Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (I)

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (III)

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entraven a la ciutat de Barcelona. L’endemà mateix Miquel Mateu seria nomenat alcalde de la ciutat (càrrec que ocuparia fins l’any 1945). Abans de continuar la introducció m’agradaria obrir un parèntesi.  Els governadors civils van ser els encarregats arreu del territori d’elegir els alcaldes i les comissions gestores. No obstant això, el nomenament de les alcaldies tant de Madrid com de Barcelona de forma extraordinària, pel fet de ser les ciutats més importants i conflictives, van escapar a la voluntat dels governadors. Va ser Franco per orde directe que va elegir una persona d’absoluta confiança. Aquest fet ens ajuda a ressituar-lo i  identificar, d’entrada, que no estem parlant d’un col·laborador qualsevol. Reprenem el fil. Aquell canvi pel qual havia lluitat Miquel i que vam veure en la primera partes posaria en pràctica, realment, un cop finida la guerra. Paral·lelament a la significació i les activitats que desenvolupà durant la seva primera etapa com a participant orgànic del règim a l’alcaldia de Barcelona, ponderarem aspectes com la implantació d’aquest règim, amb el consegüent desplegament del projecte, la posició que ocupà la burgesia i la relació d’aquesta vers el teixit social.

La instauració del franquisme a Catalunya vindrà donada per la creació d’estructures (jeràrquiques), a partir del final de l’ocupació del Principat l’any 1939. Es forjà un nou marc legal, unes noves institucions i s’efectuà “la prohibició de la totalitat de les organitzacions socials – polítiques, sindicals, culturals, etc. – i la temptativa, en bona part reeixida, de destruir les considerades contràries al “Movimiento Nacional” segons expliquen Molinero i Ysàs. En el cas dels ajuntaments de l’època hem de precisar que “[…] foren concebuts més com a ens administratius dependents dels organismes centrals de l’Estat que com a entitats pròpiament polítiques, estigueren mancats de recursos, amb moltes competències assumides […]”, com avança Huertas. Tal cosa propiciarà la confrontació d’entrada amb el governador civil González Oliveros abocat a les tesis purament feixistes que xocaven amb les idees monàrquiques i reformistes que tenia Mateu de rerefons. A això se li ha de sumar el fet que aquest volgués constantment acotar les accions de Mateu intentant relegar-lo a una posició subalterna. En canvi amb Correa (el següent governador) va tenir una molt bona relació, degut a l’autonomia que va donar a industrials i financers dins un espai tutelat, facilitant-li també l’aplicació de les seves polítiques.

dins el fitxer word la descripció

Descoberta d’una placa commemorativa de la victòria franquista a l’Ajuntament de Barcelona. D’esquerra a dreta. Miguel de los Santos Díaz de Gómara (adminsitrador de la diòcesi de Barcelona). Miquel Mateu i Pla, Eliseo Álvarez Arenas (general en cap de les forces d’ocupació) i Josep M. Milà i Camps (president de la Diputació de Barcelona i comte de Montseny). 19 de maig de 1939. Branguli, Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquestes estructures a nivell municipal pretenien esborrar el passat més recent i implantar uns nous patrons, sobretot, ideològics. Més enllà d’això sols es podrà parlar de repressió. Una atribució específica que tindran els ajuntaments serà la de depurar l’administració pública i vigilar la ciutadania. Barcelona serà el cas més preeminent amb un inventari d’aquestes pràctiques més extens que qualsevol altra ciutat tant en quantitat com pràcticament també en densitat. Soriano testifica que “Les primeres mesures que va prendre l’Ajuntament foren readmetre […] els que havien estat acomiadats per l’Ajuntament republicà a partir del juliol del 1936, fer cessar els funcionaris que havien ingressat a partir d’aquesta data i obrir expedient de depuració a tots aquells que havien entrat amb anterioritat a la data i que posteriorment havien continuat prestant els seus serveis.” Cal superar la visió que els ajuntaments no executaven perquè això era una competència militar, ja que aquests hi intervenien en altres vessants i nivells.

Banquet d'inauguració de la Feria de Muestras Nacional e Internacional al Ritz amb totes les personalitats de l'època

Banquet d’inauguració de la Feria de Muestras Nacional e Internacional al Ritz amb totes les personalitats de l’època.

Hem de posar el punt de mira més enllà de la “[…] transformació del nomenclàtor urbà […], la reelaboració del calendari i de la litúrgia de celebracions i festes ciutadanes, els usos i costums de la pràctica pública institucional foren les seves activitats més visibles, però no pas les fonamentals.” Com ens relata Marín en aquesta cita; s’acostuma a donar molta importància a la cara pública dels ajuntaments i això comporta que sigui complicat de definir l’actuació concreta del personal polític. Participarà de les tasques de reconstrucció, dels projectes urbanístics i l’ordenació de la ciutat, emprenent grans obres públiques; això li suposarà una oportunitat per treure’n benefici. Trobarem casos com l’ordre de demolició del Palau de Belles Arts perquè les seves empreses n’aprofitessin el ferro. Mateu aspirava a alguna cosa més que reconstruir la ciutat, cosa que es veurà amb la gestió del pressupost general i les finances. Intentarà utilitzar les seves influències, saltant-se la jerarquia, per tal d’obtenir els crèdits i marges de maniobra suficients per garantir el finançament que les seves ambicions reclamaven, batallant amb molts organismes i augmentant la recaptació municipal.

Pel que fa referència a l’activitat social, es dedicava a celebrar banquets i participava d’actes ostentosos amb la burgesia mentre hi havia restriccions, racionament i la beneficència arribava a límits inhumans. A nivell cultural veurem que aplicarà els criteris franquistes i acabarà transformant la cultura de Barcelona a imatge i semblança de la cultura oficial del franquisme. Esborrarà i substituirà la identitat catalana en base a la construcció de la identitat local i potenciant en aquest cas el conegut com a “barcelonismo”, i efectuarà també una reorganització a nivell artístic i històric realitzant una depuració específica d’aquests espais.

Heinrich Himmler en un primer pla i Miquel Mateu a darrere en ela seva visita a Montserrat

Heinrich Himmler en un primer pla i Miquel Mateu a darrere en la seva visita a Montserrat.

No podem oblidar que des de la seva entrada va donar cobertura a la internacionalització, que alguns elements del règim com el mateix González Oliveros o Serrano Suñer, van voler donar a la ciutat. Barcelona intentarà esdevenir un enclavament del feixisme durant els primers anys després de la guerra. Per exemple, quan Ciano (ministre d’assumptes exteriors de la Itàlia feixista) va visitar Barcelona, ell expressament demanarà que s’engalanessin els balcons amb domassos i banderes espanyoles. Cal afegir que poc abans havia enviat missatge de gratitud, personalment a Mussolini, pel suport durant la guerra. L’altra gran visita va ser la de Heinrich Himmler (mà dreta de Hitler i cap de les Schutzstaffel, més conegudes com a SS). En aquest cas – entre d’altres anècdotes de la visita – va fer decorar la ciutat amb multitud de banderes amb la creu gammada. En tot cas, al tornar a matisar que ell no ideà els actes, sinó que simplement es dedicà a organitzar-los en la mesura que era l’alcalde de la ciutat.  Pel que fa a afers ideològics interns – Mateu continuarà al capdavant de la gestora el 1942 quan es renovin alguns dels regidors i es faci patent l’entrada de la línia dura de la falange amb l’ingrés dels seus màxims exponents. Aquí podem recuperar la tesi exposada a l’anterior article sobre la seva naturalesa camaleònica. Si bé com dèiem abans, tenia conflictes amb els sectors més totalitaris del règim perquè no era partidari de les polítiques d’índole més estrictament feixista, va seguir les seves directrius i va ser un executor d’alt rang.

A nivell de repressió hem d’anar amb peus de plom – com he explicat anteriorment -, per tal de valorar la responsabilitat de Mateu. S’ha d’entendre que les comissions depuradores demanaven informes als alcaldes, però tenint en compte la dimensió de Barcelona, aquesta feina era duta a terme per càrrecs intermedis de l’administració municipal. Tanmateix, s’ha de reconèixer que la seva responsabilitat política, en tan que màxima autoritat de la ciutat, és total i absoluta. Trobem casos, però, en els quals es personificarà, durant el període que ell va ser alcalde. No sempre tindrà la mateixa actitud. En alguns casos, ja sigui per tornar possiblement un favor, com per ajudar antics amics, s’intercedirà favorablement; serà el cas d’Eusebi Bertrand, en el qual, a diferència de les declaracions de la resta d’agents addictes al règim, ell intervindrà favorablement. Vell company de la burgesia catalana i membre de la Lliga Regionalista, el presentà com una persona d’ordre netejant-li de l’expedient les accions d’estraperlo i desentesa durant el conflicte bèl·lic. En canvi tindrà una actitud diametralment diferent en d’altres informes, que segons Vilanova, feia amb desdeny. Un dels exemples el trobarem vers els seus predecessors en el càrrec d’alcalde: aquests eren Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvadó i Castell (alcaldes per ERC durant la II República), els quals van ser perjudicats solament amb sancions econòmiques al romandre a l’exili.

Per sintetitzar la seva tasca com a alcalde trobo que Riera, autor del millor estudi sobre els catalans franquistes, ho resumeix molt bé: “Aportó sentido de organización y una falta absoluta de escrúpulos a la hora de hacer limpieza política, tanto de los rastros del catalán institucional como de los funcionarios sospechosos de veleidades a favor de la República y/o de la Generalitat.”

De Barcelona, normalment es recorda a Porcioles, com a alcalde, pels més de 15 anys que va exercir el càrrec i per ser també dels darrers de la dictadura. No obstant això, Salgado-Araujo – cosí de Franco – ens explica que segons Franco seria difícil trobar un alcalde amb tan bona relació amb la Falange (membre i home dur de FET JONS);  amb unes excel·lents aptituds en tots els sentits i, sobretot, que a nivell administratiu tingués l’energia de Miquel Mateu. Com encaixa que Mateu fóra tan ben vist per Franco si hem pogut constatar els conflictes i les desavinences amb membres del règim? Podríem afegir també fets controvertits com la permissió d’actes culturals en la clandestinitat, entre d’altres, però sobretot la seva proximitat a la conxorxa reformista de caire monàrquic en aquells primers anys del règim; especialment quan serà ambaixador a París del 1945 al 1947 (fets que tractarem més detingudament en el següent article). Per tot això, dins el règim se’l veurà com un oportunista.

Com comprendre-ho, doncs? Aquí s’ha de posar en valor dos aspectes principals. Per una banda, per entendre la seva fortalesa en el règim hem de copsar – com explica Marín – que comptà amb el fet de tenir la confiança personal del dictador. Mateu es convertí en un alcalde poderós perquè era amic de Franco, i Franco l’admirà pel fet de ser un alcalde poderós.” Franco, que era desconfiat de mena, sempre el considerarà fidel i el tindrà en alta estima. Per altra banda, per concebre aquesta posició camaleònica que he exposat, se l’ha d’emmarcar en l’evolució de la burgesia catalana en aquell context. Tot i que per inducció no podem generalitzar l’actuació d’aquest subjecte, si que ens ajuda a entendre-ho en gran mesura, ja que Mateu s’acosta fidedignement al paradigma de burgesia catalana de l’època.

L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.

L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.

Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola la burgesia torna, a Catalunya, a recuperar les seves propietats de la mà dels vencedors, com també serà el cas de Mateu. A canvi d’això, la burgesia catalana va renunciar al seu poder polític com a classe social. S’ha de matisar el fet de la pèrdua del seu poder polític, ja que el que perdrien realment, seria la seva capacitat d’autogovern. Per a la burgesia catalana, participar del nou règim va suposar recuperar les relacions de producció tradicionals i esborrar les fites polítiques dels segments més importants de la població i, a la vegada, impossibilitar-ne de nous; asseguraria els seus interessos com cap altre sistema des de la primera etapa de la Restauració. Moltes vegades l’anàlisi purament polític desdibuixa aquesta dominació classista que va exercir el règim.

Un dels trets lligats històricament a la burgesia catalana havia sigut el catalanisme. On quedaria aquest llavors? Consignes com les de Ferran Valls i Taberner exposades en el seu article La falsa ruta, dibuixarien la concepció per part de la dreta sobre el catalanisme durant el franquisme. Els propis burgesos van veure que el seu passat catalanista despertava malfiances amb els nous companys de ruta i varen decidir accentuar el seu rebuig i condemna per tal de resoldre-ho. I totes les mostres de suport al règim que va efectuar la burgesia catalana no anaven solament dirigides a la restauració de l’ordre social, sinó també a la política del nou règim, que col·locà els propietaris en una posició de preeminència en les relacions socials. La identificació del 39 com “ensulsiada” va afectar profundament la trajectòria i l’abast del catalanisme. L’exili i la repressió franquista (un altre intent de posar fi al “problema de Catalunya”, ara d’una virulència i una violència molt més grans) va fer la resta. A l’hora de resseguir l’actitud de la burgesia, i per extensió la de Mateu, haurem de tenir en compte, doncs, la qüestió del poder polític, la qüestió de l’activitat econòmica i les propietats i la qüestió del catalanisme. Totes tres com a eixos principals per posar-nos a la seva pell.

Sense títol

Fragment de l’article “La Falsa Ruta” de Fernando Valls Taberner, publicat al diari La Vanguardia el 15 de febrer de 1939.

“Era la hora en que los empresarios catalanes se habían visto obligados a reflexionar sobre su futuro.” Marín ens explica la impossibilitat de mantenir el catalanisme dins el franquisme. La burgesia es preocupà de teixir les relacions de forma directa o indirecta amb les estructures orgàniques del règim, des del partit a les institucions, però, realment, sols els més primats com Miquel Mateu, podrien gaudir de cert poder i posicions rellevants.

Després de veure la seva formació com a industrial i polític i també la seva implicació en la Guerra Civil Espanyola, en aquest article hem pogut resseguir com es consolidà com a un actiu col·laborador amb el règim i quines foren algunes de les seves actuacions en aquesta primera etapa. En el pròxim article veurem quins varen ser els altres vincles que va tenir amb el règim i el seu recorregut fins a la seva mort l’any 1972.

Posar el focus en aquesta etapa ens serveix també per evidenciar no només el seu fort lligam amb el règim i les seves actuacions, sinó per col·locar-lo en el seu context i entendre què va suposar la implantació del règim franquista a Catalunya en general i a Barcelona concretament; com també l’evolució d’un subjecte importantíssim en la història contemporània de Catalunya, com és la burgesia nativa. Dissociar el personatge de la seva conjuntura seria, doncs, un error. L’anàlisi de figures rellevants com Miquel Mateu ens permet fer aquest important exercici de comprensió històrica des d’una perspectiva d’estudi biogràfic, posant-lo en escena.

 

Per saber-ne més...

CABANA, F. Episodis de la burgesia catalana. Ed. Proa Barcelona, 1998. 239 pp. ISBN: 84-8256-397-1

HUERTAS, J.M. i varis autors. Els alcaldes de la Barcelona franquista (1) Miquel Mateu i Pla. L’avenç nº15 1979. 6-11 pp.

MARÍN, M. Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Pagès editors. Barcelona, 2000. 549 pp. ISBN: 84-7935-693-6

MARÍN, M. Porcioles. Catalanisme, clientelisme i franquisme. Ed. Base. Barcelona, 2005. 198 pp. ISBN: 84-85031-47-4

MOLINERO, C. i YSÀS, P. Els industrials catalans durant el franquisme. Eumo editorial. Barcelona, 1991. 177 pp. ISBN: 84-7602-215-8

PÉREZ, E. La política cultural municipal de l’etapa de l’alcalde Miguel Mateu i Pla (1939-1945): aspectes generals. Fundació Carles Pi i Sunyer. Barcelona, 2010 98 pp. ISBN: 978-84-9541-794-7

PÉREZ, E. Barcelona en postguerra 1939-1945. Ed. Efadós, Ajuntament de Barcelona i Fundació Pi i Sunyer. Barcelona, 2014. 239 pp. ISBN: 978-84-15232-62-9

RIBAS, A. L’economia catalana sota el franquisme (1939-1953). Edicions 62. Barcelona, 1978. 310 pp. ISBN: 84-297-1405-7

RIERA, I. Los catalanes de Franco. Col·lecció Història viva (Plaza & Janés). Barcelona, 1999. 559 pp. ISBN: 84-01-54080-1

RISQUES, M. L’estat a Barcelona. Ordre públic i governadors civils. Editorial Base. Barcelona, 2012. 333 pp. ISBN: 978-84-15267-68-3

SORIANO, A. Andorra durant la Guerra Civil Espanyola. Consell General d’Andorra. Andorra, 2006. 390 pp. ISBN: 99920-52-18-X

TÉBAR, J. Barcelona, anys blaus. El governador Correa Veglison poder i política franquistes (1940-1945). Edicions Flor del Vent. Barcelona, 2011. 444 pp. ISBN: 978- 84-96495-46-3

VILANOVA, F. Repressió política i coacció econòmica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1999. 515 pàg. ISBN: 84-8415-126-3

VILANOVA, F. Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Biblioteca Universal Empúries. Barcelona, 2010. 251 pàg. ISBN: 978-84-9787-454-0