13 d’abril: De l’adveniment de la República (II): la conquesta del carrer

Quan el matí del 14 d’abril de 1931 naixia el primer sol del darrer dia de la Monarquia, al carrer hi seguien les jovials manifestacions iniciades la tarda anterior: els republicans havien entès que a les urnes del dia 12 s’hi havien guanyat més que unes eleccions municipals i que, davant la inoperància d’un govern incapaç d’amainar la crisi, qualsevol empenta podia precipitar l’ensorrament de la corona d’Alfons XIII.

La Plaça Alfons XIII d’Eibar, el matí del 14 d’abril de 1931. FONT: TheObjective.com

La Plaça Alfons XIII d’Eibar, el matí del 14 d’abril de 1931.
FONT: TheObjective.com

Forts d’aquesta certesa, el primer municipi espanyol on van proclamar la Segona República espanyola fou Eibar, on els regidors electes d’aquesta ciutat guipuscoana hissaren la bandera tricolor a dos quarts de set del matí, una notícia que viatjà amb prestesa pels cables estatals del telègraf estimulant al seu pas noves proclamacions al llarg i ample de la geografia espanyola.

Simultàniament, al Palau Reial de Madrid, el monarca, assabentat el dia anterior de la dimissió del govern, començava a preparar la ronda de consultes per formar un nou executiu quan decidí trucar al ministeri de la Governació, a la Puerta del Sol, per informar-se de la situació als carrers. Qui contestà fou el sots-secretari del ministeri, que li explicà que a aquelles hores els manifestants no eren encara gaires però que l’afluència de gent augmentava per segons. «¿Y qué gritan?», s’interessà alarmat el sobirà: «¿Es verdad que gritan “muera el Rey”?». Quan el sots-secretari transmeté al capità de guàrdia l’ordre del rei de desallotjar la plaça del quilòmetre zero, la resposta de l’oficial fou molt il·lustrativa de l’estat d’ànim de les forces de l’ordre: «Dígale a Su Majestad que, por obedecer sus órdenes estoy dispuesto a salir yo solo para que las turbas me despedacen. Pero no puedo ordenar a la fuerza que salga, porque no me obedecerían los soldados». Davant l’incert compromís de l’exèrcit, el rei començà a sospesar seriosament el camí de l’exili.

A les nou arribà a l’alcàsser el ministre d’Estat, el comte de Romanones, que tot i la seva llarga amistat amb el rei donava ja per feta la seva marxa. L’encàrrec del monarca a Romanones fou precís: hauria de reunir-se amb el president del Govern Provisional de la República, Niceto Alcalá-Zamora, amb l’objectiu de frenar l’hemorràgia acordant a la desesperada unes eleccions a Corts on es resolgués definitivament el plet Monarquia-República. Valorant, emperò, les febles cartes de la seva mà, el rei també encarregaria a Gabriel Maura, ministre de Treball, que redactés un manifest de comiat als espanyols juntament amb Francesc Cambó, que acabava d’arribar en tren des de Barcelona, per si la ruta de l’exili finalment s’acabava imposant.

La Plaça Sant Jaume de Barcelona el dia de la Proclamació de la República. FONT: Banda Municipal de Barcelona

La Plaça Sant Jaume de Barcelona el dia de la Proclamació de la República.
FONT: Banda Municipal de Barcelona

A la capital catalana, Lluís Companys, integrant de la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya, guanyadora de les eleccions a la ciutat, s’havia dirigit a l’Ajuntament encapçalant un grup de republicans federals i allí havia desposseït l’alcalde monàrquic de la vara de comandament autonomenant-se cap del consistori. Llavors, davant d’una Plaça Sant Jaume encara molt buida, proclamà la República amb una fórmula coherent amb el que estava passant a la resta de l’Estat: fent hissar una bandera tricolor d’un centre republicà veí i entonant l’himne de Riego. Quan se n’assabentà Francesc Macià, venerable i respectada primera autoritat d’ERC, es dirigí furient a l’Ajuntament, desautoritzà Companys i proclamà una nova República, la República Catalana com estat integrat d’una autofigurada Confederació Ibèrica, en aquest cas hissant la senyera i fent sonar El Cant dels Segadors. Al migdia, i ja amb la plaça abarrotada de gent, les noves autoritats republicanes creuaren la Plaça Sant Jaume i repetiren la proclama des del balcó del vell Palau de la Generalitat.

Tornant a Madrid, allí el comte de Romanones havia aconseguit per mitjà del doctor Marañón concertar l’entrevista amb Niceto Alcalá-Zamora que li havia encarregat el rei. La trobada va tenir lloc poc abans de les dues del migdia a casa del reputat endocrinòleg, que dies més tard recordaria que ambdós personatges «se abrazaron con el gesto de vencedor y vencido de Breda». Els dos havien compartit passat en el camp monàrquic i, fins i tot, havien sigut ministres d’un mateix govern entre 1922 i 1923. Ara, esdevenien interlocutors de les dues espanyes en pugna.

Niceto Alcalá-Zamora, president del Govern Provisional de la República FONT: Wikimedia Commons

Niceto Alcalá-Zamora, president del Govern Provisional de la República
FONT: Wikimedia Commons

Tot i els hàbils circumloquis de Romanones invocant la pau social i la col·laboració entre els dos bàndols per provocar una sortida ordenada a la crisi, Alcalá-Zamora capejà hàbilment les envestides del murri aristòcrata sense deixar-se seduir pels seus cants de sirena: «La verdad se impone: la batalla está perdida para la Monarquía. No queda otro camino que la salida del Rey renunciando al trono. […] Es preciso que esta misma tarde, antes de ponerse el sol, emprenda el viaje». Romanones, caçador caçat, no faria res més que recular a la desesperada, evidenciant a cada intervenció el crític estat de feblesa de la trinxera monàrquica. Però el comte es resistia a enarborar la bandera blanca i Alcalá Zamora s’impacientava. Finalment, el cop de gràcia: «Poco antes de acudir al llamamiento de usted he recibido la adhesión del general Sanjurjo». I era cert: José Sanjurjo, Director General de la Guàrdia Civil, s’havia presentat de paisà a la seu del Govern Provisional i havia ofert la seva lleialtat i la de la Benemèrita a Alcalá-Zamora en persona. Fou l’argument terminant. Romanones verificava així el que era més que una sospita: la Monarquia ja no podia comptar ni amb el recolzament dels elements de coerció. Des de la Guàrdia Civil fins a l’exèrcit, els cossos de l’ordre havien perdut també la confiança en Alfons XIII i res no farien per salvar la Monarquia. L’Estat Monàrquic ja no era més que una convulsa desbandada. Quan Romanones tornà a les tres a Palau per informar-lo, el rei, serè, assumí definitivament que l’exili era un destí inevitable.

Fora, la dinàmica festiva s’havia generalitzat i era absoluta: dels fanals en penjaven, literalment, gotims humans. Arribaven notícies que al Palacio de Comunicaciones s’hi havia hissat la bandera tricolor. Era el carrer qui tenia el poder.

A dos quarts de sis de la tarda tots els ministres tornaven a ser a Palau: el Rei havia convocat l’últim consell que presidiria. Les consultes havien fracassat i, per tant, cap formació de govern podria contrarestar l’embat republicà. Davant d’aquest fet, Alfons XIII anuncià al govern la seva marxa a l’exili. Els ministres entomaren el cop en silenci, excepte el recalcitrant ministre de Foment, Juan de la Cierva, que foll d’ira començà a recórrer l’estança d’un costat a l’altre proferint tronades arengues apel·lant a l’honor i al deure de donar la vida per la Monarquia. Es decidí que qui l’acompanyaria al llarg del trajecte seria l’almirall Ribera, ministre de Marina. Acabat el consell, el comiat tingué lloc al saló japonès del reial alcàsser, on s’hi havien congregat també aristòcrates i militars amistançats amb el sobirà, incapaços d’amagar el dolor que els afligia. Però la decisió estava presa i tots es resignaven ja a l’evidència: el rei se n’anava i l’Espanya que coneixien estava arribant al seu final.

Abans de marxar, el monarca deposat va fer públic el manifest de comiat redactat entre Gabriel Maura i Francesc Cambó: «[…] quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro, en fratricida guerra civil. No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósito acumulado por la Historia […]. Espero conocer la auténtica y adecuada expresión de la conciencia colectiva, y mientras habla la nación, suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real y me aparto de España». És a dir: tot i admetre la derrota, Alfons XIII la fingia transitòria i s’absentava del país esquivant rubricar l’única renúncia règia jurídicament vàlida: l’abdicació.

El Govern de la República amb Miguel Maura al centre. A la seva dreta, el president, Niceto Alcalá-Zamora FONT: Biblioteca Nacional de França

El Govern de la República amb Miguel Maura al centre. A la seva dreta, el president, Niceto Alcalá-Zamora
FONT: Biblioteca Nacional de França

En aquells mateixos instants, a mig quilòmetre de distància, el Govern Provisional de la República arribava a la Puerta del Sol envoltat d’una desbocada gentada que exigia que s’obrissin les portes de l’edifici ministerial. «Señores, ¡Paso al gobierno de la República!» ordenà Miguel Maura, i en el moment mateix que els soldats de guàrdia presentaven armes i permetien el pas, es convertia de facto en el nou ministre de la Governació. A les esquenes, l’anhel i la il·lusió de milers de persones; al davant, molta feina per fer i reptes per encarar.

De peu al costat del vehicle que el duria a l’exili, Alfons XIII alçà el braç i s’acomiadà de la comitiva amb un ferm «¡Viva España!». El cotxe arrancà i marxà cap al sud, en direcció a Aranjuez. Després d’un viatge per carretera de set hores, l’ex-rei arribaria a Cartagena, des d’on a les quatre de la matinada del dia 15 embarcaria al creuer de guerra que l’hauria de dur fins a Marsella. Després de salpar, es quedaria despert a coberta contemplant com desapareixien rere l’horitzó, tocades per la primera llum de l’albada, les terres murcianes.

A les portes de Palau, els ministres s’havien quedat palplantats veient l’automòbil del monarca caigut empetitir-se fins a desaparèixer, emportant-se rere seu l’agonia d’un règim del qual n’havien sigut protagonistes i que ja era del tot finit. I començaren a marxar, cadascun pel seu compte, sota el darrer sol del que durant llargues dècades seria l’últim dia de la Monarquia a Espanya. El seu temps s’havia acabat i, de cop, no eren més que advocats retirats, ancians aristòcrates o vells militars.

Aquell 14 d’abril, el naufragi de la Corona es produí per propi demèrit d’aquell qui l’havia ostentada: un Alfons XIII que, erigit com a intèrpret de la voluntat nacional, havia consentit anys enrere el desmantellament de l’arquitectura constitucional que sustentava la seva corona, havia sepultat el sistema liberal parlamentari que n’emanava i havia avalat la seva substitució per un règim corporatiu controlat per un dictador al destí del qual, en definitiva, havia lligat la seva sort.  Caigut Primo de Rivera, havia sigut incapaç en la seva soledat de bastir un sistema polític alternatiu i es va veure superat per una oposició aglutinada, precisament, pel seu frontal rebuig a Alfons de Borbó.

Un Alfons de Borbó que, després de vint-i-cinc hores de creuer, el matí del dia 16 veia aparèixer entre la boira la Costa Blava francesa. Serè durant tot el viatge, en el moment d’acomiadar-se del seu últim ministre de Marina, no va poder reprimir les llàgrimes, evocant un passat proper i alhora remotament llunyà que, escombrat a les urnes i a les places per la suprema voluntat popular, ja havia esdevingut història: «Perdone usted, mi general, abandono lo que más amé en este mundo».

Si es referia a Espanya o a la Corona, qui ho sap. Fos el que fos, les dues havien desaparegut per sempre de la seva vida.