Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[Aquest article s’ha publicat conjuntament amb Catarsi Magazin]

Ex ante: la derrota de 1848

«Estem dormint sobre un volcà… No s’adonen que la terra tremola  de nou? Bufa un vent revolucionari, i la tempestat es perfila ja en l’horitzó». Quan Alexis de Tocqueville pronuncià aquestes paraules, a principis de 1848, a la Cambra de Diputats francesa, dues grans onades revolucionàries liberals ja havien recorregut Europa durant les dècades de 1820 i 1830. Faltava, però, un darrer moviment sísmic a Europa que acabaria d’assentar el nou ordre liberal que venia coent-se des del segle XVIII.

I és que el capitalisme i el liberalisme polític no foren moviments que s’imposessin ràpidament i total després de la «Gran» Revolució Francesa (1789-99); de la mateixa manera que l’Antic Règim tampoc desapareixeria immediatament i absoluta. Malgrat els intents restauracionistes per rescatar l’Antic Règim després de les guerres revolucionàries i napoleòniques i la derrota definitiva de Napoleó a Waterloo (1815) per part de les principals potències absolutistes europees, cal observar el període 1800-1848 com un temps de transició i de convivència de dos models socials aparentment contradictoris: per una banda, el representat per l’Antic Règim (decadent), i per una altra, el liberal (ascendent). Dit d’una altra manera: no hi hagué una ruptura, sinó una transició cap al liberalisme i el capitalisme; i moltes de les elits de l’Antic Règim s’adaptaren als nous temps (recordem Il Gattopardo).

En aquest sentit, els moviments revolucionaris de 1820 i 1830, tot i que protagonitzats en bona part per les classes populars, no portaren a la terra promesa dels eteris «drets humans» ni a un món millor… per a tothom, sinó que encimbellà una nova classe social i política dirigent: la burgesia (urbana o rural). Mentrestant, les classes populars, el nou cap visible de les quals seria el proletariat, eren la baula feble de l’expressió «l’explotació de l’home per l’home». Només cal recordar que entre 1800 i 1860, es calcula que hi hagué un augment de la productivitat del 400% sense grans innovacions tecnològiques. Un fenomen explicable principalment per la brutal extracció del treball a la qual se sotmetia a les classes treballadores.

La Primavera dels Pobles (1848), l’última potser de les grans revolucions liberals, es diferencià de les anteriors onades revolucionàries del segle XIX europeu pel fort vessant popular que tingué i perquè pot ser definida com a la primera revolució global. En llocs com Alemanya, Itàlia o Hongria, es féu una defensa radical a favor d’implementar repúbliques democràtiques, unitàries i centralitzades, seguint el model de la França revolucionària (la de 1789-99) i democràtico-popular dels jacobins. Fruit de la convergència de diverses crisis (agrícoles, industrials i ideològiques), acabà en un enorme fracàs, amb algunes excepcions. També és cert que confirmà l’aparició d’una nova generació de líders i pensadors obrers que començaven a plantejar obertament i de manera estructurada alternatives al capitalisme i al liberalisme. El 1848, recordem-ho, també és l’any de l’aparició d’un text anomenat Manifest del Partit Comunista.

Imatge icònica de la Revolució de 1848 a Berlin, el març. La Primavera dels Pobles pot ser considerada la primera revolució mundial. Font: Wikimedia Commons

A França, que com altres vegades lideraria l’onada revolucionària a Europa, l’esperança de 1848 s’iniciaria amb un canvi de règim: de la Monarquia de Juliol (1830) de Lluís Felip d’Orleans («el rei ciutadà» que havia encapçalat un «regnat dels banquers») es passà a la proclamació de la II República Francesa (1848-51). Les classes populars de París, que tornaren a ésser un actor indispensable per imprimir un to eminentment republicano-democràtic al nou règim republicà, foren traïdes novament i durament reprimides durant les «jornades de juny» d’aquell mateix any (es calcula que hi hagueren milers de morts, deportats i detinguts). Les diferents eleccions que anaren succeint-se des de l’abril de 1848 fins al 1851 feren la resta, al donar el poder a les classes dominants —especialment als partits monàrquics— que permeteren a la burgesia un marge de maniobra sense precedents per implementar les iniciatives legislatives que més s’adeqüessin a les seves necessitats de classe.

La curta vida de la República, però, acabà entre l’1 i 2 de desembre de 1851, quan Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó I i president de la República, donà un cop d’estat, aprofitant la debilitat dels partits monàrquics i els seus interessos sovint contraposats, i amb el suport d’amplis sectors de l’exèrcit. Dos referèndums li permeteren, primerament, ser reelegit president i reforçar el poder executiu sobre el legislatiu i, segonament, proclamar el Segon Imperi.

Tot per al poble, però sense el poble: Napoleó III

Napoleó III (1852-70), una caricatura del seu tiet en qualsevol àmbit imaginable, sabé combinar l’autoritarisme amb un cert estil populista que li permeté prescindir de les forces polítiques que havien protagonitzat la vida política de la II República. Es restringiren llibertats individuals i col·lectives i s’afinà l’aparell repressiu. Especialment, l’obscur desig de la repressió del nou règim era la capital: París, l’epicentre de totes les grans revolucions contemporànies que havia viscut França des de 1789. Serà aquesta preocupació per tenir controlada la ciutat la que explica, per exemple, les enormes i cabdals reformes urbanístiques del baró Haussman a la ciutat, les quals no buscaven únicament el sanejament i millora de les condicions de vida de les classes populars que vivien al centre parisenc, sinó també un control eficaç de la ciutat que permetés un desplaçament ràpid de les forces militars gràcies a la construcció de grans avingudes i l’espaiament de la ciutat, si fos menester.

Pintura de 1865, on es veu a Napoleó III i al baró de Haussmann, plegats. Font: Wikimedia Commons

Fins a finals de la dècada dels seixanta, el Segon Imperi visqué un temps de bonança econòmica i creixement que li facilità el suport social de tres sectors socials indispensables: l’exèrcit, l’Església (la qual tenia un paper social enorme via l’educació i que era afavorida any rere any als pressupostos de l’estat) i la burgesia, entusiastament enriquida gràcies al desenvolupament industrial, els contractes públics, l’eufòria borsàtil, etc. Però, com en molts altres escenaris europeus on el capitalisme estava prenent volada, aquest creixement venia acompanyat de desigualtats socials rampants. A París permeté una segregació social molt marcada que seria clau per explicar el posterior aixecament revolucionari de la Comuna.

Així doncs, en un moment de dolça consolidació de l’estat liberal francès i amb una posició internacional remarcable, acrescuda gràcies a una política exterior de prestigi, expansionista i imperialista forçada en bona part per l’exèrcit, semblava que el nou règim napoleònic podria durar eternament, però un nou poder ascendent a Europa acabaria amb el Segon Imperi en uns pocs mesos.

Baionetes prussianes a Versalles

A finals de la dècada dels seixanta, després d’un període de relativa liberalització del règim, els suports socials que havien anat donant suport a Napoleó III estaven erosionant-se, principalment per una conjuntura econòmica internacional menys plàcida generada per la Guerra de Secessió Americana (1861-65). Tot això, sumat al desastre que havia suposat la (cara) expedició militar francesa a Mèxic (1861-67) deixava el règim en hores baixes, però va ser Prússia qui faria col·lapsar França mitjançant una guerra.  

La guerra francoprussiana (1870-71), iniciada el 19 de juliol 1870 fou breu, però contundent. La possibilitat d’una unificació alemanya per part d’una Prússia ascendent era un perill directe per al país gal, ja que no únicament afebliria la posició francesa i comptaria amb un competidor geopolític directe a l’Europa Central, sinó que també obriria la porta a l’annexió de les regions d’Alsàcia i Lorena (considerades com a territoris de cultura alemanya) per part de Prússia. El canceller alemany, Otto von Bismarck (1815-98), després d’assegurar-se la neutralitat britànica i la russa i haver tensat hàbilment les relacions diplomàtiques amb França aconseguí que Napoleó III li declarés la guerra. L’error seria fatal.

L’exèrcit francès, mal equipat i dirigit, i amb efectius dispersos per les seves colònies i Roma  (efectius francesos hi eren presents d’ençà de l’esclafament de la República Romana, proclamada el 1849), no va tenir mai cap possibilitat real davant de la maquinària bèl·lica prussiana: nombrosa i molt millor equipada. Però fou la derrota francesa de Sedan la que posà punt final al Segon Imperi. No fou únicament una desfeta en tota regla, sinó que el mateix Napoleó III seria capturat. A mesura que anaven arribant les notícies de les derrotes a París, un grup de polítics encapçalats per Léon Gambetta proclamà la república a l’Hôtel de Ville, a París. Era la fi del Segon Imperi i l’inici de la III República (1870-1940).

El 19 de setembre, les tropes prussiano-alemanyes iniciaren un setge a la mateixa ciutat de París que duraria quatre mesos i on moriren centenars de persones. Les diferències socials que havien anat aprofundint-se durant l’Imperi determinarien qui passaria gana i qui no (o qui havia pogut marxar de París perquè tenia casa fora de la ciutat assetjada). O dit en altres termes: qui feu front principalment a l’atac prussià i en patí més durament les conseqüències foren les classes populars parisenques.

Proclamació de l’Imperi Alemany a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles. Font: Wikimedia Commons

Per si tot això fos poc, mentre els parisencs aguantaven el setge, arribà la notícia que els prussians havien proclamat l’imperi alemany («Deutsches Reich») i consumat la unificació alemanya ni més ni menys que a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles, un lloc quasi místic de la història francesa (un record de la França gloriosa del Rei Sol) que suposà un cop molt dur per a la moral i orgull francesos. Una jugada de poc tacte, però segurament obligada per a Bismarck, qui no volia proclamar l’imperi a Berlin per no afavorir-la per sobre de cap altra ciutat alemanya.

Mentre els nous capitosts polítics animaven al poble a resistir a ultrança, començaven a negociar ja amb els prussians el final de la guerra i a traçar un projecte de república que tornés a respondre, essencialment, a les necessitats dels poderosos i tornar a la ‘normalitat’ liberal com més aviat millor. O, dit d’una altra manera, traçar una línia de continuïtat entre la II República burgesa antidemocràtica i la nova. Però per poder implementar el nou ordre de coses, calia apaivagar el furor popular i desarmar el poble de París.

18 de març de 1871. «Vive la Commune!»

La fi del conflicte amb Prússia significaria també una factura enorme i de molt difícil gestió. Al final de la guerra, el gener de 1871, França hauria de fer front a les compensacions de guerra als prussians (5.000 milions de francs amb un 5% d’interessos) i mantenir 500.000 soldats al seu territori; una gesta complicada, tenint en compte l’augment de deute públic generat durant el Segon Imperi.

Per la seva banda, Bismarck volia assegurar-se una pau duradora amb el nou govern francès, i per això forçà que es convoquessin eleccions en territori francès, el 8 de febrer de 1871. Com ja havia passat durant la II República, el 1848, el vot rural fou essencial per decantar la majoria parlamentària de la nova Assemblea (emplaçada a Bordeus) a favor dels conservadors i monàrquics, els quals obtindrien 450 diputats dels 750. Per aquest motiu aquesta fou coneguda com a Assemblea «rural», o «parlament dels terratinents».

Això assegurava, no únicament la pau amb el nou i poderós veí teutó, sinó també l’inici de la concreció d’un projecte conservador i classista per a França. Per poder-lo dur a terme, però, calia desarmar el poble de París, el qual s’havia armat per resistir l’invasor prussià, a qui, per cert, ja havia vist desfilar triomfalment pels Camps Elisis.

Després de dues insurreccions menors l’octubre de 1870 i el gener de 1871 contra el govern provisional, del qual les classes populars parisenques desconfiaven enormement, la situació era realment volàtil. El fet que aquestes mateixes classes populars interpretessin com una traïció l’armistici, primer, i la pau amb Prússia després, agreujà la tensió entre el govern provisional i el poble de París. I també posà en guàrdia les classes benestants de la ciutat, les quals odiaven els prussians, però encara més un poble que, cada dia que passava, semblava més disposat a amotinar-se; el nou govern francès també tenia por que els parisencs acabessin implementant una república social (la «Sociale»).

Communards, a la Plaça de la Vendôme. Font: The Blanqui Archive

Però el tret de sortida de la Comuna es disparà en el moment en què el govern republicà envià l’exèrcit francès per confiscar uns canons custodiats per la Guàrdia Nacional (i que havia adquirit per subscripció popular) als barris populars de Montmartre, Belleville i La Villette. Un moviment que estava destinat a ser el primer pas per al desarmament de París provocà una forta contestació popular armada a favor de la Guàrdia Nacional (que durant el conflicte s’havia anat ‘popularitzant’ i tenia una tradició democràtica a l’hora d’escollir els seus oficials i que en aquells moments estava dirigida per un Comitè Central) i de la Comuna de París: «Visca la Comuna!». És el 18 de març de 1871.

S’iniciava un període que s’allargaria fins al maig d’aquell mateix any, curt, però extraordinàriament intens i prolífic que no únicament suposaria una contestació absoluta de l’ordre social tal com portava modelant-se des de principis del segle XIX ja no en el pla teòric, sinó també la concreció d’una alternativa al capitalisme i que ha estat qualificat per molts historiadors com la primera materialització socialista de la història.

 Més enllà del programa concret que proposà i dugué a terme la Comuna, cal tenir en compte que aquest no aparegué per ciència infusa, sinó que partia d’un substrat ideologicopopular de llarg recorregut i que podem remuntar, com a mínim, al període democràtico-popular de la «Gran» Revolució Francesa i al jacobinisme.

La falta d’una ideologia clara és també un dels trets diferenciadors d’aquesta revolució temporalment reeixida. Al contrari que les revolucions del segle XX, les quals es feien en nom d’ideologies (generalment) més definides, la Comuna fou un punt d’encontre de diferents tradicions de pensament popular, obrerista i progressista que feia decennis que estaven fortament arrelades: més enllà del jacobinisme (el líder del qual, Maximilien Robespierre, era àmpliament recordat i reverenciat pels demòcrates de la primera meitat del segle XIX), també hi trobem blanquistes, proudhonians o obrers influenciats per les idees que venien de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Aquests idearis, per altra banda, segurament no haguessin pogut arrelar amb la mateixa força sense l’establiment paral·lel d’un sistema educatiu no reglat organitzat per les mateixes classes populars, en contraposició a l’oficial (amb una forta presència de l’Església i no sempre massa eficient), on s’ensenyaven uns valors ben diferents dels estipulats en les lleis educatives franceses.

Per altra banda, un valor contínuament present abans i durant la Comuna fou el patriotisme ciutadà. I és que el nacionalisme popular jugarà un paper essencial en tot aquest procés: ja sigui cantant la Marsellesa (una acció que fins ben entrat el segle XX significava entonar una balada obrerista i a favor de les classes populars, més que cantar les glòries franceses) o resistint el setge prussià, el patriotisme popular entenia que una nació no podia dominar a cap altra, independentment de la seva força o mida. No debades, això ja havia tingut un primer reflex en la Declaració de Drets de 1795 (altre cop, l’ombra de la Revolució Francesa era llarga), que establia que «cada poble és independent i sobirà, qualsevulla sigui el nombre d’individus que el componen i l’extensió de territori que ocupa. Aquesta sobirania és inalienable». Al mateix temps, defensava la sobirania del comú enfront dels interessos o privilegis particulars.

La concreció d’un vell somni

Així doncs, el programa polític concretat i desenvolupat per la Comuna de París emanava, no únicament de les seves experiències quotidianes o d’una xarxa de complicitats socials notable, sinó també d’un bagatge ideològic de llarg recorregut històric. Es tractava, doncs, de la materialització d’una sèrie d’idearis democràtics, populars i obreristes que s’havien anat formulant durant molts decennis. Com es concretaren les demandes de la Comuna, a partir d’aquest calidoscopi revolucionari?

El primer pas de la Comuna fou legitimar el nou règim mitjançant unes eleccions i el Comitè Central de la Guàrdia Nacional exigí al govern francès (que havia fugit a Versalles amb una part important de l’exèrcit encara fidel a ell i a la majoria de treballadors públics) que reconegués l’autogovern de París, l’autonomia de la comuna. El nou govern de la ciutat estava encapçalat pel Comitè Central de la Guàrdia Nacional, i estava previst que traspassés el poder a un Consell de la Comuna en unes eleccions per sufragi universal (masculí) que no es podrien celebrar fins al 26 de març. El govern revolucionari sabia massa bé que París representava gairebé un país a part de la resta de França i els seus posicionaments socials estaven molt més avançats que la resta de l’Hexàgon i que necessitava polítiques pròpies que responguessin a les seves necessitats. Paral·lelament, se suspengué l’estat de setge, es decretà la llibertat de premsa i s’amnistiaren els presos polítics.

Durant un període d’uns dos mesos, la Comuna aplicà una sèrie de mesures socials d’una modernitat que depassava àmpliament el marc cronològic en què tingueren lloc. Més enllà de les diferències existents entre els diferents actors revolucionaris (les relacions dels quals no foren sempre, ni de molt, bones), s’acordaren una sèrie de mesures socials (també d’altres immediates per assegurar el control militar de la ciutat), algunes de les quals enumerem aquí:

  • Control dels preus d’aliments bàsics
  • Pensions per a les viudes i orfes dels soldats morts durant la guerra
  • Es desplegaren ambiciosos mecanismes per assegurar un habitatge per a tota la població (aturant desnonaments, prorrogant el pagament de lloguers, habilitant mecanismes per resoldre els litigis entre propietaris i llogaters…)
  • Millores en el sistema de beneficència
  • Establiment d’un salari màxim per als funcionaris de 6.000 francs (el salari mitjà d’un obrer parisenc era d’uns 1.500-2.000 francs)
  • El dret de la nacionalització per als estrangers que treballaven a París (especialment important en el cas dels polonesos)
  • Regulació i limitació de la jornada laboral
  • Establiment de la separació entre l’Església i l’Estat
  • Se sotmetia a un estricte escrutini als representants del poble, els quals havien de ser destituïts si no complien amb les seves obligacions
  • Obligatorietat d’anar a l’escola (laica i gratuïta) a tots els infants
  • Proposta de federació de les comunes franceses, posant punt final al centralisme francès
  • Aposta per la democràcia directa
Louise Michel, militant anarquista i una de les figures més conegudes de les jornades de la Comuna. Font: Wikimedia Commons

Malgrat la modernitat d’aquestes mesures i com d’avançades foren per al seu temps, hi hagué un àmbit important on la ruptura no s’imposà a la tradició: en el del gènere. Les iniciatives dutes a terme per la Comuna no tingueren en compte els greuges propis que patia la dona per se i els que havia d’aguantar específicament en el capitalisme vuitcentista (percebien menys salari que els homes, s’ocupaven de les tasques de la llar, patien les conseqüències de la falta d’anticonceptius i de la criança de les criatures, etc.). I malgrat l’enorme presència i protagonisme que tingueren, es mantingué una relació de submissió i paternalisme vers les dones, sovint de menyspreu. Això obligà que les dones fessin valer els seus drets (i formular-los) durant la Comuna. Algunes demandes, com el dret a l’educació de les nenes, foren escoltades i anaren guanyant influència.

En qualsevol cas, i malgrat aquesta deficiència notable vers el gènere, les mesures preses durant el govern revolucionari de la Comuna suposaven una ruptura total i absoluta amb l’ordre burgès anterior i suposaven un salt democràtic que afectava la totalitat de la vida dels treballadors i en millorava la seva qualitat de vida. Amb les deficiències lògiques creades per la situació bèl·lica, la Comuna aconseguí garantir un mínim de subsistència i exercir les funcions bàsiques d’un estat modern (incloent-hi el control de les comunicacions o el seu finançament).

Ara bé, per aquesta mateixa situació bèl·lica, també cal recordar que moltes d’aquestes mesures no varen poder-se adoptar plenament (o es van desenrotllar amb dificultats). I és que, immediatament després d’haver finit la guerra amb els prussians, la Comuna aguantà una altra guerra, aquest de caràcter civil, contra les tropes lleials a la nova República Francesa (burgesa).

La carnisseria repressiva d’Adolphe Thiers

Entre el març i el maig de 1871, coexistien a França dos projectes polítics antagònics: un, encapçalat per la Comuna, suposava l’autoorganització i el govern de la classe obrera sobre premisses democràtiques i ‘socialistes’ (podríem dir); i l’altre, el d’una república burgesa que assegurés la continuïtat del model econòmic capitalista, la preeminència dels interessos de les classes socials afavorides pel mateix i que tenia el seu cap visible en la figura del seu president Adolphe Thiers (1797-1877), personalitat política destacada des de la Monarquia de Juliol de 1830.

La Comuna havia comès un gran error que pagaria car: deixar a l’enemic que s’organitzés. Després de la seva proclamació i que una part de l’exèrcit s’unís a la seva causa, aquesta prioritzà legitimar el nou règim mitjançant l’organització d’eleccions i no considerà interceptar militarment les forces republicanes, que fugiren de la capital i es refugiaren a Versalles. A partir d’aquí, la Comuna estaria sentenciada. Thiers únicament havia d’esperar a rebre reforços de tota França per comptar amb una superioritat numèrica incontestable i acabar amb la revolució per la força de les armes. Dues figures tan importants del socialisme científic com Marx i Lenin consideraren aquest fet com a clau per entendre el fracàs de la Comuna, en les seves anàlisis posteriors.

L’aïllament i soledat de París, a més, eren un fet confirmaven la inevitabilitat del seu tràgic final. Malgrat alguns esclats revolucionaris semblants a París en altres grans ciutats gales, aquests no acabaren de quallar i foren ràpidament reprimits. I els intents d’un nodrit grup de republicans per evitar una guerra civil francesa i actuar com a intermediaris entre els dos contendents fracassaren.

Adolphe Thiers, primer president de la III República francesa i responsable de la repressió de París. Font: Wikimedia Commons

Paral·lelament a l’acumulació de forces reaccionàries, Bismarck donà llum verda a l’alliberament de tots els soldats capturats durant les batalles de Metz i Sedan perquè reprimissin el moviment comuner. Efectivament, la por a què una revolució similar a la de París tingués lloc en el novell imperi alemany va ser un element decisori determinant. Així doncs, les forces militars que havien fracassat en la defensa de la seva nació contra un enemic exterior, encaraven una nova tasca: acabar amb un enemic interior. Patrice Mac Mahon (1808-93), el general responsable de la desfeta de Sedan, i futur president de la República, seria un dels principals botxins.

Un cop van acumular tropes suficients, aquestes arribaren a París i arremeteren contra les tropes revolucionàries. Les reformes urbanístiques de Haussman, que s’havien dut a terme només uns anys enrere, foren essencials per a un ràpid control de la ciutat, gràcies a la major amplitud dels carrers i districtes, que permeteren un desplaçament ampli i ràpid de les tropes.

Les ordres dels comandaments militars foren les d’una repressió física exempleritzant. Es calcula que durant aquelles jornades, moriren (depenent de les fons) entre 5.000-100.000 persones. Si bé es tracta de xifres molt dispars, historiadors com Roberto Ceamanos han deixat constància que poc després dels fets de la Comuna, mancaven unes 100.000 persones en els censos municipals de la ciutat. La ferocitat de les tropes «rurals» s’explicava també en part per l’odi que sentien vers els habitants de París, els quals vivien en una realitat que era totalment incomprensible per a ells; i la demonització que en feren els oficials també hi ajudà.

La ferocitat de la repressió, en qualsevol cas, és únicament comparable a les grans matances del segle XX i no s’aturà únicament en la carnisseria en sí: deportacions, delacions, humiliacions, violacions i empresonaments en massa foren el destí per a molts dels que havien estat involucrats d’alguna manera en la Comuna. La subversió gegantina de l’ordre social que s’havia viscut durant aquelles setmanes no podia tornar-se a repetir mai més. A finals de maig de 1871, la Comuna ja havia deixat d’existir.

Participants de la Comuna assassinats per la repressió de l’exèrcit francès. Font: Wikimedia Commons

El llegat

Aparentment, la Comuna havia fracassat. La història d’aquells esdeveniments comptà amb pocs analistes contemporanis comprensius amb les seves causes. Fins i tot una de les grans figures intel·lectuals franceses, Émile Zola (1840-1902), qui anys després es perfilaria com un dels grans intel·lectuals progressistes del país, qualificà els fets de la Comuna com una febrada popular i que (tristament, això sí), la repressió era l’única solució per solucionar-ho.

La demonització, caricaturització i simplificació dels fets de la Comuna impregnaren la majoria de les explicacions posteriors de la Comuna. Òbviament, no hi havia cap mena d’interès per part de les plomes burgeses d’entendre o explicar un projecte polític totalment antagònic al seu.

Hi hagué llegat de la Comuna de París? Amb el pas del temps, la III República francesa anà relaxant la repressió contra les classes populars i la seva censura sobre el tabú que suposava 1871. Paulatinament, hi hagué una mena de reconciliació nacional, materialitzada per exemple en el retorn d’exiliats i deportats. Per descomptat, això s’explica en bona mesura perquè l’estat francès al segle XIX encarava un dels grans reptes de tots els estats occidentals: l’ascens de les masses i la democratització de l’estat; i això, d’alguna manera significava reconciliar-se amb el seu passat recent i intentar explicar-lo.

També explica que aquella legislació pionera que havia inspirat l’actuació de la Comuna acabés sent desplegada per la III República francesa amb el pas dels anys. Precisament, una de les grans lleis que provocà un terratrèmol polític al país seria la que separava l’Estat de l’Església, el 1905. Vint-i-quatre anys després, doncs, que la Comuna ho apliqués per primera vegada, això tenia una repercussió a nivell nacional.

Portada del diari francès L’Humanité, on s’informa de la marxa multitudinària cap al Mur des Fédérés. Font: Wikimedia Commons

Colofó de l’obrerisme popular del XIX o predecessor dels nous moviments obrers que acabarien imposant-se a finals del segle XIX (essencialment, socialisme i anarquisme)? Les revolucions socialistes triomfants al segle XX es desenvoluparan en contextos geopolítics i sociològics diferents i amb un rol del partit polític molt més rellevant, però moltes tingueren en la Comuna de París un referent clar. Molts dels principals líders socialistes, com per exemple Lenin (qui citava força sovint la Comuna), van estudiar a consciència aquest acte revolucionari i els motius del seu fracàs. Per la seva banda, les noves generacions de líders obreristes poc tenien a veure amb aquella amalgama cultural que havia impregnat la Comuna.

Quan faltaven poques hores per al final de la Comuna, l’exèrcit francès va afusellar uns 150 «comunards» davant d’un mur, al cementiri de Père-Lachaise. Foren enterrats en una fossa oberta als peus d’aquest mur. La memòria popular va nomenar aquell lloc «Mur des Fédérés» i el convertí en un lloc d’homenatge quan, a partir del 23 de maig de 1880, uns 25.000 parisencs, desafiant les ordres de la policia, hi dipositaren flors vermelles a mode d’homenatge. Aquest acte, repetit d’aleshores ençà[1] esdevingué un dels més sentits de l’esquerra francesa i un reconeixement als «“comunards», considerats els pioners d’allò que volia aconseguir. En l’ambient fervorós, popular i reivindicatiu que havia suposat la victòria de les eleccions legislatives franceses pel Front Popular (abril-maig de 1936), el 24 de maig de 1936, 600.000 persones, encapçalades per Léon Blum (secretari general del partit socialista francès) i Maurice Thorez (secretari general del Partit Comunista Francès) hi reteren homenatge. L’esquerra francesa sabia perfectament qui els havia precedit.  


[1] L’acte es traslladà a l’1 de maig, i després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), també s’hi començaren a homenatjar les víctimes del nazisme.

Read More

Pensar, produir, viure. Les estructures del canvi

El segle XVIII va quedar reconegut per la història com el “segle de les llums”, a causa del sorgiment d’un conjunt de pensadors -de classes benestants-, i a l’expansió de les idees que tractaven de trobar explicacions diferents de la divina procedència, cercant la raó. La Il·lustració va plantar la llavor intel·lectual que més tard, a finals del mateix segle i durant gairebé tot el segle XIX van influir o com a mínim, van participar en l’aparició d’una sèrie de canvis estructurals, amb variacions segons el territori i una forta resistència, no només per part de les elits de l’Antic Règim, que van catalogar el segle XIX com el segle revolucionari per excel·lència. Però seria reduccionista parlar únicament dels canvis en el pensament com l’única variable per justificar el sorgiment de la societat de classes.

Per tant, és obligatori citar l’esdeveniment més important en l’àmbit del progrés tecnològic que va generar canvis profunds i transformà la societat i les seves capes, facilitant la proliferació i conceptualització de les classes socials: la Revolució Industrial. El desenvolupament industrial i comercial va establir les bases, tant a Anglaterra com a França, per una narrativa que tenia com a tema una classe mitjana ascendent amb implicacions polítiques i reivindicacions dirigides contra una aristocràcia arrelada als seus privilegis. Aquestes reivindicacions buscaven concentrar i cercar un electorat “imaginari”, les classes mitjanes, convertint-les en un col·lectiu que s’erigia com l’adequat per representar els interessos del conjunt de la societat.

Tanmateix, seria encara més reduccionista no parlar sobre l’àmbit polític: la Revolució Francesa (1789-99) i els canvis que aquesta va comportar, des de l’abolició del feudalisme fins al reconeixement dels drets de l’home i el ciutadà, passant també per la idea que les coses es podien canviar, no només havien derrocat un rei, van derrocar un règim. També el sorgiment del liberalisme, moviment polític i socioeconòmic estretament lligat a la burgesia, o classes mitjanes.

Liberalisme i classes socials

Pels liberals, les prioritats se situaven en l’esfera política i econòmica. Políticament, reclamaven la substitució del model absolutista per un model que cerqués una representativitat, un règim que permetés el laissez-faire, [liberalisme econòmic] enfront de la regulació burocràtica de l’economia. Aquests creien que les debilitats morals dels pobres eren conseqüència de la mateixa pobresa. Encara que podien ser acusats d’indiferents en relació amb els assumptes socials, els liberals pensaven que amb l’aplicació del liberalisme econòmic el progrés i la riquesa es reflectiria en el conjunt de la societat. A llarg termini, l’ideal del liberalisme implicava el sorgiment d’una societat sense classes constituïda per individus lliures i iguals, encara que, a curt termini, es dirigís obertament als estrats socials mitjans de la societat. Això suposava denigrar als que estaven per sobre i per sota d’ells: aristòcrates i classes baixes.

Pluja, Vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l’Oest – Willim Turner (1844). Encara que l’autor no busca un homenatge a la Revolució Industrial i pinta el tren per raons purament estètiques, el ferrocarril és un símbol representatiu de la Revolució. Aquest és el gran ferrocarril de l’Oest, que inicialment volia connectar Bristol amb Londres. Font: Wikimedia Commons

Es podria afirmar que pels liberals a la societat ideal no existirien classes, ja que la majoria dels ciutadans restaven integrats en la mateixa classe –mitjana-. Per exemple, a la França de la Restauració, l’objectiu era assolir una nació de propietaris independents on la burgesia constituiria el noranta-nou per cent de la població. Els liberals estaven convençuts de la idea de progrés, però donat que eren part de “l’establishment”, estaven decidits a fer tot el possible perquè els canvis fossin mínims. És a dir, si parlem de principis de segle, la majoria de liberals no tenien com a prioritat la societat industrial i encara a mitjan segle sospiraven per un món de petites empreses en els sectors de l’agricultura i les indústries artesanals. En canvi, les últimes dècades del segle XIX van ser diferents per aquestes classes mitjanes, que van veure com els seus negocis s’arruïnaven per la competència ferotge entre grups de diferents categories i diversos interessos econòmics. A dalt, un petit nombre de comerciants, industrials i especialment banquers, es van anar distanciant cada cop més dels que havien sigut els seus iguals, que van passar a ser considerats “petita burgesia”, amb dificultat per sobreviure, rebent pressions econòmiques que feien perillar la seva apreciada i idealitzada llibertat, a més del fracàs empresarial.

Perquè s’originés qualsevol forma de visió liberal de la societat era fonamental l’existència d’un concepte definit per Jürgen Habermas com l’àmbit on els individus particulars s’uneixen sota diferents institucions per a crear opinió sobre segons quins temes o aspectes de la vida pública. El terme “esfera pública” emprat per Habermas estava destinat a definir la “burgesia”, ja que va vincular la seva formació amb l’auge de l’economia capitalista durant el segle XVIII. No obstant això, aquest terme es pot considerar com un espai on es podrien formar diferents tipus d’identitat de classe, en cap cas únicament burgesa.

El nou món burgès

Aquestes variables són la representació del canvi de paradigma que durant el segle XIX va afectar els models econòmics, socials i polítics a Europa, amb diferències notables depenent de l’estat. Mai es va produir de forma monolítica. Però, viure a l’Europa del segle XIX va significar ser testimoni d’un canvi social d’una magnitud considerable, podia influir en les emocions dels contemporanis i en el seu pensament, que ho vivien amb fascinació per una banda, i alhora amb preocupació. Fascinant a causa dels successos lligats a les revolucions tant industrial com francesa, que havien fet créixer l’esperança de vèncer alguns dels antics mals de la humanitat, com les caresties, la ignorància i l’opressió. Tanmateix, aquestes forces revolucionàries eren capaces d’amenaçar les estructures de la societat i preocupava a grans sectors. Hi havia testimonis d’època que els preocupava i fins i tot temien perquè es produís una lluita sense pietat entre rics i pobres, ja que el problema que dividia en aquell moment als éssers humans ja no era una qüestió únicament política, sinó també social; la de decidir si triomfava l’esperit egoista o l’esperit del sacrifici; si la societat ha de ser un comerç per a benefici del més fort o la consagració de cadascú al benefici de tots, principalment a la protecció del més dèbil.

La societat post revolucionària a França era burgesa en estructura i valors, amb l’existència d’una nova figura, la del “parvenus”: l’home que es fa a si mateix, a la cultura liberal burgesa. Pot semblar poc revolucionari que el 1840 la meitat del Senat a França fos ocupat per familiars de l’antiga noblesa, però, encara és més sorprenent que als burgesos els sorprengués més que l’altra meitat fossin jornalers el 1789, sobretot si s’observa les exclusives jerarquies socials a la resta d’Europa. A diferència de París, a Londres, Sant Petersburg, Viena o Berlín encara hi havia coses que no es podien comprar amb diners. L’evolució de l’economia industrial capitalista de mitjans de segle XIX depenia de generar més de pressa jornalers que patrons. Per cada home que triomfava en aquesta anomenada “cursa oberta al talent” del nou món burgès, s’enfonsaven milers.

Jean F. Millet (1857-1859), L’Àngelus. Les escenes campestres van caracteritzar la seva obra, aquesta posició va seduir a la burgesia, ja que el món rural simbolitzava “allò que és bo” en detriment de les postures revolucionàries del moviment obrer. Font: Wikimedia Commons

Per a nombroses famílies treballadores, per a qui tota la resta de camins d’ascens social estaven tancats, la petita burocràcia, el magisteri i el sacerdoci eren teòricament, els seus sostres de vidre. Les professions liberals no estaven en les seves possibilitats. Advocats, metges, professors universitaris o qualsevol altra professió considerada com a culte, requerien molts anys de dedicació i estudi, a més de recursos i un talent excepcional, sempre acompanyat de grans oportunitats.

En general, les condicions socials, econòmiques i culturals no eren favorables pels pobres en aquest nou món. Existien grups que sí que van sortir beneficiats, aquelles minories que en altres temps estaven al marge de l’ascens social no només per naixement, sinó per patir una discriminació oficial i col·lectiva. És el cas dels protestants i els jueus, com Karl Marx, l’ideòleg socialista considerat com una de les ments més brillants del segle XIX.

Els treballadors i les classes baixes; la consciència de classe

Des del principi van sorgir diferents crítiques al liberalisme i a les seves suposades conseqüències per a les relacions socials. Fossin conservadors o radicals, la majoria de liberals pensaven de forma determinant que la pauperització de les masses era un obstacle evident per al progrés de la societat. Durant les dècades dels trenta i quaranta ja s’havia generat a l’opinió pública la imatge estereotipada d’una força de treball desmoralitzada per les llargues i dures jornades de treball, els irrisoris salaris, els habitatges petits i condicions generals molt pobres. Hi ha constància d’escrits per part de periodistes de l’època on afirmaven que els bàrbars que amenacen la societat no vénen del Caucas ni de les estepes tàrtares sinó que estan als suburbis de les ciutats industrials. Ja els socialistes utòpics o primers ideòlegs socialistes varen ser vehements contra la societat competitiva i l’economia política liberal. En el cas de Louis Blanc, qualificava aquesta com “sistema d’extermini” i li atribuïa una llarga llista d’acusacions: pobresa, degradació moral als suburbis, crims i fins i tot les crisis industrials.

Aardappeleters (“Menjadors de patates”), de Van Gogh (1885). Els camperols, menjant patates, representen la misèria i desesperança que patia la gent pobra, relatats per l’autor sense adornaments ni exageracions. Font: Wikimedia Commons

La política liberal no s’esforçava a erradicar la pobresa, però si hi havia mètodes i iniciatives que buscaven ajudar a fer que aquesta no fos tan greu. Per exemple a l’Anglaterra rural, el sistema “Speenhamland” consagrava el dret a la vida mitjançant un sistema de subvencions, una mena de complement salarial sense tenir en compte el nivell d’ingressos mínim dels afectats, ja que variava depenen de la composició de les famílies. Es pot considerar com la primera política pública sosteniment del poder adquisitiu a les famílies amb el mínim d’ingressos per a cobrir despeses i necessitats bàsiques, com l’habitatge i l’alimentació. A diferència d’altres subvencions o ajuts dins del marc de les Old Poor Laws, [Sistema d’ajusts públics des de finals del segle XVI, regnat d’Isabel I fins a 1834 estretament lligades a una concepció judeocristiana de caritat i gestionada per les parròquies] el sistema Speenhamland no exigia una contrapartida a canvi de l’assistència, ja que era atorgat sota la justificació del dret a la vida. Aquest sistema va ser abolit l’any 1834, generant un nou sistema, les New Poor Laws, vigents fins després de la segona guerra mundial i substituïdes pel sistema de benestar anglès actual. Com a procés per combatre la pobresa, la caritat cristiana era bastant inútil. Però era popular no només entre els tradicionalistes rics, sinó també entre els tradicionalistes pobres, convençuts profundament que tenien dret a rebre les sobres dels rics.

Per un costat, existien treballadors que feien el possible per unir-se a la classe mitjana, o fins i tot seguien els preceptes d’austeritat i de millora individual de l’ideari liberal. Hi havia personatges de les classes mitjanes radicals que a través d’associacions o corporacions, buscaven mitjançant l’estratègia de l’autoajuda, convertir treballadors pobres en persones de classe mitjana, apartant-els de la desmoralització i depravació que imperava en els suburbis. Per altra banda, hi havia molts més treballadors enfrontats a les catàstrofes socials que no entenien, que restaven submergits a la pobresa mentre eren explotats en els seus treballs amb jornades que s’allargaven amb infinitat d’hores, amuntegats als suburbis o en els extensos complexos dels pobles industrials, acabaven enfonsant-se i deixant-se anar a l’abisme de l’existència precària. L’alcohol era la sortida més fàcil i ràpida de les ciutats industrials i suburbis, encara que la preocupació per l’alcoholisme no era exclusiu de les classes treballadores a l’Europa del segle XIX. Altres símptomes de desmoralització de les classes treballadores eren l’infanticidi, la prostitució i el suïcidi.

Les ciutats i zones industrials van créixer ràpidament sense planificació i les conseqüències eren nefastes pels seus ciutadans. Els serveis més elementals no es podien garantir de cap de les maneres, faltaven neteges bàsiques de la via pública, l’abastiment d’aigua, sanitat i habitatges per a la classe treballadora. Com a conseqüència, l’aparició d’epidèmies de malalties contagioses com el còlera, causada per l’aigua, van arrasar Europa durant les dècades dels trenta, quaranta i cinquanta. Tanmateix, en aquest espai temporal van aparèixer altres malalties com el tifus i el paludisme. Els efectes van ser devastadors a les ciutats, però les classes mitjanes i altes no ho van patir, les víctimes eren majoritàriament les classes treballadores. El desenvolupament urbà va ser un procés increïble de segregació de classes, que empentava als nous treballadors pobres a grans concentracions de misèria allunyades dels centres de decisió i poder, del govern i dels negocis; de les noves zones residencials de la burgesia. Només a partir de 1848, quan les epidèmies van desbordar els suburbis i començaren a matar també als rics, es van començar a planificar i reconstruir les urbs.

Honoré Daumier. Els emigrants (1852-1855). Després de la Revolució obrera de 1848, Lluis d’Orleans, l’últim rei francès, va castigar durament amb repressió, penes de mort i deportacions a Algèria. Font: Wikimedia Commons

El socialisme i el moviment obrer que va sorgir arran de les variables comentades era un crit en defensa d’aquestes injustícies i es manifestava en formes de bel·ligerància característiques del món del treball fins aleshores. Però tenia una variant diferencial, el moviment obrer del segle XIX tenia característica que fins aleshores a la història no s’havia evidenciat, era la consciència de classe i l’ambició de classe. No era simplement una lluita dels pobres contra els rics, es tractava d’una classe específica, la classe treballadora, obrers i proletariat que s’enfrontava a un altre, els patrons capitalistes. La Revolució francesa va inspirar i dotar de sentit i confiança a aquesta nova classe social i la Revolució industrial va originar la necessitat d’una mobilització permanent. La consciència jacobina de la Revolució francesa va dotar i transformà l’ideari del moviment obrer i del socialisme, que volia transformar en actors als quals fins ara eren únicament víctimes, assentant les bases i reivindicacions del moviment democràtic.

Read More

 

La França d’Ancien Régime

L’Antic Règim, o règim feudal, era el conjunt d’estructures econòmiques, socials i polítiques hegemòniques als països europeus de la segona meitat del segle xviii, amb França com a referència (l’únic contrapunt n’era l’Anglaterra de la revolució burgesa del segle xvii). Aquest sistema social es pot definir a partir de tres grans camps: en el camp polític amb l’absolutisme de dret diví, el despotisme il·lustrat; en l’econòmic, el règim senyorial al camp i el règim artesano-gremial a les ciutats; i, finalment, en el social, la desigualtat jurídica entre els individus, allò que s’ha anomenat la societat estamental, dividida entre privilegiats (aristocràcia i Església) i no privilegiats (el Tercer Estat: burgesia, classes populars urbanes i camperols).

Una situació que, a nivell social, comportava que unes classes minoritàries i dominants es poguessin apropiar, mitjançant una forta pressió tributària, de l’excedent de treball produït per les classes no privilegiades, les majoritàries (només els camperols ja representaven un 82% de la població). Capes que, a més, no gaudien de cap mena de participació política efectiva a les institucions de la França feudal, a causa del sistema de corts estamentals.

Aquesta situació, però, es va veure agreujada per un doble factor. Per una banda, una crisi financera, emmarcada dins una crisi econòmica generalitzada, va provocar que la monarquia, per poder fer front al desequilibri pressupostari, incrementés els impostos, fins i tot a les classes privilegiades. Per l’altra, dins les pròpies estructures feudals van anat naixent elements de caràcter, més o menys, capitalista: els grans comerciants, l’aparició d’algunes indústries importants, el comerç colonial i els seus grans capitals acumulats… Amb aquest escenari, amb greus crisis econòmiques assolant la població (com les dels anys 1785 i 1788), el descontentament social va en augment i afecta tant les classes privilegiades com les que no. Òbviament, els perjudica de diferent manera i, en conseqüència, les seves demandes divergiran. Els privilegiats apostaran per reformar l’administració per poder seguir garantint la seva posició social, i el Tercer Estat, en canvi, voldrà desmuntar totalment el règim feudal per instaurar-ne un de nou, de matriu liberal i capitalista.

1789: la Revolució Francesa

delacroix_1440-900
La Liberté guidant le peuple (1830), d’Eugène Delacroix. Font: Museu del Louvre.

La revolució serà encapçalada i dirigida per la burgesia tot procurant beneficiar-se’n directament. Malgrat que cal explicar que l’èxit de l’episodi revolucionari va ser també gràcies a l’aliança amb les classes populars urbanes i els camperols, que va servir per poder fer front a la lluita contra els senyors, l’exèrcit reial i les coalicions absolutistes europees. A causa d’aquesta resistència tenaç dels baluards de l’Antic Règim, la burgesia va haver d’adoptar plantejaments molt més radicals que aquells que tenia en un principi, fet que va comportar que la revolució burgesa francesa fos més profunda que moltes d’altres de similars del context europeu.

La burgesia va treballar per poder garantir-se una revolució a mida, i es va servir de les idees il·lustrades com a vehicle. En aquest  terreny de les idees lluitarà Voltaire, atacant els fonaments de l’Església i la seva relació amb la monarquia tot preconitzant una laïcització de l’Estat i de la societat; Rousseau, apostant per la sobirania popular i la democràcia parlamentària; i l’Encyclopédie, impulsant la cultura i la ciència com a motors d’una nova societat i d’un nou home. Perquè, al capdavall, és això, estem davant d’una nova idea —teòrica— de societat, d’una contraposició entre una vella societat d’Antic Règim que s’enfonsa i una de nova que va naixent: liberal, capitalista i nacionalista.

Dos models socials contraposats

Com s’ha remarcat, en aquest període, s’enfronten dos models socials teòrics; un basat en les diferències socials —estamentals— i la relació directa entre monarquia i divinitat, i un altre que aposta per la igualtat entre tots els homes (les dones no són considerades subjectes actius, ni, per tant, subjectes susceptibles a ser reconeguts) i per la laïcitat de l’Estat i del conjunt de la societat. Aquestes transformacions no només es produeixen en el terreny social. En l’econòmic i polític també, i és quan comencem a veure la relació directa entre dos conceptes clau de la nostra història contemporània: el nacionalisme i el liberalisme. Per una banda, la terra es converteix en propietat privada i es proclama la llibertat de treball, indústria, producció i comerç (com a garantia de la construcció d’un marc econòmic nacional). És a dir, es posen les bases d’una economia capitalista. I per l’altra, es proclama la igualtat civil i els drets individuals queden, sobre el paper, garantits.

Gravat acolorit i editat per Paul André Basset (1796). Font: Fototeca dels Musées de la Ville de Paris.

És aquí quan arribem a una de les fites més importants, ideològicament parlant, del nostre temps: el pas de ser súbdits a ser ciutadans. Aquesta idea es materialitza amb la proclamació l’any 1789 dels Drets de l’Home i del Ciutadà. En aquesta declaració ja trobem, per escrit, les relacions a les quals abans ens referíem: la propietat passa a ser un dels drets naturals bàsics i inalienables (article 2) i la font última de sobirania resideix de manera essencial en la nació (article 6). D’aquesta manera, queda configurada una nova societat, feta per i per a la burgesia i els seus interessos.

Malgrat passar per diferents fases —fase moderada (1789-1792), revolució radical (1792-1794), fase themidoriana (1794-1799) i fase napoleònica (1799-1815)— i la restauració borbònica, el pòsit de 1789 ja és massa fort. Les conquestes de la revolució seran irreversibles i es posaran les bases de l’estat contemporani, nacional, laic i centralitzat. I, finalment, amb les revolucions liberals d’entre 1820 i 1870 s’acabarà escombrant l’Ancien Régime de França i d’Europa.

Però, i aquesta és una pregunta clau, com es produeix aquest canvi de font de sobirania, de la monarquia de dret diví a la nació, i, encara més, com es justifica?

De veure a imaginar

rue_montorgueil_with_flags_by_claude_monet
La Rue Montorgueil (1878), de Claude Monet. Font: Museu d’Orsay.

El canvi de paradigma no és fàcil. No entrarem aquí en l’interessant debat sobre el protonacionalisme i les nacions abans del nacionalisme, així que ens centrarem només en les fonts últimes de sobirania. Abans de 1789, la sobirania la marcava la monarquia, hom tenia uns o uns altres drets segons a qui rendia vassallatge. Aquest sistema feia que la font es pogués veure, hi havia un rei o una Casa reial que es podia, per dir-ho d’alguna manera gruixuda, visitar. En canvi, la font única de sobirania —també política— de l’edat contemporània és la nació. I un dels seus principals trets, gràcies a la coneguda definició de Benedict Anderson, és que és imaginada, una abstracció, que no es pot veure.

Aquest canvi, com sembla evident, s’havia de justificar d’alguna manera i el racionalisme, suport bàsic de la Il·lustració, ja no servia. La Restauració Absolutista també hi apel·lava per justificar el seu retorn al poder, fet que va provocar la necessitat de replantejar l’argumentació ideològica del nou ordre liberal europeu naixent.

Quin podria ser el millor instrument per estendre la seva concepció del món; individualista, materialista i competitiva? Les idees romàntico-nacionalistes van fer aquesta funció. El romanticisme apel·lava, en contraposició al racionalisme, als sentiments i a la imaginació(!) i posava en valor la individualitat de l’home i de la nació enfront la col·lectivitat dels estaments o classes. L’equació va funcionar. No només per acabar de liquidar l’Antic Règim, sinó que també va fer guanyar l’adhesió de les classes populars als nous projectes nacionalistes. Havien trobat una plataforma psicològica que, mitjançant els sentiments d’amor i de servei a la comunitat, oferia la possibilitat a les capes més baixes de la població d’identificar-se amb un poder que, de ben segur, mai no podrien ostentar. A més, la simbiosi liberalisme-nacionalisme oferia una nova lectura de la societat: si tots som ciutadans amb els mateixos drets, no hi poden haver diferències i, per tant, en teoria, ens trobaríem en un estat pretès d’absència de conflicte social. Com diuen alguns autors, s’havia creat una nova religió, la religió moderna.

La teoria i la pràctica no van acabar de casar. El liberalisme proclamarà la igualtat i la llibertat individual o col·lectiva com a principis sagrats, però en el camp econòmic; pel que fa a la defensa dels seus privilegis, tot serà diferent. El principal fonament del liberalisme serà la justificació de la propietat privada i l’Estat, en conseqüència, tindrà el deure de garantir-la. Així doncs, l’Estat haurà de fer funcionar el sistema, però no podrà entrar en el terreny econòmic, que deixarà en mans de les forces econòmiques mitjançant la política de laisser faire. A més, amb el sufragi censatari, la burgesia es garantirà el control exclusiu de l’Estat tot emparant-se en el fet que, jurídicament, tothom es pot enriquir i, per tant,  tothom pot guanyar-se el dret a votar.

Conclusions

Un dels paradigmes d’estudi de les nacions i dels nacionalismes, el modernista, s’ha centrat en aquesta relació entre el nacionalisme i el liberalisme. Autors com Elie Kedourie, Ernest Gellner o Eric Hobsbawm han defensat que el capitalisme i el nacionalisme són dues cares de la mateixa moneda. Ni molt menys ens trobem davant d’un corrent acadèmic marginal, ha estat durant molt temps (des de la recuperació post Segona Guerra Mundial dels anys 60), si encara no ho ha deixat de ser, un dels paradigmes més importants en aquest àmbit. Els seus pensadors van marcar un abans i un després dins aquest camp.

cebolla
Una ceba “modernista”, de la qual es poden anar treient capes “d’invent de la tradició” fins que no en queda absolutament res. Font: Recinto Universitario de Mayagüez, Universidad de Puerto Rico.

Els autors modernistes són aquells que han estudiat, desenvolupat i exposat la tesi que la nació és fruit, com hem estat veient, d’un procés històric que no té similar abans de 1789, és a dir, abans de la Revolució Francesa i de la caiguda de l’Ancien Régime. Entenen les nacions com una construcció, una «construcció nacional», planificada pels nacionalistes (d’aquesta concepció sorgeix la idea que és el nacionalisme qui crea les nacions i no a l’inrevés) que es regeix per uns ideals que mai abans no havien aparegut en cap altra identitat cultural col·lectiva: el poble és sobirà, el poble comparteix una història i una cultura (la qual, quan calgui, cal defensar fins a les últimes conseqüències), el poble sencer es mobilitza per participar d’allò públic, una manera determinada de viure i entendre el món segons els cànons de la pròpia nació inculcada mitjançant un ensenyament de masses —universal, obligatori i uniforme, etc.

En conclusió, aquests autors defensarien, d’acord amb tot el que hem exposat al llarg de l’article, que el nacionalisme no és només una ideologia o moviment eminentment modern, sinó que és un fenomen que va transformar el món a la seva imatge. La nova societat naixent, que arriba fins els nostres dies, posa al centre de l’escenari polític, i jo diria de la vida, la nació. Anderson, en el sentit de la meva reflexió, dirà «nationalism is present every day, it’s in the air we breath: We have national weather, national time, national news, national foods etc. etc.».

 

Read More