Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El desembre de 2018, l’organització Democracy in Europe Movement 2025 (DiEM25), filla de Yanis Varoufakis, conjuntament amb el Sanders Institute, think tank fundat per Jane O’Meara Sanders, llençaven una crida pública per a la creació d’un front comú vers les forces del feixisme i del lliure mercat. “It is time for progressives of the world to unite” (“és el moment per a que els progressistes del món s’uneixin”) deien. Sense direcció ideològica establerta més enllà de la contraposició al neoliberalisme capitalista, tal crida oberta a unes suposades forces progressistes quedà estàtica, inerta, a l’espera de concretar-se en un projecte palpable. Finalment, l’11 de maig de 2020, any i mig després de pronunciar-se, les entitats promotores del projecte llençaren una plataforma, una estructura associativa sota el nom de Progressive International. Falta molt per conèixer d’aquesta iniciativa però declaracions com la que efectuà Katrín Jakobsdóttir -Primera Ministra d’Islàndia i membre del Consell de la PI- “the time for a new internacional is now” (“el moment per a una nova internacional és ara”), semblen ressaltar una idea: l’internacionalisme.

Present en el nom i reivindicat per distintes personalitats, l’ús del terme “internacional” sembla voler abocar una memòria concreta, una memòria vinculada a l’experiència d’institucions que s’apropiaren i donaren significat a aquest vocable. La Primera Internacional, la Segona Internacional, la Internacional Comunista, la Internacional Obrera i Socialista i, l’oblidada però encara vigent Internacional Socialista. Estructures similars però distintes, associacions plenes de victòries i derrotes, institucions que uniren i empenyeren al moviment obrer alhora que en provocaren la seva irreparable ruptura. Apropiar-se d’un terme de tal llarg recorregut implica l’apropiació implícita del seu significat social però, quina és realment aquesta memòria reivindicada? La història del moviment internacionalista és ingent, plural i complexa, raó per la qual es tractarà d’establir aquells punts destacables que permetin al lector acostar-se a la memòria de l’internacionalisme.

Els orígens d’aquest moviment es troben en una necessitat pràctica, en l’objectiu de combatre l’ús d’obrers estrangers per a rompre les vagues i les protestes. L’exemple més clar es troba al Regne Unit, estat industrial per excel·lència en què, a mitjans del segle XIX, les Trade Unions varen veure les seves protestes sabotejades per uns propietaris que aprofitaven la nova mobilitat internacional per a contractar mà d’obra continental. Calia, en conseqüència, establir una xarxa de comunicació que permetés propagar la informació de protestes concretes per, gràcies a la creença en la solidaritat obrera, evitar l’arribada d’obrers a espais en lluita. Des d’aquesta primera necessitat combatuda des de la solidaritat, s’estengué progressivament la consciència que els problemes dels obrers eren els mateixos arreu i què, com diria Marx, l’acció coordinada i organitzada internacionalment tindria més eficàcia que les accions regionals.

Cuadro de texto: Delegats a la reunió fundacional de la Primera Internacional al Saint Martin’s Hall. Font: Socialist Review [http://socialistreview.org.uk/394/karl-marx-and-first-international]
Delegats a la reunió fundacional de la Primera Internacional al Saint Martin’s Hall. Font: Socialist Review

La iniciativa però no sorgiria de l’intel·lectual alemany sinó, segons indiquen diverses fonts de l’època, de l’associació informal entre treballadors sindicalistes anglesos i francesos, associació existent des de 1862. D’aquesta connexió, de la qual cal esmentar-ne la naturalesa artesana, en sorgí la voluntat d’establir una organització obrera de caràcter internacional, estructura que seria formalitzada el 28 de setembre de 1864 al Saint Martin’s Hall de Londres. Treballadors anglesos però sobretot representants de les Trade Unions i intel·lectuals exiliats hi foren convidats, confluint en la creació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o, com seria coneguda popularment, la Primera Internacional.

Una idea presidia l’argumentari rere tal estructura d’organització i lluita obrera, la idea que si la industrialització havia pres mides internacionals, la lluita obrera havia de trencar els límits nacionals per lluitar al mateix nivell global. Subjacent dins tal concepció de la lluita obrera, començava a dibuixar-se l’internacionalisme, moviment o doctrina que, oposada a la integració de les classes dins del discurs nacional, defensava -i defensa?- la solidaritat, la col·laboració, la unió de la classe obrera internacional en la lluita vers al capitalisme. Tal visió del que havia d’esdevenir l’AIT però no era unànime. L’estructura sorgida del Saint Martin’s Hall acollia en ella una munió d’interpretacions, de posicionaments polítics, en certs casos clarament marcats per la procedència/nacionalitat dels obrers. Dins la Primera Internacional hi confluïren socialistes anglesos influenciats pel pensament de Robert Owen; italians determinats pel pensament nacionalista i partisà de Giuseppe Mazzini; francesos seguidors del pensament anarquista de Proudhon tots; acompanyats de socialistes utòpics marcats pel pensament de Fourier i/o Cabet.

La mescla era, en certs aspectes, immiscible, impossible d’encaixar en un moviment d’accions amb sentit únic. És aquesta la raó per la qual, només aprovar-se el manifest fundacional de l’AIT, sorgiren ràpidament tensions internes, divisions que constituïren dos grans blocs. A la consideració de la Internacional com una estructura descentralitzada enfocada en teixir xarxes de col·laboració per a la destrucció de l’Estat, s’hi oposava la visió d’una AIT entesa com a consell executiu que empentaria la classe obrera a conquerir l’Estat per mitjans polítics. Mikhaïl Bakunin, seguint els passos de Proudhon i, Karl Marx respectivament, esdevingueren els màxims representants i defensors d’aquests posicionaments antitètics generant, al cinquè congrés de la Internacional celebrat a la Haia l’any 1872, el que Wolfgang Eckhardt anomenaria “the first socialist schism”, el trencament ideològic del moviment obrer.

El cisma, fet carn en l’expulsió de Bakunin i els seus seguidors del si de la Primera Internacional, significà la fi d’aquella voluntat d’unió del món obrer i donà inici al declivi de l’activitat de l’associació internacional obrera. Tot i que els seguidors de l’anarquista rus, impulsats per James Guillaume, seguiren defensant la necessitat d’establir una internacional i l’AIT no es dissolgué fins a l’any 1876, l’internacionalisme entrà l’any 1872 en un impàs, en un bloqueig del qual mai n’acabà de sortir. D’acord en la necessitat d’emancipar el proletariat, els posicionaments hereus del socialisme utòpic esdevingueren oposats i establiren les seves lluites en paral·lel.

Foto blanco y negro de una multitud de gente

Descripción generada automáticamente
Manifestació el día del treballador promoguda des de la Segona Internacional. Font: Infonews

En cap espai resulta més evident tal situació que en la formació de la Segona Internacional, organització obrera hereva de l’AIT i defensora de la coordinació i relació entre partits obrers què, fundada a París l’any 1889, deixà clara des d’un inici la necessitat de la participació obrera en política. Reivindicant la limitació de la jornada laboral a vuit hores i, acordant la participació única en la nova internacional a aquelles organitzacions que aprovessin la participació en la legislació i en l’activitat parlamentària, la II Internacional esdevenia una confederació socialista democràtica, és a dir, excloïa als anarquistes. Com s’observa, la divisió ideològica s’imposà, per segona vegada consecutiva, a la creença en la unió de l’obrerisme, l’ideal internacionalista quedava suplantat per l’ideal marxista.

Imposat el marxisme calia participar en política però, com? El socialisme dels seguidors de Marx, en ambdues iteracions de la Internacional, es trobà enmig d’un debat, dividit entre aquells partidaris de la via de la reforma progressiva i aquells defensors de la via revolucionària. El canvi de segle i especialment l’esclat de la Revolució russa de 1905, la qual mostrà les possibles conseqüències d’una acció revolucionària, forçaren finalment a la Segona Internacional a despendre’s de tot caràcter revolucionari i, en conseqüència, aquells defensors de la revolució abandonaren l’organització.

Dividit però encara viu, l’internacionalisme de principis del nou-cents es trobà enfrontat a una nova problemàtica, al creixement d’unes tesis colonialistes/imperialistes que trobaven arrel en les antípodes de l’acció obrera de caràcter internacional: el nacionalisme. Tal com afirmà Eric J. Hobsbawm, l’internacionalisme sorgí en ple auge de l’Estat-nació europeu i cresqué rere la voluntat de contrariar-lo però, a mesura que les tensions imperialistes augmentaren, la pressió nacional terminà per trencar l’ideal internacionalista. A l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18) i, tot i haver-se aprovat per unanimitat la defensa de la pau al congrés de Basilea de 1912, els distints partits socialistes, encapçalats pels socialdemòcrates alemanys, s’alinearen amb els respectius governs nacionals, anteposant l’interès de l’Estat a l’interès de la classe obrera. Altra vegada l’ideal era abandonat i la Segona Internacional no fou capaç de sobreviure a tal pèrdua de significat, sent pràcticament extingida a partir de 1916.

Foto blanco y negro de un grupo de personas posando por un foto

Descripción generada automáticamente
Segon congrès internacional de la Internacional Comunista, amb Lenin al capdavant. Font: Infonews

Finalitzat el primer gran conflicte bèl·lic del segle XX però, els romanents de la Segona Internacional aconseguiren reunir-se, reestructurar-se i restablir-se sota el nom d’Internacional Obrera i Socialista. Fundada el maig de 1923, l’impacte d’aquesta nova organització internacional en defensa de l’interès obrer mai assolí les cotes de les seves predecessores, sucumbint al nacionalisme radicalitzat en feixisme i sent eclipsada per la tasca de la Tercera Internacional. Coneguda sota l’abreviatura de Komintern, l’organització obrera promoguda per Lenin i establerta a Moscou des de març de 1919, s’apropià del caràcter revolucionari de la Primera Internacional i s’establí com al vertader garant de l’internacionalisme. Impulsada per l’èxit de la Revolució d’octubre de 1917, la tercera iteració de la internacional se centrà a promoure la revolució, tractant d’expandir-la seguint els valors de l’internacionalisme, és a dir, actuant sota l’única voluntat d’erigir a la classe obrera.

Aquesta puresa inicial, raó principal per la qual el període 1919-1923 és conegut per l’apropament ideològic entre l’anarquisme i el comunisme al llarg d’Europa, es perdria progressivament i s’oblidaria irremeiablement a partir de l’ascens al poder de Josef Stalin. L’Estalinisme, davant la creixent tensió del període d’entreguerres, tendí a generar un argumentari nacionalista centrat en la defensa de l’Estat. Tal gir significà, per al projecte de la Komintern, la inevitable subjecció dels interessos de la classe obrera internacional als interessos de la supervivència de l’URSS, és a dir, davant la confrontació bèl·lica, l’ideal internacionalista es perdé en pro al manteniment de l’Estat soviètic. Igual que li succeí a la Segona Internacional, l’internacionalisme d’entreguerres, en ambdues expressions, sucumbí davant dels interessos estatals, sucumbí davant el nacionalisme.

Imagen que contiene dibujo

Descripción generada automáticamente

Logo creat per Didier Motchane i instaurat com al símbol internacional del socialisme. Font: Internacional Socialista

Vuitanta anys després de la fundació de la Primera Internacional, l’internacionalisme entrava al període post-Segona Guerra Mundial, robat de sentit. Sent la causa dels desfavorits, l’ideal internacionalista s’havia erigit com una contestació al nacionalisme de les elits però, derrotat el feixisme -la forma més extrema d’aquest discurs burgès-, el món es multiplicà i el procés de descolonització comportà un nou calibratge ideològic. El nacionalisme, la identitat nacional recuperaria el seu sentit romàntic i, en els territoris colonials, esdevindria catalitzador de la lluita per l’emancipació, és a dir, esdevindria la causa dels pobles oprimits. La lluita de la classe obrera perdia rellevància a escala mundial i, en conseqüència, l’ideal internacionalista quedava apartat.

Mostra d’aquesta realitat la trobem en la manca de rellevància que la Internacional Socialista, fundada l’any 1951 i teòrica hereva de la Internacional Obrera i Socialista, ha exposat des del seu naixement. Viva encara en l’actualitat i seu de partits de govern actuals com el PSOE o el PS (Portugal), tot i defensar la voluntat de “configurar un futuro socialista democrático en el siglo XXI” en els seus principis, resulta presa de capacitat i de nul·la repercussió. Tal organització no lluita per l’emancipació global de la classe obrera sinó que serveix de punt de trobada per a distints partits polítics d’ideologia afí.

Fallit en l’actualitat i derrotat -tot i assolir l’expansió d’ideari obrer al llarg i ample d’Europa- en les seves distintes iteracions, la història de l’internacionalisme no sembla, a priori, una memòria de la qual apropiar-se voluntàriament en iniciar un projecte. Què és llavors allò que porta a Progressive International a reivindicar tal ideal? Tal resposta pot semblar agosarada però, el que la història ens ensenya és que, habitualment, la història no ensenya res i, en canvi, les idees mouen el món. L’internacionalisme reivindicat per aquesta nova organització no és la història dels èxits de les internacionals, tampoc de les seves derrotes, l’internacionalisme reclamat per intel·lectuals com Varoufakis recau en la idea base d’aquesta ideologia, en la necessitat de cooperar, de col·laborar, d’unir-se en la construcció d’un present millor.

Read More

Pensar, produir, viure. Les estructures del canvi

El segle XVIII va quedar reconegut per la història com el “segle de les llums”, a causa del sorgiment d’un conjunt de pensadors -de classes benestants-, i a l’expansió de les idees que tractaven de trobar explicacions diferents de la divina procedència, cercant la raó. La Il·lustració va plantar la llavor intel·lectual que més tard, a finals del mateix segle i durant gairebé tot el segle XIX van influir o com a mínim, van participar en l’aparició d’una sèrie de canvis estructurals, amb variacions segons el territori i una forta resistència, no només per part de les elits de l’Antic Règim, que van catalogar el segle XIX com el segle revolucionari per excel·lència. Però seria reduccionista parlar únicament dels canvis en el pensament com l’única variable per justificar el sorgiment de la societat de classes.

Per tant, és obligatori citar l’esdeveniment més important en l’àmbit del progrés tecnològic que va generar canvis profunds i transformà la societat i les seves capes, facilitant la proliferació i conceptualització de les classes socials: la Revolució Industrial. El desenvolupament industrial i comercial va establir les bases, tant a Anglaterra com a França, per una narrativa que tenia com a tema una classe mitjana ascendent amb implicacions polítiques i reivindicacions dirigides contra una aristocràcia arrelada als seus privilegis. Aquestes reivindicacions buscaven concentrar i cercar un electorat “imaginari”, les classes mitjanes, convertint-les en un col·lectiu que s’erigia com l’adequat per representar els interessos del conjunt de la societat.

Tanmateix, seria encara més reduccionista no parlar sobre l’àmbit polític: la Revolució Francesa (1789-99) i els canvis que aquesta va comportar, des de l’abolició del feudalisme fins al reconeixement dels drets de l’home i el ciutadà, passant també per la idea que les coses es podien canviar, no només havien derrocat un rei, van derrocar un règim. També el sorgiment del liberalisme, moviment polític i socioeconòmic estretament lligat a la burgesia, o classes mitjanes.

Liberalisme i classes socials

Pels liberals, les prioritats se situaven en l’esfera política i econòmica. Políticament, reclamaven la substitució del model absolutista per un model que cerqués una representativitat, un règim que permetés el laissez-faire, [liberalisme econòmic] enfront de la regulació burocràtica de l’economia. Aquests creien que les debilitats morals dels pobres eren conseqüència de la mateixa pobresa. Encara que podien ser acusats d’indiferents en relació amb els assumptes socials, els liberals pensaven que amb l’aplicació del liberalisme econòmic el progrés i la riquesa es reflectiria en el conjunt de la societat. A llarg termini, l’ideal del liberalisme implicava el sorgiment d’una societat sense classes constituïda per individus lliures i iguals, encara que, a curt termini, es dirigís obertament als estrats socials mitjans de la societat. Això suposava denigrar als que estaven per sobre i per sota d’ells: aristòcrates i classes baixes.

Pluja, Vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l’Oest – Willim Turner (1844). Encara que l’autor no busca un homenatge a la Revolució Industrial i pinta el tren per raons purament estètiques, el ferrocarril és un símbol representatiu de la Revolució. Aquest és el gran ferrocarril de l’Oest, que inicialment volia connectar Bristol amb Londres. Font: Wikimedia Commons

Es podria afirmar que pels liberals a la societat ideal no existirien classes, ja que la majoria dels ciutadans restaven integrats en la mateixa classe –mitjana-. Per exemple, a la França de la Restauració, l’objectiu era assolir una nació de propietaris independents on la burgesia constituiria el noranta-nou per cent de la població. Els liberals estaven convençuts de la idea de progrés, però donat que eren part de “l’establishment”, estaven decidits a fer tot el possible perquè els canvis fossin mínims. És a dir, si parlem de principis de segle, la majoria de liberals no tenien com a prioritat la societat industrial i encara a mitjan segle sospiraven per un món de petites empreses en els sectors de l’agricultura i les indústries artesanals. En canvi, les últimes dècades del segle XIX van ser diferents per aquestes classes mitjanes, que van veure com els seus negocis s’arruïnaven per la competència ferotge entre grups de diferents categories i diversos interessos econòmics. A dalt, un petit nombre de comerciants, industrials i especialment banquers, es van anar distanciant cada cop més dels que havien sigut els seus iguals, que van passar a ser considerats “petita burgesia”, amb dificultat per sobreviure, rebent pressions econòmiques que feien perillar la seva apreciada i idealitzada llibertat, a més del fracàs empresarial.

Perquè s’originés qualsevol forma de visió liberal de la societat era fonamental l’existència d’un concepte definit per Jürgen Habermas com l’àmbit on els individus particulars s’uneixen sota diferents institucions per a crear opinió sobre segons quins temes o aspectes de la vida pública. El terme “esfera pública” emprat per Habermas estava destinat a definir la “burgesia”, ja que va vincular la seva formació amb l’auge de l’economia capitalista durant el segle XVIII. No obstant això, aquest terme es pot considerar com un espai on es podrien formar diferents tipus d’identitat de classe, en cap cas únicament burgesa.

El nou món burgès

Aquestes variables són la representació del canvi de paradigma que durant el segle XIX va afectar els models econòmics, socials i polítics a Europa, amb diferències notables depenent de l’estat. Mai es va produir de forma monolítica. Però, viure a l’Europa del segle XIX va significar ser testimoni d’un canvi social d’una magnitud considerable, podia influir en les emocions dels contemporanis i en el seu pensament, que ho vivien amb fascinació per una banda, i alhora amb preocupació. Fascinant a causa dels successos lligats a les revolucions tant industrial com francesa, que havien fet créixer l’esperança de vèncer alguns dels antics mals de la humanitat, com les caresties, la ignorància i l’opressió. Tanmateix, aquestes forces revolucionàries eren capaces d’amenaçar les estructures de la societat i preocupava a grans sectors. Hi havia testimonis d’època que els preocupava i fins i tot temien perquè es produís una lluita sense pietat entre rics i pobres, ja que el problema que dividia en aquell moment als éssers humans ja no era una qüestió únicament política, sinó també social; la de decidir si triomfava l’esperit egoista o l’esperit del sacrifici; si la societat ha de ser un comerç per a benefici del més fort o la consagració de cadascú al benefici de tots, principalment a la protecció del més dèbil.

La societat post revolucionària a França era burgesa en estructura i valors, amb l’existència d’una nova figura, la del “parvenus”: l’home que es fa a si mateix, a la cultura liberal burgesa. Pot semblar poc revolucionari que el 1840 la meitat del Senat a França fos ocupat per familiars de l’antiga noblesa, però, encara és més sorprenent que als burgesos els sorprengués més que l’altra meitat fossin jornalers el 1789, sobretot si s’observa les exclusives jerarquies socials a la resta d’Europa. A diferència de París, a Londres, Sant Petersburg, Viena o Berlín encara hi havia coses que no es podien comprar amb diners. L’evolució de l’economia industrial capitalista de mitjans de segle XIX depenia de generar més de pressa jornalers que patrons. Per cada home que triomfava en aquesta anomenada “cursa oberta al talent” del nou món burgès, s’enfonsaven milers.

Jean F. Millet (1857-1859), L’Àngelus. Les escenes campestres van caracteritzar la seva obra, aquesta posició va seduir a la burgesia, ja que el món rural simbolitzava “allò que és bo” en detriment de les postures revolucionàries del moviment obrer. Font: Wikimedia Commons

Per a nombroses famílies treballadores, per a qui tota la resta de camins d’ascens social estaven tancats, la petita burocràcia, el magisteri i el sacerdoci eren teòricament, els seus sostres de vidre. Les professions liberals no estaven en les seves possibilitats. Advocats, metges, professors universitaris o qualsevol altra professió considerada com a culte, requerien molts anys de dedicació i estudi, a més de recursos i un talent excepcional, sempre acompanyat de grans oportunitats.

En general, les condicions socials, econòmiques i culturals no eren favorables pels pobres en aquest nou món. Existien grups que sí que van sortir beneficiats, aquelles minories que en altres temps estaven al marge de l’ascens social no només per naixement, sinó per patir una discriminació oficial i col·lectiva. És el cas dels protestants i els jueus, com Karl Marx, l’ideòleg socialista considerat com una de les ments més brillants del segle XIX.

Els treballadors i les classes baixes; la consciència de classe

Des del principi van sorgir diferents crítiques al liberalisme i a les seves suposades conseqüències per a les relacions socials. Fossin conservadors o radicals, la majoria de liberals pensaven de forma determinant que la pauperització de les masses era un obstacle evident per al progrés de la societat. Durant les dècades dels trenta i quaranta ja s’havia generat a l’opinió pública la imatge estereotipada d’una força de treball desmoralitzada per les llargues i dures jornades de treball, els irrisoris salaris, els habitatges petits i condicions generals molt pobres. Hi ha constància d’escrits per part de periodistes de l’època on afirmaven que els bàrbars que amenacen la societat no vénen del Caucas ni de les estepes tàrtares sinó que estan als suburbis de les ciutats industrials. Ja els socialistes utòpics o primers ideòlegs socialistes varen ser vehements contra la societat competitiva i l’economia política liberal. En el cas de Louis Blanc, qualificava aquesta com “sistema d’extermini” i li atribuïa una llarga llista d’acusacions: pobresa, degradació moral als suburbis, crims i fins i tot les crisis industrials.

Aardappeleters (“Menjadors de patates”), de Van Gogh (1885). Els camperols, menjant patates, representen la misèria i desesperança que patia la gent pobra, relatats per l’autor sense adornaments ni exageracions. Font: Wikimedia Commons

La política liberal no s’esforçava a erradicar la pobresa, però si hi havia mètodes i iniciatives que buscaven ajudar a fer que aquesta no fos tan greu. Per exemple a l’Anglaterra rural, el sistema “Speenhamland” consagrava el dret a la vida mitjançant un sistema de subvencions, una mena de complement salarial sense tenir en compte el nivell d’ingressos mínim dels afectats, ja que variava depenen de la composició de les famílies. Es pot considerar com la primera política pública sosteniment del poder adquisitiu a les famílies amb el mínim d’ingressos per a cobrir despeses i necessitats bàsiques, com l’habitatge i l’alimentació. A diferència d’altres subvencions o ajuts dins del marc de les Old Poor Laws, [Sistema d’ajusts públics des de finals del segle XVI, regnat d’Isabel I fins a 1834 estretament lligades a una concepció judeocristiana de caritat i gestionada per les parròquies] el sistema Speenhamland no exigia una contrapartida a canvi de l’assistència, ja que era atorgat sota la justificació del dret a la vida. Aquest sistema va ser abolit l’any 1834, generant un nou sistema, les New Poor Laws, vigents fins després de la segona guerra mundial i substituïdes pel sistema de benestar anglès actual. Com a procés per combatre la pobresa, la caritat cristiana era bastant inútil. Però era popular no només entre els tradicionalistes rics, sinó també entre els tradicionalistes pobres, convençuts profundament que tenien dret a rebre les sobres dels rics.

Per un costat, existien treballadors que feien el possible per unir-se a la classe mitjana, o fins i tot seguien els preceptes d’austeritat i de millora individual de l’ideari liberal. Hi havia personatges de les classes mitjanes radicals que a través d’associacions o corporacions, buscaven mitjançant l’estratègia de l’autoajuda, convertir treballadors pobres en persones de classe mitjana, apartant-els de la desmoralització i depravació que imperava en els suburbis. Per altra banda, hi havia molts més treballadors enfrontats a les catàstrofes socials que no entenien, que restaven submergits a la pobresa mentre eren explotats en els seus treballs amb jornades que s’allargaven amb infinitat d’hores, amuntegats als suburbis o en els extensos complexos dels pobles industrials, acabaven enfonsant-se i deixant-se anar a l’abisme de l’existència precària. L’alcohol era la sortida més fàcil i ràpida de les ciutats industrials i suburbis, encara que la preocupació per l’alcoholisme no era exclusiu de les classes treballadores a l’Europa del segle XIX. Altres símptomes de desmoralització de les classes treballadores eren l’infanticidi, la prostitució i el suïcidi.

Les ciutats i zones industrials van créixer ràpidament sense planificació i les conseqüències eren nefastes pels seus ciutadans. Els serveis més elementals no es podien garantir de cap de les maneres, faltaven neteges bàsiques de la via pública, l’abastiment d’aigua, sanitat i habitatges per a la classe treballadora. Com a conseqüència, l’aparició d’epidèmies de malalties contagioses com el còlera, causada per l’aigua, van arrasar Europa durant les dècades dels trenta, quaranta i cinquanta. Tanmateix, en aquest espai temporal van aparèixer altres malalties com el tifus i el paludisme. Els efectes van ser devastadors a les ciutats, però les classes mitjanes i altes no ho van patir, les víctimes eren majoritàriament les classes treballadores. El desenvolupament urbà va ser un procés increïble de segregació de classes, que empentava als nous treballadors pobres a grans concentracions de misèria allunyades dels centres de decisió i poder, del govern i dels negocis; de les noves zones residencials de la burgesia. Només a partir de 1848, quan les epidèmies van desbordar els suburbis i començaren a matar també als rics, es van començar a planificar i reconstruir les urbs.

Honoré Daumier. Els emigrants (1852-1855). Després de la Revolució obrera de 1848, Lluis d’Orleans, l’últim rei francès, va castigar durament amb repressió, penes de mort i deportacions a Algèria. Font: Wikimedia Commons

El socialisme i el moviment obrer que va sorgir arran de les variables comentades era un crit en defensa d’aquestes injustícies i es manifestava en formes de bel·ligerància característiques del món del treball fins aleshores. Però tenia una variant diferencial, el moviment obrer del segle XIX tenia característica que fins aleshores a la història no s’havia evidenciat, era la consciència de classe i l’ambició de classe. No era simplement una lluita dels pobres contra els rics, es tractava d’una classe específica, la classe treballadora, obrers i proletariat que s’enfrontava a un altre, els patrons capitalistes. La Revolució francesa va inspirar i dotar de sentit i confiança a aquesta nova classe social i la Revolució industrial va originar la necessitat d’una mobilització permanent. La consciència jacobina de la Revolució francesa va dotar i transformà l’ideari del moviment obrer i del socialisme, que volia transformar en actors als quals fins ara eren únicament víctimes, assentant les bases i reivindicacions del moviment democràtic.

Read More

A més de quaranta anys de la mort del dictador Francisco Franco el 1975 i la ratificació de la Constitució espanyola del 1978, el període de la Transició Democràtica continua sent objecte de debat per bona part de la societat. El relat oficial de l’Estat burgès-democràtic sorgit de 1978, reproduït pels seus aparells ideològics, judicials, legislatius, mediàtics, acadèmics i culturals, assegura que la Transició fou un període pacífic, de consens i exemplar. Però els testimonis i les investigacions relatives a aquesta etapa de la nostra història recent posen en dubte tal relat.

La Transició espanyola compta amb 591 morts –només els que s’han pogut enregistrar–, milers de manifestacions amb càrregues policials, empresonaments, tortures, desaparicions, violacions del dret internacional que Espanya subscrivia formalment, persecucions i per sobre de tot això, el manteniment d’estructures dictatorials un cop mort el dictador.

Joan Carles de Borbó i Francisco Franco l’any 1975. Font: Wikimedia Commons

Tot i això, cal esmentar que la mort de Franco no va fer esclatar la violència de sobte, sinó que la dictadura franquista ja tenia un elevat component de conflicte actiu per dos factors fonamentals: el primer, el poder de les oligarquies i l’empresariat, propi dels Estats capitalistes, democràtics o no; el segon, la realitat dictatorial de l’Espanya franquista, que eixamplava els mecanismes repressius al seu abast. Aquest poder burgès es desplegava en el monopoli de la violència legal entre unes minories molt restringides que posseïen l’exèrcit, els cossos policials, el control judicial, penitenciari i legal; aquestes minories, al seu torn, tenien la capacitat per catalogar com violències il·lícites totes les respostes i resistències que s’enfrontaven a la dictadura, des dels moviments revolucionaris millor articulats en la clandestinitat fins a cada petit acte quotidià d’irreverència. A més a més, el fet dictatorial espanyol ampliava la dimensió de la violència, restringint fins a punts força accelerats els drets més fonamentals de la majoria treballadora i popular.

Malgrat aquesta violència procedent de les classes dominants, durant els anys seixanta es va produir una nova embranzida del moviment obrer, que es va reestructurar arreu l’Estat, sobretot entorn del Partit Comunista Espanyol (PCE) i les Comissions Obreres (CCOO), així com amb partits i organitzacions de l’esquerra revolucionària. Tanmateix, el moviment veïnal i l’estudiantil també s’hi reorganitzaren i presentarien llurs lluites durant el tardofranquisme, mentre que el feminisme o la qüestió nacional no irromprien amb força fins ben entrats els anys setanta.

Tant per tant, quin era el grau de conflictivitat política-social durant els primers instants de la Transició? A partir d’un estudi que vam realitzar quantitativament i qualitativa al periòdic La Vanguardia, s’ha pogut elaborar una base de dades que ens mostra un total de 1004 conflictes, només als Països Catalans i només durant els dos primers mesos de la Transició (és a dir, des del 20 de novembre del 1975, dia en què mor Franco, al 20 de gener del 1976). A partir d’aquestes xifres, hem de fer primer dues  matisacions:

  • El periòdic La Vanguardia Española té la seua seu central a Barcelona i el seu recull de notícies és majoritàriament corresponent a l’actual marc territorial de la Comunitat Autònoma de Catalunya, deixant en un segon plànol la resta de Països Catalans. Aquest fet sobredimensiona els fets ocorreguts a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i no ajuda a investigar la realitat conjunta dels Països Catalans.
  • La Vanguardia Española és un periòdic amb ideologia pròpia, enquadrada en els principis del règim, donant lloc a la manipulació permanent de la informació a fi de passar la censura i de reproduir uns valors fidels al franquisme. En aquest sentit, el periòdic faria un ús determinat dels esdeveniments, esbiaixant-los a parer seu.
Memorial a víctimes del franquisme al Camp de la Bota, Barcelona. Font: Flickr

A continuació, veiem una taula on es mostren els conflictes classificats per categories. En aquesta taula hi ha classificats 947 conflictes del total de 1.004. L’exclusió dels 57 conflictes restants respon a dos criteris: primerament, que eren tipologies molt minoritàries –menys de 10 conflictes per cada categoria– i, segonament, que es tractava de tipologies complexes, és a dir, que combinen dos, tres o quatre tipus de conflictes. Així, els conflictes que sí que mostra la taula són: Laboral (408), Veïnal (134), Amnistia (85), Amnistia i Laboral junts (77), Repressió (61), Repressió i Laboral junts (33), Nacional (30), Estudiantil (20) i Altres (99).

Els conflictes en xifres 20/11/75 – 20/01/76. Font: Mònica Chirivella

Així, veiem com la primera tipologia és la de conflictes laborals, amb 408 casos que sumen el 40,63% del total. Li segueix la veïnal, amb 134 casos i un 13,34%. En tercer lloc trobem els conflictes d’amnistia, amb 85 casos i un 8,46% del total acumulat. En quarta posició, veiem els conflictes relatius a l’amnistia barrejada amb l’àmbit laboral: 77 casos i el 7,66%. En cinquè lloc, la repressió acumula 61 casos  i el 6,07% del total. En sisè lloc, la mescla entre els conflictes laborals i la repressió confereix 33 fets, el 3,28%. A continuació, la qüestió nacional acumula 30 successos, el 2,98%. Per últim, l’àmbit estudiantil: 20 casos, l’1,99%.

Per tant, observem com la distància entre el nombre de conflictes laborals i la resta és força ampla, cosa que respon a un moviment obrer fort i estructurat malgrat les condicions repressives que es derivaven del règim franquista. Aquest moviment fou tan preeminent que alguns historiadors apunten que fou decisiu per descartar la continuïtat del règim franquista. Aquesta fortalesa respon a un alt nivell de politització de la classe treballadora, sobretot la industrial, que es veié espitjada a autoorganitzar-se sobretot a partir de la crisi econòmica de 1973. Aquesta crisi va precipitar la configuració d’un sindicalisme més combatiu i les mesures preses per la patronal foren contestades amb vagues i protestes que sovint foren reprimides per la policia. Alcoi, una de les ciutats industrials més mitigades per la crisi, havia viscut tres vagues generals només entre 1974 i 1975; altres sectors en creixement, com la banca i la sanitat, també es radicalitzarien. L’organització sindical també erapresent en àmbits tradicionals com l’estiba i la mecànica, amb els casos destacats de la Unió Naval de Llevant o els tallers de Bunyol.

La politització de les obreres respon no només a la tradicional lluita econòmica sindical, sinó a l’afegit de la lluita política dins les organitzacions de treballadores; és a dir, els reclams d’aquestes organitzacions no serien només per assolir millors condicions laborals, sinó que suposaven la materialització de l’enquadrament en projectes polítics concrets que comprenien diferents opcions, des de la revolució socialista fins a la reforma gradual democràtica. Un dels exemples més exponencials dels dos mesos en què se centra la investigació realitzada és el de la vaga de Laforsa (Cornellà de Llobregat); aquesta vaga va durar 103 dies, oposant-se a l’acomiadament d’uns quants obrers de la fàbrica i va ser capaç d’engegar altres vagues en solidaritat amb les treballadores de Cornellà, fent que centenars de sindicats i organitzacions se solidaritzaren.

Cartell proamnistia a Badalona. Font: Flickr

Pel que fa al moviment veïnal, cal destacar alguns elements força importants: l’articulació d’aquest es realitzà elementalment a partir del PCE i l’estratègia que va dissenyar mitjançant les dones obreres militants. El Movimiento Democrático de Mujeres, impulsat pels comunistes, apostaria, entre altres, per introduir quadres polítics femenins dins les associacions veïnals per agitar els barris obrers, així com les associacions de pares i mares d’alumnes per promoure la millora de les condicions de les escoles i la politització d’aquest entorn. En aquest sentit, el lideratge de les dones obreres en l’àmbit veïnal fou molt notori.

Tanmateix, el moviment veïnal, tot i els seus lligams amb el PCE i altres organitzacions d’esquerres, no deixà de tindre el seu propi ritme i alhora és categoritzat com un moviment de base que suposà una escola de militància per milions de persones. A mitjans de la dècada dels setanta, ja s’havia constituït com un potent moviment social, amb un matalàs d’experiències fort i variat. Amb una identitat i un univers cultural propi o particular, forjat a partir de la seua incisió en els conflictes de les barriades, no només de planificació urbana, també de caire més polític, com havia passat amb el moviment obrer.

El moviment veïnal es va implantar arreu del territori dels Països Catalans, si bé seria més prolífic als nuclis urbans i de major densitat demogràfica. Veiem com el 1979, les comarques de la CAC que més Associacions de Veïns tindrien eren Barcelonès amb 199, Baix Llobregat amb 77 i Vallès Occidental amb 71. La següent comarca principatina amb més AAVV seria el Gironès, amb 43.

Com dèiem, les reivindicacions veïnals no es limitaven només a la planificació urbana. Les AAVV van formar part de les lluites de defensa del territori, com ara al Saler de l’Horta; fent front als seguiments i la repressió de l’Estat franquista i postfranquista o sumant-se a les demandes d’amnistia. No obstant això, la lluita per millorar les condicions d’habitabilitat fou la més intensa i continuada d’aquest tipus d’agrupacions de base. Això no implica, en cap cas, que foren demandes despolititzades; ans al contrari, suposarien un fort bastió d’enfrontament cap als diferents espais en què es materialitzava el poder estatal, així com les oligarquies econòmiques.

L’interessant del moviment veïnal és que és un dels que sobreviu a la Transició, encara que com la resta, també experimentà una forta despolitització i atomització en els seus afers particulars. Tot i que minoritàriament, a l’igual que la majoria de l’activisme i de la militància en altres espais de lluita, el cas veïnal ha dinamitzat els barris dels Països Catalans fins l’actualitat, en què podem observar un reviscolament amb estructures i discursos prou similars als dels anys de la Transició.

Frederica Montseny fent un míting a Motnjuic. Font: Wikimedia Commons

Tot plegat, l’elevat nombre de conflictes que hem pogut enregistrar en un període de temps tan curt evidencia la insostenibilitat del discurs d’una transició pacífica. Per tant, les mesures de justícia transicional que es van aplicar d’acord amb aquestes premisses no s’adequaren a la realitat. Un exemple seria la llei d’Amnistia, la qual no només no ha passat desapercebuda dins l’Estat, sinó que el tractament del passat dictatorial i la gestió democràtica posterior han estat severament esmenades, fins i tot des d’organismes internacionals com les Nacions Unides.

Així doncs, ens cal remarcar que el subjecte polític que va plantar batalla a la dictadura fou la classe treballadora, no només en les seues organitzacions sindicals, sinó també als fronts veïnals, estudiantils, antirrepressius i feministes. Això es fa palès en què foren les barriades més humils les que concentraven un major nombre d’associacions veïnals; que l’entrada massiva a la universitat de joves de procedència obrera va revifar el moviment estudiantil; que les dones treballadores farien demandes concretes en clau de gènere com l’avortament o l’educació sexual adreçades a la seua classe; i que a causa de tot això, seria la treballadora la classe que omplia les cel·les i les portes de les presons.

Tot i això, la consolidació d’un petit nombre de sindicats cada cop més burocratitzats que passaren de la confrontació a la negociació, l’afiliació disminuiria notablement a mesura que avançava el procés democratitzador. Els pactes i els acords amb la patronal i la reducció de la participació directa dels treballadors erosionarien el moviment obrer als Països Catalans i també a la resta de l’Estat. Això tingué els seus efectes directes amb els altres fronts de lluita, que es desinflarien amb el decret general d’amnistia i altres consecucions molt parcials dels objectius que s’havien marcat a l’inici, deixant pas al pacte i la consolidació de les elits oligàrquiques que havien preexistit durant la dictadura.

Read More
– Volem menjar barato
I si això no logrem,
Algú pagarà el pato!
Ai, ai, ai…
Per les dones va ésser
Una mala setmana,
Quan anaven pel carrer,
Cridant, ai, ai ai…
Que tenim gana.

Aquests versos són un fragment d’una cançó popular que es cantava pels volts del gener de 1918, quan una massiva protesta de dones que es conegué com la vaga de dones i que reclamava la reducció dels preus dels productes bàsics alhora que denunciava la manca d’abastiments. El que començà com una manifestació derivà en una revolta que alertà les autoritats i que sacsejà la societat del moment. Per entendre aquesta revolta cal situar-nos en el seu context històric.

La convulsa Barcelona dels anys 20

El sobrenom de Rosa de Foc per Barcelona es difongué a partir de 1909, després de l’anomenada Setmana Tràgica. La visió de la capital catalana com una ciutat conflictiva, però, venia d’anterioritat i seguiria més enllà d’aquest any, sent un espai d’alta participació popular i d’un protagonisme elevat del moviment obrer. De totes maneres, el període que va des de 1917 fins a 1923 és caracteritzat per una conflictivitat puixant que esdevindria una vertadera amenaça per l’ordre establert, i que té en el pistolerisme la seva màxima expressió.

En gran part, l’augment de la conflictivitat obrera es degué a l’empitjorament de les condicions laborals i de vida a partir de 1915. En concret, la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial suposà una gran oportunitat econòmica pels sectors burgesos que, en veure’s ampliada la demanda estrangera dels productes espanyols, aprofitaran per incrementar ambiciosament el seu capital. Alhora que es multiplicaven els beneficis empresarials es produïa una inflació que augmentava considerablement el cost de la vida. Tot i la relativa pujada de salaris, aquests no s’equipararen a l’augment del preu del consum, suposant un greuge per les famílies humils que veieren com la seva capacitat adquisitiva s’enfonsava dràsticament.

En aquest context de deteriorament de les condicions de vida, el moviment obrer barceloní, seguint una trajectòria d’intensa lluita i enfortit amb la fundació de la CNT el 1910, es decidí a plantar cara al poder. Els esdeveniments internacionals, i amb molta força, sense dubte, la revolució russa, donaren impuls i esperances a l’obrerisme, mentre atemorien a les classes benestants. Així, aquests anys serien protagonitzats per importants conflictes de classe: la vaga de la Constància de 1913, la vaga general de 1917 i la vaga de la Canadenca de 1919, entre d’altes.

 El gener de 1918, mes en què ubiquem aquesta revolta femenina, està incert en aquesta dinàmica inflacionària i de manca de productes de primera necessitat. A més, l’apropament a la fi de la Gran Guerra reduí dràsticament la demanda europea dels productes catalans, comportant un tancament de fàbriques i un increment important de l’atur. D’aquesta manera, la capacitat adquisitiva de les famílies obreres es va veure encara més reduïda.

Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

De la manca de carbó a la revolta generalitzada

En aquest context, i en el fred intens del gener de 1918, va començar a faltar el carbó, combustible bàsic de les llars obreres, i el poc que quedava es venia a uns preus inassolibles per la classe proletària. Les cues davant les carboneries eren habituals, fins que Amàlia Alegre, una dona vinculada al Partit Radical de Lerroux, cridà a la mobilització per exigir la venta del carbó al preu que marcava la Junta de Subsistències.

Així, el 10 de gener s’iniciaren les mobilitzacions, protagonitzades des del primer dia per les dones, les encarregades d’abastir les llars. Una manifestació femenina es dirigí a l’Ajuntament i a l’edifici del Governador Civil, amb l’objectiu que una comissió –sorgida en aquest moment i no d’una estructura organitzativa prèvia– es reunís amb l’alcalde i el governador per negociar la disminució dels preus. Aquesta comissió, que efectivament es va reunir amb ambdues autoritats, estava íntegrament conformada per dones.

La manifestació del primer dia es dirigí cap al Paral·lel, on les dones obligaren a tancar cabarets i bordells. Darrere aquesta iniciativa hi havia la denúncia per part de les dones que els seus marits gastaven el salari en aquests establiments, fent que no arribés íntegrament a la llar i dificultat l’adquisició dels productes bàsics necessaris per la reproducció familiar. També es dirigiren, després, a les fàbriques tèxtils de la capital que aglutinaven una gran mà d’obra femenina, i cridaren a les obreres a unir-se a la lluita. S’inicià així la vaga laboral que perduraria fins a final de mes i que secundarien unes 30.000 dones. També s’apel·là a les criades i les empleades del servei domèstic, a les que demanaven no alimentar els amos mentre les classes populars no poguessin abastir-se.

Les manifestacions es produïen cada dia, alhora que s’escampaven pels barris perifèrics barcelonins –Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí, San Andreu, Poble Nou…– i pels municipis propers, naixent també rèpliques arreu de l’estat. Si el primer dia només hi participaren dones, a partir del segon aquestes hi anaren acompanyades dels seus fills, emfatitzant així el rol matern d’aquestes. Els homes, però, en foren exclosos, sent les dones les que prendrien la veu en discursos improvisats i mítings organitzats en ateneus obrers, com es pot  veure en el següent anunci:

¡MUJERES! Para tratar sobre el abaratamiento de las subsistencias, se os convoca al GRAN MITIN que se celebrará en el CINE MONTAÑA, calle Montaña (Clot), hoy, a las diez de la  mañana. Harán uso de la palabra varias oradoras. ¡Por el pan de vuestros hijos, mujeres, acudid al mitin!

Sota l'acudit hi deia: "Vosaltres a casa!... A rentar els plats i a cuidar la mainada!". Publicat a L'Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n'exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Sota l’acudit hi deia: “Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!”. Publicat a L’Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n’exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Conjuntament a les manifestacions diàries, ràpidament es produirien conflictes, baralles i trifulgues a comerços i mercats. Les dones, incrèdules davant d’uns venedors que asseguraven no tenir subsistències, saquejaren alguns comerços, amb la voluntat d’adquirir-les per vendre-les després al preu que consideraven legítim. Com elles mateixes declaraven, «la manifestación femenina de Barcelona se cuidará de venderlos al precio que más le convenga». Si els primers dies les reivindicacions se centraren en el preu i la manca de carbó, de seguida van incloure la resta de productes de consum, popularitzant el lema «Abajo las subsistencias». Al cap de poc s’exigiria també una reducció del preu del lloguer, creant Juntes de Defensa de llogaters i impedint desnonaments.

La no-baixada dels consums i l’augment de la repressió policial –amb càrregues i confrontacions al carrer i detencions de dones– radicalitzà el moviment: ja no s’exigia el preu fixat per la Junta, sinó els preus anteriors a la guerra; i l’amnistia de les detingudes s’erigia com a nova demanda. També les accions anirien esdevenint cada cop més violentes, i les militants radicals, que fins llavors havien liderat la mobilització, s’apartarien i deixarien pas a una direcció de dones llibertàries favorables a l’acció directa. A la premsa anarquista la comparació de la situació amb la revolució russa fou habitual.

Finalment, la declaració de l’estat de guerra el 26 de gener i la destitució del governador civil començà a apagar la revolta. A partir del dimecres 30 de gener les dones anaren retornant paulatinament als respectius llocs de treball, acabant amb aquesta mobilització que havia durat tres setmanes. S’estipularen noves taxes a la baixa, que no assoliren als preus anteriors de la guerra, i s’establiren multes per aquells venedors que no les acatessin. La repressió, però, seguí més enllà de la fi del conflicte, i la censura perdurà alguns mesos.

Un exemple d’acció col·lectiva femenina

Havent vist, a gran trets, en què consistí aquesta revolta femenina de gener de 1918 cal analitzar-ne els diferents components per poder comprendre la dimensió que va tenir. En primer lloc, hem d’apuntar que, en un context on el moviment obrer es trobava enfortit i organitzat –cal recordar la vaga general de sis mesos abans que els dos grans sindicats, CNT i UGT, havien convocat conjuntament–, es produeix aquesta mobilització protagonitzada per dones que neix fora de les organitzacions obreres i que, consegüentment, no es vehicula a través d’aquestes. La manca d’una base organitzativa prèvia a l’esclat de la primera manifestació ens fa pensar que les que s’activaren no foren les xarxes laborals i polítiques incertes dins de l’obrerisme, sinó unes xarxes quotidianes més etèries.

Cal suposar en l’existència d’un sistema tradicional de relacions femenines de suport, familiars o veïnals, que –davant la dificultat de les dones de compaginar la jornada laboral amb les obligacions domèstiques– permetria sostenir d’una forma col·lectiva la reproducció social. Segurament serien aquestes relacions les que –en un moment de precarització de les condicions de vida–  s’activarien per donar una resposta comú a una problemàtica compartida. Això ens porta a imaginar uns espais de sociabilitat diferents als del moviment obrer: aquesta mobilització no naixeria en ateneus, centres obrers o fàbriques, sinó en mercats, safarejos i places.

Aquest és un reportatge publicat per "Mundo Gráfico" el 30 de gener de 1918. A l'esquerra es pot veure a dones fent cua davant d'una botiga d'olis i sabons. A l'esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d'ordre públic custodiant l'espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/
Aquest és un reportatge publicat per “Mundo Gráfico” el 30 de gener de 1918. A l’esquerra es pot veure a dones fent cua davant d’una botiga d’olis i sabons. A l’esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d’ordre públic custodiant l’espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/

En segon lloc, convé pensar en el tipus d’accions empreses per les dones. Per una banda, el fet que saquegessin comerços per vendre després els productes al preu assignat per la Junta ens recorda al factor de legitimitat compartida present en els motins de subsistència d’època preindustrial. Les dones es veurien autoritzades a assignar el preu que creien legítim, i, apel·lant a la justícia, repartirien els abastiments prioritzant les necessitats col·lectives a l’interès individual del venedor. S’evidenciaria, per tant, una herència popular transmesa i no desapareguda malgrat els canvis capitalistes.

Per altra banda, les comissions de dones sorgiren des del primer dia del conflicte amb l’objectiu explícit de negociar la reducció dels preus amb les autoritats: el governador civil i l’alcalde. D’aquest fet es desprèn que les dones entenien i concebien el conflicte com a polític, i per tant reclamaven també una solució política. A més, davant d’aquesta problemàtica política, elles s’autoconsideraven interlocutores vàlides per emprendre aquesta negociació amb les autoritats, que iniciaran sense representants masculins, en un moment on el discurs dominant les expulsava de l’espai públic (i polític) i els privava dels drets civils (principalment, el sufragi). Més important és el fet que les mateixes autoritats les reconeguessin com a tal, i negociessin directament amb aquesta comissió femenina, legitimant, per tant, no només la seva reivindicació, sinó les formes de participació que estaven emprenent.

Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l'augment de les subsistències. A sota hi diu "Sort de les dones, noi... que sinó, ja havia ben rebut!...". Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l'espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l’augment de les subsistències. A sota hi diu “Sort de les dones, noi… que sinó, ja havia ben rebut!…”. Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l’espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Per últim, és necessari reflexionar sobre el fet que cridessin a les treballadores a fer vaga. En aquest punt, cal recordar l’existència d’uns sindicats que no eren capaços de respondre a les problemàtiques de subsistència que afectaven a les dones com a gestores de la llar, en ser aquestes unes problemàtiques no incertes en la lògica laboral fabril. Tot i així, les dones identificaren de seguida les seves reivindicacions a les de les treballadores, i consideraren la vaga com una eina pròpia. Assumien, per tant, les formes de lluita del moviment obrer. Això ens fa pensar en certes sinergies entre aquestes dones i un moviment obrer molt mobilitzat en aquells anys. També ens porta a sospitar que per aquestes dones la divisió d’esferes que imposava el discurs hegemònic no era compartit, i lligaven la identitat de mestressa de casa a la d’obrera.

Cal recordar l’alta presència femenina en les fàbriques tèxtils barcelonines, en el treball domèstic i, també, en el treball a domicili; així com la tradicional participació de les dones en els moviments vaguístics precedents. Malgrat això, les reivindicacions de les dones aquells dies no anaven lligades a les condicions laborals, sinó a les condicions de vida. Davant la històrica demanda del sindicalisme d’un augment de salari, les dones el que exigien era una reducció dels preus del consum i dels lloguers.

En tercer lloc, és interessant veure com les dones exclogueren els homes d’aquesta lluita. Aquests no foren presents en les comissions de negociació amb les autoritats, no foren cridats a la vaga i tampoc participaren dels discursos improvisats ni dels mítings organitzats. Van ser elles no només les protagonistes, sinó les úniques participants del conflicte. Concebien aquella problemàtica com a pròpia, amb una clara percepció de gènere al darrere. Tot i així, de Solidaridad Obrera es desprèn que, lluny de rebre el rebuig dels seus companys, la lluita es va veure com a legítima i necessària. Són constants els elogis a les dones en la premsa anarquista, així com la comparació de la situació amb la revolució russa, atorgant un caràcter revolucionari al conflicte iniciat. Jaime Aragó escrivia a Solidaridad Obrera que

Ya las mujeres (…) se manifiestan en la calle. Es su deber. Ellas cumplen con el sagrado deber de madres; los hombres faltan a su deber de padres, no responen al orgullo de ser hombres, (…) son presa de una cobardía asombrosa. Las mujeres gritan ¡Basta ya de ladrones!

Aquesta valoració positiva cap a les dones –no compartida per la premsa no obrera, que les ridiculitzava i les caracteritzava amb trets masculins– possiblement es deu al fet que les dones es mobilitzaven seguint el seu deure natural com a mares, com també es pot extreure de la cita anterior. Elles mateixes assumien aquest rol, que utilitzaven com a font de legitimitat quan cridaven a la mobilització «¡Por el pan de nuestros hijos!¡Por el derecho a la vida!».

En quart lloc, i per últim, cal fugir de concepcions homogeneïtzadores que sovint es reprodueixen en parlar de les dones. El col·lectiu femení també és divers i heterogeni, com qualsevol altre col·lectiu. Així, cal entendre que aquesta va ser una revolta realitzada per les dones de classe popular i els sectors progressistes i republicans, però no compartida per les dones burgeses, tot i algun intent d’incorporar-les i fer la mobilització interclassista. A més, el conflicte s’anà radicalitzant, i les republicanes radicals que havien iniciat el moviment se n’apartaren o foren apartades. La comissió que havien creat quedà desacreditada en no aconseguir res de les autoritats, i se’n creà una de nova amb un caràcter més revolucionari. Les discussions entre les dones en els míting, així com la realització d’actes diferenciats segons la tendència política, són constants. Hem de concebre, per tant, el col·lectiu femení com a heterogeni i inserit, també, en conflictes polítics i amb diferències ideològiques i estratègiques.

En definitiva, aquesta protesta femenina de 1918 resultà un clar exemple d’acció col·lectiva femenina, lligada per una identitat i consciència compartida. Tot i la transcendència de la vaga, aquesta ha quedat oblidada en la memòria. En un context d’intensa conflictivitat social, en aquella Barcelona revolucionària on el fenomen del pistolerisme situava la lluita de classes directament als carrers, la protesta protagonitzada per dones ha sigut silenciada. I és que aquesta vaga es troba entremig de dues grans mobilitzacions obreres que l’han eclipsat: per una banda, la vaga general de l’agost de 1917 i, per altra, la vaga de la Canadenca de 1919 que per primera vegada instaurava la jornada laboral de vuit hores.

Segurament, el fet que la vaga de dones de 1918 es desenvolupés fora del marc institucional dels sindicats i que estigués més vinculada a les necessitats diàries de la vida que no a unes reclames laborals concretes l’ha desvaloritzat. Se l’ha acusada de ser una mobilització espontània i aïllada, i la semblança amb els moviments socials de l’Antic Règim la situat com una protesta no pròpia de la contemporaneïtat. Contràriament a aquesta anàlisi, cal concebre la vaga de 1918 com un esdeveniment propi de la industrialització i la societat capitalista contemporània, com una acció política que les dones emprengueren responent a unes necessitats materials concretes i aprofitant aquelles eines que tenien al seu abast –algunes heretades de la societat preindustrials i altres pròpies de la contemporaneïtat– per aconseguir els seus objectius. Alhora, entendre que actuaren de forma conjunta davant una problemàtica compartida ens ha d’ajudar també a significar les identitats i els rols de gènere, que lluny de ser estàtics, evolucionen també amb la Història.

Read More

L’ambient de la Barcelona de fa un segle es caracteritza per ser un període d’una gran conflictivitat i efervescència social i política. Una mostra d’això és el fenomen del pistolerisme, que va produir-se durant el sexenni comprès entre els anys 1917-1923, tot i que també hi ha cronologies que situen el fet històric entre 1919-1923, just quan s’intensifica la violència i la mobilització entre els bàndols enfrontats. Sigui com sigui, aquest conflicte se l’ha d’englobar dins d’un context històric particular, així com també considerar-lo com la conseqüència d’una sèrie de factors conjunturals que van portar a comparar la ciutat barcelonina amb la Chicago dels gàngsters d’Al Capone. Així doncs, el pistolerisme es defineix com l’enfrontament armat que van protagonitzar els anomenats grups d’acció anarcosindicalistes de la CNT i la patronal, que va impulsar la creació del Sindicat Lliure i va finançar bandes de pistolers a sou per contrarestar l’auge de la reivindicació obrera, comptant amb la connivència i suport de la policia i l`Exèrcit. El conflicte finalitza amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923, deixant un rastre 424 morts pertanyents als dos bàndols, així com també d’obrers de filiació desconeguda i altres víctimes col·laterals. 

Una conjuntura particular 

Líders anarquistes2
Salvador Seguí (al centre), Ángel Pestaña (darrere, a l’esquerra) i Simó Piera (a la dreta) van representar, entre d’altres, la facció més moderada de l’anarcosindicalisme català. Font: SERRANO, Miguel Ángel. La ciudad de las bombas, p. 51.

Per entendre com s’arriba a una situació com la que s’ha descrit, cal fer un petit repàs de la conjuntura en la qual es desenvolupa aquest fet històric. Ens hem de situar a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, on la neutralitat mantinguda per Espanya li genera grans beneficis econòmics per la gran demanda de producció dels països bel·ligerants. És el moment, en el cas de Barcelona, de l’eclosió del Paral·lel i dels negocis derivats de la contesa europea. Proliferen els cafès-bar, els cabarets, els music-halls i els meublés. 

Tot això genera que es desenvolupin un seguit de pràctiques associades a les d’una ciutat portuària en vies d’industrialització; el joc esdevé una de les activitats principals entre les grans fortunes de la guerra, així com també s’estén el proxenetisme. Tot plegat, amenitzat per la confluència de diversos interessos polítics internacionals, que es tradueixen en la presència de nombrosos espies i contra-espies, que conformen una mena de Sodoma i Gomorra a la catalana, on es desenvolupen els baixos fons i les pràctiques criminals. 

Paral·lelament, una gran massa d’obrers vinguda d’arreu de l’Estat emigra a Barcelona fruit de la gran demanda de feina que havia generat el context històric. Tot i això, com que no va ser un creixement econòmic sostingut, al finalitzar la guerra es produeix una situació d’inflació que provoca un encariment dels productes bàsics i les matèries primeres, incrementant així el cost de la vida. Els obrers veuen com els patrons i la burgesia no transigeixen en les demandes i reivindicacions de millores en les condicions laborals davant la carestia de vida latent que patien i, cada cop més, es veuen sotmesos a una situació de marginalitat social que, sumada al seu desarrelament, els confinarà en guetos on la precarietat, el dèficit d’infraestructures i de serveis, estaran a l’ordre del dia. En aquest sentit, cal buscar aquí un dels motius de l’enorme creixement que experimenta el sindicat anarconsindicalista al vehicular aquest descontentament obrer i aconseguir integrar els treballadors a les seves files. 

Per altra banda, ens trobem en un moment de crisi de l’Estat de la Restauració que no aconsegueix sobreposar-se als esdeveniments. L’any 1917 es produeix la coneguda com a triple crisi espanyola; social, política i militar. Per un cantó, trobem una aliança entre els dos principals sindicats, la CNT i la UGT, per organitzar una vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir un canvi polític, esperonats pels esdeveniments de la Revolució Russa. És un moment que arreu d’Europa l’exemple rus provocarà que s’acceleri la mobilització i la radicalització obrera, així doncs, trobem exemples amb els espartaquistes a Alemanya, a Hongria amb els comunistes liderats per Béla Kun o l’impuls del sindicalisme a França i a Itàlia. 

Així i tot, la vaga programada per a l’agost d’aquell any acaba fracassant i suposa un cop dur per les forces obreristes. Des d’alguns sectors de la CNT, es constata que la via de la reivindicació i acció política col·lectiva no és efectiva i aquest fet precipitarà la propagació de grups partidaris de l’acció individual contra els patrons, com a estratègia per provocar un canvi social. 

Sometent
Repartiment d’armes al Sometent de Barcelona en motiu de la vaga general del 24 de març de 1919. Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 91.

Pel que fa als militars, dins de la tendència mobilitzadora general, membres d’Infanteria de les casernes de Barcelona, s’organitzen al voltant de les Juntes Militars de Defensa, una mena de sindicat d’oficials creat amb l’objectiu de reclamar millores laborals i canvis en la política d’ascensos. Això s’ha de contemplar dins de l’auge del pretorianisme, és a dir, de l’extensió de la presència i influència dels militars en els afers polítics, un fet que tindrà implicacions en el pistolerisme, ja que amb el nomenament del general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona al novembre de 1920, l’Estat apostarà per la via militar per resoldre un conflicte politicosocial. També cal mencionar la simpatia que va generar aquest moviment entre la burgesia i la classe patronal, ja que veien l’Exèrcit com l’únic garant de l’ordre social.

En aquest sentit, és una època a la qual pren importància el civilisme, és a dir, la defensa del poder civil i l’ordre per grups aliens al Govern, a través de les guàrdies cíviques, el Sometent i les bandes para-policials. Això cal emmarcar-ho dins d’una manca de confiança en el paper de l’Estat i la democràcia liberal parlamentària. Els patrons surten al carrer armats per defensar-se davant la mobilització obrera. Val a dir, que compartiran amb els anarcosindicalistes aquest rebuig per l’acció democràtica i política, fet que ajudarà a l’augment d’una conflictivitat i violència social de per si elevades. 

En el terreny polític, l’Assemblea de Parlamentaris impulsada per Francesc Cambó al juliol per protestar pel tancament del Parlament (des de febrer d’aquell any 1917 resta clausurat) mostrarà el nivell d’inoperància del govern d’Eduardo Dato davant les diverses crisis que patia el país. 

Eren temps de sindicats 

Del repàs del context històric i polític en el qual esclata el pistolerisme, així com dels diferents aspectes conjunturals, es desprèn que ens trobem en un moment caracteritzat per l’auge de la sindicalització i del corporativisme . Ambdós fets són clau per entendre el nivell d’exacerbació de la lluita de classes entre els obrers i la patronal. Cada bàndol assumeix la via de la violència com a necessària per imposar-se, tot i que en el cas de la patronal, aquesta troba el suport d’un terrorisme d’Estat encarnat en el finançament de les bandes de pistolers, mitjançant la Federació Patronal de Barcelona, encarregada de sufragar els grups de pistolers mercenaris com el liderat pel comissari policial Manuel Bravo Portillo o, posteriorment, el fals baró Köenig. 

Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: El pistolerisme d’Albert Balcells, p. 122.
La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.

 

Fent un breu repàs als dos principals actors enfrontats, l’origen de la Confederació Nacional del Treball cal buscar-la en l’herència directa de les associacions obreres de l’últim terç del segle XIX i, posteriorment, en l’organització Solidaritat Obrera (1907), que després de la dura repressió de la Setmana Tràgica, aconsegueix reorganitzar el moviment obrer a partir de 1911 amb l’articulació de la CNT. A partir d’aquí, els anys de la guerra mundial ajuden a enfortir el sindicat i a reforçar el seu creixement. Posteriorment, mitjançant el Congrés de Sants de juliol de 1918, la CNT adopta un canvi organitzatiu al passar dels petits sindicats gremials i d’oficis, a articular-se a través de Sindicats Únics d’Indústria, permetent agrupar sectors productius i respondre amb més força als diferents embats, així com l’assumpció de l’anarcosindicalisme com a mètode de lluita sindical. Així doncs, trobem els sectors de l’Alimentació, Transports, Fusta, Metal·lúrgia, Construcció o Serveis Humans, per citar-ne alguns a tall d’exemple. El desembre de 1919 es celebra un nou congrés estatal al Teatro de la Comedia de Madrid i sota el lideratge de Salvador Seguí, acrediten una força de gairebé 800.000 afiliats arreu de l’Estat. 

Pel que fa a l’organització patronal, davant els esdeveniments arribats de Rússia i del perill roig que amenaçava l’ordre social, es reclama una reacció i la creació d’un front patriòtic per tal de contrarestar la força obrera. Des dels sectors conservadors al voltant del Foment Nacional del Treball, s’impulsa la creació de la Federació Patronal de Barcelona (creada l’any 1919), que sota el lideratge de Fèlix Graupera articularà un moviment i una resposta intransigent davant el conflicte. És mitjançant aquesta organització que es fundaran els Sindicats Lliures (al desembre de 1919) per Ramon Sales, engrossint les seves files militants carlistes i tradicionalistes. L’objectiu principal de la seva creació serà combatre el sindicat anarquista i, per aquest motiu, adoptaran com a estratègia l’agitació política i social. Igualment, també es caracteritzaran per la seva organització para-militar i per l’ús de la violència. 

Un fenomen barceloní

Quadrilla Anido
Severiano Martínez Anido (vestit de militar, a la fila de sota al centre) rodejat de la brigada policial destinada a combatre els anarquistes. Font: SERRANO, Miguel Ángel. La ciudad de las bombas, p. 102.

Com s’ha pogut comprovar, el pistolerisme és un fenomen multiforme i multifactorial. No hi ha una única causa que el provoqui encara que les particularitats de la ciutat de Barcelona ajudéssin al seu desenvolupament. Des de l’octubre de 1917, amb l’assassinat del patró tèxtil del Clot Joan Tàpies -el primer atemptat pistoler anarquista- fins al cop d’Estat de setembre de 1923, la ciutat viu un sexenni especialment violent amb prop de 800 atemptats i un còmput global de 424 morts de diversa procedència (dels quals 168 són víctimes anarquistes). La polarització social és ben latent, així com  l’alt nivell de mobilització obrera i patronal. Entre febrer i març de 1919 té lloc la vaga de la Canadenca, la qual suposa una demostració de força de l’anarquisme aconseguint paralitzar la ciutat durant 44 dies, amb totes les conseqüències que això va generar. Va suposar el toc d’alerta definitiu per la patronal, que a partir de llavors focalitzarà la seva acció en aniquilar el moviment anarquista. 

Pel juliol de 1919 es produeix l’assassinat de Pau Sabater “Tero”, secretari del ram de tintorers de la CNT, per elements de la banda de pistolers patronals liderats pel comissari Bravo Portillo. L’assassinat esdevé un clar exemple de la voluntat de la patronal d’actuar per tots els mitjans possibles. Com a venjança, al setembre d’aquell any un grup d’acció anarquista assassina Manuel Bravo Portillo quan sortia de visitar una de les seves amants al carrer Còrsega amb Santa Tecla. Aquesta dinàmica d’acció-reacció caracteritzarà els anys del pistolerisme, tot i que la policia actuarà amb connivència amb els pistolers patronals i rarament mai els detindrà. 

Seguint l’estratègia de la burgesia d’erosionar el moviment obrer, el novembre de 1919 decreten un lockout patronal que s’allarga fins al gener de 1920. 84 dies de tancament empresarial que va deixar al carrer uns 200.000 obrers. Un exemple del marasme social en el qual es trobava la ciutat. 

No va ser fins al nomenament del general Martínez Anido (novembre de 1920) com a governador civil de Barcelona i del coronel Miguel Arlegui com a cap de la policia, que es va revertir la situació a favor dels interessos patronals. La seva estratègia repressiva d’inspiració militar va afeblir paulatinament el moviment anarcosindicalista fins a afeblir-lo i portar-lo a la seva pèrdua de força total amb la dictadura de Primo de Rivera. Van desenvolupar la coneguda com a Llei de Fugues (1921), la qual els va permetre assassinar a molts anarquistes sota el pretext d’una falsa fugida. 

Tots aquest anys de conflicte van deixar víctimes de renom, com el cas de l’advocat cenetista Francesc Layret (1920), l’antic governador civil de Barcelona Franscisco Maestre Laborde -Comte de Salvatierra- (1920), el magnicidi del president del govern Eduardo Dato (1921) o l’assassinat de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” i del Cardenal Soldevila (1923). Són exemples de la complexitat i rellevància del fenomen del pistolerisme, que sovint ha quedat encotillat entre la Primera Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera, però que cal fer valdre en la mesura que la major part de la conflictivitat i violència sociopolítica expressada es pot considerar l’avantsala de la que es va produir als mesos anteriors i posteriors a l’esclat de la Guerra Civil

Recreació de l'assassinat de Salvador Seguí a mans de pistolers blancs del Lliure, a la confluència dels carrers de la Cadena amb amb Sant Rafael del Raval de Barcelona. Font: La Campana de Gràcia, Institut Municipal d’Història de
Recreació de l’assassinat de Salvador Seguí a mans de pistolers blancs del Lliure, a la confluència dels carrers de la Cadena amb Sant Rafael del Raval de Barcelona. Font: La Campana de Gràcia, Institut Municipal d’Història de Barcelona.

Read More

L’escola que tots coneixem avui dia no va aparèixer de forma espontània en un moment indeterminat de la nostra història, sinó que és el resultat d’un llarg recorregut que, en el cas de Catalunya, s’inicia a finals del segle XIX, en un període marcat per profundes crisis socials i polítiques, però també per l’existència d’ambiciosos projectes reformistes. Durant el segle XIX, els efectes derivats de la Revolució Industrial i del sorgiment de la societat de classes havien canviat profundament les mentalitats i les formes de vida de la societat catalana, un fet que exigia la renovació del sistema educatiu tradicional precedent, el qual havia quedat desfasat per no complir amb els nous objectius que se li demanaven. La burgesia catalana necessitava impulsar un model de formació intel·lectual i tècnica adaptat a les necessitats d’una administració progressivament professionalitzada i d’un mercat cada cop més canviant. Les característiques inherents al nou model de producció industrial, és a dir, la creixent especialització i professionalització del treball, sumades al sorgiment d’una nova classe social d’administratius i treballadors no manuals, requerien la disponibilitat d’una mà d’obra alfabetitzada, qualificada i formada en diversos aspectes tècnics. Altrament, les noves masses obreres reclamaven una reforma profunda del sistema educatiu per garantir la formació de les noves generacions i, d’aquesta manera, poder millorar la seva posició social.

Malgrat això, la incapacitat política de la classe dirigent de lEstat espanyol, sumada al seu immobilisme i a la seva incompetència tècnica, dificultaven la creació d’un veritable projecte de reforma educativa d’abast estatal. A principis de segle XX, el sistema escolar espanyol encara mantenia molts elements heretats de l’escolàstica medieval, en part per la despreocupació dels polítics envers la realitat quotidiana de l’escola. Els mètodes pedagògics i didàctics que s’aplicaven havien quedat completament desfasats i la manca de formació del personal docent evidenciava unes orientacions educatives marcadament ideològiques. Altrament, els polítics de Madrid no tenien en compte, en el cas concret de Catalunya, la seva realitat sociocultural i sociolingüística particular, un fet que preocupava molt més als catalans que no pas la manca pressupostària o la incompetència tècnica de la classe dirigent de l’Estat. Era obvi, doncs, que la solució a la precarietat del sistema educatiu català no arribaria de la mà de la política institucional, sinó de la iniciativa particular de mestres, pedagogs i intel·lectuals catalans.

El moviment de l’Escola Nova i els primers intents de reforma educativa

Paral·lelament a l’estancament del sistema escolar espanyol, a Europa i als Estats Units s’hi estaven desenvolupant un seguit de propostes pedagògiques realment innovadores que defensaven una renovació profunda del sistema educatiu precedent. Aquest conglomerat de teories i mètodes educatius s’agrupaven sota un moviment anomenat Escola Nova o educació activa i/o funcional, tot i que als Estats Units es coneixia amb el nom d’escola progressiva. L’origen d’aquest pensament pedagògic el trobem en el camp de la il·lustració, concretament en Jean-Jacques Rousseau i la seva obra Emili o de l’educació (1762), on l’autor teoritzava sobre la creació d’escoles democràtiques i populars que substituïssin el model d’ensenyament tradicional i autoritari preexistent. Així doncs, l’Escola Nova buscava la superació del sistema educatiu anterior, tot millorant la qualitat de l’ensenyament i configurant un model educatiu d’ampli abast social. Entre els seus plantejaments pedagògics i didàctics, s’hi destaquen alguns de gran importància i trascendència, tals com la defensa de la llibertat del nen, la voluntat de situar l’infant com a centre i motor de la pròpia educació, la coeducació de sexes, el compromís amb la realitat social i cultural del país i el contacte amb la vida i el medi natural.

“Emili o de l’educació” (1762), de Jean-Jacques Rousseau. Font: Wikimedia Commons
“Emili o de l’educació” (1762), de Jean-Jacques Rousseau.
Font: Wikimedia Commons

Tots aquests elements contrasten amb els plantejaments vigents tradicionalment en l’educació, basats en la moral tradicional i supeditats als valors considerats essencials, és a dir, pàtria, religió i família, la qual cosa significa la submissió a l’autoritat i l’ordre establerts, el menyspreu per les ciències positives i l’unitarisme lingüístic. Com a resultat d’això, els plantejaments de l’escola tradicional veien la infància com una etapa de la vida que no tenia altra significació que la de ser preparatòria per a la vida adulta. Contràriament, l’Escola Nova entén la infància com una edat autosuficient que té una finalitat en si mateixa, com una etapa que ha d’ésser viscuda i experimentada. La nova pedagogia situa l’educand i no l’educador com a protagonista del procés educatiu i obliga al mestre a quedar-se al marge, deixant que l’alumne faci les seves conquestes educatives. En altres paraules, l’alumne passa a ser un agent actiu en la seva pròpia educació. 

Els primers contactes directes entre els mestres catalans i l’Escola Nova foren possibles gràcies als diversos viatges d’estudis que la Junta de Ampliación de Estudios (JAE) va pagar a molts estudiants catalans amb l’objectiu d’ampliar els seus coneixements pedagògics. Aquest organisme d’àmbit estatal, fundat el 1907, s’encarregava d’impulsar i difondre el coneixement científic i cultural espanyol, a més de fomentar l’intercanvi de professors i alumnes amb institucions educatives d’altres països. Com a exemples destacats tenim a Joan Bardina, fundador de l’Escola de Mestres, qui va fer un viatge d’estudis a París el 1912 gràcies a una beca de la Junta; i Pau Vila, director de l’Escola Horaciana, el qual va poder marxar a Ginebra amb una pensió de la mateixa. Tot i això, a Espanya ja existien grups minoritaris d’intel·lectuals que proposaven una reformulació del model educatiu tradicional, com foren els fundadors i instigadors de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), creada el 1876 com el primer centre educatiu espanyol al marge de l’Estat i de l’Església. A través del Boletín de la Institución Libre de Enseñanza (BILE), es va dur a terme un gran treball de difusió dels nous corrents de pensament pedagògics que s’estaven desenvolupant a l’estranger, posant especial èmfasi en autors tan rellevants com John Dewey o Maria Montessori. De la mateixa manera, a Catalunya també s’hi van crear diferents col·lectius autogestionats on mestres i pedagogs intercanviaven propostes i experiències per modernitzar l’escola catalana. Un exemple prou clar d’aquesta dinàmica foren les Converses Pedagògiques, organitzades a partir de 1903 per un grup de mestres públics de les comarques gironines amb l’objectiu de renovar els plantejaments i mètodes didàctics de les escoles on hi exercien.

La pedagoga italiana Maria Montessori, creadora del mètode Montessori. Font: Wikimedia Commons.
La pedagoga italiana Maria Montessori, creadora del mètode Montessori.
Font: Wikimedia Commons.

Primers assaigs des de l’escola privada

A grans trets, es pot afirmar que la renovació pedagògica catalana s’inicià a principis del segle XX gràcies a la iniciativa particular de mestres, educadors i figures destacades del món cultural català, totes elles motivades per la reforma dels mètodes didàctics i pedagògics preexistents. No obstant això, pel que fa a la introducció del moviment de l’Escola Nova a Catalunya, el veritable pioner fou Joan Bardina, qui el 1902 inicià una campanya de gran ressonància a La Veu de Catalunya on reclamava una renovació de l’escola d’acord amb la seva visió personal de la política educativa. Les tesis de Bardina, fortament determinades pels plantejaments de l’escola progressiva nord-americana, van captar l’atenció d’Enric Prat de la Riba i de bona part del catalanisme conservador. La nova educació, l’Escola Nova, es presentava per a la burgesia catalanista com una eina prou eficaç per integrar la població immigrada i transformar la moral de les masses populars, amb l’objectiu de consolidar la tasca de reconstrucció nacional del catalanisme polític. L’Escola de Mestres de Bardina, fundada el 1906, fou de les primeres institucions educatives en introduir l’escolarització en llengua catalana i en incorporar l’estudi de la història i la literatura de Catalunya com a disciplines escolars. A més, també incorporava un seguit d’innovacions pedagògiques heretades dels plantejaments de l’Escola Nova, com fou la supressió total de la lliçó magistral, l’eliminació dels premis i els càstigs o l’educació en règim de coeducació de sexes.

Altres membres destacats d’aquest primer període d’assaig i experimentació que es materialitzà des de l’escola privada foren grans pedagogs com Pau Vila, director de l’Escola Horaciana (1905); Joan Palau Vera des del Col·legi Mont D’Or (1908); Alexandre Galí i l’Escola Vallparadís de Terrassa (1910); o Manuel Ainaud com a director del Nou Col·legi Mont D’Or (1912). Tots ells foren simples autodidactes que veien l’educació com la millor solució als problemes socials del seu temps i, malgrat compartir uns mètodes didàctics més o menys comuns, la historiografia ha remarcat que en cap cas es poden situar en un mateix corrent de pensament pedagògic. Aquesta última consideració resulta de vital importància per entendre l’obra educativa de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui també formà part d’aquest grup de pioners de la renovació pedagògica catalana. A diferència de Bardina, qui representava un corrent educatiu de caire nacionalista i conservador, Ferrer s’inclinà per la pedagogia llibertària i el moviment racionalista educatiu, el qual comparteix orígens comuns amb el moviment de l’Escola Nova, tot i mantenir divergències en alguns punts importants. Així doncs, gràcies a la influència d’intel·lectuals anarquistes tals com Piotr Kropotkin o Mijail Bakunin, Ferrer fundà el 1902 el seu propi centre educatiu al carrer Bailén de Barcelona: l’Escola Moderna. A partir dels plantejaments pedagògics del moviment racionalista educatiu, Ferrer va desenvolupar un model d’ensenyament racional i llibertari on l’objectiu últim era formar homes i dones lliures. L’Escola Moderna no fou una institució escolar com les altres, sinó que fou una crítica, ja no només a l’escola religiosa tradicional, sinó també al model educatiu conservador que proposava la burgesia catalana.

Francesc Ferrer i Guàrdia. Font: Viquipèdia.
Francesc Ferrer i Guàrdia.
Font: Viquipèdia.

L’obra educativa de les institucions públiques catalanes

La renovació pedagògica, impulsada primerament per grups privats i per iniciatives particulars, assolirà la seva plenitud gràcies a la política cultural i educativa de les institucions públiques catalanes —concretament la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. El 1907, Enric Prat de la Riba va esdevenir president de la Diputació de Barcelona i, consegüentment, es va posar en marxa el seu projecte de  recuperació de l’autonomia política, econòmica i administrativa del Principat, així com la reconstrucció de la identitat i la cultura catalanes. Un dels pilars més determinants per aconseguir aquests objectius era la reforma del sistema educatiu i la importació dels mètodes pedagògics de l’Escola Nova. D’aquesta manera, la Diputació va crear el 1913 el Consell d’Investigació Pedagògica, el qual passà a anomenar-se Consell de Pedagogia el 1916 i a dependre de la Mancomunitat de Catalunya el 1920. La tasca principal del Consell consistia en la difusió dels plantejaments i la metodologia de l’Escola Nova, principalment del mètode Montessori. De fet, una de les primeres escoles montessorianes de l’Estat espanyol fou fundada pel Consell el 1913 a la Casa de la Maternitat de Barcelona i, dos anys després, començà a funcionar l’Escola Montessori, un centre d’experimentació pedagògica sota la direcció d’Anna Macheroni, deixeble de Maria Montessori. Altrament, el Consell de Pedagogia va organitzar el 1916 a Barcelona la celebració del III Curs Internacional Montessori, dirigit per la mateixa pedagoga italiana, al qual hi assistiren mestres d’Anglaterra, Escòcia, Itàlia, Canadà i Austràlia. Altres aportacions remarcables del Consell foren les Escoles d’Estiu, les quals aplegaven un conjunt de mestres durant l’època de vacances per formar-los acadèmicament i mirar d’introduir-los en les concepcions que proposava el moviment de l’Escola Nova.

Paral·lelament als esforços que s’estaven desenvolupant des de la Diputació i la Mancomunitat, alguns ajuntaments catalans impulsaren els seus propis projectes de renovació pedagògica, com fou el cas de l’Ajuntament de Barcelona. Entre les noves fundacions creades pel consistori barceloní, destaquen les escoles públiques a l’aire lliure, tals com l’Escola del Bosc de Montjuïc, inaugurada el maig de 1914, la qual esdevingué el primer centre escolar públic de la ciutat de Barcelona; l’Escola del Mar, creada el 1922 a la platja de La Barceloneta amb la voluntat d’aprofitar els efectes terapèutics del mar per als nens i nenes amb malalties i problemes respiratoris; i l’Escola del Parc del Guinardó, inaugurada el 1921, la qual va rebre la inesperada visita de Jean Piaget, qui quedà meravellat de les experiències educatives que allí s’hi acomplien. El gran arquitecte d’aquest conjunt d’escoles fou Manuel Ainaud, antic director del Nou Col·legi Mont D’Or, qui fou l’assessor tècnic principal de la Comissió Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, creada el 1916. Els mestres públics més destacats d’aquest període foren Rosa Sensat, directora de l’Escola del Bosc de Montjuïc i icona de la renovació pedagògica catalana; Pere Vergés, fundador i director de l’Escola del Mar; Artur Martorell, exalumne de l’Escola de Mestres de Bardina i director de les escoles municipals del Patronat Domènec; i Dolors Palau, deixeble de Rosa Sensat, qui s’encarregà de dirigir l’Escola del Parc del Guinardó. Com a punt a destacar, la gran majoria dels mestres públics catalans sintonitzaven més amb l’ideari politic del centreesquerra catalanista, que no pas amb el nacionalisme conservador de la Lliga Regionalista. Un exemple prou rellevant fou el mateix Pere Vergés, qui abans de fundar l’Escola del Mar fou designat director de les escoles del Districte III de Barcelona, impulsades per l’esquerra catalanista de l’època.

L’Escola del Mar. Font: Viquipèdia.
L’Escola del Mar. Font: Viquipèdia.

Les ideologies escolars i la dictadura de Primo de Rivera

Fins a 1923, els diferents projectes d’experimentació pedagògica a Catalunya havien seguit els plantejaments ideològics de tres corrents de pensament diferents. En primer lloc, tenim un corrent ideològic de tipus conservador, defensat per la burgesia catalanista i els polítics de la Lliga Regionalista, la figura més representativa del qual fou Joan Bardina. Paral·lelament, ens trobem amb un pensament de tipus republicà  catalanista d’esquerres, el qual era defensat per la majoria de mestres públics catalans. Per últim, i no menys important, existia un corrent de caire obrerista, dividit entre els partidaris del moviment racionalista educatiu i la pedagogia llibertària, com Francesc Ferrer i Guàrdia, i els qui s’inclinaven més pel socialisme marxista i el pensament escolar socialista català. Aquest últim, però, no va tenir una presència prou destacada a Catalunya a causa del fort arrelament que tingué l’anarcosindicalisme al nostre país.

Altrament, encara existia una altra ideologia escolar a Catalunya; una de diametralment oposada a la resta. Ens referim al pensament d’ideologia integrista o ultraconservadora, anomenada també ideologia tradicional. Aquest corrent, conformat per grups ultraconservadors de l’Església catòlica i membres de partits polítics d’ultradreta com Unión Patriótica i Acción Española, havia anat perdent pes específic en el panorama educatiu a mesura que havia avançat el segle XX. Malgrat això, l’arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera el 1923 va suposar un renaixement de l’escola d’ideologia tradicional, com ho demostra la fundació de l’Opus Dei el 1928 i la publicació de la Revista Atenas, òrgan oficial de la FAE (Federación de Amigos de la Enseñanza), el 1930 com a instrument de propaganda del pensament pedagògic de l’Església. Tot i això, la dictadura només va suposar un petit parèntesi en el procés de renovació pedagògica catalana, ja que el 1931, després de la victòria republicana a les eleccions municipals del 12 d’abril, es va declarar la Segona República i es va recuperar la Generalitat de Catalunya amb el seu nou Consell de Cultura, el qual va seguir amb la reforma del sistema educatiu català fins a l’esclat de la guerra civil.

Read More

Sovint s’ha dit que durant la Primera Guerra Mundial, i posteriorment amb la segona, moment en què molts homes havien d’abandonar casa seva per anar a lluitar al front, es va produir l’entrada massiva de les dones al treball assalariat arreu d’Europa. En molts casos, eren fàbriques que havien deixat les seves funcions principals i s’havien dedicat a satisfer les necessitats de la guerra. Tot i que és cert que moltes dones van entrar a treballar a les fàbriques, el que no es pot afirmar és que fins llavors les dones no treballessin. No tindria cap sentit que la meitat de la població no hagués treballat fins entrat el segle XX. I Catalunya n’és un bon exemple.

Teresa Vinyoles, en el seu llibre Les dones a la Catalunya Medieval, ja afirma que les dones eren presents en el treball al camp: colonitzaren, soles o conjuntament amb els seus marits, les noves terres de conquesta, i treballaven en les tasques agràries tal com ho feien els homes. Al món urbà dels segles medievals i moderns, en què la institució gremial organitzava el treball, també les dones participaren activament de les activitats productives. Hem d’entendre que les llars dels artesans complien tres funcions: eren taller, botiga i casa. És comprensible, per tant, que les dones treballessin en tots tres espais, tot i la manca de reconeixement social d’aquesta tasca —ja que les dones no podien accedir a la realització de l’examen de mestre i els estatuts gremials obviaven totalment la seva participació.

Al llarg dels segles XVII i XVIII, principalment en aquest darrer, es desenvolupa allò que la historiografia ha denominat putting out system. Durant aquesta etapa de transició, algunes famílies realitzaven treballs de producció prefabril a casa, lliures del control gremial, a canvi de petites retribucions. Aquesta era una estratègia de supervivència per les famílies camperoles, i sovint eren les dones les que realitzaven aquestes activitats productives, relacionades majoritàriament amb el tèxtil. A Catalunya, el sistema protoindutstrial es desenvolupà principalment a la plana de Vic i als voltants de Barcelona. A més, les fàbriques d’indianes també comptaren amb presència laboral femenina, fent les dones partícips del treball manufacturer.

La industrialització i el nou ideari burgès: el discurs de la domesticitat

El segle XIX català destaca per la seva complexitat polièdrica. Primer des d’un punt de vista econòmic, encapçalant la revolució industrial, i després polític, amb la constitució de l’estat liberal després de la mort del Ferran VII (1814-1833). Són molts els historiadors que consideren que la Revolució Industrial ha sigut el procés que més ha transformat la societat al llarg de la història en tant poc temps. Hem de preveure, per tant, canvis també respecte el subjecte femení.

El nou sistema econòmic industrial, que s’estava forjant, tingué com a conseqüència l’establiment d’una nova classe social dominant: la burgesia. En aquesta nova societat burgesa es consolidà també una nova mentalitat. El pensament burgès es construïa sobre la idea de divisió d’espais, des d’un punt de vista de classe i de gènere. D’aquesta manera, es desenvolupà una forta mentalitat de separació d’esferes: l’àmbit públic es reservava als homes, mentre que les dones quedaven relegades a l’espai domèstic, amb l’obligació d’acomplir els seus deures com a esposa primer i com a mare després. El discurs de la domesticitat, tal com l’anomena Mary Nash, estava emmirallat en la idea de la “perfecta casada” o l’”àngel de la llar”, i suposava una nova construcció cultural sobre les dones burgesa.

Amb el triomf de la burgesia s’establí, també, un nova mentalitat sobre la família, en la qual la dona quedava relegada a l’espai domèstic. Aquest model teòric també fou assumit per la classe obrera. Font: El Periódico
Amb el triomf de la burgesia s’establí, també, un nova mentalitat sobre la família, en la qual les dones quedaven relegades a l’espai domèstic. Aquest model teòric també fou assumit per la classe obrera. Font: El Periódico

Aquest sistema de pensament també arrelà amb força a les mentalitats obreres. En aquest món obrer, però, el nou model de reproducció social del male breadwinner family era inviable, ja que les dones de classe treballadora es veien obligades a abandonar la llar i anar a la fàbrica, a causa dels baixos sous dels seus marits, insuficients per satisfer totes les despeses familiars. També els nens i nenes s’incorporaven molt d’hora al mercat laboral. El treball extradomèstic femení, però, era desprestigiat i es considerava desmoralitzador per a les dones, que desatenien els seus deures familiars. En la realitat, però, les dones obreres van viure en una situació de sobreexplotació en haver de carregar amb el treball productiu assalariat i amb el treball no assalariat reproductiu.

A més, la naturalesa de les indústries catalanes  —bàsicament tèxtils, contràriament al que passava al País Basc, on predominava la metal·lúrgia— feia molt atractiva la mà d’obra femenina pels empresaris. Sobretot a la filatura, sector que es mecanitzà abans que el tissatge, la presència femenina era força notable des d’un principi. Hem de pensar, a més, que la indústria catalana, tot i una inicial preponderància del tèxtil, era diversa, i també trobem dones en altres sectors, com en les  indústries sureres o de fabricació de rajoles. En totes elles, el salari de les dones era entès com a complementari al sou del cap de família, i era força inferior al dels homes: podia arribar a la meitat.  Per justificar la diferència salarial s’argumentava que les dones tenien el costum de cantar i parlar, una menor resistència a la fatiga i menys força física. A més, el treball de les dones era entès com a temporal i, per tant, secundari: se sobreentenia que en el cicle familiar les dones deixaven la fàbrica un cop es casaven, i que només treballaven durant la solteria, tot i que quasi mai era així. 

En aquest context cal afegir-hi la substitució de les màquines mule-jennies per les selfactines a partir de 1850 i la introducció de les contínues d’anelles el 1880, màquines que requerien de poca força física i d’una mà d’obra poc especialitzada, i que va fer que molts empresaris substituïssin els treballadors per dones i nens, com una estratègia per reduir els costos de producció. Pels obrers es veia el treball assalariat femení a la fàbrica com una competència real al seu treball, se’n sentien desplaçats. Tant era així que a partir de la segona meitat del segle XIX es produiran mobilitzacions d’obrers que reclamaven la prohibició del treball de les dones a la fàbrica, com la que es produí en el sector tèxtil d’Igualada el 1868.

Les selfactines s’introduïren a les indústries catalanes a partir de la segona meitat del segle XIX. No necessitaven mà d’obra especialitzada ni l’ús de molta força física, fet que provocà la substitució d’obrers per dones i nens com una estratègia per abaratir costos. Aquest fet provocà revoltes obreres, de caire ludista, que reclamaven la fi del treball assalariat femení. Font: Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa
Les selfactines s’introduïren a les indústries catalanes a partir de la segona meitat del segle XIX. No necessitaven mà d’obra especialitzada ni l’ús de molta força física, fet que provocà la substitució d’obrers per dones i nens com una estratègia per abaratir costos. Aquest fet provocà revoltes obreres, de caire ludista, que reclamaven la fi del treball assalariat femení. Font: Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa

Ens trobem davant d’una situació en la qual, des d’un punt ideològic, es relegava les dones a l’espai domèstic per tal de desenvolupar els estrictes rols marcats, però que alhora se l’empenyia cap a la fàbrica davant la necessitat de supervivència familiar, espai on a més patia unes pèssimes i duríssimes condicions de treball.

Superar la contradicció: el treball domiciliari

Com hem dit, el treball assalariat femení es contradeia amb el rol que s’esperava que desenvolupessin les dones Des dels sectors més conservadors es va intensificar un discurs moral-religiós en contra la presència de les dones a la fàbrica, afirmant que desvirtuava l’ésser femení. Pedagogs i sociòlegs també hi deien la seva, convertint aquest en un dels debats més importants del XIX dins dels cercles intel·lectuals.

Els industrials intentaven, per contra, legitimar el treball femení justificant que es tractava d’un fet transitori i que quan la mecanització i la industrialització s’haguessin modernitzat completament, no caldria que les dones treballessin a la fàbrica i podrien retornar a les seves llars per desenvolupar “sus labores”, tal com s’anotava als censos de l’època. Darrere d’aquest discurs s’amagava la voluntat de mantenir els costos de producció baixos a partir de salaris minsos del personal femení dels seus tallers. Per la seva banda, els obrers, davant l’evident necessitat de la contribució econòmica femenina a la llar, acabarien acceptant el treball femení com un “mal menor”, justificat només en cas de misèria, com una estratègia econòmica.

En tot aquest context, el treball assalariat a domicili es començava a veure com una bona opció, acceptada per tothom. Les dones s’allunyaven de la fàbrica, font d’immoralitat, però alhora cobraven uns diners que permetien a la família obrera garantir la seva supervivència. El treball a domicili era un sistema de producció descentralitzat que complementava el sistema fabril i que es basava en la subcontractació laboral. D’aquesta manera, homes i dones treballaven des de casa seva a canvi d’una minsa retribució per part d’un empresari. Normalment es tractava de treball tèxtil i de confecció, i la difusió de la màquina de cosir va facilitar l’establiment d’aquest sistema laboral.

Tot i que el treball domiciliari també era exercit per homes, era una opció laboral fortament feminitzada. Era considerat un treball informal, i el fet que el procés de producció es realitzés a casa feia que tingués una gran acceptació social, ja que no posava tant en risc els interessos dels treballadors ni de la família, i dotava així d’una justificació ideològica aquesta modalitat laboral. Es considerava que el treball a domicili permetia compaginar el treball assalariat amb les tasques a la llar, tot i que l’elevat volum d’hores diàries que havien de dedicar les dones a satisfer els encàrrecs no sempre ho feia possible. Un cop més veiem com sobre les dones requeia una sobreexplotació.

Mary Nash destaca els anys de la Primera Guerra Mundial com a auge d’aquest fenomen. El fet que l’estat espanyol no entrés a la Gran Guerra permetia a les indústries catalanes abastir gran part de la demanda europea, sobretot en el sector tèxtil. S’ha calculat que entre 1914 i 1918 treballaven a domicili a tot l’estat espanyol 21.531 dones i 6.525 homes. Es fa evident que el sistema domiciliari era un espai laboral altament feminitzat.

El treball a domicili era el negoci perfecte per l’empresari: no s’havia de fer cap gran inversió inicial, i a més podia exercir un ampli control social sobre les treballadores, que es trobaven aïllades les unes de les altres i no tenien capacitat per organitzar-se i reivindicar els drets bàsics o denunciar l’enorme explotació a la qual estaven sotmeses, com sí que passava a les fàbriques. Per la seva banda, el sindicalisme deixava desemparades les treballadores domiciliàries, que no es beneficiarien de l’organització obrera en auge. Així descrivia aquesta situació el polític Ramon Albó l’any 1917:

“No té l’empresari gaire bé necessitat de capitals ni riscs a córrer; té l’avantatge de tenir els treballadors isolats, no organitzats entre ells i com que la majoria són dones, aquestes són més temorenques, respectuoses i ignorants que els homes; desconeixen per llur manca de cultura, el valor dels Sindicats; no estan associades, deixen de fruir-ne llurs avantatges, essent-li molt fàcil a aquell, en virtut de tot això, la disminució del salari i allargar en canvi les hores de feina, sobretot quan es tracta de treballs a preu fet, que és el cas més freqüent”.

Combatre la contradicció: identitat i lluita per l’emancipació femenina

Si bé el treball a domicili va ser un sistema en auge, no va comportar una masculinització del sistema fabril tèxtil català, que seguí comptant amb una alta presència femenina. L’historiador Albert Balcells ha comptabilitzat que l’any 1905 a Barcelona treballaven a les indústries tèxtils 5.111 homes, 16.466 dones, 2.197 nens i 3.195 nenes. La preeminència de la mà d’obra femenina era, com veiem, innegable.

Fotografia d’unes obreres d’un fàbrica tèxtil de Salt, sector on la majoria de la mà d’obra era femenina. Font: UniverSalt
Fotografia d’unes obreres d’una fàbrica tèxtil de Salt, sector on la majoria de la mà d’obra era femenina. Font: UniverSalt

De fet, va ser precisament a la fàbrica on les dones començaren a combatre el sistema de pensament burgès en relació al gènere. Tal com afirma Albert Balcells, “el treball assalariat fora de la llar enfortí el paper de la dona treballadora en l’àmbit familiar i consolidà una cultura laboral femenina no domèstica”. La presa de consciència d’aquesta situació dotarà les dones obreres d’una identitat pròpia a partir de la qual defensaran els seus drets, tot i topar, en un principi, amb les organitzacions obreres.

La presència femenina al moviment obrer sovint també era deslegitimada pels mateixos obrers, com ho era també el seu treball. Les primeres organitzacions obreres catalanes, l’Associació Mútua de Teixidors (1840) o les Tres Classes de Vapor (1869) foren eminentment masculines, i no només no qüestionaven ni discutien sobre la presència femenina a les fàbriques, sinó que defensaven l’esquema clàssic de divisió de gènere.

Per contra, serà l’anarquisme el moviment obrer més predisposat al debat respecte la “qüestió femenina”, tal com se l’anomenava. L’alta presència femenina a les fàbriques tèxtils catalanes —espai on s’estava consolidant l’anarquisme— feia que els moviments obrers haguessin de tenir en compte les dones treballadores, i que s’assimilessin les seves reclamacions per tal de poder construir un projecte realista. També dins d’aquest moviment, però, les dones hauran de fer valdre la seva veu i lluitar per ser respectades pels seus companys.

El 1870 es realitzava el primer congrés obrer de la Federación Regional Española (FRE), la secció espanyola de l’AIT, i cap dona hi participà. En els acords que sortiren d’aquestes primeres reunions es recollia la demanda d’una legislació protectora envers les dones que, com en el cas dels nens, consideraven que havien d’abandonar les fàbriques. Veiem, per això, un canvi radical dins la FRE respecte la qüestió del treball femení al Congrés de Saragossa (1872), en el qual s’aprovà el dret de les dones al treball assalariat, sota un principi d’igualtat i d’independència econòmica. Concretament es declarava el següent:

“La dona és un ésser lliure i intel·ligent i, com a tal, responsable dels seus actes, el mateix que l’home; doncs, si això és així, el necessari és posar-la en condicions de llibertat perquè es desenvolupi segons les seves facultats. Ara bé, si releguem la dona exclusivament a les feines domèstiques, és sotmetre-la, com fins aquí, a la dependència de l’home, i, per tant, prendre-li la seva llibertat. Quin mitjà hi ha per a posar la dona en condicions de llibertat? No n’hi ha cap més que el treball”.

S’acordava, així, el treball femení com a via d’emancipació per a les dones, que després quedaria reafirmat en altres congressos de la FRE i de les seves successores FTRE i FSORE. Cal diferenciar, però, les declaracions de principis de les pràctiques reals del moviment obrer, on sovint s’imposaven els interessos dels obrers per sobre la defensa d’aquestes tesis. A més, l’anarquisme entenia que la revolució social permetria assolir totes les reivindicacions de les treballadores, cosa que feia que se subordinés la qüestió de gènere a la de classe.

Teresa Claramunt va ser una anarquista catalana, considerada una de la primeres feministes. Era un oradora excepcional i va protagonitzar nombrosos mítings que tenien com a finalitat la mobilització de les dones. També va incentivar la creació de seccions femenines dins les federacions anarquistes. Font: Viquipèdia
Teresa Claramunt va ser una anarquista catalana, considerada una de la primeres feministes. Era un oradora excepcional i va protagonitzar nombrosos mítings que tenien com a finalitat la mobilització de les dones. També va incentivar la creació de seccions femenines dins les federacions anarquistes. Font: Viquipèdia

La decadència de les Tres Classes de Vapor després del fracàs de la vaga a Manresa de 1890 donaria empenta a l’anarquisme. Dins d’aquest moviment començarien a destacar a finals del XIX algunes dones oradores que realitzarien unes primeres iniciatives de crear seccions femenines. Michel Relle destaca els dos mítings de dones —amb públic només femení— que es realitzaren per preparar la vaga general del primer de maig de 1891. En una d’aquestes reunions intervindria Teresa Claramunt, que es convertí en una autèntica agitadora de masses. Les obreres anarquistes participaren en l’elaboració del discurs de les seves organitzacions per dues vies: participant directament als congressos i, sobretot, a partir d’escrits i de la influència que exercien sobre els seus companys.

El tombant de segle suposà un canvi en la lluita de les dones. Cal tenir en compte que a l’escenari europeu, on el marxisme era força hegemònic entre les forces obreres, sobretot a Alemanya i Anglaterra, les dones començaven a fer sentir les seves veus. Marx i Engels havien discutit i reflexionat sobre la situació de les dones, però d’una forma vaga. August Bebel, teòric marxista alemany, havia anat més enllà, i igualava en drets als homes i a les dones (obrers i obreres), alhora que admetia un grau superior d’explotació sobre aquesta. Les tesis de Bebel foren reconegudes per les marxistes, i suposaren la base de la teorització feminista que després desenvoluparen.

El 1907 se celebrava la Primera Conferència Internacional Socialista de Dones, iniciant així el moviment marxista feminista de forma orgànica. En aquest congrés, en el que destacà Clara Zetkin, s’acordà la lluita binària femenina, contra un reformisme social que no reconeixia les reivindicacions femenines i contra un moviment femení liberal i burgès que, deien, no alliberaria l’obrera.

Des de l’anarquisme es criticava aquest feminisme marxista, que reivindicava també igualtats polítiques com el dret a vot. Cal tenir en compte que dins l’anarquisme de l’estat espanyol s’havia admès la igualtat (teòrica) entre gèneres ja unes quantes dècades abans. Tot i així, la conscienciació sobre el gènere dins el marxisme europeu suposava un canvi de paradigma evident, i canviava el relat obrer respecte el subjecte femení. Es passava així d’un discurs sovint paternalista i realitzat per obrers (sota la pressió femenina) a una organització orgànica de dones que discutien, entre elles, les seves pròpies problemàtiques.

Tornant al cas català, el segle XX es caracteritzà per una alta conflictivitat obrera, cada cop més visible. Les dones també serien protagonistes en aquest escenari de mobilització puixant, com, de fet, ja ho havien estat temps enrere. Cal no oblidar el tradicional pes que havien tingut en els conflictes populars prefabrils, com els rebomboris del pa o les bullangues barcelonines entre finals del segle XVIII i les primeres dècades del XIX. Segurament aquest record havia quedat en l’imaginari col·lectiu femení i ara era reivindicat per les dones. El 1909, l’esclat d’una violenta revolta popular, la Setmana Tràgica, a Barcelona i altres nuclis urbans evidencià l’enorme fractura social que es vivia a Catalunya. Les dones tingueren, com han manifestat molts historiadors, un protagonisme innegable i un paper fonamental en aquesta, i sense elles —majoritàriament obreres i de classes populars— no es podria explicar la magnitud que agafà el conflicte.

Les següents mobilitzacions, com les vagues generals de 1913 i 1918, serien escenaris d’alta activitat de dones, fet que mostraria una alta conscienciació de classe i gènere entre les obreres. Les dones emprendran, en aquestes primeres dècades del nou segle, incansables lluites per la igualtat jurídica, la dignificació del seu treball i la millora de les condicions laborals, la igualtat salarial, el dret a vot i l’accés a l’educació. Tot i així, hem de tenir en compte les limitacions amb què aquestes dones es toparen, també dins les organitzacions anarquistes. Com algunes obreres denunciaren, el relat sexual estava àmpliament consolidat, i lluitar contra aquest discurs era molt difícil. Una mostra d’això la podem trobar anys més tard, a la Segona República, on no s’equipararen els salaris entre homes i dones a les fàbriques col·lectivitzades per obrers.

En definitiva, la industrialització portà les dones a conquerir els espais ideològicament vetats per la nova mentalitat burgesa. La necessitat de les dones a contribuir a l’economia domèstica faria que aquestes abandonessin les cases i conquerissin les fàbriques, trencant el discurs de la domesticitat burgès, tot i les dificultats. Va ser a les fàbriques, espais de conflictivitat creixent, on aquestes dones adquiriren una identitat pròpia, fruit del treball, que les portaria a conscienciar-se de la sobreexplotació que patien. En aquest punt, les dones iniciaren un procés d’organització i conquesta dels carrers, espais de lluita i reivindicació, i dotant-se d’un discurs propi, que trobà en l’anarquisme, més que en altres moviments obrers, una bona acollida.

Read More

Moltes han sigut les dones que han trencat els límits de l’àmbit domèstic i han participat activament de la història política del nostre país per tal de defensar uns drets bàsics per a elles; moltes han sigut també les que han quedat silenciades per la historiografia. Recuperar la biografia d’aquestes dones no només ha de ser un compromís per treure-les de l’oblit, sinó que ens ha de permetre redescobrir el nostre passat i redefinir-lo d’una manera completa, tenint en compte tots els seus protagonistes.

Teresa Claramunt va ser una dona obrera que va lluitar en els anys en que es forjava el moviment anarquista català, al costat d’uns dels personatges més importants de l’obrerisme del nostre país, com Fernando Terrida, Antoni Gurri i altres. Ella no només va desobeir les regles morals destinades a oprimir les dones, sinó que va iniciar una teorització feminista que seria la base d’aquelles dones que van protagonitzar la Segona República i que van lluitar, després, contra el franquisme.

claramunt
Imatge de Teresa Claramunt

Al llarg del segle XIX, Catalunya va viure un intens procés d’industrialització que es va focalitzar principalment a la costa central catalana. Importants nuclis urbans veien com la seva població augmentava per l’arribada d’immigrants provinents del camp, que buscaven oportunitats de treball en la nova indústria tèxtil; alhora, l’arribada de tantes famílies propiciava la creació de noves fàbriques. És així com Sabadell es convertí en un dels principals nuclis industrials del país, i és que el 1850 ja comptava amb milers de teixidors.

Teresa Claramunt va néixer el 4 de juny de 1862 en una família proletària. El seu pare, Ramon, era fill d’una família immigrant, i la seva mare, Joaquina Creus, era filla de Sabadell. El matrimoni va tenir cinc fills, i Teresa n’era la segona. Poc després del seu naixement, la família es va haver de traslladar per qüestions laborals a Barbastre (Aragó), on visqueren deu anys.

En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. La Ley Moyano del 1857 establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes.

La implicació de Ramon Claramunt amb el republicanisme federal va obligar a la família a traslladar-se de nou a Sabadell el 1875. Després del Sexenni Democràtic, la fi de la Primera República i la restauració de la monarquia que feia preveure una nova repressió, el pare de Teresa, que havia estat milicià de Voluntarios de la Libertad, preferí emigrar per evitar possibles detencions.

De nou a Sabadell, Teresa i la seva germana s’incorporaren a la fàbrica on el seu pare era l’encarregat. Tot i que sembla que en un primer moment la seva dedicació fos de xinxes de fàbrica—normalment nens i nenes petits, encarregats d’escombrar i ajudar a altres tasques—, hi acabaria essent teixidora. En aquell moment, la jornada laboral era d’onze hores diàries, amb una enorme diferència salarial entre homes i dones.

La difusió de la màquina de vapor, que permetia mecanitzar els telers, va permetre un nou creixement industrial a la dècada dels 70; procés que va anar acompanyat d’una feminització de les plantilles en les indústries tèxtils, com una aposta dels fabricants per mantenir els salaris baixos. És així com la mà d’obra femenina va esdevenir fonamental en les fàbriques tèxtils de finals del XIX, tot i que el pas de la dona per la fàbrica es concebia com a transitori, ja que quan es casaven i tenien fills acostumaven a dedicar-se exclusivament a les tasques domèstiques, seguint el patró patriarcal imperant a l’època. La mateixa Teresa, uns quants anys més endavant, deixarà la fàbrica un cop casada.

Paral·lelament al creixement industrial de la ciutat, també va augmentar la consciència obrera i l’organització popular. A Sabadell, ja hi trobem una tradició sindical des d’abans de La Gloriosa, i una forta adhesió a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). El societarisme era la forma habitual d’organització obrera a la vil·la vallesana, molt influït pel cooperativisme, i que pretenia acabar amb el paternalisme que suposaven les societats mixtes d’amos i treballadors. Com explica Laura Vicente al seu llibre sobre Claramunt, va ser durant aquesta dècada dels 70 que a Sabadell es va produir una forta radicalització del moviment obrer amb el naixement del sindicalisme, vinculat a la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). Aquesta federació era d’ideologia anarquista col·lectivista, i apostava per la via legalista com a forma per crear un moviment de masses fort. Rebutjava així la clandestinitat i la violència (propaganda pel fet) de l’anarco-comunisme, molt present a Andalusia. Al territori català, tot i l’existència de petits grups autònoms propers a l’anarquisme andalús, la majoria del moviment es desenvolupà al voltant de l’anarquisme col·lectivista, i moltes de les societats obreres de Sabadell —Societat de Teixidors de Llana, Societat de Filadors de Llana, Societat de Teixidors Mecànics… — van federar-se a la FTRE. Tota aquesta organització obrera culminaria amb la vaga de les set setmanes.

El maig de 1883, la Unió de Treballadors de la Llana, integrada a la FTRE, va realitzar dues assemblees generals de treballadors que van acabar amb la convocatòria d’una vaga general sota la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores. Més de 12.000 obrers van secundar la vaga, que van poder aguantar durant set setmanes fins que, el 17 de juny, va ser desconvocada. Va ser la important repressió la que la va fer fracassar: els dirigents de la mobilització van ser empresonats, les associacions obreres prohibides, i molts obrers acomiadats. Aquesta derrota va debilitar enormement l’obrerisme organitzat al voltant de la FTRE i va provocar que els treballadors s’allunyessin de les societats obreres. Els anys posteriors, el moviment de la ciutat vallesana es va caracteritzar per una forta desorganització i una minsa capacitat d’incidència.

Un dia després de l’inici de la vaga, es convocà una assemblea general de dones, que tenia com a objectiu mobilitzar també les treballadores, que sovint es quedaven al marge dels conflictes obrers. És possible que Teresa participés en aquesta assemblea. El fet que Claramunt fos acomiadada després de la vaga ens mostra que hi tingué un paper important. Laura Vicente resumeix la participació de Teresa Claramunt en aquesta mobilització de la següent manera: “Teresa Claramunt participó en la huelga y destacó en las asambleas de su fábrica y en las reuniones generales que se produjeron durante la huelga. A pesar de ser una mujer muy joven y desconocida en los ambientes societarios (aunque es posible que fuera conocida por ser la hija de un activo republicano como era su padre), pudo formar parte del comité de huelga debido a la escasa, pero importante, movilización de las mujeres”.

És evident que l’experiència de la vaga va ser el punt de partida de l’activisme societari de Claramunt. A partir d’aquesta mobilització, la jove teixidora es va apropar als dirigents de la vaga, lligats a la FTRE. Entre aquests activistes, Teresa conegué a Antoni Gurri—teixidor de Granollers que ja comptava amb un cert protagonisme dins del moviment obrer de Sabadell—, amb qui es casà el gener de 1884. Els primers anys de casada, Teresa Claramunt utilitzarà el cognom del seu marit i firmarà ella mateixa el seus escrits com a Teresa Claramunt de Gurri. Més tard, però, renunciarà a aquest cognom i criticarà les dones que ho facin, ja que considerava que era un signe de dependència i esclavitud.

Tot i aquesta reflexió posterior, Teresa es va deixar, en els primers anys de matrimoni, influenciar pel seu marit, i s’apropà així als cercles societaris que ell freqüentava. Són en aquests primers anys de matrimoni que, de la mà de Gurri, Teresa Claramunt abraçarà les tesis anarquistes, alhora que iniciarà una fèrria defensa de les dones treballadores i preconitzarà la seva organització.

losdesheredados
Capçalera del setmanari Los desheredados, exemplar publicat el 7 de juliol de 1883.

Com a conseqüència del fracàs del 1883, el moviment obrer sabadellenc va perdre força i capacitat d’actuació. Davant d’aquesta situació, alguns obrers, entre ells Claramunt i Gurri, decidiren fundar l’Ateneu Obrer, que pretenia ser el centre del moviment anarquista de la ciutat per tal de reorganitzar-lo. En aquest context, Teresa començà a publicar regularment a Los desheredaros, propagant les idees bakuninistes.

Teresa Claramunt, veient la necessitat d’involucrar la dona en la lluita —també com a via per a l’emancipació i l’apoderament de les dones—, fomentà la creació d’organitzacions femenines que promoguessin la mobilització d’aquestes. Aquest és el cas de la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas de Sabadell, que va firmar la seva acta de constitució l’octubre de 1884 a l’Ateneu Obrer i que es va federar també a la FTRE. Les cares visibles d’aquesta organització foren Federación López, que destacava per la seva formació en gènere, exposant un discurs amb idees de Proudhon i de Bakunin, i Teresa Claramunt que, per contra, tenia un discurs molt més senzill, fruït de la pròpia experiència i sense una base teòrica important, cosa que la feia més propera a la resta de dones.

Un dels pilars bàsics del discurs feminista de Teresa, plasmat a la seva obra La mujer. Consideracions generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, era l’anticlericalisme, ja que defensava que l’Església imposava unes estrictes normes morals i socials que oprimien la dona i impedien el seu alliberament. Alhora que apostava per la igualtat en l’educació i per la supressió de la dualitat moral per aconseguir la igualtat entre homes i dones.

D’aquesta manera, reivindicava la instrucció de les dones com a arma pel seu alliberament. Defensava el col·lectivisme també en aquest aspecte, i considerava que les dones havien de compartir els seus coneixements entre elles per superar la situació d’aculturació d’aquestes. Segons Claramunt, la lluita contra el capitalisme era el que permetia dignificar la dona, i això era el que acabaria amb la idea que la dona era inferior.

Tot i la breu vida de la Secció —desapareguda el 1885—, aquesta va permetre a Teresa iniciar-se a la tasca propagandística. És així com començà a aparèixer com a oradora en celebracions i mítings, sovint a l’Ateneu Obrer.

Claramunt també reafirmà el seu compromís militant i participava en assemblees de la FTRE en un moment en el que la federació estava en crisi. Després de reafirmar la línia anarcocol·lectivista al Congrés de Barcelona, per mirar de consolidar l’organització, les diferències entre la FTRE i l’obrerisme català —que apostava per una organització més lliure i radical— s’evidenciaren el 1887 en un Congrés Comarcal en el qual la Teresa participà. Això comportà la desaparició definitiva de la FTRE el 1888.

El setembre d’aquest mateix any va néixer Proletaria Libre, la filla del matrimoni Gurri-Claramunt. La nena va morir cinc mesos més tard d’una pulmonia. Durant el temps de vida de la petita, Claramunt va abandonar tota la tasca propagandística que havia realitzat els anys anteriors, cosa que destaca la importància de la maternitat per la sindicalista, també molt present en els seus discursos feministes. La mort de la filla degué afectar molt al matrimoni, que ja no tornarà a realitzar actes a Sabadell i es perdrà el seu rastre fins el 1891 a Barcelona.

La Barcelona de l’última dècada del segle XIX va ser protagonitzada per una forta radicalitat social, conseqüència d’un moviment anarquista força consolidat, tot i les divisions entre els col·lectivistes bakuninistes i els anarcocomunistes propers a Kropotkin. Fruit d’aquesta conflictivitat social, el govern va iniciar una dura repressió i persecució dels moviments socials, i entre aquests i especialment, de l’anarquisme. És en aquest ambient en el que Teresa esdevingué una oradora i propagandista molt popular a Barcelona i les rodalies, intervenint en nombrosos mítings organitzats per diferents grups anarquistes, i va realitzar el seu primer viatge com a oradora per terres valencianes, on causà un enorme furor. Teresa abandonava l’esfera privada i se situava còmodament a l’esfera pública, que sempre havia estat vetada a les dones, convertint-se en una autèntica oradora de masses.

En aquesta nova etapa a Barcelona, Claramunt participarà de la creació d’altres organitzacions femenines. La primera d’aquesta, i l’única clarament anarquista, serà la Agrupación de Trabajadoras, l’any 1891. Després vindran la Sociedad Autónoma de Mujeres (1889-1892) i la Asociación Librepensadora de Mujeres, el 1896. Aquestes dues últimes no eren obreristes, cosa que demostra que Teresa defensava, en els seus primers anys, la confluència de l’anarquisme amb altres corrents lliurepensadors, sobretot en qüestió de gènere.

Durant els últims anys de la dècada dels 80 i tota la dècada del 90, l’anarcocomunisme va anar guanyant terreny al col·lectivisme arreu d’Europa. Recordem que a Espanya la FTRE, principal organització anarcocol·lectivista, ja havia desaparegut. La repressió institucional que feia inviables grans organitzacions anarquistes va fer créixer aquest anarcocomunisme, que apostava per l’acció directa —negociacions directes entre treballadors i fabricants sense la interferència de l’estat— i la propaganda pel fet —ús de la violència com a eina de lluita. En aquest nou context van néixer a tot Europa, i també a Catalunya, petits grups anarquistes clandestins que organitzaven atemptats terroristes contra el que consideraven els pilars bàsics de l’ordre establert: la burgesia —i el govern com a representant dels seus interessos— i l’Església.

D’aquesta manera, l’any 1891 a Barcelona s’inicià un període amb freqüents atacs terroristes, que van anar acompanyats d’una forta repressió. Aquesta persecució institucional, que tenia com a objectiu debilitar el moviment anarquista, va acabar també afectant Claramunt, que va ser detinguda per primer cop el febrer de 1893 després d’un míting estudiantil al Teatre Calvo-Vico —on Teresa ni tant sols havia entrat ja que la policia hi havia negat l’accés a les dones—. La detenció va suposar quasi un any de presó per l’oradora, i després d’aquesta en vingueren d’altres, cosa que afectà la seva tasca propagandística i la féu desaparèixer pràcticament de la vida pública.

El juny de l’any 1896, durant la processó del Corpus de l’Església de Santa Maria del Mar a Barcelona, es va produir l’explosió d’un artefacte que va provocar sis morts i quaranta-quatre ferits. El govern, seguint les demandes dels sectors més conservadors, va suspendre les garanties constitucionals i va imposar l’estat de guerra, que va permetre dur a terme una forta repressió indiscriminada contra tot allò que posés en dubte l’ordre social establert: van ser detingudes més de quatre-centes persones, tancats els principals diaris o setmanaris d’esquerres i detinguts els seus redactors.

Tot i que Claramunt i Gurri ja no vivien a Barcelona, van ser detinguts per la Guàrdia Civil al seu domicili de Camprodon, on s’havien traslladat per qüestions laborals. Ella va ser traslladada a la presó de dones i ell al Castell de Montjuïc, amb la resta d’homes detinguts. S’iniciava així el Procés de Montjuïc, la repressió governamental més important contra l’anarquisme català.

Tres mesos més tard, a causa del seu mal comportament, Teresa també va ser traslladada a Montjuïc. Cal dir que, Claramunt va ser l’única dona d’entre els vuitanta-quatre processats per aquell cas. Allà va viure reclosa en aïllament i incomunicació, cosa que l’afectà enormement: les seves idees es radicalitzen arran de la seva estada al Castell, i la Teresa de després del Procés tindrà un discurs molt més trencador i revolucionari, defensarà un anarquisme “pur” i rebutjarà la confluència amb altres moviments, no com havia recolzat en un passat.

120316-claramunt1
Informe realitzat per la Inspecció de Seguretat de Barcelona per tal d’identificar militants anarquistes.

Finalment, el juliol de 1897, Claramunt, Gurri i altres anarquistes van ser absolts, però amb l’obligació de marxar del país. El 9 d’agost d’aquell any, Cánovas del Castillo va morir a mans de l’anarquista Angiolollo, que es venjava així dels fets de Montjuïc.

Gurri i Camprodon tornaren a Barcelona el 1898, just quan el moviment obrer iniciava una contundent campanya per a la revisió del Procés de Montjuïc, amb l’objectiu d’intentar treure de la presó els anarquistes que encara hi eren. Aquesta campanya, dirigida per Lerroux però amb la participació de diferents forces socials (anarquistes, socialistes, republicans, maçons…), va tenir un gran ressò mediàtic. L’abril de 1900 el govern de Silvela va decretar la commutació de la pena dels anarquistes empresonats, una acció que permetia frenar la campanya sense establir un decret d’amnistia i sense revisar el procés. Tot i que amb aquest gest el govern pretenia frenar la greu crisi que encarava el sistema de la restauració, aquesta s’aguditzà, i la inestabilitat política serà ja permanent fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Durant els primers anys del nou segle, el moviment obrer es trobava dispers, amb enfrontaments constants entre les diferents tendències obreristes i sense una clara organització. Tot i així, els primers conflictes laborals del nou segle van aparèixer ben d’hora: el maig del 1901 va esclatar un conflicte amb els treballadors del tramvia —que va suposar una nova detenció per Teresa en donar-los suport—, i el desembre es va iniciar una vaga dels serradors mecànics sota la reivindicació de la jornada de nou hores. Aquesta segona mobilització va rebre molts suports, i després d’un míting el 16 de febrer de 1902 —en el qual Teresa intervingué— es va cridar a la vaga general en solidaritat als serradors.

Teresa, que llavors ja s’havia separat de Gurri i tenia una nova relació amb Leopold Bonfaulla, serà una de les cares visibles de la mobilització. Més de 100.000 treballadors la secundaren, cosa que la convertí en una de les vagues més multitudinàries d’Europa. La vaga va acabar fracassant i es desconvocà el 24 d’aquell mateix mes, a causa, en part, de la manca organitzativa del moviment obrer. Les conseqüències van ser molt dures i van acabar d’esborrar el moviment obrer organitzat: es van tancar diaris (entre ells El Productor impulsat per Claramunt), es van clausurar locals de societats obreres i altres centres obrers i es van detenir al voltant de 370 persones, entre les quals hi havia la parella Claramunt-Bonafulla.

L’anarquisme culpava de la derrota de la vaga de 1902 als plantejaments reformistes de masses, i poc a poc s’anava obrint pas pel nou sindicalisme anarquista, que s’acabaria configurant uns anys més endavant. Teresa Claramunt no se sentia còmode amb les noves tendències anarquistes que començaven a consolidar-se, ja que creia que eren massa moderades i no eren revolucionàries. A més, cal tenir en compte que Teresa no havia tornat a treballar des del seu primer casament, fet que també l’allunyava de l’organització obrera. L’antiga teixidora havia apostat per la carrera propagandística i publicista, i ja era una autèntica agitadora de masses.

Durant aquesta primera dècada del XX, l’anarcosindicalisme va guanyar força dins dels replantejaments teòrics que s’estaven duent en el si del moviment anarquista. D’aquesta manera, i com diu Teresa Abelló, “el 1907 les societats obreres catalanes van fer un pas decisiu en el procés de modernització, al qual no era aliena la influència del sindicalisme revolucionari francès, en fundar a Barcelona l’agrupació Solidaritat Obrera”. Tot i que en un primer moment Teresa, la seva parella i altres anarquistes històrics van veure amb bons ulls aquesta nova federació, de seguida se’n van allunyar, argumentant que havia agafat una deriva revisionista que la desviava de l’anarquisme pur que tant els representava a ells. El canvi generacional era evident, i Teresa Claramunt no es veia representada en el nou panorama anarquista català.

El 1909 es va produir el que la historiografia ha anomenat la Setmana Tràgica, una revolta popular que sota la bandera de l’anticlericalisme i l’antimilitarisme va fer sortir a una gran massa de gent al carrer, en contra de la lleves forçades al Marroc. De seguida s’hi van sumar els obrers i van convocar vaga general el 26 de juliol. A partir d’aquest moment es varen desencadenar els fets més violents, sovint protagonitzats per dones, que cremaven esglésies i formaven barricades als carrers. Teresa Claramunt va participar dels aixecaments populars, però no va esdevenir la cara visible de la revolta i no va oferir una imatge pública protagonista durant aquesta, a causa de la seva marginació per part de la direcció de Solidaritat Obrera.

Un cop l’Exèrcit va aturar l’aixecament, es va produir una enorme repressió —2.500 detinguts i 5 persones executades—. Uns dies després, el ministeri de Governació va decretar el desterrament d’uns quaranta anarquistes, amb la voluntat d’evitar futurs conflictes. Entre aquests es trobaven Teresa Claramunt i Leopold Bonafulla. La parella va haver de deixar Barcelona i separar-se, ja que havien estat destinats a llocs diferents. Claramunt va anar a Saragossa, on ràpidament va integrar-se en els cercles anarquistes, mentre que a Barcelona es fundava, de la mà de Solidaritat Obrera, la Confederació Nacional del Treball (CNT), consolidant definitivament l’anarcosindicalisme com a forma d’organització de l’anarquisme.

En un Congrés de la CNT a Barcelona, el setembre de 1911, es va decidir traslladar el Comitè Nacional a Saragossa, ciutat on encara residia Teresa Claramunt. La CNT va convocar una vaga general el 1911, en solidaritat als vaguistes de Bilbao i en contra de la Guerra del Marroc. Teresa Claramunt es va “reconciliar” amb aquesta nova generació anarquista i va participar en un míting de la Federació Obrera, en el qual es va convocar oficialment la vaga. Amb el míting ja finalitzat, els obrers van sortir al carrer a manifestar-se i es van produir els primers enfrontaments amb la Guàrdia Civil, que acabarien amb la mort de dos obrers i amb la detenció d’uns quants més, entre ells, de nou, Teresa Claramunt.

El Tribunal Militar va condemnar a Teresa Claramunt a la pena de mort, i va ingressar a la Presó de Predicadors, on li van rebaixar la pena a tres anys de presó. El 1913 el Govern va decretar una amnistia, i Teresa va poder sortir de la presó. Aquesta última estada empresonada la va fer emmalaltir molt, i va sortir amb una salut molt feble: li va iniciar una paràlisi que ja l’acompanyaria fins la seva mort.

Després de sortir de la presó es va dirigir a Maó on va viure uns mesos, col·laborant amb el setmanari El Provenir del Obrero, però aquest va desaparèixer el 1914 i Teresa va anar a viure a Sevilla. A partir d’aquell moment, la seva activitat propagandística va quedar enormement reduïda arran de l’estat de la seva malaltia. Els següents anys, entre 1914 i 1923, Teresa va viure a Sevilla, Saragossa i Barcelona, gairebé sense aparició pública i cada cop més tancada a casa. Durant aquests anys l’anarquisme, ja organitzat, començaria a protagonitzar una forta mobilització obrera i un conjunt de vagues generals que tingueren el seu punt culminant el 1919 amb la vaga de la Canadenca, que aconseguia la reivindicació història de la jornada laboral de vuit hores. No obstant això, les tensions entre patronal i obrerisme continuarien en augment i es materialitzarien amb el pistolerisme, fins a arribar a una violència extrema.

A partir de 1924, la malaltia es va accelerar i li va impedir poc a poc la mobilitat física, fins a quedar immobilitzada en una cadira de rodes. Entre 1924 i 1931 va quedar reclosa a la seva casa de Barcelona, i amics, entre ells Federica Montseny, la visitaven sovint. Finalment va morir l’11 d’abril de 1931 amb 68 anys d’edat, i va ser enterrada el 14 d’abril. Aquell dia es proclamava la Segona República.

Desapareixia una de les figures cabdals de la nostra història, i la pionera del feminisme obrerista anarquista, com l’anomena Vicente. La seva consciència de classe, ja des de ben petita, a causa de la primerenca entrada a la fàbrica, la va enquadrar dins d’un moviment obrerista, l’anarquista concretament, que la marcaria per la resta de la vida. Destacà en aquest moviment, no només per la seva tasca orgànica, sinó per trencar-hi els estereotips de gènere, convertint-se en una de les dones més populars de la classe obrera.

Això no li va ser fàcil, i va arriscar tot el que tenia per lluitar per canviar l’ordre de les coses. Prova d’això és que va haver de viure nombroses detencions —amb el Procés de Montjuïc com a punt culminant d’aquestes—, quasi sempre acompanyada d’homes; va perdre cinc criatures i va emmalaltir de manera irrecuperable. El seu pensament també va anar condicionat per tots aquests aspectes, ja que, com ella mateixa deia, la seva base teòrica era la seva pràctica diària, la seva experiència. Lligat a això cal fer èmfasi també que el seu aprenentatge va ser autodidacta.

En definitiva, Teresa Claramunt va destacar per la seva personalitat, el seu temperament i les seves idees innovadores en matèria feminista, en una època en la qual les dones tot just començaven a trencar i pensar com trencar les seves cadenes. Aquest fet, acompanyat de la seva reiterada acció en el terreny del moviment obrer, li atorga una posició destacada en la Catalunya del darrer terç del XIX i primer terç del XX. Com diu Vicente, “aquest és el valor i l’actualitat que té el coneixement de la vida d’una dona que morí fa més de setanta anys”.

Read More