Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Sempre que un grup d’humans coincideixen en el temps i en l’espai ho fan inserits en estructures de poder més complexes o més simples.  Aquestes estructures són orgàniques, ja que, si no n’hi ha d’existents, es poden desenvolupar per inèrcia i, si n’hi ha però no responen a les necessitats del grup, són modificades o suplantades. Avui en dia, el nostre país és ple d’associacions, partits, empreses i entitats que gestionen grups de persones per a dur a terme objectius concrets a través d’estructures de poder, més bàsiques o més elaborades. Moltíssimes d’elles completament separades de l’estructura de poder formal: l’administració pública.

En la història, hi podem trobar diversos casos d’estructures de poder no formals en origen que acaben sent legitimades i esdevenint part de les estructures formals. Un procés com aquest és el que millor descriu el naixement dels ens de govern local de la Corona d’Aragó, que té molts paral·lels en altres territoris europeus. En aquest article, intentarem desenvolupar com es creu que les Universitats locals van formalitzar-se a casa nostra.

El procés formatiu comença a aparèixer en referències diverses en el segle XI. L’afermament de les pràctiques feudals va comportar que els càrrecs de govern territorials de l’antic sistema carolingi esdevinguessin propietat privada de qui els exercia, conjuntament amb la gestió de la terra que hi anava lligada. Així doncs, càrrecs com el de vescomte, originalment una posició de gestió exercida per un home lleial a un comte, perden el seu sentit original i és necessari trobar altres formes de delegar el poder comtal primer i el regi després. La privatització de la cosa pública en mans d’aquells que en un principi havien de ser delegats de l’autoritat, però acaben prenent possessió pròpia dels territoris, viles o castells que gestionaven, precipita  el desenvolupament d’un nou sistema de control que florirà al llarg de la baixa edat mitjana.

Privilegi atorgat el 1372 per Pere III el Cerimoniós en que concedeix perpètuament als cònsols, ciutadans i prohoms de Tarragona que es pugui carregar i descarregar vitualles, mercaderies i béns de qualsevol classe al seu port. Font: Xarxa d’Arxius Comarcals (XAC).

Les peces del trencaclosques que acabaran encaixant en institucions populars formalitzades ja es troben en joc en aquest moment. Al nostre país, l’element més bàsic de divisió territorial eren les parròquies. Cada parròquia agrupava un territori de població concret, que podia ser disseminat, concentrat o mixt. Generalment, el senyor feudal corresponent s’encarregava de nomenar directament o indirectament un batlle d’entre els vilatans per a gestionar els afers de la població. A Andorra, encara avui en dia anomenen parròquies als municipis. 

Una altra agrupació territorial de l’època eren els termes dels castells, que podien agrupar diversos assentaments i solien ser la unitat bàsica sobre la qual hi havia un senyoriu feudal efectiu. Els termes dels castells eren, o bé governats directament pel senyor feudal, o bé per un delegat seu, normalment també d’origen noble, que feia de castlà, també anomenat carlà o castellà. Els termes dels castells marcaven el territori que havien de protegir i dominar els assentaments assignats i solien ser els llocs on es pagaven els tributs i on s’exercia la justícia. Per sobre dels termes dels castells, hi havia les vegueries, agrupacions d’aquests termes supervisats pel veguer, un representant dels grans senyors feudals que solia exercir durant un mandat limitat de tres anys. 

El castell termenat de Tamarit. Els assentaments d’Altafulla, Torredembarra, Ferran, La Riera i Creixell formaven el terme castral del Castell. Autor: Antoni Virgili. Font: Wikimedia Commons.

Així doncs, el rei assignava veguers per representar-lo en els diversos territoris en què es dividia el país, variables segons l’època. En alguns llocs, fins i tot hi havia sempre dos veguers: el reial i el senyorial. Els veguers eren al capdamunt de les estructures funcionarials que asseguraven el correcte funcionament de l’administració feudal.

Un contrapoder al marge del sistema

Què té a veure això, però, amb les institucions de govern locals populars? Segons l’esquema que hem descrit, aquestes institucions simplement no hi apareixen. I és que, en un principi, era ben bé així arreu del país: l’organització formal no disposava d’espais on les classes populars, el famós tercer estat, pogués intervenir en la gestió d’allà on residien. En el seu lloc, existien organitzacions de poder informals que desenvolupaven tasques comunals quan hi havia la necessitat. L’element més bàsic d’aquestes estructures, i una peça que va perdurar fins a l’edat moderna, era l’assemblea veïnal. Els caps de cada unitat familiar, que eren quasi sempre homes, es reunien en assemblea general quan hi havia alguna necessitat de fer-ho, com per exemple coordinar les feines en època de collita, enviar delegats o síndics a altres pobles per parlar de tractes comuns o bé repartir-se entre ells el pagament dels impostos que se’ls hi exigia.

Com que una senyoria tant podia pertànyer a un noble que hi residís i no tingués domini enlloc més, com podia ser simplement una part dels dominis de cert senyor, algunes poblacions tenien una presència senyorial molt més llunyana. Aquestes últimes van tenir-ho una mica més fàcil per anar enfortint les seves assemblees, fent servir el mètode d’anar creant precedents que fossin acceptats, o simplement no fossin desafiats, pel senyor feudal pertinent. A poc a poc, es van anar desenvolupant posicions de lideratge popular en les comunitats, exercides pels prohoms més respectats o amb més influència de la localitat.

Aquestes assemblees primitives semblen seguir una evolució general similar arreu del país: l’assemblea general comença a elegir veïns regularment per formar una assemblea més petita, que rebrà l’encàrrec de gestionar temes ordinaris per als quals no cal la contribució de tots els veïns. Les primeres institucions seran, doncs, càrrecs informals d’influència sobre la resta de la població, escollits o atorgats per respecte o estatus personal i per desenvolupar accions concretes o comunicar-se amb els representants de l’autoritat senyorial. 

Algunes pistes de l’evolució off-screen de les institucions municipals les podem trobar precisament en documentació oficial senyorial. Així per exemple, hi ha una menció de cònsols de Barcelona vora l’any 1180, “càrrec” que semblen exercir ciutadans corrents. Més tard, a la mateixa ciutat, les fonts ens parlen de l’elecció de quatre paers,  fet que posa en evidència que el règim municipal informal es va transformant a poc a poc en una verdadera corporació. Aquest afermament no va ser tranquil, però, ja que els senyors feudals van identificar el lent establiment de les institucions municipals populars com una amenaça al seu poder legítim. Per això, abans de la formalització d’aquestes institucions hi va haver moltes tensions entre nobles i súbdits. En conseqüència, l’atorgament de privilegis a les corporacions municipals incipients no són només una victòria municipal, com es podria pensar, sinó que són més aviat un nou pacte de repartiment de poder entre els senyors, especialment el rei, i el poble, que guanya reconeixement formal a canvi de posar-se sota el domini senyorial i d’acceptar limitacions en les seves estructures i el seu exercici de poder.

Façana gòtica i entrada principal de la Casa del Consell de Barcelona. Situada avui al Carrer de la ciutat, a la façana lateral de l’ajuntament de Barcelona. Font: Wikimedia Commons.

A Barcelona, Jaume I va atorgar els privilegis que van establir el Consell Municipal l’any 1249. Els de la capital catalana semblen servir de base per als privilegis atorgats a altres poblacions del Principat. Al capdamunt de l’estructura del Consell Municipal hi haurà quatre paers elegits anualment per Pentecosta. L’establiment d’aquesta institució a través de privilegis comportarà el guany d’una independència més marcada respecte a l’autoritat senyorial. 

“[…] els paers havien d’aconsellar el veguer en el govern i en l’exercici de la justícia a la ciutat i tenien capacitat fiscal, però res més, ja que la jurisdicció seguia estant en mans del veguer. […] Ambdues funcions ja eren exercides per la comunitat, la primera a través dels prohoms de manera informal, però, com hem vist, la segona, la fiscal, ja havia estat regulada el 1226 […]” 

Només pocs anys després de la conquesta del Regne de València, esdevinguda l’any 1238, la seva capital rep privilegis que donen llum al seu propi Consell Municipal l’any 1245. Tot i que sembla que un sistema bàsic de govern ja havia estat en funcionament des de 1240, presumiblement importat pels repobladors, es va creure necessari formalitzar-lo a través dels privilegis. Si bé en el cas valencià hi hauria la possibilitat que l’estructura municipal fos un llegat dels habitants de la ciutat abans de la conquesta, ja que no sabem quin era exactament el sistema valencià anterior, els privilegis atorgats el 1245 ens indiquen la institució d’un Consell Municipal molt similar al que després s’atorgarà a Barcelona. Això fa pensar que la fórmula de govern municipal ja havia sorgit “orgànicament” al Principat i calia implantar-la “artificialment” als nous territoris conquerits. El sistema de Consell valencià era el d’un ens escollit a través d’un sistema de cooptació, amb quatre jurats al capdavant.

Entrada de Jaume I «el Conqueridor» a la Ciutat de València l’any 1238, representada al Castell d’Alcanyís. Font: Wikimedia Commons.

Paral·lelament a Barcelona, la Ciutat de Mallorca, avui en dia coneguda com a Palma, rep també Estatuts Municipals l’any 1249. Així com en el cas valencià, abans de l’atorgament de privilegis sembla haver-hi ja un sistema bàsic de govern municipal que dataria aproximadament de la conquesta de la capital de l’illa el 1229, format per set cònsols però sense indicis de cap altra regulació vinculada. Amb l’aplicació del privilegi de 1249, la institució a la ciutat es formalitza, com explica Pau Cateura:

“Jaume I […] Creava una comissió executiva de sis jurats, habitants de la ciutat i regne, un d´ells cavaller, i un consell. La missió encomanada als jurats era la de governar, administrar i regir tota la illa, concebuda com a districte municipal únic, i assessorar als oficials reials. […] Al començament de l´any, a la festa de Nadal, el jurats, amb la presència i consentiment del batle de Mallorca, i amb el consell dels consellers designaven als jurats que els havien de substituir. Després els jurats nous nomenaven els consellers. [Aquest sistema és anomenat de cooptació].

Pintures murals de la conquesta de Madina Mayurqa per les tropes de Jaume I «el Conqueridor» l’any 1229. Font: Wikimedia Commons.

L’expansió del reconeixement

Al llarg del segle XIII s’aniran atorgant privilegis que reconeguin o implantin el model de govern municipal arreu de la Corona. Totes les institucions tenien alguns trets en comú, com l’elecció d’un Consell, el progressiu abandonament de l’assemblea general veïnal i el fet que els càrrecs tenien una durada d’un any. Les institucions tenien també diferències significatives, ja que la seva estructura interna, limitacions d’exercici de poder i nomenclatura dels càrrecs eren molt variades segons el territori o la regió. Aquestes diferències es van anar fent més paleses amb el temps, ja que els privilegis en què es basaven les institucions van anar sent renovats. N’és un exemple la mateixa ciutat de Barcelona: el privilegi que concedia als seus ciutadans un ens de govern propi que servís per gestionar tasques i assessorar el batlle i veguer de Barcelona no establia el famosíssim Consell de Cent. El terme va aparèixer en un privilegi que va reformar la institució l’any 1265.

Dos grans exemples per veure fins a quin punt podien variar dues institucions municipals properes geogràficament i similars en situació són els de Tarragona i Reus. Ambdues poblacions van ser establertes de nou, la primera sobre les runes de Tarraco i la segona en un encreuament de camins que, a priori, estava prèviament desocupat. Totes dues tenien també la particularitat de ser un cosenyoriu. És a dir, ambdues poblacions eren de dos senyors alhora, els quals compartien els poders de forma indivisa de manera similar a com ho fan els coprínceps d’Andorra, en el cas de Tarragona, i de forma separada a Reus, on cadascun sembla que tenia una secció de la vila assignada. Tarragona era compartida entre un senyor laic, el príncep de Tarragona primer i el comte de Barcelona després, i un senyor eclesiàstic, l’arquebisbe de Tarragona. Reus seguia un esquema similar i  estava repartida entre un castlà que n’exercia el senyoriu laic i el cambrer del Capítol de la Catedral, que feia de senyor eclesiàstic. 

Com que Reus i Tarragona eren cosenyorius tenien les estructures de govern feudal desdoblades: Reus tenia dos batlles, un per cada senyor, i Tarragona tenia dos batlles i dos veguers. A Tarragona ja es té constància que l’any 1148 hi havia una estructura de govern segurament molt primitiva. En la carta de franquesa atorgada als tarragonins aquell any s’expressa que els càrrecs de jutge seran escollits per l’autoritat, el príncep, amb el consell dels habitants de la ciutat. Això ens fa pensar que és possible que algun tipus d’institució informal existís per a que els habitants de la ciutat poguessin expressar aquestes opinions.

Part superior de l’edifici de l’Ajuntament de Tarragona, on s’observen l’escut i la bandera de la ciutat, símbols d’origen medieval concedits per privilegi. Autora: Carme Ribes Moreno. Font: Wikimedia Commons.

Durant els segles XII i XIII hi ha indicis, com a les altres poblacions catalanes de certa mida o pes polític, de l’evolució d’aquesta institució informal. Juncosa i Bonet documenta diverses instàncies en què apareixen en la documentació persones anomenades jurats que tenen atribucions concretes.

A Tarragona no és fins a finals del segle XIII que l’arquebisbe Bernat d’Olivella atorga a la municipalitat atribucions judicials, que fins llavors havien estat reservades als senyors i als seus representants. També els és atorgat el dret de fer compra de cereals, vital per assegurar el compliment del deure de proveir els habitants en temps de carestia, i l’autorització d’usar senyera i segell, símbols de la seva nova autoritat dins del sistema formal de govern. La institució tarragonina seguiria evolucionant i desenvolupant elements únics en les següents dècades, com n’és exemple el fet que al capdavant de la corporació hi havia tres cònsols, una terminologia i estructura que va sobreviure fins al Decret de Nova Planta de 1716.

A Reus, en canvi, la corporació local no sembla especialment similar a la tarragonina. Durant el segle XIII van apareixent mencions de la Universitat de Reus en la documentació conservada, però encara sembla ser una institució no formalitzada. Serà a finals de segle quan això canviï i Reus passi a tenir jurats amb nom i cognoms que duguin a terme tasques concretes i amb un poder delegat per la població general. Lamentablement, sembla que no es conserva cap privilegi del segle XIII que estableixi aquesta autoritat, així que per saber-ne l’abast hem d’especular. Tot i que la corporació reusenca va anar evolucionant, sempre va mantenir la denominació de jurats pels seus membres i és, en aquest aspecte, molt similar a la nomenclatura i organització que empraven la gran majoria de poblacions petites i mitjanes catalanes fins a la implantació del Decret de Nova Planta.

Disseny modern de l’escut heràldic tradicional de Reus. Font: Wikimedia Commons.

En definitiva, podem veure que els sistemes de govern municipal, que els senyors van anar reconeixent a través de l’atorgament de privilegis i la incorporació a la formalitat, amaguen darrere segles d’evolució de les eines comunals veïnals en les poblacions catalanes. Fet que pot explicar les diferències menors entre els sistemes implantats en localitats diverses que ja apareixen des dels primers moments. Tot i no ser reconegudes formalment, aquestes institucions locals de govern comunal, desenvolupades orgànicament, devien ser prou efectives per a notar la seva absència en els territoris conquerits. Així, és poc després de les conquestes que les institucions municipals populars són implantades per ordre senyorial en els nous territoris de manera “artificial” per tal de garantir una bona gestió i una estructura de poder popular per a la qual no se’n podia esperar l’evolució orgànica.

Avui en dia som, en certa manera, hereus de totes les tradicions de govern popular en l’àmbit local, malgrat que la seva evolució natural s’escapcés prematurament l’any 1716. És clar, però, que des d’un punt de vista modern, aquestes institucions presenten innumerables mancances, la primera de les quals és, òbviament, la participació limitada segons gènere i estatus. Tanmateix, cal reconèixer aquestes institucions i la seva evolució com a part importantíssima del camí que ens ha dut al sistema actual. Les idees en què aquests ens es fonamentaven ens han arribat avui en dia a través de les maneres de fer i de l’empenta organitzativa comunal i associativa del nostre país i, és clar, de les pràctiques dels ajuntaments, tot i la interrupció borbònica. El llegat de les nostres institucions passades, doncs, perviu i ens dona perspectiva del nostre passat i, també, del nostre futur.



Read More

El programa Erasmus és, avui dia, una eina popular i molt eficaç per als universitaris per conèixer altres regions europees, tenir accés a classes magistrals altrament difícilment accessibles i establir contactes amb les comunitats universitàries foranies. Aquest programa no posseeix, en canvi, el monopoli de la mobilitat universitària internacional, que es nodreix des de molts àmbits i projectes molt diferents però amb un fil conductor comú: la vinculació de l’experiència universitària i el creixement intel·lectual amb la mobilitat i l’intercanvi estudiantil. La comunicació entre comunitats universitàries és quelcom que té els seus orígens en l’Edat Mitjana. Serà durant l’època medieval, especialment durant l’auge de la universitas, que la mobilitat de la comunitat intel·lectual esdevindrà imprescindible per la fluctuació i intercanvi d’idees i mètodes didàctics, així com per l’hegemonització de la comunicació escrita en l’occident llatí.

La diversificació d’oficis i de productes que una societat urbana com la del segles XI i XII demandaria suposaria un creixement econòmic en el comerç, que comportaria inevitablement el desplaçament i intercanvi humà en les fires i els mercats que proliferarien per tota Europa. Així mateix, la tasca evangelitzadora i consolidadora del poder eclesiàstic que, a grans trets, des del segle VI fins el segle XII duia a terme l’Església de Roma per tot el continent, implicaria també un increment en els desplaçaments de persones i de grups. Aquest canvi estigué estretament lligat a l’hegemonia de la comunicació escrita sobre l’oral, i, conseqüentment, a l’aparició de nous mètodes didàctics i la creació i consolidació de les comunitats educatives.

En un període de creixement i desenvolupament socioeconòmic i cultural com fou el posteriorment anomenat renaixement del segle XII, les obres grecollatines començarien a redescobrir-se i a traduir-se amb molt d’interès, en bona part gràcies als intel·lectuals musulmans i jueus que canalitzarien la transmissió d’aquests textos. L’apogeu intel·lectual no sorgiria espontàniament al segle XII: les escoles monàstiques funcionaven des de l’Alta Edat Mitjana i a partir del segle XI les escoles catedralícies haurien començat aparèixer per tota Europa, proporcionant un escenari molt propici per l’augment d’erudits al segle XII. De tot l’occident llatí, París fou, sens dubte, un escenari pioner en el qual les escoles introduirien nous mètodes didàctics, iniciant així una reforma de la vida intel·lectual europea. Una figura rellevant d’aquest moviment fou Pere Abelard (1079-1142), qui estudià a París amb els doctes Guillem de Champeux (1070-1120) i Anselm de Laón (1050-1117) durant la primera dècada del segle XII, i qui reflectí les seves impressions sobre aquest període de transició en les seves epístoles. Pere Abelard escriví: ‹‹em vaig deixar endur pel meu amor cap a l’aprenentatge i vaig renunciar a la glòria militar […] Preferia les armes de la dialèctica sobre qualsevol altra ensenyança filosòfica, i armat amb aquestes vaig triar els conflictes del debat en comptes dels trofeus de la guerra. Vaig començar a viatjar per moltes províncies debatent, com un perfecte filòsof peripatètic, allà on m’assabentava que hi havia interès per l’art de la dialèctica››.

Les escoles catedralícies haurien sorgit al voltant de les biblioteques catedralícies, però després de la Reforma Gregoriana del segle XI haurien començat a desvincular-se de l’àmbit religiós, aconseguint així recursos propis i el títol d’ensenyança superior i més endavant el d’universitat. El reconeixement de Studium generale era atorgat a les escoles més notables per pontífexs, emperadors o monarques, i havien de reunir tres requisits: impartir les disciplines superiors (les set arts lliberals –Trívium i Quatrívium-, teologia, dret i medicina), disposar de mestres per cadascuna de les disciplines, i no vetar l’accés a cap estudiant per motius de procedència geogràfica. Els studium generale serien precursors de les escoles universitàries que sorgirien amb posterioritat.

Imatge 1: Segell de la nació de la Normandia, segle XIV. (Le Moyen-âge et la Renaissance. Tome premier. Paris: Administration,1848)
Imatge 1: Segell de la nació de la Normandia, segle XIV. (Le Moyen-âge et la Renaissance. Tome premier. Paris: Administration,1848)

Les universitats (literalment, universitas) foren comunitats on convivien mestres i alumnes, organitzades en funció de l’especialització en una determinada disciplina, és a dir, en facultats, o bé en funció de la procedència geogràfica dels estudiants, anomenades “nacions”. Les nacions foren un mètode d’organització regional de les universitats, i sovint eren els caps d’aquestes nacions els que escollien els rectors i els membres de l’studium. A la universitat de París, però, només hi havia nacions a la facultat d’arts, constituïdes poc després de la fundació de la universitat: la nació de França, la de la Picardia, la de Normandia (fig. 1) i la d’Anglaterra, aquesta última destinada a tots els estudiants provinents del centre i el nord d’Europa.

Per la seva banda, els monestirs del segle XII foren didàcticament molt més tradicionals que les escoles catedralícies i produïren, per tant, erudits molt diferents. El món universitari es caracteritzava pel moviment i la cerca de quelcom nou, mentre que les escoles monàstiques preservaven i transmetien el coneixement amb un ritme més pausat. L’escola de Sant Víctor de París (fig. 2), però, fou un centre d’ensenyança únic i molt característic del París del segle XII.

Imatge 2: Abadia de Sant Víctor de París, 1702. (Manesson-Mallet, Allain. La Géométrie pratique, livre second. Paris: Anisson, 1702)
Imatge 2: Abadia de Sant Víctor de París, 1702. (Manesson-Mallet, Allain. La Géométrie pratique, livre second. Paris: Anisson, 1702)

Imatge 3: Personificació del Quadrívium (Bamberg, msc. class. 5, fol 9v
Imatge 3: Personificació del Quadrívium (Bamberg, msc. class. 5, fol 9v

Es tractava d’una abadia agustina fundada extramurs a la vora sud del riu Sena per Guillem de Champeaux l’any 1108, que acceptava tant scholares (estudiants d’escoles catedralícies) com claustrales (estudiants d’escoles monàstiques), combinant els contraposats mètodes d’ensenyança dels monestirs i les escoles catedralícies, o els studium, per mitjà d’un programa que reforçava el pes del trívium i el quadrívium (fig. 3). Aquest programa donava un lloc preeminent a les set arts lliberals, que conformaven els estudis d’arts heretats de l’ensenyança llatina i es dividien entre les disciplines relacionades amb l’eloqüència, el trívium (gramàtica, dialèctica i retòrica), i les relacionades amb les matemàtiques, el quadrívium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Imatge 4: Hug de Sant Víctor ensenyant un grup de monjos. (Bodlein Library Oxford, Laud Misc. 409, fol. 003v.)
Imatge 4: Hug de Sant Víctor ensenyant un grup de monjos. (Bodlein Library Oxford, Laud Misc. 409, fol. 003v.)

L’escola de Sant Víctor fou, així mateix, un dels principals centres d’intercanvi intel·lectual entre cristians i jueus,fins al punt que un dels seus més erudits mestres, Hug de Sant Víctor (fig. 3), fou un dels primers cristians de la seva època en tenir coneixements d’hebreu. La rellevància de l’escola de Sant Víctor en aquest període es troba reforçada per les estades que sovint hi realitzaven intel·lectuals rellevants com el teòleg i hebraista Herbert de Bosham i el màrtir Thomas Becket. Les estades d’estudiants escandinaus a l’abadia, així com de membres del capítol catedralici de Nidaros (Noruega) també foren molt freqüents entre els segles XII i XIII. L’inici d’aquestes relacions fou la carta que el pontífex Gregori VII féu arribar al rei Ólaf Haraldsson (1066-1093) de Noruega, el 15 de desembre de l’any 1079, on li proposava enviar a la cúria homes joves amb l’objectiu d’instruir-se en les lleis divines i propagar-les en tornar.

En la documentació medieval trobem una bona mostra dels freqüents i fructífers contactes entre les diòcesis septentrionals i l’anomenada genèricament universitat de París: les cartes de recomanacions, les evidències dels viatges i els testimonis de realització d’exàmens, entre d’altres, són molt abundants. El procediment per viatjar de l’alumne no diferia tant del que segueixen els estudiants a l’actualitat; la cerca de recomanacions que avalessin el viatge i l’acceptació del jove en una comunitat acadèmica estrangera, i la certesa de poder costejar-se el seu allotjament i la manutenció en la universitat de destí, constituïen els principals procediments a tenir en compte. Un dels exemples el trobem en una carta del 12 de maig de 1341, on el bisbe Haakon de Bergen demanava que se li enviés una recomanació de la universitat (de París) per tal que el seu clergue, Erik Askelsson, pogués estudiar a la ciutat parisina. També trobem els testimonis dels perills als que s’exposaven aquests estudiants a l’hora de viatjar sols o en petits grups: el 18 de gener de 1328 Magnus Eriksson, rei de Noruega, Suècia i Dinamarca, escriví al rei Eduard III d’Anglaterra perquè el vaixell de dos estudiants noruecs, els magister Thorlav i Olav Ivarsson, que tenia rumb a París, havia naufragat a les costes angleses, on van ser estafats per un home anomenat Adam Folke; el monarca noruec demanava a l’anglès que s’emprenguessin accions legals contra l’estafador, qui aprofitant-se de la situació d’indefensió dels noruecs, tenia en possessió il·legítima béns dels esmentats estudiants.

La realització d’exàmens per accedir als títols de magister també es troben ben testimoniats a la documentació llatina. N’és un exemple la carta datada del 17 de febrer de 1343, on es testimonia que un estudiant noruec anomenat Roland va dur a terme el seu examen de magister a la universitat de París, com a membre de la nació anglesa, sota la supervisió del magister Nicolau Drukken de Dinamarca.

La mobilitat universitària també tenia, i encara té, un aspecte més incòmode com era el que afectava a la població local. En el París medieval, els drets i privilegis dels mestres foren sovint una causa de conflicte amb les autoritats eclesiàstiques i la població civil. Tant és així que trobem casos com el que succeí l’any 1200, quan un estudiant alemany envià al seu servent a comprar vi, i el posader, intentar aprofitar-se’n econòmicament, li va cobrar de més. Com a conseqüència, l’estudiant i un grup de companys van atacar la posada. El propietari acudí al prebost reial de París, qui decidí assaltar l’hostal on residien els alumnes d’origen germànic i assassinà a molts dels estudiants que s’hi allotjaven. Els mestres parisins van suspendre totes les lliçons i van planejar fugir de la ciutat, però, sortosament, el rei, en aquell moment Felip II (1165-1223), va protegir la comunitat universitària i va fer empresonar al prebost i als seus homes.

A tall de cloenda, les relacions universitàries foren molt fructíferes, no sols per la formació dels estudiants, sinó també per l’enriquiment i consolidació de la cultura intel·lectual de l’Europa medieval, i aportarien així mateix els fonaments de la mobilitat universitària moderna i contemporània. L’escenari baix-medieval de transmissió de coneixements, d’idees i fins i tot de circulació de llibres a regions septentrionals, on l’educació llatina hauria arribat més tard, fou quelcom decisiu en la formació de la universitat medieval. Al capdavall, la mobilitat universitària actual, i també iniciatives com l’Erasmus, deu en bona mesura a aquells inicials i productius contactes universitaris que agafarien força a partir del segle XII gran part de les seves dinàmiques i dels seus encerts.

Read More

Sin título

Al camí reial, que anava des de Barcelona a les terres de Lleida, se l’anomenava també  camí del blat, perquè era per on havia de passar el transport dels cereals des del lloc de producció, al de consum. Cervera per la seva situació era una vila clau en aquestavia. Com és lògic, també era el lloc d’estada dels reis i personatges importants en el seu pas vers l’interior peninsular, als quals els habitants obsequiaven i afalagaven per tal d’obtenir-ne privilegis. Felip V, que havia estat aclamat rei pels catalans, el 1701 i 1702 hi va fer estada i en el 1702, a les Corts de Barcelona i  previ pagament,  va concedir a Cervera el títol de Ciutat.

Poc temps després s’inicià la Guerra de Successió i aquesta nova ciutat, encara que conservava les seves muralles, havia perdut el pes defensiu que tenia en temps medievals. Sense cap guarnició, ni armes apropiades per la nova estratègia militar, va ser saquejada pels dos exèrcits, tant per obtenir animals de carga, com alimentació, la qual cosa comportava que, segons les circumstàncies, es mostrés aliada d’uns o dels altres.

Acabada la contesa, la vila va quedar devastada i llavors les autoritats cerverines van enviar dos diputats a la Cort, l’Antoni Ganyet i Josep Roca, per tal d’obtenir unes compensacions econòmiques que podessin rescabalar les destrosses sofertes a causa de la seva immutable fidelitat a la persona de Felip V. El primer va estar sis anys a Madrid tot defensant les gairebé 30 peticions  que haurien de proporcionar suficients fonts d’ingressos a la ciutat.

Tan sols en el punt 19 es demanava un Estudi General com el de Lleida i, si no era possible, una universitat com la de Lleida. Per la seva banda Felip V, que havia suprimit per dret de conquesta totes les universitats catalanes, aconsellat tant pels seus ministres, com per molts intel·lectuals de la Cort, buscava on  fundar una única universitat per a tot el Principat i, quan l’11 de maig de 1717 signa el Decret d’erecció d’aquest singular centre universitari, Cervera serà la seu escollida segons especifica,  per la seva situació geogràfica – era el centre de Catalunya-, per  l‘absènsia de bases militars – no volia que es podessin reproduir  les revoltes barcelonines- i…per la seva fidelitat.

Aquesta fidelitat pregonada tant pels regidors, com pel Rei, es contradiu en les actes municipals de l’època guardades en l’Arxiu, que  mostren, completament ratllats, els paràgrafs en què es relaten les festes en honor a Carles per les seves victòries, així com en les cartes que els dos diputats enviaven regularment des de Madrid, dient que ningú els feia cas a pesar de tots els delicats regals – dolços, xocolata, copes, puntes, espases… fets a tot tipus de persones, tant a les esposes de gent important, com a bisbes o a polítics, i que en conseqüència demanaven constantment l’enviament de més diners.

Read More