La Guerra dels Segadors no deixa de ser un episodi de memòria clau pels catalans. Ho demostra el fet que la seva atracció historiogràfica, però també política, no cessa. Antoni Simon, reputat especialista en la Catalunya del segle XVII, torna sobre aquest episodi clau de la Catalunya moderna amb un nou llibre editat per Rafael Dalmau. En aquest volum, Simon ressegueix amb minuciositat el fil dels esdeveniments que provocaran l’esclat de 1640, aturant-se en els condicionants i motivacions de cadascun dels agents que hi van tenir un paper rellevant. Amb el que podria ser una certa picada d’ullet a George Lefebvre, el llibre se centra exclusivament en els esdeveniments d’aquell any clau (evidentment situant-ne el context i condicionants previs) per explicar els motius de les divergències entre les institucions catalanes (i el conjunt de la comunitat política) i la Cort de Felip IV.
El desplegament documental de l’obra és impressionant i permet explicar durant més de 500 pàgines el lapse dels dotze mesos de tensió que van donar peu a una guerra de més de dotze anys, inserida dins el context d’un conflicte bèl·lic d’abast internacional —La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648)—. Es podria fer un exercici per dividir les diferents temporalitats en què passà l’escalada del conflicte en cinc etapes.
La primera, consistiria en el context previ de desavinences polítiques i tensions entre monarquia i el Principat que arrencaria com a mínim des de 1626 amb les inconcluses Corts de Montsó. Aquestes tensions tindrien com a rerefons real les desavinences en relació amb el desplegament de la filosofia política i d’Estat en el qual s’inscrivia la monarquia de Felip IV, personificada en gran part pel seu valido, el Comte-duc d’Olivares. Aquesta, que l’autor titlla d’absolutista, situava en la raó d’Estat (representat en la figura del monarca), l’element al qual calia sotmetre el conjunt de forces socials, això és, recursos econòmics, humans i territorials. Una lògica totalment enfrontada a la que guiava la tradició política catalana, basada en el contractualisme propi de les monarquies compostes. Per Olivares, doncs, la defensa dels catalans del seu règim constitucional propi xocava amb les necessitats de la monarquia en un context de conflictes internacionals i de pugna per l’hegemonia a Europa. Per a “sotmetre” el règim de constitucions i llibertats, Olivares plantejava una doble via assentada en el poder militar i en la diplomàcia per a revisar el règim constitucional català de manera favorable al rei, de la mateixa manera que s’havia fet durant les Corts de Tarazona (1592-1593) en relació amb els furs aragonesos. L’esclat, però, del conflicte amb França el 1635 ajornà el desplegament de la política d’Olivares en relació amb el Principat.
A partir de l’esclat del conflicte entre el Regne de França i la Corona Hispànica, s’encetaria una segona etapa d’escalada de tensions, on jugà un paper clau la doble lectura de l’esforç català en la campanya per recuperar la fortalesa de Salses l’any 1636. Si bé aquesta campanya suposà un esforç notable en termes humans i econòmics per un Principat esgotat en un context de crisi econòmica, el virrei Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, comunicà la poca disposició dels catalans en l’esforç bèl·lic, la qual cosa incrementà les suspicàcies i capteniment del comte-duc. Això portà a un seguit d’actuacions imprudents per part seva, com són els coneguts allotjaments de tropes en diverses zones del Principat que a més a més es farien de formar no conforme amb les constitucions catalanes, sinó amb una fórmula especialment costosa per a la població (la llombarda) i que s’associava a un tractament propi de terres recentment conquerides. Alhora, el valido intentarà forçar, amb la presència de l’exèrcit allotjat a Catalunya, una nova convocatòria de Corts, incomplint de nou les disposicions constitucionals en trobar-se en territori català un exèrcit reial.
Aquestes tibantors es van veure agreujades amb la detenció del diputat Francesc de Tamarit i els consellers Joan Vergós i Lleonard Serra, que van acabar d’enemistar la Cort amb tots els estaments de la comunitat catalana: la pagesia, el poble menut urbà i els sectors dirigents. La manca de previsió d’òrgans com el Consell d’Aragó, la voluntat d’Olivares i la mala relació de Dalmau de Queralt havien dut la situació cap a un polvorí que esclatà durant la primavera de 1640.
Aquest polvorí encengué la flama de la revolta, que s’ensenyorí del Principat durant la primavera i estiu de 1640. La resposta violenta de la “terra” marcarà una tercera i nova etapa en el procés d’enrariment de les relacions entre la Cort i el Principat. Si bé l’esclat s’originà a la ruralia, concretament a l’actual comarca de la Selva, ràpidament es replicà l’alçament pagès en diversos punts, com el Vallès o el Montseny. Aquests motins es dirigien cap als soldats reials, que foren fustigats i perseguits per bona part del territori fins arribar a Barcelona. En aquell moment, és quan es donarà la confluència entre l’aixecament popular, relativament autònom, i la resistència que exercien les elits dirigents del Principat en relació amb la política d’allotjaments. Aquesta confluència es donarà en la poc coneguda jornada del 22 de maig a Barcelona, on els amotinats de la ruralia van entrar a la ciutat (amb la connivència de les autoritats) per alliberar el diputat i consellers empresonats. Les intencions de la multitud d’executar i cremar la casa del Virrei i altres “traydos”, seran avortades per les autoritats que apaivagaran els revoltats després de les excarceracions. Intencions que quedarien realitzades durant el famós aixecament del 7 de juny.
En aquest episodi també té sentit aturar-nos per comentar una de les interpretacions més esbiaixades sobre els fets de 1640 i la Guerra dels Segadors, que no s’escapa del tot a la interpretació de Simon. Es tracta de la lectura a partir de la qual hi hauria “dues revoltes”. L’una, protagonitzada per les elits i l’altra, pels sectors populars, totalment aliens a la dinàmica general que havia dut a les tensions polítiques entre Cort i Principat. L’alliberament, però, del diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra mostra precisament una implicació per part de les masses de la ruralia, si bé des d’una agenda pròpia, que segurament podria divergir a vegades amb les de les classes dirigents. Precisament, Xavier Torres demostrà fa no massa la persistència en el cas català d’un nacionisme o patriotisme de tipus antic que faria referència a un sentiment de pertinença comuna dels diversos estaments del Principat a una mateixa “terra”, és a dir, una comunitat ordenada i jerarquitzada per un seguit d’institucions, privilegis i llibertats que, a causa de la irrupció castellana, es percebien com a vulnerats. Això permet explicar, en part, la resposta conjunta de la comunitat política catalana l’any 1640 i posteriorment.
Durant l’estiu de 1640, i davant la situació de revolta general que vivia el Principat, s’enceta una etapa de “blandura”, on ambdós bàndols proven de rebaixar la tensió mentre que comencen a executar preparatius per una probable escalada bèl·lica. Per part seva, la Cort convoca una partida de 30.000 soldats per envair el Principat i restablir l’obediència. Aquest exèrcit es desplegà fent pinça en el territori, atacant Perpinyà a mitjans de juny i entrant per l’Aragó. Altra volta, la intenció d’Olivares era forçar unes Corts per reajustar la relació Rei – Corts en benefici del primer. Davant l’ofensiva reial, preludi d’un moviment polític per canviar el règim constitucional català, les autoritats catalanes van encetar els preparatius per resistir l’imminent enfrontament armat. Van conformar una Junta de Braços que es va dotar de prerrogatives per la defensa del Principat, quelcom que es podria considerar, en paraules de Simon, «un trencament politicoinstitucional» en què la Junta «si bé no adoptà una forma de govern pròpiament republicana, sí que ubicà la sobirania en el pol de la comunitat catalana.»
Aquesta ressituació de la sobirania va donar peu a noves formes juridicoadministratives i militars per fer front a la defensa del territori, alhora que s’encetava un trencament amb els lligams que unien la comunitat política catalana amb la monarquia dels Àustries, situant-se sota l’obediència de la casa dels Borbons. Això trenca amb la idea encara existent que el Principat proclamés la seva independència política llavors i esdevingués una República. Sens dubte, aquesta era l’opció desitjada per Richelieu, perquè exonerava al monarca francès de prendre cartes en la defensa del Principat, però els catalans van aconseguir el compromís de Lluís XIII —impulsat per uns evidents interessos geopolítics— que fou decisiu en la famosa batalla de Montjuïc de gener de 1641.
El llibre de Simon té la virtut de reconstruir tots aquests fets a partir del testimoni directe de les fonts: escrits dels memorialistes, llibres d’actes, epístoles i resolucions institucionals, dels diversos agents involucrats. És a partir de la interpretació de tot aquest conjunt de veus que pot explicar el què va dur a una tensió tan virulenta entre el Rei i la “terra”, d’aquí que l’obra sigui tota una fita historiogràfica totalment necessària no només per estudiosos del període, sinó també per aquells fascinats per la història de Catalunya.
L’estudi historiogràfic dels fets de 1640 revesteix, com dèiem al principi, d’una importància cabdal no només en la nostra historiografia, sinó també en la memòria col·lectiva. Es tracta d’un exercici per dotar de sentit el que per molts fou una resposta resistencialista a l’inexorable avenç de la raó d’Estat, que s’imposà arreu de l’Occident llatí durant l’època moderna, i que dibuixa una pauta lineal d’avenç i progrés històric. En una història dibuixada de tal manera, les resistències com les dels catalans són una mera anotació a peu de les pàgines escrites pels grans estadistes. La virtut de l’aportació de Simon, com la de molts altres historiadors, ha sigut dotar de contingut i de “racionalitat” la part agreujada del conflicte. En les seves pròpies paraules:
«La Revolució Catalana del 1640 no fou un moviment per a defensar una forma anacrònica de govern destinada a ser extingida per un determinisme històric estatalista de tipus monarquicoabsolutista, ni tampoc fou una revolta medievalitzant sense fonamentació ideològica per a bastir un projecte polític de futur (…) Els dirigents catalans del 1640, amb el suport d’un gruix important de la comunitat catalana, s’oposaren a unes directrius polítiques de tendències absolutistes propugnades pel poder castellanocortesà, tot defensant unes formes de govern i d’organització de la vida política que de cap manera poden ser qualificades de rampoina d’un passat caduc i de no tenir capacitat d’evolució futura.»
La reflexió no és pas nova. Ja Eva Serra plantejà en la seva crítica a J.H. Elliott que, per determinades visions de la història —les del poder— «el resistencialisme queda desqualificat com a rèmora disfressada de sentimentalisme». En aquest sentit, doncs, revisitar un dels fets cabdals de la història moderna del nostre país, a la llum de l’enorme corpus documental mostrat a l’obra i l’erudició d’A. Simon, continua essent un exercici d’allò més necessari.
