Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 s’obria un període de canvi. No entrarem a valorar la magnitud de l’operació i molt menys el resultat d’aquesta. La transició, però, més enllà de l’alt grau d’improvisació que la determinà, estigué precedida d’uns anys d’agitació i debats polítics en el marc d’allò que s’ha vingut a conèixer com l’oposició al règim. És evident que aquesta oposició no tingué capacitat d’imposar el seu programa polític. En primer lloc perquè, més enllà de proclames i retòriques, aquest no era unitari. I en segon, perquè els opositors organitzats i amb capacitat d’influència sobre la població eren pocs. Entre els debats que marcaren les dinàmiques polítiques dels partits i organitzacions antifranquistes, el de la «nació», entesa de forma àmplia i sense apriorismes, en fou central en determinats moments. «Què era Espanya?» «Què era Catalunya?» «Què eren els valencians?» «Què era això dels Països Catalans?» Serien preguntes que alguns intel·lectuals i militants de tot el ventall polític antifranquista es van fer. No cal dir que les qüestions plantejades no eren noves. Ara bé, com tots els debats d’idees, el context en què s’enquadren és fonamental. 

Context i canvi generacional

En la literatura sobre la dictadura franquista existeix un consens clar en considerar els darrers deu o quinze anys com una mena d’etapa final, clarament diferenciada de les dècades anteriors. Efectivament, diversos són els factors que generaren les diferències. Per una banda, el relleu generacional. Una nova fornada de joves que no havia viscut la guerra, que iniciaven els seus estudis universitaris, protagonitzaren, influïts pel context polític internacional, una oposició més organitzada. Per altra, els canvis econòmics que el franquisme impulsà anaren creant una societat amb uns interessos i necessitats més propers als models d’Europa occidental que no als de l’Espanya de postguerra. L’aparició d’una classe treballadora amb capacitat de consum -això que se sol anomenar «classe mitjana»- amb unes necessitats i inquietuds diferents, anaren fent trontollar determinats pilars del règim. Sense fer-lo caure, evidentment. Finalment, el context internacional de la Guerra freda, els pactes de la dictadura amb els Estats Units i l’àmbit geogràfic que ocupa l’Estat espanyol, tampoc jugaren a favor de la solidesa del règim franquista. 


Mural dels Països Catalans, confeccionat pel col·lectiu independentista Maulets. Font: Wikimedia Commons

En aquest context, l’oposició es va anar organitzant a partir de noves formacions polítiques, nova militància i noves idees. Certament, com tots els estudis han demostrat, els comunistes foren l’autèntic partit de l’antifranquisme. Ara bé, els seixanta podríem dir que són la dècada dels «socialismes». Un fantasma recorria totes les facultats d’Europa, el fantasma del marxisme. Que no comunisme. Maoisme, trotskisme, socialisme revolucionari, socialisme cristià i altres etiquetes, impregnaren el discurs de la joventut d’aleshores. I això generava una dicotomia entre la interpretació marxista del comunisme oficial i la que hi feien aquests nous socialismes que, si alguna obsessió van tenir, va ser la d’allunyar-se de tot allò que representava l’URSS i el socialisme real. A aquesta nova esquerra hem de sumar una mena de refundació del catalanisme polític que anà des de posicions simplement nacionalistes a d’altres de caràcter independentista. Les bases d’aquest procés es van posar durant una etapa que alguns autors han anomenat la «nova Renaixença». Aquest període, entre 1954 i 1966, coincidiria amb el mestratge de Vicens Vives, l’aparició de revistes com Serra d’Or, editorials com Edicions 62 o el canvi d’orientació de publicacions com Destino. Hom diria que aquests elements només afectarien el catalanisme històric. Certament, en aquesta cultura política és on més impacte tingué un home com Vicens Vives. Però no podem oblidar la seua influència en historiadors de l’òrbita del PSUC com Josep Fontana o la seua relació amb Pierre Vilar. El món de l’antifranquisme estava molt connectat entre sí, més enllà dels matisos i cultures polítiques que el representaven. Les connexions, reciprocitats, debats i reconeixements mutus entre els intel·lectuals, deixant de banda la cultura política en què es poguessin circumscriure, foren una constant del període. Ser antifranquista unia més que no separava. Compte, parlem dels intel·lectuals, no dels dirigents dels partits o dels sectors més militants que en molts casos sí que tingueren més resistències a treballar o col·laborar amb altres formacions antifranquistes. Especialment amb el PSUC i el PCE que moltes vegades foren observats amb recel, derivat tant del paper de la URSS en el context internacional com pel fet de ser les forces de l’antifranquisme català i espanyol amb més militància i capacitat de condicionar els debats en plataformes i espais de col·laboració. 

Una proposta rupturista: els Països Catalans

En aquest context polític Joan Fuster llançà la proposta dels Països Catalans. La idea no era nova, ni de bon tros. Com ha assenyalat Arnau González Vilalta, abans de la guerra ja se n’havia parlat. La proposta havia estat plantejada per algunes minories nacionalistes dels diferents territoris de llengua catalana. La novetat radicà en la centralitat i força que aquesta tingué entre 1962 i les primeres eleccions democràtiques. Els Països Catalans de Fuster se situaven en el plànol d’una mena de nacionalisme lògic, gairebé cartesià, en el qual, com ha explicat Ferran Archilés, la llengua es convertia en l’element central, essencial, una mena de personatge que sobrevolava tot el relat fusterià sobre la nació. Les dues obres fonamentals foren publicades en 1962: Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms. En la primera, adreçant-se als valencians, Fuster els explicava quin era el seu ser, la seua vertadera nació. Els valencians també eren catalans. A la seua manera, però catalans. L’atzar històric, una sèrie d’errades polítiques, de traïcions a la llengua i de decisions derivades del centralisme hispànic i el sucursalisme propi dels valencians, havien portat al poble valencià a no reconèixer-se com allò que eren. El drama, però, no afectava només als valencians sinó també als «altres catalans». El nord no mirava al sud, el sud no mirava al nord i els de mar endins no ho feien a l’oest. La proposta de Fuster buscava despertar una suposada consciència nacional col·lectiva adormida però no desapareguda. La llengua representava l’element que donava sentit a una idea com la dels Països Catalans. Era l’essència que havia perdurat als segles i els seus avatars històrics.


Joan Fuster. Font: Wikimedia Commons

Però, què eren els Països Catalans? El plantejament fusterià, en tant que tenia com a base la llengua, excloïa determinats territoris històrics. En aquest sentit, les comarques castellanoparlants del País Valencià, tant les històriques com les incorporades en el XIX, no podien formar-ne part. Moltes vegades s’ha volgut presentar la proposta nacional fusteriana com a irredemptista. Res més lluny de la realitat. Fuster es desprenia d’aquells territoris que no encaixaven en el seu «cartesianisme nacional». Si parlaven castellà, tenien la seua nació a l’esquena: Espanya, Castella o com li volguessin dir. Aquest raonament, en un pla abstracte, podia quadrar. En un de polític, però, ja era més difícil fer-ho. 

La proposta de Fuster s’incloïa dins d’allò que Josep Maria Colomer va anomenar «la ideologia de l’antifranquisme». Una amalgama de propostes polítiques abstractes, en molts casos maximalistes, que durant els anys de la dictadura serviren a l’oposició per a debatre sobre la possible ruptura amb el règim. República, federalisme, socialisme o els Països Catalans, foren elements que sobrevolaren els debats dels opositors. Aquestes idees, però, contra Franco es defensaven millor. A partir de la mort del dictador i la transformació del règim en una monarquia parlamentària, aquestes propostes passaren a ser simples quimeres, entelèquies ideològiques impossibles d’implantar si atenem a la correlació de forces i el desenvolupament de l’anomenada transició. Ara bé, abans de 1975 tot semblava possible i el pensament fusterià aconseguí una centralitat molt gran. Fuster fou per a les noves generacions de valencianistes el pare de la pàtria que necessitaven. Per al catalanisme històric el seu home a València. I per a l’esquerra un dels intel·lectuals antifranquistes de referència. A més, hem d’entendre que la proposta nacional fusteriana partia d’una certa ambigüitat política que ajudava a la seua inclusió en cultures polítiques tan diferents. El País Valencià i els Països Catalans no prenien una forma institucional clara i concreta. Des de l’independentisme al federalisme, passant fins i tot per un cert «regionalisme civilitzat» -si aquest hagués existit-, el país de Fuster podia tenir cabuda. Com ja he defensat en altres treballs, durant un temps dir Països Catalans també volia dir Espanya. Per això, idees com la dels Països Catalans tingueren tan «bona» rebuda. Si més no incitaren i provocaren el debat. 

Una recepció més retòrica que real

El plantejament nacional fusterià, més enllà del territori que pretenia abastar, no representava una novetat en si mateix. La llengua ja havia estat un dels elements claus en la construcció de la catalanitat des de finals del XIX. En cada territori, la llengua servia per a diferenciar catalans, valencians o mallorquins dels altres, els castellans. Per això la proposta de Fuster no va tenir una rebuda estranya entre el catalanisme en aquest vessant. La contradicció i el conflicte es trobava en els marges de la territorialitat proposada. Si els Països Catalans eren la nació, Catalunya deixava de ser-ho. I per al catalanisme, el territori de les quatre províncies era el marc nacional reconegut des de feia dècades. Així havia estat des de la Mancomunitat i així seguia sent per a l’oposició catalana al franquisme. Aquest fou el principal handicap amb  què es va haver d’enfrontar la idea dels Països Catalans. El catalanisme, des d’aquell de caràcter nacionalista al vinculat a organitzacions amb lligams espanyols, com podria ser l’esquerra que representava el PSUC o els socialismes, no estava en condicions de canviar el mapa nacional que tenia al cap. Qui ho va fer? Doncs l’independentisme. Per diverses raons. Per una banda perquè, com passà en el cas valencià, la militància era majoritàriament jove i sense referències anteriors a la guerra. I per una altra, perquè si aquests joves van buscar alguna referència anterior a ells, aquesta la trobaren en les minoritàries organitzacions independentistes dels anys de la república que en molts casos defensaven la idea d’una nació catalana, val a dir que de forma poc concreta, que superava el marc de la «Catalunya-Principat». 

En el País Valencià, la rebuda fou més senzilla. Dos són els elements a tenir en compte. Per una banda, el canvi generacional. Els nous valencianistes foren joves, militants nascuts després de la guerra, que trobaren en Fuster el seu Sartre particular. A més, la seua militància partia de zero, sense referents del minoritari valencianisme de preguera. Amb aquests condicionants era més fàcil, si més no en els seixanta i part dels setanta, assumir allò que Fuster proposava. Tota una col·lecció de sigles que anaren des del Partit Socialista Valencià, Germania Socialista, els GARS o el Partit Socialista del País Valencià, donaren forma per l’esquerra al nou valencianisme polític. Per la dreta, la Unió Democràtica del País Valencià intentà cobrir un valencianisme més moderat i amb clares connexions de preguera. En aquest sector Fuster fou important, però també altres referències intel·lectuals, per la qual cosa el fil del valencianisme republicà no es trencava malgrat la irrupció del de Sueca. 


Joan Fuster, rebent la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Font: Wikimedia Commons

Finalment l’esquerra, entesa de forma àmplia, es veié influïda per una proposta nacional que trencava alguns dels seus marcs de referència. Partits com el comunista passaren a incorporar les sigles «PV». Trencaren els marcs provincials com àmbit d’organització i es dotaren d’estructures anomenades «nacionals» que partien de la realitat valenciana per a la presa de decisions. Ara bé, no trencaren amb Espanya. Ni de molt. Però és que el fusterianisme tampoc els ho demanà mai. En tot cas, la proposta fusteriana exigia trencar amb una forma d’entendre Espanya, la castellanocèntrica. I amb això ja hi estaven d’acord perquè encaixava perfectament amb la seua idea de federació. 

En el fons, la importància de tot plegat radica en el fet que Fuster obligà a tothom a replantejar la seua idea de nació. Tot l’antifranquisme acceptà, amb major o menor mesura, el repte durant els darrers anys de la dictadura. És això un èxit en si mateix? Des del meu punt de vista sí. Repensar una nació no és fàcil. Identitat, referents històrics, territorialitat, entre d’altres, són elements que les diferents comunitats nacionals han anat construint i acceptant durant l’època contemporània. Tota aquesta feina ja estava feta i assentada en els diferents territoris dels Països Catalans. La proposta de Fuster demanava, exigia en algun cas, canviar-los, repensar-los, modificar-los. I com dic, no és una tasca fàcil. Certament, l’oposició al règim acceptà la proposta fusteriana més des d’un vessant retòrica que real. Així és. Però no ens podem quedar només amb això. Cal entendre l’aportació fusteriana en la seua globalitat i context. Si ho fem d’aquesta manera, entendrem millor el que representà per aquella oposició catch all que arribà a creure que tombaria la dictadura. 

Read More

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

SALVADOR ESPRIU

La dictadura franquista es va vertebrar al voltant dels interessos de la classe dominant. Ja el 14 d’abril del 1931, dia en què es proclamà la Segona República espanyola, els empresaris més poderosos de l’Estat es reuniren per decidir de quina manera podien acabar amb el jove projecte republicà, atès l’incipient programa reformista i progressista que preconitzava. Així doncs, no és d’estranyar que els principals beneficiats de la dictadura franquista fossin els poders fàctics tradicionals de l’estat espanyol, l’oligarquia terratinent i l’Església, als quals cal sumar-hi la burgesia.

El segell de la classe dominant durant la dictadura es feu palès en la reducció dels salaris; la creació de sindicats verticals; l’eliminació dels drets de vaga, associació i manifestació; la fixació de l’economia de guerra, que establia cartilles de racionament per a la població i va beneficiar a molts adeptes al règim, entre altres aspectes. Al mateix temps, però, també necessità cimentar-se en el nacionalcatolicisme, el supremacisme, el masclisme i, sobretot, en la unitat d’Espanya. Aquest darrer element va forjar-se extingint les manifestacions culturals dels pobles i nacions que componen l’Estat. El franquisme, d’aquesta manera, encetava un projecte nacionalitzador i uniformitzador en qüestions socials en el qual no es tolerava la diferència.

No obstant això, la implantació d’aquest projecte, especialment en les darreres dècades de dictadura, va topar-se amb diverses resistències. Una de les més significatives fou la que tractarem al llarg d’aquest article: la reconfiguració del catalanisme, un procés que s’inicià a la dècada dels seixanta i s’estengué fins als anys de la transició democràtica. Així i tot, cal tenir en compte que el principal múscul de l’antifranquisme foren, fonamentalment, les classes populars i treballadores.

El catalanisme durant el tardofranquisme

Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat
Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat

Als anys seixanta hi hagué una primera consolidació del catalanisme durant la dictadura. En 1962, la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va marcar un precedent teòric important pel moviment catalanista arreu dels Països Catalans, encara que la majoria d’entitats demanaven la independència només per a Catalunya. Aquest era l’aposta del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització amb gran capacitat de mobilització als carrers que cercava la confrontació directa amb el règim i els seus aliats.

Sigui com sigui, la idea de catalanitat s’estenia pels territoris de parla catalana amb més o menys acceptació. Fuster, en Nosaltres, els valencians, apuntava: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble (…) Si el País Valencià -posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha de ser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica.»

Fou en aquest període quan es produïren un seguit d’esdeveniments força significatius com ara el cas Galinsoga (1959), els fets del Palau de la Música (1960), la Caputxinada (1966) i la Taula Rodona (1966-1973), uns fets que esdevindrien símbols pels anys següents i que estarien protagonitzats, fonamentalment, per estudiants universitaris. També nasqué Òmnium Cultural (1961), que amb el suport econòmic de la petita i mitjana burgesia oferia cursos de català. Fou, també, als seixanta quan sorgí la Nova Cançó, un fort embat des del món cultural que reeixiria no només en els territoris de parla catalana, sinó per tota Espanya. Aquesta manifestació musical feu que la poesia més polititzada s’obrís cap al públic d’àmbits populars, permetent que talents com els de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés i tants altres fossin arreplegats per generacions més joves per mitjà de les veus de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i tants altres.

Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com
Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com

En 1963 consten peticions per aconseguir l’ensenyament del català a les escoles i perquè s’emprés als mitjans de comunicació. Es farien les primeres traduccions i centres d’ensenyament de la llengua que serien contestats pel règim amb la censura, multes i detencions. Veiem llavors com sí existí un reviscolament, amb la repressió des de dalt i la immigració des de baix. El conflicte amb la catalanitat es tracta d’un continu: l’Estat espanyol li donava un caire polític a la cultura catalana, reprimint-la; el poble reaccionava a aquesta repressió, i així la cultura obtenia un veritable caire polític que tornava a ser perseguit. La qüestió és que a diferència del cas basc, on l’etnicitat des de la dreta i la lluita armada des de l’esquerra han tingut un paper molt reeixit, a Catalunya comptaven amb una base cultural i literària forta, que permetia resistir les polítiques d’assimilació estatals sense recórrer a un ús majoritari de l’essencialisme i descartava la lluita armada.

Cal deixar constància que si aquests esdeveniments i iniciatives estan directament vinculats amb el creixement del catalanisme, aquest no ha sigut un moviment completament independentista. La independència ha estat una de les opcions del catalanisme, minoritària fins els anys 90. La defensa de la llengua i cultura pròpies i de majors quotes d’autogovern no impliquen necessàriament un projecte de ruptura amb l’Estat espanyol. Així i tot, si que nasqueren algunes projectes independentistes que apostaven per un trencament clar amb la dictadura.

En 1968, un grup de militants del FNC de tall marxista s’escindiren i fundaren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), d’inspiració leninista, mentre que el FNC s’identificaria més amb el laborisme de James MacDonald. El PSAN no només acceptaria els PP.CC. com a marc nacional teòric sinó també com a marc d’actuació. Apuntaven el desbordament del «nacionalisme burgès» i el descobriment per part del proletariat de la seua «missió nacional». Trobarien per tant l’expansió com a eix fonamental d’apropament i conscienciació de la classe treballadora, obrint molts fronts sectorials: ensenyament, sanitat, associacionisme veïnal, CC.OO. i altres, a fi d’esdevenir populars, amples i participatius. El novembre de 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, on tant el FNC com el PSAN participarien, amb major o menor grau d’acceptació.

Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat
Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat

El PSAN també trobaria escissions i es dividiria en dos: primerament, el sector dissident s’anomenaria PSAN-Provisional; Carles Castellanos s’interessa per l’aprofundiment teòric i escriu els documents Les tasques de la Revolució Socialista (maig 1974), Aproximació a la història dels Països Catalans (gener 1975) i Cap a l’alternativa democràtica (març 1975), entre d’altres. Destaquen per les seues relacions amb moviments nacionalistes radicals d’altres nacions, com l’UPG, ETA i altres organitzacions no peninsulars, com consta en la Carta de Brest. Segonament, el sector oficial del PSAN tindria fronts sectorials de lluita i contacte amb la Nova Germania, un grup de valencians propers al Frente Revolucionario Antifascista y Patriota encapçalats per Josep Guia i Francesc Candela. Aconseguirien així eixamplar la militància al País Valencià. D’aquest entorn destaca la detenció dels «10 d’Alaquàs», entre els quals estava Josep Guia, el 9 d’agost de 1975.

Hi hagué altres vies clandestines, com EPOCA (Exèrcit Popular Català), que fou una organització independentista de caràcter militar que es gestà a partir dels seixanta i que desaparegué a finals dels vuitanta. Altre exemple és el Front d’Alliberament de Catalunya, una organització armada provinent de les Joventuts d’Estat Català i del Consell Nacional Català. En 1973, evolucionaren cap al marxisme-leninisme. És més conegut el cas de Terra Lliure (1978), organització semblant que es dissol de manera definitiva en 1995 per, segons apuntaven en el seu butlletí Alerta, «l’esgotament de la propaganda armada» i «l’esgotament dels recursos humans».

Hi hagué tres factors molt influents en la represa del catalanisme als anys 70: per una banda, la influència dels processos d’alliberament nacional de l’anomenat Tercer Món; per altra, el desenvolupament desigual i la uniformització capitalistes i, finalment, el Maig del 68. Tot i això, la mort de Franco i la construcció de la democràcia burgesa a l’Estat espanyol ampliarien les possibilitats del catalanisme i, per tant, no seria únicament aquell de tall marxista i combatiu el que ara prendria els carrers. Les possibilitats que oferia el parlamentarisme exclourien a aquells grups més combatius i donarien la benvinguda a aquell catalanisme dretà i d’ordre que havia estat exiliat, amb les figures de Tarradellas i Jordi Pujol com a preeminents en els primers anys de democràcia. Les lluites pel reconeixement de la identitat catalana es veurien en múltiples moviments, com per exemple en el cas del feminisme: en diversos actes i manifestacions feministes dels anys 70, les dones d’arreu els PP.CC. també exigien el cessament immediat de la censura, la lliure circulació de publicacions i el dret a parlar català en esdeveniments com les Jornades de la Dona, celebrades a Barcelona i València els anys 1976 i 1977. El catalanisme es convertia en una qüestió transversal.

La transició i la reconfiguració del catalanisme

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
MIQUEL MARTÍ I POL

Actualment, parlar de Països Catalans vol dir fer-ho majoritàriament en clau independentista. Però en els anys 1975-1980 no entrava en contradicció amb propostes federalistes, confederalistes o autonomistes que pretenien algun tipus de coordinació amb aquells països de llengua i cultura agermanades. La diferència raïa en definir les identitats de cada territori i en el grau d’acceptació del fet dels Països Catalans. En 1977, deia Josep Ferrer (militant del PSAN) que la societat catalana -els Països Catalans- ha tingut una dinàmica «pròpia i diferenciada, en total sintonia amb el desenvolupament de la societat europea occidental» malgrat mancar-li el poder polític, l’administració dels recursos propis i l’organització de la seua vida cultural.

Concretament a Catalunya, hi trobem un objectiu més clar i de més llarga tradició: imaginar una nació catalana que havia d’encaixar en una Espanya on Castella no fos el centre, ni l’enemic. Per tant, mentre els independentistes no pretenien encaixar en cap Espanya, bona part del catalanisme sí aspirava a reformar-la. A més a més, i en referència als Països Catalans, el nacionalisme català els considerà com quelcom complementari al vertader subjecte polític nacional -Catalunya-, més perjudicial que beneficiós en moltes ocasions.

El pujolisme, (més proper a les idees d’un Vicens Vives en Notícia de Catalunya que a les de Joan Fuster en Nosaltres, els valencians) mantingué la idea de crear una burgesia catalana capaç de modernitzar Espanya per bandera, establint fermes distàncies amb el projecte pancatalanista. D’aquesta manera, la idea de catalanitat seria dirigida fonamentalment al Principat pel pragmatisme pujolista, tot i que la dreta espanyolista també jugà el seu paper en la regionalització dels territoris de parla catalana; no és aquest el nostre objecte d’estudi però la coalició de les burgesies per dinamitar el projecte dels Països Catalans ens deixa veure, de nou, els interessos de classe que travessen la qüestió nacional.

Val a dir, també, que la perspectiva i consciència de classe travessaren totes les demandes vinculades a la reivindicació de la cultura catalana –i l’autodeterminació–. Per ficar un exemple, mentre la petita i mitjana burgesia es mobilitzarien per la normalització del català o per l’autogovern, la classe treballadora dels Països Catalans havia de reclamar que es construïren centres escolars, de salut i socials a les seues barriades i viles per millorar les seues condicions materials. I incloïa, en aquestes demandes, una evident perspectiva nacional. Aquest assumpte el podria sintetitzar molt millor l’Ovidi amb la seua famosa frase: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.»

Miquel Caminal apunta que entre 1970 i 1980, les fases de la política d’unitat foren tres: l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC) i la Generalitat provisional encapçalada per Tarradellas. Si el PSUC havia sigut el partit antifranquista de referència, la mort del dictador suposava possibilitats reals i, amb aquestes, la divisió del moviment d’oposició democràtica que aquest havia dirigit. El nou panorama enfortí els partits polítics en detriment dels moviments socials i mostraria, ja als inicis, desunió.

Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr
Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr

L’Assemblea simbolitzava la ruptura, la mobilització contra el franquisme i el predomini de les forces sindicals i polítiques esquerranes. El Consell suposaria una reacció cap a la moderació, el centrisme i els interessos de Jordi Pujol. El Consell el formaren el Partit Carlí de Catalunya, ERC, PSUC, Convergència Democràtica de Catalunya, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, PSAN, FNC, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Popular de Catalunya, Convergència Socialista de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya.  La «qüestió catalana» era indiscutiblement un dels aspectes clau de la transició, i la resposta que se li donés determinaria l’estructuració del conjunt de l’Estat.

Les primeres eleccions del 15 de juny de 1977 donaren la victòria a Catalunya a l’Entesa dels Catalans, la coalició formada per PSC, PSUC, la federació catalana del PSOE i ERC. L’Entesa veia necessari abordar conjuntament tant la Constitució com l’Estatut, apuntant que no podria haver-hi Constitució ni vida democràtica a Espanya sense un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i les altres nacionalitats històriques. Seria la pròpia Constitució amb el seu article 145 la que prohibiria la federació entre comunitats autònomes, posant així fi al projecte polític dels Països Catalans, que seria deixat a banda pels partits polítics però mai oblidat per alguns moviments socials.

La unitat esquerrana es viu eclipsada per un Tarradellas que, seguint l’argument de Miquel Caminal, fou un instrument d’Adolfo Suárez per redreçar la política catalana cap a la moderació. El tarradellisme, pragmàtic, particularista i orfe de base teòrica, sorprendria per les seues múltiples simpaties a diferents partits espanyols i catalans.

D’aquesta manera, la política de consens hauria reemplaçat la política d’unitat d’oposició democràtica. Açò, segurament, respon al fet que s’inclouen al parlamentarisme forces polítiques que no eren contràries al franquisme i que fins i tot eren hereves d’aquest, com ara Alianza Popular. També, a les diferències en el grau de ruptura amb el capitalisme que proposaven les diverses forces d’oposició democràtica. Aquest consens conduiria a cedir en moltes ocasions, com ho veiem en els plànols de finançament, seguretat o ordenació territorial, així com a la marginació i persecució de les opcions polítiques marxistes incloses dins del catalanisme polític.

Mentrestant, l’independentisme de tall marxista-leninista viuria, junt amb altres matrius ideològiques contràries al capitalisme, les conseqüències més immediates de la transició. Gustau Muñoz, militant independentista i comunista del PCE (internacional) seria assassinat per la policia nacional l’11 de setembre del 1978 als seus 16 anys. La violència de l’extrema dreta s’organitzaria de manera paraestatal, sobretot al País Valencià, donant lloc a la coneguda Batalla de València. Aquesta etapa de la nostra història, la de la transició, ha deixat moltes portes obertes a la investigació historiogràfica i sovint genera uns fils que s’allargassen fins els nostres dies. El trauma, les pors, les esperances i els projectes. Tot plegat, història viva de casa nostra.

Read More

Passen els anys i també les generacions, i avui una àmplia majoria de la societat catalana se sent identificada no només amb algunes accions d’Òmnium Cultural, sinó amb la seva raó de ser. Però què ho fa això?

Partim de trobades a porta tancada, per obligada clandestinitat, vora l’11 de juliol de l’any 1961. Uns empresaris decideixen posar de la seva part per salvar la cultura catalana. La seva tasca de mecenatge, acompanyada pel voluntariat (cosa que acompanyarà per sempre més l’ADN de l’entitat), permetran difondre la literatura, la música i la llengua catalanes en temps difícils.

Es veuran obligats, per culpa de la persecució, a obrir fins i tot una seu a París. Ara li modificaríem el nom per Brussel·les i veuríem que Espanya no ha canviat tan.

Arribarà al seu esplendor l’any 1982, després d’una feinada ingent procurant l’educació en llengua catalana, conjuntament amb els moviments de renovació pedagògica i en la seva fase final amb sindicats, partits i associacions de veïns, que farà possible la immersió lingüística. D’aquest patrimoni en sorgeixen iniciatives posteriors com la plataforma educativa Somescola i en cristal·litza un altre dels seus vectors: la cohesió social.

Aquí l’entitat tocarà el seu sostre, ja que la seva activitat s’havia enfocat a suplir les institucions, i l’aparició de la Generalitat amb els seus clarobscurs, li traurà la transcendència que havia tingut durant el franquisme i la Transició. Això i l’envelliment, farà aflorar noves propostes i veus dins l’entitat. Aquestes prendran forma, finalment, amb el nom d’Òmnium 21.

Amb l’objectiu d’enfortir el catalanisme cívic, ampliant la seva base social, potenciant altres entitats sectorials i la coordinació amb la Federació Ramon Llull, de la qual formen part Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, tindrà la vocació de passar de suplir a complementar la tasca de les institucions. Tindrà un component renovador a nivell generacional amb un to independentista, ja que una part del nous quadres seran vinguts d’espais com el BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes).

Aquí és necessari fer un apunt. Com bé explica Jordi Muñozno es pot entendre l’independentisme actual sense la fortalesa del teixit associatiu, i aquest és el punt sobre el que pivotarà l’entitat a partir de llavors.

El 7 de març de 2002 seran cridats a les urnes els 15.000 socis per escollir entre l’opció continuista Josep Millàs i el renovador Jordi Porta. Els comicis acabaran amb acusacions de frau mutu i la mediació del mateix president de la Generalitat Jordi Pujol i advocats externs en les que seran, segurament, les eleccions més seguides mediàticament en una entitat sense ànim de lucre, per l’època. El novembre del mateix any hi haurà una nova contesa electoral que acabarà finalment, després d’una campanya renyida, amb la victòria d’Òmnium 21.

palaudalmasses
Palau Dalmasses. Seu d’Òmnium Cultural del 1961 a 2003.

A partir d’aquí la història és coneguda; l’entitat amplificarà la seva acció amb nova imatge, nous programes, noves campanyes com Free Catalonia i nova seu, passant del Palau Dalmasses al carrer Diputació, incorporant un torrent de nous socis i tècnics que ja no cessarà fins a l’actualitat. L’eclosió es donarà amb l’èxit de la  manifestació impulsada per l’entitat el 10 de juliol de 2010 amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, amb una assistència històrica de més d’1 milió de persones després de la resolució del recurs contra l’Estatut.

Es consolidarà com agent de primer ordre i revalidarà l’aposta per l’estat propi. En paraules de Muriel Casals, a la Declaració de Santa Coloma el 2012, on es ratificarà aquesta postura:  “1961 cultura, 1982 llengua, 2010 país, tres dates d’unes cruïlles clau en el camí que venim fent”.

Es treballarà colze a colze amb la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) i es succeiran campanyes com Un país normal i Ara és l’hora enfocades a conscienciar sobre la necessitat d’un referèndum on Catalunya pugui decidir democràticament el seu futur amb el 9N com a primera pantalla a superar, fins arribar al Pacte Nacional pel ReferèndumSense tot aquest recorregut seria impensable, provablement, el Referèndum de l’1 d’octubre.

El dret a l’autodeterminació s’anirà entrellaçant cada cop més amb la vessant social traspuant el propi món del sobiranisme; prova d’això en seran també Lluites Compartides i Crida per la DemocràciaAquesta capacitat d’integrar la convertirà en l’organització civil més gran de Catalunya i la més representativa del catalanisme.

sanchez cuixart_15_970x597
Jordi Sànchez (expresident de l’ANC) a l’esquerra i Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural) a la dreta durant la campanya pel Referèndum de l’1 d’Octubre. 22 de setembre durant la Marató per la Democràcia a Plaça Universitat.

El país que tan s’anhelava navega a la deriva i el seu president, Jordi Cuixart, resta empresonat acusat de sedició. No obstant això, l’entitat continua creixent, enfortint-se i marcant nous horitzons; Demà pots ser tu. 2018 drets, podria dir la Muriel. Qui sap què ens depararà el futur que hem de compartir.

Segurament aquesta és una visió molt sociopolítica de l’entitat, i Òmnium també és el Sambori el concurs literari infantil i juvenil amb més participació d’Europa, la coordinació de la Flama punt d’unió dels Països Catalans, programes ambiciosos com el Quedem? posant en valor la diversitat cultural, el treball al territori dels milers de socis i sòcies i moltes coses més. I es clar, per copsar la dimensió d’Òmnium cal pensar en gran.

 

Read More