaïnes a finals del segle IX. En aquell moment resultava que els biscaïns estaven obligats a pagar tribut a un comte asturià que es deia Moniño. Diu la llegenda que el Jaun Zuria va oferir ajuda als biscaïns a canvi de convertir-se en el seu senyor. Quan Moniño va anar a reclamar el pagament del tribut, el Senyor Blanc es va negar a fer-ho. Aquest fet va provocar enfrontaments entre el comte i el senyor a diversos indrets, sent el més significatiu el de Padura, ja que va ser a on els biscaïns van vèncer. Els guanyadors de la batalla van perseguir als derrotats fins a l’arbre de Luyando. Per la quantitat de sang que es va derramar a la batalla, al camp on es van produir els fets se li va donar el nom d’Arriorriaga, que, com hem mencionat anteriorment, en èuscar vol dir pedres vermelles.

Read More

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)

A dia d’avui, després de 40 anys de la mort de Franco ens trobem amb un buit de memòria històrica. La resolució de la Transició en format de pacte i no de ruptura amb el règim anterior és la matriu creadora de mancances com aquesta a l’Estat Espanyol. Això ha comportat una amnèsia a nivell psicològic i un malestar a nivell sociològic, com a poble. Les respostes han estat nombroses i des de diversos fronts. Entitats com l’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya han esdevingut cabdals; com també  centenars de treballs que ens retornen a totes aquelles persones i projectes que un dia la força de les armes ens va voler arrabassar. No obstant això, la feina que queda per fer és immensa i cal continuar reivindicant aquest greuge.

Moltes vegades, quan parlem d’aquests aspectes ens referim a la història dels oblidats, la història dels exiliats, o bé la història dels silenciats; però moltes menys vegades a la història dels botxins o de la història de l’Alzamiento Nacional. Aquesta és tan o més important, ja que – com la cara d’una moneda – ens explica i ens serveix per comprendre com i per què va ser possible l’altre. Ens trobem, per exemple, amb nombroses obres sobre l’existència d’alguns maquis; sobre la vida a l’exili de nombrosos republicans, personalitats que seran assassinades, etc. Però la relació entre aquestes i les obres especialitzades en les grans personalitats, que no solament es van quedar durant el franquisme, sinó que varen tenir un paper important en el seu desenvolupament, és totalment asimètrica.

Aquesta crònica doncs, la trobem personificada amb diferents personatges. Qui no recorda figures com les de Juan Antonio Samaranch, o bé José María de Porcioles? Emperò n’hi ha d’altres com Miquel Mateu (1898 – 1972) que no són tan presents. La meva preocupació per aquest tema i la meva condició de peraladenc em varen empènyer a estudiar-lo i finalment dedicar-hi el Treball Final de Grau. Al principi semblava que la manca de treballs exhaustius es traduirien en l’examen d’un franquista més, però aquesta hipòtesi quedaria ràpidament descartada.

Model francès del caça SPAD VII. Avió amb motor Hispano Suiza que s’utilitzà abundantment en la IGM

Miquel Mateu tenia una genealogia que el distingia d’entrada. Era fill del conegut industrial català Damià Mateu, “una de les figures més importants de la burgesia emprenedora catalana durant el primer terç del segle XX”. Aquest va fundar la companyia Hispano Suiza que va ser capdavantera a Europa en el camp de les construccions mecàniques com element dinamitzador del sector metal·lúrgic. Per entendre’ns, va arribar a proveir una bona part dels motors d’avió – ja fora per patents o per pròpia producció – al govern francès principalment, però també als altres països de la Triple Aliança, en la IGM. A més “una altra vessant de l’herència que Mateu va rebre del seu pare, no menys important i inseparable de la patrimonial és la ideològica”. Tenia una afiliació monàrquica i autonomista, que derivà en posicions cada cop més espanyolistes. Ell no donava tanta importància de quin règim formava part, sempre i quan es resolguessin les seves demandes. Mateu heretà les conviccions del seu pare del rebuig al comunisme, però amb un refús molt més acusat. Cal assenyalar que l’any 1934 va ser un dels fundadors de la Lliga Anticomunista de Catalunya. L’altra persona influent en la seva família va ser el seu oncle Enrique Pla i Deniel – del qual parlarem més endavant – que arribaria a ser cardenal, després de ser bisbe de Salamanca, arquebisbe de Toledo, primat de Franco i exponent del nacionalcatolicisme. Tot plegat marcarà, doncs, la seva l’adscripció socioeconòmica i ideològica.

Miquel Mateu estudiarà comptabilitat a París, on el seu pare pocs anys abans havia obert una sucursal de la Hispano Suiza (a causa dels conflictes laborals entre obrers i patrons al Principat). Amb aquest pretext es formarà com a quadre tècnic – sent només un adolescent -, ja que aprendria la llengua del país on començava a tenir molts interessos econòmics, a la vegada que adquiriria les nocions necessàries per menar-la. Al començar la IGM marxarà a estudiar dret als EUA. Cal ponderar dos aspectes. Per una banda, que era l’hereu, pel que s’allunyava del conflicte. Per altra banda, que era una opció poc freqüent, ja que el francès (llengua de diplomàcia a nivell internacional) anava per davant de l’anglès i el poder econòmic i intel·lectual encara residia a Europa en gran part. Tanmateix, cal remarcar que era un país que s’havia industrialitzat a passes de gegant, i en el context de la seva arribada s’hi produïen fenòmens, com la producció en cadena, que en aquell moment estava sent perfeccionada per Henry Ford. Ell seria dels primers industrials espanyols que coneixeria el fordisme, que caracteritzaria un nou nivell de desenvolupament de les forces productives. Aquest aspecte li seria molt propici, ja que la Hispano Suiza es dedicava a vendre llicències en no poder assumir la demanda de producció.

El rei Alfons XIII, Damià Mateu i Bisa, i Miquel Mateu i Pla al castell de Peralada. Josep Mª Segarra

En acabar la seva formació tornà Catalunya per encetar, després de fer el servei militar, la seva vida empresarial com a tal. Es posarà al càrrec de l’empresa filial a França de la Hispano Suiza i s’involucrarà en la construcció d’una central hidroelèctrica de la mà de l’empresa FHASA, com també s’engrescarà en l’àmbit de la indústria vitícola engegant el que més tard derivarà en Vins i Caves Castell de Peralada. La primera corporació que va encapçalar va ser la Lliga Aeronàutica de Catalunya quan va esdevenir-ne president el 1927. El 1928, havent complert els 30 anys, el seu pare li confiarà el control de les empreses. Veurem doncs, com certificarà la successió del seu pare; com es consolida com un personatge dins el món empresarial (exercint monopolis com el del sector metal·lúrgic a nivell regional), ocupant llocs d’importància, posant en pràctica noves iniciatives, establint contactes (com el d’Alfons XIII), etc.

Mort el seu pare el 1935, heretant tot el que era seu i amb el naixement de la seva filla Carme el 1936, començava un nou cicle en la seva vida personal. El que no sabia és que ben aviat – aquell mateix any -, començaria una nova etapa econòmica, i sobretot política, de la seva vida.  Es casà amb Júlia Quintana Ilizarbe, que era filla del representant de l’empresa química Basf a Barcelona. Serà doncs, un casament que tindrà importants connexions industrials. Després de tornar de la lluna de mel a Alemanya, començarà a treballar en el condicionament del Castell de Peralada, que el seu pare li havia donat com a regal de noces i que es trobava molt descuidat. Aquest, a partir dels anys 40 serà un lloc de trobada per a reunions importants i per estades del Generalísimo. Segons relata Ramon Guardiola, Damià Mateu pretenia que suposés una nova empresa i repte pel seu fill. El Castell de Peralada, que ell preferia que s’anomenés el Palau, va passar a ser a partir de llavors una nova insígnia que el caracteritzaria. Mitjançant aquest va dinamitzar l’activitat del poble, al seu voltant. Com he explicat abans, creà una empresa al poble i va assalariar en aquesta bona part dels seus habitants. A més, en tenia al seu servei en la reconstrucció i manteniment del nou palau i d’alguna manera també, a la resta de vilatans. En revitalitzar aquest espai, doncs, va substituir els comtes que hi havien residit, passant a ser el nou centre de l’activitat de la població. Tot plegat també influiria que esdevingués una persona d’importància a la regió empordanesa per tots aquests factors i d’altres. Així doncs, comprendre el que era el Castell de Peralada des de l’arribada de Miquel Mateu és copsar en gran mesura qui era.

Miguel Mateu i Pla

El 1936 “quan esclatà la guerra Mateu es trobava amb la seva família a Peralada”. Com a la resta del Principat, a Peralada hi havia un comitè revolucionari, el qual el va recloure al seu domicili per la seva adscripció socioeconòmica. En aquell context començaria una repressió a la rereguarda vers empresaris, propietaris i dirigents d’associacions patronals sobretot. En aquesta conjuntura Miquel Mateu va decidir marxar. Com en tants altres casos la Generalitat va intervenir, aconseguint-li els permisos necessaris. Després d’algun entrebanc creuarà la frontera acompanyat d’alguns dels subordinats de Léon Blum (cap del govern francès amb el qual hi tenia una relació, gràcies a la seva activitat econòmica a París). Abans de continuar cal fer patent que havia forjat vincles especulatius i tràfic d’influències amb personatges com aquest.

Un dels aspectes fonamentals que implica i explica el comportament de Miquel Mateu  és el posicionament del que podem anomenar burgesia catalana vers el cop d’estat. Moltes vegades s’ha entès aquest conflicte com un atac del nacionalisme espanyol al catalanisme, o bé solament com una guerra de classes. És indispensable entendre-ho tenint en compte ambdues, indestriablement. Per citar només uns dels molts acadèmics dels que parlen d’aquest posicionament davant el cop d’estat: “Independentment del major o menor grau d’identificació de la burgesia industrial catalana amb els insurrectes el juliol de 1936, l’inici de la guerra civil va portar a un profund trencament de la societat catalana i a l’alineament de la gran burgesia amb el moviment antirepublicà”. Cal afegir a més, per desmentir alguns mites, que “les explicacions, tan esteses i repetides darrerament, sobre si aquesta o aquella persona va col·laborar o va tenir un paper en el franquisme perquè l’estiu del 1936 va ser amenaçada pels incontrolats, tenen una consistència més aviat baixa i un recorregut curt”.

Tot i que “Abans de la guerra, les activitats de Miquel Mateu, van ser només d’home d’empresa (no obstant això, hem vist que tenia vinculacions polítiques directes i indirectes). […] Poques setmanes més tard, […] s’incorporava a la “zona nacional” i es posava a disposició del govern de Burgos […]”.  La seva presència a Burgos no passaria desapercebuda. A diferència de la majoria de persones que estaven allà ell tenia estudis, sabia idiomes, tenia un fort poder econòmic i contactes a l’estranger.

La seva col·laboració, fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, consistirà, primerament, en proveir de material de guerra als nacionals i sabotejar els intents de fer-ho per als republicans. També col·laborà amb la propaganda anticomunista, ja que portava l’anticomunisme com unes de les banderes de presentació. Miquel Mateu, que participava de diverses publicacions i resseguint el fil del butlletí de l’Entente Internationale Anticommuniste, va ser un dels promotors de la propaganda ideològica, després de comprovar l’hegemonia que tenia la Segona República Espanyola en aquest camp. Podríem afirmar amb certesa que va ser un precursor d’allò de què pocs anys després Goebbels esdevindria un exponent en el nazisme.

Participarà del servei d’espionatge donant informació des de moviments dels rojos als dos costats de la frontera, informació sobre la situació al Principat, entrega de mapes, etc. Poc a poc, el seu pes va fer que aconsellés i fes molts suggeriments sobre els moviments que havia d’efectuar el govern de Burgos. Això s’exemplifica sobretot amb la seva actuació com a diplomàtic. Per tot això, es pot afirmar que l’avenç de la política exterior de Franco s’aconsegueix gràcies a persones com Miquel Mateu. En primer terme, gràcies a les tècniques molt més subtils i conciliadores a l’hora de relacionar-se que la de militars i molts d’altres. En segon terme, per les seves múltiples amistats tant amb el govern francès, com en d’altres països com Anglaterra, Alemanya, Itàlia i Suïssa. Tot això evidencia com les relacions professionals de primer ordre econòmic suposaven molt bons contactes de pes polític. Normalment  aquestes relacions, com podem suposar, es vehiculaven amb el bescanvi de favors. 

No obstant això, també va tenir problemes i va intervenir en situacions molt delicades. Per exemple, quan el govern francès va acusar als nacionals d’entregar Mallorca a Itàlia, o bé quan França va estar apunt d’intervenir mitjançant l’exèrcit si hagués començat la contesa europea. “Les missions encomanades a Mateu van anar augmentant a poc a poc en quantitat, importància i dificultat.”

Una missió rellevant i també contradictòria per exemple, a nivell d’implicació i discussió amb Franco, són les interrupcions d’electricitat de FHASA (Empresa que controlava una central hidroelèctrica a Andorra) a Barcelona, quan la guerra ja es trobava en un estadi avançat. Això, va comportar que  actués com a interlocutor, a la vegada que part implicada. Miquel Mateu va efectuar un tall de subministrament elèctric per debilitar la Barcelona republicana. Al cap de pocs mesos se li va tornar a demanar. Llavors va aconsellar que no es fes efectiu, ja que tenint en compte la conjuntura internacional i que d’altres centrals encara funcionaven, el règim podria sortir molt mal parat a nivell de relacions exteriors sols per condicionar relativament el subministrament. Tanmateix, Franco va insistir i Miquel Mateu, al·legant un deute que no es pagava des del juliol de 1936 i utilitzant condicions contractuals va aconseguir aturar la producció d’electricitat. Realment el consell de no intervenir el subministrament era per benefici per la causa nacional? O per un benefici personal? La causa concreta no la puc certificar. Ara bé, aquí podem observar un fràgil equilibri entre interessos econòmics i interessos polítics amb els quals Mateu havia de fer contínuament malabars, per tal de no quedar ell mateix perjudicat o fora de joc.

Central Hidroelèctrica FHASA. Gabriel Casas.

Sigui com sigui, se’n va sortir. Després de ser vetada durant un període la seva entrada a França, la situació amb el govern francès es va anar enrarint fins al punt que aquests van decidir requisar FHASA. No obstant això, Miquel Mateu va aconseguir evitar-ho. Un cop més, mitjançant noves pressions al govern francès. Abans de continuar, he de dir que serien les experiències com aquesta el que el portarien a ser ambaixador a París durant l’etapa més dura de política exterior franquista. Un dels aspectes que va influir que tot es resolgués segons els seus interessos, entre d’altres motius, és el subministrament de queviures als andorrans (els quals tenien seriosos problemes per autoabastir-se de cara a l’hivern) que,  “[…] la majoria, però, no sabia que ni havia estat de grat ni de manera gratuïta.” S’ocupà d’efectuar el primer subministrament el 1937, intercedint directament i com avalador del crèdit, fet que “repercutirà en el bon nom de Mateu a Andorra” i “[…] l’Espanya nacional no trigà en veure el ressò de la transacció” . Miquel Mateu jugà hàbilment, perquè a la vegada que es guanyava la confiança dels andorrans, aconseguia que en un moment crític a nivell internacional per als nacionals, suposés un reconeixement del govern francès, en certa manera, a l’autoritat franquista. Tornarà a ser peça clau en el següent enviament: Mateu argumentà que si s’arreglava la situació internacional, llavors seria necessari fer el segon enviament de provisions. Voldria dir que si les relacions amb França haguessin passat a ser hostils i s’hagués perdut el control sobre FHASA, ja no hagués sigut necessari fer l’enviament que tan necessitava el poble andorrà?

Veiem com, deixant de banda les moltes incògnites que encara queden per resoldre en casos concrets com aquests i accions per treure a la llum, Miquel Mateu va ser, doncs, dels catalans de Burgos més implicats. Estranya per una banda que la historiografia no l’esmenti en els conflictes que es produïren a Burgos entre carlins i falangistes catalans, en els quals ell es posiciona repetidament vers una restauració de la monarquia. Per altra banda, es pot arribar a entendre, perquè “[…] la major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana […], no entraren gaire en la lluita de faccions i mostraren la seva adhesió al Movimiento Nacional, especialment a Franco […] i es preocupaven més de com organitzar-se per la tornada a Catalunya que d’altres coses.” . Segons J. Mª Fontana “De don Miguel Mateu […] hablaban mucho los catalanes […] Explicaban que, mientras su pariente el obispo Plá y Daniel jugaba al tenis con el Generalísimo, él hacía de árbitro”. Ell afegia que malgrat ser una anècdota inventada parlava del seu pes – i com veurem en la segona part d’aquest article-, portaria conseqüències polítiques.

En el pròxim capítol narrarem la seva vida durant el franquisme. Des del seu nomenament com a alcalde de la ciutat de Barcelona, l’endemà mateix de la seva caiguda (27 de gener de 1939), passant per les diverses actuacions i responsabilitats en càrrecs com aquest, però també com a ambaixador a París, com a president de la Caixa de Pensions (l’actual La Caixa), com a president de Fomento del Trebajo Nacional (actual Foment del Treball) i un llarg etcètera. Una radiografia fins al final de la seva vida (1972) que ens ajudarà a comprendre també, no solament aquest personatge, sinó també les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola i el franquisme a Catalunya i l’evolució de la posició de la burgesia catalana.

 

Read More