Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Sempre que un grup d’humans coincideixen en el temps i en l’espai ho fan inserits en estructures de poder més complexes o més simples.  Aquestes estructures són orgàniques, ja que, si no n’hi ha d’existents, es poden desenvolupar per inèrcia i, si n’hi ha però no responen a les necessitats del grup, són modificades o suplantades. Avui en dia, el nostre país és ple d’associacions, partits, empreses i entitats que gestionen grups de persones per a dur a terme objectius concrets a través d’estructures de poder, més bàsiques o més elaborades. Moltíssimes d’elles completament separades de l’estructura de poder formal: l’administració pública.

En la història, hi podem trobar diversos casos d’estructures de poder no formals en origen que acaben sent legitimades i esdevenint part de les estructures formals. Un procés com aquest és el que millor descriu el naixement dels ens de govern local de la Corona d’Aragó, que té molts paral·lels en altres territoris europeus. En aquest article, intentarem desenvolupar com es creu que les Universitats locals van formalitzar-se a casa nostra.

El procés formatiu comença a aparèixer en referències diverses en el segle XI. L’afermament de les pràctiques feudals va comportar que els càrrecs de govern territorials de l’antic sistema carolingi esdevinguessin propietat privada de qui els exercia, conjuntament amb la gestió de la terra que hi anava lligada. Així doncs, càrrecs com el de vescomte, originalment una posició de gestió exercida per un home lleial a un comte, perden el seu sentit original i és necessari trobar altres formes de delegar el poder comtal primer i el regi després. La privatització de la cosa pública en mans d’aquells que en un principi havien de ser delegats de l’autoritat, però acaben prenent possessió pròpia dels territoris, viles o castells que gestionaven, precipita  el desenvolupament d’un nou sistema de control que florirà al llarg de la baixa edat mitjana.

Privilegi atorgat el 1372 per Pere III el Cerimoniós en que concedeix perpètuament als cònsols, ciutadans i prohoms de Tarragona que es pugui carregar i descarregar vitualles, mercaderies i béns de qualsevol classe al seu port. Font: Xarxa d’Arxius Comarcals (XAC).

Les peces del trencaclosques que acabaran encaixant en institucions populars formalitzades ja es troben en joc en aquest moment. Al nostre país, l’element més bàsic de divisió territorial eren les parròquies. Cada parròquia agrupava un territori de població concret, que podia ser disseminat, concentrat o mixt. Generalment, el senyor feudal corresponent s’encarregava de nomenar directament o indirectament un batlle d’entre els vilatans per a gestionar els afers de la població. A Andorra, encara avui en dia anomenen parròquies als municipis. 

Una altra agrupació territorial de l’època eren els termes dels castells, que podien agrupar diversos assentaments i solien ser la unitat bàsica sobre la qual hi havia un senyoriu feudal efectiu. Els termes dels castells eren, o bé governats directament pel senyor feudal, o bé per un delegat seu, normalment també d’origen noble, que feia de castlà, també anomenat carlà o castellà. Els termes dels castells marcaven el territori que havien de protegir i dominar els assentaments assignats i solien ser els llocs on es pagaven els tributs i on s’exercia la justícia. Per sobre dels termes dels castells, hi havia les vegueries, agrupacions d’aquests termes supervisats pel veguer, un representant dels grans senyors feudals que solia exercir durant un mandat limitat de tres anys. 

El castell termenat de Tamarit. Els assentaments d’Altafulla, Torredembarra, Ferran, La Riera i Creixell formaven el terme castral del Castell. Autor: Antoni Virgili. Font: Wikimedia Commons.

Així doncs, el rei assignava veguers per representar-lo en els diversos territoris en què es dividia el país, variables segons l’època. En alguns llocs, fins i tot hi havia sempre dos veguers: el reial i el senyorial. Els veguers eren al capdamunt de les estructures funcionarials que asseguraven el correcte funcionament de l’administració feudal.

Un contrapoder al marge del sistema

Què té a veure això, però, amb les institucions de govern locals populars? Segons l’esquema que hem descrit, aquestes institucions simplement no hi apareixen. I és que, en un principi, era ben bé així arreu del país: l’organització formal no disposava d’espais on les classes populars, el famós tercer estat, pogués intervenir en la gestió d’allà on residien. En el seu lloc, existien organitzacions de poder informals que desenvolupaven tasques comunals quan hi havia la necessitat. L’element més bàsic d’aquestes estructures, i una peça que va perdurar fins a l’edat moderna, era l’assemblea veïnal. Els caps de cada unitat familiar, que eren quasi sempre homes, es reunien en assemblea general quan hi havia alguna necessitat de fer-ho, com per exemple coordinar les feines en època de collita, enviar delegats o síndics a altres pobles per parlar de tractes comuns o bé repartir-se entre ells el pagament dels impostos que se’ls hi exigia.

Com que una senyoria tant podia pertànyer a un noble que hi residís i no tingués domini enlloc més, com podia ser simplement una part dels dominis de cert senyor, algunes poblacions tenien una presència senyorial molt més llunyana. Aquestes últimes van tenir-ho una mica més fàcil per anar enfortint les seves assemblees, fent servir el mètode d’anar creant precedents que fossin acceptats, o simplement no fossin desafiats, pel senyor feudal pertinent. A poc a poc, es van anar desenvolupant posicions de lideratge popular en les comunitats, exercides pels prohoms més respectats o amb més influència de la localitat.

Aquestes assemblees primitives semblen seguir una evolució general similar arreu del país: l’assemblea general comença a elegir veïns regularment per formar una assemblea més petita, que rebrà l’encàrrec de gestionar temes ordinaris per als quals no cal la contribució de tots els veïns. Les primeres institucions seran, doncs, càrrecs informals d’influència sobre la resta de la població, escollits o atorgats per respecte o estatus personal i per desenvolupar accions concretes o comunicar-se amb els representants de l’autoritat senyorial. 

Algunes pistes de l’evolució off-screen de les institucions municipals les podem trobar precisament en documentació oficial senyorial. Així per exemple, hi ha una menció de cònsols de Barcelona vora l’any 1180, “càrrec” que semblen exercir ciutadans corrents. Més tard, a la mateixa ciutat, les fonts ens parlen de l’elecció de quatre paers,  fet que posa en evidència que el règim municipal informal es va transformant a poc a poc en una verdadera corporació. Aquest afermament no va ser tranquil, però, ja que els senyors feudals van identificar el lent establiment de les institucions municipals populars com una amenaça al seu poder legítim. Per això, abans de la formalització d’aquestes institucions hi va haver moltes tensions entre nobles i súbdits. En conseqüència, l’atorgament de privilegis a les corporacions municipals incipients no són només una victòria municipal, com es podria pensar, sinó que són més aviat un nou pacte de repartiment de poder entre els senyors, especialment el rei, i el poble, que guanya reconeixement formal a canvi de posar-se sota el domini senyorial i d’acceptar limitacions en les seves estructures i el seu exercici de poder.

Façana gòtica i entrada principal de la Casa del Consell de Barcelona. Situada avui al Carrer de la ciutat, a la façana lateral de l’ajuntament de Barcelona. Font: Wikimedia Commons.

A Barcelona, Jaume I va atorgar els privilegis que van establir el Consell Municipal l’any 1249. Els de la capital catalana semblen servir de base per als privilegis atorgats a altres poblacions del Principat. Al capdamunt de l’estructura del Consell Municipal hi haurà quatre paers elegits anualment per Pentecosta. L’establiment d’aquesta institució a través de privilegis comportarà el guany d’una independència més marcada respecte a l’autoritat senyorial. 

“[…] els paers havien d’aconsellar el veguer en el govern i en l’exercici de la justícia a la ciutat i tenien capacitat fiscal, però res més, ja que la jurisdicció seguia estant en mans del veguer. […] Ambdues funcions ja eren exercides per la comunitat, la primera a través dels prohoms de manera informal, però, com hem vist, la segona, la fiscal, ja havia estat regulada el 1226 […]” 

Només pocs anys després de la conquesta del Regne de València, esdevinguda l’any 1238, la seva capital rep privilegis que donen llum al seu propi Consell Municipal l’any 1245. Tot i que sembla que un sistema bàsic de govern ja havia estat en funcionament des de 1240, presumiblement importat pels repobladors, es va creure necessari formalitzar-lo a través dels privilegis. Si bé en el cas valencià hi hauria la possibilitat que l’estructura municipal fos un llegat dels habitants de la ciutat abans de la conquesta, ja que no sabem quin era exactament el sistema valencià anterior, els privilegis atorgats el 1245 ens indiquen la institució d’un Consell Municipal molt similar al que després s’atorgarà a Barcelona. Això fa pensar que la fórmula de govern municipal ja havia sorgit “orgànicament” al Principat i calia implantar-la “artificialment” als nous territoris conquerits. El sistema de Consell valencià era el d’un ens escollit a través d’un sistema de cooptació, amb quatre jurats al capdavant.

Entrada de Jaume I «el Conqueridor» a la Ciutat de València l’any 1238, representada al Castell d’Alcanyís. Font: Wikimedia Commons.

Paral·lelament a Barcelona, la Ciutat de Mallorca, avui en dia coneguda com a Palma, rep també Estatuts Municipals l’any 1249. Així com en el cas valencià, abans de l’atorgament de privilegis sembla haver-hi ja un sistema bàsic de govern municipal que dataria aproximadament de la conquesta de la capital de l’illa el 1229, format per set cònsols però sense indicis de cap altra regulació vinculada. Amb l’aplicació del privilegi de 1249, la institució a la ciutat es formalitza, com explica Pau Cateura:

“Jaume I […] Creava una comissió executiva de sis jurats, habitants de la ciutat i regne, un d´ells cavaller, i un consell. La missió encomanada als jurats era la de governar, administrar i regir tota la illa, concebuda com a districte municipal únic, i assessorar als oficials reials. […] Al començament de l´any, a la festa de Nadal, el jurats, amb la presència i consentiment del batle de Mallorca, i amb el consell dels consellers designaven als jurats que els havien de substituir. Després els jurats nous nomenaven els consellers. [Aquest sistema és anomenat de cooptació].

Pintures murals de la conquesta de Madina Mayurqa per les tropes de Jaume I «el Conqueridor» l’any 1229. Font: Wikimedia Commons.

L’expansió del reconeixement

Al llarg del segle XIII s’aniran atorgant privilegis que reconeguin o implantin el model de govern municipal arreu de la Corona. Totes les institucions tenien alguns trets en comú, com l’elecció d’un Consell, el progressiu abandonament de l’assemblea general veïnal i el fet que els càrrecs tenien una durada d’un any. Les institucions tenien també diferències significatives, ja que la seva estructura interna, limitacions d’exercici de poder i nomenclatura dels càrrecs eren molt variades segons el territori o la regió. Aquestes diferències es van anar fent més paleses amb el temps, ja que els privilegis en què es basaven les institucions van anar sent renovats. N’és un exemple la mateixa ciutat de Barcelona: el privilegi que concedia als seus ciutadans un ens de govern propi que servís per gestionar tasques i assessorar el batlle i veguer de Barcelona no establia el famosíssim Consell de Cent. El terme va aparèixer en un privilegi que va reformar la institució l’any 1265.

Dos grans exemples per veure fins a quin punt podien variar dues institucions municipals properes geogràficament i similars en situació són els de Tarragona i Reus. Ambdues poblacions van ser establertes de nou, la primera sobre les runes de Tarraco i la segona en un encreuament de camins que, a priori, estava prèviament desocupat. Totes dues tenien també la particularitat de ser un cosenyoriu. És a dir, ambdues poblacions eren de dos senyors alhora, els quals compartien els poders de forma indivisa de manera similar a com ho fan els coprínceps d’Andorra, en el cas de Tarragona, i de forma separada a Reus, on cadascun sembla que tenia una secció de la vila assignada. Tarragona era compartida entre un senyor laic, el príncep de Tarragona primer i el comte de Barcelona després, i un senyor eclesiàstic, l’arquebisbe de Tarragona. Reus seguia un esquema similar i  estava repartida entre un castlà que n’exercia el senyoriu laic i el cambrer del Capítol de la Catedral, que feia de senyor eclesiàstic. 

Com que Reus i Tarragona eren cosenyorius tenien les estructures de govern feudal desdoblades: Reus tenia dos batlles, un per cada senyor, i Tarragona tenia dos batlles i dos veguers. A Tarragona ja es té constància que l’any 1148 hi havia una estructura de govern segurament molt primitiva. En la carta de franquesa atorgada als tarragonins aquell any s’expressa que els càrrecs de jutge seran escollits per l’autoritat, el príncep, amb el consell dels habitants de la ciutat. Això ens fa pensar que és possible que algun tipus d’institució informal existís per a que els habitants de la ciutat poguessin expressar aquestes opinions.

Part superior de l’edifici de l’Ajuntament de Tarragona, on s’observen l’escut i la bandera de la ciutat, símbols d’origen medieval concedits per privilegi. Autora: Carme Ribes Moreno. Font: Wikimedia Commons.

Durant els segles XII i XIII hi ha indicis, com a les altres poblacions catalanes de certa mida o pes polític, de l’evolució d’aquesta institució informal. Juncosa i Bonet documenta diverses instàncies en què apareixen en la documentació persones anomenades jurats que tenen atribucions concretes.

A Tarragona no és fins a finals del segle XIII que l’arquebisbe Bernat d’Olivella atorga a la municipalitat atribucions judicials, que fins llavors havien estat reservades als senyors i als seus representants. També els és atorgat el dret de fer compra de cereals, vital per assegurar el compliment del deure de proveir els habitants en temps de carestia, i l’autorització d’usar senyera i segell, símbols de la seva nova autoritat dins del sistema formal de govern. La institució tarragonina seguiria evolucionant i desenvolupant elements únics en les següents dècades, com n’és exemple el fet que al capdavant de la corporació hi havia tres cònsols, una terminologia i estructura que va sobreviure fins al Decret de Nova Planta de 1716.

A Reus, en canvi, la corporació local no sembla especialment similar a la tarragonina. Durant el segle XIII van apareixent mencions de la Universitat de Reus en la documentació conservada, però encara sembla ser una institució no formalitzada. Serà a finals de segle quan això canviï i Reus passi a tenir jurats amb nom i cognoms que duguin a terme tasques concretes i amb un poder delegat per la població general. Lamentablement, sembla que no es conserva cap privilegi del segle XIII que estableixi aquesta autoritat, així que per saber-ne l’abast hem d’especular. Tot i que la corporació reusenca va anar evolucionant, sempre va mantenir la denominació de jurats pels seus membres i és, en aquest aspecte, molt similar a la nomenclatura i organització que empraven la gran majoria de poblacions petites i mitjanes catalanes fins a la implantació del Decret de Nova Planta.

Disseny modern de l’escut heràldic tradicional de Reus. Font: Wikimedia Commons.

En definitiva, podem veure que els sistemes de govern municipal, que els senyors van anar reconeixent a través de l’atorgament de privilegis i la incorporació a la formalitat, amaguen darrere segles d’evolució de les eines comunals veïnals en les poblacions catalanes. Fet que pot explicar les diferències menors entre els sistemes implantats en localitats diverses que ja apareixen des dels primers moments. Tot i no ser reconegudes formalment, aquestes institucions locals de govern comunal, desenvolupades orgànicament, devien ser prou efectives per a notar la seva absència en els territoris conquerits. Així, és poc després de les conquestes que les institucions municipals populars són implantades per ordre senyorial en els nous territoris de manera “artificial” per tal de garantir una bona gestió i una estructura de poder popular per a la qual no se’n podia esperar l’evolució orgànica.

Avui en dia som, en certa manera, hereus de totes les tradicions de govern popular en l’àmbit local, malgrat que la seva evolució natural s’escapcés prematurament l’any 1716. És clar, però, que des d’un punt de vista modern, aquestes institucions presenten innumerables mancances, la primera de les quals és, òbviament, la participació limitada segons gènere i estatus. Tanmateix, cal reconèixer aquestes institucions i la seva evolució com a part importantíssima del camí que ens ha dut al sistema actual. Les idees en què aquests ens es fonamentaven ens han arribat avui en dia a través de les maneres de fer i de l’empenta organitzativa comunal i associativa del nostre país i, és clar, de les pràctiques dels ajuntaments, tot i la interrupció borbònica. El llegat de les nostres institucions passades, doncs, perviu i ens dona perspectiva del nostre passat i, també, del nostre futur.



Read More

Un dilluns de març, part de l’equip d’Ab Origine ens desplacem ben d’hora al matí fins a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Des d’allà, ens dirigim al despatx de l’Esther Travé, on hem concertat l’entrevista. Ens trobem cordialment a l’hora acordada i comencem a preparar-ho tot. Un cop ens hem assentat, i després d’alguna anècdota informal, ens disposem a començar:

Fins ara hem acostumat a realitzar entrevistes molt centrades en la historiografia, sense aprofundir massa en el vessant arqueològic de la història. És possible que part dels nostres lectors/es no estiguin familiaritzats/es amb la temàtica. És per això que voldríem iniciar l’entrevista molt bàsicament, preguntant-te com definiries la ceràmica en l’arqueologia?

La ceràmica és un artefacte, és a dir: una creació humana, un producte que no existia a la natura per se, sent una creació genuïnament antròpica. Per sobre de qualsevol altra característica, la ceràmica és perenne; l’argila un cop cuita experimenta un procés de transformació irreversible. Es pot trencar però no es desfà ni es desintegra. Això implica que en els jaciments arqueològics el volum de ceràmica que trobem és molt superior en relació amb qualsevol altre tipus de material. A part d’això, la ceràmica és un material arqueològic més i com a tal té una metodologia d’estudi específica; la diferència envers altres materials és la seva característica perpetuïtat.

Precisament per la preponderància quantitativa de la ceràmica respecte a la resta  materials arqueològics, es sol utilitzar el terme “fòssil director” per parlar sobre determinat material ceràmic en les intervencions arqueològiques. Què ens aporta l’estudi de la ceràmica en relació amb la cronologia d’un jaciment o d’un període històric?

En relació amb la cronologia, sempre s’ha dit que la ceràmica és un dels elements que et permet datar un jaciment arqueològic concret o els nivells on s’està treballant. Tot i això, aquesta apreciació té un punt de relativa. És a dir, la ceràmica aporta o no cronologia en funció de tota una sèrie de paràmetres complementaris. Per exemple, el volum d’estudis que hi hagi en un període concret d’un tipus de ceràmica concreta: quanta més ceràmica coneguem d’aquell període en uns contextos més ben definits i amb un volum d’estudis major la precisió cronològica que tindrem serà molt major.

En tot cas, en aquesta precisió hi entren en joc diversos elements fonamentals com són els estils decoratius i les morfologies. Aquestes es transformen en el temps: les modes, els gustos i les maneres de fer canvien de manera més o menys arbitrària. Detectar aquests canvis és el que ens permet fer aquests talls cronològics; veure en quin moment una producció deixa d’estar de moda o de ser funcional. Per tant, la precisió cronològica de la ceràmica depèn molt de la forma i de l’estil decoratiu.

El problema el tenim amb els materials ceràmics amb formes molt homogènies, sense decoració, amb estils decoratius molt senzills o que perduren al llarg del temps. Quan tenim períodes on els materials ceràmics més abundants són d’aquest segon tipus la datació cronològica és molt més difícil. I en conseqüència, acabem dient que tenim uns conjunts ceràmics «que daten» o que aporten més cronologia que d’altres, sent aquesta una apreciació que té un grau significatiu de subjectivitat i relativitat. Per exemple, durant tota l’Alta Edat Mitjana tenim ceràmiques d’ús comú, molt poc decorades, amb molt poca variació tecnològica, que les veiem reiterades de manera continuada durant aproximadament set o vuit segles. Pensar que durant aquests segles hem de renunciar totalment a la cronologia és dur (i intentem buscar solucions en aquest sentit) però pensar que això ens donarà el mateix grau de precisió cronològica que ens pot donar la sigillata per exemple, que manté unes característiques estilístiques i ha estat molt més estudiada, ens posa davant de diferents dificultats en funció de la cronologia i el tipus de ceràmica en el qual treballem.

IMG_1978

Més enllà d’això, quines altres dades consideres que ens pot aportar l’anàlisi de la ceràmica al coneixement històric?

Potser sóc una mica ambiciosa en aquesta qüestió, però crec que pràcticament tot. És a dir, la ceràmica és un producte en el qual tots els processos que s’han dut a terme en la seva fabricació deixen unes empremptes en el material. La selecció de l’argila de la matèria primera, el procés de preparació de la pasta (si s’ha fet  amb unes eines o amb unes altres; de manera més ràpida o més curosa), el tipus de modelatge, el tipus de cocció, etc.; tots els processos que operen fins a tenir la terrissa o la ceràmica acabada deixen unes empremptes, més o menys evidents, en aquesta.

Per tant, analitzar el material sent conscients d’això (més enllà de si data o no data o de si aporta o no cronologia) ens dóna un volum d’informació molt gran. Davant d’un fragment o una col·lecció de materials sempre ens podem fer les mateixes preguntes: on, quan i com s’ha produït, amb quina tecnologia, a partir de quines matèries primeres, amb quina finalitat, quin era l’ús posterior que s’havia de donar o que es va donar a aquest producte, etc. Per tant, la informació que en podem obtenir és pràcticament absoluta, encara que després tingui les seves limitacions.

El teu àmbit de recerca és l’Edat Mitjana a l’actual Catalunya i també en altres espais de la península Ibèrica. Grosso modo, quines metodologies has emprat per analitzar la ceràmica i a quines conclusions has o heu arribat?

Pel que fa a les tècniques, n’he emprat la combinació de tres, tot i que en realitat en serien una-més-dues; n’hi ha una que la faig passar per davant de les altres perquè em permet, entre altres coses, refinar els mostrejos. Aquestes serien: la petrografia ceràmica, la fluorescència de raigs X  i la difracció de raigs X.

La petrografia, potser des del punt de vista de l’arqueologia més clàssica (en el sentit més tradicional) és la que s’assemblaria una mica més a l’observació dels fragments de tota la vida; simplement que ara ho fem a través d’un microscopi, generant un volum d’informació molt més gran. La fluorescència dels raigs X proporciona la composició química de la ceràmica; és a dir, els elements químics que la componen i en quina proporció. I la difracció de raigs X dóna informació sobre la mineralogia; és a dir, de quina manera es combinen aquests elements químics, quins minerals es troben presents a la ceràmica i la presència o absència d’aquests minerals que es formen o es descomponen a partir de la mateixa química en funció de la temperatura o d’altres factors, permetent-nos fer estimacions de caràcter tecnològic (de temperatura de cocció, etc.).

Aleshores, normalment treballo (si es pot) amb un lot determinat amb totes tres tècniques per separat i després comparant-ne els resultats. Però el que em sembla més útil seria: fer l’estudi macroscòpic (a simple vista), fer una anàlisi petrogràfica, fent-ne una selecció el més nombrosa possible i, a partir d’aquí, refinar el mostreig. Veure quina és la realitat del conjunt: quins grups de pastes tinc, quines tipologies tinc, com casen aquestes tipologies amb els grups de pastes i a partir d’aquí veure amb quina proporció apareix cada possible producció o cada grup ceràmic. En conseqüència, aconsegueixo un mostreig més precís que em permet fer fluorescències, difraccions o el tipus d’anàlisis que siguin, però tenint molt més clares les preguntes. És a dir, sé què és el que jo vull obtenir amb aquesta tècnica. I per tant, amb menys mostres (i amb menys pressupost) puc tenir uns resultats que siguin més efectius en aquest sentit.

És a dir, que et permet maximitzar els teus resultats…

Detall d'una de les peces ceràmiques que Esther Travé té repartides pel seu despatx.
Detall d’una de les peces ceràmiques que Esther Travé té repartides pel seu despatx.

Clar. Per exemple, a Catalunya he treballat i treballo en la qüestió dels centres productors i els circuits i espais de distribució i això m’ha permès veure diferències territorials molt significatives en la producció i el consum, ja sigui en centres productors molt més petits en un territori on n’hi ha més i on tenen un centre de distribució o un nombre de clients més reduït i en canvi en altres territoris on les terrisseries tenen tendència a ser molt més grans, amb un caràcter més industrialitzat i amb uns cercles de distribució més amplis.

En el cas de Revenga (Burgos), per exemple, només hem fet petrografia, trobant-nos encara en aquesta fase de mostreig. Però el que veiem és que en un únic jaciment estan arribant produccions força diferenciades, probablement d’un espai regional limitat (no arriben de gaire lluny). Tot i això, sí que arriben productes fets per moltes mans diferents i amb un cert grau de tecnificació. És a dir, no serien produccions de consum propi perquè el que trobem són produccions singularitzables; per tant, el que fem és posar en relació el que hi ha en un o diversos jaciments amb tot allò que està passant en el territori a partir d’aquestes anàlisis comparades.

Així doncs, trencaríem amb aquesta visió sobre l’Edat Mitjana en general i l’Alta Edat Mitjana en particular on aparentment s’entén que la producció ceràmica és de consum propi, existint realment centres productors especialitzats.

Sí. Crec que s’ha de trencar amb aquestes idees sobre l’Alta Edat Mitjana on es concep que no hi ha comerç ni relacions interterritorials i on tot funciona en un sistema d’autoabastiment. És a dir, en el món altimperial o baiximperial existeixen uns grans circuits mediterranis, interterritorials i de llarga distància que a l’Alta Edat Mitjana deixem d’observar en el mateix grau. És per això que diem que l’economia, la producció i les manufactures es regionalitzen al llarg de l’Alta Edat Mitjana.

Ara bé, si arribem a aquesta conclusió, el que no podem fer és quedar-nos aquí. Caldria superar aquesta visió negativa que fa d’aquesta situació històrica un drama on no hi ha economia (riures). Si tot això s’ha regionalitzat, nosaltres hem de canviar les maneres d’analitzar-ho i hem de baixar l’escala, ampliar el zoom sobre un territori concret, veure com funciona aquest i molts altres i aleshores comparar i analitzar els canvis. Si veiem que l’escala d’intercanvi i comercial es transforma nosaltres hem de transformar la nostra anàlisi.

IMG_1970

Entenent aquestes diferències productives en les cronologies anteriors i posteriors a l’Edat Mitjana, on conèixer la procedència de les peces pot resultar més fàcil,  què caldria fer per esbrinar l’origen d’un lot de peces concret?

Aquesta facilitat o dificultat pot existir entre diferents cronologies a l’hora de fer estudis, sobretot de provinença o de circuits d’intercanvi comercial. No hem de perdre de vista que, tal i com passa amb la cronologia, es fa des d’un punt de vista comparatiu.

És més fàcil endevinar la provinença d’un lot ceràmic com més referències en tinguem al voltant. Per tant és molt important construir les anomenades col·leccions de referència; tu analitzes d’on ve una ceràmica concreta per comparació amb les que ja coneixes o bé amb la distribució de matèries primeres al territori. Conèixer la distribució d’aquestes en el territori és relativament senzill; implica tenir una bona cartografia geològica, fet assolit en general a Europa. Pel que fa als elements de referència, aquí és on tenim més dificultats.

Per tant, és cert que a l’Edat Mitjana les col·leccions de referència són menors que en altres períodes, però també és cert que, en funció dels materials, aquestes també es poden trobar en les mateixes dificultats. Per exemple, en el món romà hi ha determinades produccions com la sigillata que té col·leccions de referència molt més precises i treballades que les produccions comunes tardanes, per exemple. Aleshores el problema no seria del període medieval en si sinó de la necessitat de crear bones col·leccions de referència i començar a nodrir una gran base de dades (o de material publicat) a partir del qual cadascú que es posi a treballar en un lot compti amb un volum una mica superior d’informació, sent cada cop més fàcil avançar en la recerca. La clau rau en les col·leccions de recerca i en comparar els materials propis amb altres de similars que s’hagin estudiat abans.

Que hi hagi col·leccions de referència més grans o més petites no és un fet casual: han existit i persisteixen certes concepcions de tall d’antiquari que prioritzen una tipologia ceràmica o una periodització cronològica concreta. Potser la ceràmica grisa medieval i les ceràmiques grolleres i utilitàries n’han estat les grans damnades. Creus que aquesta visió i el valor teòric que atorga l’anàlisi ceràmica ha canviat?

Sí, ha canviat, però compte. El fet que unes ceràmiques s’hagin estudiat més que d’altres no té a veure pròpiament amb la tasca dels arqueòlegs o d’altres branques exclusivament. És a dir, per què les ceràmiques decorades han estat tradicionalment més estudiades que les no-decorades, alternativament anomenades ceràmiques històriques? (tot i que històriques són totes, eh?). Les que tenen un valor històric s’han contraposat amb les que tenen un valor artístic; l’òptica de l’anàlisi ceràmica no ha estat en tant que elements que han estat utilitzats sinó en tant que receptacles o portadors d’uns elements artístics.

És per això que no hem de ser ingenus de pensar que aquests estudis han respost a les preguntes que els arqueòlegs fem a les altres ceràmiques (provinença, tecnologia de producció, etc.); l’anàlisi ha anat per una altra banda (valor artístic, caràcter simbòlic, etc.) i arran d’això s’han pogut fer aquestes seriacions vinculades a la moda i al gust. Per tant, aquestes ceràmiques que són més boniques, des del punt de vista que estan decorades i que hi ha una certa expressió del seu creador en elles, han estat objecte d’estudi des d’aquest vessant de la història de l’art i de l’antiquari, des d’un punt una mica més fetitxista de l’objecte; però les preguntes que fem des del punt de vista arqueològic (sobre la tecnologia i els processos humans que han creat la ceràmica) tampoc no s’han fet. Per tant, no és que aquestes ceràmiques estiguin molt més avançades i que ho coneguem pràcticament tot.

Quan des de l’arqueologia ens aproximem a aquests materials fent aquestes preguntes és cert que, en tant que aquestes ceràmiques decorades estan en un estadi més avançat del seu coneixement, comencem per aquí per aprofitar una mica tot el que ja teníem (informació tipològica, d’estils de creació, etc.) i en aquest sentit és on es produeix el desequilibri. En la ceràmica no-decorada, comuna i sense tractaments de cap mena és on ens hem hagut de fer tot aquest estudi tipològic, formal i més clàssic amb el qual no comptàvem perquè no existeix aquest valor artístic. Però la diferència ve per aquí, depèn de l’estat de la qüestió previ al qual ens enfrontem, però les preguntes acaben sent les mateixes en un cas i en l’altre: i només les fem els arqueòlegs, perquè són les que a nosaltres ens interessen, sempre aprofitant la feina feta per les altres disciplines.

Portada de La ceràmica comuna de cuina d’època medieval: Provinença, tecnologia i comerç al camp català; l'últim llibre publicat de l'Esther Travé per la Societat Catalana d’Arqueologia.
Portada de “La ceràmica comuna de cuina d’època medieval: Provinença, tecnologia i comerç al camp català”; l’últim llibre d’Esther Travé publicat per Societat Catalana d’Arqueologia.

Centrant-nos més en l’àmbit historiogràfic, quina és la teva visió en relació amb el desenvolupament metodològic en l’arqueologia envers la ceràmica medieval? Creus que les aportacions fetes des de l’anàlisi ceràmica són incorporades i valorades per part de la resta de medievalistes? Perquè no tots els medievalistes són arqueòlegs i això podria ser un problema.

No sé si dir-ne problema, o realitat o repte. Fer servir la paraula problema implica que algú en té la culpa i que algú n’ha de buscar la solució. Per tant, partiria de la següent premissa: pensar que jo com a analista de ceràmica medieval aporto i poso unes dades i resultats sobre la taula i que ells, els altres, han d’agafar aquests resultats i incorporar-los als seus estudis per construir el relat històric té dues conseqüències que poden ser perilloses.

La primera és que estaria derivant a altres persones la responsabilitat que tot això s’incorpori o no al relat històric; i la segona és que m’estaria menystenint a mi mateixa. Jo sóc historiadora, estic titulada com a tal i per tant tinc el deure i tot el dret a construir el relat històric. Jo no espero que altres utilitzin les meves dades per incorporar-la als seus relats; jo construeixo el meu relat i en aquesta construcció intento utilitzar totes les fonts que em parlen d’allò que jo vull explicar, que són les societats de l’Edat Mitjana.

Dit això, de què se n’adona una mateixa quan es posa davant d’aquest plantejament? Doncs que és impossible fer-ho sola. Perquè jo sóc especialista en ceràmica però si vull construir un relat honest on s’incorporin totes les fonts he d’incorporar les meves fonts materials i també les fonts escrites, iconogràfiques, els aspectes artístics, filosòfics, culturals, simbòlic, etc. I a mi totes aquestes disciplines se m’escapen; jo puc ser bona en allò en què m’he format i en què sóc especialista però em faig mal metodològicament amb moltes altres fonts. És en aquest sentit que jo veig les meves limitacions a l’hora de construir aquest relat.

Tanmateix, això que jo observo en el meu cas no crec que sigui un problema meu, sinó que és comú a tothom: tothom coneix molt bé les seves fonts i se li escapen (com no pot ser d’altra manera) les altres. Per tant, el que crec és que aquesta construcció del relat històric no pot ser (o no hauria de ser) una tasca individual. Crec que cal generar un equip de treball interdisciplinari on hi hagi diversos especialistes en unes fonts concretes on cadascú, amb la seva metodologia i bagatge, analitza les seves i posa sobre la taula una sèrie de dades en un llenguatge mínimament normalitzat que els altres puguin entendre. I a partir d’aquí, si tots posem en comú aquestes dades i debatem i consensuem la creació del relat històric (que és el nostre objectiu últim com a historiadors) aconseguim crear un relat històric únic però no individual; fet entre quatre, cinc, deu o vint persones. En conseqüència, aquest relat serà molt més sòlid, tindrà una permanència més gran, sent més difícil de demostrar-ne la falsedat (perquè serà un relat honest) i tot i que pot ser parcial o tenir mancances serà transformat, corregit, augmentat i millorat a mesura que avanci la recerca perquè els fonaments del relat històric són sòlids.

La clau rau a superar (crec), no aquella dicotomia entre els que treballen amb fonts escrites i els que treballen amb fonts materials; o en el cas del món contemporani, entre els que treballen amb els testimonis orals i els que treballen amb els fons d’arxiu o, ara cada cop més, amb les fonts materials. La clau rau a superar la idea que l’historiador construeix el relat de manera individual. En pensar que en el món de les humanitats el procés intel·lectual és individual. És a dir, tu processes la teva informació en el teu cervell, sol, i produeixes un relat i una sèrie de reflexions. Si se supera aquesta idea del relat individual, no tinc cap dubte que els resultats que jo pugui aportar des del punt de vista de la ceramologia seran integrats, igual que s’integraran les fonts escrites, els fons d’arxiu, la iconografia, la filosofia, el pensament, la religió, etc. Perquè deixa de ser un relat d’una persona sola per esdevenir un relat interdisciplinari que analitza totes les fonts; i crec que la clau del trencament és aquí.

El que em sap greu és que durant molt de temps s’ha canviat el focus del debat. Sobre les fonts escrites i materials s’ha dit que unes són més importants que d’altres, que hi ha fonts que són auxiliars i complementàries, las ciencias y técnicas auxiliares (els paleògrafs es posen les mans al cap); i em sembla que el problema és que no estem detectant el problema que hi ha realment, que és: treballo sol o treballo en equip?

Si hom és partidari de treballar sol, aquí el problema ja deixa de ser meu. El relat individual serà feble bàsicament perquè una persona sola no pot controlar totes les fonts, no pot accedir a tota la informació. Per tant, en el moment que hom assumeix la pròpia limitació i veu que necessita treballar amb algú altre perquè aquella especialitat no la domina ha canviat el focus del problema i per tant està més a prop de la solució.

Doncs bé, ja hem enllestit totes les preguntes i crec que hem completat les respostes sobradament. Hem començat definint la ceràmica i hem acabat…

Parlant de la Història (riures).

Moltes gràcies per donar-nos l’oportunitat d’entrevistar-te!

I ara, a vosaltres! M’ho he passat molt bé!

Read More

I tornem a ser-hi, el doctor Salvador Claramunt ens torna a obrir la porta del seu despatx i del seu coneixement per il·lustrar-nos sobre l’orígen de les universitats en el món medieval. Al llarg de l’entrevista veiem com d’idealitzada tenim l’orígen de la nostre institució i per on tantes persones passen avui dia. També trobem que els estudiants potser no han canviat gaire al llarg dels segles. El doctor Claramunt ens parla amb precisió i sense tabús de què s’entenia per universitats en el seu moment i com van anar evolucionant al llarg dels segles…

Gat vell de la universitat, irònic i incisiu, és catedràtic des de 1983 a la Universitat de Barcelona (UB) i expert en època medieval. Hi ha poques coses que el sorprenen, tant dins com fora de les pàgines dels llibres d’història: veu en les conxorxes polítiques d’avui dia el mateix repartiment de poder que practicaven els monarques i privilegiats de l’època medieval; o l’intervencionisme alemany al sud d’Europa com una reminiscència del de l’imperi otònida al segle X… La història es repeteix, i és un ferm partidari d’aquesta tesi. Es podria dir, gairebé, que la naturalesa humana ja l’avorreix… Però, per sort, parlar de la història de les universitats encara no.

Tornem a ser al despatx del doctor Salvador Claramunt, a la Universitat de Barcelona, i avui parlarem de les universitats, d’on i com sorgeixen i com van evolucionant fins a convertir-se en les que coneixem. Quan apareix la primera universitat?

La universitat és una evolució de la cultura heretada de les les escoles urbanes i que a la vegada van heretar de la cultura monàstica. Quan s’enfonsa l’Imperi Romà, oficialment la cultura quasi desapareix i queda concentrada en mans d’una única institució que és l’Església, i els monestirs són els que conserven el saber clàssic. Quan la vida urbana i el comerç comencen a repuntar, les catedrals assumeixen el paper de la biblioteca o de l’scriptorium dels monestirs. Però no totes les ciutats tenen una catedral amb escola catedralicia; sobretot al nord d’Itàlia, que el que tenen són escoles urbanes que ensenyen dret. Són les que formaven part de l’àntic Imperi Romà d’Orient com Ravenna o Bolonya. Per tant veiem dos vessants: l’escola catedralicia, hereva de l’escola monàstica i després la fusió de l’escola catedralicia amb el saber urbà que donaran lloc, amb el temps, a la universitat.

Podem dir que la primera universitat apareix cap al segle XI, tot i que hi ha molta controvèrsia al respecte. No es comença a consolidar fins al segle XII i comencen a agafar cos i a aparèixer les facultats i els títols universitaris cap al primer terç del segle XIII.

Sobre quina és la primera universitat a aparèixer hi ha molta discussió. Hi ha dos centres fonamentals que són París i Bolonya. Bolonya és hereva d’una escola monàstica (el Monestir de Sant Feliche), una escola catedralicia (la catedral de Sant Pere de Bolonya) i una escola municipal que ensenya dret. La progressiva fusió d’aquestes tres serà la Universitat de Bolonya. La Universitat de París és hereva de l’escola catedralícia on s’ensenyava, sobretot, teologia i filosofia, mentre que a Bolonya els ensenyaments fonamentals són de dret.

per entendre el sorgiment de les universitats hem d’entendre que està lligat als gremis, d’aquí la universitas. Una cosa és el que és l’studium que és l’ensenyament controlat pel bisbe o per l’ajuntament i una altra cosa és la universitas, que no és res més que un gremi.

Però per entendre el sorgiment de les universitats hem d’entendre que està lligat als gremis, d’aquí la universitas. Una cosa és el que és l’studium que és l’ensenyament controlat pel bisbe o per l’ajuntament i una altra cosa és la universitas, que no és res més que un gremi. Veiem com apareixen les universitats de filòsofs, de metges, universitas magistrorum et scolarium (universitat de professors i alumnes). Quan sorgeix això és quan sorgeix realment la universitat. Per tant podem parlar d’una creació medieval i gremial, per vetllar pels interessos dels professors i els estudiants. A París l’associació és de mestres i estudiants, en canvi a Bolonya l’associació és només d’estudiants, perquè els mestres són funcionaris del municipi. Això és la gran diferència entre el model parisenc i el sistema bolonyès. Per una banda professors i alumnes defensen els seus interessos comuns per diners i privilegis i per l’altra són els estudiants els que defensen els seus interessos enfrontats a l’autoritarisme del municipi.

La universitat, com entenem nosaltres, és l’associació dels interessos gremials de professors i alumnes; i en aquesta lluita s’anirà formant la institució universitària.

Quina de les dues és més antiga? No està clar, tot i que alguns documents afirmen que és la de Bolonya… però no és segur ja que probablament són documents falsificats, molt comú a l’edat mitjana. De fet tenim un document que afirma que la Universitat de Bolonya és l’hereva legítima de l’Escola d’Atenes però no tenim cap connexió que asseguri que això sigui cert. Igual que no trobem cap connexió amb les Cases de la Cultura del món islàmic de Bagdad o el Caire. En aquestes cases trobem acumulació de textos religiosos que s’expliquen als alumnes però no trobem cap tipus d’associació gremial i, per tant, no podem parlar d’universitats en cap cas. La universitat, com entenem nosaltres, és l’associació dels interessos gremials de professors i alumnes; i en aquesta lluita s’anirà formant la institució universitària. És una lluita continua i una lluita de gent espavilada, ja que no hi ha res que agradi més al professor que tenir gent que l’escolti i així sentir la seva vanitat i supèrbia realitzades.

No trobem, doncs, cap precedent oriental o clàssic amb aquestes institucions?

No. Després es creen, es busquen, unions i legitimacions anteriors però realment no existeixen. És una creació purament medieval i resultant del pensament de l’època i la culminació d’unes circumstàncies únicament medievals europees. Per entendre millor això cal veure els trenta anys entre el 1200 i el 1230 on es produeixen uns enfrontaments entre els alumnes i l’autoritat eclestiàstica. Els alumnes, que eren clericus (que no necessariament pertanyien a l’estament religiós, només que sabien llegir i escriure) vivien com podien, robant o mentint, i l’autoritat hi va voler posar frè. Això provoca una unió dels alumnes contra aquesta autoritat reguladora de la seva vida privada a la qual s’acaben unint els professors en defensa dels seus privilegis. En canvi a Bolonya els alumnes s’uneixen per orígen de procedència. Primer es distingeixen entre “Citamontanos” (del sud dels alps) o “Ultramontanos” (més enllà dels Alps). Quan van ser molts ja es van dividir en germànics, hispans, francs, provençals, borgonyesos, etc i creen les confranternitats.

Aquestes primeres universitats només ensenyaven teologia i dret? Com es van anar introduint les diferents disciplines en el món universitari?

Això és resultat d’un procés llarg i a cada lloc depenia de les seves circumstàncies. El que trobem primer de tot són uns cursos preparatoris bàsics. Aquests cursos es coneixen com a trivium i quatrivium, on ensenyaven des de llegir i escriure fins a astronomia i matemàtiques o retòrica. Quan algú dominava aquests coneixements bàsics podia entrar a la universitat. Aquests cursos aviat es van agrupar amb el nom de Facultat de Lletres, que és el que avui dia coneixem com a Batxillerat, el preparatori per entrar a estudiar les grans carreres que eren Filosofia i Teologia, Dret i, poc després, Medicina, que sorgirà al sud d’Itàlia, a la ciutat de Salern, hereva del saber combinat de les cultures romanes, gregues, islàmiques i jueves. Salern era una ciutat que estava rodejada de monestirs amb grans farmàcies i on es publicaven llibres com l’antidotari per curar les malalties. A més d’aquestes quatre grans carreres s’hi ha de sumar la Facultat de Lletres, que és quasi una carrera per dret propi. Per exemple, quan Martí l’Humà crea la Facultat de Medicina també crea la Facultat de Lletres per assegurar-se que els estudiants estaran preparats abans de començar medicina.

Com és que filosofia era una de les quatre úniques carreres que es podien fer i avui dia es considera una cosa sense futur i de segona classe?

Perquè en aquell moment “filosofia” era el saber de tot i les matemàtiques i la ciència entraven dins d’aquesta carrera. Els grans científics de l’edat mitjana eren filòsofs. No es fins al segle XVIII que es separen les matemàtiques o la química. De fet, no fa tants anys aquí només existia la Facultad de Ciencias i ara tenim diferents facultats de biologia, química, etc. Per tant, segons la mentalitat medieval, la filosofia era inseparable de les matemàtiques. En canvi la carrera de Dret podia prescindir de tot això, es basava, sobretot, en la recuperació del Dret Romà que s’havia perdut. Durant el feudalisme s’havia intentat abandonar del tot el Dret Romà però amb el ressorgiment dels emperadors o els grans reis interessa recuperar els drets de l’Estat. Per això Frederic I Barba-roja, emperador d’Alemanya, concedeix un gran privilegi a la Universitat de Bolonya en què tots els que es dirigeixin a estudiar allà gaudeixen d’uns privilegis de viatge i allotjament, perquè interessa que surtin juristes que defensin la reinstauració del Dret Romà i les regalies com el dret de costes o el dret de la sal o de les coses abandonades que segons el Dret Romà són propietat de l’Estat.

El problema serà sempre com es paga tot això. A Bolonya la universitat era del Municipi, i els funcionaris i els glosatori (grans juristes) seran considerats com a tals. A París, però, els professors són sacerdots sovint molt interessats per la cultura i que es guanyen la vida fent vida religiosa. Aquests darrers ensenyen al claustre de Notre Dame. Per això encara diem “claustre de professors”, perquè els diferents professors es situaven cada un en una cantonada del claustre i donaven classe a catorze o quinze alumnes. A Bolonya passa quelcom molt semblant: s’ensenyava sota la torre de Cursio, a la plaça major. Poc després els alumnes voldran un títol, que els autoritzava a ensenyar el que havien après a un altre i només els expedien aquelles escoles que estaven sota la protecció d’una autoritat superior reconeguda a tota la cristianitat. Aquestes autoritats només són dues: el Papat i l’Imperi. Si una escola té un privilegi de fundació autoritzat pel Papa, el títol que lliura és una llicència de docencia ubenti (llibertat per ensenyar a tot arreu). En canvi les que només tenen el reconeixement d’un bisbe o un municipi la llicència només és vàlida per aquella ciutat o bisbat. Per això les dues grans universitats tenen un privilegi imperial i després Papal, en el cas de Bolonya, i directament Papal en el cas de París.

Claustre de la catedral Notre Damme de Puy, París, França. En aquest claustre és on s'impartien les classes universitaries, asseguts al terra, en època medieval. Font: Ministrei de Turisme de França.
Claustre de la catedral Notre Damme de Puy, París, França. En aquest claustre és on s’impartien les classes universitaries, asseguts al terra, en època medieval. Font: Ministrei de Turisme de França.

Com passa el poder cultural de mans dels monestirs, després a les catedrals i finalment a les universitats?

És resultant de la pròpia evolució de la societat. En un moment donat les ciutats s’havien enfonsat i la vida econòmica era agrícola. En aquell context els monestirs tenen el paper de garants i acumuladors del saber. Però ja Carlemany fa que totes les catedrals tinguin una petita escola on ensenyar als nens llegir i escriure o cantar per formar als futurs sacerdots. Quan la vida urbana es va reanimant a partir dels segles X i XI ja existeixen, doncs, diferents escoles urbanes. A més a les ciutats, com és el cas de París, ja es pot viure o sobreviure d’alguna manera i tenen animació permetent que surtin personatges i comunitats curioses com, per exemple el cas d’Abelardo. Abelardo és un senyor que comença a explicar coses rares que són les famoses “Cartes a Eloisa” i els alumnes l’escolten amb la boca oberta. Aleshores el bisbe intervé alegant que és un mal exemple. Abelardo creua el riu i se’n va a l’altre banda i allà l’Abad de Sant Víctor el permet establir-se ja que no podia veure al bisbe de París. Molts alumnes volen seguir escoltant a Abelardo i també s’estableixen a l’altre banda del riu Sena i creen el Quartier Latin (el barri llatí). El que sempre funciona en aquesta època és l’enveja i l’enfrontament. A Bolonya, el 1222, quan els alumnes s’enfronten a l’Ajuntament fugen de Bolonya i se’n van a Pàdua i funden la Universitat de Pàdua, fora de la jurisdicció de bolonyesa.

Fins i tot avui dia dins de la universitat encara existeix la mentalitat d’organitzar-se segons els desitjos dels membres de la universitat, de manera gremial.

Veiem, doncs, que són migracions provocades per les circumstàncies de cada moment. Per exemple a París l’any 1230 es dóna un conflicte entre els estudiants i el rector. Els estudiants i professors se’n van Anglaterra on el rei els rep fantàsticament, no perquè tingués cap interès per la cultura si no perquè així feia la guitza al rei de França. Aquests, però, no s’estableixen a Londres on hi havia unes fortes autoritats eclesiàstiques i civils, si no a una ciutat amb monestirs on poder fer la seva amb més llibertat com és Oxford. I quan més tard sorgeix un altre conflicte uns quants marxen i migren a Cambridge. Són fugues en busca de llibertat i poder fer el que els doni la gana, doncs els que menys agrada a la universitat és el control. Hi ha una dita castellana que “el obispo y el gobernador contra más lejos, mejor”. Això ho sap molt bé el món universitari. Fins i tot avui dia dins de la universitat encara existeix la mentalitat d’organitzar-se segons els desitjos dels membres de la universitat, de manera gremial.

Com es va anar relacionat el poder civil i l’Església per fer-se amb el control de les universitats?

Aquest control arriba quan han de firmar al títol de llibertat de docència. Si es volen aquests títols s’han de sotmetre a la vigilància d’un canceller que reglamenta les hores i tipus de coneixements que s’han d’impartir o com s’havien d’avaluar els doctorats. Normalment, de doctors en sortien molt pocs. El més normal és que els alumnes es conformessin amb el títol, vagant d’una universitat a l’altre on fos més fàcil aprovar cada assignatura. Sovint tornaven a les seves terres natals on clamaven sobre els llocs que havien estudiat, però normalment no tenien el títol. Però si avui dia ja hi ha poc control sobre els títols imagina a l’època on ben poc se sabia qui firmava quins títols. Doncs és el canceller el que firma els títols en qualitat de nomenat per l’emperador o el Papa, mentre el que rector era un alumne, representat del gremi dels alumnes.

A part de la Universitat de Bolonya i de la París quines van ser les universitats més prestigioses de l’Edat Medieval?

Depen molt de les circumstàncies i de qui ensenya en cada moment. Més enllà de París i Bolonya apareixen aviat Oxford i Cambridge. Al 1224, sota l’ordre de l’Emperador Frederic II apareix una molt important que és la Universitat de Nàpols. És la primera universitat que no és fruit de l’evolució natural de la societat i les institucions si no que es crea per ordre d’un rei. Crea les càtedres amb diners i crida als millors professors de Bolonya oferint-los una bona paga. A partir d’aquí tots els reis voldran crear la seva pròpia universitat perquè van veure que era un bon negoci com per exemple quan el rei Alfons X el Savi crea la Universitat de Salamanca l’anomena universitalis aput regni miei  (del meu regne), però després aconsegueix el títol del Papa donant validesa als títols expedits a tot el món cristià.

a la Corona d’Aragó, la primera universitat que és crea és la Lleida, sota el govern del rei Jaume II l’any 1300, que té jurdisdicció per tota la Corona d’Aragó Peninsular.

Aquí, a la Corona d’Aragó, la primera universitat que és crea és la Lleida, sota el govern del rei Jaume II l’any 1300, que té jurdisdicció per tota la Corona d’Aragó Peninsular. Més tard aniran apareixen les altres universitats com la d’Hosca, Barcelona o Perpinyà que trenquen el monopoli de la Universitat de Lleida en època de Pere II el Cerimoniós.

Com es que es trenca el monopoli de la Universitat de Lleida i es crea una altre universitat a la Corona d’Aragó?

Bé, és un procés llarg, però abans que la de Barcelona a la Corona d’Aragó ja existia la Universitat de Montpellier, on s’impartia medicina. Diversos estudiants i metges de Salern van emigrar a Montpellier perquè hi havien molts hospitals i van crear els estudis de medicina. Quan Mallorca és ocupada per el Regne d’Aragó, Mallorca ven Montepellier a la Corona de França i la Corona queda orfe d’aquesta important universitat. És aleshores quan Pere II decideix crear la Universtat de Perpinyà per fer competència a la Montpellier i és quan realment es trenca el monopoli de Lleida. No és fins al 1450 quan es crea la de Barcelona i abans ja s’havia creat la de Girona. De fet, Barcelona no volia Universitat perquè consideraven que els alumnes creaven problemes (cosa que era certa). Martí l’Humà l’any 1401 ofereix a la ciutat de Barcelona la creació d’una universitat però el municipi ho rebutja per por als aldarulls dels alumnes. No es crea fins que hi ha problemes econòmics i un regidor de l’Ajuntament diu: “S’ha de crear una universitat perquè portarà tants diners com un mercat de remat”. El que ve a dir és que la gent que hi vingui aportarà tants diners que compensarà els problemes causats tal com un mercat vulgar. Però no és un fenomen estrany, moltes grans ciutats no volen una universitat. Milà no té universitat, la té a Pavia, Venècia la té a Pàdua, Londres té Oxford, però cap a la ciutat mateixa. Les volen sempre una mica lluny.

Els reis, però, busquen la creació de moltes universitats com la de Praga o Crackòvia, doncs de els aporta burocràcia. Dels quadres de les universitats sortiran els buròcrates i una manera de fer institucional que els dóna i reforça el poder. Els Reis Catòlics, per exemple, tenien molt suport de la gent que sortia de les universitats, en contra de la gent de la noblesa. A més donen molt prestigi, com avui dia que pel simple fet d’haver estat en algunes universitats atorguen credibilitat i prestigi, encara que potser només hi han estat tres mesos però ja a molta gent els serveix per afirmar que en saben moltíssim del que sigui.

Quins eren els elements més característics d’aquestes primeres universitats i com s’organitzaven?

La principal característica és sobreviure. Els professors tenen una renda, una prebenda que els donen. No els donen un sou, tenen una canongia de la qual en treuen per viure. Per això molts donen classes particulars, a vegades a llocs insospitats com és el cas de Bolonya on els alumnes podien rebre classes particulars a sobre del bordell de Bolonya, causant molts escàndols. També hi ha la idea que els professors donaven classes en una gran aula amb mobles de fusta però la realitat és que els alumnes seien al terra i si volien una cadira havien de pagar un suplement conegut com a bancagio. Quan el fenomen de les universitats creix es crea el personatge del videlus que s’encarrega de l’espai i que les classes tinguin una organització. Però al principi no hi havia res d’això, de fet no acostumava a haver-hi ni edifici. A Oxford no hi havia cap edifici, per ser universitat només calien els professors. Els primers llocs on es localitza en un sol edifici la universitat és al sud i a l’est d’Europa. Però el més important era que estigués reconeguda per alguna autoritat, com a avui dia que hi ha carreres homologades i carreres que tenen el títol propi. Les carreres de títol propi mai saps si les acceptaran a fora, en canvi les homologades tenen validesa a tota Espanya.

A nivell organitzatiu com s’estructuraven?

Al principi de cap manera, era un descontrol i un desgavell. La primera figura organitzativa i jeràrquica que es crea és la del canceller que atorga els títols. És aleshores quan es creen les diferents facultats que donen la facultat d’ensenyar les coses que un aprèn en elles. Els professors s’elegeixen per coptació i en general són tots d’ordre religiós. Cada mestre ensenyava amb el seu propi llibre i eren enterrats amb ells. A través d’aquests llibres comentaven els diferents textos i autors com Sant Agustí o altres i d’aquí en treuen les “glosses” perquè van desglossant i parlant de cada fragment perquè els alumnes ho entenguin. En el cas de les facultats de medicina era una mica diferent perquè llibres n’hi havia pocs, com l’antidotari, i tot es feia a través de la pràctica i el problema estava en aconseguir cossos per l’experimentació. Aleshores els reis o l’autoritat municipal els donava permís per rebre els cossos dels captaries o gent que s’havia mort i no era de la ciutat per poder treballar amb ells. Aquesta pràctica era molt habitual, doncs a Barcelona abans de la creació de la universitat els monjos franciscans ja feien aquestes pràctiques. De fet moltes ordres religioses a cada ciutat procuraven tenir una petita escola ni que fós, i moltes d’aquests, per motius polítics es convertien en universitats, per exemple per combatre l’heretgia dels albigesos o els càtars a França. Veiem que la millor època de les universitats és el segle XIII, al segle XIV hi ha universitats a cada cantonada i fins al segle XVI es segueixen fent universitats a tot arreu. En aquest segle XVI a Espanya hi ha quaranta universitats, provocant la sàtira de Cervantes que es mofa que ciutats com Oñate tinguin universitat. Després, en una època de crisis, això no es pot mantenir i moltes acaben tancant les portes.

Dels alumnes que entraven a la universitat només un 5% es doctorava, el 40% només feien el curs de Lletres, el batxillerat i un 20% no acaben mai la carrera i s’ho manegaven amb títols falsos

Com era l’alumnat d’aquestes universitats?

Força variat. Sabem que hi havien molts vividors que anaven d’universitat en universitat, viuen com poden i els coneixem amb el nom de “goliards”. Dels alumnes que entraven a la universitat només un 5% es doctorava, el 40% només feien el curs de Lletres, el batxillerat i un 20% no acaben mai la carrera i s’ho manegaven amb títols falsos o com podien. Bastants pocs tenien la llicència ubique docentis i molts la tenien falsificada.

Foto actual del Real Colegio Mayor de San Clemente a Bolonya, creat perel cardenal Gil de Albornoz (1310-1367) per a estudiants hispànics pobres perquè poguessin estudiar en condicions dignes.
Foto actual del Real Colegio Mayor de San Clemente a Bolonya, creat perel cardenal Gil de Albornoz (1310-1367) per a estudiants hispànics pobres perquè poguessin estudiar en condicions dignes.

Hi ha algun paral·lisme que es podria fer entre les universitats medievals i les d’avui dia?

La universitat té tres potes que sempre han sostingut la institució o, com a mínim, han estat presents. El primer és “amor sciendi”, l’amor al saber i a ensenyar. El segon “envidia pecunia”, l’enveja al que guanya més.  I el tercer és “l’ambitio denitatis”, molt lligat al segon. Fa referència a sobreviure, i la necessitat d’acumular diners, però sobretot a la gent que fa servir la universitat només com a pont per dedicar-se després a la política o als negocis, que senten enveja per qualsevol que tingui més diners que ells. Aquests realment no són universitaris, són equilibristes.L’enveja és una important lubricant en la universitat i un motor important per al professorat. A vegades l’alma mater sembla una associació de gent superba que justifica la cultura per fer negoci.

Hi ha un famós lema dels goliards que diu “he començat el curs i no he estudiat gens, acabo el curs i segueixo sense estudiar. La vida és bella, només l’amor, la taverna la dona valen la pena”.

Alguna anècdota curiosa d’aquestes universitats medievals o d’aquest alumnat tant variat?

És curiós, per exemple, com es creen els col·legis majors. Aquests es creen perquè molts dels estudiants es guanyen la vida fent de copistes.L’any 1354 el cardenal Gil de Albornoz (1310-1367) crea un col·legi per als estudiants pobres dels regnes hispànics cristians en veure les condicions en les aquests vivien. Feia poc un home anomentat Robert Sorbon (1201-1274) havia creat un col·legi per a estudiants pobres a París perquè els estudiants poguessin tenir menjar i allotjament i es poguessin dedicar a estudiar i no preocupar-se per sobreviure. Per exemple Raimon de Penyafort (1180-1275) va a estudiar a Bolonya i per sobreviure va a classe a prendre apunts i passar-los a net per als estudiants que no hi van que són els rics que els compren els apunts. Aquest tipus d’alumne era conegut com a “golilla” perquè a la Universitat de Salamanca portaven aquesta gorra característica o també coneguts com a “gorrón”. El “gorrón” portava una gorra grossa que feien feina per als altres més rics i d’aquí neix aquesta paraula que utilitzem avui dia. Aquests personatges menjaven dels altres més rics. També molts d’aquests estudiants pobres havien estat rics però s’havien gastat els diners en malviure o simplement els havien robat els diners que era molt freqüent. A la Universitat de Bolonya s’havien arribat a posar guàrdies fins a 30 quilòmetres de la ciutat per evitar els furts a la gent rica que es dirigia a estudiar a la universitat. Tot i així molts deien que els havien robat però en realitat ho havien malgastat en dones, vi i altres vicis. Hi ha un famós lema dels goliards que diu “he començat el curs i no he estudiat gens, acabo el curs i segueixo sense estudiar. La vida és bella, només l’amor, la taverna la dona valen la pena”.

Amb aquest lema tant inspirador acabem i esperem que aquest esperit no s’apoderi de gaires alumnes.

Em sembla que per això ja és tard!

Read More

1. Introducció

La historiografia ha estat unànime a considerar el segle XIII i bona part del XIV com el període de plenitud de la Catalunya medieval, i com a tal font d’inspiració literària i reivindicació política pels autors romàntics del segle XIX. En aquesta etapa va tenir lloc una important expansió territorial (conquesta i constitució dels regnes de Mallorques i València, accés de la casa de Barcelona a la monarquia siciliana, drets sobre l’ocupació de Sardenya, etc), econòmica (augment de la població, extensió dels conreus, auge de la producció manufacturera i dinamisme de l’activitat mercantil, en l’escala interna i externa), i es va construir, alhora, l’ordenament jurídic i institucional que reposava en el reforçament de la institució monàrquica, del paper de les corts, i la rellevància de les magistratures municipals. Aleshores, i des de la meitat del segle XII, el Casal de Barcelona regnava a l’Aragó.

Tanmateix, aquesta brillantor no ha d’amagar una realitat social caracteritzada per forts contrastos en relació a l’accés i gaudi dels recursos i de la riquesa que generaven les esmentades activitats. Fou una època en la qual es va accentuar el procés de servitud de la pagesia, que va derivar cap al gran problema remença; la població urbana també s’esquinçava en augmentar els segments més empobrits com a resultat d’unes pèssimes condicions laborals. Fou també una època de notable activitat bèl·lica que es manifestà sobre la població menys afavorida, directament, i també indirectament en forma de pressió fiscal per fer front al finançament de les despeses originades per unes guerres constants (Sardenya, Gènova, Castella), que van escurar les arques de la monarquia.

Aquí es troba, justament, la llavor del canvi de conjuntura que es manifestarà amb tota la seva cruesa a partir de la segona meitat del segle XIV i tota la centúria següent. Aquest període serà considerat de declivi per bona part de la historiografia, en el context de la crisi baixmedieval que caracteritzà l’Europa feudal. Als estralls de les fams i de l’epidèmia de pesta de l’any 1348 i les rèpliques posteriors cal afegir-hi la ralentització progressiva de les activitats econòmiques, l’enfonsament de les finances reials i municipals, els desequilibris socials al camp i a les ciutats en forma de revoltes i atacs sobre les comunitats jueves arreu del país. No es pot passar per alt una marcada crisi institucional que va derivar cap a l’enfrontament entre els estaments, i aquests amb la monarquia, ja en temps dels Trastàmara. El corol·lari d’aquesta inestabilitat fou l’esclat i el desenvolupament d’una llarga guerra civil (1462-1472) que va suposar el punt culminant de la crisi, amb un resultat nefast: pèrdua de gairebé la meitat de la població, disminució de l’activitat econòmica, desarticulació social, escapçada territorial (pèrdua temporal del Rosselló i la Cerdanya), etc. Ja no es podia caure més avall.

Tanmateix, els contrastos entre els diferents estats de la Corona eren evidents. València i l’Aragó, potser no tan colpides com el Principat, entraven a la quinzena centúria en fase d’evident recuperació, mentre Catalunya s’esquinçava de cap a cap. Mallorca, integrada a la Corona per Pere el Cerimoniós, no va tenir mai unes corts pròpies i penjava de Catalunya, amb qui compartia els durs efectes de la crisi. En elcentre d’aquest marc contextual s’hi ha de situar l’estroncament del Casal de Barcelona per raons biològiques, l’any 1410, en morir sense descendència Martí I l’Humà. Els membres del llinatge s’havien succeït de pares a fills, o germans, sense interrupció en el comtat (i després en el regne d’Aragó), des de la fundació de la dinastia per Guifré el Pelós a les darreries del segle IX.

2. La Casa de Barcelona s’estronca

El juliol de 1409, havia mort a Càller, en el marc del conflicte sard, Martí el Jove, l’únic sobrevivent dels fills de Martí I l’Humà. El Jove deixava un fill il·legítim, Frederic de Luna, un candidat a ocupar el reialme a la mort del seu avi. Mentrestant, el rei Martí es casà en segones núpcies amb la jove Margarida de Prades a la recerca d’un descendent legítim, però el 31 de maig de 1410, va morir sense haver-ho aconseguit. S’estroncava, així, la línia dinàstica del Casal de Barcelona. El rei no havia atorgat un nou testament després del que havia instituït com a hereu universal al seu fill Martí el Jove; i tampoc no havia designat successor, probablement, a l’espera de poder legitimar el seu nét. Sembla que aquest acte solemne, que hauria estat transcendental, s’havia previst pel dia 1 de juny. Però el decés del monarca el dia abans va deixar l’acció en suspens. Aquest estret marge de temps, d’hores només, hauria resolt el desenllaç de la successió? Martí havia designat Jaume, comte d’Urgell, lloctinent d’Aragó i Governador General dels regnes, un càrrec que fins aleshores havia estat reservat a l’hereu de la corona. A mitjan maig de 1410, però, el va destituir dels seus càrrecs. Els dubtes sobre el futur rei planaven en l’horitzó agonitzant de Martí l’Humà. Els dos dies previs a la seva mort havia rebut sengles delegacions, encapçalades per Ferrer de Gualbes que, segons afirmava, eren una representació de les Corts, o, per ser més exactes, del municipi barceloní. Entre els components, però, no hi havia cap partidari de Jaume d’Urgell; més aviat adversaris. A tenor de l’acta aixecada, sembla que Martí va acceptar que el seu successor hauria de ser qui millor s’adaptés a dret. Això vol dir que la designació del futur rei requeia en les Corts Generals dels regnes, i en concret, en el marc d’un Parlament d’aquestes Corts. S’iniciava, d’aquesta manera, un llarg i complex procés fins la tria d’un dels pretendents, que va tenir lloc el juny de 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, d’on en va resultar elegit Ferran d’Antequera, membre d’una branca familiar de la monarquia castellana dels Trastàmara. Aquest fet suposava l’entronització d’una dinastia originària de Castella en els regnes que conformaven el que es coneix com la Corona d’Aragó: Aragó, València i el Principat de Catalunya, amb les Balears. El camí fins arribar a aquesta situació fou llarg i complex, no exempt de fortes tensions en l’àmbit institucional i durs enfrontaments armats.

Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l'Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l'Humà i el seu fill Martí el Jove amb l'escut de Barcelona al fons.
Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l’Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l’Humà i el seu fill Martí el Jove amb l’escut de Barcelona al fons.

3. L’interregne (1410-1412)

El període de dos anys que transcorren entre la mort del darrer rei de la casa de Barcelona fins a l’elecció del pretendent Trastàmara es coneix com el període d’Interregne. Una etapa de dos anys per resoldre una qüestió d’aquesta mena diu perfectament de la complexitat del procés d’elecció. Martí l’Humà volia guanyar temps
amb l’esperança de legitimar el seu nét, en el cas de no tenir descendència del seu segon matrimoni, d’acord amb el papa. Si és així, es planteja una qüestió central: per què tanta legitimitat? No eren bastards, en origen, els Trastàmara de Castella o els Avís de Portugal? Res del que s’esperava, però, es va produir: ni Margarida va concebre un fill, ni es va legitimar el nét. Quedava obert, doncs, l’interrogant de l’elecció reial. Més que un tema estrictament jurídic es plantejava un problema polític, i en els diferents regnes hi van intervenir diversos grups i faccions amb interessos contraposats que van jugar les seves cartes fins el darrer moment i sense estalviar mitjans. Quins eren els candidats, quins eren els bàndols en disputa, i quins interessos tenien?

3.1. Els candidats

Cinc foren els candidats que van presentar les seves credencials per optar al títol reial.

1. Jaume, comte d’Urgell. Besnét d’Alfons el Benigne (parentiu en tercer grau per via masculina), cunyat del rei, havia estat nomenat Governador General, un càrrec reservat a l’hereu a la corona. Era el més ben vist al Principat i a Mallorca, tot i tenir alguns detractors. La noblesa de l’Aragó i València estava dividida respecte a la seva persona.

2. Ferran d’Antequera. Nét de Pere el Cerimoniós (parentiu en segon grau per via femenina). Tenia molts recursos al seu abast i, des del primer moment, el favor de Benet XIII, papa d’Avinyó.

3. Frederic de Luna. Nét de Martí l’Humà (parentiu en primer grau per via masculina). A la mort del seu avi tenia vuit anys i no era fruit d’una unió legítima.

4. Alfons de Gandia. Nét de Jaume II el Just (parentiu en segon grau per via masculina). Tenia 75 anys i va morir el mateix any 1412. El seu fill va presentar candidatura però sense cap opció.

5. Lluís III d’Anjou o de Calàbria. Nét de Joan I (parentiu en segon grau per via femenina). Era duc d’Anjou i comte de Provença. Només tenia set anys. El seu entorn més proper no va correspondre a l’interès de la burgesia barcelonina, que veia en ell com a principal candidat.

El suport de Benet XIII a favor de Ferran de Trastàmara, la posició de Jaume d’Urgell com a Governador General, i l’escassa aportació de la resta de candidats expliquen que la disputa pel tron es reduís als dos primers.

3.2. Els procediments institucionals

L’elecció del nou monarca havia de decidir-se en un parlament general dels tres regnes, però la manca d’acord, sobretot per les lluites de bàndols i faccions existents a l’Aragó i València ho van impedir. Els esdeveniments que rodejaren l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, com detallarem, van alterar la situació. La profunda divisió
entre els partidaris de Ferran i Jaume va derivar en l’existència de cinc parlaments. A Tortosa s’hi reuní el Parlament de Catalunya. A l’Aragó, els partidaris dels Trastàmara van constituir el parlament d’Alcanyís, i els urgellistes, el de Mequinença. A València, els parlaments respectius es van reunir a Traiguera i Vinaròs. Davant d’aquesta divisió i la impossibilitat d’un acord hi hagueren dues intervencions decisives: la primera, per part del papa Benet XIII, de la casa aragonesa dels Luna, a favor de Ferran d’Antequera; la segona, la demostració de força i poder de Ferran, que enviava tropes, subornava càrrecs i comprava lleialtats, com la de l’aragonès Berenguer de Bardaixí, a qui pagava 500 florins mensuals. En aquest context, Benet XIII convocà una reunió de juristes per tal de decidir sobre l’elecció del nou monarca, coneguda com Concòrdia d’Alcanyís, justament, on hi havia el parlament aragonès favorable a Ferran, i on es va vetar l’admissió dels partidaris de Jaume d’Urgell a les reunions. En aquesta Junta es va decidir que l’elecció recauria en les votacions de nou compromissaris, tres de cada regne, reunits a Casp a partir del 29 de març, on havien de resoldre en el termini màxim de dos mesos. L’escollit havia de tenir sis vots, com a mínim, i cada regne n’havia de donar, almenys, un. També es van designar els nou compromissaris, de clara majoria Trastàmara, després que el candidat s’imposés clarament a l’Aragó i València. Els delegats del Principat, queixosos dels compromissaris triats, es van perdre en debats estèrils sense arribar a cap alternativa.

Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d'Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d'Aragó
Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d’Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d’Aragó

3.3. Els bàndols en disputa. Interessos i esdeveniments

Diferents personalitats, faccions i grups de poder a Catalunya, Aragó i València s’alinearan amb un o altre candidat, en funció dels seus interessos, en el context d’una intensa lluita de bàndols. Una de les figures clau en tot el procés fou el papa d’Avinyó, Benet XIII, en pugna amb Roma en ple Cisma d’Occident, just en el moment que, arran del Concili de Pisa (1409), França li havia retirat el suport. El papa tenia assegurat el del rei Martí, i poc després de la mort d’aquest, va optar per Ferran de Trastàmara amb el propòsit de mantenir el recolzament dels regnes de la Corona d’Aragó i de Castella.
A l’Aragó, un cop comprovada l’escassa implicació de Lluís d’Anjou (o de Calàbria), els dos principals candidats hi tenien partidaris i detractors. Jaume tenia el suport de la poderosa casa dels Luna, i Ferran, per la casa dels Urrea. En el decurs d’una disputa va ser assassinat l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, a mans de la mainada dels Luna. Aquest esdeveniment va marcar el camí de la victòria de l’antiurgellisme en aquell regne. A València, la capital era majoritàriament urgellista, i els Vilaregut n’eren els
principals valedors. Els seus adversaris directes eren encapçalats pels Centelles, que aviat van tenir l’ajuda inestimable dels recursos financers i militars que els va proporcionar Ferran de Trastàmara. La situació a València va derivar vers actes encara més dramàtics que a l’Aragó, amb enfrontaments bèl·lics directes, que van tenir un final decisiu en la batalla del Codolar (Morvedre), el febrer de 1412, on l’exèrcit Trastàmara aixafà les escasses tropes del governador Arnau Guillem de Bellera, que hi va perdre la vida amb centenars d’adeptes. Les tropes de Ferran s’havien establert als regnes d’Aragó i València per liquidar la resistència urgellista. A Catalunya, el principal baluard de l’antiurgellisme era representat per les cases de Gualbes (de Barcelona) i de Cervelló. En un principi semblaven decantar-se per Lluís de Calàbria, però en fracassar el darrer intent d’aquest com a candidat ferm, a les darreries de 1411, van acabar recolzant el Trastàmara, el pretendent més fort i amb més recursos.

4. El Compromís de Casp

Entre els nou compromissaris que havien de prendre la decisió final, tres de cada regne, no hi havia tan sols una majoria de partidaris de Ferran de Trastàmara, sinó també la certesa que, com a mínim, n’hi havia un de cada regne. El resultat final era, doncs, conegut abans de procedir als debats i a l’elecció. Tanmateix, els dos mesos de marge, entre el 29 de març i el 29 de maig, expiraren sense resoldre, i va caldre una pròrroga, fins el 27 de juny.

Quadre "Compromís de Casp" de Dióscoro Puebla, 1867
Quadre “Compromís de Casp” de Dióscoro Puebla, 1867

4.1. Els compromissaris

Pel regne d’Aragó hi participaren: Domingo Ram, que havia estat president de la Generalitat de Catalunya, bisbe d’Osca i Lleida, i arquebisbe de Tarragona, era amic personal de Benet XIII. Francisco de Aranda, conseller reial, era partidari de legitimar Frederic de Luna, però per influència del papa canvià de costat. Berenguer de Bardaixí, cunyat de l’anterior, Justícia d’Aragó, esdevingué un agent a sou del candidat Ferran. Els tres van donar el seu vot a Ferran d’Antequera.

Els tres compromissaris catalans foren: Pere de Sagarriga, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona. Creia que els candidats que s’ajustaven a dret eren Jaume d’Urgell i Alfons de Gandia, i el seu vot seria per qui tingués la majoria. Recordem que Alfons va morir aquells dies. Guillem de Vallseca era un jurista de gran prestigi que havia estat conseller en cap de Barcelona diverses vegades; votà per Jaume d’Urgell. Bernat de Gualbes era pare de l’esmentat Ferrer de Gualbes, doctor en dret, va ser conseller en cap de Barcelona i va exercir com a jurista en diverses actuacions relacionades amb les institucions. Va votar per Ferran d’Antequera.

Els compromissaris valencians van ser: els germans Vicent i Bonifaci Ferrer. El primer, confessor i conseller de Benet XIII, famós per la seva oratòria, fou canonitzat; el segon es va fer frare cartoixà després que la pesta s’endugués la seva muller i filles. Van votar pel candidat Trastàmara. Gener Rabassa, probablement partidari de Jaume, va ser declarat inhàbil per a la votació per part del seu gendre. El seu substitut fou Pere Bertran, que s’abstingué de votar tot al·legant manca de temps per tenir un criteri just.

4.2. El resultat

Tal com preveia tot l’operatiu orquestrat, el resultat del Compromís de Casp no podia ser cap altre que el que es va produir: Ferran de Trastàmara va obtenir els sis vots necessaris, i també el vot, mínim, per regne. No hi ha cap dubte de la direcció que havia pres el procés, atesa la intervenció de personalitats, com el papa d’Avinyó, amb una gran capacitat per influir en persones i institucions, i també d’actuacions basades en l’ús de la força, la coacció i el suborn. Ferran d’Antequera fou proclamat rei, Ferran I d’Aragó, en un acte solemne i en el marc d’un protocol fastuós davant de l’església de Santa Maria la Major de Casp, el 28 de juny de 1412, on Vicent Ferrer va fer lectura de la sentència amb la seva oratòria i vehemència acostumades. Des d’aleshores, Vicent Ferrer justificava arreu on anava l’elecció de Casp, a través dels seus sermons. Quina necessitat en tenia, de fer-ho, si tot s’havia ajustat a dret? Jaume no va acceptar el resultat, però la seva revolta fou vençuda. Capturat, fou  empresonat i morí en captiveri l’any 1433; el comtat d’Urgell va perdre les seves prerrogatives com a entitat política.

5. Els regnats dels Trastàmara

El nou rei arribà rodejat de de funcionaris i tropes castellanes que van provocar les primeres reaccions contràries a Catalunya. Es trobà, també, amb un sistema constitucionalista que xocava amb el seu tarannà autoritari, propi de la monarquia castellana. Els braços de Corts es van oposar al nomenament de funcionaris castellans i no van cedir a la demanda de subsidis, ans el contrari. Acostumat a l’opulència per la seva fortuna a Castella, aquí es trobà sense recursos, i hagué de fer moltes concessions a l’oligarquia i traspassar poder a la Generalitat. En un altre sentit, es frenà la recuperació del patrimoni reial i es potenciaren els drets feudals sobre els pagesos, la qual cosa alimentava l’enfrontament entre la noblesa i la pagesia, i entre el patriciat urbà i les classes populars. Ferran va morir l’any 1416. No es pot saber què hauria fet un rei sense recursos i poc patrimoni, i apurat per les exigències dels braços. El seu successor, Alfons, dit el Magnànim (1416-1458), optà per una política imperialista a la Mediterrània i tingué com a corol·lari de conquesta de Nàpols, on hi entrà l’any 1443 per no tornar mai més. A Catalunya governaren, en nom seu, la reina Maria, fins que marxà a Castella l’any 1453, i Galceran de Requesens, que afavorí l’ascens de la Busca al govern de Barcelona. El seu regnat fou una autèntica sagnia financera que intentà pal·liar mitjançant una interessada política filoremença (Sentència Interlocutòria, 1455) que li reportà els ingressos de la pagesia que maldava per desfer-se dels mals usos. L’any 1422 es traduïren al català les “Constitucions i altres Drets de Catalunya”.

El seu germà Joan II (el Sense Fe) el va succeir. Fou un regnat tumultuós que derivà en la guerra entre el monarca i la Generalitat, en la qual s’hi van barrejar el conflicte remença i els enfrontaments pel govern de la ciutat de Barcelona entre la Biga i la Busca. A la seva mort, l’any 1479, el va succeir Ferran II (el Catòlic), que va segellar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) amb la pretensió de posar fi al problema remença. Casat des de l’any 1469 amb Isabel I de Castella (els Reis Catòlics) Catalunya esdevingué una àrea perifèrica en bona part eclipsada pel potencial de Castella, que iniciava la seva dinàmica imperial vers la conquesta i explotació del Nou Continent. Poc després de la mort d’Isabel, el 1504, Ferran, dit despectivament “el catalanote” va marxar de Castella i es va casar amb Germana de Foix a la recerca d’un hereu per a la Corona d’Aragó, però l’infant Joan va morir al poc temps de néixer. Ferran II va morir a l’inici de l’any 1516 sense descendència masculina; la Corona d’Aragó, i amb ells el Principat, ja no es desfeia de la monarquia hispànica, des d’aleshores, ja sota la dinàmica dels Àustries.

Gravat al boix de Jaume II "el dissortat" d'Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d'Urgell durant l COmpromís de Casp
Gravat al boix de Jaume II “el dissortat” d’Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d’Urgell durant l COmpromís de Casp

6. Un balanç

De la confabulació de Casp, una trama orquestrada per Benet XIII i el seu agent en el territori, Vicent Ferrer, després canonitzat, els representants del Principat de Catalunya no se’n poden considerar, en cap cas, exempts; ni víctimes. Persones i faccions rellevants del país van afavorir l’entronització de la nova dinastia amb actuacions directes, com impedir que les forces urgellistes arribessin a Morvedre, o vetar la participació dels representants mallorquins, favorables a Jaume d’Urgell, o no van fer prou en sentit contrari; d’altres no es van pronunciar, o es van fer enrere en moments decisius. Compta, i molt, el suport de la baixa noblesa catalana, atemorida per les reivindicacions pageses, i pel patriciat de Barcelona, temorós de les pressions populars. Uns i altres rebutjaven Jaume d’Urgell. Qui triava el rei ho faria pel candidat que els permetés mantenir els seus privilegis erosionant el poder reial des de les institucions, les Corts i la Diputació del General. Tothom es movia amb tacticisme, segons els seus interessos personals o de grup: els interessos de classe prioritzaren sobre els interessos de legalitat jurídica. Ara bé, això tampoc no s’ha d’interpretar com un acte de maduresa de Catalunya com dirigit a la unitat d’Espanya, com sovint es vol fer creure. Altrament, si tan important era mantenir la integritat moral per excloure un descendent directe perquè era il·legítim, perquè no es va mantenir la integritat jurídica de decantar-se pel pretendent més directe en la línea dinàstica masculina, com s’havia fet sempre segons el costum? No s’entengui, en aquesta consideració, una defensa de la llei sàlica, no vigent aleshores a la Corona, ni tampoc de justificar una discriminació per raó de gènere. El resultat de Casp va tenir un guanyador evident, Ferran d’Antequera i els seus successors, tot i que en cap moment van poder desplegar el model de monarquia que havien previst; també hi van guanyar els sectors de l’alta oligarquia que li havien donat suport. Almenys, a títol personal, els seus votants foren recompensats de forma generosa. Benet XIII, en canvi, el principal artífex de la candidatura Trastàmara, no va treure profit del seu esforç i de les seves arts de conxorxa. Fins i tot el seu pretendent li retirà l’obediència. Després del Concili de Constança, amb Martí V com a papa únic de la cristiandat catòlica, abandonat per tothom, va acabar els seus darrers dies a Peníscola. El gran derrotat fou Jaume d’Urgell, el seu llinatge i el propi comtat. En la correlació de forces entre els regnes de la Corona, el pes es decantà cap a l’Aragó en detriment del Principat. No hi ha cap mena de dubte que el resultat de Casp va marcar profundament, des d’aleshores, el devenir històric del conjunt de la Corona d’Aragó i, molt particularment, del Principat.

Read More

Ens trobem altre cop a la Facultat de GeografiaiHistòria de la UB per entrevistar a Pau Castell, guanyador dels premis Noguera i de d’Institut d’Estudis Catalans i el tercer premi del Claustre de la UB per la seva tesi “La caça de bruixes als segles XV i XVI a Catalunya”.  Primer de tot: Què s’entenia aleshores per bruixeria i quines pràctiques eren reconegudes com a tals aquests segles a Catalunya?

El que hem d’entendre primer de tot és que el “crim de bruixeria”, com se l’entenia llavors, apareix per primer cop a la història el segle XV, durant aquests anys de crisis profunda de l’època baix-medieval, que vol dir que no existia abans. És un crim que apareix per l’acumulació de tradicions anteriors molt relacionades amb el malefici, el mal donat, amb la persecució de l’heretgia… que també tenen a veure amb la creença amb diversos esperits nocturns que tenen la capacitat d’entrar a les cases i donar mal. És el que entenem com el “concepte acumulatiu de la bruixeria” que finalment es reformula i dóna lloc a aquesta nova creença, aquest nou crim, que coneixem com a bruixeria. Aquest crim consisteix en la creença que existeix uns grups de homes i dones que es reuneixen de nit i que juren fidelitat al diable, en forma de boc normalment, abjuren de la fe cristiana i porten a terme una sèrie de rituals orgiàstics i demés. I sobretot aquesta creença es basa que aquesta gent o suposada secta herètica són capaços de donar mal: bàsicament de provocar la malaltia i la mort de persones, animals i conreus per mitjans malèfics. Alguns d’aquests mitjans són tangibles, com els verins, les metzines que recullen els documents on es descriuen com “bruixes i metzineres”, o bé altres més intangibles com ara maleficis, conjurs o la capacitat d’entrar a les cases tancades de nit per esclafar o cruixir les criatures amb les seves pròpies mans, etc… Això és el crim de bruixeria, un crim que es formula a partir del segle XV i que de fet aquí a Catalunya tenim alguns dels primers exemples de persecució d’aquest nou crim.

Podem dir que tenim el dubtós honor de ser el primer lloc d’Europa on es fa la primera llei europea, al 1424, contra aquest nou crim de bruixeria contra Déu i la societat, ja que aquell any a la Vall d’Àneu el comte del Pallars i els prohoms es reuneixen i formulen aquesta llei amb la pena que es mantindrà al llarg dels segles que és la mort, la confiscació dels béns de l’acusada per part del senyor i l’execució. Normalment era la forca seguida de la cremació del cadàver.

Què causava tanta por a la societat respecte aquestes pràctiques i persones? I si causaven tants mals tràngols per què no havien estat anteriorment perseguides?

Hi ha una tradició d’origen  baix-medieval que la historiografia anomena “la por del complot diabòlic”, una creença molt actual, de fet, que considera que les desgràcies que arriben a la societat són causades per un grup de gent malèfica. Això ja havia passat amb anterioritat: pensem amb el tema del càtars o dels templers. Aquesta idea normalment va vinculada amb la heretgia, grups herètics que atempten contra la societat cristiana. Però havia passat sobretot al segle XIV amb els jueus i els leprosos. En el segle XIV hi ha la ferma creença que el Diable ha provocat un complot on els leprosos, instigats pels jueus, han enverinat els pous i que fa estendre la gran epidèmia que es vivia en aquell moment. Aquesta creença s’estén i hi ha una resposta a això: hi ha persecucions de leprosos, hi ha persecucions de jueus, la justícia actua… es va arribar fins i tot a tancar les fronteres. Aquests episodis van deixant la idea del complot diabòlic, i ho acabarà recollint el tema de la bruixeria i la caça de bruixes. S’acaba creient que totes aquestes morts d’infants, de bestiar no són per causa divina sinó que les provoquen persones, encarnades en la figura de bruixes i bruixots. Tot això és el que fa que la gent en èpoques de gran mortalitat, d’epidèmies, de desgràcies, acudeixin a les autoritats per tal que facin la seva feina, que investiguin, que identifiquin els culpables d’aquells mals i que els castiguin. Aquesta imatge trenca el tòpic que s’havia tingut durant els anys 50, 60 i 70 com a fenomen vinculat a la Inquisició, als tribunals eclesiàstics, en una espècie de croada contra les bruixes i la cultura popular en aquesta dicotomia, de la qual se n’abusa molt, entre la cultura popular i la cultura d’elit. I avui en dia sabem que això no és així.

Pau Castell a la Facultat de Geografia i Història de la UB
Pau Castell a la Facultat de Geografia i Història de la UB

A partir dels anys 70 es va començar a publicar moltíssima documentació de l’època que ha canviat aquesta visió i que presenta la cacera de bruixes com un fenomen que va de baix a dalt, les acusacions de bruixeria s’inicien quasi sempre a nivell local i a partir d’acusacions dels veïns i veïnes de les sospitoses. És a partir d’aquests acusacions que els tribunals actuen i porten a terme uns processos judicials contra les acusades, en canvi, tribunals eclesiàstics com la Inquisició aquí a Catalunya tenen un paper molt limitat. De fet el tribunal de la Inquisició és un tribunal molt escèptic pel que fa al crim de bruixeria i a més és un tribunal rigorós en l’aplicació del dret. Per tant, en un cas de bruixeria, que judicialment és molt difícil de demostrar (com es demostra que han entrat de nit en una casa amb les finestres tancades o que a través d’un malefici han provocat la mort del fill?)… deixa els casos de bruixeria dins de l’àmbit de la superstició. En canvi els tribunals civils, aquests tribunals locals, que estan molt més a prop de la gent i de les seves pors, van ser molt durs i sovint no van complir l’ordre del dret. Per exemple feien un ús molt alegre de la tortura o turment judicial, no respectaven les bases ni les defenses de les acusades per mirar d’aconseguir aquestes sentències de culpabilitat, per, com diuen els documents de l’època, “purgar la terra d’aquesta plaga”.

Un cop una veïna o veí era acusat de bruixeria, quin era el procés judicial que es duia a terme per aconseguir la confessió? Quins mètodes s’aplicaven?

En principi aquí a Catalunya un judici per bruixeria no es distingia d’un judici per assassinat, té les mateixes fases. El que passava és que l’ordre del dret s’alterava per aconseguir aquestes confessions. Els judicis començaven sempre de la mateixa manera: a partir d’una denuncia, que es podia iniciar amb una acusació particular de les pròpies veïnes o veïns o es podia actuar d’ofici el propi tribunal perquè li havia arribat la noticia que s’havia comès un crim, que estaven donant mal en una determinada zona. Quan el tribunal accepta la denuncia el primer que fa és una enquesta de testimonis. Aquesta és la primera fase del judici, l’enquesta o inquisició, que diuen els documents, del verb “inquirir”, investigar o preguntar. En aquesta inquisició el que es fa és cridar diverses persones de la comunitat per interrogar-los sobre la presència de bruixes i bruixots a la zona, si sospiten d’algú, si hi ha alguna dona que tingui fama de bruixa o que hagi estat acusada amb anterioritat, si se’ls ha mort animals o criatures en circumstàncies estranyes, etc… S’intenta extreure informació per determinar la presència de bruixes en la zona i qui són. Amb tota aquesta informació el procurador fiscal ja pot identificar i detenir les sospitoses. En el primer interrogatori les sospitoses en la gran majoria declaren ser innocents, no hi ha pràcticament cap dona que es declari bruixa només començar. Davant d’això el tribunal tenia una sèrie de mecanismes per determinar la culpabilitat de les acusades. Aquests mecanismes estaven bastant allunyats de l’ordre del dret i un dels més utilitzats va ser un peritatge corporal que es coneixia com l’examen de senyals. Aquest examen consistia en despullar l’acusat o acusada per buscar en el seu cos una espècie de marques del Diable o de bruixes i bruixots, ja que se suposava que el Diable marcava els seus vassalls. Aquestes senyals es trobaven en el 100% dels casos. Sovint aquestes marques només les podien veure certes persones, normalment infants més suggestionables, o només apareixien quan es fregaven amb aigua beneïda o es punxaven amb determinades agulles i, en cas de les dones, també es fixava com a senyal la falta pèl, en especial la falta de pèl a les aixelles o del pubis com senyal inequívoc de pertinença a secta.
Amb aquestes proves un tribunal ja podia dictaminar sentència. El que passava sovint és que arribats a aquest punt el tribunal dictaminava el que es coneix com a “sentència interlocutòria” més concretament de “turment” o de “qüestions”. A partir d’aquest punt el fiscal podia continuar l’interrogatori amb l’ajuda de la tortura. És en aquesta segona fase del judici que apareixen totes aquestes confessions i que formen part de l’estereotip de la bruixa: vols nocturns amb ungüents per volar fins a l’aplec, els aplecs diabòlics amb la presència del Diable, el petó al cul del Diable com a jurament de fidelitat, l’abjuració de fe cristiana, rituals orgiàstics i altres. I sobretot, és en aquestes confessions que apareix, per part de les acusades de tots aquells crims, totes aquelles morts o enverinaments que havien anat sortint al llarg de l’enquesta: coses com “sí, jo vaig entrar de nit a la casa i vaig matar el fill de casa tal” o “aquelles vaques que van morir fa dos anys, vaig ser jo qui les va emmetzinar”. D’alguna manera, a través d’aquelles sessions de turment s’obté una confessió que confirma les sospites que tenia la comunitat sobre l’ intervenció malèfica en la mort del seu bestiar, les malalties, etc.. Els documents parlen de “extreure la veritat de la boca de l’acusada”.
Davant d’aquesta confessió acostumava a seguir una sentència, perquè ja no hi havia defensa possible. La prova definitiva en el 90% dels casos és la confessió de la pròpia acusada, el fons no hi ha cap altra prova que aquesta. Això porta a la sentència de mort i l’execució pública on es llegien els càrrecs de la sentència i, així, es va reafirmant aquesta creença popular que eren realment responsables de les desgràcies que passaven a la societat i eren penjades i cremades seguidament.

Quines maneres tenien les acusades de sortir-ne ben parades un cop es veia que se les acusava i que el judici agafava aquest camí cap al turment?

No gaires, la veritat, perquè el propi sistema judicial que acabem de descriure deixava poc marge d’actuació a les acusades. En alguns casos si podien aconseguir el suport de familiars per pressionar o negociar, sobretot si el tribunal era més just o més rigorós en l’aplicació del mètode, podien aconseguir el se’n deien les defenses. En aquestes defenses, si les podia presentar, la persona tenia possibilitats de sortir-se’n perquè es podien presentar testimonis a favor de l’acusada que deien que era una bona dona, que mai havia fet res. O bé en aquestes defenses s’intentava invalidar els testimonis contraris dient, per exemple, que eren “enemics manifestos” o que l’estaven acusant perquè tenien un conflicte de terres o un conflicte polític d’algun tipus i això els invalidava com a testimonis. A través d’aquestes defenses trobem que algunes dones, efectivament, van sortir-se’n, van ser absoltes o condemnades a penes lleus.

L’altra via de sortida per a aquestes dones, contràriament al que pugui semblar, era el recurs al tribunal de la Santa Inquisició de Barcelona, perquè va ser un tribunal molt escèptic davant d’això. Tenim els casos de dones jutjades prèviament per un tribunal local que en un moment donat aconsegueixen apel·lar i portar el seu cas a la Inquisició. Aquests inquisidors es llegeixen aquest judici, veuen totes les irregularitat comeses, que no s’aguanta a nivell legal. Normalment les tornen a interrogar, a vegades les tornen a torturar, i en aquests casos, les dones, en veure’s en un ambient diferent i la possibilitat de salvar-se, normalment es desdiuen de tot allò que han confessat. Diuen que tot era mentida, en el cas concret d’una dona diu “no me acuerdo de lo que dije pues esa noche había bebido vino” (Nota del Redactor: les actes de la Inquisició es prenien en castellà en aquella època) i per tant no tenia validesa el que havia dit. De manera que davant la reclamació d’innocència per part de l’acusada i les irregularitats comeses durant el judici moltes vegades el tribunal inquisitorial acabava absolent aquestes dones o condemnant-les a penes lleus per superstició, com una penitència.

Com evoluciona la caça de bruixes des d’una persecució popular i més esporàdica com era al segle XV fins a la caça estesa i sistematitzada dels segles XVII i XVIII a tota Europa?

La cacera de bruixes és un fenomen que dura més de tres-cents anys i per tant té moltes fases diferents i no funciona igual en època medieval que en l’època moderna. El primer tret distintiu és a nivell geogràfic, ja que quan s’inicia aquesta caça es limita a unes zones molt concretes d’Europa, que són les zones dels Alps Suïssos fins a la zona centre i nord d’Itàlia, i per altra banda la zona de la Provença francesa i baixant fins als Pirineus incloent Catalunya. Podem parlar, així, d’un triangle entre Barcelona, Basilea i Milà on apareixen els primers casos.

A partir de finals del segle XV i amb la publicació de grans tractats contra aquest nou crim de bruixeria, de manuals per als inquisidors, com el famós Maleus Maleficarum, el Martell dels Malvats, el fenomen s’estén cap Alemanya i els Països Baixos i salta cap a les Illes Britàniques. Veiem una extensió progressiva, a mesura que van passant les dècades, cap al nord d’Europa i trobem les caceres més fortes en llocs com Polònia al segle XVII, dos-cents anys més tard que aquí comencés aquest procés. També és cert que a mesura que passen les dècades es va fent més intensa aquesta caça ja que va arrelant més en la gent la idea del complot, i fins i tot es professionalitza. Apareixen una sèrie de personatges com els caçadors de bruixes professionals o descobridors de bruixes o endevinaries que es deien a l’època. Eren sempre homes amb la suposada capacitat d’identificar les dones que eren bruixes de la resta, i és que evidentment a nivell físic una dona no es diferenciava en res d’una bruixa; per tant, eren necessaris tots els processos esmentats com els exàmens de senyals per demostrar que eren bruixes d’alguna manera. Doncs a aquests descobridors, la gent els atribuïa la capacitat quasi sobrenatural de detectar-les, per tant s’anaven movent pel territori i en èpoques d’especial mortalitat o epidèmies feien el seu agost perquè sovint les pròpies vil·les, ciutats o consells municipals els cridaven expressament perquè identifiquessin les seves bruixes, la causa del seu mal.

Aquí Catalunya en tenim uns quants de famosos, com un del segle XVI que va actuar a la zona del camp de Tarragona, un morisc que es deia Malet i es va escampar la brama que era capaç de identificar les bruixes. Va iniciar una espècie de gira per les viles del camp de Tarragona com Reus, Montblanc, Alcover, Sitges o Tarragona mateix i va arribar fins a Cervera i veiem que les autoritats municipals el contractaven perquè els lliurés de les seves bruixes amagades. Quan arribava a la vila en qüestió les dones sortien al carrer i ell les identificava. S’iniciaven desenes de processos com els que comentàvem, allunyats de l’ordre del dret, molt ràpids i sovint amb l’aplicació de la tortura que conduïen a l’execució d’aquestes dones. El final d’aquest Malet és quasi poètic ja que va acabar a mans de la Inquisició, acusat per els familiars d’algunes de les dones processades que van apel·lar a la Inquisició de Barcelona, que va acceptar jutjar alguns d’aquells casos. El fiscal inquisitorial en va condemnar a mort sis o set i quan la Inquisició Suprema de Valladolid es va assabentar d’això immediatament van enviar un visitador que va aturar tots els processos al·legant que no tenia cap sentit el que estaven fent, va alliberar totes les dones que quedaven i va castigar els propis inquisidors de Barcelona per permetre tot allò. És curiós veure la correspondència entre les Inquisicions de Barcelona i Valladolid ja que els primers diuen que, si no actuen ells, els tribunals municipals cometen autèntiques escabetxines i que com a Inquisició han d’actuar davant dels casos d’heretgia i si aixequen la mà d’aquí els tribunals civils agafaran la justícia per la seva mà.
Aquesta aparició de caçadors de bruixes demostra el procés de professionalització de la cacera, que veiem també en els propis jutges. Ja en el segle XVII tenim algun document del Pirineu que ens parla de determinats jutges i notaris que pagant-los un preu ja fixat s’encarregaven de dur a terme una cacera de bruixes en una determinada zona i cobraven a tant per bruixa executada, així que realment ja estem parlant d’una altra dinàmica.

Quantes bruixes van ser ajusticiades, sobretot als segles XV i XVI?

Aquesta és la gran pregunta. No ho sabem realment. No ho sabem perquè la documentació que s’ha conservat és una petita part de tots els judicis que es van celebrar. Conservem uns quants centenars de casos dels segles XV i XVI, que vaig recollir a la meva tesis, però sabem que van ser milers i no sabrem mai quants n’hi van haver realment. Per posar un exemple, a principis del segle XVII, coincidint en períodes de carestia i epidèmies a Catalunya, es van produir grans caceres de bruixes i algun dels documents de l’època diu “de algunos años a esta parte se han ejecutado a más de tres mil mujeres”. Estem parlant d’una execució massiva de dones en poc més de tres anys. Són unes xifres comparables als gran focus de caceres de bruixes a Europa com Bòsnia o Països Baixos i altres zones d’Europa central on la caça de bruixes va ser més intensa. Doncs a Catalunya l’hem de posar al mateix nivell com a punt especialment dur de la persecució.

Els poders intel·lectuals d’elit del moment, com la noblesa feudal, prohoms o cortesans urbans o el propi estament eclesiàstic més il·lustrat, quina posició prenien en aquest tema?

Durant el segle XV el tema de la bruixeria va aixecar grans debats intel·lectuals. Es van escriure molts tractats i es van formar debats al voltant del tema. En els propis concilis de l’Església es pronunciaven sermons i es discutia si aquesta nova secta existia realment o no, si efectivament aquestes dones eren capaces de desplaçar-se per l’aire a través de diables o a través de determinades formules o si només ho somiaven. Si eren fantasies o somnis o si eren transportades corporalment al lloc de l’aquelarre perquè això tenia unes implicacions a nivell teològic i filosòfic, a nivell metafísic, molt importants. Era realment el Diable capaç d’interactuar amb els objectes corporis o només podia temptar i provocar al·lucinacions? Hi havia autèntics debats tant entre eclesiàstics com seculars, entre jutges, humanistes de l’època que escrivien sobre això. Això demostra la importància que tenia per aquesta elit aquest tema, sobretot per les implicacions religioses i de filosofia natural. Per exemple hi ha un humanista castellà del segle XV que escriu un tractat sobre la superstició i que esmenta aquesta creença que les dones van de nit i cavalquen amb els diables per entrar a les cases i xuclen la sang de les criatures, i que afirma que és impossible tant a nivell espiritual, pel que han dit anteriorment els teòlegs, com a nivell natural, perquè un cos amb tres dimensions no pot passar per aquests forats tan estrets i per tant les mares no han d’excusar-se en les bruixes si les criatures moren per falta de cura. Aquí veiem una opinió contrària i en canvi en trobem d’altres de la mateixa època que afirmen que efectivament el Diable és capaç de moure cossos, que aquestes dones actuen en nom del Diable i que el mateix fet d’argumentar que aquest fet no és possible és, d’alguna manera, col·laborar amb aquesta heretgia i ser còmplice d’aquest mal.

las-colgaban-del-pulgar-para-arrancarles-confesion_media_1-1453667045245

Totes aquestes creences que xuclaven sang, que viatjaven per l’aire, etc., eren restes del vell paganisme morint a Europa per imposició final del cristianisme i de l’aparició del proto-estat als segles XV i XVI?

Tots els elements que historiogràficament s’anomenen el “estereotip de la bruixa” o la “mitologia de la bruixeria” beuen de fonts diferents i una d’elles és la creença en aquests esperits nocturns. És una creença que ve de temps molt antics, que trobem en època medieval però que ja és present en època antiga, i si tinguéssim documentació la trobaríem abans, també. Parlem de figures com les estries, les làmies, esperits femenins que es convertien en ocells i que precisament entraven a les cases per atacar els infants, i que les trobem documentades ja en època grecoromana. Figures com el Dimoni del malson que en diuen pesadilla en castellà, una criatura malèfica que entrava de nit a les cases i oprimia el pit els dorments i els esclafava els ossos, d’aquí el nom de pesadilla, de pesar (en català també se li diu la pesanta).

També trobem a tota Europa la creença de les cavalcades nocturnes de determinats esperits, a vegades els dels morts, a vegades de determinades divinitats femenines com la Cort de la deessa Diana o el Seguici d’Herodies, que cavalquen de nit amb el seu seguici, i hi ha testimonis de certes persones, sobretot dones, que afirmen haver cavalcat de nit amb aquestes comitives. Això són creences que ja trobem època medieval, però tot això es reformula en sentit diabòlic a finals d’època medieval i s’integra dins de l’estereotip de la bruixa.
En català, la pròpia paraula bruixa ja ens explica moltes coses, perquè etimològicament la paraula “bruixa” ve d’una paraula indoeuropea que vol dir precisament “esclafar” o “trencar”, com el francès antic brixent o l’irlandès brixant; i d’aquí la paraula bruixa. D’alguna manera seria “la que esclafa” i fa referència precisament a una figura, no una dona de carn i ossos, si no a un esperit femení malèfic que es creia que entrava a les cases i ofegava als dorments, en especial a les criatures. Això era una bruixa en l’origen, però a finals de l’època medieval aquesta paraula es desdobla semànticament i passa a significar també una dona que té una relació amb el món d’aquests éssers espirituals ja sigui perquè és capaç de contactar-hi i mitjançar-hi o perquè és capaç de realitzar determinats rituals per protegir les persones, en especial les criatures. Moltes de les primeres dones jutjades a Catalunya són precisament dones que tenen relació amb aquest món màgic. El primer document judicial on apareix per primer cop la paraula “bruixa” és d’aquí Barcelona, del 1419 i és un judici contra una dona que és llevadora. Precisament durant el seu interrogatori el que ella confessa és que quan neix una criatura fa un ritual perquè les bruixes i el exèrcit reial no ataquin a la criatura: posa damunt una taula amb unes tovalles, un mirall, aigua i pa perquè les bruixes s’entretinguin menjant, bevent i mirant-se al mirall i així no ataquin al recent nascut. Aquesta dona se la jutja justament vinculant-la amb la mort d’una d’aquestes criatures. Per tant, veiem que, les primeres dones acusades de bruixeria, se les acusa aquí Catalunya sobretot “d’anar amb les bruixes”, un detall molt important. En aquesta primera llei que comentàvem (1424) no es condemna a bruixes i bruixots, si no que es condemna a homes i dones que van de nit amb les bruixes al Boc de Biterna. Aquí encara es conservava aquesta connotació espiritual o mitològica que eren les bruixes en origen i que s’acabarà convertint únicament en bruixa com a dona de carn i ossos. És important perquè un esperit, evidentment, no el pots arrestar i interrogar, però a una dona real sí i la pots torturar i fer confessar els seus crims.

Per què hi havia tanta diferència entre el número de dones acusades enfront al número d’home acusats?

El crim de bruixeria és un crim principalment femení. S’associava en l’època a dones. La pròpia paraula original de “bruixa” en català no té masculí, si no que apareix després el concepte de “bruixot” i apareix com un derivat. És molt difícil parlar de xifres per la poca quantitat de documents que han arribat als nostres dies, però en línies generals a tota Europa es calcula que sobre el 80% de acusats van ser dones. En el cas català aquest percentatge és encara superior i passa del 90%, i els casos d’homes són anecdòtics. El que he pogut trobar al llarg de la tesi és que, sovint, alguns dels pocs homes acusats de bruixots són jutjats en judicis múltiples o bé que aquests homes tenen alguna relació familiar amb dones acusades prèviament per bruixeria, o són de la mateixa casa. D’alguna manera sempre entren les acusacions per via femenina.

Finalment per acabar, avui dia tenim una visió molt concreta de la bruixa: amb escombra voladora, barret, vestides de negre, la berruga, lletges amb gat negre… Com ha anat evolucionant l’estereotip fins avui dia fins a tenir aquesta imatge tant concreta quan abans era tant diferent?

Això ja forma part de la pròpia cultura europea fins arribar a la cultura de masses en el segle XX, quan aquests estereotips convergeixen. És veritat que si ens fixem en la història del cinema veiem molt bé les fases d’evolució d’aquest estereotip al llarg del segle. Perquè abans la figura de la bruixa era una figura vinculada al malefici, a la mort d’infants, etc… un gran contrast amb les bruixes d’avui dia com la Bruixa Avorrida, que són personatges per als nens o personatges de contes infantils, quan en època medieval i moderna els nens eren precisament la víctima principal. En tot cas, fins al segle XIX l’estereotip de la bruixa és el mateix: la bruixa malèfica, perillosa, i la pròpia paraula està molt connotada negativament. Això comença a canviar a finals del segle XIX amb el moviment romàntic, sobretot a través de l’obra de Michelle, que d’alguna manera reivindica la figura de la bruixa com a una víctima de la opressió del sistema medieval i, una mica, una espècie d’heroïna enfrontada als poders del moment dins del moviment romàntic i nacionalista de l’època. Això passarà al segle XX, quan trobem una tendència marcada al llarg del segle i que arriba al seu punt àlgid als anys 60, que reivindica la figura de la bruixa com a heroïna proto-feminista sobretot per la via del marxisme i del feminisme. Sobretot les dues primeres onades de feminisme, que agafen aquesta figura com a símbol i la reivindiquen, i és quan apareix la idea de la “dona sàvia” enfrontada al patriarcat. Fins i tot trobem aquests eslògans als anys 60 dins del moviment feminista de “nosaltres som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar”, o dones que es reivindiquen com a bruixes elles mateixes vinculant-se amb tots aquests moviments del neopaganisme, el wickans i altres.

En general és això: una reivindicació i una reinvenció d’aquesta figura de la bruixa que és interessant en el context del segle XX, però evidentment té poc a veure amb la realitat històrica dels segles XV i XVI. Com a fenomen cultural i històric del segle XX és molt interessant i dóna lloc a discursos molt potents precisament sobre les relacions de gènere i poder, però poc a veure amb la història real sobre la cacera de bruixes.

Moltes gràcies per haver-nos apropat a una realitat històrica de la qual només tenim una visió sovint molt influenciada pels mitjans de comunicació. Felicitats pels premis rebuts i la tesi i per haver-nos acompanyat avui.

Read More