Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Amb l’esclat de la guerra civil de 1936, bona part de les elits econòmiques van donar suport als sublevats, les quals van gaudir de molts privilegis durant la dictadura gràcies a la seva proximitat al règim, encara que no van poder gaudir de la llibertat de comerç i de fer negocis que havien desitjat, en tant que l’Estat franquista es va establir com un nou ordre polític basat en l’autoritarisme, el militarisme, l’intervencionisme, el proteccionisme i el recel al liberalisme. Tot i això, les relacions entre el món empresarial i el govern franquista van mantenir una bona sintonia al llarg de la dictadura, condició indispensable perquè les elits socioeconòmiques poguessin gaudir del tracte favorable que els oferia el règim. El desgast polític, social i econòmic de la dictadura en la seva darrera dècada, i molt especialment a partir dels setanta, va afavorir el distanciament d’aquestes elits del règim franquista, que van virar cap a la monarquia parlamentària en cerca de les noves oportunitats econòmiques que els hi oferien.

La nova legalitat franquista i les relacions entre les elits econòmiques i les elits polítiques

Des de l’inici de la guerra civil, el bàndol franquista va tenir com a objectiu establir un nou ordre social i econòmic de caràcter feixista, en tant que compartia els quatre principis bàsics del feixisme: l’anticomunisme, el rebuig al liberalisme, un nacionalisme radical i un anticapitalisme formal. Van ser diverses les lleis i disposicions legals les que es van aprovar per repartir-se el botí de la guerra; l’any 1937 s’aprovà un decret on s’establia el procés a seguir per a l’expropiació dels béns de les persones que es van mostrar contràries a la insurrecció. El 1938 es va decretar el Fuero del Trabajo, inspirat en la Carta di Lavoro del règim feixista italià, i que posava les bases de les relacions laborals a la zona sublevada. Un any més tard, el 1939 s’aprovà la Llei de Responsabilitats polítiques on es deixaven fora de la llei a tots els partits i organitzacions que van ser afins al Front Popular, en aquest mateix camí el 1940 es va fundar l’Organització Sindical Espanyola (OSE), en què empresaris i treballadors s’integraven dins d’una mateixa organització sindical, vertical i jerarquitzada. 

El món empresarial va rebre majoritàriament el cop d’Estat de 1936 com una oportunitat per acabar amb la conflictivitat laboral i establir l’ordre i llibertat necessaris per als seus negocis, però el model d’Estat que es va establir va ser un Estat autoritari, protector, intervencionista i autàrquic. Aquest nou Estat va viure una regressió econòmica sense precedents, es va abandonar el procés industrialitzador per una tornada al món agrari, la renda per capita va disminuir dràsticament, situant-se a què hi havia a finals del s. XIX, la despesa pública també es va veure reduïda i gran part del pressupost de l’Estat es va dedicar a la repressió, és a dir, s’invertí en els ministeris de l’exèrcit i governació. Aquests fets però,  no van  afectar la relació de les elits socioeconòmiques i el poder polític, que es va establir a partir de la fidelitat i adhesió dels primers al règim franquista, condició sine qua non per gaudir dels privilegis i oportunitats que brindava la dictadura. Amb la dictadura, els empresaris van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal, a canvi d’una legislació favorable a l’empresa i a la propietat privada. 

Juan March, fundador de Banca March, és un dels empresaris que va finançar el cop d’Estat de 1936 i va mantenir una estreta relació amb el dictador. Font ABC


L’aïllament econòmic va anar acompanyat d’un aïllament internacional forçat, després d’acabada la Segona Guerra Mundial. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la dècada dels cinquanta, amb un context polític marcat per la Guerra Freda, amb l’entrada d’Espanya a la UNESCO el 1952, el concordat amb el Vaticà el 1953 i el reconeixement d’Espanya a les Nacions Unides el 1955, que li va permetre optar als ajuts dels organismes financers internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), al qual es va integrar tres anys més tard, així com al Banc Mundial. Cal remarcar que el reconeixement de la dictadura franquista sempre va ser parcial, ja que, per exemple, no se li va permetre l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), creada el 1957

La política autàrquica de la primera etapa del franquisme va afavorir majoritàriament els especuladors, que van saber aprofitar-se del mercat negre, la inflació i la corrupció, però a la dècada dels cinquanta l’economia espanyola es trobava abocada al col·lapse econòmic, amb una elevada inflació, l’augment del dèficit públic i sense fons per fer front als pagaments exteriors. Els préstecs de l’FMI estaven vinculats a una reestructuració de l’economia de l’Estat franquista, que havia d’abandonar el sistema autàrquic, controlar la inflació i la despesa pública i liberalitzar la seva economia. Aquestes directrius coincidien amb la voluntat dels tecnòcrates que s’havien incoporat al govern franquista a partir de la meitat de la dècada dels anys cinquanta.


Els Tractats de Roma signats el 25 de febrer de 1957 van acordar la formació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Econòmica d’Energia Atòmica, signats per l’Alemanya Federal, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos. Font: Wikimedia commons

La fi de l’autarquia: els canvis econòmics de la dècada dels cinquanta

L’aprovació del Pla d’Estabilització Nacional de 1959 pels ministres econòmics vinculats a l’Opus Dei va posar fi a l’autarquia econòmica del país. A grans trets, aquest pla es basava en tres eixos:

  • Estabilització de l’economia: reducció de la inflació a través de la congelació de preus i salaris.
  • Liberalització interior: liberalització de preus i reducció (que no desaparició) de la intervenció econòmica, etc.
  • Liberalització exterior: facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies i la incorporació al mercat internacional.

El Pla també va comportar canvis socials i de distribució de la població, amb un ràpid procés d’urbanització que va provocar l’èxode rural de més de 7 milions de persones durant la següent dècada, l’emigració de prop de 2 milions de persones a Europa, de les quals més de la meitat no van tornar a viure a Espanya, i una arribada massiva de turistes. La migració interna del país no sempre va ser per aconseguir una millora de les condicions laborals, ja que les jornades a les fàbriques i tallers eren molt llargues i estaven mal retribuïdes, a més, les ciutats no estaven preparades per acollir l’arribada de tantes persones i es van donar fenòmens com el xabolisme i l’aparició de cinturons vermells, sinó que també es feia buscant una manera de fugir d’una repressió encara més intensa en l’entorn rural per la presència de l’església catòlica i la guàrdia civil. Les ciutats oferien una opció d’anonimat, de passar desapercebut i poder començar de nou.

La política de liberalització, però, no va agradar a tot el conjunt empresarial, ja que hi havia un sector temorós de perdre els privilegis que havien gaudit gràcies al proteccionisme estatal, i va tractar d’endarrerir aquest procés per tal d’obstaculitzar l’arribada de nous competidors i capital estranger. Aquesta relació entre el poder econòmic i polític, excessivament proteccionista i basada en vincles de lleialtats i favors personals i tractes corruptes, és vital per entendre l’endarreriment tecnològic de la indústria espanyola, la baixa productivitat, la baixa competitivitat de les empreses i l’escassa planificació industrial.

Malgrat les limitacions de les reformes, la dècada de 1960 va ser una etapa de creixement econòmic. En aquesta dècada hi va haver un creixement anual del PIB entre 1962 i 1973 d’un 7%, un augment molt pronunciat en comparació amb la resta de països desenvolupats, però amb una despesa pública totalment insuficient (entre el 20% el 1962 i el 27% al 1975) en comparació amb els països europeus (al voltant del 45%), uns ingressos fiscals mínims i una absència d’un Estat del benestar, també a diferència dels països occidentals, pels dèficits en educació, sanitat i infraestructures. És en aquesta dècada quan es consolida una elit econòmica amb pes a les institucions polítiques, especialment a l’àmbit local, encara que no tant per la seva participació directa a la política, sinó per les seves relacions amb polítics o amb el cercle familiar del dictador. Els empresaris que més va afavorir el règim van ser aquells vinculats al món financer, com Emilio Botín (Banc Santander) o José Maria Aguirre Gonzalo (Banesto), i el sector de la construcció, gràcies al qual es va enriquir fortament empresaris com Rafael del Pino (propietari de Ferrovial) o José Entrecanales, que va construir des de pantans a ministeris i bases americanes, però altres empresaris de sectors molt diversos van aconseguir fer fortuna gràcies als seus vincles amb el règim, com Ramón Areces, fundador de El Corte Inglés, o Juan Gómez Cuétara, de l’empresa de galetes Cuétara.

Aquest desarrollismo i creixement de l’economia també es deu en gran manera a les inversions estrangeres que veien en l’economia espanyola un mercat en ràpida expansió gràcies a la indústria dedicada a la producció de béns de consum i sobretot a la indústria de l’automòbil i el turisme. A més, gaudien d’avantatges fiscals i disposaven de mà d’obra barata i una baixa conflictivitat laboral, gràcies a una forta repressió.


El 600 es va convertir en un símbol del creixement econòmic espanyol. Font La Vanguardia

El turisme va ser una altra peça clau en el creixement econòmic de la dècada dels seixanta. La localització geogràfica del país, sumat als avantatges econòmics i a la situació de prosperitat dels països de l’Europa occidental, van col·locar a Espanya al centre de l’incipient turisme fent que els ingressos vinculats a aquest sector es multipliquessin per 10 en poc més de 13 anys, passant de 300 milions de dòlars el 1960 a 3.216 milions de dòlars el 1973. El turisme no va ajudar únicament a la recuperació de l’economia sinó que va permetre trencar amb la situació d’aïllament que es vivia, encara que fos al preu de donar unes imatges esbiaixades del folklore del país.

El procés liberalitzador de l’economia als anys seixanta va anar acompanyat d’un creixement de la conflictivitat obrera, especialment arran de la Llei de Convenis Col·lectius de 1958, i posava de manifest la ineficàcia del Sindicat Vertical en les negociacions entre els diferents agents productors. Per aquest motiu, dins el mateix Sindicat Vertical van néixer dues seccions empresarials l’any 1964: El Consell Nacional d’Empresaris (CNE) i el Consell Nacional de Treball (CNT). La formació d’aquestes dues seccions no va ser acceptada pels sectors més afins al règim, ja que ho consideraven un primer pas per a una possible ruptura sindical, però sí per aquells empresaris que buscaven una organització autònoma de l’Administració que representés els seus interessos. La CNE va existir fins a la seva dissolució l’any 1977 com un òrgan assessor per al món empresarial, però sense capacitat per fer pressió a causa de la subordinació dels seus principals dirigents a l’OSE i per l’existència externa al Sindicat Vertical d’altres organismes empresarials que van qüestionar la seva representativitat, com les Cambres de comerç catalanes i basques. Entre els temes més tractats a la CNE destaquen els debats al voltant de les relacions laborals, el sistema tributari, les reformes de l’empresa en el nou context econòmic i, especialment, les negociacions d’Espanya amb la CEE. 

Inicialment, el món empresarial va rebutjar la possibilitat d’una adhesió d’Espanya a la CEE per temor als desavantatges que tindria l’empresa espanyola (poc competitiva i amb un excés d’intervenció estatal) amb la resta de països europeus. En canvi, bona part de la burgesia catalana sí que mirava amb bons ulls aquesta opció, ja que aquest organisme els hi oferia un marc liberal que els hi resultava favorable. Els empresaris catalans consideraven l’empresa el centre neuràlgic del sistema fiscal, així com la font principal dels ingressos familiars i de la Seguretat Social. Per aquest motiu, defensaven la creació d’un Estat del Benestar capaç de finançar els costos familiars bàsics en educació, habitatge i subsidis. A més, una entrada a la CEE també suposava no només un acord per tenir avantatges fiscals, sinó també per un nou marc de regulació de les relacions laborals més flexible. Per aquest motiu i van intentar empènyer al règim a iniciar negociacions per formar-hi part. La posició de l’empresariat espanyol va canviar a partir de 1970, amb l’Acord Econòmic Preferencial entre Espanya i la CEE. L’acord, de caràcter exclusivament comercial, preveia una reducció dels aranzels a pràcticament tots els productes espanyols de fins al 70%. La posició favorable a un apropament al Mercat Europeu va anar augmentant en els darrers anys del franquisme, coincidint amb la crisi política, econòmica i social del règim.


El turisme va ajudar al creixement econòmic del país tot i que va ser en detriment de les condicions laborals dels treballadors/es, que va ajudar a que Espanya aparegués com alternativa turística de baix cost de països com França i Itàlia. Font: La Vanguardia

1973: la crisi del petroli i el desgast del règim franquista

El 1973, l’economia espanyola havia crescut un 8% en termes reals respecte de l’any anterior, l’atur no arribava al 2% de la població activa i les reserves de divises superaven els 6.000 milions de dòlars. En canvi, la inflació se situava al voltant del 12% anual, el doble que la resta de països de l’OCDE. Per pal·liar aquesta situació, calien reformes estructurals d’una economia excessivament intervencionista, amb un dèficit comercial profund a causa de la dificultat exportadora del país, i amb un sector públic totalment insuficient. Aquest és el context de l’economia espanyola en el moment en què esclata la primera crisi energètica l’octubre de 1973, quan el preu del barril va passar de 3 a 11 dòlars en dos mesos.  

Per a Espanya, un país importador de petroli, un augment sobtat del preu del barril havia de comportar immediatament un encariment de la factura de l’energia nacional i, per tant, una disminució de la renda disponible, la qual al seu torn provocava una contracció de la demanda dels béns de consum. Els efectes d’aquests factors són: la reducció del nivell d’activitat, una disminució de la productivitat i un empitjorament de les expectatives dels beneficis empresarials. Per equilibrar aquesta situació, es poden recórrer a dues accions, o bé una disminució dels salaris reals dels treballadors o bé un augment de l’atur. En canvi, a Espanya la mobilització de la classe treballadora al sector industrial va aconseguir forts augments salarials fins al 1977 i el manteniment dels llocs de treball. 

Espanya, amb unes estructures econòmiques rígides i amb una aguda crisi social i política, la crisi econòmica es va dilatar en el temps. Entre 1973 i 1977, al país va regnar la incertesa política, que es va traslladar també en incertesa econòmica i manca d’accions contundents per afrontar la crisi econòmica. La primera decisió que es va prendre respecte de l’augment del preu del petroli va ser compensar una part del seu augment a través d’una subvenció del govern sobre el consum del petroli, que a més dels efectes que va tenir per a la hisenda pública, el consum energètic (a diferència d’altres països de l’OCDE) va mantenir els mateixos nivells previs a la crisi, afectant greument el desequilibri exterior a causa de la dependència energètica d’Espanya. 

A aquesta situació s’ha de sumar l’augment del dèficit de la balança per compte corrent entre 1974 i 1977, la disminució d’ingressos del turisme i les inversions estrangeres. Juntament amb el desequilibri exterior, la inflació va ser el principal problema de l’economia espanyola d’aquella dècada. A mitjan 1974, la crisi econòmica era una evidència, però les polítiques en aquesta matèria foren tímides i insuficients, i palesaven l’esgotament econòmic, però també social i polític, del règim de Franco. 

A l’àmbit social, l’augment de la conflictivitat laboral dels darrers anys de la dictadura va ser respost pel món empresarial des de la negociació i acceptació d’augments salarials (que podien arribar al 20% en una espiral inflacionista) per tal de no paralitzar les empreses amb l’ús cada vegada més recurrent de la vaga, a l’acomiadament dels líders obrers més combatius i les llistes negres, el lockout, o l’ús de la violència per restablir l’ordre i la producció. La incapacitat de la dictadura per fer front a la conflictivitat laboral va portar a les elits econòmiques a un distanciament cada cop més gran amb el règim i a una defensa a l’adhesió a la CEE per les oportunitats de negoci que la incorporació els hi oferiria. La manca d’accions contundents per enfrontar la crisi econòmica van continuar al llarg de 1975 i 1976, i es va haver d’esperar als canvis polítics produïts arran de les eleccions de juny de 1977 per iniciar unes reformes de sanejament i liberalització de l’economia. El 1977 la situació econòmica era ja alarmant. La inflació anual se situava al voltant del 30%, la balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. La necessitat d’arribar a uns acords tant en matèria política com econòmica es van traduir en els Pactes de la Moncloa, signats el 25 d’octubre de 1977, basats en una contenció de la massa salarial, una devaluació de la pesseta, una desacceleració de l’expansió monetària, a més d’una reforma fiscal que incloïa la creació de l’impost sobre les persones físiques (IRPF). Els Pactes, que també incloïen un acord en matèria social, van ser rebutjats per la patronal, que el 1977 s’havia agrupat en la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i l’esquerra extraparlamentària. La patronal, temerosa de perdre la seva posició privilegiada durant la dictadura, va rebutjar la reforma fiscal dels Pactes, així com els acords sobre l’empresa pública, i va titllar el programa establert l’octubre de 1977 com un programa socialdemòcrata que cedia massa a les reivindicacions dels treballadors.

Un any després dels Pactes, la inflació havia disminuït un 12% i se situava al 16%, gràcies a la política de devaluació monetària i la moderació salarial acordada, que va significar una caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986. La política estabilitzadora sorgida de 1977 tenia una contrapartida greu: la desacceleració del creixement econòmic i l’augment de l’atur. L’any 1977, l’atur era del 5.32%, situant-se per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE (al voltant del 4%), mentre que el 1979 l’atur se situava al voltant del 8.79%, gairebé el doble que la resta de països de l’OCDE. La reducció del consum nacional es va suplir amb les vendes a l’exterior, que va esdevenir el principal motor de creixement econòmic. 

Entre 1977 i 1979, la inflació continuava el seu procés de desacceleració, el sector exterior continuava aprofitant-se de la política de devaluació de la pesseta i la conjuntura internacional afavoria l’entrada de divises, la inversió estrangera i la recuperació del turisme, però l’atur continuava agreujant-se i el 1979 ja se situava al 8.79%. Aquesta era la situació en què es trobava l’economia espanyola quan va esclatar la segona crisi energètica de 1979. Aquesta segona crisi va desvelar els dèficits de la indústria espanyola, posant al descobert la seva manca de competitivitat i la necessitat d’una profunda transformació d’aquest sector per tal d’equiparar-se a les condicions dels mercats internacionals. És per això que, a partir de 1979, a Espanya la crisi econòmica és especialment una crisi industrial. 

La crisi econòmica però, no va afectar el sector empresarial proper al franquisme polític, que durant la dictadura va ocupar càrrecs ministerials i durant la Transició van passar als consells d’administració de grans empreses privades. Aquestes portes giratòries els hi van permetre mantenir i fins i tot augmentar les seves riqueses, mantenir el seu poder i continuar amb les seves quotes d’influència en el rumb del país. Algunes d’aquestes personalitats van ser Antonio Maria de Oriol Urquijo, Gregorio Lopez-Bravo, Alejandro Fernández Sordo o Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Epíleg

Les elits econòmiques van donar majoritàriament suport al cop d’Estat de 1936 i van gaudir d’un tracte privilegiat durant la dictadura. Durant l’etapa autàrquica van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal com a mal menor, però des de finals dels anys cinquanta i la dècada dels seixanta, el món empresarial va donar ple suport al règim franquista, ja que la seva connexió amb les elits polítiques va afavorir tractes de privilegi, a més de gaudir de la política proteccionista de la dictadura. El distanciament entre el món empresarial i el règim dictatorial no va començar fins que es va palesar l’esgotament social, polític i econòmic de la dictadura a principi de la dècada de 1970. Davant la incapacitat de resoldre la crisi econòmica, la conflictivitat social i el desgast polític, les elits econòmiques van posicionar-se a favor d’un apropament a la CEE, acceptant una democratització moderada del país que pogués defensar els seus interessos econòmics. Aquesta posició favorable juntament amb la seva progressiva incorporació a l’empresa privada, la gran beneficiada de la liberalització, va donar continuació a què les famílies que quaranta anys havien guanyat la guerra continuessin guanyant.

Read More

Quina ha estat la percepció que han tingut les classes populars catalanes de la segona meitat del s. XX al voltant de qüestions com la catalanitat i l’espanyolitat? És possible avaluar en quin grau o intensitat aquests factors van influir en la configuració de l’imaginari col·lectiu popular català del període?

La qüestió evidentment és complexa com per poder-la abordar en poques línies, sobretot perquè no ha estat l’únic factor que ha anat transformant les identitats col·lectives a Catalunya al llarg d’aquesta segona meitat del s. XX. Però sí que podem apuntar-ne alguns elements per a una reflexió en termes històrics i de longue durée d’una qüestió que, sens dubte, ha tingut les seves peculiaritats a casa nostra. Vegem-ho.

Sobre el concepte, el subjecte i el marc històric

Abans que res, val la pena introduir –encara que sigui de forma breu– algunes consideracions al voltant del concepte, el subjecte i el marc històric. Per començar, ni catalanitat ni espanyolitat han estat conceptes amb significats estàtics i impermeables al pas del temps. De fet, més aviat es tracta de fenòmens dinàmics, plurals i en constant evolució. Dintre dels quals hi trobaríem tot un reguitzell d’elements i codis que configuren allò que en cada moment s’ha entès com a catalanitat i espanyolitat, i que evidentment anirien des del folklore o la gastronomia fins a qüestions més profundes –però no menys reals– d’índole cultural i antropològica.

Naturalment, en aquest procés de codificació, les classes populars –categoria social àmpliament esmentada, però de contorns difusos– no han estat en cap cas alienes ni passives. Al contrari, en molts casos la cultura popular en el seu sentit més ampli ha estat un agent de canvi en la configuració –i reelaboració– de les identitats col·lectives. De fet, tal com ja assenyalà el professor Jordi Casassas a La fàbrica de les idees (1999), les classes populars construirien una memòria cultural identitària molt menys erudita, però molt més funcional, ja que tan sols agafarien del passat allò que més els hi interessa a cada moment. La seva simplicitat, doncs, és el que facilitaria –aparentment– la seva comprensió universal.

Amb tot, cal afegir encara un tercer factor, en aquest cas essencial, doncs al capdavall és el que també acabarà determinant –valgui la redundància– una determinada construcció de la catalanitat i l’espanyolitat: el marc històric. No en va, el canvi més gran que experimentà en aquest sentit la societat catalana precisament es produirà durant la segona meitat del segle XX, quan d’una Catalunya majoritàriament catalanoparlant es transitarà cap a una Catalunya plenament bilingüe; i quan d’una Catalunya sota la dictadura de Franco es passarà a un règim democràtic, amb la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern.

És, doncs, en aquest context històric –a cavall de dos marcs culturals tan oposats– que es gestaran alguns dels ingredients i de les experiències que s’afegirien al pòsit de la memòria col·lectiva del país. I que pel cas que ens ateny ara és el que acabaria propiciant, també, el sorgiment de noves –o velles formes, segons es miri– d’entendre la catalanitat i l’espanyolitat; i per extensió nous significats sobre què volia dir ser català, espanyol, o ambdues coses alhora.

Continuïtats i ruptures durant la llarga nit franquista

Cap al 1950 bona part dels elements simbòlics que configuraven el sentit de catalanitat de les classes populars catalanes no eren gaire diferents dels que ja hi havia abans de la Guerra Civil. El context, no cal dir, era ben diferent. Radicalment diferent. No només perquè entremig havia desaparegut tota una generació, a la guerra o a l’exili. Sinó sobretot perquè un dels principals objectius del franquisme fou el d’eliminar tot element que suposés una esmena a la visió ultranacionalista i d’arrel castellana que, sobre l’espanyolitat, divulgaria el règim a través de tots els mitjans possibles a l’època; i per descomptat a través de la violència i la repressió.

A la pràctica aquesta visió acabaria arribant molt més lluny del que fins i tot l’expolític lligaire Ferran –Fernando– Valls Taberner ja havia afirmat a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”. Valls i Taberner moriria tot just tres anys després. Però el cert és que bona part d’allò que s’entenia com a catalanitat –començant per la mateixa llengua catalana– acabà associant-se a catalanisme, i per extensió a “separatismo”.

*Circular de la Jefatura local de Manresa sobre la imposició de sancions davant l’ús de la llengua catalana. Font: http://www1.memoria.cat/franquisme/

Aquesta simbiosi no era en absolut cap novetat: el mateix procés de nacionalització espanyol havia partit del clàssic etnocentrisme castellà, ben present entre la Cort, l’aristocràcia i les elits polítiques residents a Madrid, que des del principi acabarien identificant Espanya amb Castella. La diferència amb tot això, però, és que en un context ben recent com el dels anys trenta i la II Guerra Mundial, amb l’auge dels totalitarismes, i on l’adversari polític es convertia en un enemic a eliminar, tot plegat conduí a una radicalització de postures i al final a una explícita política de genocidi cultural. I és que el gran salt qualitatiu que donaria la dictadura a Catalunya seria el d’institucionalitzar una catalanofòbia militant que, si fa no fa, es mantindria vigent fins a pràcticament els darrers dies del règim. Fins i tot aquesta catalanofòbia arribaria a incomodar a una part del carlisme i del falangisme català de primera hora, el qual podia acceptar –simplificant– allò del “habla español, que hace más fino”, però no tant un “habla en cristiano”. Tanmateix, això no impediria que una part no menor dels franquistes catalans –entre ells bona part de la burgesia catalana– acabés adoptant el castellà com a llengua vehicular en l’àmbit domèstic. I d’aquí a què els seus fills –els nascuts a les acaballes de la guerra i durant la postguerra– acabessin practicant el català únicament amb les seves respectives mainaderes i criades.

Sigui com sigui, aquest procés de canvi cultural que suposà –i imposà– el franquisme també acabaria impactant a mitjà i llarg termini sobre la percepció que les classes populars –i allò que, de vegades, s’ha categoritzat com la menestralia– tindrien de l’espanyolitat. És important assenyalar aquest factor, ja que el franquisme no només reduí la catalanitat a la sardana i al folklore amb rerefons religiós, sinó que també acabà convertint l’espanyolitat –i sobretot aquell tipus d’espanyolitat– en un element d’opressió cultural, de tal manera que, al seu torn, i sense voler-ho, el règim acabà convertint la catalanitat en un símbol contra la mateixa dictadura. Sense aquests elements no s’entendria part de l’al·lèrgia que encara avui dia el mateix concepte d’espanyolitat suposa per una part no menor de la població catalana.

Amb tot, un dels majors processos de canvi que experimentaria Catalunya durant aquells anys fou l’arribada de la immigració. Entre 1950 i 1975 prop d’un milió i mig de persones –provinents majoritàriament d’Andalusia i Extremadura– s’establirien a moltes zones de Catalunya. La història és prou coneguda, i de fet el fenomen en si ha estat –i continua estant– estudiat des de diferents disciplines acadèmiques com la demografia o la història. Tanmateix, si bé per l’extensió i les característiques d’aquest article no podem entrar a fons en la qüestió, sí que podem esbossar de forma telegràfica quatre factors essencials, que evidentment acabaran influint en les percepcions que tindran les classes populars catalanes al voltant de l’espanyolitat i la catalanitat. En primer lloc, aquest procés migratori no es va produir únicament a Catalunya o a Espanya, sinó que cal inserir-lo dins un fenomen més ampli, de caràcter transnacional, i que es traduirà amb grans moviments migratoris interregionals, principalment de capes humils i joves a la cerca de millors condicions de vida. Per tant, cal integrar també aquest procés dins la història social europea dels anys 50 i 60. En segon lloc, a diferència de la primera onada migratòria que havia viscut Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920 –principalment aragonesos, valencians, i en menor mesura murcians, castellans i gallecs–, bona part d’aquests contingents de població migrada arribaran al país en un context sociopolític molt diferent, fins i tot més desfavorable que no pas el que havia viscut l’anterior onada migratòria durant el període d’entreguerres. En tercer lloc, aquesta població migrant no només transformarà el paisatge humà de desenes de poblacions catalanes, sinó que una part no menor d’aquests immigrants passaran a engruixir directament les classes populars del país, arribant en molts casos a situacions de marginació social, o fins i tot de guetització en forma de barris de barraques o de grans blocs aïllats i desproveïts de qualsevol mena de servei. I en quart lloc, aquesta gran transformació humana no sols acabarà propiciant una (nova) estratificació social, sinó que també farà aparèixer a Catalunya una divisió cultural del treball, fins aleshores ben poc apreciable.

Fotografia del barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet durant els anys setanta. Font: https://www.inspiraction.org/santa-coloma-de-gramanet-anos-70-35

És important tenir presents aquests quatre factors, puix que en grau considerable és en aquest nou marc que s’aniran (re)configurant noves formes d’entendre l’espanyolitat i la catalanitat. És més, és en aquest context on cal inserir ja els primers debats que generarà el nou fenomen migratori. Des d’un Francesc Candel (1925-2007), fill precisament de la immigració valenciana dels anys vint, fins a un Jordi Pujol, que amb els seus escrits sobre la qüestió establirà les bases del model assimilacionista que abraçaria en línies generals el nacionalisme català. Menys conegudes són les tesis de Manuel Cruells (1910-1988), vell dirigent de l’organització Nosaltres Sols! (NS!), i del Front Nacional de Catalunya, i per dissort bon coneixedor de les presons franquistes. El 1965 Cruells publicaria Els no catalans i nosaltres, una obra summament escèptica amb les tesis candelianes, però que en cap cas abraçava postulats xenòfobs o racistes, com sí que ho faria quinze anys més tard un grupuscle d’extrema dreta que adoptaria el mateix nom de NS!

A banda d’aquestes obres, i de molts altres opuscles i articles que apareixeran sobre la qüestió, el fenomen migratori també s’acabaria plasmant a la literatura. No en va, bona part de la primera generació d’escriptors catalans a gestar una literatura pròpia en llengua castellana sobre temes catalans –amb autors com Josep Maria Gironella, Carmen Kurtz, Julio Manegat, Carmen Laforet, Luis Romero o entre d’altres Juan Marsé, fill precisament d’un antic militant de NS!– s’inspirarien en major o menor mesura amb les històries de la immigració, o tindrien com a teló de fons la postguerra i els nous canvis socials que es generarien al llarg de la dictadura.

El resultat de tot plegat conduiria cap a un nou imaginari col·lectiu. I si bé fins aleshores la llengua catalana –símbol de la catalanitat– havia estat la llengua de les classes populars, durant el tardofranquisme i la Transició democràtica el castellà –llengua de la nova immigració– acabà alterant substancialment les identitats culturals a casa nostra. Per descomptat, el català continuaria sent la llengua popular a molts indrets de Catalunya –i també seria adoptada per molts dels fills d’aquesta segona onada migratòria–, però la nova realitat social comportaria de forma irremeiable una profunda revisió de què havia significat fins aleshores la catalanitat i l’espanyolitat.

Tant és així que aquesta qüestió també acabaria influint en la producció acadèmica i en els debats polítics de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta. De fet –i de nou– és complicat resumir ara alguns dels aspectes que generaria aquest nou paradigma sociocultural. Però encara que sigui a tall de pinzellada és en aquest context que cal situar l’obra de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa (1967), i que més que un estudi històric, era una reflexió en forma d’assaig i relativament documentada al voltant del pensament de Prat de la Riba. La seva tesi partia de la idea que la història del nacionalisme català era “la història d’una revolució burgesa”. En realitat l’obra en si deia moltes més coses, però algunes d’aquestes afirmacions no només generaren agres polèmiques –com és el cas de les crítiques que rebria per part de Josep Benet, o més endavant del mateix Josep Termes–, sinó que sense pretendre-ho també obriria les portes a un nou marc interpretatiu, més polític que no pas històric. Un marc que seria abraçat especialment per una part de l’esquerra espanyola, que des del desconeixement acabaria instrumentant la tesi soleturiana i interpretant la qüestió catalana únicament i exclusiva a través del binomi catalanisme-burgesia.

Portada de l’obra Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura (1967).

Amb tot, la mort de Franco, coincidí en un moment de forta agitació social, on evidentment les classes populars –moltes d’elles provinents de la immigració– prendrien un paper rellevant i transformador, ja fos a través de la lluita sindical, els moviments veïnals, o bé amb les reivindicacions a favor de la recuperació de l’autogovern, tal com mostrarien les massives manifestacions per la Diada que tingueren lloc el 1976 i sobretot el 1977, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Catalunya havia canviat de forma radical, i amb aquesta nova conjuntura és quan s’anirien traçant part dels elements culturals i identitaris que caracteritzarien el darrer quart del s. XX.

Cap a una nova catalanitat i espanyolitat? La recuperació de l’autogovern i la institucionalització d’un nou marc cultural

Inequívocament la reimplantació de l’autonomia i de la vida parlamentària catalana a partir de 1980 permetria la institucionalització d’un nou marc politicocultural. Avui dia hi ha la tendència a veure aquells anys de la Transició com una concatenació de fets lògics i coherents. Però ni en aquell moment ni en cap altra, la història estava escrita. És més, les dificultats i les pors a un retrocés –tal com el mateix intent de cop d’Estat del febrer de 1981 posaria de manifest– foren ben presents fins a pràcticament la darrera dècada del s. XX.

Aquest factor és essencial per entendre els obstacles que comportà la recuperació i normalització de la catalanitat després de dècades de postració i repressió cultural. I no només això, per a molts calia reconstruir també una (nova) espanyolitat –a la catalana– que recuperés la vella complementarietat entre ambdós conceptes. Assolir-ho no era una tasca fàcil. D’una banda, per una part important de la població l’espanyolitat continuà associant-se a tot allò que havia representat el franquisme o el vell i clàssic centralisme; una tendència que també s’accentuaria davant els recurrents entrebancs de Madrid al desplegament autonòmic, malgrat la política del “peix al cove” que tant caracteritzaria els governs de Convergència i Unió fins al tombant de segle. Però d’altra banda aquesta normalització de la catalanitat també hagué de fer-se partint de la nova realitat sociolingüística del país. I en aquest sentit, com és prou conegut, la llengua catalana esdevindria l’eix vertebrador de la nova política de “nacionalització” en aquella Catalunya del “Som 6 milions”. Fou el que s’acabaria coneixent com la immersió lingüística, una política que el mateix pujolisme acabaria assumint com a pròpia, però que en realitat no havia estat el seu projecte inicial, sinó del PSUC i de bona part de l’esquerra catalanista.

En aquesta conjuntura, i reprenent la pregunta que formulàvem al principi, ¿quina seria la percepció de la catalanitat i de l’espanyolitat per part de les classes populars catalanes durant aquesta darrera etapa del s. XX? ¿Era possible (re)construir el país a partir del vell lema “un sol poble” que el mateix Benet havia llançat el març del 68, i que partits com el mateix PSUC farien seu ben aviat? La qüestió –no cal dir– ha suscitat una infinitat d’articles, llibres, reflexions, i no poca literatura de tots colors. En realitat, és enormement complex fer una valoració sobre quin fou el resultat d’aquesta voluntat “integradora”, i sobretot quin fou l’impacte que tot plegat tindria –en el terreny cultural i identitari– sobre les classes populars. Però el cert és que durant els darrers vint anys del s. XX, i més enllà de lemes, es produiria una soterrada pugna per a l’hegemonia cultural que ben sovint s’acabaria reduint a la dialèctica pujolisme i antipujolisme. Una dialèctica que també tindria la seva aparent translació en cada contesa electoral, amb les victòries de CiU d’una banda, i les victòries socialistes d’altra banda, especialment a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En definitiva, aquest repartiment de papers no només eclipsà la influència d’altres forces polítiques –republicans, postcomunistes, populars i en molta menor mesura el món de l’esquerra independentista i el moviment llibertari– durant un llarg període, sinó que també acabaria perllongant de forma subjacent diferents imaginaris col·lectius, espais culturals i marcs de socialització. No en va, és dins d’aquest esquema que es gestarien alguns dels elements que més marcarien els significats i les percepcions al voltant de la catalanitat i de l’espanyolitat, ben sovint a base d’estereotips: mentre els més “catalanets” –o “catalufos”– veien TV3, escoltaven rock català i votaven Pujol; els “xarnegos” eren la classe treballadora, cantaven en castellà, i bàsicament votaven partits “no nacionalistes” d’àmbit estatal.

Logotip de TV3 estrenat el 1993. Font: Viquipèdia

De fet, no hi mancaria tampoc una voluntat més o menys directa per mantenir aquesta divisòria: davant l’atrinxerament del pujolisme en el rerepaís i les seves dificultats per moure’s en la Barcelona metropolitana, la instrumentalització de les “casas regionales” i la persistència argumental al voltant de la divisió cultural del treball en els barris de la immigració es presentaria com un esquer electoral llaminer per a tot un seguit de barons locals.

Amb tot, i ara sí a tall de tancament, qui probablement ha descrit millor tot aquest imaginari col·lectiu –amb més o menys estereotips pel mig– no ha estat cap text, ni cap obra concreta, sinó la cançó dels Catarres, Jenifer, sens dubte el producte cultural i musical que amb més encert ha sabut reflectir algunes de les majors contradiccions de la Catalunya de finals de s. XX. Però aquesta ja és una altra història.

Read More

[Imatge: D’esquerra a dreta: Enrique Tierno Galván (PSP), Santiago Carrillo (PCE), José María Triginer (FSC), Joan Reventós (PSC), Felipe González (PSOE), Juan Ajuriaguerra (PNV), Adolfo Suárez (UCD), Manuel Fraga (AP), Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) i Miquel Roca (minoria catalana). Font: Europa Press]

El 25 d’octubre de 1977 es van signar els Pactes de la Moncloa, els quals van representar un acord fonamental per donar estabilitat política i econòmica al procés de Transició. Aquests darrers dies s’ha parlat molt d’uns nous Pactes de la Moncloa després de la proposta de Pedro Sánchez a la resta de partits polítics per buscar una sortida a la crisi actual a través d’una repetició d’aquests acords. En aquest article es fa un repàs dels fets claus de la Transició que van dur a l’aprovació d’aquests pactes i es reflexiona al voltant de la necessitat d’un replantejament del model econòmic que s’allunya del marc mental dels Pactes de la Moncloa.

1977: el context històric europeu i espanyol

La política de consens inaugurada el 1977 a Espanya arribava en un context internacional en què la crisi del petroli de 1973 trencava el pacte social aparegut després de la Segona Guerra Mundial, nascut de la derrota del feixisme i de la reconstrucció socioeconòmica de la postguerra, que va permetre l’articulació de l’Estat del Benestar. Davant d’aquesta situació, l’esquerra europea va intentar mantenir aquest pacte a través d’una automoderació, com en el cas del Partit Comunista Italià (PCI) a Itàlia. El juliol de 1977, el govern democristià d’Andreotti i el PCI de Berlinguer van signar un “compromís històric“, en què els comunistes donaven suport al govern des de l’exterior i acceptaven una rebaixa del seu poder adquisitiu a canvi d’estabilitat política i d’inversions públiques. Uns mesos després, el març de 1978, va ser segrestat i assassinat Aldo Moro, líder democristià i màxim partidari de l’acord amb els comunistes. La seva mort va precipitar unes noves eleccions electorals a les quals el PCI va perdre 1,5 milions de vots.

Cartell sobre la disponibilitat de petroli als Estats Units. Font: Wikimedia Commons

A Espanya, la política de pactes s’iniciava en un context molt diferent del de l’Europa de 1945. Des del punt de vista polític, el país estava immers en un procés de democratització després de prop de quatre dècades de dictadura. La lluita antifranquista, liderada pel moviment obrer, va ser clau en el desgast del règim de Franco des de meitat dels anys seixanta, i molt especialment des de 1970. La mobilització constant i massiva dels moviments socials antifranquistes va fer inviable el govern continuista d’Arias Navarro, que el juliol de 1976 era substituït per Adolfo Suárez. Amb l’aprovació en referèndum de la Llei de Reforma Política el desembre de 1976, començava el procés de canvi legislatiu cap a la democratització del país. La realitat social d’aquell moment, però, estava fortament polaritzada entre els partidaris del procés democràtic i els continuistes del règim franquista, que es va traduir en un clima de violència amb més de 600 assassinats per motius polítics. El 24 de gener de 1977 van ser assassinats a Atocha cinc advocats laboralistes de Comissions Obreres (CCOO) en mans de la ultradreta. Una setmana després, l’1 de febrer de 1977, els treballadors de Roca Radiadores van guanyar el judici a Magistratura contra la patronal, després de prop de tres mesos en vaga per la readmissió dels companys acomiadats i pel reconeixement de l’Assemblea de Treballadors com a òrgan de representació dels treballadors a l’empresa. Aquella mateixa matinada, tres pistolers vinculats a la ultradreta Triple A van segrestar tres treballadors que vigilaven les cases dels delegats de l’Assemblea de Roca. Després d’apallissar-los i cridar-los “Son todos unos comunistas y aquí va haber más sangre que en Madrid” van abandonar-los i donar-los per morts als afores de Castelldefels.

A la inestabilitat política fruit d’aquest procés de canvi cap a una democràcia enmig d’un clima de violència se li ha de sumar un context de crisi econòmica. La crisi del petroli de 1973 havia coincidit amb la crisi d’un règim polític que va demostrar la seva incapacitat per imposar mesures per fer front a aquesta conjuntura econòmica. El 1977, la situació era alarmant. La inflació anual d’aquell any se situava al 30%, amb risc d’acabar l’any al 40%. La balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. D’altra banda, a més de la rigidesa de l’estructura de la indústria espanyola, aquesta tenia una gran dependència energètica de l’exterior, estava endarrerida tecnològicament i amb poca voluntat de modernitzar-se per part d’una patronal fortament protegida durant la dictadura.

El govern sorgit de les eleccions del 15 de juny de 1977 tenia com a objectius l’inici d’un procés constituent que consolidés la democràcia i fer front a la situació econòmica espanyola, de la qual depenia l’inici d’un procés d’integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

En què van consistir els Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de la Moncloa van rebre el suport de totes les forces parlamentàries sorgides de les eleccions de juny de 1977, que havien donat la victòria a la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez, amb 165 diputats. En segon lloc es va situar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González amb 118 escons, que s’erigia com a alternativa de govern. En tercer lloc se situava el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, amb 20 diputats. Carrillo, que defensava l’estratègia del PCI de crear un govern de concentració nacional per fer front a la crisi econòmica, també va donar el seu suport als Pactes. En quart lloc, l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga, amb 16 diputats. En cinquè lloc, el Partit Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván, amb 6 diputats. Els 25 escons restants es van repartir entre altres formacions, on destacaven els partits nacionalistes bascos i català. Les centrals sindicals de Comissions Obreres (CCOO) i Unió General dels Treballadors (UGT) (aquesta segona amb més reticència) també van donar suport als Pactes, encara que no van ser convidades a les negociacions.

Els Pactes de la Moncloa eren dos acords, un de caràcter econòmic i un altre de caràcter social. El primer es basava principalment en:

  • 1- Contenció de la massa salarial: l’augment salarial, que fins aleshores s’havia anat incrementant segons la inflació històrica (és a dir, basant-se en la taxa d’augment anual de l’any anterior més dos o tres punts), a partir d’aquell moment es va vincular a la inflació prevista (és a dir, en la previsió de la inflació de l’any següent). Així, per a 1978 es va limitar l’augment salarial al 20%, fins a un màxim del 22% tenint en compte ascensos, antiguitat i d’altres.
  • 2- Desacceleració de l’expansió monetària, també amb l’objectiu d’acabar amb la inflació.
  • 3- Devaluació de la pesseta: mesura que ja s’havia pres al juliol, després de la presa de possessió del nou govern i que havia devaluat un 20% la pesseta respecte al dòlar.

L’acord econòmic també va incloure una reforma fiscal, amb la creació d’un impost sobre les persones físiques (IRPF), entre altres.

Als Pactes de la Moncloa també es van acordar una sèrie de mesures socials, entre les quals destacaven:

  • 1- Educació: s’acordava la gratuïtat progressiva de l’ensenyament i més inversions.
  • 2- Política d’urbanisme i habitatge: Construcció d’habitatges socials i més inversions per acabar amb el ‘xabolisme’.
  • 3- Reforma de la seguretat social: destacava l’ampliació de la cobertura del subsidi d’atur.
  • 4- Política energètica: S’acordava la creació d’un Nou Pla Energètic per pal·liar la dependència energètica de l’exterior.
  • 5- Estatut de l’Empresa Pública: Segons l’acord, les empreses públiques estarien sota control parlamentari, a més de reconèixer els treballadors als òrgans de govern de les empreses públiques a través dels sindicats.
  • 6- Llibertat d’expressió: ampliació de la llibertat de premsa, del dret d’associació política i llibertat de reunió.
  • 7- Reforma del Codi Penal.
  • 8- Reorganització dels cossos i forces d’ordre públic.
  • 9- Acords relacionats amb la dona: destaquen la despenalització de l’adulteri i la regulació d’expedició d’anticonceptius.

Per garantir el compliment dels acords de la part social, s’havia de crear una comissió de seguiment que no es va materialitzar mai. Així, un any després d’haver signat els Pactes de la Moncloa bona part d’aquests acords socials no s’havien realitzat, com l’Estatut de l’Empresa Pública, el pla energètic o inversions efectives en matèria d’habitatge social o educació.

Manifestació de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) en contra dels Pactes de la Moncloa, el 15 de gener de 1978. Aquell dia, es va produir un atemptat contra el saló d’espectacles Scala Barcelona, que va ser atribuït ràpidament al sindict anarquista, malgrat els indicis d’haver estat un muntatge policial. El cas Scala va provocar un fre important a l’organització anarquista del qual no es va poder recuperar. Font: puntocritico.com

Els pactes van ser rebutjats per la CEOE, l’esquerra extraparlamentària i la CNT. La patronal va considerar els Pactes com un programa socialdemòcrata i de cedir massa poder als sindicats, posant de manifest que la democratització de les empreses encara tenia un llarg camí per recórrer amb una patronal fortament bunkeritzada que va reaccionar durament contra la classe treballadora. Manuel Fraga, líder d’AP, va signar l’acord en matèria econòmica, però no va subscriure el pacte en matèria social.

D’altra banda, un any després de la signatura dels Pactes, els seus efectes en l’economia es podien resumir en tres punts bàsics:

  • 1- Caiguda de la inflació: l’any 1977 acabava amb una inflació del 24%, mentre que el 1978 ja havia baixat al 16%.
  • 2- Caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986.
  • 3- Augment de l’atur: L’any 1977, l’atur era del 5.32%, mentre que al 1979 ja era del 8.79% i del 21.12% al 1986. Els Pactes de la Moncloa permetien a l’empresari l’acomiadament del 5% de la plantilla en el cas que se superessin els límits salarials imposats. Això, sumat a l’augment de flexibilització laboral, la pèrdua de poder adquisitiu i consegüent disminució del consum, la crisi del sector industrial i l’inici de la reconversió del sector a partir de 1981, va disparar la xifra d’aturats.

La classe treballadora, que havia liderat la lluita antifranquista durant la dictadura, va ser la gran damnificada de la crisi econòmica. L’acceptació dels Pactes de la Moncloa suposaven el consentiment de la pèrdua de poder adquisitiu a canvi de l’estabilitat necessària per consolidar el procés democràtic, que es va aconseguir un any després amb l’aprovació de la Constitució de 1978. Tot i això, la legislació dels drets individuals i col·lectius del treball i la regulació de les centrals sindicals a les empreses va ser molt més tardana. L’Estatut dels Treballadors es va aprovar el 1980, la Llei Orgànica de Llibertat Sindical el 1985 i la devolució del Patrimoni Sindical no es va publicar fins al 1986. L’intent de retardar la consolidació de les centrals sindicals per part del Govern va anar acompanyat d’una patronal negada a democratitzar l’empresa. Per això, deu anys després dels Pactes de la Moncloa, les centrals sindicals encara manifestaven problemes organitzatius bàsics com la manca de quadres intermedis o de locals on desenvolupar la seva activitat sindical.

Calen uns nous Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de 1977 van significar, com s’ha vist, una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, va obrir la porta a l’acomiadament lliure, a la flexibilització laboral i a un augment exponencial de l’atur. En un nou context de crisi econòmica, la petició d’un retorn del pacte del 1977 desemmascara una mitificació del relat de la Transició, entenent els Pactes de la Moncloa com el gran acord de partits capaç de superar les diferències existents en pro de la unitat nacional, i que amaga, com s’ha vist al llarg d’aquest article, la violència política d’aquell període, el soroll de sabres, els conflictes entre els diferents partits polítics i la consolidació d’un canvi polític gràcies a les lluites obreres dels deu anys anteriors.

L’actual president espanyol, Pedro Sánchez. La seva proposta de ‘reeditar’ els Pactes de la Moncloa pot partir d’una idealització dels pactes originals. Amb la pandèmia del COVID-19, però, es necessiten polítiques econòmiques molt ambicioses i trencadores. Font: Parlament Europeu/ Flickr

La crisi actual, causada per una pandèmia mundial, ha trasbalsat les economies de tot el món i ha palesat la crisi del sistema capitalista. A Espanya, el nou panorama d’incertesa i de davallada econòmica arriba a una economia que no s’ha recuperat de la crisi anterior. Amb un teixit laboral feble i precari, un problema endèmic d’atur elevat (que al febrer era del 13%), amb grans desigualtats socials –el 26% dels espanyols viuen en situació de pobresa-, i uns serveis públics ressentits per les retallades produïdes per la política d’austeritat europea i el govern del Partit Popular, la situació d’incertesa i inactivitat pot portar al col·lapse econòmic que, si no és respost des del govern per replantejar el model econòmic actual, pot ser aprofitat per l’auge d’una ultradreta que ara mateix és la tercera força al Congrés.

Els reptes més immediats als que ha de respondre el Govern són, d’una banda, atendre els milers de famílies que han perdut la feina i no tenen cap ingrés (al mes de març hi ha hagut una davallada de les persones afiliades a la Seguretat Social de 843.000 persones) i evitar la destrucció del teixit empresarial, compost majoritàriament per petites i mitjanes empreses, i d’altra banda, atendre l’emergència sanitària del país. És evident que cal un pacte de govern amb la resta de forces polítiques i agents socials per resoldre aquesta situació, però aquest ha de servir per repensar el model econòmic actual, per decidir de quina manera volem sortir d’aquesta crisi. Sobre aquesta taula de diàleg ha d’haver-hi un acord per blindar els serveis públics, que són la base del sistema de benestar, però també propostes més atrevides, com la de garantir una renda bàsica universal per a tota la ciutadania, polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge, una línia d’ajuda directa a autònoms i petites i mitjanes empreses, i una reforma fiscal que redistribueixi de forma més justa la riquesa. Aquest replantejament del model econòmic també hauria d’incloure un model turístic més sostenible i la lluita ferma contra el canvi climàtic a través d’un pla de transició energètica.

Espanya, com a membre de la Unió Europea, ha cedit la seva sobirania en política monetària al Banc Central Europeu (BCE), el qual s’ha marcat des del seu inici com a objectiu principal el control de la inflació. Actualment, la inflació ja no és un problema i el BCE ha de ser capaç de prendre mesures valentes amb les eines monetàries de les quals només disposa un banc central per fer front a la crisi i ajudar de forma directa als països que ho necessitin sense llastrar l’economia futura. La Unió Europea ha de ser capaç de trobar acords comuns entre tots els seus membres, oblidant les receptes d’austeritat i posant al capdavant els interessos de la ciutadania a través de l’emissió d’eurobons, reforçant els vincles de solidaritat, i fent front a la crisi migratòria.

Per superar aquesta crisi no valen les receptes del passat, que a més són inviables actualment davant una classe política més interessada de treure rèdit de la situació més que no pas de la recerca de grans acords de consens, sinó que cal valentia per crear un model social i econòmic més just que superi les fórmules neoliberals utilitzades amb anterioritat.

Read More

A més de quaranta anys de la mort del dictador Francisco Franco el 1975 i la ratificació de la Constitució espanyola del 1978, el període de la Transició Democràtica continua sent objecte de debat per bona part de la societat. El relat oficial de l’Estat burgès-democràtic sorgit de 1978, reproduït pels seus aparells ideològics, judicials, legislatius, mediàtics, acadèmics i culturals, assegura que la Transició fou un període pacífic, de consens i exemplar. Però els testimonis i les investigacions relatives a aquesta etapa de la nostra història recent posen en dubte tal relat.

La Transició espanyola compta amb 591 morts –només els que s’han pogut enregistrar–, milers de manifestacions amb càrregues policials, empresonaments, tortures, desaparicions, violacions del dret internacional que Espanya subscrivia formalment, persecucions i per sobre de tot això, el manteniment d’estructures dictatorials un cop mort el dictador.

Joan Carles de Borbó i Francisco Franco l’any 1975. Font: Wikimedia Commons

Tot i això, cal esmentar que la mort de Franco no va fer esclatar la violència de sobte, sinó que la dictadura franquista ja tenia un elevat component de conflicte actiu per dos factors fonamentals: el primer, el poder de les oligarquies i l’empresariat, propi dels Estats capitalistes, democràtics o no; el segon, la realitat dictatorial de l’Espanya franquista, que eixamplava els mecanismes repressius al seu abast. Aquest poder burgès es desplegava en el monopoli de la violència legal entre unes minories molt restringides que posseïen l’exèrcit, els cossos policials, el control judicial, penitenciari i legal; aquestes minories, al seu torn, tenien la capacitat per catalogar com violències il·lícites totes les respostes i resistències que s’enfrontaven a la dictadura, des dels moviments revolucionaris millor articulats en la clandestinitat fins a cada petit acte quotidià d’irreverència. A més a més, el fet dictatorial espanyol ampliava la dimensió de la violència, restringint fins a punts força accelerats els drets més fonamentals de la majoria treballadora i popular.

Malgrat aquesta violència procedent de les classes dominants, durant els anys seixanta es va produir una nova embranzida del moviment obrer, que es va reestructurar arreu l’Estat, sobretot entorn del Partit Comunista Espanyol (PCE) i les Comissions Obreres (CCOO), així com amb partits i organitzacions de l’esquerra revolucionària. Tanmateix, el moviment veïnal i l’estudiantil també s’hi reorganitzaren i presentarien llurs lluites durant el tardofranquisme, mentre que el feminisme o la qüestió nacional no irromprien amb força fins ben entrats els anys setanta.

Tant per tant, quin era el grau de conflictivitat política-social durant els primers instants de la Transició? A partir d’un estudi que vam realitzar quantitativament i qualitativa al periòdic La Vanguardia, s’ha pogut elaborar una base de dades que ens mostra un total de 1004 conflictes, només als Països Catalans i només durant els dos primers mesos de la Transició (és a dir, des del 20 de novembre del 1975, dia en què mor Franco, al 20 de gener del 1976). A partir d’aquestes xifres, hem de fer primer dues  matisacions:

  • El periòdic La Vanguardia Española té la seua seu central a Barcelona i el seu recull de notícies és majoritàriament corresponent a l’actual marc territorial de la Comunitat Autònoma de Catalunya, deixant en un segon plànol la resta de Països Catalans. Aquest fet sobredimensiona els fets ocorreguts a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i no ajuda a investigar la realitat conjunta dels Països Catalans.
  • La Vanguardia Española és un periòdic amb ideologia pròpia, enquadrada en els principis del règim, donant lloc a la manipulació permanent de la informació a fi de passar la censura i de reproduir uns valors fidels al franquisme. En aquest sentit, el periòdic faria un ús determinat dels esdeveniments, esbiaixant-los a parer seu.
Memorial a víctimes del franquisme al Camp de la Bota, Barcelona. Font: Flickr

A continuació, veiem una taula on es mostren els conflictes classificats per categories. En aquesta taula hi ha classificats 947 conflictes del total de 1.004. L’exclusió dels 57 conflictes restants respon a dos criteris: primerament, que eren tipologies molt minoritàries –menys de 10 conflictes per cada categoria– i, segonament, que es tractava de tipologies complexes, és a dir, que combinen dos, tres o quatre tipus de conflictes. Així, els conflictes que sí que mostra la taula són: Laboral (408), Veïnal (134), Amnistia (85), Amnistia i Laboral junts (77), Repressió (61), Repressió i Laboral junts (33), Nacional (30), Estudiantil (20) i Altres (99).

Els conflictes en xifres 20/11/75 – 20/01/76. Font: Mònica Chirivella

Així, veiem com la primera tipologia és la de conflictes laborals, amb 408 casos que sumen el 40,63% del total. Li segueix la veïnal, amb 134 casos i un 13,34%. En tercer lloc trobem els conflictes d’amnistia, amb 85 casos i un 8,46% del total acumulat. En quarta posició, veiem els conflictes relatius a l’amnistia barrejada amb l’àmbit laboral: 77 casos i el 7,66%. En cinquè lloc, la repressió acumula 61 casos  i el 6,07% del total. En sisè lloc, la mescla entre els conflictes laborals i la repressió confereix 33 fets, el 3,28%. A continuació, la qüestió nacional acumula 30 successos, el 2,98%. Per últim, l’àmbit estudiantil: 20 casos, l’1,99%.

Per tant, observem com la distància entre el nombre de conflictes laborals i la resta és força ampla, cosa que respon a un moviment obrer fort i estructurat malgrat les condicions repressives que es derivaven del règim franquista. Aquest moviment fou tan preeminent que alguns historiadors apunten que fou decisiu per descartar la continuïtat del règim franquista. Aquesta fortalesa respon a un alt nivell de politització de la classe treballadora, sobretot la industrial, que es veié espitjada a autoorganitzar-se sobretot a partir de la crisi econòmica de 1973. Aquesta crisi va precipitar la configuració d’un sindicalisme més combatiu i les mesures preses per la patronal foren contestades amb vagues i protestes que sovint foren reprimides per la policia. Alcoi, una de les ciutats industrials més mitigades per la crisi, havia viscut tres vagues generals només entre 1974 i 1975; altres sectors en creixement, com la banca i la sanitat, també es radicalitzarien. L’organització sindical també erapresent en àmbits tradicionals com l’estiba i la mecànica, amb els casos destacats de la Unió Naval de Llevant o els tallers de Bunyol.

La politització de les obreres respon no només a la tradicional lluita econòmica sindical, sinó a l’afegit de la lluita política dins les organitzacions de treballadores; és a dir, els reclams d’aquestes organitzacions no serien només per assolir millors condicions laborals, sinó que suposaven la materialització de l’enquadrament en projectes polítics concrets que comprenien diferents opcions, des de la revolució socialista fins a la reforma gradual democràtica. Un dels exemples més exponencials dels dos mesos en què se centra la investigació realitzada és el de la vaga de Laforsa (Cornellà de Llobregat); aquesta vaga va durar 103 dies, oposant-se a l’acomiadament d’uns quants obrers de la fàbrica i va ser capaç d’engegar altres vagues en solidaritat amb les treballadores de Cornellà, fent que centenars de sindicats i organitzacions se solidaritzaren.

Cartell proamnistia a Badalona. Font: Flickr

Pel que fa al moviment veïnal, cal destacar alguns elements força importants: l’articulació d’aquest es realitzà elementalment a partir del PCE i l’estratègia que va dissenyar mitjançant les dones obreres militants. El Movimiento Democrático de Mujeres, impulsat pels comunistes, apostaria, entre altres, per introduir quadres polítics femenins dins les associacions veïnals per agitar els barris obrers, així com les associacions de pares i mares d’alumnes per promoure la millora de les condicions de les escoles i la politització d’aquest entorn. En aquest sentit, el lideratge de les dones obreres en l’àmbit veïnal fou molt notori.

Tanmateix, el moviment veïnal, tot i els seus lligams amb el PCE i altres organitzacions d’esquerres, no deixà de tindre el seu propi ritme i alhora és categoritzat com un moviment de base que suposà una escola de militància per milions de persones. A mitjans de la dècada dels setanta, ja s’havia constituït com un potent moviment social, amb un matalàs d’experiències fort i variat. Amb una identitat i un univers cultural propi o particular, forjat a partir de la seua incisió en els conflictes de les barriades, no només de planificació urbana, també de caire més polític, com havia passat amb el moviment obrer.

El moviment veïnal es va implantar arreu del territori dels Països Catalans, si bé seria més prolífic als nuclis urbans i de major densitat demogràfica. Veiem com el 1979, les comarques de la CAC que més Associacions de Veïns tindrien eren Barcelonès amb 199, Baix Llobregat amb 77 i Vallès Occidental amb 71. La següent comarca principatina amb més AAVV seria el Gironès, amb 43.

Com dèiem, les reivindicacions veïnals no es limitaven només a la planificació urbana. Les AAVV van formar part de les lluites de defensa del territori, com ara al Saler de l’Horta; fent front als seguiments i la repressió de l’Estat franquista i postfranquista o sumant-se a les demandes d’amnistia. No obstant això, la lluita per millorar les condicions d’habitabilitat fou la més intensa i continuada d’aquest tipus d’agrupacions de base. Això no implica, en cap cas, que foren demandes despolititzades; ans al contrari, suposarien un fort bastió d’enfrontament cap als diferents espais en què es materialitzava el poder estatal, així com les oligarquies econòmiques.

L’interessant del moviment veïnal és que és un dels que sobreviu a la Transició, encara que com la resta, també experimentà una forta despolitització i atomització en els seus afers particulars. Tot i que minoritàriament, a l’igual que la majoria de l’activisme i de la militància en altres espais de lluita, el cas veïnal ha dinamitzat els barris dels Països Catalans fins l’actualitat, en què podem observar un reviscolament amb estructures i discursos prou similars als dels anys de la Transició.

Frederica Montseny fent un míting a Motnjuic. Font: Wikimedia Commons

Tot plegat, l’elevat nombre de conflictes que hem pogut enregistrar en un període de temps tan curt evidencia la insostenibilitat del discurs d’una transició pacífica. Per tant, les mesures de justícia transicional que es van aplicar d’acord amb aquestes premisses no s’adequaren a la realitat. Un exemple seria la llei d’Amnistia, la qual no només no ha passat desapercebuda dins l’Estat, sinó que el tractament del passat dictatorial i la gestió democràtica posterior han estat severament esmenades, fins i tot des d’organismes internacionals com les Nacions Unides.

Així doncs, ens cal remarcar que el subjecte polític que va plantar batalla a la dictadura fou la classe treballadora, no només en les seues organitzacions sindicals, sinó també als fronts veïnals, estudiantils, antirrepressius i feministes. Això es fa palès en què foren les barriades més humils les que concentraven un major nombre d’associacions veïnals; que l’entrada massiva a la universitat de joves de procedència obrera va revifar el moviment estudiantil; que les dones treballadores farien demandes concretes en clau de gènere com l’avortament o l’educació sexual adreçades a la seua classe; i que a causa de tot això, seria la treballadora la classe que omplia les cel·les i les portes de les presons.

Tot i això, la consolidació d’un petit nombre de sindicats cada cop més burocratitzats que passaren de la confrontació a la negociació, l’afiliació disminuiria notablement a mesura que avançava el procés democratitzador. Els pactes i els acords amb la patronal i la reducció de la participació directa dels treballadors erosionarien el moviment obrer als Països Catalans i també a la resta de l’Estat. Això tingué els seus efectes directes amb els altres fronts de lluita, que es desinflarien amb el decret general d’amnistia i altres consecucions molt parcials dels objectius que s’havien marcat a l’inici, deixant pas al pacte i la consolidació de les elits oligàrquiques que havien preexistit durant la dictadura.

Read More

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.

SALVADOR ESPRIU

La dictadura franquista es va vertebrar al voltant dels interessos de la classe dominant. Ja el 14 d’abril del 1931, dia en què es proclamà la Segona República espanyola, els empresaris més poderosos de l’Estat es reuniren per decidir de quina manera podien acabar amb el jove projecte republicà, atès l’incipient programa reformista i progressista que preconitzava. Així doncs, no és d’estranyar que els principals beneficiats de la dictadura franquista fossin els poders fàctics tradicionals de l’estat espanyol, l’oligarquia terratinent i l’Església, als quals cal sumar-hi la burgesia.

El segell de la classe dominant durant la dictadura es feu palès en la reducció dels salaris; la creació de sindicats verticals; l’eliminació dels drets de vaga, associació i manifestació; la fixació de l’economia de guerra, que establia cartilles de racionament per a la població i va beneficiar a molts adeptes al règim, entre altres aspectes. Al mateix temps, però, també necessità cimentar-se en el nacionalcatolicisme, el supremacisme, el masclisme i, sobretot, en la unitat d’Espanya. Aquest darrer element va forjar-se extingint les manifestacions culturals dels pobles i nacions que componen l’Estat. El franquisme, d’aquesta manera, encetava un projecte nacionalitzador i uniformitzador en qüestions socials en el qual no es tolerava la diferència.

No obstant això, la implantació d’aquest projecte, especialment en les darreres dècades de dictadura, va topar-se amb diverses resistències. Una de les més significatives fou la que tractarem al llarg d’aquest article: la reconfiguració del catalanisme, un procés que s’inicià a la dècada dels seixanta i s’estengué fins als anys de la transició democràtica. Així i tot, cal tenir en compte que el principal múscul de l’antifranquisme foren, fonamentalment, les classes populars i treballadores.

El catalanisme durant el tardofranquisme

Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat
Joan Fuster després d’un atemptat a la seua biblioteca el 1981. Font: Visat.cat

Als anys seixanta hi hagué una primera consolidació del catalanisme durant la dictadura. En 1962, la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va marcar un precedent teòric important pel moviment catalanista arreu dels Països Catalans, encara que la majoria d’entitats demanaven la independència només per a Catalunya. Aquest era l’aposta del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització amb gran capacitat de mobilització als carrers que cercava la confrontació directa amb el règim i els seus aliats.

Sigui com sigui, la idea de catalanitat s’estenia pels territoris de parla catalana amb més o menys acceptació. Fuster, en Nosaltres, els valencians, apuntava: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble (…) Si el País Valencià -posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha de ser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica.»

Fou en aquest període quan es produïren un seguit d’esdeveniments força significatius com ara el cas Galinsoga (1959), els fets del Palau de la Música (1960), la Caputxinada (1966) i la Taula Rodona (1966-1973), uns fets que esdevindrien símbols pels anys següents i que estarien protagonitzats, fonamentalment, per estudiants universitaris. També nasqué Òmnium Cultural (1961), que amb el suport econòmic de la petita i mitjana burgesia oferia cursos de català. Fou, també, als seixanta quan sorgí la Nova Cançó, un fort embat des del món cultural que reeixiria no només en els territoris de parla catalana, sinó per tota Espanya. Aquesta manifestació musical feu que la poesia més polititzada s’obrís cap al públic d’àmbits populars, permetent que talents com els de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés i tants altres fossin arreplegats per generacions més joves per mitjà de les veus de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i tants altres.

Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com
Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet al teatre Olympia de París. Font: mariadelmarbonet.com

En 1963 consten peticions per aconseguir l’ensenyament del català a les escoles i perquè s’emprés als mitjans de comunicació. Es farien les primeres traduccions i centres d’ensenyament de la llengua que serien contestats pel règim amb la censura, multes i detencions. Veiem llavors com sí existí un reviscolament, amb la repressió des de dalt i la immigració des de baix. El conflicte amb la catalanitat es tracta d’un continu: l’Estat espanyol li donava un caire polític a la cultura catalana, reprimint-la; el poble reaccionava a aquesta repressió, i així la cultura obtenia un veritable caire polític que tornava a ser perseguit. La qüestió és que a diferència del cas basc, on l’etnicitat des de la dreta i la lluita armada des de l’esquerra han tingut un paper molt reeixit, a Catalunya comptaven amb una base cultural i literària forta, que permetia resistir les polítiques d’assimilació estatals sense recórrer a un ús majoritari de l’essencialisme i descartava la lluita armada.

Cal deixar constància que si aquests esdeveniments i iniciatives estan directament vinculats amb el creixement del catalanisme, aquest no ha sigut un moviment completament independentista. La independència ha estat una de les opcions del catalanisme, minoritària fins els anys 90. La defensa de la llengua i cultura pròpies i de majors quotes d’autogovern no impliquen necessàriament un projecte de ruptura amb l’Estat espanyol. Així i tot, si que nasqueren algunes projectes independentistes que apostaven per un trencament clar amb la dictadura.

En 1968, un grup de militants del FNC de tall marxista s’escindiren i fundaren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), d’inspiració leninista, mentre que el FNC s’identificaria més amb el laborisme de James MacDonald. El PSAN no només acceptaria els PP.CC. com a marc nacional teòric sinó també com a marc d’actuació. Apuntaven el desbordament del «nacionalisme burgès» i el descobriment per part del proletariat de la seua «missió nacional». Trobarien per tant l’expansió com a eix fonamental d’apropament i conscienciació de la classe treballadora, obrint molts fronts sectorials: ensenyament, sanitat, associacionisme veïnal, CC.OO. i altres, a fi d’esdevenir populars, amples i participatius. El novembre de 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, on tant el FNC com el PSAN participarien, amb major o menor grau d’acceptació.

Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat
Declaració conjunta d’ETA, PSAN(P) i UPG d’adhesió a la Carta de Brest. Font: llibertat.cat

El PSAN també trobaria escissions i es dividiria en dos: primerament, el sector dissident s’anomenaria PSAN-Provisional; Carles Castellanos s’interessa per l’aprofundiment teòric i escriu els documents Les tasques de la Revolució Socialista (maig 1974), Aproximació a la història dels Països Catalans (gener 1975) i Cap a l’alternativa democràtica (març 1975), entre d’altres. Destaquen per les seues relacions amb moviments nacionalistes radicals d’altres nacions, com l’UPG, ETA i altres organitzacions no peninsulars, com consta en la Carta de Brest. Segonament, el sector oficial del PSAN tindria fronts sectorials de lluita i contacte amb la Nova Germania, un grup de valencians propers al Frente Revolucionario Antifascista y Patriota encapçalats per Josep Guia i Francesc Candela. Aconseguirien així eixamplar la militància al País Valencià. D’aquest entorn destaca la detenció dels «10 d’Alaquàs», entre els quals estava Josep Guia, el 9 d’agost de 1975.

Hi hagué altres vies clandestines, com EPOCA (Exèrcit Popular Català), que fou una organització independentista de caràcter militar que es gestà a partir dels seixanta i que desaparegué a finals dels vuitanta. Altre exemple és el Front d’Alliberament de Catalunya, una organització armada provinent de les Joventuts d’Estat Català i del Consell Nacional Català. En 1973, evolucionaren cap al marxisme-leninisme. És més conegut el cas de Terra Lliure (1978), organització semblant que es dissol de manera definitiva en 1995 per, segons apuntaven en el seu butlletí Alerta, «l’esgotament de la propaganda armada» i «l’esgotament dels recursos humans».

Hi hagué tres factors molt influents en la represa del catalanisme als anys 70: per una banda, la influència dels processos d’alliberament nacional de l’anomenat Tercer Món; per altra, el desenvolupament desigual i la uniformització capitalistes i, finalment, el Maig del 68. Tot i això, la mort de Franco i la construcció de la democràcia burgesa a l’Estat espanyol ampliarien les possibilitats del catalanisme i, per tant, no seria únicament aquell de tall marxista i combatiu el que ara prendria els carrers. Les possibilitats que oferia el parlamentarisme exclourien a aquells grups més combatius i donarien la benvinguda a aquell catalanisme dretà i d’ordre que havia estat exiliat, amb les figures de Tarradellas i Jordi Pujol com a preeminents en els primers anys de democràcia. Les lluites pel reconeixement de la identitat catalana es veurien en múltiples moviments, com per exemple en el cas del feminisme: en diversos actes i manifestacions feministes dels anys 70, les dones d’arreu els PP.CC. també exigien el cessament immediat de la censura, la lliure circulació de publicacions i el dret a parlar català en esdeveniments com les Jornades de la Dona, celebrades a Barcelona i València els anys 1976 i 1977. El catalanisme es convertia en una qüestió transversal.

La transició i la reconfiguració del catalanisme

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
MIQUEL MARTÍ I POL

Actualment, parlar de Països Catalans vol dir fer-ho majoritàriament en clau independentista. Però en els anys 1975-1980 no entrava en contradicció amb propostes federalistes, confederalistes o autonomistes que pretenien algun tipus de coordinació amb aquells països de llengua i cultura agermanades. La diferència raïa en definir les identitats de cada territori i en el grau d’acceptació del fet dels Països Catalans. En 1977, deia Josep Ferrer (militant del PSAN) que la societat catalana -els Països Catalans- ha tingut una dinàmica «pròpia i diferenciada, en total sintonia amb el desenvolupament de la societat europea occidental» malgrat mancar-li el poder polític, l’administració dels recursos propis i l’organització de la seua vida cultural.

Concretament a Catalunya, hi trobem un objectiu més clar i de més llarga tradició: imaginar una nació catalana que havia d’encaixar en una Espanya on Castella no fos el centre, ni l’enemic. Per tant, mentre els independentistes no pretenien encaixar en cap Espanya, bona part del catalanisme sí aspirava a reformar-la. A més a més, i en referència als Països Catalans, el nacionalisme català els considerà com quelcom complementari al vertader subjecte polític nacional -Catalunya-, més perjudicial que beneficiós en moltes ocasions.

El pujolisme, (més proper a les idees d’un Vicens Vives en Notícia de Catalunya que a les de Joan Fuster en Nosaltres, els valencians) mantingué la idea de crear una burgesia catalana capaç de modernitzar Espanya per bandera, establint fermes distàncies amb el projecte pancatalanista. D’aquesta manera, la idea de catalanitat seria dirigida fonamentalment al Principat pel pragmatisme pujolista, tot i que la dreta espanyolista també jugà el seu paper en la regionalització dels territoris de parla catalana; no és aquest el nostre objecte d’estudi però la coalició de les burgesies per dinamitar el projecte dels Països Catalans ens deixa veure, de nou, els interessos de classe que travessen la qüestió nacional.

Val a dir, també, que la perspectiva i consciència de classe travessaren totes les demandes vinculades a la reivindicació de la cultura catalana –i l’autodeterminació–. Per ficar un exemple, mentre la petita i mitjana burgesia es mobilitzarien per la normalització del català o per l’autogovern, la classe treballadora dels Països Catalans havia de reclamar que es construïren centres escolars, de salut i socials a les seues barriades i viles per millorar les seues condicions materials. I incloïa, en aquestes demandes, una evident perspectiva nacional. Aquest assumpte el podria sintetitzar molt millor l’Ovidi amb la seua famosa frase: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.»

Miquel Caminal apunta que entre 1970 i 1980, les fases de la política d’unitat foren tres: l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC) i la Generalitat provisional encapçalada per Tarradellas. Si el PSUC havia sigut el partit antifranquista de referència, la mort del dictador suposava possibilitats reals i, amb aquestes, la divisió del moviment d’oposició democràtica que aquest havia dirigit. El nou panorama enfortí els partits polítics en detriment dels moviments socials i mostraria, ja als inicis, desunió.

Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr
Míting pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya. Font: Flickr

L’Assemblea simbolitzava la ruptura, la mobilització contra el franquisme i el predomini de les forces sindicals i polítiques esquerranes. El Consell suposaria una reacció cap a la moderació, el centrisme i els interessos de Jordi Pujol. El Consell el formaren el Partit Carlí de Catalunya, ERC, PSUC, Convergència Democràtica de Catalunya, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, PSAN, FNC, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Popular de Catalunya, Convergència Socialista de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya.  La «qüestió catalana» era indiscutiblement un dels aspectes clau de la transició, i la resposta que se li donés determinaria l’estructuració del conjunt de l’Estat.

Les primeres eleccions del 15 de juny de 1977 donaren la victòria a Catalunya a l’Entesa dels Catalans, la coalició formada per PSC, PSUC, la federació catalana del PSOE i ERC. L’Entesa veia necessari abordar conjuntament tant la Constitució com l’Estatut, apuntant que no podria haver-hi Constitució ni vida democràtica a Espanya sense un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i les altres nacionalitats històriques. Seria la pròpia Constitució amb el seu article 145 la que prohibiria la federació entre comunitats autònomes, posant així fi al projecte polític dels Països Catalans, que seria deixat a banda pels partits polítics però mai oblidat per alguns moviments socials.

La unitat esquerrana es viu eclipsada per un Tarradellas que, seguint l’argument de Miquel Caminal, fou un instrument d’Adolfo Suárez per redreçar la política catalana cap a la moderació. El tarradellisme, pragmàtic, particularista i orfe de base teòrica, sorprendria per les seues múltiples simpaties a diferents partits espanyols i catalans.

D’aquesta manera, la política de consens hauria reemplaçat la política d’unitat d’oposició democràtica. Açò, segurament, respon al fet que s’inclouen al parlamentarisme forces polítiques que no eren contràries al franquisme i que fins i tot eren hereves d’aquest, com ara Alianza Popular. També, a les diferències en el grau de ruptura amb el capitalisme que proposaven les diverses forces d’oposició democràtica. Aquest consens conduiria a cedir en moltes ocasions, com ho veiem en els plànols de finançament, seguretat o ordenació territorial, així com a la marginació i persecució de les opcions polítiques marxistes incloses dins del catalanisme polític.

Mentrestant, l’independentisme de tall marxista-leninista viuria, junt amb altres matrius ideològiques contràries al capitalisme, les conseqüències més immediates de la transició. Gustau Muñoz, militant independentista i comunista del PCE (internacional) seria assassinat per la policia nacional l’11 de setembre del 1978 als seus 16 anys. La violència de l’extrema dreta s’organitzaria de manera paraestatal, sobretot al País Valencià, donant lloc a la coneguda Batalla de València. Aquesta etapa de la nostra història, la de la transició, ha deixat moltes portes obertes a la investigació historiogràfica i sovint genera uns fils que s’allargassen fins els nostres dies. El trauma, les pors, les esperances i els projectes. Tot plegat, història viva de casa nostra.

Read More

Aquest desembre es commemora el 40è aniversari de la Constitució espanyola. La celebració dels actes es produeix en un context de dilatada crisi social i política. El text constitucional s’ha convertit en el centre de totes les mirades i afronta l’etapa de descrèdit més profunda de la seva història. La postura de les forces polítiques s’ha polaritzat en aquesta qüestió. D’una banda, els defensors a ultrança de la Carta Magna reclamen un compliment més estricte del contingut per afrontar els problemes que assolen Espanya. Per l’altra, els retractors consideren que cal obrir un període de reformes per actualitzar la Constitució a la societat del present. A més, el desafiament sobiranista català aposta directament per sobrepassar-ne el marc jurídic i substituir-lo per un de propi. Les posicions es presenten irreconciliables a curt termini.

Històricament, la Constitució fou la culminació de la Transició, un període complex i convuls que restablia la democràcia a Espanya. És en aquesta etapa on s’elabora l’ordenament polític i jurídic actual. Per conèixer l’abast real d’aquest procés ens hem traslladat fins a la Universitat Autònoma de Barcelona per entrevistar Carme Molinero i Pere Ysàs. Els dos catedràtics han publicat de manera conjunta i individual un extens recull de llibres i articles dedicats al franquisme, l’antifranquisme i la Transició. En aquest sentit, destacar la seva publicació més recent, titulada La Transición. Historia y relatos i editada per Siglo XXI.

Ens trobem amb ells al despatx de la Carme. En Pere no hi és i mentre l’esperem encetem diversos temes de conversa. Un cop arriba i, després de presentar-se amablement, comencem l’entrevista.

Quan diríeu que acaba el franquisme i comença la Transició?

Pere Ysàs (PY) – El primer que podem dir és que no hi ha una línia de separació entre franquisme i Transició. No hi ha una etapa franquista i una etapa de Transició, sinó que la Transició és el final del franquisme. Primer, es decideix si el franquisme continua o no, i després es configura un nou sistema polític.

Carme Molinero (CM) – No se li pot posar una data, en qualsevol cas l’any 1976, que és quan es posen les bases del procés de la Transició, ens trobem amb un franquisme nu i cru: tot l’ordenament franquista està en vigor. Així i tot, hi ha alguns elements de diferència, per exemple, en el terreny de la premsa: la premsa publica coses l’any 1976 que l’any 1975, amb la mateixa normativa, no publica de cap de les maneres. Però això no significa cap canvi real. Inclús, si s’hagués de buscar una data –que ja hem dit que no es pot– serien les eleccions de 1977, en les quals ja hi ha un canvi definitiu que obre una nova etapa. Tanmateix, totes les institucions del franquisme segueixen vigents i van desapareixent progressivament. Totes no, però sí algunes de molt simbòliques i importants.

És, doncs, un procés de continuïtats i canvis?

CM – És clar. La ruptura és la mateixa Constitució.

PY – A nosaltres ens ha interessat, en el llibre, destacar que no es pot equiparar la Transició a un període concret amb característiques definides. La Transició, per definició, és un procés de canvi. Per tant, no es pot considerar com una etapa, perquè indueix a l’equivocació. El franquisme no acaba el 20 de novembre de 1975 perquè mor Franco; no acaba en una data determinada i la Transició tampoc. La Transició, més que una etapa, és un procés. Podem parlar del franquisme com una etapa i de la democràcia, quan està configurada, també. Però la transició en si mateixa no és una etapa, no és un període estable i definit.

Amb la mort del dictador s’obrien diferents escenaris que podríem resumir en continuisme, reformisme i ruptura. Tots tres eren possibles aquell novembre de 1975?

CM – Nosaltres hem definit la transició com un procés obert, en què res estava predefinit. Algunes coses eren més difícils que altres, però res era impossible.

El primer govern de la Monarquia, el d’Arias Navarro, intenta fer canvis però mantenint les essències del franquisme. És justament el fracàs d’aquest projecte, pel rebuig que desperta i per la seva incapacitat de generar cap mena d’expectatives, el que dóna pas al govern de Suárez, que no es pot entendre sense l’experiència del primer govern. Molts personatges que tindran protagonisme a partir del juliol de 1976, durant el segon govern de la Monarquia, havien estat en el primer govern, com Adolfo Suárez o Rodolofo Martín Villa, amb unes actituds molt distants amb les iniciatives que prendrà el segon. Això s’explica pel mateix fracàs de les intencions i els objectius que es marca el govern Arias-Fraga.

Si la pregunta és qui fa fracassar el primer projecte reformista, doncs, evidentment, l’acció de l’oposició. En definitiva, el projecte rupturista.

IMG_7534

En aquest sentit, sovint s’ha dit que «Franco mor al llit, però el Franquisme mor al carrer». Quin paper va tenir l’oposició en tot aquest procés?

PY – L’oposició política i l’oposició social estan estretament lligades. Ens referim als grups organitzats i als moviments socials, que tenen la capacitat de mobilitzar i generar conflictivitat. Sens dubte, tenen un paper fonamental en portar el franquisme a la crisi. No hi ha cap règim polític que desaparegui de cop i volta perquè algú pensa que l’ha de canviar, i tampoc hi ha cap dictadura contemporània que desaparegui perquè es mor el dictador. Perquè un règim polític desaparegui, prèviament ha d’haver entrat en un període de crisi.

Què és el que porta el franquisme a la crisi? Bàsicament la pèrdua creixent de control sobre la societat com a conseqüència d’una important mobilització social, que no és suficient per provocar la caiguda i el col·lapse del franquisme però sí que ho és per fer molt difícil el seu manteniment. Per tant el paper de l’antifranquisme en un sentit extens és capital, però no és l’únic.

Justament aquesta situació és cada vegada més difícil per l’aparell franquista. Les dificultats per assegurar el futur més enllà de la vida de Franco generen discrepàncies internes i divisions entre la classe política franquista. Per tant, la divisió interna també és un factor que contribueix a agreujar la crisi. Ara bé, no es pot perdre de vista que aquestes divergències en molt bona mesura també procedeixen de no saber com fer front a la contestació de la societat. En definitiva, el paper de la societat i de l’antifranquisme és fonamental, encara que no sigui l’únic, per portar el règim a la crisi. És a partir de la crisi que podem entendre la transició.

CM – El cas espanyol és molt diferent dels altres casos que es donen a l’Europa Occidental en aquest pas de les dictadures a les democràcies. El procés és intern. Cap règim polític resta al marge de l’escenari internacional i el seu entorn, però les causes de la desfeta del franquisme són endògenes, provenen des de la mateixa societat. D’altra banda, també és ben diferent del de Portugal.

Entre 1975 i 1982 hi va haver 665 víctimes mortals per causes polítiques a l’estat, que és una xifra considerable i que sovint passa per alt. La Transició va ser un procés pacífic?

CM – En el cas espanyol sempre hi ha el record de la Guerra Civil i, si prenem de referència aquest esdeveniment, el procés va ser absolutament pacífic. S’ha de tenir en compte que estem parlant d’una dictadura que ha aguantat gairebé 40 anys, que ha fet tot el possible per mantenir-se en el poder i que no tindrà mai cap voluntat d’abandonar-lo. El procés no és en absolut voluntari, malgrat que s’hagi intentat vendre un relat segons el qual la mateixa dictadura vol transformar-se en democràcia. Això és rotundament fals.

Hi ha una intervenció de les forces policials que provoca víctimes mortals, com ara a Vitòria. També hi ha un element que no es pot oblidar, que és precedent però justament en aquests anys s’intensifica, i són totes les accions provinents d’ETA i altres grups armats com els GRAPO.

PY – Podríem afirmar que és una transició pacífica en què, tanmateix, hi ha una elevada violència política. Globalment no hi ha un conflicte bèl·lic civil, però hi ha una gran diversitat de violències polítiques. La de l’aparell dictatorial, la violència de la ultradreta que intenta frenar i provocar el col·lapse de qualsevol canvi. L’atemptat d’Atocha en seria l’exemple més clar. D’altra banda, hi ha l’entrada en escena dels GRAPO, tot i els dubtes que sempre ha generat la seva actuació. El fenomen d’ETA que és el més singular, és el que aporta un nombre de víctimes més gran. El 1979 i 1980 són els anys de màxima activitat mortífera d’ETA.

En tot aquest context, quin paper van jugar les Forces Armades espanyoles i la ultradreta, coneguts popularment com el Búnker, en tot aquest procés? La seva acció va condicionar les decisions polítiques?

CM – Van ser capaços de condicionar algunes decisions concretes. Tanmateix, van demostrar que durant la Transició aquest búnker no tenia cap mena de força social ni política. El discurs del franquisme havia atorgat als militars un paper extraordinàriament important, però en la pràctica el franquisme no va ser mai una dictadura militar. La (seva) capacitat dels militars de pressionar el poder era relativament limitada. A més, en un principi la cúpula militar estava convençuda que les passes que es donaven estaven sota control. En cap moment pensaven que s’obria un procés cap a una democràcia amb les característiques que després va tenir. La seva capacitat de previsió i reacció era bastant limitada. Això no significa que el perill d’una intervenció fos inconsistent.

La profunditat de la crisi va fer agafar consciència a una part de la classe política franquista que no era possible continuar pel camí que marcava el búnker. I en aquest context també hi ha les mateixes necessitats de consolidació de la monarquia, impossibilitant que el monarca es lligués a un règim en una situació de crisi profunda. Aquestes són les coordenades del procés que cal tenir en compte per veure els esdeveniments concrets que aniran succeint-se.

PY – L’anàlisi comparada dels processos de transició en les dècades dels 70-80ens dóna algunes claus per entendre el fenomen. En la major part dels països de l’Amèrica llatina les forces armades van tenir un paper molt important, entre altres coses perquè es procedia de dictadures militars, a diferència del cas espanyol. A països com l’Uruguai o Argentina el poder efectiu romania en mans d’una junta militar. En conseqüència, les forces armades foren un actor col·lectiu amb un protagonisme decisiu en el procés de canvi. En el cas portuguès, la dictadura cau a través d’un cop d’estat militar, en un procés de signe oposat al dels països llatinoamericans.

El fet que les Forces Armades espanyoles estiguin fora del nucli de poder les situa en una posició complicada. Les dificultats per intervenir es manifesten contínuament. No tenen la capacitat per oposar-se a totes aquelles coses amb què estaven en desacord, que eren la majoria. Tampoc s’ha de perdre de vista que l’exèrcit és un exèrcit franquista. Si d’ell hagués depès, el procés es regiria per un continuisme estricte. Una altra cosa és que això fos sostenible per la situació de crisi i la manca d’alternatives i solucions que oferia l’opció continuista.

En tot cas, la seva posició ideològica i política era aquesta. Malgrat ser contraris a bona part de les accions que es van emprenent, es troben en una situació molt difícil per poder frenar-les. L’exemple més conegut és la legalització del Partit Comunista. Els militars intenten provocar una crisi de govern per paralitzar el procés. Ho intenten políticament, sense acció de força. No obstant això, els fracassos van alimentant un colpisme que acabarà tenint expressions fracassades: l’Operació Galàxia, el 23-F i altres temptatives posteriors.

Tots els actors són conscients que aquest és l’exèrcit que hi ha i aquestes són les seves actituds. En aquesta institució hi rau la força bruta i això provoca que constantment s’estigui mirant si els militars es mouen o s’estan quiets. En tot moment s’eviten actuacions contraproduents per mantenir-los passius. En un altre ordre de coses hi ha ETA. La seva dinàmica bàsicament busca provocar l’exèrcit i forçar-ne l’actuació.

IMG_7537

S’ha arribat a dir que el Rei va ser l’artífex de la Transició. La seva voluntat era encetar un període democràtic o consolidar la institució monàrquica? A més, és el monarca qui col·loca Adolfo Suárez en la presidència del govern amb l’objectiu de dirigir-lo. Quan deixa d’estar instrumentalitzat?

CM –El rei havia estat nomenat l’any 1969 successor de Franco a títol de Rei. Per tant, l’objectiu del franquisme no és la restauració, sinó la instauració de la «Monarquia del 18 de juliol». Això cal tenir-ho present. Evidentment, Joan Carles I va jurar els principis del Movimiento Nacional. Un altre element de continuïtat és que el primer cap de govern de la Monarquia, Arias Navarro, és l’últim de Franco. Dit això, és evident que el monarca considerava que calia obrir un procés cap a la democràcia. Fins i tot Manuel Fraga, sense definir-ho massa, parla d’obrir un procés democràtic mantenint certa continuïtat amb el règim. En fracassar aquesta via, cal cercar una nova perspectiva.

Sobre la relació entre el monarca i Adolfo Suárez, convé ressaltar que l’objectiu fonamental de Joan Carles és consolidar la institució monàrquica i per això dóna suport a Adolfo Suárez en totes les mesures importants que cal prendre. Una relació que es manté durant força temps. Suárez se sent fort després de l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política i comença a prendre la iniciativa, sense consultar totes les decisions amb el monarca. Fins i tot accepta la legalització del Partit Comunista per tal de guanyar legitimitat, un dels objectius principals del govern de cara a les pròximes eleccions, si bé no era una decisió compartida per les persones que rodejaven l’entorn del Monarca. La monarquia en tot moment vol aparèixer com el motor del canvi. El moment de consolidació absoluta es produeix, tanmateix, durant l’intent de cop d’estat el febrer de 1981. Joan Carles I l’aconsegueix aturar perquè la seva figura com a cap d’estat és fonamental pels caps dels exèrcits.

PY – Només afegir que la salut política del franquisme estava tan deteriorada com la del dictador. En aquest escenari, independentment del que pensés Joan Carles I, ha d’optar si vol lligar la institució monàrquica a un franquisme en crisi o vol lligar-la a un futur molt indefinit de democràcia, que és una possibilitat molt més prometedora per l’interès de la monarquia.

A partir d’aquí, l’actuació que seguirà serà coherent amb el que intueix –o coneix– que demanda l’opinió majoritària de la població. Si la població vol un canvi democràtic, encara que sigui molt imprecís, la monarquia afavorirà aquesta opció. L’operació va funcionar bé. Ara bé, hi ha exemples que il·lustren molt bé els dubtes que tenia Joan Carles I. D’una banda, davant del referèndum de l’any 1976, segons un informe de l’ambaixador nord-americà –informació de primera mà–, el Rei preferia que hi hagués bastants vots negatius. Això significaria que calia un canvi lent i amb més prudència. Per l’altra, el Monarca és el fre a qualsevol temptativa d’actuació militar malgrat tenir(-ne) dubtes. És ell qui evita determinades dimissions de ministres vinculats a l’exèrcit per tal d’evitar una crisi de govern, com per exemple durant la legalització del PCE. Tanmateix, sobretot després de les eleccions de 1979, en un context on la violència política és molt elevada i la crisi econòmica s’aprofundeix, la inestabilitat governamental genera tensions internes molt importants. En aquest moment Joan Carles escolta amb molta atenció les queixes que li arriben. És coneixedor de nombroses maniobres per forçar un canvi de govern, des de les més moderades, fins a les més radicals, que consideren que la Constitució ha sobrepassat tots els límits imaginables. En qualsevol cas, el que no fa és afavorir el 23-F, (sinó que) però retira el suport a Suárez i considera que ha d’abandonar el govern.

Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE
Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE

Quins van ser els apartats de la Constitució més candents i que més divergència van suscitar?

Tots dos – La qüestió territorial.

PY – El concepte de «nacionalitat» determina que només una part dels diputats d’Alianza Popular votin la Constitució. Hi ha una part que vota en contra i una altra part que s’absté. L’AP, amb Fraga com a ponent, presenta un vot particular contra tot el títol 8. Aquest és un dels aspectes que genera més discussió, amb uns discursos molt dramatitzats. Consideraven que si s’aprovava aquell títol es provocaria el finis Hispania. Aquest és un debat molt visible i molt present a la premsa del moment amb el pronunciament de molts actors de signe divers.

Però hi ha altres temes  també molt discutits i que generen controvèrsia. Per exemple, les funcions del cap d’Estat, una vegada queda clar que no hi ha cap possibilitat que la Constitució estableixi com a forma de govern la república –sobretot perquè no hi ha una majoria en aquest sentit, tot i que es debaten diverses esmenes a favor de la república. Pel que fa a les funcions del  cap de l’Estat la qüestió era quin tipus de monarquia que es volia establir. Si es planteja una monarquia parlamentària com les europees, comunistes i socialistes ho accepten; si no és així i la monarquia conserva poders de decisió importants, ho rebutgen. Aquesta decisió pren molta transcendència. Finalment els poders del cap de l’estat són simbòlics i no tenen efectivitat.

En aquests moments, alguns sectors crítics amb el text constitucional, proposaven fer un referèndum sobre la monarquia perquè estaven convençuts que guanyaria el sí a la monarquia. Les enquestes així ho deien. En cas de guanyar el referèndum volien impulsar la consolidació d’una monarquia amb poders reals. D’altra banda, més enllà de la consulta hi havia qui proposava que el cap de l’estat pogués vetar lleis, un poder indubtablement extraordinari.

També es van discutir moltes altres coses que amb el pas del temps han quedat diluïdes perquè tothom ho ha considerat normal, com per exemple una futura llei del divorci o la majoria d’edat als 18 anys. Alianza Popular i una part de l’UCD s’hi van oposar frontalment. I així successivament amb moltes altres qüestions que després s’han considerat perfectament normals i versemblants.

CM – En realitat la discussió va ser intensa al voltant de totes aquelles qüestions que tenien un pes real i que venien a definir quin tipus de democràcia s’establia. Un text constitucional pot marcar les línies vermelles, però després dependrà de la correlació de forces definir aquests límits. La llei del divorci va generar una forta tensió dins de la UCD i va desencadenar una veritable batalla. Un cop passa el temps ningú posa en qüestió aquesta mesura, s’ha volgut vendre aquesta falsa imatge d’acceptació.

PY – El model econòmic de l’estat també fou un punt del debat molt intens. Calia definir si s’anava cap a un model econòmic tancat o obert. Aquí ja no només hi participen els sectors més conservadors de la vida política, sinó també els empresaris. La CEOE va intentar per tots els mitjans que la Constitució definís una economia de mercat sense limitacions. Els debats i les polèmiques foren molt intensos.

CM – Els termes exemplifiquen molt bé aquesta qüestió. La CEOE volia que a la Constitució s’hi definís una «economia de mercat», però finalment  el model definit s’apropava més al concepte d’«economia social de mercat», inclús amb previsions socialitzants.IMG_7530

Incidim breument en les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que s’ha posat sobre la taula la qüestió territorial. Josep Tarradellas torna a Catalunya l’octubre de 1977, un any abans que s’aprovés la Constitució. Quina voluntat política hi havia darrere d’aquest gest i quins riscos se’n podien derivar?

CM –Catalunya juga un paper fonamental en el procés de la Transició. N’és el motor, tot i que no l’únic. Recordem que un dels primers viatges que fa Joan Carles, el febrer del 1976, el fa precisament a Barcelona. I val a dir que les forces polítiques catalanes en aquell moment tenien un projecte que passava per la transformació de l’Estat, no per deixar de formar-ne part. Tenien, doncs, sinergies molt importants amb les altres forces antifranquistes d’Espanya. Aquesta era una realitat assumida. La comissió dels nou, que és la comissió formada l’any 1977 al si dels sectors antifranquistes per negociar amb el govern, té entre les seves condicions elementals reivindicar l’autogovern per les nacionalitats històriques. Alhora, els resultats electorals a Catalunya donen la victòria a l’esquerra, un element diferencial força important que en aquell moment es troba vinculat al catalanisme. Tot i que és evident que hi ha grups catalanistes que són de dretes, l’extensió social del catalanisme la dóna l’esquerra.

En aquest context, el govern central intenta que el protagonisme no se’l quedi l’esquerra. I és quan s’inicia tot el procés de retorn de Josep Tarradellas, afavorint que aquesta passa es produeixi prèviament. I quan Suárez ve a Barcelona diu que s’ha de reconèixer una realitat que és innegable. Per tant, accepta la història del segle XX on el concepte de democràcia està associat al concepte d’autonomia.

PY – Per mi hi ha dues qüestions més que són importants. La tornada de Tarradellas també té una dimensió d’operació política per al govern Suárez, davant de la victòria dels socialistes i del PSUC. I, de fet, el procés que acaba amb el «Ja sóc aquí», és un procés molt complex, no és una simple negociació entre Suárez i Tarradellas, sinó a tres bandes, perquè les diferències polítiques entre  Suárez i Tarradellas i les forces polítiques catalanes són molt considerables. Hi ha moments d’entesa molt clara entre Tarradellas i el govern i de desacord  amb les forces majoritàries que ho bloquegen. La seqüència és molt complexa. Atribuir la dimensió d’operació política és raonable, però quin preu té pel govern? Doncs intentar trobar una força que minimitzi el poder de l’esquerra a Catalunya porta a Suárez al reconeixement de Tarradellas i de la Generalitat. Les eleccions són determinants perquè fins llavors no s’havia plantejat en cap moment fer tornar al President de l’exili.

D’altra banda, i això sí que és significatiu, hi ha el tema dels riscos i les reaccions que pot haver-hi. Als militars no els va agradar gens: el Capità General de Catalunya, Coloma Gallegos, va dir que no aniria a cap mena d’acte en el qual hi hagués Tarradellas –un personatge que havia estat cap de govern al període de la República, imagina’t. Per tant, es continuen prenent decisions, que van més enllà dels límits del consens de la classe política que venia del Franquisme, però que la realitat i les necessitats polítiques imposen que s’hagin de prendre. A més, hi va haver una línia de crítiques més enllà dels militars, especialment de l’entorn d’Alianza Popular, que consideraven que aquesta decisió era una barbaritat. Primer s’havia de fer la Constitució i després ja ho veurien. En canvi, la tornada de Tarradellas pressuposava el contingut que tindria la Constitució. Suárez, en la presa de possessió de Tarradellas, diu precisament això: ho hem fet perquè ho havíem de fer, perquè és una necessitat i perquè una Constitució que no contempli l’autogovern de Catalunya, no seria una Constitució que permetés obtenir el consentiment general de la població per assegurar un sistema democràtic.

CM – Sempre s’ha de tenir present en l’acció política que els agents socials, els subjectes polítics fan allò que poden fer o allò que creuen que és convenient, que a vegades no és el que realment voldrien fer. Tanmateix, quan ja s’ha pres una decisió, el que fan és presentar-ho com una opció pròpia per penjar-se la medalla.

IMG_7533

Un altre dels temes més polèmics en els relats de la Transició és la Llei d’Amnistia. Aquesta englobava també les autoritats franquistes i els funcionaris. Aquest fet ha servit perquè des d’alguns sectors se l’hagi descrit com una «autoamnistia». Vosaltres, al vostre llibre, negueu que es tracti d’una autoamnistia. Per què?

PY – Conceptualment, hauria estat una autoamnistia si el govern d’Arias Navarro hagués decretat una amnistia general per qualsevol acció potencialment delictiva que haurien fet els servidors de la dictadura. En canvi, La Llei d’Amnistia és una llei que es fa a proposta de les organitzacions que provenen de l’antifranquisme. S’aprova al Parlament sense els vots dels hereus més directes del franquisme: els d’Alianza Popular, que en aquest cas s’abstenen. Si haguessin volgut autoamnistiar-se hauria estat en una altra situació i amb uns altres actors. Per tant, de cap manera és una autoamnistia.

És una amnistia, a més, pensada bàsicament per tancar aquells problemes greus que continuaven oberts: presos polítics que no han sortit en indults anteriors, condemnats per delictes de sang. Aquí bàsicament parlem d’ETA. Es vol que surtin els presos per veure si s’inicia així el seu final. Aquest és un objectiu claríssim. El que no sabem amb precisió encara és com s’introdueixen dos articles que tenen a veure amb la inclusió (implícita) de l’amnistia pels funcionaris en la seva actuació. Aquest assumpte va passar absolutament desapercebut. Ningú s’estava plantejant que s’havia de portar davant dels tribunals a ningú.

No era un reclam de l’oposició?

No ho era. Sí que sabem que aquests articles eren una proposta d’UCD. El com es proposen encara no l’hem pogut saber. L’amnistia proposava tancar una pàgina negra de la història d’Espanya. Un element de fons és que si es posaven sobre la taula les responsabilitats polítiques de tothom, s’havia de començar pel 1936 i es faria en dues direccions. Per això l’extrema dreta constantment treia el tema de Paracuellos o als assassinats a Catalunya, que són molts més que els executat pel franquisme. En resum, si s’obria la possibilitat de passar comptes penals a tot allò que podia ser objecte de sanció penal, la Transició era impossible. Ni la major part de l’oposició ni els reformistes volen que això es converteixi en el centre del debat polític, prefereixen avançar.

CM – Justament la Llei d’Amnistia pretén que el passat no condicioni el futur. Això, per una banda, i per l’altra, és un element de declaració d’il·legitimitat del franquisme indirecta si es vol. Així, el que el franquisme havia condemnat i perseguit deixa de tenir efectes sobre el futur. Aquest és un element primordial, però n’hi ha d’altres més concrets com l’amnistia laboral. Aquest tema era més recent i intentava reparar totes aquelles persones que havien perdut la feina en les lluites per la democràcia. D’altres elements, en canvi, no s’aconsegueixen. Per exemple, hauria estat molt important, encara que fos simbòlicament, retractar les penes per avortament i adulteri, entre altres, però no s’aconseguirà. Es pretén resoldre aquells problemes més candents sense condicionar el procés democràtic que s’estava obrint.

PY – Nosaltres hem utilitzat  un indicador per demostrar que l’amnistia dels funcionaris franquistes no fou objecte de tensió ni de crítica. Hem observat què diuen de la llei d’amnistia els grups de l’esquerra extraparlamentària. Aquests grups minoritaris critiquen la llei d’amnistia en algunes coses, com el fet que no sigui una amnistia total, que inclogui als presos comuns o socials. Estem parlant de partits com la Lliga Comunista, el Moviment Comunista o el PTE. També critiquen l’exclusió de la reincorporació a l’exèrcit dels militars de la UMD, una crítica compartida en part per l’esquerra parlamentària. Però no es dedica cap atenció a la possible aplicació de l’amnistia a autoritats i funcionaris.

Per tant, ningú en aquell moment sosté el plantejament que cal passar comptes penalment amb els responsables de la dictadura, un fet que serà característic d’altes transicions posteriors sota paràmetres molt diferents.

CM – Aquest és un debat sobretot del finals del XX i del XXI.

Hi ha una autèntica munió de relats sobre la Transició. A grans trets, en destaquen dos. D’una banda, el famós «nosotros trajimos la democracia», provinent dels sectors reformistes del règim. Per l’altra, el crític amb el PCE, destacant la seva traïció pel seu paper d’agent desmobilitzador. Què en comenteu al respecte?

CM – La qüestió de la desmobilització és absolutament insostenible. Per què? Primer perquè no es produeix tal desmobilització. Les mobilitzacions que es van produir abans de 1977 tenien un doble objectiu: un primer en el qual es feien reivindicacions concretes des de cada moviment i un segon on s’impulsava decisivament el camí cap a la democràcia, que en els projectes governamentals de llavors no es veia per enlloc.

Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).
Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).

El concepte de democràcia no és unívoc. Tots podem estar d’acord en anar cap a una democràcia, però després no tothom entén de la mateixa manera el tipus de democràcia que es pretén. Després de 1977, quan s’han aconseguit les fites bàsiques que marquen les forces d’esquerra en el debat parlamentari, el component afegit de lluita democràtica perd força. Tot i així, la mobilització social seguirà sent molt important fins al 1979. El que passa és que té un caràcter diferent. Per exemple, en l’àmbit laboral, l’any 1974-1976 ens trobem amb una mobilització ofensiva. Es tracta que la crisi no la paguin els treballadors i, també, de lluitar per la democràcia. A partir de 1978 quina és la realitat? La crisi econòmica és extraordinàriament important. La mobilització es torna defensiva, perquè les condicions no empitjorin encara més. Només cal veure que el 1979 hi ha un volum de conflictivitat laboral més alt que el de 1976, que fins llavors havia estat el més alt. No existeix tal desmobilització, només que té un altre caràcter.

La desmobilització veïnal no succeirà en cap moment. El que dóna molta força a la mobilització no són només els grups que l’articulen, sinó la participació massiva de sectors molt amplis. Molts d’aquests sectors, i particularment a partir de les eleccions municipals de 1979, troben en els ajuntaments a gent en la qual confiaven perquè havien estat líders veïnals. A més, en qualsevol cas, aquests nous grups municipals tenen com a objectiu fer realitat les reivindicacions més bàsiques dels moviments veïnals. Per entendre’ns: no t’has de mobilitzar per un semàfor si ja te’l posen. La cultura política dels anys 70 és participativa i de gestió. Els discursos de la desmobilització no són de llavors sinó que apareixeran després. En arribar la dècada dels 80 apareixen Thatcher i Reagan, comença l’onada conservadora amb el neoliberalisme i l’escenari és completament diferent. En definitiva, qui fa aquestes anàlisis prescindeix de la història, per això són necessaris aquest tipus de llibres (assenyalant la seva publicació).

PY – A més a més, s’ignora el fet que moviments que no havien aparegut durant la dictadura, per les condicions que aquesta generava, comencen a actuar amb més força a partir d’aquests anys. Parlem del moviment antinuclear, el moviment antimilitarista o el moviment feminista. El grau de mobilització social es manté i en alguns casos anirà més enllà. El PSOE entra en escena tardanament i tindrà una presència feble en aquests moviments. Els comunistes havien continuat tenint-hi presència fins la crisi del partit del 1981. Altres grups no parlamentaris tenen un paper molt important en aquestes reivindicacions. Per això, parlar de desmobilització en els anys amb més mobilització de la segona meitat del segle XX és situar-se lluny de la realitat.

Sobre els altres relats, cal especificar que es forgen amb voluntarietat política. Per una banda, tenim el discurs apologètic extremadament manipulat per la dreta i el seu màxim exponent: el Partit Popular. S’apropien de la transició com si l’haguessin fet ells perquè les enquestes continuen mostrant una opinió majoritària molt favorable als canvis que es van fer durant la Transició. Llavors, s’apropien d’un capital que molta gent segueix considerant importantíssim. Per l’altra, volent fonamentar una crítica cap a problemes molt greus del present, s’ha cregut erròniament que buscar la legitimació d’aquesta crítica en la Transició pot donar-li més força. Ho fan perquè es contraposa amb el que diuen els altres. Aquest error de càlcul impedeix que es busqui l’origen dels problemes actuals en els anys 80 i 90, que és d’on provenen realment, i no en els anys de la Transició.

El bipartidisme, per exemple, no existeix com a tal durant la Transició. Els especialistes en ciència política dirien que és un bipartidisme imperfecte, però no existeix una estructura en el sistema polític que l’afavoreixi. La prova és que amb la mateixa llei electoral hi pot haver dos partits que ho controlen tot o el que passa ara, amb una dispersió més gran. La qüestió no és el sistema ni el marc constitucional, sinó el que la gent expressa amb el seu vot.

Read More

Han coincidit tantes vegades en xerrades, entrevistes, debats, conferències, presentacions de llibres, etc. que un d’ells es va negar a fer l’entrevista per separat, que preferia fer-la amb ell al costat. Són dues de les persones que més saben sobre l’extrema dreta i el feixisme i que més pedagogia estan fent en aquests últims mesos per a clarificar i explicar en un temps on aquells que alcen el braç i bramen tornen a tenir protagonisme.

Ens trobem amb elles per a parlar de conceptes relliscosos, que sovint emprem com a sinònims, malgrat que no ho siguin: és el mateix parlar d’extrema dreta que de violència ultradretana? Existeixen encara els feixistes? Com ha condicionat (i condiciona) l’extrema dreta la democràcia espanyola? Quin paper va tenir la violència ultradretana durant la Transició? Parlem sobre això: sobre gent que traspassa línies polítiques, de conspiració, de violència, de clavegueres de l’estat… la música de fons, però, és la vida que va transcorrent per la vila de Gràcia (Barcelona).  

Encara no sabeu de qui parlem? Encara no heu sentit a parlar del fotoperidodista Jordi Borràs i de l’historiador Carles Viñas?

El fotoperiodista Jordi Borràs (esquerra) i l'historiador Carles Viñas (dreta). Fotografia: Ab Origine
El fotoperiodista Jordi Borràs (esquerra) i l’historiador Carles Viñas (dreta). Fotografia: Ab Origine

Què és l’extrema dreta? És un eufemisme per a impedir parlar de ‘feixisme’?

Carles Viñas: El feixisme és una cosa molt concreta, en un lloc i període determinats. És un moviment polític que es gesta en el Període d’Entreguerres a Itàlia, després de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Es forma a partir dels “Fasci Nacionale di Combattimento” i de l’establiment del Partit Nacional Feixista (PNF), encapçalat per Benito Mussolini (1883-1945).

A partir d’aquí, trobem diversos intents de plasmar el feixisme arreu, sobretot a Europa (a Hongria, Polònia, Espanya…). Actualment, existeixen reformulacions que intenten emular aquelles pràctiques en un context, l’actual, que és molt diferent del dels seus orígens. Jo el diferenciaria el feixisme del nazisme, perquè crec que són dos moviments diferents, que també tindrà rèpliques en llocs i circumstàncies diferents.

El feixisme és un moviment polític d’un període històric molt concret, en un lloc i període determinats que va intentar ser imitat a altres llocs del món, especialment a Europa. Actualment existeixen reformulacions, però el context és molt diferent del dels seus orígens

Jordi Borràs: L’extrema dreta és anterior al feixisme. Podem trobar moviments d’extrema dreta abans d’aquest, sigui a Itàlia o sigui a on sigui. El feixisme és una cosa molt específica i cenyida a unes circumstàncies concretes, com ha dit en Carles.

Evidentment, els moviments ultradretans o les seves noves onades no es poden entendre sense els que els han precedit. De la mateixa manera que no és el mateix la socialdemocràcia que el marxisme ortodox, no és el mateix el feixisme que el nazisme, l’extrema dreta, la ultradreta o els nacional-populistes. Hem de saber diferenciar.
Per altra banda, hi ha coses o conceptes que no sempre van lligades l’una amb l’altra: es pot ser d’esquerres i ser racista; o es pot ser falangista i no ser racista, per exemple.

C.V: Quan parlem d’extrema dreta ens referim a tot allò que va més enllà de la dreta conservadora tradicional; aquells que dintre d’aquest entramat actuen de manera violenta són la ultradreta. Són matisos importants, perquè a vegades barregem feixisme, extrema dreta, ultradreta, etc.

Trobaríeu, per tant, encertat l’ús que es fa del terme en els mitjans de comunicació?

J.B: Malauradament, molts mitjans de comunicació, per desconeixement, por o inconsciència, acostumen a parlar d'”ultres” o sobre “una manifestació ultra”. Però què és un “ultra”? Ultres de futbol, ultra independentistes, ultradretans, ultra espanyolistes? Es fa servir el terme com a sinònim d’extrema dreta. I això pot generar equívocs.

C.V: La confusió ve per l’ús d’estereotips, fer servir diferents termes com a sinònims quan en realitat no ho són. Cal matisar. És complicat posar-hi remei, perquè avui dia el periodisme busca el fet immediat, tot va molt accelerat i no es poden fer anàlisis més tranquils. Però hi ha un cert desconeixement de tot plegat.

Si haguéssiu de fer un diagnòstic sobre l’estat de salut de l’extrema dreta a Espanya, quin seria? Seríeu capaços de donar algun titular?

C.V: “Entramat ideològic en declivi”. Intenta reviscolar, però té uns hàndicaps molt importants, que eviten que creixi.

J.B: “Falta de renovació”. A França hi ha hagut una renovació ideològica, que ha permès que un partit d’extrema dreta arribi a les institucions. Aquí, l’extrema dreta s’ha quedat (bona part d’ella) ancorada en el passat.

Per altra banda, en Xavier Casals parla del concepte de “presència absent” de l’extrema dreta. Malgrat no estar present en les institucions, les seves idees influeixen i tenen presència en el discurs dels grans partits conservadors; molt sovint marquen part de l’agenda política. Ho hem pogut veure aquests darrers mesos amb VOX: un partit residual que ha marcat l’agenda politicojudicial de tot un estat.

Hem de tenir en compte la “presència absent”. Malgrat no estar a les institucions, l’extrema dreta té capacitat, des de la Transició, de marcar alguns temes de l’agenda política

Com es compon (o recompon) l’extrema dreta espanyola durant la Transició i com sobreviu a la mort de Franco (1939-75)?

C.V: Sortim de quaranta anys de dictadura. Hi ha un sector polític, vinculat als sectors tecnòcrates de l’Opus, que entenen que han de dur a terme reformes per a mantenir-se en el poder (és a dir, acceptar unes fórmules parlamentàries i democràtiques) i un sector immobilista (“el búnquer”) que pretén mantenir les essències del “Espíritu del 18 de julio”.

La pugna entre aquests dos sectors es trenca quan ETA mata a Carrero Blanco, el símbol del sector dur del franquisme i guanya el reformista. A partir de llavors, l’extrema dreta més immobilista quedarà atomitzada al voltant, fonamentalment, d’una figura: Blas Piñar. Aquest liderarà diverses coalicions, essent la més important Fuerza Nueva, que serà l’única força d’extrema dreta que obté una acta de diputat. El perdrà en les eleccions de 1982 i des de llavors l’extrema dreta serà extraparlamentària. Això no significa que no perdi capacitat d’influència a l’hora de marcar l’agenda política; cosa que no deixa de ser un èxit per a ells. Explica en bona part el resultat final de la Transició.

IMG_1930

J.B: El fet que l’extrema dreta estigués inserida a l’estat, va fer que a diferència d’altres països, no calgués una evolució cap a noves formes. Fuerza Nueva no deixa de ser un partit franquista sense Franco. Pretén mantenir l’ortodòxia franquista sense entendre el moment polític de canvi que arribava. Així doncs, mentre Jean-Marie Le Pen, des de França, entra al Parlament Europeu a les eleccions de 1984 amb noves propostes des de l’extrema dreta, a Espanya, Fuerza Nueva perdia el seu escó a les eleccions de 1982.

És a dir, que l’extrema dreta espanyola no s’estava adaptant. Mentrestant, la dreta tradicional del moment (Alianza Popular, per exemple) va saber captar l’electorat d’extrema dreta.

Xavier Casals, en el seu llibre La Transición española. El voto ignorado de las armas, posa en una situació incòmoda a tots aquells que defensen a ultrança una Transició espanyola immaculada, ja que explica el rol de la violència política per a condicionar el curs polític. Quin és el paper de la violència ultradretana en aquest procés?

C.V: Un paper més rellevant del que vol admetre el relat oficial. És una Transició marcada per actes violents, amb més de 500 morts que van determinar l’evolució d’aquesta. Una altra cosa és com interpretem aquesta violència: va ser una violència abduïda pel mateix estat? Va ser utilitzada puntualment? Va ser induïda per forces externes? Va ser una evolució ‘natural’ que va influir la mateixa Transició?

En aquest aspecte encara estem a les beceroles de la investigació. Fins ara imperava el discurs d’una Transició modèlica; s’havia exportat fins i tot com a model arreu del món per a passar d’una dictadura a una democràcia parlamentària. Falta encara un recorregut important per a dictaminar com va marcar la violència la Transició, però ja tenim suficients elements per a afirmar que ho va fer de manera determinant: el procés democràtic, la legalització del PCE i altres forces polítiques en les primeres eleccions democràtiques… tot això no es pot entendre sense aquest pòsit violent que va marcar el període.

Malgrat estar a les beceroles de la investigació, hi ha documentació suficient per a afirmar que existien connexions entre els serveis de seguretat de l’estat i la ultradreta

J.B: Una dita popular d’aquella època era “Incontrolats de nit, uniformats de dia”. Crec que il·lustra prou bé el paper de l’extrema dreta de l’època. El debat interessant que obre el llibre d’en Xavier Casals és com es va instrumentalitzar. Com l’hem d’interpretar? Com una eina de coacció del mateix estat? Com un ens que anava per lliure? És evident (i aquest llibre aporta prou informació per donar suport a aquesta teoria) que el “deep State”, l’estat profund, instrumentalitzava part d’aquesta extrema dreta, com demostren els fets de Montejurra (1974), per a assentar un nou règim polític.

Fa uns dies va sortir una entrevista a Manuel Pastrana, on aquest afirma que el tret de sortida del 23-F (1981) es dóna des de la Zarzuela. Avui dia, tot i que encara hi ha molta documentació que és considerada secret d’estat (fins i tot dels anys de la dictadura), n’hi ha prou que acredita que va haver-hi una instrumentalització d’aquesta violència de l’extrema dreta. Està més que documentat que petites entitats d’ultradreta com el PENS (Partido Español Nacionalsocialista) eren finançats pel SECED i que els serveis secrets que el van succeir també van tenir un paper a l’hora d’utilitzar l’extrema dreta per a aconseguir les seves finalitats.

C.V: La gran pregunta a resoldre és si aquests grups van ser promoguts per l’estat, anaven per lliure… o una barreja de les dues coses, que deu segurament el que va passar.

IMG_1937

Els atacs de la ultradreta gaudiran de la impunitat dels òrgans i cossos de seguretat de l’estat, durant la dictadura i durant els primers anys de la democràcia. De quina mena d’impunitat parlem i de quina manera els cossos de seguretat de l’estat els utilitzaran per a arribar allà on ells no poden?

J.B: Hi ha un moment en què quan el nou règim ja està instal·lat en el poder, deixa d’haver-hi un interès per a seguir instrumentalitzant aquesta violència i l’estat deixa de fer els ulls grossos… en part. Hi ha llocs, com en el País Valencià, en els quals la impunitat de l’extrema dreta és extraordinària, fins ben bé avui. Fa uns dies la justícia valenciana no veia delicte en què un grup d’ultradreta fes un escarni a la porta de Mónica Oltra. Hem de recordar que fins fa uns pocs anys la utradreta, al País Valencià, posava bombes a seus de partits polítics; la llibreria més atacada d’Europa era la llibreria 3i4, de València. Ultradreta i impunitat, al País Valencià, van al mateix pac.

En altres llocs, això no era així. Per exemple, a Catalunya. Però tot i així, encara s’ha d’escriure la història sobre Milícia Catalana, per exemple. En una de les intervencions policials que es fan contra ells, es troben carnets en blanc de l’exèrcit espanyol, documentació confidencial i un expedient reservat sobre el cop d’estat del 23-F. Com hi arriba aquella informació allà no ho podem saber, però és evident que hi ha un vincle entre l’extrema dreta, la policia i l’exèrcit. Històricament també ha sigut sempre així.

C.V: Aquestes connexions també existien ja amb les esquadres dels anys 20, molt vinculats al militarisme i a la capitania general. Això no és nou. Fins a quin punt aquests contactes són oficials, si són de mutu propi… això ja és més difícil de delimitar, per motius obvis (secrets de sumari, documentació prohibida als historiadors, etc.) és molt complicat d’establir.

Arran del Procés, l’extrema dreta espanyolista està de moda; els atacs de la ultradreta tenen més ressò mediàtic cada vegada són més i més agosarats. Però això no és nou, sinó que ja fa molts anys que estan actius i són responsables d’accions prou greus. Agafat en perspectiva, què li ha mancat a la democràcia espanyola per a neutralitzar o minimitzar l’extrema dreta?

J.B: Jo diferenciaria entre la violència ‘fuerzanuevista’ als setanta i la neonazi als 80-90, o fins i tot l’esquadrista dels anys 20, com deia en Carles, de l’actualitat. Fent un estudi sobre les agressions de la darrera tardor [de 2017], arribo a la conclusió que no podem parlar de violència ultradretana, sinó de violència en el sentit més ampli del terme: ja no està circumscrita a membres d’ultradreta, sinó que és més transversal, lligat a un espanyolisme d’ampli ventall. Per a entendre’ns: aquell qui agredeix ja no necessàriament és de Fuerza Nueva, sinó que també pot ser un votant de Ciutadans, Partit Popular o fins i tot del Partit Socialista de Catalunya (PSC). Hi ha hagut un traspàs d’aquesta violència que era característica d’un sector social molt concret cap a un sector social molt més ampli. La meva lectura és que això ve condicionat pel “a por ellos” i per la justificació de la violència per part de l’estat.

Els episodis de violència actuals tenen com a tret diferencial amb la ultradretana que ara aquesta és més ‘transversal’, no necessàriament vinculada a grupúscles ultradretans

C.V: El gran èxit de la ultradreta, com dèiem, va ser marcar l’agenda política. Ara, que aquesta violència que l’havia caracteritzat sigui més transversal. No significa que la majoria de gent que podem anomenar ‘espanyolista’ sigui violenta, però sí que podem observar que aquells que actuen violentament no són necessàriament militants de l’extrema dreta.

Hi ha una acceptació dintre de la societat catalana, que la violència d’ultradreta és espanyolista. Però ha existit mai una extrema dreta ‘catalanista’; i si és així, ha sigut rellevant?

C.V: Segurament, no. Però en canvi, han existit feixistes catalans. No podem dir, però, que ha existit un moviment organitzat catalanista en clau feixista. La cronologia (europea, catalana i espanyola) va evitar que creixés aquest moviment.

Hi ha hagut intents, clar, però han sigut residuals i exigus. No només ara, sinó també als anys vint, trenta, vuitanta, però són irrellevants políticament.

J.B: No podem entendre tot això sense entendre la gènesi del feixisme a l’Estat espanyol i quins objectius tenia. La creació d’un feixisme d’ascendència catalanista no tenia massa sentit perquè hauria sigut anar ‘contra natura’. Si la història hagués sigut diferent, possiblement hauria nascut un feixisme català, tal com ha passat en moltes altres nacions del món.

El suport de l’estat esdevé clau, aquí

C.V: Evidentment. No estem vacunats contra tot això, però qui guanya la Segona Guerra Mundial? Franco estava aliat amb les forces de l’Eix, amb els nazi-feixistes; i Catalunya no pot sumar-se a aquest joc d’aliances, és inviable. El catalanisme, com a moviment polític, està vacunat contra això gràcies a la cronologia.

IMG_1945

Read More

El procés autonòmic a les Illes Balears suposava la recuperació de l’autogovern de cada illa, el qual havia desaparegut amb l’abolició dels furs propis, en el cas de Mallorca i Eivissa el 1715 i en el cas de Menorca –amb un segle XVIII de dominacions estrangeres– el 1836 de manera definitiva. Amb la desaparició d’aquests s’havia produït un doble procés de dependència de les Illes Balears cap al centre i de les illes “menors” cap a Mallorca, cosa que es va començar a veure al segle XVIII, però es va reforçar profundament al segle XIX amb la creació de la Diputació Provincial, amb una clara majoria mallorquina, cosa que va provocar les crítiques constants des de Menorca, Eivissa i Formentera en considerar que la Diputació les deixava de banda. Així, en ser entitats i identitats diferenciades pel pas dels segles, hi havia un fort recel pel centralisme mallorquí.

Aquesta voluntat de recuperar l’autonomia va aparèixer al final del Franquisme, després de l’intent fracassat durant la II República pels temors al centralisme mallorquí, a través de les diferents institucions de l’oposició de cada una de les illes i de les Illes Balears. Amb la mort del dictador la reclamació d’autonomia va ser transversal de tots els sectors polítics exceptuant els més dretans. Precisament, les forces nacionalistes i autonomistes, sobretot el PSI (Partit Socialista de les Illes) i la Unió Autonomista, varen aconseguir la participació en el Pacte Autonòmic abans de les eleccions del juny del 77 de totes les forces exceptuant AP (Alianza Popular). Aquest Pacte suposava estar a favor d’una autonomia molt àmplia per cada illa, l’oficialitat del català i una autonomia per la via ràpida. Així, es va consolidar la idea autonòmica però es va afeblir als seus promotors en diluir el seu tret més característic, ser un partit propi i amb un contingut autonomista. Un any després s’aprovava el règim preautonòmic per les Illes Balears.

El 1979 desapareixia la Diputació Provincial substituïda pel Consell General Interinsular (l’òrgan preautonòmic) i els Consells Insulars de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa i Formentera. Els Consells Insulars quedaran presidits a Mallorca i Menorca per UCD i el d’Eivissa i Formentera pels Independents, molt vinculats a AP, partit liderat per Abel Matutes, principal empresari hoteler de l’illa i amb importants connexions polítiques. En els moments de discussió de l’estatut d’autonomia es va dur a terme el cop d’estat del 23-F amb les seves conseqüències pel que fa al procés autonòmic, ja que a causa del pacte estatal per promoure la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmica), la UCD i el PSOE a les Balears varen decidir rompre el Pacte Autonòmic promovent l’estatut per la via lenta i una menor autonomia pels Consells. Aquest pacte en una societat molt més mediatitzada per la política estatal que la basca o la catalana no va suposar un càstig pel PSOE. Això explica també perquè a partir de 1982, quan entra en crisi UCDAP comença a ascendir en vots. Per tant, durant la preautonomia passam d’un bipartidisme imperfecte UCD-PSOE a un bipartidisme també imperfecte AP-PSOE amb una presència minoritària de les forces nacionalistes/autonomistes.

Sessió constituent del Consell General Interinsular amb les banderes de Menorca, Mallorca i Eivissa. Font: CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2008.
Sessió constituent del Consell General Interinsular amb les banderes de Menorca, Mallorca i Eivissa. Font: CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2008.

Finalment, l’estatut d’autonomia de les Illes Balears s’aprovava el 25 de febrer del 1983, un dels últims de tot l’estat, cosa que provoca una certa decepció i manca d’interès per l’autogovern. Aquest retard es deu als recursos presentats per AP, ja que Formentera administrativament no es va considerar una illa per aconseguir la majoria d’ajuntaments a favor de l’autonomia.

Des d’aquest moment s’obriran una sèrie de debats que encara no s’han tancat a les Illes Balears. Un és l’equilibri interinsular, com es veu en el debat importantíssim sobre si el Parlament de les Illes Balears s’havia de formar de manera igualitària per illes o de manera proporcional corregida per tenir un equilibri territorial, opció finalment elegida que ocasionà l’oposició formenterera. Després, les dues altres grans qüestions seran la defensa de la llengua catalana i del territori.

Per entendre el catalanisme serà essencial l’Obra Cultural Balear, creada el 1962 amb objectius similars a Òmnium. Des del principi de la Transició va lluitar per l’oficialitat de la llengua catalana i una autonomia àmplia. Precisament, el 29 d’octubre del 1977 va promoure la manifestació en favor de l’autonomia, la més concorreguda fins aleshores a Mallorca, amb l’assistència d’unes 22.000 persones.

Manifestació per demanar la protecció de l'illot de sa Dragonera (Mallorca), reclamació que explica en bona part l'expansió de l'ecologisme dins la societat mallorquina. Font: mallorcaphotoblog.com
Manifestació per demanar la protecció de l’illot de sa Dragonera (Mallorca), reclamació que explica en bona part l’expansió de l’ecologisme dins la societat mallorquina. Font: mallorcaphotoblog.com

Mentrestant, el 1973 apareixia el Grup Balear d’Ornitologia (GOB) a Mallorca, el qual passà ràpidament a ser una entitat ecologista, com demostra que el 1975 afegí “i de Defensa de la Naturalesa” al seu nom. Poc després apareixerà a Menorca el GOB-Menorca pràcticament independent del de Mallorca, igual que el de Formentera, creat el 1983. En canvi, a Eivissa, va aparèixer el Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN) el 1982 que més tard es convertirà en GEN-GOB. Aquestes entitats apareixeran o adquiriran gran força per les reaccions populars en contra de grans projectes urbanístics. Així, a Mallorca seran importantíssimes les oposicions a sa Dragonera, que també ocasionà l’aparició de col·lectius anarco-ecologistes que arribaren a ocupar dues vegades l’illot el 1977 i el 1979, i es Trenc, a Menorca s’albufera des Grau i a Eivissa i Formentera ses Salines.

Durant la preautonomia es configuren els diversos blocs polítics. En primer lloc hi havia UCD seguit del PSOE. Després, hi havia tres sectors i quatre forces polítiques menors: per la dreta, AP, que amb la descomposició d’UCD esdevindrà la primera força; per l’esquerra estatal, el PCEPCIB, que ràpidament es convertirà en residual; i per l’esquerra nacionalista a Mallorca el PSI que es convertirà en el Partit Socialista de Mallorca (PSMa) i a Menorca el Partit Socialista de Menorca (PSMe). Per altra banda, el sector centre-dreta autonomista va reaparèixer amb la implosió d’UCD i la creació d’Unió Mallorquina (UM).

El 1983 va haver-hi les primeres eleccions. AP governarà el Consell d’Eivissa i Formentera, mentre que el de Mallorca el presidirà UM amb un pacte amb AP i el de Menorca el PSOE amb un pacte amb el PSMe. Mentrestant, al Parlament hi havia un empat entre AP i el PSOE. Finalment, UM va donar suport a AP després d’una reunió a Madrid al despatx de Carles March, el propietari de la Banca March, que havia prestat diners a UM i que eren un dels actors econòmics i polítics principals de Mallorca. Així, Gabriel Cañellas esdevenia president de les Illes Balears i l’únic partit amb certa representativitat que no havia firmat el Pacte Autonòmic era l’encarregat de construir l’autonomiaCañellas va suposar un fenomen polític a les Balears, ja que gràcies a un contingut regionalista i d’enfrontament amb Madrid, governat pels socialistes, va aconseguir convèncer al votant conservador catalanoparlant de les illes. Així, no hem de pensar en aquests moments amb una AP-PP profundament espanyolista. Aquest pacte suposa també l’aparició d’UM, primer regionalista i després nacionalista, com a frontissa entre dretes i esquerres.

Saló de les Cariàtides, seu del plenari del Parlament de les Illes Balears, antic Círculo Mallorquín (lloc de reunió de l'alta societat), que ràpidament es va veure envoltat per un cas de corrupció. Font: www.mespermallorca.cat
Saló de les Cariàtides, seu del plenari del Parlament de les Illes Balears, antic Círculo Mallorquín (lloc de reunió de l’alta societat), que ràpidament es va veure envoltat per un cas de corrupció. Font: www.mespermallorca.cat

Aquesta construcció va tenir importants mancances com demostra que el 1983 el seu pressupost era de 5.539 milions de pessetes, dels quals 2.400 anaven als Consells, quan el de l’Ajuntament de Palma era de 6.101 milions. Així, s’inaugura una tendència històrica, l’autonomia balear té un dels pressupostos més reduïts de tot l’estat. Mentrestant, l’acció legislativa va requerir consensos i va estar encaminada a les primeres mesures de protecció del territori, com la protecció bàsica d’es Trenc o s’albufera des Grau; l’ordenació de l’activitat turística, establint superfícies mínimes per plaça; i la llengua catalana, amb l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (LNL), que pretenia la normalització del català en tots els àmbits en ser la llengua pròpia. En aquesta legislatura s’inaugura també el que serà una constant a les Illes Balears, la corrupció. Ja el 1984 va esclatar el cas Torcal i Zeus, empreses constructores de la seu del Parlament i el Govern, estant-hi implicat Gabriel Cañellas, tot i que al final es va veure desvinculat.

A la segona legislatura (1987-1991) la situació del govern balear i dels Consells de Menorca i d’Eivissa i Formentera continuà igual, amb la presidència de Gabriel Cañellas (gràcies al pacte amb UM i l’abstenció del CDS), Tir Pons i Antoni Marí respectivament. Només el Consell de Mallorca estrenava president d’AP gràcies al pacte amb UM. En aquesta legislatura es varen seguir protegint espais naturals com s’estany des Peix a Formentera o s’Albufera de Mallorca, sent el primer parc natural (1988). Però en l’àmbit ambiental s’ha de destacar l’aprovació el 1991 de la Llei d’Espais Naturals (LEN) que va suposar una fita en protegir una vuitantena d’espais, aconseguint-se gràcies als vots de l’oposició i un diputat d’UM. A més, poc després Cabrera era declarada Parc Nacional. També es va intentar promoure una millora del sector turístic amb l’estimulació de la reconversió d’hotels obsolets. Per altra banda, el 1991 es va aprovar una proposició de llei orgànica, amb l’oposició només del PSOE a causa dels conflictes que hi havia entre una autonomia conservadora i un gobierno socialista, que demanava una reforma de l’estatut perquè les Balears s’equiparessin a les comunitats històriques alhora que s’ampliaven les competències. Aquesta iniciativa, però, no va prosperar a Madrid.

Els ecologistes continuaven la seva lluita. A Eivissa durant la tramitació de la LEN (Llei d’Espais Naturals), el GEN va veure que no s’incloïa bona part de ses Salines, on Cañellas va reconèixer tenir interessos econòmics. A partir d’aquest moment qualsevol acte polític i públic era lloc on els eivissencs i formenterers mostraven la seva oposició, cada vegada més gran, recollint 8.000 firmes. A Menorca l’abril del 1988 hi hagué una manifestació en contra de la destrucció del medi on assistiren 3.000 persones, cosa que va aconseguir que poc després el Consell demanés al Govern la protecció de molts d’espais, la qual cosa es va produir. Tot i això, l’expansió dels camps de golf va ocasionar el gener del 1991 una manifestació de 2.500 persones.

Segon Govern presidit per Gabriel Cañellas i amb la presència de Maria Antònia Munar que a partir d'aquests anys com a líder d'Unió Mallorquina esdevindrà peça fonamental en el tauler polític de les Balears. Font: Diario de Mallorca
Segon Govern presidit per Gabriel Cañellas i amb la presència de Maria Antònia Munar que a partir d’aquests anys com a líder d’Unió Mallorquina esdevindrà peça fonamental en el tauler polític de les Balears. Font: Diario de Mallorca

De cara a la tercera legislatura (1991-1995), on el Partit Popular es presentava en coalició amb UM, es començaren a produir alguns canvis, tot i que el govern autonòmic seguia presidit per Gabriel Cañellas i el Consell d’Eivissa i Formentera per Antoni Marí. Per una banda, el PSOE va perdre el govern del Consell de Menorca a mans del PP a causa d’un trànsfuga, mentre que al Consell de Mallorca es rompia el pacte entre el PP i UM i, per aconseguir estabilitzar la institució, l’oposició va entrar a diverses àrees de govern. Una de les principals accions de la legislatura va ser una retallada de la LEN, però es protegiren espais com Mondragó després d’anys de reclamacions ecologistes. A més, es proposava una nova reforma de l’estatut menys ambiciosa després del pacte estatal entre el PSOE i el PP en favor de cedir noves competències. En ser menys ambiciosa va tenir l’oposició dels PSMs i d’alguns membres d’UM. És molt important destacar que va permetre assumir les competències en educació i això va provocar que l’educació esdevingués una de les polèmiques constants, com demostra la forta oposició encapçalada per l’OCB a la possibilitat d’ensenyament exclusivament en castellà. Per altra banda, el juny del 1994 va esclatar el cas Brokerval, ja que a través d’aquesta empresa s’havien destinat diners il·lícitament a la concessionària del túnel de Sóller. Aquest cas tendrà més repercussions a la següent legislatura.

Ja entrats els anys 90 l’OCB es mostrarà més combativa com hem vist i organitzarà una plataforma en favor de l’autogovern amb la participació d’entitats molt diverses a la vegada que demanava que es complís la LNL (Llei de Normalització Lingüística) i que s’avancés en l’ús social del català. Precisament, dins el catalanisme, el 1994 naixia Joves de Mallorca per la Llengua, la qual iniciarà una sèrie d’activitats com l’Acampallengua o el Correllengua que implicaran a una gran quantitat de persones, sobretot joves demanant un major ús social del català.

Principal mobilització ecologista a Formentera, en contra del càmping de Ca Marí. Aquesta campanya va arribar a realitzar una vaga general que paralitzà l'illa durant un dia. Font: Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera
Principal mobilització ecologista a Formentera, en contra del càmping de Ca Marí. Aquesta campanya va arribar a realitzar una vaga general que paralitzà l’illa durant un dia. Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Mentrestant, l’ecologisme amb les retallades de la LEN tornà a sortir al carrer. A Eivissa el GEN va aconseguir reunir 4.000 persones en contra de retallar la protecció de ses Salines. Finament, a través d’EU al Congrés dels Diputats es va aconseguir protegir, cosa que 2.000 persones varen celebrar públicament. Mentrestant, a Mallorca 25.000 persones sortiren al carrer per manifestar-se contra la retallada a la vegada que començaven a proliferar plataformes per evitar la construcció de ports esportius, camps de golf, urbanitzacions, i, sobretot, la incineradora de Son Reus. Aquesta plataforma va aconseguir més de 30.000 signatures en contra en forma d’ILP i varen dur a terme un referèndum als pobles més afectats. A Formentera l’ecologisme tenia com a principal objectiu aturar el projecte del càmping de Ca Marí, ja que amagava una urbanització que suposava un 10% de la població de l’illa, realitzant una aturada general el novembre del 1993 que va tenir un gran seguiment a l’illa aconseguint així que el consistori denegués els permisos d’obra, cosa que va ocasionar la inhabilitació de part dels seus membres. En canvi a Menorca la situació era molt diferent: després de la manifestació per protegir Trebalúger, amb assistència de 3.000 persones, el 1993 l’illa era declarada Reserva de la Biosfera per l’UNESCO, cosa que marcava grans expectatives de futur.

Read More

Fins fa uns pocs anys, les veus que malparlaven de la Transició democràtica a Espanya estaven condemnades a l’ostracisme. No comptaven amb el suport del discurs oficial que afirmava que, amb la generositat de totes les parts implicades (la de tots aquells en l’aparell estatal franquista i en l’oposició democràtica) es va arribar a un consens que va portar la democràcia a Espanya després de la llarga nit del franquisme.

Ara, és habitual la crítica a aquest discurs, que obvia la poca pedagogia que es va fer després de la dictadura, la impunitat dels alts càrrecs franquistes, el manteniment del poder per part d’aquells que portaven quaranta anys exercint-lo, una democràcia de baixa qualitat… i passa de puntetes sobre el fet que fou violenta. Molt violenta.

Treballs com els de La Transición sangrienta ja han posat de manifest la importància de la violència política com a fet central i fonamental de tot aquest procés. Xavier Casals (Barcelona, 1963), expert en ultradreta i en el període 1975-83, és dels pocs que ha decidit parlar de les implicacions polítiques i en la construcció de la democràcia espanyola que tingué aquest factor. De to molt pedagògic, cordial en les maneres i tranquil en tot moment, Casals ens espera a la facultat Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull: “Ens haurem de donar pressa, que a les 13:00 tinc un examen”, ens informa somrient. 

Començarem parlant del que tu situes com l’inici de la Transició, que és l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco. Hagués estat possible una Transició amb Carrero? Hagués estat diferent? Hi hagués hagut menys obertura, o potser hauria anat més lenta?

Com hauria estat la Transició en vida de Carrero és un misteri. La majoria de tesis, o hipòtesis contrafactuals més que tesis, diuen que Carrero s’hagués retirat i no hagués pogut fer cap oposició al Rei. El mateix ex-rei ja va dir que Carrero li hauria presentat la dimissió. En canvi, la exreina Sofía no opina així. Jo crec que existeix un cert marge de dubte per fer hipòtesis contrafactuals sobre com hauria estat. Jo crec que s’hauria fet més complexa.

Hi ha un tema que al meu últim llibre [La Transición española. El voto ignorado de las armas. Pasado & Presente, 2016] no he pogut tractar per manca d’extensió: Carrero era partidari de mantenir les colònies, com el Sàhara. Per tant, potser no hi hauria hagut una Trnasició igual que la que hi va ver. És una incògnita plantejar què hauria passat amb Carrero, però sí que és cert que la seva mort va trencar l’equilibri intern del règim, i això va fer que l’etapa final fos més convulsa. IMG_1796

El que sorprèn una mica, i més avui dia que es posa tant èmfasi en el terrorisme, és que sent Carrero una figura de tal importància, gairebé una extensió de Franco, ETA pogués tenir aquesta llibertat d’actuació i de moviment. Va ser un error de seguretat, o va haver-hi alguna cosa més darrere aquest atemptat?

Hi ha una important bibliografia que conté tesis conspiratives en  què ETA seria el braç executor de no se sap ben bé quines instàncies. Per la meva part, després d’analitzar totes les fonts disponibles (que especifico en el llibre), considero que la tesi és que hi ha un gran error a l’aparell de seguretat, mentre que Carrero, al mantenir unes rutines diàries, va fer que fos un blanc relativament fàcil pels terroristes.

No hi ha indicis seriosos que apuntin que Carrero Blanco fos víctima d’una conspiració de l’estat. Seria, a més, absurd: no hi havia una línia successòria clara

Dit això, s’ha estat donant moltes voltes als interessos què hi havia i a que Carrero estava molt aïllat dins del règim, però si mirem la hipòtesi d’un atemptat des de dins del règim contra Carrero, es fa francament difícil. Perquè Carrero era el número dos d’aquest règim i perquè tenia un servei d’informació al seu abast. Després hi ha un altre tema que és més difícil de resoldre: si eventualment hi hagués hagut un sector interessat en assassinar Carrero hauria estat perquè comptava que hi hauria una alternativa de recanvi. Però, òbviament, era totalment imprevisible l’alternativa de recanvi, fins al punt que Carrero fou substituït pel ministre de Governació, que era precisament l’encarregat de vetllar per la seguretat de Carrero… Era massa imprevisible tot plegat per a creure en conspiracions.

Parlem ja plenament de la Transició: està molt estesa la idea que la culminació d’aquest procés va ser el fracàs d’una violència que la volia desestabilitzar i que fins i tot pretenia tornar a les trinxeres del 36. En canvi, tu planteges una hipòtesi contrària, que és que aquesta violència el que va fer precisament va ser estabilitzar la Transició.

Sí. Estabilitzar el procés, però amb una excepció important: el País Basc no. Al País Basc el va desestabilitzar i li va donar una cronologia diferent. Però traient aquest cas, hi ha un element important, que és que aquesta violència s’havia dit que era important, però mai s’havia argumentat el per què. Aleshores, hi va haver una aportació important d’una historiadora francesa que es diu Sophie Baby, a la qual cito expressament i que és la primera que ho analitza, que diu que aquesta violència té conseqüències: afavoreix el replegament de la ciutadania cap al centre. Jo vaig més enllà: fonamentalment, explico que aquesta violència té un efecte estabilitzador   en dos sentits: un, els que exerceixen la violència són els perdedors, és a dir, tots aquells que van utilitzar la violència per imposar les seves tesis van acabar sent derrotats. I dos, l’important grau de violència que va haver-hi va fer que les opcions majoritàries fossin les de cetredreta i centreesquerra, i que per tant els sectors més extremistes quedessin aïllats.

La violència política estabilitza la Transició, amb una excepció de pes: el País Basc

També s’ha de fer una salvetat; no sabem com hauria estat una transició sense violència. Potser hauria estat més fàcil, o potser hauria estat molt més flexible i haurien guanyat pes sectors més radicals. Ho dic perquè ara treballem a partir de la realitat objectiva, i no de la que no podem establir elements contrastats.

Una mica com amb el cas anterior quan parlàvem de Carrero Blanco…

Exacte. I dic tot això perquè no vull dir que la violència fos positiva. No vull dir que res va passar “gràcies a la violència”. Però si la mirem anys després, veiem que paradoxalment va estabilitzar la situació i va reforçar els equilibris preexistents. Hi ha un espai que m’interessa destacar, que és que aquesta conclusió no és pròpia d’Espanya. Espanya no és una excepcionalitat: si mirem a Itàlia, va passar el mateix; i si mirem a Bèlgica, també. Jo l’únic que estic intentant fer és aplicar lectures i interpretacions d’altres indrets a aquí. No és que estigui intentant plantejar una excepcionalitat espanyola, ans el contrari.IMG_1803

Doncs, si vols, podríem aprofundir més en aquest tema, perquè és important contextualitzar aquesta violència, que no és exclusiva ni genuïna d’Espanya. Tant a Europa com a Sud-amèrica van ser anys molt durs.

Són els coneguts com “anys de plom”. És una violència dels anys 60 i 70, amb diferents intensitats. Aquí a Espanya va haver-hi diferents col·lectius que la van practicar: alguns van tenir organitzacions que els van nuclear, com podria ser el cas de l’extrema esquerra amb el GRAPO, i el cas d’ETA amb el nacionalisme basc, però en canvi a l’extrema dreta no hi van haver organitzacions d’aquest tipus. Hi va haver grups, però va ser una violència invertebrada.

La violència política no és un fet excepcional a Espanya. Als seixanta i als setanta, a Europa, també n’hi ha: són els “anys de plom”. El seu major efecte va ser la neutralització mútua de les forces polítiques ‘extremistes’ i un major suport popular dels partits de centre

Aquesta violència, com has comentat, és una qüestió general d’abast europeu i de més enllà. I aleshores, des del meu punt de vista –tornant a les lectures que es fan de la Transició- crec que s’ha posat el focus cap amunt -el paper de les elits-, i com a resposta també s’ha posat el focus cap avall –la Transició des de baix, els moviments socials…- i en canvi, la violència ha quedat en un territori de ningú. I a mi em semblava que era important, perquè la violència a la Transició espanyola és la més important de les transicions europees, exceptuant Romania.

Ja que hem parlat de violència i estabilització, també és important remarcar que la violència d’extrema dreta i la d’extrema esquerra es van estabilitzar l’una a l’altra.

Va haver-hi una mena d’equilibri del terror, es van contrarestar. Queda molt clar a la setmana negra del gener del 77, quan hi ha la matança d’advocats a Atocha. Si ens hi fixem, hi ha unes accions del GRAPO que tenen una resposta per part d’incontrolats d’extrema dreta. Amb la qual cosa, enlloc de bascular la balança cap a un extrem, trobem que aquesta quedarà en una situació d’empat. Aleshores, si fem una panoràmica global, i mirem les operacions, m’interessa destacar el que faig al meu llibre: jo no faig una enumeració d’episodis violents, sinó que intento centrar-me en els que són qualitativament més rellevants.

Aquests són, per exemple, els fets de Montejurra del 76, on hi ha un complex enfrontament entre carlins. Complex perquè no hi participen només carlins, i perquè allà el perdedor és el carlisme. No el d’extrema dreta, ni el socialista autogestionari: globalment, el carlisme, com a alternativa dinàstica. Aleshores, si mirem amb perspectiva els fets que esdevenen durant la Transició, el que veiem és que es va neutralitzant entre si aquest terror que hi havia.

I enmig de tot aquest terror i aquesta violència, hem de pensar que els cossos de seguretat eren, encara, els formats durant el franquisme. Quin va ser el seu paper en tot aquest context?

Trobem una Transició en la qual, des del govern, no es controla o no es pot establir un control clar de l’aparell de l’Estat en sentit ampli. I al llibre hi ha elements, que explicito a títol d’hipòtesi, que fan pensar que hi va haver una autonomia de sectors policials o dels cossos de seguretat. Però sempre ens movem en el pla de les hipòtesis.

Hi ha indicis més que suficients per a pensar que els cossos policials i els de seguretat actuen amb una autonomia bastant notable de l’estat

Hem de pensar que el govern, i això ho explica molt bé aquesta historiadora Sophie Baby, va haver de recórrer davant la intensa violència que hi havia, a l’aparell que tenia. És difícil treure conclusions: jo al llibre he intentat exposar elements, indicis, fets, etcètera, que aparentment, en alguns casos, sembla que existeixen elements per pensar que hi ha una autonomia en sectors d’aquest aparell de seguretat.

Per anar acabant l’entrevista, hem parlat de Carrero Blanco i Atocha, que són esdeveniments prou coneguts, però n’hi ha un altre que no ho és tant, que és el tema de les illes Canàries. I ens és més desconegut tot i tenir un moviment molt important.

Sí, de fet una de les aportacions que fa el meu llibre és integrar el cas de les Canàries. D’aquest cas, el que ha transcendit i ens ha quedat més va ser l’intent d’assassinat del que era el màxim dirigent d’una entitat que es deia Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario (MPAIAC), que ha quedat com un crim d’estat.

El MPAIAC és el gran oblidat de la Transició. L’autodeterminació de les Canàries va ser un tema candent durant la Transició perquè s’hi van creuar diferents interessos internacionals

Però en realitat, el que hi ha a les Canàries és un tema d’Estat. I és que les Canàries podien entrar en un procés de descolonització, i aleshores es van trobar, tornant al focus gran, que hi ha quatre escenaris de violència important. Abans he explicat que jo poso l’èmfasi als episodis rellevants, però territorialment hi ha quatre grans escenaris. Tres són relativament coneguts: un és el País Basc, Navarra i el País Basc francès. L’altre és Catalunya, on tenim l’organització nomenada “Època” i el cas de la violència llibertària i de la d’extrema dreta; el tercer escenari és Madrid, el gran aparador de la violència que sembla que busca provocacions per a fer un cop d’Estat, però que tampoc queda clar que sigui així. Finalment, el quart escenari és el de les Canàries. Aquest és un tema poc estudiat, però també el més important, ja que és la situació inversa d’ETA i el País Basc. ETA va ser un moviment que va aconseguir arrelar, va aconseguir tenir reconeixement social, però no va tenir cap mena d’altaveus internacionals.

En canvi, el cas de les Canàries és l’oposat: una organització minoritària, el MPAIAC troba un gran suport i grans altaveus internacionals a partir d’un gran protegit, Algèria, que utilitza les Canàries per la seva política exterior. Allà a les illes hi havia realment un tema d’estat molt important, i que si mirem la crònica dels fets, s’acaba resumint en un intent fallit d’assassinat d’Atonio Cubillo, fundador del MPAIAC, quan en realitat es tracta d’una panoràmica molt més complexa, d’uns interessos internacionals creuats sobre un arxipèlag, i una situació que hagués pogut tenir uns desenllaços difícils de preveure.

Insisteixo en què crec que s’ha menystingut el cas de les Canàries. A més del tema de la descolonització de les illes, hi va haver també l’accident de Los Rodeos, la primera gran catàstrofe aèria. Ens ha quedat tot com molt perifèric, sense integrar-ho en el relat panoràmic de la transició.IMG_1792

I per què creus que ha quedat així, una mica desconnectat?

Des del meu punt de vista és per diferents motius. Però jo diria, primerament perquè, al passar el temps, s’han fet unes visions més aviat estandaritzades de la Transició, tant des de la dreta com des de l’esquerra, tant dels que la defensen com dels que en són crítics. Dins d’aquests relats, els fets de les Canàries han quedat sense un substrat interpretatiu: així com la massacre d’Atocha genera un gran moviment, darrere la dinàmica dels fets de els Canàries no hi ha indagació.

I, a més, hi ha un problema de desconeixement, en part bibliogràfic: no hi ha masses llibres sobre això, més enllà d’alguna obra com Canarias, secreto de estado, però no hi ha molt més. Aleshores, entre que no hi ha bibliografia, que Cubillo no va publicar el seu volum de memòries dels anys centrals, que l’arxipèlag ha quedat com perifèric dins de la narració gran que s’ha centrat molt en l’escenari basc, català, madrileny, fins i tot en l’andalús pel tema de l’autonomia… jo crec que la suma d’aquests fets fa que en tema canari quedi més oblidat.

Read More

El general Francisco Franco moria un 20 de novembre de 1975, i amb ell es tancava una etapa. S’iniciava el convuls camí cap a la democràcia. Part de les diferents forces polítiques clandestines entraven en el joc polític que havia de definir el rumb de l’estat espanyol. El procés, però, seria dirigit pels antics franquistes, ara erigits com a nous demòcrates i sota la figura de Suárez. D’aquesta manera s’abandonaren els discursos rupturistes i s’apostà per una transició moderada.

Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia
Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia

A llarg termini, la transició suposà un desmantellament imperfecte i diluït del franquisme. Tot i la prematura abolició de les principals institucions del règim (el Movimiento, el TOP…), no es depuraren les institucions ni els cossos policials, no es condemnà el passat dictatorial i s’establí la impunitat sobre els antics funcionaris franquistes que haguessin comès crims contra la humanitat. El nou sistema “democràtic” creixia sobre una hipotètica idea de reconciliació nacional i s’assentava sobre una hipotètica cohesió social basada en l’oblit del passat i la renúncia a buscar culpables.

Un primer pas va ser la Llei d’Amnistia. Aquesta era una reivindicació ben assentada en les forces antifranquistes, i s’havia convertit en l’emblema de l’oposició. La classe política, conscient de la necessitat de promulgar una llei d’amnistia per poder apropar les forces polítiques antifranquistes al nou tauler polític, va dictar aquesta llei, que alhora serviria per salvaguardar la seva pròpia gent. D’aquesta manera, la llei, aprovada el 1977 —per tant, una llei preconstitucional—, indultava “los delitos cometidos por funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”. Aquesta llei representava la impunitat pels franquistes. De fet, avui en dia, els consells de guerra segueixen vigents, no s’han anul·lat els judicis franquistes.

Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República
Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República

Aquestes eren les noves normes del joc: no hi ha culpables, cal començar des de zero i construir entre (quasi)tots, però pas a pas, una democràcia. Mentre aquest era el discurs que s’intentava consolidar seguien les tortures als opositors a les comissaries de l’estat, com s’ha denunciat recentment en l’exposició “Això em va passar. De Tortures i Impunitats (1960-1978)” realitzada entre setembre de 2016 i febrer de 2017 al Born Centre Cultural.

Amb la transició, la forma política de l’estat canviava, i la monarquia parlamentària començava la seva història. En els primers anys de la democràcia, ni la classe política catalana ni l’espanyola feren cap pas endavant per engegar processos de recuperació de la memòria, demostrant una clara manca de voluntat política. D’aquesta manera, la democràcia es forjava sobre l’oblit del passat. Amb el canvi de segle aquesta situació canviarà: la societat civil, sobretot els familiars de les víctimes, es conscienciaria de la necessitat de recuperar la memòria històrica, fins que l’any 2000 es creava l’ARMH (Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica).

Les institucions seguien donant l’esquena a aquesta voluntat, i no va ser fins el 2007 que el govern de Zapatero promulgà la Llei de Memòria Històrica. Els sectors més conservadors criticaren la iniciativa culpant-la d’obrir antigues ferides: la guerra havia acabat feia temps, i no s’havia de tornar a parlar sobre vencedors i vençuts. Per altra banda, des de sectors de l’esquerra i, sobretot, des d’entitats civils, es criticava la llei, que no condemnava el Franquisme i no establia polítiques públiques concretes per iniciar la recuperació de la memòria històrica. Pel que fa l’obertura de les fosses, per exemple, el govern es comprometia a localitzar-les però no a exhumar-les. Malgrat això, aquesta llei significà el primer pas legislatiu per iniciar una desfranquització de l’estat, tot i que arribava massa tard: 32 anys després de la mort del dictador.

El seu resultat no ha estat, a més, significatiu. Deu anys més tard de l’aprovació de la llei seguim veient símbols franquistes a la via pública, topònims i noms de carrer que homenatgen personalitats rellevants de la dictadura. El Valle de los Caídos, un mausoleu construït per mà d’obra de presoners, segueix guardant els cossos de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, i de Francisco Franco. Vam veure fa pocs anys un homenatge polític a la División Azul, un grup de voluntaris que anà a combatre al front rus al costat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Els exemples són nombrosos, la llista podria ser molt llarga. El franquisme, en certa manera, segueix viu en tots aquests símbols: d’aquí l’expressió de la llarga ombra del franquisme, expressió que donà nom a un conjunt de conferències que es realitzaren en motiu dels 40 anys del fi de la dictadura, i que pretenien reflexionar al voltant de la manca de desfranquització de l’estat. En definitiva, l’estat ha estat incapaç de desenvolupar polítiques clares de recuperació històrica, i les iniciatives s’han hagut de desenvolupar des de les associacions privades o des dels governs autonòmics.

Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico
Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico

El desembre de l’any passat es va presentar al parlament espanyol una Proposició No de Llei per part de Podemos, amb la que es pretenia modificar la Llei d’Amnistia per tal que no s’incloguessin en l’amnistia les “tortures, desaparicions forçades, crims de genocidi o lesa humanitària”. Els dos grans partits de la transició, el Partit Popular i el Partit Socialista, juntament amb Ciutadans, van frenar aquesta iniciativa.

Cal destacar, però, la sociabilitat que ha tingut tot aquest tema en els darrers anys. Els debats han sigut constants —recordem per exemple el cas de monòlit franquista de Tortosa—, alhora que la tasca de recuperació del passat de les associacions civils ha anat en augment. Veiem com la societat fa un intent per suplir el buit que deixa l’estat. Pel que fa la Generalitat, hem de destacar el Memorial Democràtic com a emblema d’aquest propòsit. El naixement d’aquest organisme canviava el paradigma, i involucrava les institucions públiques catalanes en aquesta tasca, desenvolupada i propiciada fins llavors per la societat civil. El Memorial Democràtic té com a objectiu “la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació”.

En aquest punt és important remarcar la importància de la divulgació històrica en la recuperació del passat. Memòria i història estan entrellaçades, es complementen en aquesta tasca. És necessari sociabilitzar el debat i fer partícip la societat en aquesta recerca, amb un compromís ferm de les institucions. En aquests moment, però, la voluntat política de l’estat espanyol respecte aquesta recuperació és mínima. Un cop més sembla que es vulgui posar frens a la desfranquització completa de la societat espanyola. Per contra, des de la Generalitat i la resta d’institucions catalanes —molts ajuntaments han iniciat veritables propostes de memòria històrica— la voluntat és més clara i es materialitza amb fets.

Tot i així, encara queda molt per fer i molt camí per recórrer. La llum ha d’il·luminar tots els racons obscurs del passat, i aquí els historiadors hi tenim un paper clau. La història ha de servir a la societat, i ha de tenir una utilitat. Per això també és necessària una llei de memòria històrica que permeti desenvolupar la tasca investigadora sense entrebancs. Tot i així, és evident la problemàtica temporal: molts dels protagonistes ja són morts, i això impossibilita part de la recerca, la història oral. Per altra banda, però, la distància temporal també permet analitzar els fets des d’una òptica més científica, deixant enrere possibles elements subjectius derivats d’haver viscut el moment històric.

En definitiva, cal apostar per combatre la llarga ombra del franquisme, que és present, encara avui en dia, en molts àmbits de la nostra vida. És difícil un desmantellament total del franquisme i eliminar el seu rastre sense una clara política de condemna del règim dictatorial, una condemna que sí que s’ha fet a altres països europeus —el cas d’Alemanya és paradigmàtic— i a la qual aquí estem molt lluny d’arribar.

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

Fi del reformisme

Un cop iniciat el curs polític del 1976-77, es va fer evident que Fraga havia abandonat la idea de capitanejar una aposta política centrista i reformista i, per contra, el polític gallec estava molt més decidit a posar en marxa una aposta política que recollís el vot del franquisme sociològic, el qual pensava que seria majoritari a les futures eleccions.

D’aquesta manera, Fraga va començar a preparar un nou partit que recollís el vot d’aquella gent que apostés per seguir, sense cap trencament, amb el que havia representant el Règim fins a aquell dia. L’exministre es veia capaç de mobilitzar la xarxa de poder Franquista que encara restava en peu (sobretot a nivell local) en el seu benefici. Va ser llavors quan va visitar Catalunya, dels dies 6-7 de setembre i dels dies 14-15 del mateix mes. En aquestes visites va fer un munt de trobades amb desenes d’alcaldes del Berguedà, el Bages i el Solsonès. També cal dir que va ser acollit, de manera gairebé oficial, pels alcaldes de Mataró, Sant Cugat del Vallès, Arenys de Mar o Pineda de Mar.

Tot just retornat de Barcelona, la nit del 15 de setembre de 1976, Manuel Fraga soparia a Madrid amb els exministres Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva i Gonzalo Fernández Mora. Cada un dels tres tenia sota el seu comandament una d’aquelles associacions polítiques permeses per Arias Navarro, i serien part integrant de la futura Alianza Popular. Aquells contactes que Fraga va començar a realitzar amb exministres del Règim es varen celebrar deixant al marge la gent de Reforma Democràtica. Amb Laureano López Rodó es va reunir el dia 23 de setembre i tot plegat va desembocar en la presentació, el dia 9 d’octubre de 1976, d’un manifest programàtic d’un nou bloc de forces polítiques que s’anomenaria Aliança Popular.

Els signants del manifest seran:

–    Manuel Fraga Iribarne, cap de Reforma Democrática

–    Cruz Martínez Esteruelas, cap de Unión del Pueblo Español (UDPE)

–    Licinio de la Fuente, cap de Democracia Social

–    Enrique Thomas de Carranza, cap de la Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales ANEPA

–    Laureano López Rodó, cap de Acción Regional

–    Federico Silva Muñoz, cap de Acción Democrática Española

–    Gonzalo Ferndández de la Mora, cap de la integrista Unión Nacional Española.

Sis membres de la llista havien estat ministres del Franquisme i Enrique Thomas de Carranza fou durant anys el director general de Cultura Popular i Espectacles, és a dir, el censor en cap. En poc temps, Fraga va poder reunir la flor i nata del Franquisme d’alt nivell i crear una federació de forces polítiques que rescatava el llegat del règim anterior.

Aliança Popular no naixia pas de 7 cabdills homogenis o amb trajectòries similars, recordem que es varen haver de deixar enrere molts recels del passat. Dins AP hi havia ministres que havien format part tant del bàndol vencedor com del bàndol vençut en el cas MATESA. Ara bé, Fraga els va animar a deixar les diferències del passat de banda i unir forces per crear una autèntica dreta democràtica.

fraga-en-els-inicis-de-la-federacio-dap
Fraga en els inicis de la federació de partits d’AP. Font: Agència EFE

Dins d’Aliança Popular, el pes real de Reforma Democràtica era enorme; cal recordar que eren els únics amb una estructura real de partit, amb una militància situada entre els 1000 i els 2000 membres, molt lluny de les buides associacions que crearen alguns dels altres exministres. De totes maneres, els membres de Reforma Democràtica se sentien incòmodes amb els seus nous companys de projecte. Recordem com el projecte fraguista va començar lluitant contra el porciolisme i, per tant, el laureanisme municipal. Ara, en canvi, els reformistes compartien projecte amb antics oponents i, també cal dir-ho, amb apologetes del Franquisme i la seva obra. Aquest gir que Fraga aplicà a la seva aposta després de l’estiu del 1976 provocà conseqüències immediates dins de Reforma, ja que una part considerable dels fundadors, tant els de la capital espanyola com els d’altres parts de l’Estat, varen decidir abandonar el projecte.

Tensions a Reforma Democràtica de Catalunya

A mitjan gener de l’any 1977, quan es varen entregar els tercers Premis de Periodisme Manuel Fraga, i després d’un sopar amb 800 comensals, el Secretari General d’AP, Manuel Fraga, va reunir a porta tancada un grup de 40 fraguistes del Club Àgora -els que hi havien estat des del primer moment- per amonestar-los a causa de la seva actitud resistent a integrar-se a Aliança Popular. Tanmateix, no tots els fraguistes es varen mantenir en silenci, ja que el mateix Juan Echevarria o el lleial Josep Maria Santacreu varen manifestar-li el seu desacord. Al final de la trobada, Fraga els va demanar liquidar els Premis de Periodisme, perquè, segons va escriure el mateix Fraga, en aquell moment calia centrar tots els esforços en l’aposta política d’AP i, escrivia també, la dificultat que es presentava per aconseguir assentar Aliança en el territori català. Irònicament, la terra que més havia contribuït al seu projecte inicial, on de fet va néixer tot, era ara la que més dificultats li presentava.

Aquella visita de Fraga a Catalunya va suposar diverses novetats: d’entrada l’adhesió formal de RDC al projecte d’Aliança Popular. També els rumors de deserció dels elements més liberals del grup (seguint l’exemple de Penalva), és a dir, estaríem parlant de gent com el professor Alexandre de Pedrós, Joan Josep Folchi, l’advocat Ángel Sánchez García, Luís Cierco, Manuel Milián, Jaume Torras, Pere Arderiu, Juan Echevarría o Josep Maria Santacreu. Uns rumors de deserció que arribaven a abastar entre el 60% i el 70% de la militància de RDC, amb la hipotètica idea, mai portada a terme, de recuperar el nom de Club Àgora per a ells sols i desvincular-lo d’Aliança. Deixant de banda les tensions, cal dir que la voluntat de Fraga va acabar imposant-se dins de RDC, d’aquesta manera, va ser elegit nou president de Reforma Democràtica de Catalunya l’alcalde de Pineda de Mar, Josep Aragonès i Montsant, i es va ratificar la plena integració dins el projecte d’Aliança Popular.

Cap a la fi de RDC

Un cop RDC va escollir de president Josep Aragonès (del sector conservador) i es va integrar definitivament RDC a Aliança Popular, els elements més aviat de centreesquerra o, simplement, disconformes amb ajuntar-se amb Laureano López Rodó, varen distanciar-se del projecte polític, cal recordar que els fraguistes havien començat la seva aventura política lluitant contra el laureanisme a Barcelona i derrocant a l’alcalde Porcioles. Alguns fraguistes “de camisa vieja” -que dirien els falangistes- com Josep M. Santacreu, Joan Echevarría, Pere Andriu i Manuel Milián Mestre varen batallar durant el primer semestre de 1977 per aconseguir prendre als redactors d’esquerres el control ideològic del Diario de Barcelona i, d’aquesta manera, poder tenir una plataforma de suport immediat -o futur- per a les aspiracions del seu patró de Villalba. Tot i creure que Fraga s’equivocava en la seva aposta d’A.P., els esmentats fraguistes seguien tenint esperança en l’exministre.

Després podem trobar els casos de Joan Josep Folchi i de Pedro Penalva, que acabaran abandonant el projecte de RDC per passar a la Unión de Centro Democrático. De fet, el primer dels dos arribarà a ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat Provisional de Catalunya.

Pel que fa als sectors conservadors de RDC que varen acceptar la integració a AP de C., tampoc varen acabar gens satisfets amb la gestió que el Sr. Laureano López Rodó feia del partit a Catalunya -cal recordar que la gent d’Acció Regional (el partit de Laureano) monopolitzava Aliança en terres catalanes, almenys durant els primers anys. La disconformitat amb les polítiques portades a terme per Laureano va arribar a tal punt que la Junta Directiva de RDC va decidir retirar els seus candidats de les llistes d’Aliança Popular de Catalunya a les primeres eleccions generals.

Per tant, no sols el sector anomenat dissident va preferir mantenir-se al marge de les llistes electorals d’AP, sinó que el sector conservador que, en teoria, acceptava la unió amb Aliança Popular, també va acabar molt decebut amb la manera que la gent d’Acció Regional portava a terme la política al Principat. Una mostra més del malestar de RDC amb Acción Regional i AP la trobem dins la carta que Josep Aragonès va enviar a l’exministre Fraga el dia 10 de maig de 1977 i que servia d’explicació a una carta que havia enviat a Laureano López Rodó comunicant-li la decisió de retirar els candidats reformistes de les llistes d’AP de C.

Mi querido amigo,

Supongo ya en su poder la fotocopia del escrito que la Junta de Reforma Democrática de Cataluña dirigió a Don Laureano López Rodó. […] La gravedad de la situación nos ha obligado a tomar dicha postura.

Creemos que las próximas elecciones son algo más que una decisión de política de salón, hay que tomar en cuenta la opinión general. Don Laureano parece olvidar que las elecciones se ganan por los votos de los electores y no por sus decisiones. […] Alianza Popular presenta por Barcelona una lista de candidatos, la mayor parte de los cuales no tienen ningún arraigo popular y lo que es peor, algunos son totalmente negativos. Por Gerona ni un solo hombre válido, habiéndose rozado el ridículo al tener que enviar en los últimos días mensajeros desde Barcelona, para buscar candidatos que quisieran presentarse, todo ello gracias a la intervención de Don Laureano que sacrificó a los hombres de que disponíamos, con sus concesiones en pactos fallidos y todo ello agravado por el hecho de haber intervenido en una provincia que se siente celosa de su personalidad […].

Hay que reconocer también, que ha sabido colocar a los hombres de su partido y a los que están a sus órdenes en los mejores puestos de las listas. En este sentido se ha llevado una política coherente, solo en este sentido. […]

Como ya le comuniqué en mis visitas, las reuniones de la Junta Provincial han sido únicamente una manera de perder el tiempo, perfectamente organizadas por el Presidente para tener una total libertad de acción. En dichas reuniones jamás ha surgido un acuerdo mutuo, excepto el de darle un voto de confianza para actuar según su criterio, ya que en las mismas y bajo su batuta transcurrían las horas sin llegar a ninguna conclusión.

Finalment, l’aventura d’aquells fraguistes que feren Reforma Democràtica de Catalunya, aquella aventura que començà lluitant contra els tecnòcrates, els laureanistes i buscant la reforma cap a la Democràcia, acabà liquidada dins l’Aliança Popular dels coneguts com a Set Magnífics. I d’Aliança Popular s’avançà cap el que avui en dia coneixem com el Partit Popular. Lluny queden els anys del Club Àgora, els anys dels contactes amb l’oposició democràtica al Franquisme, els contactes amb nacionalistes catalans, amb excombatents republicans, amb comunistes… Lluny queden els anys en què l’entesa entre les nostres nacions, la catalana i la castellana, hauria pogut fer sorgir una gran dreta estatal respectuosa amb la nostra identitat que mai va néixer.

Read More

Tal dia com avui de l’any 1978 es ratificava la Constitució Espanyola. Aquest document, conegut com la carta magna, ha estat la peça jurídica de més pes dels darrers 40 anys a Espanya. Però com es va arribar a plantejar i resoldre? I què va suposar?

constitucion_espanola_de_1978
Facsímil de la Constitució, versió original de 1978. Es poden apreciar varis elements com la preminència de la figura del rei així com l’àguila de San Juan franquista. Font: Wikipedia

Per respondre a aquestes preguntes és necessari remetre’ns al context de l’època. Després de la mort de Franco el 1975, el franquisme es trobava en hores baixes, però no tenia la intenció de plegar les veles i marxar. Va ser la lluita antifranquista la que va propiciar el procés de Transició: hi havia esquerdes evidents en el sistema que contribuïen a posar les bases de quelcom diferent. Això era a principalment causa de la tasca duta a terme des les forces de tot l’espectre antifranquista. Des d’un punt de vista nacional cada cop més aguditzat, amb actors en joc com la ETA. I acompanyats essencialment d’un context socioeconòmic cada cop més magre que portà a multiplicar els ja nombrosos conflictes laborals, els quals es van haver de polititzar en no poder resoldre’s en la lògica del règim. Altres actors com els GRAPO doncs, també en serien protagonistes.

A mesura que passaven els mesos els franquistes cada cop es van fer més seva l’expressió de “hacemos el cambio o nos lo hacen.” Durant aquest període, com també a posteriori, no es deturà la repressió; prova d’això són els coneguts Fets de Vitòria, entre molts d’altres. Això ens indica que la situació de violència i conflicte estava augmentant de forma exponencial. A més, es constituïa La Platajunta, espai de les mateixes característiques que l’Assemblea de Catalunya, però a nivell espanyol, la qual s’havia consolidat com espai d’acció unitari entre totes les forces reformistes de caire espanyol i que intentaria incidir en el futur procés de canvi cap a una democràcia representativa. Després de descartar una reforma des de dalt de Fraga i la continuïtat del franquisme amb Arias Navarro, el rei va escollir Adolfo Suárez, un falangista que no era del sector reformista, perquè redactés un projecte llei que posés les bases d’una reforma política. Un petit parèntesi. Per entendre més bé la relació entre els màxims mandataris del moment Joan Carles I, Adolfo Suárez, Torcuato, Arias Navarro, Fraga, etc., així com els esdeveniment i accions d’aquells anys podeu consultar Els orígens catalans del Partit Popular (II) i Relacions de poder, Forces Armades i la Corona entorn al 23-F:

Fontana ens dóna un magnífic resum de com es va procedir i quina era la seva essència. “Cal entendre que el projecte de llei de reforma no significava cap ruptura amb la legalitat franquista, ja que es presentava com una nova “ley fundamental”, que oferia un sistema per reformar-les totes. El problema era que, abans de sotmetre’l a referèndum havia de passar primer pel Consejo Nacional del Movimiento i després per les Corts franquistes.” És interessant recordar les peripècies que es van fer per facilitar la seva aprovació, com enviar a Panamà i Cuba, una setmana abans que es votés, els senadors que havien d’oposar-s’hi. Finalment doncs, va tirar endavant, tot i que UGT i CCOO, entre d’altres organitzacions, van pressionar amb accions i mobilitzacions. El govern va superar aquestes resistències i va convocar un referèndum el 1976 que aconseguí una participació del 77,7% i un 94,1% de vots afirmatius a tirar endavant el projecte llei. Després de recórrer aquesta via, la seva ratificació es produí el 6 de desembre de 1978 amb una participació del 67% de la població i el 88% del vot favorable.

rc78
Resultats del referèndum sobre la Constitució el 6 de desembre de 1978. Una comparativa entre els resultats generals a Espanya a i segons regions. Font: Navarraconficencial.com

Una barreja entre l’acceptació per una part de la població de les propostes del règim, una altra part que tenia el desig de poder començar a canviar coses com abans millor, la por a una nova guerra civil, la incapacitat de trencar amb el règim per part de les forces antifranquistes i l’acord final de moltes d’aquestes forces (des dels seus mandataris per suposat), les quals després es coneixerien com les reformistes, per avalar el si la reforma, són les claus per entendre aquest resultat tan aclaparador. Sols les forces més esquerranoses i nacionalistes, conegudes també com a rupturistes, per una banda, i el búnquer franquista representat per la falange per l’altra, es van situar en posicions contràries durant aquest procés. Així doncs, aquest encarrilament podria consistir més en una correlació de febleses que en una correlació de forces. Assolirien la centralitat i l’hegemonia del procés de la transició espanyola les forces més moderades del franquisme i l’antifranquisme.

eglyaxryys5kuec_94262_6188_1-276x395
Portada del llibre La Traïció dels líders de Xirinacs. Un dels grans referents de l’antifranquisme, que va ser dels primers a criticar el paper dels polítics post-franquistes duran el procés de transició.

Són moltes les conseqüències que es deriven d’aquest procés del 1976 al 1978 i de l’aprovació final de la Constitució Espanyola. L’inici d’un procés que acabaria per no liquidar el règim anterior, sinó transformar-lo. Es produí el que s’anomenà la traïció dels líders, ja que no només es van ajornar els objectius plantejats per part de les organitzacions antifranquistes com el PCE o el PSOE, sinó que s’hi va acabar renunciant. Prova d’això és la legalització del PCE a canvi d’acceptar la unitat de la pàtria, la bandera bicolor i la monarquia (tracte segellat en un despatx, més que per la militància). En podríem anomenar però, moltes altres. Els 82 morts per violència policial del 1975 al 1982, els Pactes de la Moncloa per part del sindicats, el maltracte a les nacionalitats perifèriques i la potenciació del nacionalisme espanyol, la manca de reconeixement en termes de memòria històrica, i un llarg etcètera que arriba fins a l’actualitat.

Recordem avui, doncs, què és el que celebrem. L’Estat i tots elements constitutius que hi pivoten, com a resultat d’aquest procés, han utilitzat aquest dia per recordar tota la significació i importància que té per ells la Constitució Espanyola. És molt interessant veure com a l’igual que avui, el 6 de desembre de cada any des de 1979, també es produeixen un altre tipus de vindicacions paral·lelament. El rebuig a la Constitució espanyola i tot el que aquesta va suposar per part de persones, col·lectius, entitats, partits polítics, ajuntaments, etc. Això és imprescindible tenir-ho present per avaluar també l’estat de salut de la constitució i el règim vigent, els quals no es troben en escac, però sí en entredit.

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

El Partit Popular, com molts de vosaltres ja sabeu, ha esdevingut el potent referent del centredreta i de la dreta espanyola des de la Transició. Aquest partit és la versió ampliada i perfeccionada d’Aliança Popular, una federació de forces polítiques que va néixer de la unió de diverses personalitats provinents del Règim Franquista; una opció política, la d’Aliança, amb uns resultats no molt brillants en els primers anys de democràcia però que ha demostrat saber aglutinar el vot dretà amb el pas del temps. Tanmateix, la història del Partit Popular neix uns anys abans, en els últims capítols de la dictadura, i neix, també, lligada al ministre estrella del Franquisme: Manuel Fraga Iribarne. El que miraré de resumir en aquests tres articles, doncs, seran els orígens del partit, els anys en els quals es va constituir el Club Àgora i, posteriorment, Reforma Democràtica de Catalunya (germana catalana de Reforma Democrática), el primer partit polític de Manuel Fraga, que més tard s’unirà amb altres associacions polítiques per a crear Aliança Popular. Una aventura política, la de Fraga, que podríem afirmar que va néixer a Catalunya i que va rebre, fins i tot, finançament del Partit Comunista.

El cas MATESA

Per trobar els orígens del Partit Popular hem de posar la vista bastants anys abans de la seva fundació: hem de remuntar-nos a les acaballes de Règim Franquista, l’any 1969, quan per aquelles dates el cas de corrupció MATESA havia provocat una sacsejada en el govern espanyol. Recordem que amb la Llei de Premsa, que Fraga -en tant que ministre d’informació- havia promogut, es va permetre que els mitjans de comunicació tractessin en profunditat (i amb llibertat) aquell cas de corrupció que afectava durament a molts dirigents de l’Estat. Fraga podia veure, també, l’ocasió per debilitar una de les altres faccions del Franquisme, els tecnòcrates, molt involucrats en aquell cas de corrupció.

Fos com fos, el cas MATESA va produir la substitució de gran part dels ministres del moment. El General Franco, com en altres ocasions, va actuar de manera salomònica destituint uns i altres, castigant tant els implicats en el cas com els qui l’havien destapat, i per aquest motiu el mateix Fraga (a la imatge, davant els micròfons) va veure’s desposseït del seu càrrec de ministre d’Informació.  

fraga-ministre-info
Fraga Iribarne, davant els micròfons, en la seva etapa de Ministre d’Informació i Turisme. Any 1962. (Extreta de l’ABC)

El nou consell de ministres sorgit d’aquell daltabaix i designat pel General Franco presentava clares diferències amb els anteriors governs: es tractava d’un govern amb una total presència de ministres tecnòcrates. Es trencaven, doncs, els equilibris entre les famílies del Franquisme. El gran triomfador era, de manera clara, l’almirall Carrero Blanco, que semblava ser qui realment havia escollit els noms per al nou govern entre la facció que li era més pròxima, els tecnòcrates, pròxims a l’Opus Dei. En canvi, els sectors anomenats azules (Fraga un dels seus principals exponents), més pròxims a l’aparell de Falange, eren els grans derrotats. Les crítiques al nou govern per part de personalitats del Règim eren nombroses: l’almirall i exministre Pedro Nieto Nuñez, els falangistes José Antonio Elola-Olaso o Raimundo Fernández Cuesta, Fernando María Castiella… tots ells varen criticar el nou govern tecnòcrata, tots ells, de fet, se sentien part d’un mateix bàndol: el bàndol dels exclosos en el nou govern.

Primers moviments

L’exministre Fraga Iribarne, en paraules de Joan B. Culla, va extreure dues conclusions d’aquella crisi: la primera era que la vida de Franco i la del seu règim polític estaven unides, per tant, la mort de Franco (com formularà també Fernández Cuesta) significarà també la mort del Règim. La segona conclusió era que, sense els recursos mobilitzadors i mediàtics del poder (a finals del 1971 l’exministre perdria, fins i tot, el doble escó de consejero nacional del Movimiento i procurador en Cortes), si Fraga volia jugar un paper rellevant en la política després de la defunció del Caudillo, en un nou tauler forçosament marcat per l’opinió i el sufragi, necessitava començar a dotar-se de dues coses: d’un discurs programàtic personal i identificable, i d’una base política organitzada per tot el territori.

En relació a crear un discurs polític clar i propi, Fraga realitzarà entre l’any 1969 i 1973 dos llibres: El desarrollo político (1972) i Legitimidad y representación (1973), a més de cinquanta-una conferències o seminaris i diverses entrevistes a la premsa. L’exministre estava disposat a no rendir-se, a jugar un paper rellevant en el panorama polític que s’acostava a partir de la pròxima mort del dictador.

De cara a la creació d’una base política al llarg del territori, és a dir, a buscar suports polítics reals entre la societat, hem de destacar una trobada molt important: el sopar al restaurant Jockey de Madrid del dia 9 de gener de 1970 entre l’exministre Fraga, l’empresari Josep Maria Santacreu, el periodista Manuel Milián Mestre i el notari Ballarín Marcial, el qual animaria a repetir aquella mena de trobades (en vistes a crear un futur projecte polític). Segons Joan B. Culla “Fraga, de tarannà populista i amb sòlides arrels rurals, va veure en l’activisme de Milián i en les disponibilitats econòmiques de Santacreu un suport gens negligible de cara a organitzar, a Catalunya i a tot l’Estat, un embrió de força partidària”.

floquet-and-porcioles
Floquet de neu visita l’alcalde José Maria Porcioles a l’Ajuntament. Any 1967 (Fotògraf, Pérez de Rozas)

En aquella trobada s’hi va plantejar també el primer moviment d’acció política d’aquell grup entorn al Ministre Fraga Iribarne: Destruir el que –en paraules de Milián Mestre- era el mascaró de proa del Franquisme a Barcelona, és a dir, fer caure l’alcalde José María de Porcioles (a la fotografia, el de l’esquerra). El fraguisme estava naixent i el seu primer camp de batalla seria a la capital catalana.

Arribats aquí, hauríem de reflexionar sobre l’interès d’aquell grup fraguista a fer caure l’alcalde Porcioles criticant el lamentable desori urbanístic propiciat per ell: el ministre Laureano López Rodó (com abans hem esmentat, membre de la facció tecnòcrata del franquisme, oposada a Fraga) havia estat –sempre amb el suport de Carrero Blanco- el gran valedor de Porcioles al davant de l’alcaldia de la capital catalana. Per tant, fer caure Porcioles significava debilitar Laureano i significava, també, debilitar als tecnòcrates.

El fraguisme, doncs, va començar a actuar contra Porcioles des d’El Noticiero Universal dirigit per José María Hernández Pardos. Uns atacs, però, que varen ser aturats pel mateix sector afí a Porcioles (fet que demostra l’efectivitat dels mateixos) quan un grup d’amics i parents de l’alcalde varen adquirir el mitjà de comunicació. Joan B. Culla ens ho recorda: “En efecte, a mitjan 1972, després de fortes pressions polítiques, elements afins a Porcioles i a l’Opus Dei –a través del Banco Condal- aconseguiren el control empresarial del vespertí i hi posaren al capdavant un periodista amistós amb l’encara alcalde: Manuel Tarín Iglesias”.

Tanmateix, l’operació de l’entorn català de Fraga continuà sense aturador i, a l’any 1974, a través de l’editorial DIROSA, Eduardo Moreno Ibañez i Francesc Martí Jusmet publicaran la critica més dura i contundent que s’ha fet mai contra el porciolisme: El llibre Barcelona ¿a dónde vas?.

Es prepara el Club Àgora

Paral·lelament als moviments per fer caure Porcioles (i debilitar el bàndol tecnòcrata), Fraga va anar repetint i augmentant les seves trobades amb representants de primer nivell de la societat catalana. Es va decidir crear, també a Catalunya, un grup d’estudis que servís com a tribuna pública d’aquell fraguisme cada dia més fort. En aquest sentit, al dietari de Fraga, s’hi registra el juny de 1972: “Fin de semana en Barcelona: preparación del Club Ágora. Asisten José Santacreu, Manuel Milián, Fabián Estapé, Horacio Sáenz Guerrero, Wifred Espina, Eduardo Tarragona y muchos otros. Largos diálogos sobre Cataluña y España entera”.

Aquell fraguisme català que estava naixent i que fundarà el Club Àgora va tenir un punt d’inflexió el dia 21 de setembre de 1972, quan l’empresari Santacreu oferirà la seva casa pairal per celebrar-hi un contacte discret entre Fraga i representants de diverses sensibilitats polítiques i socials (tant d’esquerra, de centre com de dreta) de la Catalunya del moment. Posteriorment es coneixerà aquella trobada com la trobada del Lluçanès.

Joan B. Culla ens escriu que “al voltant del polític gallec, s’hi varen aplegar una trentena de comensals de molt diversa posició: antics exiliats del 1939, com ara l’advocat Josep Andreu i Abelló o l’editor Joan Grijalbo, <<gent totalment llançada als braços de la situació, com per exemple Carles Sentís>>, elements crítics dins la legalitat (els advocats Joaquim Arana, Simeó Miquel o Josep M. Vilaseca i Marcet, el jutge José María Belloch, els professors de dret Pedro Penalva Borràs i Francisco Ferndández de Villavicencio…), represaliats o empresonats pel règim (l’europeista Jordi Prat Ballester, el nacionalista Jordi Pujol i Soley…), el banquer instal·lat a Madrid Domingo Valls Taberner, així com diversos col·laboradors i amics de l’amfitrió”.

En aquella trobada es va parlar en profunditat sobre la relació de Catalunya i Espanya. L’exministre Fraga Iribarne, per exemple, va apostar per avançar cap a una regionalització de l’Estat espanyol sustentada sobre una descentralització administrativa amb un fort accent en els plans econòmics i socials. Jordi Pujol, per contra, va defensar que s’havia d’avançar cap a la implantació d’una autonomia per a Catalunya i el restabliment de l’Estatut de l’any 1932. Per altra part, amb una contundència molt més marcada, Joaquin Arana i Eduardo Moreno varen defensar els drets nacionals de Catalunya amb tal vehemència que Fraga va reaccionar iradament i es calmà, sols, gràcies a l’aparició d’una tempesta de finals d’estiu.

Un temps més tard, a mitjans 1973, el fraguisme va fer un altre pas per constituir-se, seriosament, com a opció política: es va crear el quarter general, el centre d’estudis Club Àgora. Curiosament, aquella entitat es va domiciliar al carrer Villarroel número 45 de Barcelona, a un entresol de 800 metres quadrats que era propietat de Josep Maria Santacreu, a un entresol, de fet, que més tard serà la seu del partit Reforma Democràtica de Catalunya i, uns anys mes tard, a causa de les iròniques voltes que dóna la vida, serà la seu nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El local es va dotar d’una sala d’actes i d’una biblioteca, la reforma va tenir un cost de 27 milions de pessetes i les varen pagar els empresaris Francesc Rubiralta, Jaume Torras i Dieter Staib. Manuel Milián Mestre, al seu llibre Nihil Obstat ens explica de tal manera el Club Àgora: “Así las cosas, Club Ágora posibilitó contactos interesantes y colaboraciones políticas significativas. De allí surgieron notables iniciativas que potenciaron el dialogo clandestino con fuerzas políticas antifranquistas, y trabaron no pocos vínculos que luego, muerto Franco, serían de enorme utilidad: Jordi Pujol, Heribert Barrera, Agusti de Semir, J. Bofill, A Gutiérrez Díaz, Tarradellas, R. Tamames, Teniente General Díez Alegría, Fernando Ma. Castiella, militares clandestinos de la UMD, Vázquez Montalbán, Perich y el grupo de intelectuales que escribían en Por Favor, el editor Joan Grijalbo, Antonio de Senillosa, Eduardo Moreno y Francesc Martí Jusmet, Juan Manuel Sanz –que tenía empleado en su empresa a José Miguel Abad- Fernández Ordóñez, etc. Aquellos contactos trabajaron muchísimas conexiones y colaboraciones que serían luego fundamentales para tejer en la primerísima Transición entre 1975 y 1980 bajo el liderazgo de Manuel Fraga y José María de Areilza”.

A més a més, Manuel Milián Mestre, ens diu també en el llibre Nihil Obstat que el Club Àgora va ser fonamental per dos motius: “Dos hechos determinantes surgieron del Club Ágora y sus gentes: la publicación del libro-escándalo “Barcelona, ¿dónde vas?, de Martí Jusmet y Eduardo Moreno, que significó la caída del Alcalde J.M. Porcioles, y supuso una verdadera batalla política, desconocida todavía hoy, entre Barcelona-Madrid y Londres –en cuya embajada de España estaba Fraga Iribarne-; y la construcción de la denominada Operación Tarradellas, que luego tantos padrinos ha tenido, pero que espero poder documentar próximamente para probar que la idea y el proyecto ni le pertenecen a Manuel Ortínez, ni a Carlos Sentís, si bien ambos jugaran papeles destacados en la operación regreso. En algún archivo de Madrid debe existir un informe sobre la conveniencia de esta operación política de 1974 o 1975 sugiriendo la oportunidad de utilizar la legitimidad de Tarradellas para reconstruir la democracia e integrar a Cataluña en el proceso. Estos informes los redacta el aquí firmante, que mantenía contactos sistemáticos con Saint Martin Le Beau desde 1974, y que trató de auxiliar a Tarradellas al final de sus años de exilio, gracias a la generosidad económica del entonces banquero y empresario Josep Ma. Santacreu. En 1976 consta en el Ministerio de Gobernación una propuesta formal para retornar a Cataluña al President Tarradellas bajo determinadas condiciones. Con Fraga no prosperó totalmente la idea, pero un año después Otero Novas, ministro de la Presidencia con Adolfo Suárez, plantearía dicha operación a partir de mi informe, que sería validado por el coronel de los servicios de inteligencia que Suárez mandó al encuentro del exiliado en la Lorena francesa.”

Així les coses, sabem que cap a l’any 1973 Manuel Fraga i els seus col·laboradors catalans havien aconseguit diverses fites: havien fet caure l’alcalde Porcioles de Barcelona (protegit del laureanisme) i havien promocionat a Fraga en desenes de conferències, seminaris i entrevistes. Havien creat, també, un centre d’estudis que serà l’embrió que es convertirà en el partit polític Reforma Democràtica de Catalunya. Fraga, després de veure’s apartat del càrrec de ministre, no semblava resignar-se a deixar de jugar un paper principal en la política que s’acostava.

Exilien Fraga a Londres

Ara bé, si bé Manuel Fraga anava articulant un futur moviment polític per a Espanya que li permetés jugar un paper principal en la política estatal, el tàndem Carrero Blanco-López Rodó, també cap a l’any 1973, aconseguirà unes quotes de poder immillorables: el dia 9 de juny l’almirall serà nomenat President del Govern i, per altra banda, López Rodó (a la dreta de la imatge) serà nomenat ministre d’Afers Exteriors. En tant que planificador de la política exterior espanyola, el nou ministre d’Afers Exteriors va prendre una decisió envers Fraga, conscient de l’antipatia que aquest li tenia: enviar el seu rival a fer d’ambaixador a Londres. Evidentment, els motius d’aquesta decisió no estaven en l’interès de buscar quelcom diferent en les relacions amb els britànics, ans al contrari, simplement tenien com a objectiu apartar ben lluny dels centres del poder espanyol l’ambiciós exministre d’informació i turisme.

laureano-plans-de-desenvolupament
Laureano López Rodó, llavors ministre Comissari del Pla de Desenvolupament, durant la presentació del III Pla de Desenvolupament Econòmic i Social. Novembre de 1971. (Extreta de El Mundo)

Tanmateix, Fraga, des del seu exili londinenc, no va pas deixar de treballar en la idea d’organitzar la seva aposta política per al futur postfranquisme. Joan B. Culla ens ho explica de manera clara: “Ara, si els seus adversaris havien confiat que la missió diplomàtica de Fraga el desconnectés del fraguisme embrionàriament organitzat i li fes perdre notorietat mediàtica, es van equivocar de mig a mig. Circumscrivint-nos només a Catalunya, l’ambaixada londinenca esdevingué ben aviat una plataforma des de la qual obsequiar els generosos mecenes  com Santacreu a les seves estades a la ciutat, acollir les freqüents visites de Manolo Milián, <<que era un hijo más>>  i que havia començat a elaborar una biografia de Fraga, o rebre a <<mucha gente de Barcelona>>. El dia 20 d’abril de 1974, per exemple, l’ambaixador anota al seu dietari: <<Almuerzo mano a mano con Jordi Pujol. Debo decir que estuvo franco; no le interesaba el huevo sino el fuero. “Somos nacionalistas, y lo que nos interesa es la identidad, el hecho diferencial”. Yo le respuse que, a mi vez, era nacionalista de España; pero que aceptaba las autonomías para unión más perfecta de los españoles>>.

Per altra banda, el bienni britànic de Fraga es va veure puntejat per una dotzena de viatges a Espanya, la majoria dels quals amb escala a Barcelona, on els seus amics polítics li preparaven contactes, convocatòries i tribunes. Contactes, per exemple, amb militants comunistes de relleu com l’advocat Agustí de Semir o el metge Ramon Espasa, amb l’arquitecte progre Ricard Bofill i fins i tot amb el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz. Pel que fa a les noves tribunes, les més importants van ser els <<Premios de Periodismo Manuel Fraga Iribarne>>, instituïts a finals de 1973 gràcies, un cop més, als diners de Santacreu i també de l’editor Grijalbo […]

En una trobada que el redactor d’aquest article va mantenir amb Manuel Milián Mestre, Mestre esmentava que el Club Àgora es va constituir amb el Sr. Juan Echevarría de President i amb ell de director. A part, un gendre de l’editor Juan Grijalbo es trobava entre els membres del Club. Durant aquella etapa, Grijalbo donava diners tant per al Club Àgora com per als Premis de Periodisme Manuel Fraga i, en paraules de Milián Mestre: “Fraga era l’únic home capaç de fer de pont i portar la Democràcia. I això el Partit Comunista ho tenia molt clar. Per això el PCE em portava ajuts i calers. No sabíem que eren del Partit Comunista, eren de Juan Grijalbo, va ser després que vaig esbrinar que eren del Partit Comunista.”. Així doncs, l’aventura política de Fraga, no sols va néixer a Catalunya, sinó que, per la funció que podia jugar l’exministre gallec, el Partit Comunista -segons Milián Mestre- va enviar diners per finançar aquella operació política. Cal pensar que en aquells temps que Suárez encara estava molt còmode dins les estructures del Franquisme, Fraga era qui realment estava bastint un grup de gent disposada a transformar el règim franquista cap a una democràcia, sense passar per la ruptura, sempre des de la reforma. Fraga era, de fet, l’elaborador d’una operació política que més tard utilitzaria el mateix Suárez quan va posar en pràctica la Unión del Centro Democrático.

Quan es va fer la primera entrega dels premis de periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’any 1974, l’exministre i –en aquell moment- ambaixador, va viatjar a Barcelona, on va passar cinc dies amb una agenda pròpia d’un cap d’estat. Segons ens explica Joan B. Culla, Fraga realitzà durant aquells cinc dies una audiència amb el cardenal-arquebisbe Narcís Jubany, una pujada al monestir de Montserrat, diverses entrevistes amb els diaris locals i una roda de premsa on utilitzà verbs com liberalitzar, democratitzar, regionalitzar. Hi hagué també una passejada per la Rambla, àpats oficials oferts per l’alcalde Masó i el president de la Diputació, Samaranch; presentació del seu últim llibre, La República, un sopar al Palau Nacional de Montjuïc on es realitzà el lliurament dels premis amb l’assistència de tres ministres, totes les autoritats i 1500 comensals. En el discurs en motiu de l’entrega dels premis, Fraga va criticar tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra; els primers, els acusava d’immobilistes, d’antipapistes i de tatxar de corrompuda a la joventut, els segons, de revengistes i de voler un procés revolucionari a Espanya, i va reivindicar la evolució i la reforma des de postures polítiques de centre.

Ens segueix explicant Joan B. Culla que, evidentment, els postulats reformistes de Manuel Fraga podien tenir una bona acollida entre els estaments conservadors de la burgesia del moment, ara bé, fins i tot l’esquerra barcelonina més mordaç [sic] reconeixia el protagonisme de Fraga i li auguraven un futur important. De fet, la revista humorística Por favor (portada per Manuel Vázquez Montalbán, Perich, Juan Marsé…) va dedicar dues de les seves primeres portades al polític de gallec. En una de les portades apareixia el rostre de l’exministre i al damunt l’enunciat “Operación Fragamanlis”, fent referència al paper que tot just acabava de jugar el cap conservador grec Konstantinos Karamanlís per a fer el pas de la dictadura dels coronels a la democràcia a Grècia.

En el següent article explicarem el paper dels fraguistes durant el govern d’Arias Navarro, les asociaciones políticas, la mort del dictador i el naixement de Reforma Democrática i, paral·lelament, Reforma Democràtica de Catalunya.

Read More

No para quiet. Havia de rebre’ns al seu despatx, en la seu del districte de Sant Martí, però se li ha allargat una reunió. No passa res; és un home ocupat com a conseller tècnic del districte de Sant Martí (Barcelona), treballant en les institucions que sempre ha vist des de l’altra banda de la trinxera: des de la lluita social, des del periodisme de carrer i des de la perspectiva de l’estudi dels moviments socials de la seva Ciutat Comtal, que és la popular. Ja fa més de mig any que va aparèixer el seu llibre Barris, veïns i democràcia (L’Avenç, 2015), i avui ja tocava que li preguntéssim sobre una obra que està cridada a ser la primera pedra a omplir el buit historiogràfic referent als moviments veïnals durant la Transició democràtica… i potser també xerrem d’alguna cosa més. Preparem el material per a l’entrevista en el seu despatx, ample, però auster, ordenat i animat per diversos llibres que reposen sobre unes poques prestatgeries. Apareix justament quan acabàvem d’enllestir els materials per a l’entrevista, amb carpetes i papers sota el braç i a grans gambades. Hi ha sempre un somriure a mig començar en la seva cara i uns ulls que no paren quiets, com si sempre estigués maquinant… o com si ja sabés tot el que li preguntarem.

Tu has xuclat activisme i moviment veïnal des de ben petit. Quan tenies uns pocs mesos, els teus pares et van portar a reclamar un institut per al barri. També has absorbit molt periodisme de carrer, de barri, i has estat en certa mesura deixeble del periodista Josep Maria Huertas. Així doncs, era inevitable que fessis la tesi doctoral sobre un moment històric que tant vas viure? No és jugar amb una mica d’avantatge?

Jo parteixo de la base que un tesi doctoral és un objecte d’estudi del qual un s’ha d’enamorar, perquè si no, tota la feina que suposa, difícilment la tires endavant. Si no t’emociona, t’enamora, t’apassiona, malament. Potser sí que era inevitable, però no per genètica, sinó per pràctica. Era molt amic de Huertas, el qual em va recomanar que fes periodisme, però també història. I li vaig fer cas, perquè de petit i de jove vaig participar del moviment veïnal. Quan vaig començar a fer periodisme, va ser amb el periodisme local, i per tant era un objecte d’estudi del qual tenia coneixement i que va facilitar les coses. L’any 96 vaig escriure el meu segon llibre, amb Josep Maria Huertas, que es diu Barcelona en lluita: el moviment urbà 1965 – 1996, que ha acabat sent un esbós de moviment veïnal a Barcelona i que després ha acabat sent el treball de la meva tesi. Potser sí que venia una mica predeterminat, però no pas per genètica, sinó per pràctica.

Quan vas fer la tesi doctoral sobre el moviment veïnal a Barcelona i també quan va sortir publicat el teu llibre, senties que estaves omplint, d’alguna manera, un buit bibliogràfic?

Sí. Això ho tenia molt clar. Perquè, de fet, no hi havia res. De Barcelona tenim moltes coses; hom pot llegir de tot sobre urbanisme, per exemple. Però sobre el moviment veïnal hi havia un desert, fins i tot a nivell de coses no publicades. Vaig mirar tesis i tesines, però no hi havia res. Era un buit bibliogràfic i historiogràfic, i ha sigut una de les coses que en els més de 10 anys de duració de la tesi n’he pres molta consciència. Quan començava a redactar la tesi, abans de convertir-la en llibre, pensava en fer-ho molt bé, perquè seria la primera cosa que es feia amb cara i ulls sobre el tema. Sabia que estava omplint un forat: la primera pedra que es posava. Tot i que el buit s’ha anat omplint amb altres publicacions, segueix sent una peça important i s’havia de fer òptimament.

Sobre el moviment veïnal hi havia un desert bibliogràfic, fins i tot a nivell de coses no publicades

Fa un any i mig, vas fer una entrevista a Xavier Domènech per a Crític [http://bit.ly/1NPeNYi], en la qual deia que la mala lectura de la Transició podia portar a que els moviments socials es llegissin en clau de derrota. En el teu llibre parles que el moviment veïnal derrota durant el franquisme ni més ni menys que a tres alcaldes, incloent Porcioles, Masó el 1975, Viola el 76 i marca també l’agenda de Socías Humbert. Domènech i tu, entre d’altres i altres coses, intenteu revitalitzar o reivindicar els moviments socials de la Transició?

Xavier Domènech ha estudiat molt l’àmbit de Sabadell i després el del moviment obrer, i ell defensa una cosa que jo també plantejo i que he vist plasmat en el procés llarg de l’elaboració de la tesi (on hem tingut diàleg i ens hem nodrit mútuament de reflexió intel·lectual). Coincideixo molt amb ell, ja que fa una reivindicació dels papers dels moviments socials, no ja abans de la Transició, sinó durant aquesta; penso que és un enfocament important i que poca gent fa. Domènech defensa que l’any 76 és més important, fins i tot, que el 75, perquè hi havia un moment d’una forta efervescència política, com mostra la vaga general de Sabadell. Jo em trobo amb la mateixa situació agafant no tant el moviment obrer, sinó el moviment veïnal com a objecte d’estudi. Hi ha conquestes i victòries. Ell diu que vigilem amb les lectures crítiques de la Transició, ja que ens poden portar a llegir el període en clau de derrota dels moviments socials. I és veritat: si tu observes en detall i en el seu context el moviment veïnal o el moviment obrer, trobem victòries. Potser no són absolutes i rotundes, però sí parcials, i en alguns casos, molt importants.

Per tant, si fem el discurs global que la Transició va ser una baixada de pantalons i que els moviments socials que venien amb molta força del franquisme van ser derrotats per la tradició dels partits polítics (i de l’esquerra en concret), veus que això no encaixa del tot amb l’anàlisi de victòries obreres i conquestes socials i ciutadanes que hi ha. Partim de la lectura de la derrota més absoluta, però en canvi, en el cas de Barcelona, tres alcaldes franquistes són cessats per pressió social… això no passa enlloc de l’Estat espanyol.

Porcioles al 73 és forçat a dimitir per una protesta veïnal; ja tenia tot el plom a l’ala a causa de la corrupció i la pressió popular, però el fet que desemboca en la seva destitució és una ocupació del ple municipal per part de veïns de Nou Barris i del Carmel; al desembre del 76 qui acaba fent tombar Viola es també la pressió veïnal de Salvem Barcelona per la Democràcia!; i pel mig l’alcalde Masó, que era més o menys un alcalde reformista, és obligat a dimitir el 75 a causa de l’extrem oposat del moviment veïnal, és a dir, per les forces del “búnquer” franquista, que veuen que aquest és massa permissiu i forcen la seva dimissió. I després hi ha el cas de l’alcalde de la Transició, Socías Humbert, l’últim batlle nomenat a dit pel cap d’estat successor de Franco a títol de rei, Joan Carles I. Aquest alcalde és un home de Martín Villa, que ve del règim (tot i el tarannà dialogant que pogués tenir). A ell, però, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal!

A Socías Humbert, últim alcalde del Règim, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal

Per tant, són victòries concretes que cal explicar bé. El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme. S’han de veure les circumstàncies concretes del moment, què va passar a cada lloc concret. Jo defenso que a Barcelona hi ha ruptura i no reforma, i en aquest sentit coincideixo totalment amb Xavier Domènech. Cal alertar sobre com expliquem els fets, perquè si tot és un fracàs, arribarem a la conclusió que no fa falta l’acció dels moviments socials: igual que van fracassar fa 40 anys, poden fracassar ara. Conseqüentment, s’ha de valorar molt amb detall i precisió.

El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme

Al moviment veïnal a Barcelona li dones característiques molt concretes que segons tu són úniques, no només a Catalunya, sinó també al conjunt de l’estat espanyol. Són la “punta de llança” del moviment veïnal a tota Espanya. Per què Barcelona i no Madrid? Quines característiques més o menys concretes li van permetre a Barcelona ser la “llança” antifranquista i que no es dóna en cap altre lloc de l’estat?

En llenguatge polític de l’època, la “punta de llança” vol dir “avantguarda”. Penso que Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat. Per què a Barcelona i no a Madrid? [Somriu] Aquesta pregunta me la van fer en un congrés a Madrid, també. Jo exposava aquesta defensa del caràcter de Barcelona com avantguarda dels moviments socials, i hi havia gent que també els estudiava (només historiadors) que deien: “Ja surten aquests catalans a dir que allò seu és sempre millor!” Bé, això que dels catalans sempre en surt el millor no és veritat, però si analitzem aquest cas concret és veritat.

Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat

Quatre dies abans de la mort de Franco, el governador civil de Madrid denega per enèsima vegada la legalització de les associacions de veïns de Madrid, que s’emmirallava en la FAVB de Barcelona, existent des del 1972. D’altra banda, dies després de morir Franco i denegant a Madrid el que ja tenia Barcelona, la federació de veïns de Barcelona presidida per un “bombillaire” amb passat afí al règim, però dominada en la seva junta per gent d’oposició al règim i, singularment als barris en molts casos de signe comunista, és rebuda oficialment pel governador civil Martín Villa, que pren la temperatura a l’oposició en uns moments tan delicats.

Això què demostra? Que a Barcelona es va un pas endavant. Existeix documentació d’arxiu que constata com des de Galícia, Màlaga o Berga, la gent dirigia cartes a l’Associació de Veïns de Barcelona preguntant com és munta una associació de veïns. És llavors quan te n’adones del paper referent i d’avantguarda que estava jugant Barcelona. Per què això? Penso que no està en discussió que el teixit social i el món associatiu, això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya. La tradició ja ve del segle XIX amb associacionisme de tota mena: del món cooperatiu, del sindicalisme… no oblidem que la UGT es crea a Barcelona!

Això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya

Això és així durant els segles XIX i XX, i la malla associativa és molt més important a Barcelona que a Madrid. Si vas venint cap aquí en el temps resulta que als anys cinquanta i seixanta, amb tot el component migratori, la relació del teixit social i la vitalitat associativa que hi ha fa que es decanti un moviment més avançat en el temps. No dic que sigui millor, perquè clar que hi ha moviment veïnal a Saragossa, Madrid, Bilbao, Sevilla o València, però Barcelona té un estadi de desenvolupament que el converteix en referent.

Això s’oblida ràpidament. Es té la sensació que la resta de l’Estat no reconeix la singularitat de Catalunya com a motor i referent als anys 70’ i la Transició. Això és innegable i s’oblida fàcilment. I no només en relació el moviment veïnal. Des de l’Assemblea de Catalunya fins a les Comissions Obreres (CCOO), Barcelona i Catalunya es convertiren en aquests anys en referents a l’Estat. Qui acabaria dirigint les CCOO de tot l’Estat mentre Marcelino Camacho és a la presó? Doncs Cipriano García, qui venia de les CCOO de Catalunya; i tot i no ser formalment el secretari general, va ser el dirigent principal. I passa amb això i amb altres coses: Barcelona va marcar la pauta.

És una avantguarda que sorprèn perquè gairebé no hi ha presència dels partits polítics en l’àrea d’acció dels moviments veïnals. Sembla un moviment bastant autònom, autòcton. És més, partits comunistes com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) o Bandera Roja fan plantejaments teòrics a partir de la praxi dels moviments veïnals.

Cal ser precisos. Sí que hi ha presència dels partits organitzats en el moviment veïnal, molta. Hi ha militants que treballen en el moviment veïnal i en juntes d’associacions on hi ha gent amb carnet del partit. Ara bé, no sempre actuen en funció de la filiació política o com a corretja de transmissió. Convé explicar-ho: és veritat que una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà, però no és teoria en abstracte, que d’altra banda, també n’hi ha. Si hom agafa textos de diferents forces polítiques i de tota la constel·lació de l’extrema esquerra, hi ha molta palla sobre l’evolució teòrica del moviment veïnal que sembla que estigui fet per algú tancat en una habitació havent llegit un manual i elucubrant, però sí que és veritat que una part de la teoria ve d’una praxi concreta que la gent militant en els partits veu en els barris. Què passa? Que en l’origen del moviment veïnal, havent gent de l’àmbit antifranquista organitzat, sota el paraigües de les sigles que siguin, hi ha també gent que no és dels partits. En l’origen, per exemple, dels moviments cristians de base com la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i organitzacions com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), hi ha gent que a partir dels casals i centres socials dels barris comencen a organitzar el moviment veïnal on no hi havia cap predefinició de partit; per tant, això marcarà la dinàmica i l’anàlisi.

Una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà

Abans parlaves de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), de com neix i es legalitza al 72 perquè la representen els bombillaires, és a dir, una part de la burgesia barcelonina. Les institucions la legalitzen pensant que aquesta era dels seus i contrarestarien el moviment veïnal de base més popular. Històricament, s’acostuma a veure com moviments o institucions genuïnament populars, o bé són destruïdes pel poder o acaben segrestades per aquest. Aquesta vegada, el cas és justament el contrari: la FAVB, com a associació bombillaire “d’ordre”, com la descrius en el llibre, que s’acaba convertint en un dels timons de la Transició a Barcelona i com a element de ruptura. Com és possible?

És cert que la FAVB neix i és legalitzada pel Règim en el 72 amb la intenció esmentada de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964. El règim té molt clar i identificat al 72 el perill comunista que ve del món associatiu als barris. I intenta legalitzar i donar forma a una realitat que també és preexistent, que són les associacions de bombillaires (de veïns i comerciants de carrer) que durant els anys cinquanta i seixanta tenen presència al centre de la ciutat. Se’ls diu bombillaires perquè posaven llums de Nadal per festes i que l’Ajuntament subvencionava. Al final, aquestes associacions que alguns comerciants i carrers organitzen servien per a que l’Ajuntament subvencionés a base de repartir diners per, teòricament, muntar els llums de Nadal.

La FAVB neix i és legalitzada pel Règim el 1972 amb la intenció de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964

Aquesta realitat existeix, se li dóna forma sota la FAVB com a coordinació i entitat de segon grau i el Règim, l’Ajuntament i el governador civil pensen: Ostres, aprofitem que això existeix, donem-li una forma legal i a veure si aconseguim curtcircuitar els moviments veïnals que estan creixent als barris, que són combatius, ens estan fent la punyeta i ens estan donant problemes”. Aquesta és la seva intenció inicial.

Què passa llavors? Inicialment fan aquest paper i ofereixen a les associacions de barris entrar a la FAVB, amb un previ debat sobre si entrar a col·laborar o no amb les institucions. Una mica semblant, i salvant totes les distàncies, era el que passava amb l’activisme sindical de Comissions Obreres dintre del Sindicat Vertical del règim.

“Això existeix, aprofitem-ho: la FAVB existeix, és legal i la controlen els bombillaires, però una vintena d’associacions de barri decideixen d’entrar-hi per donar-li la volta. I al final, com la terra és per qui la treballa, aquestes entitats de barri amb moltes ganes de treballar i de lluitar es fan seva la FAVB. Sense ser majoria a les assemblees, però amb una filosofia d’hegemonia gramsciana, aconsegueixen fer-se seva l’entitat. Llavors quan el règim se n’adona al 1974-75, perquè aquest és un procés molt ràpid, ja no està a temps de revertir la situació. El que està pensat com un instrument d’anul·lació de l’oposició d’esquerres veïnal en els barris, acaba convertint-se en una institució legal que el moviment dels barris sap utilitzar contra el règim.

El procés era una cosa molt ràpida…

També molt ràpida perquè els tempos històrics s’acceleraven. Aquesta precipitació a vegades succeeix, i aquest n’és un cas. Això també explica que passin moltes coses en molt poc temps.

Precisament una de les coses per les que el règim franquista tan desconfiava de Catalunya i sobretot de Barcelona (i d’altres àrees industrials), és que veien en la industrialització de la societat l’arribada de conflictes moderns i, en certa mesura, tot i que no en aquestes paraules, de la ciutat com un nucli problemàtic constant. El temps els va acabar donant la raó, irònicament, als franquistes?

Sí, el que passa és que tinc el dubte de que se n’adonessin tan aviat. Per exemple, quan vaig entrevistar a Martín-Villa pel meu treball de tesi, ell sí que m’ho reconegué. Ell havia estat a Barcelona als seixanta com a càrrec sindical i governador civil del 74 al 75. M’explicà que quan arribà a Barcelona el 1974 sabia que tindria oposició obrera i sabia que hi hauria oposició estudiantil (per la seva època de sindicalista estudiantil, quan ja havia copsat aquesta realitat de l’antifranquisme). Ell ja s’ho esperava, i també sabia, perquè era públic, que quan arribés a Barcelona l’any 74 s’hauria d’enfrontar a tota l’oposició catalanista.

Tot això anava entrellaçat, però ell ja coneixia la resistència que tindria. I quan va arribar aquí va comprovar que allò, efectivament, existia, però que en aquell moment històric en concret el que tenia més volada era una cosa que ell no sabia que existia: l’oposició del moviment veïnal. I li va sobtar, perquè justament en aquell període del 74-75, amb la detenció dels 113, va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. Al menys, aquesta era la percepció que tenia el governador civil.

Quan Martín Villa arribà a Barcelona el 1974 va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. No s’ho esperava

També és veritat que a principis dels ’70 hi ha alguns informes dels serveis secrets policials del franquisme, que s’anomenen “Plan Barrio”, que identifiquen que el moviment urbà i el moviment veïnal són potencialment molt subversius. I alerta amb les autoritats. Ho dic especialment perquè a finals dels 60 constaten que “la oposición y los comunistas tomaron Barcelona como ciudad piloto para extender este movimiento”; i un cop vist que funcionava, expandir-lo a la resta de ciutats. En aquest sentit el Règim ja identifica que Barcelona va un pas endavant. Però aquesta identificació és molt tardana. Penso que hem d’anar a l’any 51, a la Vaga de Tramvies (això ho ha explicat molt bé Sebastian Balfour), quan es produeix a Barcelona una actualització dels mecanismes de protesta social i obrera, molt característics de Barcelona, que provenen de la tradició de les bullangues del XIX, i que té en la seva trajectòria tota la lluita obrera, el moviment anarcosindicalista… Tota aquesta tradició de barricada, que Engels ja identifica per a Barcelona a mitjans del XIX. El que passa al 51 és que s’actualitza amb unes formes que després trobarem als anys 60, 70 i 80 en la protesta suburbana. DSC_0004

El que passa el 1951 amb la vaga de tramvies, de fet, no és una vaga sinó un boicot: la gent s’organitza per protestar perquè li han pujat el preu del tramvia, i a més amb un greuge comparatiu pel que fa el preu del tramvia a Madrid. I amb qui s’organitza hi ha, evidentment, gent de la oposició antifranquista, que acabarà a la presó injustament per això. Però hi ha també gent de la societat civil i catòlica. Qui fa un dels primers treballs importants sobre la vaga de tramvies és, precisament, Hilari Ragué, monjo de Montserrat, historiador, però perquè ell ho viu en aquell moment i hi participa. És a dir, tenim comunistes, antifranquistes, catòlics catalanistes… fins i tot tenim entre qui promou aquella vaga falangistes i enllaços sindicals emprenyats amb el Règim. I qui acaba participant en tot això seran els treballadors, perquè tot plegat acaba convertint-se en una vaga general, molt important, que acabaria fent desembarcar a Barcelona la infanteria de la Marina… però en origen és un conflicte ciutadà.

Un conflicte ciutadà transversal on hi participa molta gent: qui agafa el tramvia són els treballadors, els estudiants, els joves, les mestresses de casa, etc. I fins i tot passa al Barça: quan hi ha partit aquell diumenge i, a sobre, plou, el règim pensa que es trencaria el boicot, però la gent acabà anant-hi a peu. I això, com he dit, ho explica molt bé en Balfour: s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir. Perquè els boicots són els que farà servir el moviment veïnal quan demana un institut, quan demana que hi hagi serveis bàsics als barris, quan segresta un autobús per exigir transport públic…

Durant la Transició, s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir

Per tant, el règim se n’adona molt tard, als anys 70, d’una cosa que ja passa a principis dels 50 i que durant gairebé 20 anys es va gestant. Això segurament també explica l’èxit que té, perquè com se n’adona tan tard no té temps de barrar-li el pas.

La transversalitat de la qual parlaves entre comunistes, antifranquistes, el món cristià de base i el món més familiar, que són els que acaben confluint per a crear el moviment veïnal, és molt rupturista. Tu al llibre no dubtes en qualificar la FAVB com a un element netament rupturista, però llegint l’obra també tenim la sensació que es van marcar uns objectius que anaven més enllà dels aconseguits per la Transició, o per la primera democràcia. La següent pregunta és una mica tramposa, ja aviso, però… estava més a prop la FAVB de proclamar el comunisme que el PSUC?

No, perquè el moviment veïnal no hagués proclamat el comunisme o el socialisme llibertari ni la independència si es donés el cas sense l’aquiescència dels partits. El moviment veïnal no era una corretja de cap partit, però els partits sí que hi tenien molt a veure. Això també passa amb l’Assemblea de Catalunya, que és un ens autònom on juguen les forces polítiques, alguns més que d’altres, d’elaboració de discurs, de relat. La FAVB no hagués proclamat el comunisme si el PSUC, que també tenia presència dintre la FAVB d’alguna manera…

Clar, però em referia més a l’element rupturista. La FAVB no va fer més que el PSUC al Parlament o el PSC de Narcís Serra a l’Ajuntament de Barcelona?

Més que el PSC de Narcís Serra, sens dubte. El moviment veïnal, no només la FAVB, és molt divers. Fent una analogia actual, podríem comparar-ho amb la CUP [Candidatura d’Unitat Popular], on hi ha organitzacions juvenils, partits, etc. És una amalgama, com el moviment veïnal: hi havia associacions, professionals universitaris, companys de viatge… per tant, no s’actua com un sol actor. Sí que el pots estudiar com a unitat per entendre’l, però no actua amb lògica de centralisme democràtic.

Sí que és veritat que les transformacions concretes que el moviment veïnal aconsegueix són més revolucionàries que la fraseologia revolucionària del moment. Parlem per exemple, d’en Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró, alhora sindicalista de CCOO i alhora militant del PSUC. El seu acte més revolucionari no el fa com a militant del PSUC ni com a sindicalista de CCOO, sinó quan un dia, en plena Transició, agafa l’autobús que condueix, el segresta i el porta pels carrers sense asfaltar de Torre Baró, amb pendent, per a demostrar la viabilitat del transport públic en la zona, ja que des de l’ajuntament els hi negaven perquè afirmaven que era inviable per aquells carrers. Va ser una acte organitzat conjuntament amb l’Associació de Veïns per a demostrar que sí que es podia fer. I al final s’hi acabà portant l’autobús. I això és un acte molt revolucionari, més que qualsevol octaveta.

D’aquests actes en trobem molts, i sí que podem afirmar que, al final, la ruptura es produeix via les coses quotidianes. Algú, en clau molt ideològica, pot pensar que això només són conquestes molt reformistes. Potser sí, però al final la suma de petites reformes i canvis és el que fa que el canvi acabi sent revolucionari. Doncs en aquest context és el moviment veïnal qui aconsegueix arrencar petites (i algunes grans) victòries, a molts nivells. També, per exemple, que el desembre del 76 el nou alcalde Socías, segurament pressionat pel moment històric, posés per escrit que durant un any cedia el Palau d’Esports a la FAVB perquè fes el que volgués, gratuïtament. La FAVB organitzà allà assemblees, fins i tot alegals. L’Assemblea de Catalunya hi acabaria fent activitats de cap de setmana, algunes massives, perquè la FAVB en té el permís.

En perspectiva actual, quin Ajuntament cediria un equipament equivalent al Palau d’Esports del 74 (ara podria ser el Palau del Fòrum o el de la Virreina), gratis, a les associacions de veïns per a que facin el que vulguin? Això és revolucionari, i aquestes coses són a les quals em refereixo.

Fa uns mesos vam entrevistar a Andreu Mayayo [http://bit.ly/1OrB7mO], el teu director de tesi, que ens parlava que va ser la democràcia la que va fallar, i no tant la Transició, que es va portar de manera bastant impecable. Això també es compleix en el cas veïnal?

Sí. És evident que el moviment veïnal havia pensat una ciutat i una democràcia amb una clau potser no revolucionària, però sí amb un horitzó socialitzant que després sí que es va sentir una mica traïda. Però aquesta frustració arriba ja amb la democràcia, als anys 80. La culpa, per entendre’ns, no cal anar-la a busca a la Transició, sinó en la democràcia.

Això hi ha qui ho explica en clau general pensant quan els socialistes arrasen en les eleccions de 1982, després de l’intent de cop d’Estat del 23-F. Eren ells qui tenien la capacitat per acabar la feina feta durant la Transició, però no ho van fer. I aquí podem parlar des d’obrir cunetes de la guerra civil o depurar la judicatura els cossos policials, etc. En el cas veïnal i del ciutadà va passar també. El canvi és molt ràpid: quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

Quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

Això s’il·lustra molt bé quan el Barça guanyà la final de Basilea, i vingué d’allà amb la copa. En aquella època no era tan habitual guanyar copes i recopes, i l’alcalde tenia una reunió convocada amb les Associacions de Veïns, i de fet estaven citats un centenar de dirigents veïnals en uns instal·lacions molt properes a la Plaça Sant Jaume. Els havien de rebre diversos tinents d’alcalde i regidors, però els dirigents van estar esperant i allà no es va presentar ningú. Per què? Perquè a l’hora de la reunió tots els regidors decidiren, sense avisar, que volien anar a rebre el Barça. Això representa el que pensava Serra del moviment veïnal: no en volia saber res. També ve donat per la poca presència socialista dins del moviment: el PSC ho veia com un niu dominat per l’oposició de l’extrema esquerra no parlamentària i per la gent del PSUC. Des del punt de vista de la participació i de donar importància al moviment veïnal, qui ho frena és la democràcia.

Cal diferenciar entre què passa a la Transició i què durant la Democràcia. És clau entendre-ho per estudiar-ho bé. Ara bé, també s’ha de dir que la major part de victòries veïnals s’aconsegueixen durant la Democràcia. Tot el treball de reivindicació sembrat durant la dictadura i la Transició és, amb la democràcia, quan es fa realitat: escoles, parcs… Però també a un ritme més lent. Durant els dos anys de transició hi ha un ritme d’una victòria veïnal cada mes. És a dir, en un moment de canvi històric, el mateix governador civil de l’època 1977-78, el senyor Belloc, parla de clima prerevolucionari a Barcelona fent referència a l’acció veïnal i als conflictes que hi ha en moltes escoles. Després en democràcia numèricament són més, però a un ritme més lent, de dues victòries a l’any si analitzem el període que va del 1979 al 2011.

Volant una mica més cap als nostres dies, creus que el fet que l’Ajuntament de Barcelona, en aquell moment governat per Convergència i Unió (CiU), es negués a cofinançar el teu treball, es pot deure a una certa por del record del moviment veïnal, en un moment de cruïlla o de crisi que, salvant totes les distàncies, també és el nostre? I també, relacionat amb això, es té més consciència a les institucions del que va ser el moviment veïnal que al carrer?

Generalitzar així és difícil, el que sí és evident és que mentre Convergència ha estat a l’Ajuntament, no hi ha hagut tanta sensibilitat. Exceptuant al ja exalcalde, que tenia una certa inquietud. És [Xavier] Trias qui acaba donant sortida a la reivindicació de senyalitzar amb plaques i plafons tot el món del barraquisme de Barcelona. Però, en general, Convergència té en el seu ADN les vivències de la seva gent, del seu món, però no tenen inscrit la participació en el moviment veïnal; i fa que tot aquest món els soni una mica estrany. I això que en l’origen del moviment veïnal, Convergència hi té un paper important: la gent de Pujol, als anys 70, té un paper important en el moviment veïnal. En alguns casos perquè són bombillaires més o menys avançats i catalanistes, i en altres casos perquè hi participen. Però aquest fil el perden, no és el seu món.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen. Pot haver-hi enfrontaments de l’Ajuntament socialista amb el moviment veïnal, però comparteixen els codis i parlen el mateix llenguatge. Amb Convergència no passa, en bona mesura, i això fa que existeixi aquesta insensibilitat, salvant les excepcions com la de l’exalcalde Trias.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen

D’acord. En l’inici del llibre també esmentes els perills de la reinterpretació històrica. Parles d’una representació que va fer Joel Joan interpretant la Transició com un escenari preindependentista. I també parles sobre la “cultura de la transició”, la qual consideres que és una bona lectura però no ben bé una obra històrica. Ara mateix hi ha un ‘boom’ editorial de la Transició, però sembla que els historiadors hi tenim un paper secundari aquí, tot i que sigui el nostre camp. Què és el que estem fent malament a l’hora d’explicar aquest període?

Penso que la Transició s’explica bé a nivell acadèmic. Lògicament, hi ha de tot, i algunes tesis les pots discutir i altres compartir-les, però no s’explica malament. El problema és que qui ho està explicant no són els historiadors. O que hi ha historiadors que, quan ho expliquen, ho fan en clau menys històrica i més política. Mirem el cas de l’homenatge de Xirinacs i la manifestació de l’1 de febrer de 1976.

És gràcies a la manifestació de l’1 de febrer del 76 sota el lema “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” que convoca el moviment veïnal, que Le Monde acaba fent el titular aquell del ‘Desafiament Català’, i aquesta manifestació la va convocar el moviment veïnal de Barcelona. Quan el Rei, el juny del ’76, en el seu primer viatge a l’estranger com a cap d’Estat, se n’anà a Washington, en la transcripció de la reunió que té amb Gerald Ford i Henry Kissinger al Despatx Oval de la Casa Blanca (consultable als arxius desclassificats), li pregunten com anava la Transició democràtica. Ell respongué que anava bé, però que havia tingut moments complicats, com el mes de febrer a Barcelona. És més, el Rei els comenta que no cometria l’error del seu avi, Alfons XIII, i que convocaria primerament eleccions generals, que acabarien sent les de la primavera de 1977, abans que les municipals (que es farien el 1979) perquè no es repetís una hipotètica proclamació d’una III República. Això demostra que aquest escenari gaudia de la màxima prioritat.

Juan Carlos Monedero és un politòleg i ha fet un llibre molt crític amb la Transició. Emmanuel Rodríguez que és historiador, i també sociòleg, també té un llibre molt recent amb el qual puc compartir la línia crítica; però no expliquen prou bé les coses. Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric. I tornem a la referència que feia del Xavier Domènech: vigilem, perquè si no ho expliquem en clau històrica, no entenem moltes coses.

Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric

I a l’homenatge que esmentava a Xirinacs, que acaba amb la reconstrucció de la manifestació del febrer del ’76 amb el muntatge de Joel Joan, hi participa un historiador com és el senyor Oriol Junqueras, però segurament actua no tant en clau d’historiador sinó en clau política. El que representen al Palau de la Música és que aquella manifestació va acabar amb crits a favor de la independència. I la gent és capaç de creure’s això si no li expliques que no va anar així. Que a l’any 76 hi havia independentistes és cert, però era un sector molt minoritari de l’oposició antifranquista. Sí que el moviment veïnal va defensar davant de Rei, el febrer del 76, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, clarament, però no es cridava independència; s’exclamava: ‘’Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Fa falta explicar això, perquè si no ho expliquem, la gent es pot creure que es cridava independència. I políticament ens poden narrar, com els Monedero i Rodríguez diversos, que la Transició va ser la derrota dels moviments socials, però expliquem-ho bé i entrem en detall. Perquè en global sí que va ser així, però a Barcelona no passa. El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà diverses vagues que van aconseguir moltes victòries. Bona part de l’Estat del Benestar que ara se’ns està retallant es guanya aquells anys. Una cosa és que als 80 això no es consolidi i es comenci un procés de “desdemocratització”. Aquest concepte explica que, a partir de 1982, allò que s’ha guanyat es comença a perdre, però això ja passa en democràcia.

El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà vagues que van aconseguir moltes victòries

Durant la Transició hi ha victòries. No són revolucionàries com la instauració de la república, ni del socialisme o la independència, però sí victòries, i en bona part gràcies a la lluita sorda i constant, que diria en Raimon, dels moviments socials: veïnal, sindical, obrer… estem parlant que no existia l’accés a la sanitat pública universal. El primer qui posa oficines de planificació familiar és l’ajuntament de Barcelona, manat per Socías, el qual estava quallat per les reivindicacions de les Associacions de Veïns. Coses tant important com aquestes són victòries del moviment veïnal. Sí que es pot fer un discurs des del presentisme, que va molt bé dir que s’han de trencar les baules del ’78, perquè tot allò va ser horrible; o dir que la solució és la independència. Pots estar-hi d’acord, però això no et pot fer negar que, en aquell moment històric, van passar coses. No sé si m’explico…

Perfectament. Llavors, això implica que el discurs polític, des de la democràcia, s’ha fet més conservador, o és una altra cosa?

D’entrada s’ha de definir qui és el que decideix que una cosa estava bé al 69 i no ara. Sí que es cert que els universitaris entren al Rectorat de la UB, llencen el bust de Franco per la finestra i això acaba amb un estat d’excepció. I en canvi ara es llença el bust del Rei i es munta un sidral mediàtic. Però socialment la mesura és, segurament, més aplaudida que criticada. Cal saber definir qui marca el criteri: si el marca La Vanguardia o La Sexta, per exemple.

I pel que dius que la democràcia ha conservaduritzat una mica el discurs, crec que no és ben bé així, però sí que la democràcia, dels anys 80 ençà, i no només aquí (que anem una mica més tard), sinó en el conjunt de l’Europa Occidental, per efecte del neoconservadorisme es trenca el discurs positiu dels moviments socials. Thatcher al Regne Unit, però també aquí Felipe González i després amb Aznar, i a Catalunya amb Pujol. Tot allò col·lectiu, la protesta organitzada, etc. s’acaba estigmatitzant, però per la penetració de la filosofia de vida neoconservadora. Tot això pot estar canviant, com mostrarien el 15-M o el procés social sobiranista, que encara s’han d’analitzar bé. No crec que tot això estigui tan mal vist, i no arrenca del 15-M ni de l’11 de Setembre; altra volta hem d’anar abans. A Barcelona ja segurament l’any 96, amb l’ocupació del Cinema Princesa, torna agafar força el discurs de la reivindicació social, com va passar amb el “No a la guerra” i el moviment antiglobalització, amb gran força a Barcelona… I que lliga amb el dels anys 70; enmig hi ha un fil molt prim, de vegades invisible: i que no deixa mai d’articular la protesta social és el moviment veïnal, que tot i la contraofensiva desdemocratizadora no plega veles ni tanca la paradeta. Té crisis i desertitzacions, però manté el discurs crític, que enllaça la pràctica dels moviments socials dels anys 70 amb la que es dóna als 90s, 2000s i 2015.

Per tant, no tinc tan clar que la protesta social estigui tan mal vista ara ni que fos ben vista durant el franquisme. Són moments històrics diferents: el sentit que té, i també el risc, de treure el bust del Rei de l’Ajuntament és que qui ho acaba fent són activistes socials que ara estan investits d’institucionalització política, són regidors. El significat simbòlic pot ser similar, però és un altre context que quan tires el bust de Franco pel rectorat de la Universitat. Cal distingir aquestes coses.

Doncs això és tot, Marc. Moltíssimes gràcies pel teu temps, i deixa que et digui en nom de la revista que creiem que Gramsci estaria orgullós del teu llibre.

[Riu] Això estaria molt bé. Moltes gràcies a vosaltres.

DSC_0006

Read More