Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

A principis de la dècada de 1840 la premsa britànica era clarament russofòbica: veien als súbdits del tsar com una perillosa colla de supersticiosos que amenaçaven de fer esclatar pels aires l’incipient imperi de l’EIC (Companyia Anglesa de les Índies Orientals) i el conjunt de l’esforç civilitzador anglosaxó a l’Àsia. Ignorant la poderosa influència de l’opinió pública anglesa, el 1844 el tsar Nicolau I (r. 1825-1855) s’arriscà a un viatge sorpresa a Londres per a arribar a un acord amb la reina Victòria (r. 1837-1901) sobre el repartiment d’Àsia.

El tsar seguia sent un home molt sever i auster, però, amb els anys, havia deixat de parar atenció als consells prudents d’alguns assessors i decidit que, amb el nou govern tory, no li seria difícil guarir les velles ferides de Jivá (1839-1840) i Afganistan (1839-1842), per a unir esforços en contra de l’imperi otomà. Ignorava Nicolau I que les seves propostes serien desateses i que menys d’una dècada més tard una coalició de potències europees desembarcaria a les costes russes de Crimea en defensa dels otomans, donant lloc a una de les guerres més sagnants del segle XIX. Un conflicte que tingué en el Caucas un dels seus principals escenaris.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\politics-tsar-nicholas_i-crimea-crimean_war-lord_palmerson-csl1046_low.jpg
El primer ministre Palmerston es prepara per a enfrontar-se al tsar en la lluita per la hegemonia de l’Àsia occidental. Font: A Web of English History

Alliberament i opressió d’una terra

A diferència de l’Àsia Central, la presencia russa al Caucas i l’oest del mar negre (ambdós sota influència otomana) era constant des de començaments del segle XIX; els grans tsars de la centúria anterior havien aconseguit arrabassar algunes fortaleses estratègiques als seus grans enemics otomans, però fou la modernització militar eslava (forçada per la confrontació amb Napoleó Bonaparte) el que els hi donà una gran avantatja. Els territoris del Caucas, tradicionalment sota el domini del soldà otomà o del sha persa, després d’un implacable avenç rus foren posats sota la protecció del tsar Nicolau I en els tractats de Turkmantxai (amb els perses el 1828) i Edirne (amb els turcs el 1829).

El tsar Nicolau I (a la dreta) havia iniciat una imparable expansió a costa del regne del jove Abdulmejid I (a l’esquerra). Font: Viquipèdia

A més de tenir un exèrcit millor preparat per a la guerra moderna, els agents del tsar havien jugat amb una gran habilitat amb les comunitats cristianes de la regió, a les quals havien promès uns drets religiosos que ni el sha ni el soldà havien respectat mai del tot. Els armenis abraçaren la causa tsarista i aportaren molts guerrers a les seves forces, mentre que la noblesa georgiana dels regnes de Kartli i Kajeti s’hi avingueren en saber que els seus drets feudals serien respectats. Però al nord del Caucas la situació era ben diferent: abjasis (nord de l’actual Geòrgia), circassians, daguestanis i txetxens, tots ells de confessió musulmana, veieren la supremacia dels russos i els seus veïns cristians amb gran inquietud.

Delegacions de líders tribals musulmans marxaren a Estambul per a rebre suport material i espiritual del soldà otomà (el qual era tant un líder polític com religiós), però quedaren decebuts davant la passivitat d’aquest; i és que tant el sobirà dels turcs amb prou feines havia sobreviscut a una rebel·lió i necessitava temps, diners i la tolerància russa per a arribar a consolidar la seva autoritat; caldria la intervenció europea perquè el Caucas musulmà tingués l’oportunitat d’alliberar-se del jou tsarista.

El soldà otomà que hagué de viure aquest període fou Abdulmejid (r. 1839-1861), que ascendí amb només setze anys i que fou reconegut des del principi com a impulsor d’un programa de reformes conegut com a Tanzimat. L’imperi que havia fet tremolar a tota Europa s’havia quedat desfasat i era indispensable una modernització de l’exèrcit, així com generar un “patriotisme otomà” entre els seus súbdits, independentment de la seva confessió religiosa. Les reformes, iniciades des de dalt, tingueren un efecte estètic entre l’aristocràcia imperial, la qual comença a emmirallar-se en Europa i a semblar més respectable davant els emissaris i ocasionals viatgers occidentals; militarment no pogueren igualar-se als russos, però diplomàticament aconseguiren un lloc entre les “nacions civilitzades” (les quals aprofitaren per a intervenir econòmicament a l’interior de l’imperi).

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\The_allies.jpg
Abdulmejid I pogué convèncer la reina Victòria i Napoleó III que Rússia representava una amenaça per a tots. Font: Viquipèdia

Mentre Abdulmejid s’esforçava a modernitzar l’imperi, el Caucas nord era un polvorí: el 1829 les tribus de Dagestan i Txetxenia havien declarat la jihad als invasors russos i el 1834 s’havia fet amb el comandament rebel l’Imam Shamil (r. 1834-1859), un clergue guerrer que era tan purità i radical que espantà diversos líders tribals que marxaren a Rússia. Igual que els afganesos, la gent de Shamil era majoritàriament muntanyenca i, encara que no podien plantar cara directament a l’exèrcit del tsar, si els hi provocaven molts maldecaps amb tàctiques guerrilleres; ben aviat la fama de Shamil es propagà per tota la regió.

El cònsol Rawlinson de l’EIC fou un dels molts que veieren aquest alçament com una oportunitat de luxe per a boicotejar l’expansionisme rus; creia que la darrera intenció de Nicolau I era envair l’Iraq, per la qual cosa creia necessari enviar forces de combat angloíndies al Caucas. Però l’EIC no es podia permetre una acció unilateral com aquesta i, mitjançant agents turcs (que actuaven de forma extraoficial), traslladaren armes i municions als rebels circassians i als homes de Shamil. El tsar viatjà a la regió el 1837, es reuní amb els comandants i amb l’aristocràcia indígena, però com no es preveia un atac massiu de turcs otomans o anglesos a la zona, amb prou feines considerà reforçar la seva presència.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\Imam Shamil.jpg
L’Imam Shamil (a l’esquerra) fou la principal amenaça per a l’estabilitat russa a la regió. Font: Viquipèdia

El període de la guerra de Crimea

Per a comprendre els fets del Caucas entre el 1853 i el 1856 cal donar uns breus apunts sobre el que estava succeint a l’altra banda del mar Negre on les forces russes semblaven disposades, no només a apropiar-se dels protectorats otomans del Danubi sinó també en arribar a Grècia i Estambul. El govern tory del comte d’Aberdeen veié amb profunda preocupació l’imminent col·lapse de l’imperi otomà, ja que implicaria una hegemonia russa a la regió, i feu un front comú amb la França de Napoleó III, la qual podia aportar un dels millors exercits de terra del món i que esperava amb aquesta acció enderrocar definitivament el sistema d’aliances antifranceses de principis de segle. Les dues nacions europees arribaren a temps per a rescatar un soldà Abdulmejid en plena retirada, i portaren la guerra a la península de Crimea, l’entrada més ràpida al cor de l’imperi rus.

Abdulmejid s’havia resistit durant anys a donar legitimitat a la jihad del Caucas i intentat beneficiar-se de les rivalitats europees, però amb les darreres accions unilaterals del tsar al Danubi no li quedà més remei que abocar-se a una guerra total. L’Imam Shamil, d’altra banda, volgué forçar la voluntat del soldà amb una temerària acció sobre Tiblissi, actual capital de Geòrgia i aleshores el quarter general de l’exèrcit rus. Amb prou feines arribaven als 10.000 homes, però aconseguiren demostrar la fragilitat del sistema defensiu tsarista i colpejar les poblacions georgianes abans d’enretirar-se a territori segur.

Això degué animar la comandància otomana, reunida a la localitat costanera de Batumi, la qual comptava amb un exèrcit molt més nombrós que el rus (87.000 contra 30.000) i confiava a deixar enrere els fantasmes de la guerra del 1829. Però com ja he assenyalat, l’exèrcit reformat d’Abdulmejid encara s’assemblava massa al del seu pare: depenia en gran part de contingents tribals kurds i abjasis, els quals generaren molt malestar entre la població cristiana local per les seves cerques d’esclaus (amb els quals s’autofinançaven), decantant georgians i cristians pel bàndol rus.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\The_Armenian_Front_During_the_Crimean_War,_1853-56.gif
Teatre de guerra rusoturc al sud del Caucas. Paral·lelament britànics i francesos assaltaven les posicions del tsar a la península de Crimea. Font: Viquipèdia

A la primavera de 1854 l’exèrcit otomà s’endinsava en territori rus mentre uns alarmats comandants tsaristes demanaven reforços a Moscou amb urgència; els otomans prengueren el camí d’Armènia amb la intenció d’arribar a reunir-se amb l’Imam Shamil a Geòrgia. Els soldats de Nicolau I se centraren especialment a aturar l’ofensiva otomana mentre delegaren la defensa del nord del país en les milícies locals; el príncep Chavchavadze de l’antic regne georgià de Kajeti rebutjà amb el suport de regulars russos bona part dels atacs de Shamil durant el mes de juliol, però aquest hàbil líder musulmà fou capaç d’assaltar els palaus de l’aristocràcia i fer-se amb un bon nombre de presoners, entre d’altres la dona del príncep Chavchavadze. Es pogué arribar a un acord i la dona del príncep georgià fou intercanviada per Jamal al-Din, un fill de Shamil que era ostatge a Rússia.

En general les coses no marxaven bé per als otomans, els quals havien estat incapaços de reunir les forces amb els rebels musulmans del nord del Caucas i que, el 5 d’agost d’aquest 1854 havien estat derrotades a la batalla de Kurekdere. La superior artilleria i disciplina de l’exèrcit del tsar havia estat la clau de l’èxit. Des d’aquest moment les tropes otomanes anirien cedint les seves conquestes i atrinxerant-se a la fortalesa de Kars (a l’actual Turquia), on esperaven resistir el setge rus.

C:\Users\Marc\Desktop\Articles Gran Joc\2\1024px-Kuruk-Dara1.jpg
La batalla de Kurekdere evidencià fins a quin punt les tropes del soldà otomà estaven desfasades respecte a les russes. Font: Viquipèdia

Descontent amb l’actuació dels seus comandants, el soldà Abdulmejid féu ascendir al britànic Williams a general del seu exèrcit i principal conseller, confiant que la seva experiència professional a la regió (hi era des de 1842) i al fet que era un professional estranger ajudaria a coordinar les diferents faccions de la tropa del Caucas. Paral·lelament el soldà tractà de persuadir els seus aliats de la necessitat d’una maniobra de distracció a la ribera oriental del Mar Negre per a salvar el setge de Kars, però el contingent anglofrancès rebutjà la petició perquè en aquell moment estaven concentrats en la conquesta de la fortalesa crimeana de Sebastòpol.

Un total de 17.000 soldats otomans es trobaven dins de Kars quan els més de 25.000 homes del tsar iniciaren el setge el juny de 1855. Donat que la captura de la fortalesa obriria als russos el camí d’Anatolia i posaria en greu perill la integritat de l’imperi otomà, llançaren fins a tres assalts a les muralles que foren rebutjats pels defensors del general Williams. Mentrestant la resta de l’exèrcit otomà, per a alleugerir la pressió sobre Kars colpejaren el nord-oest de Geòrgia, però els russos no cediren i la situació a la fortalesa s’anà fent insostenible. Finalment, el novembre de 1855 i per a no patir els rigors de l’hivern, Williams s’avingué a rendir Kars a l’imperi rus. La guerra al Caucas havia acabat.

Thomas Jones Barker The Capitulation of Kars 1855.jpg
La rendició de Kars implicava la derrota dels otomans en el front de guerra del Caucas. Font: Viquipèdia

Alexandre II contra Palmerston

Mentre els setges de Kars i Sebastòpol s’eternitzaven, es produí un decisiu relleu a la cúpula dels imperis britànic i rus que tindria un efecte en les negociacions de pau i en els futurs enfrontaments. Al Regne Unit havia caigut el govern tory d’Aberdeen i la reina Victòria havia encarregat al vescomte de Palmerston, el primer ministre més vell de la història amb setanta anys, que formés un gabinet whig (habitualment més antirús). Mentrestant a Rússia havia mort el militarista tsar Nicolau I i havia ascendit al tron el seu fill amb el nom d’Alexandre II (r. 1855-1881), el qual tenia un tarannà més amable i procliu a la pau.

Al Caucas, la victòria russa era absoluta, però a la resta de fronts la situació els hi era adversa: s’estaven retirant de Sebastòpol davant l’ofensiva anglofrancesa, una esquadra britànica amenaçava les possessions tsaristes al bàltic, Àustria havia aprofitat la debilitat russa per a atacar la seva frontera occidental i Prússia amb Suècia es preparaven per a intervenir. Palmerston, en la línia de l’EIC, volia infligir al jove tsar una derrota completa i arrabassar-li Finlàndia, Polònia i el Caucas; però per al seu disgust França, que aportava el principal contingent armat, i Àustria, ja havien complert els seus objectius de guerra i forçaren els britànics a seure a la taula de negociacions.

El Tractat de París (1856) suposà un retrocés considerable en les aspiracions imperials russes i un flotador per al soldà Abdulmejid: Alexandre II hagué de retornar Kars als otomans, renunciar a la navegació de vaixells de guerra pel Mar Negre i cedir la protecció dels cristians del sultanat a les potències europees vencedores. Pel que fa a la població civil del Caucas, la guerra fou un complet desastre: el territori armeni havia quedat devastat pels combats i el poble circassià, considerat pels tsaristes com poc més que una cinquena columna, els obligaren a abandonar les poblacions costaneres i molts d’ells fugiren a terres del soldà; es calcula que en total uns 1.200.000 refugiats passaren d’un imperi a l’altre.

En aquesta època és quan comença a anomenar-se l’imperi otomà com “el malalt d’Europa” doncs havia quedat pales que, sense el Regne Unit i França, Abdulmejid hauria hagut de cedir pràcticament totes les províncies i protectorats europeus als russos. Les reformes permeteren a l’exèrcit del soldà apropar-se als estàndards occidentals, però, de la mateixa manera que l’Afganistan, l’imperi otomà requerí una intensa competició entre els principals imperis mundials per a garantir la seva independència.

El nou tsar Alexandre II (a la dreta) hagué de gestionar l’inevitable derrota del seu imperi a la guerra i evitar que el primer ministre Palmerston (a l’esquerra) aprofités encara més la desfeta. Font: Viquipèdia

Alexandre II n’aprengué molt d’aquesta derrota, principalment a guardar-se dels britànics: tenia una molt bona relació personal amb la reina Victòria (tenien pràcticament la mateixa edat) però era més conscient que el seu antecessor de la influència del govern whig de Palmerston, i es guardà molt d’enutjar-los. Es pot comprendre aleshores que la seva primera dècada com a sobirà es dediqués a reformar el seu país: va eliminar privilegis de la noblesa, fomentar la creació d’un exèrcit més modern i sobretot pels seus esforços per acabar amb la servitud de la pagesia, iniciada amb una altisonant declaració el 1861 que tingué també efectes al Caucas (recordem la importància de l’aristocràcia cristiana local).

La prudència amb què Alexandre II va actuar davant els britànics no va afectar els projectes tsaristes a la regió del Caucas, la qual seguia estant majoritàriament sota el seu control: l’any 1859 el seu exèrcit acabà acorralant l’Imam Shamil, que acabà rendint-se i deportat a Kaluga (a prop de Moscou); això suposà un cop dur a la rebel·lió de les tribus muntanyenques, però no la seva fi, perquè acabaren abandonant la lluita armada cap al 1864. Palmerston i els seus successors hagueren d’acceptar que no podrien posar al Caucas una barrera contra l’expansionisme rus, confiant des d’aleshores en l’imperi otomà com a obstacle en l’avanç sobre el mediterrani. Una vegada el tsar Alexandre II es veié fort, tornà a fixar la mirada en l’Àsia Central i a aixecar les suspicàcies britàniques, però aquesta es una altra història.

Read More

Al llarg del segle XIX, els imperis rus i britànic s’enfrontaren en una sèrie d’episodis que la historiografia anglosaxona va denominar el “Gran Joc”; una perllongada lluita normalment a través d’intermediaris en la qual amplies extenses d’Àsia foren repartides, inicialment com a àrees d’influència i més endavant com a colònies. 

El present article se centra en els darrers anys de la dècada de 1830 i principis de la següent, poc després que politòlegs britànics comencessin a veure en Rússia una autèntica amenaça als interessos del seu imperi. Aleshores el conflicte sorgí a la ciutat centreasiàtica de Bujará -a l’actual Uzbekistan-, on representants de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals -coneguda per les seves sigles angleses com a EIC- toparen amb els seus homòlegs eslaus.  De l’interès privat sorgirien els interessos estatals.

Però la violenta competència entre els imperis no es podria explicar sense tenir present els fets que devastaren l’Europa de principis de segle: quan les tropes russes aliades amb Anglaterra venceren a Napoleó, imposant un nou ordre a Europa. Aviat es féu palès per l’oligarquia británica que els dirigents russos tenien uns valors ben diferents i que ja havien estat capaços d’arribar fins al cor d’Europa.

Rivalitats i malentesos

L’home que feia tanta por als politòlegs de la Pèrfida Albió era el tsar Nicolau I (r. 1825-1855): de caràcter auster i molt avesat a la vida militar fins al punt de ser descrit com el “Don Quixot dels autòcrates”. En un moment de sorgiment de grups nacionalistes al llarg d’Europa, el tsar seguia compromès amb els valors dinàstics pre-napoleònics i fou el principal garant que no es produís cap canvi polític de pes a Europa, guanyant-se entre els liberals del continent el títol de “gendarme d’Europa” per l’esclafament de la revolta polonesa.

A l’altra banda del ring es trobava la reina Victoria I (r. 1837-1901), aleshores una jugadora novell en la política anglesa que, tot i això, sabé reconduir amb prou habilitat per a salvar una dinastia poc estimada pels súbdits. Evitant comportar-se com un autòcrata, assumí el rol d’àrbitre en les lluites pel poder entre el partit whig (liberal) i el torie (conservador); es tractava doncs d’una democràcia limitada on només un de cada set homes tenia dret al vot. De 1835 a 1841 el primer ministre fou el vescomte de Melbourne dels whig, el qual afrontà crisis imperials a punts tan llunyans com el Canadà, Nova Zelanda i la Xina.

Lord Melbourne (a l’esquerra) compartia amb la majoria de liberals britànics la por a l’expansionisme del conservador tsar Nicolau I (a la dreta). Font: Viquipèdia

Tot i que Nicolau I era una persona cautelosa, creia que podria arribar a un “acord de cavallers” amb la reina Victòria i el seu “seguici” pel que feia als interessos contraposats a l’Àsia Central; no era conscient dels límits de la monarquia anglesa i de com estava de condicionat el partit whig pels pamflets britànics que, alertant d’un imminent avanç rus en totes direccions, exigien la creació d’Estats-tap al Caucas i el Centre d’Àsia. 

Bujará posà la rivalitat anglo-russa al focus de l’opinió pública, però fou l’Afganistan el primer escenari on els agents d’una i altra facció s’enfrontaren. A mitjans del segle XVIII un jove imperi afganès s’havia estès fins al cor de l’Índia i derrotat enemics molt més nombrosos; al capdavant de l’imperi es trobava el llinatge Sadozai, aliat amb el clan Barakzai que monopolitzava el càrrec de visir (equivalent a primer ministre), i al seu servei una miríada de clans afganesos i comandants indis com Ranjit Singh (1780-1839).

Donat que no existia una llei clara per a regular l’accés al tron, amb la mort dels primers sobirans de l’imperi esclatà una cruenta guerra civil entre els prínceps Sadozai de la qual els visirs Barakzai se’n van beneficiar molt per a incrementar el seu poder a l’Afganistan mentre cabdills com Ranjit Singh construïen el seu propi regne sij al subcontinent indi. Xa Shojá (1786-1842) esdevingué l’hereu d’aquest imperi decadent: havia rebut una excel·lent educació cortesana i formació en les arts de la guerra, a més tenia molt present que per a regnar calia donar una idea de grandesa (encara que estigués arruïnat) i no li tremolava el pols a l’hora de castigar els seus enemics; malauradament els seus projectes semblaven condemnats com el mateix imperi. El 1816 fou derrocat per una aliança de parents i membres del clan Barakzai i hagué de fugir a l’Índia.

C:\Users\Marc\Desktop\Xa Shuja (1839).jpg
Xa Shojá era el darrer representant d’una prestigiosa dinastia reial afganesa, clarament en retrocés davant els nous poders imperials i les rivalitats internes. Font: Viquipèdia

El principal beneficiari de l’exili del sha Sadozai fou Dost Muhammad (1792-1863), el pare del qual era Barakzai i la seva mare d’una minoria religiosa. Donat que no podia aspirar per sang a la reialesa, el 1835 es va proclamar emir i va legitimar el seu comandament sobre els musulmans afganesos proclamant una jihad contra el regne sij de Ranjit Singh. L’emir signà una aliança matrimonial amb les poderoses tribus de la frontera i atacà els sij. Mentrestant Xa Shojá es posà sota la protecció de l’EIC, la companyia que amb el beneplàcit de la monarquia anglesa controlava bona part de l’Índia; aviat i a causa de la por als russos, els britànics s’implicarien en l’acarnissada lluita entre Sadozai, Barakzai i sijs.

Els homes de Nicolau I a la regió no s’estarien amb els braços plegats mentre altres decidien la sort d’Asia Central: a finals de la dècada de 1830 enviaren assessors als perses per a ajudar-los a expandir-se cap a l’est, mentre mobilitzaven els seus exèrcits per a conquerir els hanats (regnes en la tradició mongol) de l’actual Uzbekistan. Aquests moviments foren percebuts amb un gran temor pels estadistes britànics (tal com era el desig del servei secret rus), que s’imaginaven que n’hi havia prou amb què una tropa de cosacs arribés al subcontinent perquè esclatessin revoltes indígenes i el domini britànic s’esfondrés.

En aquells moments el territori uzbec estava disputat per dues grans potencies locals, el hanat de Bujará i el de Kokand, mentre un tercer i més modest hanat de Jivá feia malabarismes per a sobreviure. Els russos triaren l’Estat més petit per a iniciar el seu grandiloqüent projecte de portar la civilització, i de passada afavorir els seus mercaders; els combats començaren el 1839 i acabaren l’any següent amb una humiliant retirada russa. D’haver sabut el govern britànic la debilitat dels seus rivals eslaus, no haurien intervingut a l’Àsia Central.

Però el terror britànic a perdre l’Índia s’incrementava a mesura que una EIC, avida de nous recursos i desitjosa de protegir allò que ja controlava, anava eixamplant l’imperi i topant amb més competidors. Al primer terç del segle XIX arribaren prop del que és avui Pakistan i es trobaren amb el maremàgnum de sijs, Barakzai y Sadozai; tot i que els anglesos havien acollit Xa Shojá, estaven més inclinats per la neutralitat política a la regió i el seu principal objectiu era garantir un Estat amic que controlés les ciutats de Kabul i Qandahar, les dues vies d’entrada al subcontinent indi.

La jove reina Victoria tenia una gran influencia a la Cort de Londres, però a la Índia els seus súbdits de la EIC (la bandera del fons) eren pràcticament autònoms. Font: Viquipèdia

El responsable de la política britànica a l’Índia era des de 1836 el comte d’Auckland, un partidari dels whig amb pocs coneixements d’Àsia Central. En un moment donat va enviar un agent al nord; el qual aconseguí establir agents a la mateixa Bujará i conèixer en persona l’emir Dost Muhammad, que li va semblar un fiable aliat dels britànics. Malauradament els russos també s’havien posat en contacte amb l’afganès i li havien promès 2 milions de rubles per a la guerra contra el sijs; en saber d’aquesta trobada, Auckland rebutjà la idea que l’emir pogués esdevenir un aliat dels britànics i mentre reivindicava la neutralitat anglesa, posava en marxa la maquinària militar per a enderrocar Dost Muhammad.

Guerra a l’Hindu Kush

Donat que Afganistan no interessava econòmicament l’EIC, Auckland decidí recuperar Xa Shojá i a ajudar-lo a recuperar el tron en contra de “l’usurpador prorus”; per a fer-ho calia un exèrcit prou nombrós i els anglesos no s’hi volien implicar gaire, de manera que forçaren l’exiliat Sadozai a unir les seves forces amb Ranjit Singh. Però l’astut indi, que ja estava lluitant contra l’emir al nord del seu país, convencé a Auckland de la necessitat que una tropa angloíndia ajudés Xa Shojá, que en aquell moment no tenia seguidors propis, a prendre la ciutat meridional de Qandahar. Així els sijs salvaren el seu regne i empantanegaren els anglesos en una cruenta guerra a l’Hindu Kush.

Ranjit Singh aprofità amb molta habilitat les lluites internes de l’Afganistan, així com els plans britànics, per a constituir un imperi per als sijs. Font: Viquipèdia

L’exèrcit angloindi de l’EIC, de 20.000 soldats aproximadament, travessà amb Xa Shojá el territori sij i enfilaren per les muntanyes meridionals de l’emirat afganès la primavera de 1839. La ciutat de Qandahar caigué en mans dels aliats i els primers líders tribals començaren a presentar-se davant Xa Shojá per a jurar-li lleialtat; no trigarien gaire a adonar-se que l’autèntic poder el tenia la comandància britànica. Aquesta mateixa decidí marxar ràpidament sense l’artilleria moderna cap a Kabul, experimentant moltes dificultats per a prendre la fortalesa que barrava el pas a la capital.

Quan la fortalesa caigué, l’emir Dost Muhammad entengué que la seva causa estava perduda quan ni tan sols els seus familiars per part de mare li donaven suport, així que abandonà Kabul al victoriós exèrcit angloindi i fugí al nord del seu regne. Xa Shojá tornà amb el seu seguici a la fortalesa de Kabul i els britànics establiren casernes militars en diversos punts de la ciutat i de la ruta que conduïa al subcontinent, amb la voluntat d’agafar aquest camí un cop el sobirà Sadozai s’hagués consolidat al tron. Però ben aviat es féu palès les divergències entre els aliats: quan Xa Shojá volia purgar aquells que havien donat més suport als Barakzai, els anglesos hi interferien i el forçaven a ser més conciliador, ignorant la sanguinària tradició de la zona; i quan l’afganès els hi demanava més subsidis per a comprar la lleialtat de les tribus, els britànics s’hi negaven al·legant els alts costos d’aquella guerra.

C:\Users\Marc\Desktop\Batalla de Ghazni (1839).jpg
L’avenç de l’exercit angloindi sobre Ghazni i les altres posicions fortificades de l’emir afganès fou un èxit. Ben aviat els partidaris de la resistència quedaren en minoria. Font: Viquipèdia

Mentre Xa Shojá perdia reputació davant el poble de Kabul, Dost Muhammad i els seus fills encapçalaven una guerra de guerrilles contra els angloindis, amb algunes victòries. Tot i això l’emir, coneixent la clemència britànica, divuit mesos després d’iniciar-se el conflicte s’entregà al comandant de l’EIC. Creient que d’aquesta manera acabarien amb la resistència i podrien tornar a l’Índia, Auckland ignorà les peticions de Xa Shojá d’executar l’emir o, si més no, buidar-li els ulls -en la tradició bizantina i persa, buidar els ulls incapacita un dirigint polític per a assumir el poder-, i concedí un exili honrós al subcontinent per al rebel.

Però el 1841 seguia havent-hi 8.000 soldats de l’EIC a l’Afganistan i la posició de Xa Shojá al tron encara era fràgil, així que quan va caure el gabinet de Lord Melbourne i pujaren els tories al poder, exigiren a l’EIC una retirada de l’Afganistan. Els homes d’Auckland decidiren dur a terme una retallada gradual dels recursos i començaren eliminant els subsidis a les fortes tribus de la frontera, responsables de mantenir oberts els passos de muntanya; no trigarien gaire a aixecar-se en armes i demostrar a la bocabadada població de Kabul, que els anglesos podien ser vençuts militarment.

Davant la manca de reacció britànica, dos prohoms de Kabul s’alçaren en armes i assetjaren les guarnicions britàniques de la capital. Inicialment es posicionaren a favor del Xa Shojá, però quan aquest es mantingué fidel als estrangers, oferiren el lideratge de la revolta al fill de Dost Muhammad. Tot i que era ple hivern, els comandants anglesos accediren a l’exigència dels rebels d’abandonar el país i confiaren en la seva protecció per al camí de tornada, malauradament el líder rebel es desentengué del seu tracte un cop l’exercit angloindi arribà a territori tribal hostil i deixà que els robessin, esclavitzessin i massacressin (paradoxalment Hindu Kush vol dir en persa “mata-indis”).

C:\Users\Marc\Desktop\Lluita als pasos de muntanya.jpg
Les tribus aprofitaven congostos i altres accidents naturals per a fer la vida impossible a l’exercit angloindi. Font: Viquipèdia

El govern torie detestava l’aventura afganesa però no podia permetre que un desastre així quedés impune, per la qual cosava formar un nou exercit de 14.000 homes amb la missió de venjar-se dels afganesos. A mitjans de 1842 tornaren a Kabul i, després de derrotar al fill de Dost Muhammad, s’entregaren a una frenètica destrucció de la capital abans de tornar a l’Índia. Qui no va tornar fou Xa Shojá, el qual després de la retirada britànica de 1841 tingué l’oportunitat d’erigir-se en un sobirà independent aliat amb el líder rebel, desgraciadament un noble insatisfet del seu seguici el va assassinar.

Replantejament de l’EIC

L’any 1842 demostrà que no hi havia imperis indestructibles, que una política exterior precipitada era garantia de desastre i que sense aliats fiables sobre el terreny, qualsevol conquesta es podia perdre. La victòria del hanat de Jivá feu tocar els agents de Nicolau I de peus a terra, els quals durant anys afrontaren les campanyes d’Uzbekistan amb més prudència i, donada la mala experiència, no tornaren a atacar Jivá fins que els altres hanats hagueren caigut. Els anglesos per la seva banda havien estat incapaços de reprimir una revolta a Kabul i havien estat massacrats per unes tribus muntanyenques, un fet que la campanya de represàlia no pogué amagar.

C:\Users\Marc\Desktop\Afganos (1878).jpg
Rússia (l’ós) i el Regne Unit (el lleó) demostraren un escàs interès pel benestar dels seus aliats afganesos, els quals foren sistemàticament sacrificats. Font: Viquipèdia

La reina Victòria i el nou govern torie volgueren tapar l’afronta i no tornar a sentir parlar d’Afganistan, així que instaren l’EIC a alliberar Dost Muhammad amb la condició que mantingués els russos lluny del seu territori. Un acord que haguessin pogut assolir cinc anys abans i que l’emir, el qual mai va entendre les pretensions reals angleses sobre la seva terra, sovint transgredí donant suport als enemics de l’EIC.

Ranjit Singh, segurament l’únic que n’havia tret quelcom de l’expedició angloíndia, morí poc temps després i deixà el seu regne sij dividit. Animats per la possibilitat d’eliminar un potencial competidor al subcontinent, l’EIC intervingué al regne sij el 1845 i començà una cruenta guerra de quatre anys en la qual Dost Muhammad també s’implicà. L’enorme capital econòmic i humà de l’EIC donaren la victòria als anglesos però, com sempre, això no garantí pas una estabilitat al territori conquerit.

Paral·lelament un tsar Nicolau I, confiant que el govern torie seria menys hostil amb els russos, tornà a donar corda als seus agents a l’Àsia, i una vegada més provocà un gran neguit a les autoritats de l’EIC. Així quan l’imperi persa s’apropà més als interessos del tsar, l’emir Dost Muhammad esdevingué un bon amic dels anglesos i deixà de donar suport a les rebel·lions de l’índia. Aviat es produiria una altra topada entre els imperis europeus, però aquesta, és una altra història.

C:\Users\Marc\Desktop\Dost Muhammad amb un dels seus fills.jpg
L’emir Dost Muhammad aconseguí que els mateixos britànics que l’havien volgut derrocar acabessin facilitant-li la tornada al poder. Font: Viquipèdia
Read More