Venationes: els jocs i la construcció del poder a Roma - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Imatge de portada: Il·lustració que mostra a un bestiarii enfrontant-se a un lleó amb només una llança. Font: Wikimedia Commons.

Jocs a Roma

Els espectacles romans han viatjat al present envoltats d’un misticisme i un interès generalitzat que ha provocat la representació d’aquests des del punt de vista més romàntic i podríem dir, fins i tot, infantil. Actes com la lluita de gladiadors, o les curses de quadrigues, han sobreviscut a l’imaginari popular com grans mostres de poder romà, la qual cosa ha generat l’”enyorança”  d’un període de gloriositat màxima, com fou la de l’Imperi.  Això, per exemple, és el que va fer el dictador italià Benito Mussolini (1883 – 1945) per a la construcció de la seva ideologia feixista, qui utilitzà el regnat d’August (a través d’excavacions arqueològiques o estudis històrics), i l’intentà igualar amb “l’esplendor” del seu règim. Va construir un relat nacional que tenia un cos històric molt sòlid i un magnetisme que, per desgràcia, avui dia encara és vigent en el pensament col·lectiu d’alguns grups.

Veiem diferents tipus de jocs romans representats en forma de mosaic. A les dues últimes franges surten il·lustrades les venationes. Font: Wikimedia Commons.

Per entrar en el tema que ens ocupa, primer de tot hem de saber que eren els jocs romans (ludi romani): a grans trets, van ser  una sèrie d’activitats de caràcter religiós que se celebraven a la tardor com a compliment de promeses de generals victoriosos fets en entrar en campanya. Es dedicaven a divinitats com Júpiter, Juno i Minerva, les quals tenien l’origen al món etrusc, o fins i tot grec.

Però aquest caràcter religiós que envoltava els primers ludi es va anar perdent a poc a poc [al llarg dels últims segles de la República (s. II – s. I aC) es va produir la primera secularització (la cessió a l’estat de certes activitats abans controlades per l’estament religiós) dels jocs romans; i no va ser  fins a finals del segle IV dC quan es produí  la secularització oficial] (tot i que, per exemple, el munus gladiatorum va néixer lligat a un ritual funerari, una cerimònia laica que contrastava amb qualsevol mena d’espectacle d’origen religiós), fins que a la Roma Imperial es va convertir, fins i tot, en un dret popular assumit per l’estat. Els factors que van portar a aquest fet van ser, en primer lloc, la quantitat d’indigents que pul·lulaven per Roma, la curiositat dels quals constituïa un autèntic perill per al manteniment de l’ordre ciutadà (tot i les distribucions periòdiques estatals de blat i diners); en segon lloc,  hem de tenir en compte  la importància que els governants li donaven al suport  popular. Existeix cert consens historiogràfic amb relació a la segona causa, ja que els ludi tenien una vitalitat important a la política romana i una gran influència envers el poble. 

Bestiarii enfrontant-se a animals. Font: Wikipedia

De tots els ludi, ens centrarem en les venatios o uenatios. Són coneguts  com a “caceres”, però moltes vegades aquests espectacles de caça no tenen més que el nom. Consistien a  portar animals exòtics a les arenes (els espectacles animalístics es feien al Circ o a l’Amfiteatre) i interpretar  una sèrie de caces, combats i rutines. Hi havia quatre modalitats de jocs diferents:

  1. Simples exhibicions en les quals  els animals domesticats feien  coses insòlites (per exemple: panteres que arrossegaven  un carro, tigres que llepaven  la mà del domador…).
  2. Duel a mort entre animals. El primer enfrontament entre toros i elefants s’ha documentat l’any 75 aC  En nombroses ocasions s’incitava  l’animal a atacar a través de mètodes com llençar ninots vermells o marcar-lo amb ferro roent 
  3. Venació o cacera. Participaven els bestiaris (bestiarii) i els caçadors (venatores). Els primers eren convictes destinats a aquesta activitat a causa de  sentències judicials, tot i que també hi participaven esclaus venuts o entregats pels seus propietaris. Cal tenir en compte que el bestiarii era considerat un heroi civilitzador que subjugava el salvatgisme i, per tant, estava molt millor considerat que el gladiador. Anaven armats amb ganivets o amb venables. Per altra banda, els caçadors gaudien d’una posició superior. La majoria d’ells procedien d’Àfrica i utilitzaven fuets i teles per a atraure a les seves preses i s’acompanyaven de gossos ensinistrats. 
  4. Condemnats a les bèsties (damnatio ad bestias). Eren persones que havien de purgar els seus delictes morint a l’arena víctimes d’atacs d’animals. Inermes i vestides amb llargs pantalons i camisoles amb caputxa, eren empentades cap als animals per ajudants. Tot i que alguns investigadors dubten sobre el suposat origen cartaginès d’aquesta pràctica, existeix cert consens historiogràfic, gràcies a les fonts documentals, a establir que es va aplicar als cristians durant les persecucions religioses de finals del s. III dC i inicis del s. IV dC. L’espectacle augmentava el seu interès i color en  simular-se escenes mitològiques amb un final sagnant.

Finalment, afegir que les venatios no constaven només de baralles sanguinolentes, sinó que també es feien exhibicions o exercicis acrobàtics, com el salt de toro. Aquests espectacles se  celebraven durant el matí (ludi matutini). 

Venationes

Al principi aquests espectacles eren considerats secundaris, només un acompanyament dels jocs de gladiadors o altres espectacles (això podria ser degut a l’hora que es feien, ja que al matí la gran majoria de gent de Roma estava treballant o dedicant el seu temps a les seves pròpies activitats). Ara bé, els experts situen un moment concret on la pràctica es va convertir en un autèntic espectacle de masses: després de la victòria romana a la Segona Guerra Púnica (219 aC – 201 aC). Gràcies a aquesta victòria, Roma passà a dominar el nord d’Àfrica, el que significà poder tenir accés a una gran varietat d’animals nord-africans perquè participessin en les celebracions. Sense cap mena de dubte, aquesta excentricitat va incrementar l’interès de la població.  

El primer testimoni d’aquest tipus d’espectacles a Roma data de l’any 186 aC i la va oferir Marco Fluvi Nobilior (189 aC) durant els jocs que havia promès com a vot durant la Guerra Etòlica (191 aC – 189 aC). A partir del regnat de l’emperador August (27 aC – 14 dC) es van unir als jocs de gladiadors com una autèntica manifestació més del poder imperial (l’espectacle va passar a formar part de l’Estat Romà). Els animals procedien de tots els confins de l’Imperi, i eren enviats  per terra o per mar. Per tant, podem dir que era un espectacle molt car, ja que en primer lloc hem de tenir en compte els diners que costava organitzar les expedicions de caça i després el posterior transport dels animals des del seu lloc d’origen fins a la seva destinació. S’havien de caçar un nombre considerable d’animals, ja que molts morien pel camí, o els que sobrevivien, arribaven en un estat molt precari. 

Hem de recordar que les venationes no només es celebraven a Roma, sinó a totes les principals ciutats de l’Imperi, com Carthago Nova. I per extensió, provocava una gran demanda. Aleshores, quines raons tenia Roma per a gastar-se tants diners organitzant espectacles amb animals? 

El primer que hem de tenir present és que aquests jocs, com hem dit, es van secularitzar oficialment al segle IV dC, per tant és molt probable que les motivacions fossin polítiques  Eren una part essencial de la vida quotidiana de Roma, perquè, fins i tot, l’Imperi Romà i l’emperador pagaven els jocs de les seves pròpies butxaques. Això queda corroborat, per exemple, a la Res Gestae (una inscripció que ofereix un relat personal sobre les gestes més importants de l’emperador August), qui va dedicar dos capítols a explicar els espectacles i els jocs que va oferir al poble romà (és obvi que en molts casos les afirmacions que fa August en la seva Res Gestae són un pèl tendencioses).

Aquests jocs estaven plens de missatges polítics de caràcter  nacional que buscaven evidenciar el poder que exercia Roma envers la mediterrània. Així doncs, més que l’escenificació, el més important dels jocs era el missatge didàctic que rebien els espectadors. Destacava la visió del diví emperador a la seva tribuna; la contemplació, la gosadia i el coratge dels lluitadors (gladiadors) que encarnaven els valors militars; el càstig dels que s’atrevien a desobeir la llei (damnatio ad bestias); i el triomf de la intel·ligència del caçador o el domador, representant del nuemen caesaris (poder diví de l’emperador), sobre la natura de les bèsties en el seu paper d’enemics de Roma (venationes). Aquests missatges eren complementats amb el seguiment d’una sèrie de pautes socials dins dels mateixos edificis on se  celebraven els jocs. Per exemple, hi havia un respecte obligat als alts dignataris que assistien a l’espectacle  com a espectadors, per aquest motiu August va implantar una sèrie de directrius de vestimenta i modals que tothom havia de seguir: va dictaminar l’ús de la toga per a tot ciutadà romà present als jocs, i més tard Calígula va permetre als senadors utilitzar barrets de tipus tessali per a protegir-se del sol. Si feia mal temps, podien vestir una manta sobre la toga però mai davant de les màximes autoritats.

Lleó lluitant contra tres homes al Colosseu. Font: Wikipedia

Els jocs també deixen entreveure aquesta influència del discurs jeràrquic romà, en altres paraules, el discurs de les classes socials, amb la segregació de les grades dels edificis, a partir de l’estatus econòmic dels assistents. Els rics es vestien amb teles més cares i elegants per a diferenciar-se de la plebs romana, i procuraven asseu-re’s  el més a prop possible a l’emperador, o als cònsols en època republicana. L’espectacle, en definitiva, no quedava només a l’arena, sinó que s’estenia a les grades, on la classe alta manifestava la seva riquesa i l’adaptava amb un discurs de prestigi i poder, més pròxim a la proposta de l’Estat.

Per altra banda, el poble també tenia veu dins d’aquests jocs: va assumir la imatge del món de l’arena i dels espectacles, la va recrear i relacionar a les seves passions íntimes, les seves pors, i la va inserir dins del teixit de la seva vida diària. És a dir, tenia un “dret de manifestació” dins d’aquests espais lúdics, que en altres àmbits no era possible. Hem de tenir present que potser es tractava d’un dret fals, és a dir, és probable que els dirigents romans donessin aquesta falsa llibertat d’expressió, perquè així en els moments més importants com les votacions (en l’àmbit republicà) o les consideracions personals de cada persona, recolzessin el govern que interessés en aquella conjuntura.  

Aleshores, que aporten les venationes a aquest discurs nacional? A part de la simbologia de la representació dels animals com a “força romana” que matava els enemics de l’Estat, hi ha una raó més simple, i fou el fet de poder ensenyar una sèrie d’animals exòtics per a demostrar fins a on arribaven les fronteres de l’Imperi, i com de compenetrat estava. També era molt important que les caceres acabessin amb l’aniquilació de l’animal, ja que el triomf de l’home sobre la bèstia simbolitzava el control que tenia ell mateix sobre la natura. Per tant, tots aquests espectacles, i en especial les venationes, treballaven en un estret vincle per a la construcció d’una Roma idealitzada i perfecte. Aquesta, doncs, és la visió que ens ha arribat avui dia. 

Han quedat moltes proves d’aquestes activitats en territoris antigament ocupats pels romans, però una de les fonts més prometedores que tenim per a comprovar-ne la veracitat és l’arqueologia, i en concret els mosaics que mostren les representacions d’aquestes. Ens mostren tota mena  de representacions: caceres, carreres i lluites de gladiadors. El que realment  ens pot nodrir d’informació és  la manera com surten representats, és a dir, la roba amb la qual vesteixen, amb quines armes lluitaven, contra quins animals lluitaven, etc. 

A tall de conclusió

L’ús dels jocs romans per mantenir a la massa popular controlada és un fet innegable. Avui en dia, quan es parla d’aquests espectacles hi ha dues reaccions comunes en la gent. La primera és la fascinació per com funcionava la logística dels jocs, i com, en una societat antiga amb recursos limitats si ho comparem amb el ventall de possibilitats del s. XXI, va poder arribar a crear unes escenografies tan increïbles. La segona és el rebuig total d’aquestes activitats, i per extensió, eludir les pràctiques com aquestes en les explicacions pels valors que representaven, o millor dit, per la vulneració de valors que representen avui dia. 

Imatge panoràmica del Colosseu, l’edifici que va albergar les uenatios. Font: Wikipedia

En tot cas, la celebració de jocs ca ser una de les estratègies perpetrades per Roma per tal de mantenir controlada la població,  evitar revoltes internes i aconseguir la tan desitjada  unitat política i social. Avui dia podríem comparar l’efecte que provocaven aquests espectacles en el món romà (sempre salvant les distàncies), amb l’esport. Quan competeixen dues nacions, sigui a futbol, a bàsquet, o a qualsevol altre esport, la majoria de ciutadans d’aquella nació donen suport als esportistes escollits per a representar-los. Si guanyen, tot i que la massa popular no ha fet absolutament res, “guanya el país sencer” i es genera una sensació d’orgull i pertinença nacional, Aquesta cohesió definida pel relat nacional ens arriba als ulls i a les orelles a través dels portals d’informació i dels mitjans de comunicació, produint que ens fem nostre la història de certes nacions, colors, o fins i tot, que assimilem discursos polítics agafant uns fets històrics que van ocórrer ja fa molt temps (en aquest cas, els jocs romans). 

L’expressió que més representa aquesta situació seria la que va emprar Juvenal al segle I, “Panem et circenses” (Pa i circ). Aquesta feia referència a mantenir el poble “tranquil i content” a través de donacions de menjar i entreteniment. Avui en dia alguns sectors socials segueixen utilitzant-la quan constaten que algun govern s’esforça a oferir oci al seu poble per tal de maquillar alguna mala gestió. 

Al final, la història ens dona perspectiva, context i una altre mirada de qui som i de com ens relacionem, tant entre nosaltres, com amb la terra en la que residim o neixem. Ens proporciona informació pensament crític i capacitat de reflexió per a enfrontar-nos a altres idees o a situacions concretes. Per tant, l’historiador ha d’analitzar curosament les fonts documentals, escapar del relat nacional i entendre el context històric de l’època per a poder determinar i explicar els fets de la millor manera possible. 




4.8 4 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x