Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La República de Salé va ser una ciutat-estat de curta durada que va existir durant el segle XVII. Per estar situada entre les dues ribes del riu Bu Regreg, també ha estat denominada –entre molts altres noms– com a República de les Dues Ribes, així com a República de Rabat-Salé, ja que mentre que Salé està ubicada en la riba nord, a la riba sud, just davant, es troba Rabat. La cronologia aproximada de la república se sol establir entre 1624 i 1668 i està estretament lligada a l’expulsió dels moriscos dels regnes d’Espanya decretada per Felip III que es va dur de manera esglaonada entre 1609-1614.

L’esgotament a causa del constant estat de guerra de la Monarquia Hispànica en múltiples fronts simultàniament durant tot el segle XVI es va fer evident a la fi del regnat de Felip II. El monarca, conscient de la situació i sentint la manca de preparació del seu hereu, va decidir començar a replegar-se. El mateix any de la seva mort, en 1598, va assentar les paus amb el nou rei de França Enric IV de Borbó. Així mateix, en el seu testament va cedir els Països Baixos a la seva filla Isabel Clara Eugènia i al seu marit l’arxiduc Albert d’Habsburg. El jove Felip III i la facció del seu valido el Duc de Lerma, van decidir portar una agressiva política exterior durant els primers anys al front anglo-neerlandès que encara quedava obert. El fracàs a Irlanda –que es volia convertir en el Flandes anglès–, on els rebels catòlics irlandesos havien ofert la corona a Felip III, juntament amb la successiva mort de la reina Elisabet, va fer que se signés el Tractat de Londres (1604), quedant únicament la rebel·lió dels súbdits neerlandesos. Malgrat els intents, el momentum per reconquerir els Països Baixos ja havia passat i la Monarquia no va tenir més remei que acordar l’anomenada Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides (1609-1621), reconeixent de facto la seva independència. Aquests anys de pau, han estat denominats pels historiadors com a Pax Hispanica (1598-1621).

La Monarquia va haver de mirar al seu interior i el que va trobar, li va desagradar: una crisi econòmica deguda a les diferents bancarrotes i a la devaluació de la moneda; la gradual disminució de l’arribada de recursos vinguts des d’Amèrica i no obstant això una major densitat de pirates i corsaris; aquestes coses i altres més, acompanyades del sentiment de fracàs de l’elit dirigent i els seus ideòlegs, que sentien com derrotes els –avantatjosos– tractats signats amb els seus enemics. És per això que la Monarquia passa per un període de reconfiguració a tots els nivells –fins i tot la capital es trasllada a Valladolid–, amb l’objectiu de posar remei a tots els mals existents. Una de les coses a què es presta atenció és a la minoria no assimilada dels moriscos.

El perquè de l’expulsió dels moriscos

Els moriscos són aquells súbdits de la corona que per a romandre en els territoris i ser respectades les seves propietats van haver de convertir-se forçosament al catolicisme, abjurant de la fe de Mahoma. Pel que els mudèjars –musulmans en territoris cristians– van passar a ser moriscos –cristians nous–, al llarg del segle XVI. Encara que són difícils de comptabilitzar, s’estima que hi havia al voltant de 325,000 moriscos (rondant del 3% de la població), assentats principalment en els regnes d’Aragó (on se’ls anomenava «moros»), València (denominats «sarraïns») i Granada i en la Corona de Castella, lloc últim, on el seu percentatge era inferior i on en general, estaven millor integrats que a la resta.

Tot i que el cost econòmic i demogràfic va ser molt elevat –especialment a València i Aragó–, des del punt de vista polític i social aquesta decisió estava perfectament justificada. Durant l’època, s’entenia com modernitat l’homogeneïtzació, resumint perfectament el concepte la locució «Una fe, un Rei, una llei». Molts dels moriscos mantenien pràctiques i costums alienes al cristianisme, i molts directament professaven l’islam en secret. A més, resultaven una amenaça militar de primer nivell. Eren considerats com una potencial cinquena columna, com l’enemic a casa, dins de les constants lluites contra l’Imperi Otomà. La prova era a les rebel·lions de les Alpujarras. La primera (1499-1501) es va deure precisament a la forçosa conversió decretada pels Reis Catòlics en la recentment conquerida Granada –que violava les capitulacions de 1491–; mentre que la segona (1568-1571) durant el clímax de l’enfrontament hispano-otomà a la Mediterrània, és la que va atemorir fins i tot als menys inclinats al tracte sever contra els moriscos. La rebel·lió va ser una cruenta guerra de guerrilles que es va encarregar de suprimir el germà de Felip II i posterior heroi de Lepant (1571) Joan d’Àustria.

Encara que en el moment de l’expulsió, existia una treva amb els turcs (signades en secret per Felip II i Murat III entre 1580-1581 per mantenir les aparences com a respectius paladins de la seva fe), la treva no incloïa el veritable mal que assolava les costes mediterrànies: el corsarisme i la pirateria barbaresca. Tot i les diferents esquadres de galeres que patrullaven les costes, de la política de fortificacions i construcció de torres de guaita per tot el litoral, la xarxa de presidis nord-africans i d’informadors existents, la pirateria nord-africana va ser un constant perill no només per a la navegació i el comerç mediterrani, sinó per a les illes i les costes cristianes. El delta de l’Ebre, València i les Balears es van emportar la pitjor part (Felip II va considerar desallotjar Menorca per resultar impossible la seva defensa). Els litorals es van buidar i la població vivia en un estat d’alerta perpètua, ja que no només eren les seves propietats les que corrien perill, sinó i principalment, la seva pròpia vida, ja que l’actiu més preuat eren els captius que més tard eren venuts com a esclaus per tota la Mediterrània. A més, una d’aquestes ràtzies podia resultar ser l’avantsala de l’arribada d’una gran armada otomana. Molts moriscos col·laboraven activament amb aquests pirates, com a informadors o com a intermediaris, i encara que no ho fossin, igualment patien la fúria dels altres súbdits que buscaven a qui culpar d’aquests mals.

L’expulsió dels moriscos (c. 1627) dibuix de Vicente Carducho [Museu del Prado]. Font: Wikipedia Commons

És per tot això que es va iniciar l’expulsió d’aquesta minoria el 1609, coincidint amb la “deshonrosa” signatura de la Treva dels Dotze Anys. Els moriscos van ser deportats principalment al Nord d’Àfrica. Un dels grups expulsats van ser els moriscos del municipi extremeny d’Hornachos. Arribats des de Granada a la fi del segle XV i començaments del XVI, la majoria de la població d’Hornachos era morisca i gaudia d’una bona renda, cosa que no resultava un cas únic. El que sí que era més singular és que molts practicaven obertament l’islam, tenint a més a més fama de rebels i independents, ja que entre altres coses havien comprat a Felip II el dret a portar armes. És per això que el decret d’expulsió de Castella els feia expressa menció a ells.

Consulta del Consell d’Estat urgint al rei Felip III «de tomar resolución y (…) que comience a ejecutar lo que se ha resuelto (…) en lo particular de los moriscos de Hornachos, y en lo general de los demás [moriscos] de este reino». [AGS, EST, leg. 2639, f. 33. Madrid, 18 de juliol de 1609].

Els hornachegos igual que molts moriscos ben posicionats, van fer els preparatius per marxar temps abans de ser expulsats. Els hornachegos van buscar refugi a l’antiga ràbita –o en àrab clàssic ribā–, bastió fortificat a la riba sud del riu Bu Regreg –del qual prové el nom de l’actual capital del Marroc–, just al davant de Salé. Salé es trobava habitada per una acomodada comunitat de musulmans, molts d’ells arribats després de la segona rebel·lió de les Alpujarras. Comptant també amb una població jueva amb la seva jueria. La ciutat era governada per morabits (líders religiosos) i a causa del seu pròsper comerç, gaudia de gran autonomia dins el Marroc de la dinastia Sadita (1554-1659).

L’establiment i l’apugeu de la república pirata de Salé

Els hornachegos es van instal·lar a la zona de fortificada (kasbah o alcassaba) i els moriscos andalusos a la zona de la medina (es calcula que en total foren uns 5,000). La gran majoria no parlava àrab i les seves pràctiques religioses no resultaven les més ortodoxes, especialment la dels vinguts d’Andalusia. És per això que aquests últims van ser anomenats pels moriscos de Salé i d’Hornachos com «cristians de Castella». No obstant això, els tres grups que no eren ben vistos pels autòctons van començar a col·laborar entre ells. Paral·lelament, els espanyols en 1610 van ocupar Larraix (prop de Tànger) i van aconseguir expulsar els pirates de Mamura (1614), els quals van ser acollits a Salé (ara dividida entre les dues ribes: Salé la Vella (Sla el-Bali) i el nou assentament morisc va passar a ser dita Salé la Nova (Sla el-Djedid)). És a partir d’aquest moment, on l’activitat comercial i econòmica de Salé passa a vincular-se amb la pirateria i amb això passen a guanyar la força suficient –aprofitant els problemes interns dels Sadites–, per establir-se com una república independent de facto, encara que era el sultà qui teòricament nomenava al governador i rebia un delme.

Mapa (en francès) de la República de Salé. Font: Wikipedia Commons

El pirata renegat holandès Jan Janszoon, també conegut pel seu nom musulmà Murat Reis el Jove, va ser designat gran almirall i més tard també segon governador de la República de Salé. Janszoon havia nascut a Haarlem en 1575 i des d’allà es va dedicar al corsarisme i a obstaculitzar la navegació als vaixells espanyols. Excedint la seva patent de cors, va arribar a la Mediterrània, on va començar a col·laborar amb els diferents principats pirates semi independents de la costa de Barberia. En 1618 va ser capturat per altres pirates a prop de Lanzarote i d’ençà d’aquest moment va renegar del cristianisme i es va convertir a l’islam, arribant a Salé en 1619. Actuaria a Salé fins que en 1627, quan a causa de les tensions polítiques entre les diferents faccions, la va abandonar i se’n va anar a Alger on va prosseguir amb la seva activitat. Com a curiositat Janszoon, que havia abandonat a la seva família neerlandesa, es va ajuntar a Cartagena amb Margarita, una morisca amb la qual va tenir quatre fills. Entre els seus fills destaca Anthony Janszoon van Salee, nascut a Cartagena en 1607 i criat en l’islam, descrit com «mulat» i com a «mig holandès del Marroc», va ser un dels primers i més pròspers pobladors de Nova Amsterdam, en l’actual Manhattan. Entre els seus descendents es troben la influent família Vanderbilt, Jacqueline Kennedy Onassis o Humphrey Bogart.

Jan Janszoon (1650) oli de Pier Francesco Mola [Museu del Louvre] . Font: Wikipedia Commons

El cas de Jan Janszoon no era aïllat. Al començament del segle XVII els més destacats corsaris musulmans nord-africans eren renegats europeus procedents de l’Atlàntic com ara els també neerlandesos Ivan Dirkie de Veenboer (Sulayman Reis) i Zymen Danseker (Simon Reis) o com els anglesos Ahmed el Inglizi (Ahmed l’Anglès ) i Jack Ward (Yusuf Reis). A Salé van començar a conviure gents vingudes de molts llocs entre moriscos, jueus, pirates, renegats, esclaus, autòctons i comerciants per la qual cosa com a lingua franca es va emprar el castellà dels moriscos. S’ha calculat que l’activitat pirata de Salé entre 1618 i 1626 va suposar la captura d’uns 6,000 esclaus i d’uns béns que s’estimen que equivaldrien a tenir un valor d’uns 3.000 milions euros actuals. Siguin o no creïbles aquestes xifres, la veritat és que les expedicions pirates van ser cada vegada més ambicioses. Les costes espanyoles, portugueses, franceses, irlandeses, gal·leses i angleses van patir els atacs dels pirates que operaven des de Salé. El coneixement que tenien de les costes atlàntiques i de les millors tècniques i instruments de navegació va fer que les ràtzies arribessin fins i tot a la llunyana i freda Islàndia.

En 1627 Janszoon al comandament d’una coalició de pirates de Salé i Alger va arribar a Grindavík a la costa sud-oest. Van assaltar aquesta vila i altres més de la zona, m’entra que un segon grup feia el mateix a la costa sud-est, segrestant en tan sols dos dies entre 400-900 persones i assassinant a altres tantes en el procés (400 seguint les estimacions actuals de les fonts islandeses disponibles i entre 800-900 segons els testimonis de l’època). Els fets són coneguts a Islàndia com tyrkjaránið (segrestos turcs). Els capturats van ser venuts com a esclaus en el Nord d’Àfrica, alguns pocs van aconseguir tornar al cap de diversos anys. Entre els segrestats hi havia el pastor luterà Ólafur Egilsson i la seva família. Ell va poder tornar el 1628 tot i la seva dona ho va aconseguir el 1637. Els seus fills, però, mai van tornar, tal com explica el mateix Egilssonar en les seves memòries titulades Reisubók Séra Ólafs Egilssonar (Els viatges del reverend Ólafur Egilsson, editades i traduïdes a l’anglès en 2008). El ràpid èxit de Salé es va deure a la combinació de diners dels d’Hornachos, a la mà d’obra dels moriscos andalusos, als coneixements i vaixells dels renegats i al fantàstic emplaçament de Salé, allunyada de la Mediterrània i per tant protegida dels contra-atacs cristians. Gràcies a tot això Salé es va convertir en poc temps en una formidable capital pirata, rivalitzant amb la mateixa Alger.

Rutes del pirates de Barbaria a Islàndia Font: The travels of Reverend Ólafur Egilsson, p. xxvii

Dissidència interna: l’extinció de la república

Encara que la seva activitat pirata va continuar sent tremendament reeixida, internament la situació era totalment diferent. Va ser a causa de les tensions i enfrontaments entre les diferents faccions que Jan Janszoon va abandonar Salé. Les lluites entre l’elit hornachega i els nombrosos moriscos andalusos, que reclamaven un tracte igualitari, van ser aprofitades pel líder religiós Sidi Mohammed el Ayachi per prendre el control de Salé i declarar la seva total independència, deixant d’obeir i pagar tribut al sultà. És en aquest context quan els hornachegos comencen a entaular negociacions secretes amb la Monarquia de Felip IV.

El 1631 van fer arribar a Sanlúcar a mans del Duc de Medina-Sidonia la proposta de lliurar la ciutat al rei a canvi de poder tornar a Hornachos. En el document aclarien les condicions que demanaven: poder tornar a la seva localitat i ser regits per autoritats municipals de la seva mateixa nació, encarregant-se ells mateixos d’indemnitzar als nous habitants que els havien vingut a reemplaçar. Pel que fa a la religió, demanaven que els únics cristians vells presents entre ells fossin els religiosos que els haguessin d’adoctrinar, demanant immunitat davant la Inquisició durant vint anys per a aquells nascuts fora d’Espanya. Ells deien ser bons cristians nous i aportarien credencials i testimonis fets per captius cristians. Per això demanaven que se’ls retornessin aquells fills que se’ls van arrabassar abans de l’expulsió. Sobre el patrimoni demanaven que se’ls respectés les seves hisendes i pagar els mateixos tributs que la resta de súbdits. Demanant que s’estenguessin aquestes condicions als altres moriscos tant els andalusos de Salé, com aquells ubicats en altres ciutats nord-africanes. A canvi s’oferien a portar els seus vaixells a Sevilla i lliurar-los al rei i entregar la fortalesa de Salé i els seus 68 canons a una guarnició espanyola. A més, lliurarien tota la correspondència i documentació que havien creuat tant amb el rei d’Anglaterra com amb les Províncies Unides. Així mateix, a la vinguda de la guarnició espanyola, aprofitarien per atacar el call jueu i saquejar-lo, fent el mateix amb els comerciants francesos i holandesos allà instal·lats, capturant els seus vaixells i botí que lliurarien a Felip IV a canvi de certa suma.

Aquestes negociacions no van passar desapercebudes per a la resta de faccions que van fer tot el possible per impedir-les. Els enfrontaments es van succeir, moment que van aprofitar forces externes per atacar. En 1637 la ciutat va rebre l’atac d’una esquadra anglesa que tenia la intenció d’alliberar els seus captius. Malgrat el bombardeig, la ciutat va resistir. En 1638 el sultà va poder recuperar el control momentani de Salé, però els seus soldats –al comandament d’un renegat francès–, van ser derrotats pels hornachegos i andalusos, que van decidir aliar-se. En 1641 El Ayachi va ser assassinat i el control va ser pres pels dilaitans, un grup de seguidors d’una escola sunnita majoritàriament berber anomenada zàuiya d’ad-Dila. D’ençà d’aquest moment, la República va quedar subordinada als dilaitans que el 1651 ja dominaven tota la regió nord del Marroc tenint la seva base a Fes. El 1659 el líder de la zàuiya d’ad-Dila, després de derrotar al sultà Sadita, va ser proclamat sultà del Marroc.

Per la seva banda, els moriscos espanyols descontents per haver estat desplaçats políticament pels berbers (a qui consideraven inferiors i poc més que bèsties), es van aliar en 1660 amb un enemic dels dilaitans anomenat Ghalian i el seu grup, i junts els van expulsar, tornant la independència i amb ella, els enfrontaments pel poder. La República no va aconseguir superar les seves lluites internes, les quals van provocar que molts –com va fer Janszoon en 1627–, l’abandonessin per establir-se en un altre lloc. Des del sud, al sultanat paral·lel de Tafilalt, Mulay al-Rashid va començar a conquerir el nord i el 1666 va aconseguir prendre Fes i finalment el 1668 derrotar el líder de la zàuiya d’ad-Dila, proclamant-se sultà de tot el Marroc. D’aquesta manera es donava pas al Marroc Alauita (dinastia a la qual pertany l’actual rei Mohammed VI). Aquest mateix any de 1668 suposa l’extinció efectiva de la República de Salé, que va tornar a estar sota domini del sultà. Tot i la pèrdua de la seva independència, l’activitat pirata prosseguí. El 1670 el francès Germain Moürette va ser capturat i venut pels pirates de Salé. Va viure com a esclau en diverses ciutats, on va tenir diversos amos i exercí diversos oficis. En aconseguir ser rescatat gràcies als religiosos de l’Orde de la Mercè (mercedaris) va tornar a París, on va publicar el 1683 un llibre –molt preuat pels historiadors–, on dóna compte no només dels seus anys com esclau, sinó que també fa un retrat polític i social molt detallat del Marroc de finals del segle XVII.

Banderes de la República de Salé al llarg de la seva existència segons Bowles (1783) (Font: Wikimedia Commons)

Molts dels hornachegos i altres moriscos van acabar fent arrels a Rabat. Avui dia moltes d’aquestes famílies continuen vives a través dels seus descendents i algunes d’elles conformen l’elit de Rabat i de Salé, com és el cas de la família Bargach, descendent de Brahim de Vargas, primer governador de Salé. Entre els Peres destaca la figura de Abdelkader Pérez que va ser gran almirall i ambaixador del Marroc al Regne Unit de Jordi I i Jordi II. Mentre que entre els Fennich trobem al pirata i últim governador de la República Mohammed Fennich entre altres il·lustres descendents. Encara que aquestes tres no són ni de bon tros les úniques famílies d’origen morisc (o andalusí). Entre elles –i per nomenar només uns quants exemples–, hi ha els Qortobi (Córdoba), els Lamdaouar (Almodóvar), els Lamiro (Romero), els Fachardo (Fajardo), els Molato (Mulato), els Chentiak (Santiago), els Dabila (Dávila/de Àvila), els Mulina (Molina), els Balabrej (Palafox), els Dinia (Dénia), els Tamouro (Chamorro), els Baes (Báez/Páez) i un llarg etc.

L’empremta de Salé va perdurar en el temps i va tenir un gran impacte en la cultura i en l’imaginari popular, ja que els diversos captius i religiosos van escriure nombrosos relats a través de les seves experiències o les d’altres, servint d’inspiració a contemporanis i a generacions futures. L’anglès Daniel Defoe, autor de la considerada primera novel·la anglesa Robinson Crusoe (1719), ens explica com el seu protagonista estant a l’altura de les Canàries va ser capturat pels pirates de Salé i portat a la ciutat. Gràcies als hornacheros i a la resta de paries que allà es van refugiar, la fama i la infàmia de Salé perdurarà sempre en el temps.

Read More

Com amb altres poblacions africanes, la identitat nacional sahrauí es va anar forjant a conseqüència del procés colonitzador, iniciat per Espanya a finals del segle XIX. Amb les dècades es va anar consolidant i definint un moviment d’alliberació i d’independència política que aniria en augment en motiu de la conjuntura internacional i de la impossibilitat de diàleg amb les autoritats ocupants.

L’any 1960, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava la resolució 1514 (XV) a la qual es proclamava el dret a la lliure determinació i independència dels països i pobles colonials. Seguint els processos descolonitzadors la major part del territori africà s’estava alliberant de la tutela colonial, però el Sàhara Occidental juntament amb les colònies portugueses i els territoris administrats per Sud-àfrica constituïen l’excepció. Al mateix temps, el socialisme panarabista de l’egipci Nasser, així com el triomf de la revolució d’Algèria i la seva independència de França, varen produir una profunda commoció entre la població sahrauí que acabaria influenciant la seva maniobra posterior.

A finals dels anys 60, assistim al sorgiment del primer grup independentista sahrauí organitzat: el Moviment Nacional d’ Alliberació Sahrauí (MNSL), liderat per Sidi Brahim Basiri i la seva estratègia de resistència pacífica. Basiri seria empresonat i desapareixeria en mans de l’administració espanyola després que les tropes reprimissin brutalment una manifestació organitzada pel MNSL al Aaiun l’any 1970.

Tot i les recomanacions de l’Assemblea General de les Nacions Unides per tal d’impulsar el procés de descolonització, Espanya no es va mostrar favorable a iniciar-la. Aquesta falta de predisposició de les autoritats espanyoles va acabar comportant la defensa de la lluita armada davant de la impossibilitat de realitzar una descolonització pacífica. Així, al maig de 1973 es va fundar el Front Polisario (Frente Popular para la Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro), considerat com l’únic i legítim representant del poble sahrauí. Durant els anys següents, el Front Polisario va emprendre una guerra de guerrilles contra les forces militars espanyoles.

Es considera que a partir de 1974 el posicionament d’Espanya entorn la problemàtica sahrauí es va fer cada cop més compromès i difícil d’argumentar internacionalment. Una sèrie de circumstàncies, com ara la desaparició de Carrero Blanco com a principal defensor de les tesis integracionistes, la inestabilitat del règim franquista del moment i la pressió del moviment nacionalista sahrauí, van fer que les autoritats espanyoles optessin per comunicar a les Nacions Unides la decisió del govern de celebrar un referèndum d’autodeterminació per marxar del territori.

Davant d’aquesta decisió, el Marroc va pressionar les Nacions Unides, amb el recolzament de França i els Estats Units, per paralitzar la consulta; al·legant drets històrics sobre el territori, l’anomenat Gran Magreb. Aquests drets es justificarien en base als postulats Allal- elFassi, fundador del partit nacionalista Istiqlal, qui defensaria retornar a les fronteres del l’imperi del s.XI (Sàhara Occidental, Mauritània, zones occidentals d’Algèria, zona nord de Mali, Ceuta i Melilla).

A causa de la dificultat de decidir quin era l’estatus jurídic internacional del territori del Sàhara en el moment de la colonització, es va sol·licitar a la Cort Internacional de Justícia de la Haya la seva “opinió consultiva”. El Marroc, per tal de reforçar els seus arguments i aconseguir més recolzament, va oferir a Mauritània la partició del territori sahrauí a canvi de la seva associació i de la renúncia a les seves aspiracions territorials sobre el país. L’any 1975 la Cort Internacional feia públic el seu polèmic veredicte:

“Se reconoce la existencia, en el momento de la colonización española, de lazos jurídicos de alianza entre el Sultán de Marruecos y algunas tribus que vivían en el territorio del Sahara Occidental (…) La corte no ha constatado la existencia de vínculos jurídicos que hagan modificar la aplicación de la resolución 1514 referida al principio de autodeterminación…”

Tot i que es negava l’existència d’una relació de sobirania sobre la totalitat del territori, Marroc el va interpretar en benefici de les seves aspiracions territorials. El monarca Hassan II es va dirigir a la població i els va convidar a realitzar una marxa humana amb l’objectiu “d’entrar pacíficament en el territori del Sàhara i abraçar als germans del sud”. És l’anomenada “Marxa Verda”, on 350.000 civils , 25.000 soldats reials i aviació marroquina es van dirigir cap al Sàhara Occidental.

Fotografia de la Marxa Verda. Font: El Mundo
Fotografia de la Marxa Verda. Font: El Mundo

Segons diferents autors, aquesta marxa respondria a una estratègia política de la monarquia per desviar l’opinió pública cap a problemàtiques externes, en motiu de la prolongada crisi interna que patia el Marroc i que havia portat a l’exèrcit a protagonitzar dos intents de cop d’estat al 1971 i al 1972.

Davant de l’ocupació, de la inestabilitat governamental de l’Espanya del moment amb Franco moribund i de la negativa a entrar en una guerra amb Marroc, l’11 de novembre es varen signar els Acords de Madrid. En aquests, Espanya cedia l’administració del Sàhara al Marroc, que s’establiria al nord i a Mauritània, que es faria amb el sud. D’altra banda, es van establir certes contrapartides econòmiques i polítiques, com ara la participació econòmica en els fosfats de Bucraa en un 35% així com acords pesquers en benefici de la flota espanyola.

L’any 1976 amb l’abandonament efectiu del territori per part dels espanyols i sense la realització de la conseqüent descolonització, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Disposats a evitar la consolidació de l’ocupació pels estats veïns, les forces sahrauís es varen enfrontar a les Armades Reials Marroquines i amb l’exèrcit maurità en una guerra de guerrilles, on finalment, Mauritània debilitada econòmicament i políticament va acabar firmant la pau amb la RASD l’any 1979. Tot i això, la seva retirada fou seguida per l’ocupació de l’exèrcit marroquí.

Amb l’objectiu d’obtenir beneficis estratègics en l’enfrontament, als anys 80 Marroc va iniciar la construcció d’uns murs defensius al voltant de les zones ocupades per tal d’impossibilitar les incursions polisàries a l’interior del territori del Sàhara ocupat i al sud de Marroc.

L’enfrontament va acabar arribant a un empat tècnic el 1988, les dues parts varen prendre consciència de la impossibilitat d’obtenir una victòria militar. Es va realitzar un acord de pau encaminat cap a un procés de negociació liderat per les Nacions Unides i la Organització per la Unitat Africana i que té com a proposta realitzar un referèndum d’autodeterminació. Les negociacions es van iniciar un any més tard, però aviat van sorgir les disputes entorn al cens a utilitzar. El Front Polisario defensaria la utilització del cens espanyol de 1974, el Marroc en canvi, un cens posterior a la seva ocupació. Com és lògic, l’ús d’un o altre cens hauria suposat la clara victòria d’una de les parts. A causa d’aquestes disputes el referèndum es va aplaçant. L’any 1991 es va establir la MINRUSO (Missió de Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental) amb l’objectiu de supervisar la consulta i l’alto al foc.

Mapa del Sàhara Occidental. Font: Viquipèdia.
Mapa del Sàhara Occidental. Font: Viquipèdia.

Posteriorment al 2003 es va realitzar el Plan Baker II que proposava més autonomia per al Sàhara com a fase prèvia a la celebració del referèndum. No obstant, les dues parts no el van acceptar però sí que es va incloure l’opció d’autonomia al referèndum.

En l’actualitat les negociacions es troben en una situació de bloqueig, la població autòctona continua dividida entre la zona ocupada, l’alliberada i els camps de refugiats. Marroc segueix insistint en el fet que la seva proposta d’autonomia, presentada al 2007, és al màxim al qual es pot aspirar. Mohamed VI, en motiu del 39 aniversari de la Marxa verda, afirmava: “Marruecos va a permanecer en su Sáhara y el Sáhara en su Marruecos, hasta el fin de la existencia” negant així qualsevol possibilitat d’independència.

Mentrestant, el Marroc, amb el suport d’altres potències, continua explotant i enriquint-se dels recursos del territori i ha anat reforçant la marroquinitat de la zona amb constants trasllats de la població. Exerceix repressió cap a qualsevol reivindicació a favor del Front Polisario i de l’autodeterminació, violant constantment els drets fonamentals dels sahrauís. Trobem un fort control mediàtic per silenciar les denúncies sobre la vulneració dels drets humans, alhora que s’ha vetat l’entrada al territori a moltes organitzacions.

A l’altra banda dels murs, El Front Polisario manté les seves tropes i milers de sahrauís viuen en camps de refugiats a Algèria (Tindouf) a l’espera de la solució del conflicte. El primer ministre de la RADS, Abdel kader Taleb Omar anunciava al 2016 l’intent del Marroc de violar l’alto al foc, assegurant que s’estava disminuint la zona de separació entre els territoris ocupats i els alliberats (120 m).

Davant d’aquesta situació de bloqueig, de la passivitat de la comunitat internacional i de la incongruència del dret internacional, cada cop són més les postures que es plantegen el retorn a la lluita armada. Tal com afirmava el 2016 Jadiyetu El Mohtar (responsable a Espanya de la UNMS), “el Frente Polisario se reserva el derecho de utilizar todos los medios que considere oportunos para defender sus derechos y aquí, está claro, cabe la posibilidad de retomar las armas. No podemos esperar hasta el infinito.”

Read More

El passat 7 d’octubre, 34 milions de marroquins van ser cridats a escollir al futur govern entre els 30 partits polítics que competien per ocupar els 394 escons del parlament del Marroc, terreny polític que acabaria sent disputat pel Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), el Partit per l’Autenticitat i la Modernitat (PAM), i el partit tradicionalista marroquí, l’Istiqlal.
Amb el vistiplau dels observadors internacionals, el partit liderat Justícia i Desenvolupament va guanyar les eleccions amb un 27% del sufragi, fent que el seu líder Abdelilah Benkirane tornés a ser reescollit com a Primer Ministre.
És hora de preguntar-nos doncs, quin ha sigut el procés polític pel qual el PJD ha esdevingut el principal partit polític al Marroc dins d’un clima de progressiva obertura política i econòmica.
En temps de Hassan II, el PJD va sorgir d’una escissió de l’Al-Shabiba al-Islamiya, o Juventut Islàmica, el qual era liderat per Abdelkrim Mutii durant la dècada dels 70. Tot i que el grup destacava per la utilització de la violència política contra els elements d’esquerra i els espais seculars del país amb el beneplàcit del makhzen, la crítica al sistema autocràtic de Hassan II va provocar que el sector més moderat liderat per Abdelilah Benkirane, sota la tutela del exministre de l’Interior Driss Basri, s’apartés d Al Shabiba i defensés la tesi oficialista del Marroc.
Així, la defensa del títol Amir al-Mu’minin (príncep dels creients), estipula que Mohammed VI és la màxima autoritat religiosa del país, esborrant qualsevol amenaça al lideratge religiós (i polític) de Mohammed VI.

Un segon element en la fidelització del PJD i la seva parcial cooptació dins del sistema polític i religiós del Marroc té molt a veure amb el destí que van córrer els islamistes algerians del Front de Salvació Islàmic (FIS) al març del 1992 quan, tras guanyar les eleccions legislatives, van ser enderrocats per l’exèrcit algerià a la dècada del 1990 davant la possible amenaça que els islamistes del FIS poguessin plantejar al país controlat per Abdelaziz Bouteflika. Així, la por a poder ser esborrats del tauler polític va fer que el PJD decidís abandonar unilateralment qualsevol possibilitat de defensar una democràcia islàmica renovadora i va decidir guardar un perfil baix durant les eleccions legislatives que es succedíen durant el reinat de Hassan II. Tot i això, el suport popular al PJD a les diferents àrees urbanes del Marroc va fer que el partit liderat per Benkirane aconseguir tenir una major representativitat a la càmera de representants situada a Rabat.

Un hite important a l’història del PJD es sitúa l’any 2003, quan l’organització va sofrir un cop polític duríssim fruit de l’estratègia del grup polític Istiqlal i l’USFP vers la vinculació de l’organització social del PJD (el atTawhid wa’lIslah) amb el grup terrorista Al Qaeda fruit dels seus atacs a Casablanca. Tot i això, la condemna total dels atemptats i l’ahesió a les mesures contraterroristes votades al parlament marroquí va fer inútil l’estratègia política dels grups oficialistes marroquins, incapaços de frenar l’avanç del PJD dins del sistema polític tutelat per Mohammed VI des de l’any 1999.

Finalment, un element importantíssim en l’ascens del PJD al poder ha sigut la llarga crisi interna que, des del 2002, els socialistes marroquins de l’USFP arrosseguen. Influenciats pel Makhzen, els ideals progressistes i moderns que en el seu dia defensaven els membres de l’USFP han sigut reconvertits en una estricta estima per l’ordre polític marroquí més conservador. En aquest sentit, l’electoral jove de les àrees urbanes progressivament ha donat confiança als islamistes del PJD fruit del seu missatge polític liberal en terreny econòmic i social.

El Marroc post Primavera Àrab

La mort de Mohammed Boazizi a Tunísia el 4 de Gener de 2011 va iniciar una onada de protestes i insurreccions populars al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà amb diferents intensitats i temps.

Abdelilah Benkirane líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament
Abdelilah Benkirane, líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament

Tot i això, les protestes liderades pel moviment polític marroquí 20 de Febrer van diluir-se amb prou rapidesa al país nord africà per dues raons principals. En primer lloc, el pes de les protestes als principals centres urbans marroquins no va tenir el mateix pes que les revoltes a la plaça Tahrir del Caire o als carrers de Tunísia. De la mateixa forma, el sistema polític marroquí va començar una gradual obertura des de l’arribada de Mohammed VI al poder l’any 1999, obertura que va intensificar-se parcialment a través de la reforma constitucional secundada en referèndum el juliol del 2011.

En el seu conjunt, la nova reforma constitucional del 2011 presentava importants modificacions legislatives com ara la designació del primer ministre d’acord al resultat de les eleccions legislatives. Tot i això, la reforma constitucional del 2011 blindava els poders executius de la monarquia i la influència del makhzen dins del sistema polític, econòmic i social del país.
En aquest sentit, , malgrat el reforç de la figura del primer ministre, el rei Mohammed VI continua sent avui dia la principal figura política i religiosa del país. A més a més, el monarca, fruit del seu titol d’Amir al Mu’ninin, continua estant per sobre de la llei. En aquest sentit, el rei te prerrogatives per nominar al cap del govern i membres dins del seu gabinet i, a més, té capacitat plena per modificar la constitució, capacitat de vetar qualsevol decisió política, així com la capacitat de governar mitjançant edictes (dahirs) a partir de les seves prerrogatives religioses.

Tot i això, l’espai polític marroquí i la capacitat d’acció per part de l’executiu marroquí presenta unes dinàmiques força interessants.

Per primer cop des de la independència del Marroc l’any 1956 ha hagut un canvi de govern a l’aparell executiu. Gràcies a la seva imatge d’incorruptibles, el PJD liderat per A. Benkirane ha aconseguir capitalitzar el descontentament social del Marroc i, després de 15 anys a l’oposició, va obtenir 107 dels 395 escons parlamentaris convertint-se en la principal força al país l’any 2011.

L’arribada al poder de l’executiu de Benkirane va suposar una nova volta a les relacions de poders del triumvirat Mohammed VI-MakhzenBenkirane.
L’evolució natural de la tolerància per part del règim marroquí als partits islamistes que conformen el PJD ha esdevingut en que Benkirane ratifiqui un cop al poder el rol de Mohammed VI com a màxim òrgan al país, tot declarant-se un fidel seguidor. Així mateix, Mohammed VI tracta de distanciar-se parcialment dels assumptes públics i la toma de decisions ja que pot quedar retratat. Un exemple d’aquest allunyament es va poder percebre quan, en la visita oficial del govern espanyol al Marroc, el rei Mohammed VI va decidir perdonar a Daniel Galvan, qui va ser enviat a presó per agredir sexualment a infants. Aquesta decisió del monarca va despertar un alt grau de protesta a l’opinió pública marroquina fent que, una decisió real, sigues totalment contestada des de l’àmbit local amb protestes molt significatives dirigides contra el propi monarca.

Aparició pública de Mohammed VI en un dels seus discursos reials
Aparició pública de Mohammed VI en un dels seus discursos reials

Tot i això, la crítica que Mohammed VI fa en els discursos reials de certes polítiques fallides del PJD demostren com el rei tracta de destacar públicament que ell és l’única figura que garanteix l’estabilitat del país.
Un altre pols dins del triumvirat marroquí queda circumscrit al camp econòmic i al programa liberalitzador del PJD. Recolzat per les directrius del FMI i el Banc Mundial, l’executiu de A. Benkirane ha destacat durant el seu primer període electoral per dur a terme processos de descentralització política, comptabilitat pública i diversificació econòmica a través de polítiques liberals que, tot buscant acabar amb el sistema rendista marroquí, busquen garantir la redistribució equitativa de la riquesa.
En particular, aquesta línia política que destaca per la reforma del fons de compensació ha xocat frontalment amb els interessos del Makhzen, el qual controla dit fons amb un valor de 50 bilions de dírhams (6% del PIB total del Marroc) i assegura el subministrament de sucre i farina als més necessitats a través de grans contractes estatals. Tot i que puntualment la influència del Makhzen hagi aconseguit aturar la reforma del fons de compensació, l’elit de palau ha sigut incapaç d’aturar la liberalització en el subministrament domèstic de gas al país, el qual ha alliberat fins a un 30% la dependència energètica del Marroc vers l’extrior.

Les eleccions del 30 setembre de 2016

La revàlida del PJD a les eleccions del 2011 ha significat la consolidació al poder de la figura d’Abdelileh Benkirane, qui és considerat un líder reformador, islàmic i moderat dins de l’espai polític del país. En el seu conjunt, el líder del PJD ha aconseguit intervenir entre les demandes socials dels seus votants vers la protecció de les capes més desfavorides del país, les exigències econòmiques i liberalitzadores a les quals Marroc s’enfronta i el grau d’influència del Makhzen al Marroc. En aquest sentit, el PJD de Benkirane ha aconseguit, a partir del respecte a la tradició monàrquica del país, guanyar-se el favor de Mohammed VI al mateix temps que la incapacitat de cooptar totalment el grup per part de l’elit de palau ha concedit una gran legitimitat popular al propi PJD.

A més a més, la defensa que el PJD ha fet de nous drets constitucionals com ara la presumpció d’innocència, el dret a la justícia i l’expansió del sistema de salut han aconseguit enfortit la relació entre el partit dirigit per Benkirane i la majoria de marroquins identificats amb el moviment renovador i moderat.

Read More