12 d’abril: De l’adveniment de la República (I): unes eleccions plebiscitàries

14 d’abril: De l’adveniment de la República (III): el naufragi de la Corona

Juan B. Aznar-Cabañas, president de l'últim govern de la Monarquia. Font: Wikimedia Commons

Juan B. Aznar-Cabañas, president de l’últim govern de la Monarquia. Font: Wikimedia Commons

A pesar del cop infligit a la monarquia d’Alfons XIII en les eleccions municipals del dia anterior, la claror de l’alba del dilluns 13 d’abril de 1931 emblanquinà uns carrers transitats escassament i mandrosa, on l’ambient distava prou del que hom entén per una celebració. A Palau, per començar una jornada que es presentava de balanç i d’incertesa, el Rei convocà els seus ministres a consultes per temptejar-los i explorar possibles estratègies per repel·lir l’oprobi. El primer en apropar-se a reial alcàsser fou el president, Juan Bautista Aznar-Cabañas, que en sortir-ne, encara consternat pels resultats electorals i davant l’assetjament d’un grup de reporters gràfics preguntant-li si hi hauria crisi de govern, contestà amb infausta lucidesa: «Qué más crisis quieren ustedes que la de un país que se acuesta monárquico y se despierta republicano?». Després d’ell, passaren per les règies dependències el veterà ministre d’Estat, comte de Romanones, i l’anodí titular de la cartera de Gràcia i Justícia, Manuel García Prieto.

Pel que fa al bàndol republicà, també el matí del dia 13, després d’haver viscut i celebrat els resultats de les eleccions a la seu de la UGT, el Govern Provisional de la República s’instal·là permanentment a casa de Miguel Maura. Un Govern Provisional que s’havia constituït l’anterior novembre sota la presidència de Niceto Alcalá-Zamora amb la finalitat de comptar amb unes estructures executives preparades per ocupar el poder en cas d’una eventual caiguda de la monarquia.

Casualitats de la sempre capritxosa història, en aquelles hores greus per l’avenir d’Espanya hi havia un fill de l’insigne conservador mallorquí Antoni Maura, mort el 1925, al govern de cada bàndol: el protoexecutiu republicà comptava amb un Miguel Maura que, fastiguejat amb el Borbó, s’havia unit al bàndol republicà per no deixar-hi soles les esquerres; i al seu germà gran, Gabriel Maura, se li assignà la cartera de Treball a mitjan mes de febrer, en la reunió on s’havia format l’últim govern de la Monarquia. «Siempre había pronosticado que mi carrera política terminaría acompañando la Corona hasta el cementerio. Lo que no sé es si saldremos por la puerta o por la ventana», havia pensat llavors Gabriel Maura.

Gabriel Maura, duc de Maura, ministre de Treball de l'últim govern de la Monarquia. Font: Wikimedia Commons

Gabriel Maura, duc de Maura, ministre de Treball de l’últim govern de la Monarquia. Font: Wikimedia Commons

Aquell 13 d’abril, mentre el rei celebrava consultes a Palau, fou precisament Gabriel Maura qui, des del Ministeri de Treball i a esquenes del consell de ministres, començà a traçar un pla consistent en la retirada provisional d’Alfons XIII i en la formació d’un nou execuitiu que hauria d’iniciar un procés constituent en què es dirimís definitivament la forma de govern d’Espanya. Això demostra la dinàmica de descoordinació entre els membres del govern que regí aquells instants, actuant cadascun d’ells de forma aïllada, amb absència d’una estratègia comuna. El que es percebia des de les files republicanes, d’entrada gens convençudes de les seves possibilitats, eren la feblesa i fragilitat d’un règim trontollant.

A les cinc de la tarda, als carrers madrilenys ja s’hi començaven a veure les primeres banderes republicanes, a sentir-s’hi els primers visques i moris, a cantar-se els primers cants i himnes: els partidaris de la República començaven per fi a copsar el potencial transformador dels resultats electorals del vespre anterior; l’esperança de fer caure la monarquia es materialitzava per moments, contagiant la ciutadania d’una il·lusió que s’escampava com pòlvora encara per detonar. A aquella mateixa hora, els ministres foren convocats al Ministeri de la Presidència per a reunir-se en consell. Fou una reunió en què la descoordinació es féu evident a ulls de tots, en la qual hi foren abundants les queixes i retrets i on, en definitiva, es féu latent la pressa dels seus participants per deixar el càrrec i alliberar-se de l’asfixiant responsabilitat de contenir un desenllaç indefectible. En les seves memòries, els ministres de l’últim govern d’Alfons XIII s’hi referirien com el Consell de les Lamentacions.

Arribat el seu torn de paraula, el ministre de la Guerra, Dámaso Berenguer, posà en coneixement de tots un acte del qual la nit anterior ja n’havia informat al ministre de la Governació, marquès de Hoyos: coneguts els resultats electorals, havia dirigit un telegrama als capitans generals en què admetia la derrota de la Monarquia i demanava a l’alta oficialitat militar mantenir la disciplina amb la finalitat de garantir que «los destinos de la Patria» seguissin «sin trastornos […] el curso lógico que les impone la suprema voluntad nacional». Un text, per tant, que invocava no a la sobirania del rei sinó a la nacional, aquella que el dia anterior s’havia expressat a favor de la República. Així ho va entendre l’ultraconservador ministre de Foment, Juan de la Cierva, que emmenat pel seu volàtil temperament replicà a Berenguer: «¿Cómo, mi general, es que estamos ya en los umbrales de la República y no vamos a defender al Rey?».

Álvaro Figueroa, comte de Romanones, ministre de l'Estat de l'últim govern de la Monarquia. Font: Biblioteca Nacional de França

Álvaro Figueroa, comte de Romanones, ministre de l’Estat de l’últim govern de la Monarquia. Font: Biblioteca Nacional de França

Per acabar d’encendre els ànims, Gabriel Maura etzibà que «después de las elecciones de ayer, me parece ilegítima la Monarquía en España», trobant el suport de Romanones, que tenia clar que el missatge de les urnes no admetia discussió i que «el máuser es un arma inadecuada contra el voto». Per no allargar la sessió, l’aristòcrata liberal proposà la dimissió del govern en bloc perquè el rei pogués actuar amb total marge de maniobra. García Prieto i La Cierva s’hi oposaren, arribant aquest últim a proposar la formació d’un gabinet de resistència amb ell mateix com a president. En vista de la disparitat d’unes opinions irreconciliables, la reunió acabà sense acord.

Aquella nit, a diferència de l’anterior, ja es percebien la transcendència i la gravetat del moment. També així ho comprenia Francesc Cambó quan, dalt del tren que el traslladava de Barcelona a la capital, fitava la rogenca mort del dia que cloïa tement que, tal vegada, es trobava també davant els últims instants de la corona que es proposava auxiliar. Els carrers, per fi plens de gent, ja eren escenari de manifestacions que tenien, per damunt de tot, un caire festiu. El president del govern, l’almirall Aznar-Cabañas, igual com l’havia començada, acabà la jornada entrevistant-se amb el monarca, informant-lo de la voluntat generalitzada de dimissió entre els ministres. De nou, en enllestir la consulta, a la sortida es trobà amb un estol de periodistes que l’esperava: «Presidente, ¿habrá mañana solución definitiva?».

«¡Y tan definitiva!».