Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El feudalisme va ser una estructura política i social que es manté unida als ideals cavallerescs, a nobles i castells, i a una realitat retrògrada, negra i bruta. Aquesta definició mínima és la que es dóna habitualment entre les persones que no estan familiaritzades amb el seu context i el seu abast real. Aquest fet té una explicació molt simple: durant el segle XIX, sobretot, el romanticisme va portar una idealització de la realitat medieval, reduint-la i modificant-la per tal d’adaptar-se als cànons de l’estil predominant. Per tant, la imatge que hom es fa d’aquesta època ve relacionada amb les realitats dels poderosos i les seves històries de lluita, però malauradament no es té en consideració la realitat social i l’afectació d’aquesta estructura socioeconòmica. Per tal de posar una mica de llum en aquest context tan desconegut per molts, a continuació s’explicaran les relacions del feudalisme amb el treball, com es regulava i quines condicions establia.

Abans de començar, però, caldrà establir unes breus definicions de cada concepte per no perdre’s. En primer lloc, vegem què és el treball. L’Institut d’Estudis Catalans en brinda dues definicions: «activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta» i «esforç humà aplicat a la producció de riquesa». Com es pot comprovar, ens donen un abast de transformació de matèria primera en productes per a viure i de la generació de beneficis per tal de incrementar una propietat. Aquestes definicions ens porten, doncs, a la producció física de béns per tal d’obtenir matèria per a sobreviure o ser intercanviada per guanyar diners.

D’altra banda, el feudalisme es pot definir com una estructura social basada en relacions polítiques, socials i econòmiques establertes per pactes entre dues o més persones. Aquesta ve donada per compromisos acordats per les dues parts, que podien variar depenent de les dues persones que fessin el pacte: des de la protecció militar a canvi de treballar unes terres, el cobrament d’un peatge a canvi de pagar un percentatge d’un impost o el l’ajuda militar i el suport polític a canvi de la cessió d’un castell o d’unes terres. Aquest pacte ve establert per un jurament realitzat per les dues parts i d’un homenatge, concretament del que cedeix el privilegi cap al receptor. Cal veure, doncs, com depenent de les parts que intervenen en aquest contracte social, la relació entre aquests varia. El retrat que es dóna normalment és entre senyors poderosos que es prometen ajuda a canvi del domini d’unes terres, però la realitat va més enllà.

Es pot considerar l’arquitectura social feudal com l’organització de la societat en base a la seva importància política i econòmica en un moment concret de la història. Cal insistir en el fet de la seva gran capacitat per variar aquestes relacions, ja que aquests compromisos tindran valor mentre les dues parts mantinguin aquests juraments efectius. Es poden trobar molts casos on els juraments es trenquen per generar noves realitats feudals, com podria ser l’anomenada “Marxa a la Independència” que van realitzar els comptats catalans a l’inici del segle X o la revolta de Mir Geribert (1041 – 1058) vers el comte de Barcelona Ramón Berenguer I (1023-1076). De totes maneres, aquesta estructuració estableix una jerarquia de la societat, dins la qual tots els estaments hi tenen una funció.

Aquesta estructura social establia una sèrie de tasques per a cadascun dels elements de l’organigrama. En un lloc superior, hi trobem les aristocràcies bèl·liques, les quals utilitzaven el monopoli de la violència com a recurs per a ser ens que administraven el poder. En un segon nivell hi trobem els estrats administradors d’aquest poder, que eren els encarregats de mantenir i aplicar el poder derivats o encomanats a aquestes aristocràcies; i finalment hi ha els treballadors, els que realitzen l’acció de generar la matèria prima amb la qual se sustenta la societat. Aquesta realitat la va retratar Sant Agustí d’Hipona en el seu “Comentari dels Salms 1-32” l’any 390, on identificava tres funcions socials de l’home, i que es va reinterpretar al segle XII per tal d’assignar rols entre laics (com a nivell inferior i dominat) i religiosos (com a classe dominant). L’estament eclesiàstic, en la seva funció de justificador moral de la estructura social, va tenir un paper clau. Com bé es pot observar, en tots els estrats hi ha un treball, però en termes de la definició que s’ha donat a l’inici (“transformant la natura que l’envolta” o bé “generant riquesa”), els que exercien un treball eren els camperols, almenys en un inici.

Font: Wikimedia Commons

D’esclaus a treballadors “lliures”

La realitat social de l’inici de l’Edat Mitjana va ser una conseqüència de la caiguda de l’Imperi Romà, i aquesta nova realitat va comportar un nou ordenament de la societat. La desaparició de l’ens públic no s’ha de veure com un canvi brusc, sinó més aviat gradual, que venia avisat des del segle I, agreujat per la finalització de les grans conquestes imperials, que alimentaven el tràfic d’esclaus. Aquesta nova realitat, posterior a la crisi del segle III, que substitueix l’esclavisme, dóna resposta a una necessitat que tenien els fins llavors “esclavistes”, que veien com la seva estructura organitzativa de treball resultava cada vegada més inassolible. Així doncs, neix l’anomenat colonat.

Val a dir que, si bé aquesta és la teoria tradicional, el debat dels historiadors radica en l’equilibri entre els esclaus i els “colons”. Aquesta tipologia de treballador, que a nivell legal era un home lliure però amb un lligam jurídic tan fort que l’obligava a complir condicions molt estrictes, és el punt clau per entendre aquesta transició. Les fonts de l’època, com Cató o Varró, ens determinen la coexistència de les dues tipologies de treball. Per tant, quan comença aquest procés que ens porta a les relacions feudals?

És evident que, en algun moment de l’anomenada Antiguitat Tardana, l’economia amb una variable esclavista present va canviar cap a la forma germànica bàrbara, més dinàmica (en paraules de l’historiador Chris Wichkam), generant un corrent que movia l’estructura econòmica cap al model de producció feudal, és a dir, l’esclavitud se substitueix per la servitud. Una definició bastant acceptada, tot i que llargament debatuda, del que va succeir a l’època tardoantiga és que les hisendes esclavistes van col·lapsar (com ja s’ha esmentat anteriorment, sobretot durant la crisi del segle III d.c.), obligant a redistribuir aquestes en possessions lliures als esclaus per tal de continuar extraient-ne un rendiment. Aquesta nova situació va comportar un altre canvi degut a l’adaptació d’aquesta a la nova realitat bàrbara de les tribus germàniques que baixaven a les zones meridionals imperials buscant refugi de les onades nòmades agressives que assolaven la plana central d’Europa. En aquest punt, quan coincideixen la tendència a la possessió lliure (herència de l’Imperi) amb les normes de les societats germàniques que dominen políticament la societat (poblacions germàniques de caràcter tribal i nòmada recentment instal·lades), neix la servitud com a fusió i adaptació. Però cal insistir en el fet que aquesta transició es defineix com el pas d’una economia amb domini de l’esclavisme amb estructures feudals a una societat amb presència de l’esclavisme però amb el domini de l’estructura social feudal.

Per tant, a l’inici de l’Època Medieval s’observa una realitat configurada per la culminació d’un canvi de paradigma: es passa de l’existència d’un ens públic de gestió administrativa, política, econòmica i judicial de la societat a una realitat sense aquest element vertebrador. En aquest punt, es desenvolupa una fragmentació de la societat basada en dos pols, que es poden definir com els propietaris i els treballadors de la terra. D’una banda, aquests propietaris responien a una situació de descentralització del poder (causat per la descomposició de l’Imperi), en què el poder individual i privat de cadascun d’aquests propietaris era el poder “de facto” sobre les seves propietats. Això inclou les atribucions que es poden despendre de la concepció d’un ens públic, com administració, defensa, justícia i economia (entenent economia com a tributs en pagament pels serveis adquirits). D’altra banda, trobem la pagesia. Per què una societat desenvolupada i amb una característica urbana important com la que habitava el Baix Imperi va decidir emigrar al camp? La resposta es troba en la tendència a la privatització del poder per part d’aquestes aristocràcies guerreres, ja que cada parcel·la de poder depenia d’un membre d’aquesta elit, i totes tenien la mateixa necessitat: subsistir. Per tant, la producció d’aliments es constituïa com a eix vertebrador de la societat i, la propietat de les terres, un símbol de poder.

La producció agrària va esdevenir l’epicentre de l’economia i la societat en aquest punt. Aquest factor, però, implica una modificació substancial de l’economia. L’existència de la ciutat implica una existència simbiòtica d’un comerç que l’estimula i d’una indústria, localitzada també a la ciutat, que alimenta aquest comerç. A les ciutats antigues, que tenien aquestes funcions (a part de la de control polític i administratiu) s’hi podien trobar exemples de la divisió del treball: diferents oficis i una especialització que comportava un increment de la producció i una diversificació dels productes. Aquesta realitat, sumada a un mercat eficient, permetia que la població pogués tenir un ofici i obtenir altres productes mitjançant la compra. En canvi, en l’època feudal aquests grans circuits mercantils no tenien aquest gran pes. La pèrdua de les dinàmiques mercantils a gran escala va comportar una realitat diferent: les ciutats van reduir dràsticament la població puix que, com a centres de domini del poder públic i distribució de béns, havien perdut la funció i van passar a acollir petits mercats interlocals d’intercanvi de productes.La desaparició dels grans circuits mercantils i la substitució per petits punts d’intercanvi interlocal també van produir un impacte en el valor de la moneda. Si es realitzen intercanvis, l’ús de la moneda queda restringit a la compra de béns de luxe en circuits mercantils menys predominants i poc accessibles a la pagesia. Per tant, encara agafen més protagonisme els productes generats per la pròpia pagesia.

La nova realitat social: l’Alta Edat Mitjana

Un cop vista aquesta situació, es pot observar com canvia el paradigma del treball. Si el que passa a tenir més valor és el producte agrari per a subsistir i, per tant, l’excedent de les collites, evidentment pren protagonisme el productor d’aquests productes i la terra on es cultiven. I en aquest punt és on es troba la connexió entre la importància de la pagesia i del lligam legal d’aquesta amb la terra. Els dos col·lectius predominants en l’època altmedieval (que abraça de la caiguda de l’imperi a l’any 1000) existien com a equilibri entre la producció de béns de consum i la protecció de la terra que els generaven; per tant, pagesia per un costat i aristocràcia (tant guerrera com religiosa) per l’altre. Si bé s’ha definit com a equilibri, seria agosarat pensar en una coexistència. El domini de terres implicava una major quantitat d’excedents en la producció, un major poder polític i una major capacitat de mantenir un poder bèl·lic considerable. Aquests nuclis de poder, l’aristocràcia guerrera, tenien com a objectiu mantenir una gran quantitat de terres per a poder alimentar una micro economia dins dels seus dominis: un grup de cavallers especialitzats en la guerra, un grup d’artesans (ferrers, moliners, forners) que oferien una quantitat de productes que directament del camp no s’obtenien i una cort que permetés crear lligams polítics estables amb altres aristocràcies. Per tant, l’estabilitat residia en dos eixos fonamentals: tenir una gran quantitat de terres i una gran quantitat de treballadors o pagesos que les cultivessin. La pagesia lliure o aloera havia existit durant l’època tardo antiga i continua present en aquesta societat, però la voluntat de lligar aquests treballadors a un territori concret d’un senyor va comportar la progressiva formació d’una pagesia amb adscripció a la terra i sense llibertat de moviment si no era sota conformitat del senyor de les terres sota les quals s’havia compromès.

Font: Wikimedia Commons

Aquest compromís era l’eix vertebrador de la societat feudal: el pacte feudovassallàtic. Si bé la vessant coneguda és la de l’elit noble, amb un compromís de fidelitat, suport en la guerra i consell (consilium et auxilium), també servia per establir compromisos entre la pagesia i els propietaris de la terra. Aquest compromís sovint seguia el següent esquema: a canvi de la cessió en usdefruit de les terres (el feu) i de la protecció militar d’aquestes i de la família per part del senyor, el pagès es comprometia a esdevenir vassall del senyor, i això implicava o bé pagar una quantitat de cada producte a l’any a l’aristòcrata, o bé a treballar les terres d’aquest i mantenir-les cultivades per a que tot el que sortís d’allí anés directament en propietat del noble, o inclús totes dues opcions. Per tant, queda establerta una estructura socioeconòmica en base a aquest pacte.

Aquesta forma “contractual”, però, tenia formes diferents depenent de la zona geogràfica on es trobés la terra. En zones com el Migdia Francès o la península Itàlica, la variació de les propietats basculava entre nobles cristians, fet que produïa un cert estancament i inclús una violència interna molt forta, que provocava un enduriment de les condicions acordades. Aquesta violència feudal naixia de la voluntat dels senyors d’expandir el seu domini a en detriment dels poders del seu voltant. En aquest punt és interessant recordar la frase de l’historiador Eduardo Manzano “l’espai medieval era una frontera constant”, que pretén desmentir la idea de musulmans versus cristians i constatar la realitat de molts micropoders que competien en el domini de la terra per fer-se un lloc preeminent dins de l’espai polític. D’altra banda, en zones com la península Ibèrica i les zones germàniques, la voluntat de colonització cristiana cap a zones bàrbares o musulmanes va portar a una relaxació d’aquestes condicions per tal d’atreure-hi la pagesia i que es desplacés mà d’obra a treballar aquestes terres sota un nou domini. Les famoses “cartes de població” daten d’aquella època.

Però inclús sota aquestes condicions aparentment tan estrictes, es produeix una evolució cap a un model més desenvolupat. La tendència a generar poders aristòcrates més grans i espais amb una certa estabilitat va portar a un potencial més gran de producció. La unitat de producció de l’anterior estadi, la família camperola, tenia una capacitat molt reduïda, que consistia a generar petits productes per a vendre als circuits mercantils locals per a generar unes excedents monetaris. Aquesta realitat perdura durant tota l’època medieval, però hi ha un canvi que afavoreix una reestructuració econòmica progressiva: l’estabilització interna de la societat feudal va afavorir l’aparició de circuits mercantils cada vegades més amplis. El gran circuit de l’Antiguitat, el mar Mediterrani, va quedar compartit pels dominis cristià i musulmà i, aquest últim, oferia uns productes de luxe als regnes cristians, per tant no afavoria el naixement d’un circuit de producció i venda intern. En canvi, dins de l’àmbit de domini cristià, es van anar enfortint les estructures comercials internes.

La Baixa Edat Mitjana (1000-1492): el floriment de les ciutats i la (re)aparició de nous oficis

La pacificació relativa dins de la Cristiandat va comportar una capacitat productiva major i, per tant, major quantitat d’excedents. Aquest increment va comportar també un augment de l’ús de la moneda, que permetia realitzar compravendes sense cap mena d’intercanvi. En aquest context, molts treballadors podien permetre’s especialitzar el seu treball i dedicar-se a una única disciplina, naixent així l’artesanat medieval. Els artesans se situaven en els epicentres comercials per a poder vendre els productes, i aquests epicentres constituïen les ciutats. L’aparició de la ciutat medieval, doncs, va ser una conseqüència de l’estabilització de la societat feudal i de l’assentament dels poders privats que dominaven la política.

Aquestes ciutats van anar prenent protagonisme a mesura que la capacitat de generar beneficis augmentava: aquests beneficis venien de la mà d’una nova classe social, la burgesia. La seva funció era la de ser mercaders, la seva presència suposava un estímul comercial per a l’economia, i els grans poders volien estar presents en aquests punts. Per tant, la lluita pel domini de les ciutats va ser constant, però sobretot en benefici de tres col·lectius: la primera, l’aristocràcia terratinent, que volia beneficiar-se no només de la producció d’excedents, sinó del mercadeig i dels impostos derivats d’aquest; la monarquia, que necessitava una gran quantitat de diners per mantenir un complex equilibri de poder entre la noblesa, i la burgesia, la qual exigia ser un poder independent i generar un poder públic controlat per ells i que vetllés per la protecció de l’economia.

Font: Wikimedia Commons

En aquesta última etapa, anomenada baixmedieval, es podien trobar quatre tipologies de treballadors. En primer lloc hi havia la pagesia, que passava a estar adscrita a la terra i que continuava generant l’excedent perquè l’estructura social es mantingués dempeus. La població rural tenia encara una petita producció industrial de cara a la subsistència (produïen a escala familiar per tenir quelcom més que vendre, sovint als mercats locals) i un excedent destinat a la venda local, però amb el pas dels segles això els va permetre tenir una capacitat monetària per ser partícep del mercat. D’altra banda, hi havia l’artesanat, que constituïa el pilar de la producció manufacturera. Separats en gremis segons l’especialitat, procuraven tenir una estabilitat vers els fluxos econòmics per aquesta via per tal de no veure’s afectats per competències externes. També hi havia un estrat inherent a l’estructura social, amb la finalitat de cobrir funcions específiques, com moliners, forners o agents de supervisió de la noblesa. Aquests agents eren protagonistes en tota la societat com a resultat de l’herència dels costums feudals, amb presència a les ciutats i sobre tots aquells privilegis o monopolis propietat de la noblesa. Finalment, hi havia la burgesia, que treballava en la transacció i el comerç, obtenint beneficis d’aquests.

El període medieval és un punt d’alta complexitat pels historiadors per la quantitat reduïda de fonts primàries que es poden trobar, però també per la transgiversació al llarg dels segles de la seva herència. Tot i així, no deixa de ser un punt d’origen de la societat actual. Moltes fundacions de ciutats es remunten en aquella època, molts elements culturals actuals son hereus del període, i també es troben traces d’elements econòmics que han desembocat en l’estructura econòmica actual. Si bé el capitalisme com a tal neix més endavant, aquest és un hereu distanciat en el temps de la ciutat medieval i, per tant, del feudalisme. A més a més, molts historiadors s’hi refereixen com al tret de sortida de la identitat europea actual i de la configuració de l’eix occidental; per tant, la comprensió d’aquests factors ajuda a comprendre el present. I d’aquesta anàlisi no se n’escapa el treball: l’herència rural de gran part de la població catalana fins als anys 60 del segle passat ve donada i estructurada per l’organització social agrària, i, si bé els temps canvien, la memòria no s’ha de perdre vers allò que configura una part de l’essència de la societat.

Read More

Podeu trobar aquest article també a Llibertat.cat

El passat dissabte va culminar la Marxa Pagesa a la ciutat de Barcelona. “Cal incorporar la Catalunya pagesa al nou model de país i superar els reptes que posen en qüestió la seva funció bàsica […]Així quedava palès en el Manifest Lluita amb Unió de Pagesos. Aquesta acció col·lectiva de la pagesia liderada per Unió de Pagesos pot suscitar moltes preguntes. Es tracta d’una acció deslocalitzada o té un sentit històric? Com és que aquest sindicat s’emmarca en un projecte nacional català, com indiquen els seus estatuts i parla de model de país? Lligat amb els seus estatuts, com és que propugna el canvi d’estructures socials al camp perquè aquest quedi en mans dels pagesos? I per últim, quan parlem de la pagesia ens hi hem de referir com a classe social o moviment social? Anem a pams.

Són molts els elements històrics a tractar en el camp català les darreres dècades i centúries, i molt complexes; com l’acció i la composició en el camp, i els canvis en l’agricultura. Cadascun d’aquests elements ja mereixen un article per si sol. Per això, sols es farà una fotografia general molt més enfocada a elements sociopolítics que econòmics, per tal d’aproximar les respostes a aquestes preguntes. I s’assenyalaran algunes obres per tal que el lector pugui aprofundir en la temàtica.

Unió de Pagesos, la construcció d’un referent

Les darreres dècades Unió de pagesos ha protagonitzat diverses mobilitzacions com tractorades, talls de carretera i manifestacions. Des de les primeres manifestacions a Lleida i Tarragona l’any 1976 contra la sindicació vertical al camp, i la tractorada de l’any 1978 contra les noves Cambres Agràries, les quals no donaven resposta a les de demandes de democratització d’aquestes, han estat moltes les accions que s’han dut a terme per arribar a assolir fites; com les eleccions democràtiques a les Cambres Agràries per primer cop el 1994. A partir de llavors s’ha anat consolidant com agent hegemònic al camp, tan en mobilització com en representació  i afiliats. Esdevenint un canal de mediació i capaç d’interpel·lar des de la localitat fins als despatxos dels ministeris.  Per entendre això i la situació al camp català el darrer quart del segle XX i Unió de pagesos, Andreu Peix constitueix un autor de referència.

Imatge d’una assemblea pagesos de Gandesa en la primera vaga pagesa després de la dictadura el 1977. La nova tàctica de lluita pagesa va ser la convocatòria de tractorades. Els pagesos feien la seva protesta ocupant les carreteres principals per fer sentir la seva veu. Font: Alfatara digital

En aquest recorregut apareix la (suposada) contradicció de que Unió de Pagesos, de signe progressista, sigui hegemònic en el camp, tot i que fins a l’actualitat, hi hagi hagut un domini electoral de CIU en les zones rurals. Andreu Mayayo en el seu llibre De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya 1893-1994 relata que “Cal tenir en compte que el nombre d’afiliats és un fet d’organització social, mentre que el nombre de vots és un fet d’opinió. És perillós comparar dos fets d’ordre diferent. Una tradició que al capdavall, ha impossibilitat el trencament de la Unió de Pagesos per part de CIU i el PSC o la consolidació d’una clara alternativa sindical. Una tradició que ha dut Unió de Pagesos a donar suport a mobilitzacions socials de caràcter cívic i progressista, com és ara la convocatòria d’aturada general del 14 de desembre de 1988 decretada per les centrals sindicals CCOO i UGT, en què participà de forma activa […]És evident que hi ha hagut conflictes amb el poder polític de torn, però anem més enllà d’això i de l’argument de l’organització social. Què ha fet conviure realment els vectors nacional i social?

Segurament la resposta es troba en la mateixa fundació d’Unió de Pagesos l’any 1974. La seva matriu ideològica beu de l’antifranquisme català en el qual hi havia una comunió dels elements nacional i social, i d’una estratègia interclassista del PSUC (amb el suport d’altres partits de l’espectre polític de diferent ideologia) com la utilitzada en les CCOO. L’adscripció de la major part dels seus membres (fins a dia d’avui també!), a nivell  socioeconòmic, eren petits pagesos propietaris. Aquest a més, es considera hereu de la Unió de Rabassaires i ha recuperat com a pròpia la Revista Terra, d’aquest sindicat.

Si entenem tot això, no ens pot estranyar que tingui un fort component democratitzador i que no hagi de sobreviure enmig d’una suposada contradicció entre el fet nacional i la qüestió social. És necessari però, endinsar-nos en la història de la pròpia Unió de Rabassaires per comprendre com aquest va de la mà d’un model nacional català. I com s’ha incorporat aquest fort component progressista i reformista. Aquest darrer,  és un terme usat moltes vegades de forma despectiva, però veurem com això no treu que Unió de Rabassaires fora un sindicat de classe, per la seva lluita en relació a la propietat de la terra, i que el seu reformisme servís per articular algunes de les respostes més ambicioses que reeixiran en el camp català.

Unió de Rabassaires i la trajectòria històrica del sector agrícola

Durant el franquisme va desaparèixer tota la organització sindical o cooperativa agrària i es va confiscar i  expropiar  els  locals  de  la  Unió de Rabassaires. Però que havia estat la Unió de Rabassaires? Nascuda l’any 1922 com a federació de d’entitats camperoles d’àmbit municipal i comarcal estava formada principalment per rabassaires i parcers, tot i que incorporava a jornalers i petits propietaris. Com explica Jordi Pomés, un dels màxims experts en la matèria “Lluís  Companys  va  fundar  el  1922  el  sindicat  Unió de Rabassaires  amb tres objectius principals: col·laborar en la pacificació social i sindical en l’àmbit rural català, aconseguir més justícia social per a la pagesia sense terra, i recuperar per al conjunt del sindicalisme pagès català un programa clarament reformista que  deixés  de  banda  els  postulats  revolucionaris  que  havien  imperat  en  bona part de les lluites sindicals agràries durant el conflictiu trienni de 1918-1920. Es pot afirmar que durant els anys en què ell fou el principal dirigent de la Unió de Rabassaires, entre 1922 i 1931, va aconseguir complir clarament l’últim objectiu, alhora que va fer contribucions destacables en l’assoliment dels dos primers.

Manifestació de rabassaires el 1934 a favor de la Llei de contractes de conreu. Font: Nodo50

Aquest arribà a ser majoritari a principis dels anys 30.  Les seves arrels en el republicanisme i el catalanisme popular propiciaren una entesa amb ERC. Això serví per confrontar-se políticament amb la Lliga Regionalista i el seu sindicat de propietaris: l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), dit en altres termes, la patronal. La proposta de reforma agrària engegada pel primer govern de la Segona República Espanyola, fou portada de forma més radical a Catalunya, centrada en els contractes de conreu. El reivindicaven com a perpetu i amb la possibilitat de redimir-lo com un cens. La Unió de Rabassaires es radicalitzà el 1934 després que la Generalitat aprovés la Llei de contractes de conreu, la qual era una millora molt moderada en la seva situació, i fora posteriorment tombada per la pressió dels propietaris al govern de dretes del Bienni Negre. Tot i ser molt important l’etapa del 1922-1930 per entendre la conformació d’una organització molt potent entre el radicalisme obrerista i la via cooperativista, o el període de guerra en què hi haurà un acostament amb Unió Socialista de Catalunya, un rebuig al col·lectivisme i l’assumpció del control de la Unió de Sindicats Agrícoles;  l’etapa republicana ens serveix per entendre com es versaven els interessos de classe amb les apostes polítiques catalanistes i contrastar com acabaria prenent forma l’organització sindical al camp.

Ara bé no és una experiència nascuda d’una problemàtica del segle XX.  La lluita rabassaire s’estén des del segle XVIII al segle XX i neix amb el cooperativisme vitivinícola. Aquesta dinàmica es consolidà a finals del segle XIX; pels nous reptes imposat per la crisi agrària (amb la fil·loxera) i l’Estat liberal; per la resposta pagesa davant la defensa de la propietat i el control social dels propietaris; per la Llei d’associacions de 1887 que permeté proliferar el caràcter societari de la pagesia. I la construcció del sindicat com a eix a partir del qual es vehicularà; pivotant amb el catalanisme d’arrel popular.

Com expliquen Marc Badia-Miró i Enric Tello en el seu treball Vine-growing in Catalonia: the main agricultural change underlying the earliest industrialization in Mediterranean Europe (1720–1939) s’engegaren reformes agràries moderades – en aquesta línia que es consolidaria a finals del XIX i a principis del XX -, durant les etapes democràtiques del trienni liberal de 1820-23 i durant la Primera República Espanyola de 1873. A l’igual que el 1934, totes amb una forta presència del camp català; totes engegades amb una pulsió progressista i tombades per forces polítiques retrògrades, com a denominador comú.

Durant aquests segles d’impàs de l’època moderna a la contemporània de Catalunya es produirà un procés econòmic lligat a la necessitat de rendes, després de la Guerra de Successió, que portarà a una especialització vitícola i farà aparèixer amb força tan la figura dels rabassaires amb els nous contractes emfitèutics; esdevenint un dels elements principals de la industrialització catalana.

A través d’estudis com Remences i Rabassaires de Francesc Bonamusa, per exemple, trobem que hi ha un fil històric molt més llarg. Podríem descobrir altres etapes i esdeveniments passant per la més que coneguda Revolta dels Segadors, a les assemblees de Pau i Treva i encara endinsant-nos més en la nostra història en la que els pagesos hi ha tingut una forta presència. No obstant això, aquest grup no ha estat mai homogeni ni en composició ni en interessos, pel que s’ha contemplar en el seu estudi amb més profunditat. Fa unes poques setmanes publicava una radiografia del camp a la Catalunya Moderna.

No és un fet diferencial català. Aquesta situació corre de forma paral·lela arreu del món, resseguint la història de l’agricultura fins als seus inicis fa més de 10.000 anys. Per qüestió d’espai no podem entrar en les diatribes de la participació de la pagesia a cadascun dels conflictes socials i polítics, però es pot constatar que pràcticament sempre hi està implicada de forma central o accessòria. I és que l’agricultura (com a peça històrica fonamental del teixit productiu amb les relacions de producció) ha estat una de les màximes que ha anat vehiculant l’organització social.

Classe social o moviment social?

Al parlar d’organització social no podem fer cap pas en fals. Categoritzar pot ser perillós, però a la vegada és elemental per dotar de sentit els anàlisi que puguem elaborar. És pertinent categoritzar-los com a classe social o moviment social. D’entrada no penso que siguin termes oposats o antagònics, són més aviat complementaris a l’hora de descriure la pagesia en l’actualitat i a nivell històric. No hem de posar la pagesia en un paquet que anomenem classe social per se, sinó recollir-la de forma general amb aquesta eina i destriar-ne les seves especificitats. La pagesia sens dubte és un grup d’individus que comparteixen unes característiques comunes que els vinculen social o econòmicament, sigui per la seva funció productiva o pel poder adquisitiu. Com apuntàvem no es tracta d’un grup homogeni en composició ni interessos, però si que es pot identificar com una classe social de la qual se n’ha de saber desgranar la seva complexitat a cada geografia i cronologia.

Cartell de la Unió de Rabassaires editat durant la Guerra Civil Espanyola. Font. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
Cartell de la Unió de Rabassaires editat durant la Guerra Civil Espanyola. Font. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Ens serveix per contrastar les diferències d’interessos dins el propi grup i respecte els altres per exemple. En època contemporània, tot i que tindran molta presència els rabassaires i els parcers que seran els màxims protagonistes d’Unió de Rabassaires , també hem de comptar als petits propietaris i jornalers com a actius en el sindicalisme agrari. No obstant això, l’espectre de la pagesia era molt més ampli comptant els pagesos propietaris, alguns dels quals en el procés d’industrialització s’adscriuran cada cop més properament a la burgesia. Prova d’això n’és l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) conformat per mitjans i grans pagesos propietaris. Per retrocedir més en el temps és molt útil l’obra  Classes socials i poder polític a Catalunya de Fausto Miguélez i Carlota Solé.

Ara bé, tornem en el context fundacional d’Unió de Pagesos. Si bé, els seus membres eren propietaris de terres, aspiraven fer un front comú en pro d’una retribució justa per la seva producció agrària. Hi ha un vincle unificador entre petits i mitjans propietaris, masovers, parcers, etc. La lluita contra els que es queden amb el fruit del seu treball: les grans empreses monopolistes de transformació i comercialització de productes agraris en el I Congrés d’Unió de Pagesos per exemple. D’això se’n desprenen dos coses. Una mutació a un projecte interclassista enfocant part de les lluites a la millora de preus i la preeminència cada cop major de propietaris, però mantenint-se una contraposició als grans propietaris i una certa presència de treballadors agrícoles sense propietat.

Quan Unió de Pagesos va convocar la darrera mobilització constatava que “urgeix un paquet legislatiu que garanteixi la justícia i l’equitat en el comerç i la distribució dels productes alimentaris”. Hi ha hagut una davallada de la renda de pràcticament el 40%. Segons ells, a causa “d’una Política Agrària Comuna que ha deixat de sostenir els preus, tenallada per la liberalització deslleial en l’accés al mercat interior de la Unió Europea i pels oligopolis agroindustrials i comercials que rebaixen, fins i tot sota costos, els preus pagats als productors.” Es constata doncs, aquesta continuïtat descrita, des de la seva fundació. A més de l’ampliació de demandes com instruments de suport, les mesures compensatòries, el respecte a l’entorn, etc.  El canvi de model productiu cada cop més enfocat al sector terciari, ha fet passar progressivament la qüestió de la propietat a un segon terme, fent èmfasi en les mesures monetàries.

Tanmateix, cal tornar a la pregunta inicial. Què vol dir exactament que propugna el canvi d’estructures socials al camp perquè aquest quedi en mans dels pagesos? No es refereix de forma vaga a una suposada sobirania alimentària, sinó que més enllà d’aquestes mesures monetàries es garanteixi l’accés als mitjans de producció, d’acord amb la realitat objectiva actual del sector agrícola que són les petites explotacions familiars. És simplement una qüestió de realitat material; la resposta que dóna la pagesia és el requeriment de sobirania com a tal.

Situem-nos ara en el camp de la l’acció i la mobilització. En la pròpia resposta dels pagesos podríem resseguir teories neoclàssiques o més contemporànies com la de Scott relacionada amb la pròpia subsistència, però en aquest cas, per manca d’espai també, ens quedarem amb la definició bàsica de l’acció de la pagesia per destacar-ne la seva naturalesa com a moviment social centrat en les darreres dècades.

Cartell de la Marxa Pagesa organitzada per Unió de Pagesos
Cartell de la Marxa Pagesa organitzada per Unió de Pagesos. Font: Unió de Pagesos

Per tots els elements descrits, el camp esdevé un espai de pugna entre diversos sectors polítics i econòmics. I la resposta que han donat certs sectors de la pagesia (en aquest cas centrant-nos en els que podríem denominar progressistes),  ha sigut intentar articular un moviment social prou fort per satisfer els seus interessos. Els sindicats, en aquest cas tan Unió de Pagesos com Unió de Rabassaires, serien els agents organitzadors, però d’aquests se’n desprèn una mobilització periòdica, pel que se li pot atorgar un sentit de permanència històrica.

Perquè doncs, no ens és tan familiar com a moviment social? Partint d’una formulació clàssica de moviments socials com explica Josep Pont i Vidal  en el treball A què ens referim quan parlem de Moviment Social? Com podem analitzar-lo? S’observa que manca posar l’accent en els moviments socials històrics. La introducció en les darreres dècades dels Nous Moviments Socials (NMS) com serien el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme, moviments urbans, etc. Rellevants per les noves dinàmiques socials més contemporànies, sembla que hagin deixat en un segon pla les de més recorregut i lligam amb l’anatomia social com la pagesia.

Conclusions

L’acció del passat diumenge no és una qüestió puntual, ja que es troba enquadrada en l’acció general durant les darreres dècades i centúries en el camp català. “El sindicalisme agrari de caràcter inequívocament progressista i d’esquerres ha estat, en els períodes de llibertats públiques, hegemònic fins ara al camp català” com relata Mayayo. Però a més, aquest ha pres forma al llarg del temps exigint un model propi en base a unes necessitats pròpies, molt vinculades a l’àmbit polític.

Les necessitats de la pagesia han sigut canviants, tot i que n’hi ha d’estructurals com la que presenta actualment la mateixa Unió de Pagesos relacionades amb la demanda del canvi d’estructures socials. És a dir, partint de l’herència dels rabassaires que posaven l’accent en la propietat de la terra i no en els preus dels producte. Tot i que ha tendit a una organització amb demandes interclassistes, adaptant-se les noves necessitats del context i del grup pagès actuals, els petits propietaris. Més enllà d’això es pot constatar com continua sent un moviment social fort per les seves accions i amb un pes específic important per la seva naturalesa.

Per acabar m’agradaria interseccionar dos elements. Per una banda les necessitats actuals que ha exposat la pagesia com combatre la gran disminució de la renda agrària catalana, la manca del suport públic davant l’avenç de nous mercats i grans propietaris, etc.  I per altra la formulació d’aquestes al voltant del model de país.  Quina serà la relació que s’establirà  amb els actors polítics en el marc del procés independentista? Quin paper pot jugar la pagesia en aquest? És evident que ens hem de preguntar si els pagesos tindran prou força per revertir aquesta situació i quina resposta hi donarà l’Estat solament, per exemple. Però tenint en compte precedents com l’aliança entre ERC i la Unió de rabassaires durant l’època de la Generalitat republicana, en un context com l’actual és molt interessant veure com pot versar els seus interessos, sobretot tenint en compte que ha mantingut aquesta caràcter nacional català.

Cal fer una major introspecció del paradigma de la pagesia i de la possible projecció. La meva intenció era simplement posar de relleu la seva posició en el present des d’una perspectiva històrica, de cares a treballar en l’actualitat. Ara bé, tenint en compte les qüestions finals, les quals el futur ens anirà donant resposta, una cosa és més clara; qui oblidaria almenys en aquest tauler de joc, que és la societat, que la pagesia ha tingut (i té!) una gran força i arrelament com a moviment i classe social? Potser fa falta tenir-ho més present.

Finalització de la Marxa Pagesa a Barcelona liderada per Unió de Pagesos. Font: Unió de Pagesos

Read More