Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El Partit Republicà Radical, anticatalanista i amb un discurs camaleònic, va ser un dels principals protagonistes de la política barcelonina de principis del segle XX. La formació, encapçalada des dels seus inicis per Alejandro Lerroux, passaria durant el curt període republicà (1931-36) dels seus majors èxits a la seva pràctica desaparició.

La primera etapa es caracteritza per un discurs anticlerical, violent i populista, contrari al catalanisme de la Solidaritat Catalana (1906-1909) i que apel·lava a la propietat privada o a la col·lectivització segons el públic. Després de la Setmana Tràgica(1909), a mesura que assolia quotes de poder dins de l’Ajuntament de Barcelona, moderaria el posicionament a la vegada que es formava una xarxa clientelar; finalment, durant la Segona República, el partit arribaria a ostentar la presidència del govern espanyol, amb un viratge ideològic conservador. Tanmateix, això també provocaria un xoc entre antics radicals i nous militants, que després de diversos escàndols, desavinences i escissions, deixarien el partit sumit en la irrellevància política i al límit de la desaparició.

Una candidatura a la cerca de poder

Després de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), els radicals es trobaven desorganitzats. Els motius eren diversos: el fet d’estar exclòs de les aliances republicanes catalanes, les escissions com les del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo, així com pel fet que Lerroux estava centrat a fer contactes amb sectors conservadors i monàrquics de Madrid.

El poeta i periodista Carles Soldevila feia un retrat del partit. El Partit Republicà Radical no tenia una ideologia concreta i depenia enormement de l’actitud del seu cabdill, Alejandro Lerroux, i després de la proclamació de la República havia cercat el seu espai dins del sistema de partits republicà i va trobar el consens en l’antisocialisme. L’únic posicionament que compactava als radicals.

El partit, havia passat dels antics republicans a ampliar la base, convertint-se en “la post de salvament de nombrosos residus de la Unión Patriótica [el partit de Primo de Rivera] i dels vells partits dinàstics”. El Partit Radical era la formació més còmoda pels que volien mostrar una imatge vinculada al nou règim, indubtablement republicana, però antisocialista – “l’etiqueta radical era la més econòmica de les etiquetes republicanes” -, fent que més enllà de la forma de govern, el canvi de règim no signifiqués res. De fet, Julián Clapera, director del diari La Razón – òrgan dels Sindicats Lliures -, afirmava que “si volgués donar una llista de funcionaris que em van demanar que els ajudés per aconseguir ascensos i augments de sou, no quedarien juntes municipals del partit radical de Barcelona”.

L’encaix dels radicals davant l’Estatut

Els radicals tenien un important pes en el moment de la proclamació de la República. La Conjunció Republicano-Socialista, de la qual formava part, controlava les batllies de les grans ciutats de l’estat espanyol i van ser el segon grup més gran de les Corts Constituents, només per darrere dels socialistes.

Tot i haver promogut un discurs anticatalanista durant dècades, Lerroux es va mantenir ferm en la defensa de l’Estatut de Catalunya, tot i l’oposició de gran part del partit, argumentant que la llibertat catalana era compatible amb la llibertat i interessos de tots els pobles, tal com s’havien acordat en el Pacte de Sant Sebastià de 1930. Tot i això, posava límits: “No puc transigir ni en la qüestió de l’ensenyament, ni en la de l’ordre públic, ni en la de la Hisenda”, i exterioritzava dubtes: jo vull creure que amb l’Estatut no pretenen fer una Nació independent, però per dintre em queda una mena de recança”.

Alejandro Lerroux arriba a Barcelona per participar en un míting amb motiu de les eleccions a Corts Constituents de 1931. Font: Gaspar-Sagarra i Torrents – Arxiu Nacional de Catalunya.

Entre els radicals hi havia posicions molt diferents, de federalistes a centralistes. L’oposició a les aspiracions catalanes tenien en contra principalment els radicals aragonesos, com Darío Pérez, Manuel Marraco, i els antics monàrquics. Com explicava Carles Soldevila, “els radicals aragonesos, esglaiats davant la possibilitat que una llarga tira de llur territori actual s’esllavissi cap a Catalunya combaten l’Estatut a sang i a foc; d’altra banda, els reclutes procedents de la Unión Patriótica, persisteixen en llur dèria anticatalana”. En canvi, hi havia una part d’autonomistes, com Ramón González Sicilia, Josep Puig d’Asprer, Josep Estadella i els radicals valencians, com Juli Just, que eren autonomistes convençuts.

Els radicals barcelonins: escorats a l’esquerra

Malgrat els canvis cap a posicions més conservadors, en començar la Segona República, la formació encara tenia una clara tendència d’esquerres a Barcelona. El líder de la minoria radical a l’Ajuntament de Barcelona, Casimir Giralt(1883-1957), era un dels dirigents històrics. Amb un clar tarannà d’esquerres, s’oposava a la dreta, als monopolis de les grans companyies i defensava amb fermesa la separació de l’estat i l’església. De fet, abans de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, va explicar que optava electoralment per un acostament a ERC i una aliança republicana i d’esquerres, “un front republicà que contraresti i triomfi de l’escomesa dels partits de dreta, més o menys disfressats de republicanisme”.

Com remarcava La Veu de Catalunya, diari de la Lliga Regionalista, mentre Lerroux intentava donar un sentit conservador a escala estatal:

“El seu partit actua a Barcelona en una direcció totalment oposada. A Catalunya el lerrouxisme, en mans dels capitostos radicals, no podrà representar mai un element d’ordre. A Barcelona tampoc no podrà representar mai una oposició a la política de l’Esquerra ni una diferenciació de l’actual comunitat governant, amb la qual s’ha identificat sense escrúpols”. “Representa […] sectarisme antireligiós”

I el diari assenyalava principalment a la minoria radical al consistori.

El Comitè Local del Partit Radical també mantenia una posició més oberta als postulats catalanistes. El president local, Antoni Montanerpublicava una nota el 24 d’abril de 1932, on s’excusava de la seva absència a la manifestació pro-Estatut integral d’aquell mateix dia – que va reunir 200.000 persones segons la premsa de l’època – i afirmava que estava al costat de Catalunya en la seva defensa de mantenir el text tal com l’havien aprovat els catalans en referèndum. Una posició que xocava fins i tot amb les posicions més progressistes de la política de Madrid.

Les estratègies divergents en el si del partit va provocar maniobres per substituir la direcció dels radicals catalans. El gir començava el març de 1932, quan Joan Pich i Pon, president de la Cambra de la Propietat i propietari del Día Gráfico i La Noche, publicava l’article “Després d’uns anys de silenci i alguns d’amargura. – Al reintegrar-me a la vida política”, on anunciava el seu retorn a la política, dins de les files radicals. Pich i Pon trencava el tarannà d’esquerres, ans el contrari, els rivals l’acusaven de no tenir ideologia i que s’hagués adaptat a qualsevol règim, fos republicà, monàrquic i una dictadura. De fet, quan es van restaurar els ajuntaments durant la dictablanda de  Berenguer, el 1930, el dirigent radical va deixar de banda els antics companys radicals i es va asseure amb la bancada de les dretes.

Alejandro Lerroux, amb Joan Pich i Pon a la seva dreta. Font: Sagarra i Torrents – Arxiu Nacional de Catalunya.

Després de l’article, Pich i Pon creava immediatament el Club Republicano, en el Passeig de Gràcia cantonada amb el carrer de Casp, sota presidència d’ell mateix i Alfred Sedó com a secretari. El centre, pel seu caràcter més aristocràtic que obrer va tenir des dels inicis el malnom de “Real Circulo Republicano Radical” i era la constatació del canvi que s’havia forçat.

El viratge en els radicals catalans

En pocs mesos Pich i Pon ja era el cap a Catalunya, i d’ençà d’aquell moment el Partit Radical va estar constantment en crisi, i si essencialment es va mantenir unit, tot i el gir ideològic, va ser gràcies al lideratge de Lerroux. L’anàlisi que feia el periodista Lluís Aymami i Baudina era que el Partit Radical havia passat a representar el paper que havien fet el Partit Liberal i Partit Conservador amb la bandera de l’ordre com a emblema:

“El partit radical seguirà defensat la unitat de la pàtria a Catalunya, exactament com ho ha fet sempre. Amb una ‘petita’ diferència. Que abans defensava cremant convents i ara la defensarà constituint clubs aristocràtics, amb seccions de borsa i finances, i de protecció a la propietat”.

El setembre de 1932, Lerroux havia de suspendre un viatge a Barcelona, per l’estat de rebel·lió d’un grup important dels radicals barcelonins, que no volien acatar a Pich i Pon com a líder local, i es parlava d’una nova reorganització, perquè els “radicals autèntics” s’oposaven al gir de la formació a Catalunya. Finalment el 3 octubre de 1932, Lerroux feia la visita, amb un discurs al Club Republicano, justificant la nova estratègia del partit:

“Se’ns acusa d’obrir-nos de braços a tots els qui volen venir al nostre partit. Per què passa? […] si no admetem tots aquests elements en un partit polítics que els ofereixi garanties per als seus idearis i la seva obra constructiva […] aniran a parar a altres partits o […] formaran un partit que ens donaria a tots la batalla”.

La reestructuració es completava durant el 1933 i feia virar el partit d’un espai d’esquerres a un de centre entre l’ERC i la Lliga. Per Pich i Pon, “el partit havia de dotar-se d’un aire de respectabilitat política i social, que l’allunyés de la imatge incendiària que l’havia perseguit després de la primera dècada del segle”. Això portava a l’arraconament dels vells militants, i la promoció de nous elements, vinculats principalment als negocis com Alfred Sedó Peris-Mencheta, Alexandre Bosch Catarineu o Josep Matheu i Ferrer.

Les escissions del partit a Catalunya

El partit malgrat un canvi total d’orientació, es va mantenir unit, amb algunes excepcions. El cas més important és segurament el del diputat Jaume Simó Bofarull que el 6 de juliol 1932 se separava de la minoria radical justament per la reorganització que s’havia produït a Catalunya. El 24 de juliol del mateix any formava el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines (PRAT), que en les eleccions al Parlament de Catalunya aniria col·ligada amb ERC i obtindria quatre escons, mentre els radicals no n’obtindrien cap.

El 9 gener de 1933 apareixia un manifest per separar-se de Lerroux, impulsat entre altres militants per Enric Tubau, un lerrouxista històric, que analitzava el trencament principalment per la qüestió del catalanisme. El dirigent afirmava:

“S’ha de tenir en compte que per espai de molts anys, a Catalunya un veritable sentit esquerrà, era el radical, si bé mantenia adjectius certs aspectes, amb els quals no hi podíem estar tots d’acord; per exemple, el nacionalisme espanyol, que personalment mai no hem defensat”.

I prosseguia dient que “els que ens hem separat, enteníem que per sobre de tot, calia resoldre, a Espanya, el problema del règim polític” però “la vinguda de la República ençà el partit radical no ha sabut seguir el camí que la seva pròpia tradició li tenia marcat”. Creia que el partit sí que havia mantingut la significació anticatalanista, però havia abandonat la significació esquerrana.

El mateix gener, arran del manifest, es crearia el Partit Republicà Radical de Catalunya, amb un Consell Provisional format per Alsamora, Ariño, Bataller, Benet, Banús, Bonada, Casero, Comas, Guàrdia, Ortega, Segura, Tubau, Vitaller (M i V) i Enriqueta Gallinat. L’escissió tenia una importància relativa, tenint en compte que Enriqueta Gallinat i Vicenç Vitaller havien estat respectivament sotspresidenta i president de les Joventuts Radicals de Catalunya. El nou espai va donar suport a ERC en les eleccions generals de novembre de 1933 i s’hi acabaria integrant.

Cartell anunciat un míting d’Alejandro Lerroux amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya. Font: Josep Maria Sagarra i Plana – Arxiu Nacional de Catalunya.

Arran del manifest, el comitè local dels radicals, amb els presidents dels centres del partit i ja controlat pels dirigents conservadors, acordava l’expulsió immediata de tots els signants. Tanmateix, el president de l’Ateneu Radical del Districte V, el regidor barceloní Josep Samblancat, decidia paralitzar l’expulsió, dient que no tenien autoritat, fet que provocaria que l’entitat fos considerada fora de la disciplina de partit i el regidor expulsat.

El regidor Samblancat feia un dur discurs contra el que fins llavors havia estat el seu partit:

“No és dolorós que quan un home que ha fet de la política una religió vinguin homes sortits de tots els camins de la dictadura i de la monarquia vinguin a discutir la disciplina d’un home? Els senyors que han donat la disposició no tenen força moral per decidir. Ell no se’n va fins que qui té real autoritat per fer-ho no decideixi. Quan el 14 d’abril va prendre possessió de la Jefatura de Policia, a la llista de confidents trobà tots els monàrquics que ara són al Partit Radical. ¿I són aquests monàrquics els que l’han de treure? No!”.

En una assemblea general el 23 de març l’Ateneu Republicà Radical del districte V, amb l’assistència de 500 socis, es declarava independent, reafirmant el seu sentiment de republicans federals i declarant-se un partit republicà independent. Unes setmanes més tard, en una conferència pública al ja Ateneu Republicà Radical Independent, Samblancat afirmava que “ni com a radicals ens interessa el Poder, si aquest ha d’ésser un perill per a la República i no ens convenç que Lerroux pugui fer obra més revolucionària del braç de Maura, que del braç de Prieto”. “Avui és Azaña el que fa de republicà-radical, que és com nosaltres entenem que han d’actuar els republicans d’avui. El que fa Lerroux no ho vull qualificar per pietat”.

L’exministre Josep Estadella, un dels radicals més catalanistes, també abandonaria el partit el 1935. Les escissions van ser un tema relativament menor en comparació al malestar que hi havia i, de fet, en les eleccions municipals de 1934 cap dels dotze regidors radicals va repetir a les llistes electorals.

La configuració de les candidatures per les eleccions

En les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, les úniques en el període republicà, els radicals no obtenien cap escó. Les setmanes anteriors, els diaris ja remarcaven les dificultats de confeccionar una candidatura viable que satisfés els vells republicans i els nous radicals, “es tan difícil d’harmonitzar els gustos – i els interessos – de la gent de poca roba i de l’aristocràcia”.

Els radicals van fer grans desencerts durant la campanya, en part era una conseqüència del desconcert en el partit. En les eleccions van dur a terme una estratègia d’incloure representants de centres regionals – tots desautoritzats per les entitats – que va ser vist com un intent de dividir entre catalans i no catalans. “Es indiscutible que va comportar una gran reacció en les files d’ERC, mobilitzant els reticents”, a més d’altres errades, com per exemple, una declaració de Diego Martínez Barrio a un míting al Teatre del Bosc dient que votar ERC era votar a Azaña, quan en aquell moment era un polític molt popular entre els catalans d’esquerres.

L’any següent, de cara a les eleccions generals de 1933, L’Opinió, diari vinculat a ERC, assenyalava que el Partit Radical a Catalunya estava dividit en tres blocs: radicals humils, radicals de prestigi i exmilitants de la Unión Patriótica. Pich i Pon, en una reunió amb els dirigents hauria explicat la intenció de Lerroux de confeccionar la candidatura dividida en tres grups: quatre o cinc llocs pels elements de base del Partit, quatre o cinc dirigents pels líders històrics del partit i la resta amb elements industrials i del comerç que s’havien unit a les files després del 14 d’abril. Per la Campana de Gràcia, ja sota control del sector d’Estat Català d’ERC, “el lerrouxisme barceloní només s’aguanta perquè així els convé a quatre vius que tenen l’esperança que si un dia puja en Lerroux al Poder, podran assaltar tots els càrrecs”.

El 1933, quan el trencament amb ERC ja era total, la crítica anava més enllà: “Banquets, mítings, conferències, campanyes violentes des d’El Progreso, homenatges… no s’estan de res. Ells no s’adonen que fan una pestilència cadavèrica i que la gent se n’aparta amb repugnància” i posava un exemple:

“Santamaria [regidor a Barcelona] anuncia una conferència sobre el perquè ell i els seus amics són lerrouxistes. Prou que ho sabem i no cal que s’escarrassi. De modest carrilaire a gran senyor i príncep de tot un districte municipal, gràcies a la bandera lerrouxista i en contacte amb les grans empreses financeres, no s’ha pas d’ésser gaire llest per comprendre la seva abnegació al lerrouxisme”.

Joan Pich i Pon surt d’exercir el seu vot en les eleccions generals de 1933. Font: Josep Maria Sagarra i Plana – Arxiu Nacional de Catalunya.

La situació esperada la trobem després dels Fets d’Octubre de 1934, quan en una nota el Consell Regional del Partit Republicà Radical a tots els comitès provincials catalans, es demanava:

“Recollir, urgentment, dels comitès de totes les ciutats i pobles de Catalunya, les llistes amb els noms de militants del Partit que puguin ocupar places de Comissions gestores, secretaris municipals, regents d’escoles de primera ensenyança, etc. per a facilitar la tasca del Consell regional, en arribar el moment d’oferir noms per a la reorganització política i administrativa de la regió catalana en el moment s’escaigui”.

En el cas de Barcelona, els regidors van ser apartats, independentment de si estaven processats, i el gener es va nomenar Pich i Pon com a alcalde únic i president interí de la Generalitat. Posteriorment es formaria una comissió gestora, de regidors nomenats a dit, controlada pels radicals i de la mà de la Lliga i de partits monàrquics. Una situació que es repetiria en la majoria de les principals localitats catalanes.

Tanmateix, escàndols de corrupció a gran escala, com l’afer Strauss (o estraperlo) i l’afer Nombela (1935), provocaven la dimissió de Lerroux i Pich i Pon. Com a conseqüència, els òrgans directius del partit a Catalunya es dissolien, els càrrecs més crítics abandonaven la formació, com el regidor de Barcelona, Frederic Frigola, i altres membres aposten per sumar-se a la dreta o a l’esquerra. Finalment, el partit deixava de ser una eina útil i es trobava en plena crisi i en ple procés de descomposició.

A les eleccions generals de 1936, que posaven fi al bienni negre(novembre de 1933 – febrer de 1936), el partit ja era només era una ombra d’allò que havia estat. Els radicals només aconseguien cinc escons, molt lluny dels noranta-quatre de cinc anys abans a les eleccions constituents. Els lerrouxistes quedaven sumits en la irrellevància política i ni el mateix Lerroux obtenia l’acta de diputat. El partit es va presentar a Catalunya amb el Front Català d’Ordre, juntament amb les forces de dreta, però excepcionalment va anar en solitari a Lleida. El resultat en aquesta demarcació va ser d’un 3,48% dels vots i cap diputat, un final més que anunciat que es produiria de manera definitiva en començar la Guerra Civil.

Read More

Avui en dia, gairebé és vox populi que durant la Guerra Civil (1936-1939) la Segona República (1931-1939) fou ajudada per les famoses brigades internacionals i pels soviètics així com que l’Alemanya nazi i els italians prestaren ajuda als sollevats autodenominats “nacionals”. Això no obstant, hi ha molt desconeixement i mitologia respecte a qui van ser els conspiradors i encarregats d’organitzar i finançar el sollevament que va desembocar en aquesta cruenta guerra fratricida. Popularment, s’atribueix gairebé la totalitat de la responsabilitat del cop d’estat a l’exèrcit i als grups paramilitars feixistes o carlins. Tot i que això no és fals perquè foren ells qui aportaren el capital humà i el múscul que necessitava militarment el sollevament, no és més que la punta de l’iceberg respecte a qui van ser els organitzadors i possibilitadors realment d’aquest cop. Actualment, ja s’han escrit rius de tinta sobre la mateixa conspiració que trenquen amb la creença que el sollevament va ser una acció purament militar i demostren que l’origen de la conspiració es troba en una important trama civil, organitzada per partits i organitzacions contràries a la Segona República. Dita trama civil va aglutinar tant recursos materials com suports econòmics i socials de capital importància que posteriorment va posar al servei de la Unión Militar Española (UME) i dels militars que s’havien sumat a la conspiració i que van ser clau a l’hora de materialitzar el cop d’estat. D’aquesta manera, serien els participants d’aquesta trama civil i els seus valedors, i no els militars, els ideòlegs veritables del sollevament.

Així doncs ens centrarem aquí a desenterrar quins van ser els suports econòmics més importants que va aconseguir la trama civil per tal d’entendre millor els agents i els interessos que van prendre part en el finançament del cop del 18 de juliol de 1936 que va desembocar en un dels fets més importants i significatius de la traumàtica història recent del nostre país.

Conspirant contra la Segona República

Cal entendre, doncs, que quan parlem dels suports econòmics que va aglutinar la trama civil fem referència a la conspiració que es va organitzar una vegada va fallar el cop d’estat del general San Jurjo l’any 1932 i fins a la materialització del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, excloent pròpiament el període de la guerra civil.

Les conspiracions contra la segona República ja es donaren des de la seva proclamació el 14 d’abril de 1931. Aquestes, citant a l’historiador Ángel Viñas, correspongueren a les formacions de dreta que no s’identificaven amb els valors democràtics del règim republicà, i foren les que varen utilitzar de forma més persistent la via de la conspiració per intentar subvertir-lo. Les primeres foren els diferents grups monàrquics alfonsins que conspiraven per enderrocar la República i restaurar l’exmonarca Alfons XIII (1902-1931). Segons l’autor, la formació que de forma més consistent i exitosa va conspirar contra la República des del mateix 14 d’abril de 1931 fins al 18 de juliol de 1936 foren els monàrquics alfonsins de Renovación Española, adjectivats com a calvosotelistes (en referència a un dels líders del partit Calvo Sotelo). Això no obstant, no va ser fins a la fallida de l’intent de cop d’estat del 30 d’agost de 1932 per part del general alfonsí San Jurjo que els monàrquics van començar a entendre que enderrocar la República seria una empresa complexa que requeriria una forta organització, estratègia i suport. D’aquesta manera els alfonsins de Renovación Española buscaren el suport i la participació d’altres grups antirepublicans, reaccionaris i filo-feixistes com les Juventudes de Acción Popular, la Falange de las J.O.N.S. de Primo de Rivera i la Comunión Tradicionalista, de caràcter carlí i profundament conservador.

Constitució de l’oficina electoral denominada Tradicionalistes i Renovació Espanyola (TYRE). Assegut en el centre Antonio Goicoechea, flanquejat pel comte de Rodezno i Víctor Pradera. Darrere, entre altres, el comte de Vallellano i Ramiro de Maeztu. A l’esquerra de la fotografia, Pedro Sainz Rodríguez. Font: Wikimedia Commons

Així doncs, com assenyala l’historiador Martí Marín, els principals conspiradors i artífexs del sollevament eren una xarxa territorial d’organitzacions polítiques minoritàries antirepublicanes que desitjaven el restabliment al tron de l’exrei Alfons XIII. Alhora, també assenyala que una dada que ajuda a entendre amb claredat el caràcter de la conspiració és el pacte entre monàrquics i la Falange. Pedro Sainz Rodriguez, dirigent fonamental de les files monàrquiques, signà l’any 1934 el document de col·laboració amb José Antonio Primo de Rivera on es parlava de quines característiques hauria de tenir el ‘nou estat’. Segons Marín, el més curiós és que no es detenen en qüestions com el model d’estat (monarquia, república, dictadura, etc…). Els temes centrals foren la defensa del sistema capitalista i del statu quo, és a dir la propietat privada sense cap intervenció, sense reformes ni expropiacions, mantenint l’ordre vigent. Alhora plantejaven la necessitat d’eliminar socialistes, anarquistes i comunistes així com els partits nacionalistes perifèrics. Tant si eren de dreta com d’esquerra només s’acceptaria el nacionalisme espanyol. Aquest fet és esclaridor per entendre el caràcter de la trama i el mateix sollevament així com per entendre per què va aglutinar els suports econòmics de l’alta burgesia i de l’oligarquia terratinent que temien perdre els seus negocis.

Paral·lelament aquests grups intentaren des d’un bon principi incidir en la Unión Militar Española, fundada l’any 1933 per l’oficialitat de l’exèrcit més antirepublicana i susceptible de participar en una rebel·lió armada, per tal d’aconseguir el seu suport. D’aquesta manera s’asseguraven, com diu Viñas, de tenir un escut protector d’antirepublicanisme militant i emissor de discursos i relats públics incendiaris i desestabilitzadors dins de l’exèrcit, element clau per a una posterior insurrecció armada. La UME entrà en col·laboració amb la trama i es dedicà a tasques de difusió de discurs dins l’exèrcit.

Així, els recursos que va tenir i que va aglutinar la trama civil es van concebre per contribuir sense descans a la creació i desenvolupament d’una atmosfera de conflictivitat social i de sensació d’inestabilitat política en la qual s’intensificava el combat polític com a pas previ d’un conflicte armat. En resum, es tractava de desestabilitzar la República per “legitimar” l’acció militar. En aquesta tasca destacà la famosa “dialèctica de les pistoles” de la Falange, que consistía en augmentar la conflictivitat social amb assassinats polítics. Cal que quedi clar que els conspiradors sempre van desitjar l’esclat d’un conflicte armat. Antonio Goicoechea, important personalitat monàrquica alfonsina en contacte amb la Itàlia feixista, així ho planteja a Mussolini el mateix 1935 quan buscava ampliar el suport d’aquest.

Calvo Sotelo en un míting de Acción Popular a Sant Sebastià, el 1935. Font: Wikimedia Commons

Això no obstant, un dels fets més significatius i interessants de la trama civil són els suports econòmics que va aconseguir. Tot i la falta de moltes fonts, evidències i proves, les activitats d’aquesta trama foren finançades, en principi, per aportacions d’una gama social molt famosa i extensa d’oligarques i empresaris que dedicaren molts esforços econòmics per assegurar-se que a la trama no li faltava de res. Aquests van dedicar-se a aconseguir tot el que pogués faltar per a la insurrecció per, com hem vist abans, assegurar-se que l’statu quo respecte a la propietat no era subvertit per les diferents agrupacions polítiques que operaven durant el període de la República.

Tot i el caràcter i les formacions polítiques que la varen formar, per entendre el paper de la trama civil fins a l’esclat de la guerra civil és necessari esmenar que a partir de febrer de 1936, després d’una altra insurrecció fracassada per part d’una junta de Generals, la situació va canviar i tota aquesta trama es va haver de supeditar al comandament de la trama militar d’alguns generals de l’exèrcit i, en concret, del general Mola. Ell s’encarregà de l’organització de la insurrecció militar i de coordinar l’acció de l’exèrcit amb les agrupacions paramilitars de la trama civil.

Al final, els diferents projectes insurreccionals es conciliaren en un sol pla subversiu que els aglutinà a tots. D’aquesta manera, l’exèrcit exigí a totes les altres organitzacions de la dreta contrarevolucionària que se supeditessin a la seva estratègia sollevada i al model d’estat que volien imposar, que en principi no anava més enllà de la proclamació d’una dictadura militar en un règim d’excepció temporal que havia de retornar al monarca de l’exili.

Amb aquestes premisses podem endinsar-nos pròpiament a la qüestió del finançament de la trama civil.

Finançant el sollevament

Respecte als primers suports econòmics de la conspiració durant els anys inicials de la República, l’autor González Cuevas va recuperar en el seu llibre, Acción Española. Teologia política y nacionalismo autoritaro en España (1913-1936), una llarga llista de Francisco Moreno Zuleta, comte dels Andes, terratinent i polític durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1939), d’on figuraven els primers inversors (la gran part d’ells aristòcrates i nobles) i les quantitats atorgades per a la conspiració, que ja l’any 1933 gaudia d’un fons de més de 20 milions de pessetes. Entre la multitud de personalitats destaquen ja Juan March, amb qui ens aturarem més endavant, amb una donació de 2 milions de pessetes, i més d’una vintena de comtes i ducs. Amb això s’assentaven les bases econòmiques per al desenvolupament de la conspiració i el sosteniment de la causa monàrquica a l’interior.

Aquesta sembla ser la pista més solvent i completa que tenim actualment respecte dels primers suports econòmics del cop per part de les elits. Així, podem observar que aquesta primigènia acumulació de capital i importants suports econòmics entre les elits econòmiques espanyoles va ser el punt de partida per a l’articulació del sollevament militar, el finançament de les futures accions i, en definitiva, la consecució del cop, que en aquest moment era embrionari. D’aquesta manera també van mostrar el ràpid caràcter reaccionari de la conspiració, ja que el fet que se sumessin tants aristòcrates és indicatiu de la por i del rebuig als canvis que estava portant la República. No obstant això, en aquest moment es tracta únicament d’una suma d’aristòcrates i les seves petites fortunes, motiu pel qual la seva participació no passa dels seus contactes i el seu finançament.

D’altra banda, un home que la historiografia coincideix en assenyalar com el principal avalador en l’àmbit econòmic de la conspiració és el famós banquer mallorquí Juan March. Respecte al nombre d’activitats financeres que el banquer Juan March va realitzar per al bàndol revoltat s’han fet algunes valoracions globals però cap aconsegueix partir de dades gaire precises. L’historiador José Ángel Sánchez Asiaín, en la seva obra magna, La financiación en la guerra civil española, afirma que les ajudes de Juan March a la revolta, fins i tot amb el que sabem, són una incògnita. Els diferents estudis que hi ha són petites sumes d’operacions específiques disperses que en prou feines permeten quantificar el pes de la seva ajuda en el cop i aproximar la magnitud de la seva participació.

No obstant això, sabem que aquest banquer va estar implicat des pràcticament el principi de la revolta participant en nombroses activitats financeres al servei dels rebels. Bona part de les seves ara conegudes ‘peripècies’ en l’ajuda prestada van ser documentades gràcies als arxius de la banca anglesa Kleinwort, de la qual March era client i usava per a la realització de diverses operacions. Aquest banc va estar molt ficat en política espanyola i estava molt lligat al finançament del cop a través de la figura de March, i va ser el mitjà pel qual aquest va pagar el Dragon Rapide perquè Francisco Franco pogués volar de Canàries al Marroc i posar-se al capdavant del comandament de l’exèrcit espanyol que romania a Àfrica al començament de la guerra.

A més, Asiaín assenyala que Juan March era l’únic amb suficients actius financers a l’estranger per a poder ser el creditor dels pagaments pels avions italians que es van agenciar amb la firma del contracte amb la Itàlia feixista l’1 de juliol de 1936. Fins i tot va anar més enllà comprant l’empresa d’aviació militar Savoia per a agilitar l’enviament d’aquests avions. Asiaín també recull una donació de 500 mil lliures l’any 1937 així com una deposició de 104 tones d’or al Banc d’Itàlia com a garantia per a l’enviament constant d’avions, combustible, carros de combat, armament lleuger un cop comencés la insurrecció.

Al seu torn, March havia posat al servei del general Mola, militar en cap de la conspiració i anomenat “El Director”, quan aquest va ser traslladat a Navarra abans del cop una cartera de valors amb 600 milions de pessetes per a cobrir qualsevol despesa o necessitat de garanties, cosa que evidencia que la conspiració no havia de patir per quedar-se sense actius.

Paral·lelament, March va aconseguir un subministrament petrolífer de dos milions de tones de la TEXACO estatunidenca per al bàndol nacional mitjançant el pagament de 6 milions de dòlars. Per si no fos prou, més tard l’historiador Ferrer Guasp va demostrar que també es van realitzar compres importants de carburants a l’empresa Shell, encara que no es coneixen les dades concretes de les quantitats pagades o de petroli concedides, se sap que van ser transportats amb vaixells anglesos pagats pel mateix March. En resum, i tal com assenyala Asiaín: No sembla, doncs, que hi hagi molts dubtes sobre el fet que el banquer mallorquí financés almenys les primeres adquisicions petrolíferes de combustible dels revoltats, que van ser sens dubte les més importants, tant per la seva oportunitat, com per la seva significació.

Així doncs, tal com han assenyalat els historiadors Piñeiro, Ferrer Guasp i Massot i Muntaner, Juan March va ser el banquer de la revolta i va ser el principal valedor d’aquesta a l’estranger. El seu prestigi i pes en el món financer europeu li van garantir moltes simpaties al bàndol revoltat i facilitats en les seves transaccions. A més, com un dels homes més rics d’Europa, March tenia actius en diverses entitats bancàries europees, la qual cosa li permetia disposar de fons ràpidament per a qualsevol transacció necessària. D’aquesta manera, aquests historiadors afirmen que Juan March, fins i tot amb totes les llacunes i incerteses entorn de la seva persona, va ser l’home sense el qual els rebels no haguessin pogut guanyar la guerra, perquè els seus enormes esforços van ser els que van aconseguir els recursos que el bàndol sollevat anava necessitant.

A part de March, són conegudes aportacions econòmiques d’altres personatges notables del conservadorisme. D’aquesta manera, l’historiador Borja De Riquer va treure a col·lació el paper del polític català Francesc Cambó. De Riquer afirma que no se sap amb certesa quina va ser la quantitat i el grau de la seva aportació econòmica, però es dedueix que va ser un nivell elevat de diners perquè són conegudes les seves reprimendes a altres empresaris per no posar al servei de la revolta més recursos econòmics. Les seves activitats subversives es van realitzar a Itàlia i França, fundant una oficina de propaganda a París que rebia mensualment 140.000 francs. La pista més solvent és que va promoure una col·lecta en cercles internacionals en els quals s’especula que es van recaptar 410 milions de pessetes.

Menys coneguda és la participació de José Luis d’Oriol, marquès, empresari fundador d’Hidrola (Futura Iberdrola) i fundador de l’empresa de patents ferroviaris, la Tren Talgo. Tot i que encara que no se sap quina quantitat exacta va donar, va oferir la seva fortuna personal al bàndol revoltat. Al seu torn, s’hi troben els noms de Joaquín Baletzena, Miguel María Zozaya i Fernando Contreras, industrials bascos i oligarques agraris de la zona, les aportacions exactes es desconeixen més enllà del fet que es van produir.

Valoració final

Per a finalitzar, i recollint tot l’exposat, cal destacar la recent interpretació d’Ángel Viñas a ¿Quién quiso la Guerra Civil?, on, a partir dels càlculs de les equivalències de Sánchez Asiaín, valora que el cost de la revolta va ascendir a una suma equivalent de 700 milions d’euros. Aquest cost, repartit entre el preu dels avions, el material italià, el Drac Riptide i un fons de reserva per a qualsevol despesa, hauria estat assumit en gran part per Juan March, ja que, com hem vist, a més de la seva fortuna personal, gaudia de negocis i participació en diferents bancs i entitats que li van permetre donar garanties en la compra del material italià i portuguès i de carburants, i assegurar la cobertura de qualsevol despesa necessària. Per tant, tal com afirma aquest autor, aquestes apreciacions només donen un pàl·lid reflex, absolutament mínim, del que degué costar la preparació del cop al llarg de l’actuació de les trames civil i militar.

Així doncs, observem que, amb el que se sap avui dia respecte al finançament del cop, destaquen, en la seva preparació i en els seus inicis, sobre les altres aportacions minoritàries, el paper del banquer mallorquí i la Itàlia feixista, perquè un va aportar la major part dels diners i les garanties, i l’altra el material bèl·lic i els avions. Se sap, com s’ha exposat, que va haver-hi altres suports econòmics i logístics importants. No obstant això, amb el poc que sabem sobre aquests, podem intuir que el paper central i determinant el va jugar, bastant per sobre dels altres, Juan March, perquè, a banda del grandíssim fons d’inversió que va oferir per a cobrir despeses, va ser el principal valedor per a les transaccions de compra de material i recursos amb Itàlia, Portugal i la TEXACO, ja que només ell gaudia d’importants quantitats de diners en altres entitats bancàries a les quals podria acudir amb velocitat.

Finalment, cal destacar, que hi ha molt poc investigat sobre el cost total i els suports financers exactes al cop, ja que moltes fonts segueixen escampades, han estat eliminades o són desconegudes, per la qual cosa tot l’exposat és una lleugera apreciació respecte a una dispersa suma d’operacions que han permès una mera aproximació als agents i recursos destinats per a aquest cop. Sabent això, comprovem que, respecte al tema del finançament, hi ha moltes qüestions obertes. De fet, cada transacció esmentada podria ser fruit del seu seguiment particular per a reconstruir els passos financers del cop. Però el que es veu amb claredat és la voluntat de les elits econòmiques, i en concret de Juan March, de mantenir els seus privilegis i contribuir a la seva defensa mitjançant el finançament d’aquesta conspiració.

Read More

“Somos una escuela ambulante […]
donde no hay que aprender con lágrimas”
Manuel Bartolomé Cossí, 1931

Sens dubte, tant l’educació com la cultura són eixos vertebradors de qualsevol societat. De fet, fins i tot es podria dir que el conjunt de valors i coneixements que conformen cada un dels eixos, són el fonament en virtut del qual interpretem i organitzem la nostra realitat particular. Nogensmenys, hom considera l’accés a la cultura com un mecanisme d’apoderament popular. Per la seva part, les «missions pedagògiques» (1931-1937) van ser una experiència d’educació popular sense precedents. Considerades una de les primeres iniciatives culturals de la II República espanyola, les missions van formar part d’un ampli projecte educatiu de reforma amb una innegable significació cívica i cultural, però també política. Així doncs, no pot ser menystingut l’interès de la jove República per fer-se amb el suport d’una població rural que es malfiava de les urnes. I encara més, es tractava d’una població tradicionalment desposseïda dels grans avenços que arribaven a les ciutats. En els casos més extrems, el seu estil de vida era més proper a l’existent en els segles XVI i XVII que no pas a la mentalitat d’una societat moderna, i, per postres, totes aquestes asimetries van contribuir a engrandir una més que notable desconfiança enfront el nou projecte polític republicà.

Amb el decret del 29 de maig de 1931, el govern provisional de la República accedia a les demandes que la cèlebre Institución Libre de Enseñanza venia plantejant des de la segona meitat del segle passat. El decret donava pas a la creació del Patronato de Misiones Pedagógicas, amb l’encàrrec –segons dicta l’article primer– de “difundir la cultura general, la moderna orientación docente y la educación ciudadana en aldeas, villas y lugares con especial atención a los intereses espirituales de la población rural.”. S’encetava així un projecte pedagògic que es proposava, ni més ni menys, acabar amb l’aïllament que distanciava dos mons propers geogràficament, malgrat que allunyats en termes físics i morals.

L’abast de les missions

La primera de les missions va tenir lloc el 17 de desembre, en el poble segovià d’Ayllón. Fins allà es van desplaçar els components de la primera missió organitzada pel Patronato. És destacable que portessin ja en aquesta primera visita un cinematògraf amb so. Sobretot si es té en compte que –com a molts dels pobles que visitaren– a Ayllón encara no havia arribat l’electricitat. Poc després arribaria la missió de Navaclán (Toledo); més tard –al febrer de 1932, la de Valdepeñas de la Sierra (Guadalajara). Així fins a traslladar-se cap aproximadament 1.200 localitats en poc més de cinc anys. Encara més, gairebé 7.000 pobles es van beneficiar de les més de 200 missions que s’organitzaren i de la resta de serveis i activitats promogudes pel Patronato.

Missions Imatge 2
Públic durant una sessió de cinema a la fresca a les Alpujarras (Andalucía). Les cares dels assistents parlen per si mateixes. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

Van contribuir a l’empresa pedagògica més de mig miler persones. Entre aquestes poden ser destacades personalitats del món de les lletres, com María Moliner, Rafael Dieste, Antonio Machado, María Zambrano, Federíco García Lorca o Luis Cernuda; del món de l’art, com els pintors Ismael de la Serna i Ramón Gaya i Pomés, o el músic Eduardo Martínez Torner, entre tants altres artistes. No obstant, faltaríem a la història si reduíssim la qüestió a l’acció d’uns pocs noms coneguts. Van ser moltes les persones –gairebé anònimes– que van participar, amb el seu entusiasme i la seva voluntat, en les successives missions. Només així s’entén la rellevància del projecte. Una mostra és suficient: van ser les biblioteques rurals a càrrec del Patronato, les encarregades de dur a terme la que fou la més gran de les campanyes de lectura mai organitzades a la història espanyola. Els missioners van repartir 5.522 biblioteques a les diferents escoles rurals que es beneficiaren de la seva acció.

La majoria d’aquestes escoles s’ubicaven en petits pobles repartits al llarg del territori. De fet, algunes pertanyien a aldees que tímidament superaven el centenar d’habitants. D’altra banda, la major part de les localitats visitades l’any 1932 es concentren geogràficament a les províncies de Madrid, Toledo i Càceres. Els missioners van participar aquell any en dinou missions diferents. La seva durada vorejava els sis dies, tot i l’excepció que va suposar la visita de dinou dies a Alcubilla de Avellaneda (Soria) i als seus voltants. Per la seva part, el ministre d’Instrucció Pública –el tarragoní Marcelino Domingo– ho havia deixat bastant clar en el preàmbul del decret: “Se trata de llevar a las gentes, con preferencia a las que habitan en las localidades rurales, el aliento del progreso y los medios de participar en él […] aun los más apartados”. El repte era difícil, tot i que no impossible.

Bona part de les experiències van ser recollides a les memòries dels llibres del Patronato (1934 i 1935). En ells els seus protagonistes ens parlen de pobles poc assidus a les visites. Així doncs, no hauria de sorprendre’ns les múltiples reaccions i rebudes que van trobar al seu pas –menys encara si atenem la gran quantitat de públic que es va beneficiar de les seves activitats. L’acollida, generalment, va ser afectuosa i cordial. Si bé uns pocs van recelar de la presència de desconeguts al seu poble, uns altres quedaren sorpresos al veure per primera vegada un vehicle a motor, o directament s’espantaven al cinema quan observaven la imatge en moviment, d’un tren que es dirigia cap a ells

Missions Imatge 3
Cartell del Coro y Teatro del Pueblo anunciant la seva propera actuació en algun poble de Madrid. Font: Museu Reina Sofía.

Malgrat que la major part de les activitats van ser ben rebudes, no tot van ser flors i violes. Per exemple, els missioners encarregats de visitar La Baña (Lleó) ens expliquen com en un primer moment, els veïns van optar per ignorar l’arribada dels missioners. Tampoc van ser fàcils les primeres hores als pobles de Zalduendo (Alava) i Respenda (Palència). En ells havien estat difosos rumors i falsedats que buscaven “prevenir” contra les missions. Tot i aquestes primeres impressions, la immensa majoria de persones  (infants, dones, homes i gent gran, sense excepcions) van participar i gaudir amb l’experiència. Manuel Bartolomé Cossío, president del patronat, els prevenia de la següent manera: “No tengáis miedo. No venimos a pediros nada. Al contrario; venimos a daros de balde algunas cosas”.

Entre les activitats més destacades trobem el servei de biblioteques (que repartí mig milió de llibres); el Museu del Poble o Museo Circulante (el qual comptava amb reproduccions de les obres més destacades del Museu del Prado); el Retablo de Fantoches; el cinema; així com el servei de música i el Coro y Teatro del Pueblo. Centenars d’activitats omplen les memòries dels llibres. Milers van ser les persones que es van beneficiar de l’empresa pedagògica. Una obra que volia arribar a petits i grans per igual, i on l’aprenentatge era assumit com el producte d’un procés de gaudi i enriquiment. Per a molts allò significava una novetat totalment imprevisible i desconeguda. Sens dubte, aquells pobles abandonats, tant diferents i distants del món de les ciutats on es gestava la modernitat, suposaven tot un repte pel republicanisme i la República.

L’institucionisme i les «missions ambulants»

Fins a l’arribada de la Segona República, el projecte va estar desproveït de qualsevol suport oficial per part dels diferents règims i governs que es succeïren en el poder. Per posar només un exemple, l’any 1907 la força dels conservadors durant el «govern llarg» de Maura –amb Faustino Rodríguez-San Pedro al capdavant del ministeri d’Instrucció Pública– rebutjava la proposta de crear un cos de missioners ambulants. Malgrat els impediments, la reivindicació dels institucionistes no va defallir. El camí va ser llarg i tortuós, tanmateix, la confluència política que es donà durant el bienni progressista (1931-1933) entre institucionistes, socialistes i el regeneracionisme democràtic va possibilitar la materialització de les missions.

Com ja s’ha deixat entreveure, des de finals del XIX s’havia escampat entre diferents cercles intel·lectuals una reivindicació que reclamava la necessitat d’intervenir espiritualment en les zones rurals. Però, què és ben bé l’institucionisme i quines eren les seves propostes? Els principals impulsors del moviment van ser Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossío. El seu nom dimana de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), creada l’any 1876 com a mostra de rebuig al «decreto Orovio» –el qual prohibia la llibertat de càtedra. De la ILE, primer Giner i després Cossío van ser els seus directors. Les seves demandes es basaven en la necessitat de modernitzar l’educació espanyola, per això, entre les diverses aportacions convé ressaltar la introducció a l’Estat espanyol d’aquelles corrents pedagògiques més modernes i innovadores que existien a l’Europa de finals de segle. D’altra banda, tampoc hi ha dubte de la connexió que es donà entre el moviment institucionista i el krausisme. Talment, paga la pena aturar-se un moment en aquesta qüestió.

Missions Imatge 4
D’esquerra a dreta: Manuel Bartolomé Cossío, Francisco Giner de los Ríos y Ricardo Rubio. Font: Aguilar Digital.

A grans trets, es podria dir que el krausisme va ser un dels pensaments més genuïns de totes les corrents progressistes espanyoles. Convé aclarir que el krausisme no fou una filosofia unitària, sinó que anà canviant amb les successives generacions. De fet, si comparem el pensament de Giner amb el d’altres krausistes, les diferències són més que notables. També altres personalitats –com Altamira– s’adheriren al moviment institucionista, però mantenint les distancies amb el krausisme. Per a no allargar-ho gaire més, només puntualitzar que sense la influència de la filosofia krauso-institucionista, es fa dificil comprendre bona part dels arguments que donaren pas a les missions republicanes. Tan difícil com dissociar els influxos del regeneracionisme, del context en que es desenvolupa l’institucionisme. Em limitaré a escampar algunes de les seves idees a mesura que avancin els fets.

En el seu marc de reivindicacions, l’institucionisme sostindrà durant dècades la necessitat de crear «missions ambulants». Sota aquesta idea, més o menys genèrica, s’agrupaven un conjunt d’accions concretes que prendran forma a mesura que s’oficialitzi i s’implementi el projecte. Un breu repàs cronològic aclareix la seva evolució.

La primera figura que va reclamar la posada en marxa de les anomenades «missions ambulants», va ser el llavors director de l’ILE Giner de los Ríos (1881). El succeïren d’altres com el ja esmentat Cossío (1882); l’historiador Joaquín Costa (1899); el pedagog Ángel Llorca (1909); el llavors director de primer ensenyament, Rafael Altamira (1912); i una dècada després, tornaria a insistir el mateix Cossío (1922). Com a mostra de l’arrelament de la proposta en aquest mig segle de reivindicacions, és un fet destacable que fins i tot el comte de Romanones s’afegís a la demanda en 1913. A més a més, també es van donar iniciatives fora de l’institucionisme, com la de Puig Cherta a Falset.

Dos mons i un Estat

Més enllà del fonament teòric que donà consistència al projecte, cal també que ens preguntem per quina era la realitat rural a la que s’adreçava. A l’albada de la Segona República, l’economia espanyola continua sent predominantment agrària. D’altra banda, si bé llavors l’estructura demogràfica es trobava immersa en un procés de canvi gradual, cal també recordar la desigual repartició de la seva població arreu dels territoris. En efecte, l’augment demogràfic (dels 18,6 milions d’habitants en 1900 als 23,5 milions per 1931) coincideix amb un notable trasbals interior de població. Aquest desplaçament de persones que abandonen les zones agrícoles menys dinàmiques per incorporar-se a la vida productiva de les ciutats industrioses, farà encara més evident la distància que separava els dos mons.

A començaments del segle XX, els alts nivells de desigualtat certificaven l’endarreriment de l’Estat en quant a legislació social tuïtiva i extensió de determinats drets fonamentals. Un 35% de la població era encara analfabeta quan l’opció republicana venç a les urnes. El mateix Patronato ho deixaria ben clar: “el aislamiento es el origen de las Misiones y la justicia social su fundamento”. Així i tot, trobem alguns antecedents importants. Un dels esdeveniments polítics de major rellevància tingué lloc amb la creació del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes (1900). No obstant, tampoc aquest va ser capaç d’acabar amb les desigualtats; ni socials ni territorials. Malgrat tot, val a dir que pels institucionistes l’arrel del problema no era ben bé de caire polític. Per a ells es tractava, fonamentalment, d’un dilema «cultural» i «espiritual». És novament palpable la seva connexió amb la filosofia krausista.

Exposició organitzada pel Museo Circulante en algun poble segovià. La imatge també és prova de l’enorme afluència de públic. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).
Exposició organitzada pel Museo Circulante en algun poble segovià. La imatge també és prova de l’enorme afluència de públic. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

D’altra banda, la influència de l’Església –encara més pesant en el món rural– impel·lí igualment una reforma en el model educatiu. A la pràctica, la seva mentalitat conservadora s’oposava a qualsevol novetat pedagògica que la modernització pogués suggerir. De la mateixa manera, tampoc estava disposada a perdre poder polític ni privilegis. El descontentament eclesiàstic fou especialment ostensible en ser aprovada la proposta d’ensenyament laic, inclosa dins la Constitució republicana de 1931.

De poc o res van servir les veus que insistien en que «laic» era sinònim de «neutre» i no d’«ateisme anticristià». La dels eclesiàstics era una educació basada en l’aprenentage memorístic. En la repetició i en l’obediència, és a dir: en la jerarquia. D’aquesta manera mantenien una sèrie de principis i valors que, en la seva finalitat última, acabaven per integrar la desigualtat gairebé com una institució divina. Quasi tan divina com ho era la institució social i jurídica de la propietat pels seus feligresos de dretes. A més, per a disgust de l’Església, les missions republicanes no van ser plantejades com una acció de «beneficiència»; més aviat, formaven part d’un pla general de reforma social, empès per l’afany de «solidaritat» i de «justícia social». Arribats a aquest punt, convé matisar que el projecte mai es va plantejar cap tipus de meta revolucionària –en el sentit clàssic del terme. Per una banda, l’Estat no podia permetre’s els excessos revolucionaris. Per l’altra, les accions van estar sempre controlades i limitades pel poder republicà que les sostenia.

L’Església mai va estar disposada a rendir-se en la seva pugna amb l’Estat. A tall d’exemple, l’ordre de les carmelites es van encarregar d’organitzar el que es coneix com les «missions catòliques». Existia, per tant, una veritable competència per plantar cara a les missions «laiques» de la República.

En darrer lloc, també mereixen ser mencionades algunes iniciatives de l’àmbit institucional com a motor del futur canvi. En aquest cas, són exemple els mestres pensionats des de 1911 per la Junta de Ampliación de Estudios. El cos de docents va tenir l’oportunitat de visitar diferents escoles rurals belgues i franceses. Al seu retorn, van portar amb ells tot un seguit de novetats pedagògiques i metodològiques. El viatge per Europa també els va permetre comparar el retràs i les mancances del sistema espanyol. S’estava gestant la consciència en torn un problema estructural i, per extensió, nacional. Per descomptat, les experiències i els coneixements adquirits en aquestes estades a l’estranger acabaren nodrint el futur projecte de les missions republicanes.

Els missioners i la Segona República

“[…] no abandonará en ningún momento la prudencia
y la templanza, fuentes de la paciencia y de la simpatía
y normas infalibles de conducta misionera.

Fragment extret del primer volum de memòries del Patronato de Misiones Pedagógicas, 1934

Missions Imatge 5
Camioneta del Museo Circulante descarregant una còpia de l’obra “El príncipe Baltasar Carlos a caballo” (1635), de Diego de Velázquez. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

Bona part dels homes i dones que participen en el projecte, ho faran de manera conscient i amb una denotada voluntat d’intervenció en l’afeblit panorama rural que heretava la República. D’antuvi, no va ser fàcil pel Patronato fer-se amb un cos de voluntaris disposats a recórrer les insospitats del territori. No obstant això, sempre va sostenir que “a la misión le basta para existir el misionero”. Aparentment, no sembla una feina massa atractiva, si no fos per la conscienciació prèvia que requeria. El perfil dels missioners ens ofereixen algunes de les claus per comprendre-ho millor.

Uns eren professionals de l’ensenyament (mestres, inspectors, pedagogs, etc); altres gastaven un perfil més vinculat al món de l’art i la cultura (pintors, actors, músics, escriptors, etc). A més, amb l’adveniment de la República, antics alumnes de l’ILE i de l’Institut Escola van trobar encàrrecs que complir gustosament. Altres simplement es mourien per la convicció de les seves idees. Molts d’ells compartien el gust per la ciència, les lletres, les tecnologies i, en definitiva, per tot allò que portés l’etiqueta del progrés. També coincidien en altres aspectes, per exemple, la immensa majoria dels missioners provenien del món de les ciutats; compartien una visió prou similar dels problemes socials i de la noció de «modernitat»; alguns insistien en la necessitat d’homogeneïtzar els territoris; d’altres parlarien obertament de «nacionalitzar» aquells indrets on semblava que encara la «modernitat» no havia penetrat. A grans trets, la seva percepció no anava gens errada.

Els missioners es van trobar alguns pobles que no disposaven encara de carreteres. En d’altres, aquesta simplement quedava inutilitzada ja que ningú al poble disposava d’un vehicle a motor. Si bé en alguns casos les barreres físiques eren difícilment franquejables, en altres ocasions, les diferències morals i culturals suposaven un repte majúscul. Fins i tot Cossío parlaria de la necessitat d’establir una “comunicación para enriquecer las almas”. Tot i així, la tasca dels missioners no significava començar una «guerra cultural». En qualsevol cas, el seu encàrrec era el de facilitar un apropament cultural. Era necessari aixecar ponts que integressin a la població rural en el projecte republicà; construir espais d’intel·ligibilitat entre els dos mons, això era: acabar amb la falta de conviccions comunes des d’on partir. En el terreny polític, l’objectiu seria, en paraules del socialista i director general d’ensenyament primari Rodolfo Llopis: “sacudir la modorra de esa España rural. Había que conquistarla para la República”.

El republicanisme d’aleshores confiava en la figura del mestre com el primer element de la modernitat amb el que penetrar en les zones rurals. Així doncs, no és estrany que la seva també fos coneguda com la «República de los Maestros». Aquells baluards de la cultura van contreure, alhora, una tasca de suport als mestres rurals. Així ho disposava l’article tercer del decret, esdevenint les escoles rurals en el centre d’operacions de les missions. Els missioners també organitzarien cursos que vetllessin per formar als mestres rurals en una pedagogia moderna i innovadora. En definitiva, calia que els mestres rurals es mostressin oberts als impulsos del progrés, familiaritzant a la gent dels seus pobles amb els avenços científics i tecnològics tan comuns a les grans ciutats europees. D’això va ser un exemple la campanya de 1932 a San Martín (Madrid), on els camperols es van familiaritzar amb tècniques de conreu per a ells encara desconegudes. Tan bon punt marxessin els missioners, el mestre del poble seria l’encarregat d’assessorar a la comissió veïnal que vetllava per la continuïtat de les millores en els camps santmartinencs.

El final de missions republicanes

Malgrat que des de 1934 la partida de pressupostos va ser cada vegada menor, les missions es van prolongar fins a finals del maig de 1937. Les necessitats de la guerra s’anteposarien llavors a les urgències culturals del poble. Tot i  així, no està de més esmentar la participació d’alguns missioners enrolats a les Milícies de la Cultura, així com les publicacions d’uns altres a revistes com ara El Mono Azul o Hora de España.

Les darreres activitats van tenir lloc en un clima d’una innegable preocupació. En 1935, el pressupost del que disposava el Patronato era gairebé la meitat (unes 400.000 pessetes) de l’assignat dos anys enrere. No és casual que el descens coincideixi amb l’ascens de les dretes al poder. Des del novembre de 1933 fins el febrer de 1936, el nou govern de la República intentarà, per tots els mitjans possibles, acabar amb les reformes iniciades durant el bienni progressista. El Patronato va haver de fer front als embats dels contrareformistes, denunciant públicament la situació, alhora que intentava organitzar noves missions.

La victòria dels franquistes tampoc augurava res de bo pel futur de les missions. Per a la seva desgràcia, bona part de la transcendència social i política que va tenir el projecte inaugurat a Ayllón, és constatable per l’ímpetu de la repressió franquista. Molts dels missioners van haver d’exiliar-se, altres van ser assassinats i encara avui continuen desapareguts. La depuració de mestres només acabar la guerra, confirma igualment la transcendència de la reforma educativa en la que s’emmirallen les missions. Però també la premsa –nacional i internacional– es va fer ressò, durant els anys en que van existir, de la transcendència del projecte. Són exemple, entre d’altres, els corresponsals francesos, suecs, anglesos i nord-americans que s’interessaren per les missions.

Més enllà la tragèdia que va suposar la derrota, resta encara a la memòria republicana l’obra de les «missions pedagògiques». Amb elles, la Segona República va demostrar el seu afany de justícia social i nacionalitzador, alhora que deixava constància de la seva naturalesa reformista. S’aspirava llavors, en línies generals, a la construcció d’un sistema educatiu públic i modern. L’aposta contemplava la defensa d’un model laic; difusor dels valors democràtics del republicanisme; gestat en l’avantguarda pedagògica del moment, i del qual les «missions pedagògiques» van ser una de les seves expressions més sinceres i entusiastes.

Read More