Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Introducció

Abans de l’arribada dels romans l’any 218 aC, a la península Ibèrica existia una gran diversitat cultural i lingüística. Els geògrafs grecoromans ens la mostren, sovint de forma fragmentada i inexacta, atesa la seva tendència a fer generalitzacions i al fet que, alguns, mai van trepitjar els territoris que van descriure. En qualsevol cas, el panorama descrit acostuma a generar preguntes difícils de respondre i que ens allunyen de conèixer la protohistòria de la península: els pobles citats a les fonts grecoromanes, des de quan estaven assentats a la zona en què es trobaven en ser descrits? Quines llengües parlaven? Practicaven l’escriptura? Aquests aspectes no acostumaven a despertar l’interès dels escriptors antics, i l’arqueologia tampoc pot, exceptuant-ne exemples clars, atribuir llengües a determinades cultures arqueològiques sense evidències d’escriptura.

En època preromana, a la península Ibèrica van existir -i no sabem si coexistir, però tot sembla indicar que no tots- quatre sistemes d’escriptura importants (n’hi ha algun més) i identificats amb certesa: l’escriptura del sud-oest o tartèssia; l’escriptura ibèrica meridional o del sud-est; l’escriptura ibèrica septentrional o del nord-est i el celtibèric.

L’escriptura del sud-oest

Segons la investigació tradicional, la primera escriptura paleohispànica nasqué al sud de la península Ibèrica, concretament a la zona meridional de l’actual estat de Portugal, a les regions del Baixo Alentejo i de l’Algarve. En aquestes àrees és on s’han trobat la gran majoria de restes epigràfiques de l’anomenada escriptura del sud-oest, o tartèssia, amb algunes inscripcions també trobades a Extremadura i Andalusia.

Aquesta és un sistema d’escriptura que, com tots els paleohispànics, combina l’alfabetisme i el sil·labisme, és a dir, per als signes que representen valors fonètics oclusius utilitza sil·labogrames, mentre que per a la resta (vocals i resta de consonants), n’utilitza d’alfabètics. El que fa especial aquest sistema d’escriptura és que, per als signes amb valor sil·làbic, repeteix posteriorment la vocal, encara que en teoria no seria necessari. A aquesta característica se l’ha anomenat redundància vocàlica, i recorda més a un alfabet que no pas a un sil·labari.

Aquest sistema d’escriptura és hereu directe de l’escriptura fenícia, atès que els fenicis ja rondaven per la zona al voltant del segle X aC. Un breu examen paleogràfic és suficient per adonar-se de la similitud entre els signes. Si ens preguntéssim quina era la funció de l’escriptura del sud-oest en el seu context sociocultural, la resposta no és gens clara. Un dels factors més importants a l’hora de determinar la funció d’una escriptura dins la seva societat es troba en la llengua que es representa, per tal de determinar la tipologia de textos que s’inscriuen. En el cas de l’escriptura del sud-oest, desconeixem, avui en dia, quina és la llengua que s’hi amaga.

No en manquen, emperò, teories: podria ser una llengua cèltica? O ibèrica? Potser una llengua indoeuropea però no cèltica? O potser cap de les anteriors.

Imatge: proposta de Jesús Rodríguez Ramos sobre la lectura del signari del sud-oest. Els caracters volats indiquen la vocal que segueix el sil·labograma. Font: Wikimedia commons.

Només es pot teoritzar al voltant dels suports epigràfics: la majoria són esteles situades en necròpolis, encara que gran part s’han trobat en contextos secundaris (és a dir, reutilitzades en jaciments d’època posterior). És per aquest motiu que gran part dels investigadors es decanten per atorgar-li una funció eminentment funerària a aquesta escriptura, encara que es podria posar en dubte atès que les dades obtingudes per l’arqueologia no demostren, per se, que aquesta hagués estat la seva funció original.

Una altra pregunta sense resposta clara i categòrica és la que fa referència a la cronologia de les inscripcions. Ja hem vist que aquestes es presenten majoritàriament en contextos arqueològics secundaris, és a dir, reaprofitades. El que en el seu dia fou una estela, principalment apareixen en contextos funeraris de la I edat del ferro (s. VI aC, principalment) com a tapes de tomba. Això només ens indica que, entre els anys 600-500 aC, aquestes inscripcions van perdre part del seu significat inicial i se’ls va donar un altre ús. A més, també sabem que es van realitzar amb anterioritat.

Tenim, però, altres mètodes per saber quan es va iniciar l’escriptura del sud-oest? En efecte, si atenem a la paleografia dels signes fenicis que coneixem, podem veure que els que serviren de base per al signari del sud-oest no poden ser els dels segles VI-V aC. Concorden més amb inscripcions fenícies arcaiques com ara la de Nora (s. IX-VIII aC). És per això que alguns investigadors proposen una data de creació del signari antiga, entre els segles IX-VIII aC, i les esteles es podrien datar al segle VII aC, si no abans. Cal comentar, però, que no és aquesta l’opinió majoritària dels investigadors, ja que alguns proposen els segles VI-V aC per a aquest fenomen epigràfic, fet que aproparia cronologies amb la resta d’escriptures paleohispàniques.

L’ibèric meridional

Pel que fa a l’escriptura ibèrica meridional, formalment es tracta d’un sistema similar al del sud-oest. És per això que el seu parentiu sembla innegable entre els investigadors, malgrat que han proposat un antecedent entre aquestes dues escriptures, el qual es trobaria a la zona on es pensa que es desenvolupà la cultura tartèssia (actuals províncies de Sevilla i Huelva).

Estela de Nora, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Cagliari (Cerdenya). Font: Wikimedia commons.

Nogensmenys, trobem dues diferències substancials entre l’ibèric meridional i l’escriptura del sud-oest. El primer, que en coneixem la llengua, la ibèrica, encara que no està completament desxifrada. El segon, que la funció d’aquest sistema d’escriptura no és la mateixa que al sud-oest. Certament, la llengua és ibèrica i, encara que no sabem del cert què hi diu, podem identificar antropònims i alguns elements sintàctics rellevants.

En efecte, el suport epigràfic més emprat al sud-oest, l’estela de pedra, no apareix gairebé mai al sud-est de la península, on es prefereix l’escriptura sobre plom o sobre ceràmica, per exemple. En aquest sentit, la funció de l’escriptura també sembla substancialment  diferent: mentre que al sud-oest es proposa una funció eminentment funerària, al sud-est es pensa més en una funció comercial, política i/o utilitària (marques de propietat).

Una altra qüestió important és la cronologia d’aquest sistema d’escriptura. Al contrari de la del sud-oest, d’una antiguitat manifesta, aquesta, malgrat conservar els signes arcaïtzants que apareixen a l’escriptura del sud-oest, va mantenir-se activa entre els segles IV – I aC. Com veurem més endavant, tenim evidències de l’ús del signari septentrional cap al s. V aC. Això xoca frontalment contra la teoria tradicional que estableix que l’escriptura va néixer al sud de la península Ibèrica i que, a poc a poc, va estendre’s cap al nord. Amb les dades que actualment tenim, i sobre això hi tornarem més endavant, la hipòtesi més recentment proposada és acceptar un origen paral·lel de l’escriptura septentrional respecte la meridional.

Imatge: Signari ibèric sud-oriental segons J.A. Correa. En blau es mostren els signes la interpretació dels quals sembla segura. En vermell, els dubtosos. Font: Wikimedia commons.

Ibèric septentrional

Aquesta escriptura s’emprà al llarg d’una llarga extensió de costa, que aniria des del sud de l’actual França fins a València. L’anàlisi formal i paleogràfic dels signes mostra una clara diferència respecte a les escriptures meridionals. Aquesta diferència sovint no ha estat satisfactòriament explicada i representa, encara avui dia, una incògnita.

Coexisteixen dues hipòtesis excloents, la primera de les quals diu que l’escriptura hauria evolucionat de la variant meridional cap a la septentrional. Aquesta és la teoria tradicional.

Imatge: Plom de la Bastida de les Alcusses (Alacant) en signari del sud-est. Font: Wikimedia commons.

Contràriament a això, els investigadors Javier Velaza i Joan Ferrer i Jané, entre d’altres, proposen un naixement de l’escriptura septentrional de forma independent a les escriptures meridionals. Aquesta nova proposta permet estalviar explicacions massa complexes per al pas de l’escriptura meridional al sistema d’escriptura septentrional (deixant de banda, també, la part cronològica, que tampoc encaixa) i presenta, a més, l’avantatge de comptar amb precedents ben coneguts com l’adopció dels alfabets grecs epicoris o dels signaris italians, dels quals no es suposa un únic avantpassat comú i s’accepta que foren adaptacions particulars dels diferents territoris, en moments històrics sincrònics o diacrònics.

La llengua ibèrica encara és indesxifrable, encara que darrerament s’han realitzat avenços significatius per al seu coneixement. Principalment es coneixen antropònims, topònims (principalment noms de ciutats) i, últimament, teònims. Fora d’això, s’entra ja en un territori més voluble, ja que les dades de què disposem no permet realitzar afirmacions irrefutables de caràcter lingüístic.

Cronològicament, aquest sistema d’escriptura s’estén des del segle V aC fins al I dC. Conviu llarg temps amb l’epigrafia romana, i aquest fet provoca una adopció dels usos d’escriptura romans per part dels ibers. En un inici, els primers documents inscrits són ploms comercials i ceràmiques, un ús manllevat principalment de la societat grega de la colònia d’Empúries, amb què alguns pobles ibers entraren en contacte al segle VI aC.

Ja en època romana trobem exemples d’escriptura més monumental, imitant les boniques i belles inscripcions monumentals romanes (com per exemple les trobades al teatre de Sagunt, aquesta bilingüe, i algun fragment a Empúries) i també d’inscripcions funeràries sobre pedra, com per exemple les esteles ibèriques de Badalona.

Imatge: Signari ibèric septentrional dual (és a dir, marca la diferència entre les oclusives sordes i les sonores mitjançant un afegit gràfic. No tots els signaris ibèrics ho feien i, per tant, n’hi ha de duals i de no duals). Font: Wikimedia commons.

Celtibèric

Derivat de l’alfabet ibèric trobem aquest altre sistema d’escriptura, el celtibèric. En efecte, els celtibers manllevaren aquest sistema d’escriptura dels ibers per posar per escrit la seva llengua, pertanyent a la branca cèltica de la gran família indoeuropea. Al contrari que amb els sistemes d’escriptura anteriorment vistos, i malgrat que la tipologia de les inscripcions ens impedeixen tenir-ne un coneixement massa exhaustiu, d’aquest sí que en coneixem la llengua.

Exceptuant alguns escassos exemples d’esteles funeràries, clarament influenciats pels hàbits epigràfics romans, la majoria d’inscripcions en aquest sistema foren tesserae hospitalis, és a dir, pactes d’hospitalitat entre ciutadans o entre ciutat i ciutadans. Aquests documents, però, només ens proporcionen fórmules onomàstiques i en sabem ben poc sobre altres aspectes de la llengua com ara la flexió verbal.

Cronològicament parlant, és el sistema d’escriptura més modern dels que aquí s’han vist. També és, potser, la més breu de totes: només durà del s. II aC al I dC. En aquests dos-cents anys i escaig d’ús de l’escriptura, els celtibers van experimentar primer amb l’escriptura ibèrica, adaptada a les necessitats fonètiques d’una llengua cèltica, i després amb l’alfabet llatí, molt més pràctica i amb més èxit que la paleohispànica.

Imatge: Signari celtibèric occidental. Font: Wikimedia commons.

Reflexions

Ja per acabar, més que amb conclusions cal afegir unes breus reflexions sobre l’origen de les escriptures paleohispàniques.

En primer lloc, que les dades actuals mostren que seria possible que, en comptes de suposar un únic origen de les escriptures paleohispàniques al sud de la península Ibèrica, al territori corresponent a l’antiga civilització de Tartessos, hi hagués un doble origen de l’escriptura a la península Ibèrica: un de més antic (s. VIII-VII aC) al sud, on avui es troben les restes de les escriptures del sud-oest i la ibèrica meridional, i un altre de més modern (s. VI-V aC), al nord, que posteriorment passaria a l’interior de la península Ibèrica amb l’adopció del signari ibèric pels celtibers.

En segon lloc, hem vist que les escriptures paleohispàniques s’empraren en contextos diferents segons la cultura que les utilitzà. A banda d’això, també van imitar costums epigràfics forans, com per exemple el romà i el grec. La diversitat de suports epigràfics es basa, doncs, en les necessitats epigràfiques de les societats: sembla que al sud-oest, aquestes necessitats tindrien a veure amb l’ús funerari, mentre que al sud-est o al nord-est de la península Ibèrica en contextos socioeconòmics.

En tercer lloc i per acabar, l’estat indesxifrable de tres de les quatre cultures epigràfiques aquí analitzades dificulta molt el fet de fer afirmacions categòriques sobre l’ús de l’escriptura en les societats que les usaren. Només podem formular hipòtesis, algunes més clares i amb més pes que altres, sobre la funció que desenvoluparen dins la societat protohistòrica peninsular i ens permet especular sobre el motiu pel qual aquestes cultures decidiren, en un moment determinat, adaptar l’escriptura com a nova tecnologia.

Imatge: Bronze de Botorrita II, al Museu de Saragossa. Actualment és un dels textos més importants i llargs en llengua celtibera. Font: Wikimedia commons.
Read More

El debat sobre la pesca i consum de peix per part dels neandertals és que en els últims anys ha suscitat una infinitat de treballs per dona resposta a aquesta qüestió. Aquest article pretén donar una aproximació acurada, tot analitzant les diferents opinions i estudis fets sobre aquest tema.

Read More

Introducció

Molts mites i llegendes s’han creat al voltant del canibalisme vinculat amb els éssers humans, ja que ha estat practicat durant segles per diferents civilitzacions i cultures arreu del món. Encara que el cas més recent sigui el de la tribu Fore de Nova Guinea -el van practicar fins als anys 60 del segle XX en forma de ritus funeraris, alimentant-se dels seus familiars difunts- aquest article es centrerà en les primeres evidències de canibalisme que va haver-hi a Europa, en especial a la península Ibèrica. Es farà un repàs pels diferents indicis que s’han trobat, veient que no és un comportament exclusiu de la nostra espècie, sinó que també se n’observarà en altres del gènere Homo.

Possible joia dels neandertals de Krapina, a Croàcia (Font: Viquipèdia)
Possible joia dels neandertals de Krapina, a Croàcia (Font: Viquipèdia)

Els primers indicis que trobem de canibalisme provenen dels neandertals de Krapina, a Croàcia, fa uns 130 mil anys, descoberts a inicis del segle XX. El fet que posteriorment es produïssin més troballes de diferents cranis relacionades també amb aquesta pràctica a Steinheim, Alemanya (250 mil anys), Zhoukoudian, Xina (400 mil anys) i Monte Circeo, Itàlia (50 mil anys), provocà que es vinculés el canibalisme amb el culte als cranis. No obstant això, les interpretacions d’Itàlia i la Xina estan en dubte actualment. Però aquí és on entren en escena els jaciments arqueològics europeus, els quals no tenen els indicis més abundants de canibalisme però sí els més antics. En trobem les primeres evidències fa uns 800 mil anys, a la Sierra de Atapuerca, més concretament, al nivell TD6-2 del jaciment de la Gran Dolina, a l’estrat Aurora.

Encara que en trobem molts més indicis amb l’Homo Sapiens (Gough’s Cave del plistocè superior), els neandertals també van practicar el canibalisme, convertint-se així en una conducta molt estesa. Les evidències comencen a augmentar a partir del neolític, quan trobem la Cueva de Malalmuerzo, però a l’Edat de Bronze es va seguir practicant, com es pot comprovar al jaciment de la Cueva de El Mirador, a la Sierra de Atapuerca també.

Mapa de la Serra d’Atapuerca (Font: Viquipèdia)
Mapa de la Serra d’Atapuerca (Font: Viquipèdia)

Tipus de canibalisme

El canibalisme és l’acció, el fet, l’activitat de consumir individus de la mateixa espècie. Així doncs, per començar, s’ha de recordar que parlarem de les víctimes, és a dir, dels individus consumits, i que gràcies a les nombroses evidències, s’han pogut elaborar dues classificacions: la finalitat i l’objectiu d’aquest acte i l’origen dels consumits.

Segons la finalitat que promogui el canibalisme, podem trobar diferents categories: supervivència, que la trobem practica en moments puntuals i motivada per la falta d’aliments; el canibalisme ritual o màgic, que es basa en les creences religioses i funeràries, i per últim, el nutricional o gastronòmic, que es centra més en el consum pel seu valor nutricional i/o pel seu gust.

Quan es fa referència a l’origen dels individus consumits, parlem de canibalisme social, és a dir, quin tipus de relació tenien amb els consumidors. Per començar, trobem l’exocanibalisme, és a dir, el consum d’estrangers; l’afectiu, el consum d’éssers propers i estimats; l’endocanibalisme, el consum d’individus d’un mateix grup, que en aquests casos es sol relacionar amb qüestions més rituals i/o espirituals, i l’agressiu, el consum d’enemics. 

Les diferències que s’observen en els cossos ajuden a distingir si parlem d’un tipus de canibalisme o d’un altre. Per exemple, si hi ha mostres de respecte, honor i dignitat cap al difunt (com seria un aixovar a prop de l’individu), es tractarà d’un membre del grup, que pot ser més o menys estimat, i si s’observa menyspreu i rebuig (com per exemple, les restes antròpiques fracturades i barrejades amb restes faunístiques) es tractarà d’un enemic. A més a més, en el cas de trobar les restes humanes separades d’altres restes d’animals i amb un tractament especial (el que vindria a ser un aixovar, el qual seria una mostra de respecte, presència de pigments o inhumació), se sol parlar de canibalisme funerari o ritual. Aquest sembla prou senzill de diferenciar en el cas de tenir forces evidències; en canvi, el canibalisme gastronòmic i de supervivència es fa més complicat d’identificar. La manca de restes animals i/o la falta d’evidències rituals pot demostrar un moment d’escassetat de recursos alimentaris, inclinant la balança cap a un canibalisme de supervivència

Com veiem, a vegades les tipologies són tan semblants que es necessiten un bon nombre d’evidències per poder definir de quin tipus concret de canibalisme parlem. Turner i Turner (1999) i White (1992) recullen un seguit de quatre criteris que serveixen per identificar el canibalisme alimentari: tècniques de carnisseria iguals per als humans i pels animals, analogies en la fracturació d’ossos llargs d’ambdues mostres per a l’extracció de medul·la, tractament idèntic de les restes humanes i dels altres animals i evidències de cocció.

La Gran Dolina

Ara, centrant-nos en les evidències europees més antigues anem a parar a Burgos, més concretament a la Gran Dolina, considerat el jaciment més emblemàtic de la Sierra de Atapuerca, on està situat. Pertany al Plistocè inferior (2,8 Ma – 780 ka) i els nivells superiors (TD11 – TD9) estan datats entre el 300 – 350 ka. En total, té una altitud màxima de 18 metres. Té 11 unitats litoestratigràfiques, de les quals quasi totes contenen registre arqueopaleontològic (només hi ha quatre nivells estèrils). Actualment, s’han aconseguit recuperar més de 20 mil peces d’indústria lítica i milers de restes faunístiques. La Sierra de Atapuerca és una cruïlla de camins i zones de pas que representa un entorn important amb grans recursos, cosa que significa que els grups d’homínids podien arribar a competir per instal·lar-s’hi. Es caracteritza per ser un paisatge principalment pla que adopta el paper de refugi, amb un petit gruix boscós proveït de coves i cavitats, fonts per proveir-se d’aigua i miradors per vigilar l’arribada dels herbívors en migració.

La Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
La Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

En el nivell TD6 és on hi ha el canvi de polaritat, i està separat en dues fraccions: l’est i l’oest. D’ençà que es produeix el canvi fins a baix hi ha més de 780 ka. Aquí és on es troben les úniques restes d’Homo antecessor i és el moment més antic d’ocupació de la Gran Dolina. El nivell és molt gran i té diferents subnivells. L’única manera d’accedir-hi és enderrocant els blocs del sostre. El conjunt arqueològic recuperat en aquest nivell està format per 6500 restes faunístiques (majoritàriament adults i cèrvids de talla mitjana), 800 eines lítiques i 163 eines d’Homo antecessor, amb les quals s’han pogut reconstruir cadenes operatives completes amb nuclis i restes de talla. L’activitat antròpica també és molt intensa, ja que es nota que està relacionada amb les diferents fases del procés de les carcasses: desossar, evisceració, desarticulació i descarnació.

Es creu que l’Homo antecessor és l’avantpassat comú de neandertals i humans moderns partint d’evidències dentals i cranials, però no només això, sinó que també podríem dir que és l’ancestre comú entre el llinatge europeu i el llinatge africà. Els Homo antecessor eren individus alts i forts, caçadors recol·lectors. Les primeres restes d’aquests homínids es van trobar el 1994 i ja en aquell moment es va determinar que havien estat canibalitzades. Aquests homínids són característics per la morfologia primitiva de les seves dents, ja que comparteixen una gran part d’aquests caràcters dentals amb l’Homo erectus d’Àsia i amb altres homínids africans d’entre 1,8 i 1,4 milions d’anys. També es va identificar un homínid amb una estructura idèntica amb els Homo sapiens. Pel que fa a la península Ibèrica, no hi ha indicis de la presència d’una altra espècie contemporània a la trobada a la Gran Dolina.

Rèplica del crani incomplet d’un Homo antecessor procedent de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
Rèplica del crani incomplet d’un Homo antecessor procedent de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

A la Gran Dolina es troba l’existència d’un canibalisme gastronòmic, amb 107 restes d’Homo antecessor que representen set individus consumits en l’ocupació del TD6: dos menors de 5 anys, dos menors adolescents entre 9 i 15 anys, i per últim, tres adults joves d’entre 16 i 18 anys, un dels individus era molt probablement de sexe femení. Aquestes evidències inclouen principalment dents, elements cranials i postcranials. Pràcticament un 30% de les restes presenten marques de tall amb un mateix patró, i a més a més, estan associades a 268 artefactes lítics elaborats sobre quarsita, quars, calcària, sílex i sorrenca. Les evidències dentals han ajudat a interpretar l’edat de la seva mort. També s’observa un patró de selecció d’individus joves, no hi ha cap adult major de 20 anys. Els membres d’aquesta edat són els més importants demogràficament parlant, ja que la seva funció és la reproducció per garantir la continuïtat, així que la seva mort és un punt negatiu per la supervivència del grup i d’una espècie.

Estrat Aurora de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
Estrat Aurora de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

De les troballes, un gran percentatge està molt fragmentat, no s’ha trobat cap element cranial ni cap esquelet axial complet. Són nombroses les marques de tall, així que les restes es veuen molt afectades. Es considera que hi va haver un alt i intens aprofitament de les troballes humanes, ja que s’han trobat marques de tall i fractures a les costelles, vèrtebres, clavícules, esquelets axials, falanges i extremitats. A més, com més elevat és el valor nutricional dels ossos, més trencats i fracturats s’han trobat les restes; per exemple, la fragmentació dels ossos de la cara és deguda al fet que volien aconseguir el cervell. Les marques de tall són abundants perquè com que els homínids de la Gran Dolina no coneixien el foc, ni per tant cap tècnica de cocció, havien de preparar el consum dels cossos amb l’ús d’eines lítiques. Aquesta fragmentació dificulta greument el procés d’identificació de les restes humanes. S’ha de tenir en compte que l’àrea intervinguda és molt petita, i que, molt probablement, quan s’excavi el nivell TD6-2, augmenti considerablement la representació esquelètica. 

Les alteracions trobades als ossos analitzats són: marques de tall (incisions i raspats), fracturació per flexió i percussions, indicacions de l’extracció de la carn, i evidències i patrons similars a altres registres canibalitzats. La fracturació per flexió consistia a trencar un os agafant-lo amb les dues mans, quedant una textura fibrosa;  i la percussió seria la fricció de l’os contra un altre material que és usat com un martell, permetent que actualment es puguin identificar els punts d’impacte d’aquests cops que han malmès la superfície òssia. Aquestes marques poden ser de diferents mides i profunditats, depenent de la matèria sòlida utilitzada. S’ha creat un patró de processament específic (extracció de la pell, desarticulació, evisceració i extracció de la medul·la) similar al procés utilitzat amb els animals; i per últim s’ha documentat que aquestes alteracions són d’origen antròpic.

Conclusió

Finalment, s’ha provat que els set individus d’Homo antecessor del nivell TD6 del jaciment de la Gran Dolina de fa uns 780 mil anys, descoberts a través de 107 restes humanes, van ser canibalitzats. La disposició de les restes no és específica, sinó que van ser abandonades i posteriorment trobades barrejades amb altres restes faunístiques i eines lítiques. A més a més, no hi ha cap indicador d’un tractament ritual ni durant ni després del consum de les víctimes. Per tant, com que no hi ha cap tractament especial sembla que l’únic objectiu del canibalisme era el nutricional.

Gràcies també als patrons de processament dels humans i d’altres mamífers, les restes s’han interpretat com a canibalisme gastronòmic o nutricional, i no com un canibalisme de supervivència, ja que, a més a més, en aquell moment no mancaven els recursos. Però no només això, sinó que era també una etapa climàtica favorable amb una gran font alimentària, així que la idea del canibalisme per necessitat queda descartada. Així doncs, es creu que era un acte de violència entre diferents grups i poblats de la mateixa espècie, com una forma de baralla pel territori o pels recursos alimentaris, considerant que va ser un moment puntual d’exocanibalisme (consum d’estrangers) a causa de l’hostilitat i l’agressivitat entre els diferents conjunts d’individus. A més a més, el grup de víctimes consumides sembla que seria un grup d’individus fàcils d’atacar i amb poques possibilitats de defensar-se, ja que, recordem, eren menors d’escassa edat, no n’hi havia cap que superes els 20 anys. Es creu que podria ser també la primera prova fins ara descoberta de què els homínids exercien aquesta pràctica com una forma d’adaptació a l’entorn, conscients dels enemics i la competència que tenien.

L’estrat Aurora, que és on es troben aquests primers registres de canibalisme, està representat per una sèrie de subnivells, el qual ens indica que s’extén en el temps, que no va ser un fet concret. A més a més, es creu que quan un fet es produeix com una conseqüència d’una situació determinada s’acaba convertint en un hàbit. Així doncs, recordem que aquest és el cas de canibalisme més antic de la història de l’evolució humana, una pràctica que es va realitzar durant generacions, per tant podem deduir que formava part del sistema cultural.

Read More

L’any 218 aC., els romans van desembarcar a Empúries. El motiu principal d’aquest viatge era la guerra contra Cartago, dins el marc de la II Guerra Púnica. A la península Ibèrica, Cartago tenia molts territoris com a aliats, un fet que li suposava línies de subministres i influències polítiques. Roma va desembarcar amb la idea de tallar aquests subministres i enfonsar les aliances, però un cop va aconseguir acabar amb la influència de Cartago a la península, va decidir quedar-s’hi i estendre la seva pròpia influència, amb un procés que acabaria amb la romanització total de la península Ibèrica i la seva divisió en províncies romanes.

Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica. Font: historiadeasturias.com
Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica entre el 217 i el 212 aC. Font: historiadeasturias.com

Tot i que el pla original romà no era conquerir la península, sinó minvar el poder de Cartago, la pressió de sectors expansionistes des de Roma va fer que l’expansió peninsular fos una realitat. Els avantatges no eren pocs: des de convertir les noves terres en ager publicus, fins a fer esclaus els presoners de guerra i evitar que Cartago tingués cap mena de possibilitat de recuperar el control sobre els territoris. Al Sud i al Llevant peninsular, la conquesta va ser ràpida: eren zones que havien estat en contacte durant molt de temps amb grecs i púnics, i això va influir les seves institucions i la seva organització, que eren semblants a les de Roma. O, com a mínim, més semblants que les de les tribus celtiberes del nord-oest peninsular. Durant el conflicte, alguns assentaments i ciutats prenien directament iniciativa en favor del bàndol romà si estaven enemistats amb altres ciutats que rendien fidelitat als cartaginesos. Amb la rendició de Cadis, l’any 206 aC., va certificar la influència romana a tot el Sud i el Llevant. Però des d’aleshores, es va obrir un període de guerres que va ser molt més llarg del que es podia esperar: les guerres celtiberes.

Les guerres celtiberes

El primer que hem de preguntar-nos és per què es van donar aquestes guerres, i després ja ens centrarem en el conflicte com a tal. Les primeres batalles van ser moviments defensius romans contra unes tribus celtiberes del nord-oest peninsular, que feien incursions de pillatge i saqueig als territoris delimitats per Roma. No era una acció nova per als celtibers, però havia canviat l’aliat dels saquejats. L’any 179 aC. Tiberi Semproni Grac va vèncer els bel·les, una de les tribus, a la batalla del Mont Chaunus (actual Moncayo), i va pactar la pau amb els habitants de Segeda (situada a l’actual Mara, Saragossa), l’assentament més important d’aquesta tribu. El tractat de pau, a més d’un pacte de no-agressió mútua, incloïa un punt que especificava que els bel·les no podrien construir nous assentaments, ni fortificar els que ja tenien. Així va acabar la primera guerra celtibera.

La segona i tercera guerra van tenir lloc anys més tard; van durar entre el 154 aC. I el 133 aC. Quin va ser el motiu, o motius? Durant molts anys, va estar acceptada popularment la teoria oficial que el detonant de les noves guerres, que ja no van ser defensives sinó d’atac, va ser que els habitants de Segeda van aixecar una nova muralla a la ciutat, amb la qual cosa violaven el tractat de pau. Van argumentar que no era una muralla nova, sinó una expansió de la que ja tenien, i estaven disposats a negociar amb Roma. Hem de dir que els romans estaven acostumats a la negociació, i algunes tribus celtiberes no els van presentar cap resistència armada gràcies a aquesta tàctica. També és veritat que aquestes negociacions van portar conflictes interns dins els assentaments: els consells estaven gairebé sempre a favor de negociar, i treure així un benefici propi, mentre que el gruix de la població de les tribus apostava clarament per la lluita armada. A la ciutat de Belgeda, l’edifici del consell va ser cremat per aquestes desavinences. Però Roma va decidir no negociar amb Segeda després de la construcció de la muralla, i el cònsol Quint Fulvi Nobílior es va plantar davant la ciutat amb un exèrcit de 30.000 homes. Com que va arribar abans que els habitants de Segeda poguessin acabar de construir la muralla, aquests van marxar cap a Numància (pocs quilòmetres al Nord de l’actual Sòria), que d’aquesta manera va passar a ser el centre de la guerra.

Els veritables motius de les guerres

Realment la construcció d’una simple muralla valia la pena dues guerres que es van allargar més de vint anys? Vulnerava de manera poc clara un tractat de pau, però resulta estrany que Roma, amb la seva tradició negociadora, no deixés en aquest cas cap espai pel diàleg. Més encara tenint en compte que no hi havia hagut cap moviment ofensiu cap a territoris marcats com a romans.

quetiempoes
Imatge aèria de l’assentament de Numància. El seu entorn natural va ser clau tant en la seva defensa com en la necessitat de conquerir-la. Font: quetiempo.es

És aquí on conflueixen diverses causes sense les quals no entendríem l’inici ni el cruel desenllaç del conflicte. En primer lloc, cal tenir en compte que l’entorn al voltant de Numància, era una zona clau tant pels recursos naturals com per un control estratègic dels camins entre els rius Ebre i Duero, i per poder seguir conquerint la resta de la meseta. Com diu Alfredo Jimeno, exdirector del pla arqueològic de Numància: per entendre la posició estratègica de Numància, no hem de mirar les restes arqueològiques, sinó l’entorn. A més del control sobre vies de comunicació, les defenses naturals de la ciutat eren excel·lents, entre fosses naturals i terrenys pantanosos. És per això que a Roma li anava molt bé tenir la possibilitat de conquerir aquesta zona, alhora que aquests factors la feien més difícil d’atacar.

Però hi va haver un altre motiu, a part de l’estratègic: la figura del cònsol. Durant el conflicte, que més endavant explicarem, molts soldats romans i voluntaris autòctons de diverses tribus peninsulars van estavellar-se davant les muralles de Numància. Fins abans de les guerres, a Hispània s’hi enviaven pretors, però amb l’arribada de les bel·ligeràncies, s’hi van començar a enviar cònsols. Escipió, anys més tard, va afirmar que l’únic motiu pel qual es designaven cònsols era per fer la guerra. En efecte, molts cònsols van veure a Hispània l’oportunitat de lluir-se al camp de batalla, progressar a la seva carrera, conquerir territoris i aconseguir un bon botí de guerra. Fins i tot, es va canviar l’inici oficial de l’any: normalment, els dos cònsols representants de la República romana es feien càrrec d’aquesta magistratura als idus de març. Però amb l’objectiu que Fulvi Nobílior pogués anar cap a Hispània com abans millor, aquesta presa de possessió va passar dels idus de març a les calendes de gener, és a dir, l’1 de gener. D’aquí que el nostre calendari comenci aquest dia que ja tenim tan assimilat.

Per tant, veiem com el fet de que Roma es prengués tantes molèsties en enviar homes armats i, fins i tot, canviés el seu calendari, havien de respondre a quelcom més que l’aixecament d’una muralla per part d’un assentament que estava disposat a negociar. La posició estratègica de l’entorn de Numància i la possibilitat de lluïment dels cònsuls al camp de batalla, van ser els veritables motius pels quals va acabar detonant el conflicte.

Resistència i caiguda

L’any 154 aC. la guerra va traslladar-se a Numància quan els ciutadans de Segeda van arribar-hi, demanant protecció i ajuda militar. Com hem dit, van ser diversos els cònsols que van fracassar en els intents de sotmetre la ciutat: Fulvi Nobílior, Marc Claudi Marcel, Metel de Macedònia, Quint Pompei, Marc Popili, Gai Hostili Mancí… tots ells van fracassar de manera rotunda, en el que es coneix popularment com la resistència de Numància. Claudi Marcel sí que va optar per la via de la negociació amb diverses tribus i va arribar a acords de pau amb elles, però el senat de Roma no volia sentir a parlar d’aquests acords i apostava sense miraments per una acció armada. En general, tots els cònsols que van emprendre la guerra contra Numància van perdre per considerar-ho com una tasca senzilla i pel tipus de guerra que plantejaven les tropes celtiberes: els guerrers numantins realitzaven atacs ràpids i per sorpresa, i abandonaven el camp de batalla abans que l’enemic es pogués reorganitzar per contraatacar.

Nobílior, el primer que va intentar sotmetre la ciutat, va ser un dels cònsols més desastrosos. Just quan els ciutadans de Segeda van marxar cap a Numància, alguns d’aquests van decidir plantar cara als romans, i els van causar diverses baixes. El 23 d’agost de 153 aC. més de 6000 romans van perdre la vida davant les tropes segedenses i numantines: es va declarar aquella data com a nefasta, i cap altre general romà va lluitar un 23 d’agost. Mesos més tard, Nobílior va esperar reforços fins que va poder comptar amb el suport d’elefants i tropes númides, que van sembrar el pànic entre els numantins. El que ningú esperava és que els elefants es desboquessin amb els projectils que els queien des de la ciutat, que els animals causessin moltes baixes romanes, i que els celtibers no fessin cas a allò de ‘a enemigo que huye, puente de plata’: van perseguir els romans i els van causar una derrota severa. Com severes van ser les derrotes successives de Gai Hostili Mancí, que pensant que els numantins rebrien reforços, es va retirar  de la batalla i es va veure rodejat pels celtibers, que el van obligar a capitular. Arribada aquesta situació, va haver-hi una treva de tres anys a la guerra, entre 137 i 135 aC.

L’arribada d’Escipió ho va canviar tot. La República va decidir que la situació a Hispània acabés d’aquella manera, i hi va enviar l’home que havia destruït Cartago. Després del canvi de calendari per afavorir Nobílior, Escipió va provocar una altra excepcionalitat: va ser cònsol sense que passessin els 10 anys des de la seva anterior magistratura establerts per la llei. Quan va arribar a la península amb 4000 voluntaris romans, Escipió es va trobar unes tropes totalment desmotivades després de combatre durant anys el mateix enemic, sense una tàctica clara i amb nefast resultat. Després d’insuflar moral i ordre entre els soldats, el nou cònsol va decidir la tècnica que els acabaria donant la victòria: l’assetjament prolongat. Escipió va fer construir un perímetre de setge al voltant de Numància: 9 quilòmetres de mur, 300 torres amb artilleria, 7 campaments a punts clau i un fossar per protegir-los de qualsevol atac numantí, i dos fortins a les confluències de vies fluvials. L’avantatge romà era de 15 homes a 1, i aquesta tàctica va deixant totalment aïllada a Numància i va evitar l’enfrontament directe tot i les provocacions dels celtibers.

Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com
Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com

Després de més d’un any de setge, la fam es va fer insostenible. Els intents de negociació amb Escipió van ser infructuosos: només acceptava que els guerrers celtes entreguessin les seves armes. Això era impensable: un guerrer celta s’enduia les seves armes a la tomba, eren un tot indivisible, com ha quedat demostrar a nombrosos aixovars funeraris. Les societats celtes i celtiberes estaven molt estratificades, i això arribava també a l’àmbit militar: alguns soldats s’enterraven amb les estries del cavall, ja que només l’elit militar cavalcava. Els numantins es van reunir, i van decidir cremar la ciutat i que cadascú decisís si volia viure o suïcidar-se. Alguns van decidir entregar-se als romans, que els van trobar quan van entrar a la ciutat l’any 133 aC., pregant per una engruna de menjar. Capes de cendra i carbó apareixen a les restes arqueològiques pertanyents a la ciutat antiga, que es creuen amb els de la nova: al segle I, la ciutat es va reconstruir exactament al mateix lloc, cosa que posà de manifest, una vegada més, la gran posició estratègica de l’emplaçament.
Tot i que, de vegades, es fa referència a la resistència i el terrible final de Numància com a exemples d’esperit nacional i lluita contra els invasors, és evident que ni existia aquest esperit entre tribus de diverses cultures que ocupaven tota la península, ni totes elles van resistir als invasors. Cadascuna va fer el que considerava millor per a ella mateixa en cada moment: els Saguntins, per exemple, fins i tot van enviar una delegació a Roma per agraïr les accions d’Escipió, que els va lliurar de la influència de Cartago. La caiguda de Numància no va suposar la romanització total de la península: després, van arribar les guerres contra els lusitans i els asturs, i per últim es va conquerir l’actual Galícia. Això últim ho va dur a terme Juli Cèsar, i des d’allà va viatjar cap a la Gàl·lia, on es van desenvolupar les conegudes ‘guerres de les Gàl·lies’.

Read More