Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La República de Salé va ser una ciutat-estat de curta durada que va existir durant el segle XVII. Per estar situada entre les dues ribes del riu Bu Regreg, també ha estat denominada –entre molts altres noms– com a República de les Dues Ribes, així com a República de Rabat-Salé, ja que mentre que Salé està ubicada en la riba nord, a la riba sud, just davant, es troba Rabat. La cronologia aproximada de la república se sol establir entre 1624 i 1668 i està estretament lligada a l’expulsió dels moriscos dels regnes d’Espanya decretada per Felip III que es va dur de manera esglaonada entre 1609-1614.

L’esgotament a causa del constant estat de guerra de la Monarquia Hispànica en múltiples fronts simultàniament durant tot el segle XVI es va fer evident a la fi del regnat de Felip II. El monarca, conscient de la situació i sentint la manca de preparació del seu hereu, va decidir començar a replegar-se. El mateix any de la seva mort, en 1598, va assentar les paus amb el nou rei de França Enric IV de Borbó. Així mateix, en el seu testament va cedir els Països Baixos a la seva filla Isabel Clara Eugènia i al seu marit l’arxiduc Albert d’Habsburg. El jove Felip III i la facció del seu valido el Duc de Lerma, van decidir portar una agressiva política exterior durant els primers anys al front anglo-neerlandès que encara quedava obert. El fracàs a Irlanda –que es volia convertir en el Flandes anglès–, on els rebels catòlics irlandesos havien ofert la corona a Felip III, juntament amb la successiva mort de la reina Elisabet, va fer que se signés el Tractat de Londres (1604), quedant únicament la rebel·lió dels súbdits neerlandesos. Malgrat els intents, el momentum per reconquerir els Països Baixos ja havia passat i la Monarquia no va tenir més remei que acordar l’anomenada Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides (1609-1621), reconeixent de facto la seva independència. Aquests anys de pau, han estat denominats pels historiadors com a Pax Hispanica (1598-1621).

La Monarquia va haver de mirar al seu interior i el que va trobar, li va desagradar: una crisi econòmica deguda a les diferents bancarrotes i a la devaluació de la moneda; la gradual disminució de l’arribada de recursos vinguts des d’Amèrica i no obstant això una major densitat de pirates i corsaris; aquestes coses i altres més, acompanyades del sentiment de fracàs de l’elit dirigent i els seus ideòlegs, que sentien com derrotes els –avantatjosos– tractats signats amb els seus enemics. És per això que la Monarquia passa per un període de reconfiguració a tots els nivells –fins i tot la capital es trasllada a Valladolid–, amb l’objectiu de posar remei a tots els mals existents. Una de les coses a què es presta atenció és a la minoria no assimilada dels moriscos.

El perquè de l’expulsió dels moriscos

Els moriscos són aquells súbdits de la corona que per a romandre en els territoris i ser respectades les seves propietats van haver de convertir-se forçosament al catolicisme, abjurant de la fe de Mahoma. Pel que els mudèjars –musulmans en territoris cristians– van passar a ser moriscos –cristians nous–, al llarg del segle XVI. Encara que són difícils de comptabilitzar, s’estima que hi havia al voltant de 325,000 moriscos (rondant del 3% de la població), assentats principalment en els regnes d’Aragó (on se’ls anomenava «moros»), València (denominats «sarraïns») i Granada i en la Corona de Castella, lloc últim, on el seu percentatge era inferior i on en general, estaven millor integrats que a la resta.

Tot i que el cost econòmic i demogràfic va ser molt elevat –especialment a València i Aragó–, des del punt de vista polític i social aquesta decisió estava perfectament justificada. Durant l’època, s’entenia com modernitat l’homogeneïtzació, resumint perfectament el concepte la locució «Una fe, un Rei, una llei». Molts dels moriscos mantenien pràctiques i costums alienes al cristianisme, i molts directament professaven l’islam en secret. A més, resultaven una amenaça militar de primer nivell. Eren considerats com una potencial cinquena columna, com l’enemic a casa, dins de les constants lluites contra l’Imperi Otomà. La prova era a les rebel·lions de les Alpujarras. La primera (1499-1501) es va deure precisament a la forçosa conversió decretada pels Reis Catòlics en la recentment conquerida Granada –que violava les capitulacions de 1491–; mentre que la segona (1568-1571) durant el clímax de l’enfrontament hispano-otomà a la Mediterrània, és la que va atemorir fins i tot als menys inclinats al tracte sever contra els moriscos. La rebel·lió va ser una cruenta guerra de guerrilles que es va encarregar de suprimir el germà de Felip II i posterior heroi de Lepant (1571) Joan d’Àustria.

Encara que en el moment de l’expulsió, existia una treva amb els turcs (signades en secret per Felip II i Murat III entre 1580-1581 per mantenir les aparences com a respectius paladins de la seva fe), la treva no incloïa el veritable mal que assolava les costes mediterrànies: el corsarisme i la pirateria barbaresca. Tot i les diferents esquadres de galeres que patrullaven les costes, de la política de fortificacions i construcció de torres de guaita per tot el litoral, la xarxa de presidis nord-africans i d’informadors existents, la pirateria nord-africana va ser un constant perill no només per a la navegació i el comerç mediterrani, sinó per a les illes i les costes cristianes. El delta de l’Ebre, València i les Balears es van emportar la pitjor part (Felip II va considerar desallotjar Menorca per resultar impossible la seva defensa). Els litorals es van buidar i la població vivia en un estat d’alerta perpètua, ja que no només eren les seves propietats les que corrien perill, sinó i principalment, la seva pròpia vida, ja que l’actiu més preuat eren els captius que més tard eren venuts com a esclaus per tota la Mediterrània. A més, una d’aquestes ràtzies podia resultar ser l’avantsala de l’arribada d’una gran armada otomana. Molts moriscos col·laboraven activament amb aquests pirates, com a informadors o com a intermediaris, i encara que no ho fossin, igualment patien la fúria dels altres súbdits que buscaven a qui culpar d’aquests mals.

L’expulsió dels moriscos (c. 1627) dibuix de Vicente Carducho [Museu del Prado]. Font: Wikipedia Commons

És per tot això que es va iniciar l’expulsió d’aquesta minoria el 1609, coincidint amb la “deshonrosa” signatura de la Treva dels Dotze Anys. Els moriscos van ser deportats principalment al Nord d’Àfrica. Un dels grups expulsats van ser els moriscos del municipi extremeny d’Hornachos. Arribats des de Granada a la fi del segle XV i començaments del XVI, la majoria de la població d’Hornachos era morisca i gaudia d’una bona renda, cosa que no resultava un cas únic. El que sí que era més singular és que molts practicaven obertament l’islam, tenint a més a més fama de rebels i independents, ja que entre altres coses havien comprat a Felip II el dret a portar armes. És per això que el decret d’expulsió de Castella els feia expressa menció a ells.

Consulta del Consell d’Estat urgint al rei Felip III «de tomar resolución y (…) que comience a ejecutar lo que se ha resuelto (…) en lo particular de los moriscos de Hornachos, y en lo general de los demás [moriscos] de este reino». [AGS, EST, leg. 2639, f. 33. Madrid, 18 de juliol de 1609].

Els hornachegos igual que molts moriscos ben posicionats, van fer els preparatius per marxar temps abans de ser expulsats. Els hornachegos van buscar refugi a l’antiga ràbita –o en àrab clàssic ribā–, bastió fortificat a la riba sud del riu Bu Regreg –del qual prové el nom de l’actual capital del Marroc–, just al davant de Salé. Salé es trobava habitada per una acomodada comunitat de musulmans, molts d’ells arribats després de la segona rebel·lió de les Alpujarras. Comptant també amb una població jueva amb la seva jueria. La ciutat era governada per morabits (líders religiosos) i a causa del seu pròsper comerç, gaudia de gran autonomia dins el Marroc de la dinastia Sadita (1554-1659).

L’establiment i l’apugeu de la república pirata de Salé

Els hornachegos es van instal·lar a la zona de fortificada (kasbah o alcassaba) i els moriscos andalusos a la zona de la medina (es calcula que en total foren uns 5,000). La gran majoria no parlava àrab i les seves pràctiques religioses no resultaven les més ortodoxes, especialment la dels vinguts d’Andalusia. És per això que aquests últims van ser anomenats pels moriscos de Salé i d’Hornachos com «cristians de Castella». No obstant això, els tres grups que no eren ben vistos pels autòctons van començar a col·laborar entre ells. Paral·lelament, els espanyols en 1610 van ocupar Larraix (prop de Tànger) i van aconseguir expulsar els pirates de Mamura (1614), els quals van ser acollits a Salé (ara dividida entre les dues ribes: Salé la Vella (Sla el-Bali) i el nou assentament morisc va passar a ser dita Salé la Nova (Sla el-Djedid)). És a partir d’aquest moment, on l’activitat comercial i econòmica de Salé passa a vincular-se amb la pirateria i amb això passen a guanyar la força suficient –aprofitant els problemes interns dels Sadites–, per establir-se com una república independent de facto, encara que era el sultà qui teòricament nomenava al governador i rebia un delme.

Mapa (en francès) de la República de Salé. Font: Wikipedia Commons

El pirata renegat holandès Jan Janszoon, també conegut pel seu nom musulmà Murat Reis el Jove, va ser designat gran almirall i més tard també segon governador de la República de Salé. Janszoon havia nascut a Haarlem en 1575 i des d’allà es va dedicar al corsarisme i a obstaculitzar la navegació als vaixells espanyols. Excedint la seva patent de cors, va arribar a la Mediterrània, on va començar a col·laborar amb els diferents principats pirates semi independents de la costa de Barberia. En 1618 va ser capturat per altres pirates a prop de Lanzarote i d’ençà d’aquest moment va renegar del cristianisme i es va convertir a l’islam, arribant a Salé en 1619. Actuaria a Salé fins que en 1627, quan a causa de les tensions polítiques entre les diferents faccions, la va abandonar i se’n va anar a Alger on va prosseguir amb la seva activitat. Com a curiositat Janszoon, que havia abandonat a la seva família neerlandesa, es va ajuntar a Cartagena amb Margarita, una morisca amb la qual va tenir quatre fills. Entre els seus fills destaca Anthony Janszoon van Salee, nascut a Cartagena en 1607 i criat en l’islam, descrit com «mulat» i com a «mig holandès del Marroc», va ser un dels primers i més pròspers pobladors de Nova Amsterdam, en l’actual Manhattan. Entre els seus descendents es troben la influent família Vanderbilt, Jacqueline Kennedy Onassis o Humphrey Bogart.

Jan Janszoon (1650) oli de Pier Francesco Mola [Museu del Louvre] . Font: Wikipedia Commons

El cas de Jan Janszoon no era aïllat. Al començament del segle XVII els més destacats corsaris musulmans nord-africans eren renegats europeus procedents de l’Atlàntic com ara els també neerlandesos Ivan Dirkie de Veenboer (Sulayman Reis) i Zymen Danseker (Simon Reis) o com els anglesos Ahmed el Inglizi (Ahmed l’Anglès ) i Jack Ward (Yusuf Reis). A Salé van començar a conviure gents vingudes de molts llocs entre moriscos, jueus, pirates, renegats, esclaus, autòctons i comerciants per la qual cosa com a lingua franca es va emprar el castellà dels moriscos. S’ha calculat que l’activitat pirata de Salé entre 1618 i 1626 va suposar la captura d’uns 6,000 esclaus i d’uns béns que s’estimen que equivaldrien a tenir un valor d’uns 3.000 milions euros actuals. Siguin o no creïbles aquestes xifres, la veritat és que les expedicions pirates van ser cada vegada més ambicioses. Les costes espanyoles, portugueses, franceses, irlandeses, gal·leses i angleses van patir els atacs dels pirates que operaven des de Salé. El coneixement que tenien de les costes atlàntiques i de les millors tècniques i instruments de navegació va fer que les ràtzies arribessin fins i tot a la llunyana i freda Islàndia.

En 1627 Janszoon al comandament d’una coalició de pirates de Salé i Alger va arribar a Grindavík a la costa sud-oest. Van assaltar aquesta vila i altres més de la zona, m’entra que un segon grup feia el mateix a la costa sud-est, segrestant en tan sols dos dies entre 400-900 persones i assassinant a altres tantes en el procés (400 seguint les estimacions actuals de les fonts islandeses disponibles i entre 800-900 segons els testimonis de l’època). Els fets són coneguts a Islàndia com tyrkjaránið (segrestos turcs). Els capturats van ser venuts com a esclaus en el Nord d’Àfrica, alguns pocs van aconseguir tornar al cap de diversos anys. Entre els segrestats hi havia el pastor luterà Ólafur Egilsson i la seva família. Ell va poder tornar el 1628 tot i la seva dona ho va aconseguir el 1637. Els seus fills, però, mai van tornar, tal com explica el mateix Egilssonar en les seves memòries titulades Reisubók Séra Ólafs Egilssonar (Els viatges del reverend Ólafur Egilsson, editades i traduïdes a l’anglès en 2008). El ràpid èxit de Salé es va deure a la combinació de diners dels d’Hornachos, a la mà d’obra dels moriscos andalusos, als coneixements i vaixells dels renegats i al fantàstic emplaçament de Salé, allunyada de la Mediterrània i per tant protegida dels contra-atacs cristians. Gràcies a tot això Salé es va convertir en poc temps en una formidable capital pirata, rivalitzant amb la mateixa Alger.

Rutes del pirates de Barbaria a Islàndia Font: The travels of Reverend Ólafur Egilsson, p. xxvii

Dissidència interna: l’extinció de la república

Encara que la seva activitat pirata va continuar sent tremendament reeixida, internament la situació era totalment diferent. Va ser a causa de les tensions i enfrontaments entre les diferents faccions que Jan Janszoon va abandonar Salé. Les lluites entre l’elit hornachega i els nombrosos moriscos andalusos, que reclamaven un tracte igualitari, van ser aprofitades pel líder religiós Sidi Mohammed el Ayachi per prendre el control de Salé i declarar la seva total independència, deixant d’obeir i pagar tribut al sultà. És en aquest context quan els hornachegos comencen a entaular negociacions secretes amb la Monarquia de Felip IV.

El 1631 van fer arribar a Sanlúcar a mans del Duc de Medina-Sidonia la proposta de lliurar la ciutat al rei a canvi de poder tornar a Hornachos. En el document aclarien les condicions que demanaven: poder tornar a la seva localitat i ser regits per autoritats municipals de la seva mateixa nació, encarregant-se ells mateixos d’indemnitzar als nous habitants que els havien vingut a reemplaçar. Pel que fa a la religió, demanaven que els únics cristians vells presents entre ells fossin els religiosos que els haguessin d’adoctrinar, demanant immunitat davant la Inquisició durant vint anys per a aquells nascuts fora d’Espanya. Ells deien ser bons cristians nous i aportarien credencials i testimonis fets per captius cristians. Per això demanaven que se’ls retornessin aquells fills que se’ls van arrabassar abans de l’expulsió. Sobre el patrimoni demanaven que se’ls respectés les seves hisendes i pagar els mateixos tributs que la resta de súbdits. Demanant que s’estenguessin aquestes condicions als altres moriscos tant els andalusos de Salé, com aquells ubicats en altres ciutats nord-africanes. A canvi s’oferien a portar els seus vaixells a Sevilla i lliurar-los al rei i entregar la fortalesa de Salé i els seus 68 canons a una guarnició espanyola. A més, lliurarien tota la correspondència i documentació que havien creuat tant amb el rei d’Anglaterra com amb les Províncies Unides. Així mateix, a la vinguda de la guarnició espanyola, aprofitarien per atacar el call jueu i saquejar-lo, fent el mateix amb els comerciants francesos i holandesos allà instal·lats, capturant els seus vaixells i botí que lliurarien a Felip IV a canvi de certa suma.

Aquestes negociacions no van passar desapercebudes per a la resta de faccions que van fer tot el possible per impedir-les. Els enfrontaments es van succeir, moment que van aprofitar forces externes per atacar. En 1637 la ciutat va rebre l’atac d’una esquadra anglesa que tenia la intenció d’alliberar els seus captius. Malgrat el bombardeig, la ciutat va resistir. En 1638 el sultà va poder recuperar el control momentani de Salé, però els seus soldats –al comandament d’un renegat francès–, van ser derrotats pels hornachegos i andalusos, que van decidir aliar-se. En 1641 El Ayachi va ser assassinat i el control va ser pres pels dilaitans, un grup de seguidors d’una escola sunnita majoritàriament berber anomenada zàuiya d’ad-Dila. D’ençà d’aquest moment, la República va quedar subordinada als dilaitans que el 1651 ja dominaven tota la regió nord del Marroc tenint la seva base a Fes. El 1659 el líder de la zàuiya d’ad-Dila, després de derrotar al sultà Sadita, va ser proclamat sultà del Marroc.

Per la seva banda, els moriscos espanyols descontents per haver estat desplaçats políticament pels berbers (a qui consideraven inferiors i poc més que bèsties), es van aliar en 1660 amb un enemic dels dilaitans anomenat Ghalian i el seu grup, i junts els van expulsar, tornant la independència i amb ella, els enfrontaments pel poder. La República no va aconseguir superar les seves lluites internes, les quals van provocar que molts –com va fer Janszoon en 1627–, l’abandonessin per establir-se en un altre lloc. Des del sud, al sultanat paral·lel de Tafilalt, Mulay al-Rashid va començar a conquerir el nord i el 1666 va aconseguir prendre Fes i finalment el 1668 derrotar el líder de la zàuiya d’ad-Dila, proclamant-se sultà de tot el Marroc. D’aquesta manera es donava pas al Marroc Alauita (dinastia a la qual pertany l’actual rei Mohammed VI). Aquest mateix any de 1668 suposa l’extinció efectiva de la República de Salé, que va tornar a estar sota domini del sultà. Tot i la pèrdua de la seva independència, l’activitat pirata prosseguí. El 1670 el francès Germain Moürette va ser capturat i venut pels pirates de Salé. Va viure com a esclau en diverses ciutats, on va tenir diversos amos i exercí diversos oficis. En aconseguir ser rescatat gràcies als religiosos de l’Orde de la Mercè (mercedaris) va tornar a París, on va publicar el 1683 un llibre –molt preuat pels historiadors–, on dóna compte no només dels seus anys com esclau, sinó que també fa un retrat polític i social molt detallat del Marroc de finals del segle XVII.

Banderes de la República de Salé al llarg de la seva existència segons Bowles (1783) (Font: Wikimedia Commons)

Molts dels hornachegos i altres moriscos van acabar fent arrels a Rabat. Avui dia moltes d’aquestes famílies continuen vives a través dels seus descendents i algunes d’elles conformen l’elit de Rabat i de Salé, com és el cas de la família Bargach, descendent de Brahim de Vargas, primer governador de Salé. Entre els Peres destaca la figura de Abdelkader Pérez que va ser gran almirall i ambaixador del Marroc al Regne Unit de Jordi I i Jordi II. Mentre que entre els Fennich trobem al pirata i últim governador de la República Mohammed Fennich entre altres il·lustres descendents. Encara que aquestes tres no són ni de bon tros les úniques famílies d’origen morisc (o andalusí). Entre elles –i per nomenar només uns quants exemples–, hi ha els Qortobi (Córdoba), els Lamdaouar (Almodóvar), els Lamiro (Romero), els Fachardo (Fajardo), els Molato (Mulato), els Chentiak (Santiago), els Dabila (Dávila/de Àvila), els Mulina (Molina), els Balabrej (Palafox), els Dinia (Dénia), els Tamouro (Chamorro), els Baes (Báez/Páez) i un llarg etc.

L’empremta de Salé va perdurar en el temps i va tenir un gran impacte en la cultura i en l’imaginari popular, ja que els diversos captius i religiosos van escriure nombrosos relats a través de les seves experiències o les d’altres, servint d’inspiració a contemporanis i a generacions futures. L’anglès Daniel Defoe, autor de la considerada primera novel·la anglesa Robinson Crusoe (1719), ens explica com el seu protagonista estant a l’altura de les Canàries va ser capturat pels pirates de Salé i portat a la ciutat. Gràcies als hornacheros i a la resta de paries que allà es van refugiar, la fama i la infàmia de Salé perdurarà sempre en el temps.

Read More

Absolutament totes les activitats realitzades per l’home generen per oposició i contrast el seu némesis, motivant que allà on existeix producció, s’efectuïn robatoris. És una realitat tan intrínsecament lligada a l’ésser humà que els paral·lelismes són inesgotables, per la qual cosa, quan l’home es llançà al mar a comerciar, poc després ho fa per robar. És doncs l’exercici de la pirateria tan antic com la mateixa navegació comercial, i quan aquesta activitat  és permesa i instrumentalitzada pels diferents poders territorials, adquireix unes característiques que, encara que sensibles i difuses en els seus primers estadis, delimiten el seu marc d’actuació i rebategen la pròpia activitat, coneixent-se amb el terme de corsarisme.

Des d’aquesta perspectiva, les primeres referències a l’activitat corsària se situen dins del context de la Tercera Guerra Midriàtica descrita per Plutarc quan exposa que “el poder dels pirates, que va començar primer a Sicília […] va adquirir força i gosadia en la guerra, emprats pel Rei en què va haver de menester. No obstant això, aquesta primera referència literària a la instrumentalització de la pirateria com modus belli quedarà aïllada fins a l’any 1179 quan, durant el transcurs de l’III Concili de Letrán, es varen anatomitzar com a sinònims els termes de corsari i pirata, permetent-nos observar que, si bé els termes subsistien en el temps, no existia cap element que distingís una acció de l’altra.

La condemna teològica sobre les activitats depredadores esdevinguda en el transcurs del ja citat concili mostrà clarament com la pirateria no era un fenomen aïllat i fixat geogràficament, sinó que tots els territoris europeus patien en major o menor mesura les seves conseqüències, i en aquest sentit, la Península Ibèrica no en va ser una excepció. La persistent i agressiva presència normanda en aigües del Mediterrani des de mitjan segle IX va obligar als diferents senyors feudals a articular ràpida i bruscament una xarxa defensiva que salvaguardés els seus territoris de la ferocitat normada o, almenys, reduís l’impacte de les ràtzies que aquests realitzaven. Amb aquesta primigènia idea defensiva, els reduïts territoris medievals varen impulsar la creació i utilització de flotes eminentment piràtiques amb la qual combatre la pràctica foranea d’aquesta.

El concepte de cors no resultava estrany en tots els territoris peninsulars, i menys encara per a aquells que es trobaven banyats pel Mediterrani, doncs algunes d’aquestes regions mai van abandonar l’ús de l’activitat piràtica com a sistema econòmic i modus vivendi. En aquest ordre destaca la flota pirata organitzada sota la influència i control del Comte d’Empúries, qui, abrigat per l’orografia de les seves costes i el control del port natural de Cadaqués, va dominar les rutes comercials de l’Occitània i la Provença, i amb això, el lucratiu comerç franc-italià. El poder marítim del Comtat d’Empúries va aconseguir tal preeminència que, l’any 913 dC, Sunyer II va poder llançar a la seva flota més enllà del Cap de Gata i saquejar els voltants d’Almeria, fent lo propi a l’Illa de Mallorca durant la seva singladura de retorn.

El control del mar oferia als sobirans feudals la seguretat i potència bèl·lica necessària per a controlar d’una manera estable les seves possessions territorials, consolidant a través de la depredació marítima la seguretat de les seves costes. Els territoris catalans, i especialment el Comtat de Barcelona, resulten ser l’exemple per antonomàsia d’aquest procés d’instrumentalització piràtica i/o articulació de flotes corsàries. La primera gran flota pirata utilitzada pel Comtat de Barcelona va ser l’acabdillada per Roger de Tosny l’any 1020 dC, qui contractat per Ermessenda de Carcassona durant la seva primera regència, va arrasar la flota de l’Emir de Dénia i de les Balears i el va obligar a sotmetre’s al pagament de pàries.

Escultura de Roger de Lluria a la ciutat de Barcelona
Escultura de Roger de Lluria a la ciutat de Barcelona

Després de la unió de la Casa de Barcelona amb l’aragonesa, els successius reis d’Aragó, en la seva facultat de Comtes de Barcelona, no van oblidar el vessant marítim del seu territori, permetent que la ciutat de Barcelona es convertís en un dels majors centres neuràlgics del comerç mediterrani. Pirates i reis trobaven fàcilment nombrosos nexes d’interessos que els reportaven grans emoluments i beneficis, atès que aquesta confluència d’interessos permetia als pirates cometre sistemàticament accions de pillatge marítim sota la protecció dels cada vegada més extensos territoris senyorials, adquirint grans riqueses i, en casos excepcionals, ascensos estamentals. Per la seva banda, els sobirans territorials obtenien de forma ràpida i senzilla el control d’una flota prou poderosa que no únicament garantia en paràmetres acceptables la seguretat en les seves costes, sinó que també oferia la possibilitat de ser utilitzada en la seva essència primigènia, l’ofensiva.

Els anhels comercials del territori català sobre els mars del Sud de França, així com la consolidació de Barcelona com un dels centres neuràlgics del comerç mediterrani durant els segles centrals de la Baixa Edat Mitjana, no pot deslligar-se de manera alguna de l’activitat piràtica. Victòries com l’aconseguida per Roger de Llúria en la Batalla de les Formigues, que en 1285 va aniquilar la flota mediterrània del rei francès, al costat de l’auge econòmic del Comtat de Barcelona i la conquesta dels territoris insulars, van permetre que el territori català pretengués l’hegemonia comercial del Mediterrani Occidental, derivant, en última instància, en l’esclat de la guerra oberta amb l’altra gran potència marítima; la Sereníssima República de Gènova.

L’enorme i ràpida expansió territorial dels regnes cristians durant els compassos finals de l’edat mitjana van suscitar per inèrcia la creació de complexes xarxes d’aliances entre les diferents entitats territorials. L’existència d’una política cada vegada més consolidada de relacions exteriors va demandar la promulgació d’un marc que reglamentés l’activitat corsària, atès que amb relativa freqüència, la predació marítima interferia i vulnerava els acords i tractats polítics.

Les primeres regulacions del cors en la costa mediterrània apareixen amb la fundació del Consolat del Mar de la ciutat de València sota el regnat de Pere III d’Aragó, qui, en oferir la gràcia real a la ciutat, va regular la nova institució sobre la base de les Ordinacions de la Ribera de la ciutat de Barcelona. Aquestes Ordinacions amb prou feines feien referència al corsarisme més enllà de permetre la seva activitat, per la qual cosa pocs anys després, el 20 de juliol de 1288, Alfons III el Liberal va emetre dues pragmàtiques en les quals s’establien, d’una banda, l’obligatorietat de tots els corsaris de respectar la política exterior de la Corona, mentre que simultàniament es prohibia explícitament la navegació en cors a tot oficial real.

Posteriorment, amb la creació del Consolat del Mar de Barcelona en 1347 es varen afegir noves disposicions en el llibre de l’entitat per regular l’activitat corsària; d’una banda, es va establir el pagament del 20 per cent de les preses a la Corona per permetre i consentir l’activitat, així com l’autorització de venda de les captures als seus territoris, mentre que, d’altra banda, es mantenia la llibertat de preses sempre que aquesta no afectés de cap manera als tractats de pau signats per la Corona ni a les relacions internacionals. L’activitat corsària, que encara es trobava en el seu estadi més primitiu, discorria entre les dues grans esferes del moment; la guerra i el comerç. En aquest sentit, el regnat de Pere IV el Cerimoniós va significar un punt d’inflexió per a l’activitat corsària, doncs amb les regulacions efectuades sota el seu regnat es va accelerar l’especialització del cors en aquestes dos grans vessants d’actuació.

En el seu estadi bèl·lic, els corsaris representaven la gairebé totalitat de les forces marítimes amb les quals comptaven els diferents sobirans territorials, per la qual cosa aquests, no només van ser utilitzats en les diferents guerres en les quals es veien implicats els diferents territoris, sinó que també van ser els causants de l’esclat de moltes d’elles. Aquest cors bèl·lic va adquirir ràpidament traces purament ofensives, per la qual cosa entre les seves accions més destacades sobresurten, de forma quantitativa, les depredacions efectuades sobre els pobles costaners. En un procés realment veloç, aquesta tipologia corsària es va integrar en els diferents sistemes de govern dels territoris, oferint als corsaris dignitats que fins a aquest moment s’havien trobat fora del seu abast, com la d’almirall o les capitanies navals.

No obstant això, l’existència d’aquesta tipologia corsària que podríem catalogar com a bèl·lica va permetre la consolidació del corsarisme més pur, és a dir, aquell que actuava com un reforç del comerç regular. Amb el gradual però inexorable enfortiment dels regnes medievals, el comerç marítim va acabar representat una un dels majors circuits de generació de riquesa, per la qual cosa la protecció i impuls d’aquest comerç va ser un dels principals objectius de la Corona, resultant relativament freqüent que fossin els mateixos comerciants els qui avituallaran els seus bucs amb una doble pretensió; en primer lloc, salvaguardar la càrrega durant les seves singladures comercials, però també, i no menys important, la pretensió de capturar aquelles embarcacions que es creuessin en aquesta. La captura de mercants desprevinguts durant les singladures dels mercaders suposava en la majoria d’ocasions l’adquisició d’un botí molts més valuós del que el mateix comerç podia generar, doncs no únicament havia de comptabilitzar-se el valor de la càrrega que transportaven, sinó que la mateixa embarcació capturada representava per si solament la major part del botí.

És durant aquest període que es van generalitzar les conegudes com a patents de represàlia, o cartes de represàlia, llicències reals limitades en el temps i l’espai que es concedien a un súbdit quan aquest hagués estat víctima de la depredació – real o fictícia –dels súbdits d’un altre sobirà territorial. Aquestes llicències, que podien ser expedides sense la necessitat imperativa que existís un estat de guerra amb el país agressor, responien a la Llei Talió sobre la base de la lògica que, si el sobirà de l’agressor no volia o no podia reparar el dany infringit pels seus vassalls, l’agredit podia refer les seves pèrdues atacant de bona lid a qualsevol altre mercader el regne agressor. Les pràctiques d’aquestes dues tipologies corsàries, encara que essencialment la comercial, van resultar ser una de les més lucratives fonts d’ingrés per a les arques de la Corona, per la qual cosa amb la Casa de Trastàmara ja en el tron aragonès, el corsarisme va adquirir el seu zenit esperonat per la nova dinastia regnant.

Alfons V d’Aragó, sobrenomenat el Magnànim, va ser un dels reis de tot l’espectre mediterrani que més va esperonar l’activitat corsària, i tant el seu regnat com les seves conquestes no poden entendre’s sense contemplar d’una manera general els efectes d’aquesta. Únicament a través de les accions de Bernat de Vilamarí, nomenat ex profeso Capità de l’Armada Real i un dels corsaris més actius del Mediterrani, pot entendre’s la capacitat marítima conjuminada entorn del monarca aragonès que va permetre la destrucció del port de Marsella en 1432 i la conquesta del Regne de Nàpols en 1433.

galera
Rèplica d’una galera catalana. Museu Marítim de la ciutat de Barcelona

Durant els compassos finals de la quinzena centúria, la guerra comercial entre catalans i genovesos es va intensificar en poc temps, sobretot després de la proclamació de Ferran II de les seves aspiracions sobre el Regne de Nàpols. Si bé els assalts i represàlies entre els comerciants de tots dos territoris va ser una constant des d’inicis del segle XV, les dues últimes dècades de la mateixa van suposar un seriós perill per a les aspiracions mediterrànies de Ferran II. La captura en 1482 de 2 galeres de Bernat II de Vilamarí prop de Barcelona, així com la destrucció del buc corsari de Felip Barceló a València a inicis de 1484, va obtenir com a resposta l’atac a naus genoveses per part dels corsaris catalans i valencians, essent Francesc Torrelles, natural de València, qui assestà el cop més gran en capturar a l’interior d’una embarcació genovesa al fill del Dux genovès.

Les represàlies efectuades sobre els súbdits de l’estat rival que s’havien establert als seus territoris eren una constant que no ajudava en absolut a alleujar les tensions entre tots dos combatents, i amb la conquesta del Regne Nassarita de Granada propera a la seva finalització, Ferran el Catòlic començava a centrar la seva mirada en una futura guerra contra França que li permetés recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya. En aquest ordre de coses, les tensions amb Gènova havien de concloure en previsió d’un conflicte de majors dimensions, i la forma més efectiva de dur a terme la tasca era limitant per imperatiu jurídic la depredació marítima. La pragmàtica emesa pels Reis Catòlics el 12 de gener de 1489 prohibia tota la navegació en cors pels seus territoris amb l’objectiu de “reprimir i castigar els corsaris, així súbdits nostres, com els altres que amb el temor del nostre Senyor, i la correcció nostra, infesten i roben les naus i persones que naveguen pels mars mercantilment en gran deservei de Déu i el nostre Dany, dels nostres vassalls i de la cosa pública, la qual és augmentada amb el exercici de la mercaderia, i es desvia a causa de les dites pirates, contra els quals volem que sigui procedit“.

Aquesta prohibició únicament pot llegir-se en clau política, doncs ja que la documentació mostra clarament que l’activitat corsària en el Mediterrani Occidental segueix sent una constant, sembla evident que la prohibició de Ferran II anava dirigida a regular l’expedició de cartes de represàlia per part dels diferents ens territorials, bé fos la Batllia General o el Consolat del Mar. Amb aquesta decisió unilateral del monarca, el cors quedava finalment regulat sota l’autoritat de la Corona, qui conservant en règim de monopoli la capacitat d’atorgar les llicències necessàries per al seu exercici, pretenia el control sobre la violència marítima tal com s’estava efectuant sobre l’exèrcit. La creació de l’Armada de Biscaia en 1493 va representar la constitució de la primera flota regular de la modernitat i el final de la nova política bèl·lica iniciada per Ferran el Catòlic, que enterrava així la preponderància corsària en benefici d’una Armada Real de caràcter regular, o almenys, això va pretendre.

Vista de la ciutat de Barcelona l’any 1480. Anònim. Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona
Vista de la ciutat de Barcelona l’any 1480. Anònim. Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona

La gran expansió territorial que va acompanyar l’ascens de la Casa d’Àustria al tron hispà va suposar, entre moltes altres qüestions, la constatació de la incapacitat de control que la Corona pretenia sobre els seus mars. El territori hispànic, que al moment de la promulgació de la pragmàtica de 1489 es limitava gairebé en exclusiva al territori peninsular, resultava econòmicament onerós ser assegurat únicament amb les forces reals, i després de l’expansió territorial, inviable. Carles V, que va pretendre la reactivació de l’activitat corsària a través de la concessió de la gràcia de la supressió del cinquè real, concebia la pirateria d’estat com un sistema de defensiu de baix cost, per la qual cosa únicament es van expedir llicències en estat de guerra, mantenint-se  la limitació de preses. La ràtio risc-benefici era clarament desfavorable pels corsaris en tots els seus escenaris, i encara que si bé és cert que la Guerra Santa oferia un gran nombre d’embarcacions apressables dins de l’espectre Mediterrani, la tipologia de la presa únicament garantia bons botins si aquests havien assaltat altres bucs amb anterioritat.

Aquesta política es va mantenir durant els regnats Felip II i Felip III, per la qual cosa l’activitat corsària, limitada i constrenyida per la Corona, era incapaç d’adaptar-se als nous temps, i al no resultar rendible, es va difuminar lentament. El cors de caràcter eminentment bèl·lic va acabar integrant-se definitivament en els diferents nivells de l’estructura castrense a través de l’exercici d’ocupacions militars o va deixar pas a un nou sistema de col·laboració a través de la inversió, és a dir, assentistes. El perpetu estat de guerra inherent als Habsburg va generar per inèrcia una enorme demanda de material bèl·lic que havia de satisfer-se, creant-se en el procés multitud d’oportunitats de negoci a través de la mercantilització de la guerra. Les naus de titularitat règia amb prou feines representaven una petita fracció del total dels bucs de guerra hispà, i a excepció de l’interval esdevingut entre els anys 1562-73 en la qual la política marítima de Felip II va permetre controlar gairebé el vuitanta per cent de les galeres mediterrànies, l’arrendament pel sistema del seient va representar una substanciosa línia d’inversió. La riquesa que es generava amb el lloguer de la força bèl·lica ja no requeria grans comandants, sinó únicament d’embarcacions.

Ordenances del cors promulgades per Felip IV a 1621. Arxiu General de Simancas.
Ordenances del cors promulgades per Felip IV a 1621. Arxiu General de Simancas.

D’altra banda, el cors comercial resultava cada vegada més testimonial dins de la política imperial. Genovesos i catalans, que havien combatut i rivalitzat per la supremacia comercial mediterrània durant gran part dels segles finals de l’edat mitjana, amb el pas d’uns pocs anys es van trobar sota la influència d’un mateix príncep. El manteniment de la concòrdia entre els diferents territoris que integraven l’ens polític hispà va extirpar la motivació principal del cors mercantil; les captures i els botins que aquestes generaven. En aquest context, les embarcacions comercials amb prou feines portaven l’armament suficient per defensar-se davant una possible agressió barbaresca, doncs els convenia no resultar útils per a la guerra i per tant, l’activitat corsària acabar per esvair-se.

Després del desastre de l’expedició anglesa de la Felicíssima Armada, i a causa d’una multitud de factors, la Monarquia Hispànica va sofrir un accelerat procés de desgast que li va suposar la pèrdua de l’hegemonia militar a Europa. El vast territori que posseïa la Corona impedia la correcta salvaguarda del mateix i dificultava el seu finançament, per la qual cosa es precisaven elements defensius descentralitzats que reforcessin la seguretat tant en les costes com en els circuits comercials mediterranis. El 24 de setembre de 1621, el recentment coronat Felip IV va promulgar les Ordenances Generals per al Cors amb les quals es pretenia reactivar l’activitat corsària.

Read More