Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Entre els segles XVI i XVIII, l’obra de referència sobre la Xina, Historia del Gran Reino de la China, fou l’escrita per l’agustí Juan González de Mendoza. L’autor, però, mai va viatjar presencialment a Orient, tot i que els seus textos ens hi poden transportar. De la mateixa manera, ens trobem amb l’historiador i professor de la Universitat de Barcelona Diego Sola per conversar sobre aquest interessant personatge i viatjar mentalment fins a aquella Xina meravellosa i plena d’abundància divulgada per Mendoza i per la Monarquia Hispànica.

Abans de parlar de Juan González de Mendoza, cal situar-nos al context de la Monarquia Hispànica a finals del segle XVI i principis del XVII. En aquell moment, la monarquia pretenia un projecte imperial ibèric, com és el cas de Felip II i el seu projecte planetari. En què consistí aquest projecte i en quin context se situa?

Tant pel cas de Juan González de Mendoza (1545 – 1618) com de l’empresa de la Xina ens trobem a la segona meitat del segle XVI, quan la idea imperial europea havia patit una certa transformació. Hem de tenir present que Felip II (1527 – 1598), com a fill de Carles I o V (1500 – 1558), ha vist frustrat el seu somni de la universitas christiana, el projecte imperial del seu pare. Amb la fallida de la unitat confessional europea, Felip II es troba amb nous horitzons imperials, que en aquest cas són intercontinentals, i amb una idea imperial molt lligada a una monarquia universal.

De fet, a partir de 1580, Felip II es converteix també en rei de Portugal, per la qual cosa incorpora a la seva cartera de dominis territoris de l’Àfrica, de l’Àsia, el Brasil portuguès… i, per tant, renova la idea d’universalitat: ja no és la idea d’universitas christiana del seu pare sinó la idea d’una monarquia catòlica en el sentit etimològic de catòlic, catholikós, és a dir universal. Felip II, en el seu lideratge del catolicisme universal, espera incorporar nous imperis dins de l’orbe cristià: imperis gentils i pagans, com és el cas de l’Imperi xinès. Per tant, és un moment d’un nou optimisme, el qual, però, durarà molt poc perquè apareixeran limitacions en el fet d’incorporar la Xina o el Japó a la Monarquia Catòlica.

Dins d’aquest projecte, què van ser l’empresa i la jornada de la Xina?

L’empresa de la Xina van ser múltiples empreses, ja que inicialment la Monarquia Catòlica de Felip II tenia diverses propostes sobre com relacionar-se amb l’Imperi xinès; hi havia múltiples interessos, sobretot econòmics i comercials amb els luxosos productes xinesos. Cal tenir en compte que l’Imperi xinès havia causat un gran impacte en les mentalitats baixmedievals i de l’època del Renaixement a través de la literatura de viatges, com les contribucions de Marco Polo i la mirabilia.

Però dins la idea de la monarquia imperial, també hi havia la dimensió messiànica de Felip II: volia ampliar la seva cartera de dominis i a través de l’evangelització, en aquest cas de la Xina. Així doncs, si la Xina es cristianitzava, seria molt probable que els xinesos es convertissin en súbdits de la seva monarquia.

Font: Ab Origine

Per tant, quan parlem de l’empresa de la Xina ens referim a les múltiples polítiques i accions que pren la monarquia de Felip II en relació amb l’Imperi xinès. En descriuré dues: d’una banda una política de caràcter pacífic i diplomàtic, establint bones relacions comercials amb la Xina, intercanviant els productes que interessin a ambdós imperis i fer-ho per la via diplomàtica amb ambaixadors, i, de l’altra, una política de caràcter militar, nascuda als anys setanta i vuitanta del segle XVI, en la línia de la qual diversos col·laboradors de Felip II presentaren propostes de conquesta militar de l’Imperi xinès amb l’enviament d’un exèrcit per conquerir la Xina de la mateixa manera que s’havia realitzat la conquesta de l’Imperi asteca o inca a Amèrica. Felip II acaba desestimant, lògicament, l’empresa militar, així que l’empresa de la Xina s’acaba convertint en una empresa completament pacífica i diplomàtica, en què els missioners jugaran un paper molt important com a agents del monarca.

De fet, els interessos inicials de Felip II foren envers la Xina però també vers el Japó i van anar variant en funció de com s’obrien i es tancaven les portes d’aquests dos imperis. En un primer moment, semblava que la Xina era molt accessible i receptiva a l’entrada dels missioners, però després la monarquia xinesa es va tancar en ella mateixa, amb excepcions, principalment pels jesuïtes. Alhora, hi va haver un moment d’oportunitat al Japó amb l’entrada dels missioners també de la Companyia de Jesús; però finalment, a principis del segle XVII, el Japó tancà les fronteres als occidentals. Al mateix moment, però, la Xina semblava que tenia interès en què arribessin missioners jesuïtes perquè es fessin càrrec de l’observatori imperial d’astronomia de Pequín. A banda d’aquests dos grans imperis asiàtics, cal tenir en compte que el gran focus d’interès també era l’Índia i el sud-est asiàtic pel comerç amb les espècies. Aquí és on els portuguesos portaven la davantera perquè, des de principis del segle XVI, tenien presència a l’Índia i hi tenien un emplaçament propi amb capital a Goa (a la costa occidental de l’Índia). Per tant, l’interès de la Monarquia Hispànica era un interès per tot allò asiàtic, sobretot pels seus productes com les espècies, la seda i la porcellana. En el cas de la Xina, hi havia un gran interès a accedir als pocs productors de porcellana i de seda, tot i que el Japó també fos productor de seda.

Pel que fa a la jornada de la Xina, és un capítol diplomàtic molt específic dins l’empresa de la Xina, jornada a través del qual Felip II va apostar per la via diplomàtica i va enviar missioners agustins com a ambaixadors a representar-lo davant l’emperador xinès Wanli. La jornada es va forjar durant gairebé una dècada: des de 1574 fins a 1582. L’objectiu era fer una doble oferta a Wanli: un acord comercial a través del qual, d’una banda, els hispànics oferirien plata mexicana a canvi d’aconseguir productes de luxe xinesos, i, de l’altra, Felip II, pretenia instal·lar missioners de manera permanent a la Xina per evangelitzar-la a causa de la seva idea messiànica com a cap de la Cristiandat catòlica.

Aquesta jornada es va organitzar, preparar i finançar, però mai va arribar a dur-se a terme perquè hi va haver xocs de múltiples interessos virregnals, concretament del virregnat de la Nova Espanya. S’ha de tenir en compte que les Filipines feia pocs anys que s’havien començat a colonitzar i que era una capitania general que depenia de Nova Espanya, a Mèxic. Aquest xoc d’interessos va fer que, finalment, la jornada es posposés per una millor ocasió, la qual no va arribar mai.

Qui va ser Juan González de Mendoza? Quina important obra va escriure i com va ser utilitzada com a l’instrument cultural de la Monarquia Hispànica i del seu projecte imperial?

Juan González de Mendoza va ser un frare de l’orde de Sant Agustí, que va néixer a mitjan segle XVI al Regne de Castella, al territori que actualment és La Rioja, i que, com tants altres personatges a les Índies que procedien de la hidalguía, era un segundón: un fill no primogènit de la baixa noblesa que ha de buscar la seva fortuna, motiu pel qual decideix enrolar-se cap a les Índies, en aquest cas cap a Amèrica. Un itinerari bastant comú a l’època per aquests fills segundons també era fer-se frare a les Índies per ser missioner, tal com feu Mendoza.

Ell pertanyia a l’orde de Sant Agustí, que havia proporcionat intel·lectuals molt potents durant tota l’Edat Mitjana i durant l’Època Moderna. Cal tenir en compte que Martí Luter (1483 – 1546), Erasme de Rotterdam (1466 – 1536) o fray Luis de Granada (1505 – 1588), per exemple, van ser agustins.

Font: Ab Origine

Juan González de Mendoza es fa frare a l’actual Ciutat de Mèxic, al virregnat de la Nova Espanya, per després exercir la seva vocació missionera anant més enllà dels regnes ja colonitzats. A Mèxic entra en contacte amb els frares agustins que estaven preparant la jornada de la Xina de Felip II, amb la qual cosa entra a l’esfera de la Monarquia Hispànica i participa del procés de gestació de la jornada, tot i que, com ja s’ha explicat, aquesta no s’arribarà a produir i, per tant, Mendoza no anirà mai a la Xina.

Durant tots els anys en què ell es va veure involucrat amb la jornada de la Xina, és tal la quantitat d’informació que va arribar a recopilar sobre l’Imperi xinès, en aquell moment governat per la dinastia Ming, que va decidir escriure un llibre que es titula Historia del Gran Reino de la China, publicat a Roma l’any 1585. És una obra que va tenir moltes traduccions (es va traduir a l’italià, al francès, a l’anglès, al neerlandès…), motiu pel qual tingué molta difusió per tota l’Europa catòlica i protestant, i feu de Mendoza al segle XVI una espècie d’autoritat de l’Imperi xinès.

Com que era un moment en què la monarquia de Felip II tenia un gran interès per establir relacions amb la Xina, hi hagué una gran demanda d’informació d’aquest territori per part dels cercles cortesans; però també a l’alta burgesia i als sectors de les classes dominants europees a finals del Renaixement, ja que eren grups que consumien porcellana i seda i, per tant, volien tenir una idea de com era aquell imperi tan luxós. Per tant, l’obra de Mendoza ve a satisfer aquesta demanda d’informació i, alhora, a sistematitzar i ordenar tota la informació que la cort de Felip II tenia sobre l’Imperi xinès.

Mendoza no va poder escriure sobre la Xina des del seu propi testimoni perquè mai hi va ser. Per tant, com va elaborar la seva obra? En què es basà i/o quines fonts de referència va utilitzar?

És clar: com pot ser que algú que no va estar mai a la Xina pogués escriure una obra sobre aquest territori i que tingués tant d’èxit? Aquí és on hem d’entendre que els imperis transoceànics de l’Època Moderna, Portugal i la Monarquia Hispànica, comptaven amb informació (informes, notícies… una gran “base de dades”) dels territoris. És veritat que no es tenien notícies de la Xina amb la precisió que se’n tindrà més endavant, però aquests imperis ja acumulaven l’experiència dels contactes amb territoris del Pacífic i amb l’espai asiàtic, cosa que feia que a la Cort hi hagués una compilació d’informació de la Xina. També cal tenir present l’existència del Consell d’Índies, el qual no només era un organisme institucional i polític, sinó que també actuava com un organisme d’informació. Per exemple, hi havia vinculada al Consell la figura del cosmògraf d’Índies, és a dir, un individu a la Cort expert en escriure notícies, informes, llibres, etc. sobre Amèrica, Àsia, Àfrica…

De què es beneficià Mendoza? A l’estar a la Cort de Felip II a la dècada dels anys vuitanta del segle XVI, tingué accés a tota aquesta informació, amb la qual cosa farà un esforç de compilació sobre informació de la Xina. Era un senyor que tenia vocació d’historiador i una gran habilitat per escriure; i el que va escriure va ser una obra de compendi: va reunir tot el que se sabia de la Xina en aquell moment. A causa d’això, però, també serà una obra que tindrà molts equívocs i imprecisions sobre la Xina. És un moment en què la tradició històrica portuguesa, sobretot, en relació amb l’Àsia comença a recopilar més notícies que no pas les que podia haver-hi al segle XIII o XIV, quan els franciscans o Marco Polo van anar a la Xina.

Font: Ab Origine

Quina visió dóna de la Xina i en què diferia de la realitat?

Mendoza, que té interès en l’evangelització de la Xina i que s’emmarca dins la política pacífica sobre el territori, dissenya un llibre en què busca transmetre una idea positiva i admirativa sobre la Xina. Tot i presentar-la idòlatra (és a dir, que no adora el Déu veritable des del punt de vista cristià), ofereix una visió d’una Xina que acumula una gran saviesa i tradició filosòfica que ell intueix tot i no conèixer Confuci. La presenta amb aquestes característiques perquè el fet de presentar la idolatria per si sola podia ser motiu per justificar la conquesta militar defensada per alguns sectors de la cort hispànica per treure Xina de l’”error” confessional.

En conjunt, la visió que Mendoza dóna sobre la Xina es resumeix en conceptes com fertilitat, riquesa, abundància, materialitat desbordant, a més de saviesa i prudència en el govern. És el moment també en què moltes cròniques i llibres de viatges renaixentistes s’interessen en la manera com es governen altres imperis no europeus; hi ha tot una problemàtica política que interessa molt de tractar en relació amb el tema del bon govern, aspecte que a Mendoza li agrada explicar pel cas xinès. Per tant, ell no està trencant amb la tradició de Marco Polo i la seva idea de la Xina gran i rica i meravellosa, però dóna més elements d’interpretació fruit de més anys d’experiència de portuguesos i castellans amb l’Imperi xinès. La gran mancança del llibre de Mendoza és sobretot el coneixement del sistema confucià, però, fora d’aquest, dóna unes informacions geogràfiques, de tradició de costums, d’organització de la Cort imperial de Pequín, etc. si no precises, bastant avançades per l’època.

D’altra banda, com s’ha dit, els cortesans apologetes de la política més bel·ligerant o militar presentaran la Xina com un país amb elements tan negatius que abonaven els motius per fer la guerra justa i per conquerir el territori militarment.

La dicotomia entre espais reals i espais imaginaris és molt freqüent en cròniques i memòries de viatgers. Quins espais imaginaris i mirabilia es deia que hi havia a Orient i a la Xina?

Font: Ab Origine

Juan González de Mendoza, en fer el llibre, també sabia que havia de tenir ganxo editorial. Buscava una certa fama i reconeixement, i això va fer que incorporés al llibre elements propis de la tradició de la mirabilia. No és un llibre que inclogui elements fantàstics, a diferència d’alguns llibres medievals de literatura sobre l’Extrem Orient, però va introduint elements cridaners com per exemple l’existència de les amazones: l’autor esbossa el mite però no l’ubica. Segurament ho presenta així amb l’objectiu de no trencar l’esperit d’estímul del lector baixmedieval que buscava en la tradició de mirabilia un paradís perdut, un paradís bíblic. És a dir, no hi ha un trencament amb la literatura de meravelles medieval sinó una superació amb una etnografia molt més precisa, cosa que fa que l’obra s’insereixi dins la línia del que seria la literatura humanista i la tradició grecoromana d’aquells llibres d’etnografia o de geografia que havien elaborat altres autors.

Mendoza és, cronològicament, un tardo renaixentista o tardo humanista quan escriu la seva obra i creu que aquesta s’incorpora com a cànon clàssic com, per exemple, la Història natural de Plini el Vell, (s. I d.C). Per tant, ha de buscar informacions que el lector pugui percebre com a versemblants; però, alhora, el lector es vol entretenir i per això dóna detalls diguem-ne sorprenents de la civilització xinesa. Així doncs, acaba sent una obra d’un gran escriptor, tot i que desgraciadament no coneixem més obra publicada seva, tot i que tenia una capacitat d’escriptura molt fàcil.

Quin és el concepte de viatge al segle XVI-XVII? A l’Edat Mitjana era un procés de coneixement de nous mons i realitats, un trànsit tant físic com simbòlic i cultural. Concretament per l’Edat Moderna, quin trànsit cultural i simbòlic suposava per algú occidental viatjar a Orient?

Pel cas asiàtic, el viatge entre l’Edat Mitjana i el Renaixement experimenta un gran canvi. A l’Edat Mitjana es viatjava a l’Extrem Orient amb interessos concrets i puntuals: des del segle XIII, religiosos com els franciscans volien anar a evangelitzar, mentre que famílies de mercaders com la família Polo volien aconseguir una posició avantatjosa en les rutes comercials, a part dels motius diplomàtics que els podien portar allà. Però el viatger del segle XVI, com és el cas de Mendoza, que a més acabarà sent un membre de les elits eclesiàstiques de la monarquia, és un viatger que viatja amb una mirada imperial, amb una idea que allò que està recorrent i coneixent pot ser subjecte de transformar-se en territori colonial incorporat a l’ordre europeu; aquesta és la gran diferència.

Mendoza, quan planeja el viatge a la Xina i escriu l’Historia del Gran Reino de la China, pensa en una Xina que ha d’acabar sent catòlica i, per tant, de la sobirania de Felip II. Així doncs, està tractant un objecte que és un anhel de possessió imperial. Aquí és on es formen les bases d’aquella literatura de viatges europea que eclosionarà a partir de la Il·lustració al segle XVIII, feta a partir del que seran els grans imperis colonials d’època contemporània i que parlen de l’experiència de la possessió imperial. Per tant, és un moment en què s’estan definint les categories civilitzatòries d’Europa o Occident com a civilització més enllà de l’alteritat religiosa: es fixen les categories d’identitat en relació a “l’altre”. Aquestes característiques ja es comencen a percebre en aquest moment tot i trobar-nos en una literatura de viatges de finals del Renaixement, motiu pel qual hi ha una petita superació de les mirabilia. Si bé d’elles es manté l’atenció en els elements luxosos i exuberants, s’hi afegeix la intenció d’informar i donar pautes als governants, comerciants i militars de com són el territori i les seves persones, ja que poden acabar formant part del sistema europeu.

Com s’insereix l’individualisme de les cròniques i memòries dins l’Humanisme i el Renaixement? Creus que la motivació de Mendoza s’influenciava en part d’aquest individualisme o era simplement política?

La tradició literària de Mendoza com a autor, historiador i etnògraf beu d’una intertextualitat clara perquè no viatja a la Xina, motiu pel qual el relat serà fruit d’un procés de construcció en què participen moltes persones, tradicions i generacions. A més, és una obra absolutament individual però que s’insereix en un mòbil i propòsits col·lectius: la intencionalitat col·lectiva és conèixer informacions de la Xina, un lloc d’interès per a la Monarquia Hispànica i per a la Cúria romana en la seva política missionera.

Alhora, com a autor finals de l’Humanisme que intenta fer una obra etnogràficament bastant precisa, vol incorporar-se a la tradició de la literatura de viatges, la qual prové de l’Edat Antiga. Aquest és un aspecte que ens costa una mica d’imaginar perquè, com pot ser que l’obra d’algú del segle XVI es pugui incorporar a l’obra literària de viatgers clàssics com Estrabó (63 a.C – 23 a.C), Plini el Vell (23 – 79 d.C) o Heròdot (484 – 425 a.C)? Dins la idea de la recuperació de la tradició grecoromana durant Renaixement i l’Humanisme, s’hi afegeix la restitució dels clàssics, per la qual cosa és normal que Mendoza, a la seva biblioteca i obra, tingui una consideració especial per aquests autors clàssics. Per tant, la seva obra és una continuació d’aquella manera d’escriure i d’historiar provinent de l’època antiga i, en aquest sentit, és una obra molt més característica del Renaixement i del segle XVI que no pas un llibre de literatura de viatges del segle XVIII.

Font: Ab Origine

Quin paper van jugar els frares agustins en les relacions Espanya – Orient? Quina era la idea evangelitzadora que proposava Mendoza i com s’inseria dins el debat protagonitzat per Bartolomé de las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda sobre l’evangelització dels Nou Món?

Cal tenir en compte que el principal emplaçament de la Monarquia Hispànica a Àsia eren les Filipines, que comencen a colonitzar-se a partir de 1565. Va ser l’orde dels agustins el que, per ordre i confiança de Felip II, va dur a terme la primera evangelització d’aquell espai en què, posteriorment, s’incorporarien jesuïtes, franciscans i dominics. Els missioners agustins eren del Patronat Reial, un privilegi que tenia la monarquia per organitzar l’Església, els ordes religiosos, els bisbats… als nous territoris conquerits. Per tant, eren religiosos perquè tenien una afiliació amb Roma però també eren servidors públics de la Corona, amb la qual cosa actuaven com a part de l’estructura de la monarquia.

En el primer moment de la conquesta de les Filipines, un dels personatges que participa de la descoberta de les Islas de San Lázaro (les futures Illes Filipines) és Andrés de Urdaneta (1508 – 1568). Quan va a les Filipines no hi va com a missioner perquè en aquell moment era laic, però posteriorment acabarà sent monjo agustí. És un d’aquells personatges que, com passa habitualment al segle XVI, han estat militars durant la seva joventut i maduresa i a l’última etapa de la seva vida es fan monjos i entren a un monestir. Quan Urdaneta entra a un monestir a Mèxic, probablement en el mateix monestir en què Mendoza professà com a monjo agustí, Felip II li escriu donant-li ordres perquè torni a les Filipines per descobrir el que anomenem el tornaviaje: el viatge de tornada de Filipines a Acapulco, que situarà les bases de la ruta del Galió de Manila. D’altra banda, també tindrà un paper molt important un gran etnògraf i humanista, Martín de Rada (1533 – 1578), també de l’orde agustí. Per tant, són agustins, monjos, evangelitzadors i missioners que escriuen habitualment al monarca Felip II i hi tenen una relació molt estreta. Obro parèntesi perquè, pel cas d’Urdaneta, ell havia fet un vot d’estabilitat amb el seu monestir però Felip II, com a rei, va ordenar-li que abandonés els vots i que tornés a les Filipines perquè descobrís el tornaviaje, ja que Urdaneta era un gran navegant; i així ho feu i ho aconseguí.

Pel que fa a Juan González de Mendoza, format a la Nova Espanya, beu de les idees d’un altre agustí intel·lectual molt important, Alonso de la Veracruz (1509 – 1584), un dels grans intel·lectuals novohispans del segle XVI. Tenia unes idees molt més radicals que Bartolomé de las Casas (1484 – 1566) sobre el tracte amb els gentils, és a dir, amb els pobles que no havien rebut l’evangelització cristiana. Bartolomé de las Casas apareix com el paradigma del missioner defensor dels indis, ja que apostava per un tracte pacífic amb els indígenes. Però Alonso de Veracruz, que fou la influència directa per Mendoza com a agustí, va molt més enllà: arriba a escriure un tractat de dubtes en què diu que tota la conquesta d’Amèrica s’ha dut a terme d’una manera “il·legal” perquè no hi havia cap element de les butlles papals que permetés la conversió forçosa dels indígenes, opinava. Per tant, influenciat per Alonso de Veracruz i, lògicament, Bartolomé de las Casas, Mendoza s’insereix en el debat pacifista i del dret natural de gents, tan propi de l’Escola de Salamanca: està a favor de l’evangelització dels pobles que es va trobant l’Imperi al llarg de la seva expansió però sense utilitzar la violència. A l’altra banda del debat, però, com hem dit abans, hi havia els defensors d’una conversió forçosa, capitanejats per un altre gran intel·lectual com Juan Ginés de Sepúlveda (1494 – 1573): defensaven la guerra justa, que és la que s’havia de fer quan hi havia pràctiques o costums que violessin la llei natural, nascuda de Déu. Juan González de Mendoza, per tant, és una peça d’aquesta lluita i debat dialèctic sobre com abordar la relació hispànica amb la Xina: per la via pacífica o per la via militar. Amb el seu llibre, Mendoza intentarà suavitzar o ensucrar aspectes negatius de la Xina, sobretot de caràcter moral, que podrien fer que els partidaris de la guerra justa hi veiessin motius de conquesta militar.

En resum, la seva línia de pensament en aquest tema és una tradició que prové de Las Casas però sobretot de Veracruz.

Font: Ab Origine

Quina va ser la tasca de Mendoza al Nou Món? Quin paper van jugar els virregnats americans en la construcció de l’empresa ibèrica i catòlica a Filipines i a la Xina?

González de Mendoza al final de la seva vida va acabar sent bisbe en una ciutat molt remota en aquella època: Popayán, virregnat del Perú, territori a l’actual Colòmbia. Al ser un bisbe del patronat reial, és a dir que va ser proposat per la Corona, no deixava de ser un servidor públic del monarca, motiu pel qual el veurem com un organitzador de la societat virregnal, com un representant i defensor del monarca i dels seus interessos, i com un constructor d’aquella Amèrica virregnal on l’Església hi jugava un paper indispensable.

Va escriure diversos memorials que arribaren a la Cort de Felip II i de Felip III (1578 – 1621) en què es presentava com un defensor de los indios, de la mateixa manera que Bartolomé de las Casas i tants d’altres religiosos a Amèrica durant el segle XVI. Aquest era un lloc comú retòric dels bisbes a l’Amèrica dels segles XVI i XVII, que es presentaven a ells mateixos com a defensors dels indígenes davant dels abusos dels encomenderos, una problemàtica de l’Amèrica hispànica en aquell moment perquè els encomenderos suposaven un contrapoder als processos homogeneïtzadors de la Corona. Per aquest motiu Mendoza, en ser defensor dels interessos reials sobre el territori, hi anà en contra.

En el cas de les Filipines cal afegir a més a més que, si en el cas americà l’Església indiana va tenir un rol protagonista en la construcció de la societat colonial, a les Filipines encara ho va ser molt més. Va arribar un punt en què la presència de religiosos, fossin capellans diocesans o regulars de monestirs, va ser tan gran com la d’espanyols laics. Arran d’aquest fet va néixer el tòpic que les Filipines, durant tota la dominació espanyola, fins al 1898, eren una frailocracia, és a dir, que qui realment sostenia el poder espanyol eren els frares. Aquesta és una qüestió que s’hauria de matisar molt més, però el fet és que és innegable que els religiosos tenien un rol molt més gran que en qualsevol altre domini de l’Imperi hispànic a l’Edat Moderna.

Read More

La característica més important que té la Guerra Civil Xinesa a nivell internacional rau en el fet que és el primer conflicte on els Estats Units i la Unió Soviètica, després de la Segona Guerra Mundial,  competirien per mantenir un país estranger dintre de la seva òrbita d’influència.

Estats Units i el PCX:”Missió Dixie” i l’últim pont diplomàtic

L’estiu de 1944, encara en plena guerra amb uns japonesos en retirada després de les desfetes de Midway i les Mariannes, Estats Units i la URSS començaven a preparar l’escenari per a quan els japonesos fossin derrotats.

El 22 de Juliol de 1944, rodejats de gran expectació, els nord-americans van arribar a la província de Yan’an -sota control comunista- en un últim intent d’assolir de manera oficial d’establir línies de comunicació oficial amb els comunistes xinesos. Aquesta operació diplomàtica es va batejar amb el nom “Missió Dixie”.

En contra del que es pugui pensar, la delegació nordamericana no va ser rebuda amb desconfiança o escepticisme. Tot el contrari; Philip Short ens relata que després de la seva arribada a Yan’an, “la delegació nord-americana va ser portada sota escolta a les estances d’Enlai”. A més a més Mao, el líder dels comunistes xinesos, va ordenar que s’inserís al diari Jiefang ribao el següent titular: “Els nostres amics”, referint-se a la delegació nordamericana.

La "Missió Dixie": el coronel nordamericà David B. Barrett amb Mao Zedong. Font: Viquipèdia
La “Missió Dixie”: el coronel nordamericà David B. Barrett amb Mao Zedong. Font: Viquipèdia

Stalin i Roosevelt (i Truman, més endavant) estaven jugant a dues bandes amb els seus socis xinesos. La Unió Soviètica ja ho feia des de molt abans de la ocupació japonesa, amb Mao. Però Estats Units també després de veure de manera frustrada com la incapacitat, la corrupció i l’autoritarisme havien deixat tocat de mort al Guomindang. No oblidem, a més, que els comunistes i els nacionalistes encara estaven  enfrontats malgrat la invasió japonesa.

És per aquesta raó que durant la lluita contra el Japó, els nord-americans van intentar que nacionalistes i comunistes arribessin a un pacte per fer fora a l’invasor japonès. Stalin també hi estava d’acord, però amb reserves. El líder soviètic sospitava  que Estats Units volgués crear un protectorat a la Xina, o més aviat una base antisoviètica.

Per aquest motiu mantenia relacions mitjançant tractats amb el govern nacionalista, per tal de garantir així la seva neutralitat en cas d’una futura disputa entre les dues grans potències. Al mateix temps, volia assegurar-se el reconeixement dels interessos especials de Rússia sobre Manxúria.

El Departament d’Estat nord-americà va enviar com a delegat a un magnat del petroli i tinent general anomenat Patrick J. Hurley, el qual fou una persona de la màxima confiança del president Roosevelt. Malgrat la seva bona voluntat alhora de presentar les propostes, Short pensa que les propostes de Hurley demostraven el poc coneixement i la falta de comprensió que es tenia a Estats Units de la realitat xinesa.

Hurley va proposar fer un pacte amb frases com “un govern del poble per al poble” que no cercaven més que el cessament d’hostilitats entre comunistes i nacionalistes a fi d’assolir una futura estabilitat del territori xinès. El representant nord-americà creia que si els comunistes signaven aquesta proposta, Chiang Kai Shek també es veuria obligat a signar-la. Però el líder nacionalista s’hi va negar rotundament.

La raó, segons Short “és que la proposta de Hurley incloïa la legalització del Partit Comunista i la distribució de l’ajuda militar a parts iguals entre comunistes i nacionalistes. A tot això s’hi ha d’afegir que Mao va proposar crear un govern de coalició entre el GMD i el PCX quan s’acabés l’ocupació”.

Tot i que Hurley va acceptar les contraofertes de Mao per pactar i considerar-les públicament de “raonables i justes” , dues setmanes més tard Estats Units va intentar renegociar aquest pacte amb els comunistes, enviant ara el coronel David Barret. Mao s’hi negà recriminant a la nova delegació nord-americana que ja s’havia signat un pacte amb ells i que els únics que no el van secundar van ser els nacionalistes.                                                                   

Malgrat la falta d’habilitat que va tenir Hurley a l’hora de negociar amb els comunistes, Short assegura que a la llarga “aquesta mediació nord-americana va servir-li a Mao per netejar la imatge que es tenia dels comunistes xinesos fora de les fronteres de Xina”. Per primer cop, els comunistes, des de la seva existència, havien aconseguit tenir unes relacions semidiplomàtiques amb un país occidental.

De fet, van aprofitar la visita de la delegació nord-americana a Yan’an per a persuadir-los  que el PCX era una formació política de caire moderat i constituït per reformadors agraris. A més, Mao va impulsar “una campanya de moderació” sota el nom de “Nova Democràcia”, la qual tenia fortes connotacions proamericanes. Però el que crida més l’atenció per a Short és que “l’objectiu final del PCX no era el comunisme, sinó el model d’economia mixta com els nacionalistes”.

La seva campanya va resultar tan efectiva que el gener de 1945 es van produir aproximacions secretes entre el Departament d’Estat i el PCX per a organitzar una trobada entre Mao i Roosevelt. El líder comunista començava a creure que podria aconseguir que Estats Units es mantingués neutral en un futur enfrontament contra els nacionalistes, però la conferència de Ialtava acabar amb aquestes pretensions. Tot i així,  encara quedava una última carta per a jugar en el terreny diplomàtic abans del trencament definitiu.

El Pla Marshall: El fracàs de la diplomàcia nord-americana i el trencament amb el PCX

Durant el període 1945-1946, la nova administració nord-americana, dirigida ara pel nou president Harry S. Truman, va fer un últim intent per conciliar els dos agents polítics més importants de Xina. Després de deposar a Patrick Hurley, Truman va confiar la nova missió diplomàtica per a estabilitzar la Xina al general George C. Marshall.                                      

La política de Marshall tenia dos objectius:

  • Un alto al foc entre comunistes i nacionalistes que desemboqués en un acord polític
  • La retirada de la presència soviètica a Manxúria

Malgrat que els dos bàndols van entrar en guerra després de la fi de la ocupació japonesa, la historiadora Simei Qing explica que documents xinesos demostraven que ni el PCX ni el GMD tenien posicions monolítiques durant la postguerra. Inclús assegura “que ni Mao ni Chiang havien planejat la guerra”.

Qing no atribueix  el fracàs del Pla Marshall a la Xina  com una desavinença entre el GMD i el PCX. Més aviat ho relaciona al que ella denomina una “interpretació subjectiva de Estats Units sobre la situació xinesa”. Això voldria dir que els Estats Units van intentar resoldre el conflicte xinès no mitjançant l’entesa entre les dues parts, sinó intervenint en la reconstrucció de Xina per establir un sistema econòmic basat en el model nord-americà i, per tant, obviant el model desitjat pels mateixos xinesos.

Trobada entre Mao Zedong (esquerra) i Chiang Kai Shek (dreta) a l'agost de 1945. Font: New York Times
Trobada entre Mao Zedong (esquerra) i Chiang Kai Shek (dreta) a l’agost de 1945. Font: New York Times

També se’ns  explica que Estats Units en cap moment va tenir en compte com entenien els xinesos el concepte de democràcia. I ara  ja no parlem només dels comunistes i els nacionalistes. En la reconstrucció del model polític de la Xina també hi va participar un conglomerat de diferents forces polítiques i socials conegut com a “Tercera Força”.

Tot i que pugui semblar una dada irrellevant, Qing defensa que les visions sobre el model democràtic que tenien aquests tres actors polítics ajudarien a entendre per què el Pla Marshall va resultar un fracàs provocant el seu rebuig a la intervenció nord-americana. Així es com interpretaven GMD, PCX i Tercera Força la democràcia a Xina:

  • Guomindang: El seu model continuava sent el de la República de Xina basada en la Teoria de la Transició Democràtica de Sun Yat-sen. Pels nacionalistes la seva visió del sistema polític era, segons el GMD, la “d’un estat modern amb un govern poderós recolzat per una ciutadania sòlida i capaç de prendre el seu lloc entre els estats-nació més avançats del món”.

Òbviament, aquest model d’estat passava per un govern unipartidista que representaria l’etapa d’un govern tutelar, seguint el pensament dels nacionalistes. Però després de l’ocupació japonesa, Chiang Kai Shek va creure i apostar que ells i els comunistes haurien de cooperar junts per construir un sistema democràtic a Xina. Amb la condició no obstant, de que els comunistes s’havien de rendir al GMD.

  • Partit Comunista: La “Guerra de Resistència”, com van anomenar els xinesos a la lluita contra el Japó, va suposar un punt d’inflexió en el model de govern que volien assolir els comunistes. Van evolucionar de la dictadura del proletariat a la “Nova Democràcia”. En el seu informe al Congrés del PCX, Mao destacava la Teoria de la “Nova Democràcia” i, sobretot, va posar l’èmfasi  en un govern de coalició.  En aquest últim punt Mao es mostrava molt optimista degut al resultat de la Segona Guerra Mundial.

Aquest resultat era i del qual Mao n’estava particularment convençut, el model de  cooperació entre el Regne Unit, els Estats Units i la URSS. Malgrat això, Mao va dir al Setè Congrés del Partit (23 d’abril de 1945) que de la postguerra només sortirien tres tipus de govern a Xina:

  1. Model Grec: en el qual el Partit Comunista quedaria exclòs i dominat pel GMD.
  2. Model Polonès: del qual seria el GMD l’exclòs i dominat pels comunistes
  3. Una formació tripartita entre GMD, el PCX i la Tercera Força
  • Tercera Força: Com va dir un dels seus principals ideòlegs, el periodista Shi Fuliang, la Tercera Força era la representació de la “base social”. Fuliang  es referia efectivament a les classes mitjanes de la Xina. Segons el seu programa polític, la Tercera Força volia aconseguir la construcció d’un sistema de govern democràtic a la Xina.

No obstant un altre del seus teòrics, el professor universitari Zhand Dongsun, opinava que el sistema democràtic només seria possible creant un govern de coalició entre nacionalistes, comunistes i la Tercera Força. O com ho va expressar el mateix Dongsun, un govern de coalició on “els millors interessos dels rics, dels pobres i de les classes mitjes serien: el compromís, l’equilibri i el control”.

Tornant a la mediació nord-americana, el general Marshall va arribar al 15 de de desembre de 1945 a Chongqing per a començar les negociacions amb el GMD i el PCX. Tot i que la Tercera Força no es presentava com un partit polític en la taula de negociació, sí que hi van participar com a una força de pressió per a que les negociacions arribessin a bon port.

Passat un mes, semblava que la mediació del general Marshall donava els seus fruits. El 31 de gener, el PCX va aprovar una resolució per a crear un govern de coalició entre ells, GMD i la Tercera Força. Tant la nacionalització de les forces armades i de la convenció de l’Assemblea Nacional hauria de tenir lloc després que el nou govern de coalició s’establís a Xina. Aquest punt seria el més conflictiu entre el GMD i el PCX. A més a més, el general Marshall va ratificar la posició unida presentada entre el PCX i la Tercera Força. Els comunistes, així van desencadenar un escàndol dintre de les faccions més conservadores del GMD.

No obstant i de manera sorprenent, Chiang Kai Shek va dir als seus generals que donava suport a la iniciativa dels comunistes, ja que la Xina després de patir la “Guerra de Resistència” i des de la Revolució de Xinhai del 1911 segons ens mostra Qing “necessitava pau i que el GMD necessitava cooperar amb membres que no fossin del GMD per garantir la pau a Xina”.

Mao Zedong (Primera fila a l'esquerra) i Patrick Hurley (al mig del vehicle). Les propostes del nordamericà de crear un exèrcit mixte entre comunistes i nacionalistes no va agradar gens al Guomindang. Font: china.org
Mao Zedong (Primera fila a l’esquerra) i Patrick Hurley (al mig del vehicle). Les propostes del nordamericà de crear un exèrcit mixte entre comunistes i nacionalistes no va agradar gens al Guomindang. Font: china.org

Fins i tot, a la resta de potències que havien lluitat en el bàndol aliat durant la Segona Guerra Mundial, la proposta que va fer el Partit Comunista els hi va semblar la més raonable. Malauradament, el gran problema va venir amb la proposta que va fer Marshall sobre la nacionalització del futur exèrcit xinès sota una nova coalició de govern.

Com ja va passar durant la missió Dixie, amb la mediació de Hurley, els comunistes van acceptar la proposta que van fer els nord-americans. Per descomptat els nacionalistes, sobretot la facció més conservadora del GMD i el mateix Chiang, van mostrar la seva oposició i desacord al  general Marshall per la seva proposta. Aquesta consistia en la creació d’un exèrcit conjunt PCX-GMD amb un rati de 5:1 i que quan haguessin passat 6 mesos de la creació d’aquest exèrcit, el general proposava que el nou govern hauria de prendre un cert número de tropes del GMD i del PCX i “dur a terme una fusió experimental” per l’establiment d’un nou exèrcit nacional.

Malgrat que finalment, al líder del GMD no li va quedar més remei que acceptar la realitat. A partir d’aquest moment els dos principals actors polítics de la Xina van començar a desestimar l’opció del govern de coalició.

Tant Mao, com Chiang i les seves cúpules van entendre que a partir d’aquest moment assolir el poder només seria possible si un d’ells desbancava a l’altre. Finalment, a principis de juliol de 1946, el mateix general Marshall després de queixar-se prèviament a l’Oficina d’Afers Exteriors del seu país pels entrebancs que els hi havien posat tant comunistes i nacionalistes durant les negociacions, va informar al president Truman que per a ell continuar la mediació a Xina seria impossible. Després d’aquest informe i de l’esclat de la guerra entre comunistes i nacionalistes, Estats Units no tornaria a tenir bones relacions amb el Partit Comunista Xinès -per no dir-ne cap- fins l’any 1969.

Read More

 

Avui dia la paraula geopolítica s’ha convertit en pràcticament sinònim de relacions internacionals conflictives. Però quan es parla de geopolítica, parlem de les relacions entre les societats humanes i el seu medi geogràfic, i com això es trasllada a les relacions entre els Estats. Aquestes relacions necessiten ser posades en una perspectiva històrica per entendre els esdeveniments presents. De fet, la força de l’anàlisi geopolítica recau en el fet que la geografia rarament canvia. La mà humana només pot modificar els elements geogràfics per via de costoses obres d’infraestructura. Per això el Gran Canal de Nicaragua és un projecte que pot transformar les relacions de poder a la conca del Carib. Si, a més a més, la Xina hi està implicada, estem parlant d’un projecte que pot tenir conseqüències d’abast global.

Nicaragua és un dels països més pobres de Centre Amèrica, i un dels que més vegades ha estat intervingut pels Estats Units d’Amèrica. És un país relativament petit, que compta amb el Llac de Nicaragua, la reserva d’aigua dolça més gran de la regió del Carib. Darrerament Nicaragua ha tornat a ser d’interès geopolític arran de l’anunci del projecte del Gran Canal de Nicaragua. La idea d’un canal que connectés el Carib amb el Pacífic és una idea antiga, i que Nicaragua fos la localització per aquest projecte no és pas casual. La relativa estretor del país i la seva orografia van fer que fos el lloc suggerit pel conquistador Hernán Cortés a l’Emperador Carles V per a la construcció d’un canal interoceànic. Ara bé, les limitacions tecnològiques de l’època van fer que tal idea fos irrealitzable. Simon Bolívar, també van fantasiejar amb aquesta idea, veient un Canal sota control llatinoamericà com una eina per a garantir la independència dels sud-americans davant dels EUA i Europa.

14825818_10208985776033677_1632386171_n-1
La Geopolítica, l’estudi de l’espai i el poder, ens diu que geografia és un dels elements més constants en la vida humana, i que per això determinen en gran part la política exterior dels estats. Tot i això els avenços tècnics i les grans construccions d’infraestructura poden canviar enormement la importància geopolítica d’una regió. El Gran Canal de Nicaragua en seria una prova.

No va ser, però, fins a principis del segle XX, quan la tècnica va assolir el nivell suficient perquè idea del Gran Canal fos realitzable. És llavors quan uns Estats Units que es trobaven en el despertar del seu imperi marítim, es plantegessin la construcció d’un Canal que unís el Mediterrani Americà amb el Pacífic. Aquesta connexió es presentava vital per a una potència que feia pocs anys que havien expulsat els darrers vestigis de la vella Europa del seu hemisferi, i ara es llençaven a la conquesta d’Àsia. En aquest context les elits de Nicaragua i Panamà – juntament amb magnats nord-americans amb interessos a un o altre país – es van veure immersos en una competició per obtenir els drets de construcció del projecte. En l’últim moment, un segell amb la imatge d’un volcà en erupció al llac de Nicaragua, hàbilment repartit a tots els membres del Congrés, va inclinar la balança a favor de Panamà.

Tot i això Nicaragua no va rendir-se. El govern liberal de Jose Santo Zelaya va cercar finançament europeu i japonès per al projecte. Moviment que va xocar amb els interessos de Wahsington. L’existència d’una nova via de connexió interoceànica en mans de potències rivals –especialment l’Imperi Japonès, amb qui els EUA competien pel control del Pacífic– suposava per als nord-americans un risc massa gran que no podia ser permesa a la seva pròpia àrea d’influència natural. Davant d’aquest perill, l’any 1912, els EUA van promoure un aixecament dels conservadors, que en darrera instància va acabar amb una desplegament dels marines a Nicaragua. Aquesta intervenció va atiar el foc de la rebel·lió impulsada per Cesar Sandino. Sandino, en el seu manifest de 1929 Plan de realización del Supremo Sueño de Bolivar, comparteix la visió del Libertador sobre el Gran Canal de Nicaragua com a garantia d’independència per als pobles Llatinoamericans.

Una casualitat històrica (o no), ha volgut que sigui precisament un govern que s’anomena sandinista qui hagi plantejat la recuperació del projecte del Gran Canal. L’any 2013, la companyia xinesa amb les sigles en anglès HKND-Group i el govern sandinista de Daniel Ortega van arribar a un acord per la construcció d’un Canal Interoceànic a Nicaragua. El projecte compta amb un pressupost inicial de cinquanta mil milions de dòlars i tindria una llargària de 278 quilòmetres; 28 metres de fondària i 500 metres d’amplada. D’aquesta manera, el Canal de Nicaragua seria més llarg i més profund que el Canal de Panamà, cosa que permetria la circulació de vaixells d’alta capacitat, com per exemple els petroliers veneçolans que parteixen diàriament cap a la Xina. A part de la construcció del Gran Canal, estan també projectats el desenvolupament d’infraestructures de telecomunicacions, de ferrocarril i un aeroport internacional; a més de zones franques comercials i complexos turístics. L’impacte econòmic i social que suposaria la construcció del Canal per a Nicaragua és obvi.

D’aquesta manera, Ortega està decidit a fer del Gran Canal el seu llegat per a Nicaragua. Com Bolívar i Sandino, el govern considera aquest projecte com una via per al desenvolupament i una garantia d’independència per a Nicaragua. Tot i que, paradoxalment, el projecte dóna àmplies concessions a HKND-Group, que serà propietària del Canal durant almenys 50 anys. Ara bé, els defensors del canal plantegen que un país de les característiques de Nicaragua sap que el seu únic avantatge diplomàtic es troba en les escletxes obertes en el complex joc de les rivalitats de les grans potències; en aquest cas sembla ser que Nicaragua es proposa treure profit de la competència entre la Xina i els EUA. Ara bé, el Gran Canal ha despertat una forta oposició interna, tant de les milers de persones que es veuen afectades per les expropiacions, com pels riscos ecològics que la construcció d’aquesta infraestructura comporta. Especialment existeix el risc de salinització del Llac de Nicaragua, que com s’ha dit més amunt, és la reserva d’aigua dolça més important de la regió. A més a més darrerament s’ha posat en qüestió la solvència del HKND-Group. En mig de protestes, i malgrat que les obres van començar el 2015, actualment la construcció del canal roman aturada. Tot i això, tant el govern com HKND-Group van remarcar recentment que el Canal tirava endavant, i els processos d’expropiació de terres continuen en marxa.

El paper del govern de la Xina en aquest afer és encara poc clar. Una de les primeres coses que s’ha de tenir en compte és que a dia d’avui Nicaragua i la República Popular de Xina no mantenen relacions diplomàtiques formals. Si bé el primer govern sandinista mantenia relacions amb Beijing, amb la seva caiguda, el govern de Chamorro va canviar el reconeixement de la República Popular a la República de Xina, Taiwan, com la representat de la nació xinesa, cosa que implica la ruptura immediata de les relacions amb la Xina popular. A causa de la importància que els fons d’ajuda al desenvolupament taiwanesos representen per a Nicaragua, el govern d’Ortega va considerar que els costos de tornar a establir relacions amb Beijing eren massa alts. Tot i això, la Xina és un actor força pragmàtic en les seves relacions internacionals, i les seves grans companyies privades –de la mateixa manera que passa sovint a Occident– han servit per a desenvolupar relacions diplomàtiques en contextos políticament incòmodes. D’altra banda és important fer notar que a nivell estratègic, una implicació directa del govern xinès en el projecte del Gran Canal hagués despertat una oposició frontal per part de Washington –que ja ha fet notar la seva inconformitat per mitjà de la seva ambaixada a Nicaragua.

14875337_10208985772713594_395656819_n-1
En el passat la Xina va ser una gran potència naval, però al segle XV la dinastia Ming va donar l’esquena a la mar. A principis del segle XXI, sota el lideratge de Xi Jingping la Xina està decidida ha redreçar l’error i la seva flota està vivint un accelerat procés de modernització.

De totes formes, es fa difícil creure que la construcció d’un macro-projecte d’aquesta envergadura pugui ser degut a una iniciativa purament privada. La construcció del Gran Canal tindria unes conseqüències en el tauler de joc geopolític immediates, que fa que no pugui ser mesurat sota una racionalitat empresarial. El Gran Canal faria més estretes les connexions entre  els mercats asiàtics i americans trencant amb el domini nord-americà sobre les vies de comunicació al Carib. A més el fet que el projecte s’estigui desenvolupant en un país que té un govern de perfil nacionalista, membre de l’Aliança Bolivariana posa de manifest que el projecte del Canal pot afeblir la posició dels Estats Units en el seu “pati del darrere”. A més a més, recentment el Canal de Panamà ha estat ampliat per poder ser utilitzat per vaixells de gran capacitat, amb participació de capital xinès. No és casualitat que el primer vaixell a travessar el Canal, un cop fetes les reformes, hagi sigut un macro vaixell de càrrega xinès. A això cal afegir-hi també que actualment Panamà ha recuperat els drets de propietat sobre el seu canal. Per tant des del punt de vista econòmic, el projecte del Canal de Nicaragua sembla massa arriscat mentre existeixi l’alternativa panamenya.

Des del punt de vista geopolític la cosa canvia. Panamà és un país que no té exercit propi,  però això no vol dir que a Panamà no hi hagi exèrcit. De fet sí que n’hi ha un: el dels Estats Units d’Amèrica. Per tant, malgrat que Panamà hagi recuperat els drets de propietat sobre el Canal, la permanent presència nord-americana al país fa que la seva sobirania sigui més formal que real. Als ulls de la Xina, per tant, Panamà apareix com un soci poc fiable. A nivell geostratègic, el Canal de Nicaragua oferiria un avantatge insalvable sobre el Canal de Panamà, ja que si la fondària projectada pel Canal de Nicaragua és suficient per a la circulació de petroliers o macro vaixells de càrrega, vol dir que també seria prou profund per als submarins de l’Armada de l’Exèrcit Popular. Submarins que difícilment mai podrien passar per un país controlat militarment pels EUA com Panamà. A tot això també hi hauríem de sumar la seguretat que les provisions estratègiques de petroli veneçolà cap a la Xina –que actualment no fan ús del Canal de Panamà, de manera que s’augmenta el temps del viatge– quedarien garantides amb el Gran Canal. Per tant queda clar que la lògica que mou la construcció del Canal Interoceànic de Nicaragua no és l’empresarial sinó els interessos geoestratègics i geoeconòmics de Beijing.

D’aquesta manera la Xina podria esdevenir una potència amb influència trans-hemisfèrica. Amb el Gran Canal s’invertiria l’estratègia que l’almirall Alfred Thayer Mahan –el gran ideòleg de l’estratègia d’expansió marítima dels EUA– va plantejar en el seu llibre The Problem of Asia and Its Effect Upon International Policies (1900). De la mateixa manera que els EUA van ser capaços d’assaltar l’Àsia un cop controlat el mar del Carib, la Xina podria mirar d’obtenir influència a les Amèriques des d’una sòlida xarxa d’interessos marítims a Centre Amèrica. Però el gran obstacle per a l’expansió marítima xinesa és que Beijing no té control sobre les seves pròpies aigües. Actualment la presència nord-americana al Mar de la Xina és el principal risc per a la seguretat de la República Popular. Evitant la confrontació directa, Xina envia un missatge clar a Washington, obrint-li un nou front de competència geopolítica al seu patí del darrer, limita el marge de maniobra nord-americà.

14859413_10208985772313584_1628488278_o-1
Sota la idea de la Doctrina Monroe, els EUA es van esforçar durant més d’una dècada a expulsar o neutralitzar la presència de les potències europees a les Amèriques. La darrera va ser l’Alemanya del Kaiser Guillem II, àvid lector dels llibres de l’Almirall Mahan, que en veure limitada la seva expansió a l’Àfrica va començar a guanyar influència a l’Amèrica del Sud.

Tot i això, com es pot veure, el Gran Canal de Nicaragua encara és un projecte ple d’incerteses. Apart l’opacitat amb la qual s’està duent a terme, fa difícil obtenir informacions clares. Ara bé, el passat dia 6 de Novembre, Daniel Ortega va ser reelegit amb una àmplia victòria amb el 72% dels sufragis, cosa que pot donar una nova empenta al projecte i el reafirma davant les protestes. També cal recordar que molts dels problemes que existeixen a Nicaragua, també els va patir la construcció del Canal de Panamà, que fins que no va ser acabat va ser repetidament considerat com un fracàs. D’altra banda, el sol fet que un projecte com aquest sigui plantejat en contra de la voluntat dels Estats Units, patrocinat amb capital provinent d’una potència extra-americana, és en si mateix una mostra de la confiança de la Xina a nivell global, i de l’actual canvi en la correlació de forces en el sistema internacional. Si s’acabés construint-se el Canal de Nicaragua facilitaria la presència sostinguda de la Xina a les amèriques, i donaria per sentenciada gairebé dos segles de Doctrina Monroe.

 

Read More