Tula: la bella capital tolteca

Introducció

L’antiga cultura tolteca, amb capital a Tula, va ser d’una gran importància cultural i política durant el Període Postclàssic (900-1521 dC) per a l’articulació de Mesoamèrica, tal com ho comenta Eduardo Matos Moctezuma, entenent la ciutat com “el asentamiento que posteriormente al Período Epiclásico o Clásico Tardío, unificó, a través del comercio y la conquista militar, un grande territorio en Mesoamérica; notándose su influencia des del Bajío hasta la Península del Yucatán, hasta Centroamérica. Su posición estratégica le permitió controlar la circulación de productos como la turquesa”.

Per a conèixer els principals aspectes d’aquesta cultura és important saber des de quins enfocaments acadèmics es treballa, ja que ajuden a obtenir un major enteniment d’aquesta cultura; com podria ser la disciplina arqueològica, des d’una perspectiva mitològica-religiosa, a través d’un enfocament sociopolític i econòmic, o bé des de l’àmbit artístic, entre d’altres. Tot aquest conjunt de treballs ens ofereixen informació sobre la societat tolteca, ja sigui a través de l’objecte d’estudi arqueològic, a través d’una visió global o general, per mitjà d’aspectes i elements concrets de la cultura o bé a través d’altres temàtiques i que per diverses raons també tracten Tula. Així doncs, l’article pretén ser un estat de la qüestió sobre Tula en el moment del seu apogeu, la denominada Fase Tollan (850/900-1150 dC).

Els treballs a Tula

Els primers treballs coneguts a la ciutat prehispànica de Tula van ser a la dècada de 1870, quan es va explorar, descriure i realitzar les primeres intervencions arqueològiques de la zona monumental de la ciutat. Posteriorment, a la dècada de 1950 es va descobrir, consolidar i conservar la zona arqueològica d’El Corral. Va ser a partir de la segona meitat del segle XX quant, E.Matos Moctezuma i Jorge R. Acosta, van treballar la base econòmica, la cronologia, la tecnologia, la religió i l’art; i a la dècada de 1970 es van realitzar estudis de micro àrea i macro àrea. Finalment, durant la dècada de 1980 l’Instituto Nacional de Antropología e Historia de l’Estado de Hidalgo va assumir la direcció de les excavacions arqueològiques de salvament; i, actualment el director arqueològic és l’arqueòleg Luis Manuel Gamboa Cabezas, membre de l’INAH Hidalgo.

La cultura i la societat tolteques

A través de les fonts podem obtenir una visió global del que va ser la cultura tolteca: una primera aproximació a la seva societat.

La conformació i la fi de Tula: marc contextual

Per situar al lector, Tula es troba a l’altiplà de Mèxic, a l’actual ciutat de Tula de Allende, a l’Estat d’Hidalgo, Mèxic; amb un medi ambient de caràcter àrid, sec i desèrtic.

La conformació de Tula es va donar posteriorment a la caiguda de Teotihuacán^[1]La “ciutat dels déus”, a l’actual Estat de Mèxic, va dominar una gran part de Mesoamèrica durant els períodes Preclàssic Tardà (400-200 dC) i Clàssic (200-900 dC). No se sap gran cosa … Continue reading (600 dC aproximadament), amb una reintegració en unitats polítiques autònomes petites i on es va donar una regionalització d’aquest poder. Ràpidament es va convertir en un centre urbà, l’anomenat Tula Chico, amb un poder consolidat i fort, amb una societat jerarquitzada i complexa, i amb una devoció per Venus-Quetzalcoatl^[2]Una de les advocacions de Quetzalcoatl, fent referència a la transfiguració del seu mite de la fugida de Tula on, simbòlicament, va marxar a Venus. Es representa sota la figura … Continue reading i Tláloc.^[3]Déu de la pluja i de la fertilitat. Es tracta d’una divinitat originària de Teotihuacán, i el seu símbol és una creu florida. Tenia quatre fills, els tlaloques, que es corresponien a les … Continue reading

Va ser entre el 800 i 900 dC, segons les cròniques i diversos estudis, quan es va donar una disputa pel poder de Tula, entre els partidaris de Quetzalcoatl i els partidaris de Tezcatlipoca,^[4]Déu de la guerra, senyor del cel i de la terra, font de la vida i tutela de l’home. Es tracta de la divinitat dual de Quetzalcoatl. En ell es troba l’origen del poder, i el seu emblema és un … Continue reading amb un resultat favorable als segons. La conseqüència d’això fou una jerarquització estructural molt més consolidada i marcada, i una relocalització del seu centre urbà: Tula Grande. Aquest procés de canvi cultural i de poder, va donar pas a una transformació ideològica, cap a una ciutat on l’aspecte militar va prendre molta importància. Així doncs, aquesta “nova” societat va desembocar en una societat de caràcter patriarcal, amb espais diferenciats i especialitzats, amb una obtenció de béns i ciutats de caràcter tributàries a través de l’expansió militar, i amb la introducció de nous rituals i cultes vinculats a Quetzalcoatl i al sacrifici humà.

Després d’un període de sequera, cap al 1150 dC aproximadament, juntament amb causes que encara resten per estudiar i ser analitzades, segurament per la incursió d’altres grups i per disputes internes, es va arribar al col·lapse de la ciutat de Tula.

L’organització sociopolítica

En primer lloc, ens trobem davant d’una societat estatal, amb control sobre els recursos, la població, les fronteres i la categoria identitària; imposava normes i lleis, amb presència de magistrats, fiscalitat i impostos; i tenia l’ús de la força militar i la coerció per legitimar i exercir aquest control. Per tant, som davant una societat jerarquitzada i consolidada, de caràcter piramidal.

Al capdamunt hi trobaríem la classe governant, conformada pel líder o cap (tlatoani), acompanyat dels seus “ministres” o “consellers”; els segueixen la classe sacerdotal i la classe guerrera; a més del conjunt poblacional que conformava l’anomenada pipiltin (classe noble en termes europeus). En un nivell intermedi col·locaríem els comerciants, que alhora tenien funcions guerreres i diplomàtiques, ja que obrien fronteres i contactes amb altres àrees; i també als artesans, productors de béns manufacturats. Finalment, a l’últim graó, hi trobem la massa popular (macehualtin), conformada per la pagesia i els sectors complementaris. Cal dir que dintre d’aquests grups socials esmentats hi havia divisions internes que diferenciaven els membres d’un mateix grup.

També, com diu Luis Manuel Gamboa Cabezas, ens trobem davant d’una “sociedad patriarcal, donde el linaje se transmitía por vía paterna”; encara que, el llinatge es mantenia a través de la dona: “si el hombre era expulsado de la estructura familiar se perdía el linaje, mientras que en caso contrario se seguía transmitiendo el linaje”.

Realment, doncs, era la dona qui tenia una major facilitat per arribar al poder o a les classes dominants a través del matrimoni o a través del seu ascens en el rang militar o sacerdotal; mentre que als homes només els era possible aquesta mobilitat social a través de l’ascens militar o sacerdotal.

En termes generals era la dona qui s’ocupava de les feines domèstiques i de l’educació dels fills, treball socialment infravalorat. Aquesta educació era complementària a les escoles existents, on també existia una diferenciació social: els fills de famílies nobles anaven al Calmecac^[5]Escola dels fills de famílies nobles, on eren ensenyats per arribar a ser sacerdots, guerrers d’elit, jutges, mestres o governants. Eren educats en astronomia, història, música, filosofia, … Continue reading on aprenien els oficis dels grups socials superiors (el sacerdoci, guerrers d’elit, governants…); i els fills de famílies dels grups socials inferiors anaven al Telpochcalli^[6]Escola dels fills de la massa popular, on eren ensenyats per fer serveis a la comunitat a través d’aprendre un ofici i per a la guerra. A cada barri o districte se’n trobava una. on bàsicament aprenien aspectes bèl·lics i de servei a la comunitat. Mentre que, en termes generals, els homes realitzaven feines de caràcter agrari (el treball de la terra) o es dedicaven a la guerra, ja que, com bé ens diu Enrique Florescano, “la guerra era el principal elemento de su estructura y repercutía en todo lo político, religioso, social y económico”.

Per altra banda, en l’idioma també podem trobar una diferenciació social: segons Robert H. Cobean, “el nahuatl era el idioma principal de la élite tolteca y es probable que el resto de habitantes hablasen otomí”. Encara que, segons Luis Manuel Gamboa Cabezas, “no tenemos evidencia de este aspecto de la cultura tolteca, aunque se acepta que formaban parte del grupo nahuatl”. Per tant, segons les fonts, ens trobem davant una elit a la qual li pertany un idioma, de caràcter més noble, de i per la classe dirigent; mentre que la massa popular tindria un idioma entès com a més vulgar.

Cal dir que no tenien escriptura alfabètica, sinó que utilitzaven glifs o formes de representació, que tenen origen, com comenta Robert H. Cobean, “a Teotihuacán, Xochicalco y Oaxaca, además de otras representaciones que no encontramos en ningún otro sitio”.

La religió i la mitologia

Els tolteques eren politeistes, és a dir, adoraven diversos déus. Aquests déus tenien una jerarquia interna organitzada a manera de panteó, fet que els atorgava una major o una menor importància segons la seva posició. Els dos més importants eren Tláloc, déu de la pluja, i Venus–Quetzalcoatl, déu de la vida i la saviesa; tot i que Xipe Tótec^[7]Déu de la dansa, patró dels artesans i els orfebres, i associat a la pluja. Divinitat originària de la cultura tlapaneca (actual Estat de Guerrero). Representa la part masculina de … Continue reading també era de gran importància. Aquesta religió dirigia les vides dels tolteques, és a dir, estem parlant d’una societat regida per la religió, una societat teocràtica: els aspectes religiosos determinaven la vida quotidiana de la societat i les decisions polítiques; per tant, els representants de la religió eren els autèntics dirigents, la classe governant. Ho feien a través del calendari cerimonial.

Com he esmentat anteriorment, el mite de Quetzalcoatl és dels més importants a la regió de Mesoamèrica; mite que va ajudar la vertebració de la cosmovisió mesoamericana i a la legitimació del poder. Tot i que, en primer lloc, cal fer un incís sobre aquest mite: existeix debat i discussió sobre la historicitat d’aquest fet, és a dir, sobre si realment va tenir lloc o no; i, a més, si realment va tenir lloc a Tula. Un altre aspecte a destacar també, és el debat sobre si aquest personatge realment va arribar a existir o si es tracta d’una creació mitològica o si bé podria ser un personatge històric deïficat. I, a més, existeixen diverses versions del mateix mite, així que el què exposo aquí és només un petit resum del mite:

Ce Acatl Topiltzin Quetzalcoatl era fill de Mixocatl, un rei-déu, i de Chimalma que, segons la versió més estesa, va quedar prenyada després d’empassar-se un chalchihuitl (jade). Però després de diverses disputes en el seu lloc d’origen, va haver de peregrinar. Aquest, va arribar a Tula després d’una llarga peregrinació per consolidar i establir el seu regnat. Durant el seu regnat, Tula va gaudir d’un creixement ple: el blat i les mercaderies abundaven, la riquesa augmentava, etc., però sense una devoció pels sacrificis humans (que ajudaven a moure l’univers, a moure el món perquè aquest no s’acabés). El seu rival, Tezcatlipoca, amb una clara advocació a la guerra i al sacrifici humà, va aconseguir treure’l del poder després d’un estratagema: el va enganyar fent que Quetzalcoatl begués pulque, una beguda alcohòlica i, Quetzalcoatl, fora de si, sota els efectes d’aquesta beguda, va practicar sexe amb la seva germana. Avergonyit i indigne de ser al poder, va decidir peregrinar (no se sap cap a on, existeixen diferents versions), però prometent que tornaria per restablir el seu govern.

Cal esmentar també el mite de Huémac, no tant conegut però igualment important; i també cal fer-ne una precisió: no se sap certament si realment es tracta d’un fet històric i per tant, altra vegada, si parlem d’un personatge històric o d’una invenció. Posteriorment a la marxa de Quetzalcoatl, després d’un període on la ciutat no va tenir govern, va ser Huémac qui va prendre possessió del poder; i ell, a més, segons el mite, seria l’últim governant de Tula. El mite doncs, tracta la fi de Tula, i també existeixen diferents versions d’aquest; per tant, esmentaré les dues més conegudes: la primera, diu que després d’un període de sequeres i de fam, els déus li van manar a Huémac que sacrifiqués els seus fills, però ell, oposant-s’hi, va fugir i es va acabar suïcidant, deixant la seva ciutat a la intempèrie. La segona, diu que Huémac era un gran amant del sexe, i aquest va manar a un poble subordinat que li portessin una dona amb certes característiques físiques, però aquests n’hi van oferir una altra. Aquest, en queixar-se i exigir una nova dona, va provocar l’aixecament d’aquest poble, fet que obligar Huémac a fugir a unes coves; però el van trobar i el van matar i, amb aquest fet, va fer caure Tula.

L’urbanisme

Com diu Robert H. Cobean, “el urbanismo de Tula era la plasmación de la jerarquia social”. Tenia tres nivells: la ciutat, una primera forma d’organització; un segon nivell estructurat en barris, districtes o sectors; i un tercer conformat per les unitats familiars mínimes, els grups de cases o els conjunts de departaments. I val a dir que, aquests, segurament, “tenien algun tipus de parentesc entre ells o algun tipus de relació religiosa”.

Entre aquests espais diferenciats, òbviament, existia el més important: el recinte sagrat, on trobem les estructures del poder i religioses, que també esdevenen les més monumentals. Aquest recinte estava estructurat a partir d’una plaça central oberta i enfonsada (plasmació de la influència de l’arquitectura teotihuacana), on al voltant hi trobem les citades; i, a més, els tolteques hi adheriren un nou element: una separació d’aquesta ciutadella per mitjà d’un mur (coatepantli o mur de serps):

La Piràmide C, l’estructura religiosa més important; on s’han trobat representacions de petxines de cargol (símbol de Venus i de Quetzalcoatl), Chacmools;^[8]Escultura relacionada amb el sacrifici humà per extreure el cor del sacrificat, i que té origen a la cultura tolteca. a més de processons esculpides i la presència del Talud-tablero.^[9]Estil arquitectònic, amb origen a Teotihuacán, que consisteix en la col·locació successiva d’una plataforma, tablero, al capdamunt d’un mur inclinat en forma de talús. (ambdós elements d’influència teotihuacana). La Piràmide B, segona estructura religiosa més important segurament i que estava dedicada a la guerra; estava recoberta amb làpides blanques, conté una processó conformada per felins, cànids, àguiles i Tlahuizcalpantecuchtli (l’advocació de Venus-Quetzalcoatl), i que conté els anomenats Atlantes.^[10]Columnes-escultures antropomorfes que representen guerrers tolteques d’alt rang. Aquí cal fer un incís, ja que aquesta estructura té una estreta relació amb el Templo de los Guerreros de Chichén Itzá,^[11]Es troba a l’actual Estat de Yucatán, i fou una de les ciutats més importants de la civilització maia, com a centre polític i cerimonial. La seva localització es deu a la presència de fonts … Continue reading amb una arquitectura idèntica o molt similar; i cal dir que existeix un debat sobre quina ciutat va influenciar a l’altra, és a dir, si els tolteques van influenciar els maies de Chichén Itzá, o viceversa. El Palau de Quetzalcoatl, dedicat al mateix déu; contenia diverses sales columnates i la seva posició dintre del recinte sagrat és indicadora de la seva importància. El Palacio Quemado, estructura relacionada amb els sacrificis humans per la presència de chacmools; consisteix en tres grans sales columnates amb patis centrals enfonsats, on també existia una jerarquia d’aquests tres espais. L’edifici IV, possible estança del governant tolteca; contenia un altar rectangular i tenia accés directe a la Piràmide B. L’edifici J, que no se’n sap certament la funció, però deuria ser d’una bona importància per la seva presència al recinte sagrat i per la presència de panells esculpits amb representacions de Tláloc i de Quetzalcoatl. L’edifici K, una estança de reunió de l’elit; que consistia en una plataforma allargada i que sostenia una sala columnata. L’adoratori, centre del recinte sagrat, i que segurament tenia un chacmool al capdamunt. I els jocs de pilota, estructures d’un dels rituals més importants de Mesoamèrica, ritual vinculat al sol i a l’aspecte bèl·lic. Val a dir també, segons Robert H. Cobean, que aquesta “arquitectura monumental, así como también las manifestaciones artísticas, eran los principales elementos de difusión de la ideología bélica y sacrificial”. Què vol dir això?: que les manifestacions artístiques eren un element de propaganda política, de legitimació del poder.

Les influències i les relacions externes

Per acabar, i lligat a la guerra totalment, trobem les relacions comercials i les relacions externes, és a dir: els intercanvis culturals, econòmics i ideològics. Ambdues, es donaven a través de l’expansió bèl·lica, que tant podia derivar en una relació amistosa, d’igual a igual, o bé en una relació de subordinació. Trobem doncs, relacions que s’expandeixen des dels Estats Units (l’ús i la manufactura de la pedra de turquesa) fins a Guatemala i El Salvador (la ceràmica Plumbate), passant per l’àrea maia del Yucatán (el pigment blau); arribant a expandir la seva àrea d’influència fins al Pacífic i la Costa del Golf de Mèxic. Així doncs, és a través d’aquests contactes i d’aquestes relacions quant es donen els intercanvis de tècniques, d’idees, de productes i matèries primeres, etc.

Cal esmentar també els antecedents i les herències més rellevants de la cultura tolteca: per al període de la conformació de Tula, el seu antecedent immediat, el seu model a seguir, va ser Teotihuacán (plasmat en l’arquitectura urbana, sobretot del recinte sagrat; i també en l’organització sociopolítica i la religió, com per exemple la devoció per Tláloc). I, per altra banda, els seus hereus, els aztecas, els quals van prendre la cultura tolteca com a societat i cultura a seguir i van prendre Tula com la seva cultura mare, el seu referent històric: la ideologia, els mites, els principals cultes, l’organització sociopolítica i la sacralitat.

Conclusions

El llegat tolteca va tenir una enorme importància en la vertebració de les societats mesoamericanes durant el Període Postclàssic (900-1521 dC), sobretot per mitjà de les relacions externes i de la guerra. Conjugant elements del seu antecedent més immediat (la cultura teotihuacana), juntament amb la introducció d’elements de cultures contemporànies i amb la difusió d’aspectes propis, Tula es va convertir en la capital del moment i assolint la categoria de societat estatal plenament; deixant evidència de la seva influència en un territori tan extens que abraçava des dels actuals Estats Units fins a Centreamèrica.