Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Aquest article és la segona part de l’article “Què en sabem de les primeres biblioteques? Biblioteques i arxius mesopotàmics”, on vam poder observar que no existia diferència entre el concepte de biblioteca i d’arxiu; però què passa durant l’època grega i l’època romana?

Read More

Imatge de portada: Il·lustració que mostra a un bestiarii enfrontant-se a un lleó amb només una llança. Font: Wikimedia Commons.

Jocs a Roma

Els espectacles romans han viatjat al present envoltats d’un misticisme i un interès generalitzat que ha provocat la representació d’aquests des del punt de vista més romàntic i podríem dir, fins i tot, infantil. Actes com la lluita de gladiadors, o les curses de quadrigues, han sobreviscut a l’imaginari popular com grans mostres de poder romà, la qual cosa ha generat l’”enyorança”  d’un període de gloriositat màxima, com fou la de l’Imperi.  Això, per exemple, és el que va fer el dictador italià Benito Mussolini (1883 – 1945) per a la construcció de la seva ideologia feixista, qui utilitzà el regnat d’August (a través d’excavacions arqueològiques o estudis històrics), i l’intentà igualar amb “l’esplendor” del seu règim. Va construir un relat nacional que tenia un cos històric molt sòlid i un magnetisme que, per desgràcia, avui dia encara és vigent en el pensament col·lectiu d’alguns grups.

Veiem diferents tipus de jocs romans representats en forma de mosaic. A les dues últimes franges surten il·lustrades les venationes. Font: Wikimedia Commons.

Per entrar en el tema que ens ocupa, primer de tot hem de saber que eren els jocs romans (ludi romani): a grans trets, van ser  una sèrie d’activitats de caràcter religiós que se celebraven a la tardor com a compliment de promeses de generals victoriosos fets en entrar en campanya. Es dedicaven a divinitats com Júpiter, Juno i Minerva, les quals tenien l’origen al món etrusc, o fins i tot grec.

Però aquest caràcter religiós que envoltava els primers ludi es va anar perdent a poc a poc [al llarg dels últims segles de la República (s. II – s. I aC) es va produir la primera secularització (la cessió a l’estat de certes activitats abans controlades per l’estament religiós) dels jocs romans; i no va ser  fins a finals del segle IV dC quan es produí  la secularització oficial] (tot i que, per exemple, el munus gladiatorum va néixer lligat a un ritual funerari, una cerimònia laica que contrastava amb qualsevol mena d’espectacle d’origen religiós), fins que a la Roma Imperial es va convertir, fins i tot, en un dret popular assumit per l’estat. Els factors que van portar a aquest fet van ser, en primer lloc, la quantitat d’indigents que pul·lulaven per Roma, la curiositat dels quals constituïa un autèntic perill per al manteniment de l’ordre ciutadà (tot i les distribucions periòdiques estatals de blat i diners); en segon lloc,  hem de tenir en compte  la importància que els governants li donaven al suport  popular. Existeix cert consens historiogràfic amb relació a la segona causa, ja que els ludi tenien una vitalitat important a la política romana i una gran influència envers el poble. 

Bestiarii enfrontant-se a animals. Font: Wikipedia

De tots els ludi, ens centrarem en les venatios o uenatios. Són coneguts  com a “caceres”, però moltes vegades aquests espectacles de caça no tenen més que el nom. Consistien a  portar animals exòtics a les arenes (els espectacles animalístics es feien al Circ o a l’Amfiteatre) i interpretar  una sèrie de caces, combats i rutines. Hi havia quatre modalitats de jocs diferents:

  1. Simples exhibicions en les quals  els animals domesticats feien  coses insòlites (per exemple: panteres que arrossegaven  un carro, tigres que llepaven  la mà del domador…).
  2. Duel a mort entre animals. El primer enfrontament entre toros i elefants s’ha documentat l’any 75 aC  En nombroses ocasions s’incitava  l’animal a atacar a través de mètodes com llençar ninots vermells o marcar-lo amb ferro roent 
  3. Venació o cacera. Participaven els bestiaris (bestiarii) i els caçadors (venatores). Els primers eren convictes destinats a aquesta activitat a causa de  sentències judicials, tot i que també hi participaven esclaus venuts o entregats pels seus propietaris. Cal tenir en compte que el bestiarii era considerat un heroi civilitzador que subjugava el salvatgisme i, per tant, estava molt millor considerat que el gladiador. Anaven armats amb ganivets o amb venables. Per altra banda, els caçadors gaudien d’una posició superior. La majoria d’ells procedien d’Àfrica i utilitzaven fuets i teles per a atraure a les seves preses i s’acompanyaven de gossos ensinistrats. 
  4. Condemnats a les bèsties (damnatio ad bestias). Eren persones que havien de purgar els seus delictes morint a l’arena víctimes d’atacs d’animals. Inermes i vestides amb llargs pantalons i camisoles amb caputxa, eren empentades cap als animals per ajudants. Tot i que alguns investigadors dubten sobre el suposat origen cartaginès d’aquesta pràctica, existeix cert consens historiogràfic, gràcies a les fonts documentals, a establir que es va aplicar als cristians durant les persecucions religioses de finals del s. III dC i inicis del s. IV dC. L’espectacle augmentava el seu interès i color en  simular-se escenes mitològiques amb un final sagnant.

Finalment, afegir que les venatios no constaven només de baralles sanguinolentes, sinó que també es feien exhibicions o exercicis acrobàtics, com el salt de toro. Aquests espectacles se  celebraven durant el matí (ludi matutini). 

Venationes

Al principi aquests espectacles eren considerats secundaris, només un acompanyament dels jocs de gladiadors o altres espectacles (això podria ser degut a l’hora que es feien, ja que al matí la gran majoria de gent de Roma estava treballant o dedicant el seu temps a les seves pròpies activitats). Ara bé, els experts situen un moment concret on la pràctica es va convertir en un autèntic espectacle de masses: després de la victòria romana a la Segona Guerra Púnica (219 aC – 201 aC). Gràcies a aquesta victòria, Roma passà a dominar el nord d’Àfrica, el que significà poder tenir accés a una gran varietat d’animals nord-africans perquè participessin en les celebracions. Sense cap mena de dubte, aquesta excentricitat va incrementar l’interès de la població.  

El primer testimoni d’aquest tipus d’espectacles a Roma data de l’any 186 aC i la va oferir Marco Fluvi Nobilior (189 aC) durant els jocs que havia promès com a vot durant la Guerra Etòlica (191 aC – 189 aC). A partir del regnat de l’emperador August (27 aC – 14 dC) es van unir als jocs de gladiadors com una autèntica manifestació més del poder imperial (l’espectacle va passar a formar part de l’Estat Romà). Els animals procedien de tots els confins de l’Imperi, i eren enviats  per terra o per mar. Per tant, podem dir que era un espectacle molt car, ja que en primer lloc hem de tenir en compte els diners que costava organitzar les expedicions de caça i després el posterior transport dels animals des del seu lloc d’origen fins a la seva destinació. S’havien de caçar un nombre considerable d’animals, ja que molts morien pel camí, o els que sobrevivien, arribaven en un estat molt precari. 

Hem de recordar que les venationes no només es celebraven a Roma, sinó a totes les principals ciutats de l’Imperi, com Carthago Nova. I per extensió, provocava una gran demanda. Aleshores, quines raons tenia Roma per a gastar-se tants diners organitzant espectacles amb animals? 

El primer que hem de tenir present és que aquests jocs, com hem dit, es van secularitzar oficialment al segle IV dC, per tant és molt probable que les motivacions fossin polítiques  Eren una part essencial de la vida quotidiana de Roma, perquè, fins i tot, l’Imperi Romà i l’emperador pagaven els jocs de les seves pròpies butxaques. Això queda corroborat, per exemple, a la Res Gestae (una inscripció que ofereix un relat personal sobre les gestes més importants de l’emperador August), qui va dedicar dos capítols a explicar els espectacles i els jocs que va oferir al poble romà (és obvi que en molts casos les afirmacions que fa August en la seva Res Gestae són un pèl tendencioses).

Aquests jocs estaven plens de missatges polítics de caràcter  nacional que buscaven evidenciar el poder que exercia Roma envers la mediterrània. Així doncs, més que l’escenificació, el més important dels jocs era el missatge didàctic que rebien els espectadors. Destacava la visió del diví emperador a la seva tribuna; la contemplació, la gosadia i el coratge dels lluitadors (gladiadors) que encarnaven els valors militars; el càstig dels que s’atrevien a desobeir la llei (damnatio ad bestias); i el triomf de la intel·ligència del caçador o el domador, representant del nuemen caesaris (poder diví de l’emperador), sobre la natura de les bèsties en el seu paper d’enemics de Roma (venationes). Aquests missatges eren complementats amb el seguiment d’una sèrie de pautes socials dins dels mateixos edificis on se  celebraven els jocs. Per exemple, hi havia un respecte obligat als alts dignataris que assistien a l’espectacle  com a espectadors, per aquest motiu August va implantar una sèrie de directrius de vestimenta i modals que tothom havia de seguir: va dictaminar l’ús de la toga per a tot ciutadà romà present als jocs, i més tard Calígula va permetre als senadors utilitzar barrets de tipus tessali per a protegir-se del sol. Si feia mal temps, podien vestir una manta sobre la toga però mai davant de les màximes autoritats.

Lleó lluitant contra tres homes al Colosseu. Font: Wikipedia

Els jocs també deixen entreveure aquesta influència del discurs jeràrquic romà, en altres paraules, el discurs de les classes socials, amb la segregació de les grades dels edificis, a partir de l’estatus econòmic dels assistents. Els rics es vestien amb teles més cares i elegants per a diferenciar-se de la plebs romana, i procuraven asseu-re’s  el més a prop possible a l’emperador, o als cònsols en època republicana. L’espectacle, en definitiva, no quedava només a l’arena, sinó que s’estenia a les grades, on la classe alta manifestava la seva riquesa i l’adaptava amb un discurs de prestigi i poder, més pròxim a la proposta de l’Estat.

Per altra banda, el poble també tenia veu dins d’aquests jocs: va assumir la imatge del món de l’arena i dels espectacles, la va recrear i relacionar a les seves passions íntimes, les seves pors, i la va inserir dins del teixit de la seva vida diària. És a dir, tenia un “dret de manifestació” dins d’aquests espais lúdics, que en altres àmbits no era possible. Hem de tenir present que potser es tractava d’un dret fals, és a dir, és probable que els dirigents romans donessin aquesta falsa llibertat d’expressió, perquè així en els moments més importants com les votacions (en l’àmbit republicà) o les consideracions personals de cada persona, recolzessin el govern que interessés en aquella conjuntura.  

Aleshores, que aporten les venationes a aquest discurs nacional? A part de la simbologia de la representació dels animals com a “força romana” que matava els enemics de l’Estat, hi ha una raó més simple, i fou el fet de poder ensenyar una sèrie d’animals exòtics per a demostrar fins a on arribaven les fronteres de l’Imperi, i com de compenetrat estava. També era molt important que les caceres acabessin amb l’aniquilació de l’animal, ja que el triomf de l’home sobre la bèstia simbolitzava el control que tenia ell mateix sobre la natura. Per tant, tots aquests espectacles, i en especial les venationes, treballaven en un estret vincle per a la construcció d’una Roma idealitzada i perfecte. Aquesta, doncs, és la visió que ens ha arribat avui dia. 

Han quedat moltes proves d’aquestes activitats en territoris antigament ocupats pels romans, però una de les fonts més prometedores que tenim per a comprovar-ne la veracitat és l’arqueologia, i en concret els mosaics que mostren les representacions d’aquestes. Ens mostren tota mena  de representacions: caceres, carreres i lluites de gladiadors. El que realment  ens pot nodrir d’informació és  la manera com surten representats, és a dir, la roba amb la qual vesteixen, amb quines armes lluitaven, contra quins animals lluitaven, etc. 

A tall de conclusió

L’ús dels jocs romans per mantenir a la massa popular controlada és un fet innegable. Avui en dia, quan es parla d’aquests espectacles hi ha dues reaccions comunes en la gent. La primera és la fascinació per com funcionava la logística dels jocs, i com, en una societat antiga amb recursos limitats si ho comparem amb el ventall de possibilitats del s. XXI, va poder arribar a crear unes escenografies tan increïbles. La segona és el rebuig total d’aquestes activitats, i per extensió, eludir les pràctiques com aquestes en les explicacions pels valors que representaven, o millor dit, per la vulneració de valors que representen avui dia. 

Imatge panoràmica del Colosseu, l’edifici que va albergar les uenatios. Font: Wikipedia

En tot cas, la celebració de jocs ca ser una de les estratègies perpetrades per Roma per tal de mantenir controlada la població,  evitar revoltes internes i aconseguir la tan desitjada  unitat política i social. Avui dia podríem comparar l’efecte que provocaven aquests espectacles en el món romà (sempre salvant les distàncies), amb l’esport. Quan competeixen dues nacions, sigui a futbol, a bàsquet, o a qualsevol altre esport, la majoria de ciutadans d’aquella nació donen suport als esportistes escollits per a representar-los. Si guanyen, tot i que la massa popular no ha fet absolutament res, “guanya el país sencer” i es genera una sensació d’orgull i pertinença nacional, Aquesta cohesió definida pel relat nacional ens arriba als ulls i a les orelles a través dels portals d’informació i dels mitjans de comunicació, produint que ens fem nostre la història de certes nacions, colors, o fins i tot, que assimilem discursos polítics agafant uns fets històrics que van ocórrer ja fa molt temps (en aquest cas, els jocs romans). 

L’expressió que més representa aquesta situació seria la que va emprar Juvenal al segle I, “Panem et circenses” (Pa i circ). Aquesta feia referència a mantenir el poble “tranquil i content” a través de donacions de menjar i entreteniment. Avui en dia alguns sectors socials segueixen utilitzant-la quan constaten que algun govern s’esforça a oferir oci al seu poble per tal de maquillar alguna mala gestió. 

Al final, la història ens dona perspectiva, context i una altre mirada de qui som i de com ens relacionem, tant entre nosaltres, com amb la terra en la que residim o neixem. Ens proporciona informació pensament crític i capacitat de reflexió per a enfrontar-nos a altres idees o a situacions concretes. Per tant, l’historiador ha d’analitzar curosament les fonts documentals, escapar del relat nacional i entendre el context històric de l’època per a poder determinar i explicar els fets de la millor manera possible. 




Read More

Imatge de portada: Jesucrist representat en el mosaic Deesis, a l’església de Santa Sofia, Istanbul (Font: Endal Anton Lefterov, Wikimedia Commons)

Per molt que el reciclatge estigui de moda des de fa uns anys, en realitat es tracta d’un concepte de tot menys innovador. No resulta atrevit afirmar que, les etapes històriques (compartimentades com si no tinguessin res a veure les unes amb les altres), es connecten entre elles just a través de dues de les tres RRR: el reciclatge i la reutilització. M’explico. Si ens aturem a pensar si és possible crear quelcom totalment des de zero, la resposta serà un no rotund: sempre acabarem recorrent a algun model, per molt innovadora que sigui la nostra idea. En la història de l’art, això és una cosa que sempre s’ha de tenir molt present, i aquest article és una mostra d’aquesta afirmació; perquè si agafem el personatge més icònic de la història occidental, veurem que és el resultat d’un elaborat procés de reciclatge. Estem parlant de Jesucrist i l’origen de la seva imatge que, com el reciclatge, també és de tot menys innovador.

Constantí: l’abans i el després

Tal com el coneixem, l’art cristià es va desenvolupar un cop el Cristianisme va ser legalitzat com a religió per l’emperador Constantí (272 – 337 dC) amb el seu famós Edicte de Milà (313 dC.). En altres paraules, la seva evolució no va ser possible fins que el col·lectiu cristià va passar de carnassa de persecucions a comunitat religiosa amb cobertura legal. El motiu? Estratègia, perquè sobretot des del segle II d. C. havia proliferat moltíssim el nombre de cristians dins el territori imperial. En conseqüència, també ho van fer els aldarulls populars cap aquests col·lectius (es creia que la seva negativa a complir amb els sacrificis en honor a l’emperador era el causant dels difícils moments pels quals passava l’Imperi llavors). L’intent d’evitar aquest malestar popular i no la visió “cristiano-fòbica” que tenim dels romans per defecte va ser el principal motiu de les persecucions als adeptes cristians. Per tant, que la llei emparés el Cristianisme com a religió no era res excepcional: la llibertat religiosa a l’imperi sempre que no desafiés l’Estat o l’emperador ja era un fet des de temps d’August. Com deia abans, va ser la rapidíssima expansió del Cristianisme per l’Imperi el que va obligar des de Roma a actuar, pel que es va declarar legal l’existència de la religió, però exactament igual que també ho eren altres cultes dins el territori imperial. Però la transformació artística cristiana no va dependre només de la legislació imperial, també ho va fer de la seva cultura visual, encara que fos pagana.

Les primeres imatges figuratives cristianes no apareixen fins, aproximadament, el 200 dC. El motiu?, l’estreta relació que el Cristianisme mantenia amb el Judaisme, del qual va adoptar el seu esquemàtic codi de representacions (bàsicament símbols), donat que la llei jueva prohibia la creació d’imatges per por a la idolatria. Només quan la religió cristiana ja s’havia expandit enormement per l’Imperi és quan ja trobem aquestes primeres representacions figuratives que, no obstant això, formarien un repertori bastant reduït (en què tampoc apareix Crist de forma explícita), i molt vinculat al món funerari, limitat a catacumbes i sarcòfags.

L’impuls definitiu en la creació dels motius artístics cristians tal com els coneixem actualment va arribar a través de Constantí que, com deia, va legalitzar la religió. Però no només això: el cas és que el mateix emperador va convertir-se al Cristianisme (molt probablement com a estratègia política), i com que la propaganda del poder és igual o més important que el poder mateix, a partir d’aquest moment les representacions cristianes van pujar de lliga, passant del món funerari a l’art oficial de l’imperi.

El Cristianisme a Primera Divisió

La nova categoria del Cristianisme requeria dotar-lo de grandiloqüència, i els encarregats per a fer-ho eren els tallers imperials, grups d’artesans que treballaven exclusivament en la creació d’obres d’art propagandístiques de l’emperador. D’aquesta manera, la seva missió seria encabir els conceptes cristians dins un repertori de fórmules iconogràfiques, fixes des d’època de l’emperador August (27 aC – 14 dC).

Aquí és on entra la reutilització, perquè per a fer-ho, aquests artesans crearien les noves escenes imperials cristianes a partir de models perfectament coneguts tant per ells mateixos com per la societat en general. Perquè no oblidem que la propaganda només funciona si el receptor l’entén, i el poble romà feia segles que convivia amb el mateix tipus d’art públic i coneixia perfectament el significat de cada codi visual, per molt que l’emperador anés canviant.

Crist i l’emperador: la mateixa persona? 

El primer que cal tenir en compte és que el principal objectiu de l’art romà imperial era la glorificació de l’emperador, mostrant-lo com invencible i el més poderós de la Terra en tant que dirigia l’imperi més gran i potent de tota la història (fos cristià o no). Si això era així en l’àmbit terrenal, calia legitimar aquesta posició vinculant-se al món diví, igual que va fer en el seu moment Juli Cèsar (100 – 44 aC) situant la deessa Venus com antecessora de la família Iulia. Per tant, des de la iconografia, a partir de Constantí es propulsaria la idea de l’imperi cristià universal -el romà- com a reflex de l’imperi celeste. D’aquí va néixer l’escena àmpliament coneguda del Pantocràtor o Crist Regnant (fig. 1), en què es representa a Crist com a emperador celestial seguint els mateixos esquemes artístics que l’emperador romà o terrenal (fig. 2), volent subratllar la seva correlació.

Pantocràtor o Maiestas Domini de l'absis central de Sant Climent de Taüll (Font: Viquipèdia)
Figura 1: Pantocràtor o Maiestas Domini de l’absis central de Sant Climent de Taüll (Font: Viquipèdia)
Disc de Teodosi (Font: Ángel M. Felicísimo, Wikimedia Commons)
Figura 2: Disc de Teodosi (Font: Ángel M. Felicísimo, Wikimedia Commons)

El fenomen es repeteix en les imatges en què l’emperador es representa complint amb les seves obligacions com a governant de l’imperi. La iconografia triomfal romana tradicional, tal com podia ser un Arc de Triomf, commemorava la perícia militar de l’emperador. Encara que Crist fos de tot menys soldat, la manera de representar l’escena de l’Entrada a Jerusalem (fig. 3), que fa referència al moment del Nou Testament en què el messies retorna a la ciutat jueva, és gairebé idèntica a les que il·lustren l’entrada triomfant de l’emperador a Roma després d’una victòria militar, una escena coneguda com Adventus (fig. 4).

Entrada de Jesús a Jerusalem, Pietro Lorenzetti, 1320 (Font: Viquipèdia)
Figura 3: Entrada de Jesús a Jerusalem, Pietro Lorenzetti, 1320 (Font: Viquipèdia)
Representació de l'adventus a Constantinoble (Font: Chris 73, Wikimedia Commons)
Figura 4: Representació de l’adventus a Constantinoble (Font: Chris 73, Wikimedia Commons)

El mateix passa si observem la tipologia de Crist presidint l’Assemblea dels Apòstols, en què aquest, ocupant l’espai central de l’escena, és acompanyat a dreta i esquerra pels seus dotze apòstols (fig. 5). Tant el vestit típicament romà dels personatges la toga, com l’espai arquitectònic on se situa l’escena, molt palauenc, ens remet de seguida a l’esquema d’algunes representacions on, el sobirà romà en persona, presideix una assemblea amb els seus consellers dins el Palau Sagrat dels Emperadors (Silentium).

Però per si això no fos prou, la composició de Crist presidint l’Assemblea dels Apòstols és encara més semblant a la representació del panteó de déus pagans (fig. 6). Crist, nimbat i l’escena, podria respondre perfectament als esquemes utilitzats amb Júpiter, que hi té una retirada física. Al cap i a la fi, els dos encarnen l’epicentre del poder en relació als seus acòlits, un fet visualment representat per la posició central que ocupen dins la composició. D’igual manera, també trobem paral·lelismes entre els apòstols i els déus olímpics: figures secundàries però igualment poderoses, cadascuna amb una personalitat ben marcada. De fet, en última instància, la figura dels sants cristians deriva dels mateixos déus pagans: perquè igual que sant Antoni és el patró dels animals, Mart és el déu de la Guerra. Ambdós personatges tenen caràcter diví però estan supeditats a una figura superior (sigui Júpiter o Déu), igual que són responsables d’unes competències específiques que són el motor del seu culte.

Mosaic de l'absis de la Basílica de Santa Pudenciana (Font: Wikimedia Commons)
Figura 5: Mosaic de l’absis de la Basílica de Santa Pudenciana (Font: Wikimedia Commons)
Reconstrucció del frontó est del Partenó, Museu de l'Acròpolis d'Atenes (Font: Tilemahos Efthimiadis, Wikimedia Commons)
Figura 6: Reconstrucció del frontó est del Partenó, Museu de l’Acròpolis d’Atenes (Font: Tilemahos Efthimiadis, Wikimedia Commons)

Crist camaleònic

Però les semblances artístiques que s’han explicat (i les moltes altres que hi ha) no eviten que ens trobem amb un gran problema: a la Bíblia no es dóna cap detall sobre l’aspecte físic de Crist. Per aquest motiu, des d’aquest moment fins a l’època medieval, quan es consolida el seu retrat, les característiques físiques de Crist no són fixes, pel que podia aparèixer amb barba, sense ella, jove, més madur o inclús androgin. El que sempre es repetiria seria el seu rostre impersonal, molt probablement per no tenir-ne cap referència.

Davant aquest problema, la solució dels escultors i artesans romans del segle IV va ser representar a Crist de formes diferents segons el concepte o virtut que es volgués recalcar en cada obra en concret. Per a il·lustrar cada faceta de Crist (el savi-guia espiritual, l’obrador de miracles, el sobrenatural…) es van utilitzar diferents models extrets del món romà tradicional, copiant el que millor es reflectia en aquella determinada representació del messies cristià. Un exemple és el del Crist Bon Pastor (fig. 7), un Crist reservat a contextos funeraris que destaca per la seva humanitat, proximitat i pel seu aspecte d’adolescent imberbe. Molt relacionat amb l’al·legoria romana de la humanitas i els retrats d’orants ja des d’època pagana, en aquesta ocasió la joventut de Crist evoca la idea d’eternitat, una idea que ara encara avui ens ve al cap quan pensem en la mort. De la mateixa forma que el difunt era mortal i acabava dins el sarcòfag, la joventut perenne de Crist ens recorda que ell pertany a totes les èpoques: una forma d’expressar el caràcter diví que ja s’utilitzava, per exemple, en representacions dels déus pagans Apol·lo i Bacus.

Representació de Jesús com el Bon Pastor, s.III, a les catacombes de Sant Calixt, Roma (Font: Viquipèdia)
Figura 7: Representació de Jesús com el Bon Pastor, s.III, a les catacombes de Sant Calixt, Roma (Font: Viquipèdia)

En resum, podríem dir que l’originalitat que tant es valora avui en dia no semblava preocupar els artistes del passat, que constantment copiaven, reciclaven i reutilitzaven tot el que tenien al seu abast encara que fos per a crear coses noves. I és que, com diu la gent gran, “això a la meva època ja es feia”.

Read More

Ens hem citat a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma amb el Dr. Jaume Medina. Un edifici que, com ens explicarà quan comencem l’entrevista, el mateix Medina va estrenar l’any 1973. Un cop ens trobem en el seu despatx decidim traslladar-nos a un espai més tranquil, ja que a final de curs els passadissos de qualsevol departament universitari són concorreguts per nombrosos estudiants que volen acabar d’afinar els resultats acadèmics. El lloc tranquil, el trobem al seminari que porta el nom de Manuel Balasch, un dels hel·lenistes catalans més importants del segle XX. L’espai és idoni per a parlar del nostre passat en relació amb el món clàssic, i de tot el que en sorgí.

Enguany et jubiles. Com era la universitat quan vas començar, com t’hi veies tu, i com ha anat evolucionant?

En primer lloc us puc parlar de mi mateix, com a part integrant de la universitat. La meva evolució com a professor ha estat l’habitual: des de professor ajudant en una etapa inicial fins a catedràtic ja en els últims anys, passant durant els anys del meu exercici per totes les categories intermèdies.

En l’àmbit de la investigació, cal entendre que es tracta d’un procés llarg, que no s’acaba. Et dediques a un tema i quan has acabat aquest, n’hi ha un altre. Per altra banda cal tenir present que quan jo vaig començar les ajudes per a la investigació eren més aviat escasses, i amb els anys això s’ha revertit, n’hi ha hagut de molt potents. Una altra cosa de l’evolució és que quan comences tens poques publicacions; però ara, amb els meus quaranta-set anys de professor, en tinc més de 350, entre llibres i articles, que són fruit d’un procés lent però constant.

Més enllà d’això, on jo he trobat una evolució gran ha estat amb els alumnes. Quan jo vaig començar, l’any 1972, encara era viu el dictador, Franco. La meva experiència com a estudiant, durant els cinc anys anteriors, va ser a la Universitat de Barcelona. A la universitat, hi havia una activitat política incessant. També et puc dir que varen ser uns anys acadèmicament poc aprofitats, ens van tancar les facultats diverses vegades, mai vam fer un curs sencer. Però així i tot, vam adquirir formació perquè la universitat va més enllà d’anar a classe, hi ha moltes coses que es troben al voltant de la formació purament acadèmica, però que no en formen part directament.

El 17 de gener de 1969 hi hagué diferents incidents al rectorat de la UB. A la fotografia es pot veure l’estat en què va quedar el despatx del rector Manuel Albaladejo. Font: Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona.

Doncs bé, durant la meva època d’estudiant la majoria estàvem molt motivats políticament, i això encara es va mantenir quan jo vaig començar a exercir com a professor, a les acaballes del franquisme, quan el dictador encara era viu. Durant uns quants anys l’activitat política a la universitat es va mantenir. Però en un moment donat, hi va haver molts professors que van passar a dedicar-se a la política, van entrar a formar part dels parlaments, els governs… i van marxar de la universitat. Paral·lelament a això, jo he observat una desmotivació dels estudiants, un procés lent i progressiu en el qual s’han anat tornant més dòcils, començant a anar a la universitat a fer el que realment els toca, que és estudiar. Però no podem ometre que la universitat és també un lloc per motivar-se políticament: l’activitat política no és aliena als estudis.

Els estudiants han esdevingut més aplicats, jo ho veig molt clar quan explico coses a classe. Em diuen: “Professor, una mica més a poc a poc que no ho podem agafar!”. I és clar, la universitat tampoc és prendre lletra per lletra totes les paraules que et diu el professor, el que s’ha de fer és entendre unes explicacions, un ha de saber fer una síntesi d’allò que rep.

I bé, per acabar amb la pregunta, cal fer un petit matís. Els estudiants de vegades davant de segons quins fets, també reaccionen. Jo no vull pas dir que ara ho visquin tot des de la indiferència. Cada any llegim a la premsa o veiem per televisió que hi ha hagut algunes reivindicacions significatives o alguns frecs entre grups polítics en aquesta mateixa universitat, però no és un fenomen tan intens, tan fort com el que havia sigut abans. Ara, arran del procés català, vaig llegir que uns estudiants reivindicaven la lluita que s’havia fet contra el franquisme i deien que ara estaven disposats a fer el mateix per la república. Però no és el mateix, no ha estat igual, la força que hi havia llavors no hi ha sigut aquest cop, la convicció, no sé quina és la paraula més exacta. No s’ha lluitat amb la mateixa contundència que s’havia lluitat contra el franquisme, si parlem dels estudiants.

Les teves recerques en l’àmbit acadèmic s’han centrat essencialment en la filologia i literatura clàssica. Centrem-nos en el primer aspecte. Sense tots els mecanismes mediàtics i coercitius que tenen a l’abast els estats moderns, com s’ho feren les elits romanes per emprendre un procés de substitució lingüística a pràcticament tota la ribera Mediterrània?

En primer lloc vull fer un matís. Em comentes que he centrat els meus estudis en la filologia i la literatura clàssica. I és veritat. Però també és cert que jo he fet recerca bàsicament dos camps: en el de la filologia llatina i, també, en el de la filologia catalana. I podríem dir que tinc un currículum per a cadascuna de les dues especialitats. He fet el doble de feina de la que m’han demanat. La de filologia clàssica me l’han retribuïda perquè jo sóc professor d’aquesta especialitat; en canvi per la catalana no he rebut cap mena de reconeixement acadèmic (encara que sí que m’han donat alguns premis literaris).

Però bé, entrant a la pregunta t’he de dir que els llatins eren en els seus orígens un poble molt reduït numèricament, que, des del Laci, on actualment hi ha Roma, es van anar escampant per tot Itàlia, a través de conquestes polítiques i també militars. Després, van arribar a conquerir els territoris de tot el voltant de la Mediterrània en un procés que va durar segles. Arran d’aquest procés la llengua que havia sigut pròpia d’aquests pocs habitants del Laci va passar a ser la llengua de tots els països que envoltaven el Mare Nostrum, i actualment és la llengua també de tota l’Amèrica Llatina, i de molts estats de l’Àfrica que tenen les seves pròpies llengües, però el francès com a llengua segona. I aquest és el resultat. Però, ¿com s’ho van fer?

En l’expansió romana tingueren un pes important les vies de comunicació. A la fotografia es pot veure un brancal de la Via Augusta que es conserva a Àger, a la Noguera. Font: Viquipèdia

Primer calia conquerir els territoris militarment, després establir un sistema polític, construint un sistema de comunicacions molt important. No tan sols hi havia conquesta, sinó que també es cohesionava el territori. Una cohesió que es va fer basant-se en la implantació de la llengua. Cal tenir present que la substitució de les llengües que hi havia abans pel llatí va ser lenta. Aquí on som es parlava ibèric, i no va ser diferent. Les substitucions sempre són lentes, i imperceptibles. Tu i jo podem estar sofrint un procés de canvi lingüístic i no ens n’adonem. Són processos llargs en els quals la vida d’una persona és un període de temps relativament curt.

A partir d’un moment determinat (segle segon dC) es produeix també un procés de substitució religiosa: la del paganisme pel cristianisme. Un altre procés que fou llarg i progressiu. I aquest canvi és important, perquè el cristianisme tenia com a pròpia la llengua llatina, ja que tota la litúrgia es practicava en llatí.

I en quin punt, aquest llatí que s’havia estès al voltant de tot el Mediterrani dóna pas a les llengües romàniques?

Fou la mateixa església, la que durant els segles vuitè i novè, es va adonar que la gent no els entenia. En aquest punt es decideix mantenir la missa en llatí, però adaptar els sermons a les llengües de cada territori, i és en aquest punt quan comencem a veure l’existència de les llengües romàniques, que marquen el final d’un procés llarg i complex.

El que he explicat fins ara es pot resumir en tres grans fases, una primera on hi havia les llengües autòctones a cada territori, una segona on el llatí s’expandí arreu del Mediterrani i una darrera en la qual sorgeixen les llengües romàniques.

Cal afegir que aquesta darrera fase no es va donar al nord d’Àfrica. Tot i que al nord d’Àfrica hi va haver grans escriptors llatins, no hi va haver l’evolució a llengües romàniques. I no podem atribuir aquest procés a la conquesta àrab. M’explico: ara farà un mes, vaig estar parlant amb un professor marroquí que ve sovint a la universitat. Jo li volia preguntar sobre la possibilitat de trobar textos de Ramon Llull escrits en àrab, perquè sabem que el gran mallorquí, a més d’escriure en llatí i en català, també escrigué en aquesta llengua, però no se n’ha conservat ni una sola línia. El cas és que el professor em va explicar que l’arabització del nord d’Àfrica és un fenomen molt recent. El fet que tothom al Magrib conegui l’àrab ve del segle passat, del XIX i del XX. Fins aquell moment els únics que feien servir l’àrab eren les autoritats militars, civils i religioses. La gent comuna parlava en la seva llengua, com podria ser l’amazic, que és una de les més importants. I aquestes llengües no venien del llatí, perquè no va arrelar en la gent del nord d’Àfrica.

A la península Ibèrica varen sorgir diverses llengües romàniques. Al mapa, hi apareixen els territoris on es parlaven aquestes sobre l’any 1000. Font: llengua.gencat.cat

Les llengües tendeixen inevitablement al canvi. És possible que la llengua llatina, fins i tot quan Roma es trobava en el seu millor moment, patís incipients variacions en diferents punts geogràfics que apuntessin cap a la seva futura disgregació?

Sí que ho és, de possible.

Quan s’estudia la història d’una llengua s’han de tenir en compte tres factors. El substrat, l’adstrat i el superestrat. Aquí a Catalunya el substrat, en el moment en què passa a expandir-se el llatí, seria l’ibèric. L’adstrat serien les llengües que estan en contacte amb la nova llengua. I després trobem el superestrat, que serien les llengües que un cop ja ha sorgit aquesta nova llengua entren en contacte amb ella.

També entra en joc un altre aspecte, el llatí s’implanta en cada regió en èpoques diferents. La llengua llatina també té la seva pròpia evolució: si arribava a un territori al segle II aC, era una parla i, si ho feia en temps posteriors, n’era una altra.

Una de les variants evolutives del llatí és el català. A partir del sorgiment de la nostra llengua romànica, quina fou la seva evolució?

Si parlem del cas català, hem de dir d’entrada, que aquest va sorgir en el territori que avui dia anomenem el Principat. El que antigament es coneixia com la Tarraconense. I ja des d’un inici ens trobem amb un fenomen curiós, que jo no l’he estudiat però sí que ho han fet altres investigadors: des del seu naixement es poden detectar diferències entre el català oriental i el català occidental. I això tindrà una repercussió important posterior en el moment de les conquestes de Jaume I.

El català es va expandir primer cap a València i cap a les Illes, i posteriorment cap a certes parts d’Itàlia, com Sardenya i Sicília, on avui dia encara el trobem a la localitat de l’Alguer. El català era present a gran part del sud d’Itàlia, tot i que no va tenir l’arrelament que ha tingut sempre en la península Ibèrica.

Imatge panoràmica de la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

A les Illes, malgrat que alguna part de la població musulmana i jueva que hi havia originalment s’hi va quedar, des de Jaume I es va donar una arribada important de colonitzadors catalans. Que hi portaren la seva llengua. La gent que anà a Mallorca venia de la part oriental, va importar a Mallorca el català salat, que avui dia encara es parla en molts indrets de la Costa Brava. Hem de tenir present que llavors el fenomen del salat estava molt més estès, arribava a l’interior de la Catalunya oriental.

De la part occidental van sortir les persones que anaren a repoblar el País Valencià. I d’aquí ve, per exemple, el fet de no utilitzar vocals neutres a València. Que sí que es fan servir a les Illes, i marquen la diferència més important entre les dues variants.

Alguns dels teus articles recents analitzen l’accelerada transformació del català en l’apartat lèxic, sintàctic i fonètic. Són normals aquests canvis i la manera com s’estan produint, o són simptomàtics d’un procés d’extinció?

Bé, això és una cosa que queda per veure i que ni tu ni jo sabrem. Si és que realment es produeix l’extinció. Però és cert que jo faig declaracions, en què afirmo que hem de vigilar molt. L’evolució que es produeix en el català actualment pot portar a la seva extinció. Però jo espero, i crec, que això no passarà.

El que sí que és un fet és que el català està vivint grans canvis. Un exemple clar, el trobem amb l’ús de les “elles”, que s’estan perdent. La influència castellana fa que molta gent pronunciï aquesta consonant com una “i”. No hem de confondre aquest fenomen amb un altre, la iodització històrica catalana, que pronuncia com una “i” les “elles” de paraules com “tall” (“tai”) o “dalla” (“daia”). Jo sóc originari d’una terra que ioditzava fortament, i en canvi ara això s’està perdent. No per influència del castellà sinó per l’acció de la llengua escrita i per la pressió de la llengua de la capital.

Tanmateix, enllaçant amb això últim, jo sostinc que en l’actualitat la llengua de la capital no existeix: potser abans de la Guerra Civil sí que podíem distingir un parlar de Barcelona clarament definit, però avui dia no. La immensa varietat de gent que hi ha fa que s’hi parli més d’un centenar de llengües, no tan sols dues. A això cal afegir-hi que hi ha una llengua, el castellà, que va ser imposada durant tot el franquisme amb tota la força de la llei contra la llengua catalana. I això marca.

Durant la primera dècada dels 2000 tingué una repercussió important la campanya “Dóna corda al català” impulsada per la Generalitat de Catalunya. Font: llengua.gencat.cat

En els articles que publico a la premsa, el que jo dic és que ara estem en un moment en què, si les autoritats que tenen poder en el món de la llengua catalana volen realment fer alguna cosa, es podria revertir la situació.

Jo últimament he fet dos llibres, un que es diu “La lenta agonia del català o l’ús de la llengua en els mitjans de comunicació”, en el qual d’alguna manera denuncio el deteriorament de la llengua en la premsa, la ràdio i la televisió. Al costat d’això he fet un altre llibre, que es diu “El parlar d’una família vigatana” (la meva), en el qual demostro la riquesa que té encara avui dia el català. Doncs bé, jo poso de costat aquests dos llibres, que representen dues realitats, perquè les autoritats puguin triar per quina de les dues es volen decantar.

I en aquesta dicotomia, jo mantinc que els qui tenen poder podrien posicionar-s’hi, però no volen. No estan en contra de prendre mesures en defensa de la llengua, però tant els fa, i per tant no duen a terme accions fermes i decidides en cap línia.

Deixem de banda les qüestions lingüístiques i passem a tractar l’herència cultural clàssica. Els autors clàssics i les seves obres continuen exercint una forta influència en la cultura que es fa avui dia?

La resposta és: depèn, però sí. Ahir mateix vaig veure un anunci d’una pel·lícula, on, a sota d’uns noms germànics que eren el títol del film hi apareixia, en lletres petites “Eros i Psique”. Vol dir que aquesta pel·lícula deu tractar el tema que, com ja deus saber, és un mite grec. Amb el teatre passa el mateix, trobem referències al món clàssic tot sovint.

Si parlem de la literatura, veiem que els escriptors d’avui dia presenten molta varietat. Hi poden haver escriptors que considerin que la tradició clàssica és irrellevant. Però aquests autors hauran begut d’altres escriptors que sí que han volgut utilitzar referents culturals clàssics. D’influències indirectes en té tothom. Encara que en molts casos no sigui gaire visible, la tradició clàssica es manté ben viva avui dia.

Més enllà d’això, hi ha autors molt importants, com Carles Riba, que feien servir els temes clàssics constantment en la seva obra. Això, podríem justificar-ho recordant que Riba era professor de grec; però molts altres autors de la seva època també coneixien bé la tradició clàssica. Durant els temps del modernisme i del noucentisme conèixer els clàssics era una cosa que estava molt socialitzada. Però després de la guerra tot això va caure en un cert desprestigi. A tall d’exemple, hi havia un ministre, quan jo tenia uns vint-i-dos anys i feia el soldat a Mallorca, que afirmava: “menos latín y más deporte”, una frase que ens mostra l’ambient de l’època.

Carles Riba en el seu despatx. Font: Núvol.com

I pel que fa al pensament, existeixen línies de continuïtat entre els plantejaments filosòfics i teòrics, o se’ls tendeix a ignorar?

Vivim una època en la qual sembla que tot el que és clàssic, per dir-ho d’alguna manera, no té valor. De fet en general sovint són menystingudes les coses que formen part del passat. Però hem de tenir clar, com deia Carles Riba, que “totes les revolucions s’han fet mirant al passat”. És a dir, implantar una cosa sense que tingui cap arrel és deixar-la flotant en el buit perquè s’estavelli ella sola. Quan tenim una tradició, no se n’ha de prescindir, i no s’acostuma a poder fer.

Et posaré un exemple del que t’acabo de dir, jo no sóc un gran coneixedor de la història de Rússia, però sé que Rússia era un país on la religió ortodoxa tenia un gran arrelament, i, tot i que la Revolució hi va anar en contra, quan es va esfondrar la Unió Soviètica la religió va ressorgir amb tota la seva força. I no va sortir del no-res, sinó que havia perviscut entre la gent. I amb això et vull dir que no hi ha res que es munti sobre el buit.

Quins foren els principals reptes de la civilització romana? Com hi feren front?

Els romans van ser senyors de tot un Imperi, però jo no sé fins a quin punt tot això responia a uns plans preconcebuts: més aviat jo crec que van anar construint el seu imperi a força d’anar fent de mica en mica, sense grans plantejaments. Es van anar trobant que amb les actuacions que duien a terme va sorgir l’Imperi. Però no crec que aquest fos el punt de partida.

Però bé, si parlem de reptes, el primer de tots és el seu afiançament, com s’explica en l’Eneida de Virgili. Existia una rivalitat entre Roma i Cartago, situada allà on avui dia hi ha Tunísia, un país que està just enfront d’Itàlia. No és estrany que hi hagués disputes pel domini d’aquesta zona central de la Mediterrània, des d’on es podien expandir cap a l’est i cap a l’oest. Aquest enfrontament va ser un dels grans reptes de l’Imperi.

Després encara hi ha una altra cosa: Roma va dependre sempre culturalment de Grècia, que va ser un territori conquerit per Roma. Això ens ho explica Horaci: Roma va ser conquerida per Grècia en cultura, en pensament, en tot allò profund. El pensament romà és un pensament grec, la literatura també ho és. Per això no hi va haver una romanització de Grècia. Tanmateix, Roma va desenvolupar sempre la seva personalitat pròpia: tot i que sovint hi hagués importacions d’elements forasters, els romans els feien passar sempre pel seu sedàs, fins a donar-los una forma adequada als seus costums. Això té molta importància. Un dels reptes de Roma és crear un pensament propi, i una bona literatura, que no sorgeix del no-res.

En el camp de la religió fou diferent, hi hagué més barreja, els elements propis i tradicionals es mantingueren a Roma, tot i que també s’importaren formes religioses de fora.

Molt bé, doncs amb això ja acabarem. Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista!

Read More

Tradició i innovació, en l’exèrcit, al món romà

Què entenem per tradició i innovació en l’antiga Roma, en aquest cas en l’exèrcit? Amb l’auge conqueridor, Roma va passar a convertir-se  en una potència militar i administrativa molt gran, amb molts territoris per defensar. Al ser la primera potència d’Occident, alguns pobles  més febles buscaven protecció, i d’altres aliances. Per això, un soldat de Roma sabia que formava part de la maquinària de guerra més ben  feta del moment. Aquesta superioritat en tots els aspectes, sobretot contra els anomenats barbarii feia que es donés legitimitat a les  tradicions romanes que parlaven del virtuosisme dels guerrers del passat i de la grandesa de les proeses d’altres temps.

En la tradició historiogràfica antiga romana (barrejada amb llegendes), era habitual trobar- se amb relats de combats individuals de  generals romans contra bàrbars gegants i salvatges. Els romans creien, segons J. E. Lendon, que la pràctica del combat individual al camp  de batalla estava santificada per la tradició immemorial. Ja des de Ròmul, deien que havia estat el primer en dedicar un  honor especial a aquell romà que matés el comandant enemic amb les seves pròpies mans. També durant la Segona Guerra Púnica, els  comandants estaven influïts per aquesta voluntat de voler participar en un combat individual, un fet que podia catapultar tant la carrera  d’un general romà com la d’un soldat ras. Amb aquests combats individuals es posava de manifest la uirtus dels soldats romans.El següent   fragment de William Harris complementa el que hem comentat fins ara: “Es necesario poner plenamente de manifiesto la vital importancia que tenía para los aristócratas romanos la búsqueda de laus y gloria. Polibio dice que el Estado romano se esfuerza en  producir hombres capaces de soportar cualquier cosa con tal de obtener, en su propio país, la buena reputación que acompaña al valor“.

Per tant, i pel fet de convertir-se en potència mundial, els romans tenien una concepció de superioritat, primer bèl·lica i després moral, segons la qual els plantejaments ofensius o agressius eren els acceptats i ben vistos, ja que simbolitzaven la uirtus romana [literalment homenia, deriva del terme uiros, i es referia al valor i agressivitat individual que se suposava que havien de tenir els soldats romans]. La uirtus, tal i com ens explica el mateix Lendon, no anava implícita en un home, aquest l’havia de demostrar en cada batalla, una i altra  vegada, ja que si fallava, rendint-se o fugint, ningú podria restituir-la-hi. Eren els joves els que havien de fer palesa aquesta uirtus, amb l’objectiu de superar els seus antecessors, els seus pares, i lluitaven a primera línia.

L’adopció de la legió manipular, també segons Lendon, era una combinació entre el sistema de lluita de la falange i els valors militars d’un poble, els quals convertien aquesta falange en un desafiament heroic, ja que podia satisfer el desig d’heroïcitat dels soldats romans. En certa manera, era la uirtus allò que feia d’un home un romà, a l’hora d’admetre, per exemple, esclaus alliberats i estrangers com a  ciutadans romans després d’haver superat l’etapa a l’exèrcit. J. E. Lendon ens ho aclareix en una frase: “A hombres con uirtus se les podía enseñar a combatir, pero ningún entrenamiento podía hacer un valiente de un cobarde”.

Un altre aspecte clau en la superioritat romana era la disciplina. Curiosament, la disciplina és el contrari de la uirtus, és el control i la  capacitat per controlar els soldats. La disciplina romana era més aviat un fre per la uirtus, ja que se solien castigar més durament els comportaments massa agressius que comportessin un perill per a la unitat, que no pas el fet de fugir com a conseqüència d’un atac. Era el motiu principal de la superioritat de l’exèrcit romà, i una qualitat que els generals havien de saber explotar, però que a vegades veien limitada per la influència de l’aristocràcia romana, que influïa, com veurem més endavant, en l’autoritat dels generals. Com ja he dit, la uirtus no anava implícita en un home, i per tant fins i tot l’aristocràcia romana es veia obligada a demostrar-la. En cas d’haver estat reconegut automàticament com a virtuós, un aristòcrata no hauria necessitat exposar-se de la manera que ho feien. En definitiva, l’ètica que havia dominat l’art romà de la guerra era una lluita constant entre la uirtus i la disciplina.

És evident que, per als soldats de camp, no tot era tant simple: hi havia altres factors que determinaven la mentalitat dels soldats romans,  com l’orgull de lluitar al millor exèrcit del moment, servir honorablement, la fidelitat cap a un general especialment carismàtic o el fet de  pertànyer a una comunitat humana en la qual cada soldat convivia durant llargs anys amb companys d’armes, fet que establia un referent identitari.  Per observar l’efecte de la uirtus (demostrar que es tenia valor, element present en la tradició romana) i l’aparició progressiva d’una mentalitat més pràctica i flexible, en el període que ens interessa, la 2a Guerra Púnica, analitzaré, de manera breu, 8 batalles que ens serviran com a escenari per entendre millor el que aquí s’exposa.

Batalles analitzades

Derrotes inicials: el Ticino (218 a.C), el Trèbia (218 a.C), el Llac Trasimè (217 a.C) i Cannes (216 a.C.)

Aquests 4 conflictes són testimonis directes de l’excés de confiança de l’exèrcit romà a l’hora de planificar els enfrontaments armats contra els cartaginesos. No només són importants pel fet de ser derrotes, sinó per la manera com Roma les va perdre. El Ticino va ser una emboscada que Annibal va fer a Escipió (pare de l’Africà) aprofitant, segons sembla, les ànsies dels romans per entrar en batalla. Tot i que només les cavalleries van entrar en combat, els cartaginesos en van sortir victoriosos, i Escipió va ser malferit. És el primer exemple de l’excés de confiança dels generals romans. Trèbia va ser la primera batalla com a tal de la 2a Guerra Púnica. Va enfrontar Semproni Longo contra Annibal. És un exemple flagrant de totes les debilitats que tenia l’exèrcit romà. Per començar, Annibal va fer sortir les tropes romanes ben d’hora al matí, sense deixar-les esmorzar, per fer que estiguessin més cansades a l’hora del combat. Longo va creuar el riu Trèbia amb totes les tropes i va establir la formació tradicional romana davant de la cartaginesa: la infanteria pesada al centre organitzada en la triplex acies [Literalment “triple línia”, era una formació militar romana que es caracteritzava per la divisió, de la infanteria, en 3 parts: hastati, principes i triarii] habitual, els aliats als flancs i la cavalleria a les ales.

En la batalla, Anníbal va ordenar a la infanteria lleugera i a la cavalleria númida atacar als flancs de les legions. Els pobles aliats de Roma, situats als flancs, no van poder suportar la pressió d’haver de lluitar contra els elefants, la infanteria lleugera i, a més, les tropes de Magó, germà d’Anníbal, que ara els atacaven per l’esquena, i van ser derrotats. Part de la infanteria romana, uns 10.000, va fer retrocedir i fugir a la infanteria púnica i els aliats gals i libis, però veient que la batalla estava perduda, va fer mitja volta i va tornar a creuar el Trèbia i va fugir per reunir-se amb Escipió, recollint al seu pas tants legionaris com podia.

Disposició tàctica de la batalla de Trèbia

Disposició tàctica de la batalla de Trèbia. Font: HEALY, Mark (2009). Pàg 51
Disposició tàctica de la batalla de Trèbia.
Font: HEALY, Mark (2009). Pàg 51

Un any següent, veiem, en el Llac Trasimè, una rèplica de la batalla de Ticino, a major escala. És tracta d’una emboscada que va protagonitzar també Annibal a les tropes comandades pel general romà Flamini. Annibal va endinsar-se cap a territori romà, amb Flamini seguint-lo de prop, però un cop arribats a l’alçada del llac, Annibal va vorejar-lo i Flamini, sense prendre cap mena de precaució, el va seguir. En aquest moment, les tropes púniques amagades als turons que envoltaven el llac, van sortir i van derrotar als romans sense contemplacions. Hi ha un cert debat historiogràfic entre autors que pensen que Flamini va actuar de manera irresponsable i impulsiva (tal i com el pinten a les fonts clàssiques) i d’altres que pensen que Flamini simplement  esperava al seu company Gemini per ajuntar forces. Finalment, Cannes va suposar un punt d’inflexió en la guerra. L’exèrcit romà era molt més nombrós, però era inferior en quant a cavalleria. Emili Paule i Terenci Varró, els cònsols romans no van saber contrarestar l’estratègia duta a terme per Anníbal. El cartaginès, conscient de la debilitat de la seva infanteria, va anar  retrocedint poc a poc mentre les ales de cavalleria derrotaven a la romana, i lentament, iniciaven un moviment envoltant, de manera que  van rodejar l’exèrcit romà al complet, i el van aniquilar. De manera doncs, que la poca flexibilitat tàctica i estratègica de Roma, i la  prevalença de la uirtus va propiciar una derrota sense pal·liatius. També és important mencionar que les fonts clàssiques fan un retrat de Varró com un home impulsiu i amb poc cervell.

Evolució tàctica de la batalla de Cannes. Font: FIELDS, Nic (2009). Pàg. 78.
Evolució tàctica de la batalla de Cannes.
Font: FIELDS, Nic (2009). Pàg. 78.

Evolució tàctica de la batalla de Cannes. Roma revifa: Baecula (208 a.C), Metaure (207 a.C), Ilipa (206 a.C), Zama (202 a.C)

Baecula suposa l’inici d’una etapa que seria victoriosa per a Roma, com s’acabaria veient. L’aparició d’un general jove, competent i eficient,  com era Publi Corneli Escipió, i barrejat amb anys d’experiència i derrotes, va suposar un canvi en la manera d’entendre la lluita en  l’exèrcit romà. Asdrúbal, germà d’Annibal, estava situat a un turó i gaudia de l’avantatge en el terreny, però Escipió va dividir les seves  tropes en 3 parts i va atacar als púnics per dues bandes diferents. Asdrúbal va retirar-se sense patir grans baixes, ja que el seu objectiu era reunir-se amb Annibal a Itàlia, però des de la historiografia clàssica (Tit Livi i Polibi) s’ha pintat com una victòria romana. Alguns autors és contemporanis assenyalen que en realitat a Asdrúbal li va sortir tot segons ho tenia planejat. No obstant, el fet de dividir les tropes de la manera com ho va fer Escipió, ja demostra un canvi.

Un any més tard, veiem al Metaure, un exemple de la flexibilització tàctica romana, cada vegada més present a mesura que va avançant el  conflicte. Els cònsols del moment, Salinator i Neró, es van enfrontar a Asdrúbal. Neró, que estava lluny de la zona del conflicte lluitant  contra Annibal, va prendre una decisió arriscada: va agafar 6.000 homes d’infanteria i 1.000 de cavalleria i va marxar de nit per ajudar al seu col·lega. Un cop junts, van formar en ordre de batalla, la clàssica triplex acies, davant dels cartaginesos. En el transcurs de la batalla, Neró, que comandava l’ala dreta, va veure que no podia assaltar l’ala esquerra enemiga, formada per gals. De manera que va realitzar una maniobra insòlita: va retrocedir i va passar per darrere del seu propi exèrcit, per unir-se a Salinator, que comandava l’ala esquerra. Junts, van escombrar l’ala dreta púnica, i amb ella va caure la resta de l’exèrcit cartaginès. El mateix Asdrúbal va perdre-hi la vida.

Evolució tàctica de la batalla del Metaure. Font: FIELDS, Nic (2009). Pàg. 79.
Evolució tàctica de la batalla del Metaure.
Font: FIELDS, Nic (2009). Pàg. 79.

Evolució tàctica de la batalla del Metaure

Aquesta mentalitat pràctica i flexible, inexistent a l’inici de la guerra, sobresortia ara, després de tantes derrotes, adaptant-se a l’enemic. A Ilipa veiem la culminació d’aquest procés de canvi en la manera de lluitar: Escipió s’enfrontava a Asdrúbal Giscó, general d’Annibal. Els dos campaments estaven cara a cara, i els dos generals sense decidir-se a lluitar, feien sortir i formar les seves tropes, a l’espera del combat. Un dia rere l’altre, Escipió feia formar el seu exèrcit d’una determinada manera fins un dia en què, sortint més d’hora del que era habitual, va fer formar les seves tropes amb una disposició diferent: els aliats hispans, normalment situats als flancs, estaven al centre. Potser ho va fer per evitar que desertessin, o potser confiava en el seu poder de contenció, el cas és que Giscó va formar les seves tropes en l’ordre habitual, a corre-cuita i sense esmorzar. Al cap d’una bona estona, Escipió es va decidir a atacar i va fer avançar les seves tropes en columnes, per anar més ràpid, a la vegada que els flancs i les ales s’obrien cap als extrems. D’aquesta manera, Giscó no podia contrarestar l’efecte de les legions. Al cap de poca estona, amb els soldats debilitats per la calor i la falta de menjar, els cartaginesos van començar a retrocedir i finalment fugir. Giscó es va poder refugiar, amb 6.000 homes a Gades, actual Cádiz.

Evolució tàctica de la batalla dIlipa

Finalment, a Zama es van enfrontar les millors tropes de cada bàndol, lluitant per fi Escipió contra Annibal. La disposició tàctica romana  era lleugerament diferent del que era habitual: entre els maniples romans, havien deixat amples passadissos, que servirien per forçar als  elefants púnics a passar per aquells espais i evitar baixes romanes. Annibal, per la seva banda, tenia superioritat en la infanteria inferioritat en la cavalleria. Només començar la batalla, les cavalleries d’ambdós exèrcits es van separar del camp de batalla, mentre les infanteries  començaven a apropar-se. A mesura que passava el temps, Roma anava perdent progressivament el duel d’infanteries: Cartago disposava  d’un exèrcit més nombrós, i va obligar a Roma a gastar les dues primeres parts del cos central (hastati i principes), fins que només restaven els veterans (triarii), l’últim reforç, els quals es van reorganitzar juntament amb el que quedava dels altres dos cossos, i es van disposar a  una lluita a mort contra els veterans d’Annibal. En aquell moment, però, la cavalleria romana va tornar, victoriosa, i va envoltar a la infanteria cartaginesa, acabant així amb la batalla.

Evolució tàctica de la batalla d’Ilipa. Font: FIELDS, Nic. (2009). Pàg. 82
Evolució tàctica de la batalla d’Ilipa.
Font: FIELDS, Nic. (2009). Pàg. 82

Conclusions

Historiogràficament, la major part dels autors consultats segueixen, en termes generals, el relat de Polibi i Tit Livi, els dos autors clàssics  que més parlen sobre el tema, i corroboren aquesta evolució tàctica que hem vist així com un canvi subtil de mentalitat dels generals  romans i una major adaptació a les circumstàncies. Això no vol dir que aquests autors segueixin fil per randa totes les afirmacions dels  autors clàssics. La majoria expliciten ser conscients d’una possible parcialitat de les fonts i també de moltes contradiccions que impedeixen  tenir la certesa absoluta dels fets. Aquests dubtes són posats de relleu en les obres, i en moltes ocasions aporten noves  interpretacions que difereixen de les teories tradicionals. Així doncs, observem una evolució tàctica definida i marcada per la tradició al  llarg dels conflictes mencionats durant la Segona Guerra Púnica. La tàctica manipular no serà la causa de les derrotes, sinó la capacitat dels  seus oponents de superar-la mitjançant noves estratègies. La triplex acies seguirà essent un bon recurs per enfrontar-se a l’enemic,  degut a la dificultat d’aquesta formació per trencar-se. Per tant, el problema serà l’ús que es donarà a aquesta formació. Dels atacs frontals  del Trèbia i Cannes, passem a la idea més flexible de l’ús de les tropes per enfrontar-se a les tropes africanes, com a Ilipa i Zama. Al mateix podem afirmar amb la mentalitat romana i la uirtus.

Al principi de la guerra, algunes de les derrotes militars es deuen, en part, a la  mentalitat agressiva i individualista que imperava en la cultura romana. Anníbal, jugarà amb aquest fet i se n’aprofitarà en benefici propi.  La gravetat de les derrotes i la necessitat de plantejar d’una manera diferent les pugnes amb les cartaginesos farà que, a finals de la guerra,  els generals seran més prudents i s’adonin que l’estratègia defensada des d’un principi per personatges com Fabi Màxim, potser no era tant  errònia i covarda com s’havia assenyalat. També, tindran molt més en compte els moviments de l’enemic, a la vegada que no es  deixaran enganyar tant fàcilment per l’astúcia d’Anníbal.

En conclusió, doncs, la tradició romana, escenificada amb la uirtus, tindria un pes important en les principals derrotes romanes a l’inici del conflicte. Després, progressivament deixaria de tenir tanta importància i seria  ubstituïda per una actitud pragmàtica i funcional, acompanyada de les innovacions tàctiques que hem comentat. L’exèrcit romà, doncs,  experimentarà una evolució tàctica progressiva que s’anirà adaptant a les característiques i circumstàncies púniques. L’experiència de les  legions cap al final de la guerra les convertirà en un màquina de guerra molt valuosa, on es destacaran per la  qualitat més que no pas la  quantitat. Si a aquest fet hi sumem el lideratge i la mentalitat innovadora i flexible d’un gran estratega com Escipió, veiem que el resultat  seran unes batalles ben diferents a les de l’inici del conflicte, que permetran assolir la victòria contra Cartago.

Read More

Al món romà, el període de transició que va de la república a l’imperi – per centrar-nos en un marc més o menys ampli − porta implícites una sèrie de transformacions de caràcter molt més profund que les merament estructurals. Les repercussions de la gran expansió i consolidació de l’estat roma, així com l’inici de la seva decadència, faran forat a la mentalitat dels habitants de tots els racons de l’Occident romà. Alguns d’aquests nous horitzons mentals s’expressaran per via de l’espiritualitat. És el cas de l’expansió i proliferació de cultes orientals, també coneguts com a misteris, que fugiran de la concepció tradicional del ritu cívic o domèstic característic de les expressions religioses pròpiament romanes. Així, entre finals del segle I dC i fins ben entrat el segle IV dC, arrelen arreu de l’imperi aquests tipus de manifestacions religioses que els experts han anomenat orientals o mistèriques a causa de la seva procedència estrangera i la seva ritualitat, més intimista, iniciàtica i bastant tancada als no iniciats.

L’èxit de la religiositat mistèrica a Occident vindrà determinat en gran mesura, per una esperançadora creença en el més enllà i unes formes d’expressió espiritual molt més íntimes, propiciades pel coneixement dels misteris de la divinitat, només revelats als iniciats. A més a més, gràcies a l’organització característica d’aquests misteris, els iniciats també tindran l’oportunitat de viure experiències comunitàries diferents, associats en confraries o grups selectes amb jerarquies i valors propis.

Tradicionalment, la proliferació d’aquests cultes s’ha interpretat com una reacció a l’evident incapacitat de la religió pagana “tradicional” per donar resposta a les inquietuds espirituals i psicològiques dels adeptes, cada cop més exigents i complexes a causa de la crisi general que s’iniciarà a l’imperi durant aquests segles.

Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV
Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV

Els principals cultes orientals a Roma es poden classificar segons el seu origen: frigi, en el cas del conjunt Cibeles-Atis; egipci, pel que fa a Isis i Serapis i persa en el cas de Mitra. Un dels casos més estesos territorialment és el de la deessa Egípcia Isis

Origen i Mite del culte a Isis

Prou conegudes són les penes d’lsis en la mitologia Egípcia, paradigma de l’ansietat que sentien els agricultors africans esperant les anades i vingudes estacionals del Nil. Aquesta deessa nilòtica, documentada per primer cop juntament amb la seva parella divina, Osiris, al voltant del segle III aC, tingué en el panorama romà una projecció significativa.

Els misteris d’Isis eren coneguts arreu de l’imperi, fet del qual ens parla Plutarc (Plutarco Sobre lsis i Osiris cap. XII a XIX). Plutarc és la font principal per conèixer una versió integradora del mite d’Isis i Osiris al món romà durant els primers anys del s. II aC, moment en què aquest culte egipci ja feia anys que s’havia integrat en el sistema de creences grecoromà −. El mite plutarquí − també exposat per Diodor de Sicília amb la seva pròpia versió dels fets − gira entorn dels anguniosos viatges d’lsis mentre cerca els membres esquarterats del seu germà-espòs Osiris, assassinat en una conjura reial. La perseverança d’lsis, l’esposa incansable, que aconsegueix reunir tot el cos – a excepció del membre viril – li atorga un poder màgic capaç de retornar la vida a la seva parella divina, que abandona el món d’ultratomba per fer justícia. Per posar solució al problema del membre viril perdut, Isis, amb la seva màgia, en recrea un, del que quedarà fecundada, prova de la seva pròpia capacitat fertilitzadora. De la unió entre el ressucitat i la deessa, naixerà el nen Harpòcrates, figura amb la qual Isis és representada sovint.

Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)
Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)

No és d’estranyar l’èxit d’aquesta divinitat al món romà. El seu mite, que recrea l’angúnia cíclica dels que viuen sotmesos a la terra, és també el conglomerat perfecte d’un sistema de valors que coincidia plenament amb els ideals romans. Isis és representada com l’esposa fidel, la garant incansable de la justícia, la fertilitat i la protectora d’una sèrie d’oficis i activitats. A partir de la conquesta hel·lenística d’Egipte, la fisonomia d’Isis en les representacions artístiques adquirirà tot l’aspecte d’una matrona romana. La seva “orientalitat”, queda només patent en els sistemes rituals i algunes de les seves atribucions màgiques,pel que fa a la resta, es tracta d’un culte plenament integrat en els complexos religiosos del món romà.

Alguns Rituals Documentats

D’entre les divinitats mistèriques, potser és Isis la més coneguda i propagada del món romà. Les fonts no són tan restringides com el cas de Mitra i, tot i que si hi hagué zones de preferència pel que fa a la propagació d’aquest culte- de la mateixa manera que passa amb les altres divinitats -, les seves expressions religioses – almenys la seva vessant pública – tot i el seu exotisme o gràcies a ell, van arribar a agafar una projecció equiparable a la de qualsevol divinitat del panteó oficial.

Les fonts per a l’estudi del fenomen Isíac no són tant reveladores com abundants. Gràcies a Apuleu, ens ha arribat una magnífica relació literària sobre el tema. Tot i la clau humorística i potser poc fidel de l’obra, les seves Metamorfosis narren com el jove Luci, després de ser transformat en ase, prega a Isis per recuperar la seva forma i, en agraïment, s’inicia en els seus misteris. En aquesta etapa, Luci descriu meticulosament la seva vida consagrada al culte, per la qual cosa, l’obra d’Apuleu esdevé – agafada amb prudència – una de les fonts més completes per a l’anàlisi de l’organització al voltant d’aquest culte.

Per explicar les formalitats pròpies del culte Egipci del món grecoromà, cal diferenciar entre les celebracions de tipus públic o festes i el culte quotidià. En efecte, el culte Isiac, tenia una vessant de celebració pública: dos dies a l’any s’abandonaven els temples i els reductes de celebració íntima per a rendir honor a la deessa enmig del clamor i el fervor religiós dels habitants dels indrets en els quals hi existien comunitats devotes. La primera d’aquestes manifestacions públiques, la navigium Isidis que commemorava a la Isis Pelàgia, se celebrava cap al 5 de març i obria el cicle de navegació, de la que la deessa n’era patrona. A aquesta deïtat marinera li era atribuïda la tasca de tenir cura de tot aquell ofici relacionat amb la Mar. Les celebracions, descrites per Luci a Les Metamorfosis i també en nombroses reconstruccions pictòriques, consistien a passejar les imatges de la divinitat en una barcassa, engalanada entre flors i encens, mentre que la gent esperava amb fervor la seva arribada a terra, on li rendien culte i li feien libacions. Les cerimònies, tot i ser públiques, eren oficiades pels sacerdots del temple.

Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.
Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.

Un altre ritual públic, rebia en nom de Isia i tenia lloc a la tardor. Sembla, que consistia en la representació dramàtica del mite, amb el qual es commemorava l’adveniment de la fase hivernal, la pèrdua de la vida enfront de la vigorosa regeneració vital de la primavera, el renaixement d’Osiris. La inventio, nom que rebia aquesta representació, era l’excusa per a la reunió d’una intensa activitat comercial al voltant del temple, amb més força de la que ja es pot contrastar els dies no festius.

Dels rituals quotidians sabem quelcom menys. Luci ens parla detalladament del temple i de la seva organització, alguns relleus o imatges pictòriques també poden ser proclius a l’anàlisi i a més, semblen sostenir la visió d’Apuleu. Però, com en el cas de Mitra – potser amb el plus que tota la imatge externa d’aquesta religiositat en comparació amb el culte persa és de més fàcil reconstrucció -, les fases més íntimes de ritual, tampoc queden documentades, etern problema de l’estudi de les religions mistèriques.

L’oració i el sacrifici queden més nítidament reconstruïdes. Sobretot pel que fa a la segona qüestió – tema en el qual l’epigrafia grega n’és la més abundosa i no s’absté de detalls tan curiosos com per exemple l’ofrena de pastissos – posseïm nombrosa informació.

Els sacrificis es duien a terme mitjançant cerimonials pomposos i eren oficiats i realitzats pel sacerdoci del temple, amb la possibilitat que fossin ajudats per especialistes. Els devots amb menys capacitats econòmiques oferien aus, que freqüentment eren oques. Els més rics, donaven braus o cérvols. Pel que sabem d’autors com Pausanies, Plutarc i Heròdot, ovelles, cabres i porcs estaven prohibits, així com la vaca, possiblement perquè aquest era l’animal sagrat de la deessa. Les ofrenes eren de tipus cerealístic, com sègol, civada o també vi, així com alguns fruits, en especial rem i figues. L’aigua era l’element més important en les libacions, el caràcter sagrat d’aquest element purificador en els cultes Isíacs s’aprecia en múltiples fonts iconogràfiques i textuals, fet que vindria a corroborar l’arqueologia, gràcies a les nombroses troballes de cràteres i hidres dins dels recintes del temple. La puresa tant física com espiritual era un element indispensable. L’encens cremava contínuament i es recomanava la castedat, almenys els dies previs a l’entrada al temple.

Les oracions a Isis eren concebudes des d’una posició de total submissió de l’orant envers la divinitat. S’alçaven en forma de súplica i s’entenien com un intercanvi recíproc, segons el qual, l’orant acompanyava les plegaries amb promeses que hauria de complir, si no volia ofendre la deessa i patir el seu càstig. Les faltes es confessaven públicament, una pràctica que degué resultar sorprenent per a la resta d’habitants no consagrats, com expressen alguns versos elegíacs contemporanis a les etapes de proliferació del culte. Paradoxalment, aquesta ideologia de submissió cap a la divinitat, s’inscrivia dins de les concepcions imperialistes de Roma envers els seus conquerits, que havien de demostrar la fides cap a l’invasor sota amenaça de càstig a tot aquell que no mostrés sotmès. (ALVAR, 200 I : 240)

El context de comunicació amb la divinitat mitjançant l’oració és sempre el temple, en el qual la deessa es manifesta, sigui per mitjà d’un somni o una visió. El santuari, solia presentar una estructura diferenciada de la resta de patrons arquitectònics propis de l’estil romà. La tendència era recrear petits temples egipcis, ambientats amb elements nilòtics que reproduïen el context originari. Es partia del fet que fins i tot el seu sacerdoci imitava els costums egipcis integrant a vegades esclaus de color per a donar més realisme a la simulació. La teoria no és del tot precipitada, la tònica general en les religions de l’antiguitat és sempre la de recrear el mite, integrant elements que reprodueixin un microcosmos ordenat, reflex de l’originari. Però la iconografia i l’arqueologia, especialment a les parts menys hel·lenitzades de l’imperi fan sospitar que s’havien mantingut les avitualles pròpiament romanes, almenys pel que fa al sacerdoci, que ara si, integrava ambdós sexes. Les evidències apunten cap a una major consagració femenina al culte, per tot el que representa per al gènere, però el sexe masculí no sembla quedar exclòs ni tan sols del sacerdoci. L’aspecte iniciàtic sembla començar cap a finals de l’hel·lenisme, ja en època imperial l’absència de documents d’època republicana així ho vindrien a corroborar.

Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC
Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC

L’obra d’Apuleu s’ha d’agafar amb extrema prudència en aquest aspecte, perquè el constant to irònic i satíric de l’episodi en què Luci narra les iniciacions fa sospitar de la fiabilitat de la descripció. Malgrat això, alguns elements criden a ser considerats característics del ritual, és el cas de la necessària advocatio divina, és a dir, la crida de la divinitat al que ha de ser iniciat, que mai ho ha de fer per pròpia voluntat. L’iniciat s’hauria de sotmetre a una sèrie de proves divines, molt probablement relacionades amb el dejuni i l’abstinència, les fases següents, en les que l’iniciat era guiat pel mistagogo i sotmès a purificacions, eren les de la instrucció en els secrets de la religió fins a l’arribada al coneixement de la revelació sobre l’ordre còsmic i el significat de l’existència, finalment quedaria la unió mística amb la divinitat, l’experiència més transcendental i íntima per a l’iniciat, ara ja consagrat. Les descripcions fan pensar que l’èxtasi al qual arribava l’iniciat que anava a renéixer, hauria de ser induït, entre altres coses, pels dies de dejuni i per la ingesta d’algun tipus d’al·lucinogen. Es tractava en tota regla, d’un simulacre de mort que l’iniciat superava per a tornar amb una ànima renovada.

La iniciació en els misteris egipcis sembla més pròpia de la classe sacerdotal. La qual cosa no exclouria a la resta de devots de la participació en rituals o festes en honor a la divinitat. De la mateixa manera, no existeixen evidències que puguin provar l’exclusivitat de culte dels adeptes, que sobretot en els seus inicis, podrien professar multiplicitat de cultes.

Read More

«Coneix-te a tu mateix»

-màxima dèlfica de Femona, primera poetessa-profetessa d’Apol·lo.

Lema de la paideia.

Angoixa, benaurança i salvació durant la Tardo-romanitat i l’inici de l’Antiguitat tardana

Durant els primers segles de la nostra era es produí la difusió dins l’Imperi romà d’una forma d’experimentar l’espiritualitat a la que els historiadors han anomenat com a cultes mistèric-orientals. Aquests cultes, de caire hel·lenístic, sacsejaren la societat romana especialment als territoris on els humils se sentien tiranitzats per les elits romanitzades, transmetent creences xifrades que girarien en torn als rituals d’iniciació i l’autoconeixement. Es podria dir que el cristianisme fou, de fet, un culte mistèric hel·lenístic, que acabaria vencent en la lluita d’oferta-demanda religiosa en què participaren totes aquestes sectes, molt semblants entre si.

El concepte de cultes mistèrics s’ha tractat al llarg de la història amb un clar biaix, doncs tant al segle IV com al XVI o al XIX els autors projectaren la seva pròpia ideologia alhora d’explicar el fenomen dels misteris tardo-romans. Aquesta problemàtica historiogràfica es deuria a la importància cabdal que els misteris tingueren a divulgar la retòrica utilitzada en l’intens conflicte entre grups socials. Així, els teòrics que han tractat aquest tema han identificat el seu present amb les disputes del passat, manifestant la seva pròpia agenda política en l’anàlisi dels cultes mistèrics i l’origen del cristianisme.

Estàtua de marbre de la deessa Isis. Porta els objectes propis del culte isíac: el sistre -sonall- i la gerra per l’aigua beneïda. Aquests elements s’utilitzaven en les cerimònies i festivitats del culte, com les processons sacrificials a la vora del mar en que se li dedicaven cançons sagrades a la Verge. Prové de Nàpols, del segle II (Foto: Museu d’Història de l’art de Viena, 2006)
Estàtua de marbre de la deessa Isis. Porta els objectes propis del culte isíac: el sistre -sonall- i la gerra per
l’aigua beneïda. Aquests elements s’utilitzaven en les cerimònies i festivitats del culte, com les
processons sacrificials a la vora del mar en que se li dedicaven cançons sagrades a la Verge. Prové de
Nàpols, del segle II (Foto: Museu d’Història de l’art de Viena, 2006)

Els sistemes d’iniciació ritual a la Mediterrània oriental, els misteris, provindrien dels remots temps neolítics. Des d’Egipte i d’altres indrets es difondrien per la Mediterrània, predominant la figura de la deessa Isis, la Reina dels Cels, i on l’illa egea de Delos esdevindria punt principal de divulgació. Aquestes pràctiques religioses es transformarien en abandonar el Nil, on Grècia i el Llevant jugarien un paper clau, especialment la ciutat d’Eleusis, prop d’Atenes. Durant el període hel·lenístic les necessitats institucionals, la guerra, el comerç i les migracions generarien un sincretisme religiós en què els cultes locals s’adaptaren a les noves sensibilitats d’àmbit global, expressant-se a través dels misteris hel·lenístics. Així, es mesclaren el culte al sobirà, la filosofia grega, la literatura braman -hindú-, la teologia egípcia, els tractats astrològics i les profecies orientals. L’expansió dels rituals mistèric-orientals i de les idees que divulgaven hauria penetrat Roma d’ençà d’època monàrquica, amb el culte d’Hèrcules i la lectura de les profecies sibil·lines. La presència d’aquesta fenomenologia religiosa fou prou problemàtica per a què des de la República l’administració procurés regular-la, on s’ha de mencionar el culte a Cíbele, la Gran Mare, adorada en forma de betil, un meteorit sagrat. Se succeïren les persecucions contra els misteris durant el canvi d’era com a conseqüència dels conflictes polítics, però, no obstant, els cultes nilòtics es difongueren amb força fins el segle III. La cort imperial s’interessà gradualment per l’espiritualitat mistèrica sota el regnat d’emperadors com Claudi, i sota els Severs i les Júlies la corona ja s’avocava a aquestes formes retòriques, cerimonials i de pensament per a legitimar-se. Durant la crisi del segle III prendria importància entre la soldadesca el culte mistèric al déu Mitra, el portador de llum sacrificial, on l’emperador Aurelià es vinculà a aquesta divinitat.

Relleu de marbre representant al déu Mitra en la tauroctonia -el sacrifici del brau-, envoltat per la caverna còsmica amb motius astrològics. Figura el triomf sobre el destí i la restitució de l’equilibri universal a través del poder místic del misteri mitraic. Prové de Roma, del segle II (Foto: Wikimedia commons, Museu de Louvre-Lens, 2012).
Relleu de marbre representant al déu Mitra en la tauroctonia -el sacrifici del brau-, envoltat per la caverna còsmica amb motius astrològics. Figura el triomf sobre el destí i la restitució de l’equilibri universal a través del poder místic del misteri mitraic. Prové de Roma, del segle II (Foto: Wikimedia commons, Museu de Louvre-Lens, 2012).

A partir del segle IV el cristianisme es projectà com a misteri revelat, maridant-se amb el poder polític i prenent molta força. Havia patit els mateixos canvis que bona part dels cultes mistèric-orientals a Grècia, passant pel filtre hel·lenístic, però degut a la insistència dels bisbes ortodoxes manifestaria certes diferències, adaptant-se a la nova situació. S’abolí el precepte del secretisme i s’incorporaren doctrines de caire exclusivista i literalista. És a dir, només es podia ser cristià, sense alternar aquesta creença amb d’altres devocions, i el relat de Maria de Nazaret esdevingué literal, ja no simbòlic. Així, el cristianisme, que es difongué gràcies a l’hel·lenisme i que es projectà amb la resta de misteris com un culte universal, superaria la resta de cultes orientals, convivint amb aquests especialment a Hispània i Orient, fins que s’imposà com a única religió lícita al segle V. Molts seguidores de la filosofia mistèrica foren empesos a exiliar-se a l’Est durant el segle VI, perseguits en d’altres indrets de la Mediterrània pel rigor de les esglésies cristianes. Al segle VII s’instituí un nou poder constituït, fundant-se l’islam, on es podria dir que el descontentament generat pel monopoli de l’ortodòxia i el poder polític sobre el pensament i religiositat mistèriques generà el mandat utòpic que l’islam recollí.

Una revelació exclusiva que donava accés a la redempció

L’èxit dels misteris s’explicaria pel seu component salvífic -o sotèric, del grec Σωτήρ, Sòter, el Salvador-, oferint als iniciats la possibilitat d’assolir la felicitat terrenal i la salvació post-mortem. És a dir, aquesta promesa salvífica tindria dues facetes: la primera, biològica i sensible, en la que el fidel s’integrava al culte i obtenia estabilitat anímica, posant el seu destí en mans de la secta i del santuari; i la segona, ultra-biològica i utòpica, la redempció de l’ànima i l’accés ultra-terrenal a la gloria celestial. El culte prendria el control de la vida dels fidels i de part del seu patrimoni, i alhora, a través d’iniciacions successives, el devot accediria a un coneixement secret i restringit, el misteri, el significat últim d’una sèrie d’elements retòrics, matemàtics i mitològics, abastable només per un grup d’escollits. Les cerimònies permetien, doncs, accedir a aquesta erudició xifrada i reservada, o gnosis -saviesa il·luminadora-, i a més integraven al fidel dins d’una jerarquia privada, on la posició dins la corporació mistèrica donava un rol i un sentit al sectari dins l’univers.

Aquests rituals iniciàtics, que esdevindrien els sagraments cristians, eren variats i giraven al voltant de la Passió de la deessa mare i del seu fill semidéu. Aquest procés iniciàtic progressiu culminaria amb l’ascens de l’ànima del fidel, que es redimia i assolia la transcendència, on l’iniciat era posseït per la divinitat i esdevenia finalment el mateix déu al que retia culte, l’heroi sacrificat, com el grec Orfeu, el germànic Bàlder, el siri Adonis, el frigi Atis, l’egipci Horus, el persa Mitra o el mateix Jesús. És per aquest motiu que es requeria que l’heroi mític, el semidéu sacrificat, i la seva mare espiritual, la mare immaculada, visquessin un periple de patiment per tal que el fidel s’hi mimetitzés. S’associaria la Passió mítica a la pròpia experiència del sectari de recerca de la saviesa en un món caòtic i desordenat, per assolir finalment la salvació.

Crist representat com el déu mistèric Orfeu en un fresc a la catacumba de Sant Marcel·lí i Sant Pere, del segle II, a Roma. Notis la gorra frígia pròpia del déu Mitra i les dos aus que l’envolten, representant l’equilibri. Aquesta figuració de Crist fou molt habitual a l’art del cristianisme primerenc (Foto: Wikimedia commons, 2006).
Crist representat com el déu mistèric Orfeu en un fresc a la catacumba de Sant Marcel·lí i Sant Pere, del segle II, a Roma. Notis la gorra frígia pròpia del déu Mitra i les dues aus que l’envolten, representant l’equilibri. Aquesta figuració de Crist fou molt habitual a l’art del cristianisme primerenc (Foto: Wikimedia commons, 2006).

Així, els misteris giraven en torn al culte a figures llegendàries que compartien un esquema repetitiu, el del déu encarnat, fill d’una verge i de la divinitat, que mor i ressuscita, amb múltiples noms i rostres. A aquests arquetips se’ls anomena els dying and rising gods. Atès que es tractava de cultes privats i secrets, hom pot considerar que el significat concret de cada símbol i mite variava, però s’ha de dir que les representacions iconogràfiques eren molt homogènies en espais tan llunyans entre si com Dura Europos -a l’Èufrates- i Emèrita Augusta. En aquest sentit vegem el raonament del sacerdot i filòsof Plutarc (v. 45-v. 120), que explicà que les diferències entre faules que narren un mateix cicle mític serien «de la mateixa manera que afirmen els matemàtics [els teürgs] que l’arc iris és imatge del sol diversament acolorit i matisat per la reflexió dels seus rajos en els núvols, el mite […] és la imatge de certa veritat que reflexa un mateix pensament en diferents ambients» (De Iside et Osiride, XX). Aquesta veritat última seria el déu desconegut, el principi inefable. Per la filosofia hel·lenística i el paganisme culte existia una veritat última, una intel·ligència que regia i ordenava el cosmos, l’Altíssim, la Regla universal, el déu desconegut. Aquesta conceptualització filosòfica donava als déus mistèrics la categoria de supra-constel·lars, és a dir, situats per sobre del firmament, dels set déus-astres tradicionals i dels dotze zodiacals. Per tant, els fidels mistèrics es consideraven en comunió amb una divinitat més poderosa que les advocacions fomentades pel poder constituït a través del culte públic.

El paganisme, una categoria per allò inintel·ligible

D’ençà del canvi d’era els cultes mistèrics s’enfrontaren a la persecució i s’ha de dir que ja en temps de les polis gregues els filòsofs hel·lenístics i els seus seguidors, com la càbala dels pitagòrics, ja foren reprimits. La clandestinitat, doncs, constituiria un element inherent d’aquestes confraries. Això generaria una idea de segregació, on el fidel es considerava part d’un grup amb accés a fórmules secretes, amb els seus propis objectes de culte i normes per a regular el seu comportament. Aquestes pràctiques i ideologies trobarien gran acceptació a partir del canvi d’era i es divulgaren amb renovat vigor, on, com s’ha comentat, hi destacaríem els cultes de Cíbele-Atis, Isis-Horus, Mitra -fill d’un meteorit-, i Maria-Jesús, amb un fort component òrfic, dionisíac i apol·lini, vinculat també a d’altres mites orientals, com la deessa Atargatis, mare dels dracs, o la greco-budista Hariti, portadora de fortuna.

Estàtua de la deessa Demèter-Cíbele representada amb els motius de la deessa Tyche -la Fotuna-, amb la que es sincretitzà. L’acompanya el déu-nadó Plutos, portador de prosperitat. Porta una corona florida i la cornucòpia de l’abundància. El comandament del rem i la mà que el portava resten trencats. Prové de la ciutat Prusias ad Hypium -avui Düzce- a Turquia, del segle II (Foto: flickr.com, Museu arqueològic d’Estambul, 2010).
Estàtua de la deessa Demèter-Cíbele representada amb els motius de la deessa Tyche -la Fotuna-, amb la que se sincretitzà. L’acompanya el déu-nadó Plutos, portador de prosperitat. Porta una corona florida i la cornucòpia de l’abundància. El comandament del rem i la mà que el portava resten trencats. Prové de la ciutat Prusias ad Hypium -avui Düzce- a Turquia, del segle II (Foto: flickr.com, Museu arqueològic d’Estambul, 2010).

Encara que vegem al paganisme com el culte als dotze déus olímpics, el terme paganisme és un convencionalisme que abasta des dels temps d’Homer fins els de Constantí I, per tant, del segle VIII aC al segle IV dC. Un període de més de mil anys en què es produïren molts canvis en la fenomenologia religiosa greco-romana, incrementant-se notablement el seu abast geogràfic. Paganisme resulta, per tant, una categoria insuficient. De fet, el paganisme del canvi d’era i a l’inici de l’Antiguitat tardana, influenciat pel platonisme, se centrava en la creença en els set, els déus astrals, que eren decans siderals del cosmos. Les set advocacions serien les següents: Saturn-Cronos, Júpiter-Zeus, Mart, Sol -amb el paper central-, Venus-Afrodita, Mercuri-Hermes i Lluna, amb múltiples noms segons el grup ètnic-social. Cada una d’aquestes potències tenia un paper definit en el firmament i pels mistèrics actuaven com a tiranes, teixint un destí nefast per a la humanitat, protegint únicament als gentils -la noblesa greco-romana- i portant calamitat als humils. Les divinitats mistèriques els hi oferirien als seus fidels la victòria sobre el destí, on només la deessa mare i la redempció atorgada pel sacrifici del seu fill podia vèncer la fortuna teixida per les divinitats del firmament, vinculades a l’aristocràcia.

La religiositat oficialitzada tenia molt poc del que avui concebríem com a espiritualitat, i de fet, allò que anomenaríem espiritualitat es vivia a través dels cultes mistèrics, dins l’àmbit privat. La religió pública consistia en un seguit de cerimònies en què l’elit era protagonista, i en què es perpetuava o reparava l’acord entre el poder constituït i les divinitats oficials. La necessitat de desenvolupar cultes d’àmbit global, davant d’unes institucions com la imperial que es projectaven universalment, forçava a una renovació de l’antic sistema d’advocacions locals, provocant en bona mesura la pèrdua del monopoli per part de les elits tradicionals sobre l’esdevenir religiós.

Relleu de l’Altar a la Pau Augusta, Ara Pacis Augustae, d’entre l’any 13 i 9 aC. Tota la noblesa vol figurar al sacrifici públic. La cerimònia més que una qüestió espiritual sembla una qüestió política, on es manifesta l’ordre social (Foto: flickr.com, MCAD Library, 1989).
Relleu de l’Altar a la Pau Augusta, Ara Pacis Augustae, d’entre l’any 13 i 9 aC. Tota la noblesa vol
figurar al sacrifici públic. La cerimònia més que una qüestió espiritual sembla una qüestió política, on es
manifesta l’ordre social (Foto: flickr.com, MCAD Library, 1989).

Nosaltres coneixem als déus pagans a través dels seus mites, faules que eren conegudes per la societat en general, els misteris externs o exotèrics. En canvi, existien els misteris interns, els esotèrics, que només es podien conèixer a través dels rituals d’iniciació mistèrica que es tracten en aquest article, preservant-se el coneixement sobre l’esoterisme com un secret gelosament guardat. Aquest misteri, la revelació secreta del significat intern dels mites, faria referència als mites externs com a metàfores de l’existència humana i se centraria en l’autoconeixement del participant. Així doncs, entenem que existien uns misteris públics, mites coneguts per tothom, i uns misteris privats, significacions conegudes únicament pels iniciats. El neoplatònic Plotí (v. 204-270) explicà que «Com allò diví és inefable, es prohibeix parlar-ne a qui no ha tingut la sort d’experimentar-ho» (Ennèades, VI, 9, 11). Per tant, el significat últim del mite al que l’iniciat accedia, la gnosis, era una revelació sobre la que s’havia de guardar silenci i mai es donava a conèixer als profans. Es tractava d’una combinació complexa de conceptes filosòfics, matemàtics i anímic-espirituals, on els teürgs -aquells que entraven en comunió amb la divinitat- eren alhora filòsofs, científics i gurus. Així doncs, el paganisme seria un conjunt interrelacionat d’idees, rituals i corporacions religioses, molt conflictivament articulat, on els misteris hel·lenístics hi restarien inserits, i també el cristianisme, fos més o menys privat o més o menys perseguit. De fet, tant l’hinduisme, el budisme o el judaisme, així com la religió germànica, podrien considerar-se dins d’aquest gran conjunt de pràctiques homogènies, que patien al llarg del temps les mateixes mutacions, conseqüència dels canvis polítics i socials, amb patrons estructuralment equivalents. L’hel·lenisme abastaria un enorme context territorial, i el comerç i les conquestes feien difícil que no es transmetessin les noves sensibilitats.

Estatueta de bronze de la deessa Isis amb els atributs de Tyche -la Fotuna. Coronada, porta dos corns de l’abundància i el comandament del rem. Recordem que Isis fou la patrona de la navegació i dels mercaders, i alhora, oferia als iniciats el control sobre el destí. El rem tenia, per tant, un significat literal vinculat a la direcció dels vaixells, i un significat molt simbòlic vinculat a la victòria sobre el destí per part del devot. La figureta prové de Xipre, del segle II (Foto: col·lecció online del Museu britànic, 2017).
Estatueta de bronze de la deessa Isis amb els atributs de Tyche -la Fotuna. Coronada, porta dos corns de
l’abundància i el comandament del rem. Recordem que Isis fou la patrona de la navegació i dels
mercaders, i alhora, oferia als iniciats el control sobre el destí. El rem tenia, per tant, un significat literal
vinculat a la direcció dels vaixells, i un significat molt simbòlic vinculat a la victòria sobre el destí per
part del devot. La figureta prové de Xipre, del segle II (Foto: col·lecció online del Museu britànic, 2017).

El cerimonial mistèric com a manifestació de la rebel·lió intel·lectual

Així doncs, la religió mistèrica divulgava una enrevessada relació de significants i significats, que es transmetia a través de la filosofia, on la paideia i els rètors hi jugaven un paper important, que atreia als mercaders, les dones -també de la noblesa-, els artesans, els soldats lliberts i els oprimits. Tots aquests formaven un grup molt heterogeni d’individus que havien anat assolint gradualment una millor posició, però que encara restaven marginats del cerimonial públic i de les funcions civils a les seves pròpies ciutats.

Vegem com el diàleg Octavi del jurista Marc Minuci Fèlix (v. 150-v. 270) descriu al cristianisme, i per extensió a la resta de misteris, dient que aquesta «impia coalició» de «Gents que formen una conjuració sacrílega d’homes ignorants d’allò més baix de la plebs, i donetes crèdules, fàcils d’enganyar amb la facilitat del seu sexe, que s’ajunten en conciliàbuls i es vinculen entre si per dejunis solemnes i àpats inhumans, és a dir, abans un sacrilegi que per un sacrifici; casta que estima els amagatalls i fuig de la llum, muda en públic». Resulta interessant recordar que mystes -iniciat- etimològicament significa aquell que guarda silenci. El diàleg continua dient que els cristians «Menyspreen com sepulcres els nostres temples», corrompent els costums tradicionals del culte públic, doncs «es multipliquen els abominables santuaris» on aquestes confraries es reunien (Octavi, VIII). S’ha de dir, que tot i l’opinió dels aristòcrates, molts fidels mistèrics i paleo-cristians demostraren una instrucció considerable.

Es generaria així un para-estat ritual, en què es construïen noves relacions de domini, al marge dels llindars definits pels esquemes tradicionals, en què el fidel se sentia algú i gaudia de la consideració dels seus confrares, considerant-se a si mateix un escollit entre una societat d’ignorants. Una donzelleta gentil restava sotmesa al poder del seu germà decurió, un cavaller que participava del govern urbà. Un mercader acabalat, tot i la seva riquesa, no podia ni olorar l’encens cerimonial dels sacrificis públics de les diverses ciutats en què feia negocis. Un rètor, format a la paideia, culte i honest, es veia obligat a ser un simple administratiu a les ordres d’una colla d’aristòcrates corruptes que governaven cruelment. Però quan es reunien en el santuari, la donzella, el mercader i el rètor presidien un banquet ritual, en què els humils seien a taula guarnits com grans dignataris, i tots s’enorgullien de celebrar el veritable sacrifici, aquell que retia culte a la divinitat que oferia la gràcia genuïna que donava accés a la plenitud. Es pot dir que el culte mistèric li deia al fidel: Tu importes, siguis gentil o humil, grec, romà o jueu, local o estranger, home o dona, esclau o propietari, tu ets important i insubstituïble i la teva ànima té valor.

Tot plegat, generava un odi autèntic entre els conservadors, que creien que les calamitats com les pestes i les guerres es deurien a l’abandonament per part d’aquests grupuscles del culte als déus antics tradicionals. A més, l’elit se sentia molt neguitosa en veure reunir-se als marginats per realitzar rituals secrets, conversar en privat i construir el seu propi esquema de lleialtats. Es motivarien així les persecucions que, de fet, no farien més que enfortir als cultes i la certesa dels fidels d’estar en possessió d’una veritat que els corruptes desitjaven evitar que es revelés.

En futurs articles es tractarà la qüestió dels antecedents dels cultes mistèrics i del cristianisme, on els plantejaments dels filòsofs hel·lenístics dels segles VI i V aC serien font d’inspiració del pensament mistèric i dels evangelis; les reaccions institucionals davant del fenomen mistèric, des de les persecucions a la seva regulació, fins esdevenir legitimació de la dignitat imperial; el desenvolupament d’aquesta espiritualitat antiga que culminaria en la creació de l’Església, analitzant com l’exclusivisme i el literalisme s’imposaren com a doctrines cristianes, provocant el triomf del cristianisme; i l’evolució de la simbologia mistèrica, on els jeroglífics d’època faraònica i la iconografia oriental trobarien continuïtat com a representacions de la retòrica mistèrica, per esdevenir font de legitimació pels monarques imperials i post-imperials, arribant en alguns casos fins als nostres dies.

Read More

L’any 218 aC., els romans van desembarcar a Empúries. El motiu principal d’aquest viatge era la guerra contra Cartago, dins el marc de la II Guerra Púnica. A la península Ibèrica, Cartago tenia molts territoris com a aliats, un fet que li suposava línies de subministres i influències polítiques. Roma va desembarcar amb la idea de tallar aquests subministres i enfonsar les aliances, però un cop va aconseguir acabar amb la influència de Cartago a la península, va decidir quedar-s’hi i estendre la seva pròpia influència, amb un procés que acabaria amb la romanització total de la península Ibèrica i la seva divisió en províncies romanes.

Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica. Font: historiadeasturias.com
Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica entre el 217 i el 212 aC. Font: historiadeasturias.com

Tot i que el pla original romà no era conquerir la península, sinó minvar el poder de Cartago, la pressió de sectors expansionistes des de Roma va fer que l’expansió peninsular fos una realitat. Els avantatges no eren pocs: des de convertir les noves terres en ager publicus, fins a fer esclaus els presoners de guerra i evitar que Cartago tingués cap mena de possibilitat de recuperar el control sobre els territoris. Al Sud i al Llevant peninsular, la conquesta va ser ràpida: eren zones que havien estat en contacte durant molt de temps amb grecs i púnics, i això va influir les seves institucions i la seva organització, que eren semblants a les de Roma. O, com a mínim, més semblants que les de les tribus celtiberes del nord-oest peninsular. Durant el conflicte, alguns assentaments i ciutats prenien directament iniciativa en favor del bàndol romà si estaven enemistats amb altres ciutats que rendien fidelitat als cartaginesos. Amb la rendició de Cadis, l’any 206 aC., va certificar la influència romana a tot el Sud i el Llevant. Però des d’aleshores, es va obrir un període de guerres que va ser molt més llarg del que es podia esperar: les guerres celtiberes.

Les guerres celtiberes

El primer que hem de preguntar-nos és per què es van donar aquestes guerres, i després ja ens centrarem en el conflicte com a tal. Les primeres batalles van ser moviments defensius romans contra unes tribus celtiberes del nord-oest peninsular, que feien incursions de pillatge i saqueig als territoris delimitats per Roma. No era una acció nova per als celtibers, però havia canviat l’aliat dels saquejats. L’any 179 aC. Tiberi Semproni Grac va vèncer els bel·les, una de les tribus, a la batalla del Mont Chaunus (actual Moncayo), i va pactar la pau amb els habitants de Segeda (situada a l’actual Mara, Saragossa), l’assentament més important d’aquesta tribu. El tractat de pau, a més d’un pacte de no-agressió mútua, incloïa un punt que especificava que els bel·les no podrien construir nous assentaments, ni fortificar els que ja tenien. Així va acabar la primera guerra celtibera.

La segona i tercera guerra van tenir lloc anys més tard; van durar entre el 154 aC. I el 133 aC. Quin va ser el motiu, o motius? Durant molts anys, va estar acceptada popularment la teoria oficial que el detonant de les noves guerres, que ja no van ser defensives sinó d’atac, va ser que els habitants de Segeda van aixecar una nova muralla a la ciutat, amb la qual cosa violaven el tractat de pau. Van argumentar que no era una muralla nova, sinó una expansió de la que ja tenien, i estaven disposats a negociar amb Roma. Hem de dir que els romans estaven acostumats a la negociació, i algunes tribus celtiberes no els van presentar cap resistència armada gràcies a aquesta tàctica. També és veritat que aquestes negociacions van portar conflictes interns dins els assentaments: els consells estaven gairebé sempre a favor de negociar, i treure així un benefici propi, mentre que el gruix de la població de les tribus apostava clarament per la lluita armada. A la ciutat de Belgeda, l’edifici del consell va ser cremat per aquestes desavinences. Però Roma va decidir no negociar amb Segeda després de la construcció de la muralla, i el cònsol Quint Fulvi Nobílior es va plantar davant la ciutat amb un exèrcit de 30.000 homes. Com que va arribar abans que els habitants de Segeda poguessin acabar de construir la muralla, aquests van marxar cap a Numància (pocs quilòmetres al Nord de l’actual Sòria), que d’aquesta manera va passar a ser el centre de la guerra.

Els veritables motius de les guerres

Realment la construcció d’una simple muralla valia la pena dues guerres que es van allargar més de vint anys? Vulnerava de manera poc clara un tractat de pau, però resulta estrany que Roma, amb la seva tradició negociadora, no deixés en aquest cas cap espai pel diàleg. Més encara tenint en compte que no hi havia hagut cap moviment ofensiu cap a territoris marcats com a romans.

quetiempoes
Imatge aèria de l’assentament de Numància. El seu entorn natural va ser clau tant en la seva defensa com en la necessitat de conquerir-la. Font: quetiempo.es

És aquí on conflueixen diverses causes sense les quals no entendríem l’inici ni el cruel desenllaç del conflicte. En primer lloc, cal tenir en compte que l’entorn al voltant de Numància, era una zona clau tant pels recursos naturals com per un control estratègic dels camins entre els rius Ebre i Duero, i per poder seguir conquerint la resta de la meseta. Com diu Alfredo Jimeno, exdirector del pla arqueològic de Numància: per entendre la posició estratègica de Numància, no hem de mirar les restes arqueològiques, sinó l’entorn. A més del control sobre vies de comunicació, les defenses naturals de la ciutat eren excel·lents, entre fosses naturals i terrenys pantanosos. És per això que a Roma li anava molt bé tenir la possibilitat de conquerir aquesta zona, alhora que aquests factors la feien més difícil d’atacar.

Però hi va haver un altre motiu, a part de l’estratègic: la figura del cònsol. Durant el conflicte, que més endavant explicarem, molts soldats romans i voluntaris autòctons de diverses tribus peninsulars van estavellar-se davant les muralles de Numància. Fins abans de les guerres, a Hispània s’hi enviaven pretors, però amb l’arribada de les bel·ligeràncies, s’hi van començar a enviar cònsols. Escipió, anys més tard, va afirmar que l’únic motiu pel qual es designaven cònsols era per fer la guerra. En efecte, molts cònsols van veure a Hispània l’oportunitat de lluir-se al camp de batalla, progressar a la seva carrera, conquerir territoris i aconseguir un bon botí de guerra. Fins i tot, es va canviar l’inici oficial de l’any: normalment, els dos cònsols representants de la República romana es feien càrrec d’aquesta magistratura als idus de març. Però amb l’objectiu que Fulvi Nobílior pogués anar cap a Hispània com abans millor, aquesta presa de possessió va passar dels idus de març a les calendes de gener, és a dir, l’1 de gener. D’aquí que el nostre calendari comenci aquest dia que ja tenim tan assimilat.

Per tant, veiem com el fet de que Roma es prengués tantes molèsties en enviar homes armats i, fins i tot, canviés el seu calendari, havien de respondre a quelcom més que l’aixecament d’una muralla per part d’un assentament que estava disposat a negociar. La posició estratègica de l’entorn de Numància i la possibilitat de lluïment dels cònsuls al camp de batalla, van ser els veritables motius pels quals va acabar detonant el conflicte.

Resistència i caiguda

L’any 154 aC. la guerra va traslladar-se a Numància quan els ciutadans de Segeda van arribar-hi, demanant protecció i ajuda militar. Com hem dit, van ser diversos els cònsols que van fracassar en els intents de sotmetre la ciutat: Fulvi Nobílior, Marc Claudi Marcel, Metel de Macedònia, Quint Pompei, Marc Popili, Gai Hostili Mancí… tots ells van fracassar de manera rotunda, en el que es coneix popularment com la resistència de Numància. Claudi Marcel sí que va optar per la via de la negociació amb diverses tribus i va arribar a acords de pau amb elles, però el senat de Roma no volia sentir a parlar d’aquests acords i apostava sense miraments per una acció armada. En general, tots els cònsols que van emprendre la guerra contra Numància van perdre per considerar-ho com una tasca senzilla i pel tipus de guerra que plantejaven les tropes celtiberes: els guerrers numantins realitzaven atacs ràpids i per sorpresa, i abandonaven el camp de batalla abans que l’enemic es pogués reorganitzar per contraatacar.

Nobílior, el primer que va intentar sotmetre la ciutat, va ser un dels cònsols més desastrosos. Just quan els ciutadans de Segeda van marxar cap a Numància, alguns d’aquests van decidir plantar cara als romans, i els van causar diverses baixes. El 23 d’agost de 153 aC. més de 6000 romans van perdre la vida davant les tropes segedenses i numantines: es va declarar aquella data com a nefasta, i cap altre general romà va lluitar un 23 d’agost. Mesos més tard, Nobílior va esperar reforços fins que va poder comptar amb el suport d’elefants i tropes númides, que van sembrar el pànic entre els numantins. El que ningú esperava és que els elefants es desboquessin amb els projectils que els queien des de la ciutat, que els animals causessin moltes baixes romanes, i que els celtibers no fessin cas a allò de ‘a enemigo que huye, puente de plata’: van perseguir els romans i els van causar una derrota severa. Com severes van ser les derrotes successives de Gai Hostili Mancí, que pensant que els numantins rebrien reforços, es va retirar  de la batalla i es va veure rodejat pels celtibers, que el van obligar a capitular. Arribada aquesta situació, va haver-hi una treva de tres anys a la guerra, entre 137 i 135 aC.

L’arribada d’Escipió ho va canviar tot. La República va decidir que la situació a Hispània acabés d’aquella manera, i hi va enviar l’home que havia destruït Cartago. Després del canvi de calendari per afavorir Nobílior, Escipió va provocar una altra excepcionalitat: va ser cònsol sense que passessin els 10 anys des de la seva anterior magistratura establerts per la llei. Quan va arribar a la península amb 4000 voluntaris romans, Escipió es va trobar unes tropes totalment desmotivades després de combatre durant anys el mateix enemic, sense una tàctica clara i amb nefast resultat. Després d’insuflar moral i ordre entre els soldats, el nou cònsol va decidir la tècnica que els acabaria donant la victòria: l’assetjament prolongat. Escipió va fer construir un perímetre de setge al voltant de Numància: 9 quilòmetres de mur, 300 torres amb artilleria, 7 campaments a punts clau i un fossar per protegir-los de qualsevol atac numantí, i dos fortins a les confluències de vies fluvials. L’avantatge romà era de 15 homes a 1, i aquesta tàctica va deixant totalment aïllada a Numància i va evitar l’enfrontament directe tot i les provocacions dels celtibers.

Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com
Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com

Després de més d’un any de setge, la fam es va fer insostenible. Els intents de negociació amb Escipió van ser infructuosos: només acceptava que els guerrers celtes entreguessin les seves armes. Això era impensable: un guerrer celta s’enduia les seves armes a la tomba, eren un tot indivisible, com ha quedat demostrar a nombrosos aixovars funeraris. Les societats celtes i celtiberes estaven molt estratificades, i això arribava també a l’àmbit militar: alguns soldats s’enterraven amb les estries del cavall, ja que només l’elit militar cavalcava. Els numantins es van reunir, i van decidir cremar la ciutat i que cadascú decisís si volia viure o suïcidar-se. Alguns van decidir entregar-se als romans, que els van trobar quan van entrar a la ciutat l’any 133 aC., pregant per una engruna de menjar. Capes de cendra i carbó apareixen a les restes arqueològiques pertanyents a la ciutat antiga, que es creuen amb els de la nova: al segle I, la ciutat es va reconstruir exactament al mateix lloc, cosa que posà de manifest, una vegada més, la gran posició estratègica de l’emplaçament.
Tot i que, de vegades, es fa referència a la resistència i el terrible final de Numància com a exemples d’esperit nacional i lluita contra els invasors, és evident que ni existia aquest esperit entre tribus de diverses cultures que ocupaven tota la península, ni totes elles van resistir als invasors. Cadascuna va fer el que considerava millor per a ella mateixa en cada moment: els Saguntins, per exemple, fins i tot van enviar una delegació a Roma per agraïr les accions d’Escipió, que els va lliurar de la influència de Cartago. La caiguda de Numància no va suposar la romanització total de la península: després, van arribar les guerres contra els lusitans i els asturs, i per últim es va conquerir l’actual Galícia. Això últim ho va dur a terme Juli Cèsar, i des d’allà va viatjar cap a la Gàl·lia, on es van desenvolupar les conegudes ‘guerres de les Gàl·lies’.

Read More

A la comèdia Els bessons (Manaechmi), de Plaute, un dels protagonistes amonesta l’excés de desvergonyiment del seu esclau amb aquestes paraules «Fes el que et diuen, menja el que et donen i procura no fer-te mal», a les quals el servent respon, resignat, «Entès: no sóc més que un esclau. No ho podries haver dit més clar ni en més poques paraules». Això era el que significava l’esclavitud en època romana sense anar més lluny; l’esclau era una propietat de l’amo, subjugat completament a la voluntat d’aquest. Tota la seva persona pertanyia al senyor i la seva única responsabilitat era creure i complir la funció que li era atorgada.

escultura d'esclau romà
Estàtua que representa un esclau d’origen africà, lligat, possiblement preparat per a la seva venda. Museu del Louvre, París. Font: Wikimedia commons

I és que, efectivament, la societat romana era esclavista. No és pas una novetat, això. De fet, aquesta era una pràctica comuna a totes les civilitzacions de l’antiguitat, i no es pot considerar una característica distintiva de Roma. Grecs, ibers, gals, bretons, etruscs, egipcis, siris… tots els pobles del moment tenien esclaus i vivien amb la certesa que, en un moment o altre, podien veure’s rebaixats, al seu torn, a la condició servil. Es tracta d’una concepció que ens pot semblar estranya, però cal que ens desprenguem de les idees preconcebudes que ens han arribat pels models esclavistes més recents; el model d’esclavitud antic no és comparable amb el medieval o modern. Tot i que hi havia certs pensadors que defensaven la igualtat dels esclaus i advocaven per un tracte més humà, en cap moment, fins a l’arribada del cristianisme, ni tan sols es va plantejar la possibilitat d’abolir-la. En època antiga, l’esclavitud no era vista com un aspecte negatiu, formava part de la normalitat: era una part imprescindible del sistema econòmic, que es basava en l’explotació d’una gran massa servil, i social, ja que la situació d’esclavitud d’una part de la població era la que feia possible, de fet, la llibertat de la resta.

Les classes servils i les lliures mantenien una relació de simbiosi, ja que es necessitaven una a l’altra per a continuar existint; la vida de Roma estava, de fet, en mans dels esclaus. I és que la gran massa d’esclaus romans no eren els dedicats al servei domèstic, com podríem pensar a priori, influïts, potser, per models esclavistes posteriors. No, el gruix de la població servil desenvolupava una tasca de vital importància per a la societat romana, treballant per a l’estat, com a mà d’obra o en els principals serveis públics, o formant part de la familia imperial, el cos d’esclaus al servei de l’emperador.

Resulta impossible calcular amb exactitud quants esclaus hi havia a l’Imperi romà, però totes les fonts, tant documentals com arqueològiques, fan pensar que el nombre d’aquests era força elevat i que constituïen un alt percentatge de la població total. Malgrat tot, no és del tot correcte parlar d’una “classe servil” ja que les variades feines i posicions impedien que es pogués englobar la població esclava dins una sola classe social; segons el lloc que ocupessin i l’estatus social dels seus amos, per exemple, els esclaus estaven més ben considerats o menys. Aquests, a més a més, tenien la possibilitat d’escalar posicions dins l’estructura social i en alguns casos, sobretot els esclaus imperials, arribar a tenir més poder que alguns homes lliures.

Tot i que es tractava d’una part important de la societat romana, tant pel seu paper com nombre, la població servil ha restat força invisibilitzada. Les fonts escrites ens en parlen de trascantó, sense parar esment a un aspecte tan familiar de la realitat romana que no presentava cap mena d’interès literari. Poca cosa ens en pot dir l’arqueologia: per llei, als esclaus els era prohibit de tenir cap mena de propietat i, per tant, resulta impossible associar-los a una cultura material concreta. Sovint, és casualment l’epigrafia que ens n’aporta més informació; les esteles funeràries dedicades a esclaus morts i, sobretot, lliberts que recorden el seu passat servil, són de les poques traces que ens n’han quedat.

«més com a animals que com a homes»

Com denuncia i fa evident Sèneca a les seves Lletres a Lucili (XLVII, 5), l’esclau, en la societat romana, era considerat poc més que un objecte; no era un fet estrany que es tingués més estima al bou, animal identificat com a fidel company de treballs de l’home, que no pas als esclaus. Legalment, aquests darrers eren una propietat, un instrument, i en escasses situacions eren considerats “homes” (i sempre, evidentment, inferiors als lliures). Els esclaus, per la seva condició, no tenien drets, propietats o família; no eren reconeguts com a persones, sinó més aviat una part més del mobiliari de la casa. Eren una propietat i l’amo podia disposar-ne de la manera que volgués.

Els esclaus solien dur un collar que evidenciava la seva condició servil i donava informació dels seus amos per si s’escapaven. Aquest, trobat a les termes de Dioclecià, diu: “He fugit, agafa’m; quan em tornis, rebràs una moneda de part de Zoní”. Font: Flickr
Els esclaus solien dur un collar que evidenciava la seva condició servil i donava informació dels seus amos per si s’escapaven. Aquest, trobat a les termes de Dioclecià, diu: “He fugit, agafa’m; quan em tornis, rebràs una moneda de part de Zoní”. Font: Flickr

Les condicions de vida dels esclaus i el seu tractament dins la societat romana van evolucionar al llarg dels segles. Es pot considerar que la situació dels esclaus va millorar notablement durant els primers segles de l’Imperi en comparació amb l’època de la República, sobretot gràcies a la creixent influència del pensament estoic, que defensava la igualtat natural de tots els éssers humans. Posteriorment aquest fet es veié, a més a més, afavorit per l’expansió del cristianisme, que no veia amb bons ulls la pràctica de l’esclavatge.

Se sap, per exemple, que a finals de la república ja els admetien entre els ciutadans lliures en certes cerimònies de culte públiques i aquest dret es féu més extens amb l’Imperi. De la mateixa manera, se’ls permeté assistir als espectacles d’oci com les representacions teatrals, les lluites de gladiadors, les celebracions de curses, etc. També els era permès associar-se en collegia (sempre amb el vistiplau dels seus amos), on eren tractats d’igual a igual per homes lliures, així com en col·legis funeraris, que els asseguraven un bon tractament funerari.

Amb els anys es van anar desenvolupant lleis que milloraren les condicions de vida dels esclaus i en defensaren els drets. Així, a principis de l’Imperi, la condemna d’un esclau a morir a les feres sense haver tingut abans un judici just fou prohibida per la Lex Petronia. Més endavant, diversos emperadors vetllaren per la millora del benestar de la població esclava, dictant lleis que els protegien davant la inclemència i els maltractaments dels seus senyors, que els elevaven a l’estatus de persones, que en prohibien la castració i la venda a entrenadors de gladiadors i proxenetes i, fins i tot, que en condemnaven l’assassinat.

 

«I els esclavets nats a la casa, eixam de finca adinerada…»

La societat romana necessitava un flux constant d’esclaus per a poder funcionar, ja que eren la base del seu sistema productiu. D’on provenien, però, aquests? En època d’expansió territorial, les guerres eren la principal font d’esclaus, però aquest procediment es veié durament afectat amb l’adveniment, a principis de l’imperi, de la Pax Romana, i s’hagueren de buscar solucions paral·leles per cobrir la demanda de població servil.

Els captius de guerra eren els enemics de Roma vençuts, tant els supervivents de les batalles com la població civil. Entre aquests no tots corrien la mateixa sort; en certs casos eren utilitzats com a hostatges o retornats als seus pobles com a moneda d’intercanvi per presos romans i, si eren prou rics, els captius podien fins i tot pagar-se la llibertat. Només una petita part dels captius es quedava com a botí de les tropes, la resta de presos passava al servei de l’exèrcit (a les galeres o a les fàbriques d’armes), quedava en mans de l’Estat, formant part de la familia publica, o eren venuts als venedors d’esclaus, que al seu torn els revenien als marxants.

Durant l’imperi, la reproducció de la pròpia població esclava augmentà en volum i importància, fins a esdevenir el principal mode de subministrament d’esclaus per a la societat romana. Com que als esclaus els estava vetat el dret de matrimoni, qualsevol fill d’esclava (servus natus o verna) heretava l’estatus de la seva mare, fos qui fos el pare. Els fills d’esclaus solien tenir una millor posició dins la familia que els altres; eren valorats perquè acostumaven a ser més dòcils, ja que només havien conegut l’esclavitud i la seva relació amb l’amo solia ser més estreta. Als seus epigrames, Marcial diferencia clarament els esclaus comprats d’aquells criats a casa, pràcticament part de la família. Pel que es pot extreure dels seus poemes, estar envoltat d’una bona tropa de verna ajuda certament a dur una vida tranquil·la i feliç, visió reflectida també al famós Beatus ille d’Horaci (Epode II), com demostra el vers que obria aquestes línies, on els esclaus nascuts a casa es consideren sinònim de riquesa. Col·lumela (Re Rustica, I, VIII, 9) aconsella recompensar les esclaves per tal de fomentar-ne la reproducció (partus ancillae) i fins i tot assegura haver premiat amb la llibertat aquelles que havien donat a llum més de quatre fills; és molt probable que també a l’Imperi es duguessin a terme pràctiques d’aquest estil. No obstant, la criança dels esclaus-nens també comportava problemes i, tenint en compte l’alta mortalitat infantil que hi havia, es pot dir que es tractava d’una inversió a llarg termini i força arriscada.

Una altra pràctica força comuna que contribuïa a l’augment de la població esclava era l’abandó de criatures, sovint per causa de la pobresa. Aquells que les trobaven –existien vertaders “buscadors d’esclaus” (alumni threpoi) que havien convertit aquesta pràctica en un negoci– en podien fer el que volguessin, i la majoria eren, doncs, convertides en esclaus. La pobresa sovint també portava els integrants de les classes més baixes a la submissió voluntària a l’esclavatge o a la venda dels seus fills. A vegades podia semblar avantatjós vendre’s la llibertat i suportar uns anys d’esclavitud per aconseguir, després d’un temps, la manumissió i, amb aquesta, una situació social més favorable, ja que els lliberts podien arribar a obtenir durant el procés d’afranquiment la ciutadania romana o llatina. Així doncs, el fet d’esdevenir un esclau podia resultar en una millora en l’estatus social i en algun cas s’utilitzava com una maniobra per escalar posicions dins la societat.

l'esclavitud és una característica de les societats antigues
Els captius de guerra eren sovint reduïts a l’esclavitud. esclaus eren sovint encadenats per evitar fugues. Relleu d’Esmirna, Turquia. Font: Wikimedia commons

«un d’aquests efebus de color rosa que venen els mercaders de Mitilene»

El poeta Marcial, àcid cronista de la societat romana del segle I, expressa en diversos dels seus epigrames les seves preferències en el tema dels esclaus. Un bon obsequi, com versa la frase que llegim més amunt, per regalar a un amic és, sens dubte, un noiet grec, que pugui servir el vi en un banquet i alegrar la vista al seu amo i als convidats (Marcial, VII, 80).

Hem parlat ja de les diferents causes que podien portar una persona lliure a la servitud. Els esclaus, doncs, tenien procedències diverses, tant de dins com de fora l’imperi, ja fossin procedents de pobles subjugats en guerres exteriors o civils, segrestats per pirates, nens comprats o abandonats o nascuts d’esclaves. També en el cas dels esclaus, com amb la resta de mercaderies, els territoris “productors” gaudien de més o menys anomenada. Pot sonar del tot deshumanitzat, però el fet és que ens trobem davant de vertaderes «denominacions d’origen».

Així, segons la zona d’on provenien, els esclaus es consideraven més adequats per realitzar un tipus de feina o un altre. Per exemple, els esclaus dedicats a feines més cultes eren sovint procedents de països orientals, de tradició més antiga, com Grècia, Àsia menor, Síria i Egipte. Aquests territoris, pels quals els romans sentien una admiració evident i consideraven culturalment superiors, fornien la societat romana de pedagogs, metges i cuiners. No hi havia família romana rica que no tingués un preceptor grec per als seus fills, de la mateixa manera que ara es lloguen cangurs anglesos perquè els nens aprenguin l’idioma de ben petits. Per altra banda, els europeus en general eren més aviat destinats als serveis de vigilància i guàrdia. Sembla, però, que la pell blanca i cabells i ulls clars feien dels jovencells europeus uns copers excel·lents per lluir als banquets. Pel que fa als mediterranis i africans, sembla que eren apreciats, per la seva corpulència, com a porters i portadors de lliteres (Marcial, per exemple, els preferia siris). En el cas de les dones, les esclaves gregues, egípcies i síries eren les preferides a l’hora de convertir-les en prostitutes i cortesanes, ja que els romans valoraven molt la seva bellesa oriental.

 

Conclusions

Per poder entendre la situació dels esclaus en època romana cal comprendre primer quin paper tenien dins la societat, què significava, exactament, l’esclavitud, ser esclau. Per a una societat com la nostra en la qual aquest sistema ha estat abolit, resulta difícil imaginar-nos l’abast que tenia i què suposava realment. D’altra banda, hem de tenir en compte que l’esclavitud antiga era diferent al sistema esclavista del món modern, que ens és la referència més propera. En aquest article hem procurat remarcar aquest fet, ja que és imprescindible per poder comprendre la complexitat de la societat romana i el paper que hi jugaven els esclaus. No eren un mer complement a la civilització romana, ni tan sols un tret característic d’aquesta; eren un dels pilars sobre els quals s’assentaven els fonaments de la societat.

Presoners de guerra vençuts, esclaus nascuts a casa, la mal anomenada classe servil era d’allò més variada ja des dels orígens, i aquest fet marcava fortament tant el seu tractament com la seva ocupació i situació, tant fora com dins de casa. I és que, així com els esclaus eren la peça imprescindible que permetia el bon funcionament de la societat, el seu paper era també bàsic, com veurem més endavant, dins la familia romana.

Read More

Quan al segle XVIII els historiadors van marcar les diferents edats de la història van establir quatre grans grups: la prehistòria, l’edat antiga, l’edat medieval i l’edat moderna. Per l’època antiga van posar un període de aproximadament uns 5000 any,s des de la invenció de l’escriptura fins la caiguda de Roma. Tot i que incloure tants anys un sol període ja és més que qüestionable, les dates que es van marcar per cada un dels canvis han sigut revisades i criticades per diversos motius (etnocentrisme, vaguetat històrica, incoherències, etcètera); el final de l’edat antiga últimament està molt qüestionat. Si bé és ben veritat que la caiguda final de Roma a mans de Ricimer i Anici Olibri i els seus gots posa el clau final en el taüt del vell Imperi Romà d’Occident molts historiadors avui dia afirmen que el destí de Roma ja s’havia segellat molts anys abans i que el fet que es produeix l’any 476 és només la culminació d’una situació que tothom ja coneixia, Roma era morta i el seu imperi havia passat Orient.

Per entendre perquè Roma no cau el 476 sinó abans cal fixar-nos en quins eren els elements cohesionadors de l’Imperi Romà que permetien que des de Roma es decidís la vida política i social d’un territori de milions de quilòmetres quadrats. El primer de tot podríem dir que és el llatí com a llengua universal. Un dels factors que feien l’imperi tan sòlid era la capacitat de romanització dels estrangers i el pilar clau d’aquest fet era llengua. El llatí era una llengua que permetia accés a tot un nou sistema de mercadeig, legal militar i institucional molt favorable per a la majoria de persones i això va permetre que es convertís en la llengua franca del món occidental durant moltíssims anys i que molts pobles s’unissin a l’engranatge social i polític romà amb molta facilitat. Però cal recordar que en l’Imperi Romà hi havia dues llengües que convivien com a principals llengües més parlades: el llatí i el grec clàssic. De fet, en la part oriental de l’Imperi, el llatí no era la principal llengua sinó que era el grec, parlat per la gran majoria d’habitants de l’Imperi, sobretot entre les elits polítiques i econòmiques. Com a prova d’això veiem que quan a les grans ciutats s’escivien les lleis promulgades, es redactaven en llatí i grec perquè tothom les pogués entendre. També cal remarcar que la primera bíblia que va ser traduïda no va ser de l’arameu al llatí, sinó al grec.

Un element cohesionador molt important era el sentiment d’unitat que hi havia a l’Imperi, sobretot a les províncies que feia anys que havien sigut romanitzades. Tot i que els dialectes canviaven molt i els aspectes religiosos també, la cultura imperant era la romana. La divisió social establerta i les institucions funcionaven bé i de manera igual en els quatre racons de l’imperi. El principal esport a tot l’imperi, per exemple, era la gladiatura sense excepcions. També feia molt la capacitat comercial que generava l’estabilitat de la pau romana. Unes urbs creixents i un món rural tranquil permetien un desenvolupament econòmic estable que beneficiava a bona part de la societat romana i enriquia de manera quasi obscena a uns pocs. En matèria religiosa la política romana era la de tolerància, fins i tot amb el cristianisme, tot i que ha acabat passant a la història una versió equivocada d’una persecució visceral. De fet els cristians no van ser realment perseguits en més de tres ocasions i cada una s’ha d’analitzar en el seu context per entendre-la. Això arriba a la fi l’any 380 amb l’edicte de l’emperador Teodosi que obliga a la conversió total dels habitants de l’Imperi i estableix el cristianisme com a única religió, però la conversió religiosa ja havia començat molts anys abans, amb Constantí, que es va fer convertir al cristianisme pensant que així aconseguiria mantenir la unitat d’un imperi en dissolució.

Per què afirmem, doncs, que l’Imperi Romà cau molt abans del 476? Un imperi tant gran i poderós com el romà no es desfà d’un dia per l’altre, però podem posar punts claus molt més importants que els fets bèl·lics tradicionals protagonitzats pels huns i altres tribus. La primera pedra de la destrucció romana la trobem en l’emperador Dioclecià, que va ser l’últim emperador a abdicar i l’últim successor d’una herència pagana. Dioclecià, aclaparat per una administració en fallida i corrupta va prendre la decisió d’escidindir l’imperi en dues administracions diferents dirigides per les figures dels “tetrarques”, quatre governants, dos per cada meitat de l’imperi. Aquesta escissió, en contra del que estava previst en un principi, va acabar sent permanent tot i els intents dels següents emperadors, un cop es va demostrar la ineficàcia de la tetrarquia. Constantí i els seus successors (excepte Julià) van intentar unificar l’imperi a través de la religió però es van trobar que diferents corrents del cristianisme havien arrelat amb força en diferents parts de l’imperi. Això impedia la cohesió, ja que només portava a disputes teològiques i de formes, sobretot amb l’arrianisme, de manera que tot i que el cristianisme ja era pràcticament la principal religió de l’imperi no es va poder utilitzar com a element unificador, cosa que sí que va passar més endavant quan l’Imperi Romà d’Occident ja s’havia esfondrat. Anteriorment, durant el paganisme, Roma havia sigut enormement tolerant amb totes les religions de l’imperi que no entressin directament en conflicte amb les tradicions romanes. Fins i tot amb aquestes van ser força permissius, com amb el cristianisme i el judaisme, tot i que és cert que en certs moments de la història de Roma van ser perseguides amb diferents graus de duresa. Roma va arribar a absorbir com a pròpies algunes parts de les religions estrangeres com el culte a la deessa egípcia Isis o el culte al bel·ligerant Mitra.

The Destruction of the Empire, obra de Thomas Cole (1801-1848) englobada dins de la sèrie The Course of the Empire. Aquesta obra representa el segon saqueig de Roma a mans dels vándals l’any 455. Font: Wikimedia Commons

La dialèctica del materialisme històric afirma que la transició entre Edat Antiga i Edat Medieval es deu al fet que la força de treball de la producció passa d’un sistema d’esclavatge a un sistema basat en els serfs. Si bé aquesta teoria ha sigut molt discutida sobretot el que fa referència al món antic (com hem dit més de 4000 anys d’història són molt difícils d’englobar en qualsevol aspecte) és cert que a Roma bona part de la producció i el treball descansava en mans dels esclaus. Des de mitjans segle III l’expansió romana s’estanca i a partir del segle IV Roma ha de començar a adoptar polítiques militars defensives; això va afectar molt a l’economia romana ja que era tradició que la gran majoria d’esclaus aconseguissin l’emancipació en vida i per tant es necessitava una font constant d’esclaus per mantenir la producció. Quan comencen les grans migracions bàrbares (més conegudes pel nom “d’invasions bàrbares”) l’exèrcit romà es veu sobrepassat per intentar aturar grans riades de tribus que de manera pacífica creuaven els limes de l’imperi. Aquestes tribus, la majoria seminòmades, buscaven nous territoris fèrtils i pacífics on establir-se i posaven en risc l’estabilitat romana ja que tot i que tenien desitjos de formar part de l’imperi més poderós del moment però no volien renunciar a les seves formes de vida ni a les seves tradicions.

Finalment el poder polític es veu obligat a absorbir moltes d’aquestes tribus per compensar el deficient sistema militar romà en decadència, on el reclutament havia baixat molt des que Dioclecià havia permès a les ciutats de l’imperi d’emmurallar-se i reclutar lleves pròpies anomenades potentes per a la seva defensa. Roma es veu obligada a promulgar la “Llei d’hospitalitat” en què es permet l’accés a les tribus (sobretot gots i germànics) que es dediquin a la defensa de l’Imperi, cosa que van fer fins al final tot i les moltes vexacions i traïcions rebudes. A partir del segle V veiem com la noblesa bàrbara s’ha anat unint poc a poc a la societat romana i sobretot a l’exèrcit i els seus últims gran generals van ser tots d’origen germànic o visigot com Aeci o el vàndal Estilicó. Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquest fet en la batalla dels Camps Catalàunics (451), a la Gàl·lia, el general Aeci (que era de facto el governant de Roma) reuneix un exèrcit format per la coalició de burgundis, francs, visigots i una nominal participació de romans.  Aquest fet gradual que va tenint lloc des del segle IV i que agafa molta força a partir del 406 trenca definitivament amb l’equilibri que hi havia entre Senat, emperador i exèrcit, essent aquest últim el poder executiu real de l’Imperi Romà. Dioclecià, en intentar reformar l’imperi per necessitat, sense saber-ho destrueix l’equilibri de poders que existia a Roma des August, moment en què l’emperador gaudia d’un enorme poder però encara havia de compartir el poder legislatiu amb el Senat amb qui passava comptes, i el poder executiu que residia a les legions per la legitimitat de les armes. Un cop trencat aquest equilibri l’essència mateixa de l’imperi es veu trencada, ja que els soldats no tenen més motivació que la fortuna pròpia proporcionada sovint pels seus oficials, el Senat deixa de sentir com a seves les responsabilitats polítiques i es concentra a projectes privats per augmentar les seves ja enormes riqueses i deixa un emperador amb poders absoluts desemparat amb tots els problemes polítics i religiosos que li venien al damunt, cosa que acaba portant a la fragmentació final de l’imperi.

El saqueig de Roma l’any 410 pels vàndals, Joseph-Noël Sylvestre, 1890. Font: Wikimedia Commons

Per altra banda la transició a un sistema econòmic basat en la servitud es comença a produir amb Dioclecià i el seu edicte en què restringeix el moviment de persones i posa les bases a una economia supervisada amb els productes manufacturats i els artesans que els produeixen. És el primer pas que demostra que l’economia ja no era tant basada en l’esclavitud. Aquest fet agafarà força amb Constantí i els seus successors, sobretot amb l’edicte de l’any 332, quan definitivament es concedeix la ciutadania a romana a la majoria dels ciutadans de l’imperi però s’adscriu la gent a la terra i es crea una forma d’associacionisme dels artesans agrupats per oficis, el que serà en un futur els gremis. Si Dioclecià havia regulat els preus de les manufactures segons la seva necessitat i tipologia, Constantí i els seus hereus legislaran sobre els propis artesans i la forma com han d’actuar, a més de gravar amb un impost la capacitat de treball (capitatio) i amb un altre la terra (jugatio). Per fer efectiu tot això es va donar autonomia a cada ciutat per recaptar els impostos. Això es va sumar al fet que ja tenien permís per reclutar i mantenir forces pròpies i per emmurallar-se, i va donar com a  fruit una gran autonomia a les ciutats d’arreu de l’imperi que no havien tingut en els segles anteriors. Aquest fet permet a moltes ciutats de funcionar de manera autònoma, sense dependre en cap cas de Roma i les seves legions. Es destrueix el sentiment d’unitat romà. Roma ja no és la totpoderosa ciutat que controlava tots els aspectes econòmics i militars i que a canvi oferia protecció i creixement econòmic.  Aquestes ciutats, a partir d’ara, depenen més de les seves veïnes i la seva pròpia gestió, i els habitants de l’imperi comencen a veure molt lluny tots els aspectes que tenien a veure amb la capital. Així doncs veiem que cap de les principals ciutats d’Occident té gaire pressa a ajudar la resta durant les invasions. Un ciutadà de Tarraco ja no s’allista a la Legió per defensar casa seva i no ha de córrer a defensar les ciutats italianes, cosa que permet un fàcil accés a les tribus visigodes, vàndales o franques envair l’imperi amb tanta facilitat. De fet, la majoria d’aquestes tribus havien sigut equipades i entrenades per la pròpia Roma mentre la defensaven. A més aquests territoris es converteixen en indefensables i prescindibles per a l’administració de Roma que no va dubtar a donar terres per establir-se a certes tribus (feudos) en províncies romanes completament romanitzades, com per exemple la concessió de territoris a Hispania als visigots amb excepció de Tarraco.

L’edicte del 332 dóna el tret de sortida a la transformació social i econòmica de tot l’imperi, destrueix totalment el sentiment d’unitat que portava existint durant diversos segles i només sobreviu a l’Imperi Romà d’Orient, que comença a gestionar les coses de manera diferent. De fet s’expandeix a costa de l’Imperi Romà d’Occident, a base de redireccionar les tribus immigrants que entraven al seu territori cap a l’oest amb una política diplomàtica molt bona i una capacitat militar i administrativa molt més eficaç que la d’occident, bona part minada internament per les lluites de poder. És gràcies a això que l’Imperi Romà d’Orient va poder seguir existint durant mil anys més. L’imperi Romà d’Orient va aprofitar que Roma era la joia de l’imperi en l’imaginari popular de les tribus bàrbares i els encoratjà a prendre-la. Podem veure com l’expansió de Constantinoble i l’Imperi Romà d’Orient avança i prospera en la mateixa mesura que decreix l’Imperi Romà d’Occident i no és absurd afirmar que l’Imperi Romà d’Orient s’aprofita de la decadència d’occident i que prospera a costa seva.

Amb tot això podem considerar que la caiguda de Roma no és realment al 476, que representa la caiguda final, sinó a principis del segle IV i com a punt molt significant al 332, quan el sistema de producció es veu completament alterat, la unitat institucional i sentimental desapareix i les forces armades passen a dependre quasi completament en mans estrangeres. L’hereva final de l’Imperi Romà d’Occident va ser l’Església cristiana, que va acabar agafant les regnes del que quedava de poder romà i basant-se en la legitimitat de ser el nou element cohesionador espiritual i terrenal d’una Europa culturalment, econòmicament i socialment fragmentada tot i que poc després es produís un trencament amb l’Església oriental tal com havia passat amb el poder polític romà.

Read More

Una falç, una túnica i una barba llarga. Si algú pensa en druides, la primera imatge que ens ve al cap és la d’un venerable avi, com Panoràmix, passejant entre la natura, recol·lectant herbes i fent una vida tranquil·la i pacífica. Res més lluny de la realitat. Els druides van ser una de les figures més poderoses de la societat celta, amb influència política i religiosa, respectats per tots els membres de les tribus celtes. L’elecció de nous magistrats a la Gàl·lia estava acompanyada de rituals religiosos sobre terres consagrades, amb presència de druides, igual que es fa avui dia amb sacerdots a Westminster durant l’elecció d’un nou monarca a Anglaterra.

Panoràmix, il·lustració d'Albert Uderzo. Font: descubrirlahistoria.es
Panoràmix, il·lustrat per Albert Uderzo. Font: descubrirlahistoria.es

Però comencem pel principi. Els druides són figures importantíssimes de la societat celta sobre les quals existeixen moltes idees i teories, a vegades falses i contradictòries. El mateix origen de la paraula ‘druida’ no està del tot clar: una de les teories més acceptades és que prové del terme indoeuropeu ‘dru’, que significa ‘roure’, juntament amb ‘weid’ (veure, conèixer). És a dir, “druwids”, els que coneixen els roures, fent una vinculació entre els druides i el seu arbre sagrat. Altres corrents sostenen que aquest ‘dru’ és en realitat una forma escandinava, ‘drutt’, que vol dir ‘mestre’. Una altra teoria interessant, en una línia semblant a l’anterior, indica que ‘dru’ vol dir ‘en profunditat’ i ‘vid’ equival a ‘coneixement’, i fa referència als druides com aquells que coneixen en profunditat.

Tampoc podem afirmar amb certesa quin és l’origen concret d’aquestes figures. Sembla ser que les escoles druídiques més antigues i prestigioses van ser les de Britània (illa de Gran Bretanya), on acudien druides de la Gàl·lia, però això no significa que fossin els primers en aparèixer. També és possible que sigui una figura ja existien a tribus anteriors als celtes que amb aquesta civilització van guanyar un pes específic.

Si ens comencem a capbussar en la informació sobre els druides, en trobem la referència més antiga cap a mitjans del segle IV aC., gràcies a l’historiador grec Timeu. Hem de dir que una de les dificultats a l’hora d’estudiar els druides és la poca informació que ens n’ha arribat, que, a part de no ser sempre fiable, està fortament marcada pel seu context. Els testimonis més ben documentats i nombrosos dels quals disposem s’inicien al segle I aC., un moment en què els druides ja estaven experimentant una transformació dintre de la societat celta: la seva època d’esplendor es va desenvolupar entre els segles III i II aC. A mitjan segle I aC. la Gàl·lia va ser conquerida, la societat es va fragmentar i les famílies més acabalades van experimentar una clara davallada, i amb elles també els druides. Les fonts de les que ens podem servir per estudiar als druides són escrites, especialment d’autors romans, i llegendes i literatura de Gal·les i Irlanda. Pel que fa als testimonis arqueològics, són més escassos i relatius.

juli-cesar
Juli Cèsar

Si ens fixem en els testimonis literaris, l’autor que més ha aportat ha estat Juli Cèsar en les seva obra ‘Les Guerres de les Gàl·lies’. Cèsar va lluitar durant gairebé 10 anys contra els celtes, i això el va portar a conviure-hi, descobrir-los, estudiar-los i deixar-ne un testimoni escrit bastant objectiu, sense especials prejudicis. Però no hem de perdre de vista que l’objectiu de l’obra era polític i propagandístic, no pas històric, i que a la vegada era un element estranger com a testimoni d’una societat contra la qual lluitava.

Els autors restants van prendre opinions clares a favor o en contra dels druides. Estem parlant de persones que mai van conviure suficientment amb ells com per extreure’n conclusions fidedignes. Es tracta d’autors romans amb clars prejudicis cap als pobles celtes, normalment en contra però també a favor, idealitzant la figura del ‘bon salvatge’. Ens trobem amb diversos textos que, més que transmetre’ns una idea objectiva sobre els druides en concret i els celtes en general, resulten obres realitzades en viatges curts per satisfer unes idees preconcebudes i uns objectius determinats. Plini i Tàcit, per exemple, es mostren clarament desfavorables als druides, als quals acusen de rituals sanguinaris i sacrificis en llocs amagats. Són testimonis despectius i amb referències contínues a pràctiques salvatges als racons més profunds del bosc. Aquest fet és comprensible si estudiem el context en què van escriure aquests autors: el segle I d.C., una època en què diversos emperadors romans, com August i Neró, van perseguir el druïdisme, tot i que no van aconseguir eradicar-lo. Aquest fet explicaria la mala propaganda dels autors i l’interès dels druides per passar desapercebuts. I també així s’entén l’associació entre druides, profunditats boscoses i ocultisme que ha quedat reflectida en nombroses imatges. Les opinions venien marcades, a més, pels anys de guerra contra els gals i la idea del salvatgisme. El tombant del segle I dC. respecte als druides s’explica en gran part per la conquesta romana de la Gàl·lia, que fins aleshores era un territori sobre el qual Roma no tenia jurisdicció i amb el qual mantenia una relació eminentment comercial. El fet que aquest territori passés a formar part de l’Imperi va provocar un canvi en les relacions, i els druides eren una de les peces claus, tant pel seu paper dins la societat com per la seva bel·ligerància amb els invasors romans. Els druides es van convertir en una de les resistències més grans als invasors romans, en tant que eren un dels elements cohesionadors més importants d’unes societats celtes que no eren amigues d’establir grans vincles ni aliances que posessin en perill la independència de cada poble.

El paper dels druides dins la societat celta

No podem afirmar que els druides tinguessin un paper únic dintre de la societat. És a dir, no podem parlar de que fossin únicament sacerdots, polítics, o mestres savis. De fet, a la majoria de les societats antigues, la política i la religió anaven estretament relacionades, i Miguel Aracil qualifica als druides directament de ‘clergat nacional, una petita nació que governava una altra nació’. La seva figura era una de les més poderoses i respectades de la societat, i abastava una àmplia gamma de tasques. Presidien cerimònies religioses i sacrificis humans, la seva opinió tenia pes polític, instruïen els joves, feien de mediadors entre la població o entre les persones i els Déus. És especialment interessant aquest funció mediadora quan es tracta de conflictes bèl·lics –per cert, els druides no anaven a la guerra com a combatents, però sí que podien lluitar entre ells per escollir un successor. Els druides eren tan respectats que fins i tot les tropes a punt de lliurar una batalla els consultaven i escoltaven en moments de gran tensió, com apunta Diodor:

…Quan dos exèrcits s’aproven mútuament en la batalla, amb les espases desenvainades i les llances en posició, aquests homes (els druides) es col·loquen entre ells i fan que es detinguin. D’aquesta manera, fins i tot entre els bàrbars més salvatges, la còlera retrocedeix davant la saviesa”.

Diodor de Sicília, Biblioteca Històrica, V, 31, 1-5.

La funció de mediació druídica també tractava afers d’herències o assassinats. Tenien fins i tot funció sancionadora, i podien excloure famílies senceres, o algun membre puntual, de sacrificis humans. A ulls presentistes ens sembla una pràctica bàrbara, però la celta no és l’única societat antiga que els practicava i els donava un significat ritual. Estar exclòs d’un d’aquest rituals convertia a la persona o la família en un pària, i fins i tot la resta de la comunitat evitava a tota costa tenir-hi contacte. Es pot dir que els druides no només eren una figura omnipresent, sinó també omnipotent dins la societat celta.

Aleshores, d’on prové la imatge actual dels druides? Per què sempre els associem a figures més aviat màgiques i espirituals? També existeix part de realitat en aquest sentit, perquè els druides eren grans mestres, pensadors, savis i metges. Sí, realment una de les seves funcions era la d’anar recol·lectant plantes per elaborar pocions, però no pas màgiques per lluitar contra els romans, sinó més aviat mèdiques. Les evidències arqueològiques sobre la presència grega al sud de la Gàl·lia al segle VII aC. denoten que l’intercanvi de coneixements, sobretot matemàtics, també va existir, i correspondria als druides de desenvolupar-los i ensenyar-los. Quan parlem de druides mestres no ens referim a una educació per a tota la tribu: només els fills de les famílies més poderoses tenien dret a rebre els ensenyaments druídics, que a més eren els guardians de la tradició oral. Juli Cèsar assenyala que el voler transmetre els coneixements de forma oral i no pas escrita podria ser una manera de preservar el coneixement per als escollits i no difondre’l entre el poble. Els druides eren figures omnipresents dins de la societat celta, extremadament respectades, i en alguns casos temudes per la seva autoritat. També tenien un vessant més màgic, no només com a mediadors amb els Déus sinó com a endevinadors del futur. Els druides estaven rodejats d’una aura espiritual, com tota la societat celta.

Van existir dones druides?

Reina Medb de Connacht. Font: celtic-weddingrings.com
Reina Medb de Connacht. Font: celtic-weddingrings.com

És una pregunta que no podem respondre amb rotunditat. Existeixen testimonis historiogràfics sobre dones presidint rituals religiosos i acompanyant els druides, però no podem identificar si es tracta de veritables druïdesses o de figures femenines amb un paper destacat. Tàcit reflecteix a les seves obres una realitat evident, assegurant que els britans no feien distinció de sexes en els seus líders, i que estaven acostumats a lluitar sota el lideratge de dones. Els britans eren celtes originaris de l’illa de Gran Bretanya, indret especialment destacat pel que fa figures femenines importants, com Boudica i Cartimandua, que van desenvolupar lideratge polític. Aquests fets van en consonància amb el paper de la dona dins de la societat celta: sí que tenim referències certes que no era estrany que dones gaudissin d’un paper destacat, documentat per troballes arqueològiques en tombes, on algunes dones van ser enterrades amb objectes de gran valor i mitjançant grans rituals. La mitologia celta també ens ofereix relats de grans reines, com Medb de Connacht. El sol fet que a les llegendes es plantegés aquesta possibilitat ja indica un grau d’obertura extraordinari dels celtes respecte al paper de les seves dones.

Coneixent aquests fets, no seria d’estranyar que haguessin existit dones druides. Sabem que tenien accés als ensenyaments druídics, i que algunes van arribar a ser sàvies i profetesses. Autors romans con Estrabó i Tàcit ens presenten escenes en què les dones presideixen els mateixos rituals que els druides, però sense anomenar-les amb aquest nom directament. Pot ser que aquestes dones tinguessin un rang menor, però també és possible que fossin druïdesses i que als autors romans, que mai van acabar de comprendre als celtes, els resultés massa estrany com per afirmar-ho. Va existir al nord de la Gran Bretanya, ja a l’Edat Mitjana, el fenomen de les ‘conhospitae’, que eren dones que convivien amb els sacerdots masculins i fins i tot oficiaven misses. Atesa la coincidència en les pràctiques i el territori, és possible que es tracti de la supervivència d’un dels trets distintius de cerimònies celtes de druïdesses.

Les ‘veritats’ de Panoràmix.

Tot i ser un personatge de ficció i que transmet una imatge poc realista, cal dir que la figura de Panoràmix reflexa també trets característics importants dels druides. Uderzo i Goscini van saber elaborar una bona combinació entre entreteniment, ficció i cert rigor històric: no era el seu objectiu il·lustrar el funcionament de les societats celtes, però tampoc es tracta d’una imatge totalment esbiaixada d’allò que van ser. Panoràmix és indubtablement un dels líders de la tribu, juntament amb Copdegarròtix –el cabdill– i Astèrix –el líder guerrer. Les opinions de Panoràmix no només són respectades, sinó que a més de vegades passen per sobre les del cap de la tribu, que també li demana consell. Al capítol ‘el cop de menhir’, els romans es plantegen capturar o eliminar Panoràmix perquè deixi d’elaborar la poció màgica i Roma pugui vèncer per fi en el combat. Finalment és Obèlix qui deixa estabornit involuntàriament el druida, però el més interessant és veure com la tribu queda completament exposada al perill sense el seu druida. No només als romans, sinó a un personatge que intenta enganyar als habitants del poblet fent-se passar per endeví, una pràctica habitual a l’època antiga i que dintre dels celtes realitzaven els druides. En un altre episodi, Panoràmix elabora auguris a partir de vol d’unes aus. El capítol ‘el cop de menhir’ no deixa de ser un reflex de la persecució romana al druïdisme i del paper fonamental d’aquesta figura com  pal de paller de la societat gala.

Els druides portant el Vesc, d'Esdward Atkinson i George Henry (1890). Imatge extreta de http://arte-xix.blogspot.com.es/
Els druides portant el Vesc, d’Edward Atkinson i George Henry (1890).Font: arte-xix.blogspot.com.es/

A més, si ens hi aturem a pensar, veurem que Panoràmix no acostuma a entrar mai en combat, exceptuant algunes aventures. Ell acostuma a quedar-se al marge de la batalla, una de les característiques dels druides, que no anaven a la guerra. També duu una falç daurada, i de fet una de les aventures d’Astèrix es titula ‘la falç d’or’. En aquesta aventura, Panoràmix es lamenta perquè la seva falç daurada se li ha trencat, i només una falç daurada dóna a la molsa propietats curatives. Aquesta és també una característica real dels druides que ha quedat documentada: la falç daurada era imprescindible per aconseguir que la molsa tingués la plenitud de les seves propietats. Un dels rituals druídics és el de la falç i el vesc, del qual fins i tot se n’han dibuixat representacions.

La imatge popular dels druides té realment part de veritat, però també molt de mite i idealització. El problema a l’hora de desmitificar-la són els problemes d’estudi que hem comentat, ja que no es tenen testimonis totalment fiables d’aquestes figures. Alhora, les evidències que ens parlen de la seva època de major esplendor són realment escasses. Però com en tot, la recerca històrica continua, i cada dia podem estar a prop d’un nou descobriment que ens aporti una mica més de llum sobre aquestes fascinants figures.

Read More

El 15 de març de l’any 44 aC era assassinat Juli Cèsar, dictador de Roma i controvertida figura militar i política de l’època, després de fer-se amb un poder quasi absolut en el que anava camí de ser l’Imperi més important del seu moment i un dels més famosos de la història de la humanitat. Durant els últims anys els seus opositors es van anar organitzant en una conjura que unia des de senadors conservadors que volien restaurar els seus privilegis fins a polítics que temien que el poder absolut de Cèsar el corrompés i portés la ruïna a l’Imperi, dirigida per Gai Cassi Marc i Dècim Juni Brut. Finalment la conjura es portà a terme a la Cúria de Pompeu i Juli Cèsar va rebre 23 ganivetades, fet que portà Roma a una nova forma de govern (l’Imperi en comptes de la República) i a un llarg conflicte. Aquesta mort va sorprendre i sacsejar quasi tota la societat romana, tot i que s’havia anunciat moltíssim que passaria.

 

Pocs mesos abans de la mort de Cèsar el Senat havia autoritzat l’enviament de nous colons a la ciutat de Càpua, una de les més antigues de la península italiana. Aquests colons van haver de destruir uns antics túmuls per fer lloc a les seves granges i van saquejar les restes valuoses que poguessin haver-hi. Dins d’un d’aquests túmuls van trobar una tomba de bronze on deia que reposava Capis, fundador de Càpua, i amb uns versos que resaven així: “Quan els ossos de Capis siguin desenterrats, serà assassinat un Iulius a mans dels seus parents i, posteriorment, serà venjat entre terribles desastres a tota Itàlia”. Un amic íntim de Cèsar, Corneli Balb, va recollir aquests fets abans de l’assassinat.

També va recollir que uns dies abans de la conjura va arribar la notícia que els cavalls que pasturaven prop del riu Rubicó (el famós riu on Cèsar va iniciar la seva guerra contra el Senat corrupte) es negaven a menjar i anaven al riu a plorar i deixaven que les seves llàgrimes llisquessin fins el riu.

Un famós endeví de Roma, Espurina, va vaticinar que Cèsar corria un enorme perill els idus de març (15 de març) i que se n’havia de cuidar. El dia anterior als idus, una bandada d’ocells de diferents espècies van sorgir d’un bosc proper perseguint tots un petit bruel, que a Roma s’anomenava Regulus (petit rei), que portava una branqueta de llorer (símbol de poder) al bec. La persecució dels ocells va acabar justament a la Cúria de Pompeu, on va ser atacat per totes les altres aus i destrossat a cops de bec.

La nit abans de l’assassinat la dona de Cèsar, Calpúrnia, va somiar que el sostre de la casa es desplomava i el seu marit jeia als seus braços completament apunyalat i amb la roba esquinçada. Quan es va despertar, Juli Cèsar no es trobava gaire bé i va voler anular la sessió del Senat convocada, però Dècim Brut va insistir molt que hi anés perquè ja hi havia molts senadors i persones il·lustres esperant-lo i que depenien d’ell. Davant d’aquestes súpliques Cèsar va cedir i es va encaminar cap la Cúria. De camí primer es va creuar amb l’endeví Espurina i li va dir: “endeví estafador, els idus de març són aquí però no m’ha passat res!” i l’endeví li va respondre: “han arribat, però encara no han passat, Cèsar”. Una mica més endavant un peató anònim es va apropar a la comitiva i va allargar al dictador un paper on es descrivia tota la conjura i una llista amb els noms dels seixanta conjurats. Cèsar, però, que anava carregat amb els papers per aquella sessió se’l va guardar entre els papers que duia per llegir-lo més tard.
Finalment, tot i els molts avisos tant terrenals com divins que s’havien anat produïnt, Cèsar va entrar a la Cúria on l’esperaven els seus assassins segellant així el seu destí, però mai una mort havia sigut tant anunciada per tants mitjans.

Read More

Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Com ja hem vist la gladiatura era l’esport més popular d’occident entre els segles I i V, però no només era un simple entreteniment: era molt més. Era un negoci, era política, era la cultura i la societat romana reduïda en un sol espai, i és que en un amfiteatre, des de les grades fins a l’arena, es podia resumir la societat romana.

Els propis romans sabien que els espectacles de gladiadors eren quelcom més que un passatemps i que la seva funció no era merament ociosa. Tal com assenyalen Ciceró, Sèneca , Libanio o Plini el Jove qui assistia a l’amfiteatre aprenia moltes coses. La societat romana era una societat principalment militar i la disciplina social i la importància de l’exèrcit eren capitals. Un dels valors més arrelats a la societat romana era que eren elegits pels Déus per governar el món i, per tant, eren moralment superiors a la resta de societats. Això feia que els romans haguessin d’actuar en conseqüència, en especial la noblesa doncs eren la mostra de societat romana més pura, i resumien aquesta actitud en la paraula dignitas. Tot i que traduïm aquesta paraula per “dignitat” va molt més enllà, és actuar de manera impassible, altiva, forta i valerosa. Un no podia desesperar en públic ni donar senyals de feblesa i la màxima qualitat d’això era el menyspreu a la mort. La mort és el que fa més por a l’home, l’ instint  de supervivència és molt present en l’ésser humà, per tant els romans (que eren els elegits dels Déus) havien de mostrar-se impassibles quan aquesta arribés, era una de les majors virtuts romanes. Per això quan anaven a l’arena i veien aquells gladiadors (que recordem que formaven part de l’estrat més baix de la societat juntament amb les prostitutes i els actors, els infames) que afrontaven la mort sense immutar-se els assistents  veien el model a seguir, doncs ells havien de ser millors que aquella classe social, encara que els admiressin profundament tot i que no poguessin unir-s’hi. I això es devia al fet que l’ordre social era clar, era la classe baixa la que entretenia a les superiors i no a l’inversa, deixant clara la funció de cada un a la societat, a més animava als que volguessin imitar-ho a practicar amb l’espasa a l’àmbit privat primer i després unir-se a l’exèrcit, l’objectiu final de la gladiatura era inspirar i educar en la cultura de la guerra als joves de la societat i animar-los a formar-ne part al lloc que els tocava socialment, complint el servei militar.

Això és comprensible en una societat que ha arribat on ha arribat per mitjà de les seves conquestes i la seva força militar. En la societat romana moltes de les coses públiques no tenien un sentit si al final no estaven destinades a emular la guerra o amb fins bèl·lics. Quan els homes acudien a l’arena havien de sentir el desig de ser com els gladiadors (àgils, forts, resistents tant de cos com d’esperit)i les dones havien de sentir el desig de casar-se amb homes que compartissin aquestes qualitats o tenir i criar fills que també les tinguessin. Per tant veiem que hi ha uns objectius polítics i socials molt concrets en la gladiatura, que ensenya com a mínim dues coses: l’amor a la guerra i a les armes en una societat organitzada principalment amb fins militars que permetia veure que a través de l’entrenament constant i la disciplina es podien assolir les millors qualitats romanes (valor, disciplina, menyspreu a la mort, etc) i l’establiment d’una jerarquia social clara.

De fet per remarcar aquest fet les grades de l’amfiteatre estaven organitzades i distribuïdes segons la classe social a la que es pertanyia, ja que estaven organitzades curosament i les diferents classes socials no es barrejaven durant l’espectacle (que si en el banquet final, però no formava part oficialment de la jornada dels jocs). Qualsevol que contemplés la disposició de l’amfiteatre veuria clarament qui manava i per què i qui havia de servir i què havia de fer per poder escalar socialment (bàsicament a través de l’exèrcit).
A part d’aquests termes de valors romans i organització social els espectacles de gladiadors també ensenyaven altres coses com el poder de l’estat o el resum de la vida. Al migdia l’estat aprofitava per executar els seus condemnats a mort públicament que podien morir lluitant amb l’espasa (damnati ad ludus) o per les feres (damnati ad  bestias o noxum) i el públic veia quines eren les conseqüències d’atemptar contra la llei (exactament igual que les execucions públiques fins als nostres dies). A part d’això l’amfiteatre procurava ensenyar valors religiosos molt lligats a les cultures mediterrànies antigues. Els gladiadors, que lluitaven al començar la tarda, representant el bon moment per morir en la vida, i els dos gladiadors sortien per la porta est l’arena, la Porta Triumphalis (la porta del triomf) i en acabar el guanyador sortia per la mateixa (seguia viu, triomfava després de l’adversitat) i el perdedor si resultava mort sortia per Porta Libitenensis (la Porta de l’Avern) representant el destí de les ànimes dels vençuts. Aquesta porta també representava la nit, doncs anteposada al dia era el final de totes les ànimes, però si algú aconseguia triomfar un cop i un altre i un altre tot i que al final morirà la seva glòria serà eterna i això és el que et fa viure per sempre, que les teves gestes (en especial les bèl·liques) són  les que permeten a l’ànima viure per sempre més en el record de tota una societat.

 

Representació d'una "venatione" on els "venators" o caçadors inentent abatre un elefant
Representació d’una “venatione” on els “venators” o caçadors inentent abatre un elefant

 

 

Més enllà dels efectes educatius en la pròpia societat romana la gladiatura va ser usada com a efecte romanitzador a totes les províncies de l’Imperi. El simple fet d’aficionar-se a un esport purament romà creava en la cultures conquerides un sentiment d’acceptació i pertinença a l’Imperi, a una sèrie de trets culturals nous que poc a poc s’imposaven a les societats locals. La gladiatura era un espectacle molt elaborat i pensat fins a l’últim detall que buscava atreure a les masses i ho va aconseguir fins al punt que tenim constància de més de dos-cents amfiteatres construïts en pedra (per tant permanents tot l’any) arreu de l’Imperi. Això demostra l’èxit que va tenir aquest esport en cultures foranes i com van ser assimilades a través dels jocs.  Es demostrava en aquests les capacitats de dirigir i organitzar grans coses per part dels conqueridors i que la seva vida millorava amb l’arribada dels romans.
A més durant els jocs de gladiadors es demostrava al món el poder absolut de l’Imperi romà, no només amb les execucions públiques si no amb el propi espectacle. Durant les venationes (la cacera que ocupava la primera part de l’espectacle) es portaven a l’arena feres de tots els racons de l’Imperi, des de lleons d’Àfrica i l’est d’Europa (que en aquell moment n’hi havia) fins a paons reials, primats, ossos i elefants (tant africans com indis). Per un habitant de la una ciutat normal de l’Imperi que el més probable és que no hagués viatjat més enllà de cinquanta quilometres de casa seva l’apararició d’aquestes bèsties devia ser un gran atractiu i una vertadera sorpresa i li devien semblar animals quasi mitològics, i veia així que el poder de l’Imperi s’estenia per els quatre punts cardinals, fins a terres llunyanes i estranyes i allà havia aconseguit imposar el seu domini, també.  Durant els propis combats de gladiadors també s’aprofitava per exhibir el poder de l’Imperi, doncs els diferents tipus de gladiadors molt sovint van equipats i reben el nom dels diferents exèrcits vençuts per Roma, tot i que en part això es deu al record de l’origen de la gladiatura quan eren sacrificis rituals als difunts. El més popular d’aquests era el gladiador sàmnata que lluitava amb un escut rectangular i una espasa. Aquest era el gladiador més arquetípic però se li van anar sumant altres classes basades en pobles que van oferir una gran resistència contra l’invasor romà. Alguns exemples són els gladiadors gallus (gals) que sorgiren al segle II aC després dels primers conflictes contra les tribus gal·les del nord d’Itàlia o Provença o els gladiadors tracius (tracis) o els essedaris (essedar és un tipus de carro brità, basat en la manera com combatia la noblesa britana) que va aparèixer el segle I aC després de les guerres de la Gàl·lia i la invasió a Britània per part de Cèsar. Aquests exèrcits que en el seu moment es van enfrontar a Roma passaven a formar part de l’espectacle per al seu poble, demostrant així el poder de les legions romanes al món. És per això que l’exèrcit romà mai es va representar a l’arena d’un amfiteatre, ni en les armes ni cap dels seus elements típics, doncs l’exèrcit romà sempre havia acabat triomfant i era l’exèrcit dels homes amb dignitat, els que governaven, no els que havien d’entretenir a la plebs per haver estat dominats.

La gent acudia, però, no  a aprendre totes aquestes coses si no perquè a més d’entreteniment el poble podia rebre beneficis només per acudir als amfiteatres. Per començar era un dels pocs llocs que es permetia fer reivindicació política davant dels membres més destacats de la política romana i en el cas del Coliseu de Roma (o els jocs que organitzava ell abans de la seva construcció) la plebs podia portat les seves reclamacions just davant de l’Emperador, que segons la tradició aquest com a mínim les escoltava i sovint actuava en conseqüència a aquestes demandes. De fet, Ciceró diu “hi ha tres llocs on les opinions i simpaties del poble romà, en el que fa a assumptes polítics, es poden verificar clarament: les assemblees, els comicis i els jocs de gladiadors” (Pro Sestio, 106) posant a la mateixa alçada com a espai polític l’amfiteatre i dos puntals de la política romana (eleccions i assemblees).

Durant el dia dels jocs la gent podia cridar consignes per una o altre reclamació i llavors els dirigent no tenien més remei que escoltar-los. És molt famosa la reclamació a Juli Cèsar on el poble de Roma li va demanar que posés punt final a la corrupció del Senat l’any 59 aC, el mateix que uns mesos abans havien reclamat en el mateix espai a Pompeu. Com veiem, doncs, a l’amfiteatre el poble podia reclamar pràcticament qualsevol cosa sense por a les represàlies i sovint eren escoltats, donant als jocs de gladiadors una gran importància de diàleg social entre les elits dirigents i el poble ras. És cert, però, que alguns senadors buscant influència contractaven a gent perquè intentés cridar consignes i peticions favorables als seus interessos animant a la gent del seu voltant a seguir el seu exemple però per el que ens diuen les fonts quan això passava es notava molt qui iniciava això i perquè, mentre que quan s’iniciava de manera espontània i general la reclamació en qüestió s’havia de prendre seriosament.

Els altres beneficis que qualsevol podia rebre només per assistir a l’amfiteatre eren riqueses. Una de les grans passions dels romans eren les apostes, que movien unes quantitats ingents de diners. Aquest era un dels motius per els quals el combats de gladiadors sempre buscaven els emparellaments més igualats possibles, doncs la imprevisió de qui seria el guanyador permetia igualar al màxim les apostes (una part de les apostes se les emportava el gladiador vencedor) i amb les apostes adequades un ciutadà podia guanyar una bona quantitat de diners en un sol dia. D’aquesta pràctica no se’n lliurava cap classe social, tothom apostava, fins i tot l’emperador però ho feia a través de tercers per evitar que les seves opcions personals influïssin en el combat o la resta d’apostes.

A part d’això era una costum que entre combats es llancessin al públic boles de fusta o d’os premiades amb regals. Aquesta costum es deia sparsiones i els presents corrien a càrrec de l’editor o organitzador que no reparava en costos per tenir content al públic. Els premis anaven des de cistelles de menjar, entrades a certs llocs especials, esclaus, cases, vil·les rurals i grans premis en metàl·lic. Alguns d’aquests premis arribaven als 10.000 sestercis o més (aproximadament uns 60.000 euros). Es tiraven en abundància i el públic es barallava fortament per aquests i alguns intel·lectuals de l’època de classe alta parlen de “vertaders disturbis” i recomanen sortir de l’amfiteatre quan començaven les sparsiones i tornar a entrar quan el públic hagués acabat de barallar-se per els premis. Aquestes atencions es distribuïen de diverses maneres però les més comuna era la de deixar anar molts coloms a la vegada que carregaven les boles premiades i les deixaven caure damunt del públic. També existia la costum de negociar per aquests premis doncs es podien vendre per diners en metàl·lic a terceres persones si el premi en qüestió no interessava i es preferia vendre el premi a un interessat a canvi de diners. Això permetia que qualsevol que assistís a l’amfiteatre i fos afortunat podia sortir al final del dia molt més enriquit del que havia entrat a més d’aconseguir oci gratuït i haver socialitzat amb la resta de la comunitat. Podríem pensar que la classe alta no dirigia les seves atencions cap a aquests premis que feien les delícies a la plebs però veiem que el segle I dC es va emetre una llei que reservava un mínim de premis dedicats a les classes dels equites i senatorials (les elits romanes)així doncs veiem que es queixaven si consideraven que no havien rebut prous premis durant els jocs.

Un cop vist tots aquests aspectes relacionats amb la gladiatura podem entendre perquè era molt més que un esport o un passatemps, la gladiatura permetia al ciutadà romà sentir-se part d’un Imperi immens, poderós, que cuidava d’ell proveint-li menjar i oci gratuït. Era la base de la societat romana tant a Itàlia com a Roma i això es demostra que fins els més crítics amb aquest esport (com Marc Aureli) no van fer res per acabar amb ell, si no que es van limitar a adaptar-lo una mica als seus gustos doncs veien les infinites virtuts que representava per a l’estat l’existència dels jocs de gladiadors. Era, doncs, una eina política, social i cultural que ensenyava a la vegada que entretenia i formava part dels engranatges d’una societat violenta en constant expansió. No és d’estranyar, doncs que l’Imperi Romà d’Occident caigués només 40 anys després de l’abolició oficial dels jocs de gladiadors. És el símbol d’una societat completament diferent, d’un Imperi fragmentat on els ciutadans ja no es senten part d’una entitat més gran i una societat que ja no valora les gestes bèl·liques i la necessitat de lluitar per la glòria.

 

 

Read More

Desmitificant els gladiadors (I)

Desmitificant els gladiadors (III). Aspectes socials i culturals

Com era un dia d’espectacle a l’antiga Roma? Per què centenars de milers de persones es reunien puntuals a l’amfiteatre i passaven el dia sencer contemplant la mort i que es queixava o, fins i tot, es revoltava quan considerava que no hi havia prous munera? Quins eren els elements més atractius d’aquest esport? Veurem com es desenvolupava un dia normal a l’arena i com era realment l’esport que va fascinar durant segles al món europeu.

Quan l’emperador August va arribar al poder, va fer unes reformes sobre els espectacles de gladiadors i va establir un calendari fix sobre els dies que hi havia per llei espectacles de gladiadors públics a totes les grans ciutats de l’Imperi. A part d’aquests dies s’organitzaven altres espectacles per iniciativa privada per a satisfer el desig de la gent, i a canvi, l’organitzador, l’editor, es guanyava el favor del públic i els vots dels ciutadans que hi participaven. En la reforma augusta s’establia l’ordre i les característiques principals que havia de tenir un munus legitimum i ordenava que s’organitzés en tres parts:

La venatio (la cacera d’animals): Es celebrava a trenc d’alba emulant les caceres reals. Quan sortia el sol es feia sonar des de l’amfiteatre un corn de caça que indicava el tret de sortida per a l’espectacle i començava la cacera. Es deixaven anar per torns diversos animals propis de la zona (ocells, llebres, senglars i cérvols)  i uns  homes vestits de caçadors sortien a l’arena a caçar-los. Poc a poc l’espectacle es va anant refinant i fent més espectacular, i es van deixar anar animals més exòtics com elefants, rinoceronts, peons reials o tigres i lleons. També es va adaptar l’arena per recrear boscos i selves per donar una major sensació de realisme a l’ambient, i finalment es va deixar que els animals s’enfrontessin entre sí com moltes vegades ha recreat l’imaginari popular modern. Alguns dels combats entre animals preferits pel públic eren el lleó contra el tigre, l’elefant contra l’ós i el rinoceront contra el toro. En general aquestes feres eren criades i entrenades per domadors especialistes per a poder donar un espectacle més atractiu; doncs sovint els animals tenien por de sortir a l’arena per culpa dels crits del públic i intentaven tornar compungits a les gàbies.

Cal remarcar que des de ben aviat van aparèixer dones caçadores a aquests espectacles i gaudien de molt bona consideració, tot i que la caça en un principi era una activitat reservada als homes. El fet que aquesta part de l’espectacle fos tant atractiva era per dos motius: el primer perquè el poble no podia sortir de caça, sobretot en entorns completament urbans com era el cas de Roma, i tenien l’oportunitat de veure’n en directe de manera molt més descansada, i en segon lloc perquè la carn dels animals morts es repartia entre els assistents del públic i permetia al poble ras aconseguir carn, cosa que no es menjava cada dia. A més era carn de bons animals, no pas d’animals de granja, que era la que normalment tenia accés la plebs (la dieta de la plebs es basava sobretot en verdures i cereals). Un cop acabada la venatio el propi poble podia saltar de les grades a l’arena i endur-se la carn que pogués carregar, cosa que el poble agraïa molt i feia que veiés l’organitzador de l’espectacle com un pare generós que cuidava de la seva família (els assistents). Aquesta part del munus legitimum acabava més o menys al migdia, però els assistents no abandonaven el seu lloc (per por que els hi prenguessin, ells llocs s’agafaven segons els que arribés primer) i es quedaven asseguts al coixí que es duien de casa i menjaven el refrigeri que portaven amb ells, esperant que comencés la segona part de l’espectacle.

 

Ludi merdiani (jocs del migdia): Tot i que rebien el nom de “jocs” en realitat eren execucions públiques. Originalment era un moment en què es feien concerts de música i espectacles de malabaristes i altres activitats circenses, però aviat l’estat va aprofitar aquesta franja abans del plat fort del dia per realitzar el seu deure punitiu. A més, així s’assegurava de donar exemple i advertir a la població del càstig que es rebia en cas de d’infringir la llei. Aquesta part és la que ha arribat més als nostres dia a través de l’imaginari i dels mitjans de comunicació i oci com les pel·lícules. Els càstigs que es duien a terme aquí es dividien en dos: damnatus ad gladium i damnatus ad bestiam. Els damnatus ad gladium (condemnats a l’espasa) eren aquells condemnats a mort que havien de lluitar a mort a l’arena. Se’ls equipava amb una espasa (gladium)  i un parrac (subligaculum) i es feia lluitar els condemnats. Sovint eren combats individuals i el guanyador s’enfrontava al condemnat següent fins que tots morien, però a vegades se’ls feia combatre tots a la vegada cosa que donava més espectacle, perquè formaven grups abans de girar-se els uns contra els altres. Tot i això el vencedor no sortia lliure, si no que era mort per soldats, doncs la sentència era clara i el condemnat havia de morir sobre l’arena.
Els damnati ad bestiam era un càstig reservat als que havien comès crims greus contra l’estat i havien de morir devorats per les feres. Aquest càstig té origen en les civilitzacions més antigues com la cartaginesa, on els condemnats a mort eren trepitjats per elefants fins la mort. Als reus se’ls donava unes poques armes i el mateix parrac que la resta de condemnats i s’havien d’intentar defensar d’aquestes, i per donar més espectacle, rebien una curta instrucció de com caçar bèsties i defensar-se d’elles. Si aconseguien vèncer (cosa molt poc freqüent) eren executats per soldats de l’exèrcit. Hi havia una variant més cruel però, reservada als pitjors criminals i que rebia el nom de noxis. Aquests no rebien armes i se’ls portava despullats a l’arena i amb les mans lligades a l’esquena per evitar que es poguessin defensar, cosa que feia que només poguessin córrer fins que els fallessin les forces i acabar devorats. En aquesta modalitat d’execució és on ha deixat més empremta l’imaginari popular i l’església, doncs es diu que els primers cristians eren perseguits i molts van ser condemnats a morir devorats sense poder-se defensar, però les fons contemporànies als fets (tants cristianes com paganes) només afirmen que passés en un sol cas que va ser el dels cristians acusats de provocar l’incendi de Roma durant el regnat de Neró.

Munus: L’espectacle final i el més esperat començava per la tarda, després de dinar, doncs a Roma tothom deixava de treballar a la que començava a declinar el sol (entre tres i quatre de la tarda). En aquest moment tothom acudia a l’amfiteatre per veure el seu esport preferit: els combats de gladiadors. Començava amb un seguici per tota la ciutat amb els gladiadors encapçalats per l’editor (organitzador dels jocs) envoltat pels fans, músics, publicitat i saltimbanquis que animaven a la població a anar a veure l’espectacle. Un cop a l’arena, sovint començava amb una gregatim, una modalitat en què es recreaven batalles de l’antiguitat i consistien en dos grups grans (entre 30 i 300 gladiadors) enfrontats entre ells. Aquí es feien exhibicions d’estratègia i combats grupal fins que l’editor donava la victòria a un dels dos grups i hi participaven soldats d’infanteria, arquers o fustigadors i cavalleria. El problema és que en aquesta modalitat morien molts gladiadors, i per tant sempre hi participaven els pitjors gladiadors i els més novells, doncs cada gladiador mort volia dir pagar una clàusula de mort al lanista (entrenador de gladiadors) i els més bons eren molt cars. Es podia arribar al cas de trobar-se un cost massa alt fins i tot per la butxaca de l’emperador.

A vegades, per donar encara més espectacularitat a aquesta modalitat es feien batalles navals, inundant tota l’arena i portant vaixells de guerra. Les naumàquies o naumachiae, recreaven una batalla nàutica que posava a prova els enginyers romans que un cop més van demostrar la seva habilitat, doncs les fonts ens diuen que entre la naumachiae i els espectacles anteriors i posteriors no passaven gaires minuts (cosa que vol dir inundar, buidar i assecar l’arena). En aquesta categoria sabem que es destinaven grans quantitats de diners i recursos; en el cas de l’emperador Titus, quan va inaugurar el Colosseu de Roma l’any 80 d.C.,  va oferir un concurs de natació sincronitzada (la primera aparició de la que tenim constància d’aquest esport) i just després una recreació de la batalla de Salamina on van participar quasi 15.000 persones entre tripulants i combatents.
L’espectacle final i el més esperat era el combat individual de gladiadors, la monomachia. Era el moment on lluitaven els gladiadors més bons i aclamats, a més la distribució dels combats estava més ben planificada i els combats eren més igualats, fent les apostes una tasca difícil per a predir el guanyador, i n’augmentava l’emoció de l’espectacle. Les parelles de gladiadors que s’enfrontaven seguien dos criteris:  a) s’havien d’enfrontar un del grup scuttarii (pesats) contra un del grup parmularii (lleugers). B) el nivell d’habilitat havia de ser igual per els dos enfrontats, tenint un número de combats i experiència similar si no idèntic, (els combats desiguals no només no tenien cap atractiu per el públic si no que a més eren una ofensa cap a gladiador més hàbil i probablement es negaria a combatre sota aquestes condicions). En paraules de Sèneca: “…el gladiador considera indigne ser emparellat amb un inferior, doncs que no hi ha glòria en vèncer qui no ofereix cap perill”.

 

Un cop anunciats els emparellaments (que de fet ja eren públics dies abans) es feia la prolusio, un escalfament amb tots els gladiadors a l’arena on combatien amb armes sense tall, i així el públic podia contemplar un petit tast del que es veuria a continuació. Aquesta manera de lluitar amb armes no mortals agradava molts als gladiadors i alguns entesos del públic doncs els permetia fer més acrobàcies i tècniques més arriscades i difícils sense patir que suposés la mort. Un cop acabat l’escalfament començaven els combats reals.

 

Un cop es donava inici als combats, la parella de gladiadors sortia per la Porta Triumphalis (la vida) o per una de les portes ocultes sota l’arena. Llavors apareixien els tres àrbitres (un suma rudiis o àrbitre principal i dos seconda rudiis o àrbitres auxiliars) Aquests s’asseguraven que tot estigués en ordre, tots el presents saludaven a l’editor  que donava l’ordre d’iniciar el combat. Aquest durava uns 15 minuts aproximadament i es buscava incapacitar el rival per obligar-lo a rendir-se a la vegada que un mateix aguantava tot el dolor i cansament possible en una mostra de valor, habilitat i resistència (les qualitats imprescindibles d’un gladiador). L’àrbitre vigilava de prop el combat i separava o aturava el combat quan ho creia adient o donava instruccions als àrbitres auxiliars perquè atiessin els gladiadors amb vares de ferro roent si no estaven actuant de manera digne. Mentrestant, una banda de músics amb trompes i tambors  acompanyaven el combat tocant més suau en els primers moments i augmentant el ritme i la tensió a mesura que el combat arribava al desenllaç final. El públic també acompanyava cantant cançons o cridant coses com “verbera! (golpeja)” o “occide! (mata)”.

El combat es solia desenvolupar de la següent manera: primer els contrincants es vigilaven i avaluaven el seu rival i llavors llançaven alguna finta o maniobra de distracció per veure com reaccionaven. Aleshores es tornava un intercanvi de cops on el gladiador scutarii (pesat) intentava portar el combat al més cos a cos possible aprofitant que anava més ben preparat i era més gran i fort, mentre que el parmularii (lleuger), aprofitava la seva mobilitat i agilitat per sortir del camp de visió del contrincant (que degut a l’enorme casc que portava veia ben poca cosa i es cansava més ràpid) per atacar-lo per els costats i fer que es cansés.  Com més temps passés més probabilitats hi havia que el gladiador més gran es cansés més i no pogués seguir el ritme del combat, donant avantatge al lleuger, però si el gran aconseguia arribar bé al lleuger en els primers instants s’imposava gràcies a la seva superioritat armamentística, doncs els parmularii duien força menys armadura i peces protectores.

Un cop el combat arribava al final hi havia tres possibilitats: guanyar, perdre o haver mort abans que es dictaminés el final del combat. El guanyador posava el peu sobre l’escut o les armes del vençut i alçava el puny en senyal de victòria, i el perdedor s’agenollava davant l’editor i demanava la missio (indult). Aquest decidia el desenllaç segons la voluntat del públic i matar aquest gladiador en qüestió no era massa car (Juli Cèsar sempre concedia l’indult a quasi tots els gladiadors per estalviar-se la pagar la clàusula de mort perquè tenia molts deutes) , si el perdedor mostrava coratge davant la mort i havia lluitat bé tenia molts números de sobreviure i aleshores els dos gladiadors sortien per la Porta Triumphalis. Més endavant es va convertir en costum deixar el veredicte en mans del gladiador vencedor, però en contra del que es podia pensar això no va disminuir la mortalitat entre els gladiadors. Sinó oferia el coll perquè el vencedor el degollés. Si el gladiador resultava mort dos operaris disfressats dels déus Mercuri i Dis Pater (una divinitat d’origen etrusc) sortien per la Porta Libitinensis (la mort, el camí a l’inframon) i es dirigien al cadàver mentre feien un número còmic que el públic adorava fins a punt que grans autoritats religioses com Tertulià, pare de l’Església de Cartago que odiava els jocs de gladiadors, admet riure moltíssim amb l’actuació d’aquests simpàtics personatges.

Un cop arribaven al cadàver s’asseguraven que fos mort i se l’emportaven. Aquests combats es repetien fins la posta de sol, on es donava per finalitzat el munus, però encara quedava una última cosa. Per tradició els espectacles de gladiadors s’acompanyaven d’un banquet públic per a tots els assistents on, depenent de la generositat de l’organitzador, podien gaudir de luxes o com a mínim d’un sumptuós sopar a càrrec de l’editor. Estava convidat tothom que hagués assistit, tant homes com dones, cosa que el feia molt popular. Com més magnífics havien sigut els jocs oferts més possibilitats hi havia que el banquet s’acompanyés de plaers extres com dones, música, balls i altres entreteniments, a més de ser més luxós els menjars oferts. Aquesta última part del munus era molt important per assegurar-se la fidelitat total del públic i el seu vot, cosa que feia que compartissin taula tant emperador, senadors, plebs i fins i tot gladiadors (que formaven part dels infames, la classe social més baixa de Roma a part dels esclaus) però sempre amb certes restriccions. En algunes ocasions aquestes festes derivaven en vertaderes festes decadents i algun cas extrem en un capgirament de l’ordre social que va portar a grans baralles campals, assassinats i violacions de dames aristocràtiques, matrones, filles i alguna verge vestal causant un gran crisi social a Roma, però això va passar aïlladament en època de l’emperador Cal·lígula, i segons determinades fonts es va fer per instigació seva.

En l’última entrega d’aquests articles explicarem per què eren tant importants els gladiadors a Roma i quin paper jugaven políticament i socialment.

 

 

Read More

Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Tots hem vist en sèries, pel·lícules o en altres llocs aquests antics combatents. Esclaus de guerra que lluitaven a mort en una festa de sang i visceres… o no? Qui eren aquestes persones? De debò lluitaven obligades? D’on venien? Realment tenien un destí tant miserable que molts optaven per la revolta? Com és que tants milions (sí, milions) de persones es reunien puntuals i sens falta en un estadi (amfiteatre) a veure com dues persones es jugaven la vida per la llibertat? La veritat va molt més enllà d’això. Els gladiadors no sempre lluitaven a mort, és més, la majoria de morts es produïen post-combat no a l’arena. Els gladiadors no van dir mai allò tant famós de “AVE Caesar, morituri te salutan” (AVE Cèsar, els que van a morir et saluden). Aquí ens hem proposat fer una mirada més crítica i propera a un esport que va captivar a milions dels nostres avantpassats i que era molt més que un simple combat.

 

Com van néixer els gladiadors?

Potser la imatge que tenim nosaltres sobre aquests combatents s’assembla més a la dels primers gladiadors. Els orígens dels gladiadors romans els trobem principis del segle VI aC. A la Roma antiga hi havia la tradició d’oferir un sacrifici en els enterraments sota la creença que la sang vessada servia per donar forces al difunt en la següent vida, com més bona i important fos la sang més vitalitat i energia rebia el mort en qüestió, per tant, la sang d’un home humà era la més valuosa. Durant les cerimònies funeràries de l’alta classe l’hereu del difunt, sovint un pater familias, era l’encarregat d’organitzar tots els aspectes del funeral que incloien un banquet i aquest sacrifici ritual. Tot i que aquesta tradició fos el que va crear l’espectacle de gladiadors els romans atribuïen aquest ritual fúnebre als etruscs que tenien fortes influències gregues i de fet, aquests ritus ja apareixen en la Íliada d’Homer, així que suposem que és una tradició d’origen grec o de les tribus Dòries o d’Anatòlia. Aquests funerals els organitzaven les famílies de manera privada, l’estat no hi participava de cap manera. Durant aquests funerals de gent tant important es portaven esclaus de guerra, ex combatents vençuts i se’ls feia lluitar a mort damunt de la tomba del difunt. Aquesta seria la tradició importada dels etruscs que va arribar a Roma de la mà del Tarquini Prisc (616-570 aC), però no era, ni molt menys, el que avui coneixem per gladiadors. Aquests presoners eren només un sacrifici ritual, un ritual que servia per demostrar la capacitat econòmica i organitzativa de l’hereu i amfitrió i era una obligació sagrada, d’aquí el nom llatí per als jocs de gladiadors munus, literalment “obligació” o “cosa que s’ha de fer”. Aquest munus, però, s’oferia a tothom que tingués una relació amb el difunt i com que sovint eren figures polítiques o econòmicament molt importants el número de persones que hi assistien era força elevat. A més amb l’arribada de la República es van començar a fer servir per demostrar que l’hereu era un ideal successor del difunt i que podia fer-ho igual o millor que el seu predecessor. Així que cada vegada els organitzadors es van anar esforçant cada cop més en oferir millors banquets i espectacles als assistents, que cada cop eren més els que volien assistir, i si quedaven satisfets de l’àpat i l’entreteniment oferien el seu vot a l’organitzador. Així és com neix realment el gran espectacle de l’antiguitat. A mesura que els espectacles es van fent cada cop més grans es necessita més temps per organitzar-los. Pensem que no només incloïen els combats que normalment estaven reduïts a una o dues parelles de presoners de guerra, si no que hi havia grans demostracions d’animals exòtics, ballarins, músics, etc.. i cada cop es necessita més temps per organitzar-los deixant passar grans períodes entre el funeral privat i l’espectacle públic, a vegades fins a deu o dotze mesos. Arribats a un punt el volum de gent que vol assistir és tant gran que s’han de muntar unes grades temporals per a l’espectacle, el que seran els primers amfiteatres.

 

 

Obra del pintor francès Jean-Léon Géome “Pollice Verso” (1872), que traduït del llatí vol dir “polzes cap avall”. Aquest quadre és l’origen del fals mite sobre la mortalitat dels gladiadors i l’ús dels polzes per determinar la vida o la mort dels gladiadors.

 

 

La gladiatura real

Arribats en plena República a Roma els espectacles de gladiadors són cada cop més freqüents per el creixement territorial. Comencen a ser un element identitari de la cultura romana i poc a poc es va oficialitzant i professionalitzant l’espectacle. Ja no és un simple ritual religiós, el poble en demana amb regularitat i que siguin de qualitat. Dos combatents morts de por no donen un bon espectacle. El que busquen és un combat llarg on es mostri el valor i l’habilitat amb les armes. És per això que es funden les primeres es escoles de gladiadors o ludus on antics gladiadors o senzillament inversors compraven esclaus i els entrenaven per ser gladiadors. Tot això va portar a disparar els preus del gladiadors. El cost d’un gladiador s’havia de sumar el seu cost com a esclau, el cost de les instal·lacions que feia servir, el material i el cost dels salaris dels que l’entrenaven més el pecunium o salari de l’esclau (a Roma TOTS els esclaus rebien una paga per el seu treball). Això feia que contractar uns gladiadors fos caríssim, doncs volia dir pagar tot allò de la butxaca de l’organitzador. Així que els gladiadors es van començar a “llogar”. L’organitzador o editor acordava amb el lanista els preus per llogar una sèrie de gladiadors i, sobretot, la seva clàusula de mort. Si el gladiador moria en l’arena o per efectes derivats directament d’aquesta l’editor havia de pagar una suma acordada prèviament per compensar el preu original del gladiador i els seus costos d’entrenament i manutenció. Com que el procés d’entrenament era llarg el cost era elevat i com més famós fos un gladiador i ben valorat estigués per la plebs més cara era la seva clàusula de defunció. Així que els editores que no volguessin perdre quantitats desorbitades de diners donaven ràpidament la missus als gladiadors vençuts més cars.

Un dels primers en fer això sistemàticament va ser Juli Cèsar que es va endeutar moltíssim per entrar en la política i no podia pagar la clàusula de defunció que havia pactat. Aquesta pràctica va portar un gran descens en la mortalitat dels practicants que cada cop menys eren esclaus, sinó una barreja de presoners de guerra, ex gladiadors que tornaven a entrar en el circuit de la gladiatura i voluntaris de diverses classes socials anomenats auctorati. La taxa de mortalitat a finals de la República era aproximadament de un 15% en els 10 primers combats i descendia bruscament a partir de l’onzè perquè la seva clàusula de defunció es disparava. A mitjans de l’Imperi (segle III) tornarà a pujar fins 21-24% en els deu primers combats per motius socials i polítics diversos. Arribats a l’Imperi (segle I aC) el preu de organitzar i celebrar uns munus era desorbitat però anava a associat a l’èxit polític, un editor que no tingués por en gratar-se la butxaca podia assegurar-se el càrrec polític que desitges o que estigues presentant-se com a candidat. Però l’esport s’havia fer tant popular que la plebs reclamava cada més munera i de més qualitat fins al punt que la iniciativa privada no podia cobrir les exigències d’un poble desfermat disposat a revoltar-se per la falta d’espectacles. Per això Octavi August (63, aC-14 dC) va reformar la llei de gladiadors que decretava una sèrie de munera oficials o munera imperialis que eren dies que s’havien d’organitzar jocs de gladiadors a tot l’Imperi de forma pública. Al principi només eren els dies 2, 4-6, 8 19-21, 23 i 24 de desembre però ràpidament es van anar afegint més dies a aquest calendari oficial. Això no va significar en cap cas que desapareguessin els munera extraoficials que es convocaven per iniciativa privada (des de l’Emperador fins a certs prohoms provincians) per motius tals com eleccions, naixements, defuncions de personalitats o esdeveniments religiosos.

Però August, a més va dissenyar tot un dispositiu públic de gladiadors per abaratir costos. Primer va donar a la figura dels praetor l’encarrec d’organitzar a totes les ciutats de l’Imperi aquests espectacles oficials amb fons públics per satisfer les necessitats de d’oci de la gent i a més a la quota imposada no s’hi podien afegir fons privats, així totes les ciutats de l’Imperi (excepte Roma) tenia uns espectacles similars per a tothom. A més Octavi es va encarregar d’obrir els ludi imperialis, escoles de gladiadors propietat de l’Estat on els gladiadors entrenats allà i els seus contractes eren propietat de l’Emperador. Això permetia que els munera que organitzava l’Emperador sempre eren els millors i els més desitjats doncs la quantitat de diners que hi podia destinar un privat no era res comparat amb la que podia dedicar el propi Estat Romà. A més els ludi imperialis eren els que triaven els millors gladiadors entre els vençuts de guerra i tenia preferència a l’hora d’escollir entre els voluntaris i els gladiadors reincorporats, a més d’estar exempts d’impostos. Tot i que es va crear una gran xarxa pública d’espectacle en la gladiatura, com hem dit, en cap cas es va veure reduïda la iniciativa privada, doncs les ànsies de combats de gladiadors entre el poble era insaciable i sempre hi havia espai per un o munera més.

 

Els mosaics ens han permès aproximar-nos i fer una reconstrucció de les lluites de gladiadors. Foto de: Soprintendenza Speciale per i Beni Archeologici di Napoli e Pompei.

 

Els combats de gladiadors se celebraven normalment per parelles que estaven preestablertes. Les parelles de gladiadors es compensaven tant en armament com en peces de defensa. Normalment era un lluitador “pesat” (bona armadura, escut gran i arma curta) contra un “lleuger” (poca armadura, escut més petit i armes més llargues). Això assegurava la igualtat dels combatents, no hi havia cap element que desequilibrés el combat, ni tant sols l’habilitat ja que sempre s’emparellaven els gladiadors amb habilitats similars per donar emoció al joc.

Per què tanta insistència en què el combat fos llarg i igualat? Per dos motius: en primer lloc als romans els encantava apostar en tot i els combats de gladiadors era l’esport preferit de la societat, per tant on es concentrava gran part de les apostes. Per això era molt important mantenir un equilibri molt important, si no hi ha risc de perdre, les apostes no funcionen bé. El segon i més important és la catarsis. L’important d’un gladiador no era derrotar a un rival i demostrar ser el més fort. El més important era que un gladiador sempre encarava la mort amb menyspreu. Tot i que el rival dominés, que hagués caigut molts cops al terra, que hagués sofert ferides profundes, si menyspreaves a la mort sempre et tornaries a aixecar. Aquest fet es feia per emular a Heracles, com més resistent fossis al cansament i al dolor més a prop estaries d’aquesta figura mítica. Que un gladiador lluités bé era important. Que un gladiador lluités amb valor i passés el que passés mostrés indiferència al destí fatal era imprescindible. Suplicar per la vida en l’arena era inadmissible. De fet el propi Ciceró “com som els romans que condemnem els que temen a la mort i perdonem als que encantats s’hi entreguen!”.

Aquest aspecte era molt important perquè ensenyava a tota la societat romana lluitar en l’exèrcit, a no tenir por a emprendre gestes perilloses i glorioses, en definitiva, a aventurar-se a conquerir el món. El valor del menyspreu a la mort era fonamental en la societat romana, però en els espectacles de gladiadors hi havia una trampa: si el practicaves quedaves marcat com a membre de la baixa societat. La societat romana valorava moltíssim la posició social i hi havia unes normes molt rigoroses associades a cada capa social. Les classes més elevades, com la senatorial o els equites, els nobles, no se’ls permetia actuar públicament en esports o altres activitats d’oci si no era com a espectadors, i els gladiadors, justament, formaven part de les capes socials més baixes i entraven en el mateix grup que les prostitutes i els actors, que pel simple fet de pertànyer en aquest grup social tant baix (sovint freqüentat per esclaus durant la primera part de la història de Roma) perdien quasi tots els drets polítics tals com el vot. La idea era que els espectacles de gladiadors animessin als joves patricis i plebeus a emular aquestes practiques on era ben vist desenvolupar-les: en l’exèrcit. No hem d’oblidar en cap moment que els romans eren gent molt pragmàtica i que tots els aspectes de la seva vida estaven encarats a formar una tipologia de ciutadans molt concrets i que per damunt de tot la societat romana era violenta i per definició militarista.

Tot i aquestes penalitzacions no van impedir a als ciutadans romans lliures sentir-se enormement atrets per aquest esport on es podia aconseguir fama, glòria eterna i riqueses. Tot i que en els seus inicis havia sigut un esport practicat només per esclaus i desesperats poc a poc es va anar introduint molts altres tipus de participants, sent els més nombrosos els veterans de guerra i ex combatents de les legions romanes. Durant la monarquia romana el número de participants voluntaris era quasi nul, durant l’auge de la República era d’un 25% i durant els primers segles de l’Imperi va arribat al 65% dels gladiadors. Aquests voluntaris es deien auctorati negociaven directament amb el lanista o fins i tot amb el editor el seu sou i la seva clàusula de mort i percebien una gran part d’aquests ingressos (la resta es destinava a l’escola de gladiadors i a impostos). Entre aquest tipus de gladiadors abundaven molt els joves amb ganes de glòria que no volien passar 20 anys sota la dura disciplina militar a canvi d’una petita recompensa, i que els atreia més la glòria immediata que podia suposar la gladiatura. Molts altres ho triaven com a opció professional, doncs un cap acabada la vida com a gladiador purament s’obrien moltes portes professionals, sovint dins del mateix món del munus com a entrenador, àrbitre i fins i tot obrint la seva pròpia escola de gladiadors. És per això que molts joves romans optaven per aquest camí, tot i que volia dir està socialment marcat i perdre molts drets polítics, però eren els guanys eren massa prometedors. Això va portar fins i tot a molts joves de classes socials elevades a entrar en el circuit de la gladiatura fins al punt que hi va arribar a participar, tot i que només parcialment, el propi emperador Còmode, causant un gran escàndol i obligant a endurir els càstigs de la noblesa que es rebaixés a participar del jocs de gladiadors.

En properes entregues parlarem del transcurs d’un combat de gladiadors i de la simbologia associada a aquest esport en la societat romana.

 

 

Read More

Font de la imatge de portada: Beckstet, Wikimedia Commons

Des del primer Imperi Carolingi, la disputa del Papat contra els poders laics és un fet constant i continuat, però les disputes més fortes seran amb el Sacre Imperi Germànic, ja que els carolingis després de la mort de Carlemany, les disputes internes seran una constant dins la dinastia carolíngia, a la vegada, la seva partició en tres parts del Imperi Franc (França, Lotaríngia i Germània) i després, amb la mort de Lotari en dos, mentres els comtes de cada territori van agafant força i poder pel seu compte, mentres els reis francs van perdent poder de facto dins dels seus territoris iniciant així la feudalització de França, el Papat no té problemes per fer pal·lès el seu poder, no té cap força contra la qual competir, Bizanci te prouta feina al est a frenar els musulmans i al oest les invasions eslaves, per tant, occident queda sota el paraigües romà.

Estàtua de Carlemany, Emperador d’Occident, rei dels Francs i dels Germànics. Font: Benjamín Núñez González, Wikimedia Commons

La supremacia a Europa no serà qüestionada fins l’arribada d’una nova dinastia a Germània, la qual posarà en dubte el poder papal per sobre de tot, els Otònides.

La dinastia Otònida fundada per Otó I, posarà en dubte el poder papal, ja des dels seus inicis, qüestionarà el poder del Papa sobre els seus territoris, aquest fet serà degut a la tradició germànica de l’elecció del monarca, els monarques germànics són escollits dintre les families nobles germàniques, els comtes, llavors, el rei, distribuia el poder en alguns territoris, per tant evitava que una familia noble fos més poderosa que les altres, a la vegada, a les families nobles i els seus exercits, els utilitzava per la seva expanció cap al est d’Europa. Otó I, és coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic al any 962 aprofitant la debilitat del Papa Joan XII i al any següent el deposa, quan aquest intenta conspirar contra ell amb els magiars i els bizantins per debilitar el poder imperial, i en seu lloc hi posa un home de la seva confiança Lleó VIII, però al marxar de Roma, els partidaris del anterior Papa inicien disturbis dins de Roma, obligant a Otó tornar i deposar el nou Papa escollit, Benet V, i deixant Roma amb una pau latent fins la seva mort al 973.

Otó I el Gran, fundador de la dinastia otònida i primper emperador del Sacre Imperi. Font Furmeyer, Wikimedia Commons

A Ottó II l’hi passarà el mateix que el seu pare, hi haurà problemes amb Roma de forma continuada, igual que es trobarà Ottó III i Enric II, l’últim de la dinastia imperial. Però tot i acabar-se la dinastia Otònida, el conflicte continuarà i srritoris en mans de nobles elegits pel propi monarca. Otó, per evitar la conflictivitat de les herències en els comtats, hi ficava a bisbes, però la conflictictat s’agreuja amb Enric IV (1075) amb la Guerra de les Investidures, el conflicte sobre qui podia nombrar els bisbes, s’acaba extenent per tot Europa, sobretot després que el Papa Gregori VII, escrigui el Dictatus Papae, en el qual afirma que només el Papa té la postestat per sobre la resta de nombrar bisbes i ningú més. Aquest escrit, anava en contra de la tradició imperial alemanya, per tant Enric IV, com a constestació, nombrarà l’Antipapa Climent III, i entrarà miliatarment a Roma, obligant a Gregori a refugiar-se a Salern fins al final de la seva vida.

Enric IV (a l’esquerra) i Enric V, Sacres Emperadors (1050 – 1106) (1086 – 1125). Font: Levan Ramishvili, Wikimedia Commons

El conflicte acabarà amb el Concordat de Worms del 1122, signat entre Enric V i el Papa Calixt II, en el qual acabaran acordant, la reconeixença de les eleccions del Papa eren lliures i l’Emperador no s’hi podia ficar, a a la vegada, es restauraven tots els bens que Enric IV havia confiscat a l’església germànica i l’Emperador hauria de socorrer el Papa en cas que ell ho demanés per una banda, per l’altra, el Papa es comprometia a que l’Emperador fos present a l’elecció de bisbes dins del Regne de Germània.

Tot i el Concordat de Worms, els conflictes per la regència del poder continuaran entre el Sacre Imperi i la Santa Seu, solament el tractat serà respectat durant el regnat de Lotari II (1133 – 1137), mort poc després de la derrota contra Roger II de Sicilia, atenent les demandes papals de defensa contra els nordmans de Sicilia, el seu successor serà Federic I Hohenstaufen, però no tindrà el títol imperial fins al 1154.

Gregori VII, Papa (1073 – 1085). Font: Wikimedia Commons
Read More