Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

La quantitat de pàgines que s’han escrit sobre Hitler és vertiginosa. I n’hi ha per a això i per a molt més, ja que es tracta d’una persona que va passar de ser gairebé un indigent sense futur a un home que va decidir el destí de moltes vides, directament o indirecta. Moltes línies de recerca s’han centrat en com Hitler va arribar al poder, les seves decisions durant la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. Però de vegades s’oblida que Adolf Hitler, abans de ser el Führer, va ser un home que havia fracassat en la seva vocació artística i que freqüentava els barris més baixos de Berlín en companyies poc desitjables, tan lluny del luxe com de ser un personatge de pes en la història. En aquests articles analitzarem com (i quan) va passar a ser el líder indiscutit del Partit Nacionalsocialista (d’ara en endavant anomenat DAP, NSDAP –desrpés de 1920– o ‘El Partit’). Una primera etapa de la seva vida enormement important per convertir-se després en el que va ser.

Infància i joventut

El soldat Adolf HItler a la Primera Guerra Mundial

El soldat Adolf Hitler a la Primera Guerra Mundial

Fem un repàs rapidíssim als primers anys d’Adolf Hitler. Va néixer a Braunau Am Inn, a Àustria (aleshores Imperi Austrohongarès), l’any 1889. Els seus pares eren Alois i Klara, cosins entre ells. Alois sempre va ser vist per Hitler com una figura autoritària i que, amb bastanta regularitat, emprava els càstigs físics. Això no era gens estrany en l’època, quan abundaven figures paternes autoritàries i l’educació a escoles militars. Alois va morir l’any 1903, quan Hitler tenia només 14 anys. Adolf ja havia demostrat a l’escola que els estudis no eren el seu fort –els va abandonar als 16 anys–, i que la seva verdadera vocació eren les arts, especialment la pintura. Els anys 1907 i 1908 va intentar, sense èxit, ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, un fet que li va provocar una profunda decepció. Aquell any 1907 també va morir la seva mare, i sense la seva ajuda econòmica, Hitler va haver de sobreviure com va poder, fent feines temporals i mal remunerades, i deixant el seu apartament per viure a un hostal depriment i utilitzant els menjadors socials d’indigents per calmar la seva gana. L’any 1914 es va presentar voluntari a l’exèrcit alemany per servir a la Primera Guerra Mundial, on va resultar ferit, i l’any 1918 va finalitzar el conflicte amb la derrota alemanya i unes condicions humiliants pel país germànic. Hitler, com molts altres soldats, es va sentir traït pel seu propi país: pel govern, que es va rendir, i pels ciutadans, que van atacar diversos soldats que tornaven del front, culpant-los de la derrota en una lluita que ni tan sols van acabar de lliurar.

L’arribada al Partit i el poder de la “idea”

Carnet de Hitler com a membre del DAP. Font: Bundesarchiv.

Carnet de Hitler com a membre del DAP. Font: Bundesarchiv.

Hitler va arribar al NSDAP –que, aleshores, encara es deia ‘DAP’–, l’any 1919. Quan parlem del Partit, hem d’entendre que en aquells moments es tractava d’un de tants grups minoritaris d’Alemanya. No era més que un petit cercle d’homes polititzats i amants de la cervesa que es reunien a una taverna concreta per deixar anar les seves opinions, i amb poca o nul·la voluntat d’acció política real. Va ser precisament en una d’aquestes sessions de debat que Hitler va entrar en una discussió que va anar pujant de to amb un altre dels assistents a la reunió. Anton Drexler, el fundador del Partit, no va poder evitar fixar-se en ell, fins al punt de fer-lo membre número 7 del consell, responsable de propaganda i reclutament. D’aquests 7 membres, Hitler era sens dubte el més enèrgic, fet que el va portar a una popularitat cada vegada major. De fet, tant Drexler com la resta de membres consideraven a Hitler com un personatge útil per a moments concrets en què poguessin necessitar la seva oratòria i energia, però poc s’esperaven que aquestes es tornessin en contra d’ells mateixos i acabessin per convertir Adolf en el líder del Partit.

La “idea” de Hitler, anomenada així per l’historiador Ian Kershaw, es basava en la combinació d’antimarxisme i antijudaisme, i des de bon començament va captivar als altres membres del DAP. És l’exemple d’homes com Rudolf Hess, enamorat de la personalitat de Hitler. La idea anava molt més enllà d’una teoria o fets filosòfics, que ja impregnàven part de la societat: revestia a Hitler d’una personalitat inqüestionable, gairebé com un messies polític (KERSHAW, 2002) i això li va proporcionar la fe irrompible de molts dels que estaven al seu voltant. De fet molts d’aquests es van unir a Hitler més endavant, quan l’NSDAP travessava un mal moment polític, fet que revela que no ho van fer per oportunisme. Però d’altres, com els germans Strasser, no van caure en la fidelitat a Hitler per la simple idea, una idea que va resultar terriblement útil per  ell, un home al que no li preocupava la seva situació econòmica, sinó el ser un complet desconegut.

Oratòria pel públic bavarès

L’historiador alemany Joachim Fest marca una data clau, fins i tot de ruptura, en aquesta trajectòria inicial de Hitler: 16 d’octubre del mateix any 1919, dia en què va actuar com a ponent davant més d’un centenar de persones. El mateix Adolf Hitler va reconèixer -si és que prenem com a certes les seves notes- que per primera vegada va arribar a l’extenuació davant un grup d’oients. Evidentment havia pogut posar en pràctica amb anterioritat les seves capacitats com a orador, però va ser en aquella ponència quan es va deixar anar del tot, un fet que a partir d’aquell moment es repetiria en cada un dels seus discursos i li seria indispensable en el seu ascens meteòric.  De fet, els mateixos informes policials de l’època defineixen Hitler com una persona que “serà orador propagandista professional. El futur Führer no es trobava còmode en les conversacions personals, on podia ser rebatut fàcilment amb arguments lògics, i preferia un públic extens. Pensava en un partit de masses i no pas un cercle reduït.

Però evidentment l’oratòria no ho va ser tot, ni de bon tros, en l’ascens de Hitler. Al cap i a la fi no era l’únic personatge amb aquestes característiques a l’Alemanya de l’època. Cal marcar també quina va ser la regió on Hitler va començar a destacar i es va guanyar un públic: Munic, Baviera. En paraules del mateix Joachim Fest, “L’afirmació que l’ascens de Hitler va ser decisivament afavorit per les condicions de l’època és incompleta si no es fa referència a les condicions específiques del lloc en què s’inicià el mateix”. Quines eren les característiques concretes d’aquesta regió?

Adolf Hitler posant a càmera

Adolf Hitler possant a càmera

D’entrada, Munic va ser la ciutat més sacsejada pels esdeveniments revolucionaris i resistències. Ens trobem en un ambient propens a escoltar agitadors com Hitler, un públic obert a les seves idees i, fins i tot, necessitat de figures que fessin sortir totes les seves emocions. Per tant, trobem una predisposició dels oients bavaresos. En aquest sentit hem de remarcar la influència de la societat Thule -de la qual van sorgir Harrer i Drexler-, que es va dedicar a propagar idees que van calar en la societat de l’indret: va produir un gran nombre de propaganda antisemita i va aconseguir radicalitzar un ambient que Hitler va saber aprofitar, sobretot en els seus discursos. De fet, el DAP sorgeix d’aquesta societat, que va encarregar a l’anomenat Anton Drexler, l’any 1918, formar un cercle polític de treballadors. Però aquesta importància territorial no es redueix només a això. Baviera es va convertir en un centre de reunió de la ultradreta alemanya. Per què? Gràcies a la col·laboració de les autoritats provincials bavareses, entre les quals trobem noms com els de Krapp o Gustav von Kahr. El govern burgès socialdemòcrata va patir revoltes i vagues, i finalment  va ser substituït per un de conservador -l’home fort del qual era Kahr. Això va ser molt útil per al Partit i Hitler, que continuava sent un mestre de la propaganda i l’oratòria. El nou govern va tractar amb una gran permissivitat el Partit, que ara fins i tot es permetia dissoldre manifestacions dels grups d’esquerra o interrompre els seus oradors enmig dels discursos. El Partit va passar a tenir el favor del govern militar i civil en una regió on fins i tot es teixien plans d’alta traïció de l’extrema dreta, on monestirs es van convertir en punts de suport armamentístic. Però més enllà d’aquests fets, hem de tenir en compte que els successos van acabar unint Hitler amb el poder conservador establert, formant un front de lluita contra l’enemic comú: el marxisme. És en aquest punt que hem d’entendre el joc de forces de la política alemanya en aquell moment i que ens fa comprendre la importància de Baviera en l’ascens de Hitler: els governants volien aprofitar els dons del futur Führer per als seus propis fins, per atreure les masses i guanyar terreny polític. Un cop aconseguit això, farien desaparèixer Hitler de la partida mitjançant el seu poder econòmic. Però per la seva banda, Hitler estava disposat a aprofitar els batallons que havia aconseguit armar gràcies a la complicitat del govern; primer els utilitzaria contra el marxisme i posteriorment contra les mateixes autoritats bavareses que ara li feien costat. És a dir, tant el govern com el mateix Partit veien a Hitler com algú útil per les seves capacitats oratòries i la seva connexió amb el públic, però tenien la sensació de què el podrien apartar en qualsevol moment. Però ell va saber jugar molt bé les seves cartes i aprofitar les oportunitats.

Gregor Strasser, un dels homes que no va caure en fascinació per Hitler. Posseïa idees pròpies, i més endavant fins i tot li va discutir el lideratge del partit, però li mancava la capacitat per mobilitzar les masses. Va ser assassinat l'any 1934 durant l'operació Colibrí. Font: Bundesarchiv.

Gregor Strasser, un dels homes que no va caure en fascinació per Hitler. Posseïa idees pròpies, i més endavant fins i tot li va discutir el lideratge del partit, però li mancava la capacitat per mobilitzar les masses. Font: Bundesarchiv.

En resum, si la figura del Hitler hagués aparegut a una altra regió alemanya, probablement d’entrada no hauria trobat un ambient tan propens per a triomfar com a orador: les masses bavareses havien estat sacsejades amb anterioritat per la societat Thule i estaven predisposades a les paraules de Hitler. D’altra banda, la complicitat de les autoritats provincials va resultar crucial en l’enfortiment tant de Hitler com del Partit: bona mostra d’això és que les autoritats confiaven en els seus discursos i capacitat de mobilització per afavorir-se’n, no es tractava només de servir-se de la força del Partit per combatre l’esquerra radical. La clau de volta per entendre per què Hitler va acabar sent un gran orador amb la capacitat d’arribar a les masses la trobem no només tenint en compte el seu públic, sinó també els seus mètodes: Hitler ho reduïa tot al blanc contra negre, evitant així conceptes teòrics o ideològics complexos. En paraules d’ell mateix: “La comprensió constitueix una plataforma poc ferma per a les masses. L’única emoció estable és l’odi”.

La crisi de 1921

Com hem dit, ens hem de preguntar tant com Hitler va arribar a ser el número 1 del seu partit com en quin moment va arribar a ser-ho. Una primera resposta la podem trobar a l’any 1921, dos anys més tard de l’arribada del futur Führer al ja anomenat NSDAP. Durant aquest temps, Hitler havia demostrat ser de gran utilitat i havia esdevingut un orador molt potent. Des del principi va considerar que l’exclusivitat del Partit era la que l’allunyava les grans masses dels partits conservadors, i l’única manera d’aconseguir potència política era atraient-les. En aquest camí, Hitler trobà la resistència de Karl Harrer, que pretenia seguir dirigint l’NSDAP com un petit cercle. A inicis de l’any 1920, Harrer va ser desplaçat simplement per estar en desacord amb Hitler, cosa que suposà un triomf importantíssim per aquest, com recull a la seva obra Mein Kampf:

“A principis de l’any 1920 vaig induir a organitzar el primer míting. El president del Partit, senyor Harrer, va creure no poder aprovar la meva iniciativa pel que fa al moment escollit i es va decidir en conseqüència, com home correcte i honrat, a deixar la presidència. Anton Drexler va ser el seu successor”

Anton Drexler, fundador del DAP.

Anton Drexler, fundador del DAP.

Aquest fet deixa en evidència com d’important va ser Hitler des del mateix moment de la seva arribada; ell era sens dubte el millor actiu del Partit. D’altres membres, com és el cas de Gregor Strasser, tenien idees però els mancava la capacitat mobilitzadora i la connexió amb les masses. També hem de tenir en compte com el van ajudar les persones del seu voltant: Ernst Röhm i Dietrich Eckart. El primer va proporcionar al Führer contactes militars i de membres de l’ultradreta alemanya, el segon va apropar Hitler als sectors més benestants i conservadors de la societat bavaresa. A més, va ser gràcies al capital aportat per ambdós que Hitler va comprar un diari que li donaria encara major projecció. Però els contactes polítics i amb elits van jugar un paper més important en el seu ascens com a Canceller a partir de 1933 que a forjar-se un nom dins el Partit. L’estiu de 1921 Hitler va abandonar el Partit en assabentar-se que s’estaven iniciant negociacions per fusionar-se amb altres organitzacions polítiques –recordem que l’NSDAP no deixava de ser un partit jove i molt minoritari. Un cop fora, Hitler va escriure una carta expressant quines serien les seves condicions per tornar -tenir un poder absolut- i el Comitè del Partit, lluny de negociar-les, les va acceptar i fins i tot va posar el càrrec de Drexler a disposició de Hitler. Davant aquesta resposta, queda del tot clar fins a quin punt arribava el poder que havia anat acumulant durant el temps. Arribat aquest punt, només li faltava fer oficial aquest poder. La crisi es va tancar gràcies a una intervenció conciliadora de Dietrich Eckart, tot i que fins aquells moments la divisió interna era forta: fins i tot van aparèixer pamflets on s’atacava a Hitler. Però els resultats no es poden discutir pel que fa al consens en la votació: dels 554 presents a una reunió extraordinària d’afiliats, 553 van donar el seu vot a Hitler. Drexler va passar a ser el president honorífic del NSDAP, Hitler es reservava la presidència dictatorial i els seus fidels van entrar al comitè. Un cop retirat Harrer i apartat Drexler, el Partit estava a les seves mans.

Va ser un lideratge definitiu? Rotundament, no. Indiscutible potser sí, però no etern. La tendència disgregadora de l’ultradreta també va arrossegar l’NSDAP. Quan Hitler va ingressar a la presó per un frustrat cop d’estat, el partit es va dividir i van sorgir diversos líders per les diferents seccions. És per això que alguns experts en Hitler assenyalen el seu lideratge indiscutible i definitiu cap als anys 1926-1927. Tot això ho estudiarem en profunditat en el segon capítol d’aquest article.

Per saber-ne més...

Fest, Joachim. Hitler. 2012.

Hitler, Adolf. Mein Kampf. 1924.

Kershaw, Ian. Perfiles de Poder: Hitler. 2002.

Kershaw, Ian. Hitler1889-1936. 1999.

Reuth, Ralf George. Hitler, una biografia política. 2012