Adolf Hitler, el líder indiscutit (I)

Adolf Hitler, el líder indiscutit (III)

Després de 1921, Adolf Hitler era el líder de l’NSDAP. Però ho era en aquells moments i no era indiscutible, ja que com veurem no van faltar les veus que posteriorment el van qüestionar. Sí que és cert que quan Hitler abandona el Partit, en una jugada a una carta conscient del seu poder –o a causa de la fúria i el seu caràcter explosiu–, retorna amb condicions dictatorials. Però això no treu que sorgissin veus crítiques: van existir disputes internes al Partit, els membres contraris a Hitler l’atacaven i van aconseguir expulsar Hermann Esser, un dels seus homes més fidels. I és just en aquest moment, 1921, i després de desplaçar Drexler, que el Partit inicia una modificació per ser un partit de Führer: havien de canviar-se els estatuts perquè el pes de les decisions recaigués únicament i exclusiva en Hitler i no pas en la força de la majoria. Per tant, no podem parlar de lideratge indiscutible si alguns sectors interns de l’NSDAP li plataven cara i el Partit tot just començava un procés de modificació per poder adaptar-se a un líder dictatorial. És per això que hem de seguir estudiant aquest procés que el va dur al lideratge indiscutible i perpetu del Partit. Fins ara hem vist un Hitler convertit en polític en el moment en què s’adona de la seva habilitat retòrica i va prenent una posició important dins el partit.

 

Un judici propagandístic

Un dels anys que marquen el lideratge inqüestionable de Hitler dins l’NSDAP és 1926. Com es va arribar a la situació que es acabar tenint lloc? L’any 1923 va succeir Putsch de Munich, un cop d’estat fallit on van resultar morts alguns policies i membres de l’NSDAP, i altres van ser detinguts, entre ells Hitler. El Partit va ser prohibit fins 1925, i va haver-hi diverses escissions que van provocar la fragmentació en diversos moviments d’extrema-dreta. Adolf Hitler va ser acusat de ser un dels principals instigadors del Putsch, però el seu judici va ser més una plataforma per a les capacitats oratòries de Hitler que un intent de demostrar la seva culpabilitat per condemnar-lo. Va ser gairebé com una escena de teatre amb un decorat perfectament preparat perquè la figura de Hitler en sortís reforçada. Quelcom semblant al que passava amb els seus discursos, on Adolf estudiava el decorat, planejava quina era el millor lloc per parlar i quina era la millor posició per dirigir-se a la seva audiència. A més, infiltrava forces de xoc entre els assistents, que identificaven qualsevol amenaça de contestació i la reprimien sense miraments si era necessari. El judici va esdevenir la plataforma de llançament perfecta de Hitler cap a la opinió pública general, més enllà de Babiera. El president del tribunal i la resta van ser clarament permissius amb Hitler, fins al punt de permetre una intervenció inicial de 4 hores. Es cita a un testimoni del judici que el va considerar de “farsa que va convertir a Baviera en la vergonya del món”.

El judici va acabar amb una pena de 5 anys de presó per Hitler, una condemna mínima si tenim en compte que el que va intentar va ser ni més ni menys que un cop d’estat contra el govern, i que se li demanava cadena perpètua. D’aquests 5 anys, només va complir 9 mesos. Durant la seva estada a la presó va tenir temps per escriure el Mein Kampf i arribar a la conclusió que la solució per arribar al poder a Alemanya passava per la via democràtica. Un cop va haver complert la seva ínfima condemna, Hitler va tornar a l’escena política i es va trobar amb la tasca de tornar a unir el moviment, i fer-ho, evidentment, sota el seu lideratge. Però no seria una missió fàcil, perquè havien sorgit diversos líders i havia d’imposar-se a tots. Per sort, seguia comptant amb la seva capacitat d’atracció de masses, i la seva aura havia augmentat encara més després de l’escena del judici i l’estança a la presó. A més, aquests mesos en què va estar fora del panorama polític, també van deixar clar que ell era l’únic que podia mantenir unit el Partit.

Adolf Hitler, juntament amb altres membres del Partit, desrpés del judici. A la seva esquerra hi trobem a Erich Ludendorff, i a la seva dreta, vestit d'uniforme, a Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild_119-1409D

Adolf Hitler, juntament amb altres membres del Partit, després del judici. A la seva esquerra trobem Erich Ludendorff, i, a la seva dreta, vestit d’uniforme, Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild_119-1409D

 

Disgregació, integració i equilibri

Abans de res, hem d’aclarir un punt important. Hi havia persones que amenaçaven el paper de Hitler com a líder, com ara els germans Strasser, i n’hi havia d’altres que només el discutien. La diferència era que les primeres eren rivals directes pel lideratge del partit, i les segones només es plantejaven si ell era el més indicat per liderar-lo, però no representaven cap alternativa. Una de les persones que més amenaçava el lideratge de Hitler era Gregor Strasser, tot i que va ser el mateix Hitler qui, l’any 1925, va demanar-li que tornés al Partit -n’havia marxat després del frustrat Putsch i s’havia unit al Moviment Socialista d’alliberament Alemany. Però va quedar clar que era una amenaça real per Hitler: Gregor era decididament socialista, feia valer la seva opinió amb força, i tenia un important grup de seguidors. Juntament amb el seu germà, Otto Strasser, van fundar el diari Berliner Arbeiterzeitung (Diari dels Obrers de Berlín) i van establir una petita base política al nord del país. Per tant, es tractava d’un personatge amb influència dins i fora del Partit i lluny de les opinions de Hitler. També hi havia una diferència importantíssima entre Gregor i Hitler: Gregor -i, de fet, tota la resta de candidats al lideratge- veia el Partit com un mitjà per reformar el govern, mentre que Hitler pretenia utilitzar-lo per arribar al cim del poder. No volia reformar el govern, sinó destruir-lo.

Gregor Strasser. Font: 320px-Bundesarchiv_Bild_119-1721

Gregor Strasser. Font: 320px-Bundesarchiv_Bild_119-1721

Quan Hitler surt de la presó, l’NSDAP havia fet una llista comuna amb el Deutschvölkische Freiheitspartei (DVFP) per poder presentar-se a les eleccions. El DVFP era un partit també d’extrema-dreta, racista i anticomunista, que al llarg dels anys ja havia acollit altres membres que abandonaven l’NSDAP.  A més, la situació política i social era menys tèrbola, i els suports al moviment havien minvat molt des del Putsch.  Trobem una ‘Comunitat del Treball que planteja una reforma al programa del Partit, i amb unes expectatives que Hitler, que fins aleshores havia guardat silenci, donaria llum verda al moviment reformista. Però no va ser així, i en un discurs en la reunió de caps del NSDAP va desfer el nou programa, sense que Gregor Strasser pogués plantejar una rèplica convincent. Però la crisi no quedava tancada només amb aquest fet, i el seu lideratge necessitava una última empenta. Hitler coneixia la debilitat i manca d’autoestima de Goebbels, que es va rendir al futur Führer gràcies a les seves adulacions i exageracions. En el cas de Gregor Strasser, el va nomenar Cap de Propaganda de Munich, sabent que l’enemistat entre aquests dos personatges portaria a un equilibri de forces que anul·laria l’amenaça que Strasser podria significar per al lideratge de l’NSDAP. A inicis de la dècada de 1930, els dos germans van abandonar el Partit. Una altra persona que es desmarcava de Hitler era Erich Ludendorff. El seu cas era diferent: com hem vist en una imatge anterior, va participar també al cop d’estat de Munich, però després es va desmarcar del Partit. Era el líder del DVFP, que amb la il·legalització del l’NSDAP, es va convertir en la punta de llança electoral de l’extrema dreta, i Ludendorff va estar al Reichstag des de 1924 fins 1928. Hitler no va tenir problemes per desfer-se’n, ja que va ser el propi Ludendorff qui va decidir no rivalitzar amb Hitler i retirar-se de l’escena política en veure el caire que va començar a adquirir l’NSDAP, que rellevava el seu partit a un segon lloc, i l’ascendent tirania del seu líder.

Encara hi havia una altra figura que podia entorpir el lideratge de Hitler: Wilhem Kube, un simpatitzant d’Strasser i líder de la ‘Comunitat del Treball popular-social del Gran Berlín’. En una carta a Hitler declarava que el Partit aniria molt més lluny amb els mètodes dels Strasser, i la resposta del futur Führer davant aquest perill no va poder ser més contundent: no només va adherir el moviment de Kube a l’NSDAP, sinó que també va nomenar a aquest líder del Partit en la Marca Oriental. Un cop això va succeir, Kube va jurar a Hitler un “vot de ferma confiança i inviolable voluntat combativa”.  Com veiem, la tàctica de Hitler era la de l’equilibri: a aquells que més destacaven se’ls oferien càrrecs de major o menor rellevància, se’ls feia sentir part integrada del moviment i fins i tot se’ls donava sensació d’importància. Però a la vegada tots depenien de Hitler, que els tallava qualsevol opció de tenir més pes al Partit, i en algunes ocasions enemistava els dirigents per mantenir l’equilibri de forces. Amb aquest equilibri, podem dir que l’any 1926 Hitler ja era el líder indiscutit de l’NSDAP, amb un partit que tornava a ser legal, amb la infraestructura i organització necessàries per un líder dictatorial i amb perspectives de ser un partit important a Alemanya.

D'esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A

D’esquerra a dreta: Heinrich Himmler, Rudolf Hess, Gregor Strasser i Adolf Hitler. Font: Bundesarchiv, Bild 146-1969-054-53A

El vol del colibrí

L'”Operació Colibrí” ha passat a la història com “la nit dels ganivets llargs”, en la qual el govern nazi va fer una autèntica massacre per eliminar membres de les SA i altres objectius concrets. Es tracta d’un esdeveniment que es desmarca temporalment de la nostra anàlisi, ja que va succeir l’any 1934, un cop l’NSDAP ja era al govern d”Alemanya, però que posa de manifest com Hitler va eliminar els possibles enemics interns com, per exemple, Ernst RöhmRöhm li va proporcionar, al futur Führer, contactes molt útils, tant polítics com militars. Però on va ser realment important va ser en aconseguir crear un autèntic equip paramilitar, les anomenades Sturmabteilung, més conegudes com a SA. Gràcies a la seva capacitat militar va formar un gran cos que, amb el pas del temps, va superar fins i tot el de l’exèrcit alemany, molt limitat pel Tractat de Versalles. Les SA van iniciar el seu recorregut l’any 1920 i es van convertir en l’exèrcit privat de Hitler, fet que li permetia actuar des d’una posició de poder i intimidatòria. La importància de Röhm queda demostrada en fets com tutejar a Hitler -era l’únic que ho feia- o no amagar la seva homosexualitat. Tot i això, entre ells van sorgir algunes desavinences, i Ernst va marxar a Bolívia. Quan Hitler va veure que el seu substitut al cap de les SA, Pfeffer von Salomon, tenia les seves pròpies opinions igual que Röhm però sense guardar-li la mateixa lleialtat, es va adonar de que havia de fer tornar a l’antic cap de les SA com més aviat millor.

Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild 102-15282A

Ernst Röhm. Font: Bundesarchiv, Bild 102-15282A

Amb el pas dels anys, Hitler es va adonar que l’ajuda que Röhm podia proporcionar-li era una arma de doble fil: Ernst era imprescindible, se li permetien certes coses, però a la vegada tenia opinió pròpia i no era una persona totalment sotmesa a Hitler. Això era molt perillós. Tant perillós que va acabar en un bany de sang. Si Gregor Strasser podia prendre-li un lloc preeminent al capdavant del Partit, Röhm directament podia matar-lo, esborrar-lo del mapa. Evidentment, aquesta no és una teoria especulativa, sinó contrastada amb fets: Ernst Röhm va arribar a un acord amb Henry Deterding pel qual aquest ajudaria a Ernst a succeir Hitler al capdavant del partit mitjançat suport econòmic. A canvi, un cop s’hagués donat aquesta situació, el mercat petrolífer alemany seria per Henry. I el pla era que Julius Uhl, un alt càrrec de les SA, assassinés a Hitler un cop Röhm estigués preparat per succeir-lo. Una bona mostra que l’amenaça pel Führer era real és que Goebbels va estar tantejant els dos bàndols i no es va decidir per Hitler fins que no va tenir clar que en resultaria vencedor, quan el pla va quedar descobert. Sens dubte, la trama d’assassinat va ser el que realment va precipitar els fets de la Operació Colibrí, però abans ja eren molts els dirigents nazis, Hitler inclòs, que recelaven de la figura de Röhm i la independència de les SA. El trencament definitiu de Röhm i Hitler va tenir lloc quan el ja Canceller d’Alemanya va tallar les ales a Ernst i el seu cos paramilitar, i els va deixar clar que s’havien de supeditar a l’exèrcit oficial alemany.

Els resultat de la nit dels ganivets llargs va ser gairebé d’un centenar de morts, no només Röhm i membres de les SA, entre ells alguns alts càrrecs com Edmun Heines i Karl Ersnt. A la llista negra també hi apareixien els noms del propietari i els empleats del local on havien tingut lloc les reunions entre Röhm i Goebbels; no es podia deixar cap testimoni d’un pla per assassinar al Führer. Altres membres del NSDAP no van córrer la mateixa mala sort al no representar una amenaça real per a Hitler. Göring, per exemple, va ser un altre membre important del Partit, ja que tenia un nom més reconegut que el de Hitler entre les classes altes, però mai va qüestionar el lideratge del futur Führer perquè tenia un gran sentit de la lleialtat. Goebbels tampoc representava cap perill ja que ni tan sols aspirava a un lideratge; el seu joc a dues bandes entre Hitler i Röhm demostra que només pretenia ser un home de confiança pel millor postor, però sense discutir mai que seria un subordinat.

 

Una qüestió temporal

Amb aquests fets contrastats, sembla bastant adient afirmar que Adolf Hitler va haver d’esperar fins 1926 per ser el líder indiscutit de l’NDSAP. Podem dir que, el 1921, després de dimitir i retornar-hi en condicions dictatorials, era el número 1 del Partit: la seva capacitat oratòria –magnificada a una regió com Baviera–, la connexió inigualable amb les masses i la seva filosofia atractiva per la resta de membres el van fer un autèntic líder. Però, tot i això, existia una contestació interna. A més, en aquells moments, l’NSDAP necessitava un procés de transformació per ser liderat per una persona amb poders dictatorials. En l’ascens de Hitler, podem parlar de tres fases: la primera, des de 1920 fins 1921, on es posa de manifest que ell és la persona més carismàtica per liderar el partit, i que el vol transformar i polititzar cada vegada més. Una segona fase, des de 1921 fins 2914, on Hitler va adquirint cada vegada major poder i seguidors, tot i tenir detractors. La tercera fase és el moment en el qual Hitler arriba a ser líder indiscutible de l’NSDAP; iniciada a finals de 1924, finalitza l’any 1926 després de solucionar les disputes internes sorgides a partir del fracàs de Putsch de Munich, que va provocar escissions dins el Partit, i fins i tot moviments totalment renovadors. Durant la seva estada a la presó, es va posar en evidència que ell era l’únic que podia mantenir unit el moviment, en cas de que aquest volgués arribar lluny a la política alemanya. El fet de que apareguessin aquestes figures liderants i les alternatives a Hitler quan es sabia que la seva estada a la presó era temporal, exemplifica com els contraris a la seva figura van intentar aprofitar aquesta oportunitat. Hitler va resoldre la crisi gràcies a la seva mà esquerra en el tracte personal i una tàctica perfectament planificada d’equilibri entre forces, aprofitant les interdependències personals de cada persona que li podia fer ombra, i no deixant mai un número 2 que pogués acumular massa poder com per resultar una amenaça. Els fets de l’Operació Colibrí no constitueixen una discussió directa al lideratge del Führer, ja que d’una banda succeeixen quan aquest ja és Canceller, i de l’altra es tracta d’un pla ideat per una persona concreta, i que es va iniciar com una desavinença per la independència de les SA.

Havent resolt en quin moment Hitler va arribat al lideratge indiscutit del Partit, hem d’acabar d’entendre el com ho va fer. Perquè sí que hem parlat de l’equilibri i la unitat que aportava, però també hem de tenir en compte altres aspectes, com el veritable paper de les SA com a força de xoc o el dels interessos de les elits.