Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Hom coneix el desenvolupament que va tenir la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) en la resta de l’Estat, però quan als llibres de text o documentals es parla de la guerra en general amb grans ofensives, batalles i fronts, molt sovint s’ignora una peça clau dins el teuler del joc de la guerra. Ens estam referint a Mallorca. Aquest article cerca, de manera divulgativa, oferir una visió global d’aquesta batalla.

Les Balears, durant el conflicte, a tall de resum, van romandre al costat del bàndol sollevat, amb l’excepció de Menorca durant tota la guerra i les Pitiüses durant un breu temps al començament del conflicte. Les Illes constituïen una importantíssima base naval i aèria, lluny dels fronts de guerra, gràcies a la seva privilegiada localització geogràfica. Cap bàndol havia passat per damunt aquesta realitat. Les operacions militars van ser breus a Mallorca, emperò les conseqüències derivades es van estendre en el temps de la manera més cruenta.

Antecedents. De les eleccions de 1936 fins al cop d’Estat

Davant les eleccions del 16 de febrer de 1936 a Mallorca, van concórrer les coalicions d’esquerra (el Front Popular), de dretes (centralistes, regionalistes i alguns integrants de la CEDA) i la Falange Espanyola en solitari. Els comicis es van desenvolupar sota acusacions mútues d’irregularitats, però va guanyar finalment la coalició de centredreta amb el 68,75% dels vots, enfront del 31,16% que van obtenir les esquerres. No va ocórrer el mateix el 26 d’abril, amb l’elecció de compromissaris per escollir al president de la República, elecció on es van abstenir els partits de centredreta.

Mallorca no va ser una excepció dins la creixent tensió política del moment. Per exemple, durant les celebracions del dia de la República, el 14 d’abril, a Palma, va ocórrer un incident que plasmà la tensió del moment quan el canonge Joan Sirvent, en representació del bisbe, es va asseure en la tribuna d’autoritats, provocant una contestació verbal per part d’alguns simpatitzants d’esquerres que van causar la intervenció del general Goded (implicat en la conspiració colpista contra la república) per posar ordre; d’això es pensava que caldria lamentar víctimes, segons recullen els registres del diari de sessions de l’ajuntament de Palma. La conseqüència més immediata es donà el disset d’abril, quan un grup de falangistes es van concentrar a la plaça de Cort, a Palma, entrant dins el consistori municipal.

Falange va ser qui va tensar la situació social i política, ja que, després de la il·legalització del partit el quinze de març, començà a entrenar-se paramilitarment en alguns punts de Mallorca; i al mateix temps, emprengueren actes vandàlics i desordres en tots els pobles de l’illa. L’acte més greu que van protagonitzar fou el de l’atemptat contra la Casa del Poble de Palma la nit del quatre de juny, on alguns falangistes llençaren una bomba que va ferir a set persones, una d’elles, una dona embarassada. La reacció obrera es va materialitzar en una vaga general que acabà amb enfrontaments amb les forces de l’ordre i aldarulls en algunes esglésies.

Arran de l’assassinat del tinent José del Castillo, de la Guàrdia d’Assalt; i en resposta de l’anterior, l’eliminació del polític dretà José Calvo Sotelo (a Madrid el dotze i tretze de juliol, respectivament), aquest darrer considerat el detonant de la guerra, un grup de militars sollevats dóna un cop d’Estat des del Marroc el disset de juliol. Aquest va fallar i derivà en la guerra. En el cas de Mallorca, les notícies des del Marroc arriben el dia divuit, preocupant al Govern Civil, que ordenà tallar les comunicacions amb la resta del país; però se’ls hi afegia que un grapat de columnes de falangistes havien marxat des de la part forana cap a Palma, i que el general Goded declarà l’estat de guerra a les Balears el dia 19 de juliol de 1936.

Els preparatius de la batalla

El capità Alberto Bayo, des de Catalunya, era molt conscient de la importància estratègica de les Illes i per això va estudiar les condicions d’una possible invasió des de finals de juliol. Va enviar a la Generalitat un informe de l’atac i, amb el vistiplau del president Companys i el paper d’espectador del govern de la República. La darrera passa era exposar els plans al Comitè de Milícies Antifeixistes, que havien d’aportar els milicians necessaris per poder garantir l’èxit de l’operació. Una vegada acceptat el pla, es començaren a enllestir una força de tres mil soldats; amb això, Bayo es dirigí des de Barcelona cap a València per recollir a més combatents, entre els quals estava el capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri que comandava la coneguda com a “columna fantasma” de guàrdies civils i anarquistes.

File:Capitan Alberto Bayo.jpg
El capità Alberto Bayo. Font: Wikimedia Commons

Paral·lelament, va haver-hi, per part de la República, una sèrie de bombardejos a l’illa que començaren accidentalment el 21 de juliol quan un hidroavió procedent de Barcelona rescatà a un grup d’aviadors lleials a la república prop de la base d’hidroavions de Pollença, al nord de l’illa. Aquest hidroavió va rebre trets de carrabiners des de la platja, provocant que siguin bombardejats des de l’aparell. Els bombardejos sobre Mallorca s’iniciaren a Palma el 23 de juliol, quan un avió llençà pamflets advertint que si no rendien la ciutat, caurien bombes. Mitja hora més tard tornà un altre avió que va tirar bombes, causant algunes destrosses però cap víctima. Tornarien a ser bombardejats als dies posteriors, igual que alguns pobles, aquesta vegada amb víctimes.

Entre els dies 7 i 8 d’agost ocuparen Formentera i Eivissa sense gaire dificultats. Des d’allà van dirigir-se cap a Menorca, que va servir de base d’operacions per la conquesta. Bayo s’adonà de la presència a Cabrera (poblada en aquell moment) d’un parell de centenars d’anarquistes de la FAI, desvinculats del pla de desembarcament original. El capità Bayo va dirigir-se cap a Cabrera per tal de convèncer-los, sense èxit, que s’afegissin a les operacions. Bayo tornà cap a Menorca per enllestir la marxa cap a Mallorca, programada per dia 15, però un retard tècnic durant els preparatius perllongà l’espera.

El desembarcament de Mallorca (16 d’agost-4 de setembre de 1936)

Finalment, durant la matinada del 16 d’agost, les tropes de Bayo serien les primeres a desembarcar, però els anarquistes de Cabrera decidiren a darrera hora afegir-se al pla, desembarcant a Cala Mendia i Cala Anguila, sense èxit i lluny de l’epicentre de les operacions. Més tard, Bayo i els seus combatents desembarcaren a Sa Coma (Sant Llorenç des Cardassar); i a Portocristo (Manacor). Tot plegat, amb una força d’uns 5.500 soldats i milicians, una desena d’hidroavions, un cuirassat, un torpediner, dos destructors i un parell de vaixells de la Marina.

Republicans desembarcant en Mallorca. Font de la foto: Wikimedia Commons

Portocristo constitueix una important localització costanera que connecta amb Manacor, una de les poblacions més importants de Mallorca, estratègic i polític, ja que Manacor significava el control ràpid del Llevant. Allà encara restaven nombrosos militants d’esquerres (Manacor va ser lleial a la República durant tres dies després del cop d’Estat) i, per tant, combatents; Manacor significava també controlar la carretera que duu directament cap a Palma. En resum, capturar Portocristo era prioritari per establir un cap de platja per les operacions.

A Portocristo desembarcaren el primer dia uns 2.000 efectius que anaren ocupant les cales properes fins a arribar a Sa Coma. Alguns anarquistes confiscaren vehicles i marxaren cap a Manacor, però es toparen amb unitats enemigues motoritzades. El problema era que els rebels coneixien els plans del desembarcament, però ignoraven on es produiria; per això comptaven amb les Milícies Ciutadanes (voluntaris de Falange, requetès o de Renovación Española) i la Legió Mallorca (voluntaris civils amb preferència pels que van combatre al Marroc). Els republicans començaren a armar una línia defensiva en el port que va permetre igualar les forces en els combats. No obstant això, les columnes de falangistes havien entrat dins el port el dia 30 d’agost, resultant en combats pels carrers.

Paral·lelament, des de Sa Coma (on Bayo establí el seu quarter), el 26 d’agost conqueriren Son Carrió, un petit poble amb només una estació de tren amb direcció a Palma, passant per Manacor. El poble veïnat de Son Servera també va patir les batalles els dies 18 i 27 d’agost, ocasions en què els republicans podien haver-lo conquerit, però van deixar passar l’oportunitat. La conquesta més al nord aproximava als republicans a tan sols 6 km d’Artà.

La intervenció italiana i el fracàs republicà

Els rebels van comptar amb l’ajuda italiana el 26 d’agost, amb avions pagats pel financer mallorquí Joan March, qui finançà el cop d’Estat. Aquest factor ajudà a descompensar la balança en favor dels colpistes, que ja tenien l’avantatge logístic i de coneixement del terreny; també jugava a favor seu la manca de suports per part del govern republicà a l’expedició i el desordre intern. Alguns comandants d’unitats de l’expedició de Bayo van abandonar els combats i reunir-se per acordar demanar a Bayo la retirada de Mallorca davant la manca de suports i armament; en conseqüència Bayo els destituí i continuà els combats encara que els rebels comptaven amb una superioritat de foc i logística que en combat permetia una relació de desenes de baixes republicanes per cada mort entre els rebels.

Els avions italians donaven indicis de la internacionalització del conflicte. Aquests avions bombardejaren el vaixell-hospital republicà, a més de destrossar les línies republicanes. Quasi al mateix temps, va arribar a Palma el buc Nereide amb un nodrit grup de camises negres, munició i el mateix Arconovaldo Bonacorsi (un feixista enviat per Mussolini a garantir l’èxit del bàndol nacional a Balears). Durant la batalla, hi havia un cert temor a possibles quintacolumnistes entre els rebels (recordem que a Manacor hi havia un important focus esquerrà), cosa que incrementà la duresa amb què es tractaren els presos i als militants d’esquerres. Aquest augment de la violència va estar afavorida per l’arribada de Bonacorsi, també conegut com el comte Rossi, dia 26 d’agost. Bonacorsi estava acompanyat fidelment d’un grup selecte d’assassins, compost per joves falangistes mallorquins, anomenat com els Dracs de la Mort.

File:Arconovaldo Bonacorsi a cavallo - Maiorca.jpg
Arconovaldo Bonacorsi a cavall dins Manacor. Font: Wikimedia Commons

El mateix dia 27 alguns combatents van assabentar-se d’un article d’Indalecio Prieto al diari Informaciones, en el qual ell i altres dirigents republicans consideraven inútil l’operació a Mallorca. Malgrat que havien penetrat fins a dotze kilòmetres terra endins, a poc a poc els ànims queien, però Bayo no es rendia. Les constants peticions d’ajuda naval que tant els havien promès, van materialitzar-se amb l’aparició, el dos de setembre, del cuirassat Jaume I i amb el buc Libertad. Bayo embarcà en el Jaume I des d’on va indicar, inútilment, les posicions que s’havien de bombardejar, però li van ordenar pujar al Libertad, des d’on rebria les ordres de retirar-se.

Bayo acceptà després d’un disgust, així que van frisar en reembarcar la nit del tres de setembre fins a les nou de la matinada del quatre de setembre, quan ja van pujar als vaixells la gran part dels combatents, restant només uns escassos grups de milicians dispersos dins Mallorca (uns tres-cents combatents) i deixant abundant material. Una ràpida intervenció dels avions italians bombardejà els vaixells, però miraculosament no els van encertar. Els combatents que pogueren ser reembarcats van ser retornats a la zona republicana, al mateix temps que els colpistes s’adonaren del reembarcament dels republicans i començaren a reconquerir el terreny que les tropes de Bayo havien abandonat i s’endinsaren en el poble. Aquell dia va entrar a Portocristo Bonacorsi i empresonaren els combatents antifeixistes que restaven.

La repressió contra els combatents

Una de les idees que pareixen esteses sobre la repressió dins Mallorca és que aquesta no va començar a aplicar-se fins a la retirada de les tropes republicanes. Això no fou així, ja que la repressió contra militants d’esquerres començà el mateix 18 de juliol. Encara que al principi no va haver-hi eliminacions a gran escala, després de la batalla de Portocristo s’intensificà l’opressió fins a la institucionalització de la repressió a la primavera del 1937. Però el tipus de repressió que ens escau en relació amb l’article és l’exercida contra els combatents que van quedar a l’illa, contra els civils republicans que es van “refugiar” dins la zona republicana, i contra els carrabiners i soldats que van passar a les files de Bayo.

Per desgràcia, el destí més segur per als combatents era la mort. Molts d’aquests tres-cents ressagats no foren avisats per que, o bé no eren en la seva posició, o bé no els van avisar per problemes de comunicació. En general, els combatents van ser afusellats a fosses als cementiris dels pobles. En tenim testimoni d’una quarantena de milicians capturats per la Legió, entre el trenta-u d’agost i l’u de setembre, quan van ser conduïts cap a una de les places de Manacor, on foren humiliats en públic i després duts cap al cementiri, on els executaren. En relació, és conegut un trist episodi sobre les “Cinc roses mallorquines”: cinc infermeres que van ser capturades, violades, i assassinades davant la població de Manacor.

El temor a quintacolumnistes va fer que la població de la zona fos també víctima. Els civils que es trobaven dins la zona republicana per tal de fugir dels falangistes, foren conduïts cap als cementiris on trobaven la mort, o directament afusellats a la carretera. També patiren bombardejos pels italians com el cas del poble d’Artà, on moriren onze persones entre el 31 d’agost i 2 de setembre, a més d’arrasar algunes cases del poble.

Balanç i reflexions finals

El nombre total de baixes directes de la batalla s’estima d’uns vuit-cents ferits i de tres-cents morts que, juntament amb els civils i presoners que patiren represàlies en relació amb la campanya, s’estimen en més de 2.000 víctimes. També hem d’estimar les pèrdues materials, com una desena de morters, vint-i-quatre metralladores, un centenar de canons… i també un parell de tones de queviures.

La manca de suport de les institucions de la República va ser decisiva per al fracàs, encara que van intervenir factors com la casualitat (el cas de Son Servera). Una ràpida conquesta amb els mitjans necessaris podria haver facilitat la conquesta del nord del llevant mallorquí, oferint una àrea segura per reforços provinents des de Menorca i, inclús, des de l’URSS (ajuda que arribava l’octubre de 1936). Mallorca, finalment, va esdevenir una base portaavions per als sollevats i italians, des d’on partirien els avions que bombardejarien ciutats com Barcelona, Alacant, València o Granollers.

Un article que pretén abastar una batalla, intentant explicar tots els punts possibles per introduir el tema, no basta per poder explicar els horrors de la repressió a Mallorca, ni la trajectòria de l’illa durant tota la guerra sencera. Esperam que s’hagi donat una visió general d’un front i una repressió en freqüència oblidats.

Read More

Una tarda de juliol part de l’equip d’Ab Origine espera pacientment una videotrucada a l’ordinador. Malauradament, aquest cop és impossible que l’entrevistador i l’entrevistada es desplacin per conversar cara a cara. I és que na Cristina es troba en plena intervenció arqueològica a Mallorca, al jaciment arqueològic de Son Fornés. De sobte, el so de trucada sorgeix dels altaveus i, després de parlar llarga estona sobre la visió del projecte i acabar d’ultimar els diversos elements del desenvolupament de l’entrevista, ens disposem a començar: 

Podríem dir, no sense absència de debat, que l’arqueologia és una ciència interdisciplinària i que, en conseqüència requereix certa especialització en el si de la comunitat professional. En el teu cas t’has centrat en l’antropologia física i l’osteologia humana. Ens podries explicar en què consisteixen?

Des de l’arqueologia entenem que les persones esdevenen restes materials i no són un tipus de restes diferents. Aquesta visió podria tenir vincles amb moviments molt recents com l’antiespecista o l’animalista. La disciplina que estudia les restes humanes és l’antropologia física o forense. Per què l’osteologia? Perquè malauradament la major part del cos és de natura perible; però en canvi els ossos perduren.

Entre l’arqueologia, la biologia i la medicina hem desenvolupat aquesta disciplina que fa servir molts dels mètodes i tècniques emprats per la pràctica forense, però que es diferencia per la perspectiva, que sempre és poblacional. No ens interessa un individu concret. Tot i que podem fer osteo-biografies tan interessants com la del famós Ötzi, les nostres preguntes es plantegen poblacionalment: perquè la nostra unitat d’anàlisi és la societat, els grups humans i la seva variabilitat.

La mort és, irremeiablement, un fenomen universal. És per això que en la praxi arqueològica és quotidià tractar amb restes òssies humanes i una gran diversitat de contextos funeraris. Quina informació podem extreure de l’anàlisi d’un conjunt de restes òssies?

La primera informació que en podem extreure és la demogràfica. Amb les restes humanes podem saber el sexe i l’edat que tenia una persona quan va morir.  Aquestes dues variables són la matèria primera de l’anàlisi demogràfica. Sense aquesta és molt difícil poder plantejar qüestions que tenen a veure amb fecunditat, el creixement de la població, la taxa de mortalitat i l’esperança de vida.

Però n’hi ha d’altres també importants que tenen a veure amb el que queda enregistrat en el cos, com per exemple l’alimentació. En arqueologia tenim molts indicadors indirectes per saber què menjava una comunitat, però és en els cossos humans on es verifica el consum: deixa de ser potencial i passa a ser mitjançant el metabolisme. És a través de l’anàlisi química dels ossos que podem conèixer l’alimentació, i coneixent també el sexe i l’edat del cos analitzat podem aspirar a explorar possibles diferències socials segons aquestes variables.

A part d’això, també podem analitzar l’estat de salut del grup. No només malalties o traumatismes, sinó una qüestió que em sembla molt rellevant: les càrregues laborals. Treballar (els moviments repetitius -o no-, especialitzats -o no-) deixen també una empremta. Aquí l’antropologia aporta un munt d’informació envers això.

I un altre element molt important i que ara ha tingut un boom amb la possibilitat d’estudiar el genoma humà a partir de les restes òssies és el que té a veure amb l’herència genètica. Mitjançant anàlisis genòmiques s’estan duent a terme interpretacions sobre migracions a gran escala. Hi ha molta polèmica amb això perquè d’alguna manera estem reeditant l’escola historicocultural (això s’haurà d’aturar en algun moment) i s’estan popularitzant novament certes de les seves postures, com ara la identitat entre “sang” i cultura.

Crec que això no és innocent: la qüestió del migrant i l’estranger és quelcom molt actual i també tenim aquesta idea tan arrelada que les migracions són invasions que impliquen conquestes. Potser caldria reflexionar en què moltes migracions han esdevingut per buscar refugi i per moltes altres causes socials, en contraposició a aquesta suposada voluntat conqueridora.

A mi m’interessa molt aquesta altra concepció i amb l’ADN hi podem treballar moltíssim. Un element molt interessant en el que ara comencem a implementar (després de vint-i-tants anys d’agafar mostres sense èxit) és la investigació de les relacions de filiació. Els sistemes de parentiu no descansen només en la biologia, però la xarxa biològica ofereix un patró de relacions socials que avui dia estem en disposició de poder estudiar i que en el cas de l’estudi sobre les dones en el passat i de les societats que podrien haver estat patriarcals és interessantíssim, sobretot per veure quines relacions socials s’estaven implementant en relació a les tipologies de parentiu.

En relació amb la referència que has fet a l’escola historicocultural, i aquesta constant (confusió) sobre què és natural i què és social…

Veig per on vas. Ara sembla que tot és qüestió de noves tècniques i noves anàlisis: que els avenços en el coneixement només depenen d’analítiques ben sofisticades! (riures). No! Les relacions socials no fossilitzen, mai les trobarem en forma d’evidències empíriques!  I tampoc les classes, l’estatus o el patriarcat. Només amb una teoria social potent podem intentar llegir els elements materials del registre arqueològic.

Skype-20190711-201708
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista, que realitzàrem mitjançant videotrucada. Font: pròpia.

Enllaçant aquesta reflexió entre allò existent i allò teòric, fins a quin punt el context arqueològic en què es troben aquests conjunts ossis en condiciona la seva anàlisi i l’assoliment de conclusions? (p. ex. la presència o absència d’aixovars o de connexió anatòmica dels esquelets). I sobretot la metodologia arqueològica, tant en l’excavació com en l’abstracció de l’estratigrafia pot influir (positivament o negativa) en aquestes?   

Clar! Però és que hi ha tantes decisions que prens que ho afecten des del minut u: a on vaig a picar? A on no? I aquestes mai són innocents! El context arqueològic sempre és la matriu on llegim relacions. Avui dia tothom acceptaria que l’arqueologia va de recurrències espacials i temporals a través de les quals fem agrupacions, però això és la passa u per poder llegir en clau històrica el que li va passar a una comunitat concreta.

Les avaluacions descriptives, materials, empíriques és evident que són necessàries. Però hi ha gent que pensa que amb el Big Data, que quantes més dades tinguem (riures) la lectura històrica sorgirà per si sola. I mai surt així: l’has de llegir en un context i amb referència a una sociologia de la materialitat. I per això el context arqueològic és aquest context de relacions, tant epistemològiques amb la teva teoria social com físiques amb la realitat analitzada. I a parer meu aquí hi ha la gràcia (potser amb certa supèrbia) de l’arqueologia.

Per sort, als equips treballem amb d’altra gent que t’ofereix altres maneres d’esprémer les dades; però la responsabilitat de trobar una teoria de la materialitat social llegida en clau sociològica és responsabilitat de l’arqueologia. I hem de treballar cap aquí, però no només amb analítiques i altres eines quantitatives.

Es fa patent com el positivisme encara impregna l’arqueologia metodològicament, sense que existeixi un debat teòric profund.

Totalment. Mira, perquè tal vegada he tingut la sortada del mil·lenni de ser a prop d’en Vicenç Llull que constantment es qüestiona què és la cosa: del significat de les unitats de sentit en arqueologia. Com per exemple què és un esdeveniment? Què és un fet? Nosaltres entenem, en el nostre grup de recerca, que un esdeveniment cancel·la tot allò que ha estat vigent fins al moment. Però no prediu què és el que passarà després. En conseqüència l’esdeveniment obra noves possibilitats!  És important que ens plantegem aquestes qüestions perquè cada vegada més fem història retroactiva, i això en arqueologia és fatal: interpretem què va passar a l’inici d’una cosa a partir del seu final i això és jugar amb les cartes marcades. No pots retro-teoritzar, sinó que has d’observar quins són els esdeveniments d’inflexió que obren noves possibilitats socials. I això és teoria pura!

Excavació AY Cristina 2016
Cristina Rihuete excavant en una tomba argàrica. Font: Grup de recerca ASOME-UAB

En la darrera dècada el vostre grup de recerca ha treballat intensament en diferents jaciments argàrics de la regió de Múrcia que són exponents, segons les vostres conclusions, de les primeres societats estatals europees. Per què mereixen aquest qualificatiu? Quines han estat les troballes més destacades?  

Nosaltres entenem la caracterització de l’Estat en termes no només de la institucionalització de les formes polítiques sinó en el sentit més materialista del terme: l’eclosió de societats de classe, l’explotació econòmica que genera aquests antagonismes socials i on l’Estat és essencial per garantir l’ordre.

Què passa? Suposadament no existien Estats en el mediterrani occidental; només n’hi havia en el mediterrani oriental. Els Estats només eren aquells que s’havien autoanomenat.  Aquesta nova perspectiva en què entenem que existien Estats a l’occident de la mediterrània és on trobem el nostre exemple.

L’Estat argàric es vertebra en un territori totalment jerarquitzat, amb una societat clarament urbana, amb una jerarquia entre els assentaments i amb l’existència de fronteres, que podem constatar a través de la metodologia arqueològica.

Tot i que no coneixem la seva forma política concreta això és el de manco. Allò important és que estem parlant d’una societat estatal que ocupa un territori de 35.000 km2 (és a dir, 6 províncies; entre Múrcia, Andalusia, País Valencià i Castella-la manxa).

Fins fa molt poc, a través de les intervencions del jaciment de La Almoloya, no havíem tingut oportunitat de localitzar elements tan interessants com l’arquitectura del poder: els llocs on es verificava aquest control de la població sancionant-la funeràriament i  amb uns enterraments de l’elit política com només havíem vist al jaciment de El Argar.

A més, la societat argàrica va provocar un canvi mediambiental irreversible. La desertització a molts de llocs va ser irreversible per culpa de l’impacte que va tenir el món argàric en aquests territoris. I sobretot, l’exercici de la violència per poder mantenir aquest ordre social de desigualtats és una de les claus per entendre la societat argàrica: aquesta especialització tècnica que dóna lloc a una especialització econòmica i a una distribució desigual dels guanys.

L’exemple de El Argar en la difusió de l’arqueologia i la històrica ens serveix per desmentir el falç mite que sempre hi ha hagut rics i pobres. No sempre hi ha hagut gent que ha estat espoliada i usurpada, les coses tenen un inici! I El Argar ens serveix per explicar un d’aquests inicis.

Els inicis i el final. Perquè precisament també observem la desaparició de la societat argàrica.

Clar! I aquest final és una barreja en què s’han passat de frenada en la gestió agrària, obligant a la gent a mantenir una alimentació més pobra i unes diferències socials cada cop més profundes que feien encara més horribles les condicions d’existència de la gent.

Encara no podem respondre si El Argar va acabar amb una gran revolta (és una tesi molt difícil de demostrar), però és un fet que el que ve després nega simbòlicament el passat argàric. Una de les coses més interessants de El Argar és el ritual funerari, que defineix aquesta societat; que a la societat que ve després no s’enterri ens ha de fer pensar en una ruptura social molt gran, que necessàriament ha d’haver estat una reacció contra l’ordre argàric.

La Almoloya
Fotografia aèria del jaciment de La Almoloya en el seu entorn de Sierra Espuña (Murcia). Font: Grup de recerca ASOME-UAB.

Ara farem salt geogràfic des de El Argar fins a les Illes Balears, concretament a Mallorca. A la teva tesi doctoral analitzes la necròpolis prehistòrica de la cova des Càrritx (Ciutadella, Menorca; 1450/1400 i 800 ANE). En arribar a les teves conclusions, potser a les persones no-expertes ens pot sorprendre l’elevada esperança de vida de la comunitat humana (d’entre 35 i 45 anys), la diversitat sexual de la robustesa òssia i la inexistència de diferències significatives entre sexes en la composició dietètica. Grosso modo, podries sintetitzar-nos quins elements consideres essencials per entendre la necròpolis des Càrritx?

La tesi, com ha plogut! De les coses que més m’interessaven era analitzar una necròpolis d’inhumació col·lectiva. Era un repte, perquè els cossos no estaven individualitzats sinó que s’enterraven tots junts i era impossible destriar esquelets en el que semblava un ossari de dimensions colossals. Ara bé, que la tradició de l’enterrament col·lectiu sigui sinònim d’igualtats o homogeneïtat social no està gens clar; i menys en un cementiri que funcionà tants segles.

Aquest va ser el repte. I tenia molt clar que volia explorar metodològicament la diferència sexual. Un cop vaig obtenir els resultats vaig quedar una mica tocada perquè pensava que no podien ser; no m’agradaven, saps allò de quan les teves conclusions no t’agraden? (riures) Avui dia no tinc cap altra resposta, però en realitat és una conclusió que m’ha donat una hipòtesi que encara no puc demostrar (però ara tal vegada amb les millores en l’anàlisi d’ADN podria).

Jo no observava grans diferències entre homes i dones. De fet, hi havia diferències de robustesa òssia però no estaven especialitzades en membres per sexe. També veia que els homes eren molt més alts que les dones i que això contrastava en què les dimensions cranials eren molt semblants. El que ens diuen sempre és que l’herència està en el crani i la vida està en el postcrani. Clar, si l’estatura era tan diferent i partíem que l’arquitectura cranial no, alguna cosa havia passat entre els homes i les dones.

I jo no ho veia enlloc. No ho veia en l’alimentació, ni en el treball ni en res concret. I vaig pensar que la diferència estava amagada. Em vaig fixar, per exemple, que no totes les dones van ser enterrades. La conservació òssia era fantàstica i hi havia un nombre molt elevat d’infants que tenien entre 3 mesos i 1 un any quan van ser enterrats. Però el fet que no hi hagués fetus ni nounats enterrats volia dir que el que no tenia eren dones embarassades enterrades; i això és una cosa que, fins i tot quan estava fent la tesi, en el meu cap no entrava perquè considerava el fetus com a individus. Però el fet de no tenir a dones embarassades era el que calia emfatitzar, perquè m’estava dient coses de les dones.

L’altra qüestió era la del biaix de la mortalitat infantil. Si hi hagués més nines enterrades que no pas nins jo ho podria explicar. Aparentment tenc una societat en la qual no hi ha diferències entre els sexes; però sí que hi ha diferències molt clares en els cossos adults. I aquestes han d’estar fonamentades en un tracte diferenciat durant la infantesa dels individus.

Arran d’això sorgeix la hipòtesi de l’infanticidi femení. I me la van criticar moltíssim. I és que a mi tampoc m’agrada; i menys en una societat que s’està enterrant col·lectivament i en la que pensaríem allò de “ah són iguals, són societats on encara les diferències no són greus”. No és tan clar; cal anar amb compte amb això.

Per mi aquesta va ser la part més interessant de l’estudi perquè va ser la que em va revolucionar més. Ara, amb els nous estudis d’ADN podrem saber el sexe dels infantils podrem contrastar una hipòtesi com aquesta.

Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.
Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.

A la teva obra utilitzes intencionalment la categoria sexe (masculí i femení) a l’hora de referir-te als conjunts ossis. D’aquest fet, podríem induir que el gènere, en tant que construcció social, no seria epistemològicament vàlid per intentar explicar els resultats de les anàlisis osteològiques?

Si entenem que el gènere és una construcció social, novament hem de recordar que el gènere no fossilitza!  El gènere l’has de descobrir. Jo entenc que segurament van existir societats prehistòriques en les quals el gènere tal vegada no era un universal. Jo no tenc gens clar que el gènere hagi estat una categoria que ha funcionat arreu, en tant que el gènere el que tradueix és la socialització de la diferència sexual. Jo no sé si ha estat important per totes les societats perquè la categoria juga amb aquesta diferenciació jeràrquica. El que sé és que és quelcom que hem d’explorar, que no ho hem de donar per suposat i que jo em trob molt més còmode xerrant sobre la materialitat dels cossos i com aquests cossos se socialitzen.

Tal com havíem parlat abans, tot plegat introdueix la qüestió sobre la identitat. I no sé si la identitat és una categoria útil per les disciplines que no tenim l’emic i l’ètic. Dins el marc materialista mos retreuen que no. Amb això l’Almudena Hernando hi estaria totalment en contra: ella creu que tenim una visió molt estreta perquè ella parteix d’aquesta idea de la identitat relacional o individual. Per a jo, com que la identitat té a veure amb la percepció de la construcció social crec que l’hem de refrendar a partir d’aquesta xarxa de relacions que ens proporciona el context arqueològic. Jo em seguesc trobant molt més còmode parlant de cossos sexuats.

Relacionant-ho amb aquesta visió que citaves, potser més “presentista” envers el gènere, també podríem dir que de vegades aquesta esdevé molt binària (Sí, efectivament). Des de l’antropologia se’ns ha mostrat que de gèneres, en tant que construccions socials, en poden existir múltiples en una mateixa realitat social concreta.

Clar, aquesta és la gràcia! No deixen de ser construccions que parteixen de la diferència sexual, amb diferents combinacions de possibilitats de transgressió. Una cosa que podem fer molt bé en arqueologia és estudiar normes i les transgressions de les normes. És a partir d’aquí que entenc que no podem deixar de fer servir una categoria com sexe, perquè ens perdem. Perdem la materialitat del cos. És una mica allò de: què és, el que la gent fa o el que la gent deia que feia? En el cas de la matèria que estudiem seria el primer: què és el que la gent feia i com sancionava les coses.

A més, hi ha un element que l’antropologia aporta i que trob molt encertat: no hi ha unitats de persones sinó cicles vitals d’aquestes; i això ho veiem en els cossos de les dones. Quan abans parlàvem de les dones embarassades (i tot el tema de les “deesses”, “mares” i tot això) trobem aquesta concepció de la “dona mare”, la “dona reproductora” i no: hi ha nines, joves, dones lactants, menopàusiques, àvies, etc. El cicle vital en totes les seves formes és quelcom a tenir molt en compte.

Aquestes consideracions en relació amb el sistema sexe-gènere en arqueologia poden recordar als sostinguts per altres autores i autors sobre les representacions figuratives en societats àgrafes, coincidint en el fet que no podem accedir a la seva simbologia i intencionalitat social original i, per tant, als gèneres. Tot i això, sí que podem observar com algunes d’aquestes representacions són sexuades; i és a través de la seva sexuació que podem intentar hipotetitzar-ne relacions socials. Llavors, ¿seria possible sexuar els conjunts ossis per tal d’arribar a nous resultats a la llum de les anàlisis osteològiques?

Aquest és el gran què. Tu pots sexuar els cossos i pots tenir representacions sexuades dels cossos humans. Però mai no sabràs si el punxó que està al costat d’un cos sexuat de dona era de la dona, l’havia fet servir la dona o quina relació hi havia. Haurem d’establir sempre una relació de proposició, relacional (tal com dèiem abans); i per això has de tenir una materialitat que puguis qualificar i unes relacions que proposes entre la matèria i els cossos sexuats.

Crec que aquesta és la manera de poder caminar, és a dir, “què és el que la gent va pensar de si mateixa i com es conceptualitzava?” Doncs no ho sé i, francament, no sé si m’interessa; a mi m’interessa què li va passar a la gent més que què pensava la gent d’ella mateixa. Avui dia estem en una societat tan preocupada d’ella mateixa que donem molt de pes a aquesta part, quan crec que és més important veure com ens movem en un determinat context més que no pas què se’n pensa. Pot ser molt interessant psicològicament o sociològicament però crec que l’arqueologia es troba fora d’això; o com a mínim amb la metodologia que jo faig servir.

Amb això no vull dir que la part simbòlica no estigui bé, eh? Se’n poden proposar moltíssimes coses. Però has de saber fins a on pots arribar, perquè què passa amb el simbolisme? Dissortadament acabes interpretant segons la matriu de significats de la teva societat. I clar, ni el concepte de persona segurament era igual en aquests grups que estem estudiant dels que tenim avui dia. Perquè sabem del cert que el concepte de persona del segle XIX no era així; les dones no han estat persones fins fa molt poc a molts de llocs. El que vull dir és que hem d’anar molt alerta per no acabar vomitant sobre els altres els nostres prejudicis.

L'antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les fosses comunes. El 2014 Rihuete participà en la intervenció de Sant Joan: la primera fossa comuna de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.
L’antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les desaparicions forçades i els crims de lesa humanitat de la repressió feixista. El 2014 Rihuete participà en la intervenció al cementiri de Sant Joan: la primera fossa de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.

Fins ara hem reflexionat profundament sobre moltes qüestions. Podríem dir que el marc teòric i epistemològic que hem anat observant en l’entrevista sorgeix en confluència entre diversos corrents teòrics arqueològics i feministes. Quin és l’impacte que aquestes han tingut més enllà de la disciplina (i de la prehistòria)? Podria ser útil socialitzar aquestes aportacions entre els actuals feminismes per tal de repensar certs termes teòrics de l’actualitat? 

La fase de la visibilització de les dones més o manco ja la tenim feta. Ara es tracta que tirem endavant epistemològicament en una altra manera de conceptualitzar les asimetries socio-sexuals en els grups humans. I el que a mi m’interessa del debat del sistema sexe-gènere és la qüestió de la contingència: quines coses són efectivament canviants i quines coses són efectivament irreductibles (més enllà dels essencialismes).

Crec que vàrem aprendre moltíssim dels feminismes de la diferència en el fet que, al cap i a la fi, és igual si les diferències són naturals o culturals quan estan enquistades generació rere generació i hem de buscar tenir la capacitat de desfer-les.

Per exemple, amb la qüestió de la genètica. Hi ha aquest debat entre l’herència genètica (què ens constitueix biològicament) i la cultura (en tant allò adquirit) i aquest debat està mal plantejat.  Aquells genetistes que no veien res més que la cèl·lula i gens egoistes (riures) estan pensant i proposant que els gens, el que fan, és utilitzar el medi per posar-se en acció o inhibir-se. Tots coneixem les predisposicions genètiques envers les malalties i altres; ara s’està proposant que l’activació d’aquestes coses té a veure amb l’ambient, i en conseqüència t’estàs carregant la determinació biològica de les coses: hi ha una interrelació dels dos factors que en el debat del sexe i el gènere crec que és molt il·lustratiu, perquè és una falsa oposició.

Aquesta és una visió molt més dialèctica.

I com ha estat sempre la dialèctica, que no és una oposició sinó precisament la superació de l’oposició.

Doncs ja hem finalitzat les preguntes, incidint en moltes qüestions que de ben segur transcendeixen els interessos concrets envers l’arqueologia i la (pre)història. Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista!

I ara, a vosaltres!

Read More