Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)

A dia d’avui, després de 40 anys de la mort de Franco ens trobem amb un buit de memòria històrica. La resolució de la Transició en format de pacte i no de ruptura amb el règim anterior és la matriu creadora de mancances com aquesta a l’Estat Espanyol. Això ha comportat una amnèsia a nivell psicològic i un malestar a nivell sociològic, com a poble. Les respostes han estat nombroses i des de diversos fronts. Entitats com l’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya han esdevingut cabdals; com també  centenars de treballs que ens retornen a totes aquelles persones i projectes que un dia la força de les armes ens va voler arrabassar. No obstant això, la feina que queda per fer és immensa i cal continuar reivindicant aquest greuge.

Moltes vegades, quan parlem d’aquests aspectes ens referim a la història dels oblidats, la història dels exiliats, o bé la història dels silenciats; però moltes menys vegades a la història dels botxins o de la història de l’Alzamiento Nacional. Aquesta és tan o més important, ja que – com la cara d’una moneda – ens explica i ens serveix per comprendre com i per què va ser possible l’altre. Ens trobem, per exemple, amb nombroses obres sobre l’existència d’alguns maquis; sobre la vida a l’exili de nombrosos republicans, personalitats que seran assassinades, etc. Però la relació entre aquestes i les obres especialitzades en les grans personalitats, que no solament es van quedar durant el franquisme, sinó que varen tenir un paper important en el seu desenvolupament, és totalment asimètrica.

Aquesta crònica doncs, la trobem personificada amb diferents personatges. Qui no recorda figures com les de Juan Antonio Samaranch, o bé José María de Porcioles? Emperò n’hi ha d’altres com Miquel Mateu (1898 – 1972) que no són tan presents. La meva preocupació per aquest tema i la meva condició de peraladenc em varen empènyer a estudiar-lo i finalment dedicar-hi el Treball Final de Grau. Al principi semblava que la manca de treballs exhaustius es traduirien en l’examen d’un franquista més, però aquesta hipòtesi quedaria ràpidament descartada.

Model francès del caça SPAD VII. Avió amb motor Hispano Suiza que s’utilitzà abundantment en la IGM

Miquel Mateu tenia una genealogia que el distingia d’entrada. Era fill del conegut industrial català Damià Mateu, “una de les figures més importants de la burgesia emprenedora catalana durant el primer terç del segle XX”. Aquest va fundar la companyia Hispano Suiza que va ser capdavantera a Europa en el camp de les construccions mecàniques com element dinamitzador del sector metal·lúrgic. Per entendre’ns, va arribar a proveir una bona part dels motors d’avió – ja fora per patents o per pròpia producció – al govern francès principalment, però també als altres països de la Triple Aliança, en la IGM. A més “una altra vessant de l’herència que Mateu va rebre del seu pare, no menys important i inseparable de la patrimonial és la ideològica”. Tenia una afiliació monàrquica i autonomista, que derivà en posicions cada cop més espanyolistes. Ell no donava tanta importància de quin règim formava part, sempre i quan es resolguessin les seves demandes. Mateu heretà les conviccions del seu pare del rebuig al comunisme, però amb un refús molt més acusat. Cal assenyalar que l’any 1934 va ser un dels fundadors de la Lliga Anticomunista de Catalunya. L’altra persona influent en la seva família va ser el seu oncle Enrique Pla i Deniel – del qual parlarem més endavant – que arribaria a ser cardenal, després de ser bisbe de Salamanca, arquebisbe de Toledo, primat de Franco i exponent del nacionalcatolicisme. Tot plegat marcarà, doncs, la seva l’adscripció socioeconòmica i ideològica.

Miquel Mateu estudiarà comptabilitat a París, on el seu pare pocs anys abans havia obert una sucursal de la Hispano Suiza (a causa dels conflictes laborals entre obrers i patrons al Principat). Amb aquest pretext es formarà com a quadre tècnic – sent només un adolescent -, ja que aprendria la llengua del país on començava a tenir molts interessos econòmics, a la vegada que adquiriria les nocions necessàries per menar-la. Al començar la IGM marxarà a estudiar dret als EUA. Cal ponderar dos aspectes. Per una banda, que era l’hereu, pel que s’allunyava del conflicte. Per altra banda, que era una opció poc freqüent, ja que el francès (llengua de diplomàcia a nivell internacional) anava per davant de l’anglès i el poder econòmic i intel·lectual encara residia a Europa en gran part. Tanmateix, cal remarcar que era un país que s’havia industrialitzat a passes de gegant, i en el context de la seva arribada s’hi produïen fenòmens, com la producció en cadena, que en aquell moment estava sent perfeccionada per Henry Ford. Ell seria dels primers industrials espanyols que coneixeria el fordisme, que caracteritzaria un nou nivell de desenvolupament de les forces productives. Aquest aspecte li seria molt propici, ja que la Hispano Suiza es dedicava a vendre llicències en no poder assumir la demanda de producció.

El rei Alfons XIII, Damià Mateu i Bisa, i Miquel Mateu i Pla al castell de Peralada. Josep Mª Segarra

En acabar la seva formació tornà Catalunya per encetar, després de fer el servei militar, la seva vida empresarial com a tal. Es posarà al càrrec de l’empresa filial a França de la Hispano Suiza i s’involucrarà en la construcció d’una central hidroelèctrica de la mà de l’empresa FHASA, com també s’engrescarà en l’àmbit de la indústria vitícola engegant el que més tard derivarà en Vins i Caves Castell de Peralada. La primera corporació que va encapçalar va ser la Lliga Aeronàutica de Catalunya quan va esdevenir-ne president el 1927. El 1928, havent complert els 30 anys, el seu pare li confiarà el control de les empreses. Veurem doncs, com certificarà la successió del seu pare; com es consolida com un personatge dins el món empresarial (exercint monopolis com el del sector metal·lúrgic a nivell regional), ocupant llocs d’importància, posant en pràctica noves iniciatives, establint contactes (com el d’Alfons XIII), etc.

Mort el seu pare el 1935, heretant tot el que era seu i amb el naixement de la seva filla Carme el 1936, començava un nou cicle en la seva vida personal. El que no sabia és que ben aviat – aquell mateix any -, començaria una nova etapa econòmica, i sobretot política, de la seva vida.  Es casà amb Júlia Quintana Ilizarbe, que era filla del representant de l’empresa química Basf a Barcelona. Serà doncs, un casament que tindrà importants connexions industrials. Després de tornar de la lluna de mel a Alemanya, començarà a treballar en el condicionament del Castell de Peralada, que el seu pare li havia donat com a regal de noces i que es trobava molt descuidat. Aquest, a partir dels anys 40 serà un lloc de trobada per a reunions importants i per estades del Generalísimo. Segons relata Ramon Guardiola, Damià Mateu pretenia que suposés una nova empresa i repte pel seu fill. El Castell de Peralada, que ell preferia que s’anomenés el Palau, va passar a ser a partir de llavors una nova insígnia que el caracteritzaria. Mitjançant aquest va dinamitzar l’activitat del poble, al seu voltant. Com he explicat abans, creà una empresa al poble i va assalariar en aquesta bona part dels seus habitants. A més, en tenia al seu servei en la reconstrucció i manteniment del nou palau i d’alguna manera també, a la resta de vilatans. En revitalitzar aquest espai, doncs, va substituir els comtes que hi havien residit, passant a ser el nou centre de l’activitat de la població. Tot plegat també influiria que esdevingués una persona d’importància a la regió empordanesa per tots aquests factors i d’altres. Així doncs, comprendre el que era el Castell de Peralada des de l’arribada de Miquel Mateu és copsar en gran mesura qui era.

Miguel Mateu i Pla

El 1936 “quan esclatà la guerra Mateu es trobava amb la seva família a Peralada”. Com a la resta del Principat, a Peralada hi havia un comitè revolucionari, el qual el va recloure al seu domicili per la seva adscripció socioeconòmica. En aquell context començaria una repressió a la rereguarda vers empresaris, propietaris i dirigents d’associacions patronals sobretot. En aquesta conjuntura Miquel Mateu va decidir marxar. Com en tants altres casos la Generalitat va intervenir, aconseguint-li els permisos necessaris. Després d’algun entrebanc creuarà la frontera acompanyat d’alguns dels subordinats de Léon Blum (cap del govern francès amb el qual hi tenia una relació, gràcies a la seva activitat econòmica a París). Abans de continuar cal fer patent que havia forjat vincles especulatius i tràfic d’influències amb personatges com aquest.

Un dels aspectes fonamentals que implica i explica el comportament de Miquel Mateu  és el posicionament del que podem anomenar burgesia catalana vers el cop d’estat. Moltes vegades s’ha entès aquest conflicte com un atac del nacionalisme espanyol al catalanisme, o bé solament com una guerra de classes. És indispensable entendre-ho tenint en compte ambdues, indestriablement. Per citar només uns dels molts acadèmics dels que parlen d’aquest posicionament davant el cop d’estat: “Independentment del major o menor grau d’identificació de la burgesia industrial catalana amb els insurrectes el juliol de 1936, l’inici de la guerra civil va portar a un profund trencament de la societat catalana i a l’alineament de la gran burgesia amb el moviment antirepublicà”. Cal afegir a més, per desmentir alguns mites, que “les explicacions, tan esteses i repetides darrerament, sobre si aquesta o aquella persona va col·laborar o va tenir un paper en el franquisme perquè l’estiu del 1936 va ser amenaçada pels incontrolats, tenen una consistència més aviat baixa i un recorregut curt”.

Tot i que “Abans de la guerra, les activitats de Miquel Mateu, van ser només d’home d’empresa (no obstant això, hem vist que tenia vinculacions polítiques directes i indirectes). […] Poques setmanes més tard, […] s’incorporava a la “zona nacional” i es posava a disposició del govern de Burgos […]”.  La seva presència a Burgos no passaria desapercebuda. A diferència de la majoria de persones que estaven allà ell tenia estudis, sabia idiomes, tenia un fort poder econòmic i contactes a l’estranger.

La seva col·laboració, fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, consistirà, primerament, en proveir de material de guerra als nacionals i sabotejar els intents de fer-ho per als republicans. També col·laborà amb la propaganda anticomunista, ja que portava l’anticomunisme com unes de les banderes de presentació. Miquel Mateu, que participava de diverses publicacions i resseguint el fil del butlletí de l’Entente Internationale Anticommuniste, va ser un dels promotors de la propaganda ideològica, després de comprovar l’hegemonia que tenia la Segona República Espanyola en aquest camp. Podríem afirmar amb certesa que va ser un precursor d’allò de què pocs anys després Goebbels esdevindria un exponent en el nazisme.

Participarà del servei d’espionatge donant informació des de moviments dels rojos als dos costats de la frontera, informació sobre la situació al Principat, entrega de mapes, etc. Poc a poc, el seu pes va fer que aconsellés i fes molts suggeriments sobre els moviments que havia d’efectuar el govern de Burgos. Això s’exemplifica sobretot amb la seva actuació com a diplomàtic. Per tot això, es pot afirmar que l’avenç de la política exterior de Franco s’aconsegueix gràcies a persones com Miquel Mateu. En primer terme, gràcies a les tècniques molt més subtils i conciliadores a l’hora de relacionar-se que la de militars i molts d’altres. En segon terme, per les seves múltiples amistats tant amb el govern francès, com en d’altres països com Anglaterra, Alemanya, Itàlia i Suïssa. Tot això evidencia com les relacions professionals de primer ordre econòmic suposaven molt bons contactes de pes polític. Normalment  aquestes relacions, com podem suposar, es vehiculaven amb el bescanvi de favors. 

No obstant això, també va tenir problemes i va intervenir en situacions molt delicades. Per exemple, quan el govern francès va acusar als nacionals d’entregar Mallorca a Itàlia, o bé quan França va estar apunt d’intervenir mitjançant l’exèrcit si hagués començat la contesa europea. “Les missions encomanades a Mateu van anar augmentant a poc a poc en quantitat, importància i dificultat.”

Una missió rellevant i també contradictòria per exemple, a nivell d’implicació i discussió amb Franco, són les interrupcions d’electricitat de FHASA (Empresa que controlava una central hidroelèctrica a Andorra) a Barcelona, quan la guerra ja es trobava en un estadi avançat. Això, va comportar que  actués com a interlocutor, a la vegada que part implicada. Miquel Mateu va efectuar un tall de subministrament elèctric per debilitar la Barcelona republicana. Al cap de pocs mesos se li va tornar a demanar. Llavors va aconsellar que no es fes efectiu, ja que tenint en compte la conjuntura internacional i que d’altres centrals encara funcionaven, el règim podria sortir molt mal parat a nivell de relacions exteriors sols per condicionar relativament el subministrament. Tanmateix, Franco va insistir i Miquel Mateu, al·legant un deute que no es pagava des del juliol de 1936 i utilitzant condicions contractuals va aconseguir aturar la producció d’electricitat. Realment el consell de no intervenir el subministrament era per benefici per la causa nacional? O per un benefici personal? La causa concreta no la puc certificar. Ara bé, aquí podem observar un fràgil equilibri entre interessos econòmics i interessos polítics amb els quals Mateu havia de fer contínuament malabars, per tal de no quedar ell mateix perjudicat o fora de joc.

Central Hidroelèctrica FHASA. Gabriel Casas.

Sigui com sigui, se’n va sortir. Després de ser vetada durant un període la seva entrada a França, la situació amb el govern francès es va anar enrarint fins al punt que aquests van decidir requisar FHASA. No obstant això, Miquel Mateu va aconseguir evitar-ho. Un cop més, mitjançant noves pressions al govern francès. Abans de continuar, he de dir que serien les experiències com aquesta el que el portarien a ser ambaixador a París durant l’etapa més dura de política exterior franquista. Un dels aspectes que va influir que tot es resolgués segons els seus interessos, entre d’altres motius, és el subministrament de queviures als andorrans (els quals tenien seriosos problemes per autoabastir-se de cara a l’hivern) que,  “[…] la majoria, però, no sabia que ni havia estat de grat ni de manera gratuïta.” S’ocupà d’efectuar el primer subministrament el 1937, intercedint directament i com avalador del crèdit, fet que “repercutirà en el bon nom de Mateu a Andorra” i “[…] l’Espanya nacional no trigà en veure el ressò de la transacció” . Miquel Mateu jugà hàbilment, perquè a la vegada que es guanyava la confiança dels andorrans, aconseguia que en un moment crític a nivell internacional per als nacionals, suposés un reconeixement del govern francès, en certa manera, a l’autoritat franquista. Tornarà a ser peça clau en el següent enviament: Mateu argumentà que si s’arreglava la situació internacional, llavors seria necessari fer el segon enviament de provisions. Voldria dir que si les relacions amb França haguessin passat a ser hostils i s’hagués perdut el control sobre FHASA, ja no hagués sigut necessari fer l’enviament que tan necessitava el poble andorrà?

Veiem com, deixant de banda les moltes incògnites que encara queden per resoldre en casos concrets com aquests i accions per treure a la llum, Miquel Mateu va ser, doncs, dels catalans de Burgos més implicats. Estranya per una banda que la historiografia no l’esmenti en els conflictes que es produïren a Burgos entre carlins i falangistes catalans, en els quals ell es posiciona repetidament vers una restauració de la monarquia. Per altra banda, es pot arribar a entendre, perquè “[…] la major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana […], no entraren gaire en la lluita de faccions i mostraren la seva adhesió al Movimiento Nacional, especialment a Franco […] i es preocupaven més de com organitzar-se per la tornada a Catalunya que d’altres coses.” . Segons J. Mª Fontana “De don Miguel Mateu […] hablaban mucho los catalanes […] Explicaban que, mientras su pariente el obispo Plá y Daniel jugaba al tenis con el Generalísimo, él hacía de árbitro”. Ell afegia que malgrat ser una anècdota inventada parlava del seu pes – i com veurem en la segona part d’aquest article-, portaria conseqüències polítiques.

En el pròxim capítol narrarem la seva vida durant el franquisme. Des del seu nomenament com a alcalde de la ciutat de Barcelona, l’endemà mateix de la seva caiguda (27 de gener de 1939), passant per les diverses actuacions i responsabilitats en càrrecs com aquest, però també com a ambaixador a París, com a president de la Caixa de Pensions (l’actual La Caixa), com a president de Fomento del Trebajo Nacional (actual Foment del Treball) i un llarg etcètera. Una radiografia fins al final de la seva vida (1972) que ens ajudarà a comprendre també, no solament aquest personatge, sinó també les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola i el franquisme a Catalunya i l’evolució de la posició de la burgesia catalana.

 

Per saber-ne més...

CABANA, F. 37 anys de franquisme a Catalunya. Una visió econòmica. Ed. Pòrtic. Barcelona, 2000.

FONTANA, J.Mª. Los catalanes en la guerra de España. Ediciones Acervo. Barcelona, 1951.

GUARDIOLA, R. Salvament del patrimoni artístic nacional (Museu del Prado) i col·lecció Mateu, quan la Guerra Civil i notícies dels darrers comtes de Peralada. Anals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Vol. 21. 1998 243-260 pp.

LAGE, M. Hispano Suiza 1904-1972. Hombres, empresas, motores y aviones. Editorial Empresarial, S.L. Barcelona, 2003.

MANENT, A. “1936: com se salvaren industrials, monàrquics, alfonsins, carlins, periodistes”. Serra d’Or, 352, març 1989 pp. 17-19

MOLINERO, C. i YSÀS, P. Els industrials catalans durant el franquisme. Eumo editorial. Barcelona, 1991.

RIERA, I. Los catalanes de Franco. Col·lecció Història viva (Plaza & Janés). Barcelona, 1999.

RIQUER, B.: Dossier: Per una història social i cultural del catalanisme. Terme. 1996. Nº11. 24-29 pp.

RIQUER, B. i CULLA, J.B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Vol. 7. Edicions 62 Barcelona, 2000.

SORIANO, A. Andorra durant la Guerra Civil Espanyola. Consell General d’Andorra. Andorra, 2006.

THOMÀS, J.M. Falange, Guerra Civil, Franquisme. F.E.T. y de las J.O.N.S. de Barcelona en els primers anys del règim franquista. Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 1992.
VILANOVA, F. Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Biblioteca Universal Empúries. Barcelona, 2010.