Introducció

Abans de l’arribada dels romans l’any 218 aC, a la península Ibèrica existia una gran diversitat cultural i lingüística. Els geògrafs grecoromans ens la mostren, sovint de forma fragmentada i inexacta, atesa la seva tendència a fer generalitzacions i al fet que, alguns, mai van trepitjar els territoris que van descriure. En qualsevol cas, el panorama descrit acostuma a generar preguntes difícils de respondre i que ens allunyen de conèixer la protohistòria de la península: els pobles citats a les fonts grecoromanes, des de quan estaven assentats a la zona en què es trobaven en ser descrits? Quines llengües parlaven? Practicaven l’escriptura? Aquests aspectes no acostumaven a despertar l’interès dels escriptors antics, i l’arqueologia tampoc pot, exceptuant-ne exemples clars, atribuir llengües a determinades cultures arqueològiques sense evidències d’escriptura.

En època preromana, a la península Ibèrica van existir -i no sabem si coexistir, però tot sembla indicar que no tots- quatre sistemes d’escriptura importants (n’hi ha algun més) i identificats amb certesa: l’escriptura del sud-oest o tartèssia; l’escriptura ibèrica meridional o del sud-est; l’escriptura ibèrica septentrional o del nord-est i el celtibèric.

L’escriptura del sud-oest

Segons la investigació tradicional, la primera escriptura paleohispànica nasqué al sud de la península Ibèrica, concretament a la zona meridional de l’actual estat de Portugal, a les regions del Baixo Alentejo i de l’Algarve. En aquestes àrees és on s’han trobat la gran majoria de restes epigràfiques de l’anomenada escriptura del sud-oest, o tartèssia, amb algunes inscripcions també trobades a Extremadura i Andalusia.

Aquesta és un sistema d’escriptura que, com tots els paleohispànics, combina l’alfabetisme i el sil·labisme, és a dir, per als signes que representen valors fonètics oclusius utilitza sil·labogrames, mentre que per a la resta (vocals i resta de consonants), n’utilitza d’alfabètics. El que fa especial aquest sistema d’escriptura és que, per als signes amb valor sil·làbic, repeteix posteriorment la vocal, encara que en teoria no seria necessari. A aquesta característica se l’ha anomenat redundància vocàlica, i recorda més a un alfabet que no pas a un sil·labari.

Aquest sistema d’escriptura és hereu directe de l’escriptura fenícia, atès que els fenicis ja rondaven per la zona al voltant del segle X aC. Un breu examen paleogràfic és suficient per adonar-se de la similitud entre els signes. Si ens preguntéssim quina era la funció de l’escriptura del sud-oest en el seu context sociocultural, la resposta no és gens clara. Un dels factors més importants a l’hora de determinar la funció d’una escriptura dins la seva societat es troba en la llengua que es representa, per tal de determinar la tipologia de textos que s’inscriuen. En el cas de l’escriptura del sud-oest, desconeixem, avui en dia, quina és la llengua que s’hi amaga.

No en manquen, emperò, teories: podria ser una llengua cèltica? O ibèrica? Potser una llengua indoeuropea però no cèltica? O potser cap de les anteriors.

Imatge: proposta de Jesús Rodríguez Ramos sobre la lectura del signari del sud-oest. Els caracters volats indiquen la vocal que segueix el sil·labograma. Font: Wikimedia commons.

Només es pot teoritzar al voltant dels suports epigràfics: la majoria són esteles situades en necròpolis, encara que gran part s’han trobat en contextos secundaris (és a dir, reutilitzades en jaciments d’època posterior). És per aquest motiu que gran part dels investigadors es decanten per atorgar-li una funció eminentment funerària a aquesta escriptura, encara que es podria posar en dubte atès que les dades obtingudes per l’arqueologia no demostren, per se, que aquesta hagués estat la seva funció original.

Una altra pregunta sense resposta clara i categòrica és la que fa referència a la cronologia de les inscripcions. Ja hem vist que aquestes es presenten majoritàriament en contextos arqueològics secundaris, és a dir, reaprofitades. El que en el seu dia fou una estela, principalment apareixen en contextos funeraris de la I edat del ferro (s. VI aC, principalment) com a tapes de tomba. Això només ens indica que, entre els anys 600-500 aC, aquestes inscripcions van perdre part del seu significat inicial i se’ls va donar un altre ús. A més, també sabem que es van realitzar amb anterioritat.

Tenim, però, altres mètodes per saber quan es va iniciar l’escriptura del sud-oest? En efecte, si atenem a la paleografia dels signes fenicis que coneixem, podem veure que els que serviren de base per al signari del sud-oest no poden ser els dels segles VI-V aC. Concorden més amb inscripcions fenícies arcaiques com ara la de Nora (s. IX-VIII aC). És per això que alguns investigadors proposen una data de creació del signari antiga, entre els segles IX-VIII aC, i les esteles es podrien datar al segle VII aC, si no abans. Cal comentar, però, que no és aquesta l’opinió majoritària dels investigadors, ja que alguns proposen els segles VI-V aC per a aquest fenomen epigràfic, fet que aproparia cronologies amb la resta d’escriptures paleohispàniques.

L’ibèric meridional

Pel que fa a l’escriptura ibèrica meridional, formalment es tracta d’un sistema similar al del sud-oest. És per això que el seu parentiu sembla innegable entre els investigadors, malgrat que han proposat un antecedent entre aquestes dues escriptures, el qual es trobaria a la zona on es pensa que es desenvolupà la cultura tartèssia (actuals províncies de Sevilla i Huelva).

Estela de Nora, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Cagliari (Cerdenya). Font: Wikimedia commons.

Nogensmenys, trobem dues diferències substancials entre l’ibèric meridional i l’escriptura del sud-oest. El primer, que en coneixem la llengua, la ibèrica, encara que no està completament desxifrada. El segon, que la funció d’aquest sistema d’escriptura no és la mateixa que al sud-oest. Certament, la llengua és ibèrica i, encara que no sabem del cert què hi diu, podem identificar antropònims i alguns elements sintàctics rellevants.

En efecte, el suport epigràfic més emprat al sud-oest, l’estela de pedra, no apareix gairebé mai al sud-est de la península, on es prefereix l’escriptura sobre plom o sobre ceràmica, per exemple. En aquest sentit, la funció de l’escriptura també sembla substancialment  diferent: mentre que al sud-oest es proposa una funció eminentment funerària, al sud-est es pensa més en una funció comercial, política i/o utilitària (marques de propietat).

Una altra qüestió important és la cronologia d’aquest sistema d’escriptura. Al contrari de la del sud-oest, d’una antiguitat manifesta, aquesta, malgrat conservar els signes arcaïtzants que apareixen a l’escriptura del sud-oest, va mantenir-se activa entre els segles IV – I aC. Com veurem més endavant, tenim evidències de l’ús del signari septentrional cap al s. V aC. Això xoca frontalment contra la teoria tradicional que estableix que l’escriptura va néixer al sud de la península Ibèrica i que, a poc a poc, va estendre’s cap al nord. Amb les dades que actualment tenim, i sobre això hi tornarem més endavant, la hipòtesi més recentment proposada és acceptar un origen paral·lel de l’escriptura septentrional respecte la meridional.

Imatge: Signari ibèric sud-oriental segons J.A. Correa. En blau es mostren els signes la interpretació dels quals sembla segura. En vermell, els dubtosos. Font: Wikimedia commons.

Ibèric septentrional

Aquesta escriptura s’emprà al llarg d’una llarga extensió de costa, que aniria des del sud de l’actual França fins a València. L’anàlisi formal i paleogràfic dels signes mostra una clara diferència respecte a les escriptures meridionals. Aquesta diferència sovint no ha estat satisfactòriament explicada i representa, encara avui dia, una incògnita.

Coexisteixen dues hipòtesis excloents, la primera de les quals diu que l’escriptura hauria evolucionat de la variant meridional cap a la septentrional. Aquesta és la teoria tradicional.

Imatge: Plom de la Bastida de les Alcusses (Alacant) en signari del sud-est. Font: Wikimedia commons.

Contràriament a això, els investigadors Javier Velaza i Joan Ferrer i Jané, entre d’altres, proposen un naixement de l’escriptura septentrional de forma independent a les escriptures meridionals. Aquesta nova proposta permet estalviar explicacions massa complexes per al pas de l’escriptura meridional al sistema d’escriptura septentrional (deixant de banda, també, la part cronològica, que tampoc encaixa) i presenta, a més, l’avantatge de comptar amb precedents ben coneguts com l’adopció dels alfabets grecs epicoris o dels signaris italians, dels quals no es suposa un únic avantpassat comú i s’accepta que foren adaptacions particulars dels diferents territoris, en moments històrics sincrònics o diacrònics.

La llengua ibèrica encara és indesxifrable, encara que darrerament s’han realitzat avenços significatius per al seu coneixement. Principalment es coneixen antropònims, topònims (principalment noms de ciutats) i, últimament, teònims. Fora d’això, s’entra ja en un territori més voluble, ja que les dades de què disposem no permet realitzar afirmacions irrefutables de caràcter lingüístic.

Cronològicament, aquest sistema d’escriptura s’estén des del segle V aC fins al I dC. Conviu llarg temps amb l’epigrafia romana, i aquest fet provoca una adopció dels usos d’escriptura romans per part dels ibers. En un inici, els primers documents inscrits són ploms comercials i ceràmiques, un ús manllevat principalment de la societat grega de la colònia d’Empúries, amb què alguns pobles ibers entraren en contacte al segle VI aC.

Ja en època romana trobem exemples d’escriptura més monumental, imitant les boniques i belles inscripcions monumentals romanes (com per exemple les trobades al teatre de Sagunt, aquesta bilingüe, i algun fragment a Empúries) i també d’inscripcions funeràries sobre pedra, com per exemple les esteles ibèriques de Badalona.

Imatge: Signari ibèric septentrional dual (és a dir, marca la diferència entre les oclusives sordes i les sonores mitjançant un afegit gràfic. No tots els signaris ibèrics ho feien i, per tant, n’hi ha de duals i de no duals). Font: Wikimedia commons.

Celtibèric

Derivat de l’alfabet ibèric trobem aquest altre sistema d’escriptura, el celtibèric. En efecte, els celtibers manllevaren aquest sistema d’escriptura dels ibers per posar per escrit la seva llengua, pertanyent a la branca cèltica de la gran família indoeuropea. Al contrari que amb els sistemes d’escriptura anteriorment vistos, i malgrat que la tipologia de les inscripcions ens impedeixen tenir-ne un coneixement massa exhaustiu, d’aquest sí que en coneixem la llengua.

Exceptuant alguns escassos exemples d’esteles funeràries, clarament influenciats pels hàbits epigràfics romans, la majoria d’inscripcions en aquest sistema foren tesserae hospitalis, és a dir, pactes d’hospitalitat entre ciutadans o entre ciutat i ciutadans. Aquests documents, però, només ens proporcionen fórmules onomàstiques i en sabem ben poc sobre altres aspectes de la llengua com ara la flexió verbal.

Cronològicament parlant, és el sistema d’escriptura més modern dels que aquí s’han vist. També és, potser, la més breu de totes: només durà del s. II aC al I dC. En aquests dos-cents anys i escaig d’ús de l’escriptura, els celtibers van experimentar primer amb l’escriptura ibèrica, adaptada a les necessitats fonètiques d’una llengua cèltica, i després amb l’alfabet llatí, molt més pràctica i amb més èxit que la paleohispànica.

Imatge: Signari celtibèric occidental. Font: Wikimedia commons.

Reflexions

Ja per acabar, més que amb conclusions cal afegir unes breus reflexions sobre l’origen de les escriptures paleohispàniques.

En primer lloc, que les dades actuals mostren que seria possible que, en comptes de suposar un únic origen de les escriptures paleohispàniques al sud de la península Ibèrica, al territori corresponent a l’antiga civilització de Tartessos, hi hagués un doble origen de l’escriptura a la península Ibèrica: un de més antic (s. VIII-VII aC) al sud, on avui es troben les restes de les escriptures del sud-oest i la ibèrica meridional, i un altre de més modern (s. VI-V aC), al nord, que posteriorment passaria a l’interior de la península Ibèrica amb l’adopció del signari ibèric pels celtibers.

En segon lloc, hem vist que les escriptures paleohispàniques s’empraren en contextos diferents segons la cultura que les utilitzà. A banda d’això, també van imitar costums epigràfics forans, com per exemple el romà i el grec. La diversitat de suports epigràfics es basa, doncs, en les necessitats epigràfiques de les societats: sembla que al sud-oest, aquestes necessitats tindrien a veure amb l’ús funerari, mentre que al sud-est o al nord-est de la península Ibèrica en contextos socioeconòmics.

En tercer lloc i per acabar, l’estat indesxifrable de tres de les quatre cultures epigràfiques aquí analitzades dificulta molt el fet de fer afirmacions categòriques sobre l’ús de l’escriptura en les societats que les usaren. Només podem formular hipòtesis, algunes més clares i amb més pes que altres, sobre la funció que desenvoluparen dins la societat protohistòrica peninsular i ens permet especular sobre el motiu pel qual aquestes cultures decidiren, en un moment determinat, adaptar l’escriptura com a nova tecnologia.

Imatge: Bronze de Botorrita II, al Museu de Saragossa. Actualment és un dels textos més importants i llargs en llengua celtibera. Font: Wikimedia commons.