Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

A principis de la dècada de 1840 la premsa britànica era clarament russofòbica: veien als súbdits del tsar com una perillosa colla de supersticiosos que amenaçaven de fer esclatar pels aires l’incipient imperi de l’EIC (Companyia Anglesa de les Índies Orientals) i el conjunt de l’esforç civilitzador anglosaxó a l’Àsia. Ignorant la poderosa influència de l’opinió pública anglesa, el 1844 el tsar Nicolau I (r. 1825-1855) s’arriscà a un viatge sorpresa a Londres per a arribar a un acord amb la reina Victòria (r. 1837-1901) sobre el repartiment d’Àsia.

El tsar seguia sent un home molt sever i auster, però, amb els anys, havia deixat de parar atenció als consells prudents d’alguns assessors i decidit que, amb el nou govern tory, no li seria difícil guarir les velles ferides de Jivá (1839-1840) i Afganistan (1839-1842), per a unir esforços en contra de l’imperi otomà. Ignorava Nicolau I que les seves propostes serien desateses i que menys d’una dècada més tard una coalició de potències europees desembarcaria a les costes russes de Crimea en defensa dels otomans, donant lloc a una de les guerres més sagnants del segle XIX. Un conflicte que tingué en el Caucas un dels seus principals escenaris.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\politics-tsar-nicholas_i-crimea-crimean_war-lord_palmerson-csl1046_low.jpg
El primer ministre Palmerston es prepara per a enfrontar-se al tsar en la lluita per la hegemonia de l’Àsia occidental. Font: A Web of English History

Alliberament i opressió d’una terra

A diferència de l’Àsia Central, la presencia russa al Caucas i l’oest del mar negre (ambdós sota influència otomana) era constant des de començaments del segle XIX; els grans tsars de la centúria anterior havien aconseguit arrabassar algunes fortaleses estratègiques als seus grans enemics otomans, però fou la modernització militar eslava (forçada per la confrontació amb Napoleó Bonaparte) el que els hi donà una gran avantatja. Els territoris del Caucas, tradicionalment sota el domini del soldà otomà o del sha persa, després d’un implacable avenç rus foren posats sota la protecció del tsar Nicolau I en els tractats de Turkmantxai (amb els perses el 1828) i Edirne (amb els turcs el 1829).

El tsar Nicolau I (a la dreta) havia iniciat una imparable expansió a costa del regne del jove Abdulmejid I (a l’esquerra). Font: Viquipèdia

A més de tenir un exèrcit millor preparat per a la guerra moderna, els agents del tsar havien jugat amb una gran habilitat amb les comunitats cristianes de la regió, a les quals havien promès uns drets religiosos que ni el sha ni el soldà havien respectat mai del tot. Els armenis abraçaren la causa tsarista i aportaren molts guerrers a les seves forces, mentre que la noblesa georgiana dels regnes de Kartli i Kajeti s’hi avingueren en saber que els seus drets feudals serien respectats. Però al nord del Caucas la situació era ben diferent: abjasis (nord de l’actual Geòrgia), circassians, daguestanis i txetxens, tots ells de confessió musulmana, veieren la supremacia dels russos i els seus veïns cristians amb gran inquietud.

Delegacions de líders tribals musulmans marxaren a Estambul per a rebre suport material i espiritual del soldà otomà (el qual era tant un líder polític com religiós), però quedaren decebuts davant la passivitat d’aquest; i és que tant el sobirà dels turcs amb prou feines havia sobreviscut a una rebel·lió i necessitava temps, diners i la tolerància russa per a arribar a consolidar la seva autoritat; caldria la intervenció europea perquè el Caucas musulmà tingués l’oportunitat d’alliberar-se del jou tsarista.

El soldà otomà que hagué de viure aquest període fou Abdulmejid (r. 1839-1861), que ascendí amb només setze anys i que fou reconegut des del principi com a impulsor d’un programa de reformes conegut com a Tanzimat. L’imperi que havia fet tremolar a tota Europa s’havia quedat desfasat i era indispensable una modernització de l’exèrcit, així com generar un “patriotisme otomà” entre els seus súbdits, independentment de la seva confessió religiosa. Les reformes, iniciades des de dalt, tingueren un efecte estètic entre l’aristocràcia imperial, la qual comença a emmirallar-se en Europa i a semblar més respectable davant els emissaris i ocasionals viatgers occidentals; militarment no pogueren igualar-se als russos, però diplomàticament aconseguiren un lloc entre les “nacions civilitzades” (les quals aprofitaren per a intervenir econòmicament a l’interior de l’imperi).

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\The_allies.jpg
Abdulmejid I pogué convèncer la reina Victòria i Napoleó III que Rússia representava una amenaça per a tots. Font: Viquipèdia

Mentre Abdulmejid s’esforçava a modernitzar l’imperi, el Caucas nord era un polvorí: el 1829 les tribus de Dagestan i Txetxenia havien declarat la jihad als invasors russos i el 1834 s’havia fet amb el comandament rebel l’Imam Shamil (r. 1834-1859), un clergue guerrer que era tan purità i radical que espantà diversos líders tribals que marxaren a Rússia. Igual que els afganesos, la gent de Shamil era majoritàriament muntanyenca i, encara que no podien plantar cara directament a l’exèrcit del tsar, si els hi provocaven molts maldecaps amb tàctiques guerrilleres; ben aviat la fama de Shamil es propagà per tota la regió.

El cònsol Rawlinson de l’EIC fou un dels molts que veieren aquest alçament com una oportunitat de luxe per a boicotejar l’expansionisme rus; creia que la darrera intenció de Nicolau I era envair l’Iraq, per la qual cosa creia necessari enviar forces de combat angloíndies al Caucas. Però l’EIC no es podia permetre una acció unilateral com aquesta i, mitjançant agents turcs (que actuaven de forma extraoficial), traslladaren armes i municions als rebels circassians i als homes de Shamil. El tsar viatjà a la regió el 1837, es reuní amb els comandants i amb l’aristocràcia indígena, però com no es preveia un atac massiu de turcs otomans o anglesos a la zona, amb prou feines considerà reforçar la seva presència.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\Imam Shamil.jpg
L’Imam Shamil (a l’esquerra) fou la principal amenaça per a l’estabilitat russa a la regió. Font: Viquipèdia

El període de la guerra de Crimea

Per a comprendre els fets del Caucas entre el 1853 i el 1856 cal donar uns breus apunts sobre el que estava succeint a l’altra banda del mar Negre on les forces russes semblaven disposades, no només a apropiar-se dels protectorats otomans del Danubi sinó també en arribar a Grècia i Estambul. El govern tory del comte d’Aberdeen veié amb profunda preocupació l’imminent col·lapse de l’imperi otomà, ja que implicaria una hegemonia russa a la regió, i feu un front comú amb la França de Napoleó III, la qual podia aportar un dels millors exercits de terra del món i que esperava amb aquesta acció enderrocar definitivament el sistema d’aliances antifranceses de principis de segle. Les dues nacions europees arribaren a temps per a rescatar un soldà Abdulmejid en plena retirada, i portaren la guerra a la península de Crimea, l’entrada més ràpida al cor de l’imperi rus.

Abdulmejid s’havia resistit durant anys a donar legitimitat a la jihad del Caucas i intentat beneficiar-se de les rivalitats europees, però amb les darreres accions unilaterals del tsar al Danubi no li quedà més remei que abocar-se a una guerra total. L’Imam Shamil, d’altra banda, volgué forçar la voluntat del soldà amb una temerària acció sobre Tiblissi, actual capital de Geòrgia i aleshores el quarter general de l’exèrcit rus. Amb prou feines arribaven als 10.000 homes, però aconseguiren demostrar la fragilitat del sistema defensiu tsarista i colpejar les poblacions georgianes abans d’enretirar-se a territori segur.

Això degué animar la comandància otomana, reunida a la localitat costanera de Batumi, la qual comptava amb un exèrcit molt més nombrós que el rus (87.000 contra 30.000) i confiava a deixar enrere els fantasmes de la guerra del 1829. Però com ja he assenyalat, l’exèrcit reformat d’Abdulmejid encara s’assemblava massa al del seu pare: depenia en gran part de contingents tribals kurds i abjasis, els quals generaren molt malestar entre la població cristiana local per les seves cerques d’esclaus (amb els quals s’autofinançaven), decantant georgians i cristians pel bàndol rus.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\The_Armenian_Front_During_the_Crimean_War,_1853-56.gif
Teatre de guerra rusoturc al sud del Caucas. Paral·lelament britànics i francesos assaltaven les posicions del tsar a la península de Crimea. Font: Viquipèdia

A la primavera de 1854 l’exèrcit otomà s’endinsava en territori rus mentre uns alarmats comandants tsaristes demanaven reforços a Moscou amb urgència; els otomans prengueren el camí d’Armènia amb la intenció d’arribar a reunir-se amb l’Imam Shamil a Geòrgia. Els soldats de Nicolau I se centraren especialment a aturar l’ofensiva otomana mentre delegaren la defensa del nord del país en les milícies locals; el príncep Chavchavadze de l’antic regne georgià de Kajeti rebutjà amb el suport de regulars russos bona part dels atacs de Shamil durant el mes de juliol, però aquest hàbil líder musulmà fou capaç d’assaltar els palaus de l’aristocràcia i fer-se amb un bon nombre de presoners, entre d’altres la dona del príncep Chavchavadze. Es pogué arribar a un acord i la dona del príncep georgià fou intercanviada per Jamal al-Din, un fill de Shamil que era ostatge a Rússia.

En general les coses no marxaven bé per als otomans, els quals havien estat incapaços de reunir les forces amb els rebels musulmans del nord del Caucas i que, el 5 d’agost d’aquest 1854 havien estat derrotades a la batalla de Kurekdere. La superior artilleria i disciplina de l’exèrcit del tsar havia estat la clau de l’èxit. Des d’aquest moment les tropes otomanes anirien cedint les seves conquestes i atrinxerant-se a la fortalesa de Kars (a l’actual Turquia), on esperaven resistir el setge rus.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\1024px-Kuruk-Dara1.jpg
La batalla de Kurekdere evidencià fins a quin punt les tropes del soldà otomà estaven desfasades respecte a les russes. Font: Viquipèdia

Descontent amb l’actuació dels seus comandants, el soldà Abdulmejid féu ascendir al britànic Williams a general del seu exèrcit i principal conseller, confiant que la seva experiència professional a la regió (hi era des de 1842) i al fet que era un professional estranger ajudaria a coordinar les diferents faccions de la tropa del Caucas. Paral·lelament el soldà tractà de persuadir els seus aliats de la necessitat d’una maniobra de distracció a la ribera oriental del Mar Negre per a salvar el setge de Kars, però el contingent anglofrancès rebutjà la petició perquè en aquell moment estaven concentrats en la conquesta de la fortalesa crimeana de Sebastòpol.

Un total de 17.000 soldats otomans es trobaven dins de Kars quan els més de 25.000 homes del tsar iniciaren el setge el juny de 1855. Donat que la captura de la fortalesa obriria als russos el camí d’Anatolia i posaria en greu perill la integritat de l’imperi otomà, llançaren fins a tres assalts a les muralles que foren rebutjats pels defensors del general Williams. Mentrestant la resta de l’exèrcit otomà, per a alleugerir la pressió sobre Kars colpejaren el nord-oest de Geòrgia, però els russos no cediren i la situació a la fortalesa s’anà fent insostenible. Finalment, el novembre de 1855 i per a no patir els rigors de l’hivern, Williams s’avingué a rendir Kars a l’imperi rus. La guerra al Caucas havia acabat.

Thomas Jones Barker The Capitulation of Kars 1855.jpg
La rendició de Kars implicava la derrota dels otomans en el front de guerra del Caucas. Font: Viquipèdia

Alexandre II contra Palmerston

Mentre els setges de Kars i Sebastòpol s’eternitzaven, es produí un decisiu relleu a la cúpula dels imperis britànic i rus que tindria un efecte en les negociacions de pau i en els futurs enfrontaments. Al Regne Unit havia caigut el govern tory d’Aberdeen i la reina Victòria havia encarregat al vescomte de Palmerston, el primer ministre més vell de la història amb setanta anys, que formés un gabinet whig (habitualment més antirús). Mentrestant a Rússia havia mort el militarista tsar Nicolau I i havia ascendit al tron el seu fill amb el nom d’Alexandre II (r. 1855-1881), el qual tenia un tarannà més amable i procliu a la pau.

Al Caucas, la victòria russa era absoluta, però a la resta de fronts la situació els hi era adversa: s’estaven retirant de Sebastòpol davant l’ofensiva anglofrancesa, una esquadra britànica amenaçava les possessions tsaristes al bàltic, Àustria havia aprofitat la debilitat russa per a atacar la seva frontera occidental i Prússia amb Suècia es preparaven per a intervenir. Palmerston, en la línia de l’EIC, volia infligir al jove tsar una derrota completa i arrabassar-li Finlàndia, Polònia i el Caucas; però per al seu disgust França, que aportava el principal contingent armat, i Àustria, ja havien complert els seus objectius de guerra i forçaren els britànics a seure a la taula de negociacions.

El Tractat de París (1856) suposà un retrocés considerable en les aspiracions imperials russes i un flotador per al soldà Abdulmejid: Alexandre II hagué de retornar Kars als otomans, renunciar a la navegació de vaixells de guerra pel Mar Negre i cedir la protecció dels cristians del sultanat a les potències europees vencedores. Pel que fa a la població civil del Caucas, la guerra fou un complet desastre: el territori armeni havia quedat devastat pels combats i el poble circassià, considerat pels tsaristes com poc més que una cinquena columna, els obligaren a abandonar les poblacions costaneres i molts d’ells fugiren a terres del soldà; es calcula que en total uns 1.200.000 refugiats passaren d’un imperi a l’altre.

En aquesta època és quan comença a anomenar-se l’imperi otomà com “el malalt d’Europa” doncs havia quedat pales que, sense el Regne Unit i França, Abdulmejid hauria hagut de cedir pràcticament totes les províncies i protectorats europeus als russos. Les reformes permeteren a l’exèrcit del soldà apropar-se als estàndards occidentals, però, de la mateixa manera que l’Afganistan, l’imperi otomà requerí una intensa competició entre els principals imperis mundials per a garantir la seva independència.

El nou tsar Alexandre II (a la dreta) hagué de gestionar l’inevitable derrota del seu imperi a la guerra i evitar que el primer ministre Palmerston (a l’esquerra) aprofités encara més la desfeta. Font: Viquipèdia

Alexandre II n’aprengué molt d’aquesta derrota, principalment a guardar-se dels britànics: tenia una molt bona relació personal amb la reina Victòria (tenien pràcticament la mateixa edat) però era més conscient que el seu antecessor de la influència del govern whig de Palmerston, i es guardà molt d’enutjar-los. Es pot comprendre aleshores que la seva primera dècada com a sobirà es dediqués a reformar el seu país: va eliminar privilegis de la noblesa, fomentar la creació d’un exèrcit més modern i sobretot pels seus esforços per acabar amb la servitud de la pagesia, iniciada amb una altisonant declaració el 1861 que tingué també efectes al Caucas (recordem la importància de l’aristocràcia cristiana local).

La prudència amb què Alexandre II va actuar davant els britànics no va afectar els projectes tsaristes a la regió del Caucas, la qual seguia estant majoritàriament sota el seu control: l’any 1859 el seu exèrcit acabà acorralant l’Imam Shamil, que acabà rendint-se i deportat a Kaluga (a prop de Moscou); això suposà un cop dur a la rebel·lió de les tribus muntanyenques, però no la seva fi, perquè acabaren abandonant la lluita armada cap al 1864. Palmerston i els seus successors hagueren d’acceptar que no podrien posar al Caucas una barrera contra l’expansionisme rus, confiant des d’aleshores en l’imperi otomà com a obstacle en l’avanç sobre el mediterrani. Una vegada el tsar Alexandre II es veié fort, tornà a fixar la mirada en l’Àsia Central i a aixecar les suspicàcies britàniques, però aquesta es una altra història.

Read More

Fa un temps aquesta revista ja va entrevistar a Marc Andreu i Acebal, autor d’una tesis doctoral i un llibre sobre els moviments veïnals de la ciutat de Barcelona entre els anys 1968 i 1986 on es defensava una visió segons la qual els moviments veïnals i socials, i en aquest cas concret a Barcelona, havien sigut protagonistes en haver aconseguit incidir en les decisions polítiques gràcies a les mobilitzacions massives d’aquella època. L’estudi del moviment veïnal permet corroborar aquesta tesi des d’una òptica d’història social, i estudiant la Transició des de la base de la societat, aspecte oblidat des de sempre per molts tertulians i autors d’articles divulgatius.

Aquesta visió de la Transició és resultat d’una sèrie d’assajos històrics en els quals l’objecte d’estudi és el moviment social. No obstant, la interpretació més generalitzada explica el procés de la Transició a través del seu final, un pacte entre individus que eren dirigents des dels seus respectius col·lectius. En aquesta interpretació existeixen uns matisos: per una banda, aquells que defensen l’establiment de la democràcia, com l’evolució natural del país a causa de la modernització econòmica i del canvi de mentalitat de les classes mitjanes i populars, però també aquells que destaquen la desmobilització com l’element fonamental que va permetre assolir el pacte o aquells que veuen en la moderació de la societat la clau del procés.

Context: la crisi de la dictadura franquista

La història del moviment veïnal que tractarem en aquest article s’ha de contextualitzar en la crisi de la dictadura franquista (Ysas, 2004). Des de finals dels anys 60, la dictadura comença a patir una sèrie de conflictes socials de prou envergadura com per comprendre internament que la pau en la qual es legitimava el seu poder s’estava trencant. La primera mostra clara d’una crisi sistèmica va ser el màxim punt de repressió de 1966 a 1969, que acabà amb el primer estat d’excepció a nivell de tota Espanya l’any 1969, un intent d’arrencar d’arrel el creixement organitzatiu de l’oposició democràtica. Però l’antifranquisme organitzat, lluny de tornar-se inoperant a partir dels anys 70, s’estengué per amplis sectors de la societat, tendí a la unitat política i utilitzà la solidaritat per fer que la repressió fos contraproduent.

La mort de Francisco Franco l’any 1975 no suposà un punt d’inflexió, ja que la gent esperava que el dictador morís a curt termini i la dictadura encara aguantà dos anys més sense eleccions. Tot i així, sí que va suposar la creença per a moltes persones que tot era possible a nivell polític i social. És a dir, es va percebre que l’estructura d’oportunitats polítiques s’eixamplava, i això alhora va portar molta gent a eixamplar, també, els límits mobilitzadors de l’oposició, una oposició que veia la mort de Franco com la possibilitat d’un canvi profund. El president del govern des de 1973, Carlos Arias Navarro, va haver de dimitir el dia 1 de juliol de 1976 després de l’ofensiva sindical i veïnal de principis d’aquell mateix any que havia posat en perill l’inici del regnat de Joan Carles I. El nou president, Adolfo Suárez aconseguí sobreviure adoptant en part i per parts el programa de la Platajunta. Va arrabassar, alhora, la iniciativa política a l’antifranquisme polític i social després d’aconseguir aprovar la Ley de reforma política, aplicar diverses amnisties i convocar unes eleccions generals el juny de 1977.

Fotografia d'un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat
Fotografia d’un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat

Els orígens del moviment veïnal

L’aparició d’aquest moviment social va estretament lligat a les corrents migratòries cap a Catalunya des de la immediata postguerra, i no des dels anys 60, i a les conseqüències d’aquesta immigració: la construcció de suburbis a Barcelona i a la resta de principals ciutats catalanes (Sabadell, Terrassa, Badalona, Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, etc), la construcció dels polígons d’habitatges que avui dia conformen els barris de la perifèria d’aquestes ciutats, i, sobretot, el pas del suburbi al barri (Marin, 2009). És aleshores quan es genera una petita autogestió dels veïns arran de la construcció dels serveis mínims o de les cases d’altres veïns, un procés que necessita espais i temps comuns que van més enllà de la família i connecten tots els veïns, cosa que genera una consciència que normalitza la solidaritat.

Segell de les COI. Font: barraques.cat
Segell de les COI. Font: barraques.cat

L’aparició del moviment veïnal no sols va acompanyada del greu dèficit de serveis i equipaments cívics en els suburbis (falta d’asfalt, de clavegueram, places educatives, transport públic, accessibilitat a l’aigua potable o la compra de productes de primera necessitat, la recollida de brossa i neteja municipal i, per descomptat, qualsevol equipament mínim sanitari) sinó també a l’aparició d’una consciència crítica amb les males condicions de vida: més pobresa no significa més mobilització social i per això en alguns casos el moviment veïnal fou més precoç, en altres aparegué en el moment de major expansió i en altres no aparegué mai.

En aquest sentit tenen una importància capital els “agents mobilitzadors”, aquells col·lectius que actuant legalment o no incideixen en la vida associativa emparant activitats crítiques amb la dictadura (les parròquies o els capellans obrers), tenint una hiperactivitat, fent manifestos llampec, estenent la solidaritat per les vagues obreres als barris amb Comissions Obreres Juvenils o les Comisiones de Barrio (Bordetas, 2012) i creant espais físics on organitzar activitats de tot tipus i parlar dels problemes comuns del veïnat. Mereixen una menció especial revistes com Grama o Can Oriach per convertir-se en referències comunicatives de tot un barri i facilitar, així, la construcció d’una identitat comuna.

Algunes de les accions que es realitzaren abans de l’eclosió social del moviment veïnal foren sobretot de tipus legalista, és a dir, de queixar-se mitjançant els canals legals establerts per la dictadura franquista. Moltes associacions feien enquestes o enviaven cartes i peticions a alcaldes del barri, de la ciutat o al governador.

El pas cap a la Associació de Veïns (AAVV) reivindicativa significà l’inici d’algunes lluites de caràcter massiu, ja que no totes les AAVV eren reivindicatives i el moviment veïnal tenia vida més enllà de les anomenades associacions. Aquest canvi fou degut al fet que els propis veïns organitzats s’adonaren que els sistemes legals i les peticions per condicionar dignament el barri eren inútils i que únicament una acció col·lectiva que trenqués amb la “pau social” de la dictadura, i per tant, una acció fora de la legalitat seria la solució per arreglar allò que havia generat un succés traumàtic per als veïns.

Les Associacions de Veïns en la Transició

La dècada dels 70′ a Catalunya fou d’una gran conflictivitat social, sobretot allà on els barris de barraques havien sigut substituïdes per polígons d’habitatges però amb els mateixos dèficits d’equipaments i serveis. El que cal tenir en compte en aquests anys és que entre la població d’aquests barris es desenvolupà el pensament que es podia viure amb un major nivell de vida i amb els primers conflictes veïnals veieren que es podria aconseguir. Però aquest pensament va lligat en part al salt qualitatiu de passar de viure en una barraca a viure en un pis. També lligava, en part, amb la contradicció entre la imatge que transmetia la dictadura i la palpable desigualtat social existent. Val la pena citar algunes de les accions que protagonitzà el moviment veïnal, cada cop més organitzat entorn les AAVV, i que va permetre fer un salt qualitatiu que a la vegada provocà un salt quantitatiu. Conforme s’avança en els anys seixanta, les accions esdevenen il·legals, i aquest fet era el que implícitament impugnava tot el sistema dictatorial: el sentit d’aquestes accions “il·legals” era alterar l’ordre públic per tal que les autoritats cedissin. I funcionà, a costa d’aguantar molta repressió en forma de multes i detencions. Talls de carreteres per exigir posar semàfors, segrest d’autobusos per demostrar que el transport públic podia arribar als racons més inaccessibles de la ciutat o la vaga d’impostos per exigir un bon manteniment dels pisos de protecció oficial són només alguns exemples d’aquestes accions.

Imatge d'una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com
Imatge d’una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com

En aquest context foren diversos elements els que provocaren una extensió del moviment veïnal. Un primer element va ser la coordinació entre AAVV per frenar els plans urbanístics que afectaven diferents zones de la ciutat o diferents ciutats: projectes com la construcció de la Gran Via de Sabadell, el Plan Metropolitano de 1976 o la multiplicació dels plans parcials que revisaven el Plan Comarcal de 1953.

Un altre punt important fou l’aparició de centenars d’AAVV, aproximadament 300 en tot el territori català (Sanchez y Bordetas, 2010), demostrant la capacitat d’aquest tipus d’organitzacions veïnals d’abraçar diverses sensibilitats dins de l’antifranquisme. A la pràctica, això es traduí en que el moviment veïnal agrupà diverses classes socials, tot i que mantenint la identitat obrera en forma de valors i mètodes de lluita, des de Sant Gervasi o l’Eixample fins a Nou Barris o el Carmel passant per el Poble Sec o Hostafrancs. El símptoma més clar d’això fou la coordinació que brindà el moviment veïnal en les lluites de professors, metges i infermers, treballadors de coll blanc que no tenien una tradició organitzativa i de lluita laboral però que foren un clar símptoma que l’antifranquisme ja no era sols activisme sinó una una forma de vida compartida per la majoria de la societat, almenys a Catalunya.

Però l’element més important en aquest període fou la voluntat de representativitat, ja que era la principal diferencia amb les comissions clandestines. Aquesta voluntat es transformava en pràctiques internes horitzontals, obertes, assembleàries i democràtiques, i convertia les organitzacions veïnals en antifranquistes de manera implícita. Gràcies a aquesta voluntat de representativitat es convertiren en interlocutors vàlids i reconeguts per part dels propis veïns, i per part de les autoritats franquistes, que reconeixien així la inutilitat dels canals d’interlocució establerts per ells mateixos. Aquesta voluntat de representació també va passar per la participació de joves, dones i jubilats en els moviment socials, col·lectius que per la seva condició de població inactiva no podien participar del moviment obrer.

Les autoritats reaccionaren amb nivells repressius que s’aplicaven des de feia bastants anys. Però aquesta repressió no funcionà per paralitzar l’activitat de la oposició gràcies als moviments socials, i en especial al moviment veïnal de Barcelona. La solidaritat s’estenia a milers de persones i feia ineficaç la repressió (aquí veiem l’èxit del salt qualitatiu de les accions col·lectives). La participació de tantes persones confirma el poc suport que tenien les autoritats franquistes en les ciutats catalanes i com afectava la crisis del franquisme a nivell local amb ajuntaments paralitzats, alcaldes aïllats socialment i governadors civils obligats a negociar concentracions de milers de persones. La dimissió de fins a dos alcaldes de Barcelona al final de la dictadura fou un altre símptoma de la crisi dels ajuntaments franquistes; coma mínim en una d’aquestes renúncies, el moviment veïnal en fou un actor fonamental en organitzar la campanya “Salvem Barcelona per la democràcia”.

La crisi del moviment veïnal

La crisi a la qual fa referència la historiografia és una crisi de valors i no d’activitat. L’activitat de les organitzacions veïnals continuà a un ritme semblant durant els primers anys de democràcia, però els valors de solidaritat, companyerisme o participació perderen terreny enfront a altres valors de tipus capitalista, que en aquella època s’estaven fent un lloc en la nova societat de consum.

Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat
Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat

L’anticapitalisme que representava el projecte de les organitzacions veïnals deixà de tenir visualització social en descobrir-se els límits de la Transició i, sobretot, de la política electoral ja en democràcia. El punt d’inflexió fou el moment en què els ajuntaments democràtics governats per les forces d’esquerra antifranquistes (principalment el PSUC), i que havien acollit algunes de les reivindicacions veïnals, s’adonaren del fràgil equilibri entre la pressió al carrer i el treball a les institucions. També hi va haver altres factors: en ser legalitzats partits polítics com el PSUC ja no calia recórrer a les AAVV per convocar manifestacions legals o tenir espais físics on reunir-se. Amb els bons resultats electorals en les eleccions locals de 1979 en algunes ciutats, alguns quadres tècnics i dirigents veïnals es dedicaren a temps complet a la feina institucional i, en conseqüència, el moviment veïnal va perdre part de la capacitat de seguir proposant alternatives viables a ulls dels veïns.

Tot i així, el recorregut del moviment veïnal durant la democràcia ha sigut poc estudiat i els assajos històrics que han tocat el tema aquests últims anys han demostrat la importància del moviment veïnal en la societat, en haver aconseguit paralitzar, com a mínim, una dècada la construcció  de la ciutat capitalista que avui en dia coneixem. Durant força anys, els empresaris immobiliaris i les autoritats es veieren obligades a cedir, pactar o directament anar-se’n per la pressió veïnal. Les organitzacions veïnals aconseguiren articular una alternativa de ciutat democràtica per impugnar totalment el disseny de la ciutat franquista durant el desarrollismo. Els anomenats Planes Populares es basaren en l’interès col·lectiu del sòl enfront a la majoria dominant, defensant la municipalització del sòl i dels serveis de l’ajuntament o la socialització de l’educació i la sanitat, impugnant la lògica capitalista urbana.

Read More

La història de Catalunya i d’Espanya sembla que sigui cíclica en molts aspectes, però especialment ho és en la relació i encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Aquesta relació pren forma de conflicte, molts cops resolt en forma de pactes, però molts altres en forma d’imposició de la força per part de l’estat o la monarquia, si ens referim a aquells períodes en que encara no existia l’estat com a tal. L’exemple paradigmàtic i gairebé fundacional d’aquest conflicte (malgrat anteriorment ja n’hi havia hagut d’altres com la Guerra dels Segadors) és la Guerra de successió, que acaba amb la ocupació militar de les tropes borbòniques en l’actual territori dels Països Catalans, que com a part integrant de la Corona d’Aragó donava suport a l’altre família que reivindicava el tro, els Àustria. Com sabem, la victòria de Felip V de Borbó va suposar la eliminació dels drets i llibertats de Catalunya, i concretament la supressió de les institucions catalanes que ostentaven la representació institucional dels catalans i produïen unes normes pròpies, un dret que s’anava recopilant en diferents textos jurídics. Els borbons, família que ja regnava a França, es caracteritzaven per una visió molt centralista del poder i pretenien uniformitzar tot el territori, tant pel que fa a les seves institucions com a nivell cultural i lingüístic, amb la idea de crear un sol estat-nació de matriu castellana. Això va provocar que a Catalunya la monarquia fos una institució rebutjada deixant un terreny fèrtil per la difusió del republicanisme, especialment després de la Revolució francesa de 1789, i entre altres coses per una estructura social cada cop més capitalista on comerciants i industrials desitjaven un nou règim polític en el que intervenir. No és d’estranyar que després del pronunciament militar de 1868 que va destronar la reina Isabel II, donant lloc a un procés revolucionari de caire popular, a Catalunya es van produir cremes dels Retrats d’aquesta reina i de Felip V. Cremes de fotos del rei que també hem pogut veure els últims anys a Catalunya, acabant amb persones detingudes i declarant a l’Audiència Nacional de Madrid.

Quadre que simbolitza la Revolució de La Gloriosa el 1968, i que comportà l'exili d'Isabel II. Font: Sàpiens
Quadre que simbolitza la Revolució de La Gloriosa el 1868, i que comportà l’exili d’Isabel II. Font: Sàpiens

Aquella fugida d’Isabel II a finals d’un convuls segle XIX, porta a la constitució d’un govern provisional que convoca corts constituents on les forces monàrquiques guanyen per una àmplia majoria. És així que es redacta una Constitució, la de 1869, i es busca un nou rei, càrrec que és encomanat a Amadeu de Saboia. La inestabilitat política i social provocada bàsicament per la tercera guerra Carlina, la Guerra de la independència de Cuba i les divisions constants de les forces polítiques que ostentaven el poder, van portar a aquest rei a renunciar al tro. Immediatament les Corts proclamen la República, una República que des de Catalunya es defensava com a federal, i així es proclamà en diferents Ajuntaments catalans, alhora que hi va haver diversos intents perquè es declarés l’estat català federat des de la Diputació de Barcelona, en mans dels federals. Catalunya era al capdavant d’aquest ideal que inclús cristal·litzaria amb un projecte de constitució federal el 1873 que va ser interromput pel cop d’estat del general Pavía el 3 de gener de 1874. La efímera experiència de la I República, motivada en part per la renúncia d’Amadeu de Saboia, no parteix doncs d’una votació popular sinó d’una proclamació de les dues càmeres legislatives erigides en Assembles nacional.

Després de la restauració borbònica, que va tenir lloc a finals del segle XIX amb Alfons XII i més tard Alfons XIII, es va estabilitzar un règim d’alternança política entre Conservadors i Liberals, el torn dinàstic, entrant en crisi a partir de 1914 i sent interromput per la dictadura de Primo de Ribera 1922, dictadura que tingué suport del rei Alfons XIII. A Catalunya, la Lliga Regionalista -fins llavors partit hegemònic del catalanisme-, que prèviament havia iniciat una campanya per l’autonomia el 1918 -cal recordar que en aquella època a Catalunya hi havia la Mancomunitat-, no es va oposar clarament al cop d’estat de Primo de Ribera. Aquest fou un dels factors que va permetre estructurar un catalanisme republicà més radicalitzat, representat bàsicament per Acció Catalana (impulsada pels joves de la Lliga), Unió Socialista de Catalunya (com a escissió de la Federació catalana del PSOE) i el partit Estat català fundat per Francesc Macià, inspirat en l’independentisme irlandès, nació recentment independitzada del Regne Unit. Aquestes noves forces van prendre un paper rellevant després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, durant la “dictablada” del general Berenguer, participant en el Pacte de Sant Sebastià, que agrupava la majoria de forces d’oposició. Una oposició que, després d’un intent frustrat d’aixecament militar i vaga general el desembre de 1930, va obtenir una aclaparadora victòria a les urnes de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Aquells resultats, a Catalunya liderats per una Esquerra Republicana de Catalunya recent creada i punt de trobada de gairebé tot el catalanisme republicà, van precipitar la dimissió del govern monàrquic i la fugida del rei Alfons XIII. Les eleccions van ser plebiscitàries pel context, en un moment de màxima debilitat del règim monàrquic en que el posicionament de tots els actors –i especialment dels republicans després del Pacte de Sant Sebastià- va determinar el canvi. La proclamació de la República catalana dins la federació ibèrica per part de Macià, censurada però pel govern provisional de la República espanyola, accelerà l’elaboració d’un projecte d’Estatut d’autonomia per Catalunya i la recuperació de la institució de govern històrica, la Generalitat.ç

La delcaració de Companys a l'octubre de 1934 va suposar l'empresonament del govern de la Generalitat. Font: Sàpiens
La delcaració de Companys a l’octubre de 1934 va suposar l’empresonament del govern de la Generalitat. Font: Sàpiens

Poc temps després, es van produir els coneguts com a Fets d’octubre de 1934. Al clima de tensió i vagues constants i amb les dretes governant a l’estat, s’hi sumà el conflicte Generalitat-Estat, que era insostenible. L’enfrontament per la Llei catalana de contractes de conreu desenvolupada pel govern català i declarada inconstitucional, es suma amb la por de que la República “en els seus fonamentals postulats democràtics”  ,en paraules de Companys, està en perill. És llavors quan el 6 d’octubre el President Companys va proclamar la República catalana. Una proclama que ràpidament va acabar en fracàs, i cal preguntar, per què? Josep Termes ho defineix, de forma precisa, el que creu que va ser “en definitiva, un aixecament d’un poder legal contra un altre, fet sense forces suficients, mal preparat i concebut, en el qual un grup arrossega a l’altre i tots plegats feien com que feien. Això explica les contradiccions, les indecisions de Companys, les del seu govern i les de les planes majors dels partits importants. En el fons creuen que serà com el 14 d’abril, quan amb una mica de soroll les coses canviaren (però aleshores si que hi havia mobilització pública, ambient, i acords, i l’enemic estava desmoralitzat, però aquest no és ara el cas del govern de la República ni de l’exèrcit)”. Les conseqüències ja les sabem, tot el govern català empresonat i portat a un vaixell militar ancorat al port de Barcelona -conjuntament amb altres presos polítics-, l’estatut d’autonomia suspès i el coronel Francisco Jiménez nomenat governador de Catalunya. Octubre de 1934. La història sembla cíclica.

El President Puigdemont votant la declaració d'independència el passat 27 d'octubre. Font: El Confidencial
El President Puigdemont votant la declaració d’independència el passat 27 d’octubre. Font: El Confidencial

A les portes de les eleccions del 21 de Desembre, convocades des de Madrid, i amb el govern català a la presó o a l’exili; amb la República catalana votada pel Parlament de Catalunya el passat 27 d’octubre; i amb la incertesa de la efectivitat de la suspensió de l’autonomia catalana mitjançant l’article 155, convé fer una mirada històrica de la situació actual. És possible que, tant la proclamació de Companys com la Declaració del Parlament amb Puigdemont president, han respost més a una dinàmica interna -i incessant- del catalanisme republicà de donar sortida als anhels col·lectius en situacions de confrontació amb l’estat que no pas a decisions fermes i amb objectius realistes a assolir tenint en compte les forces de cada part? No sembla que les eleccions del 21 de Desembre puguin esdevenir plebiscitàries en relació a la República -potser si respecte al 155- ni tampoc sembla que s’apropi un escenari de canvi de govern a l’estat, com al febrer de 1936 quan es va retornar a Catalunya les seves institucions i alliberar el govern legítim. Així doncs, com continuarà aquesta història? Caldrà veure quina és la reestructuració de l’independentisme, les seves possibles aliances nacionals, estatals i internacionals, la redefinició dels objectius estratègics, la emergència de nous actors i els moviments que farà l’estat.

Read More

Estils que traspassen fronteres

El període franquista (1939-1975) és ben conegut per la historiografia i no menys recordat per l’Espanya actual. Es descriu i es recorda com una època obscura, marcada per la por, la repressió i la venjança política. Un capítol de la història d’Espanya que es va caracteritzar per l’enaltiment del nacionalisme, el catolicisme i el militarisme, i per la unió de facto entre la fe política i la fe religiosa, és a dir entre l’església espanyola més autoritària i la política d’extrema dreta. Sobre aquesta unió de poder es construiran mites de legitimació política, de sacralització de la guerra, de demonització de l’adversari polític i de divinització del líder. Gràcies al suport del catolicisme –que no sempre ni de manera monolítica de l’Església–, és a dir, de la religió com a dogma moral, el franquisme va aconseguir distingir-se de la resta de moviments feixistes i d’extrema dreta del moment pel seu caràcter nacional-catòlic, element ideològic central en el procés de construcció, justificació i estabilització de la dictadura.

Francisco Franco (1892-1975). La seva relació simbiòtica amb l'Església va contribuir a la seva legitimació. Font: donde-esta.org
Francisco Franco (1892-1975). La seva relació simbiòtica amb l’Església va contribuir a la seva legitimació. Font: donde-esta.org

De fet, tot i que el moviment franquista nascut durant la guerra civil apuntava a una unió harmoniosa entre els ideals de la Falange i del Catolicisme conservador, quan la victòria dels aliats durant la Segona Guerra Mundial es preveia imminent, Franco no va tardar en relegar el poder dels falangistes a un pla marginal per enaltir en canvi el caràcter catòlic i anticomunista del nou projecte d’estat. És a partir d’aquí quan el catolicisme comença a adquirir un major rol de poder domèstic, així com un major rol representatiu a nivell internacional. Política autoritària i religió es van unir doncs per recuperar “l’essència cultural” espanyola i reconquerir així el terreny arravatat per la Segona República (1931-1936). La lluita de classes no tenia sentit davant la unió espiritual de tots els espanyols sota una mateixa fe, en Déu i en “el Salvador d’Espanya”, enviat per la Providència per salvar una nació trencada. Així de senzill: el catolicisme definia Espanya, de manera que sense la religió Espanya no podia existir i, per tant, la nació espanyola quedava destruïda, perduda en el caos moral.

Certament, aquest argument va resultar molt útil al franquisme no només per explicar i legitimar la necessitat d’un nou ordre, sinó per mantenir-lo. Així, podríem preguntar-nos: és aquest procés de reconquesta catòlica per l’autoritarisme polític únic en el segle XX? I encara més: és aquest fenomen nacional-catòlic present fora de contextos dictatorials o no-democràtics? La resposta és : el trobem al Quebec (Canadà) dels anys 30 i 40 del segle XX, on va néixer l’anomenat el “clerico-nacionalisme”.

El “clerico-nacionalisme” va ser una forma de nacionalisme quebequès centrat en el tret catòlic de les comunitats franco-parlants del Quebec, una corrent ideològica conservadora que la historiografia canadenca ha relacionat tradicionalment amb el govern del polític conservador Maurice Duplessis, qui va liderar el Quebec com a primer ministre de 1936-1939 i de 1944-1959 després de guanyar les eleccions democràtiques a fins a cinc vegades. Tot i que la historiografia més recent està “desmitificant” el fins ara entès com el paradigma de l’aliança entre l’església i l’Estat degut a l’ús excessiu que els líders liberals a l’oposició n’han fet per raons polítiques, encara avui es coneix el govern de Duplessis com la Grande Noirceur, és a dir, la Gran Foscor. Hi ha moltes raons per validar el nom amb el qual es va batejar el període “duplessista”: el poder de facto atorgat a l’església i al clergat, la promoció pràctica i simbòlica del Quebec com a nació catòlica, la censura, el clientelisme, l’anti-comunisme, l’anti-sindicalisme, el corporativisme social (catòlic), etc.

Tot i que Duplessis no va ser dictador i va obtenir el poder de manera democràtica, trobem en el seu govern elements de caràcter autoritari i paternal paral·lels a la dictadura de Franco que aixequen preguntes sobre la naturalesa i sostenibilitat de la democràcia quebequesa del moment. Per exemple, en ambdós casos trobem la construcció del personalisme polític més enllà del partit o moviment i el foment del culte al líder, personificació de la nació, en un procés de divinització –o justificació transcendental– de l’acció política. Tot això assolit mitjançant una armamentística propagandística dedicada no només a explicar sinó també a censurar –o comprar– arguments adversos.

Tenint en compte tot plegat, el present article pretén introduir breument tan sols alguns dels elements amb presència política i geogràfica transversal que, dins l’estudi de cas d’història comparada entre l’Espanya de Franco i el Quebec de Duplessis, mostren com l’ús i la integració de l’element catòlic en el discurs polític és un element fonamental en l’establiment, la consolidació i la permanència de governs de caràcter autoritari, independentment de les barreres democràtiques en que aquests estan conferits.

Anticomunisme o la demonització de l’enemic

Tant Duplessis com Franco van promoure la por pública a l’adversari polític a través de l’anticomunisme. Per Duplessis, el comunisme es l’enemic número 1 de la província del Quebec, ja que amenaça de manera directa el més important element de la cultura quebequesa, és a dir la fe, així com al “puntal de l’ordre i el benestar, que és el clergat”. Aquestes paraules formen part del discurs pronunciat pel primer ministre quebequès el 17 de març de 1937 a l’Assamblea legislativa del Quebec per justificar l’anomenada “Loi du Cadenas” o Llei del Cadenat, promulgada el mateix any pel partit de l’Union Nationale, fundat i liderat pel propi Maurice Duplessis. Oficialment, aquesta llei es va crear per tal de protegir la província del Quebec contra la propaganda comunista, permetent al govern provincial censurar l’activitat de qualsevol propietat o grup sospitós de propagar aquest tipus d’ideologia política. Però aquesta llei no concretava què es podia definir com a comunista, negant així de manera altament indiscriminada la llibertat d’expressió de l’individu. Precisament, va ser mitjançant aquesta llei que la policia provincial va perseguir judicialment la secta religiosa dels Testimonis de Jehovà, portant al Toronto Globe & Mail a escriure el 19 de desembre de 1946 que aquesta persecució “suggereix que la Inquisició ha retornat al Canadà Francès”. No va ser fins l’any 1957 que la Cort Suprema del Canadà va prohibir la Loi du Cadenas confirmant que aquesta violava el dret constitucional a la llibertat d’expressió.

Llegint revistes prohibides després de la promulgació de la "Loi Cadenes"
Un grup de persones llegeixen revistes prohibides després de la promulgació de la “Loi du Cadenas”

A més d’usar l’anticomunisme per perseguir grups que amenaçaven l’hegemonia del catolicisme a Quebec, Duplessis també va usar aquest discurs per equiparar al Partit Liberal a “el mal”. Tant és així que durant les campanyes electorals de l’Union Nationale, Duplessis sovint presentava als seus oponents liberals com bolxevics –una acusació originada bàsicament degut als projectes del Partit Liberal per a la nacionalització de l’electricitat–, proclamant que “Le ciel est bleu; l’enfer est rouge” (“El cel és blau, l’infern és roig”). És aquesta una frase ben famosa i encara molt coneguda pels quebequesos, essent una metàfora ideada per Duplessis per fer referència als “colors polítics” de l’Union Nationale vers els del Partit Liberal i, de passada, equiparar el partit conservador al “cel” o a Déu mentre s’acusa als liberals de comunistes –el símbol més antic del socialisme i, per extensió, del comunisme, és la bandera vermella. Val a dir que al fervor anticomunista quebequès, propulsat sobretot durant la Guerra Freda, es van sumar les notícies que arribaven des d’Espanya sobre les tortures dels comunistes al clergat. Amb tot, Duplessis va ser del parer que millor prevenir que curar. I, de fet, aquesta prevenció va permetre que Duplessis sovint es vanagloriés de governar el “bastió del catolicisme” a Nord Amèrica.

Maurice Duplessis (1890-1959)
Maurice Duplessis (1890-1959). De la mateixa manera que Franco, el líder quebequès usà també el catolicisme com a arma política i com a una legitimació del seu discurs

Per la seva banda, Franco va abraçar el mite judeo-maçònic-comunista no només per justificar l’aixecament bèl·lic del 18 de juliol de 1936, sinó per actuar contra tota expressió de liberalisme polític, entès com l’origen de totes les revolucions destructores i com el camí cap al caos social i moral conseqüència de la secularització. Dins d’aquesta lògica, inspirada pel discurs finisecular sobre la decadència de les nacions, la Segona República espanyola, entesa com la cúspide política del liberalisme, representava necessàriament el pas previ a la transició cap al comunisme i el caos. Amb l’objectiu, doncs, d’evitar aquesta transició, era necessari aixecar-se contra la República i recuperar la “veritable Espanya”, aquella unida tan espiritualment com políticament. Amb aquest discurs, Franco i els seus al·legats no només justificaran la rebel·lió de 1936, sinó també la permanència del govern franquista per tal de prevenir un nou “retrocés” cap a “l’error” liberal.

Aquesta ideologia contrarevolucionària, ja explotada al llarg de la Segona República per les corrents conservadores d’extrema dreta, no va tardar en convertir-se en llei sota el govern de Franco. L’any 1940 es va promulgar l’anomenada Ley para la Represión de la Masonería y el Comunismo. De la mateixa manera que la Loi du Cadenas de Duplessis, la falta d’especificitat d’aquesta llei va fer que “pràcticament qualsevol conducta heterodoxa pogués caure en l’àmbit d’una política repressiva”, com senyala Gil Pecharromán (2008). Concretament, el primer article d’aquesta llei afegia a la maçoneria i al comunisme “las ramas o núcleos necesarios que [el Gobierno] juzque necesarios y aplicarles entonces las mismas disposiciones de esta Ley”. De manera similar a com concebia Duplessis el Quebec dins el context nord americà, Franco entenia Espanya com “El Centinela de Occidente”, un títol al que el dictador va honrar amb les seves polítiques anticomunistes, pràctiques ideades per evitar la desaparició de la civilització occidental i “verdadera”, altrament dita civilització cristiana.

Representacions polítiques o més enllà del partit

Per regla general, els règims totalitaris més rellevants del segle XX han estat construïts i definits al voltant d’una sola figura, la qual ha volgut personificar un nou ordre polític i social establert per un canvi radical de govern o fins i tot de sistema. Aquesta personificació moderna de la política és pròpia d’aquells moviments que cerquen una nova unitat nacional sota una nova ideologia encapçalada gairebé de manera absoluta o exclusiva per un líder que suposadament “comprèn” quin és el destí i per tant les necessitats del país, definint-se a sí mateix com la representació física de la nació “verdadera” o de la “nova nació”. Sota aquests preceptes, a Franco se’l va batejar com “El Caudillo”, una referència militar simbòlica que explicava el dret de Franco a “mandar legítimamente”, com explica Francisco Javier Conde a la seva Contribución a la doctrina del caudillaje (1942). Així mateix, a Duplessis se’l coneixia com “Le Chef” o cap, designant una posició de responsabilitat adquirida per mèrit, treballant per aquells que estan per sota seu, que en aquest cas seria el poble quebequès. Cal destacar, a més, que “Duplessis” va ser la “marca” més usada per l’Union National, mentre que el propi nom del partit era sovint relegat a un segon pla pel fet de ser una “marca” menys forta per la propaganda política, segons Alain Lavigne (2012).

Sovint, aquesta personificació política va acompanyada del culte al líder. Tot i que no de manera tan exagerada com a l’Alemanya de Hitler o a la Xina de Mao, tant a Espanya com al Quebec es va viure el fantasma d’aquesta “sacralització” moderna del líder polític, per començar atorgant a Franco el títol de “El Salvador de España” i a Duplessis el de “Le Liberateur de sa Province”, respectivament. La principal avantatge de conferir caràcter transcendental a ambdós governadors va ser, per exemple, la possibilitat de poder justificar l’acció política com un resultat de la voluntat divina o de la Providència. Així, aquest discurs “sacralitzador” va permetre als ideòlegs franquistes justificar tant la guerra civil com l’establiment d’un règim totalitari configurat al voltant de Franco, arribant a afirmar-se que aquest “salvó al mundo cumpliendo un mandato providencial y divino” (General Díaz de Villegas), descrivint al “Caudillo” com “uno de esos regalos que, por algo muy grande, hace la Providencia a las naciones cada tres o cuatro siglos” (Luis Carrero Blanco) o fins i tot parlant del nou líder com si es tractés del propi Jesucrist: “Dios ha bendecido a Franco, nuestro Caudillo y Padre” (Camilo José Cela).

Paral·lelament, Duplessis farà referència a elements tan abstractes com la “Providència”, afirmant que era aquesta qui li havia conferit els “talents” per poder servir adequadament a la província del Quebec (discurs del 4 d’octubre de 1939) o per afirmar que l’home deu a “l’Ésser Suprem” totes les coses que pot usar pel benefici propi i pel progrés (discurs del 25 d’abril de 1951). A Duplessis se’l coneixerà –o se’l vendrà–, a més, com l’home que “presideix el destí de la província” (follet propagandístic de l’Union National titulat Québec en evolution, publicat al 1952, p. 7), com si en aquest cas Duplessis substituís o intervingués en la “divina voluntat”, essent aquí representat com l’únic capaç de portar un futur pròsper a la nació.

La "Fleurdelisé", la bandera quebequesa, adoptada el 1948, durant l'administració de Duplessis
La “Fleurdelisé”, la bandera quebequesa, adoptada el 1948, durant l’administració de Duplessis

Dins de la representativitat de la ideologia de govern més enllà del partit al capdavant, una de les coses que caracteritza de manera més rellevant tant al franquisme com a la Grand Noirceur és la instauració d’una nova bandera per representar la nació –la nova nació, doncs. El 1947, Duplessis escull la flor de lis com el símbol central de la nova bandera del Quebec, que substituirà la famosa –i britànica– Union Jack. La nova bandera quebequesa o Fleurdelisé simbolitzarà com a mínim dues coses essencials: a França i a la cristiandat. A França perquè tant la flor de lis com la creu blanca que apareixeran en la nova bandera quebequesa s’emmirallaran en les antigues banderes reials de la França pre-revolucionària, la qual cosa denota una voluntat d’enaltir el passat o, com a mínim, l’herència del passat, mentre que es senyalar així mateix la natura única del Quebec com a nació francesa dins la resta del Canadà –anglès. A més a més, la flor de lis simbolitza tradicionalment l’aprovació divina dels reis francesos, legitimant així una autoritat que provenia directament de Déu. Per altra banda, la Fleurdelisé simbolitzarà la cristiandat, en primer lloc, perquè el color blau, que simbolitza el cel i va ser usat també per la monarquia –catòlica– francesa, és una referència històrica a la Verge Maria. Però a més, segons l’antropòleg Claude Rivière (2008), la nova bandera del Quebec representarà la “unitat” que integra les multituds quebequeses en el present i a través de la història, glorificant aquells que han defensat i glorificat la nació. Es tracta doncs d’una “aliança de tipus sagrat entre els vius, les grans figures del passat i el futur”, afirma l’autor. Segons es descriu en un fullet unionista de 1956, la nova bandera simbolitza “el despertar de la raça, la sortida de 40 anys d’estancament, la unió de tots els francesos canadencs, la represa dels nostres drets ancestrals […], el camí de Quebec cap a la seva culminació, cap al seu destí!”. El mateix fulletó acabava resant: “Seguim patriòticament la bandera dels nostres pares i al seu valent defensor Duplessis cap al nostre millor avenir!”.

El franquisme també va dissenyar una nova bandera que, de la mateixa manera que la Fleurdelisé, evocarà glòries reials i catòliques del passat medieval d’Espanya. Concretament, la nova bandera espanyola adoptarà gairebé tota la simbologia present en l’escut dels Reis Catòlics, els mateixos que van convertir la diversitat cultural d’Espanya en una tara a ser eliminada violentament en nom d’una nova unitat espiritual. Aquests elements essencials seran l’Àguila de Sant Joan, l’evangelista al que Isabel la Catòlica era més devota; el jou, que al segle XV rendia homenatge a la reina Isabel la Catòlica; i el feix de fletxes, que feia referència a Ferran d’Aragó el Catòlic. Aquesta “còpia” gairebé completa de l’escut dels Reis Catòlics per a confeccionar la bandera del “Nuevo Estado” ens dona algunes pistes sobre les intencions del nou règim. D’una banda, mitjançant l’apropiació tant de símbols religiosos com monàrquics, el règim es presenta com una unió de fe i política, com la nova autoritat avalada per la divinitat, de manera que sembla que el franquisme segueixi el llegat de les famílies reials que han governat Espanya com a caps d’Estat “per la gràcia de Déu”. De la mateixa manera, el fet d’adoptar precisament l’escut dels Reis Catòlics sembla un homenatge a la construcció nacional –i la neteja ètnica i religiosa– realitzada pels propis reis medievals, com si el nou règim pretengués igualment “purificar” Espanya de la dissidència moral per tal de recuperar la unitat espiritual i, així, la grandesa de l’Espanya imperial per una nova nació “grande y libre”.

La nova bandera espanyola del règim franquista adoptava simbologia imperial i dels Reis Catòlics
La nova bandera espanyola del règim franquista adoptava simbologia imperial i dels Reis Catòlics

Dictadures i democràcies o paradoxes de la Història

Com veiem, doncs, certament va existir més d’una i rellevant similitud entre la dictadura de Franco i la democràcia de Duplessis, ambdós part d’alternatives de govern que tenien com a objectiu construir –o recuperar– un nou ordre nacional. Però Franco i Duplessis tenen quelcom més en comú: ambdós van morir governant i en la comoditat del seu llit. Així mateix, els dos líders polítics van deixar als seus respectius països una herència que ha sobreviscut a qualsevol tipus de transició –si és que n’hi ha hagut alguna. A Quebec, destaca el fet de que encara avui podem observar la Creu de Crist que “Le Chef” va fer penjar sobre la cadira presidencial de l’Assamblea Legislativa provincial, des d’on actualment es segueix governant un Quebec que, suposadament, és avui laic. De la mateixa manera, els successors jurats de Francisco Franco segueixen avui encara governant una Espanya teòricament laica, i ho fan, paradoxalment, en nom de Déu: els Borbons. Mentre Duplessis va governar com a príncep dins una democràcia, l’actual democràcia espanyola està supeditada a un lideratge escollit per Déu. Paradoxes de la història que ens haurien de recordar que definir no és establir, i que la democràcia no és per dir-s’ho, sinó per ser-ho.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

Als dos anteriors articles vam solucionar la qüestió temporal sobre en quin moment Hitler va esdevenir el líder indiscutible del Partit Nacional-Socialista. També vam apuntar com ho va fer, gràcies a la seva capacitat d’atracció de les masses, a les peculiaritats polítiques de Baviera i a la creació d’un equilibri d’interdependències amb els seus majors rivals. Però en aquesta anàlisi del com ho va fer, han quedat diverses incògnites obertes. La primera controvèrsia la trobem a l’hora de fixar quin pes van adquirir els diferents contactes en el seu ascens: no van tenir la mateixa importància les elits que els polítics o els militars.

Trobem una altra incògnita als seus primers anys al partit, en els quals es pot discutir si Hitler va esdevenir polític perquè ell ho va decidir o si van ser altres, precisament els seus contactes polítics, els que el van veure com una figura útil.

I també ens deixa la gran incògnita: si Hitler marxa en un atac d’ira o es tracta d’una jugada premeditada, sabent del seu pes dins el Partit, i tenint en ment que pot ser la manera de convertir-se en el seu líder. La història a partir d’aquí ja l’hem explicada: l’NSDAP comença un procés de transformació per adaptar-se a la figura d’un líder amb poders dictatorials. Aquest procés es trencarà amb el fallit cop d’estat, amb el qual Hitler ingressarà a la presó, el Partit serà il·legalitzat i el moviment es fragmentarà en diverses escissions d’extrema-dreta.

Hitler surt esgotat d'un dels seus discursos. Font: earthstation1.simplenet.com
Hitler surt esgotat d’un dels seus discursos. Font: earthstation1.simplenet.com

El paper dels contactes

Quan parlem de contactes, no ens referim només a les elits més poderoses, sinó també a la força bruta de membres de l’exèrcit i a polítics que ocupaven diversos llocs. Quin va ser el seu paper en l’ascens de Hitler? Trobem certes discrepàncies sobre si aquests contactes van ser decisius en el seu ascens dins el Partit o si ho van ser més tard, en l’ascens de Hitler com a Canceller.

El sempre extravagant Hitler, un home al qual li agradava ser el centre d’atenció a les reunions socials (ja fos per la seva impuntualitat o les vestimentes cridaneres), no semblava despertar gaire interès entre les persones més benestants d’Alemanya. La realitat és que aquestes el veien més com un líder temporal per resoldre problemes concrets a la regió de Baviera, el membre destacat d’un dels diversos partits minoritaris que existien, un orador apassionat més, i és per això que no van donar gaire importància ni suport al seu paper dins l’NSDAP. Més tard, quan Hitler ja havia utilitzat el judici pel cop d’Estat com a arma propagandística, i quan va aconseguir ser el líder d’un NSDAP que va créixer espectacularment, les elits alemanyes sí que van començar a donar un suport econòmic i propagandístic més explícit. Però si parlem d’exèrcit i polítics, sí que van jugar un paper més important en l’ascens de Hitler dins el Partit.

Els militars, com Erns Röhm, van resultar claus per a l’establiment de les SA, un autèntic cos de xoc del qual parlarem més endavant. En tot cas, van ajudar a Hitler a tenir una força no només retòrica o popular, sinó també física. Tot i que era un cos pensat per lluitar als carrers contra el que la dreta alemanya considerava una “amenaça bolxevica”, van acabar resultant igualment útils per controlar aquells qui discrepaven amb Hitler dins del propi Partit. Més tard, van ser un instrument molt útil per fer guanyar vots a l’NSDAP, imposant el terror a les urnes.

Gustav_Ritter_von_Kahr00
Gustav von Kahr

Els polítics, si més no els locals, també van tenir un paper prou determinant en ajudar que el futur Führer fos la veu del Partit en un moment complicat a Baviera. Pensaven que, un cop hagués fet el seu servei, seria fàcil desfer-se d’ell. Però, com van acabar demostrant els fets, anaven errats. Gustav von Kahr, home fort del govern conservador de Baviera, va actuar amb una excessiva permissivitat amb el Partit i el propi Hitler, pensant que eren una força molt útil contra les vagues, manifestacions i reunions de grups d’esquerra. El líder de l’NSDAP era l’instrument perfecte per llençar discursos contra el marxisme i l’esquerra en general. Però no comptaven que Hitler, després d’utilitzar la seva retòrica contra els moviments d’esquerra, la utilitzés també contra el propi govern bavarès.

Un polític per decisió pròpia?

La idea més estesa entre les persones que han estudiat Hitler, i fins i tot entre els que van conèixer el Führer, és que ell es va adonar de les seves capacitat retòriques des del seu primer míting, i a partir d’aquí va anar perfeccionant cada vegada més la posada en escena, el decorat i la vigilància del públic. Per més cert que siguin aquests fets, no deixen d’elevar Hitler a la figura d’orador, no pas de polític. I veient com alguns polítics van ajudar Hiter a obrir-se pas perquè era el que necessitaven en aquell moment, és lògic plantejar-se si realment va ser un polític per decisió pròpia o aliena.

Dietrich Eckart, mentor de Hitler, membre de la Societat Thule i orador de l'ultra-dreta alemanya. Font: historylearningsite.co.uk
Dietrich Eckart, mentor de Hitler, membre de la Societat Thule i orador de l’ultra-dreta alemanya. Font: historylearningsite.co.uk

L’historiador Ralph G. Reuth planteja un procés en el qual allò que converteix a Hitler en polític és la voluntat del seu entorn i no la seva. En altres paraules, Hitler es va convertir en polític perquè altres van voler-ho. El van descobrir i convertir en portaveu de la “causa populista-nacional”. Destaca el paper de Dietrich Eckart, que veu en Hitler una figura amb les qualitats necessàries per ser el desencadenant d’un moment de ruptura: aquest moment vindria donat per mitjà de la oralitat i no pas de la paraula escrita, i el mateix Eckart havia intentat proclamar discursos per a ser ell protagonista. Però les evidències el va conduir a escollir a Hitler, pel propi bé del moviment. Des d’aquest moment es va dedicar a posar en contacte el futur Führer amb homes de negocis, periodistes i funcionaris de l’Estat, tots ells propers a la Societat Thule. Posteriorment van aparèixer altres homes com Röhm, que va posar en contacte Hitler amb militars.

També és clar que, si fem cas del que diu Hitler al Mein Kampf, va ser exclusivament ell qui va decidir fer-se polític i abanderat de la causa Nacional-socialista. Però difícilment sabrem fins a quin punt els escrits de Hitler representen fidelment les seves idees més sinceres o no eren més que una maniobra de propaganda. De totes maneres, al seu llibre, Hitler explica que no va ser ell qui va sol·licitar unir-se al Partit, sinó el mateix NSDAP qui va buscar que en formés part. De fet, va estar a punt de rebutjar-ho. Sembla que des d’un primer moment, tant el Partit com les autoritats bavareses van veure a Hitler com aquest instrument útil i van ajudar de manera decisiva en el seu ascens dins l’NSDAP.

Entre la còlera i el tauler d’escacs

Un dels trets distintius de Hitler que ha passat a la història és el seu fort caràcter, que expulsava una ira desenfrenada quan les coses no sortien com ell volia, o quan hi havia qualsevol canvi de plans sobtat. No en va és mundialment famosa l’escena de “El Hundimiento”.

Quan l’any 1921 se’n va sobtadament del Partit en assabentar-se que s’estava negociant la fusió amb un altre moviment polític, no se sap fins a quin punt Hitler actuava sota els efectes de la còlera o era una jugada preparada. Perquè, com hem vist als anteriors articles, aquesta marxa és la clau per poder entrar imposant les seves pròpies condicions, i començar a assentar les bases pel lideratge indiscutible del Partit. Gràcies al llibre de Norman Ohler “Hitler, drogues i el III Reich, sabem que la salut mental del dictador va anar clarament en declivi un cop ja era Führer, a causa de les contínues injeccions d’estupefaents. L’any 1921 consumia alguns estimulants, sobretot per transmetre una imatge enèrgica als mítings, però no era el drogoaddicte en què es va convertir quan ja estava al capdamunt del poder. Això ens porta a pensar que aquests atacs d’ira sí que eren part de la seva personalitat, però no d’una manera tan terrible ni habitual l’any 1921. La història posterior ens dóna moltes evidències sobre l’excel·lent estratega que era Hitler en el terreny polític, com la solució de la crisi de 1936. Per tant, existeixen molts indicis que, quan Hitler marxa del Partit el 1921, ho fa sabent del seu pes dins l’organització, i que podrà tornar-hi quan vulgui imposant les seves condicions.

Tampoc és descartable que Hitler realment marxés de manera improvisada a causa d’una emprenyada monumental, i després s’adonés que podia imposar les seves condicions per tornar a entrar. Una bona jugada per fer-se pregar per tornar al Partit, quan realment es moria de ganes de fer-ho. Recordem que la seva vida, abans d’entrar a l’NSDAP, no era més que un cúmul de fracassos.

With the world economic crisis after 1929 the domestic political controversies in the Weimar Republic exacerbated in such a way that almost every weekend street battles took place. Here there is a controversy at an SA rally in Eschwege, and a counter-demonstration of the Communists where a police officer tries to separate the beating protesters.
Baralla al carrer entre policia, SA i comunistes. Font: alamy.com

L’ascens de Hitler com a líder de l’NSDAP, igual que la majoria de fets a la història, no és cosa de blancs o negres. No podem analitzar els seus condicionants com quelcom totalment decisiu o inexistent. Que les elits no fossin decisives en aquells moments no vol dir que no juguessin papers més importants en el futur. Que les SA no fossin concebudes per l’ascens personal de Hitler, no vol dir que no li resultessin útils. Que el govern bavarès no pogués imaginar-se Hitler com el futur Führer d’Alemanya, no vol dir que no hi aportés el seu gra de sorra. Moltes de les preguntes que hem intentat resoldre segueixen obertes, i probablement continuïn així per sempre, ja que només el propi Hitler ens podria resoldre els dubtes. I encara així, com passa amb el Mein Kampf, mai tindríem la seguretat de poder confiar en la seva paraula.

Read More

Poltava, 1709: Una victòria inesperada

El 28 de juliol un correu del rei de Polònia va arribar amb la notícia de la derrota total de l’exèrcit suec per part dels moscovites. Aquest gran esdeveniment es fa difícil de creure, perquè les cartes de Dantzig del 27 porten, al contrari, que és el rei de Suècia qui ha pres Poltava.” La Gaseta de París del 17 d’agost de 1709 recollia així la notícia -encara un rumor- de la victòria dels exèrcits del tsar de Moscòvia davant dels suecs a Poltava. A la Cort de Lluís XIV es feia difícil pensar que el jove i heroic Carles XII, rei de Suècia, hagués estat derrotat. El monarca suec portava ja més de quatre anys en guerra contra una coalició formada pel rei de Dinamarca, el rei de Polònia i Pere I de Rússia. Els “prínceps del Nord” s’enfrontaven per la possessió dels territoris a la riba del Bàltic, i l’accés i domini dels seus ports, des d’on es podia controlar el comerç. Just després de la seva derrota –confirmada algunes setmanes més tard- el rei suec es refugiava a l’exili, a l’altra banda de la frontera otomana, i no tornaria a Estocolm fins al novembre de 1714.

Esquema de la batalla de Poltava (Gallica – BNF)
Esquema de la batalla de Poltava (Gallica – BNF)

Foren aquests cinc anys d’exili de Carles XII de Suècia que Pere el Gran va utilitzar per consolidar la seva posició en el tauler del gran joc diplomàtic europeu. Anglaterra, França, Espanya, l’Imperi Austríac i els Països Baixos concentraven les seves energies en la Guerra de Successió a la Monarquia hispànica, la dimensió internacional de la qual s’aniria apagant després de la signatura dels tractats d’Utrecht (1713). El governant moscovita no va dubtar a aprofitar el moment: gràcies a una combinació de poder militar, una certa habilitat diplomàtica, capacitat propagandística, i algunes assumpcions dels seus interlocutors -més ben o més mal informats de la realitat de l’Estat rus- el mite de Pere el Gran es va començar a bastir entre els monarques europeus en aquells anys.

A partir de 1709 la reacció de la societat principesca europea davant de Pere el Gran es transforma profundament. El sobirà rus no va ser rebut a l’escenari europeu amb l’admiració que anys després ha despertat, ni amb la curiositat i benevolència que s’havia atret durant el seu primer viatge a Europa d’incògnit. Al contrari: les seves proeses militars i navals van desencadenar la preocupació de britànics i holandesos, els més interessats a conservar el domini sobre el comerç del mar Bàltic. No és que els predecessors de Pere el Gran haguessin viscut aïllats, com a vegades ha pogut semblar. La poca amplitud de les seves representacions diplomàtiques, o la menor capacitat militar abans de la reforma de 1705, no han d’amagar la profunditat de la seva activitat comercial exterior, l’existència de forts vincles amb la confederació polonesa o el regne de Suècia, i fins i tot el re-ordenament fiscal-militar que s’havia portat a terme durant el segle XVII. La diferència clau, i que explica la rellevància que la figura de Pere I té en la historiografia occidental –però també la seva complicada relació amb els altres monarques-, és l’interès declarat del tsar a participar en la política europea, i la visió que tenia dels afers europeus com a propis. I en un pla continu, és clar, el que es reconeix com el seu gran procés de reforma de les estructures estatals, considerada modernitzadora i occidentalitzadora.

El tsar transformador

La radicalitat de la reforma (o la revolució?) petrina no està desvinculada del recorregut històric del ducat i tsarat. Afirmava Marc Raeff que si alguna cosa distingeix la història russa de la de la resta de països europeus és el gran nombre de “trencaments revolucionaris” que ha experimentat al llarg dels segles, cadascun dels quals ha deixat una profunda marca en la consciència nacional. La conversió al cristianisme al segle X, la conquesta i dominació mongola del segle XIII al segle XV, o el regnat de Pere el Gran (1682-1725) serien fites d’aquest curs històric sotraguejat del qual la Revolució de 1917 seria l’exemple estel·lar en l’època contemporània.

El tsar transformador (tsar preobrazovatel’) assumia el tron el 1682, encara no setanta anys després de la fi del Temps dels Disturbis (1603-1613), la crisi política més greu del tsarat. Per una banda, aquestes set dècades prèvies al seu regnat havien permès la reconstrucció institucional i la consolidació de la dinastia Romanov (instaurada el 1613 amb l’entronització de Mikhaïl Romanov); tanmateix, en paral·lel s’havia optat per una política extremadament desconfiada de les innovacions i els costums europeïtzants. Això no s’ha d’entendre com un estancament, ni com un replegament conservador. Al contrari: els fonaments reformadors en el pla administratiu, que són els que més ràpidament s’identifiquen amb la construcció de l’estat i de les institucions de l’autocràcia, es poden remuntar a 1645 –incloent per tant el regnat d’Aleksei I (r. 1645-1676) i el de Teodor III (r. 1676-1682). L’expansió territorial de Moscòvia (amb la conquesta de Novgorod i Pskov, dels khanats de Kazan i Astrakhan, i de Sibèria, i els esforços militars per obrir una sortida al Bàltic), i els recurrents conflictes amb els veïns (contra Polònia-Lituània, contra Suècia, contra l’Imperi Otomà) havien fet imprescindible que el ducat adoptés una organització fiscal sofisticada que s’aproximés a la que considerem pròpia dels Estats en època moderna. D’aquí que -com subratllà Cynthia H. Whittaker- la noció d’una reforma empresa des de la cort, a les mans d’un tsar reformador, no fóra exactament una novetat, si bé sí que el pas entre el governant medieval “conservador” i el governant modern “reformador” culminà precisament amb el regnat de Pere I.

L’entronització de Pere el Gran, el 1682, fou agitada. A la mort del tsar Fiodor III (o Teodor), la corona havia de passar a Ivan (fill de la primera esposa de Fiodor, de la família Miloslavskii). Però la família Naryshkin, a la qual pertanyia la segona esposa de Fiodor, mare de Pere, aconseguí en canvi que es proclamés el fill petit. Dues setmanes després la revolució dels streltsi (regiments de guàrdia fundats per Ivan el Terrible a mitjans del segle XVI) va exigir -i aconseguir- que Ivan i Pere compartissin el tron i que la seva germanastra gran Sofia exercís de regent: per a l’ocasió es va crear una còpia exacta de la corona dels seus predecessors, el Gorro de Monòmach, i un tron doble, que encara avui està exposat a l’armeria del Kremlin. Durant la regència de Sofia –monopolitzada pel seu preferit, Vasili V. Golitsyn-, Pere cresqué amb la seva cort personal a Preobrazhenski. El 1689, les dues corts s’enfrontaren: la victòria de Pere i la posterior mort d’Ivan VI significaren l’inici del govern de Pere I en solitari. L’oposició cortesana, declarada, i dels streltsi, que s’alçaren contra el tsar quan ell es trobava de viatge per Europa, contribuïren probablement a la manca d’afecte que Pere I sentia per les institucions i expressions culturals de la cort moscovita, de la qual només n’havia conegut faccions i intrigues.

“El matí de l’execució dels streltsi.” Pintura de V. Surikov, 1881 (Galeria Tretyakov)
“El matí de l’execució dels streltsi.” Pintura de V. Surikov, 1881 (Galeria Tretyakov)

La Gran Ambaixada de 1698, en la qual el jove tsar va viatjar d’incògnit per Europa, fou alhora una missió per reclutar soldats professionals i experts en construcció naval i en artilleria, per reforçar la capacitat de Moscòvia de lluitar contra l’Imperi Otomà. Es tractava, en definitiva, d’una legació diplomàtica que a les corts europees es considerava perifèrica, i més enllà de la seva funció pràctica, l’Ambaixada es convertí en el símbol de l’ànsia de Pere I per aprendre d’Occident. El viatge s’acabà de forma precipitada: les notícies d’un alçament dels streltsi a Moscou van desencadenar una resposta brutal per part del monarca, convençut de la propensió d’aquests regiments a la traïció. Els soldats que s’havien rebel·lat durant l’absència de Pere I foren executats, i els altres regiments, dissolts.

El retorn de la Gran Ambaixada fou també el principi de les reformes, aplicades sempre sota l’amenaça de l’ús de la força: la transformació dels costums i la consuetud de l’administració, de la fiscalitat, de l’estructura militar, de les relacions amb l’Església i del propi Estat (convertit en imperi). La societat en pes es veia inclosa dins de la gran esfera d’incumbència de la reforma del tsar. La maquinària militar i naval amb la qual Pere I es preparava per dominar el comerç del Bàltic, mantenir l’Imperi Otomà a ratlla, i obrir ports sobre el mar Negre, es mantenia a força de disparar la pressió fiscal (amb la nova capitació, implantada al 1718), augmentar els lligams de la servitud, i establir que el servei a l’Estat era, per a la noblesa, vitalici. P. I. Lyashchenko calculava que com a resultat els ingressos de l’Estat s’havien multiplicat per cinc.

Els balanços sobre el regnat de Pere I s’han succeït, recomptant punts forts i febles tant de les seves decisions com de la seva manera de fer-les aplicar, intentant aclarir (si és que és possible) si la seva capacitat d’iniciativa pesa més que la seva inflexibilitat. O si en la valoració del seu llegat cal tenir en compte, també, la creació d’una profunda separació entre estrats socials, entre una elit que al llarg del segle XVIII s’aniria mostrant més propensa a acceptar valors i models occidentals, i una majoria de la població que no participava d’aquesta transformació cultural. Al mateix temps, una llarga llista d’historiadors s’han ocupat d’avaluar quin grau de novetat i quina solidesa tenia cada una de les reformes de Pere, quin paper hi jugava el substrat moscovita i quin la inspiració occidental, o quant de temps es mantingueren inalterables o adaptades, després de la fi del seu regnat.

“Rússia, Pere t’ha donat un poder fort com una roca”: Home i mite

En la valoració del paper de Pere el Gran en la història de Rússia, és inevitable haver de trobar-se i bregar amb un mite, una figura que pren proporcions sobrehumanes. No es tracta només d’una construcció historiogràfica romàntica, externa al monarca i creada per representar i aglutinar la nació. (Aquesta dimensió també existeix: el gran historiador rus Soloviov deixà escrit que es tractava del líder més gran de tota la Història, “perquè ningú podria reivindicar un paper més alt en la història de la civilització.”) Però val la pena remarcar que el naixement del mite és contemporani al regnat de Pere, essent -com és- un factor més de la seva fama i reputació, i un element més de la seva forma de govern. Precisament l’ambaixador britànic a Moscou escrivia, el 1710, que en deu anys Pere el Gran havia aconseguit fer progressar el seu imperi més del que cap altre havia progressat en un segle. Una medalla encunyada el 1703 per commemorar una inesperada victòria naval ja portava la inscripció que el tsar reclamava com a lema: “L’impossible es fa possible.” Des d’aquell moment, se subratllava la impressió que el tsar actuava gairebé en solitari, deixant enrere una aristocràcia refractària. Els rumors sobre l’oposició cortesana durant els llargs mesos de campanya que Pere I passava només acompanyat pels seus generals eren constants. En realitat, Pere I no actuava tan sols com alguns propagandistes com Ivan Pososhkov afirmaven. Però donar impuls a aquesta interpretació significava que les reformes –dissenyades per un petit grup de consellers- es convertien en l’expressió del poder del sobirà.

Pere, per la gràcia de Déu Emperador i Autòcrata de Tota Rússia. Небываемое бывает: “El que no pot passar, passa.” 1703 (Gallica – BNF)
Pere, per la gràcia de Déu Emperador i Autòcrata de Tota Rússia.
Небываемое бывает: “El que no pot passar, passa.” 1703 (Gallica – BNF)

No hi ha dubte que aquest engrandiment personal trobava un altaveu preparat en la maquinària diplomàtica russa, reformada de cap a peus des del tombant de segle. El comportament en les relacions amb les potències europees, i amb els prínceps europeus, eren una expressió de la rellevància que el tsar s’atorgava a si mateix i al seu Estat. Els ambaixadors i agents del tsar, des de 1710, cobrien tot el continent; el tsar establia relacions amb els reis d’Anglaterra, de França, també amb Felip V; i el 1717 va fer un nou viatge a França i a les Províncies Unides -oblidant per fi l’incògnit- per reivindicar el seu pes en els afers europeus. Aquest esforç no es devia (només) a la fascinació que el tsar sentia per la tècnica europea –encara que en la seva visita a les Províncies Unides es passegés amb paper i ploma prenent nota de tot allò que despertava la seva curiositat. Políticament, però, també estava jugant una partida important: la Guerra del Nord continuava, i les forces russes no eren prou superiors a les sueques per forçar la conclusió del conflicte i permetre que el tsar conservés les seves noves possessions a la riba del Bàltic, on s’estava construint la seva nova capital, Sant Petersburg. Per una banda, era necessari buscar aliats fiables, i prendre’ls a Carles XII. Per l’altra, calia reivindicar que Rússia (o Pere) no s’acontentaria amb un paper de segona fila, ni permetria interferències en allò que considerava els seus assumptes.

L’èxit que la historiografia li reconeix sense titubejos és justament aquest: si la reorganització de tot l’Estat, la batalla contra els costums, i la pressió sobre el conjunt de la població només eren un mitjà per projectar-se a través de la política exterior, l’objectiu es va assolir sense cap dubte. Amb la firma de la pau de Nystadt el setembre de 1721 –que posava fi a la Guerra del Nord- Pere I va aconseguir no només convertir-se en Imperator, sinó que també va ser capaç de concloure un tractat que escapava a la supervisió europea, exactament com pretenia: els seus guanys territorials no s’havien de veure limitats per cap pretext, fos aquest un suposat “equilibri de potències” o la pau i tranquil·litat que –segons britànics i francesos- el continent necessitava amb urgència. Rússia assumia així, en l’opinió del tsar, el paper que justament li pertocava en els afers europeus.

“Ell, que havia elevat Rússia com d’entre els morts, i fins a la glòria, no era immortal, encara que tots ho desitgéssim”: El llegat

El compromís que el tsar sentia cap a la seva reforma es féu evident en el decret de febrer de 1718 que excloïa el seu fill Aleksei de la successió: el poc entusiasme que l’hereu al tron mostrava per l’activitat naval i pels afers de govern havien enverinat la seva relació durant molts anys, però fou la fugida d’Aleksei a l’Imperi Austríac que el convertí, a ulls del seu pare, en culpable de traïció. S’obria un problema doble, intern i extern: per una banda, el comportament de Pere I en la relació amb el seu fill (que fou condemnat per conspiració i morí el 26 de juny de 1718) escandalitzà els diplomàtics europeus. La tensió entre la tradició autocràtica moscovita i el costum europeu també es fa evident en la manera com Pere intentà controlar l’abast d’aquesta imatge negativa d’ell mateix detenint els diplomàtics estrangers que informaven massa detalladament dels conflictes a la cort. Per l’altra, la desaparició de l’hereu posava en risc la successió al tron. Efectivament, després de 1725 els regnats curts se succeïren –la seva esposa Caterina I (1725-1727), Pere II Alekseievitx (1727-1730), Anna Ivanovna (1730-1740), Ivan VI (1740-1741)-, en un període d’inestabilitat política que no s’acaba fins el 1741, amb l’entronització de la filla de Pere I, Elisabet (1741-1761), que s’ocupà ràpidament d’assegurar la línia successòria casant el seu hereu directe, el seu nebot Pere (Pere III), amb Sofia Augusta Frederica d’Anhalt-Zerbst, la futura Caterina II. Si els anys d’inestabilitat havien permès als monarques europeus despreocupar-se de la potència russa, portes endins la noblesa s’havia beneficiat d’una disminució de les seves obligacions de servei (que va passar de ser vitalici –tal com ho havia establert Pere- a ser abolit pel decret d’emancipació de la noblesa de Pere III).

El genet de bronze: a Pere I, de Caterina II (Lev Panov, via Wikimedia Commons)
El genet de bronze: a Pere I, de Caterina II (Lev Panov, via Wikimedia Commons)

S’entén, doncs, per què Caterina II, un cop entronitzada en solitari, prengué deliberadament la figura de Pere el Gran com el seu mirall. Pere li havia marcat un camí: el de l’expressió de la força de voluntat del monarca, i del seu poder com a autòcrata, com a principi d’una reforma racionalista, positivista, europeïtzant. De nou en paraules de Soloviov, l’autòcrata, a través del seu impuls renovador, havia fet néixer un nou món dins de Rússia. Sota aquest prisma, la missió reformadora del tsar (i de l’emperadriu que el va succeir) era tan legisladora com pedagògica: el poble –en tots els seus estrats- era l’alumne difícil a mans d’un professor estricte, que li volia transmetre nous coneixements, hàbits i valors al més ràpid possible. La revolució, el trencament, era sobretot cultural: i el seu líder era el primer a afirmar que volia veure l’ordre antic destruït, no reformat. Aquesta particular idea de progrés és també part de la llarga ombra que Pere el Gran projecta sobre la Història de Rússia.

Read More

La desaparició de l’estat soviètic i el desmantellament del camp socialista entre el final dels anys 80 i els inicis de la dècada següent ha fet que conceptes com “Perestroika” (reestructuració) i “Glasnost“ (obertura o transparència) siguin entesos i vistos, majoritàriament, com quelcom no acabat de materialitzar; com conceptes que no varen arribar a superar una definició purament teòrica per donar pas a una realització fàctica i plasmada en fets. La formulació teòrica d’aquestes idees no va ser acompanyada per un full de ruta pràctic i aplicable a les realitats politicosocials i econòmiques del moment i del país. Per aquestes raons podem trobar tantes definicions del concepte “Perestroika” com persones han escrit sobre ella. Tot i això, existeixen trets característics d’aquesta “segona revolució leninista” (tal com va ser definida per Gorbatxov) que va tenir lloc en la Unió Soviètica i que permeten crear una idea general de la concepció. La Perestroika pot ésser definida com l’esperit de canvi i renovació de l’economia soviètica en un primer terme, i del sistema polític en un segon. Més concretament, alguns dels objectius fixats d’inici van ser:  

– Superar el retard estructural de l’economia de l’URSS i l’estancament en el qual estava immersa. L’augment de l’autonomia de les empreses estatals i l’ampliació del camp d’actuació de la iniciativa privada varen ser els dos eixos principals sobre els quals va girar aquest aspecte.

– “Desbrezhniavitzar” l’economia, és a dir, canvi rotund amb la manera en què es feia funcionar i es dirigia l’economia respecte a l’etapa anterior i tot allò que la caracteritzava (corrupció, ineficàcia i indisciplina laboral, burocratització).

– Iniciar un procés cap a una economia post industrial, i crear, com a conseqüència, un sector econòmic basat en la tecnologia, pràcticament nul fins el moment.

– Democratitzar les relacions socials i de producció, així com les institucions.

– Apaivagar les tenses relacions geopolítiques de la Guerra Freda, fet que pressuposa la reducció de despesa armamentística.

Considero oportú citar literalment:

“La política de Gorbachov se nos presenta diferente de cualquier otro intento reformista anterior, ya que, más que una reforma, el de Gorbachov se asemeja más a un proceso revolucionario, que ha ido invadiendo todos los aspectos de la vida soviética. Aunque sin embargo, la intención primordial de Gorbachov no era realizar ningún cambio drástico en la URSS, si no hacer funcionar a corto plazo el sistema económico soviético (Aracil, Oliver, Segura; 1998).

Aquest ideari es va confeccionar sense cap intenció de trencar amb el socialisme ni amb el materialisme històric (pràcticament considerada com una religió laica). Els seus impulsors van promocionar i vendre la Perestroika com una autèntica revolució, que permetria al socialisme real seguir funcionant i superar la ja evident crisi en la qual es trobava. Però la realitat fou que sis anys després de l’inici de l’aplicació de la reestructuració, el món veia com el gegant soviètic s’enfonsava, com els paradigmes geopolítics canviaven cap a un nou món unipolar, i com el principal estat sorgit de la desintegració de l’URSS, la Federació Russa, era víctima de la teràpia de xoc neoliberal aplicada des d’occident. La Perestroika va acabar per conduir a la destrucció de la planificació econòmica estatal però sense oferir un model politicoeconòmic alternatiu, cosa que portava les 15 repúbliques a un salt al buit. Fins a quin punt era necessària l’aplicació de reformes? Era tan nefasta la situació de l’URSS com per emprendre aquella travessia a cegues que va ser la Perestroika? Era sostenible l’immobilisme? A continuació, i posades ja mínimament les bases del que va ser i suposar la Perestroika, quedarà exposat el periple de la societat, l’economia i la política soviètiques des de l’inici del període Brezhniev fins al del període Gorbatxov, moment en què es van gestar totes aquelles necessitats, vicis i mancances del sistema soviètic que varen requerir la Perestroika.

Fidel Castro i Nikita Kruschev. Font: Diario de la Américas

En termes econòmics, el símptoma mes llunyà d’afebliment el trobem en el 1959, any en el qual el rendiment de la producció industrial, per primera vegada des de temps de la Gran Guerra Pàtria, seria menor que l’any anterior. Tot i que aquest fet difícilment feia preveure en aquell moment la crisi en què es veuria immersa l’economia soviètica, ja es començava a projectar un desgast a llarg termini. Tot i així, el gran gruix dels greuges econòmics i socials en l’URSS varen venir com a conseqüència de la resposta que la nomenklatura va dur a terme per a reaccionar davant de les polítiques desestalinitzadores que varen tenir lloc en el mandat de Nikita Kruitxev (1953-1964). Durant aquesta etapa hi va haver un intent d’obertura del règim, la condemna de l’estalinisme i l’adopció per part d’alguns dirigents del PCUS (entre ells Kruitxev) d’una política exterior més diplomàtica amb l’altra superpotència, tot i que aquesta actitud envers els EEUU i el bloc occidental no va servir per evitar un dels moments més tensos de la Guerra Freda, la crisi dels míssils de Cuba l’any 1962. L’actuació del cap d’estat soviètic en aquell esdeveniment, és a dir, la retirada dels caps nuclears de Cuba a canvi de la retirada també d’armament nuclear, en aquest cas de Turquia per part dels EEUU, va crear una imatge de venut i traïdor dins les esferes del poder soviètic. Aquest fet, sumat a la poca aprovació que les seves mesures tant polítiques com econòmiques van tenir per part dels sectors més conservadors del PCUS, va crear el perfecte caldo de cultiu per retirar del poder a Kruitxev l’any 1964.

El nou govern, bàsicament dirigit en un inici per Brezhniev, Kosygin i Podgorni, (tot i que en aquest triumvirat Brezhniev no trigaria gaire a fer-se amb el control), ja va tenir en compte la situació econòmica, que anava preocupant cada cop més a mida que passaven els anys. En aquell punt, l’agricultura se sumà a la indústria en el grup d’activitats econòmiques amb rendiments decreixents. Davant l’evidència que un retorn a l’estalinisme era completament inviable, es plantejaren dues possibilitats: la d’una reforma que continués la tasca de Kruitxev però que arrisqués les posicions de les castes i amb uns resultats imprevisibles, o bé la de fer com si no passés res i mantenir l’statu quo de l’URSS. La resposta de Brezhniev va ser l’immobilisme, fet que agreujaria els problemes existents i en crearia de nous, fins al punt que 20 anys després els dirigents es trobaren amb el mateix dilema, tot i que la resposta escollida va ser la contrària. Per tant l’etapa Brezhniev (1964-1982) por ser definida com un salt en el temps per l’economia, societat i política soviètiques, que no varen avançar gens en els 18 anys en què va durar.

L’immobilisme no va fer res més que agreujar la crisi i fer més evidents els seus símptomes en la segona meitat dels anys seixanta. La particularitat més característica del sistema econòmic soviètic i socialista en general, la planificació de l’economia, va ser una de les principals causants dels decreixements en el rendiment industrial. No deixa de ser paradoxal que el mateix principi econòmic que va portar Rússia i la seva perifèria de ser un estat agrari a un de plenament industrialitzat, i que va permetre afrontar la invasió nazi, es convertís ara en el botxí. La planificació econòmica, que atribuïa uns objectius de producció, senzillament va deixar de ser complida per part de les empreses estatals, tant industrials com agrícoles. Aquest fet, sumat a la passivitat dels responsables del compliment dels objectius establerts, creava una situació on era suficient la falsificació de les estadístiques de la producció real i la indulgència dels controladors per provocar un panorama de baixada notable del rendiment productiu.

Les empreses estatals eren subjecte d’un doble flux de comunicació, a través dels quals rebien dels ministeris i del Gosplan instruccions sobre el que s’esperava que produïssin, el volum d’aquesta producció, la remuneració, els recursos que havien d’invertir per a la producció dels objectius… i retornaven les dades de les produccions als organismes dirigents. El flux de l’empresa cap a l’organisme planificador era retocat i hipertrofiat, fet que provocava que les dades estadístiques plasmades sobre paper no fossin reals, i dificultava com a conseqüència l’acció de qualsevol mínima reforma per part d’economistes, que sumada a la inacció governamental, no deixava cap altra opció que l’estancament.

L’any 1988 Gorbatxov va reconèixer que l’administració de Brezhniev havia inflat artificialment els índex de productivitat; la falsificació d’estadístiques, doncs, no va ser quelcom exclusiu de les empreses. Citant textualment a l’historiador i politòleg soviètic Kiva Maidanik obtenim una clara pinzellada del funcionament del sistema:

“la planificació es basa, en primer lloc, en un procediment de comandament autoritari i administratiu. Tot està concentrat en un aparell central, de l’estat. Tot es veu planificat des del centre, reglamentant-ho des de dalt fins a baix […]. Cada empresa ho rep tot de l’estat, que determina què, quant i com s’ha de produir, els salaris, el preu, el destinatari de la mercaderia… El pla adopta forma de llei”.

La baixa productivitat fou quelcom comú en la dècada dels 70. El creixement industrial tenia lloc en termes extensius, és a dir, en xifres absolutes. Quan el rendiment industrial creixia, era perquè hi havia més gent treballant a les fàbriques. L’èxode rural de finals dels 60 i inicis del 70 va aportar capital humà a l’activitat fabril i per tant va esmorteir les conseqüències de la crisi de productivitat industrial. En acabar-se el flux migratori cap a les ciutats, aquest creixement extensiu va arribar a la seva fi. Atès que el creixement intensiu (consistent en la millora relativa de la productivitat), a causa de les limitacions del sistema brezhnevià i al retard tecnològic fou un quimera, l’URSS entrà a la dècada dels 80 amb una crisi totalment accentuada i fruit dels vicis del funcionament econòmic. Paral·lelament, un problema endèmic en l’URSS d’aquest període impossibilitava qualsevol aspiració d’un creixement intensiu: les dificultats de traslladar els avenços tecnològics dedicats a l’àmbit militar cap a l’àmbit industrial o civil. Ens trobem, doncs, un país amb capacitat per fabricar transbordadors espacials avantguardistes tecnològicament, mentre que algunes fàbriques tenien contractades més persones per a dur a terme tasques burocràtiques (a causa de la poca informatització) que no pas obrers per a les feines mecàniques.

Estadísticament, des de 1970, el creixement anual disminuí entre un 1 i un 1,5% per any, de manera que, entrats ja els anys 80, arribà a ser negatiu. L’estat tampoc va fer gaire esforços per aturar alguns dels principals obstacles, com eren l’absentisme laboral i l’alcoholisme. A l’URSS dels inicis dels anys 80, la producció dels dilluns era un 4% menor que en la resta de dies ja que el nombre d’obrers que decidien allargar el cap de setmana era substancialment considerable. D’altra banda, l’alcohol, que també influïa notablement en l’absentisme laboral, causava unes enormes despeses sanitàries a l’estat. L’any 1985, per comprar alcohol clínic a les farmàcies de l’URSS es va començar a precisar de recepta mèdica, ja que la gent se’l bevia, arran de les limitacions que des de l’administració es varen posar per a l’adquisició de begudes alcohòliques.

La productivitat agrícola no va tenir un destí millor que la indústria durant el mandat de Brezhniev. La productivitat, que ja de per si no era excessivament alta a causa dels condicionants climàtics, va patir un enorme descens que obligà a l’URSS a importar una part dels productes agrícoles que consumia (les importacions de cereals van augmentar dràsticament de 7,3 tones el 1964 a 55,5 20 anys després, mentre la producció, tot i que amb daltabaixos, es mantenia constant). El 1981, un agricultor soviètic alimentava 8 persones; un homòleg nord-americà ho feia a 65. Aquesta estadística no és l’única que delata la baixa productivitat: les parcel·les privades, que tan sols ocupaven un 3% de la terra laborable, produïen un 26% de la producció agrícola, fet que denota la ineficàcia dels Koljoz (granges col·lectives) i Sovjos (granes estatals), així com la necessitat urgent d’una reforma agrària. Aquesta, però, difícilment tindria lloc amb un immobilisme com el que imperava aleshores.

Els números de l’estat soviètic també es veien malmesos a causa de la manera de procedir pel que fa als recursos naturals. L’URSS patia una excessiva dependència de recursos energètics no renovables, sobretot petroli i gas natural, que van ser explotats sense la més mínima consciència que es tractava de recursos finits i limitats.  Aquest fet no només causà desastres en l’ecologia, com el del Mar d’Aral, sinó que també va ser catastròfic per a la economia. Els anys 80, l’extracció d’una tona de petroli era nou vegades mes costosa que 20 anys abans. L’immobilisme també va deixar constància de la seva empremta en aquests aspecte, ja que es va deixar el problema latent enlloc de recórrer a fonts d’energia renovables, menys agressives amb el medi ambient i que haguessin permetés a l’URSS no dependre tant del petroli.

En l’etapa Brezhniev, la mesura que s’adopta enfront les empreses deficitàries fou senzillament la d’aportar més inversió estatal per pal·liar aquest dèficit, cosa que, malgrat tot, no deixava de ser una mesura superficial que no atacava l’arrel directa del problema. La idiosincràsia brezhneviana optava més aviat per la sobreinversió en una empresa deficitària en comptes de millorar la tecnificació del treball o recórrer a la consulta dels consells de fàbrica i sindicats per a la elaboració de la planificació, fets que sens dubte haguessin exigit sortir de l’immobilisme en què estava immersa l’URSS. Aquest fet, juntament amb  la necessitat d’importar gra i altres productes bàsics -és a dir, una balança comercial negativa-, el manteniment de la influència soviètica a l’Europa de l’est, la cursa d’armament i la Guerra d’Afganistan a partir de 1979 (entre altres aspectes), van fer de l’URSS un estat fortament endeutat exteriorment, i amb una pesada llosa de la qual Gorbatxov era ben conscient.

L’any 1967, Yuri Andropov es fa amb la prefectura del KGB. Des d’aquell any els departaments analítics del KGB van adquirir consciència de la situació: s’afirmà des del comitè que, si el país pensava mantenir la política de blocs sorgida de la Segona Guerra Mundial, era necessària una profunda reforma econòmica, ja que en cas contrari difícilment es podria mantenir la influència soviètica en els països del Pacte de Varsòvia. El KGB elaborava una mitjana d’entre 300 i 400 pàgines d’informes només en política exterior, que ni tan sols era llegida pels membres del politburó, cosa que feia palès que l’immobilisme era la manera de fer de la gerontocràcia soviètica. L’any 1970, un grup de dissidents publicà el que s’anomenà “la carta oberta de dissidents”. Aquests demanaven respostes a les exigències del desenvolupament econòmic sense trencar amb el socialisme ni discutir el paper dominant del PCUS. També es va fer cas omís d’aquestes peticions.

Però l’immobilisme brezhnevià no va ser quelcom que només es manifestà en termes econòmics. La consolidació d’una forta nomenklatura amb interessos propis i l’actuació política calmada, conservadora i estabilitzadora que fes apaivagar les pors dels apparatxiks del PCUS són dos dels afers mes característics de la política soviètica en aquesta etapa. Durant els anys de l’immobilisme, l’URSS va passar de ser aquell estat que motivava i movia esperances d’obrers arreu del món a convertir-se en el regne de l’estabilitat i la burocratització. Segons Helene Carrère, una de les kremlinòlogues més influents, Brezhniev es va comprometre amb els alts aparells i amb el funcionariat del partit. Aquest fet fou la causa de la seva actitud excessivament conservadora, que el va portar a tenir una autèntica al·lèrgia a les reformes. L’immobilisme polític va fer que l’ideal revolucionari que s’identificava amb l’URSS perdés molta força, cosa que, entre d’altres efectes, provocà l’aparició de l’Eurocomunisme a l’Europa occidental o, que es el mateix, la pèrdua de la capacitat del PCUS d’influir en els partits comunistes del bloc capitalista.

A la imatge, correcció del peu de foto: Brezhniev, el responsable de l'immobilisme. A partir de 1975, a causa del seu estat de salut, es mostrà senil i incapacitat per als actes públics. Font: europebetweeneastandwest.com
Brezhniev, el responsable de l’immobilisme. A partir de 1975, a causa del seu estat de salut, es mostrà senil i incapacitat per als actes públics. Font: europebetweeneastandwest.com

El factor nacional també va ser quelcom subjecte a canvis en el període 64-82. L’URSS com a federació de diverses nacions sempre havia respectat (tot i que amb daltabaixos) els caràcters nacionals dels pobles que la conformaven. En l’etapa Kruitxev els habitants de les repúbliques federades (excepte la russa i els russòfons) tenien com a primera llengua la pròpia de la república i com a segona llengua el rus, que servia de llengua auxiliar. Aquest fet s’invertiria durant el mandat de Brezhniev, sota el qual el rus passaria a ser primera llengua i la llengua de cada república, la segona. La russificació de l’URSS va ser quelcom constant en els anys 70, quan un creixement vegetatiu pobre dels russos i altres eslaus feia perillar l’hegemonia demogràfica d’aquest grup respecte als pobles musulmans de l’Àsia central i el Caucas, els quals es multiplicaven considerablement més que els eslaus. La constitució soviètica del 1977 centralitzava en Moscou, en detriment de la capacitat de prendre decisions dels soviets locals de de les repúbliques federades.  Aquesta actitud causà un augment del nacionalisme, que fou especialment notable a les repúbliques bàltiques, que a l’hora de la independència van ser més pragmàtiques que les caucàsiques, que acabarien per combatre’s les unes a les altres, i les de l’Àsia central, les quals es recolzarien en l’islam, impulsades per la Guerra d’Afganistan. La Perestroika va haver d’encarar aquesta situació causada per Brezhniev i el seu govern, a la qual tampoc es va trobar solució.

Yuri Andropov seria l’encarregat de succeir Brezhniev després de la mort d’aquest el novembre de 1982. Andropov, que durant 15 anys havia estat advertint del perill que suposa l’immobilisme, tenia ara l’oportunitat de fer quelcom per revertir la situació. Alguns autors arriben a definir el govern d’Andropov (1982-1984) com una pre-Perestroika caracteritzada per una reducció d’armament en un 25%, mesures contra la corrupció que van ser força populars i una renovació del politburó [Màxim òrgan dirigent i de presa de decisions del PCUS], que va permetre l’arribada de nous i joves dirigents com Gorbatxov. La solució al problema del retard tecnològic també va ser objecte d’anàlisi per part d’Andropov. Però tot i les bones idees inicials, la realitat va ser substancialment diferent: l’any 1983, els EEUU anunciaven la creació del SDI (sistema estratègic de defensa), fet que no va possibilitar en la mesura del previst i del necessari aquella reducció anunciada en el pressupost. L’altre fet és que Andropov, malalt, va haver de ser connectat a la maquina de diàlisi tres mesos després d’ocupar el càrrec i es va veure obligat a passar gran part del seu any i mig de mandat a l’hospital, cosa que dificultà la posada en pràctica de la seva idea de renovació.

Gorbatxov amb el cap d'estat de la RDA Honecker, l'any 1985. Una de les tasques del líder soviètic va ser la de la reformulació de les relacions entre l'URSS i la resta de països del pacte de Varsòvia. Font: wikipedia.
Gorbatxov amb el cap d’estat de la RDA Honecker, l’any 1985. Una de les tasques del líder soviètic va ser la de la reformulació de les relacions entre l’URSS i la resta de països del pacte de Varsòvia. Font: wikipedia.

Després d’un any i mig, el març de 1984, Andropov moria i fou substituït per Konstantin Txernienko, el qual va seguir amb la política brezhneviana d’immobilisme, d’aturar el reformisme del seu predecessor en el càrrec i tornar als temps de la passivitat de Brezhniev. El seu curt mandat (1984-1985) serviria de preludi a l’etapa Gorbatxov. L’elecció d’aquest darrer no fou casual, sinó que va respondre les necessitats urgents de l’adopció de mesures que posaren fi als desastrosos resultats econòmics de dècades d’immobilisme i dels vicis operatius tant de l’economia com de la política i la societat soviètiques.

El març de 1985 la televisió soviètica anuncià la mort de Txernienko, i Gorbatxov seria el seu successor. L’esperava la dificultosa tasca de tirar endavant la maquinària econòmica de la superpotència oriental, especialment costosa per culpa dels vicis, en tots els aspectes, que havia adquirit l’URSS durant l’immobilisme. La Perestroika s’iniciava amb una urgent imperiositat; la seva aplicació, 2000 dies després, va constatar que l’immobilisme ja havia condemnat l’URSS a mort.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (I)

Adolf Hitler, el líder indiscutit (III)

Després de 1921, Adolf Hitler era el líder de l’NSDAP. Però ho era en aquells moments i no era indiscutible, ja que com veurem no van faltar les veus que posteriorment el van qüestionar. Sí que és cert que quan Hitler abandona el Partit, en una jugada a una carta conscient del seu poder –o a causa de la fúria i el seu caràcter explosiu–, retorna amb condicions dictatorials. Però això no treu que sorgissin veus crítiques: van existir disputes internes al Partit, els membres contraris a Hitler l’atacaven i van aconseguir expulsar Hermann Esser, un dels seus homes més fidels. I és just en aquest moment, 1921, i després de desplaçar Drexler, que el Partit inicia una modificació per ser un partit de Führer: havien de canviar-se els estatuts perquè el pes de les decisions recaigués únicament i exclusiva en Hitler i no pas en la força de la majoria. Per tant, no podem parlar de lideratge indiscutible si alguns sectors interns de l’NSDAP li plataven cara i el Partit tot just començava un procés de modificació per poder adaptar-se a un líder dictatorial. És per això que hem de seguir estudiant aquest procés que el va dur al lideratge indiscutible i perpetu del Partit. Fins ara hem vist un Hitler convertit en polític en el moment en què s’adona de la seva habilitat retòrica i va prenent una posició important dins el partit.

 

Un judici propagandístic

Un dels anys que marquen el lideratge inqüestionable de Hitler dins l’NSDAP és 1926. Com es va arribar a la situació que es acabar tenint lloc? L’any 1923 va succeir Putsch de Munich, un cop d’estat fallit on van resultar morts alguns policies i membres de l’NSDAP, i altres van ser detinguts, entre ells Hitler. El Partit va ser prohibit fins 1925, i va haver-hi diverses escissions que van provocar la fragmentació en diversos moviments d’extrema-dreta. Adolf Hitler va ser acusat de ser un dels principals instigadors del Putsch, però el seu judici va ser més una plataforma per a les capacitats oratòries de Hitler que un intent de demostrar la seva culpabilitat per condemnar-lo. Va ser gairebé com una escena de teatre amb un decorat perfectament preparat perquè la figura de Hitler en sortís reforçada. Quelcom semblant al que passava amb els seus discursos, on Adolf estudiava el decorat, planejava quina era el millor lloc per parlar i quina era la millor posició per dirigir-se a la seva audiència. A més, infiltrava forces de xoc entre els assistents, que identificaven qualsevol amenaça de contestació i la reprimien sense miraments si era necessari. El judici va esdevenir la plataforma de llançament perfecta de Hitler cap a la opinió pública general, més enllà de Babiera. El president del tribunal i la resta van ser clarament permissius amb Hitler, fins al punt de permetre una intervenció inicial de 4 hores. Es cita a un testimoni del judici que el va considerar de “farsa que va convertir a Baviera en la vergonya del món”.

El judici va acabar amb una pena de 5 anys de presó per Hitler, una condemna mínima si tenim en compte que el que va intentar va ser ni més ni menys que un cop d’estat contra el govern, i que se li demanava cadena perpètua. D’aquests 5 anys, només va complir 9 mesos. Durant la seva estada a la presó va tenir temps per escriure el Mein Kampf i arribar a la conclusió que la solució per arribar al poder a Alemanya passava per la via democràtica. Un cop va haver complert la seva ínfima condemna, Hitler va tornar a l’escena política i es va trobar amb la tasca de tornar a unir el moviment, i fer-ho, evidentment, sota el seu lideratge. Però no seria una missió fàcil, perquè havien sorgit diversos líders i havia d’imposar-se a tots. Per sort, seguia comptant amb la seva capacitat d’atracció de masses, i la seva aura havia augmentat encara més després de l’escena del judici i l’estança a la presó. A més, aquests mesos en què va estar fora del panorama polític, també van deixar clar que ell era l’únic que podia mantenir unit el Partit.

Adolf Hitler, juntament amb altres membres del Partit, desrpés del judici. A la seva esquerra hi trobem a Erich Ludendorff, i a la seva dreta, vestit d'uniforme, a Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild_119-1409D
Adolf Hitler, juntament amb altres membres del Partit, després del judici. A la seva esquerra trobem Erich Ludendorff, i, a la seva dreta, vestit d’uniforme, Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild_119-1409D

 

Disgregació, integració i equilibri

Abans de res, hem d’aclarir un punt important. Hi havia persones que amenaçaven el paper de Hitler com a líder, com ara els germans Strasser, i n’hi havia d’altres que només el discutien. La diferència era que les primeres eren rivals directes pel lideratge del partit, i les segones només es plantejaven si ell era el més indicat per liderar-lo, però no representaven cap alternativa. Una de les persones que més amenaçava el lideratge de Hitler era Gregor Strasser, tot i que va ser el mateix Hitler qui, l’any 1925, va demanar-li que tornés al Partit -n’havia marxat després del frustrat Putsch i s’havia unit al Moviment Socialista d’alliberament Alemany. Però va quedar clar que era una amenaça real per Hitler: Gregor era decididament socialista, feia valer la seva opinió amb força, i tenia un important grup de seguidors. Juntament amb el seu germà, Otto Strasser, van fundar el diari Berliner Arbeiterzeitung (Diari dels Obrers de Berlín) i van establir una petita base política al nord del país. Per tant, es tractava d’un personatge amb influència dins i fora del Partit i lluny de les opinions de Hitler. També hi havia una diferència importantíssima entre Gregor i Hitler: Gregor -i, de fet, tota la resta de candidats al lideratge- veia el Partit com un mitjà per reformar el govern, mentre que Hitler pretenia utilitzar-lo per arribar al cim del poder. No volia reformar el govern, sinó destruir-lo.

Gregor Strasser. Font: 320px-Bundesarchiv_Bild_119-1721
Gregor Strasser. Font: 320px-Bundesarchiv_Bild_119-1721

Quan Hitler surt de la presó, l’NSDAP havia fet una llista comuna amb el Deutschvölkische Freiheitspartei (DVFP) per poder presentar-se a les eleccions. El DVFP era un partit també d’extrema-dreta, racista i anticomunista, que al llarg dels anys ja havia acollit altres membres que abandonaven l’NSDAP.  A més, la situació política i social era menys tèrbola, i els suports al moviment havien minvat molt des del Putsch.  Trobem una ‘Comunitat del Treball que planteja una reforma al programa del Partit, i amb unes expectatives que Hitler, que fins aleshores havia guardat silenci, donaria llum verda al moviment reformista. Però no va ser així, i en un discurs en la reunió de caps del NSDAP va desfer el nou programa, sense que Gregor Strasser pogués plantejar una rèplica convincent. Però la crisi no quedava tancada només amb aquest fet, i el seu lideratge necessitava una última empenta. Hitler coneixia la debilitat i manca d’autoestima de Goebbels, que es va rendir al futur Führer gràcies a les seves adulacions i exageracions. En el cas de Gregor Strasser, el va nomenar Cap de Propaganda de Munich, sabent que l’enemistat entre aquests dos personatges portaria a un equilibri de forces que anul·laria l’amenaça que Strasser podria significar per al lideratge de l’NSDAP. A inicis de la dècada de 1930, els dos germans van abandonar el Partit. Una altra persona que es desmarcava de Hitler era Erich Ludendorff. El seu cas era diferent: com hem vist en una imatge anterior, va participar també al cop d’estat de Munich, però després es va desmarcar del Partit. Era el líder del DVFP, que amb la il·legalització del l’NSDAP, es va convertir en la punta de llança electoral de l’extrema dreta, i Ludendorff va estar al Reichstag des de 1924 fins 1928. Hitler no va tenir problemes per desfer-se’n, ja que va ser el propi Ludendorff qui va decidir no rivalitzar amb Hitler i retirar-se de l’escena política en veure el caire que va començar a adquirir l’NSDAP, que rellevava el seu partit a un segon lloc, i l’ascendent tirania del seu líder.

Encara hi havia una altra figura que podia entorpir el lideratge de Hitler: Wilhem Kube, un simpatitzant d’Strasser i líder de la ‘Comunitat del Treball popular-social del Gran Berlín’. En una carta a Hitler declarava que el Partit aniria molt més lluny amb els mètodes dels Strasser, i la resposta del futur Führer davant aquest perill no va poder ser més contundent: no només va adherir el moviment de Kube a l’NSDAP, sinó que també va nomenar a aquest líder del Partit en la Marca Oriental. Un cop això va succeir, Kube va jurar a Hitler un “vot de ferma confiança i inviolable voluntat combativa”.  Com veiem, la tàctica de Hitler era la de l’equilibri: a aquells que més destacaven se’ls oferien càrrecs de major o menor rellevància, se’ls feia sentir part integrada del moviment i fins i tot se’ls donava sensació d’importància. Però a la vegada tots depenien de Hitler, que els tallava qualsevol opció de tenir més pes al Partit, i en algunes ocasions enemistava els dirigents per mantenir l’equilibri de forces. Amb aquest equilibri, podem dir que l’any 1926 Hitler ja era el líder indiscutit de l’NSDAP, amb un partit que tornava a ser legal, amb la infraestructura i organització necessàries per un líder dictatorial i amb perspectives de ser un partit important a Alemanya.

D'esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A
D’esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A

El vol del colibrí

L'”Operació Colibrí” ha passat a la història com “la nit dels ganivets llargs”, en la qual el govern nazi va fer una autèntica massacre per eliminar membres de les SA i altres objectius concrets. Es tracta d’un esdeveniment que es desmarca temporalment de la nostra anàlisi, ja que va succeir l’any 1934, un cop l’NSDAP ja era al govern d”Alemanya, però que posa de manifest com Hitler va eliminar els possibles enemics interns com, per exemple, Ernst RöhmRöhm li va proporcionar, al futur Führer, contactes molt útils, tant polítics com militars. Però on va ser realment important va ser en aconseguir crear un autèntic equip paramilitar, les anomenades Sturmabteilung, més conegudes com a SA. Gràcies a la seva capacitat militar va formar un gran cos que, amb el pas del temps, va superar fins i tot el de l’exèrcit alemany, molt limitat pel Tractat de Versalles. Les SA van iniciar el seu recorregut l’any 1920 i es van convertir en l’exèrcit privat de Hitler, fet que li permetia actuar des d’una posició de poder i intimidatòria. La importància de Röhm queda demostrada en fets com tutejar a Hitler -era l’únic que ho feia- o no amagar la seva homosexualitat. Tot i això, entre ells van sorgir algunes desavinences, i Ernst va marxar a Bolívia. Quan Hitler va veure que el seu substitut al cap de les SA, Pfeffer von Salomon, tenia les seves pròpies opinions igual que Röhm però sense guardar-li la mateixa lleialtat, es va adonar de que havia de fer tornar a l’antic cap de les SA com més aviat millor.

Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild 102-15282A
Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild 102-15282A

Amb el pas dels anys, Hitler es va adonar que l’ajuda que Röhm podia proporcionar-li era una arma de doble fil: Ernst era imprescindible, se li permetien certes coses, però a la vegada tenia opinió pròpia i no era una persona totalment sotmesa a Hitler. Això era molt perillós. Tant perillós que va acabar en un bany de sang. Si Gregor Strasser podia prendre-li un lloc preeminent al capdavant del Partit, Röhm directament podia matar-lo, esborrar-lo del mapa. Evidentment, aquesta no és una teoria especulativa, sinó contrastada amb fets: Ernst Röhm va arribar a un acord amb Henry Deterding pel qual aquest ajudaria a Ernst a succeir Hitler al capdavant del partit mitjançat suport econòmic. A canvi, un cop s’hagués donat aquesta situació, el mercat petrolífer alemany seria per Henry. I el pla era que Julius Uhl, un alt càrrec de les SA, assassinés a Hitler un cop Röhm estigués preparat per succeir-lo. Una bona mostra que l’amenaça pel Führer era real és que Goebbels va estar tantejant els dos bàndols i no es va decidir per Hitler fins que no va tenir clar que en resultaria vencedor, quan el pla va quedar descobert. Sens dubte, la trama d’assassinat va ser el que realment va precipitar els fets de la Operació Colibrí, però abans ja eren molts els dirigents nazis, Hitler inclòs, que recelaven de la figura de Röhm i la independència de les SA. El trencament definitiu de Röhm i Hitler va tenir lloc quan el ja Canceller d’Alemanya va tallar les ales a Ernst i el seu cos paramilitar, i els va deixar clar que s’havien de supeditar a l’exèrcit oficial alemany.

Els resultat de la nit dels ganivets llargs va ser gairebé d’un centenar de morts, no només Röhm i membres de les SA, entre ells alguns alts càrrecs com Edmun Heines i Karl Ersnt. A la llista negra també hi apareixien els noms del propietari i els empleats del local on havien tingut lloc les reunions entre Röhm i Goebbels; no es podia deixar cap testimoni d’un pla per assassinar al Führer. Altres membres del NSDAP no van córrer la mateixa mala sort al no representar una amenaça real per a Hitler. Göring, per exemple, va ser un altre membre important del Partit, ja que tenia un nom més reconegut que el de Hitler entre les classes altes, però mai va qüestionar el lideratge del futur Führer perquè tenia un gran sentit de la lleialtat. Goebbels tampoc representava cap perill ja que ni tan sols aspirava a un lideratge; el seu joc a dues bandes entre Hitler i Röhm demostra que només pretenia ser un home de confiança pel millor postor, però sense discutir mai que seria un subordinat.

 

Una qüestió temporal

Amb aquests fets contrastats, sembla bastant adient afirmar que Adolf Hitler va haver d’esperar fins 1926 per ser el líder indiscutit de l’NDSAP. Podem dir que, el 1921, després de dimitir i retornar-hi en condicions dictatorials, era el número 1 del Partit: la seva capacitat oratòria –magnificada a una regió com Baviera–, la connexió inigualable amb les masses i la seva filosofia atractiva per la resta de membres el van fer un autèntic líder. Però, tot i això, existia una contestació interna. A més, en aquells moments, l’NSDAP necessitava un procés de transformació per ser liderat per una persona amb poders dictatorials. En l’ascens de Hitler, podem parlar de tres fases: la primera, des de 1920 fins 1921, on es posa de manifest que ell és la persona més carismàtica per liderar el partit, i que el vol transformar i polititzar cada vegada més. Una segona fase, des de 1921 fins 2914, on Hitler va adquirint cada vegada major poder i seguidors, tot i tenir detractors. La tercera fase és el moment en el qual Hitler arriba a ser líder indiscutible de l’NSDAP; iniciada a finals de 1924, finalitza l’any 1926 després de solucionar les disputes internes sorgides a partir del fracàs de Putsch de Munich, que va provocar escissions dins el Partit, i fins i tot moviments totalment renovadors. Durant la seva estada a la presó, es va posar en evidència que ell era l’únic que podia mantenir unit el moviment, en cas de que aquest volgués arribar lluny a la política alemanya. El fet de que apareguessin aquestes figures liderants i les alternatives a Hitler quan es sabia que la seva estada a la presó era temporal, exemplifica com els contraris a la seva figura van intentar aprofitar aquesta oportunitat. Hitler va resoldre la crisi gràcies a la seva mà esquerra en el tracte personal i una tàctica perfectament planificada d’equilibri entre forces, aprofitant les interdependències personals de cada persona que li podia fer ombra, i no deixant mai un número 2 que pogués acumular massa poder com per resultar una amenaça. Els fets de l’Operació Colibrí no constitueixen una discussió directa al lideratge del Führer, ja que d’una banda succeeixen quan aquest ja és Canceller, i de l’altra es tracta d’un pla ideat per una persona concreta, i que es va iniciar com una desavinença per la independència de les SA.

Havent resolt en quin moment Hitler va arribat al lideratge indiscutit del Partit, hem d’acabar d’entendre el com ho va fer. Perquè sí que hem parlat de l’equilibri i la unitat que aportava, però també hem de tenir en compte altres aspectes, com el veritable paper de les SA com a força de xoc o el dels interessos de les elits.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

La quantitat de pàgines que s’han escrit sobre Hitler és vertiginosa. I n’hi ha per a això i per a molt més, ja que es tracta d’una persona que va passar de ser gairebé un indigent sense futur a un home que va decidir el destí de moltes vides, directament o indirecta. Moltes línies de recerca s’han centrat en com Hitler va arribar al poder, les seves decisions durant la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. Però de vegades s’oblida que Adolf Hitler, abans de ser el Führer, va ser un home que havia fracassat en la seva vocació artística i que freqüentava els barris més baixos de Berlín en companyies poc desitjables, tan lluny del luxe com de ser un personatge de pes en la història. En aquests articles analitzarem com (i quan) va passar a ser el líder indiscutit del Partit Nacionalsocialista (d’ara en endavant anomenat DAP, NSDAP –desrpés de 1920– o ‘El Partit’). Una primera etapa de la seva vida enormement important per convertir-se després en el que va ser.

Infància i joventut

El soldat Adolf HItler a la Primera Guerra Mundial
El soldat Adolf Hitler a la Primera Guerra Mundial

Fem un repàs rapidíssim als primers anys d’Adolf Hitler. Va néixer a Braunau Am Inn, a Àustria (aleshores Imperi Austrohongarès), l’any 1889. Els seus pares eren Alois i Klara, cosins entre ells. Alois sempre va ser vist per Hitler com una figura autoritària i que, amb bastanta regularitat, emprava els càstigs físics. Això no era gens estrany en l’època, quan abundaven figures paternes autoritàries i l’educació a escoles militars. Alois va morir l’any 1903, quan Hitler tenia només 14 anys. Adolf ja havia demostrat a l’escola que els estudis no eren el seu fort –els va abandonar als 16 anys–, i que la seva verdadera vocació eren les arts, especialment la pintura. Els anys 1907 i 1908 va intentar, sense èxit, ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, un fet que li va provocar una profunda decepció. Aquell any 1907 també va morir la seva mare, i sense la seva ajuda econòmica, Hitler va haver de sobreviure com va poder, fent feines temporals i mal remunerades, i deixant el seu apartament per viure a un hostal depriment i utilitzant els menjadors socials d’indigents per calmar la seva gana. L’any 1914 es va presentar voluntari a l’exèrcit alemany per servir a la Primera Guerra Mundial, on va resultar ferit, i l’any 1918 va finalitzar el conflicte amb la derrota alemanya i unes condicions humiliants pel país germànic. Hitler, com molts altres soldats, es va sentir traït pel seu propi país: pel govern, que es va rendir, i pels ciutadans, que van atacar diversos soldats que tornaven del front, culpant-los de la derrota en una lluita que ni tan sols van acabar de lliurar.

L’arribada al Partit i el poder de la “idea”

Carnet de Hitler com a membre del DAP. Font: Bundesarchiv.
Carnet de Hitler com a membre del DAP. Font: Bundesarchiv.

Hitler va arribar al NSDAP –que, aleshores, encara es deia ‘DAP’–, l’any 1919. Quan parlem del Partit, hem d’entendre que en aquells moments es tractava d’un de tants grups minoritaris d’Alemanya. No era més que un petit cercle d’homes polititzats i amants de la cervesa que es reunien a una taverna concreta per deixar anar les seves opinions, i amb poca o nul·la voluntat d’acció política real. Va ser precisament en una d’aquestes sessions de debat que Hitler va entrar en una discussió que va anar pujant de to amb un altre dels assistents a la reunió. Anton Drexler, el fundador del Partit, no va poder evitar fixar-se en ell, fins al punt de fer-lo membre número 7 del consell, responsable de propaganda i reclutament. D’aquests 7 membres, Hitler era sens dubte el més enèrgic, fet que el va portar a una popularitat cada vegada major. De fet, tant Drexler com la resta de membres consideraven a Hitler com un personatge útil per a moments concrets en què poguessin necessitar la seva oratòria i energia, però poc s’esperaven que aquestes es tornessin en contra d’ells mateixos i acabessin per convertir Adolf en el líder del Partit.

La “idea” de Hitler, anomenada així per l’historiador Ian Kershaw, es basava en la combinació d’antimarxisme i antijudaisme, i des de bon començament va captivar als altres membres del DAP. És l’exemple d’homes com Rudolf Hess, enamorat de la personalitat de Hitler. La idea anava molt més enllà d’una teoria o fets filosòfics, que ja impregnàven part de la societat: revestia a Hitler d’una personalitat inqüestionable, gairebé com un messies polític (KERSHAW, 2002) i això li va proporcionar la fe irrompible de molts dels que estaven al seu voltant. De fet molts d’aquests es van unir a Hitler més endavant, quan l’NSDAP travessava un mal moment polític, fet que revela que no ho van fer per oportunisme. Però d’altres, com els germans Strasser, no van caure en la fidelitat a Hitler per la simple idea, una idea que va resultar terriblement útil per  ell, un home al que no li preocupava la seva situació econòmica, sinó el ser un complet desconegut.

Oratòria pel públic bavarès

L’historiador alemany Joachim Fest marca una data clau, fins i tot de ruptura, en aquesta trajectòria inicial de Hitler: 16 d’octubre del mateix any 1919, dia en què va actuar com a ponent davant més d’un centenar de persones. El mateix Adolf Hitler va reconèixer -si és que prenem com a certes les seves notes- que per primera vegada va arribar a l’extenuació davant un grup d’oients. Evidentment havia pogut posar en pràctica amb anterioritat les seves capacitats com a orador, però va ser en aquella ponència quan es va deixar anar del tot, un fet que a partir d’aquell moment es repetiria en cada un dels seus discursos i li seria indispensable en el seu ascens meteòric.  De fet, els mateixos informes policials de l’època defineixen Hitler com una persona que “serà orador propagandista professional. El futur Führer no es trobava còmode en les conversacions personals, on podia ser rebatut fàcilment amb arguments lògics, i preferia un públic extens. Pensava en un partit de masses i no pas un cercle reduït.

Però evidentment l’oratòria no ho va ser tot, ni de bon tros, en l’ascens de Hitler. Al cap i a la fi no era l’únic personatge amb aquestes característiques a l’Alemanya de l’època. Cal marcar també quina va ser la regió on Hitler va començar a destacar i es va guanyar un públic: Munic, Baviera. En paraules del mateix Joachim Fest, “L’afirmació que l’ascens de Hitler va ser decisivament afavorit per les condicions de l’època és incompleta si no es fa referència a les condicions específiques del lloc en què s’inicià el mateix”. Quines eren les característiques concretes d’aquesta regió?

Adolf Hitler posant a càmera
Adolf Hitler possant a càmera

D’entrada, Munic va ser la ciutat més sacsejada pels esdeveniments revolucionaris i resistències. Ens trobem en un ambient propens a escoltar agitadors com Hitler, un públic obert a les seves idees i, fins i tot, necessitat de figures que fessin sortir totes les seves emocions. Per tant, trobem una predisposició dels oients bavaresos. En aquest sentit hem de remarcar la influència de la societat Thule -de la qual van sorgir Harrer i Drexler-, que es va dedicar a propagar idees que van calar en la societat de l’indret: va produir un gran nombre de propaganda antisemita i va aconseguir radicalitzar un ambient que Hitler va saber aprofitar, sobretot en els seus discursos. De fet, el DAP sorgeix d’aquesta societat, que va encarregar a l’anomenat Anton Drexler, l’any 1918, formar un cercle polític de treballadors. Però aquesta importància territorial no es redueix només a això. Baviera es va convertir en un centre de reunió de la ultradreta alemanya. Per què? Gràcies a la col·laboració de les autoritats provincials bavareses, entre les quals trobem noms com els de Krapp o Gustav von Kahr. El govern burgès socialdemòcrata va patir revoltes i vagues, i finalment  va ser substituït per un de conservador -l’home fort del qual era Kahr. Això va ser molt útil per al Partit i Hitler, que continuava sent un mestre de la propaganda i l’oratòria. El nou govern va tractar amb una gran permissivitat el Partit, que ara fins i tot es permetia dissoldre manifestacions dels grups d’esquerra o interrompre els seus oradors enmig dels discursos. El Partit va passar a tenir el favor del govern militar i civil en una regió on fins i tot es teixien plans d’alta traïció de l’extrema dreta, on monestirs es van convertir en punts de suport armamentístic. Però més enllà d’aquests fets, hem de tenir en compte que els successos van acabar unint Hitler amb el poder conservador establert, formant un front de lluita contra l’enemic comú: el marxisme. És en aquest punt que hem d’entendre el joc de forces de la política alemanya en aquell moment i que ens fa comprendre la importància de Baviera en l’ascens de Hitler: els governants volien aprofitar els dons del futur Führer per als seus propis fins, per atreure les masses i guanyar terreny polític. Un cop aconseguit això, farien desaparèixer Hitler de la partida mitjançant el seu poder econòmic. Però per la seva banda, Hitler estava disposat a aprofitar els batallons que havia aconseguit armar gràcies a la complicitat del govern; primer els utilitzaria contra el marxisme i posteriorment contra les mateixes autoritats bavareses que ara li feien costat. És a dir, tant el govern com el mateix Partit veien a Hitler com algú útil per les seves capacitats oratòries i la seva connexió amb el públic, però tenien la sensació de què el podrien apartar en qualsevol moment. Però ell va saber jugar molt bé les seves cartes i aprofitar les oportunitats.

Gregor Strasser, un dels homes que no va caure en fascinació per Hitler. Posseïa idees pròpies, i més endavant fins i tot li va discutir el lideratge del partit, però li mancava la capacitat per mobilitzar les masses. Va ser assassinat l'any 1934 durant l'operació Colibrí. Font: Bundesarchiv.
Gregor Strasser, un dels homes que no va caure en fascinació per Hitler. Posseïa idees pròpies, i més endavant fins i tot li va discutir el lideratge del partit, però li mancava la capacitat per mobilitzar les masses. Font: Bundesarchiv.

En resum, si la figura del Hitler hagués aparegut a una altra regió alemanya, probablement d’entrada no hauria trobat un ambient tan propens per a triomfar com a orador: les masses bavareses havien estat sacsejades amb anterioritat per la societat Thule i estaven predisposades a les paraules de Hitler. D’altra banda, la complicitat de les autoritats provincials va resultar crucial en l’enfortiment tant de Hitler com del Partit: bona mostra d’això és que les autoritats confiaven en els seus discursos i capacitat de mobilització per afavorir-se’n, no es tractava només de servir-se de la força del Partit per combatre l’esquerra radical. La clau de volta per entendre per què Hitler va acabar sent un gran orador amb la capacitat d’arribar a les masses la trobem no només tenint en compte el seu públic, sinó també els seus mètodes: Hitler ho reduïa tot al blanc contra negre, evitant així conceptes teòrics o ideològics complexos. En paraules d’ell mateix: “La comprensió constitueix una plataforma poc ferma per a les masses. L’única emoció estable és l’odi”.

La crisi de 1921

Com hem dit, ens hem de preguntar tant com Hitler va arribar a ser el número 1 del seu partit com en quin moment va arribar a ser-ho. Una primera resposta la podem trobar a l’any 1921, dos anys més tard de l’arribada del futur Führer al ja anomenat NSDAP. Durant aquest temps, Hitler havia demostrat ser de gran utilitat i havia esdevingut un orador molt potent. Des del principi va considerar que l’exclusivitat del Partit era la que l’allunyava les grans masses dels partits conservadors, i l’única manera d’aconseguir potència política era atraient-les. En aquest camí, Hitler trobà la resistència de Karl Harrer, que pretenia seguir dirigint l’NSDAP com un petit cercle. A inicis de l’any 1920, Harrer va ser desplaçat simplement per estar en desacord amb Hitler, cosa que suposà un triomf importantíssim per aquest, com recull a la seva obra Mein Kampf:

“A principis de l’any 1920 vaig induir a organitzar el primer míting. El president del Partit, senyor Harrer, va creure no poder aprovar la meva iniciativa pel que fa al moment escollit i es va decidir en conseqüència, com home correcte i honrat, a deixar la presidència. Anton Drexler va ser el seu successor”

Anton Drexler, fundador del DAP.
Anton Drexler, fundador del DAP.

Aquest fet deixa en evidència com d’important va ser Hitler des del mateix moment de la seva arribada; ell era sens dubte el millor actiu del Partit. D’altres membres, com és el cas de Gregor Strasser, tenien idees però els mancava la capacitat mobilitzadora i la connexió amb les masses. També hem de tenir en compte com el van ajudar les persones del seu voltant: Ernst Röhm i Dietrich Eckart. El primer va proporcionar al Führer contactes militars i de membres de l’ultradreta alemanya, el segon va apropar Hitler als sectors més benestants i conservadors de la societat bavaresa. A més, va ser gràcies al capital aportat per ambdós que Hitler va comprar un diari que li donaria encara major projecció. Però els contactes polítics i amb elits van jugar un paper més important en el seu ascens com a Canceller a partir de 1933 que a forjar-se un nom dins el Partit. L’estiu de 1921 Hitler va abandonar el Partit en assabentar-se que s’estaven iniciant negociacions per fusionar-se amb altres organitzacions polítiques –recordem que l’NSDAP no deixava de ser un partit jove i molt minoritari. Un cop fora, Hitler va escriure una carta expressant quines serien les seves condicions per tornar -tenir un poder absolut- i el Comitè del Partit, lluny de negociar-les, les va acceptar i fins i tot va posar el càrrec de Drexler a disposició de Hitler. Davant aquesta resposta, queda del tot clar fins a quin punt arribava el poder que havia anat acumulant durant el temps. Arribat aquest punt, només li faltava fer oficial aquest poder. La crisi es va tancar gràcies a una intervenció conciliadora de Dietrich Eckart, tot i que fins aquells moments la divisió interna era forta: fins i tot van aparèixer pamflets on s’atacava a Hitler. Però els resultats no es poden discutir pel que fa al consens en la votació: dels 554 presents a una reunió extraordinària d’afiliats, 553 van donar el seu vot a Hitler. Drexler va passar a ser el president honorífic del NSDAP, Hitler es reservava la presidència dictatorial i els seus fidels van entrar al comitè. Un cop retirat Harrer i apartat Drexler, el Partit estava a les seves mans.

Va ser un lideratge definitiu? Rotundament, no. Indiscutible potser sí, però no etern. La tendència disgregadora de l’ultradreta també va arrossegar l’NSDAP. Quan Hitler va ingressar a la presó per un frustrat cop d’estat, el partit es va dividir i van sorgir diversos líders per les diferents seccions. És per això que alguns experts en Hitler assenyalen el seu lideratge indiscutible i definitiu cap als anys 1926-1927. Tot això ho estudiarem en profunditat en el segon capítol d’aquest article.

Read More

 

En els últims temps, Hongria ha aparegut sovint als mitjans de comunicació. Tanmateix, l’ascens a la palestra mediàtica no ha estat precisament per temes que mereixin ser gaire laudats. Un podria pensar, per exemple, en la reportera Petra Lászlo llençant-li coces als refugiats o en les imatges de la construcció d’un mur coronat per concertines i filferro espinós al llarg de la frontera amb Sèrbia.

Què està passant el país? I, sobretot, per què està passant això? Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles que busca aportar una mirada més transversal a una nació mil·lenària que, malgrat trobar-se al cor d’Europa, és en el millor dels casos vagament coneguda per la majoria de catalans. Així doncs, aquest article pren com a moment de partida el final de la Primera Guerra Mundial per explicar els acords de pau, les revoltes soviètiques, l’ascens de la dictadura i el Tractat de Trianon.

1918, últims dies de la Gran Guerra. Els governs dels poders centrals donen per perduda la guerra. En el cas d’Alemanya, els soldats aliats no han aconseguit trepitjar la terra del Reich i la població veu l’exèrcit retornant com a quasi victoriós. A Àustria-Hongria, el govern central ha perdut la capacitat operativa a moltes de les regions que teòricament controla. Els poders locals de diverses nacions sense estat s’organitzen per administrar parts del territori que reclamen com a pròpies, tot enviant comissions negociadores a la conferència de pau de París.

Són per tots ben conegudes les exagerades sancions econòmiques establertes per l’”Entente” a Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial. A banda d’això, nombroses zones de la Renània passen a estar sota control aliat, les tres branques de l’exèrcit són retallades i es cedeixen parts de Prússia Occidental al renascut estat de Polònia. Tanmateix, alguns dels mateixos contemporanis de l’època, com ara Keynes, entreveuen que les sancions no només són impossibles de pagar sinó que dinamiten la possible recuperació econòmica del país a curt i mitjà termini. Que les clàusules draconianes del Tractat de Versalles fossin un dels principals detonadors de la Segona Guerra Mundial és pràcticament un consens historiogràfic per tots conegut.

Tanmateix, poca gent coneix dos tractats d’importància igual o superior per la història europea contemporània. Es tracta dels tractats de Saint-Germain-en-Laye i Trianon, imposats pels aliats a Àustria i Hongria respectivament. Però el desconeixement general no és sinònim d’irrellevància. Especialment en el segon cas, les decisions preses fa quasi un centenar d’anys condicionen activament la vida política de l’Hongria actual i fins i tot més enllà de les fronteres contemporànies: no és casualitat que, per exemple, en la majoria de partits de futbol de la selecció hongaresa, hom pugui sentir els hooligans de l’equip corejant “fora Trianon” (traducció no literal de l’original “Vesszen Trianon”).

img1
Dissolució de la Monarquia Austro-Hongaresa. Font: Viquipèdia.

Per a Àustria, doncs, el resultat de la conferència de pau és la dissolució de la Monarquia Austro-Hongaresa mitjançant el tractat de Saint-Germain-en-Laye el 1919, que estableix la creació de l’estat de Txecoslovàquia (pèrdua de Bohèmia i Moràvia) i de Polònia (cessió de Galítzia-Lodomèria), l’annexió romanesa de la Bucovina, la cessió de part del Tirol i de part de la costa adriàtica a Itàlia i de diverses zones dels Balcans a la recent creada monarquia Iugoslava. La majoria d’aquests nous estats naixen com a democràcies parlamentàries, però per la situació d’inestabilitat política, econòmica i nacional-ètnica, veuen ràpidament revertides les seves institucions cap a diversos tipus de governs autoritaris.

I per Hongria? El Tractat de Trianon, firmat el 4 de juny de 1920 i fet efectiu el 31 de juliol de 1921, fou imposat per la majoria de poders de l’Entente al Regne d’Hongria, i establia la cessió de territoris als recentment formats estats de Txecoslovàquia i Iugoslàvia, així com a Romania i Àustria. Així, Hongria es quedava amb només un 28 % del territori que li pertanyia abans de la guerra, i amb una població que passà de 20,9 milions a 7,6 milions (un 36% respecte abans del tractat). En les zones segregades, la població hongaresa no era majoritària, però constituïa un percentatge d’allò més rellevant respecte el total. D’altra banda, 3,3 milions d’hongaresos (un 31 % del total prebèl·lic) quedaven fora del nou estat hongarès. Finalment, Hongria hauria de pagar reparacions de guerra als seus veïns, l’Armada Austro-Hongaresa era dissolta i l’exèrcit d’Hongria quedava limitat a 35.000 efectius.

Conseqüències del Tractat de Trianon: àrea, població i composició ètnica. Font: Viquipèdia.
Conseqüències del Tractat de Trianon: àrea, població i composició ètnica. Font: Viquipèdia.

Com arriba a aquesta situació un país que en el millor dels casos és subordinat als interessos austríacs? Per què és castigat amb més fermesa que els països que, efectivament, han iniciat la guerra? La resposta, per descomptat, té a veure amb la geopolítica: l’expliquem a continuació.

Durant les darreries del 1918, i aprofitant el buit de poder respecte al poder central i la situació de caos i fam, grans esdeveniments sacsegen l’est de l’Imperi Austro-Hongarès. L’emperador austríac sol·licita una pau separada al president Woodrow Wilson, admetent el dret de txecs i iugoslaus a l’autodeterminació; arran d’això, el consell general txec declara el mateix dia la independència, seguit l’endemà. A Hongria, el Partit Socialdemòcrata i el Partit Radical, juntament amb un ampli suport de les masses populars, formen un Consell Nacional que emet un programa de dotze punts, entre els quals s’inclou la independència d’Hongria respecte l’Imperi, la fi de l’aliança amb Alemanya, la celebració d’unes eleccions amb sufragi universal masculí i femení, una reforma agrària… tot acceptant un major respecte per les minories (emparant-se en els punts del president Wilson) però sense renunciar a la unitat territorial de la Corona de Sant Esteve. Mentrestant, els consells obrers i de soldats, la majoria dels quals sota control socialdemòcrata, s’estenen per les diverses ciutats.

El 31 d’octubre, l’anomenada Revolució dels Crisantems, caracteritzada per l’agitació política i els enfrontaments entre tropes del govern i manifestants que entonen la Marsellesa, culmina amb el nomenament per part de l’Emperador del liberal d’esquerres Mihály Károlyi com a primer ministre. El 16 de novembre, amb els carrers sota control del Consell, proclama la República Popular d’Hongria amb ell mateix com a president provisional. Després de 400 anys sota dominació dels Habsburgs, Hongria torna a ésser independent.

El següent pas del govern hongarès, com a estat de recent creació, és demanar un nou armistici a la “Entente”, tot esperant una predisposició favorable per part d’aquests. Per contra, l’armistici resultant (Armistici de Belgrad) és més desfavorable que l’anterior, firmat encara per Àustria-Hongria (Armistici de Pàdua). L’Armistici de Belgrad exigeix, entre d’altres, la desmobilització de les tropes i la retirada de l’exèrcit dels fronts sud i oriental a canvi de la no ingerència aliada en els assumptes interns hongaresos.

 Límits del front de l’Armistici de Belgrad. Font: Viquipèdia.
Límits del front de l’Armistici de Belgrad. Font: Viquipèdia.

Aquesta última clàusula serà ignorada tant pels aliats com pels estats veïns: aquests últims, després de negar-se a negociar amb el govern hongarès, aprofitaran per ocupar els territoris fronterers durant l’hivern de 1918-1919. En conseqüència, Károlyi ordena remobilitzar l’exèrcit i es planteja una aliança amb la República Socialista Federada Soviètica de Rússia (RSFR). Tanmateix, la situació d’escassetat d’aliments ocasionada pel bloqueig aliat i la guerra, la impossibilitat d’importar carbó en un hivern especialment cruent, la feblesa interna del govern, la laxitud respecte a la política internacional i el creixement del poder soviètic obliga a Károlyi a abdicar a favor de Béla Kun, del Partit Socialista Hongarès recentment nascut de la fusió entre comunistes i socialdemòcrates. Cal destacar que Kun havia promès fer efectiva l’aliança amb la URSS per aturar les invasions dels països veïns.

Així doncs, el 21 de març de 1919 naixerà el segon estat socialista de la història: la República Soviètica Hongaresa. El nou govern decreta l’abolició dels títols i privilegis nobiliaris, la separació entre església i estat, llibertat d’expressió i reunió, educació gratuïta, drets per a les minories ètniques, nacionalització de la indústria… tanmateix, el suport de la població es veu subordinat a la promesa de restituir les fronteres històriques d’Hongria. Així doncs, Kun informa Lenin que s’ha establert la dictadura del proletariat a Hongria, i sol·licita una aliança amb la RSFR. Malauradament, els russos es troben en plena guerra civil i declinen: l’Hongria Soviètica es queda sola formalment, tot i que els bolxevics russos intentaran ajudar amb atacs a la Bessaràbia ocupada pels romanesos. El govern ordena la formació de la Guàrdia Roja, liderada per Mátyás Rákosi. Paral·lelament, una organització paramilitar formada per uns 200 homes armats anomenada “els nois de Lenin” (“Lenin-fiúk” en hongarès), es dedica a efectuar judicis sumaris al camp i a la ciutat contra aquells que consideren terroristes i contra-revolucionaris.

Després de més demandes de concessions territorials per part de l’”Entente” durant el maig, els comunistes es dirigeixen cap al nord, decidits a recuperar els territoris històrics d’Hongria. Part d’Eslovàquia és recuperada a principis de juny: tres setmanes després, les tropes hongareses es retiren, ja que els francesos els han promès que a canvi les forces romaneses es retirarien cap a l’est del riu Tisza. Un cop les tropes hongareses abandonen Eslovàquia, els romanesos trenquen l’acord i continuen avançant. Tanmateix, abans de marxar, els comunistes constitueixen la República Soviètica Eslovaca, fet que genera tensió entre els soldats més patriotes i irredemptistes de l’exèrcit.

Els límits territorials de la República Soviètica Hongaresa. En vermell fosc, el territori controlat per la República Soviètica; en roig clar, el territori d’Eslovàquia ocupat per l’exèrcit roig; en blau, territori iugoslau supervisat per forces franceses; en marró, territori ocupat per Romania. Font: Viquipèdia.
Els límits territorials de la República Soviètica Hongaresa. En vermell fosc, el territori controlat per la República Soviètica; en roig clar, el territori d’Eslovàquia ocupat per l’exèrcit roig; en blau, territori iugoslau supervisat per forces franceses; en marró, territori ocupat per Romania. Font: Viquipèdia.

El 24 de juny, els socialdemòcrates intenten un cop d’estat contra el govern de Kun que resulta en fracàs. En conseqüència, el govern inicia una sèrie de judicis i execucions contra elements contrarevolucionaris coneguda posteriorment com a “Terror Roig”, en un procés similar a aquell que té lloc a Rússia durant la guerra civil. Kun, en un intent de tornar a guanyar popularitat i acabar amb l’ocupació, dirigeix l’Exèrcit Roig contra les tropes romaneses invasores amb la intenció de recuperar Transsilvània. El 30 de juliol, els soldats hongaresos, voluntaris desmoralitzats per la retirada d’Eslovàquia, són derrotats per l’exèrcit romanès. Kun i altres dirigents del Partit Comunista fugen cap a l’exili a Àustria, i es queden només alguns quadres com György Lukács per organitzar el Partit a la clandestinitat. Els socialdemòcrates pugen al poder i restauren la República Popular Hongaresa, començant per abolir nombrosos decrets promulgats pels comunistes.

El 6 d’agost, les tropes romaneses entren a Budapest, acompanyades per l’“Exèrcit Blanc” hongarès sota ordres de l’Almirall Horthy. Mitjançant un cop d’estat, s’instal·la un govern contrarevolucionari d’extrema dreta: comença el Terror Blanc, durant el qual romanesos i soldats blancs hongaresos executen i detenen centenars de simpatitzants del govern soviètic, jueus i persones d’esquerres. Algunes fonts estimen els resultats del Terror Blanc en més de 5.000 executats, 75.000 empresonats i 100.000 exiliats. Alguns dels detinguts seran posteriorment intercanviats per presoners amb la RSFR el 1921.

El gener de 1920, les eleccions donen la majoria a partits conservadors i de base agrària. El mes següent, el parlament restaura la monarquia hongaresa, però la situació caòtica del país obliga a posposar l’elecció d’un sobirà: l’Almirall Horthy passa a ser regent, càrrec que ocuparà fins a 1944. Paradoxalment, Hongria es convertia en una monarquia sense rei, presidida per un almirall en un país sense mar. De facto, però, es tractava d’una dictadura extremadament antisemita amb característiques pròpies del feixisme que no dubtaria en col·laborar amb els nazis abans i durant la Segona Guerra Mundial. Poc després, el Regne d’Hongria firmaria el fatídic Tractat de Trianon.

En aquest article, doncs, hem pogut observar les funestes conseqüències immediates de la Primera Guerra Mundial per a Hongria. En el buit de poder sorgit de la caiguda de l’Imperi Austro-Hongarès, els estats amb suport de les potències guanyadores en surten àmpliament beneficiats. Hongria es troba sense suport internacional: els Aliats volen debilitar el màxim possible alemanys i austríacs per evitar tant la competència industrial com futures guerres, tot construint un buffer de protecció contra el perill oriental del socialisme, mentre que els bolxevics es troben atrapats en una guerra civil en què pràcticament totes les potències intervenen en la seva contra.

La disgregació territorial provocada per l’establiment de les noves fronteres provocaria la pèrdua de la nacionalitat hongaresa als milions de magiars residents fora de les fronteres del Regne d’Hongria. L’ascens de la dictadura de l’Almirall Horthy situaria el país com a un aliat de l’Eix en la següent gran guerra. El següent article, doncs, versarà sobre les conseqüències del tractat de Trianon, l’Hongria d’entreguerres, la participació en la Segona Guerra Mundial i el posterior alliberament per part de l’Exèrcit Roig.

Read More

La unitat de la Unió Europea (no confondre amb Europa) està més en dubte que mai. El Brexit ha obert definitivament una crisi política sense precedents… des de 1945. Però abans de les votacions a la Gran Bretanya, els indicis ja eren prou evidents: des de l’amenaça del Grexit fins a la pujada vertiginosa de partits polítics euroescèptics, moltes vegades integrats dins de l’extrema dreta. Per contra, els partits tradicionals i els grans mitjans porten anys repetint la idea d’unitat, i venent-nos el vell continent com una bassa de pau només trencada pels atacs exteriors.Aquesta unitat de la Unió Europea que ara es veu amenaçada no és més que l’esquerdament d’una situació temporal atípica, i la fragmentació ha estat la tònica imperant al llarg de la història.

La propaganda europeista s’ha encarregat de buscar en la història antecedents a la Unió Europea. Així, trobem opinions que defensen que l’imperi de Carlemany o fins i tot les invasions de l’Alemanya nazi, entre d’altres, són antecedents al projecte de la Unió Europea. Trobo si més no agosarat, per no dir desafortunat i totalment atemporal, presentar com a projectes europeistes un en el qual ni existia consciència europea i un altre de caire purament expansionista. El que sí podem afirmar sense por d’equivocar-nos és que, al llarg dels segles, Europa ha estat un gran niu de conflictes. Un continent que ha viscut grans aliances entre països per garantir l’equilibri en les guerres, i que ha vist passar per l’espasa i en nom de Déu a milions de soldats. Un continent que ha viscut la persecució de minories, i que ha estat el primer en portar la guerra a cada casa, mitjançant l’atac indiscriminat contra la població civil –Guerra civil espanyola. I un continent on s’han iniciat les dues guerres mundials que hi ha hagut fins a dia d’avui.

soldats britànics
Soldats britànics a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial

Durant la història d’Europa s’ha parlat molt poc d’unitat. Com a molt, d’aliances sota interessos d’un moment concret, amb algú altre que sabies que es convertiria en el teu enemic en futures guerres. Perquè sempre arribaven més guerres. A Europa es parlava de domini, d’imposar la fortalesa per sobre dels altres, d’imperis i d’interessos propis. La mateixa Unió Europea neix d’aquests interessos, i no pas dels comuns. Una llarga llista de conflictes sagnants, a cada país i pels motius més diversos, parla per si mateixa. Des de les d’independència a Itàlia, la Revolució Francesa, guerres napoleòniques, infinitat de conflictes entre països, guerres hussites a Bohèmia, i una llarga llista de guerres civils pràcticament a tots els països, en alguns fins a dues vegades.

Situem-nos just al final de l’última gran guerra que ha afectat Europa: la II Guerra Mundial. Any 1945, amb Alemanya dividida, el bloc comunista a l’Est i la major part d’Europa Occidental devastada pels bombardejos. Les zones industrials i les vies de comunicació, vitals pel desenvolupament econòmic, havien estat objectius predilectes de les bombes. A això li hem de sumar la excepcional duresa de l’hivern dels anys 1946-47, que va perjudicar greument l’agricultura i, consegüentment, l’alimentació de la població. Aquesta era l’Europa de 1945: 

(feu click a les imatges per veure-les en tamany real)

L’any 1948, davant la greu situació que travessava el vell continent, els Estats Units van engegar l’”European Recovery Program”, més conegut com “Pla Marshall”. Les preocupacions que van empènyer el país americà a engegar aquest pla van ser dues. D’una banda, el fet que l’Europa occidental era el seu principal mercat. Evidentment, en època de Guerra Freda, les transaccions amb el bloc comunista, que incloïa tota la Unió Soviètica i la Xina, eren impensables rere el taló d’acer. Els Estats Units no podien mantenir la seva economia només amb Sud-Amèrica i l’Àfrica, així que era indispensable la recuperació europea per motius econòmics. Però també hi va haver un fort component ideològic: Europa occidental seguia sota el sistema capitalista. Almenys nominalment, ja que en la situació de postguerra era impossible que es dugués a la pràctica. És a dir, que si els europeus, sota un sistema capitalista, es veien immersos en una situació de precarietat i ruïna amb poques perspectives de millorar, no trigarien gaire a plantejar-se el comunisme com a alternativa. I aquesta era una situació que els Estats Units no estaven disposats a tolerar, i que ni tan sols entrava dins la lògica de la Guerra Freda, en un moment que imperava la Doctrina Truman.

George F. Kennan, un dels principals dissenyadors del Pla Marshall
George F. Kennan, un dels principals dissenyadors del       Pla Marshall

L’objectiu del Pla Marshall era la recuperació d’Europa, però amb certes condicions. Els Estats Units estaven disposats a enviar divises al continent sempre que els països s’unissin i es posessin d’acord en una tasca conjunta de recuperació. En altres paraules, no podia anar cada país per lliure, presentant la seva particular ‘llista de la compra’ pagada pels americans. La tasca no era senzilla: es demanava a un conjunt d’estats que fessin un acte inconcebible fins aleshores en temps de pau. Precisament aquesta pau també era un dels grans tresors a preservar mitjançant la unitat després de veure les atrocitats succeïdes durant la II Guerra Mundial. Les dues guerres mundials havien nascut com a guerres entre estats europeus, i el fort component nacionalista dels països d’aquest continent no feia més que avivar les flames, posant en perill qualsevol pau de llarga durada. A més, amb dues potències mundials com els Estats Units i la URSS, la unitat europea també era imprescindible si els països volien tenir alguna cosa a dir dins el panorama internacional. Per tant, la unitat política d’Europa era clau, però aviat es posaria de manifest que no era aquesta unitat, sinó l’econòmica, la que realment estaven disposats a acceptar els països europeus implicats.

També és cert que durant anys ja havien aparegut idees de federalisme europeu. Al segle XIX,  Charles Lemonnier va parlar dels ‘Estats Units d’Europa’, i Bluntscli de la organització de la Unió Europea d’Estats. Ja al segle XX, Brugmans i Salvador de Madariaga van encapçalar les veus dels federalistes europeus, però aquests moviments van tenir un gran problema que els va impedir avançar: sorgien de la base, i no pas de les altes esferes. I des d’aquesta base semblava molt lògica i útil la idea d’unitat, però a l’hora de la veritat, cap cap de govern estava disposat a perdre la seva sobirania en certs àmbits per cedir-la al conjunt d’Europa.

Partint d’aquesta base d’anys de conflictes, nacionalismes exacerbats i poca predisposició a la unitat política, Europa, per pura necessitat, va haver d’embrancar-se en un projecte que garantís la unitat si més no ECONÒMICA. Els Estats Units el supervisarien, i eren França i Alemanya qui haurien de liderar-lo.

Van existir diversos intents d’iniciar una unió europea. Per començar, l’any 1948 es va crear el Consell d’Europa. Només un detall: als seus estatuts no es recull cap mena d’unitat ni cessió de sobirania, només es parla de reforçar la defensa dels Drets Humans dins dels estats membres, per tant no era més que un moviment de cara a la galeria per satisfer peticions americanes. Dos anys més tard es va intentar crear la Comunitat de Defensa Europea, un experiment que va fracassar i ni tan sols va posar-se en funcionament. La militar era una de les competències que no volien cedir els estats en aquell moment, tot i que un any després van tenir èxit la creació de l’OTAN. La bona acollida d’aquest projecte, a diferència de l’anterior, va ser perquè L’OTAN, als seus inicis, no estava destinada a una integració europea en l’àmbit global de defensa ni política exterior. Era una forma de defensa contra el comunisme, ja que qualsevol atac del bloc soviètic a un dels estats membres seria contestat per un atac col·lectiu de tots els països. I també era una forma d’assegurar-se que els Estats Units combatrien des del primer moment en cas d’una tercera guerra mundial, ja que les dues anteriors s’havien decantat quan els americans van entrar en combat. Anys més tard, l’URSS va respondre a aquest tractat per mitjà del Pacte de Varsòvia.

Jean Monnet i Robert Schumann, principals impulsors de la CECA i considerats com uns dels pares fundadors de la Unió Europea. Imatge extreta de: notepad.ideasoneurope.eu
Jean Monnet i Robert Schumann, principals impulsors de la CECA i considerats com uns dels pares fundadors de la Unió Europea. Imatge extreta de: notepad.ideasoneurope.eu

El veritable pas endavant per a la integració europea es va donar amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) l’any 1951. A la pràctica, significava que el carbó i l’acer d’Alemanya occidental estava a l’abast dels països membres de la CECA (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg), que els podrien explotar. Ningú s’imagina avui dia que Alemanya acceptés un tractat amb aquestes condicions, però l’Alemanya de 1950, derrotada i culpabilitzada, era un país enormement necessitat d’ajuda i, sobretot, d’un projecte integrador a nivell europeu. No es volia quedar al marge, ni s’ho podia permetre. Més enllà d’aquest tracte, no existia cap full de ruta cap a la Unió Europea, i van caldre anys perquè existís una voluntat de traçar-lo. La CECA va ser l’antecedent directe de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que va eliminar progressivament les barreres comercials entre els estats membres al llarg de diversos anys.  L’any 1957 es signà el tractat de Roma, que donava existència a la CEE (nucli de la futura Unió Europea) i que parlava d’unió sense fissures, però aquesta unió seguia sent eminentment comercial i aduanera.

El cas britànic

Charles de Gaulle, al que veiem a la imatge amb l'aleshores primer ministre britànic Winston Churchill, es va oposar fermament a l'entrada de la Gran Bretanya a la CEE
Charles de Gaulle, al que veiem a la imatge amb el primer ministre britànic Winston Churchill, es va oposar fermament a l’entrada de la Gran Bretanya a la CEE

Ens podríem preguntar arribat aquest punt: on era la Gran Bretanya? Per què no va ser qui liderés el projecte europeista juntament amb França i Alemanya? La realitat és que la Gran Bretanya sempre es va sentir afortunada per l’extensió de mar que la separa del continent. Quan va sorgir la idea de la Unió Europea, els britànics van signar un pacte tàcit: ells no liderarien el projecte, però a la vegada es comprometien a no entrebancar el seu avanç, donaven suport, però no s’hi comprometien. El Regne Unit no volia sentir a parlar de cap manera d’un projecte integrador europeu, i va fundar amb altres països (sobretot nòrdics, com Dinamarca i Suècia) l’EFTA: Associació Europea del Lliure Comerç. A diferència de la CEE, l’EFTA només es tractava d’un acord comercial entre països, i no hi existia la unitat aduanera. Però els britànics es van adonar del seu error en veure les taxes de creixement comercial dels països de la CEE: més del 60%, unes xifres superiors a les dels Estats Units. Va ser aleshores quan realment van plantejar-se formar part del projecte integrador, tot i que les necessitats eren purament econòmiques, i la idea de formar part d’una Europa unida políticament els seguia resultant molt llunyana. No cal dir que aquesta situació no ha canviat massa fins a dia d’avui. La Gran Bretanya va sol·licitar diverses vegades l’entrada a la CEE, però França la hi va denegar perquè considerava que Londres estava massa vinculat amb Washington, i això podia posar en perill un projecte que volia ser independent de les dues grans potències. Finalment, l’any 1973, el Regne Unit va passar a formar part de la CEE. A partir d’aquí els passos es van anar succeint, tot i que l’economia va quedar bastant estancada amb la crisi del petroli. Es van fer diversos avenços, com ara la creació del Consell Europeu (1975) o la unió monetària (1979), a més de la incorporació de diversos nous països. La Unió Europea va avançar amb èxits i fracassos, i per explicar tots els passos que va donar ens faria falta un altre article sencer, com a mínim. Però si mirem enrere potser no ens resulta tan estrany l’actual clima de manca d’unitat… i que el Regne Unit hagi estat el primer en abandonar la nau. Aquesta nau sempre va estar guiada per l’economia i la poca predisposició política a cedir competències a un organisme supraestatal. La devastació i els horrors de la IIGM, l’aparició de les dues grans potències i la misèria econòmica van obligar als europeus a embrancar-se en una aventura d’unitat mai coneguda fins aquell moment. Però els temps canvien, i les necessitats també, i el passat sempre torna per recordar-nos allò que durant molts segles va succeir.

Read More

La història oficial apunta que el carlisme va néixer en mateix llit de mort de Ferran VII. Que la mort del monarca l’any 1833 va obrir un conflicte successori en el marc de les disputes entre absolutistes i liberals que va desembocar en la guerra civil. No és cert. En aquest article veurem com el carlisme era una idea madura ja a les acaballes del regnat de Ferran. La Revolta dels Malcontents o “Del rei cap per avall” s’ha de llegir com un primer intent d’insurrecció clarament carlista abans de la mort de “el Deseado”. Vegem-ho:

El fracàs liberal

Tirando una línea desde Balaguer por Solsona, Berga y Ripoll a S. Lorenzo de la Muga, los facciosos son poseedores tranquilos de todo el terreno que media entre ella y el Pirineo”. Això es podia llegir a la premsa barcelonina l’estiu de 1822. Qui són aquests “facciosos”? Ex-guerrillers de la Guerra del francès, ultrareialistes, absolutistes… antiliberals. Encara no fa tres anys de la instauració del primer govern liberal de la història espanyola i les seves institucions es mostren incapaces de controlar bona part del Principat. Una persistent crisi econòmica agreujada per la sequera, l’increment dels impostos i la política d’amortització de béns de l’Església són alguns dels motius de la desafecció popular contra el govern. Tot està a punt perquè sectors dels dos col·lectius més directament perjudicats pel liberalisme, aristocràcia i clergat, posin en marxa el que Jaume Torras anomena “la politització del descontentament”.  Quan l’any següent, a petició de Ferran VII, el duc d’Angulema creui la frontera al capdavant dels Cent-mil Fills de Sant Lluis per fer caure el govern, aquests escamots encapçalaran l’avanç de l’exèrcit francès. A principis de novembre de 1823 el cos de Rafael del Riego penja del coll a la Plaza de la Cebada de Madrid i Ferran VII torna a ser rei absolut. És la fi del Trienni Liberal. 

malcontents 2

Una restauració insatisfactòria

Reinstauració de l’absolutisme. Repressió sagnant dels liberals mal anomenats “negres”. Censura, por i clandestinitat. Malgrat tot, la situació econòmica no millora, el descontentament popular persisteix i el projecte reaccionari no convenç a tothom. La incapacitat tant dels uns com dels altres d’imposar-se obre la porta a l’enquistament del conflicte polític. L’estat se sumeix en el desgovern i perd de facto el control sobre part del territori. Aquest fet s’acusa més a la perifèria peninsular. La pèrdua de control territorial afavoreix la consolidació i organització dels sectors descontents.

Els primers a posar la mà al pedrenyal no seran els liberals. Aquests, encara escarmentats per la repressió, romanen en la clandestinitat. Els primers a sortir de casa amb les armes encebades i esperonats per la benignitat del govern seran els absolutistes radicals. Veterans de les partides antinapoleòniques durant la guerra del francès i que poc després havien contribuït arma en mà a la caiguda del govern liberal. Excombatents coneguts com a Voluntaris Reialistes a qui l’estat concedia paga pels serveis prestats però que havien sigut exclosos de les files de l’exèrcit regular. Molts d’ells camperols o menestrals que la situació econòmica havia deixat desocupats. Guerrillers experimentats i aguerrits moguts per la nostàlgia i les profundes conviccions religioses. La seva decepció amb la realitat era proporcional als esforços que havien dedicat a la causa del rei Ferran. El rei Desitjat. Decebuts per la materialització de la darrera restauració de l’absolutisme d’ençà del 1823, posen les esperances en el seu germà Carles, qui s’ha forjat una aurèola de defensor a ultrança del reaccionarisme.

Abril de 1827. Un grup indeterminat d’homes armats intenta prendre Tortosa.  Sembla ser que compten amb col·laboradors a l’interior de la ciutat. Famílies aristocràtiques i el bisbe Víctor Damián Sáez. Es tracta d’una primera acció simbòlica i molt ambiciosa. L’objectiu era induir a un aixecament generalitzat i activar els grupuscles instigadors com la famosa societat secreta ultra reaccionaria  “El Ángel Exterminador” que Pere Anguera situa a  Poblet. El pla fracassa. Només s’alcen algunes petites partides al sud del país que són abatudes amb facilitat. A finals de mes el govern concedeix un indult i a inicis de maig la situació sembla controlada.

Mentre a l’Ebre i al camp de Tarragona regna una calma tensa, les autoritats comencen a sentir preocupació per la presència de grups armats a la província de Girona. Arriben notícies d’assalts a pobles i els testimonis parlen de conductes estranyes que fan pensar en quelcom més que una mera reacció irada. Quan entren als pobles, els assaltants fan ostentació de simbologia antiliberal, realitzen proclames contra els francesos i criden visques a la Santa Inquisició. Fins aquí res de nou. Però allò que inquieta a propis i estranys -com posen de manifest els informes del cònsol francès- és que parlen d’un Carles -germà del rei- a qui anomenen Carles Cinquè i duen imatges del rei Ferran VII de l’inrevés. El poble els comença a conèixer com “els revoltats del rei cap per avall”. També sorprèn la capacitat econòmica, material i organitzativa que demostren. Per a molts resulta evident l’existència d’una conspiració política planificada. Intrigues de palau i qui sap si orquestrades pel propi germà del rei. En paraules de l’agut fiscal Juan Dehesa: “Des del principio de la sedición hubo bastante dinero para comprar caballos, pagar oficiales, enganches y prest de 4 y 6 reales diarios a los soldados, lo que indica que alguna mano oculta los protege”.

Malgrat tot, els revoltats topen amb serioses dificultats a l’hora d’estendre la revolta. El que havia de ser la guspira d’un foc devastador no passa de flamarada. Molta gent que podria simpatitzar amb la causa no veu gens clar l’atac descarnat a la figura del monarca. Josep Fontana ha recollit el testimoni d’un perspicaç informador francès: “Veient l’esperit que anima avui determinada classe de la Península, es pot reconèixer d’entrada d’on surt la indignació de la revolta, i entreveure, fins i tot, que determinats projectes han estat confessats massa aviat”. Cal un canvi de rumb.

En els següents mesos el caràcter declaradament carlí s’abandonarà segurament per la impopularitat d’aquest tipus de posicionaments entre la població. El discurs vira clarament cap a les proclames tradicionals de la revolta camperola d’Antic Règim: crítiques descarnades als governants i apel·lacions a l’Església i l’arbitratge del rei, figura neutral i paternal. Els pilars de l’Absolutisme: Església i Monarquia. “Visca el rei! Mori el mal govern!”. Ferran VII té la voluntat segrestada pels membres del govern, traïdors a sou del liberalisme i de l’enemic francès.

malcontents 3

La presència de malcontents creix a Vic, Girona i Figueres. En un primer moment es tracta de grups petits que eviten les poblacions grans. Es mantenen gairebé sempre a les muntanyes i només baixen per a fer incursions de caire guerriller. Davant l’arribada de forces regulars, la resposta d’aquests grups acostuma a ser la dispersió, i rarament s’hi enfronten. A finals d’estiu, a mesura que la finalització de la sega posa els braços dels camperols a la mercè dels reclutadors, la revolta es consolida sobre zones més àmplies de territori. Unir-se als revoltats pot resultar una forma seductora de passar l’estiu, que al camp és sinònim de desocupació, a més d’una activitat rendible, ja que els revoltats reben soldada i pel que sembla força generosa.

Els líders del moviment acumulen força i atreviment. Les partides baixen al pla, s’hi mantenen i entaulen combats contra columnes mòbils de l’exèrcit regular. Els insurrectes es planten a les portes de ciutats importants com Girona i Figueres. Aquí Fontana sembla entreveure-hi l’ombra d’un pla premeditat: apoderar-se de Figueres, Vic, Manresa i després fer el salt fins a Solsona on el moviment compta amb el suport implícit del Bisbe. No es tracta de pura indignació. En els territoris que controlen posen en marxa mecanismes i estructures polítiques. Edifiquen una rèplica de l’estat en base al seu programa polític. Quan prenen Manresa s’instaura la Junta Superior Provisional del Govierno del Principado. Funden fins i tot un diari: “El catalán realista”.

Amb Manresa s’apoderen de Vic, Cervera i Berga. De la mà del reputat reialista Joan Rafí Vidal, el moviment fa el salt al sud i a inicis de setembre cauen Valls i Reus. Aquesta darrera, ciutat de primer ordre econòmic i demogràfic. El 10 de setembre es posa setge a Girona i el 19 a Tarragona. A mitjans de mes el govern ha perdut el control del país. És incapaç de garantir la seguretat de viles i ciutats i molt menys la lliure circulació pel territori. En molts casos les poblacions del rerepaís estan incomunicades i l’exèrcit se sent seriosament amenaçat no només pels revoltats sinó fins i tot per la població local. Les xifres comunament acceptades parlen de 20.000 homes en armes en aquest moment de la revolta.

Principals escenaris de la revolta. La línia indica la traçada de Fontana com a probable pla d'actuació dels revoltats amb la finalitat de dividir i fer-se forts al Principat
Principals escenaris de la revolta. La línia indica la traçada de Fontana com a probable pla d’actuació dels revoltats amb la finalitat de dividir i fer-se forts al Principat

Com s’explica un despropòsit tal de l’administració davant el que segons la versió oficial eren poc més que bandits? En un context marcat per les convulsions polítiques, la inestabilitat, els pronunciaments i les intrigues de palau, el clima conspiranoic paralitzava l’administració i aplanava el camí a la revolta. Així ho descriu una font diplomàtica francesa: “Amb la incertitud de no saber si fan massa o massa poc, amb el temor que tots aquests manejos potser tenen l’aprovació secreta del govern, o almenys el suport d’un partit que exercirà sempre una temible influència en els afers del país, s’estimen més de restar en la inacció o afavoreixen secretament les empreses dels rebels”.  

La carta del rei, la carta guanyadora

Finalment, davant del perill que el moviment s’estengui a d’altres part del regne, el govern es decideix a fer moviments seriosos. Primerament destitueix el marquès de Capo Sagrado al capdavant de la capitania general del principat.  En el seu lloc hi col·loquen el sinistre Carlos de España, el comte d’Espanya. En segon lloc s’inicia la constitució d’un nou cos de combatents dipositaris de la confiança del govern: els “Tiradores del Rey”. Finalment, l’estat decideix jugar la carta del rei. El 22 de setembre Ferran VII es desplaça a Catalunya. La maniobra pretén desmuntar l’argument dels revoltats que apuntava en el sentit que els membres del govern tenien segrestada la seva voluntat. Ferran VII entra al principat amb la missió de convèncer els milers de revoltats que deposin les armes. Al seu pas, el moviment sembla perdre força i es desinfla. Són molts els que decideixen marxar cap a casa. Alguns fan el camí de tornada cap a l’exili i altres convençuts de les promeses de perdó reial simplement s’entreguen. El 2 d’octubre apareix el darrer número d’”El Catalán Realista” on simptomàticament podem llegir la notícia de l’entrada del rei a Tarragona.

El monarca s’hi estarà poc temps, al Principat. Durant la seva presència es respecten escrupolosament les promeses fetes als reialistes. Es constitueix un Consell Suprem de Guerra encarregat de jutjar els capitosts de la revolta. Una maniobra perfectament planificada allunya el monarca de Catalunya en direcció a València. Un cop Ferran travessa la frontera sud del Principat, el comte d’Espanya executa la repressió sagnant. Pressió indissimulada als magistrats i sentència exprés. Els principals dirigents de la revolta afusellats i posteriorment penjats. Es fa córrer la versió que el Capità General s’ha pres la justícia per la seva mà en acabar amb la vida dels patriotes que el rei volia perdonar. Resultat: el monarca torna a Madrid sense una gota de sang a les mans i amb la popularitat restablerta. Els mecanismes de preservació de l’aurèola mítica de la figura del monarca propis de l’absolutisme encara resulten efectius. malcontents 5Ferran VII tornarà al Principat l’abril de 1828 quan tot just fa un any de la revolta. De pas per Cervera, un prohom li llegirà en el claustre de la famosa universitat el següent poema:

Siempre te hemos querido
cual dulce padre y rey incomparable;
y aunque lo sucedido
en la última facción tan lamentable
fue crimen e insolencia,
en ella un loco amor tuvo influencia.
El francmasón taimado
hizo creer que el solio peligraba:
y el realista airado
ceba el fusil; pero al ver que erraba
y es libre el soberano,
deja pronto las armas de su mano
.”

Read More

← El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’Oest

Si (Andrew) Jackson va ser el primer en signar un nou contracte amb la democràcia, la premsa va tenir un paper crucial en la seva redacció”.

Paul Johnson.

Imacon Color Scanner
Andrew Jackson, retrat de Thomas Sully

Una de les  figures crucials a la història dels Estats Units va ser Andrew Jackson. A l’anterior article vam parlar de la seva actuació durant la guerra amb la Gran Bretanya, on va ser decisiu per una victòria nord-americana que semblava impensable. La duresa contra els indis, la disciplina, a vegades extrema, que va implantar dintre l’exèrcit estatunidenc, i la seva gran victòria a Nova Orleans el van fer un personatge aclamat pel poble. Paral·lelament a l’ascensió de la seva figura, trobem la decadent imatge que va anar prenent la classe política americana. No només ens referim a l’embarcament en una guerra evitable i desastrosament gestionada -recordem que l’exèrcit britànic va entrar a Washington sense trovar-hi oposició–, sinó també a casos lamentables com l’assassinat de Hamilton a mans de Burr. Jackson no era aliè a aquesta situació, i va proposar-se renovar la política, proposar mesures per millorar l’eficàcia i evitar la corrupció.  Però com va arribar Andrew Jackson a ser president dels Estats Units?

L’any 1824, la cursa per la Casa Blanca va acabar amb una victòria de Jackson sobre John Quincy Adams, fill de l’expresident John Adams. En xifres, Jackson va aconseguir 40.000 vots populars més que el seu adversari, i 15 vots més de col·legis electorals. Però tot i això, no va poder accedir a la presidència. Per què? La clau la trobem a la Dotzena Esmena a la constitució, que especifica que si cap dels dos candidats aconsegueix una majoria absoluta en vots de col·legi electoral, ha de ser la Cambra de Representants qui esculli el vencedor. Henry Clay va esdevenir la figura clau per decidir qui seria el proper president dels Estats Units, i va decidir vendre’s al millor postor. És a dir que, entre Jackson i Adams, qui li oferís el millor càrrec seria el nou president. Seguint amb la seva política implacable contra la corrupció imperant a Washington, Andrew Jackson es va desdir de qualsevol oferta: “diguin als senyors Adams i Clay que, si ocupo la cadira presidencial, ho faré amb les mans netes”. Aquest va ser l’inici de la victòria de Jackson a les eleccions de 1828.

Adams va ser el President dels Estats Units a partir de 1824, amb Clay com a Secretari d’Estat. La sensació que va quedar entre els electors va ser de total engany: el candidat que havia rebut més vots havia estat apartat del poder pels que representaven la decadència de la política americana. Un fet que no feia més que reforçar les idees de Jackson, i que resultava especialment greu en uns temps en què cada vegada més habitants podien exercir el seu dret a vot, en ple procés d’expansió de la democràcia.

Propaganda de la campanya d'Andrew Jackson
Propaganda de la campanya d’Andrew Jackson

Des del moment de la seva derrota, Jackson va començar a preparar el terreny per a les properes eleccions. Això va significar l’inici de la campanya electoral perpètua i constant, secundada pels mitjans de comunicació. Tots els partits tenien un diari que els donava suport a Washington, i els republicans comptaven amb el United States Telegraph, que al cap i a la fi era només el més visible d’una xarxa de 50 diaris. I també va significar l’inici de la oposició sistemàtica degut a les fortes desavinences i la tensió entre els polítics partidaris de Jackson i els d’Adams.  Si penseu que, avui dia, les eleccions es converteixen en un conjunt de crítiques d’uns partits cap als altres, hauríeu de veure què va succeir als EEUU el 1828. Directament va ser un joc brut. La campanya contra Jackson va ser dura i, en certs aspectes, certa. Els seus rivals el titllaven de sanguinari, i les seves accions en les guerres contra els indis així ho demostraven. El partit Demòcrata-Republicà havia entrat en crisi amb la nova democràcia després de les eleccions de 1824, i Jackson va decidir crear un nou partit per arribar a la presidència. Aquest no era altre que l’actual Partit Demòcrata, tot i que no va adoptar aquest nom fins a 1834 –fins aleshores s’acostumava a anomenar ‘jacksonià‘. Existia el temor que Jackson es convertís en un Napoleó, però no comptaven amb una de les seves característiques: era un acèrrim defensor de la democràcia. Mentrestant, els partidaris de Jackson acusaven sense cap mena de rubor a J. Quincy Adams, amb arguments que anaven des del pacte corrupte amb Clay fins a la malversació de fons públics. Els mítings es van estendre arreu del país durant la campanya electoral pròpiament dita, i Jackson arribava amb un lema nou, a banda de ‘netejar Washington’: pacte corrupte. Jackson es mostrava partícip de limitar el poder del govern federal i augmentar el dels estats, proposta molt ben acollida al Sud, però va haver de mantenir-la en equilibri amb les seves idees unionistes. El seu programa tenia en compte mesures que desmantellaven el sistema americà imperant fins aleshores, com ara la rotació de càrrecs públics, una proposta que finalment no es va acabar produint.

Un cop arribat a la presidència, Jackson va basar la seva política en 3 eixos: neteja de corrupció, defensa aferrissada de La Unió i guerra contra els indis. Pel que fa a La Unió, val a dir que Jackson va defensar-la davant qualsevol mena d’atac. En aquesta trilogia d’articles ja hem vist com els conflictes entre Nord i Sud eren evidents, ja que es tractava de dues realitats totalment diferents. Era difícil redactar lleis des de Washington que satisfessin les dues parts, i els aranzels, reclamats al Nord i odiats als Sud, van ser un focus important de problemes. Aquests aranzels van ser modificats diverses vegades a causa del descontent popular sudista, però no van evitar els primers indicis de secessió. Va ser l’estat de Carolina del Sud qui va fer un primer pas important i va declarar la invalidació dels anomenats “aranzels abominables”, amb la conseqüent i dura resposta d’Andrew Jackson, que no va tenir inconvenients per afirmar que aquest estat seria ocupat militarment si seguia endavant amb els seus plans. Recordem que parlem d’un home que, en la seva estada a l’exèrcit, amenaçava amb afusellar a qui abandonés el front (i, de fet, va complir les amenaces en una ocasió), així que era millor no tensar massa la corda.

Respecte als indis, Jackson va passar al terreny polític la guerra que ja havia dut a terme anys abans en termes militars. Com ja vam apuntar a l’anterior article, la distribució indígena xocava amb l’organització de les noves terres dels Estats Units. John Quincy Adams, tot i que no sentia cap mena de simpatia pels indis, es va avenir a negociar amb ells mitjançant la figura de Lewis Cass. De fet, un dels problemes que presentaven aquestes tribus no era pas el salvatgisme, sinó tot el contrari: una autèntica organització, fins i tot dotada de càrrecs. Però amb l’arribada de Jackson es van tallar tota mena de contactes, i el problema indi es va intentar solucionar enviant-los cap a l’Oest amb la Llei de Trasllat de 1830, que va provocar fortes divisions entre els polítics i l’opinió pública. No se’ls podia obligar a marxar cap a l’Oest, però si decidien quedar-se als seus territoris s’haurien d’adaptar a les lleis dels Estats Units, que destruïen els seus drets i organització tribal, i podien ser envaïts legalment per colons blancs que desitgessin les seves terres. Jackson  considerava als indis inferiors, i va adquirir una actitud paternalista cap a ells. De fet, fins i tot va adoptar un nen indi.  Hem de tenir en compte que els Estats Units, de la mà del seu president, van utilitzar en bona mesura l’engany i la pressió per forçar el trasllat indi. Mitjançant accions de debilitament com ara l’extermini de la caça que permetia subsistir als indígenes, o la divisió del territori en minifundis que els feia estar exposats fàcilment als especuladors, a

Dona Cherokee. Retrat d'Edward Troye.
Dona Cherokee. Retrat d’Edward Troye.

algunes tribus no els va quedar més remei que acceptar el trasllat. Però altres s’hi van negar: els Cherokee van mostrar la seva gran disconformitat a abandonar les terres dels seus avantpassats, i fins i tot van apel·lar al Tribunal Suprem, on es van trobar amb la negativa de John Marshall. Mentrestant, els Seminoles es van decantar per la lluita armada. També s’ha de dir que els indis van tenir els seus defensors –especialment al nord–, d’aquí el debat polític i social que hem esmentat anteriorment. El senador de Nova Jersey, Theodore Frehnghuysen, admetia davant el Senat: ‘hem acorralat els indis en uns miserables acres de la nostra frontera del Sud, és l’únic que els queda dels seus boscos inabastables. I tot i això, com una sangonera, la nostra cobdícia crida… en volem més!’

Algunes decisions de Jackson van ser realment desastroses, segurament a causa de la seva poca experiència. Aquestes van venir sobretot en forma de nomenaments realitzats més amb el cor que amb el cap. Els seus sentiments cap a antics companys d’armes o velles amistats també el van dur a rebre el suport d’un grup d’amics, amb els quals es reunia informalment a la Casa Blanca. El fet és que era aquest grup qui, de vegades, prenia directament les decisions sobre com governar el país. El periodista Amos Kendall, un dels cervells més destacats –i que ve a reafirmar la importància de la premsa–, era qui escrivia els discursos de Jackson a partir dels propis pensaments del President: els suavitzava i els donava un contingut polític. Aquest grup d’amics i coneguts va ser la base de l’actual cercle de professionals que envolten avui dia al President, tot i que d’una manera encara poc ortodoxa. Una de les persones que més problemes va donar al president va ser Samuel Swartwout, responsable de la duana de Nova York, una de les que més diners comptabilitzava. Swartwout va malversar fons públics en apostes i dones, per acabar fugint a Europa amb més d’1.200.000 dòlars, una quantitat que sobrepassava tot el que hagués pogut malversar John Quincy Adams en la seva etapa com a president. Per tant, sí que és cert que Andrew Jackson va intentar mantenir-se allunyat de la corrupció, però les seves pròpies decisions va estendre-la entre membres del govern.

L’ombra de Jackson va planejar sobre el país molt més enllà dels dos mandats del President. Les seves idees van inspirar el pensament d’altres presidents com Van Buren, Franklin Pierce o James Buchanan. Aquell home al qual molts acusaven de dèspota i sanguinari, i amb part de raó, va esdevenir una figura crucial per entendre la política interior dels Estats Units com a tal avui dia, tant pel seu propi llegat com per les ments que va inspirar.

Els Estats Units van continuar amb la seva evolució econòmica, que va ser, en general, molt bona fins la guerra civil. Excepció feta per la crisi econòmica del anys 1840/41, que es va endur per davant Martin van Buren, limitant-lo a un mandat. Paral·lelament també va seguir l’expansió territorial, que va portar a una guerra amb Mèxic. Aquest país es va independitzar d’Espanya el 1821, i va patir un cop d’estat per part del general Santa Anna. Per la seva banda, Texas, on ja vivien molts nord-americans, va signar la seva independencia de Mèxic el 1836, i tot i que va demanar annexionar-se als Estats Units tan aviat com fos possible, Jackson no ho va trobar convenient degut a les tensions que podria provocar un nou estat esclavista quan la qüestió abolicionista ja era damunt la taula. Més endavant, l’any 1843, el president Tyler tampoc va decidir-se a fer el pas de l’annexió per no crear un clima d’hostilitat amb Mèxic i perquè aquell mateix any Florida s’havia incorporat a La Unió com estat esclavista, trencant així l’equilibri que existia entre esclavistes i antiesclavistes. Però un any després, ja amb James K. Polk al poder, d’orientació esclavista i expansionista, estava bastant clar quines serien les intencions dels Estats Units sobre Texas.

Entusiasme de la població davant les notícies sobre la guerra de Mèxic
Entusiasme de la població davant les notícies sobre la guerra de Mèxic

Fins aleshores, el país nord americà havia aconseguit expandir-se territorialment mitjançant la negociació. Però compte, sempre es tractava de territoris perifèrics de potències occidentals. Mèxic, en canvi, era un país en desenvolupament, al qual l’única negociació que se li va proposar va ser renunciar a la meitat del seu territori, o la guerra. El país centreamericà estava empobrit, sense institucions estables, amb una població heterogènia de 6 milions d’habitants i enfrontaments entre faccions. L’exèrcit mexicà era superior en nombre al dels Estats Units, però gran part d’aquest exèrcit estava format per indis capturats i mal entrenats, que a més no posseïen drets polítics i no es veien arrelats al país pel qual lluitaven. El conflicte armat entre els dos països va durar de 1846 a 1848, i va suposar la primera guerra ofensiva i en territori estranger dels Estats Units. Fins aleshores, els conflictes  bèl·lics dels EEUU s’havien reduït  a defensar-se davant atacs britànics i francesos dins el seu propi territori, però hauríem de considerar també la ‘compra’ de Florida, que oficialment va ser una negociació, però en realitat les tropes comandades per Jackson van passar a sang i foc algunes tribus índies del territori quan aquest encara era propietat espanyola. A més, la guerra contra Mèxic també va ser la primera seguida per mitjans de comunicació, que van poder modelar la imatge que en transmetien. Les victòries nord-americanes van venir liderades per Zachary Taylor, que seria el relleu de Pock a la presidència, amb un exèrcit format per un gran nombre de voluntaris, la majoria d’ells sudistes, en busca de promoció social o econòmica. Però com més avançava la guerra, més problemes donava a Washington. I no perquè es perdés el conflicte –va resultar una gran victòria pels Estats Units–, sinó perquè van començar a sorgir debats entre els propis polítics, que pressionaven el president per acabar conquerint tot Mèxic. La postura més moderada, que va ser la que es va adoptar, recomanava lluitar només als territoris on s’havia planejat fer-ho. La població, especialment al Nord, tampoc donava ja suport a una guerra on van morir gairebé 15.000 soldats, entre ferides i malalties.

Però el cost de la guerra va ser molt més elevat del que indiquen les xifres tangibles. Els Estats Units ja es trobaven en una difícil situació interna, com hem vist, pels conflictes entre Nord i Sud i les disputes entre abolicionistes i antiabolicionistes. L’annexió de Texas i altres territoris mexicans, com San Francisco, va suposar una gran riquesa pel que fa a extensió i a recursos, però alhora va crear encara més conflictes regionals. L’equilibri entre estats esclavistes i antiesclavistes ja s’havia trencat amb Florida, i Texas va afegir més llenya al foc. Es plantejaven nous problemes: el fenomen de l’esclavitud s’unia al de l’expansió territorial, i aquesta annexió de noves terres feia decantar el pes polític cap al sud. El fantasma de la guerra començava a planejar sobre els Estats Units. Ralph Waldo, escriptor i filòsof estatunidenc, va encertar de ple en el seu pronòstic:

“Mèxic ens enverinarà”.

Read More

Jofre: Mary Nash és especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB; i és aquí per fer-nos una petita explicació d’aquest moviment que sovint coneixem com feminisme. Benvinguda, i per començar, ens podries fer una petita aproximació a aquest moviment que es coneix com a “feminisme”?

Mary: Bé, primer de tot cal dir que és millor parlar en plural, de “feminismes”. Hi ha hagut tipologies molt diverses entre sí. Va aparèixer, aquest concepte, per primera vegada a finals del segle XIX de la mà d’una activista femenina francesa, Aubertin Auclere. Però en diversos contextos se l’ha interpretat de manera diferent: a principis del segle XX, per exemple, se l’associava sobretot amb l’adquisició dels drets polítics -el vot, el sufragi-, com també de drets civils per part de les dones, ja que en aquell moment hi havia una negació per part de quasi tots els països europeus al vot o drets de les dones. Més endavant s’ha anat ampliant perquè és un concepte que hauria de ser complex; i als anys 70 les historiadores, entre elles jo mateixa, vam anar plantejant que el lligam entre feminisme i sufragisme no era suficientment ampli com per a entendre un fenomen tan plural com el que representava el feminisme.

Per tant, es va fer evident la necessitat de reconèixer específicament l’opressió de la situació de la dona i d’una lluita pels seus drets, però molt més enllà del que representarien els drets polítics. Podríem dir que el sostre de cristall -pel que en aquell moment es coneixia com a Moviment d’Alliberament de les Dones- era que sí que es qüestionaven diversos aspectes de les relacions entre homes i dones, però es deixava quasi intacta la noció de la maternitat o aquella percepció que les dones han de desenvolupar un concepte específic a la societat: tenir cura dels fills i la família, que més aviat s’haurien de limitar a l’espai de la llar. Parlem de la “perfecta casada”, “l’àngel de la llar”… tot això seria aquest sostre que no es qüestionava aleshores.   

ftgma_entrevista_feminisme
Catedràtica Mary Nah (Limerick, Irlanda, 1947), especialista en gènere i el treball de les dones a Espanya, durant l’entrevista realitzada per Ab Origine.

A partir dels anys 70, sorgeix la idea que allò personal és també polític. Es va anar ampliant la noció del feminisme per a incorporar el concepte que tot el que entra en la vida personal té un sentit polític i que també forma part de la lluita de les dones. Això provoca que es qüestioni el concepte de la dona com a encarregada de la família o com a subjecte subaltern. L’opressió, que té moltes manifestacions, aleshores no només venia d’una situació legal, sinó que hi havia molts mecanismes que estan funcionant que afecten a les llibertats de les dones. A partir d’aquí, si pensem en el nostre món global als anys 90, trobem una crítica: que el concepte “feminisme” s’utilitzava des d’Occident perquè s’havia establert un cànon que deia si una acció per part de les dones es podia considerar com a feminista o no; i aleshores, es va enunciar que les coordenades en les quals s’entenia el feminisme eren ‘occidentalitzades’ i que hi havia una gran imposició d’aquests conceptes. I per altra banda, que el feminisme occidental s’havia fixat molt en els drets individuals; per contra, en altres indrets és més important l’accés a drets comunitaris, no només a uns drets polítics o al poder polític, eren fonamentals. Per tant, jo diria que el concepte del feminisme sempre està en reconsideració i redefinició.

Jofre: Tot i que ja n’hem parlat una mica, com es desenvolupa aquest concepte amb el temps fins a arribar als nostres dies?

Mary: Jo crec que hi ha una primera fase al XIX i part del XX, quan les dones s’adonen de manera clara de l’opressió perquè no és gens subtil. És a dir, hi ha un ordre jurídic que s’instal·la amb Napoleó i que comparteixen molts països europeus (és a dir és l’estat qui ordena i regula) que posa a les dones en una situació de dependència cap als homes de la seva família, el marit o el pare. Per tant, les dones no tenen drets no només en el sentit de no poder votar, sinó també a nivell familiar: no tenen accés als fills si no és a través del marit, per exemple. Com a conseqüència, hi ha una sèrie de disposicions legals molt clares. Per tant, els moviments que sorgeixen en aquell moment es mouen al voltant de l’adquisició de drets, però també, a un altre nivell que sovint s’oblida, l’accés a l’educació i al treball remunerat.

I aquest seria el cas de Catalunya o Espanya, ja que el sistema de la Restauració deixava molt poc marge per a reformes i la situació de l’educació era dramàtica: el 75% de les dones l’any 1900 no sabien llegir ni escriure o tampoc es reconeixia el dret al treball remunerat. Per tant aquí a Catalunya, com a la resta de l’Estat Espanyol, les demandes es van fixar més en l’accés a l’educació més que en el vot fins a la segona República on ja entraria la nova demanda.

A partir dels anys 70 i 80 hi haurà un gir en el moviment, perquè la majoria de països occidentals ja hauran accedit als drets polítics o formals, les dones ja es consideren com a ciutadanes. Tanmateix la trajectòria del segle XX és que en molts països del món, i indubtablement en el cas europeu, ja existeix un sistema polític que parteix del principi de la igualtat entre homes i dones; però, per altra banda, hi ha una realitat històrica que és la pràctica constant d’una sèrie de pràctiques discriminatòries. Aleshores, el feminisme durant els anys 70 es fixa en els mecanismes culturals que oprimeixen les dones i durant aquell període moltes feministes es van fixar en la família com a seu de la opressió de les dones, no tant a nivell de llei -que ja han anat canviant- sinó a nivell de conductes de comportament, i és aquí on sorgeixen les demandes del reconeixement de la sexualitat de les dones, el dret als anticonceptius, a decidir sobre el seu propi cos, la planificació familiar (la qual hem de pensar, quaranta anys abans no existia). I els feminismes en aquell moment se centraven molt en aquells aspectes. Més endavant hi haurà un feminisme que foculitzaria vers el dret de reconeixement de les dones. Perquè es poden tenir drets, es pot actuar com a ciutadanes o en el cas universitari fer tesis molt importants i rigoroses que fan aportacions científiques molt destacables, però si no hi ha un reconeixement no hi ha un canvi de registre en el comportament envers les dones. Nancy Fraser, la politòloga dels EUA, parla en termes de polítiques del reconeixement. Tot això seria una altra faceta de l’evolució del moviment de les dones als anys 70, que era un gran moviment social que rebia noms com “Moviment de Drets Civils”. Llavors neix un nou moviment social massiu molt diferent als anteriors, més informal, en el qual les dones s’identifiquen com a dones i això porta a una pluralitat de funcionament i de demandes i és aquí quan podríem parlar d’un feminisme tan plural que hauríem de parlar pròpiament de “feminismes”.

Jofre: Quins creus que són els punts claus dels feminismes en la història? I encara més, quines són les grans fites d’aquests moviments que afecten el transcurs de la història actual?

Mary: Bé, suposo que d’entrada el sufragi, però és clar, l’aconseguiment del sufragi també va tardar molt; a Gran Bretanya, que sempre posem com a exemple de sistema polític molt avançat, es va fer una concessió del vot a les dones el 1918, però amb restriccions fins el 1928. A Espanya es va donar el 1931, molt poc després, però la majoria de la països del món no hi accedeixen fins després de la Segona Guerra Mundial, entre els anys 50 i 70, com és el cas de Suïssa, que no té lloc fins la dècada dels 70. És l’adquisició d’un dret formal, però després ve la consciència que aquest dret pot quedar buit si no hi ha una capacitat per a les dones d’actuar en aquest cas en el món polític: hi ha poquíssimes dones al món polític, cultural o laboral en categories determinades. Per tant el sufragi és una fita, però en altres moments el feminisme no es fixa tant en drets civils sinó en altres: l’educació ha sigut una demanda constant en totes les èpoques i un estudi del gènere i les dones en el moment actual, perquè genera coneixements diferents que fan una aportació no només a les pròpies dones, sinó també a tota la societat en el seu conjunt -si entenem el gènere com a les relacions entre homes i dones i la pròpia societat- i són una manera d’entendre o matisar els grans fets històrics. Són fites en aquest sentit, però molt més subtils, més difícils de detectar que l’adquisició de drets, de la mateixa manera que operen d’altra manera a l’hora de discriminar les dones un cop que canvien les lleis.

Jofre: Quins noms destacats t’agradaria remarcar en aquests moviments?

Mary: És difícil. Depèn dels països. Per exemple podem tornar a 1848, any de la publicació del Manifest Comunista de Karl Marx, peròt ambé del Manifest de Seneca Falls, la qual fa un catàleg dels drets de les dones consensuat en unes jornades. En el cas de Gran Bretanya, podríem parlar de Milicent Faucet o Prankrust; ara bé, cal dir que si faig una classe de les dones i dic aquests noms el primer dia, aquests no són gaire o gens coneguts. Un nom més conegut seria segurament Clara Campoamor, la gran feminista espanyola que va defensar el dret de les dones l’any 1931 en els debats constitucionals de la Segona República, o, més a prop de Catalunya, Carmen Karr, que va ser la primera directora de la revista Feminal, publicada durant deu anys, on es feia una defensa de la vida de les dones des d’un caire més de feminisme social i després del 1925 ella mateixa també va defensar el vot. Més endavant hi ha figures més internacionals, com Simon de Beauvoir, autora d’El Segon Sexe, que va donar sobretot un plantejament teòric que permetria entendre les manifestacions del poder capil·lar, el poder que s’exerceix de mil formes. No el gran poder polític, sinó el petit poder invisible que funcionava de forma molt eficaç de cara a les pràctiques discriminatòries respecte les dones. N’hi ha moltes més, però és clar, el temps no dóna per més.

Jofre: Com es dóna l’impàs que permet a la societat agafar consciència del feminisme? És a dir, actualment el discurs del feminisme està bastant ben acceptat: en la societat necessitem certa paritat, hem entès el gènere d’una manera diferent… Com ha succeït que col·lectivament aquestes premises siguin plenament acceptables?

Mary: Jo crec que hi ha un punt important que és la Declaració de Beijing, feta l’any 1995, a la gran trobada que es va convocar a Xina per part de les Nacions Unides -per tant és una convocatòria oficial de tots els països que en aquell moment en formaven part i també de manera no oficial del moviment de les dones. En aquell moment es va concertar una redefinició dels drets de les dones com a drets humans. Crec que això va ser significatiu per sensibilitzar molt més enllà del moviment social de dones, fins i tot governants, la necessitat d’incorporar un bagatge polític dels drets de les dones com a drets humans. Això és un primer pas, evidentment es trigarà moltíssim. La societat que es fa més sensible és una societat també més avançada. Hem de pensar que en molts països el moviment feminista durant els anys 70 va deixar una marca en les seves reivindicacions que va permetre fer molts canvis, per exemple hi ha un cos molt important de dones que ja ha entrat a la universitat que exerceixen com a professores i publiquen i poc a poc es crea una certa sensibilitat respecte al tema, però  molt minsa. No és fins als anys 90 i inicis del 2000 que realment veiem canvis significatius com per exemple noves legislacions sobre la igualtat, sobre la violència masclista, o altres àmbits que afecten a les dones, cosa que vol dir que hi ha un cert reconeixement. Com tu has dit, la noció de gènere va ser molt important des de la seva aparició inicial a principis dels anys 80, es generalitza més a partir dels anys 90. Aquí entra un debat sobre si el gènere desplaça el concepte de feminisme… com a mínim el matisa, però jo discrepo, ja que la categoria de gènere en la manera d’entendre la societat pel que fa a relacions de poder de gènere, que afecta a tota la societat, ha donat una eina que feia més comprensible per parlar de la gent en general. Avui dia és un terme familiar, popular, que s’utilitza a nivell públic, en política i que està a l’abast de tothom (cadascú en farà la seva interpretació, evidentment). En canvi la noció de feminisme encara suscita força reticència, però això ja seria un altre debat de discutir el per què.

Jofre. Doncs parlem justament d’aquest tema. Voldríem saber com evoluciona en paral·lel el masclisme o poder capil·lar del qual parlàvem fa un moment. Com s’adapta a aquestes relacions de gènere noves o en el concepte feminisme en la societat? Quines facetes i dialèctiques adopta des d’inicis del segle XX i l’actualitat?

Mary: Sempre ha estat present i s’ha manifestat de formes diferents. Oblidem sovint que el moviment sufragista de principis del segle XX va suscitar una reacció brutal, hostil, per gran part de la societat, no només per part dels governants que no acceptaven les dones com a ciutadanes. Per exemple la Societat Antisufragista Britànica feia cartells, postals, propaganda visual i hi ha un cartell concret que impacta molt la primera vegada que es veu, on surt una dona amb llengua fora i unes tisores que la hi estan tallant. N’hi ha molts casos. Això és una manifestació molt clara del masclisme i la manera com entén els moviments de drets civils de les dones.

El masclisme sempre hi ha sigut present a mesura que les dones han anat adquirint drets i ha anat creant reaccions de mil maneres diferents. En la societat dels anys 70, 80 i 90, l’accés de les dones a un lloc a la societat ha fet molt més visible aquestes maneres de repressió o la violència de gènere. Però crec que hi ha un altre tema de rerefons: l’arquetip de la feminitat ha anat canviant de la perfecta casada que esmentàvem abans a una dona amb drets individuals i amb la capacitat d’actuar a la societat està correlacionada amb la definició i construcció de la masculinitat; aquí és on hi ha hagut molt menys esforç per redefinir la masculinitat; si hi pensem, els paràmetres de la masculinitat del segle XIX, que és primer el guanyar el pa, l’obtenció de manutenció per la família, pel seu privilegi econòmic, per sustentar la llar i la virilitat i l’autoritat, etc. són similars.

Aleshores els components de la masculinitat no s’han revisat o qüestionat de manera tan sistemàtica com s’ha fet amb la feminitat. Dic això perquè sí que hi ha una presència de les dones en els llocs de treball (des dels anys 70) on els homes tenien preferència, i els sous de les dones eren inferiors, i es justificaven justament amb aquesta noció de masculinitat, la qual també s’han anat qüestionant. En molts àmbits, molts homes han anat sentint que perillaven determinats privilegis i crec que no va haver-hi prou debat públic al respecte. Necessitem un debat cultural precisament, per a suavitzar pràctiques masclistes que han continuat de moltes maneres. I crec que és precisament la continuïtat d’aquests arquetips culturals el que és un mecanisme molt important per a justificar determinats comportaments.

Jofre: Què provoca que hi hagi la idea tan estesa en la societat que la igualtat ja s’ha aconseguit i que el feminisme ja no és necessari o que si existeix actualment només cerca una desigualtat o un desequilibri en favor de la dona? Sentim aquest argument a vegades en certs espais públics o mitjans de comunicació i fins i tot en ambients privats o familiars.

Mary: Sí, sí, això és cert. Susan Faludi va escriure als anys 90 un llibre anomenat Backlash, que introdueix aquest tipus d’argument als EUA i va entrar aquí quan en aquell moment s’havia avançat molt poc. Evidentment en un ordre legal hi ha una situació d’igualtat, però a la pràctica, els estudis, no només a nivell feminista, sinó que els de Brussel·les també,  mostren que a tots els nivells -educació, laboral, polític- hi ha desigualtat i pràctiques de discriminació. Malgrat aquestes evidències hi ha aquesta idea força generalitzada que existeix una igualtat. Potser, com hem dit abans, les desigualtats són ara més subtils, més difícils de identificar i jo crec que en les dones més joves hi hagut un canvi de percepció respecte que hi ha una situació d’igualtat fins a cert punt. La generació dels 70 i 80 se n’adonaven de seguida, que estaven en una situació de desigualtat, per exemple quan es presentaven amb un currículum en un lloc de treball i de seguida veien que s’agafava abans un home que una dona amb les mateixes condicions i avui en dia es triga una mica més. Quan se n’adonen d’aquesta desigualtat és més endavant com per exemple en una qüestió de promoció laboral o quan tenen fills o amb una família, les dificultats emergeixen de manera més clara. I jo crec que a més hi ha una voluntat a molts països de conservadorisme respecte les dones o respecte la igualtat i que és una cosa que està molt inserida a nivell de la cultura política o a les pautes culturals del país; i això és molt difícil de canviar; més fàcil seria canviar les lleis que la mentalitat i els valors de la gent.

Jofre: Quin creus que és el següent pas que han de donar els diferents feminismes per a seguir avançant o per canviar aquests patrons?

Mary: Diria que els mitjans de comunicació han fet durant molt temps un mal favor a les feministes, perquè hi havia una certa caricatura, una certa ridiculització, un estereotip sobre qui podia ser feminista. Això ha anat canviant, però encara hi ha molta feina per a fer en el tema dels mitjans de comunicació. També s’ha de treballar a nivell molt més social amb les xarxes socials, per exemple.

Ara mateix els feminismes no són grans moviments socials i han d’identificar unes campanyes determinades: una seria la violència masclista, reconegut avui en dia com a problema social ja que hi ha una consciència al respecte. Jo crec molt en la transversalitat, és a dir, s’ha de procurar inserir el pensament feminista, aquest coneixement diferent, que es pot haver generat en tots els nivells, sigui a nivell cultural o educatiu.

És a dir que en facultats com la nostra, que hi hagi una història de les dones que s’aprengui a les escoles, ja que com diria Focault, si hi ha un règim de valors i pautes de conducta, es faci visible aquesta pluralitat dels feminismes actuals. I òbviament, des del món occidental hem de sentir les veus i donar pas a les discrepàncies de les dones d’altres llocs que puguin qüestionar el que pensem nosaltres i que enriqueixen així la nostra perspectiva sobre el nostre món global. Trobo que això manca molt perquè des d’aquí hi ha una perspectiva molt victimista quan des de molts països del món hi ha moltes aportacions molt interessants i suggerents que podríem anar incorporant.

Jofre: Quins elements diferencials hi ha en els moviments feministes a Europa i Espanya? Actualment hi ha algunes pautes diferents o un elements propis?

Mary: En certs casos, sí. Per exemple, la legislació espanyola és molt avançada respecte a molts països europeus, la qüestió és com s’aplica -si és que s’aplica, que és el gran dilema. Jo diria que hi ha una certa concordança en el feminisme internacional, però marcat per diferents maneres d’interpretar el que entenem per “feminisme”. A nivell europeu, sembla que hi ha una consciència general sobre la plaga que és la violència masclista però aquí sembla molt més accentuada, potser perquè ha tingut un reconeixement més recent respecte abans que la problemàtica estava més silenciada. Aquí sembla que sí que hi ha intents reals d’acabar amb aquesta problemàtica que tenim entre mans, que també existeix en molts altres països, però l’agudesa del problema seria el que jo marcaria com a diferència d’Espanya amb la resta, però veig més diferencies a nivell global que entre els països europeus.

Jofre: Ja per tancar, una pregunta una mica polèmica: és realment possible la igualtat en el món actual?

Mary: Potser jo sóc una mica utòpica però crec que l’hem d’intentar aconseguir i que ha de ser un procés obert i que no pot ser només una igualtat formal, sinó una igualtat en tots els termes. Requereix molt esforç, requereix qüestionar moltes coses de les quals no en som conscients, però sí que hi confio. Com a mínim veig que les noves generacions vénen amb un pensament diferent i que és molt diferent que fer classe ara respecte fa vint anys pel que fa a l’actitud dels joves estudiants que hi ha ara. Veig que hi ha un procés de conscienciació, que queda molta feina per fer tant per part dels homes com per part de les dones, però mantinc un cert optimisme. És un procés que porta molt temps obert i que encara li queda però crec que sí que arribarà… així ho espero.

Jofre: I en aquest punt, quins són els elements que impedeixen o posen traves en aquest procés de consciència del feminisme?

Mary: Encara hi ha traves, sí. Potser la inserció en el món laboral és menys problemàtica, però sí la promoció. El famós sostre de cristall s’ha demostrat que existeix, doncs no hi ha tants models de dones en diferents llocs de treball, que hauria d’estar molt més repartit. Tot i que el model educatiu va per bon camí, hi ha un tema que encara no es reparteix bé, que és el repartiment del treball de cura; i em refereixo tant a la cura d’infants com de persones grans. Encara existeix aquesta idea de la domesticitat que a nivell de societat s’atribueix enormement a les dones i que és un altre àmbit on s’ha de treballar molt del que s’ha fet i que justament repercuteix molt en el cas del món laboral. Hi ha d’haver un canvi cultural, i en aquest sentit els mitjans de comunicació, la televisió, la publicitat, etc., encara estan construint arquetips tant de la feminitat com de la masculinitat, i això representa traves i dificultats per fer aquest canvi, però ens hi hem de posar.

Jofre: Doncs moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat en aquesta interessantíssima entrevista. Ens has aproximat i donat a conèixer un aspecte que moltes vegades si no està menystingut, està ridiculitzat, com són els moviments feministes. Moltes gràcies i esperem estimats lectors que tots haguem pogut aprendre d’aquest tema com és el gènere. Un cop més, moltes gràcies Mary.

Mary: A vosaltres!

Read More

El de Federica Montseny és un dels grans noms femenins de la política espanyola. Va ser la primera dona ministra, i l’única fins que, amb l’arribada de la democràcia, Soledad Becerril es féu càrrec del Ministeri de Cultura i Benestar (l’any 1981). Federica va ser una dona convençuda dels seus ideals anarquistes, els quals encara avui podem veure com defensa si tirem d’hemeroteca. Una persona que, ja de molt petita, va estar marcada pel seu context.

Teresa Mañé, mare de Federica.
Teresa Mañé, mare de Federica.

La seva mare era Teresa Mañé, professora, filla de Vilanova i la Geltrú i coneguda amb el sobrenom de Soledad Gustavo. Va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya, i també  col·laboradora dels diaris ‘El Vendaval’ i ‘El Productor’. A aquest últim és on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista i hi va conèixer, entre d’altres, Joan Montseny, el pseudònim del qual era Federico Urales, i amb el qual es va casar l’any 1891. Joan Montseny era reusenc i, com Teresa Mañé, mestre. L’any 1988 va fundar a Madrid ‘La Revista Blanca’, editada fins el 1905 i d’idees anarcoindividualistes, on van escriure personatges tan coneguts com Leopoldo Alas Clarín, Miguel de Unamuno o Teresa Claramunt. Gràcies a l’èxit d’aquesta revista -va arribar a tenir una tirada de 8000 exemplars-, el 1988 va fundar també el ‘Suplement de la Revista Blanca’, que posteriorment passaria a dir-se ‘Tierra y Libertad’. El 1910, 5 anys després del naixement de Federica, va participar en la fundació de la CNT, i el 1927, de la FAI.

 La família Montseny-Mañé es va traslladar a Madrid, on es desenvolupava el projecte de La Ciudad Lineal. Arturo Soria, arquitecte del projecte, era amic de Joan Montseny. La Ciudad Lineal no va avançar com s’esperava, i Joan Montseny va ser acusat de difamacions contra Soria (amb el qual es va encarar), i condemnat a desterrament. Federica es convertí en la millor còmplice del seu pare, i el va ajudar a amagar-se de la Guàrdia Civil. Mentrestant, Teresa Mañé va exercir de professora de Federica, ja que no confiava en una educació pública massa marcada per la religió.

La família va traslladar-se a Barcelona a causa de la pressió a la qual estava sotmesa a Madrid. Aquest canvi també va resultar decisiu per a Federica, que va viure l’any 1917 una gran vaga general, que va deixar ni més ni menys una setantena de morts a tot el territori espanyol, molts d’ells a Catalunya. No cal dir que uns fets així han d’impressionar, per força, una nena de tot just 12 anys. Però a ella, a part d’aquesta lògica impressió, també li va despertar interès: Per què passava tot allò? Qui era aquella gent? Per què aquelles brutals respostes policials i militars? El seu pare li va explicar, i la filla va entendre com n’eren d’importants unes reclamacions per les quals les persones es jugaven la feina… i la vida. El mateix any va començar a anar amb el seu pare al cafè Espanya, punt de trobada de molts anarquistes. I, en aquest cas, van ser altres factors els que van causar impressió i interès: la va impressionar l’aspecte físic del Noi de Sucre –Salvador Seguí-, Federica es va quedar bocabadada. Al preguntar-li al seu pare qui si aquell noi també era anarquista, ell li va dir que era anarcosindicalista. I va ser això el que va despertar l’interès de Federica, la diferència entre un i altre mot, que el mateix Salvador li va explicar. Amb tot això, no es gaire d’estranyar que Federica adoptés els ideals anarquistes, no només perquè els seus pares els professaven –tot i que mail li van imposar–, sinó també perquè tot el seu context n’anava ple.

Federica va seguir amb la seva formació i lectura, i l’autora Élisée Reclus va influir molt en ella. I tan bona va ser la seva educació, o tant gran la seva passió per l’aprenentatge, la lectura i l’escriptura, que l’any 1921, quan ella en tenia només 16, va escriure la seva primera novel·la curta: Hores Tràgiques. El 1923 va començar la seva col·laboració amb la ja esmentada Revista Blanca, i el 1925 va escriure la seva primera novel·la llarga, titulada La Victoria. Però la precocitat de Federica no es va limitar només a les obres escrites. L’any 1931 es va afiliar a la CNT, i el 1933 va participar en un míting a París per exposar els fets de Casas Viejas –població on l’anarquisme havia estat brutalment reprimit per l’acció del govern i hi havia hagut víctimes–, i la seva trajectòria va seguir ascendint, en gran part pels seus dots d’oradora. De fet, l’any 1936 va participar al congrés de Zaragoza de la CNT, formant part dels oradors del discurs de clausura. El novembre d’aquest mateix any va arribar un dels esdeveniments que la va fer més coneguda: va passar a formar part del govern de la Segona República Espanyola, presidida en aquell moment per Francisco Largo Caballero.

La d’entrar al govern no va ser una decisió fàcil per a Federica. La seva condició d’anarquista, els seus ideals, el seu antigovernamentalisme, van ser factors que la van fer dubtar molt. Finalment, va decidir d’acceptar i es va dedicar en cos i ànima a ajudar al país com a Ministra de Sanitat i Seguretat Social. Com argumentava ella mateixa: “aspirava a prescindir de càrrecs inútils… dels amics… el meu Ministeri estava constituït per homes de totes les tendències.”

Les seves decisions van ser, en gran part, molt avançades per a la seva època. Una d’aquestes va ser elaborar una llista de tasques i professions que podien exercir minusvàlids. Però on va dipositar molts dels seus esforços va ser en la prevenció de malalties i la inspecció dels centres sanitaris perquè els malalts poguessin ser atesos en les millors condicions. Moltes vegades va fer ella mateixa aquestes inspeccions, prescindint dels seus guardaespatlles, per comprovar de primera mà les condicions. Federica també va promoure la creació de menjadors per a embarassades, centres d’acollida a orfes –molt millors que els que hi havia fins al moment– i lliberatoris de prostitució –en la mateixa línia de procurar unes bones condicions laborals i higièniques a les prostitutes. Lamentablement, la curta durada d’aquest govern –novembre de 1936-maig de 1937–va impedir que aquestes institucions funcionessin: només es va poder crear un centre infantil a València, i començà a funcionar un dels menjadors per a embarassades. Tampoc va poder tirar endavant la Llei de la Interrupció de l’Embaràs –primera legislació sobre l’abort a Espanya, encara molt embrionària–, ja que alguns metges de tendència conservadora, com argumenta Irene Lozano, ‘consideraven aquesta llei com una intrusió anarquista dintre de qüestions de salut’. La seva acció al govern va durar fins a mitjans de maig del 1937, quan aquest es va dissoldre.

En aquest vídeo, Federica Montseny ens parla sobre la seva ideologia i la seva època com a Ministra:

Com era d’esperar, Federica i la seva família van haver d’exiliar-se a França durant la dictadura de Franco. El seu pare va estar pres al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Durant la seva estança a  França, Federica va ser buscada per la policia espanyola i alemanya, però el govern la va protegir i va viure en llibertat vigilada. La seva activitat literària no es va aturar, i va escriure diversos llibres: Cien días de la vida de una mujer (1949), El éxodo. Pasión y muerte de los españoles en el exilio (1969), El anarquismo (1974) i Crónicas de la CNT –el mateix any que l’anterior. També va poder realitzar diversos viatges a Mèxic, Canadà, Anglaterra, Suècia i Itàlia.

Federica Montseny, en una imatge de l'any 1977. De Manel Armengol.
Federica Montseny, en una imatge de l’any 1977. De Manel Armengol.

L’any 1977 va ser el de l’arribada de la democràcia a Espanya. Federica va poder tornar al país el dia 26 d’abril, amb membres de la CNT com a guardaespatlles per evitar qualsevol atemptat de la ultradreta contra l’única dona ministra d’Espanya. De fet, la policia va oferir protecció, però els propis membres de la CNT la va desestimar, comprometent-se a ser ells els guardaespatlles. Tot i la mort de Franco 2 anys abans, la situació del país era violenta, amb atemptats per part de grups com GRAPO i FRAP. El mateix any del seu retorn, Montseny va escriure el llibre El éxodo anarquista. I amb la tornada a Espanya, va continuar la seva militància i activitat a la CNT. Va demanar a l’Estat que retornés a la CNT el patrimoni que aquesta organització havia perdut duran la Guerra Civil i la Dictadura i es va oposar als Pactes de la Moncloa. Federica Montseny va oferir el seu últim míting l’any 1985, al Poliesportiu de Barcelona, per celebrar la commemoració del LXXV aniversari de la creació de la CNT. A finals de l’any 1993 va ingressar a l’hospital privat de Lagardelle, on va morir el 14 de gener de 1994 a causa d’una infecció respiratòria.

Marlene Dietrich, vestida a l'estil Garçonne. Imatge extreta del Bundesarchiv (Bild 102/14627).
Marlene Dietrich, vestida a l’estil Garçonne. Imatge extreta del Bundesarchiv (Bild 102/14627).

A banda de les seves idees polítiques i les seves iniciatives com a Ministra de Sanitat, Federica Montseny va deixar també un llegat pel que fa a la lluita de les dones. Abans de res, hem de contextualitzar el pensament de l’autora: el moment en què va escriure la majoria de les seves reflexions va ser el període d’entreguerres. A Europa, a partir dels anys ’20 del segle XX, va aparèixer la moda anomenada Garçonne –derivat del terme francès garçon, que vol dir nen, o noi. Aquesta moda consistia en una masculinització de la moda femenina: cabells curts, pantalons, corbates, vestits d’home i altres peces de roba que fins aleshores es consideraven exclusivament masculines. A Amèrica va sorgir un altre tipus de moda, l’anomenada Flapper. Aquesta es diferenciava de la Garçonne en què no mostrava una masculinització de l’estètica femenina, sinó un atreviment: pentinats innovadors, faldilles molt curtes i conductes que en aquell moment eren molt trencadores per a les dones, com fumar, beure alcohol o conduir. Davant aquesta rebel·lia i trencament de les normes establertes, com era d’esperar, van sorgir veus molt crítiques contra les noves modes. Una d’elles va ser la de Gregorio Marañón, segons el qual el progrés de la humanitat s’havia de basar en “una diferenciació cada vegada més clara entre sexes”. Els corrents de pensment feministes, per la seva banda, argumentaven que només amb la igualtat entre sexes s’aconseguiria el verdader progrés.

És entre aquestes corrents de canvi, reacció i evolució que Federica elabora les seves pròpies teories. Recelava de la moda flapper, ja que la considerava massa despreocupada o eixelebrada com per significar l’inici d’un procés que havia de conduir a la dona a ser qui decidís el deu propi destí. També va fer referències a les Garçonnes, a les quals criticava per allunyar-se cada vegada més del seu gènere, copiant els errors del sexe contrari, enlloc de sentir-se orgulloses del seu i ennoblir-lo. També s’ha de dir que a les portades de revistes espanyoles arribaven aquestes imatges de les modes feministes, però en molts casos representaven estils –còctels, automòbils, entorns distingits, robes elegants…– que es trobaven fora de l’abast de les dones espanyoles, i també dels homes. Federica considerava que aquest feminisme també s’allunyava massa de la classe obrera, i només satisfeia les necessitats i anhels de les dones de classe mitja. A Espanya, ja des de finals dels segle XIX, l’anarquisme denunciava la situació de subordinació de la dona, i apostava per la seva independència. De fet seguien la postura de Bakunin, que es mostrava molt crític amb el sistema patriarcal: l’any 1866 ja afirmava que la dona era diferent però mai inferior a l’home, i que  havia de tenir la mateixa llibertat i els mateixos drets. Proudhon, un altre pensador anarquista, era totalment contrari a aquestes teories, i optava per una divisió familiar tradicional, sense igualtat entre la figura masculina i la femenina.

Per la seva banda, Federica Montseny mai es va considerar feminista: “Feminisme? Mai. Humanisme sempre!”. Per ella, la dona havia de començar a emancipar-se de l’home, a no estar sotmesa a la figura masculina: “el dret [de la dona] a viure la seva vida, a ser allò que ella vol, i no el que vol l’home”. Això implicava un canvi de mentalitat tant de l’home com de la dona, fins i tot una nova identitat de cadascun dels dos sexes. És per això que Federica no parlava específicament d’un problema femení, sinó d’un problema entre sexes dels éssers humans. Evidentment, les dones havien de prendre part activa en aquest procés de canvi, i de fet eren les primeres que havien de fer un pas endavant per trencar amb la tradició i els prejudicis. Les paraules de Federica contra les dones de l’època, especialment les espanyoles, van ser molt dures. Criticava el seu nivell de cultura (semi-analfabetes) i les considerava còmplices de la situació que vivien, per acceptar-la i resignar-s’hi. Per tant, la primera part de la solució d’aquest “problema de sexes dels éssers humans” era un canvi de mentalitat femenina. A partir d’aquí, també l’home hauria de fer-se a la idea de la nova situació i acabar acceptant-la. De cara a un futur amb un nou ordre social, era cada un dels sexes el que marcaria el destí i l’evolució dels mateixos –és a dir, les dones crearien la nova imatge d’elles mateixes, i els homes la dels homes, sense cap interferència entre sexes:

L’home ha de mantenir-se al marge de les nostres discusions, quan aquestes tracten el problema exclusivament femení. És a dir, quan es tracta de determinar les inquietuts, les noves modalitats, les noves formes d’existència moral i social femenines”.

Portada de la Revista Blanca.
Portada de la Revista Blanca.

A principis del segle XX l’anarquista francès Émile Armand va fer néixer el terme “camaraderia amorosa”, una de les tesis més extremistes de l’amor lliure, amb el qual pretenia una revolució sexual, que trenqués amb la concepció d’amor tradicional. Va proposar que es creessin associacions on els seus membres mantinguessin relacions sexuals entre ells. A Espanya, aquesta idea no va rebre grans suports, i a nivell general es va considerar el fracàs d’aquestes teories, ja que per molta revolució sexual que signifiquessin, a la pràctica, es continuaven exercint velles conductes de superioritat de l’home respecte la dona. Federica tampoc es va mostrar partidària d’aquestes pràctiques. Per ella, l’amor era la superació de l’ésser humà, segons Mary Nash una relació en la que no s’admetien vencedors ni vençuts, i que implicava la llibertat i independència tant de la part masculina com de la femenina. Aquest concepte d’amor no tenia res a veure amb el d’amor lliure, ni amb el d’Armand ni amb aquell que l’únic que feia era perpetrar un model de subordinació de la dona eliminant les formalitats legals:

Per resolt ho vam donar també nosaltres [la dona com a problema de l’home], al crear la paraula “amor lliure”. Però qui, fins ara, ha posat en pràctica el veritable amor lliure? El que fins ara hem conegut només es diferencia en prescindir de la consagració religiosa i legal. Però, a part d’això, continua sent la unió subordinada d’una dona a un home, unió més penosa, més coaccionadora de la llibertat femenina perquè, al prescindir del vistiplau social la deixa en la debilitat de la seva desorientació […]. I ja no parlem d’aquell altre amor lliure que consisteix en provar dones, abandonant-les al cap de dos mesos amb la insolència triomfant del seductor. No parlem tampoc d’aquell altre amor lliure, practicat per no poques dones, que en res es diferencia de la prostitució […].

Val a dir que caldria veure fins a quin punt va influir sobre Federica la relació amb la seva parella, Germinal Esgleas, en la formulació d’aquestes idees. La mare de Germinal mai va aprovar la relació d’aquest amb una dona anarquista, i la parella va trobar molts problemes per dur una vida “normal”: no es van casar, i en alguns moments no van poder ni tan sols viure junts. Si hem de fer cas a persones que han estudiat bé la vida de Federica, aquesta va tenir problemes per acceptar i fer-se a la situació de viure sense Germinal.

No cal buscar paraules de Federica Montseny defensant el feminisme, ni declarant-se feminista. No cal buscar, en les seves idees, resquícies d’un problema exclusivament femení, ni una culpabilització total dels homes, ni tampoc d’una actitud protectora i llastimosa amb les dones. Senzillament no ho trobarem. Ella propugnava una igualtat absoluta entre els sexes, una educació per a les dones, perquè despertessin i canviessin la seva situació. En la seva novel·la “La Victoria” (1925) ens parla de Clara, la protagonista de la història, una dona culta, emancipada, lluitadora. Una noia que no depèn de cap home, i que manifesta un gran amor a la humanitat. Aquest era el model de dona per Federica. La dona havia d’adonar-se de com estava, i on volia arribar, i havia de rebre educació i informació per seguir aquest camí. Era necessari un canvi de consciència femenina, i també una obertura de la ment masculina per acceptar el nou paper d’igualtat total entre els sexes. Aquesta nova situació també seria decisiva per a la transformació social, ja que una dona sense anhels ni inquietuds seria un pes per a aquesta transformació.

Amb aquest article no he fet més que dibuixar algunes pinzellades sobre Federica Montseny. La seva vida, obra, pensament, militància i decisions preses com a Ministra han proporcionat una extensa bibliografia, de la qual adjunto alguns títols que ens semblen prou destacables. Recomano llegir aquestes obres a qualsevol persona que vulgui conèixer millor la seva figura, algunes estan disponibles on-line, com la de Mary Nash o la de Nuria Cruz-Cámara. També us deixo alguns textos de l’autora, així com un documental de Televisión Espanyola sobre la seva vida, on la mateixa Federica ens parla de primera mà sobre les seves vivències, experiències, idees i accions. Espero que us siguin d’utilitat!

http://www.youtube.com/watch?v=nO_Ud6BG6wc

 

Read More

El desenvolupament dels Estats Units (I): decisions, divisions i eleccions

El desenvolupament dels Estats Units (III): Jackson, nova política i guerra contra Mèxic

L’any 1801  es van celebrar eleccions als Estats Units, i la victòria de Thomas Jefferson com a president va ser molt renyida. De fet, va haver-hi un empat amb Aaron Burr, el candidat federalista. Curiosament, van ser els propis federalistes, el sector que donava suport a Hamilton, qui va fer president a Jefferson. Amb l’arribada de Thomas Jefferson a la presidència va començar una transformació cap a la política de masses; van augmentar el nombre de càrrecs elegibles a nivell estatal, i es van eliminar diversos requisits per poder votar, avançant en la direcció del sufragi universal masculí. El primer mandat de Jefferson va ser tot un èxit. D’entrada, el deute dels Estats Units es va reduir un 30%. Això va ser gràcies a les mesures anteriors preses per Hamilton, que es van consolidar, però també a la poca opulència de la qual feia gala el nou president –a diferència de Washington i Adams–. Un altre dels aspectes en què va destacar Jefferson va ser per la proximitat, en permetre als seus ciutadans d’enviar-li cartes… que ell mateix llegia i responia! Però sens dubte un dels seus èxits més espectaculars va ser la compra de Louisiana per 12 milions de dòlars, un preu molt assequible tenint en compte la immensa extensió de terreny que suposava la transacció. Aquest acord va ser possible gràcies que França, que era el país posseïdor del territori, necessitava diners urgentment per a la guerra contra la Gran Bretanya, i més encara després d’una revolta d’esclaus a Haití que es va cobrar la vida de 50.000 soldats francesos.

Imatge de l'expedició de Lewis i Clarck, acompanyats de Scagawea. D'Edgar Samuel Paxson
Imatge de l’expedició de Lewis i Clarck, acompanyats de Scagawea. D’Edgar Samuel Paxson

L’adquisició de Louisiana va significar no només un territori accessible per a diverses generacions d’americans, sinó també una peça clau per a les comunicacions cap a l’Oest. Ara bé, el mateix Jefferson va admetre en privat que l’adquisició del nou territori era inconstitucional: “No existeix a la Constitució cap clàusula que ens autoritzi a apropiar-nos del territori estranger, i molt menys a incorporar nacions estrangeres a la nostra Unió. El poder executiu, aprofitant una ocasió passatgera que tant benefici portaria al país, ha pres una decisió per sobre de la Constitució” (fragment d’una carta a John Breckinridge). Thomas Jefferson tenia un interès especial a explorar l’Oest que ja li venia de petit, i gràcies al nou territori va poder organitzar l’expedició de Lewis i Clark. Però cal tenir en compte que molts estats europeus no va reconèixer com a legítima l’adquisició de Louisiana.

Thomas Jefferson, retrat de Rembrandt Peale
Thomas Jefferson, retrat de Rembrandt Peale

Desgraciadament per al president, el seu segon mandat va ser d’allò més complicat. Va guanyar les eleccions de 1804 amb un marge molt ample –gairebé el 73% dels vots–, després dels seus èxits i de l’assassinat de Hamilton a mans de Burr –es van reptar a un duel, però la tesi més acceptada és que Burr va assassinar el seu oponent a sang freda, sense que aquest hagués desenfundat encara. Com podem imaginar, aquest fet va descentrar en gran mesura al partit federalista. Però Burr, un home conegut per la seva falta d’escrúpols, encara no havia dit l’última paraula: va maquinar una secessió de part del territori de l’Oest i Nou Mèxic, tot comptant amb l’ajuda de James Wilkinson, governador de Louisiana l’any 1805. Va ser la traïció d’aquest la que va desemmascarar els plans de Burr, que va ser detingut i portat a judici. Però curiosament aquest afer va ser més perjudicial per a Thomas Jefferson que per al propi Burr. El president va acceptar com a testimoni Wilkinson, un fet que va donar molt mala imatge atès que es tractava d’un traïdor –a Burr, però també al país, ja que havia participat en els plans de secessió–. Finalment no es va poder condemnar la traïció de l’ex-vicepresident, ja que es necessitaven dos testimonis, i només en tenien un. Aquesta resolució va ser possible gràcies a John Marshall, cap de la Cort Suprema, que tenia mala relació amb el President.  La imatge de Jefferson va quedar trastocada, però aquest no va ser l’únic problema amb el qual es va topar: el fantasma de la guerra, i l’economia, van ser dos cops molt durs. L’any 1803 els Estats Units aprofitaven els avantatges comercials de ser un país neutral en la guerra, i això es va traduir en un període de bonança. Però entre 1805 i 1807 la situació va canviar totalment a causa de les noves restriccions que van imposar els països bel·licosos, que es van mostrar molt hostils amb els vaixells nord-americans –fins i tot es van arribar a capturar tripulacions per servir a l’armada britànica. L’any 1807, el Congrés dels Estats Units va aprovar la llei de l’Embargament, que consistia a prohibir la importació de productes de la Gran Bretanya, així com l’exportació de productes dels Estats Units a aquest país. Amb això s’esperava que s’eliminessin algunes restriccions comercials, ja que el mercat americà era molt important per als britànics, però molts comerciants van trobar la manera de burlar la norma, i el contraban va ser el pa de cada dia. L’economia americana va quedar molt tocada entre les restriccions de la guerra i la pròpia llei, que va ser tombada l’any 1809.

El segon mandat de Jefferson va finalitzar entre aquestes ombres, i va prendre el seu relleu a la presidència el també republicà James Madison. Aquest, en una posició si més no delicada, va intentar mantenir al país en coexistència pacífica en temps de guerra, però no ho va aconseguir. L’any 1811 es va permetre el comerç amb França i es prohibí amb la Gran Bretanya, un fet que va enutjar l’antiga metròpoli, que a partir d’aquell moment va veure als Estats Units com un enemic no declarat. Per si fos poc, el tracte no va posar fi a l’atac a vaixells nord-americans per part de naus franceses.

James Madison, retrat de De John Vanderlyn
James Madison, retrat de De John Vanderlyn

El Congrés dels Estats Units van aprovar la guerra el juny de 1812, amb 79 vots a favor i 49 en contra. Aquell mateix mes, Madison va signar la declaració de guerra, una guerra que es convertiria en un maldecap tant per als americans com per als britànics, ja que cap dels dos països estava en condicions d’iniciar un conflicte bèl·lic d’aquestes característiques: la Gran Bretanya es trobava en el punt àlgid de la seva guerra contra la França napoleònica, i els Estats Units tenien un exèrcit poc preparat. I quan diem poc preparat volem dir que, a més de patir una retallada en el pressupost de Defensa, alguns oficials eren massa inexperts, altres massa vells i altres massa alcohòlics. Algunes milícies estaven formades per soldats tan poc preparats que ni tan sols acampaven al mateix lloc junts, i no es feien guàrdies nocturnes. De fet, es va tractar d’un conflicte totalment evitable, i conforme es va desenvolupar es van fer realitat els temors: pèrdues per a les dues bandes. Els Estats Units es va veure greument perjudicat en matèria comercial –entre 1812 i 1814 les exportacions van passar de 38 a 7 milions de dòlars– i no representaven cap amenaça important per les tropes britàniques, mentre que Gran Bretanya perdia homes i no guanyava terreny, conscient que el més assenyat era mantenir una posició defensiva. Dintre de la població nord-americana també existia divisió, en aquest cas entre Nord i Sud –al Nord li interessava el comerç naval amb la Gran Bretanya, i al Sud la possibilitat d’expansió amb la guerra.

La guerra es va desenvolupar en trens fronts: batalla naval, saquejar possessions espanyoles –aliada de Gran Bretanya– al Sud dels Estats Units i invasió de Canadà. Aquest últim punt va fer quedar en evidència la planificació militar estatunidenca: existia la idea, que arribava fins al president, de què  el seu país veí del Nord rebria amb les mans obertes les seves tropes. La teoria era que els canadencs francòfons es sentien oprimits per la Gran Bretanya, però res més lluny de la realitat. Es van trobar amb unes mentalitats catòliques i ultraconservadores, que detestaven la República –per ells, l’encarnació de l’ateisme– i al mateix Napoleó, a qui veien gairebé com un anticrist. Així que la campanya al Canadà va ser molt més dura i insubstancial del que havien previst els alts càrrecs americans. El terreny va millorar al mar, on les primeres victòries van ser estatunidenques. Cal dir que l’armada estava molt més ben preparada que l’exèrcit de terra, i fins i tot era lleugerament superior a les naus britàniques destinades a aquesta guerra. La clau era que a la Marina Reial Anglesa els seus oficials eren ascendits, majoritàriament, per interessos, mentre que a l’armada dels Estats Units ho eren per mèrits. També cal tenir en compte que, fins aquell moment, el gruix de la Marina Reial es trobava en aigües europees, a la península Ibèrica i França. També hem de tenir en compte la importància de Robert Fulton, que va donar una empenta decisiva a la tecnologia militar estatunidenca.

L’any 1814, derrotat Napoleó, l’exèrcit britànic va rebre reforços per intentar sufocar el conflicte. Les noves unitats van donar un nou impuls, i les tropes angleses van entrar a la ciutat de Washington sense trobar resistència, davant la fugida massiva dels americans. Però les tropes britàniques també van consumar fracassos sonats, com els de Prevost, Baltimore –que va propiciar la creació de l’himne dels Estats Units– i Nova Orleans. Aquest últim va ser especialment estrepitós, ja que veterans de l’exèrcit britànic van caure contra les forces formades per  patrulles de frontera, pirates i civils armats, comandats per Andrew Jackson, que posteriorment es convertiria en heroi president del país. Però Jackson no va aparèixer del no-res: quan la ciutat de Washington estava essent devastada, va haver-hi importants dimissions d’alts càrrecs, i semblava una bogeria continuar amb la guerra. Jackson es va presentar com a solució, i ho va acabar essent. D’entrada, va actuar amb gran contundència contra els indis, que eren un problema per als Estats Units des de feia temps –evidentment seria més correcte parlar que els Estats Units eren un problema pels indis–. Aquests eren considerants salvatges pels americans, i no pas súbdits; el fet de viure en tribus xocava amb la distribució territorial que s’estava imposant, i es va proposar que els indis marxessin com més a l’Oest millor, per poder adaptar-se millor a l’espai i tenir millors zones de caça. A més, se’ls oferia terres i la ciutadania americana, fet que va provocar que molts aborígens acceptessin el trasllat. Però en van quedar molts d’altres que van decidir quedar-se a les seves terres, i això ho van saber aprofitar els britànics per armar-los, entrenar-los i fer que lluitessin al seu costat durant la guerra. Era clar que, pels indis, el fet no era defensar la corona anglesa, sinó les seves terres. Andrew Jackson va descarregar tota la violència i crueltat de les seves tropes contra les tribus índies bel·ligerants, especialment els creek. Alguns voluntaris i milicians, farts del bany de sang, van advertir a Jackson que el seu període d’obligada estada a l’exèrcit estava a punt d’expirar, i que marxarien. Aleshores es van trobar amb la ira del seu general, que no va dubtar a l’hora d’amenaçar i apuntar amb canons als soldats que pretenien abandonar la seva companyia. Fins i tot en va fer afusellar a un. Aquesta cruesa transformada en disciplina era desconeguda dintre de l’exèrcit nord-americà, que va acabar amb la resistència índia.

Andrew Jackson, retrat de De Thomas Sully
Andrew Jackson, retrat de De Thomas Sully

Després va arribar l’esmentada batalla de Nova Orleans, una ciutat que Jackson va trobar indefensa i va armar en molt poc temps. Una mala planificació britànica va fer que els casaques vermelles ataquessin la ciutat frontalment, just on més ben defensada estava, amb un balanç de 291 soldats britànics morts i més de 1000 ferits, mentre que els Estats Units van registrar només 13 baixes. El 24 de desembre de 1815, després de mesos de negociacions, es va signar la Pau de Gant, que va confirmar que cap dels dos bàndols va extreure res destacable de la guerra. Els únics consols dels Estats Units van ser que el Govern havia sortit ben parat d’una guerra irresponsable, i  una victòria de Nova Orleans, que els va donar un sentit nacional. El tractat tornava l’statu quo anterior a la guerra, un fet al que cal donar una gran importància. Aquest va ser l’últim tractat de pau entre Gran Bretanya i els Estats Units: el fet de no existir vencedors ni vençuts, ni greuges, va evitar sembrar conflictes posteriors.

Així que l’any 1815 els Estats Units ja havien demostrat que eren una nació capaç de sobreviure, després de guanyar dues guerres contra una potència mundial. Les divisions polítiques s’havien solucionat mitjançant la democràcia, i l’èxit econòmic amb les exportacions va confirmar la seva bona marxa. Ara bé, cal tenir en compte dos aspectes. Primerament, que fins aleshores l’esclavitud s’havia mantingut fora del terreny polític, rellevada al camp de la moralitat. Era una qüestió més d’Església que del Congrés. Aquest fet va mantenir la unió momentàniament, però en paraules de Paul Johnson, potser una mica agosarades, l’Església podria haver acabat fàcilment amb l’esclavitud. I després, la jove nació estava a punt de viure canvis totalment decisius per a la seva història. Parlem de l’avanç del capitalisme, que va fer accelerar la industrialització del Nord, però també l’agricultura del Sud, que va passar a ser extensiva –tot i que alguns petits propietaris van resistir i això va impedir una ràpida penetració del capitalisme. I, com a conseqüència d’això, de l’augment de l’esclavitud en aquestes regions, mentre que a l’Oest es va desencadenar la violència contra les tribus índies. També parlem de l’arribada d’una gran onada migratòria procedent d’Europa en busca de feina, i de la consolidació de la política de masses. I parlem, de forma molt remarcable, de com els Estats Units van passar a ser una potència econòmica mundial.

Per a la nova etapa dels Estats Units van ser claus les millores pel que fa a les comunicacions, que a més van propiciar un mercat interior més extens. John Quincy Adamas, president dels Estats Units des de 1825 fins 1829 i fill de l’expresident John Adams, va ser un dels que més va apostar per aquest desenvolupament de comunicacions. També va haver-hi una onada  democràtica, que feia avançar al país cap al sufragi universal masculí –i blanc. Estats com Connecticut, Massachusetts i Nova York van eliminar condicions per poder exercir el dret a vot, deixant-les només en el simple pagament dels impostos ordinaris. Els nous estats que es van crear, com Indiana, Illinois, Alabama, Missouri o Maine, van néixer ja sense restriccions econòmiques o de propietat per poder votar. Tot això no va ser fruit de la casualitat, ni un regal de les elits dirigents, ni tampoc quelcom intrínsec als canvis que estaven tenint lloc als Estats Units: va ser necessària la dura feina d’assemblees, mobilitzacions pacífiques i mítings multitudinaris per aconseguir avenços democràtics.

Mentrestant, el país americà va rebre una gran onada migratòria procedent d’Europa. En un principi, la gent que arribava del vell continent ho feia perquè als Estats Units hi havia grans possibilitats de trobar feina, especialment a la indústria manufacturera del Nord. Però l’alegria no va durar gaire a causa de la crisi provocada pel sistema financer. Amb l’aparició de nous estats, també es van crear més bancs, molts d’ells de dubtosa qualitat. L’any 1819 la bombolla del cotó va explotar, la Gran Bretanya va preferir importar-lo de l’Índia, i el preu dels terrenys de plantacions van caure fins al 50%. Els bancs es van declarar en fallida, i es van quedar amb les propietats de milers d’agricultors i petits propietaris, la qual cosa va fer caure el sistema de manufactures. Moltes persones van quedar-se sense feina, però quest fet no va fer minvar la quantitat d’immigrants europeus que arribaven a aigües americanes. Per què? Al principi, per desinformació. Evidentment, en una època en què la informació viatjava pel món a una velocitat infinitament inferior a la d’avui dia, era difícil conèixer en pocs dies que la feina que els europeus buscaven als Estats Units s’havia reduït a la mínima expressió. Així que els qui decidien fer el viatge –uns viatges que van baixar de preu, cosa que animava més gent a emigrar–, es trobaven amb una decepció relativa a l’arribar a la seva nova llar. I dic relativa perquè, tot i la reducció d’oferta laboral, els Estats Units oferien grans possibilitats. Les noves terres es venien a baix preu, i a més qui les comprava tenia certes facilitats, com ara només pagar-ne un 25% d’entrada, i la resta en 4 anys. Es tractava de terres fèrtils, així que qui les conreava amb esforç obtenia beneficis suficients per viure i pagar el que quedava de parcel·la. A això hi hem de sumar que la pressió fiscal dels Estats Units era bastant menor a la d’Europa, on les males collites –per exemple el 1816, conegut com l’any sense estiu– i els voluminosos exèrcits feien pujar els tributs sobre la població. Així que, realment, els Estats Units van passar de significar una oportunitat laboral a una oportunitat d’una nova vida, no pas per fer-se ric, sinó per deixar de ser pobre:

“A cap altre país els pobres van tan ben vestits ni estan tan ben alimentats com als Estats Units. El que preval és una feliç mediocritat general.”

Benjamin Frankin.

I ja per acabar, una mica d’humor: paròdia de la sèrie ‘The Simpsosn’ sobre l’expedició de Lewis i Clark:

https://www.youtube.com/watch?v=rpI_Foef7-o

Read More

La popular salutació nacional-socialista, instaurada durant el Tercer Reich ha arribat fins als nostres dies com un dels elements representatius del nazisme, juntament amb l’esvàstica. Aquesta expressió va significar, durant el III Reich, quelcom més que fidelitat o simpatia pel Führer: va ser tota una mostra de la influència que l’aparell nazi pretenia exercir en el dia a dia de la població alemanya, de com el culte a Hitler es va barrejar amb la religió i de les idees nacionalistes que havien calat ja anteriorment a la societat. Perquè el fet de pronunciar aquestes paraules no volia dir, en absolut, estar d’acord amb les idees del dictador: darrere d’elles s’hi amagava un teixit de pors, idees anteriors al nazisme i fins i tot religió.

Der feierliche Staatsakt vor der Feldherrnhalle in München in Anwesenheit des Führers für die 7 Opfer des verbrecherischen Anschlags im Bürgerbräukeller. Der Führer erweist den Toten die letzte Ehre. Foto Wag. 11.11.1939
Imatge de Hitler saludant a nazis que van morir durant el cop del 1923. Foto extreta del Bundesarchiv.

El juliol de 1933 l’NSDAP  –d’ara endavant anomenat “el Partit”– va obligar tots els funcionaris a saludar de manera oficial amb l’expressió ‘Heil Hitler’. Això suposava que professors, metges, empleats de correus o personal del transport, entre d’altres, van haver de fer servir aquesta expressió corporal. Alguns ho van fer de bon grat, sens dubte, mentre que d’altres van reconèixer posteriorment que s’hi van veure obligats. Aquesta fórmula de l’oficialitat de la salutació va donar grans resultats, i es va anar estenent entre la població, ja fos per una veritable simpatia envers el nou règim i/o el seu líder o pel fet de que s’havia convertit en una expressió quotidiana. A la fleca, als quioscos, als llocs de treball, les emissores de ràdio, les escoles… el Heil Hitler va passar a formar part del dia a dia dels alemanys, va esdevenir normalitat. Aquest concepte de la quotidianitat va ser realment important: Hitler ja es feia veure prou als discursos, desfilades o actes oficials del Partit, esdeveniments minuciosament preparats en què els assistents eren conscients de què anaven a veure i què podia passar. Però el fet d’esmentar al Führer en moments del dia a dia era anar un pas més enllà i obrir la influència nazi a aspectes més privats. Evidentment no seria diligent fer un estudi de si la salutació va arribar a utilitzar-se a les llars: segur que en trobaríem casos, però mai es podria comprovar de forma fidedigna la veracitat de tots els testimonis.  

30. Januar 1933 Hitler am Fenster der Reichskanzlei in der Wilhelmstrafle in Berlin bei der Entgegennahme der Ovationen der Bevˆlkerung am Abend des Tages. (Aufnahme: Robert Sennecke, Berlin)
Salutacions a Hitler el 30 de gener de 1933 Autor: Robert Sennecke, Berlin

Pot ser que alguns dels que pronunciaven aquestes paraules no sentissin cap afecte pel partit nazi ni per Hitler? Evidentment, molts alemanys no nazis van poder adoptar aquesta posició. Per quins motius? Era necessari no desentonar o seguir a la majoria? Realment van ser diversos els factors que van conduir a detractors del nazisme a confondre’s entre la multitud, però un dels més potents va ser la implacable obstinació de la societat –i en particular del Partit– a diferenciar els alemanys entre Volkskameraden –camarades del poble– i Volksfeinde –enemics del poble. Evidentment, era vital no donar indicis de pertànyer a aquest segon grup a causa de la forta repressió del règim. Així, podem dir que donar suport públicament a Hitler no equivalia a sentir-se identificat amb les polítiques nazis, però servia com a encobriment, per tapar diferències. Unes diferències que també volia amagar el Partit, que va servir-se del Heil Hitler per a mostrar unitat i homogeneïtat entre els habitants, i fins i tot de cara a l’exterior. Arribats a aquest punt, cal esmentar necessàriament el concepte de Volksgemeinchaft, la comunitat del poble, i la ideologia Volkische, dues idees prèvies al nazisme i molt poderoses dins la societat alemanya. S’anomena Volkische al corrent de pensament que era el pal de paller del nacionalisme alemany: el poble esdevenia un element gairebé sagrat, mostra d’unitat i solidaritat. Diversos filòsofs, com Friedrich Hegel, van donar suport a aquesta ideologia, que en origen no era racista ni xenòfoba, i que va calar fins al fons de la societat alemanya. Per aquest motiu era de vital importància no caure en les sospites de ser un enemic del poble, ja que era una condemna segura. Potser no a mort, però sí a la presó a un camp de concentració. En efecte, el fer de no saludar amb un Heil Hitler podia aixecar massa suspicàcies de ser un Volksfeinde. En paraules Baigent i Leight, la ideologia volkische “va proporcionar un dels ingredients principals del còctel embriagador amb el qual més tard el nacionalsocialisme va emborratxar al poble alemany”.

 

Sabent que no tots els alemanys que saludaven amb un Heil Hitler ho feien de bon grat, Sebastian Haffner, periodista alemany exiliat a Londres durant el govern de Hitler, fa una oportuna diferenciació entre alemanys nazis, alemanys lleials i alemanys deslleials. La unitat nacional era quelcom visible des de fora, amb creus gammades onejant a cada finestra, però no pas des de dins. La societat alemanya es va fragmentar entre partidaris del règim i opositors, aquests últims camuflats com hem dit, però intentant evitar el contacte directe amb els partidaris. Els alemanys lleials no eren exactament nazis, però sí fidels al règim. La diferència entre ells i els purament nazis rau en els lleials al règim estaven disposats a fer certs sacrificis a canvi d’un petit espai de llibertat individual. Al veure que això cada vegada era menys possible, alguns van abandonar aquesta postura per tornar-se alemanys deslleials, mentre que altres es van mantenir lleials, pensant que els sacrificis que feien ja no eren pel petit espai de llibertat, sinó per sentir-se orgullosos de ser alemanys. Així que fins i tot entre els que saludaven a Hitler amb major convenciment i no pas per camuflar-se, existien diferencies.

Però la instauració de la salutació al Führer anava més enllà de l’homogeneïtat buscada pel Partit i la necessitat ciutadana de no ser sospitós: també pretenia el despertar i exaltar les masses. Com deia el mateix Hitler: “Només són dirigibles les masses fanatitzades”. Evidentment, en aquest aspecte jugaven un paper fonamental els discursos de Hitler fins arribar a l’esgotament, les mostres del potencial militar alemany o els actes públics perfectament organitzats amb desfilades plenes de banderes del partit. La mateixa esvàstica tenia una funció exaltant gràcies a la combinació dels colors vermell, blanc i negre. Amb la menció a Hitler a cada salutació, els alemanys recordaven permanentment la figura del dictador. Una figura que, com és sabut, va ser divinitzada i motiu de culte a la societat de l’època, servint-se de la salutació oficial com un mecanisme més. Per entendre fins a quin punt arribava aquest culte, presentem aquest fragment de text:

De la mateixa manera que Jesús va alliberar als homes del pecat i de l’infern, Hitler ha rescatat al poble alemany de la destrucció. Tant Jesús com Hitler van ser perseguits i, mentre que Jesús va ser crucificat, a Hitler el van exaltar a la posició de canceller. […] Jesús va edificar per al cel i Hitler, per a la terra alemanya.” (1923).

Les esvàstiques complien una doble funció: exaltaven gràcies a la seva combinació de colors, i mostraven una imatge d'unitat
Les esvàstiques complien una doble funció: exaltaven gràcies a la seva combinació de colors, i mostraven una imatge d’unitat

Aquestes paraules van ser redactades l’any 1923, 10 anys abans del triomf de Hitler a les eleccions, després d’un fallit cop d’estat que conduiria a Hitler a un judici farsa i a una petita estada a la presó, on va escriure Mein Kampf. El culte a Hitler ja va aparèixer quan aquest va esdevenir líder del Partit, i va augmentar al convertir-se en líder d’Alemanya. Aleshores, la religió va jugar un altre paper fonamental, fins al punt que no es parlem d’Església cristiana, sinó directament d’Església del Reich. Els sacerdots eren anomenats directament pel Führer, al qual en ocasions anomenaven Hitler Crist. Per tant, el Heil Hitler també tenia una funció de culte entre la població, i és aquest un dels motius pels quals es va escollir aquesta salutació i no pas el Sieg Heilsaludeu a la victòria. Com diu Joachim Fest, un dels majors experts mundials sobre la figura del dictador, tot això formava part de “les fórmules del despertar i l’aixecament, el culte al Führer: en poques paraules, tota aquella barreja perfecta i enginyosament arreglada de trucs i terror”.

Però amb el pas dels anys, l’ús de la salutació va anar minvant. A finals de la dècada de 1930 la realitat és que l’ús del Heil Hitler com a salutació mostra clars indicis de disminució. Tornen formes tradicionals, com el Guten Morgen o el Gruss Got, que si bé mai van desaparèixer del tot, van quedar rellevades a un ús molt menor. Aquest fet no ha d’indicar forçosament un menor suport al règim o una contestació superior per part de la població, sinó un relaxament de l’exaltació per part del propi Partit després del període inicial de mobilització de 1933. Si avancem una mica més en el temps i arribem a 1944, gairebé mai s’utilitza el Heil Hitler, i fins i tot se’n fa una parodització: Heilt Hitler, que vol dir ‘cureu a Hitler’.

A banda del menor ús de la salutació hitleriana amb el pas dels anys, també es fa evident que un dels condicionants del seu ús va ser la regió o les creences comunitàries. Així, per exemple, a Berlín va començar a disminuir abans que a Baviera. Dins una mateixa ciutat, algú podia saludar amb un Guten Morgen a un conegut o dins cert establiment, i amb un Heil Hitler quan entrava en un altre, segons les persones que es trobés. Alguns estudis demostren que, en un mateix carrer, les persones que acudien a les botigues podien dir bon dia o bona tarda en una, i Heil Hitler en una altra. Aquest fet podria estar influït per l’orientació política del comerciant. A barris d’orientació comunista o socialdemòcrata, la salutació era molt poc popular entre els habitants i es practicava sobretot amb persones foranes per mantenir les aparences. Qui no la van mantenir van ser els Testimonis de Jehovà, que mai van adoptar el Heil Hitler com a salutació: s’hi van negar en rotund.

Així doncs podem extreure diverses conclusions: d’una banda, que Heil Hitler va ser una salutació imposada que va esdevenir quotidiana. La gran majoria d’alemanys van utilitzar-la al seu dia a dia, i seria difícil trobar algú que, per una circumstància o una altra, mai l’hagués pronunciat. Va ser una expressió que va sobrepassar els límits dels radicals nacionalsocialistes i els adeptes al règim, però el fet de que algú l’adoptés no vol dir que estigués d’acord amb les polítiques del partit de Hitler, ni tan sols amb la figura del dictador. Aquesta fórmula va ser un mètode efectiu per estendre el culte al Führer, mantenir les masses en constant exaltació i fer notar la presència del dictador en ambients quotidians. Des de 1933 l’expressió va anar calant entre la població i va ser utilitzada com a mostra d’unitat per part del govern i com a senyal de pertinença a la comunitat del poble per part dels ciutadans, una idea que no era original del règim, però de la qual es va servir. Va ser molt efectiva a l’hora de mostrar unitat nacional i d’amagar diferències, però era difícil saber quanta sinceritat hi havia darrere de cada salutació. Un cop passada l’exaltació inicial, el Heil Hitler va anar perdent força i els condicionants geogràfics, religiosos i, sobretot, polítics, van marcar el seu ús, o més ben dit, el seu desús.  

 

 

Read More